Embed Size (px)
DESCRIPTION
Dossier sobre el músic italià amb motiu dels 200 anys del seu naixement
Citation preview
“El arte es universal... pero lo crean los individuos”
GIUSEPPE VERDI
Roncole, 10 d'octubre de 1813 ‐ Milà, 27 de gener de 1901
200 anys del seu naixement
Giuseppe Verdi Vida
Giuseppe Fortunino Francesco Verdi (Roncole, 10 d'octubre de 1813 ‐ Milà, 27 de gener de 1901), fou un compositor d'òpera italià.
Verdi va compondre òpera durant tota la vida i va perfeccionar el seu art amb la influència de Rossini, Bellini i Donizetti, a través de l'ús de les formes de la grand opéra francesa, per desembocar en la creació de les obres mestres shakespearianes Otello i Falstaff, aquesta última considerada la millor de l’autor, en les quals s'apunten algunes de les innovacions de Wagner en la forma de l'òpera. Al llarg de la seva vida, la originalitat i fecunditat no varen tenir rival.
Òperes com La traviata, Aida, Otel∙lo, Rigoletto o Il trovatore figuren entre els drames musicals més coneguts i preuats a tot el món.
Va néixer al poble de Roncole, prop de Parma, llavors sota la dominació napoleònica, el mateix any que naixia Richard Wagner. Carlo i Luigia Verdi, pares del futur gran músic, eren més aviat pobres. Regentaven una petita posada que tenia una botiga de queviures annexa. Per aprovisionar‐se, acudien a un ric majorista de Busseto, Antonio Barezzi, que era també l'ànima de la cultura musical ciutadana, pel seu càrrec de president de la Societat Filharmònica local.
Carlo Verdi va enviar el seu fill a estudiar a la casa parroquial, on va rebre els ensenyaments del reverend Pietro Baistrocchi, que naturalment, al costat de les primeres lletres, li va fer aprendre els fonaments de la música a l'orgue de l'església. Verdi assimilava amb tal rapidesa el que li ensenyava el pare Baistrocchi, que va arribar a l'extrem de substituir‐lo, cada vegada més sovint, en el lloc d'organista, dedicació que a l'església alternava amb la d'escolà.
Quan tenia vuit anys, el seu pare li va comprar una espineta de segona mà, instrument musical de corda pinçada dotat de teclat, semblant al clavicèmbal i al virginal. És un cordòfon tipus cítara de taula, accionat per mitjà d'un teclat. Stefano Cavaletti, un veí de la família , en va fer la reparació de franc en veure la bona disposició del jove Verdi per aprendre a tocar l’ instrument. Verdi sempre va conservar com un tresor aquella espineta que, actualment, es troba al museu de La Scala.
L'any 1824 va traslladar‐se a Busseto. Allà va començar els estudis musicals amb Ferdinando Provesi, que exercia els càrrecs d'organista i mestre de capella a la catedral,
2
a més del de mestre municipal de música a la Societat Filharmònica, la institució presidida per Barezzi, majorista citat abans, i que constituïa, amb relació al cor de l'església, el vessant laic de la vida musical de Busseto. Va estudiar amb ell durant quatre anys.
El 1829, no va obtenir la plaça d’organista a la ciutat veïna de Soragna, i així va ser com Verdi va començar a substituir el seu mestre com a organista de Busseto. Altres activitats que duia a terme durant aquella època eren: ensenyar joves alumnes, copiar partitures per a la Societat Filharmònica, dirigir assajos, tocar el piano a les reunions musicals de Barezzi i compondre. Una cantata d’aquell període, I deliri de Saul, va aixecar l’admiració del públic. Però, més tard, Verdi va tractar d’eliminar totes les obres escrites durant l’època de joventut, encara que algunes es van salvar.
El gran Provesi ja no havia d'ensenyar‐li res i Barezzi, convençut del futur d'aquell jove encaminat a convertir‐se en el seu gendre, va obtenir per a ell una beca del Mont de Pietat local, que li permetria seguir estudis a Milà.
Però a Milà li esperava la primera desil∙lusió artística: no poder entrar per conducte regular al Conservatori, per haver superat l'edat fixada pel reglament. Verdi va haver de sotmetre's a un examen, i acreditar aquelles «qualitats excepcionals» que podien constituir l'única excepció admesa a la regla. I va ser rebutjat. Per tant, l'única alternativa per a Verdi va ser acudir a l'ensenyament privat. Sempre ajudat per Barezzi, va estudiar durant tres anys sota l'orientació d'un operista de l'escola napolitana, protegit del famós Paisiello. Es tractava de l'esquerp, però competent, Vincenzo Lavigna. Com a ironia de la història, actualment, el Conservatori de Milà porta el nom de Giuseppe Verdi.
L'únic passatemps que tenia Verdi era assistir als espectacles de La Scala i als assaigs i concerts de la Societat Filharmònica. Durant un d'aquests assaigs, s'estava preparant el difícil oratori La Creació, de Haydn, i van faltar els tres directors titulars. Verdi va haver de substituir‐los. Els somriures de suficiència amb què els nobles músics van iniciar l'assaig, es va convertir molt aviat en estima, i, finalment, en profunda admiració, fins a l'extrem que li van pregar que dirigís personalment el concert, en el qual va obtenir un èxit afalagador. Massini li va proposar que compongués una òpera i li va subministrar també el llibret, ja imprès i titulat Rochester, del qual era autor un tal Antonio Piazza.
3
Quan Ferdinando Provesi mor, Verdi torna a Busseto, on va romandre durant tres anys, de 1836 a 1839. Tot just obtingut el càrrec, es va casar amb Margherita i va formar una llar, en la qual al cap d'un any va néixer Virgínia, seguida al poc temps per un segon fill, Icilio. Després de dimitir a Busseto, va tornar el febrer de 1839, amb el suport, una vegada més, de la generositat financera del sogre.
D'altra banda, el 17 de novembre de 1839 Verdi estrena la seva òpera Oberto, Conte di
Bartolomeo Merelli, que regentava el teatre en aquells moments li va encarregar a
Margherita, que després de la mort d'Icilio, tan pròxima a la de la primogènita, no
En aquestes condicions era molt difícil compondre l'òpera bufa, Un giorno di regno,
La casa de Sant'Agata
Verdi es refugia a Busseto. Però qui parteix d'una petita comarca amb l'aurèola de
Als joveníssims esposos, que l'any anterior, sent encara a Busseto, havien perdut ja la petita Virgínia, se'ls moria, també el 22 d'octubre, el seu segon fill, Icilio.
San Bonifacio, amb el llibret i el títol modificats a La Scala, amb un èxit «no grandiós, però bo», segons va escriure el mateix compositor.
Verdi immediatament una segona òpera, còmica aquesta vegada, per exigències d'equilibri de gèneres en la programació. Com que no hi havia temps per aconseguir un llibret original, es va recórrer, cosa habitual llavors, a un llibret escrit feia més de vint anys per Felice Romani, autor dels texts de gairebé totes les òperes de Bellini. L'obra va ser Un giorno di regno, amb un text molt mediocre, no tant per la qualitat intrínseca dels versos com per la soporífera reiteració de la trama.
s'havia recuperat, va emmalaltir d'encefalitis i va morir al cap de pocs dies, el 18 de juny. Verdi es va sentir aniquilat. Va tornar a Busseto i durant tot l'estiu va estar immers en el dolor. A finals d'aquesta estació, tanmateix, assetjat per les exhortacions de Merelli, va tornar a Mílà buscant en la feina un camí d'evasió.
que es va estrenar el 5 de setembre de 1840. El tema estava molt gastat, la música era més aviat mediocre i la interpretació va ser pèssima. Amb tot, les proporcions del fiasco van ser tals que Verdi no ho va oblidar mai: el públic va xiular i els crítics la van condemnar. La segona representació va ser suspesa. No va tornar a compondre una altra òpera còmica fins a Falstaff, quinze anys més tard.
triomfador per tornar derrotat no pot esperar trobar el repòs i la serenitat d'un consol afectuós. Verdi va marxar a Gènova per retocar la partitura del seu Oberto, que s’havia de representar en el transcurs de la tardor. En retocar‐la, la va empitjorar considerablement, acceptant entre altres coses secundar el gust més reaccionari del
4
públic. Però l'òpera només va obtenir un èxit moderat. Com que no podia continuar suportant l'atmosfera opressiva i burleta de Busseto, va retornar a Milà, que representava per a ell l'únic lloc on podia refugiar‐se en l'anonimat més absolut.
Giuseppina Strepponi
na nit d'hivern, es va trobar casualment amb Merelli,
M
Nabucco es va estrenar a La Scala el 9 de març de 1842, amb la soprano Giuseppina
En el món de la lírica, dominat fins llavors per les melodies
Clara Maffei
segona esposa de Verdi Uque es dirigia al teatre. Queien grans flocs de neu i ell, agafant‐lo del braç, el va convidar a acompanyar‐lo al camerino de La Scala. Mentre caminaven li va explicar que estava preocupat per la nova òpera que havia d'oferir i que havia encarregat a Nicolai, que no estava content amb el llibret. Es tractava de Nabucco, amb versos de Temistocle Solera. Verdi va voler augmentar el conjunt del cor, que era molt just, i davant de les erelli, va cloure la qüestió pagant de la seva butxaca els
nous contractats. El que, en canvi, no va poder evitar va ser l'ús de decorats i vestits vells, provinents de les òperes més dispars, que es van readaptar i restaurar per a aquella ocasió. Durant els assaigs, el teatre caminava revolucionat per a una música nova. El caràcter de la partitura era tan insòlit i desconegut, l'estil tan ràpid i nou, que l'estupor era general. Cantants, cor i orquestra, en escoltar aquella música, mostraven un entusiasme extraordinari. És més, era impossible treballar al teatre, fora de l'escenari, ja que els operaris, pintors, il∙luminadors i tramoistes, electritzats pel que sentien, deixaven les seves tasques per assistir bocabadats a tot el que es posava en escena.
lamentacions financeres de
Strepponi en el paper d'Abigaille. La Strepponi va esdevenir l'amant de Verdi, i passat molt de temps des de la mort de la seva primera esposa, l'any 1859, va casar‐s’hi . La vetllada va tenir un crescendo d'entusiasme arribant a extrems delirants al terme del Va, pensiero, quan tot el teatre es va aixecar de cop i, després d’uns minuts d'aplaudiments interminables es va concedir el bis. Va ser un dels casos més fervents d’ identificació total entre públic i òpera que es recorden en la història del bel canto.
astrals, lànguides i dolcíssimes de Bellini i Donizetti, irrompia una música potent, de vegades brutal i fins i tot rude, però feta sempre de carn i sang, amb la vitalitat i la força d'un riu en plenitud. Una música que sintonitzava completament amb l'estat d'ànim d'un públic cada vegada més intolerant amb la dominació austríaca.
5
No hi ha evidències que permetin afirmar que Solera o Verdi volguessin fomentar el fervor nacionalista amb
es van poder representar vuit funcions de Nabucco durant el mes de març a causa d'exigències de
Milà competia per tenir‐lo als seus salons. El 1842 van néixer les relacions de Verdi amb la n
Maffei o Clarina, al saló de
va separar del seu marit, i va iniciar la seva convivència amb el poeta i patriota Carlo Tenca, va continuar mantenint l'amistat amb
11 de febrer de 1843, Verdi va posar en escena I Lombardi alla prima crociata, que
Nabucco, però tampoc no hi ha dubte que les simpaties de Verdi estaven del costat del moviment nacionalista liberal.
Només
programació, però quan aquesta òpera va tornar a ser en el cartell a l'estiu, es va representar durant 57 nits, xifra fabulosa fins i tot en aquells anys. L’èxit de Nabucco li va obrir moltes portes.
Ara, l'alta societat de
comtessa Appiani, amb la oble dama Morosini i, sobretot, amb la comtessa Clara la qual s'agrupaven els millors cervells de la Llombardia,
atrets per l'esperit, la gràcia i el patriotisme de Clarina, així com per l'amabilitat i cultura del seu marit, Andrea Maffei, que estava completant la primera traducció a l'italià de Shakespeare i de Schiller. Clarina tenia una forta inclinació per la música des que es va fer amiga de Bellini i Donizetti. Bellini havia compost La sonàmbula a casa seva i Donizetti, Linda de Chamounix.
Quan Clarina, pocs anys després, es
Verdi. Però va ser Clarina, la que va ocupar sempre un lloc destacat en el restringit nombre dels seus afectes. Aquest sentiment d'amistat de Verdi es veuria més que correspost pel caràcter fervent d'aquesta indòmita criatura d'aspecte benigne i dolç, que a poc a poc transformaria el seu saló en una autèntica farga irredemptista, lloc de trobada dels esperits més animosos i batalladors de la ciutat, que van preparar allà la gran insurrecció de 1848. Verdi era una de les figures centrals d'aquell grup, si bé políticament no estava compromès d'una manera directa. Però la seva música s'havia convertit ja en sinònim de llibertat, de lluita i de rebel∙lió contra la dominació estrangera.
Així, l'any següent de Nabucco, l'
conservava l'esperit de l'òpera precedent, suscitant autèntics deliris pel tema que treia descobertament a escena el poble llombard. Temistocle Solera havia compost el llibret inspirant‐se en un poema de Tommaso Grossi, un altre d'habitual del saló dels Maffei. També en aquesta obra l'èxit va tenir el punt àlgid entorn d'un cor, O Signor che del tetto natio, que els llombards croats entonen en el tercer acte. Junt amb el Va, pensiero, aquest cor aviat va ser elegit com a símbol patriòtic i es cantava pels carrers com a repte
6
d’intimidació cap a les tropes austríaques. El públic, la nit de l’estrena, es va sentir identificat amb els llombards que defensaven Terra Santa dels sarraïns.
La fama creixia, però precisament per això li
erro ent ar
El 9 de març de 1844, any que va seguir al
vaCharles Dickens va descriure la vetllada
l'afortunat, encara que no devastador, èxit d'Ernani, Verdi va anar a Roma, i el 3 de novembre va presentar I due Foscari, també amb llibret de Piave, que no va
compromisos havia començat a girar: tres mesos després, el 15 de febrer de 1845, va estrenar a La Scala de Milà Giovanna d'Arco, amb llibret de
La Fenice de Venècia li va encarregar una altra òpera. Verdi va elegir com
W n
r
t
era més necessari que mai ser present a tots els teatres importants. Escrivia inint mpudam per consolid la seva talla artística. Va estrenar un gran nombre d'òperes en la dècada posterior a 1843, un període que el mateix Verdi va anomenar “Els anys de galeres”.
triomf d'I Lombardi, es va posar en escena al teatre La Fenice de Venècia la seva òpera Ernani, que va assenyalar l'encontre entre Verdi i l'exseminarista i poeta Francesco Maria Piave, destinat a convertir‐se en l'autor de fins establir una relació íntima i una amistat fidel. d’òpera a Venècia a la novel∙la La petita Dorrit,
publicada onze anys més tard de l’estrena d’Ernani.
Després de
a deu llibrets de Verdi, amb el qual
tenir gaire èxit, encara que Emanuele Muzio compositor i amic de Verdi, ho va atribuir a l’elevat preu de les entrades, motiu que va prevenir molt el públic assistent. Un crític de la Rivista di Roma va dir sobre la nova composició:”Cada un dels personatges parla el seu propi llenguatge; cada caràcter expressa les seves passions d’una forma evidentment dramàtica”.
El vertiginós carrusel dels
Solera i basada en una obra de Schiller. Va ser ben acollida el dia de l’estrena i aviat es va representar a altres ciutats italianes. Sis mesos més tard va presentar en el San Carlo, de Nàpols, Alzira, amb text de Salvatore Cammarano, el príncep dels llibretistes napolitans, autor de la Lucia di Lammermoor, de Donizetti, i que va col∙laborar amb Verdi fins que va morir, precisament mentre feia els últims retocs als versos d'Il trovatore.
El teatre de
a argument un drama de er er, Attila, i va confiar la redacció del llibret a Solera. Tanmateix, quan es trobava a la meitat de la feina, Sole a va marxar a Barcelona per convertir‐se en empresari de la seva dona, la cantan Teresa Rosmini.
7
Piave va completar el llibret, però una llarga malaltia va obligar Verdi a ajornar l'estrena, que va tenir lloc finalment el 17 de març de 1846, amb un gran èxit, si bé
es aplaudien dempeus al costat dels oficials austríacs,
r r
critme enèrgic i enardit, que
e de Verdi és Macbeth. Per primera vegada, Verdi escomet l'adaptació d'una obra del seu dramaturg preferit,
‐ c i
erdi va partir cap a Londres, on, amb prou feines quatre mesos després, el 22 de juliol de 1847, va donar a conèixer I Masnadieri, amb un llibret
rdi, revisada i rebatejada com Jerusalem, va ser presentada a París. El públic parisenc,
un adaptació l'ò
Arrigo Boito i Verdi
inferior a l'entusiasme que suscitaria a la resta d'Itàlia.
Attila era plena de frases patriòtiques que feien esclatar els teatres amb aclamacions delirants: els hom
gèlidament impassibles, les dones agitaven mocadors tricolors i des de d'alt de tot de la galeria plovien rams de flors lligats amb esca apel∙les també t icolors. D'aquesta forma, Verdi s'anava convertint en el gran cantor de les esperances de llibertat d'un poble identificat enterament ultava els seus molts punts innovadors sota l'impuls d'un aportava al lluminós fervor sentiments de dominadora
passió.
Per a molts, l’òpera més important i original del primer períod
amb aquella música que o
William Shakespeare, creant una òpera sense història d'amor, cosa que va trencar una de les convencions de l'òpera italiana del segle XIX. Després de la composició d'Attila, Verdi es va permetre una certa moderació en el ritme de treball. Va dedicar tot un any a l'elaboració de Macbeth, obra destinada al competent i culte públic florentí, que la va acollir la nit del 14 de març de 1847 amb un gran fervor, en el qual es barrejava, tanmateix, certa desorientació, causada per la gran novetat i audàcia que caracteritzaven l'òpera, sens dubte la més important de totes les que van precedir Rigoletto. Verdi va sortir a saludar, almenys, vint‐i cin vegades, i va ser escortat f ns a casa seva per un gran nombre d’admiradors. Va dedicar aquesta obra al seu antic amic i mecenes Barezzi.
Des de Florència, V
mediocre que Andrea Maffei, separat ja de Clarina, havia escrit basant‐se en el drama homònim de Schiller.
L'any 1847, I Lomba
acostumat a la gran òpera exigia certs convencionalismes (incloent‐hi ballets llargs) que van fer necessària a completa de pera. Aquest va ser el primer intent de Verdi amb la gran òpera francesa.
8
Verdi va passar a París els set mesos següents, que constitueixen un dels moments crucials de la seva vida. Verdi es va trobar amb la soprano Giuseppina Strepponi; la relació entre ambdós, els començaments dels quals es remuntaven als llunyans temps de l'Oberto i que s'havia aprofundit durant les primeres vuit representacions del Nabucco, es va transformar en un llaç afectiu destinat a perdurar tota la vida.
Giuseppina havia trencat les relacions amb el tenor Napoleone Moriani el 1842, i en va sortir amb l'esperit destruït i la veu seriosament danyada. Malgrat això, empesa per les preocupacions econòmiques familiars, a més de les ocasionades pel futur del seu fill Camillino, l'altre havia mort gairebé en néixer, va continuar cantant i havia contribuït a l'èxit de Nabucco.
El març de 1848 els arriben notícies d'Itàlia: la revolució, que des de feia temps flotava en l'aire, havia esclatat finalment. Milà i Venècia s'havien revoltat, el rei del Piemont, Carles Albert, atacava Àustria. Itàlia sencera es veia sacsejada per un vent de tempesta. Però la revolució va fracassar: el papa Pius IX va retirar el seu suport a les reivindicacions nacionals italianes, i Carles Albert, derrotat, va haver d'abdicar el 23 de març de 1849 en favor del seu fill Víctor Manuel. La
desil∙lusió dels patriotes va ser enorme. Els habituals del saló Maffei van fugir a Suïssa, d'on Clarina va tornar més tard per tancar‐se en una vida totalment retirada de la cultura.
Durant aquell temps, Verdi havia complert, no sense esforç, un antic compromís amb l'editor Lucca posant en escena a Trieste, el 25 d'octubre de 1848, Il corsaro.
No havent de preocupar‐se ja de la censura, va escriure d'una tirada una òpera que és un autèntic himne patriòtic i llibertari: La battaglia di Legnano, és a dir, la batalla en la qual els exèrcits de la Lliga Llombarda van derrotar els de l'emperador Frederic Barba‐roja, alliberant el nord d'Itàlia de la seva dominació. L’estrena va tenir lloc al teatre Argentina de Roma, quinze dies abans que la ciutat fos declarada república per la nova assemblea electa. Òbviament a tal música va correspondre, donat el clima independentista que vivia Itàlia, un triomf apoteòsic. Amb aquesta òpera es tanca el cicle de les òperes juvenils de Verdi. Aprofitant hàbilment les lletres que componien el seu cognom, sobre els murs d'Itàlia apareixia escrit l'anagrama «Viva VERDI», que tots desxifraven com «Viva Vittorio Emanuele Re D'Italia». Però, paral∙lelament, la seva música va prendre altres direccions. Van desaparèixer els cors patriòtics, els laments de pobles oprimits i els exèrcits en marxa. Es va orientar, en canvi, cap a un progressiu aprofundiment emotiu en l'esfera privada i íntima dels individus vistos no com a figures d'una sola
9
peça, encarnacions d'una idea única preconcebuda, sinó com un patrimoni de conflictes interiors, amb contradiccions psicològiques.
Al final dels anys de galeres, Luisa Miller (Nàpols, Teatro San Carlo, 8 de desembre de 1849) i Stiffelio (Teatro Grande de Trieste, 16 de novembre de 1850) van marcar un moment fonamental en l'evolució estilística de Verdi. El seu pensament musical va fer‐se més refinat: la dramatúrgia gira vers un noble lirisme que exalta l'aprofundiment psicològic dels personatges. Verdi havia assolit la plena
maduresa artística, que va confirmar amb els tres títols de la considerada trilogia popular, un tríptic d'obres d'arguments diversos i molt estimades pel públic: Rigoletto, Il trovatore i La Traviata, tres òperes destinades a obtenir un èxit aclaparador.
Mentrestant Verdi havia adquirit la vil∙la de Sant'Agata, al municipi de Villanova sull'Arda a la província de Piacenza i no gaire lluny de Busseto. Aquí es va establir a la primavera de l'any 1851 junt amb la seva companya sentimental Giuseppina Strepponi. A Sant'Agata Verdi es va dedicar amb passió a l'agricultura, i va conrear els seus interessos en l'art, la poesia, l'economia i la política. Va ser elegit conseller comunal de Villanova i conseller provincial. El 15 de març del mateix any, estrena Rigoletto.
Verdi va començar a treballar en Il trovatore, que es va estrenar a Roma el 19 de gener de 1853 i va ser rebuda com una obra mestra. Aviat va ser coneguda a tot Europa i a la major part de països del món.
La Traviata va sorgir de l’ impacte que li va provocar una representació de La Dama de las Camèlies que havia vist a París. Verdi va anomenar el seu personatge Violetta. Aquest personatge li va remoure molts records de la prematura mort de la Margherita i de la seva vida abans de la Giuseppina. No ens sorprèn que la música sigui tant tendra. La nítida i rica colatura, ornamentació elaborada d’una melodia, del primer acte, contrasta amb les melodies elegíaques més senzilles de les escenes posteriors. Es va estrenar a La Fenice el 6 de març de 1853.
Després de la trilogia popular Verdi va cercar de nou la fortuna a París. No obstant això, la relació amb el públic francès no va ser fàcil, i les òperes compostes per a París van trobar un menor ressò que a Itàlia.
Va començar a treballar en l’òpera Les vêpres siciliennes per a l’Òpera de París. Es va estrenar el 13 de juny de 1855, durant l’Exposició Universal. L’èxit va ser clamorós. Es va representar al llarg de cinquanta temporades. A causa de dificultats amb la censura a Itàlia va ser traduïda amb diferents títols. Només sis anys més tard va adoptar el títol italià pel qual és coneguda, Il vespri siciliani.
10
Van ser anys de treball. Verdi podia finalment compondre sense presses, però el món musical estava canviant lentament, fins i tot a Itàlia.
L’any 1856 torna a Sant’Agata i comença a treballar de nou en Stiffelio, en col∙laboració amb Piave. L’òpera es representa a Rímini l’agost de 1857, amb Mariani com a director.
Més important encara va ser l’encàrrec de tornar a dirigir La Traviata a Venècia el març de 1856. Verdi es va comprometre a escriure una nova òpera pel mateix teatre. Verdi i Piave tornen a escollir, un cop més, una obra
d’ Antonio García Gutiérrez, autor d’ Il trovatore. En menys d’un any van tenir enllestida Simon Boccanegra. L’estrena, el 12 de març de 1857, va ser un fracàs. El públic de Verdi estava acostumat a una gran profusió melòdica, i a Simon Boccanegra hi ha llargues seccions d’acompanyament recitatiu que van considerar excessives. Quan va aparèixer la següent òpera de Verdi, Un ballo in maschera, estrenada el 17 de febrer de 1859, Simon Boccanegra va ser apartada del repertori fins que el compositor es va convèncer de revisar‐la, vint anys més tard.
El 22 d’agost de 1859, Verdi i Strepponi es van casar a Saboia, que en aquella època formava part d’Itàlia. Després de molts aldarulls, quan Parma va votar a favor d’un plebiscit per la unió del Piamont, Verdi va ser escollit delegat de l’Assemblea per Busseto.
Per a la següent òpera Verdi, va escollir una obra espanyola, Don Álvaro o la fuerza del sino, del duque de Rivas, Ángel Pérez de Saavedra, gran poeta i historiador romàntic i un fervent admirador de Victor Hugo i de Walter Scott. Hi va treballar l’estiu de 1861.
A començament de 1862, viatja a Rússia amb Giuseppina. L’estrena de La forza no es fa per malaltia de la soprano. Els Verdi viatgen a Londres via Berlín. Havia acceptat, molt a contracor, representar Itàlia en l’Exposició de Londres de 1862. Sterndale Bennett per Anglaterra, Auber per França i Meyerbeer per Alemanya, van contribuir amb peces orquestrals per a l’ocasió. Per tant Verdi va compondre una obra coral: Inno delle Nazione.
Feia ja 10 anys llargs que Verdi era el compositor italià més notable i la seva fama creixia ininterrompudament per tot Europa. El 1862 es va traslladar a Sant Petersburg, on es va estrenar triomfalment La forza del destino. El 1865 era de nou a París per revisar Macbeth i hi va tornar dos anys després per estrenar la que és potser la seva gran òpera, Don Carlo. Tanmateix, el reconeixement de la grandesa d'aquesta obra, com
11
també la de Simon Boccanegra, es deu a la crítica més recent, ja que en aquell moment, els crítics van acusar Verdi d’imitar Wagner: de fet, Verdi encara no havia llegit els treballs teòrics de Wagner, per tant, resultava impossible.
Després de Don Carlo, es va tornar a refugiar al camp. El 21 de juliol de1867 va morir Antonio Barezzi i els Verdi van estar amb ell fins al final. Barezzi, al llit, es mirava el piano que hi havia a la habitació i Verdi va començar a tocar suaument la peça favorita del senyor Antonio, Va, pensiero, el cor dels esclaus jueus de Nabucco, i diuen que Barezzi va aixecar la mà i va dir: “Oh, mi Verdi”, i va morir ple de pau.
L’Exposició Universal de 1867 a París va animar Verdi i la seva dona a visitar la ciutat. Durant la seva estada reben una notícia trista: Piave havia sofert un greu accident que l’havia deixat paralitzat. No va poder moure’s ni parlar durant els vuit anys que va continuar viu. La dona de Piave
va dir a Verdi que no el visités, però el compositor els va ajudar econòmicament i va organitzar l’elaboració d’un àlbum de cançons de diversos autors en benefici de Piave.
A la tristor del moment, s’hi va afegir la ràbia que sentia Verdi. Des de 1845, els ciutadans de Busseto volien construir un petit teatre d’òpera. En diverses ocasions li van proposar a l’autor compondre una òpera per a la nit de la inauguració. Ell havia comentat que trobava les peticions ridícules. Giussepina havia reunit al llarg dels anys, una mena de dossier sobre les negociacions i sembla que va ser ella qui va animar la intransigent actitud del seu marit. Tenia molts records amargs del tracte rebut en el passat. Per fi, Verdi va permetre posar el seu nom al teatre i va contribuir amb deu mil lires a la reconstrucció d’un pont a la ciutat. Verdi no va anar al teatre la nit de l’estrena, el 15 d’agost de 1868. Abans d’una representació de Rigoletto, es va interpretar una obertura composta, més o menys, quan tenia dotze anys, i es va descobrir un bust de Verdi cobert per una corona de flors. L’autor ho va trobar deplorable i més tard, després de rebre una desagradable carta anònima, va vendre la seva llotja del teatre. Aquest petit teatre encara existeix.
El geni creatiu de Verdi va romandre sense entelar‐se a pesar de totes les dificultats personals. La “força del destí” treballava inexorablement per eliminar a molts dels que havia valorat i estimat.
La mort li torna a robar una relació del passat. Rossini mor a París el 13 de novembre de 1868. Quatre dies després, Verdi escriu una carta pública a Tito Ricordi a la Gazzetta Musicale de Milà. Per retre homenatge a Rossini, demana als compositors italians que componguin una missa de rèquiem per interpretar‐la en l’aniversari de la seva mort. La missa es va fer a l’església de San Patroni, a la ciutat de Bolonya, la verdadera llar musical de Rossini.
12
Mentre aquest projecte estava en marxa, va dirigir una reposició de La forza del destino, que va ser rebuda amb gran entusiasme a La Scala de Milà el 27 de febrer de 1869. Això va marcar no només el bon estat de les relacions amb la més important de totes les sales d’òpera, sinó també l’inici de la relació amb la soprano Teresa Stolz.
Durant una breu visita a París, el març de 1870, queda impressionat amb l’Òpera Comique. També es troba Emanuele Muzio, que acabava de tornar d’El Caire a on havia dirigit la primera temporada del nou teatre Viceregeral de l’ Òpera, inaugurat el 1869, gairebé al mateix temps que el Canal de Suez. Draneth Bey, actual director, va demanar a Verdi una oda per a la inauguració. Per discrepàncies, Verdi va refusar el projecte.
El teatre de l’Òpera d’El Caire va ser inaugurat amb una representació de Rigoletto. A causa de l’èxit, volien que Verdi compongués una nova òpera per al mateix teatre. Li van dir
que si s’hi oposava farien l’encàrrec a Gounod o a Wagner. El 26 de maig, Verdi va respondre immediatament dient que acceptava. El contracte estipulava que cobraria quatre vegades la quantitat que havia rebut per Don Carlo.
Aquest període d'experimentació culmina l'any 1871 amb Aïda. L’autor del llibret va ser Ghislanzoni. Verdi va demanar un termini de temps llarg, ja que es tractava d’una feina de grans dimensions però, tan aviat com Ghislanzoni va tenir enllestits els versos, Verdi va compondre la música. L’autor es va informar sobre els costums i instruments de l’antic Egipte, però va acabar inventant el seu propi estil de música egípcia perquè el so fos més versemblant i aportés un color exòtic a l’òpera. Es va estrenar pels voltants de Nadal de 1871. Un mes més tard es va representar a Milà. L’èxit va ser rotund. El personatge d’Aïda a La Scala va ser interpretat per Teresa Stolz. Teresa va néixer l’any 1834, va estudiar al conservatori de Praga i aviat va començar una carrera d’èxits ascendent com a soprano. No es pot assegurar si Verdi i Stolz van ser amants però, el que no es pot negar, és que l’autor es va sentir fortament atret per ella.
Després d'Aïda, Verdi, aclaparat per l'èxit internacional i més aviat crític amb l'evolució musical contemporània decideix retirar‐se a la vida privada. Arrigo Boito, el poeta i compositor que l'havia ofès públicament l'any 1863 acusant‐lo de ser la causa del provincianisme i l'estancament de la música italiana del seu temps, va ser qui va intentar fer‐lo sortir de l'aïllament. Amb els anys, Boito havia comprès que només Verdi havia estat capaç de portar la Itàlia musical al mateix pas que Europa.
El 1873, va compondre l’obra no operística més important, el Rèquiem, dedicada a Alessandro Manzoni, mort el 22 de maig, encara que ja existia una versió del Libera me en memòria de Rossini, mort el 1868. La primera representació, a l’església de San Marco a Milà, es va fer el 22 de maig de 1874, el dia exacte del primer aniversari de la mort de Manzoni.
13
Va ser un èxit triomfal que va donar peu a altres representacions a La Scala. La soprano va ser Teresa Stolz. Era molt més una obra per ser interpretada que per ser cantada
com a part d’una missa en una església.
El Rèquiem va iniciar una gira començant per París, a la qual van seguir Viena i Londres, on es va representaren tres ocasions a l’Albert Hall, amb un cor de 1.200 components. Aquesta obra reafirma la seva creença que la mort és l’única realitat de la vida.
Aquell any també va fer una de les seves rares incursions en el camp de la música instrumental: en resultà el seu Quartet per a corda, de factura interessant, però que restà gairebé oblidat.
El 1879, l'editor Giulio Ricordi, va voler convèncer Verdi perquè col∙laborés en un nou gran projecte operístic: Otello, un drama decadent basat en l'obra
homònima de Shakespeare, escriptor que apassionava d'igual manera el madur compositor i el jove llibretista. Després de vuit anys de treball, intercalant‐hi la revisió de Simon Boccanegra, Otello es va estrenar el 1887 i va ser acollida amb un gran èxit, després d’un silenci de tretze anys.
L'any 1893, Verdi va estrenar una nova òpera: Falstaff, una comèdia basada també en una obra teatral de Shakespeare. Sense Boito probablement no haurien existit aquestes dues darreres obres mestres de Verdi, perquè només en el literat venecià Verdi va poder trobar un col∙laborador a la seva altura, un dramaturg de profunda preparació cultural, gran ductilitat de versificació i alhora músic, és a dir, capaç de pensar la poesia en funció de la música.
Les dues òperes, estrenades a La Scala, van obtenir un èxit divers. Si Otello va connectar immediatament amb el gust del públic, afermant‐se de seguida en el repertori, Falstaff va decebre els melòmans italians, fins i tot els més aferrissats verdians. En primer lloc, el vell Verdi s'atrevia amb una comèdia, la seva segona comèdia després de la jovenívola i desafortunada Un giorno di regno, i en segon lloc s'atrevia a trencar d'un sol cop totes les convencions formals de l'òpera italiana, mostrant una vitalitat artística, un esperit de modernitat i una energia creativa sorprenents. Els llibrets van ser obra d’ Arrigo Boito, compositor i llibretista italià, que va saber adaptar amb habilitat les obres de Shakespeare.
El 14 de novembre de 1897 va morir Giuseppina. Verdi era al seu costat. Tal com ella volia, el funeral va ser molt senzill, sense música ni flors. Hi va assistir una gran quantitat de gent, entre ells Teresa Stolz.
14
Als 85 anys, Verdi va compondre un Te Deum, sobre un text datat del segle quart o cinquè. Abans de compondre’l, va investigar el que altres compositors havien fet. El Te Deum és, tradicionalment, un cant de lloança que s’utilitza per a ocasions especials com a coronacions i victòries. Verdi va compondre un text més variat. Va fer una versió menys dramàtica que el Rèquiem. També va compondre altres
obres religioses com Quattro Pezzi Sacri. El Te Deum ha estat justament reconegut com un dels seus treballs més delicats.
La vida de Giuseppe Verdi pot dividir‐se en dos períodes: el juvenil, farcit de tribulacions i lluites, i el de maduresa, pletòric de serenitat i inspiració. Va passar els darrers anys entre Sant'Agata i Milà. El 16 de desembre de 1899 va instituir l'Opera Pia ‐ Casa di Riposo per i Musicisti: volia assegurar el manteniment d'aquells «que han dedicat la vida a l'Art Musical» i que es trobaven en condicions precàries. Segons la seva voluntat, el primer hoste de l'asil va ser acceptat després de la mort del compositor.
Durant els anys noranta, Verdi va estar deprimit per una sèrie de conflictes polítics nous a Itàlia. L’octubre de 1900, quan va fer 87 anys, va dir: “Per què segueixo encara en aquest món?”.
El 21 de gener de 1901, assegut sobre el llit del gran hotel de Milà, va patir un vessament cerebral. Va sobreviure uns quants dies, en els quals l’hotel es va vestir de dol. Va morir el 27 de gener de 1901. Encara que s’havia organitzat un esplèndid funeral públic, els plans es van veure alterats quan es va saber que el seu desig era que el funeral fos “molt modest, o amb les primeres llums de l’alba o al temps de l’Ave Maria a la nit, sense música ni cant”. El taüt va ser transportat per un furgó fúnebre, precedit d’un senzill crucifix, fins al cementiri on va ser enterrat junt amb Peppina. La seva voluntat era enterrar‐se amb Peppina a l’oratori de la Casa di Riposa, per tant, quan la construcció va acabar, es va fer un altre funeral i els taüts van ser‐hi traslladats. Vora dues‐centes mil persones van sortir als carrers de Milà.
Estàtua de Giuseppe Verdi a Busseto
15
En el seu testament, fet el 14 de maig de 1900, Verdi va designar com a hereva universal una cosina de Busseto, Maria Verdi. No obstant això, va deixar molts llegats a diverses entitats socials, entre les quals es trobava, òbviament, la "Casa di riposo per musicisti". El cor Va, pensiero va ser interpretat al seu funeral oficial durant el trasllat del cementiri a la "Casa di riposo per musicisti" dirigit per Arturo Toscanini i un cor de 820 cantants. Dins la Casa, es va cantar el Miserere d’ Il trovatore.
L’obra de Verdi destaca per la seva intensitat emocional, les melodies harmonioses i les caracteritzacions dramàtiques. Va transformar l’òpera italiana, que fins
aleshores utilitzava arguments tradicionals, llibrets antiquats i ressaltava la part vocal, per crear una entitat musical i dramàtica unificada. Actualment, les seves òperes es troben entre les més representades a tot el món.
El secret de Verdi es basa en què va ser popular: popular en tots els sentits possibles d’aquesta paraula. Fill del poble, mai no va tenir problemes per barrejar‐s’hi: “Vaig néixer camperol i seré camperol tota la vida”, deia. Es comentava que no va haver de rebaixar‐se, com d’altres, al nivell del poble, ja que era al mateix nivell.
Les obres de Verdi tenen la característica de la “facilitat” italiana, una tendència a allò que es pot cantar, fins i tot taral∙lejar. Això pot arribar a ser una virtut, però també un defecte, segons com es vulgui considerar, però mai no cau a dins la vulgaritat, i molt menys en el mal gust. Verdi tenia un sentit innat de la melodia i, encara que autodidacte, va arribar a dominar els secrets de l’expressió musical en un grau més perfecte que qualsevol dels seus predecessors. La capacitat per apropar‐se a la gent, de sentir com ella, de fer que la gent sentís amb ell va ser la més excelsa de les seves qualitats. Per tot això, amb tota probabilitat, Verdi va ser el més “humà” de tots els compositors d’òpera. Humà i romàntic al mateix temps, va saber carregar de dramatisme fins i tot la cançó més popular.
La seva vida va ser testimoni d’un món ple de grans i increïbles canvis. La seva música ha format part de la història d’Itàlia, però és part també de l’experiència humana, perquè reflecteix des de les més profundes fins a les més superficials de les emocions. Sir Isaiah Berlin, un dels principals pensadors liberals del segle XX, ho va resumir amb aquestes paraules:
“Entre els compositors amb més talent, Verdi és, potser, un creador autosuficient, absorbit pel seu art, ambdós en una sola cosa, intentant utilitzar‐lo sense cap propòsit ulterior, el déu totalment amagat a la seva feina, sever, ferotge... suspicaç a qualsevol
16
tafaner sobre la seva vida íntima, completament, severament impersonal, irònicament objectiu, és un amb la seva música. Un home que ho va fondre tot en el seu art”.
Verdi i la política
Alguns historiadors de la música varen generar i han perpetuat el mite sobre el famós Va pensiero, cant coral del tercer acte de Nabucco, quan afirmen que, quan va ser cantat a Milà, que llavors pertanyia a la part d'Itàlia sota el domini austríac, el públic, responent amb fervor nacionalista als laments per la pèrdua de la seva pàtria per part dels esclaus exiliats, va exigir un bis de la peça. Com que els bisos estaven expressament prohibits pel govern en aquell moment, el gest va ser molt significatiu. No obstant això, estudis recents situen
aquest fet al descans. Tot i que l'audiència, efectivament, en demanés una repetició, no va ser per Va, pensiero, sinó més aviat per a l'himne Immenso Jehova, cantat pels esclaus hebreus per agrair a Déu que salvés el seu poble. A la llum d'aquestes noves revelacions, la posició de Verdi com a mascaró de proa musical del Risorgimento cal ponderar‐la.
D'altra banda, durant els assajos, els treballadors del teatre varen deixar de fer el que estaven fent en sonar el Va, pensiero, i van aplaudir quan va concloure aquesta inquietant melodia, mentre que el creixement de la "identificació de la música de Verdi amb la política nacionalista italiana" es considera que va començar l'estiu del 1846 en relació amb un cor d' Ernani en què el nom d'un dels seus personatges, Carlo, va ser canviat a Pius, una referència a la butlla del papa Pius IX per una amnistia als presos polítics.
Després de la unificació d'Itàlia el 1861, moltes de les primeres òperes de Verdi van ser interpretades com treballs del Risorgimento amb missatges revolucionaris ocults, que probablement no havien estat intencionats ni pel compositor ni pel llibretista.
Dins d'aquesta relació Risorgimento amb l'autor, algú va descobrir que el nom de Verdi era l'acrònim de Vittorio Emanuele Re D'Italia (Vittorio Emmanuel Rei d'Itàlia), quan Milà (aleshores sota l'ocupació austríaca) començava a donar suport als esforços de Víctor Manuel per a la reunificació italiana. Van sorgir partidaris què l’aleshores rei de Sardenya conquerís Milà i, a causa de la severa censura austríaca, aquesta campanya va ser convencionalment anomenada «Viva VERDI». El compositor estava assabentat d'aquest ús del seu nom i sembla que no li va importar gaire.
17
El seu suport al moviment del Risorgimento, el portà a ser diputat del primer Parlament del Regne d'Itàlia arran d'una petició del primer ministre Cavour, però el 1865 va renunciar a l'oficina. El 1874, tot i que profundament decebut s'havia allunyat de la política, va ser nomenat senador del Regne pel rei Vittorio Emanuele II.
L'obra de Verdi es va assimilar sovint al moviment nacionalista italià i a la reunificació del regne. Per exemple, el cor dels esclaus de Nabucco es considera com un himne italià no oficial.
Les òperes
Òperes de Verdi; especificant lloc i data de l’estrena i autor del llibret.
Oberto, Conte di San Bonifacio. Teatre de La Scala. Milà, 17 de novembre de 1839. Drama en dos actes de Temistocle Solera.
Un Giorno di Regno. Teatre de La Scala. Milà, 5 de setembre de 1840. Melodrama jocós en dos actes de Felice Romani.
Nabucco. Teatre de La Scala. Milà 9 de març de 1842. Drama líric en quatre parts de Temistocle Solera.
I Lombardi alla prima crociata. Teatre de La Scala. Milà , 11 de febrer de 1843. Drama líric en quatre actes de Temistocle Solera.
Ernani. Teatre La Fenice. Venècia, 9 de març de 1844. Drama líric en quatre actes de Francesco Maria Piave.
I due Foscari. Teatre Argentina. Roma, 3 de novembre de 1844. Tragèdia lírica en tres actes de Francesco Maria Piave.
Giovanna d'Arco. Teatre de La Scala. Milà, 15 de febre de 1845. Drama líric en un pròleg i tres actes de Temistocle Solera.
Alzira. Teatre San Carlo. Nàpols, 12 d’agost de 1845. Tragèdia lírica en un pròleg i dos actes de Salvatore Cammarano.
Attila. Teatre La Fenice. Venècia, 17 de març de 1846. Drama líric en un pròleg i tres actes de Temistocle Solera.
Macbeth. Teatre de La Pergola. Florència, 14 de març de 1847. Melodrama en quatre parts de Francesco Maria Piave.
18
I Masnadieri. Her Majesty's Theatre. Londres, 22 de juliol de 1847. Melodrama tràgic en quatre parts d’ Andrea Maffei.
Jérusalem. Òpera de París. 26 de novembre de 1847. Òpera en quatre actes, amb llibret d’ A. Royer i G. Vaëz, d’un llibre de Solera de 1843.
Il corsaro. Teatre Grande. Trieste, 25 d’ octubre de 1848. Melodrama en tres actes de Francesco Maria Piave.
La battaglia di Legnano. Teatre Argentina. Roma, 27 de gener de 1849. Tragèdia lírica en quatre actes de Salvatore Cammarano.
Luisa Miller. Teatre San Carlo. Nàpols, 8 de decembre de 1849. Melodrama tràgic en tres actes de Salvatore Cammarano.
Stiffelio. Teatre Grande. Trieste, 16 de novembre de 1850. Melodrama en tres actes de Francesco Maria Piave.
Rigoletto. Teatre La Fenice. Venècia, 11 de març de 1851. Melodrama en tres actes de Francesco Maria Piave.
Il trovatore. Teatre Apollo. Roma, 19 de gener de 1853. Drama en quatre parts de Salvatore Cammarano i acabat per Leone Emanuele Bardare sobre el llibret de l’espanyol Antonio García Gutiérrez.
La Traviata. Teatre La Fenice. Venècia, 6 de març de 1853. Melodrama en tres actes de Francesco Maria Piave.
I vespri siciliani. Opéra Garnier. París, 13 de juny de 1855. Drama en cinc actes de Eugène Scribe i Charles Duveyrier
Simon Boccanegra. Teatre La Fenice. Venècia 12 de març de 1857.Melodrama en un pròleg i tres actes de Francesco Maria Piave, basat en una peça teatral homònima de Antonio García Gutiérrez.
Aroldo (revisió de Stiffelio). Teatre Nuovo. Rímini, 16 d’ agost de 1857. Melodrama en quatre actes de Francesco Maria Piave.
Un ballo in maschera. Teatre Apollo. Roma, 17 de febrer de 1859. Melodrama en tres actes d’ Antonio Somma.
La forza del destino. Teatre Imperial. Sant Petersburg, 10 de novembre de 1862. Òpera en quatre actes de Francesco Maria Piave.
Don Carlo. Opéra Garnier . París, 11 de març de 1867. Òpera en cinc actes de Joseph Méry i Camille Du Locle.
19
Aïda. Opera Theater. El Caire, 24 de decembre de 1871. Òpera en quatre actes d’ Antonio Ghislanzoni.
Otello. Teatre de La Scala. Milà, 5 de febrer de 1887. Drama líric en quatre actes d’ Arrigo Boito.
Falstaff. Teatre de La Scala. Milà, 9 de febrer de 1893. Comèdia lírica en tres actes d’ Arrigo Boito.
Obres no operísticas
Entre les obres no operístiques de Giuseppe Verdi destaquen:
• Misa de rèquiem (1874) • Messa per Rossini (1869) (estrenada a Stuttgart el 1988) • Inno delle Nazioni (Himne de les nacions) (1862) • Quattro Pezzi Sacri (primera audició el 7 d’ abril de 1898), una de les obres
tardanes. • Quartet de Cordes en mi menor (1873) • Te Deum per a cor i orquestra. • Suoni la tromba (1848) himne patriòtic amb lletra de Giuseppe Mameli. • Ave María (1880) per a soprano i cordes.
• Cançons: o Sei Romanze (1838)
1. Non t'accostar all'urna (Jacopo Vittorelli) 2. More, Elisa, lo stanco poeta (Tommaso Bianchi) 3. In solitaria stanza (Jacopo Vittorelli) 4. Nell'orror di note oscura (Carlo Angiolini) 5. Perduta ho la pace 6. Deh, pietoso, o addolorata (Luigi Balestra)
• o L'esule (1839) (Temistocle Solera) o La seduzione (1839) (Luigi Balestra) o Guarda che bianca luna: notturno (1839) (Jacopo Vittorelli) o Album di Sei Romanze (1845)
1. Il tramonto (Andrea Maffei) 2. La zingara (S. Manfredo Maggioni) 3. Ad una stella (Maffei) 4. Lo Spazzacamino (Felice Romani) 5. Il Mistero (Felice Romani) 6. Brindisi (Maffei)
20
• o Il poveretto (1847) (Maggioni) o L'Abandonée (1849) (Escudier?) o Stornello (1869) (anon.) o Pietà Signor (1894) (Verdi i Boito)
OBRA DE GIUSEPPE VERDI A LES BIBLIOTEQUES DE L’EIXAMPLE
Aida. London : Decca, 2009. DVDM 3.VER 35 Aida. [S.l.] : EMI, 2003. CD 3.VER 35 Attila. [S.l.] : Opus Arte, 2004. DVDM 3.VER 35 Un Ballo in maschera. Hamburg : Deutsche Grammophon, 2002. DVDM 3.VER 35 Un Ballo in maschera. London : Decca, 1985. CD 3.VER 35 Il Corsaro. London : Decca, 2005. CD 3.VER 35 Don Carlo. [S.l.] : TDK, 2007. DVDM 3.VER 35 Don Carlo. Hamburg : Deutsche Grammophon, 1995. CD 3.VER 35 I Due Foscari. [UK] : Opus Arte, 2004. DVDM 3.VER 35 Falstaff. Hamburg : Deutsche Grammophon, 2005. DVDM 3.VER 35 Falstaff. London : Decca, 2005. CD 3.VER 35 La Forza del destino. Hamburg : Deutsche Grammophon, 2005. DVDM 3.VER 35 La Forza del destino. [S.l.] : EMI, 2011. CD 3.VER 35 Ernani. [S.l.] : Ente Autonomo Teatro alla Scala : NVC Arts : Warner Music, 1982. DVDM 3.VER 35 Luisa Miller. Hamburg : Deutsche Grammophon, 2006. DVDM 3.VER 35 Luisa Miller. [S.l.] : Ponto, 2002. CD 3.VER 35 Macbeth. [UK] : Opus Arte ; Barcelona : Fundació Gran Teatre del Liceu, 2005. DVDM 3.VER 35
21
Macbeth. [Hayes] : EMI, 1999. CD 3.VER 35 Messa da Requiem. [Deutchland] : Arthaus : BBC [etc.], 2001. DVDM 3.VER 44 Messa da Requiem. Hamburg : Polydor, [2000]. CD 3.VER 35 Nabucco. Hamburg : Deutsche Grammophon, 2005. DVDM 3.VER 35 Nabucco. Hamburg : Polydor, 1983. CD 3.VER 35 Ouvertüren und Vorspiele. Hamburg : Polydor, 1976. CD 3.VER 35 Òperes. Seleccions. (La Forza del destino, Rigoletto, Il trovatore) [Barcelona] : Enciclopèdia Catalana, 2002. CD 3.VER 35 Òperes. Seleccions. (Coro e Orchestra del Teatro alla Scala) Hamburg : Polydor, 1975. CD 3.VER 35 Òperes. Seleccions. (Othello, Un ballo in maschera, Aida, Rigoletto, La Traviata, Don Carlos, Macbeth, Il Trovatore). [Madrid] : Alfa Delta, 1995. CD 3.VER 35 Òperes. Seleccions. (Àries). [S.l.] : EMI, 2004. CD 3.VER 35 Òperes. Seleccions. (Àries II). [S.l.] : EMI, 1997. CD 3.VER 35 Òperes. Seleccions. (Àries III). [S.l.] : EMI, 1997. CD 3.VER 35 Òperes. Seleccions. Pavarotti sings Verdi. (Ernani ; Un ballo in maschera ; Il trovatore). London : Decca, 2006. DVDM 3.VER 35 Otello. [Deutchland] : Arthaus , [2002]. DVDM 3.VER 35 Otello. London : Decca, 1999. CD 3.VER 35 Rigoletto. Ratingen : TDK ; Barcelona : Fundació Gran Teatre del Liceu, 2006. DVDM 3.VER 35 Rigoletto. Hamburg : Polydor, 1980. CD 3.VER 35 Simon Boccanegra. Hamburg : Deutsche Grammophon, 2002. DVDM 3.VER 35 Simon Boccanegra. Hamburg : Polydor, 1977. CD 3.VER 35 La Traviata. London : Decca, 1995. DVDM 3.VER 35 La Traviata. Germany : Philips, 1993. CD 3.VER 35
22
La Traviata. Seleccions. London : Decca, 1981. CD 3.VER 35 La Traviata. Seleccions. Aïda. Seleccions. [Barcelona] : Enciclopèdia Catalana, 2002. CD 3.VER 35 Il Trovatore. Berlin : Deutsche Grammophon, 2012. DVDM 3.VER 35 Il Trovatore. [S.l.] : EMI, 1997. CD 3.VER 35 I Vespri siciliani. [S.l.] : Rai : Teatro Comunale di Bologna ; NVC Arts, 1986. DVDM 3.VER 35 I Vespri siciliani. [S.l.] : Testament, 2007. CD 3.VER 35 Verdi, Victoria, Villa‐Lobos, Vivaldi. [Barcelona] : Enciclopèdia Catalana, 2002. CD 300VER
Infantil Aïda / Giuseppe Verdi ; adaptació: Joan de Déu Prats ; il∙lustracions: Jordi Bulbena [Barcelona] : Hipòtesi, 2001 I782 Ver
Cannon, Janell. Verdi. Barcelona : Juventud, 2004. I* Can
Mayer‐Skumanz, Lene. G. Verdi : un álbum musical. Santa Marta de Tormes : Lóguez, 2010. I78(Ver) May
Rigoletto. Seleccions . Spain : Universal, 2008. (Òpera per a nens) CD 733VER.
Simon Boccanegra. Seleccions. Spain : Universal, 2008. (Òpera per a nens) CD 733VER
La Traviata. Spain : Universal, 2008. (Òpera per a nens) CD 733VER
La Traviata/ adaptació: Lola Barceló ; il∙lustracions: Aurélia Fronty. [Barcelona] : Hipòtesi, 2010. I782 Ver
Biografies
Fraga, Fernando. Verdi. Barcelona : Península, 2000. 78(Ver) Fra
Milza, Pierre. Verdi y su tiempo. Buenos Aires : El Ateneo , 2006. 92(Ver) Mil
Phillips‐Matz, Mary Jane. Verdi : una biografía. Barcelona [etc.] : Paidós, 2001. 92(Ver) Phi
23
Richard Wagner. Giuseppe Verdi. [Madrid] : Espasa, 2005. DVD 78(Wag) Ric
Southwell‐Sander, Peter. Verdi. Barcelona : Ma non troppo, 2001. 78(Ver) Sou
Varis
Música per a la mort : els rèquiems de Victoria, Mozart, Verdi, Brahms i Britten. Barcelona : Cruïlla, 2000. 78 Mus
Nemeth, Maria. Sings arias by Verdi, Mozart, von Weber and Goldmark. Holzgerlingen, Germany : Hänssler Classic, 2004. CD 399NEM
Orquesta Sinfónica de Turín. R. Wagner, J. Strauss II, W.A. Mozart, L. Cherubini, G. Verdi. [Madrid] : Star, 2000. CD 398ORQ
Pavarotti, Luciano. Arias by Verdi and Donizetti. London : Decca, 2004. CD 399PAV
Il Trovatore / de Giuseppe Verdi ; llibret original de Salvatore Cammarano completat per Leone Emanuele Bardare ; traducció, estudio y comentaris de Roger Alier. Barcelona : Ma Non Troppo, 2000. 782 Ver
Il Trovatore / Giuseppe Verdi ; presentació i estudi: Roger Alier ; traducció i comentaris musicals de Marc Heilbron. Barcelona : Empúries, 1992. 782 Ver
Il Trovatore. Reducció per a cant i piano [Milano] : Ricordi, 2005. M 3.VER 35
24
HOMENATGES i REPRESENTACIONS
Per celebrar el 200 aniversari del naixement de Giuseppe Verdi, s’organitzaran homenatges al compositor a diverses ciutats arreu del món. Aquí teniu una petita mostra.
♪ El concert de Cap d'Any homenatja Verdi . Viena Franz Welser‐Möst dirigeix un programa que recorda el compositor l'any que es compleix el bicentenari del seu naixement. A Verdi, els filharmònics li van rendir tribut amb el 'prestissimo' del ballet de la seva òpera Don Carlo a l'última part del programa, envoltat de valsos i danses dedicades a Itàlia i al seu gran mestre. Els motius de Rigoletto, Ernani i Macbeth van aparèixer en la 'Quadrilla Melodies' del rei del vals, Johann Strauss fill. Els ballarins de l'Òpera de Viena van irrompre, en la versió televisada, amb coreografies del britànic Ashley Page en el sumptuós palau Hof, situat al costat de la frontera amb Eslovàquia.
♪ Palau de les Arts de València. La temporada 2012‐13 homenatja la figura de Giuseppe Verdi, en el bicentenari del seu naixement, amb la programació de les òperes Rigoletto, I due Foscari i Otello. L’òpera Rigoletto, de fet, suposarà la inauguració de la temporada, el 10 de novembre, a càrrec del director musical de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana (OCV), Omer Meir Wellber. L’any Verdi començarà oficialment el 24 de gener de 2013 amb Plácido Domingo com a estrella del Palau de les Arts, els mesos de gener i febrer en el paper de Francesco Foscari, duc de Venècia, en I due Foscari.
♪ Associació d’amics de l’òpera de Sabadell. Nabuco . Drama líric en quatre actes (subtitulat en català) 20/02/2013 ‐ 17/03/2013
20/02/2013 Horari: 21.00 h. Lloc: Sabadell, Teatre La Faràndula 22/02/2013 Horari: 21.00 h. Lloc: Sabadell, Teatre La Faràndula 24/02/2013 Horari: 18.00 h. Lloc: Sabadell, Teatre La Faràndula 06/03/2013 Horari: 21.00 h. Lloc: Manresa, Teatre Kursaal 08/03/2013 Horari: 21.00 h. Lloc: Lleida, La Llotja 10/03/2013 Horari: 18.00 h. Lloc: Granollers, Teatre Auditori 15/03/2013 Horari: 21.00 h. Lloc: Sant Cugat del Vallès, Teatre ‐ Auditori
25
17/03/2013 Horari: 19.00 h. Lloc: Girona, Teatre Municipal
La Traviata. Òpera en tres actes (subtitulada en català) 24/04/2013 ‐ 12/05/2013
24/04/2013 Horari: 21.00 h. Lloc: Sabadell, Teatre La Faràndula 26/04/2013 Horari: 21.00 h. Lloc: Sabadell, Teatre La Faràndula 28/04/2013 Horari: 18.00 h. Lloc: Sabadell, Teatre La Faràndula 30/04/2013 Horari: 21.00 h. Lloc: Reus, Teatre Fortuny 03/05/2013 Horari: 21.00 h. Lloc: Sant Cugat del Vallès, Teatre‐Auditori 05/05/2013 Horari: 18.00 h. Lloc: Vic, Teatre L'Atlàntida 08/05/2013 Horari: 21.00 h. Lloc: Manresa, Teatre Kursaal 10/05/2013 Horari: 21.00 h. Lloc: Viladecans, Atrium 12/05/2013 Horari: 18.00 h. Lloc: Granollers, Teatre Auditori
♪ L’ OBC i El Rèquiem de Verdi. Pablo González dirigeix una de les obres preferides pel gran públic a L’ Auditori de Barcelona.
12/04/2013 Horari: 21:00 h.
13/04/2013 Horari: 19:00 h.
14/04/2013 Horari: 18:00 h.
♪ Audit. Barcelona: Sala 1 ‐ Pau Casals / juny 2013
NIT D’HOMENATGE A LA MÚSICA LÍRICA. Ibercamera ha preparat un homenatge que inclou algunes de les obertures i dels passatges orquestrals més coneguts d’aquest compositor, els més influents del repertori líric. La nit serà conduïda per Daniele Gatti, reconegut mestre, al capdavant de l’Orquestra Nacional de França.
Fragments orquestrals de les òperes La forza del destino, Macbeth, Nabucco, Els vespres sicilians, Otel.lo.
♪ El Teatre alla Scala , a Milà, va ser la llar musical de Verdi, i enguany honrarà el seu naixement amb produccions d'obres com Nabucco, Aida , Don Carlo i Falstaff.
26
També es preveu la seva estrena el 2013 de gala, anunciant que Daniele Gatti obrirà la temporada 2013‐2014 amb La Traviata.
Com a part de les celebracions, Barenboim dirigirà el Rèquiem, el 27 d'agost anticipant l'estrena de la temporada actual.
♪ Coro de la Asociación de Amigos del Teatro de la Maestranza, Sevilla. Homenatge a Verdi. Concert de Cors de Giuseppe Verdi. Real Orquesta Sinfónica de Sevilla. Dijous 18 de juliol de 2013. Teatro de la Maestranza de Sevilla | 20:30
♪ Nuevo Teatro Alcalá, Madrid. A partir del dia 16 de gener es programaran tres dels títols més coneguts del compositor italià. La posada en escena anirà a càrrec de la Compañía Estudio Lírico i la música serà interpretada per la Orquesta Filarmónica Mediterránea. Il Trovatore, del 16 al 20 de gener. Rigoletto, del 23 fins el 27 de gener. La Traviata, del 30 de gener fins el 10 de febrer.
♪ Teatro Municipal de Santiago, Xile. Il Trovatore és una producció provinent del Teatro Regio de Parma i La Fenice de Venècia, firmada per Lorenzo Mariani, s’estrenarà el mes de setembre de 2013.
♪ Teatro Regio di Parma, Parma. Un ballo in maschera obre la temporada lírica. Les representacions seran els dies: 12, 15, 18, 23, 27 de gener.
27
28
