Època Contemporània I

Neoclassicisme

Context Històric:

• Tendència artística que s’inicia a Europa des de ~1760 fins ben entrat el s. XIX (~1850-60). S’exporta a Amèrica a partir de la lectura de l’arquitectura de Palladio. Serà l’estil oficial de l’Imperi Napoleònic (1804 – 1815)

• El descobriment de les ciutats romanes de Pompeia (1748) i Herculà (1738) enterrades sota la lava del Vesubi propicià la revalorització estètica del món antic

• Nous estudis teòrics sobre l’art de Grècia; Winckelmann: Reflexions sobre les còpies de pintures i escultures gregues (1755), Història de l’art de l’Antiguitat (1764) i Lessing: Laocoont o sobre els límits en la pintura i la poesia (1766).

• La difusió de noves tendències polítiques agrupades entorn de la Il·lustració francesa qüestionaran el món absolutista i obriran les portes a noves ideologies polítiques més en consonància amb els ideals burgesos. Montesquieu: L’esperit de les lleis (1748), Rousseau: El contracte Social (1762)

• Crisi de l’Antic Règim Absolutista i aristocràtic: la Independència dels EEUU (1776-83) i la Revolució Francesa (1789-1815) són l’expressió del nou règim burgés.

•Els enfrontaments entre França i Anglaterra per dominar els territoris d’ultramar condicionarà la política internacional. L’imperi Napoleònic (1805-15) dominarà Europa.

•Tractat de Fontainebleau (1807) i abdicació de la Monarquia Borbònica espanyola. Guerra del francès (1808- 1814) i Constitució de Càdiz (1812)

• El desenvolupament als diferents estats de les Acadèmies de les Arts intentarà reglamentar, sense massa èxit, les regles a seguir a l’hora de la creació artística. Això farà que a vegades es confongui Neoclassicisme amb Academicisme, i crearà un bon gust oficial que serà el responsable de la desaparició dels gremis artístics.

• El culte a la raó del pensament il·lustrat (1751, publicació de L’Enciclopédie) s’identificava amb l’art grecoromà, per al qual la Bellesa era ordre, proporció i harmonia.

CARACTERÍSTIQUES D’ESTIL

Arquitectura

• Retorn als models clàssics: columnes, frontons amb relleus, cúpules.

Pintura i Escultura

• Cansament de l’estètica decorativista i bigarrada del rococó i absència de decoració accessòria.

• Predilecció per temes mitològics, de caràcter simbòlic (Eros i Psique) o heroic (Jurament dels Horacis).

• Idealització de la realitat en composicions serenes, equilibrades, estàtiques, i tancades, amb els personatges inscrits en figures geomètriques, sovint en un pla únic, com si fos un relleu antic.

• Predomini del dibuix pel damunt del color. Es prefereixen els colors purs perquè ajuden a precisar els contorns, amb una llum freda i tallant que delimita el volum i dóna solemnitat.

• En escultura, predilecció pel marbre monocromàtic blanc per influència dels estudis de Winckelmann.

ROMANTICISME (pintura i escultura)

Context històric

• Coetani del Neoclassicisme; si aquest s’inicia a França, el Romanticisme s’inicia a finals del s. XVIII a Anglaterra i Alemanya. Tot i que el moment de màxima difusió es dóna entre 1815 i 1848.

• Coincideix amb el retorn a l’Absolutisme que va imposar el Congrés de Viena (1815) i les divers onades revolucionàries liberals de 1820,1830 i 1848.

• Relacionat amb el liberalisme, sorgeix també el sentiment nacionalista en pobles com Espanya (1808), Bèlgica (1830), Grècia (1830), Itàlia (1861), Alemanya (1871) o Catalunya.

• Assentament dels Estat-nació basats en una economia estatal liberal que fomenta la construcció de ferrocarrils.

• Avenç de la revolució industrial que modifica les estructures socials (formació de classes socials en detriment d’estaments privilegiats) i les relacions entre el camp i la ciutat (despoblament rural i migracions a les ciutats industrials)

• Aparició de noves categories estètiques relacionades amb el romanticisme i que signifiquen un canvi radical de l’ideal clàssic de Bellesa:

Burke (Indagacions filosòfiques sobre el sublim i el bell, 1756) defineix el Sublim com una cosa que ens aterra, ens espanta o ens provoca inquietud i desassossec; però ens atrau amb una força irresistible i fins i tot ens causa plaer (mars enfurismats, cels amenaçadors, tempestes, etc.)

L’aquarel·lista Cozens i Gilpin (Assajos sobre el pintoresc, 1792) donen una definició sobre el pintoresc: és tot allò digne de ser pintat perquè és sorprenent, seductor i singular i invita a una contemplació plaent. Això justificarà la pintura de paisatges o llocs exòtics i evocadors, a vegades amb presència de ruïnes.

Característiques d’estil (conceptuals):

• Davant la uniformitat neoclàssica i l’estructura gremial, s’exalta l’individualisme (d’aquí la teoria de la inspiració) i les tradicions.

• L’aspiració de llibertat individual i nacional connecta amb les revolucions burgeses de l’època (el concepte de llibertat és tan una idea com un sentiment).

• Tendència al somieig i a l’evasió:

L’historicisme com a recerca de les arrels nacionals en el passat de l’Edat Mitjana.

La comprensió i el sentiment de la Naturalesa des d’un vessant religiós, vista com la manifestació de la Creació (Friedrich); o com l’enfrontament de la tecnologia humana per dominar-la (Géricault)

Llocs exòtics, especialment de l’Orient, Espanya o el nord d’Àfrica.

Situacions límits o desesperades que es presten a l’exaltació dels sentiment (naufragis, revoltes, afusellaments, passions amoroses, estats d’ànim depressius, angoixosos, etc.)

Paisatges sublims o pintorescos que no tenen la Bellesa serena i idealitzada del Neoclassicisme, sinó la impetuosa força de la Naturalesa, o l’expressió de l’estat d’ànim de l’artista

Característiques d’estil (formals):

• Recuperació de la força suggestiva del color en detriment del dibuix neoclàssic

• Aquestes taques de color donen un fort cromatisme que produeix unes llums vibrants, amb força contrastos.

• Tècnica ràpida, amb pinzellades soltes i pastoses.

• Composicions dinàmiques, amb predomini de diagonals com a elements compositius, escorços, etc. que reforcen el dramatisme

• Composicions centrífugues, obertes i atectòniques

ARQUITECTURA S. XIX. Noves necessitats històriques:

• El progrés en la cultura i l’educació porta a la creació de museus, biblioteques, escoles.

• L’adopció de règims liberals significa la construcció de nous edificis amb unes finalitats polítiques (parlaments, seus de governs,etc.).

• L’increment notable de la població urbana, tant pel creixement vegetatiu com per la immigració rural, conseqüència de la industrialització, va estendre la mida de les ciutats i va requerir que es construïssin habitatges massius d’una manera ràpida i econòmica.

• Els nous mitjans de comunicació com el tren, comporten l’edificació d’estacions, ponts i grans obres públiques. També el creixement de les ciutats exigeix la creació de mercats,etc.

• Les noves indústries necessiten d’instal·lacions i dimensions fins aleshores desconegudes.

• La necessitat de diferenciar zones a la ciutat segons la seva funció i la composició social exigeix modificacions i planificacions urbanes.

• La industrialització posa a l’abast nous materials amb noves possibilitats al

món de la construcció: el ciment armat, el ferro colat i el vidre.

ARQUITECTURA S. XIX. Les diverses tendències estilístiques:

• Pervivència de l’arquitectura neoclàssica especialment en edificis oficials i de caràcter polític (Congrés dels Diputats o Teatro Real, de 1850 a Madrid)

• L’Historicisme, al llarg del s. XIX, aporta un trencament amb l’academicisme neoclàssic i l’interès per l’estudi de les estructures constructives medievals: parlament britànic de Barry (1840-65) o la Universitat de Barcelona de Rogent (1863-68)

• Arquitectura del ferro, lligada a la construcció de les Exposicions Universals i infraestructures com ponts, estacions o mercats: Crystal Palace, Paxton (1851), torre Eiffel (1888). En aquestes obres, a més d’incorporar els nous materials (ciment armat, fosa de ferro, vidre) es caracteritzen per:

peus d’acer laminat i columnes de ferro són la nova estructura de l’edifici i substitueixen pilars i columnes de pedra.

el mur es converteix en mur-cortina: un element de tancament sense cap funció estructural; es podia revestir de materials tradicionals, o bé per superfícies de vidre.

les cobertes d’armadura metàl·lica permeten adoptar cobriments tradicionals (teules, pissarres) o laminats de vidre que permetien molta lluminositat.

• Escola de Xicago: L. Sullivan (magatzems Carson, 1899-1904) és el seu màxim representant

adopta totes les noves característiques constructives que havien aportat els enginyers europeus: armadures metàl·liques que permeten sobreposar molts pisos i adopció del mur-cortina en vidre.

això permetia reduir en el cost total de l’edifici el cost del sòl ja que permetia especular amb la superfície construïda i edificar gratacels.

La invenció de l’ascensor i l’aplicació del corrent elèctric a la construcció va permetre una connexió fàcil i ràpida dels diversos pisos.

• Aparició del Modernisme a finals de segle. Que incorpora tots els avenços de l’arquitectura del ferro.

LES ARTS FIGURATIVES A LA SEGONA MEITAT DEL S. XIX

Context Històric

• Implantació definitiva de règims liberals que transformen la Burgesia en conservadora i s’obliden dels principis revolucionaris de 1789.

• El repartiment del món entre els estats industrialitzats a la Conferència de Berlín (1885)

• El desencís pels fracassos revolucionaris de 1848 va fer que alguns artistes es concentressin més en temes socials o estètics (evasius) que no pas polítics. A això se li afegeix els problemes socials terribles que provoca la industrialització.

• El sorgiment del proletariat com una nova classe social i la seva organització al voltant del socialisme i l’anarquisme.

• La implantació del positivisme filosòfic de Comte i el determinisme de Mendel i Darwin i el reflex en les novel·les naturalistes (Balzac)

• La generalització de la fotografia a la segona meitat de segle després del descobriment del daguerrotip.

PINTURA

Realisme (entre 1848-1880)

• Des d’un punt de vista formal no és molt diferent del Romanticisme: predomini del color, pinzellada i tècnica lliure (i diferent segons els diversos artistes) ,etc

• Enquadraments atectònics i aparentment casuals, com d’instantània fotogràfica.

• Pel que fa als temes, podríem distingir:

Els pintors que representen de manera directa, objectiva i testimonial tot allò que envolta l’artista sense cap tipus d’idealització formal o intel·lectual: el treball i els treballadors, la ciutat, la mort com a fet trivial i no pas com a final heroic o tràgic (pinto allò que veig deia Courbet)

Els paisatgistes que centren l’atenció en la captació directa i objectiva de l’entorn (l’escola de Barbizon a França o l’escola d’Olot a Catalunya amb Vayreda)

Impressionisme (entre 1863 i 1880)

Condicionants tècnics per a la formació de l’estil:

• teoria dels colors de Chevreul que considera que són part de l’univers de la llum i que no són immutables sinó que depenen de la percepció visual (divisió en primaris, secundaris, etc.)

• plasmació de la llum: el pintor disposa de colors que són divisions de la llum; per tant, recompon els colors en sensació lluminosa.

• aparences successives: es pinta el mateix objectes en matisos d’il·luminació cromàtica diferent (en diferents hores del dia).

• coloració d’ombres amb colors complementaris en detriment del clarobscur, per exemple ombres violades amb llums grogues. (no s’utilitza el color negre per enfosquir)

• pinzellada solta i lliure, força diferenciada segons el pintor; però coincideixen en utilitzar colors purs agrupats per tal que contemplats a distància es fonin a l’ull de l’espectador.

• es pinta sobretot paisatges a l’aire lliure, i no deixa de ser una conseqüència dels plantejaments teòrics de la pintura realista.

• l’impressionisme obre les portes a una nova concepció artística: no es tracta de copiar la realitat (objectiva, personal, intimista o idealitzada), sinó que crea una nova realitat artística.

Neoimpressionisme (anys 1880)

Anomenats puntillistes o divisionistes; substitueixen les pinzellades impressionistes per punts de colors purs juxtaposats a altres de colors secundaris o complementaris, de manera que l’espectador, en contemplar-los des de lluny els barregés a la retina.

Postimpressionisme (entre 1880 i 1905)

Moviment heterogeni que obre nous camins per al món de la pintura fins arribar a les avantguardes: trasllada el debat sobre el tractament de la realitat al quadre, al debat sobre el quadre com a realitat artística per si mateixa. Bàsicament hi ha dos camins:

• Cézanne i la voluntat de construcció intel·lectual al servei de les formes que donarà lloc al cubisme.

• intenta representar l’estructura permanent de les coses reduint-les a mòduls fonamentals (esferes, cons, cilindres)

• va trencar amb les lleis de la perspectiva, combinant diversos punts de vista i sense situar elements de profunditat espacial.

• L’altre corrent és el que parteix de Van Gogh i de Munch a partir dels quals la pintura esdevindrà un mitjà per expressar-se, no una imitació de la Naturalesa (en aquest sentit, es poden considerar com a precursors de l’expressionisme).

Van Gogh utilitza colors molt vius i contrastats, especialment el groc en combinacions amb blaus i violetes (d’aquestes iniciatives en sorgirà el fauvisme)

També utilitza pinzellades llargues, sinuoses, flamejants i pastoses que transmeten l’agitació del seu esperit turmentat.

Per altra banda, Munch es caracteritzarà per la deformació del cossos humans per fer més expressius els sentiments dels seus personatges, sovint realitzats també a partir de pinzellades pastoses, allargades i sinuoses. (aquest recurs el fa clarament precursor de l’expressionisme)

• Altres corrents postimpressionistes, relacionats més o menys amb els anteriors serien:

el primitivisme colorista de Gauguin que també anuncia el fauvisme el linealisme ondulant dibuixístic de Toulouse-Lautrec que donarà lloc al cartell modernista. els pintors simbolistes que pretenen suggerir i evocar el món interior, espiritual, misteriós, esotèric o pervers (i que donarà lloc a un corrent modernista reflectit en Brull i Llimona)

ESCULTURA

La quantitat d’escultures fetes a la segona meitat del s. XIX mostra que va ser probablement el període més fecund de la història degut a:

• els gran creixement de les ciutats industrials va fer que es guarnissin amb monuments commemoratius que exalçaven els valors de la burgesia dominant per mitjà de figures al·legòriques, fets gloriosos o personalitats il·lustres.

• També als nous cementiris als afores des les ciutats on la burgesia transmetia la visió de la vida i la mort amb escultures funeràries.

Però el gran renovador de l’escultura va ser Rodin, que va trencar amb l’academicisme:

• per influència de la pintura impressionista va obtenir efectes lumínics canviants per mitjà de la combinació de superfícies rugoses i polides.

• adopció de la figura inacabada com a obra d’art final per fer-la més expressiva (Miquel Àngel)

• gran interès per les possibilitats expressives de la figura humana (Miquel Àngel)