BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí contes col∙laboratius Sant Jordi 2014

INICI: CRP del Baix Llobregat 5 NUS: 1r ESO de l’institut MAC (Cornellà de Llobregat)

tutora: Victòria Hernández DESENLLAÇ: 1r D ESO de l’institut Salvador i Pedrol (Sant Joan Despí)

tutora: Carme Agustí

Els científics de mig món van garantir que era morfològicament, estructuralment i tècnicament impossible, però la realitat els va contradir: la Terra va començar a encongir­se el mes de juliol del 2014. Ho vam saber de casualitat, com gairebé tot el que era important. Algun capitost va anar­se’n de la llengua i els

mitjans de comunicació se’n van fer ressò i ho van escampar en tots els idiomes. Sembla que (ara ja no import a ningú) per un forat de la capa d’ozó ­produït per la contaminació a l‘alçada de l’Antàrtida­ va filtrar­se una radiació còsmica d’origen desconegut que va ocasionar canvis en l’estructura dels àtoms. El cas és que les molècules del planeta van miogrumollejar­se i es posaren a contreure’s. Se’n va parlar molt, però ningú no va ser capaç de posar­hi remei: ja era massa tard. El món engegà a desinflar­se i les autoritats (malgrat que ho van intentar) no van poder amagar­ho perquè un zumzeig permanent de globus foradat va instal∙lar­se en l’aire per tot arreu. Al Baix Llobregat, el mes de setembre d’aquell any, casa meva ja no existia. Llavors l’exèrcit encara controlava la situació i va buidar tots els pobles amb ordre i precisió. Una persona, una bossa; vam haver de deixar­ho tot.

Era el dia abans de plegar i jo, per un moment, vaig recordar tot el que deixava enrere: els meus amics, la casa petita on vivia amb la meva família. M’agradava tant la paret del menjador. Recordo que em vaig colpejar quan jugava amb el gos a fet i amagar. No podíem portar moltes coses i em feia molta pena deixar les fotos de la família. L’àvia sempre sortia tan maca… Deixàvem també el piano i la flauta travessera. Imagineu­vos

portar un piano, tant com pesa… Quan vaig tocar la primera composició era a l’Escola de Música. Tenia nou anys la primera que vaig anar a classe. El professor Domènec em va impressionar el primer dia que el vaig veure tocar. Ell era alt, amb ulls marrons i sempre portava camises de quadres de colors diferents. Ja està bé de tant records; ens estem posant molt tristos! Amb tota la roba que vam poder agafar i una mica de menjar vam marxar molt ràpid perquè les parets queien a trossos. Amb els pares vam anar a buscar els avis que eren a casa seva, a l’altra banda del barri. De camí a casa dels avis, se’m va caure la meva samarreta preferida; vaig tornar endarrere per agafar­la. Feia molt de vent i no em va donar temps a agafar­la. Al poble parlàvem de la possibilitat de marxar a un altre planeta. D’entrada, la idea era molt estranya. Recordo que a classe de ciències naturals vam estudiar els planetes. Hi havia un molt semblant a la

Terra; el seu nom era Terra 2. La professora ens va explicar tot el que hi havia: arbres, plantes i animals. Tot era semblant a la Terra encara que una mica diferent. Em va cridar l’atenció la foto d’un animal de sis potes, gran i amb unes dents molt esmolades. Deien que eren com lleons amb poders sobrenaturals. Quina por! Em recordava una hidra de tres caps, el drac mitològic. Realment, l’únic bo de canviar de planeta era poder veure la

hidra encara que em feia pena marxar. Tothom es dirigia a l’estació espacial del poble. Hi havia moltíssima gent per volar, moltes cues i torns per pujar al coet. Una mena d’exèrcit ordenava que tothom fes la cua i estigués tranquil. Cridaven per la quantitat de persones que tenia la família. Primer anaven famílies de pocs fills o pocs membres i després les famílies de tres fills. Quan es va tocar a nosaltres, ens vam posar molt contents. El coet era molt gran per dins, semblava un tren de sèrie de dibuixos animats. El viatge va durar cinc hores. En arribar, feia moltíssima calor i ens van rebre uns robots. Eren com persones i les seves cares lluïen una mica. Ens vam portar a una casa semblant a la que havíem deixat al poble. Tot era molt estrany! La casa era exactament igual. Vaig buscar la paret del menjador on m’havia fet mal quan era petit. I el cop no hi era… Curiosament, als meus pares i avis estaven també espantats perquè la casa era idèntica. De sobte, el timbre va sonar. La meva mare va obrir i un senyor vestit amb americana i pantalons texans blau marí ens va dir: ­No us refieu dels robots. Són molt perillosos. Aquesta nit us esperem a la plaça Major de Terra 2. Us portarem a un lloc més segur. Amb el temps, aquests robots us convertiran en robots també. Ens havíem de reunir al cap de dues hores a la Plaça Major de Terra, 2 tal com havíem quedat, tot i que estàvem desorientats pel viatge i per la tremenda foscor que es mostrava al cel. Ens vam adonar que els nostres rellotge i brúixola funcionaven a la perfecció en un altre planeta idèntic a la nostra estimada Terra.

Vam arribar a la plaça on hi havia un escenari i allí vam deduir que es donaria una xerrada. Quan tothom era present van sortir dos petits robots amb rodes i entre ells un d’aparença humana amb una capa molt llarga. Va agafar un micròfon i va dir: ­Humans, benvinguts a Terra 2. Ja sabeu que el vostre planeta està patint un greu problema, per tant n’hem fet una reproducció molt similar aquí, encara que aquí hi podreu veure éssers molts exòtics. Aquí hi podreu viure molt bé si us hi acostumeu ràpid. Vaig sortir al carrer a passejar amb el meu gos, a fer la volta de tots els matins (és clar, com el nou planeta era idèntic, podia fer el recorregut de sempre per fer el pipí). Portàvem caminant uns 5 minuts quan en Duc (el meu gos) es va aturar. Llavors va passar una cosa que em va impactar. Va fer pipí en el mateix lloc on en feia sempre per marcar territori i no en un altre lloc. És a dir, podia notar el seu territori i el dels altres gossos. Per un moment vaig pensar que en Duc tenia

molta memòria! Una mitja hora més tard vaig tornar cap a casa i pel camí em vaig trobar un cronòmetre que només feia el compte enrere i no es podia detenir. Me’l vaig emportar cap a casa i sense donar­li cap mena d’importància vaig pensar que li trauria les piles per posar­les al comandament de la televisió (que s’havien esgotat). Vaig dinar i quan vaig acabar vaig anar a veure les notícies, però em vaig adormir i no me’n vaig assabentar de res. Al llevar­me no sabia què acabava de passar, estava sol al menjador, la meva família havia desaparegut excepte en Duc. La televisió estava cremant igual que la piscina. Vaig “flipar” tant que em vaig desmaiar. El que estava passant en el nou planeta no podia passar ni en somnis. Vaig despertar i vaig començar a meditar sobre tot el que estàvem vivint. Tot era molt estrany: viatge de només cinc hores, brúixola que funciona a la perfecció tot i estant en un altre planeta, rellotge sincronitzat amb el nou horari, el meu gos es fa pipí on en fa habitualment, tot

idèntic… No pot ser, no, no pot ser! SEGUIM A LA TERRA! TOT ÉS MENTIDA! Els robots ens han enganyat amb el fotoshop i les seves ximpleries. Vaig sortir al carrer, els robots estaven fent una batalla campal amb els humans, era un caos, una lluita sense final, tots enfrontats! En aquell sorollós moment vaig escoltar: ­ Pi pi pi, pi pi pi…! Era el cronòmetre, va detenir­se i de sobte els robots em van mirar, em volien matar, escanyar… Jo que sé! Però era curiós, perquè no paraven de dir : ­ Marc escolta, Marc escolta, eeeeooo, digues la resposta, digues la resposta…! De sobte tot va desaparèixer i es va quedar en blanc, com si no hi hagués res però seguia sentint: ­ Marc escolta, Marc escolta eeeoooo! Vaig obrir els ulls i estava ni més ni menys que a la classe de naturals. ­ Marc, que li passarà a la Terra…? ­ Que es desinflarà, vindran robots! Morirem! Morirem! ­ Eeeee… No, es tornaran a unir els continents…­ va dir la professora mirant­me a la cara com si fos boig. Com Pangea, eee, saps? Tot havia estat un terrible i llarg somni, sort que no era realitat. Encara que hi ha una coseta que no entenc: per què tinc un cronòmetre igual al del somni amb compte enrere de 24 anys a la meva butxaca