Gràcia nord 42*

La història interminable

d'un nyap

núm. 42

GRÀCIAREVISTA DE L'ASSOCIACIÓ DE VEÏNS GRÀCIA NORD-VALLCARCA

l'associació on tothom hi té cabudaAny 2014 - Tercer Trimestre

42

REVISTA DE L'ASSOCIACIÓ DE VEÏNS GRÀCIA NORD-VALLCARCAl'associació on tothom hi té cabuda

Any 2014 - Tercer Trimestre

REVISTA DE L'ASSOCIACIÓ DE VEÏNS GRÀCIA NORD-VALLCARCAl'associació on tothom hi té cabuda

Any 2014 - Tercer Trimestre

núm. 42

nordnord

PRESIDENTJoan Falqués i Serra

SECRETÀRIAIrene Güell Vives

TRESORERACarmen Hernández

Pallás

INFORMACIÓAv. Vallcarca, 99-101, bxs

http://gracia-nord.blogspot.com

[email protected]

COORDINACIÓAugust Lorente i Tibau

COL·LABORAXavier Gállego i Lucas

Josep Riera AgustíAugust Lorente i Tibau

Manuel ToribioJosep Martí i Valls

DISSENY GRÀFICAugust Lorente i Tibau

IMPRESSIÓDeBarris, sccl

PORTADA

42butlletí trimestral

viu

al B

AR

RI,

com

pra

al B

AR

RI

El butlletí no es fa responsable de l’opinió dels seus col·laboradors.

Les Associacions de Veïns i Veïnes no disposen de mitjans propis

per a desenvolupar les seves activitats, per la qual cosa la teva

afiliació i ajuda és fonamental. Si creus en la solidaritat i el res-

pecte, si t'agraden les zones verdes i l'aire pur, si t'interessa la

cultura i l'esport, si voleu lluitar per un barri millor per a tothom,

uneix-te a nosaltres; et necessitem.

La història interminable d'un nyap

GRÀCIAnord

2

tercer trimestre - Any 2014

editorialUna oportunitat històrica

GRÀCIAnord

3


Aquests darrers mesos hem vist com la reforma de Vallcarca es desencallava d’una manera que ens ha agafat relativament desprevinguts, tant avesats es-tàvem a l’immobilisme administratiu al respecte.

Ens en felicitem i us en felicitem, ja que el barri som, sou tots i totes.

En paral·lel a l’aspecte urbanístic, a Vallcarca, des de fa uns anys, s’està teixint un nou conglomerat social. Una nova tipologia de ciutadà i veí, complementari, l’arribada del qual ha generat alguns estira i arronses socials que en alguns moments posaven en entredit la històrica i pacífica convivència dels vallcarquencs i vallcarquenques.

Des de l’administració i, conscients de l’amplada de la situació, s’ha posat fil a l’agulla i s’ha creat la “Taula de convivència”, delegant en mans d’un comissionat el fer-la viable. És un espai de diàleg on hi estem representats tots els que estimem el nostre barri. Malgrat les diferències evidents, les visions i els po-

sicionaments dispars (quan no contraposats); amb lentitud però inexorable, la Taula fa el seu camí. Ara es posa el marcador a zero. Tothom, així, podrà fer les seves aportacions i, en acabar, sentir el barri com a seu.

És aquesta una feina observada amb lupa, ja que és pionera a la ciutat i, potser, a Europa.Entre tots i totes hem de vertebrar un barri nou, amb respecte a les opcions individuals i col·lectives, mo-dernes i antigues.

Cal refundar-nos. Cal ser generosos. Cal tendir les mans els uns als altres. Cal aprendre a conèixer-nos per aprendre a valorar-nos. De la pluralitat en neix la riquesa. Del coneixement, l’estimació.

La Taula ens permet fer aquesta feina. No ens podem permetre no ser a l’alçada de les circumstàncies.

Vivim, doncs, una oportunitat històrica. Una possibi-litat de créixer i millorar que no podem desaprofitar.

Hemos asistido a... Vs internetDurante el año en curso hemos asistido a bastantes reuniones sobre los dos microespacios urbanos que siguen pendientes de ser rehabilitados debido al mal planteamiento inicial y a la nefasta conclusión que to-dos ya hemos podido contemplar. Estas reuniones han estado salpicadas por los Plenarios y Consells de barri

que se han convocado (el último tuvo lugar el pasado 16 de junio) así como algunas Taules de Diàleg (o Taula de convivencia).

Nuestra posición al respecto siempre ha sido la de de-fender un espacio digno que fuese lugar de actividad lú-

dica y asueto para todos los convecinos.

Como esta Asociación hizo una convo-catoria al barrio –para asociados y no asociados- el día 27 de mayo para ex-plicar cuál sería la nueva remodelación (aceptada por las distintas Asociaciones afectadas y por el propio Ayuntamiento del Distrito) sobre dichos espacios que habían sido dado por concluidos.

Sería difícil enumerarlas todas así como hacer un resumen, ni que fuere escueto.

Somos conscientes que muchos de nues-tros socios y socias tienen dudas con res-pecto a lo que popularmente conocemos como “Nuevas tecnologías” pero también sabemos que el desarrollo de las ciencias de la telecomunicación es imparable. A pesar de nuestras limitaciones (persona-les y de conocimiento), desde hace años estamos presentes en la red a través de un blog (gracia-nord.blogspot.com.es).

GRÀCIAnord

4


Se trata de un recurso relativamen-te fácil, muy dinámico, universal, inmediato y, sobretodo, económico de estar en contacto con cualquier persona interesada en los temas que nos afectan.

Intentamos, sinceramente, tenerlo actualizado.

Por todo lo expuesto en estas líneas, os animamos a visitarlo para poder complementar adecuadamente la información sobre la actividad que afecta a Vallcarca en estos meses de obras y remodelaciones y reuniones de la “Taula de Diàleg/convivència”.

En concreto, si lo hacéis en una lectura ascendente, podéis recoger una completísima información. Para ello podéis visitar estas páginas:

• http://gracia-nord.blogspot.com.es/2014/06/pla-de-merdacom-foto-denuncia.html

• http://gracia-nord.blogspot.com.es/2014/05/el-nos-tre-compromis-informar-vos.html

• http://gracia-nord.blogspot.com.es/2014/04/2a-tro-bada-en-un-mes.html

• http://gracia-nord.blogspot.com.es/2014/04/interes-sant-trobada-i-prou.html

GRÀCIAnord

5


Llar de pauEra un dia ben especial el proppassat di-mecres 28 de maig quan, sota una intensa pluja, arribàrem en Manel i jo mateix a la casa “Llar de pau”.

Ens rebé n’Albert Sabatés, director de la casa i psicòleg. Vestit esportivament i for-mal, immediatament, un corrent de sincera simpatia corregué en ambdues direccions. La meva primera impressió va ser de que em trobava davant d’una persona bona, bona de debò. Sensació que, ben aviat, es confirmà…

Però, anem a pams.

Llar de Pau és una casa situada just a sobre de la Delfos, a tocar d’Esteve Terrades. És una casa moderna, de fet, es tracta d’una residència. Envoltada de jardins, el primer del que t’adones és s’hi respira una immensa tranquil·litat. L’edifici es dissenyà en tres plantes de manera que la llum natural arribés a tots els racons. Efectivament, malgrat el dia lleig que feia, no calgué encendre cap llum.

Durant força anys han estat al barri, de manera dis-creta, fent la seva desinteressada i anònima tasca, gairebé en silenci. Ja fa vint-i-dos anys que començà la seva estada, allà pels anys 80 quan sor Genoveva, provincial de les Filles de la Caritat fundà Llar de Pau, amb el ferm propòsit d’atendre les dones del carrer que vivien si-tuacions límit. Les Filles de la Caritat, en els seus gens, hi tenen gravada una màxima: “treballar sense defalliment per atendre la major pobresa”.

Els primers temps i, gairebé exclusivament, la casa atenia dones malaltes i terminals de Sida (recordeu que en aquells temps era una malaltia incurable). Llar de Pau era la seva darrera residència. Amb els nous tractaments farmacològics, la Sida, afortunadament, deixà de ser letal per esdevenir malaltia crònica. Això feu que, en el fluir del temps, el perfil de les residents anés canviant i evolucionant. Avui, les malaltes de Sida, només representen el 15 per cent del total. La resta són dones del carrer, sense llar, que han estat recollides i portades a la casa...

Aquesta evolució feu que, progressivament, l’espai s’anés obrint a poc a poc a l’entorn. Aquest antic però irreversible i progressiu procés s’acabà de consolidar, ara fa uns cinc anys, amb l’arribada dels actuals res-ponsables, n’Albert i sor Maria, a qui hem conegut durant la visita i que ens ha acompanyat una estona tot visitant els diferents espais.

És una germana entrada en anys però plena d’energia i vitalitat. Es mou àgilment per escales i passadissos i parla amb una jovenívola i encomanadissa il·lusió, explicant la història, els racons, les anècdotes i les tragèdies que conviuen entre aquestes parets.

Amb aquest nou tàndem al capdavant, Llar de Pau s’obrí al barri, a la ciutat. Volen rebre visites, com-partir amb tothom experiències o moments de reco-lliment.

Ens explica que Llar de pau, actualment, caldria de-finir-lo com un centre de convalescència més que no pas residencial. La majoria d’hospitals públics i cen-tres de salut mental, entre d’altres institucions, de-riven pacients per fer-hi un sejorn. L’estada mitjana, encara que mai acotada temporalment, és de quatre mesos i, hores d’ara, l’edat mitjana de les residents és de quaranta-quatre anys, encara que hi ha noies de vint i senyores que superen la seixantena.Ens fan saber que el perfil de la dona que arriba a

GRÀCIAnord

6


Llar de Pau és complex. Primer de tot ens apunten que les dones, abans d’arribar a trobar-se al carrer, resisteixen molt més que no pas els homes. De fet, de les persones sense llar a Barcelona, només un 9% són dones. També és cert, però, que quan una dona arriba al carrer, el seu estat ja és límit, sovint, irre-versible.

És amb aquestes dones que actua Llar de pau. Són “pacients”, sovint, amb multipatologies, molt malal-tes en lo físic, en lo psíquic i en lo social. La majo-ria d’elles arrosseguen unes històries personals molt complicades. Tot, malauradament, amanit amb pro-blemes addictius, entre els més habituals, l’alcoholis-me i drogoaddicció.

Unes històries molt extremes: prostitució, tracta de dones, drogues, separacions amb violència de gène-re, dones que han perdut la tutela dels seus fills, etc.Ens sorprèn el baix col·lectiu de dones immigrants. La

immensa majoria de les residents tenen nacionalitat espanyola.

A la casa hi ha una comunitat religiosa resident, de sis filles de la Caritat, que en paraules de n’Albert, són l’ànima del col·lectiu i que n’asseguren l’estabilitat i continuïtat. Hi són sempre i, ens explica sor Maria; en dies festiu com Nadal, comparteixen “en família” amb les residents aquests dies tan complicats per a elles. L’obsessió (en el més positiu sentit d’aquesta paraula) de les germanes i dels treballadors i treba-lladores és oferir un lloc de pau i dignitat, un espai on aquestes dones puguin curar les ferides que porten. Donar-los una altra oportunitat, com a pas previ a la seva tornada a la societat.

Hi ha, també, quinze treballadors contractats, edu-cadors socials i d’adults, una infermera, personal de cuina, neteja, bugaderia...

La riquesa de Llar de Pau es complementa amb la de-sinteressada feina d’una setantena de voluntaris que estenen, amb la seva tasca, el respecte, la sensació d’estar “en família”, l’eficiència social i humana de la resta de personal. Tasques com l’acompanyament de les residents al consultori mèdic, a serveis socials per sol·licitar-les un reconeixement de discapacitat o a la policia a tramitar papers són possibles gràcies a la feina dels i les voluntàries (aquí vull recordar que aquestes dones arriben a Llar de Pau sense documen-tació i cal ajudar-les a reconstruir la seva identitat).

La individualització és imprescindible, atesa la im-mensa casuística que es presenta i la vulnerabilitat

GRÀCIAnord

7


de les dones que hi arriben. Recuperar-ne l’autoes-tima esdevé, en aquest entorn, prioritari. Els tracta-ments psicològics es fan fora, en la xarxa hospitalària i assistencial pública, amb qui s’estableix una fluïda col·laboració.

No totes les situacions són “recuperables”. Això fa que algunes dones romanguin llargs períodes a la casa. En altres casos, quan la situació de la dona mi-llora, se’ls busca el que n’Albert defineix com a recurs vitalici. En poques paraules, cal cercar-los una sortida de Llar de pau i reinsertar-les tan bé com sia possible

en la nostra societat: un pis tutelat o una residència sòciosanitària, una derivació a un centre del Proyecto Hombre o, fins i tot, una residència geriàtrica.

Avui en dia la casa compta, com podeu apreciar en les imatges, de 25 habitacions individuals modernes i funcionals, totes amb bany i una àmplia terrassa, des de la que es veu, fins i tot el mar.

Les instal·lacions compten amb sales multiusos (TV i vídeo, taules grans per fer tallers), cuina, menjador, bugaderia, capella, etc.

GRÀCIAnord

8


La casa ofereix tallers a les residents que dinamitzen les educadores. Hem pogut assistir uns minuts a un taller de música i, la veritat, ens que ens ha impres-sionat. Les veus, a capella, entonaven magníficament la melodia i ressonava per tota la casa. Preciós.

Altres tallers oferts, en una completíssima oferta, són, per exemple: l’alfabetització, el taixí, el ball, bi-juteria, estètica, un d’autoestima, un de patchwork, fotografia, informàtica... com veieu, una oferta àm-plia i variada.

Suposo que us pregunteu, com vam fer també no-saltres, qui financia aquest entramat. Doncs bé, els primers quinze anys d’existència la congregació re-ligiosa va sostenir completament el pressupost. Des de fa uns set anys, però, reben una doble subvenció pública directa (Generalitat i Ajuntament) – no pas concert- que els representa un 90% del més de tres quarts de milió d’euros anuals de despesa.

August Lorente i Tibau

Veí de Gràcia.

DADES

Les Filles de la caritat, no són monges encara que ho puguin semblar. Prefereixen anomenar-se “ger-manes” o “filles de la caritat”. En nombre proper a les 450, fan una tasca social arreu de la ciutat, per exemple, atenien l’Hospital Militar o les Llars Mundet entre altres espais emblemàtics.

La manca de vocacions religioses també afecta les Filles i, malauradament, envelleix la població i han d’anar retirant-se d’algunes tasques.

•Llar de pau ofereix un pis, annex, on hi viuen mares amb els seus fills.

•Estada mitjana: 20 setmanes•Edat mitjana: 44 anys•Pressupost: aprox 750.000 euros. El 2.013 el tanca-ren amb un dèficit de ‐32.852,17 € el que suposà una desviació del ‐4,41% respecte del que s’havia pressupostat, essent els ingressos de 744.110,70 €, dels quals un 92,76% (690.256,61 €) van ser apor-tats per diferents administracions públiques, un 4% foren donacions i la resta aportats pels propis usuaris

http://hijascaridad.org/barcelona/c_osocial/centros/centro3.htm

es difícil d’entendre el sistema sanitari català. el cas de l’hospital de l’esperança

Una mica d’històriaL’hospital de la Mare de Deu de l’Esperança, en el barri de la Salut de Gràcia va néixer al 1924 a la Barceloneta, en dos pave-llons de l’hospital d’Infecciosos (H. del Mar) propietat de l’ajun-tament de Barcelona, amb 80 llits i es va denominar hospital d’incurables (qualsevol es deixava ingressar a un hospital dit d’incurables!) Al 1928 ja es va nomenar de la Mare de Deu de l’Esperança (millor!). L’hospital va anar creixent per les necessi-tats de salut de Barcelona fins que després de la guerra, al 1945 es va construir en el nou emplaçament actual al barri de la Salut, també creixent i sotmès a canvis d’us (en un període de temps va ser asil de gent gran) fins arribar al 1955 ha tenir 500 llits.

Al 1978 te concert econòmic amb la Seguretat Social, augmen-tant molt l’activitat quirúrgica i al 1992 es creen sinergies i coordi-nació de serveis als equipaments sanitaris municipals, dedicant l’hospital de l’Esperança a tractar determinats pacients derivats de la zona d’influència del hospital del Mar (litoral de Barcelona) sobre tot de pacients quirúrgics de Cirurgia Ortopèdica i Trauma-tologia, Rehabilitació, Oftalmologia i d’altres, el 2010 es crea el Parc de Salut Mar, que integra tots els serveis i centres sanitaris municipals, organisme conjunt entre la Generalitat de Catalunya (60% del Consell de direcció) i l’Ajuntament de Barcelona (40%)

L’hospital de l’Esperança avuiAra podríem dir que l’hospital es un pavelló més de l’hos-pital del Mar, ja que el Parc de salut Mar te assignada pel CatSalut, dins de la planificació sanitària de Barcelona, una població dels districtes municipals de Sant Martí i Ciutat Vella, l’Esperança, com annexa del hospital del Mar, visita, ingressa i tracta a aquests pacients i ja no tracta als usuaris del districte de Gràcia.

Segons aquesta planificació els metges de família dels centres d’Atenció Primària (CAPs) de Gràcia ja han d’en-viar els pacients que requereixen visita o tractament per metges especialistes al nostre hospital de referència que es l’hospital de Sant Pau. L’únic servei que és comunitari dels usuaris de Gràcia es el Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) que és com es diu ara el servei d’urgèn-cies de l’hospital de l’Esperança (que per cert es l’únic CUAP dels 10 que hi ha a Barcelona que tanca les nits). A aquestes urgències dels CUAPs (molt millorades res-pecte a les que hi havia a cada CAP que eren molt poc resolutives) hi van els ciutadans i ciutadanes dels barris de Gràcia i, si han d’ingressar, han de ser enviats al hos-pital de Sant Pau (no al del Mar)

El confús “model sanitari català”Molta gent es pot preguntar: l’hospital de l’Esperança es públic o es privat ?, és igual en propietat que la Vall d’Hebron ? perquè jo no puc anar a visitar-me per un especialista si visc a Gràcia i l’hospital és a Gràcia ? (a més a més els seus equipaments i habitacions són molt millors que els de l’hospital del Mar), etc.Doncs l’Esperança es públic (de la Generalitat i l’Ajunta-ment) però no és propietat de l’Institut Català de la Salut (l’ICS) que té 8 hospitals a Catalunya, com el de la Vall

GRÀCIAnord

10


d’Hebron i el 80% dels CAPs. Però esta “concertat” (el Parc de Salut Mar) amb el Servei Català de la Salut (el CatSalut) com molts d’altres hospitals i serveis sanitaris que són públics o privats (alguns amb afany de lucre). El “concert” vol dir que el CatSalut paga, amb els nostres impostos, a l’hospital pels seus serveis, diu a l’hospital què ha de fer i com ho ha de fer (o hauria de dir) i ava-lua els resultats de l’hospital (o hauria d’avaluar). I els de Gràcia, per la planificació sanitària del CatSalut, no podem anar als especialistes de l’Esperança si no que hem d’anar al Sant Pau, però sí podem anar a urgències del CUAP Esperança (encara no per les nits sobre lo qual haurem de seguir reivindicant). Model català confús i poc transparent que recentment hem sabut que ha estat causa de molts casos de corrupció a Catalunya.

Què podem dir del futur de l’EsperançaPrimer, que no és feina nostra planificar la sanitat (és un tema molt complicat) però si que, com a usuaris i usu-àries d’aquests serveis, podem opinar sobre les nostres necessitats i demandes.

Als barris de Gràcia ens agradaria poder-nos visitar amb uns bons professionals de l’Atenció Primària al nostre CAP (ara ja ho son) i si necessitem especialistes que siguin del nostre hospital del territori per si ens han d’in-gressar, en aquest cas serà al de Sant Pau. Ens agrada-ria també tenir un centre d’urgències (ara se’n diuen CUAP) que sigui resolutiu, de qualitat, obert les 24 hores

tots el dies de l’any i que estigui a prop d’on vivim, en aquest aspecte el CUAP de l’Esperança (obert també a les nits i millor dotat de professionals) ja ens està bé als de Gràcia.

Què fer amb la resta de l’hospital de l’Esperança?Doncs creiem que si s’ha de donar servei d’especialitats als veïns i veïnes del Litoral de Barcelona, el millor seria que es fes tot a l’hospital del Mar traslladant el perso-nal i serveis. Sembla, però, que al Mar no hi ha prous quiròfans, plantes d’hospitalització (i menys després de les retallades) i té un servei d’urgències molt millorable.També sembla que l’hospital del Mar està derivant paci-ents a altres centres concertats, alguns d’ells fent ne-goci, doncs en front d’això millor fer servir els quiròfans i les plantes d’hospitalització de l’Esperança, que els són necessàries, fins que no tinguin les inversions per fer les ampliacions i obertura de serveis que necessiten. Un cop es fes això (que seria una millora pels usuaris del litoral) a l’Esperança podria quedar-se els serveis ambulatoris, alguns d’ells d’àmbit de Catalunya com la radioteràpia, la fisioteràpia, la hospitalització de llarga estada, ampliar i millorar el CUAP, etc. sempre respec-tant els llocs de treball i drets laborals, que ja està prou malament la cosa en temps de crisi (que per cert no hem provocat nosaltres).

J. Martí Valls

GRÀCIAnord

11


Una ducha de agua fria¿Tiene usted la impresión que la vida se pone cuesta arriba? ¿Le preocupa la situación actual? ¿Teme por su futuro o el de su familia? ¿Se encu-entra en ocasiones afectado por la aprensión y la inquietud? Pues, créame, no se aflija demasiado porque si bien es totalmente cierto que la realidad general y las circuns-tancias presentes son poco favorables, angustiarse y sufrir no son reacciones que le vayan a ayudar en lo más mínimo a hacerles frente.

¿Cómo dar la cara a tiempos inciertos sin doble-garse por el agobio de la ansiedad y la pesadum-bre? ¿Cómo aumentar nuestra resistencia ante la adversidad? ¿Existe algún recurso a nuestro al-cance para no caer abatidos por el stress y la in-certidumbre? Pues sí, la verdad, tenemos a nuestra disposición bas-tantes estrategias para sobrevivir y superar momentos de opresión y desconcierto. Ustedes estarán ya un poco hartos de oír a los médicos aconsejar siempre a las per-sonas que hagan ejercicio físico suave como caminar o hacer gimnasia (lo cual no es precisamente lo mismo que ir al gimnasio) de manera regular de cara a mejorar su estado de salud y liberarse de las tensiones y seguro que ya están empezando a aburrirse solo de pensar que voy a repetirles el mismo sermón.

De hecho, ya lo hice en otra ocasión en estas mismas páginas hace años así que, cálmense, no voy a insistir en recordarles que una muy buena manera de reducir la ansiedad, el stress y potenciar el vigor y el bienestar persistente es la actividad física moderada pero asidua. Hoy les voy a hablar de otra técnica, bastante más có-moda y fácil, para aumentar nuestra fortaleza ante los embates de la vida y para robustecer nuestro cuerpo. Ahora bien, les aviso, lo que voy a decirles les va a sentar como un jarro de agua fría así que, por favor, arrellánense en su butaca y sigan leyendo con aplomo. Hay un tipo particularmente sencillo de régimen para reforzar nuestra resistencia física y mental: la exposi-ción al frio. Sí, han leído bien. Ya se trate de soportar bajas tem-peraturas atmosféricas o de mojarse con agua fría el resultado es que nuestro cuerpo se somete a lo que se conoce como un stress térmico. Esta sacudida, siempre y cuando sea de baja intensidad y poca duración, pro-duce en el organismo una reacción generalizada para normalizar de nuevo la temperatura corporal alrededor de los 37 grados que resulta extremadamente salutífe-ra, aun cuando al principio pueda experimentarse como algo poco confortable. Ante el frio todo nuestro ser se activa (sistema cardio-circulatorio, respiratorio, muscular, endocrino, inmuni-tario, etc.) de manera global y ésta movilización total,

si se realiza de manera cotidiana y regular, resulta estimulante, nos tonifica y acaba intensifican-do nuestra energía y aguante. En efecto, las personas que se exponen habitualmente a un cli-ma fresco o se lavan diariamen-te con agua fría se hacen mucho más fuertes y estables tanto fí-sica como emocionalmente a las situaciones estresantes prolon-gadas. Es como si con el contac-to frecuente con estímulos fríos vacunaran a su cuerpo ante las tensiones y la ansiedad crónica y lo ejercitarán para la entereza mental y corporal.

¿No les acaba de convencer la idea? Pues permítanme que les recuer-

GRÀCIAnord

12


de que esta técnica se cuenta entre las más consolida-das de la medicina natural.

¿En qué consiste la hidroterapia sino precisamen-te en paseos por el bosque seguidos de baños de agua fría? ¿Cómo opera el beneficio de la sauna finlandesa y del baño turco sino justamente ca-lentando el cuerpo para, posteriormente, acabar siempre en una inmersión en agua fría? Créanme, la gente que desarrolla una tolerancia a las temperaturas bajas (por ejemplo, lavándose la cara y el cuello con agua fría cada mañana) incrementa su solidez emocional y sus capacidades cognitivas, encaja mucho mejor las adversidades de la vida y supera más serenamente los periodos de inseguridad.

¿Todavía no están convencidos? Pues déjenme revelarles una sorprendente e inquietan-te conjetura. Sin duda, estarán informados de la epide-mia de obesidad que está plagando a todos los países industrializados y desarrollados, pues bien, uno de los factores (no el único, por supuesto) que se ha barajado para explicar el fenómeno es la falta de frio. Resulta que

el exceso de calefacción tanto en los hogares como en todos los ámbitos públicos reduce la variabilidad en la temperatura ambiente y priva a las personas de la ter-morregulación natural (esa activación general que he mencionado antes y que implica gasto energético) con-duciendo, de este modo, a un exceso de grasa. Aque-llas personas que se exponen a temperaturas bajas de manera habitual o se duchan con agua fría cada día se mantienen “en forma” porque no permiten que uno de los ingredientes esenciales de nuestro funcionamiento corporal se atrofie.Así pues, la exposición al frio de manera diaria resul-ta vivificante y actúa como un masaje reconstituyente haciéndonos, a la larga, personas más preparadas para afrontar los contratiempos y reveses con que nos rega-la la vida. Es posible que ninguno de estos argumentos les haya persuadido y, en general, les hayan dejado bastante fríos. En ese caso, me quedo bien contento.

Juan Lucas Pons LalagunaMédico

GRÀCIAnord

13


“LA GrAnDe BeLLeZZA”, bon cinema europeu reconegut amb un Òscar

Efectivament, ja es troba al nostre abast, bé a través de plataformes digitals en diferents modalitats, bé en suport físic tant de lloguer (en els malauradament ja ben escassos videoclubs que resten a les nostres poblacions) com de compra (en establiments mínima-ment especialitzats) “La grande bellezza”, la darrera pel·lícula del director italià Paolo Sorrentino, una de les millors obres del cel·luloide, sens dubte, de la dar-rera temporada cinematogràfica, que va passar molt discretament per les pantalles dels nostres cinemes i que només ha tingut un cert ressò a partir de la con-cessió del guardó a la millor pel·lícula estrangera en la passada edició dels premis Oscar. Aquesta cinta és un paradigma del bon cinema d’au-tor que encara se segueix realitzant arreu del món,

i són reconeixibles en la mateixa els trets del millor cinema europeu en general, i de l’italià en particular, cinema del qual ens han arribat darrerament des de despreocupades comèdies (recordem la saga “Ma-nuale d’Amore”) com arriscats retrats de la situació social (vegeu “Gomorra” o bé “Il Divo”, sobre la figu-ra del polític Giulio Andreotti, aquesta darrera cinta també dirigida per Sorrentino i que comparteix també protagonista amb la pel·lícula que avui ens ocupa).

“La grande bellezza”, com us ho diria? retrata de forma fe-rotge -però alhora fascinant- la “dolce vita romana” d’avui en dia a través dels ulls d’un sexagenari columnista de diari -esplèndid Toni Servillo-, antic escriptor, que porta una vida hedonista i superficial (“mundanitat”, és el concepte que s’hi vol ressaltar). En el decurs dels 136 minuts de la pel·lícula

GRÀCIAnord

14


veurem com el protagonista interactua amb personatges de dintre i fora del seu status i com les circumstàncies que darrerament tindran lloc al seu entorn faran que antics de-sitjos d’autenticitat maldin per desenmascarar el personatge en què s’ha convertit en el decurs dels anys.

Al director cal agrair-li la brillant posada en escena, els enfocaments de càmera i el ritme enganyós; al di-rector de fotografia, els aconseguits plànols, i a l’en-carregat de la música, una melodía tan reconeixible com la de “La Vita é Bella” o “Cinema Paradiso”. Pel que fa al repartiment, a banda del brillant protago-nista ja esmentat, tenen el seu moment d’esplendor interpretatiu el gran Carlo Verdone, la suggerent i infravalorada Sabrina Ferilli, així com la reconeguda Galatea Renzi, entre d’altres, i enmig de tots ells, com un personatge més, la ciutat de Roma, amb la seva grandesa i contradició.

I a banda de les reminiscències fellinianes de “La Dol-ce Vita” -que n’hi ha- Sorrenti ens planteja, amb la seva pròpia visió, l’endinsar-nos en una història de recerca proustiana, de fugides i retrobaments, d’hi-

pocresia i autenticitat, d’existencialisme i plenitud, de crítica social i condescendència personal, entre molts altres trets que hom pot trobar. En aquest sen-tit, l’espectador/a pot triar el nivell d’aproximació a la pel·lícula, bé limitant-se a gaudir de la captivadora estètica plantejada, bé intentant acceptar la proposta de reflexió envers la condició humana que de forma guadianesca apareix durant el film, i el significat de la gran bellesa que s’hi troba amagat.

Com haureu pogut comprovar, la pel·lícula no m’ha deixat pas indiferent, per la qual cosa em permeto de recomanar-vos el seu visionat, amb el desig que us deixi un bon regust i així, un cop més, el setè art us pugui tornar a encisar.

Francesc Xavier Gàllego i Lucas

GRÀCIAnord

15


"m'estimen?"En una pel·lícula, made in USA, es veu una plaça a la que es donen cita algunes parelles separades ams els seus

fills per a repartir-se’ls un dia de festa. Sí, per a reparti-se’kls. Tal com sona.Una mare, ja a dalt del cotxe amb els seus fills (Johny de 9 anys i Anne de 5) van camí de la plaça i li diu al nen:-“Avui et vindrà a recollir el teu pare i passaràs el cap de setmana amb ell”Jonny.-”Vindrà amb mi la meva germaneta?Mare.-“No a ella li toca quedar-se amb mi aquest cap de setmana. Tu jugaràs amb els fills de la dona del teu pare.Johny (remugant amb veu baixa)-“mmmffzz”.Anne.-“I jo amb qui em quedare.?Mare (nerviosa) – “ja t’he dit que amb mi. Tu jugaràs amb la filla del meu marit que és com tu.Anne. “I on és el teu marit?”Mare, (mes nerviosa).- “Ens trobarem a la plaça perquè ha anat a casa de la seva dona a cercar la seva nena”Anne.- Amb ella m’avorreixo. No sap jugar a res i l’altre dia em va trencar una nina.”Mare (a punt de petar).- “Ja n’hi a proa, CALLA!!!L’Anne es posa a plorar i el Johny pregunta:Mare, perquè no deixes que vingui amb mi?”Mare frenant el cotxe en sec. (Aquest va ser el primer intent de fer un cocktail de criatures)Mare (respon).- Perquè la dona del teu pare té 3 fills del primer marit i com que aquest cap de setmana està de

viatge ja en té prou amb un de més i el primer que torni a preguntar res li fotré una hòstia” Nota. – La mateixa senyora abans de separar-se deia: li clavaré un bolet.Seguéis el viatge i arriben a la plaça, alhora que tots els altres i comenta el repartiment. Se senten veus de pares i mares i nens i nenes.--“Tu amb el teu pare”-“No. Vosaltres no veniu amb mi. Us quedeu amb la vostra mare”-‘I jo, amb qui vaig?”-‘No m’has dit que em quedava amb la mare?”-“Sí però ella diu que avui no pot ser. Tornes amb mi”--“Nen plorant: “Jo no hem vull quedar amb la dona que viu amb tu. No m’agrada.”“CLEC” (Calbot).

Els repartiment ja estan fets. Cada cadell puja en un cotxe o altre i es buida la plaça... però... Ai las!...... Queda buida?. NO!Encara hi ha una nena de 5 anys que l’han portat allí i no se l’ha endut ningú.Ah! Però no us alarmeu!Al cap de pocs segons es veu un cotxe que torna, sobre una porta, surt u braç u la nena és sotmesa a una esti-

rada que la col·loca, “suaument”, a dalt d’un cotxe._____________________________

Es evident que amb tots aquets casos esmentats amb una dosi d’ironia, als pares separats entre 30 i 40 anys, és evident, repeteixo, que en moments, determinats els filss els destorben. Són aquí i no poden tornar-los per on van venir i naturalment s’han de responsabilitzar d’ells fins que es puguin guanyar la vida. Llavors aquets pares ja tindran 60/70 anys.I comm estaran i que faran?Aquest fills ni son ni poden sentir-se gaire estimats. Mes aviat s’adonen de que són una nosa. Quan una persona

se sent foragitada acostuma a buscar l’amor i la consideracio amb d’altres persones que no siguin els seus pares. Ningú vol sentir-se marginat.

Josep Riera, Veí de Gràcia.

GRÀCIAnord

16


GRÀCIAnord

18


Aquesta “comarca” francesa, ells en diuen “departa-ment”, situada a 3 hores i tres quarts per autopista de Barcelona, és una autèntica meravella, “amagada” en-tre les innombrables perles d’una França molt potent en turisme internacional. Aquesta distància en fa una destinació ideal des de la nostra ciutat.

La seva capital, Albi, queda emmascarada davant el potencial del que disposa la conegudíssima Carcasso-na; aquesta sí, ben visitada pels catalans en general i barcelonins en particular.

Us he de dir que, malgrat aquests “inconvenients”, és un departament preciós. Si us decidiu a anar-hi, de ben segur, no us defraudarà gens ni mica.

En un número anterior d’aquesta revista ja vam parlar d’Albi. La Catedral de Santa Cecília i el Palau de l’Ar-quebisbe contigu (seu d’un fabulós museu dedicat a l’artista local Toulouse-Lautrec), valen per si sols una estada a la ciutat. El casc antic, una llarga passejada per la llera del riu Tarn (que dona nom a aquesta ter-ra), completen un dia perfecte. Una potent oficina de turisme us ajudarà, en correcte castellà, a dissenyar la vostra visita.

cap de setmana pel tarn i Albi

Però aquesta terra és una caixa d’agradables sorpreses. Dispersos pel territori podreu trobar preciosos indrets, caves, bastides. En vam visitar dos, però ens consta, que n’eren molts més: Castelnau de Montmiral i Cor-des-sur-ciel. Aquestes dues visites gairebé obligades, testimonien un passat medieval, càtar, estimulant.

AA.VV. Gràcia Nord-VallcarcaFormació i lleure pels associats i veïns

ACTIVITATOLI, DIBUIX I AQUAREL·LA

TAI-CHI

INFORMÀTICA

PINTURA PER ALS JOVES

BRIDGE

CATALÀ

ANGLÈS (NOVETAT 2.014/15)

REFORÇ ESCOLAR

LOCAL D'ENTITATSAvinguda Vallcarca, 99

Obertde dilluns a dijous

curs 2014- 15

GRÀCIAnord

19


Cordes-sur-ciel, aquest 2.014, està participant en un concurs nacional, en que es busca quin és el poble francès més formós. Només això ja és garantia de be-llesa. Impressionant.

Hem fet la visita al mes de maig. Entenem que la pri-mavera és el moment ideal: el dia allarga, la tempe-

ratura agradable però no sufocant, ajuda el viatger en el seu pelegrinatge. El verd era omnipresent, les tonalitats maragdes es perdien de vista. Aigua arreu. Una gastronomia variada i rica, com correspon a la re-putació del país. Un nivell de vida alt, però accessible. Una xarxa turística completa i omnipresent faciliten la vida del turista.

Això sí, convindria agafar un mínim de tres dies. Un cap de setmana normal es fa, malauradament curt i et deixa la sensació de no haver pogut descobrir-ho tot. La distància accessible, però, facilitaran que hi puguem tornar. El Tarnbé s’ho val!! http://www.tourisme-tarn.com/eswww.albi-tourisme.fr/eshttp://www.france-voyage.com/fran-cia-guia-turismo/tarn.htmhttp://www.tourisme-aveyron.com/es/descubrir/los-grandes-clasicos/vallee-gorges-tarn.php

August Lorente i TibauVeí de Gràcia.

Documents

Gràcia nord 42*