Guia de lectura

Univers DICKENSDICKENSDICKENSDICKENS

El cicle de divulgació literària Univers, organitzat cada mes de juny des de l’any 2004 per diverses institucions, entitats i persones de Girona, va néixer amb la celebració del centenari del Bloomsday, dia recreat per James Joyce a la seva gran obra, Ulisses, l’acció de la qual transcorre el 16 de juny de 1904. Des d’aleshores, cada mes de juny s’ha homenatjat un gran autor de les lletres universals: Jean-Paul Sartre, Marcel Proust, Virginia Woolf, Franz Kafka, Italo Calvino, William Faulkner, Fernando Pessoa, Jorge Luis Borges, Lev Tolstoi, Homer i Thomas Mann. Enguany es dedicarà a l’univers literari de Charles Dickens (1812-1870), un dels escriptors més populars i indiscutibles de la literatura occidental, tant en el seu temps com en el present, gràcies a obres com Oliver Twist, Temps difícils, David Copperfield, La petita Dorritt, Els papers pòstums del Club Pickwick, o Cançó de Nadal.

universliterari.wordpress.com

twitter.com/universgirona

facebook.com/universliterari

“Charles Dickens nació el 7 de febrero de 1812, año de la victoria y, también, de las estrecheces. Llorando vino al mundo, en un exiguo dormitorio del piso superior de una casa de un barrio conocido como New Town o Mile End, en las afueras Portsmouth, donde su padre, John Dickens, trabajaba en la Pagaduría de la Armada. Si bien hay quien asegura que su madre, Elizabeth, había asistido a un baile esa misma velada, no hay constancia alguna de que se celebrara ninguno esa noche en la localidad, de manera que debe de ser una de las numerosas anécdotas apócrifas que circularon en torno al nacimiento y primeras andanzas del gran escritor. Nació en viernes, como el joven protagonista de David Copperfield, día que siempre asociaría con la fatalidad. No tenemos noticia de si su nacimiento, al igual que el del joven Copperfield, tuvo lugar antes de la medianoche, con la subida de la marea, pero el caso es que siempre se mantuvo fiel a esa extraña obsesión de adornar con ciertos rasgos personales a los personajes que alumbraba su fantasía. En cierta ocasión, durante un discurso que pronunció para conmemorar el aniversario del nacimiento de Shakespeare, afirmaba: “Nos hemos reunido aquí para celebrar el cumpleaños de un basto ejército de hombres y mujeres vivos, pues que para siempre lo estarán, mas reales que muchos de los hombres y mujeres que pasan a nuestro lado...”. Pensaba, sin duda, en Hamlet y Lear, en Macbeth y Próspero, pero, ¿no es cierto que en aquel estrecho dormitorio de Portsmouth, en presencia de un galeno y de una matrona, aquel día del mes de febrero, también vieron la luz Pecksniff y Scrooge, Oliver Twist y Sairey Gamp, Samuel Pickwick y Nicholas Nickleby, Pip y David Copperfield, la señorita Havisham y la pequeña Nell, El Artero fullero (Jack Dawkins,) y Wackford Squeers, Thomas Gradgrind y la pequeña Dorrit, Sydeny Carton y Paul Dombey, Fagin y Edwin Drood, Uriah Heep y Wilkins Micawer, Quilp y Sam Weller, Barnaby Rudge y Bill Sikes, el pequeño Tim y Tommy Traddles? Es imposible configurar una lista exacta de los personajes que, en número de unos dos mil más o menos, perfiló Charles Dickens. Todos nacieron con él, mas no murieron con él” Dickens, el observador solitario. Peter ACKROYD.

Traducció de Gregorio Cantera. Barcelona: Edhasa, 2011 pag 19-20.

“No hi ha cap novel·lista del segle XIX, ni tan sols Tolstoi, que superi Dickens, la riquesa d’invenció del qual gairebé pot rivalitzar amb la de Chaucer i la de Shakespeare. Bleak House (El casalot), segons el parer de molts crítics actuals, és la seva obra més important. Dickens tenia David Copperfield en molta estima, però aquesta obra era el seu retrat de l’artista adolescent. El cosmos de Dickens, el seu Londres fantasmagòric i la seva Anglaterra visionària, apareixen a Bleak House amb una claredat i una mordacitat que superen qualsevol altra obra seva, escrita tan abans com després. No hi ha cap més novel·la en llengua anglesa que inventi tant, tot i que tal vegada ho faci més a l’estil de Ben Johnson que no pas en l’estil de Shakespeare. Molt sovint un protagonista de Dickens no té la possibilitat de canviar i tendeix a veure’s disminuït per l’acció, una observació en què concideixo amb G.K.Chesterton, el meu crític preferit de Dickens, com també ho és de Chaucer i de Browning. No esperem que Uriah Heep, Pecksniff i Squeers canviïn, de la mateixa manera que no esperem haver-nos d’enfrontar a mutacions de la consciència en Volpone o sir Epicure Mammon. Però, és obvi que Esther Summerson sí que canvia constantment; ara bé, en aquesta creació subtil i delicada que fa tant del relat en primera persona de la protagonista com del caràcter i personalitat d’aquesta, a Dickens sovint no se’l valora prou.” El cànon occidental. Harold BLOOM trad. i notes de Lluís Comes i Arderiu. Barcelona: Columna,1995 pàg.343-344.

“No, no cal demanar ni als llibres ni als biògrafs, fins a quin punt els seus contemporanis apreciaven Charles Dickens, l’estimació només viu i respira en la paraula parlada. Cal fer-s’ho explicar, al millor per un anglès, els records de joventut del qual encara coincideixin amb aquells temps dels primers èxits de Charles Dickens, per un d’aquells que, després de cinquanta anys, encara no poden decidir-se a anomenar-lo el novel·lista de Pickwick, sinó que continuen donant-li l’antic sobrenom, més familiar i íntim, de “Boz”. Per l’emoció nostàlgicament evocadora que els desperta es pot mesurar l’entusiasme de mils de persones que a la seva època rebien mensualment, amb una delícia ardorosa, aquells fulletons blaus que avui s’esgrogueeixen a les prestatgeries i als armaris, uns exemplars raríssims per als bibliòfils. En aquell temps –tal com m’explicava un d’aquests old dickensians-, el dia que arribava el correu, mai no podien dominar-se i esperar el carter a casa, que, finalment, duia el paquet amb el nou quadern blau de “Boz”. Tot un mes s’havien mort de ganes per ell, esperant amb ànsia, expectant, discutint si Copperfield es casaria amb Dora o amb Agnès, s’havien alegrat que la situació de Micawber tornés a acabar en crisi –tanmateix sabien que ell la superaria heroicament a còpia de ponx ben calent i bon humor!-, i aleshores encara havien d’esperar i esperar fins que el carter arribés en la peresosa tartana i resolgués totes aquelles iròniques xarades? No podien, era impossible. I tots, grans i petits, caminaven dues milles els dies que tocava, any rere any, a l’encontre del carter i només per tenir abans el seu llibre. En tornar cap a casa ja començaven a llegir, l’un mirava la pàgina per sobre l’espatlla de l’altre, uns altres llegien en veu alta, i tan sols els més bonassos se’n tornaven a passa llarga, cuitosos a portar el tresor a la muller i a la mainada. I com en aquest llogarret, així era l’estimació per Charles Dickens en cada poble, en cada ciutat, a tot el país i encara més enllà, a tots els continents on hi havia nous pobladors de parla anglesa.” Tres mestres: Balzac, Dickens, Dostoievski. Stefan ZWEIG versió de Carme Gala. Barcelona: La Llar del llibre,1982 pàg.51-52.

“És molt possible - així ho creuen almenys alguns crítics – que l’escriptor que ha d’ésser tingut com el més excels i complet en la descripció de la boira és Dickens. No és que el gran novel·lista ens hagi deixat un ditirambe d’aquest fenomen; sospito, al contrari, que la boira li agradava poc, com a la majoria dels anglesos. Per altra part, no crec pas que li sobrés la salut. El que vull dir és que, en moltes de les seves novel·les, s’hi troben, en un o altre lloc, descripcions de la boira d’una admirable exactitud, immediates i molt ben resoltes. Atesa la importància que té la boira en la vida anglesa, això és haver arribat a un resultat positiu. Perquè en la literatura d’aquell país – que és la més agradable i confortable del món- la boira hi ha estat molt al·ludida. En els novel·listes preromàntics que escrivien novel·les de por i de basarda, en l’obra de mistress Radcliffe i de Sir Horace Walpole, no es pot negar que hi figuren unes boires magnífiques. Els escriptors de novel·les policíaques han utilitzat també el fenomen – sobretot l’estrany silenci, la misteriosa suspensió que en l’enteniment produeix la boira en els carrers d’una ciutat, en un parc, en una carretera, etc. – per mantenir els lectors fascinats, ensibornats i neulits. De tota manera, Dickens els supera tots, les seves boires són tingudes per les millors del món i sento molt de no disposar d’espai suficient per a demostrar el que dic publicant la traducció d’una pàgina de Dickens sobre la matèria.” Diccionari Pla de literatura, Josep PLa edició de Valentí Puig. Barcelona: Destino, 2000, pàg. 214-215.

“Boira a tot arreu. Boira riu amunt, on sura enmig de verdes deveses i mitjanes; boira riu avall, on llisca espessa, entre els embarcadors i la brutícia riberenca d’una gran (i sòrdida) ciutat. Boira als aiguamolls d’Essex, boira als serrats de Kent. Boira esmunyint-se a les cuines de les naus carboneres; boira planant per les drassanes i arrapant-se al cordam dels grans vaixells; boira caient damunt la borda de les gavarres i les barques. Boira als ulls i a la gola dels vells invàlids del Royal Naval Hospital de Greenwich, que respiren la seva asma vora la llar de foc del dormitori; boira al broc i a la cassoleta de la pipa de tarda del patró geniüt, tancat a la seva cabina; boira que fibla cruelment els dits de les mans i dels peus del grumet que tremola a coberta. Algun badoc ocasional abocat a les baranes dels ponts contempla un cel de boira

baixa, tot ell envoltat de boira, com si anés amb globus i surés enmig de bromes.” El Casalot , Charles DICKENS trad. de Xavier Pàmies. Barcelona: Destino, 2008, pàg. 16 “Una boira vaporosa cobria totes les fondalades, i en la seva desolació s’havia aventurat turó amunt talment com un esperit malèfic que cerca repòs i no el troba. Enganxosa i intensament freda, avançava poc a poc per l’aire en ondulacions que visiblement s’encalçaven i s’encavallaven com les ones d’una mar borrascosa. Era prou densa per velar-ho tot a l’entorn dels llums i de la diligència, llevat de les rodes i unes quantes iardes de camí: i el baf que exhalaven els cossos dels esforçats cavalls s’hi barrejava, com si els animals fossin la font de tota aquella boira” Una història de dues ciutats, Charles DICKENS trad. de Jordi Arbonès. Barcelona: L’Avenç, 2015, pàg. 16-17.

“El matí era gebrat i molt humit. Ja havia vist la humitat estesa al defora de la meva finestreta, com si algun follet hi hagués estat plorant tota la nit i emprant la finestreta com un mocador de butxaca. Ara veia la mullena jaient en els closos de bardissa tots despullats i l’herba planguda, com una mena més grollera de teranyina, suspesa d’un branquilló a l’altre, d’un a l’altre lluc. Damunt de cada tanca i entrada la mullena penjava, agafatosa, i la boira dels aiguamolls era tan espessa que el dit de fusta del pal indicador que adreçava la gent al nostre llogarret em fou invisible fins que hi era ben a tocar.” Grans esperances, Charles DICKENS trad. de Josep Carner. Barcelona: Proa, 1985, pàg 29.

“En un aspecto de Dickens han de interesarse aun aquellos que no admiren sus libros. Porque aunque no les parezca un acontecimiento de la literatura inglesa, han de tenerlo forzosamente por un acontecimiento de la historia de Inglaterra. Aunque no ocupase un puesto entre Fielding y Thackeray, lo tendría junto a Wat Tyler y Wilkes; porque fue, en el més estricto sentido, un conductor de multitudes. Consiguió lo que quizá no haya conseguido ningún estadista inglés: levantar al pueblo. Fue popular en un sentido de que ahora no podemos hacernos idea. Nadie goza ya de una popularidad como la suya. Hoy por hoy, no existen ya autores populares. Cierto que calificamos de tales a escritores como Mr. Guy Boothy o Mr. William Le Queux. Mas lo son en un sentido mucho más restringido; no sólo en cantidad, sino en calidad. La antigua popularidad era positiva; es negativa la moderna. Entre el entusiasta de antes, que necesitaba leer un libro, y el aburrido de ahora, que necesita un libro para leer, existe una diferencia fabulosa. El lector de una novela policíaca de Le Queux desea saber cómo termina; el lector de una novela de Dickens deseaba que no terminara nunca. Las gentes pueden leer seis veces una historia de Dickens, porque se la saben casi de memoria. Si hay alguien capaz de leer seis veces una historia de Le Queux, será que es capaz de olvidarla otras tantas. En una palabra: si las novelas de Dickens eran populares, se debía, no a que constituyesen un mundo irreal, sino, al revés, la realidad misma: un mundo en que el alma puede vivir a sus anchas. En el caso mejor, la intriga moderna es un entreacto de la vida. Pero en aquellos días en que las obras de Dickens se publicaban, la gente hablaba de ellas como si la vida real fuese un entreacto entre una entrega de Pickwick y la siguiente.” Charles Dickens, G. K. Chesterton trad. d'Emilio Gómez Orbaneja. València: Pre-textos, 2002 pàg 75-76.

“En nuestra literatura popular existe una figura a la que inmediatamente reconocerá el vulgo. Al instante nos haremos entender dondequiera si nos referimos a Sherlock Holmes. Sir Arthur Conan Doyle, con sólo considerar que Sherlock Holmes es la única figura verdaderamente popular de la novela moderna, de seguro tendria razón en ponerse a sí mismo por las nubes. Pero, ¡ay!, que pronto tendría que bajar, con un mohín amable de tristeza, considerando que si Sherlock Holmes es la única figura popular de la novela moderna, es a la vez la única figura popular en las novelas de Sherlock Holmes. Pocos serán capaces de decir de improviso cómo se llama el dueño de la Llama de Plata, o si la señora Watson era rubia o morena. En cambio, si Dickens hubiese escrito las novelas de Sherlock Holmes, todos los personajes sin excepción habrían sido igualmente atrayentes e inolvidables. Un Sherlock Holmes habria guisado la cena de Sherlock Holmes; un Sherlock Holmes habría guiado su coche. Cuando Dickens mete en un libro un personaje meramente para que lleve una carta, aún tiene tiempo de dar dos pinzeladas y de hacer de él un gigante. Dickens no sólo conquistó el mundo: lo conquistó con personajes secundarios. Mr. John Smauker, el criado de Mr. Cyrus Banram no hace más que cruzar la escena; pero para el lector vive tan intensament como Mr. Samuel Weller, el criado de Mr. Samuel Pickwick. El joven de abultada frente que no dice sino “Caballero” al forastero de Mr. Podsnap, es tan memorable como el propio Mr. Podsnap. Tales personajes no aparecen sino un momento y, con todo, a la eternidad pertenecen. Nosotros no los tenemos sino un instante, pero ellos nos tienen para siempre.” Charles Dickens, G. K. Chesterton trad. d'Emilio Gómez Orbaneja. València: Pre-textos, 2002 pàg 77.

BIBLIOGRAFIABIBLIOGRAFIABIBLIOGRAFIABIBLIOGRAFIA les novel·les de Dickens

���� The Posthumous Papers of the Pickwick Club Publicat menusalment de l’abril de 1836 fins al novembre de 1837. Edicions en català:

Pickwick : documents pòstums del club d'aquest nom traducció de Josep Carner. Badalona: Proa, 1931. Els Papers pòstums del Club Pickwick traducció de Miquelel Casacuberta. Barcelona: A Contra Vent, 2012.

���� The Adventures of Oliver Twist Publicat menusalment a Bentley's Miscellany del febrer de 1837 a l’abril del 1839. Edició en català:

Oliver Twist traducció de l'anglès per Pau Romeva. Badalona: Proa, 1929.

���� The Life and Adventures of Nicholas Nickleby Publicada mensualment entre l’abril de 1838 i l’octubre de 1839. Edició en castellà: Nicholas Nickleby traducció de David González. Barcelona: Montesinos, 2004.

���� The Old Curiosity Shop

Publicada setmanalment a Master Humphrey's Clock, de l’abril de 1840 al novembre 1841. Edició en castellà:

La tienda de antigüedades Traducció de Bernardo Moreno Carrill. Madrid: Nocturna, 2011.

���� Barnaby Rudge: A Tale of the Riots of Eighty Publicada setmanalment a Master Humphrey's Clock, de febrer a novembre de 1841. Edició en castellà: Barnaby Rudge traducció de Ramon González Férriz. Barcelona: Belacqva, 2007.

����The Life and Adventures of Martin Chuzzlewit Publicada mensualment entre gener de 1843 i juliol de 1844. Edició en castellà:

Vida y aventuras de Martin Chuzzlewit traducción de David González. Barcelona: Montesinos, 2003.

���� Dombey and Son Publicada mensualment entre octubre de 1846 i abril 1848. Edició en castellà: Dombey e hijo traducció de Fernando Gutiérrez y Diego Navarro. Mardrid: Azar, 2002.

���� David Copperfield Publicada mensualment de maig de 1849 fins a novembre de 1850. Edició en català:

David Copperfield: novel·la Traducció de l'anglès per Josep Carner. Barcelona: Proa, 1964.

���� Bleak House

Publicada mensualment del marc de 1852 fins al setembre de 1853. Edició en català: El Casalot Traducció de Xavier Pàmies. Barcelona: Destino, 2008.

���� Hard Times: For These Times Publicada setmanalment a Household Words de l’abril de 1854 fins l’agost de 1854. Edició en català:

Temps difícils Traducció de Ramon Folch i Camarasa. Barcelona: Edicions 62, 1982.

���� Little Dorrit Publicada mensualment entre desembre de 1855 i el juny de 1857. Edició en castellà:

La pequeña Dorrit Traducción: Ismael Attrache y Carmen Francí. Barcelona: Alba, 2012.

���� A Tale of Two Cities Publicada setmanalment a All the Year Round, entre l’abril 1859 i el novembre 26 de 1859. Edició en català:

Una història de dues ciutats Traducció de Jordi Arbonès. Barcelona: EDHASA, 1991.

���� Great Expectations Pubicada setmanalment entre el desembre de 1860 i l’agost 1861.

Edició catalana: Les Grans esperances de Pip Traducció de l'anglès per Josep Carner. Badalona: Proa, 1934.

���� Our Mutual Friend Publicada mensualment entre maig de 1864 aI novembre de 1865. Edició en castellà:

Nuestro amigo común traducció de Damián Alou Ramis. Barcelona: Mondadori, 2010

���� The Mistery of Edwin Drood Inacabada, publicada mensualment a Chapman and Hall entre abril i setembre de 1870.

Edició en castellà: El Misterio de Edwin Drood acabada per Leon Garfield. Barcelona: EDHASA, 1986.

Dipòs

it Le

gal: GI 8

41-201

6