Gaietà Ripoll — 1

Gaietà RipollLa revista d'Ateus de Catalunya Nº 4 Hivern 2016

Religión y estupidez, valga la redundanciaMiguel Hernández pág. 5

FRANCESC SUNYERI CAPDEVILA

Republicà, ateu, maçó, revolucionari, materialista,

anticlerical, iŀlustrat, escriptor i metge.

Delictes d'odii llibertat de pensament pàg 18

El castigo divino¿Existe la justicia?Miguel Steiner pág. 14

Guerra a DiosPrimer manifest ateu del pensament català proposat per Francesc Sunyer al segle XIX pàg. 16

2 — Gaietà Ripoll

Edita:Associació d’Ateus de CatalunyaTota la revista està disponible sota la Llicència de Creative Commons: Reconeixement ­ CompartirIgual ­ NoComercial, si no es diu altra cosa. Vegeu les Condicions d’ús a Ateus de Catalunya: www.ateus.orgLes opinions dels coŀlaboradors no son necessariament compartides per Ateus de Catalunya.

Des de fa un temps es nota una certa revi­fada de la força de les religions. El canvi del para­digma polític, social i econò­mic que han patit totes les societats en els darrers

dos o tres anys, que cal entendre com a culmi­nació d’un procés iniciat fa més de cinquanta anys, on les forces de la reacció, el conservado­risme i el liberalisme econòmic, van iniciar la modificació de les idees vigents a la societat.En aquest procés hi ha participat tant l’anome­nada dreta com l’anomenada esquerra. Hem vist presidents de països i governs “d’esquerres” fent polítiques de dretes, recolzant­se en les or­ganitzacions socials que, aparentment transver­sals, de fet son partidàries d’aquestes polítiques d’aparador, però en el fons d’explotació.Entre aquestes organitzacions socials desta­quen les religions. En països dits laics cada cop la força dels creients radicals és més important. Al països musulmans és evident, als EEUU les comunitats evangèliques i predicadors diversos han arribat a influir en els governs de forma des­carada i constituït grups polítics conservadors com el Tea Party. A Sud­Amèrica veiem una ba­talla silenciosa entre catòlics i predicadors pro­testants per veure qui és més carca. Deixarem aquí les conegudes dades i entrem a Europa i al nostre país.Aquí també dins d’una societat aparentment mes secularitzada, les forces conservadores do­minants estan concedint (a canvi de què?) més poder i diners a les religions.Qué hem de fer els materialistes, els ateus, els agnòstics i els laicistes? Nomes ens queda un camí, i poc temps; hem de treballar junts i hem de augmentar els socis, els col·laboradors i els voluntaris.

Editorial

Neix a Roses, Alt Empordà, el 4 de març de 1826, tant sols 149 dies abans de l’assassinat d’en Gaietà Ripoll a Valencia. De família libe­

ral, estudia medicina i comença a participar en actes i revoltes de caire polític republicà, al mateix temps que es referma el seu ateisme.

El 1864 fou un dels signants del Manifest dels Demòcrates Espanyols i amb Narcís Monturiol i An­selm Clavé, i va publicar l'Almanaque Democrático, on va defensar l'ateisme i l'anticlericalisme, raó per la qual fou inclòs en l'índex de llibres prohibits per l'església catòlica. També va participar en la revolta de 1866 i, en fracassar, s'exilià a França fins a 1867.

Al gener de 1869 fou escollit Alcalde de Barcelona per votació popular, encara que tant sols va durar un parell de mesos al esser escollit diputat per Girona. Va generar una forta polèmica després del seu discurs parlamentari el dia 26 d'abril de 1869 titulat Guerra a Dios, que fou protestat per l'almirall i ministre Topete «en nom dels divuit milions d'espanyols que encara no han perdut la fe ni la vergonya», contestat pels bisbes Caixal, Monescillo i Cuesta, i a Catalunya per el periodista conservador Josep Argullol en la seva obra Crit de l'Ànima.

Per les seves activitats polítiques revolucionàries fou empresonat diverses vegades, per la seva activi­tat atea fou silenciat i als seus escrits, especialment «Dios» —encara que molts cops sense anomenar­lo— se li dedicaren multitud d’escrits, llibres, fulletons, estampetes i fins i tot la coreografia dels “pasto­rets” on la figura del dimo­ni —com anomenaven a en Sunyer els seus enemics— porta la perilla que tant orgullosament lluïa el nostre personatge.

Després del cop del general Pavía que acabà amb la Primera República, Sunyer s’exilià a Montevideo (Uru­guai) on va continuar amb les seves activitats com a metge. Encara que tornà a Barcelona —on exercí també la medicina—, finalment, a partir del 1889, visquè a Montevideo on morí el 1916.

Com un dels materialistes i ateus catalans més im­portants del segle XIX i alcalde revolucionari de Barce­lona, es mereix un carrer i un monument a la ciutat comtal —de la que en fou alcalde— i a Roses, la ciutat on va néixer.

FRANCESC SUNYER I CAPDEVILA

Gaietà Ripoll — 3

ACTIVITATS D’ATEUS DE CATALUNYA Y D'ENTITATS RELACIONADES

Activitats

23 SET VI Congrés Internacional del Lliurepensament, celebrat a Quito (Equador)La UAL ha tramès un comunicat. Veure tota la informació i documents a: http://www.internationalfreethought.org/spip.php?rubrique143

24 SET Entrevista a Ràdio NikosiaEn el marc de la Festa Major de Barcelona, el programa Ràdio Nikosia de Ràdio Contrabanda —en directe a través de www.contrabanda.org, i en connexió amb les ràdios lliures de Barcelona— va fer una entrevista a l'Associació Ateus de Catalunya.

26 SET Presentació del llibre "EL ATEISMO” a l’Ateneu BarcelonésAutor: Andreu NavarraAcompanyant l’autor assistiren: Joan Carles Marset, soci d’Ateus de Catalunya, Ramón Alcoberro, filòsof y Jordi Casassas, President de l'Ateneu.

13 OCT Ofrena floral a Ferrer i GuàrdiaCom cada any, Ateus de Catalunya participà amb un ram de flors al monument a Francesc Ferrer i Guàrdia al Parc de Montjuïc

18 OCT Taula rodona “Barcelona, ciutat laica?” a la Casa GolferichsVan estat convidades algunes organitzacions, alguns partits i l’Ajuntament de Barcelona, per tal de poder debatre quines son les mancances que sobre la laïcitat pateix Barcelona, de quines podem impulsar la seva millora i com podem fer­ho.Organitzacions i entitats assistents: Ajuntament de Barcelona, Catalunya Laica, Fundació Francesc Ferrer i Guardia, ERC, PSC, ICV i Ateus de Catalunya.

28 NOV Tertúlia sobre "Barcelona Ciutat Laica" al Bar El ParaiguaSeguint amb el treball del debat del 18 d’octubre sobre si “Barcelona és una ciutat laica?” Ens trobàrem els socis i simpatitzants d’Ateus de Catalunya per a analitzar les propostes fetes, les prioritats, alternatives, mitjans per la seva implementació. etc.

01 DES Debat d’esquerres sobre la laïcitat” al Convent de Sant AgustíPresentaren el tema dos ponents molt interessants: Josefina Bueno (actual Directora d’Universitats al Govern Valencià) i el Saïd El Kadaoui (escriptor i psicòleg marroquí­català). La visió d’ambdós va ser molt interessant. Organitzat per la Fundació Francesc Ferrer i Guardia

02 DES "La laïcitat: un dret humà" a L’Ateneu RoigQue es la laïcitat? Que volem els laïcistes? Són Espanya i Catalunya, estats laics? És útil per als ciutadans el diner que es dóna a l’església? Per què subvencionem els coŀlegis religiosos? Després de les immatriculacions necessitem una nova desamortització? Como pot ser que l’església no pagui impostos? Per què les festes les decideix el Vaticà en lloc de l’Estat?Ponent: Albert Riba: President d’Ateus de CatalunyaOrganitzat per la plataforma "Educación para la ciudadanía"

09 DES Día Internacional del laicismo y la libertad de concienciaEl 9 de diciembre se celebró el dia internacional del laicismo y el librepensamiento, con actos en diversas ciudades del mundo. Desde la Unión de Ateos y Librepensadores deseamos que las iniciativas que se planteen en todos ellos, sirvan para mejorar la convivencia y el futuro de nuestros descendientes

09 DES Encuentro de organizaciones europeas de la AILP. Ateneo de MadridEn un article d’aquest número podeu trobar la comunicació del president de la UAL.Veure informació detallada a www.ateos.org, on mes endavant es publicarà la documentació de la trobada

12 DES Dia de la laïcitat (9 de desembre) a ValenciaAl "Octubre Centro de Cultura Contemporánea" a partir de les 19h. i a continuació concentració al Mercat Central.Més detalls: http://9diciembre.org

21 DES 10.44 Solstici d’hivern(N) estiu(S)

18 GEN Xerrada sobre Concordat i LaïcitatXerrada­Debat presentada per Albert Riba, President d'Ateus de Catalunya. Son compatibles el Concordat entre la Santa Seu i l'Estat Espanyol i la Laïcitat?Per que segueix vigent un concordat clarament anticonstitucional?La laïcitat és una bona solució per a la convivència?Si és així per què les religions hi estan tan en contra?Biblioteca Josep Soler Vidal, Plaça Jaume Balmes, s/n, GAVÀ (Barcelona) a les 18,30h

Ajúdan's a lluitar per un món millorCoŀlabora amb nosaltres

Fes­te soci d'AdC per només 50€ l'anyemail: info@ateus.orgweb: www.ateus.orgtel: 696 505 636

Si tens coses a dir, relacionades amb els abusos de les religions, fes­te soci d'Ateus de Catalunya i coŀlabora en la revista Gaietà Ripoll

4 — Gaietà Ripoll

Dossier

Amigas y amigos, buenos días:Nos encontramos aquí para hablar de la laicidad

y las administraciones locales, pero no podemos empezar sin cuestionarnos y analizar el entorno so­cial, político, geográfico e histórico en el que nos movemos.

En el combate entre las religiones —todas ellas totalitarias— y el librepensamiento, los librepensa­dores hemos cometido el error de pensar que una vez alcanzada una meta era ya irreversible. Hoy sa­bemos que los seguidores de todas las creencias no descansan nunca, siempre están a punto para avan­zar y nunca están dispuestos a retroceder. Así cuan­do creímos —entre mediados del siglo XIX y los años 50 del siglo pasado— que la ciencia nos libe­raría, ellos estaban poniendo las bases para crear un sistema educativo mundial, en el que la enseñanza fuera una mercancía, que hiciera de las personas su­jetos pasivos que no se cuestionaran el porqué de las cosas ni se preguntaran si cabía alguna solución

para mejorar la humanidad. Pero sí que los conoci­mientos técnicos que les dieron les hicieron pensar que sabían mucho. Podemos poner muchos ejem­plos, de momento nos limitaremos a citar el resulta­do de los referéndums del brexit o el de la paz en Guatemala, también el del resultado electoral en EEUU o en España, y la terrible situación en que se encontrarán nuestros colegas franceses cuando ten­gan que elegir entre un representante de la derecha dura y de la ultraderecha o, dicho de otra manera, entre un fascista y un nazi.

Hoy vemos el resultado de esa estrategia: cada vez hay más ignorantes, hasta en la Casa Blanca, ca­da vez la gente es más intolerante y el hecho de pen­sar se ha convertido en un ejercicio peligroso. Las religiones han ocupado gran parte del espacio pú­blico, de los medios de comunicación, de la política y de la judicatura.

En ese contexto debemos volver a empezar. Aho­ra se han inventado los términos interculturalismo e

DIA INTERNACIONAL DEL LAICISMO Y DE LA LIBERTAD DE CONCIENCIAENCUENTRO DE LAS ORGANIZACIONES LAICISTAS EUROPEAS

LAICISMO EN LA ADMINISTRACIÓN: El caso de Barcelona

Albert Riba: Presidente de la UAL | Director de la AILP | Presidente de la AAdC

Gaietà Ripoll — 5

Dossier

interconfesionalismo, después de que los términos multicultural y multiconfesional se hayan despresti­giado, ya que, descaradamente, no son más que el mantenimiento de los privilegios de las religiones mayoritarias, repartiendo migajas a las minoritarias.

Tan finamente lo han desarrollado que han con­vencido a los creyentes progresistas y modernos, a los pertenecientes a las nuevas corrientes políticas que se creen muy laicistas, e incluso a bastantes lai­cistas honestos que no han adquirido el hábito de dudar y pensar.

Llegamos, pues, a plantear el tema que nos ocu­pa en relación con el Ayuntamiento de Barcelona: después de las elecciones del 2014 se ha hecho cargo de la gestión un grupo de “izquierdas” descendiente de las ocupaciones de plazas y calles del 15­M. Pa­recían muy decididos a cambiar las cosas, pero su inexperiencia y sobre todo el convencimiento de que saben más que nadie —secuela del tipo de escuela a la que hemos hecho referencia en párrafos anterio­res— solo consiguen cambiar el nombre de las cosas sin hacer nada nuevo bajo el sol, además de mos­trarse muy satisfechos de sus “logros”.

Una de las cosas de las que se sienten más satis­fechos es haber eliminado del folleto de la fiesta mayor de Barcelona el anuncio de la misa a la que venían asistiendo las autoridades como si fuera un acto político, aunque en realidad lo era disfrazado de acto religioso. Cuando les hicimos ver que ese anuncio no tenía por qué ser retirado —como no lo sería el de cualquier asociación que en los días de fiesta organizara carreras ciclistas o campeonatos de juegos de cartas—, les indicamos que lo que debían hacer es cambiar el protocolo para impedir que los concejales como autoridades asistieran a esos actos, su cara de perplejidad fue notable.

Hace pocos días nos invitaron a la presentación del programa para que las religiones puedan dispo­ner de locales para el culto, con ayudas públicas cla­ro. Nuestra crítica de que su “interconfesionalismo” no era más que otra forma de nombrar el multicon­fesionalismo, que ambos son contrarios a lo previs­to en la constitución que señala que España es un estado aconfesional, y en último termino a la laici­dad. En fin, la larga mano de la iglesia contra el lai­cismo llega a todas partes.

Ante esta situación nos hemos planteado en pri­mer lugar olvidar la mala experiencia de la Lliga per la laïcitat de Catalunya (Liga por la laicidad de Ca­talunya) y reinventar una forma de relación que nos permita coordinar los esfuerzos en el camino hacia un estado laico.

Para ello hemos iniciado contactos con Catalun­ya Laica (o sea Europa Laica allí) y con la Fundació Ferrer i Guardia, basándonos más en los trabajos

que podamos emprender conjuntamente que en las definiciones o los razonamientos. En primer lugar, el 18 de octubre organizamos un debate entre repre­sentantes de algunos partidos políticos, del Ayunta­miento y de las tres organizaciones citadas, con el título “¿Es Barcelona una ciudad laica?” sobre qué deficiencias en laicidad detectábamos en los ámbi­tos local, comarcal, provincial y de la Generalitat de Catalunya. Sobre ese torbellino de ideas empezare­mos a concretar prioridades, objetivos y métodos.

El primer inventario de propuestas incluye entre otras:

PROPUESTAS PARA LA LAICIDAD

Igualdad de derechos:• Combatir la islamofobia y otras fobias, for­mular un plan en este sentido, con nuestra participación.

• Instaurar un marco legal para las celebracio­nes cívicas igual para todas las organizaciones sean religiosas o no

• Abrir la participación a los no creyentes a los comités de ética de los hospitales, públicos y privados, (allí dónde haya representación de alguna religión)

Financiación, subvenciones y transparencia:• Aclarar que causas pueden justificar la conce­sión de subvenciones.

• Según qué tipo de subvenciones pueden com­portar modificaciones en la propiedad.

• La tendencia general debe ser acercarnos cada vez más a la autofinanciación.

• Hacer públicos todos los ingresos y gastos, así como los contratos, negocios etc.

Propiedades de las religiones:• Definir local de culto, hacer el censo y aclarar cada propiedad

• Pago del IBI: control y exigencia radical• Se han inmatriculado propiedades última­mente (10 últimos años); revisar si ha habido apropiaciones ilegítimas

• Comprobar permisos de obras• Comprobar si la iglesia católica paga IVA de las entradas en sus locales, Sagrada Familia, Catedral, etc.

• Aunque las autoridades tienen un protocolo sobre locales de culto, hay que revisarlo —es­pecialmente el tema de las mezquitas. La Ley del Parlament también hay que revisarla.

6 — Gaietà Ripoll

Educación y Formación:• Dejar de desviar plazas de la escuela pública a la privada

• Preparar una oferta de taller para adolescen­tes, a impartir en los Institutos de secundaria, sobre laicidad, libertad de conciencia, etc.

• Participar en las escuelas de formación de los funcionarios de las administraciones con sede en BCN sobre laicidad

• Participar en las escuelas de formación de los partidos políticos para exponer la laicidad y las dificultades para progresar en el tema.

• Defensa de los valores de la Ilustración, los valores republicanos y los de las declaraciones internacionales de derechos.

Organismos específicos de relacio­nes con las religiones:• Diversificar la procedencia de los directivos de esos entes de las administraciones públi­cas. (hasta hoy 100% de católicos).

• Poner nombres relacionados con la libertad de conciencia (la libertad religiosa sólo es una parte)

• Unificar con las oficinas dedicadas a la cola­boración con las asociaciones de carácter ge­neral, e incorporar al departamento de Justicia. Al final podemos plantearnos la ne­cesidad de la existencia de alguna de dichas oficinas, en un estado laico la intervención del estado debe ser mínima.

• En la web de alguno de estos organismos figura una lista de religiones, pero no de organizacio­nes de otras opciones de conciencia. Ver si hay que poner en un apartado especial aquellas or­ganizaciones que trabajan por la laicidad, aun­que no sean opciones de conciencia.

Diccionario:• Hacer gestiones en la sede del Instituto de Es­tudios Catalanes para mejorar las definiciones de “Laico, Laicidad y laicismo” en el Diccio­nari General de la Lengua Catalana que ac­tualmente están mucho más sesgadas hacia posiciones de una parte interesada —en este caso la iglesia católica— que los que figuran en otros idiomas.

Laicidad:• Revisión de las fiestas y calendarios• Estudiar e intervenir en el tema de la relación entre los islamistas y la Constitución, impul­sando los valores de la Ilustración

• Impulsar, nuevamente, la creación de una Co­misión de Estudio de la Laicidad en el Parla­mento de Cataluña, y dotarla de contenido.

• Poner un nombre de calle "de la laicidad"• Eliminar la participación religiosa en los fu­nerales u otros actos de estado.

Medios:• En los medios públicos revisar el sesgo cris­tiano. Uso de “seglar” y no “laico”

• En los medios públicos sacar todos los espa­cios religiosos, o añadir espacios de Ateos y de agnósticos

Uso del espacio público:• Rescatar para su uso no discriminatorio la sa­la Abraham, que fue construida para que du­rante las Olimpiadas del 92 se pudieran celebrar los cultos de todas las religiones y que, terminados los actos deportivos, se cedió su gestión a la iglesia católica, quien al cabo de un tiempo transformó la sala en una pa­rroquia. ¿Otra inmatriculación encubierta?

• Reforzar la igualdad en el uso de la vía pú­blica.

INTERCONFESIONALIDAD:

Sectas:Hay un problema con el tema de las sectas y con

las actitudes de las religiones hacia la democracia, la homofobia, la sexofobia, la misoginia, discrimina­ción por otras razones, secretismo, apropiación de bienes (por cesión voluntaria (?) O por incapacidad de los propietarios, (herencias manipuladas, etc.), delitos de pedofilia, etc.) ¿Qué hacer? ¿tratarlos co­mo si nada? ¿En caso de duda ignorarlas? ¿Denun­ciar los casos sospechosos? ¿Hay que hacer un protocolo? ¿Expulsarlas del registro de entidades religiosas? ¿Reformular el tema de qué son religio­nes, qué son sectas, y qué son sectas destructivas, en la futura Ley de Libertad de Conciencia?

Cuestión final:Reciclar el trabajo ya realizado, hace unos años,

por la Liga por la Laicidad de Cataluña con las «64 reflexiones y propuestas» en referencia a los aspec­tos locales y de la Generalitat.

Dossier

Gaietà Ripoll — 7

En números anteriors de la revista hem fet men­ció del tema de les sectes. En aquest mateix nú­mero posem a l’objectiu de les nostres relacions

amb les administracions, el tema de les sectes.Tots sabem que la Llei de llibertat religiosa de

1982, tal com hem denunciant reiteradament, no fa cap definició de què és o què no és una religió o una opció de consciència. Això permet que la justícia no tingui una referència per tal de diferenciar què és una religió i què una secta —i tampoc la té— de què és una secta perillosa.

Segurament aquest fet es deu a la pressió de les reli­gions majoritàries, al nostre país la catòlica, que saben que molts dels seus comportaments son susceptibles de tipificar­se com a “sectaris”.

Per això ens trobem que quasi totes les denuncies sobre tema religiós son substanciades per els tribunals amb absolucions o arxivades, basant­se en la constituci­onal “llibertat religiosa”, per la simple aŀlegació dels acusats.

Fixem­nos també que sempre que hi ha acusacions a organitzacions religioses, la primera reacció és negar­ho tot, però la segona és dir que és qüestió de persones però que l’organització no te res a veure, que la carn es dèbil però que déu —cada un de els milers i milers de deus que diuen que existeixen— es bo i la seva obra no pot és­ser dolenta. És divertit l’argument ja que si qualsevol or­dre religiosa és obra de déu i no pot ésser dolenta, nosaltres, els humans, que també som obra seva —i a més a la seva imatge i semblança— sí podem ésser do­lents.

Ve a compte tot aquest assumpte a les diverses noti­cies que sobre els testimonis de Jehovà han anat sortints als diaris les darreres setmanes. Totes les denuncies ver­sen sobre dues coses: els abusos sexuals i les actuacions sectàries.

Deixarem els abusos —que ja hem analitzat en el cas dels maristes de Barcelona— i ens fixarem en el “sectaris­me”. Diverses persones han denunciat el que tothom ja sabia: els testimonis obliguen a obeir les ordres i dogmes de la congregació. Fins aquí és el normal en les religions (molt discutible des del nostre punt de vista), però a més utilitzen unes tècniques de manipulació, aïllament i pres­sió que es mouen fora del límit del que és ètic i segura­ment legal.

En primer lloc cerquen persones que tinguin una si­tuació de debilitat que permeti generar una dependèn­cia. Així persones soles, immadures, en situació de dominació per familiars, parats, aïllament social, etc., a les que se’ls envolta de calor humà, de festes de l’alegria,

de reconeixement social. També cerquen persones que estiguin indefenses inteŀlectualment o que dubtin de les seves creences, i se’ls ofereixen creences fermes, allu­nyant­los de tota possibilitat de dubte i proposant perma­nentment activitats, cursos, xerrades, actes religiosos, lectures bíbliques, etc. que impedeixen pensar

També, si un possible adepte els explica que la famí­lia i/o els amics no estan gaire d’acord en que participi de les activitats de l’organització, comencen a aïllar la persona del seu entorn tradicional, amb excuses com que no els entenen ni ho volen fer, que només uns pocs són els escollits.

Per descomptat tota persona que els plantegi pregun­tes incòmodes, contradiccions o qüestions que puguin fer pensar als adeptes, és rebutjada sibiŀlinament.

I si finalment algú dels adeptes comença a plantejar preguntes que poden fer dubtar als convençuts se’ls do­na un tractament dur. Primer aïllament de la comunitat, y si la soledat dins del grup no es suficient, es puja el ni­vell procedint a l’exclusió i pressió amb trucades a hores intempestives, seguiments i sobre tot fent córrer rumors sobre la seva moralitat tant entre els sectaris com entre els antics amics i parents.

El resum anterior podria desenvolupar­se i necessi­taríem més d’un tom per tal d’arribar a tot arreu, i si a més hi posem les anomenades noves sectes, esports d’al­ta exigència, règims alimentaris exòtics, etc., ja es veu que amb un resum no avancem gaire; però per al cas ac­tual ja ens val.

Els que vàreu llegir l’article del nostre soci Ahmad al num. 2 de la revista, ja vau veure que el van maltractar psicològicament, així que sabem com se les gasten.

Tot aquest llarg preàmbul ve a cap per rellegir els ar­ticles que sobre els testimonis de Jehovà han anat sor­tint als mitjans els darrers mesos. Aquesta organització religiosa, legalitzada a Espanya, i que a més gaudeix dels beneficis d’estar reconeguda com de “notori arrela­ment”, està sent denunciada per antics seguidors per ac­tes de persecució, per tenir uns tribunals interns i secrets, sense cap garantia, perquè amaguen els actes de pederàstia comesos per els seus dirigents i d’altres actes que poden constituir delicte.

Cal que la legislació espanyola reconegui la possibili­tat de la judicatura a iŀlegalitzar un grup pretesament religiós sobre si compleix o no amb els requeriments le­gals, tot i que encara cal definir (vegeu la proposta d’Ateus d’una nova llei de llibertat de consciència) o co­met de forma organitzada delictes o els encobreix. Els documents interns dels testimonis de Jehovà mostren aquestes presumptes activitats delictives.

Coŀlaboracions

PARLEM DE SECTESAlbert Riba

President d'AdC

8 — Gaietà Ripoll

Coŀlaboracions

Durante una cena de profesores en la Universidad de Cambridge, el an­tropólogo Pascal Boyer comentaba sus

investigaciones sobre los fang de Camerún. Explicaba que sus miembros creen “que las brujas tienen un órgano extra interno similar a un animal que vuela por la noche y arruina los cultivos de otras personas o envenena su sangre. También se dice que a veces esas bru­jas se reúnen en enormes banquetes, donde devoran a sus víctimas y planean futuros ataques. Muchos te dirán que un amigo o el amigo de un amigo realmente vio a las brujas volando sobre el pueblo por la noche, senta­das en una hoja de banano y arrojando dardos mágicos a diversas víctimas confiadas”. Un teólogo de Cambridge se giró hacia él y le mostró su asom­bro: “cómo la gente puede creer en ese sinsentido”.

Sin embargo, los cristianos como él creen que una madre virgen tuvo un hijo sin que interviniera un padre; que ese hombre sin padre resucitó a un hombre llamado Lázaro y que él mismo lo hizo tres días después de muerto; que sabe lo que piensas tú y todos y cada uno de los seres humanos, y que pue­de recompensar y castigar en función de lo que ha­gas o pienses; que esa madre siguió siendo virgen y que nunca murió sino que ascendió corpóreamente al cielo; que el pan y el vino si se bendicen por un sacerdote se convierten en el cuerpo y la sangre de ese hombre sin padre, etc. “Todas las creencias reli­giosas parecen extrañas a todos los que no han sido educados en ellas”.[1]

Por cierto, un científico ateo ha ironizado argu­mentado que si la Virgen hace menos de 2000 años empezó a subir desde Jerusalén, aún suponiendo que ascienda a la velocidad de la luz, con un telesco­pio potente la podríamos ver, pues estaría a menos de 2000 años­luz de nosotros y aún no habría salido de nuestra galaxia.

En 1993, la autoridad religiosa suprema de Ara­bia Saudí, el jeque Abdel­Aziz Ibn Baaz, emitió un edicto o fatwa declarando que la Tierra es plana y que quienquiera que rechace esta afirmación es un ateo que merece ser castigado.

Los mormones creen que Jesucristo bajó del cielo una vez resucitado y aterrizó en América (del norte, por supuesto), donde se encontró a un grupo de judíos que habían llegado 600 años antes de nacer él. Después de llegar a América, los judíos se divi­dieron en dos grupos: los buenos (los nefitas) y los malos (los lamanitas). A estos últimos los castigó Dios volviéndoles la piel oscura por su maldad; de ahí vendrían los indígenas americanos. A nadie podrá extrañar el racismo de los mormones, si tene­mos en cuenta el apoyo de muchos de ellos a la polí­tica del Tercer Reich.

Cuando te haces seguidor de un pensamiento mágico organizado aceptas suscribirte a un progra­ma de formación de ovejas, das tu consentimiento para someter tu sentido común a unas enseñanzas confusas, incongruentes y misteriosas. No es casual.

Debes iniciarte en una Verdad oculta que te será revelada por las autoridades religiosas, las

cuales administrarán premios y castigos según tus progresos en ese Camino hacia la Salvación

Alimentarán tu miedo, cuestionarán tu razón, y te volverán más manipulable. Este proceso es más fácil de realizar en la infancia, cuando el sentido crí­tico todavía no se ha podido desarrollar, pero se puede dar en cualquier edad si tienes el suficiente miedo a la responsabilidad que supone hacerte car­go de tu propia vida con realismo y sentido común. Una vez dentro, los rituales reforzarán tu senti­miento de pertenencia al club de ese dios. Todas las religiones te enseñan a tener miedo de tus propios

RELIGIÓN Y ESTUPIDEZVALGA LA REDUNDANCIA

Miguel HernándezMiembro de AVALL

Gaietà Ripoll — 9

Coŀlaboracions

pensamientos, a no cuestionar la Verdad, porque eres un pecador, un ser impuro, y la única solución posible es seguir las normas. Otra obligación impor­tante es contribuir a la financiación de tu iglesia. Los dioses son omnipotentes, sin embargo son muy malos gestores de su capital. Reciben grandes dona­ciones, no suelen pagar impuestos, pero nunca tie­nen suficiente y siempre necesitan un poco más.

Los creyentes suelen alardear de su humildad, sin embargo, condenan a los científicos y a los ateos por su arrogancia intelectual. No obstante, no hay mayor arrogancia que dar por sentado que el Crea­dor del Universo se interesa por mí, aprueba lo que yo hago, me quiere y me recompensará tras mi muerte[2]. Creer en los Reyes Magos puede tener su gracia a los cuatro años. A los veinte resulta ridículo. Pretender que tienes un amigo imaginario que te protege y al que puedes forzar su voluntad para conseguir tus objetivos haciéndole la pelota mediante el rezo no parece ser un comportamiento muy lúcido. Estas creencias extravagantes, que en lo personal pueden ser más o menos absurdas o deli­rantes, llevadas a escala social derivan en unas ins­tituciones y en el establecimiento de unas conven­ciones con efectos perversos y monstruosos. Si el dogmatismo, la intolerancia, el pre­juicio, la supers­

tición y el fanatismo son siempre un fracaso de la inteligencia, el máximo exponente de todos estos errores son las religiones.

Que mucha gente crea en cosas estúpidas no quiere decir que éstas sean ciertas. Mil moscas pue­den estar equivocadas. Hace quinientos años casi todo el mundo pensaba que la Tierra era plana, e in­cluso algunos lo siguen pensando hoy en Arabia Saudí. El argumento del número, es decir, sostener que la mayoría de la gente es creyente y que por sí solo este dato ya es un indicativo de su fortaleza in­telectual es presuponer que hubo un momento cero donde se ofertaron todas las posibilidades y que la mayoría eligió libremente, y eso nunca ha sido cier­to a lo largo de la historia. Las religiones histórica­mente han controlado la educación y han ido unidas al poder político y económico. Durante siglos se han quemado y perseguido a personas y a libros tratan­do de destruir las ideas de libertad de conciencia, de sentido crítico y de justicia social. Además, como decía Bertrand Russell, “la mayoría de la gente pre­fiere morir a pensar; de hecho, es lo que hacen”.______________[1] DAWKINS, Richard, El espejismo de dios, Madrid,

Planeta, 2011, p. 194­5.[2] HARRIS, Sam, Carta a una nación cristiana, Madrid,

Paradigma, 2007, p. 70­71.

El Tribunal Suprem ha dictat sentència en l’acomiadament de la professora de religió Resurección Galera, casada amb un home

divorciat, condemnant al bisbat d’Almeria, el Mi­nisteri d’Educació i a la Conselleria d’Educació an­dalusa.

Resurección treballava com a professora de reli­gió quant es va casar l’any 2000 i ja no va esser contractada per al curs 2001­02. El tribunal Su­prem el 2011 va declarar nul·la l’exclusió.

Però ves per on el bisbat, després que l’adminis­tració es fes càrrec dels salaris de tramitació dels 10 anys, decideix tornar a excloure la Resurección de la llista de contractables per el curs 2012­2013, nou plet i nova sentència del Tribunal Suprem declarant nul·la l’acció del bisbat i nou pagament, amb càrrec als impostos que paguem tots, de cinc anys més de salaris de tramitació.

Curiosament ningú és perseguit per desobedièn­cia a les sentencies del TS, ni per malversació de ca­bals públics. Tampoc sembla raonable que un plet d’aquesta categoria duri 15 anys; cap responsable de justícia ha estat investigat.

És a dir que després de pagar 15 anys de salaris de tramitació, d’obstruccionisme i de desobedièn­

cia, el resultat per als diversos actors es la següent:Resurección Galera, disgustos a part, ha cobrat

15 anys sense treballar i conserva el dret al lloc de treball de mestra, sense oposició. Contenta.

El Bisbat d’Almeria, ha deixat clar que es pot discriminar violant un dret fonamental, segons les dues sentencies, sense cap conseqüència, per tant que la llei religiosa es superior a la llei civil. A més no li costa ni un ral. Content.

La justícia ha passat per progre donant la raó al treballador, sense tenir en compte les limitacions a aplicar a aquest cas el concepte de treballador. Con­tenta.

El ministeri, com que no paga gaire i a més és a compte de menjadors escolars o de barracons —mai dels concerts escolars de l’escola privada de l’esglé­sia—, ja li està be; a més podrà rebre alguna in­dulgència amb la intercessió del OD. Content.

I la Junta andalusa, com el ministeri, mantindrà alguna escola pública en barracons uns mesos més i podrà seguir iŀluminant les ments dels infants amb els alegres cants de les «saetas», a l’espera d’algun miracle perquè s’esfumin els EROS. Contenta.

Ens queda algun bri de confiança en alguna d’aquestes institucions?

TOTHOM CONTENT per Artur Rubí

10 — Gaietà Ripoll

Coŀlaboracions

RAZONES DE LA INICIATIVA DE HOMENAJEAR A GAIETÀ RIPOLL

Los monumentos que tienen como finalidad homenajear a figuras históricas y de paso evocar el derecho a la libertad de pensamien­

to no suelen tener precisamente un carácter festivo. En general, el motivo de que sean erigidos obedece al deseo de recordar a víctimas de la violación de es­te derecho fundamental. Dichas víctimas no solo vieron limitados su libertad para pensar y opinar como juzgaran oportuno, sino que ese deseo les llevó a la muerte. Su “ajusticiamiento” no tenía úni­camente la finalidad de castigar a esa persona en particular por haberse apartado del rebaño, por ha­berse atrevido a pensar por su cuenta, sino que servía como un mecanismo de control social, como un recordatorio de cuales son las normas de obliga­do cumplimiento, de quienes se encargan de apli­carlas y de hasta qué punto están dispuestos a llegar para cumplir con su cometido.

Miguel Servet, médico y teólogo aragonés, fue ejecutado por Calvino en Ginebra a causa de sus creencias. De nada le sirvió ser el primero en descri­bir la circulación pulmonar o menor. Lo importante, por lo que merecía la muerte, fue por sus “errores”

teológicos. Esto se dice en la sentencia: “Por estas y otras razones te condenamos, M. Servet, a que te aten y lleven al lugar de Champel, que allí te sujeten a una estaca y te quemen vivo, junto a tu libro ma­nuscrito e impreso, hasta que tu cuerpo quede redu­cido a cenizas, y así termines tus días para que quedes como ejemplo para otros que quieran come­ter lo mismo”. Sébastien Châteillon, coetáneo de Servet, escribió un libro en su defensa y donde se defendía la libertad de conciencia. En él se puede leer: «Matar a un hombre no es defender una doc­trina, es matar a un hombre. Cuando los ginebrinos ejecutaron a Servet, no defendieron una doctrina, mataron a un ser humano; no se hace profesión de fe quemando a un hombre, sino haciéndose quemar por ella». «Buscar y decir la verdad, tal y como se piensa, no puede ser nunca un delito. A nadie se le debe obligar a creer. La conciencia es libre».

El monumento a Miguel Servet, situado cerca del sitio donde fue quemado, fue propuesto por el es­pañol Pompeyo Gener con motivo de un congreso internacional de librepensadores que tuvo lugar en 1902. Sin embargo, el proyecto quedó desvirtuado al ser redactada la inscripción por un calvinista. El re­sultado fue que logró que sirviera más para discul­par a Calvino que para recordar lo sucedido a esta figura histórica. El 3 de octubre de 2011, en conme­moración del 500 aniversario del nacimiento de Mi­guel Servet, la ciudad de Ginebra instaló una estatua de Miguel Servet cerca de esta estela.

Quizá el ejemplo más conocido sea el de Giordano Bruno. Astrónomo, matemáti­co, filósofo y poeta. Bruno parecía destina­do a una tranquila ca­rrera como fraile dominico y profesor de teología, pero su insa­ciable curiosidad le llevó a su perdición. Se las arregló para leer los libros del humanista holandés Erasmo, pro­hibidos por la Iglesia, que le mostraban que no todos los «herejes» eran unos ignorantes.

M. Valencia

Gaietà Ripoll — 11

También se interesó por la emergente literatura científica de su época, incluida la nueva astronomía de Copérnico. Sus opiniones científicas y sus dudas respecto a algunos dogmas de la doctrina católica como la Trinidad y la Encarnación le llevaron ante el tribunal de la Inquisición y a su condena. Sabía lo que se estaba jugando, pero prefirió la muerte a la retractación. Muchos eran previamente ejecutados para evitarles el sufrimiento, pero él no gozó de ese privilegio y lo quemaron vivo. Además, para que no hablara a los espectadores y pudiera convencer a al­guno, perforaron y ataron su lengua.

En 1849 la República Romana levantó la primera estatua a Giordano, pero con la Restauración el pa­pa Pio IX se apresuró a solicitar y lograr su destruc­ción. Hay que esperar 40 años, y desafiar las amenazas y desafíos del Papa León XIII para poder erigir la actual estatua en la Plaza del Campo dei Fiori. La estatua del pensador nunca está sola, pues de día se encuentra en el centro del mercado, y de noche merodean por allí los Erasmus y el resto del

estudiantado de la universidad de La Sapienza.François­Jean Le­febvre, conocido como caballero de La Barre, era un noble francés de 19 años en 1766. Un juez local que estaba enemistado con él le acusó fal­samente de blasfe­mia, basándose en pruebas tan ende­bles como que no se había quitado el sombrero a treinta pasos de una pro­

cesión. La Inquisición registró su casa y encontró tres libros prohibidos, entre ellos el Diccionario Fi­losófico de Voltaire y algunos libros eróticos. El jo­ven fue condenado a sufrir la amputación de la lengua hasta la raíz y la mutilación de la mano a la puerta de la Iglesia, para después ser conducido en una carreta a la plaza del mercado donde fue asesi­nado por decapitación y quemado en la hoguera junto con un ejemplar del libro de Voltaire. Sus últi­mas palabras fueron: “Je ne croyais pas qu’on pût faire mourir un gentilhomme pour si peu de chose”, “Yo no creo que deba morir un hombre por hacer tan poco”.

En 1897 una comisión de librepensadores deci­dieron erigirle una estatua al Chevalier junto a la

Basílica del Sacre Coeur. Y así se hizo, pero el go­bierno de Vichy, en 1941, con la excusa de que nece­sitaba metal para la guerra, la retiró, lo cual no hizo con otras estatuas de reyes ni emperadores. Actual­mente, en el mismo sitio, hay una estatua que se erigió en el año 2001. El nombre del Chevalier de la Barre da lugar a innumerables asociaciones libre­pensadoras por toda Francia.

Valencia tiene el triste honor de ser la ciudad donde fue asesinada la última víctima en todo el mundo de la Inquisición. Han pasado 190 años y ningún monumento, ninguna estatua, ninguna pla­ca explicativa recuerda al malogrado maestro de Ruzafa.

En 1905 el Ayun­tamiento de Valencia adoptó la decisión de dedicar la plaza ma­yor de Ruzafa al maestro Gaietà Ri­poll. El 5 de agosto de ese año la comitiva llegó a la tribuna y después de leída el acta con el acuerdo de rotulación tomó la pa­labra el teniente de alcalde. Justo en ese momento las campanas de la inmediata iglesia de San Valero fueron echadas al vuelo impidiendo el discurso en­tre gritos de protesta y silbidos. El alcalde, Sanchis Bergón, ordenó a la guardia municipal que se diri­giera a la iglesia para detener el toque de campanas. Finalmente fue descubierta la lápida entre vivas a Valencia y a la libertad religiosa. Durante la Guerra Civil a la actual calle de la Beneficencia se le cambió el nombre por la de Gaietà Ripoll.

En 1980, siendo alcalde Ricard Pérez Casado, se le puso su nombre a una plaza, y se recordó su con­dición de maestro. En esa misma plaza, curiosa­mente, se ha levantado una iglesia de esas de nueva construcción que bajo el mandato de la anterior al­caldesa proliferaron por toda la ciudad.

Gaietà Ripoll fue detenido el 29 de septiembre de 1824. Durante los casi dos años que estuvo preso en la cárcel de San Narciso, junto al edificio de las actuales Corts Valencianes, tuvo la visita de varios sacerdotes y teólogos para intentar convencerle de que se retractara de sus creencias. El no era ateo, ni siquiera agnóstico, era deísta. Los deístas admiten la existencia de dios como principio y causa del mundo pero niegan que intervenga en los asuntos humanos. Según esta creencia, dios está en todas partes, pero no es un dios personal. Ripoll sabía lo que se jugaba y a pesar de todo no cedió. Lo que es­taba en juego en 1826 es lo mismo que lo que está

Coŀlaboracions

12 — Gaietà Ripoll

Coŀlaboracions

en juego hoy: la libertad de pensamiento y la liber­tad de expresión. Recordemos los 4 “delitos” de los que fue acusado:

• sustituir en las oraciones de clase la expresión “Ave María” por “Alabado sea dios”;

• no acudir a misa ni llevar a sus alumnos;• no salir a la puerta de la barraca donde daba clase para saludar el paso del viático quitán­dose el sombrero;

• comer carne en viernes santo.

Por estas cuatro razones una persona en la ciu­dad de Valencia hace menos de doscientos años me­reció la muerte.

La Declaración Universal de los Derechos Hu­manos dice en su artículo 18:

Toda persona tiene derecho a la libertad de pensamiento, de conciencia y de religión; este de­recho incluye la libertad de cambiar de religión o de creencia, así como la libertad de manifestar su religión o su creencia, individual y colectivamente, tanto en público como en privado, por la enseñan­za, la práctica, el culto y la observancia.

Las últimas palabras de Gaietà Ripoll fueron: “Muero reconcilia­do con Dios y con los hombres”

En pleno siglo XIX ya no se atrevieron a que­marlo, así que se limitaron a ahorcarlo y después a dejarlo caer en un tonel con las llamas pintadas, pues la pena para un hereje estaba muy clara: la ho­guera. Había que purificar ese cuerpo corrompido, impuro.

En la ciudad de Valencia hay muchos monumen­tos. Los hay, por ejemplo, a la capa española, al hu­morista Don Pío o a una misa que ofició el papa Benedicto XVI. En el caso de la iniciativa que aquí se propone, el motivo no se limita a rendir un ho­menaje a una figura histórica, sino que va mucho más allá. Al invocar un derecho fundamental como es la libertad de conciencia, inmediatamente tras­cendería su contenido más literal y podría llegar a convertirse en un lugar simbólico para el conjunto de la ciudadanía. Cada 9 de diciembre, Día Interna­cional del Laicismo y la Libertad de Conciencia, to­das aquellas asociaciones que luchan por estos objetivos tendrían un lugar de encuentro donde vi­sibilizar sus reivindicaciones. Pero no solo se podrían reunir ese día. Pensemos por ejemplo en si­tuaciones dramáticas como el atentado a la revista satírica francesa “Charlie Hebdo”. Pensemos igual­mente en reacciones a medidas del poder que su­

pongan un ataque a este derecho fundamental. Dotar a la ciudad de un lugar simbólico de este tipo supondría un gran avance en esta dirección. Otras grandes ciudades del mundo ya disponen de estos hitos para el imaginario colectivo. En el caso que aquí se propone, además, al ser un lugar eminente­mente turístico, ya que no solo se encuentra en ple­no casco histórico, sino en frente del único edificio que es Patrimonio de la Humanidad, tendría efectos multiplicadores en la difusión de la reivindicación del derecho de la libertad de pensamiento.

No son casuales las dificultades que encuentran siempre este tipo de monumentos. Lo hemos visto en todos los ejemplos citados mas arriba. En el pri­mero dedicado a Miguel Servet, se encargó de re­dactarlo un seguidor de las doctrinas de su verdugo y así le quedó el texto: “Hijos respetuosos y recono­cedores de Calvino, nuestro gran reformador, pero condenando un error, que fue el de su siglo, y fir­memente apegados a la libertad de conciencia según los verdaderos principios de la Reforma y del Evangelio, hemos erigido este monumento ex­piatorio el XXVII de octubre de 1903”. En el caso de Giordano Bruno, al regresar el papa a posiciones de poder se apresuró a ordenar la destrucción del mo­numento, y hu­bo que esperar 40 años, y supe­rar un nuevo periodo de ma­nifestaciones y algaradas enca­bezadas por la jerarquía ecle­siástica, para volver a instalar una nueva estatua en el lugar donde fue asesinado. Finalmente, ya hemos visto como los nazis elimina­ron el monumento al caballero de La Barre.

El gran científico Carl Sagan, en su libro “El mundo y sus demonios” tiene unas palabras que pa­recen escritas para esta ocasión: “Si estamos abso­lutamente seguros de que nuestras creencias son correctas y las de los demás erróneas, que a noso­tros nos motiva el bien y a los otros el mal, que el rey del universo nos habla a nosotros y no a los fie­les de fes muy diferentes, que es malo desafiar las doctrinas convencionales o hacer preguntas inquisi­tivas, que nuestro trabajo principal es creer y obe­decer… la persecución de brujas se repetirá en sus infinitas variaciones hasta la época del último hom­bre (…) Si no conseguimos entender cómo funcionó la última vez, no seremos capaces de reconocerlo la próxima vez que surja”.

Gaietà Ripoll — 13

Els ateus cremem esglésies, mesquites i sina­gogues; matem capellans, imams i rabins; violem monges (això sí, només cristianes,

perquè a les altres religions les dones no hi pinten res), i fem escarni dels objectes de culte que per al­tres persones són sagrats. Blasfemem, som incultes, brètols i menjacapellans. En fi, que som unes males persones, indignes de conviure en una societat civi­litzada.

Aquesta visió dels ateus —bastant generalitza­da— és tan injusta com recordar que els cristians de la Inquisició cremaven heretges a la foguera i tortu­raven persones al poltre dels turments fins que de­ien el que ells volen sentir. O que els musulmans radicals executen encara avui heretges en nom d'aŀlà, i que sembren més terror en la societat que no pas els delinqüents i els assassins en sèrie. O que molts jueus odien a mort a musulmans i cristians, tot i que la seva fe té un origen comú.

Si algú et pregunta si creus en déu i li respons: «No sóc creient, jo», estàs donant una mostra de civisme, de respecte, de bonho­mia. Are bé, si li respons el ma­teix, però fent servir l'expressió: «No, jo sóc ateu», sembla que estàs provocant al teu interlocu­tor, que t'hi estàs mostrant hostil, agressiu i que dones validesa a to­tes les atribucions del primer paràgraf. Si qui t'ho ha preguntat és creient, pitjor encara, perquè et mostrarà hostilitat. Pot ser que fins i tot li facis por o —en el mi­llor dels casos— llàstima.

Per als no creients, hi ha una resposta menys compromesa i més evasiva a la pregunta de si creus o no en déu: «Jo sóc agnòstic». L'agnosticisme és una demostració d'humilitat. «No ho puc saber si hi ha un déu creador o no. La meva ment, per molt que raoni, és incapaç de comprendre­ho o de trobar­hi

alternatives. Per tant, és irrellevant per mi». Aques­ta resposta no ofèn, ans al contrari, és humil i conci­liadora (encara que davant d'alguns creients radicals de la zona d'orient, els agnòstics segueixen sent heretges als qui cal tallar el coll).

Dir que no ets creient, o que ets agnóstic, sembla que no ofengui tan com dir que ets

«ateu». Una qüestiópurament semàntica.

La paraula «ateu» vol dir senzillament no adme­tre el «teisme», que és la creença en un déu perso­nal, totpoderós, creador de l'univers (que ho va fer amb la intenció de crear­lo), que diuen es va mani­

festar a uns quants represen­tants escollits, perquè divul­guessin les seves lleis i el seu missatge de poder. Tan se val si l'anomenem déu, aŀlà o iahvé.

Tots els extrems són agres­sius, intolerants i malèvols, i les persones sovint ens dei­xem emportar pels estereotips creats en qualsevol temps. Cal reflexionar serenament i prendre consciència que som al segle XXI. Cal deixar de banda els prejudicis i acceptar d'una vegada que, com diu Steven Weinberg: «La religió és un insult a la dignitat hu­

mana. Amb ella o sense, sempre hi haurà persones bones fent coses bones i persones dolentes fent co­ses dolentes. Però perquè persones bones facin co­ses dolentes, es necessita una religió». I els ateus també podem ser bones persones perquè no en te­nim cap de religió.

SÓC ATEU I BONA PERSONA Ismael Sahunmembre d'AAdC

Coŀlaboracions

L’ateu no diu: “déu no existeix”, sinó “No sé què vol dir déu; no tinc una idea de déu; la paraula déu és per mi un só que no transmet cap afirmació clara ni diferent. No nego a déu, perquè no puc negar allò del qual no en tinc un concepte; i el concepte dels qui ho afirmen és tan imperfecte que és incapaç de definir­m’ho”. Charles Bradlaugh

14 — Gaietà Ripoll

Coŀlaboracions

¿Existe la justicia? En la práctica el mundo es injusto, evidentemente, pero, ¿hay un modelo teórico preciso de justicia? La justicia como equi­dad, la justicia social, no es difícil de definir y es una preocupación fácil de argumentar. Pero no pasa lo mismo con la justicia retributiva, la que premia y castiga. ¿Cómo se definiría el castigo justo?

Desde Sócrates o antes ya se discuten dos opcio­nes. El castigo merecido, el castigo válido como tal, frente al castigo como algo útil para regular las rela­ciones interhumanas. Sócrates y las religiones, habi­tualmente, se ponen del lado de la primera opción.

Según Sócrates es mucho mejor ser castigado por una injusticia que salir impune, puesto que el castigo justo es bueno y es como una medicina para el alma que lo libera del mal. También argumenta a favor de la inmortalidad del alma porque, de lo con­trario, sería buen negocio para los viciosos perder sus vicios y librarse del castigo. No le interesa a Só­crates el carácter preventivo o disuasivo del castigo. Incluso prevé a los malos que se reencarnen en ani­males malos o personas malas. La culpa y el castigo tienen un vínculo interno deseable como tal.

Así, un buen orden general exige que el mal acompañe automáticamente al malo. Este vínculo incuestionable también se da con el Juicio Final cristiano, el karma…, y parece ser una característica de las religiones en general. El sufrimiento del mal­hechor es satisfactorio.

Un principio bueno puede imponer cualquier crueldad como un arreglo bienvenido a posteriori, tal es el caso del Infierno tras el Juicio Final.

Frente a eso los sofistas ya ofrecieron otras pers­pectivas. Critias defendió, por ejemplo, que los dio­ses habían sido inventados para que los posibles malhechores tuvieran que temer un castigo que en la Tierra podrían eludir. No hay fe en un orden bue­no salvado por el castigo justo, sólo beneficios o desventajas de la penalización.

Quienes defienden un orden con un castigo justo de por sí, no suelen aceptar el principio del dolor y el placer, la busca del bienestar humano en la tierra, aunque lo rescaten en forma de paraíso en el más allá. El bien es un rasgo metafísico que supera todas las miserias en la Tierra y que incluso las justifica. El sufrimiento no es malo. El castigo justo no tiene nada de malo, da un sentido excelente al sufrimien­to. A Dios se le atribuye incluso un afán de castigo colectivo indiscriminado: terremotos, epidemias co­mo el sida…

Desde la perspectiva utilitarista el castigo es algo lamentablemente necesario para preservar el bie­nestar general. Tiene una función disuasoria prácti­ca. El castigo tiene la misma naturaleza que lo que quiere prevenir, es imposición de sufrimiento. (De hecho el castigo religioso también funciona por su efecto disuasorio, si bien no se reconoce así, y se centra en el “malo” o “pecador” antes que ponerse al servicio de los aspectos mejorables del mundo.)

Para John Stuart Mill, filósofo utilitarista sincero y claro (lo cual no es muy frecuente) la idea de justi­cia supone dos cosas; una norma de conducta y un sentimiento que aprueba la norma. Lo primero, se ha de suponer, tienen en común todos los seres hu­manos, con el objeto de su bien. Lo segundo (el sen­timiento) es el deseo que sufran castigo aquellos que infrinjan la norma, deseo que surge de la con­cepción del daño para personas concretas que su­fren la infracción, cuyos derechos son violados. Y el sentimiento de justicia parece ser, según Mill, el “deseo animal” de repeler o devolver un daño o per­juicio de uno mismo o de aquellos con los que uno simpatiza. Añado yo: La justicia platónico­socrática y religiosa (que podríamos llamar metafísica) es un disfraz de un fenómeno psicológico, de desear el su­frimiento ajeno. Por supuesto, no estamos defendi­endo la impunidad, sólo el castigo sometido al interés general o los derechos elementales de la gente.

Yo creo que hay que tener en cuenta al menos las siguientes cuestiones, que, menos la primera, poco tienen que ver con una justicia metafísica:

• La simetría conceptual como atajo intelectual y pseudológico: hay que hacerle al malo lo que él hace a otros (al menos, si estos son buenos, matiz algo complicado).

• El valor funcional: se evita el mal en la medi­da en que la impunidad lo facilita. O lo que es lo mismo: el castigo como mal menor.

• El valor emocional: Todos tendemos a indig­narnos por lo que nos parece mal, como el crimen, la corrupción, los abusos de toda cla­se; y la indignación está emparentada con deseos agresivos. Aun así, o por eso mismo, cabe defender un cierto “resarcimiento” emo­cional.

• El valor psicológico general: mediante el cas­tigo, el sufrimiento adquiere “sentido”. Todo “sentido” del mal produce alivio, porque lo inscribe en el bien.

EL CASTIGO DIVINO Miguel SteinerMiembro de la AAdC

(www.everyoneweb.com/antinatalism)

Gaietà Ripoll — 15

Co·laboracionsCol·laboracionsCoŀlaboracions

La tradicional traducción alemana de un título de una obra de Dostoievsky, retraducida al español, reza: Culpa y expiación (Schuld und Sühne). La misma obra se conoce en español por otro título: Crimen y castigo. La diferencia entre las dos traduc­ciones es justamente la que venimos comentando.

De crimen y castigo se puede hablar de un modo realista y utilitario, que no prejuzga una relación automática entre lo primero y lo segundo. Hay, en cambio, una clara connotación religiosa si nos refe­rimos a la culpa con su expiación. Este “religamien­to” remite a un vínculo indisoluble por naturaleza y el castigo deja de ser un dilema. Justificar el sufri­miento, ésta parece ser una de las grandes preocu­paciones de la religión. Con Dios todo es posible.

Madre Teresa de Calcuta:«El sida es, simplemente, una retribución

por una conducta sexual impropia»

Al juliol em va cridar l’atenció una frase atribuïda a Jorge Ma­rio Bergoglio «El món està en guerra, però no de religions». Segons l’especialista Manuel Navarrete, Director del centre contra el terrorisme de l’Europol «hi ha 80.000 sospitosos de terrorisme de tipus religiós». Crec que cap de les creuades medievals va arri­bar a un nombre tant gran de combatents.

El mes de setembre va dir «Matar en nom de déu es satà­nic». Sembla, doncs, que l’activitat de matar persones perquè «deu ho vol» és obra del diable, condemnable amb el foc etern i allunya­da de tota bondat i santedat.

Seria, doncs, correcte que es «desbeatessin» i «dessantessin» to­ta la llarga corrua d’armats i predicadors que en totes les creuades —inclosa l’espanyola de 1936— van ésser elevats als altars, entre els que hi podem trobar:

• Sant Ciril d’Alexandria, bisbe, racista, perseguidor d’heretges i científics, promotor d’incendis

• San Ramon de Penyafort, dominic i inquisidor• Sant Lluís, Lluis IX de França, inductor i participant a la 7ª 8ª i 9ª croada

• Sant Bernat de Claraval, predicador pro­croades• Beat Estanislao Kolkokam, predicador pro­croades• Beat Ramon Llull predicador pro­croades i lluitador• Beat Urbano II, papa; decretà croades• Beat Eugenio III, papa; decretà croades• Sant Hug de Payns, templerFinalment, recordem que el 5 d’agost de 1391, a Barcelona, al

carrer de les Carnisseries van ésser massacrats uns 300 jueus al carrer que avui es diu de Sant Domènec del Call.

Ja té feina amb aquest tema el Sr Bergoglio: primer rehabilitar els morts, ferits, parents i perjudicats; després condemnar els di­monis a retornar a l’infern.

PETITES CONTRADICCIONSV.S.

16 — Gaietà Ripoll

Coŀlaboracions

La lectura del manifest el dia 26 d'abril de 1869, va produir un dels escàndols mes so­nats al congrés dels diputats d'Espanya. A

partir d'aquí es van fer grans proclames i es van edi­tar llibres i pamflets per part del més ranci catolicis­me espanyol.

Actualment la lectura de «DIOS» es un exercici recomanable, tot i que cal fer algunes actualitzaci­ons, el cert és que de forma general és encara plena­ment vigent i aplicable a la realitat espanyola actual. Està dividit en XVI capítols que progressivament van desgranant els arguments de Sunyer.

Comença amb una dura descripció de la realitat social dels anys 50 del segle XIX a Catalunya, en què vivien la majoria dels ciutadans, especialment a po­bles i ciutats, pobresa, misèria, malaltia, ignorància i sotmesos a l'odi la depravació moral i la violència. A continuació manifesta el seu desig que els infants, jo­ves i adults tinguessin una vida digna i feliç.

Tot seguit ens pregunta què ès el que s'oposa a que els ciutadans siguin feliços: comença amb una crítica de l'economia, la política i la ciència mal en­tesa i les lleis que les governen; recomanant la seva conversió en elements alliberadors, però posa l'èm­fasi en el personatge a qui dedicarà tot el seu esforç critic: es DÉU.

En els capítols IV i V, contradient els documents de l'església*, ens planteja la necessitat que les idees siguin posteriors a la possibilitat de fabricar­les, i en aquest cas la idea de déu no podia ser anterior a l'existència dels humans; o dit d'una altre manera: l'home és anterior a déu i per poder tenir la idea de déu ens cal que hagi interactuat amb el nostres sen­tits. Però no s'ha donat el cas, ja que a déu no l'hem vist mai ni l'hem sentit mai.

Els següents dos capítols estan dedicats a aquelles representacions mentals i físiques que no responen a res real —encara que continguin imatges reals—, tals com una pintura, que no copia la natura però conté elements naturals com rius o arbres. Doncs igual son els déus de les obres d'art, no són reals, però son pos­seïdors de les qualitats humanes portades al límit al què nosaltres no podem arribar, però ho voldríem fer.

El VIII ens situa davant de la conseqüència dels poders dels déus: la tirania, i ens aconsella deixar­los a dins del cap ben tancats, i si no els podem do­minar pararem bojos.

El novè capítol caldria renovar­lo completament, doncs parla de qui ha fet el món i des d'aleshores fins ara el coneixement de la història molt molt

antiga ha variat totalment.Després ens pregunta: Què és crear? I raona que

per acceptar una creació cal primer que el creador accepti jugar net. No com els mags que tenen objec­tes amagats als barrets, a les caixes o a les mans. Però els déus sempre creen sols. Quina sort! Ningú els controla. I si a més pensem que és una construc­ció de la ment humana, no queda res de la creació.

Si els déus son venjatius i poden odiar, veiem la mà

humana que crea un déu que justifiqui les seves baixes

passions

Com un pare pot tractar tant malament als seus fills, amb tanta crueltat com per enviar­los al foc per tota l'eternitat? **.

Remarca en el XXII que al dotar els déus de les facultats humanes augmentades, permet a les per­sones no iŀlustrades creure en quasi qualsevol cosa, bruixes, diables, tarot, etc. i els permet adorar a ani­mals, verges, sants, etc.

A continuació fa un cant a la ciència, al coneixe­ment, al sentit comú. Ens demana que no ens preo­cupem per els déus que no existeixen i proclama el positivisme com a camí per avançar. No somiem en desitjos fora de mida; vivim la vida i complim amb les nostres obligacions amb els amics, els familiars, la feina, la justícia…

Finalment ens fa una lloança exaltada a la vida plena, vida de joia, de felicitat, de plaers, de cons­trucció d'un futur millor, sense els déus que tant de mal han fet a la humanitat. I acaba dient «El hom­bre no serà hombre mientras Dios sea Dios» «El hombre es la ciencia, Dios es la ignorancia, el hom­bre es la verdad, Dios es la mentira»

Tot i compartir bona part de les reflexions de Sunyer, ens cal adaptar el seu pensament a la forma actual. Però estem orgullosos de la seva herencia i del valor amb que va afrontar la seva tasca.

* Encícliques Quanta Cura (1863) de Pius IX i Aeterni Patri (1879) de lleó XIII

** El concepte d'eternitat divina xoca frontalment amb les ac­tuals teories físiques del temps i l'espai.Bibliografia: «DIOS» per Francisco Sunyer i Capdevila, Pro­leg i notes Ramon Alcoberro, Edicions CEDEL, Barcelona 2007•

“GUERRA A DIOS” PRIMER MANIFEST ATEU DEL PENSAMENT CATALÀ, PROPOSAT AL CONGRÉS PER FRANCESC SUNYER AL SEGLE XIX

Albert RibaPresident d'AdC

Gaietà Ripoll — 17

Llibres

EL NOU ORDRE DEL DIA DE LA HUMANITAT

A l’albada del tercer miŀlenni, la humanitat es desvetlla, s’estira i es frega els ulls. Encara li ronden pel cap les restes d’un malson horrible. «Hi havia no sé què de filferro espinós, i núvols enormes en forma de bolet. Uf, quin malson». La humanitat va al lavabo, es renta la cara i s’observa les arrugues al mirall, es fa un cafè i obre el diari. «A veure què tenim avui a l'ordre del dia».

Durant milers d’anys, la resposta a aquesta pregunta no va canviar. Els mateixos tres problemes preocupaven les persones de la Xina del segle XX, de l'Índia medieval i de l'antic Egipte. La fam, la pesta i la guerra eren sempre a la primera posició de la llista. Generació rere generació els humans han pregat a tota mena de déus, àngels i sants i s'han inventat tota mena d'eines, institucions i sistemes socials, però milions de persones han continuat morint de fam, d’epidèmies i a causa de la violència. Molts pensadors i profetes van concloure que la fam, la pesta i la guerra formaven part integral del pla còsmic de Déu o de la nostra naturalesa imperfecta, i que la fi dels temps ens n’alliberaria.

Tanmateix, a l’albada del tercer miŀlenni, la humanitat pren consciència d’una cosa sorprenent. La majoria de la gent no hi pensa, però les últimes dècades hem aconseguit frenar la fam, la pesta i la guerra. És cert que aquests problemes no s'han resolt del tot, però el que eren forces incontrolables i incomprensibles de la natura s’han transformat en reptes gestionables. No cal que preguem a cap déu o sant perquè ens rescati. Sabem força bé què cal fer per prevenir la fam, la pesta i la guerra, i normalment ho fem.

Hi ha hagut fracassos estrepitosos, sens dubte, però quan aquests fracassos es produeixen ja no arronsem les espatlles i diem «Què hi farem, són coses que passen al nostre món imperfecte», o «Lloat sia Déu». Ben al contrari, quan la fam, la pesta o la guerra se'ns escapen de les mans, pensem que algú l’ha espifiat, Creem una comissió d’investigació i ens comprometem a fer­ho millor la pròxima vegada. I la veritat és que funciona. Aquestes calamitats es produeixen cada vegada menys sovint. Per primera vegada en la història, moren més persones per menjar massa que per menjar massa poc; moren més persones de velles que de malalties infeccioses, i se suïciden més persones que no pas en moren a mans de soldats, terroristes i assassins. Al començament del segle XXI, l'humà mitjà té més probabilitats de morir d’una afartada al McDonald’s que d’una sequera, de l'Ebola o d’un atac d’Al­Qaeda.

És per això que, encara que presidents, directors executius i generals continuïn tenint les agendes plenes de crisis econòmiques i conflictes militars, en l’escala còsmica de la història la humanitat pot alçar el cap i començar a mirar vers nous horitzons. Si és cert que comencem a controlar la fam, la pesta i la guerra, ¿què les substituirà a la primera posició de l’ordre del dia de la humanitat? Com bombers en un món sense incendis, la humanitat del segle XXI s’ha de formular una pregunta sense precedents: ara què fem? En un món sa, pròsper i harmoniós, què exigirà la nostra atenció i enginy? Aquesta pregunta esdevé doblement urgent si tenim en compte els immensos nous poders que la biotecnologia i la tecnologia de la informació ens proporcionen. Què en farem, de tot aquest poder? […]

ISBN: 978­84­297­7527­3576 pàgines, 15x23 ­ tapa dura: 23,90€format .epub (castellà): 12,34€

Yuval Noah Harari és doctor en Història per la Universitat d’Oxford i professor al Departament d’Història de la Universitat Hebrea de Jerusalem, especialitzat en Història del Món. La seva recerca se centra en les qüestions generals, com ara la relació entre la història i la biologia, si hi ha justícia en la història o si el progrés comporta felicitat. Els seus cursos i conferències en línia han atret centenars de milers de visites. El 2012 va ser guardonat amb el premi Polonsky de creativitat i originalitat en les disciplines humanístiques.

18 — Gaietà Ripoll

Tal com ja no trobem xocant que determinades agressions a dones siguin definides com a “vio­lència de gènere”, tot i l'ambigüitat del terme,

igualment estem començant a acostumar­nos, per l'ús sistemàtic que en fan els mitjans de comunicació, a la definició de determinades conductes com a “delictes d'odi”. L'agressió a un indigent, una baralla entre fanàtics del futbol, la crema d'un local per uns mani­festants, una palissa a un transsexual, la profanació d'una tomba, els insults a un negre o els aŀlegats “anti­semites” llançats des d'una web, són exemples de con­ductes qualificades de delictes “d'odi”.

Com l'odi té per a tothom, en principi, una con­notació negativa, a gairebé ningú el sorprèn que es faça servir per a etiquetar conductes tan lamenta­bles com les citades però també tan heterogènies. Tampoc no sembla suscitar prevencions la freqüèn­cia creixent de l'ús del terme en el debat polític i ideològic, des del mateix Parlament a les tertúlies televisives, en les quals se sol usar com a acusació, sense gaires protestes, contra “radicals” diversos, de dreta o d'esquerra, “laïcistes” o “integristes” religio­sos, “anti­sistema” o “nacionalistes excloents”. Per això, davant d'aquesta escalada, i abans que ens hi acostumem, com ha passat amb la “violència de gè­nere”, potser hauríem de preguntar­nos què és real­ment un “delicte d'odi”.

Per començar, direm que el terme ve, una vegada més, del món anglosaxó, en el qual es coneix com a hate crime. N’han promogut l’ús diverses instàncies internacionals, des de l'OSCE a la Unió Europea. I, com en altres casos de termes importats, la traducció té el seu biaix; haver triat per a unir les dues parau­les, “odi” i “delicte”, la preposició “de” indicativa de pertanyença, en comptes de “per” indicativa de causa o motiu, ha conferit a l'expressió un significat dife­rent del que es volia transmetre: una cosa és que un delicte concret haja estat motivat per l'odi i una altra que l'odi siga consubstancial amb el delicte.

L'any 2003 l'OSCE va obtenir el compromís dels cinquanta­cinc estats membres de mantenir regis­tres i efectuar estadístiques i informes relatius a in­cidents violents d'intolerància i discriminació contra determinats grups o coŀlectius, a fi de cridar l'aten­ció de l'opinió pública sobre el problema i de plani­ficar mesures d'erradicació. Tot i que cada país era lliure de definir la seua pròpia casuística i que no hi havia cap compromís que obligara a desplegar una legislació penal específica per als “delictes d'odi”, el cas és que molts ho van fer, entre altres Espanya, on, per mitjà de la Llei Orgànica 1/2015, es va modi­

ficar el Codi Penal fins llavors vigent. Concretament, en l'article 510 del nou CP es con­

demna a: «Quienes públicamente fomenten, pro­muevan o inciten directa o indirectamente al odio, la hostilidad, discriminación o violencia contra un grupo, una parte del mismo o contra una persona determinada por razón de su pertenencia a aquel, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación fami­liar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, ra­za o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enferme­dad o discapacidad». En un epígraf posterior també es condemna a: «Quienes produzcan, elaboren, po­sean con la finalidad de distribuir, faciliten a terce­ras personas el acceso, distribuyan o vendan escritos o cualquier clase de material o soportes que por su contenido sean idóneos para fomentar, pro­mover… [ídem. paràgraf anterior]».

Fins ara, perquè algú poguera ser acusat de co­metre un delicte havia necessàriament d’haver par­ticipat en un fet delictiu objectivament determinat com a tal en el CP; per exemple: la destrucció d’un bé, un homicidi, una agressió, una amenaça, un in­sult, una vexació, la denegació d’auxili, un robatori, etc. A partir d’ara, si ens atenem al que dispon l’ar­ticle citat –apart de la discriminació o la violència– la simple expressió del sentiment d’odi o d’hostilitat contra persones, grups o ideologies, i la seua comu­nicació, podria ser considerada delictiva indepen­dentment de si desemboca o no en un delicte com els abans citats, i tal consideració depèn exclusiva­ment d’una interpretació: si el fet implica, directa­ment o indirecta, fomentar o promoure fets delictius, i si va dirigit contra persones pertanyents als grups també citats. El problema és que les apre­ciacions subjectives de totes aquestes circumstànci­es s’encavallen unes sobre les altres: primerament cal apreciar que el que s’expressa és exactament odi i no cap altre sentiment anàleg, com l’aversió, l’anti­patia, el menyspreu, etc., un camp difícil de delimi­tar; en segon lloc, s’ha d’interpretar que amb l’expressió examinada s’ha incitat a altres a adquirir el mateix sentiment, tant de forma directa com indi­recta, cosa que complica encara més la següent apreciació subjectiva, construïda a cavall de la pri­mera; i finalment s’ha de suposar que l’objecte de l’odi són persones o grups pertanyents a uns con­junts en els quals podríem encabir a quasi qualsevol persona existent, ja que tots som susceptibles de ser agrupats per criteris de raça (sic), ideologia, creen­

DELICTES D'ODI I LLIBERTAT DE PENSAMENT

V.L.F.

Coŀlaboracions

Gaietà Ripoll — 19

ces, religió, identitat sexual, sexe, etc. L’epígraf següent del mateix article insisteix en el contingut del primer, però una lectura atenta ens informa que ja no cal en absolut que el sentiment d’odi es faça públic, sinó que basta que el suport material en què s’expressa siga susceptible de ser­ho; un retrocés a l’Edat Mitjana.

Considerant la dificultat objectiva de definir què és l’odi, ja que es tracta d’un sentiment –un concep­te igualment difícil de definir– els qui estudien el comportament humà solen distingir entre emocions i sentiments, considerant que les primeres són ex­pressions o reaccions neurofisiològiques de resposta a estímuls concrets, i atribuint als segons una dura­da superior, perquè són el resultat de la interioritza­ció i l’estructuració de les emocions segons les experiències personals, l’educació rebuda, les idees morals, les expectatives, etc. Òbviament, ningú sosté que els sentiments es resolguen automàtica­ment en actes incontrolats; sabem que són regulats per la raó i la voluntat, subjectes a l’exigència de responsabilitat. Però, per una altra banda, quasi tothom reconeix els riscos de reprimir o inhibir els sentiments, siguen els que siguen, ja que això con­tribueix a exacerbar desigs i aspiracions que, indefi­nidament postergats, porten a la desesperança i la frustració, les quals sí que poden provocar conduc­tes imprevisibles de conseqüències pitjors que les que es pretenia evitar amb aquella repressió.

El que s’està aconseguint amb aquests planteja­ments legals i mediàtics és que a poc a poc l’opinió pública assumisca que experimentar odi o aversió a algú o a alguna cosa és en si reprobable i fins i tot punible. Això implica que quan sentiran aquest sen­timent, o altres d’anàlegs, moltes persones intenta­ran reprimir­los sense més, i ho faran substi­tuint­los pel sentiment de la culpa d’haver­los experimentat. D’aquesta manera s’està hipotecant greument la llibertat de pensament per la via de cri­minalitzar alguns dels sentiments bàsics que la im­pulsen. La confusió s’emmarca en un sistema de pensament, hereu del dualisme aristotèlic, en el qual se sol presentar el sentiment d’odi com el con­trari del d’amor, de manera que si aquest últim es considera l’expressió més excelsa dels sentiments humans, el seu contrari, l’odi, n’ha de ser l’expressió més detestable. En realitat, aquesta repulsa absolu­ta no deixa de ser un prejudici, conseqüència d’una qualificació moral apriorística. El sentiment d’odi, entès com a mala voluntat, enemistat, antipatia, aversió o repulsió d’algú o d’alguna cosa, és tan ab­solutament inevitable com necessari per a motivar i estimular el nostre pensament i orientar les nostres accions, tant com l’amor, la tendresa, la compassió o la culpa. Aquest intent de repressió dels senti­

ments té bàsicament un origen religiós, ja que són les religions les primeres que estableixen considera­cions morals apriorístiques d’origen diví, i per tant immutables, perquè no reconeixen el seu origen so­cial ni el seu caràcter canviant. En el cristianisme, per exemple, la sublimació de certs estats emocio­nals és tan exagerada que s’ha elevat a categoria de summum ètic i filosòfic el manament del seu idola­trat messies: “Estima els enemics”, un oxímoron evident, ja que un enemic es defineix precisament per no ser estimat. És curiós que aquest messies fó­ra executat per un delicte de sedició que en la Pales­tina de l’època no tenia més motivació que l’odi a mort a l’ocupant romà. En el cristianisme, com en altres religions, la negació del conflicte i de la con­frontació és la clau per a acceptar l’statu quo i la submissió voluntària; així ho va entendre perfecta­ment el seu principal divulgador, Pau de Tars, quan, per exemple, predica que l’alliberament de serfs i esclaus, en comptes de fonamentar­se en l’odi i l’aversió a una condició penosa i a qui l’explota, ha de consistir a subjectar­se més i millor als amos, i exigeix, no content amb això, que la submissió siga “en consciència”, a més de per la “temor i tremolor” que provoca el poder. És l’origen de la idea aberrant dels pecats “de pensament”, que hem patit tots els qui vam rebre una educació religiosa en la infància i que ara veiem renàixer en el Codi Penal.

Hem de concloure que la confusió entre senti­ments, idees i fets, introduïda pels nostres governants respecte a certs comportaments suposadament moti­vats per l’odi, és francament preocupant, perquè aboca a l’aplicació en el camp penal de la nova doctrina polí­tica de la “intervenció preventiva”. Avui, en nom d’aquesta “prevenció” s’està acceptant sense proble­mes tant la invasió i la destrucció d’altres països com la intervenció i el registre sistemàtic de les comunica­cions privades dels ciutadans, per mitjà del qual s’efectua precisament una tipificació de motivacions i pautes personals que després es farà servir tant per a vendre’ns una cafetera o una pòlissa de vida com per a declarar­nos sospitosos de cometre un “delicte d’odi” i ficar­nos a la presó. Com ha expressat un iŀlustre ju­rista: «Aquests retrocessos excessius de les barreres d’intervenció del Dret Penal atempten contra el prin­cipi d’intervenció mínima, xoquen frontalment amb el dret a la llibertat d’expressió, i pretenen impedir el de­bat i la confrontació, sense els quals no existeix la de­mocràcia». En conseqüència, davant del perill que la criminalització de certs sentiments siga aprofitada pels poders instituïts i pels mitjans que controlen, en la confrontació de les idees o de les creences, per a trac­tar de fer emmudir qualsevol brot de dissidència o plantejament heterodox, denunciem la idea dels “de­lictes d’odi”.

Coŀlaboracions

20 — Gaietà Ripoll

Iniciativas

Esta interesantísima interven­ción del Dr. Roberto B. García, no ha podido ser in­cluida en su totalidad en la re­vista Gaietà Ripoll debido a su extensión. Hemos incluido so­lamente el principio en su ver­sión traducida al catalán.Para una mayor comodidad de lectura, hemos convertido el artículo al formato .epub, para ser leído en un dispositi­vo compatible: (e­reader, ta­bleta o smartphone). En el formato .epub, hemos incluido la versión original en español y la version traducida al ca­talán.Si desea obtener una copia del artículo completo en for­mato .epub, envíe un correo electrónico a: revistaateus@gmail.com

y muy gustosamente se lo re­mitiremos.

Estamos trabajando para in­cluir todos los artículos de la revista Gaietà Ripoll en el for­mato .epub para aquellos lec­tores que perfieran este cómodo formato de lectura. Nos gustaria recibir las opinio­nes de nuestros lectores a propósito de esta iniciativa.

Vº CONGRESO DE LA ASOCIACION INTERNACIONAL DEL LIBRE PENSAMIENTO

Montevideo, Uruguay, 18 al 20 de Setiembre de 2015

Intervenció del Dr. Roberto B. GarcíaMetge diplomat de la Facultat de Medicina Universitat de la República.Embriòleg Clínic. Gran Premi Nacional de Medicina, atorgat per l'Acadèmia Nacion­al de Medicina d'Uruguai pel «Primer Programa de Fertilització In Vitro i Transferèn­cia Embrionària a Uruguai».Director del Laboratori de Fertilització In Vitro de Conceptions Reproductive Associ­ates de Denver, Colorado, EUA.Membre de l'Associació Uruguaiana en Defensa del Pensament racional

Amics, amigues,Sens dubte, Lliurepensament i Ciència són dues facetes inseparables

d'una mateixa manera de transcórrer per l'aventura humana. No per ca­sualitat van evolucionar paral·lelament amb els esdeveniments histò­rics. No per casualitat van tenir i tenen els mateixos enemics. No per casualitat el seu desenvolupament va portar i porta avenços en l'educa­ció i el coneixement, que contribueixen —com gairebé cap altre— a acla­rir la ubicació de l'ésser humà en la seva realitat; tan la quotidiana i personal com aquella més global de tota l'espècie. I, finalment, no per casualitat, és que tot això ens fa genuïnament lliures.

Practicar el lliurepensament —o el mètode científic— és molt més que triar l'eina adequada per resoldre un problema concret. És, sobre­tot, una opció de vida; una forma d'entendre la realitat, entendre els al­tres i entendre'ns a nosaltres mateixos. Ens dóna un bany d'humilitat, perquè —com cap altra activitat humana— ressalta la nostra fal·libilitat, al mateix temps que ens proveeix de criteris per a corregir­nos. I, per si fos poc, ens brinda aquesta tranquil·la i ferma seguretat des de la qual podem practicar amb el nostre proïsme una relativa novetat en el peri­ple dels éssers humans: la tolerància. En aquest sentit, el 1944, en el seu article sobre "El Valor del Lliurepensament", Bertrand Russell va es­criure: «El que fa a un lliurepensador no és allò en el que creu, sinó el procés pel qual ha arribat a allò en el que creu. Si el que el va portar a creure en alguna cosa és que els seus grans —quan ell era jove— li van imposar que això era la veritat, o bé s'aferra a la seva creença perquè al­trament se sentiria deprimit, llavors el seu pensament no és lliure. Però si va arribar a allò en el que creu després de dedicar­li una acurada re­flexió —per la qual pot concloure que les evidències són clarament favo­rables—, llavors el seu pensament és lliure, malgrat i que estiguem en desacord amb ell».

Però, compte. Això no vol dir que qualsevol pensament sigui ne­cessàriament lliure —i valgui tant com un altre— només amb la condició de no ser dogmàtic. Molt al contrari: la rigorositat amb què han de prac­ticar­se les observacions que el sustenten, així com la lògica que avali les conclusions que d'aquestes observacions es desprenguin, limiten forta­ment la quota de creativitat que podem exercir. A diferència de les ex­pressions artístiques que —despreses d'aquestes limitacions produeixen sublims obres que estremeixen el nostre ésser emocional—, l'exercici del lliurepensament científic produeix coneixements compartibles i fins i tot a vegades refutables, per tots aquells decidits a entrenar i exercir la seva capacitat racional. A diferència de l'Art —que en la seva condició d'expressió cultural va a la seva—, la Ciència posseeix aquesta carac­terística gairebé supracultural d'una tasca en permanent progrés, que és compartida per tot el gènere humà […]