Història de l'art; L'art Grec

Història de l’art Unitat 1 2n de Batxillerat Raquel Albareda

1/45

UNITAT 1 L’ART GREC

1. Context històric 2. Característiques de l’art grec 3. Arquitectura 3.1 Partenó 3.2 Temple d’Atenea Nikké 3.3 Erectèon 3.4 Teatre d’Epidaure 3.5 Altar de Zeus a Pèrgam

4. Escultura 4.1 Kouros i Koré 4.2 Guerrers de Riace 4.3 Dorífor 4.4 Discòbol 4.5 Hermes amb Dionís 4.6 Laocoont i els seus fills 4.7 Victòria de Samotràcia


2/45

1.CONTEXT HISTÒRIC La civilització grega va néixer a les costes i illes del mar Egeu, dominades pel clima i el paisatge mediterranis. El relleu de la Península Balcànica presenta muntanyes elevades separades per valls en què les comunicacions són difícils. La terra, al ser seca i pobra, no era gaire productiva; en canvi, el mar proporcionava pesca abundant i era un mitjà ideal de transport, atès que totes les polis gregues s’havien establert a les seves costes. Això va fer del poble grec una cultura marinera i comerciant extraordinària. Els inicis de la història grega arranquen el S.VIII aC, quan pobles indoeuropeus procedents del centre d’Àsia es van instal·lar a la zona de l’Hèl·lade formant ciutats-estats independents anomenades polis. La fragmentació del relleu i l’existència d’una gran quantitat d’illes va comportar que la civilització grega no tingués un Estat únic. No van crear un Imperi políticomilitar unificat però tenien una cultura comuna: llengua, costums, religió i mites, economia marítima i comercial els mantenia units com a poble. Durant els S.VII i VI aC van crear un ampli Imperi comercial per la Mediterrània, amb l’establiment de colònies costaneres des d’on instauraven intercanvis comercials i culturals pacífics amb els pobles indígenes (els Ibers, per exemple). Els seus grans enemics van ser els Perses que van voler expandir el seu Imperi ocupant les ciutats-estat gregues de l’Àsia Menor. Amb la victòria d’aquestes, les GuerresMèdiques, sota la direcció de la polis d’Atenes al S.V aC es va donar un peróde de pau (època de Pèricles, governant d’Atenes). Sota les seves directrius es consolidà la democràcia, es fomentà l’art, la cultura, la filosofia... A la mort de Pèricles s’inicià una època d’enfrontaments entre les polis gregues Atenes i Esparta que volien exercir el seu domini (S.IV aC): les Guerres del Peloponès desembocaran amb la decadència de les ciutats-estat gregues. Finalment, Alexandre el Gran va crear un Imperi que arribava d’Egipte a l’Índia per tota l’Àsia central. A la seva mort es crearen els tres regnes hel·lenístics (S.III aC) que van ser conquerits pels romans el S.I dC. La història grega es divideix en tres períodes amb unes manifestacions artístiques pròpies:

Època Arcaica : De les invasions indoeuropees a l’establiment de les colònies per

la Mediterrània (S.VIII-V aC). S’estableixen els ordes arquitectòniques i l’art té moltes influències egípcies i perses.

Època Clàssica : De les Guerres Mèdiques a l’Imperi d’Alexandre el Gran. (S.V-III aC). Representa l’època de màxim esplendor de la cultura i l’art grec que coincideix amb l’època de Pèricles a Atenes.

Època Hel·lenística : De la mort d’Alexandre el Gran i la formació deñs regnes hel·lenístics a la conquesta romana (S.III aC - S.I dC). L’art adquireix unes característiques pròpies, síntesi de l’art grec i les influències orientals.


3/45

2. CARACTERÍSTIQUES DE L’ART GREC

Esteticisme : Busquen la bellesa mitjançant l’harmonia de les formes, l’equilibri entre les diferents parts que configuren el tot i l’escrupolosa perfecció.

Harmonia i Equilibri Intenten que totes les parts que integren una obra tinguin un pes específic similar i equilibrat evitant destacar de manera excessiva certes zones. Sempre es representen cossos en una posició de màxim equilibri.

Proporció

Utilitzen la proporció i les línies per aconseguir una

simetria harmònica visual total.Al ser una cultura

antropocèntrica, l’art és humanitzat: fet a mesura de

l’home, deixant de banda el monumentalisme i

colossalisme i, a la vegada, usant les proporcions

humanes considerades ideals de bellesa com a

referent de mides.

Perfecció : La màxima projecció de l’art és la bellesa i, a seu torn, la perfecció. No són naturalistes perquè no copien la realitat tal com és, sinó que la idealitzen i la modifiquen mitjançant operacions matemàtiques, regides per proporcions humanes, per tal e no deixar res a l’atzar.

Racionalitat : La necessitat que sentien d’elaborar un art perfecte els conduí a l’ús de la racionalitat i la representació d’obres no espontània, regida per uns cànons estipulats i delimitats per unes normes fixes de proporció. No cercaven la originalitat ni la creativitat. És un art civilitzat que intenta dominar la natura a través d’una arquitectura que ordeni el paisatge i unes escultures humanitzades.

Antropocentrisme : Els grecs consideren l’home com a model de perfecció i l’art és constituït a mesura humana. Totes les seves obres estan basades en models humans que representen diferents temes.

Religiós i mitològic: El si de l’art es centrava en manifestacions religioses erigides per venerar els déus de l’Olimp, herois i mites.

Integrat a l’entorn : Harmonitza amb el paisatge i els edificis del voltant.


4/45

3.ARQUITECTURA

1. Arquitravada

L’estructura dels edificis es basa en línies verticals i horitzontals (cobertes planes). La

coberta està formada, sovint, per dos aiguavessants inclinats.

2. Busca l’harmonia visual

Intenta que l’edifici sigui proporcionat, que no tingui parts que sobresurtin

exageradament i aplica refinaments òptics:

Èntasi central

Les columnes són més bombades del centre per

corregir l’efecte òptic d’aprimament central

Intercolumnis de diferent tamany

L’espai entre les columnes centrals és més reduït

que el de les columnes de les puntes per corregir

l’efecte òptic de la perspectiva i fer que totes

semblin que estiguin a la mateixa distància

Cantons més gruixuts

Els tríglifs i les columnes dels extrems són més

gruixudes per corregir l’efecte òptic de la

perspectiva

Entaulament i grades corbes

L’entaulament i les grades presenten una certa

curvatura per corregir l’efecte òptic de

corbament en una superfície plana.

3. Construïda a mesura humana

Els edificis no busquen el colossalisme ni el monumentalisme, estan construïts amb

proporcions humanes, ja que eren les que consideraven perfectes

4. Construïda amb marbre, pedra i fusta

Aquests eren els materials més utilitzats i treballats.

5. Seguint els ordes dòric, jònic i corinti (pàg 8/10)

Segueixen una manera determinada de construir que fixa una relació entre cada una de

les parts de l’edifici segons la seva proporció i unes formes determinades. Mantenen uns

cànons preestablerts.

6. Policromada

Eren construccions pintades i decorades amb pintura, que ha anat desapareixent amb el

desgast del temps.


5/45

Les polis gregues estaven generalment formades per:

PORT

NECRÒPOLIS

CAMPS DE CONREU

POLIS EMMURALLADA

ÀGORA : Plaça portificada més important de la ciutat (punt neuràlgic). Els habitants de les polis la utilitzaven com a mercat, s’hi reunien per discutir temes diversos.

ESTADI : Edifici on es practicaven esports tals com atletisme o competicions esportistes.

TEATRE : Estava construït aprofitant el desnivell del terreny

ACRÒPOLIS : Centre religiós de les polis que reuneix diversos temples* i obres de culte situat a la part més alta de la ciutat.

TEMPLES* : Alguns estaven dispersos per la polis i altres a l’acròpolis, eren dedicats a un déu. Els temples eren les construccions religioses més destacades ja que a l’interior es guardava la imatge de la divinitat a la que es venerava i a l’exterior es construïa un altar per les ofrenes i rituals. Eren edificis per ser contemplats des de l’exterior ja que la majoria de la població no tenia accés a l’interior. Les grans estàtues dels déus només eren visibles des de les portes i els rituals religiosos es feien a l’exterior. En un principi es van començar a construir de fusta (S.III) i no va ser fins un segle després que es canvià pel marbre blanc policromat en blau, vermell i daurat, colors que s’han perdut amb el pas del temps.


6/45

L’estructura era arquitravada: basada únicament en línies horitzontals i verticals. La planta estava formada per una

naos1: sala rectangular, on hi havia l’estàtua de la

divinitat votiva

pronaos2: sala anterior a la naos

opistòdom3: sala posterior a la naos on es custodiem

les ofrenes al déu.

El conjunt era envoltat per un seguit de columnes. La construcció es recolzava sobre un basament de grades. Eren edificis proporcionats i construïts a la mesura humana. Val a dir, però, que també hi havia temples amb plantes diferents:

Perípter Constituït per una naos, una pronaos i un opistòdom, amb columnes davant d’aquests

dos i d’altres* que envolten tota la

construcció. (dues façanes)

In antis Constituït per una naosi 2 columnes anteposades a la pronaos. (una façana)

In antis doble Constituït per una naos i 4 columnes, 2 a la pronaos i 2 a l’opistòdom. (dues façanes)

Pròstil Constituït per una naos i una pronaos amb 4 columnes fora d’aquesta. (una façana)

Amfipròstil Constituït per una naos i/o una pronaos amb 8 columnes, 4 davant la pronaos i 4 davant l’opistòdom. (dues façanes)

Tholos Constituït per una estructura circular envoltada de columnes. (una façana)

En funció del nombre de les columnes que es troben davant la pronaos podem classificar els temples en: Dístil Tetràstil Hexàstil

l

Octàstil

6+1

* 6*


7/45

Es van determinar tres ordes arquitectònics per a la construcció dels temples

Dòric Jònic Corinti

El temple es recolza sobre un estilòbat i dos estereòbats



La columna no té base

La columna té una base formada per dues motllures, una convexa (tor) i una de còncava (escòcia)

La columna té una base formada per dues motllures, una convexa (tor) i una de còncava (escòcia)

El fust és estriat, d’aresta viva i format per tambors (blocs de pedra)

El fust és estriat, de cantells plans i més esvelt. Monolític

El fust és estriat, de cantells plans i més esvelt. Monolític

El capitell és senzill i sense decoració. Consta de 3 parts: el collarí (la part baixa), l’equí i l’àbac (sobre el que descansa l’arquitrau

El capitell està decorat i coronat per dues volutes en espiral a la part que uneix la columna amb l’entaulament

El capitell està decorat amb fulles d’acant molt elaborades

L’arquitrau és llis

L’arquitrau està format per tres franges paral·leles sobreposades anomenades platabandes

L’arquitrau està format per tres franges paral·leles sobreposades anomenades platabandes

El fris està formar per mètopes (espais quadrangulars amb relleus esculpits) i tríglifs (plaques adornades amb 3 bandes verticals que s’alternen).

El fris és llis i decorat amb relleus o pintures i sense divisions (no té ni tríglifs ni mètopes)

El fris és llis i decorat amb relleus o pintures elaborades i sense divisions (no té tríglifs ni mètopes)

La cornisa és senzilla i no decorada

La cornisa és molt elaborada i poc sortint

La cornisa està molt més elaborada

A l’interior del frontó s’enquadra el timpà que pot estar decorat amb relleus escultòrics

A l’interior del frontó s’enquadra el timpà que està decorat amb més relleus escultòrics més complexos

A l’interior del frontó s’enquadra el timpà que està decorat amb més relleus escultòrics més complexos


8/45

Acròpolisd’Atenes

3.1PARTENÓ

Nom Partenó o Temple d’Atenea Autor Ictinos i Cal·lícrates Cronologia 447-432 aC Realitzat en temps de Pèricles Localització Acròpolis d’Atenes Tipologia Temple Estil Grec Clàssic Materials Marbre i fusta Sist. constructiu Arquitravat Dimensions 69.5 x 31 m

Es considera l’edifici més important de l’art grec per la seva perfecció formal i visual. Ictinos, arquitecte d'Atenes i amic de Pèricles, va ser contractat amb Cal·lícratespèrquè construís el Partenó, el temple més important de l'Acròpoli d'Atenes.

Forma part delPeríode clàssic (S.V-IV aC), s'emmarca entre la finalització de les Guerres Mèdiques i la mort d'Alexandre el Gran. És l'etapa de més esplendor i originalitat de l'art grec : el temps de Pèricles, governador d’Atenes (492-429 aC). Pèricles va ser l'home més influent a l'Atenes del segle V a.C. De família aristocràtica, era, tanmateix, un decidit defensor de la democràcia. Va ser un gran orador que sabia convèncer els seus conciutadans. Va dirigir la política de la ciutat, que va convertir en el centre de la Lliga de Delos. EI seu nom està relacionat amb la reconstrucció dels temples de l'Acròpolis. Va morir a causa de la pesta durant els primers anys de les guerres del Peloponès (429 a.C.). Pèricles volia seguir de prop l’obra predestinada a simbolitzar tot allò en què ell creia. Per aquest motiu, nomenà escultor i supervisor el seu íntim amic Fídies, amb qui discutí llargament cada detall d’un programa iconogràfic pensat per a exaltar les gestes dels atenesos i presentar els habitants de la polis com un conjunt digne d’apropar-se als déus. Després de les guerres mèdiques (490-479 aC), que van enfrontar els grecs contra els perses, Pèricles va emprendre el pla de reforma de l'Acròpoli, ja que els perses havien arrasat l'edifici anterior. Per finançar el temple es va aprofitar part del tresor de la lliga de Delos, que era una confederació de ciutats de l'antiga Grècia fundada per alliberar-les dels perses.

L’estil en el que està construït el temple és grec clàssic i gènere dòric (exterior) i jònic(interior).

http://en.wikipedia.org/wiki/Ictinus

http://www.dearqueologia.com/pericles1.htm



http://www.dearqueologia.com/orden_dorico.htm

http://www.dearqueologia.com/orden_jonico.htm


9/45

El temple és construït amb marbre del Pentèlic (originàriament estava totalment policromat ) i fusta per a les bigues i els carreus* que són molt uniformes i d’aparell isòdom. Units sense morter i amb clavilles (o grapes) de ferro forjat recobertes de plom.

*La part interior de la coberta estava construïda en fusta, amb un seguit de quadrats decorats que es posaven a l’interior del temple.

Es tracta d’una construcció arquitravada (l'estructura dels edificis es basa únicament en les línies rectes: horitzontals i verticals)perquè, com tots els temples grecs,es construïa obeint el principi que els elements verticals (elements de suport) aguantaven les estructures horitzontals (elements suportats). Estructuralment és molt senzill: es basa, sobretot, en l'espai rectangular amb sostre a dues aigües. Els elements de suport són Columnes, murs i entaulament

Les columnes dòriques són fortes, directes i grandioses i, juntament amb els murs, suporten l’entaulament, els frontons i el sostre a dues aigües. Els fusts són robustos, de baixa alçada, i amb els blocs que els formen units visualment amb estries d'aresta viva. Arriben al capitell a partir d'una motllura còncava tan subtil que gairebé no s'aprecia; és el collarí. EI capitell, de formes senzilles, el formen un equí i un àbac

Els murs i les columnes interiors, suportaven la coberta inclinada a dues aigües, que, a les dues façanes, desembocava en els frontons (acabament del pòrtic en forma de triangle. A l'interior hi ha el timpà, sovint decorat amb relleus) respectius que estaven plens d'escultures, algunes de les quals encara es conserven. Aquests, també suporten un fris interiorjònic que mostra la processó de les Panateneesque era la festa principal d'Atenea.

Els elements suportats són Coberta inclinada de dues aigües i frontons triangulars Unentaulamenthorirzontal format per un arquitrau (part inferior de l’entaulament que descansa sobre la columna), un fris (part central de l'entaulament clàssic, entre l’arquitrau i la comisa ) dividit en tríglifs i mètopes(on hi havia representades en relleu les quatre lluites mitològiques d'Atena i Teseu per defensar la ciutat contra els gegants (gigantomiàquia), els centaures (centauromàquia), les amazones (amazonomàquia) i la guerra de Troia) i una cornisa que sobresurt (part superior de l'entaulament, que sobresurt i protegeix la façana de l'aigua) que en recorre tot el perímetre. Els frontons amb els seus timpans també són elements suportats.

http://www.dearqueologia.com/grecia_clasica_arquitectura_intro.htm

http://www.dearqueologia.com/orden_dorico.htm


10/45

Té la planta rectangular de 31 m x 69 m . i s'aixeca sobre un estilòbat i dos esrereòbats, que formen l'escalinata per accedir a l'edifici des de qualsevol dels costats.

El Partenó era un edifici de planta rectangular amb una cel·la interior dividida en dues estances incomunicades que el convertien en un temple doble i que feien necessàries, per tant, dues façanes d'accés amb dos pòrtics. El temple (seguint l’ordre dòric) és octàsil, perquè té vuit columnes a la façana principal i perípter perquè està envoltat de columnes (als laterals té 17 per banda = 2x8+1, seguint els cànons). A l'interior de la naos hi havia la famosa estàtua d'Atenea a qui era dedicat el temple, obra de Fídies, feta d’or i d’ivori i de 12,8m d’alçada, voltada d’una renglera doble de columnes. A la part oriental de la cel·la hi ha l'entrada principal o pronaos que estava pensada perquè fos il·luminada quan sortís el sol amb els seus raigs. A la part occidental hi havia la sala més petita o l’opistòdomanomenada també “Partenó” on es guardava el tresor del temple i que tenia quatre columnes al centre que devien ser jòniques.

L’edifici està fet a escala humana i hi predominen les línies rectes, (com implica el sistema constructiu, l'arquitravat) prengué com a referent la cultura egípcia, també marcada perles línies rectes. Mostra una simetria perfecta de volums compactes entre un paral·lelepípede i un triangle allargats i superposats.

Aquesta construcció es un dels exemples més clars del saber en geometria per part dels matemàtics i arquitectes grecs (càlculs matemàtics molt complicats per aconseguir la simetria). Aquests van aconseguir que l’efecte òptic que produís el Partenó, no fos la deformació que es produeix en estar a sota els grans monuments.

EI Partenó és el temple més important de l'Acròpoli d'Atenes i estava dedicat a la patrona d'aquesta ciutat Atenea, deessa de la saviesa. Com que es va dissenyar per ser vist des de l'exterior, la seva situació amb relació als edificis que l'envolten era primordial dintre d'un urbanisme estètic. Així doncs, Ia persona devota que acudia a l'edifici notava en tot moment l'omnipresència del temple dalt del turó; però, un cop el visitant accedia a l'interior del recinte sagrat, només veia parcialment el Partenó, perquè un seguit d'edificacions i un mur continu guiaven el pelegrí fins a la zona oriental, l'oposada al propileu, i l'obligava a fer tot el recorregut.

El Partenó no era un temple de culte, ja que no hi havia altar, sinó que era com una ofrena monumental als déus com a agraïment dels seus favors i una demostració de la grandesa d’Atenes, mostrada amb els grans tresors i la famosa estàtua d’AtenasPàrtenos.

http://www.dearqueologia.com/atenas_plano.htm


11/45

Va ser concebut com un símbol del poder polític i econòmic d'Atenes enfront dels perses i les altres polis. Per això l'Acròpoli es va redissenyar tenint en compte la voluntat de manifestar el poder d'Atenes per mitjà del subtil domini arquitectònic (cultural).

EI temple s'ha conservat en molt bones condicions malgrat que, a partir del segle VI, va ser convertit successivament en esglèsla, mesquita i, fins i tot, polvorí, que el 1687 va explotar. a causa d un bomaabardeig dels venecians. Després de les espoliacions de les escultures (el 1779) el temple es va restaurar entre els anys 1921 i 1929.

EI Partenó, juntament amb el Panteó d'Agripa (0424), ha estat l'edifici més influent de la història de l'art. Ja en el seu moment fou qualificat com una de les grans creacions artístiques, i al llarg del temps s'ha considerat un punt de referència estètica. De fet, s'hauria conservat gairebé intacte si no hagués estat pel bombardeig dels venecians. Els romans van divulgar les proporcions, les mides i les formes de l'edifici i ,a partir d'aleshores, tota l'arquitectura occidental ha girat, indirectament o directament, a l'entorn del Partenó.


12/45

Acròpolisd’Atenes

3.2TEMPLE D’ATENEA NIKKÉ

Nom Atenea Àptera o Atenea Niké Autor Cal·lícrates Cronologia 449 aC

Es troba situat dalt un petit bastió a l’entrada de l’Acròpolis, sobre les restes d’un temple anterior destruït pels perses el 480aC.

Localització Acròpolis d’Atenes

Tipologia Temple Estil Grec Clàssic Materials Marbre del Pentèlic Sist. constructiu Arquitravat Dimensions 5 x 5 m (naos)

Aquest temple, commemora la victòria sobre els perses a la Batalla de Salamina (448 aC) projectat l’any (449 aC).

Va ser promogut pel general atenès Cimo II, rival polític de Pèricles. Per aquest motiu, la seva construcció no va ser possible fins després de la mort de Pèricles (421aC), i un cop començada la guerra del Peloponès que enfrontava Atenes i Esparta. La tradició narra que els atenesos erigiren el temple d’Atenea Niké (victòria sense ales) amb el convenciment que la Victòria ja no volaria més i es quedaria per sempre a Atenes.

El Temple D’Atenea Niké es situa dins l’estil grec clàssic: Té una estructura allindada, amb elements de suport (columnes) i coberta de dues vessants. És un temple amfipròstil (columnes a la façana i a la part posterior), i tetràstil (quatre columnes). Les columnes són jòniquesi estan formades per:Base amb dues motllures tor (convexa) i escòcia (còncava), fust monolític amb els cantells plans i un capitell amb volutes. L’entaulament està constituït per un arquitrau, amb tres franges planes i llises (platabandes); un fris amb relleus continus, representant les lluites entre grecs i perses, i una cornisa. La coberta era a dos aiguavessos, amb dos frontons triangulars, ara, desapareguts.

La cel·la quadrada te dues pilastres in-antis a l’entrada. El pòrtic anterior es diu pronaos i el pòrtic posterior opistòdom. Està construït sobre d’una plataforma (estilòbat) elevada de tres esglaons (esterèobat).


13/45

El fris és de relleus, en sentit narratiu, i descriu les lluites entre grecs i perses, a les Guerres Mèdiques, i també de la Guerra del Peloponès, esdevinguda durant la construcció del temple. També hi ha representacions de temes mítics. Una part de les relleus representen a Atenea envoltada de les victòries (nikai), que foren esculpides amb la tècnica dels draps mullats, que permet destacar l’anatomia. Per la tècnica emprada es creu que els escultors eren deixebles de Fídies.

El temple (com tots els temples grecs) estava dedicat a acollir la imatge sagrada de la divinitat amb diferents objectes litúrgics i les ofrenes dels fidels. La consagració d’un temple a la Victòria en el context d’una guerra manifesta una finalitat màgica, encaminada a propiciar als Déus en la guerra i refermar la cohesió militar dels ciutadans.

Segons Pausànies (geògraf i viatger del Segle II), en el seu interior hi havia una estàtua d’Atenea Victoriosa, de fusta (probablement, recoberta de materials nobles). Contràriament a la tradició, no tenia ales, amb la pretensió que, d’aquesta manera la victòria no podria fugir i acompanyaria sempre als atenesos.


14/45

3.3ERECTÈON

Nom Erectèon Autor Mnesicles o FiloclesCronologia 421-406 aC Localització Acròpolis d’Atenes Tipologia Temple Estil Grec Clàssic Materials Marbre del Pentèlic Sist. constructiu Arquitravat Dimensions 11.63 x 22.76 m

La construcció del temple, tal y com és visible avui, fou començada durant la guerra del Peloponès. Començà quan la treva de la Pau de Nicies el 421 aC y fou acabat entre el 421 aC i el 405 aC, o el 406 aC. Poc després, el 403 aC, Atenes hagué de capitular davant d’Esparta, entrà a la Lliga del Peloponès i va veure la seva democràcia reemplaçada per la Tirania dels Trenta. El temple fou modificat i danyat en vàries reconstruccions, cosa que ha provocat controvèrsies sobre el seu estat original. Fou primer cremat en un incendi durant el període clàssic, pot ser abans de ser acabat, i fou restaurat. La cela oest fou modificada entre el 377 aC i el 27 aC. En el segle VII, l’Erectèonfou transformat en església bizantina; els murs interiors foren destruïts i altres hi foren edificats. Durant l’etapa otomana el temple a patí altres danys. El 1463, fou transformat per allotjar-hi l’harem del comandant turc de l’Acròpolis, i el pòrtic nord fou tapiat. Més tard, Thomas Bruce, setè comte d’Elgin y ambaixador britànic a Constantinoble, va fer treure les cariàtides i altres nombroses escultures del Partenó i les va vendre al govern britànic. Cinc cariàtides es troben en el museu de l’Acròpolis. Una al Museu Britànic. Les sis estàtues que es troben en el lloc són rèpliques exactes de les originals. Fou construït a finals del segle V aC i estava consagrat a Atena, Posidó i altres déus i herois, com Erecteu (1r rei d’Atenes) i Cécrops, també rei llegendari de l’Àtica i la seva filla Pàndrosos (inventora del teixit). Fou reconstruït en el segle XIX.

L’Erectèon és una construccióamb finalitat religiosa(l’edifici, el temple, era dedicat al culte).El temple és considera l’edifici més important i el millor exemple d’arquitectura jònica de l’Acròpoli. La topografia de l’indret on està situat l’Erectèon (solar irregular i amb molta pendent) li confereix un disseny molt original i és conegut arreu pel pòrtic de les Cariàtides i l’esveltesa de les seves columnes.

Mnèsicles, un dels arquitectes de Pèricles, va ser qui s'encarregà de la construcció dels Propileus, resolts magistralment mitjançant l'adaptació al desnivell i el joc de volums. També va saber solucionar molt hàbilment els problemes que presentava la construcció d'aquest altre gran edifici, adaptant-lo a la topografia irregular del terreny.


15/45

L’edifici estàconstruït amb marbre Pentèlic i correspon a l’ordre jònic però amb més complexitat, com més tard es donarà en l’hel·lenisme.

Té planta irregularque s'adapta al desnivell topogràfic i, com a conseqüència, la distribució dels elements suportats també ho és. El temple, d'arquitectura innovadora, era dedicat a Atenea Poliàs, com a divinitat principal, i a altres diversos déus i herois com Posidó, Erecteui Cècrops, la qual cosa obligava a tenir diferents dependències destinades als diversos déus.

A més dels murs i les columnes jòniques, les innovadores i les famoses cariàtides (a la

terrassa) són els elements de suport de l'Erectèon.

La columna jònica, a diferència de la dòrica, té base, un fust més esvelt i el seu capitell

consta d'un coixinet ondulat que acaba en volutes que s'obren cap enfora i s'enrotllen

suaument sobre el fust. Les cariàtides del pòrtic, situades a la façana sud , fan la funció de

columnes i sostenen l'arquitrau, però es diferencien de les anteriors perquè foren

esculpides en forma de figures femenines. Es considera que representen sis dones joves

que aguanten sobre el cap l'arquitrau i la cornisa d'una tribuna petita de la part

meridional del temple. Segons la tradició, representen les dones dels caris que van ser

portades a Atenes com a represàlia per les aliances que

havien fet els seus marits amb els enemics d'Atenes, els

perses. Les cariàtides miren cap al Partenó i presenciaven el

pas de la gran processó de les panatenees quan anaven cap

al temple per fer ofrena a Atena del vestit o peple.

Actualment els falten les mans, però és molt probable que

amb l'esquerra s'agafessin la túnica i amb la dreta

aguantessin un objecte de culte. Els caps no aguanten

l'arquitrau directament, sinó que entremig hi ha un kálathos

esculpit. L'escultor, que era deixeble de Fídies, soluciona

hàbilment un problema estètic, el de donar una secció més

ampla a la part més fina i dèbil de la imatge, que és el coll de

les noies i, per fer-ho, hi representa una bona massa de

cabells. D'altra banda, també es pot apreciar un intent molt

natural d'equilibrar el pes de les figures amb la flexió d'una

cama, que ressalta les formes corporals sota la túnica per

mitjà de la tècnica dels draps mullats, amb la qual vestit i cos

s'identifiquen. Les cariàtides són un exemple d'interrelació

entre l'escultura i l'arquitectura, perquè tenen tant la funció

decorativa com l'estructural de suport de l'edifici, pròpia de

les columnes. Representen la variació més gran que es va fer

de l'ordre jònic.


16/45

L'entaulament de l'edifici consta d'arquitrau, fris (la decoració del qual està animada amb

relleus continus, molt allunyada de l'estil dels frisos del Partenó) i cornisa (semblant a les

d'estil dòric). Damunt de l'entaulament s'alçava el frontó, amb el timpà i els acroteris

respectius.

Pel que fa a la volumetria, és un dels edificis grecs més interessants. Els diferents espais

que creen les diverses dependències i els pòrtics, juntament amb la tribuna de les

cariàtides, creen un joc visual de volums que contrasten amb la regularitat dels altres

temples de la mateixa Acròpoli. Només els Propileus (vestíbul), obra del mateix

arquitecte, juguen amb els volums i l’espai.

L'Erectèon fou erigit a la vora del penya-

segat que limita l'Acròpolis d'Atenes pel

nord. L'edifici defuig el colossalisme i es

caracteritza per la seva planta poc

ortodoxa, fruit de les irregularitats

topogràfiques i del fet que s'havien de

respectar uns llocs de culte més antics,

situats a diversos nivells.

L'estança central, orientada a llevant i

que incloïa l'altar de culte a la deessa

Atena, és precedi-da per un pòrtic

hexàstil (de sis columnes de 6,58 m

d'alçada). Aquest espai no es comunica amb els altres dos, col·locats darrere seu i

dedicats l'un a Posidó i a Erecteu, i l'altre a Cècrops. AI costat nord, a un nivell inferior,

s'hi afegeix un pòrtic 4 amb un sostre cassetonat recolzat en sis columnes jòniques

(quatre frontals i una més a cada costat). Una porta conduïa des d'aquest espai a un

recinte obert on hi devia haver la llegendària olivera d'Atena.

AI costat sud es troba el pòrtic presidit per la famosa tribuna de les Cariàtides I, on hi ha

l'escala que conduïa a la tomba de l'heroi Cècrops. Actualment a aquestes figures

femenines els manquen els braços, però en el seu moment lluïen braçalets i joies de gran

bellesa i s'aguantaven les vestimentes amb les mans. Els plecs dels vestits, els cabells

pentinats amb trenes que els queien sobre l'espatlla i molts detalls plens de sensualitat

demostren que les figures femenines de les cariàtidesvan ser esculpides amb gran

naturalisme.

La complexitat de l'edifici va requerir solucions diferents a les diverses façanes. EI cos

principal consta d'un pòrtic jònic hexàstil a la façana principal (l’ oriental) (A), mentre que

l'occidental (F) és tetràstil jònic emmarcat per unes pilastres a les pedres cantoneres.

http://www.xtec.net/~sgiralt/labyrinthus/index1.htm




17/45

Presideix l'accés nord un doble pòrtic tetràstil jònic (G); a la part interior, però, no s'hi

dupliquen les columnes, amb la qual cosa es trenca la tradició arquitectònica

grega.Aquest pòrtic conduïa a l'espai obert on es guardava la mltica olivera de la deessa

Atena (I). AI vessant sud, mirant cap al Partenó, hi ha la tribuna de les cariàtides, en la

qual les columnes han estat substituïdes per kórai (H). Tota aquesta diversitat de

solucions a les façanes anava acompanyada d'una gran varietat de nivells i, és clar, de

mides de pòrtics i de columnes. Era el primer cop que en un temple grec s'utilitzaven

proporcions i cànons diversos en el fust de les columnes i es combinaven contravenint als

preceptes clàssics

L’edifici s'integra en l'urbanisme especulatiu de l'Acròpoli d'Atenes i presenta la tribuna

de les cariàtides com a element emblemàtic orientat cap on se celebraven les grans

processons litúrgiques en honor de Pal·les Atenea en direcció al Partenó.

Pel que fa als aspectes decoratius , l’edifici,també ultrapassa els Iímits del classicisme

grec. Així, doncs, els frisos no contenien relleus mitològics sinó decoratius. A més, hi ha

una tribuna el fust de les columnes de la qual fou substituït per kórai, cariàtides amb

capitells d'òvul.

L'Erectèon és considerat un dels temples més complexos i refinats de l'arquitectura

religiosa grega. Si se'l compara amb el Partenó, la primera cosa que sorprèn són les seves

reduïdes dimensions i seu caràcter poc unitari, en contraposició a la unitat, tan pròpia de

l'arquitectura grega. L'estil jònic de l'Erectèon mostra una evolució remarcable respecte

al de l'època del Nike Àptera: les columnes són més primes, els entaulaments i els

frontons s'alleugereixen i l'ornamentació plàstica es refina fins al punt que van utilitzar or

en la decoració de les motllures. El fris amb relleus és de poc més de mig metre d'alçada;

no té gaire interès estètic encara que, en certa manera,anticipa la tècnica del mosaic.

L’edifici no segueix ben bé els cànons que establia el classicisme arquitectònic grec d'estil

jònic perquè hi ha una manca d'unitat, un aspecte que comença a insinuar els canvis cap a

la complexitat que introduirà posteriorment l'hel·lenisme.

L'Erectèon fou edificat amb la intenció de donar un lloc a la pràctica de vells cultes (per

honorar els déus mítics fundadors d'Atenes)que, després de la construcció del Partenó,

havien quedat sense santuari.L’edifici retia homenatge als fundadors de la ciutat. Segons

la mitologia, Posidó i Atena s'havien disputat l'Àtica davant de Zeus; Posidó li donà el mar,

i Atena, l'olivera. EI tribunal dels déus, presidit per Cècrops (rei mític de l'Àtica), declarà

Atena la més beneficiosa per a la polis. També hi havia un recinte dedicat a Erecteu -

d'aquí prové el nom de l'edifici-, primer rei d'Atenes; en el jardí exterior, dit de Pàndrosos

(filla de Cècrops), es guardava la mítica olivera de la competició entre Posidó i Atena.


18/45

La construcció de l'edifici es portà a terme durant la guerra del Peloponès, en la qual les

polis gregues es van enfrontar entre elles. Pèricles ja havia mort (429 aC). La disgregació

del poder de les polis gregues, el poder que els havia permès defensar-se dels perses en

les guerres mèdiques, va comportar, finalment que quedessin sotmeses a la monarquia

macedònia. S'iniciava, així, el períodehel·lenístic.


19/45

3.4TEATRE D’EPIDAURE

Nom Teatre d’Epidaure Autor Policlet el Jove Cronologia 350 aC Localització Epidaure (Peloponès) Tipologia Teatre Estil Grec Clàssic Materials Pedra Sist. constructiu Arquitravat Dimensions 120 m diàmetre

L’arquitecte del teatre d’Epidaure va

ser Policlet el Jove, potser fill o net del

famós escultor, Policlet el Vell. Va

estudiar a l'escola d’aquest i es va

distingir com a autor de diverses

estàtues d'atletes guanyadors

olímpics. Va néixer a Argos al segle V a

C. Se sap molt poc de la seva vida. Com a escultor fou eclipsat per la fama de Policlet el

Vell. Fou més conegut com a arquitecte, ja que fou també creador del temple circular

d’Epidaure, admirat per les seves innovadores columnes corínties, a més del famós

teatre.

Els elements de suport eren els vessants de la muntanya per les graderies (2) dels teatres

(elements suportats). A Epidaure, degut a les grans dimensions, van construir uns murs

laterals de contenció del terreny.

La planta està formada per un hemicicle lleugerament sobrepassat a la càvea (la

graderia), que aprofita el talús del turó on es troba el teatre. L’espai podia acollir a la vora

de 15000 persones, que es distribuïen en les dues graderies, separades per un passadís

horitzonal(diazoma) mitjançant passadissos verticals (13 en la primera graderia, 22 en la

segona).

La primera fila de la càvea estava normalment destinada a les personalitats singulars, i els

seus seients eren els únics que tenien respatller, de vegades decorat.

L’espai s’organitza de la manera habitual en aquest tipus de construccions. El centre és

ocupat per l’orquestra(3), que era el lloc on es col·locava l’altar del déu a qui anava

dedicat el teatre, en aquest Dionís. També era l’espai destinat a músics i ballarins. Encara

que no s’han conservat els elements arquitectonics originals, sembla que l’altar de Dionís

es trobava dins un templet jònic de petites dimensions.


20/45

Tancant l’espai, l’escenari estava composat per l’escena(4), conjunt d’elements

arquitectònics que delimitaven l’espai, avui perduts, que de vegades es feien servir quan

havia d’intervenir un déu en la representació. Aquesta es desenrotllava, però, el

prosceni(5), des d’on declamaven els actors.

El Teatre d’Epidaure, per la seva bona conservació (estructural, si més no) pot ser

considerat el millor exemple de teatre grec. És un edifici integrat orgànicament tant amb

l’entorn natural com en l’urbanístic. Com que l’origen de les manifestacions teatrals és

litúrgic, el cor era tant important com els actors, i per això a Epidaure l’orquestra estava

completament desenvolupada. D’altra banda, l’excel·lent acústica és el resultat de càlculs

acurats, en què la recerca de la perfecció ideal prové del respecte als cànons (a Epidaure,

la raó àuria i la progressió de Fibonacci), utilitzada, això sí, prenent l’escala humana com a

mesura de totes les coses.L’estructura del teatre persegueix la millor visibilitat i acústica

possibles.

Les obres de teatre es feien en honor de Dionís (déu del vi i la festa). De manera que la

funció bàsica dels teatres era religiosa i didàctica, on el cor explicava l’acció de les obres

dramàtiques i el paper dels actors era secundari.

Teatres com el d’Epidaure van veure nèixer els gèneres teatrals i literaris que encara són

els nostres. Tots els grans santuaris disposaven d’instal·lacions d’aquest tipus.El teatre

d’Epidaure mostra l’evolució de l’arquitectura clàssica cap a l'hel·lenisme, quan augmenta

la càvea i s’aixeca el prosceni. Fou el model a seguir per teatres posteriors, tant grecs

(Segesta, Sicília) com romans, tot i que aquests hi aportaren avenços tècnics molt

importants.

El respecte dels arquitectes

grecs pel marc general de la

seva cultura (respecte als

cànons, idealisme, mesura

humana) va fer que la

tipologia de les seves

construccions es mantingués

estructuralment inalterable al

llarg del temps, i que no fossin gaire donats a les innovacions.. En el cas delsteatres,

elsgrecsfixen una tipologia que ha arribatpràcticament inalterada finsalsnostresdies.

Elsarquitectesromans, però, partiran del teatregrec per actualitzar-lo: desenvoluparen el

marcarquitectònic de l’escena, aixecaran el teatresensehaver de tenir la referènciad’un

turó, emprantl’arc de migpunt i la volta de canó, etc. Doblantl’estructura del teatre,

crearan un espainou, l’amfiteatre.


21/45

3.5ALTAR DE ZEUS A PÈRGAM

Nom Teatre d’Epidaure Autor Desconegut Cronologia 188 aC Localització Pèrgam (Turquia) L’actual està a Berlín Tipologia Temple Estil Grec Hel·lenístic Materials Marbre Sist. constructiu Arquitravat Dimensions 36.44 x 34.29 m

La divisió del poder de les polis gregues, que va permetre, d’alguna manera, defensar-se

dels perses a les Guerres Mèdiques, va comportar la seva submissió a la monarquia

macedònia. Alexandre el gran, conegut com la figura més representativa d’aquest

període, va aconseguir, mitjançant les seves conquestes, una unificació de la península

grega es un sol regne, per una banda; i la difusió de la allà a on va anar, per l’altre. A la

mort d’Alexandre, els seus generals es repartir l’enorme imperi, donant origen a les

monarquies hel·lenísitiques (làgides, ptolomeus i seleúcides). Els monarques hel·lenístics

estaven frissosos, doncs, de legitimar el seu poder emparentant-se amb referents mítics o

històrics. Així, quan Àtal I funda el seu regne a la ciutat de Pèrgam, planteja la seva capital

com un centre cultural presentat com el continuador dels valors de l’Atenes de Pèricles,

política continuada pels seus successors, els Atàlides.(En l’èpocahel·lenística es varen

posar de moda elsgransaltars, dedicats a un gran déu, normalment Zeus).

Durant aquesta època es funden escoles d’art hel·lenístic

Atenes : Es fan moltes còpies, més o menys lliures del passat (Tors

Belvedere, d’Apol.loni, Jove orant de Boethas...)

Pèrgam : Destaquen els relleus i l’altar de Zeus, de l’època d’Eumenes II,

grups que representen la lluita d’aquest regne contra els gals (Gal

moribund, Gal suïcidant-se, d’Epígon)

Rodes : Afany pel colossalisme i per l’expressió del dolor i el moviment

contorsionat. (Colós de Rodes, del s. III aC , Victòria de Samotràcia,

Toro Farnesi i Laocoont)

Antioquia : La Tyché o Fortuna, figura al·legòrica de la ciutat

Alexandria : L'Al·legoria del Nil...


22/45

L’altar de Zeus és l’exemple més conegut

del període hel·lenístic. És un monument

amb una gran sala rectangular, voltada

de pòrtics interiors i exteriors, amb dues

ales laterals que s’avancen per marcar

l’escalinata d’accés, formant així, la forma

de la lletra U. Si tenim en compte

l’escalinata, però, la planta esdevé

pràcticament un quadrat. Aquesta

escalinata forma part del gran podi, de 7

m d’alt, que com un sòcol destaca la

construcció períptera. En aquest sòcol

trobem un fris corregut molt gran, de 2,5

m d’alçada, que presenta 120 metres de relleus. La monumentalitat del podi trenca amb

els cànons clàssics de proporció, ja que la columnata jònica que delimita la construcció

períptera en què es troba l’altar, es veu empetitida per la monumentalitat de l’accés.

Unes columnes jòniques sostenen la teulada en terrassa; el podi el conjunt de l’altar.

Malgrat que en el període hel·lenístic es perfilin noves característiques artístiques,

continua utilitzant el sistema arquitravat tradicional.

La façana principal la formen els braços de la U imaginària de la planta, en els quals

penetra l’escalinata. La resta de la façana ocupa la visió del l’espectador amb la

columnata i el fris.

Pertany a l’escola de Pèrgam. És l’altar més gran de

l’antiguitat. Es caracteritza pel colossalisme de les

construccions, i pel patetisme (moció) de les escultures

(relleus del fris). El centre de gravetat es traslladà de

Grècia a Orient, a les noves capitals hel·lenístiques.

Pèrgam fou una de les més importants. Es donà una

influència mútua (eclecticisme). En arquitectura es

barregen els ordres i s’obliden els canons, com és el cas

de l’altar de Pèrgam. Es desenvoluparen simultàniament

diferents estils i formes, reflex d’una amplitud i varietat

de gustos. El gust pel colossalisme i el luxe ornamental

hi són patents (fi sobrietat clàssica). Gran virtuosisme

constructiu: l’esperit clàssic grec s’impregna del

colossalisme i luxe orientals. Gran varietat de tipus de

construccions. Les relacions entre l’ordre i l’edifici ja no

són gaire rígides. S’abandona el dòric.


23/45

És un excel·lent exemple d’unió d’arquitectura i escultura. Els 120 metres de relleus

representen la gigantomàquia. Encapçalant el gris, Atena agafa Alciona pels cabells,

davant la impotència de Gea, mare d’aquesta. Mentretant, Niké corona Atena, i Zeus es

bat amb tres gegants. Altres escenes es poden identificar amb l’ajut de bibliografia

clàsdica: Hèlios amb la quàdriga, Afrodita amb animals ferotges, entre altres. A l’interior

de l’altar, un fris menys dramàtic recolliua la història de Tèlef, fundador mític de la

dinastia atàlida, amb notius decoratius, arquitectònics i florals, que intenten crear

perspectiva.

L’altar s’integrava en el conjunt de l’acròpolis de Pèrgam, conjunt monumental d’edificis

civils i religiosos, en una terrassa alta a tocar del temple d’Atena.

En aquest altar s’hi reconeixen les característiques bàsiques de l’hel·lenisme.

Arquitectònicament, en primer lloc, perquè l’edifici ja no està basat en l’escala humana,

l’harmonia i la proporció, sinó que busca deliberadament trencar amb els cànons clàssics

en nom de la monumentalitat. Escultòricament, en segon lloc, ja que els relleus del fris

són pràcticament un compendi d’hel·lenisme: dinamisme, pathos, predomini dels grups

escultòrics. Idènticament, predomini de les línies compositives diagonals, vestits que

marquen plecs exagerats que fan arbitràries les musculatures, inclusió de detalls com el

pèl de les aixelles o les escates dels éssers monstruosos. Per accenturar els efectes, s’ha

utilitzat el trepà buscant efectes de clarobscur.

Tant des del punt de vista arquitectònic com escultòric es persegueix transmetre un

missatge clar: Pèrgam és la continuadora dels valors grecs clàssics, en general, i atenencs

en particular. Per això els reis s’emmirallen constantment en Pèricles: basteixen una

acròpolis pergamesca, trien el tema de la gigantomàquia, que es trobava a les mètopes

del Partenó, i col·loquen la ciutat sota la protecció d’Atenes, en particular davant les

amenaces dels celtes gàlates.

L’altar va tenir una gran repercussió en el seu moment i segles posteriors, en part,

segurament, perquè Pèrgam va tenir molta relació amb la Roma republicana, els artistes

de la qual en van copiar les escultures a bastament.


24/45

4.ESCULTURA

Per conèixer la història de l’escultura grega, cal reconstruir-la a partir de les fonts literàries de

l’època, de les restes, de les obres conservades, i, en especial, de les còpies que en va fer la

civilització romana.

1. Antropocentrisme

Destaquen la importància de la figura humana (sobretot masculina) com a ideal de bellesa

que es basa en la proporció i l’equilibri i com a centre de l’univers. El nucli temàtic de

l’escultura grega va ser, doncs, la representació humana que, entre altres figures, incloïa

divinitats, herois, atletes i sacerdotesses.

2. Busca l’harmonia i la perfecció visual

La creació escultòrica a Grècia va anar acompanyada d’una

lluita constant per aconseguir la representació de la realitat

i la bellesa. Per això es van crear diversos cànons, sistemes

establerts de construir obres escultòriques basats en càlculs

matemàtics.

És un art estètic que busca aconseguir la bellesa màxima a

partir de l’harmonia, l’equilibri i la proporcionalitat. L’art

s’allunya de l’exaltació del poder o de la funció màgica,

d’èpoques anteriors.

3. Moviment

Els escultors grecs fan esforços molt grans per captar el moviment, característica bàsica

que marca el canvi d’etapa.

4. Construïda, sobretot, amb bronze

El material més utilitzat va ser el bronze, però com que es tracta d’un material fungible,

en èpoques posteriors moltes d’aquetes escultures es van fondre per tornar a aprofitar el

metall o fer-lo servir, sobretot, per a la fabricació d’armament. També val a dir que a

diferència del marbre, que també era utilitzat, permet crear formes obertes. Utilitzen, en

menor mesura, la fusta revestida d’or, ivori i altres elements luxosos.

5. Naturalisme

En l’escultura, l’art és naturalista ja que busca la representació de la natura i de l’ésser

humà, però de forma idealitzada. No existeixen els retrats, de manera que les expressions

facials són força semblants.

6. Policromada

Eren escultures pintades suaumenti decorades amb pintura, que ha anat desapareixent

amb el pas del temps.


25/45

Es van determinar tres períodes escultòrics per a la construcció d’obres artístiques:

Arcaic

(s.VII aC - 475 aC)

Clàssic

(475 aC - 323 aC)

Hel·lenístic

(323 aC - 31 aC)

L’art rep molta influència de

les cultures orientals

(Assíria, Egipte i Fecícia)

adoptant-ne alguns trets

distintius

L’art evoluciona d’un

estaticisme arcaic a un

intent de representació de

l’actitud humana més

natural

L’art rep influències

orientals i monumentalistes

amb l’Imperi que funda

Alexandre el Gran i la

disgregació del poble grec

que es dóna després de la

seva mort

Les escultures no tenen cap

emmarcament paisatgístic

Les escultures, en alguns

casos, tenen algun

emmarcament paisatgístic,

tot i que no és gaire comú

(retrat individual)

Les escultures s’acostumen

a emmarcar en un ambient

paisatgístic que li aporti

colossalisme i expressivitat a

la obra

Les escultures són rígides i

hieràtiques, amb poc

moviment, sòlides i frontals

Les escultures busquen ser

més naturals intentant

representar més moviment i

emocions, però continguts.

El cap perd la frontalitat i

mira cap a altres bandes. Se

segueixen uns cànons que

s’estableixen en aquesta

època

Les escultures busquen

representar l’expressivitat

en els moviments i en els

rostres per mitjà d’una

exageració de la intensitat

d’aquestspáthos.

Introdueixen dissonàncies

en les proporcions, un

trencament dels cànonsi

representacions de detalls

antiestètics

Les escultures presenten una cama lleugerament més avançada que l’altra, però sense mobilitat. Representa un cos simètric

Les escultures presenten una cama lleugerament més avançada que l’altra.Trenca la simetria amb un moviment del cos anomenat CONTRAPPOSTO (una part del cos tensa -la cama que aguanta el cos- i l’altra distesa) i una CORBA PRAXITELIANA que arqueja el cos representat

Les escultures trenquen amb els cànons preestablerts i no segueixen cap tipus de convencionalisme. No intenten representar la simetria o la serenitat i adquireix més moviment i dinamisme

Els braços estan enganxats

al cos

Els braços es desenganxen

del cos i es col·loquen en

posicions diferents

Els braços es desenganxen

completament del cos


26/45

L’estudi anatòmic està molt

poc desenvolupat i es

centren en juxtaposar els

diversos elements de

l’anatomia per crear les

figures (representació

esquemàtica dels músculs)

Es perfecciona l’estudi

anatòmic, fet que aporta

una major suavitat i

harmonia del cos i una

definició més marcada dels

músculs. El tronc és menys

compacte i s’allarga una

mica

L’estudi anatòmic és detallat

a un nivell extrem intentant

reproduir a la perfecció la

figura humana, eles seus

músculs i òrgans. Els cossos

es contorsionen i els

escultors intenten captar

aquests moviments de

manera realista

Els cabells són ordenats en

superfícies geomètriques

molt definides

Es dóna una simplificació

artificiosa del cabell, que

comença a ser menys

geomètric, malgrat manté

l’estaticisme

Els cabells s’esculpeixen, en

gran part, mitjançant la

tècnica del trepanat per

donar més realisme a la

composició. Deixen de ser

geomètrics

La majoria de personatges es presenten nus o coberts amb robes molt rígides i estàtiques que amb prou feines deixaven entreveure l’anatomia humana

La majoria de personatges es presenten nus o coberts amb robes amb plecs més naturalistes que busquen sensació de realisme

La majoria de personatges es presenten vestits mitjançant la tècnica dels draps molls, que deixa al descobert l’anatomia humana

Somriure arcaic (llavi superior arquejat cap amunt) i ulls ametllats

Expressió facial serena sense somriure arcaic i ulls més realistes

Expressió facial molt marcada que acostuma a mostrar dolor, patiment o sentiments forts, donant importància a la representació del páthos

Es representen atletes nus i sacerdotesses

Es representen homes joves ideals de bellesa que representin alguna divinitat o algun atleta o personatge famós

Es representen escenes de la vida quotidiana amb personatges poc idealitzats que no encaixen en els cànons clàssics com nens, vells, dones, moribunds, [...]

Kuros

Korai

Guerrers de Riace

Dorífor

Discòbol

Hermes amb Dionís infant

Laocoont i els seus fills

La victòria de Samotràcia


27/45

4.1KOUROS D’ANÀVISSOS I KORÉ DEL

PÈPLUM

Nom Kouros i Koré Autor Desconegut Cronologia Kourosd’Anàvissos 530 aC primera escultura Koré del Pèplum 510-500 aC Localització Anàvissos i Acròpolis

d’Atenes Tipologia Escultura dempeus Estil Grec Arcaic Materials Marbre de Paros Tècnica Talla Forma Exempta Dimensions 1.94 m i 1.21 m

La societat es va anar acomodant a les ciutats

formant polis importants mentre les formes de

vida camperola van anar desfent-se progressivament. D’aquesta manera l’economia

comercial i monetària anà guanyant un pes important, fet que va comportar el predomini

de la classe mercantil per sobre de la terratinent.

Es van imposar tiranies a les polis a partir del S.VII que, amb el temps, van acabar donant

lloc a la transició a la democràcia. Les corts d’aquests tirans van ser els centres culturals i

artístics més significatius de l’època tot reflectint un món en formació i amb continus

canvis polítics i socials.

Les classes dirigents i l’aristocràcia es van convertir en els inversors en art, contractant els

artistes (professionals, la consideració social dels quals era baixa degut a que

desenvolupaven un treball manual) per que els reproduïssin obres determinades ja que

eren els únics que es podien permetre el luxe de tenir un art poc pràctic i de finalitat

estètica a casa seva.

Aquest art s’anà independitzant dels conceptes màgics i religiosos que havia adquirit fins

aleshores i, encara que fossin obres fetes en un context de rituals religiosos, van deixar de

ser obres sagrades per si mateixes. També deixà de tenir qualsevol tipus de valor pràctic i

es va convertir en un mer joc de línies i colors que desembocaren en qualitats com el

ritme i l’harmonia que intentaven imitar la realitat idealitzada. Les úniques arts que

consideraven nobles eren la música, la poesia i la filosofia.

Olímpia va ser el lloc més important de propaganda artística a Grècia, de formació pública

i consciència d’unitat cultural i nacional de l’aristocràcia ja que la participació als Jocs era

reservada a aquesta classe social.


28/45

Ambdues figures corresponen al moment històric en què el sistema de polis gregues

s’estava desenvolupant, es produïa l’expansió colonial i en alguns indrets s’implantaven

les tiranies prèvies al desenvolupament democràtic.

El Kurós representa l’atletaKroisos nu, amb una finalitat commemorativa i funerària, i

per això tenia una inscripció al peu.

La Koré representa probablement una sacerdotesa (recordar processó Panatenees del

Partenó) amb una finalitat religiosa.

Ambdues figures presenten composicions tancades i simètriques, seguint línies verticals.

El Kurós té una cama avançada per donar sensació de moviment, mentre que la Koré

tenia originalment un braç que trencava la verticalitat. Aquesta presenta restes de la

policromia original, mentre que en el kurós destaca sobretot el brunyit del marbre.

Les obres presenten marcades característiques de l’estil arcaic, fortament influïdes per

l’estauària egípcia:

- hieratisme de les figures

- clara preséncia de la llei de la frontalitat

- la forma fortament codificada d’assenyalar les diferents parts del cos (W M en el

cas del kurós, cinyell partint dos cossos més o menys cilíndrics en la koré) que

conservarà una certa validesa fins i tot en el període clàssic. De vegades sembla

que les parts es fabriquin en sèrie i després es muntin

- rostres, faccions i cabells estereotipats: somriure arcaic, ulls amtellats, cabells a la

jònia(rinxolats i recollits en una diadema

- problemes en la resolució d’algunes parts del cos, com ara els genolls

- representació vestida, i per tant esquematitzada, de la figura femenina

En tots dos casos es barreja la funció religiosa i la civil: pompa i circumstància femenina

en les desfilades religioses, èxit esportiu en els jocs, són maneres de lloar les ciutats i els

seus sistemes. Iconològicament, aquestes figures no corresponen a retrats de

personesconcretes, sinó que són un exemple de l’idealisme grec: els kuroi homenatgen el

paper que els jocs atlètics tenien en la cultura grega, mentres que les korai recollien el rol

femení en les cerimònies religioses. Un i altre tipus d’escultures solien col·locar-se en els

santuaris.

En tot cas, kurós i korai inicien la recerca cap a valors específicament grecs, tot partint de

les influències orientals: interès per la bellesa idealitzada en sentit humà, voluntat

canònica. Des d’aquest punt de vista, formen una part gens menyspreable del llegat

artístic i cultural grec.


29/45

4.2GUERRERS DE RIACE

Nom Guerrers de Riace(Vell i Jove)

Autor Desconegut Cronologia 460-430 aC Localització Costes Reggio Calàbria Tipologia Escultura dempeus Estil Grec Clàssic Materials Bronze Tècnica Fosa Forma Exempta Dimensions 2.05 m

Ambdues peces han estat atribuïdes a Pitàgores

de Reggio, encara que recerques més recents

atribueixen el bronze A aAgelada, un dels

mestres de Fídies, i el B a Alcamene. De totes

maneres, es desconeix qui va fer aquestes dues

escultures. De Pitàgores de Reggio se’n sap

poca cosa. Agelada era d’Argos, i a mitjan segle V aC va treballar a Delfos i el Peloponès.

Alcamene, per la seva part, era natural de l’illa de Lemnos, i pels seus mèrits artístics se li

va concedir la ciutadania atenenca. La seva època comú, el segle V a.C, va veure com les

polis gregues asseguraven la seva independència de Pèrsia durant les guerres mèdiques,

la lluita per l’hegemonia entre els sistemes antagònics d’Atenes i Esparta, i el seu

esgotament mutu a les guerres del Peloponès.

Aquest grup exempt adossat data del segle V aC (la data de 460 ha de ser per força

orientativa), i són bronzes a la cera perduda. Hi ha autors que pensen, però, que la

tècnica fou la de la fosa directa, molt més complexa. El Vell fa 205 cm d’alt, i el Jove, 197.

Les figures pertanyen a l’època clàssica, dins l’anomenat estil sever.

La seva ubicació original no ens és coneguda, encara que els defensors de l’autoria

d’Agelada i Alcamene sostenen que era l’àgora d’Argos. En tot cas, van ser descobertes

per un submarinista el 1972. Un cop restaurats, s’exposen al Museu Arqueològic de

Reggio Calabria (Itàlia).

Les escultures representen dos guerrers barbats i nus, sobre la identitat dels quals no hi

ha acord entre els historiadors. Així , podrien ser:

Àiax Telamó, dit el gran, cap de l’exèrcit aqueu de la guerra de Troia i recuperador

del cadàver d’Aquil·les; i ÀiaxOïleu, violador sacríleg de Cassandra.

A B


30/45

Càstor i Pòl·lux (dits també els Dioscurs i els Tindàrides), fills il·legítims de Zeus i

Leda, a qui el déu seduí adoptant la forma d’un cigne. Els dioscurs van prendre

part en l’expedició dels al Pont Euxí, que la literatura èpica transformà en el viatge

dels Argonautes. Caps polítics i militars, els Dioscurs van participar en altres

campanyes i expedicions, i van fundar polis. Segons el mite, el seu enfrontament

per una rivalitat amorosa amb els fills de Leucip els va fer perdre el favor dels

déus, i Càstor va acabar morint. La resistència de l’immortal Pòl·lux a separar-se

del seu germà, va fer que Zeus els transformès en la constel·lació que duu el seu

nom.

Tideo i Amfiarao. El primer (bronze A) era un heroi etoli, fill del déu Ares i protegit

d’Atenes. El segon (bronze B) era un profeta guerrer. Tots dos haurien participat

en la mítica campanya d’Argos contra Tebes. En el seu decurs, Tideo hauria

devora, endut per la seva rauxa combativa, el cervell del tebà Melanip. Això li va

fer perdre el favor d’Atena i va fer anar en orris la campanya, fet que Amfiarco

havia profetitzat. La campanya va tenir una segona part, dita dels Epígons,

formada per un grup més nombrós de guerrers.

Harmodi i Aristogíton, personatges històrics.

La funció de les figures és evidentment estètica, per bé que si fos cert que anaven

destinades a Argos, devien formar part d’un conjunt més nombrós, destinat a

commemorar la independència d’aquesta polis respecte Esparta.

La composició és oberta i asimètrica, seguint la línia sinuosa que marca el contrapposto.

A sobre del bronze s’hi ha utilitzat altres materials, a la recerca de la versemblança: ivori

per a la còrnia dels ulls, plata per a la seva nineta i per a les dents, làmines de coure per a

llavis i mugrons. La utilització de la plata és inusual en l’estatuària grega, i podria ser un

argument a favor de la tesi de que el Jove fos l’antropòfag Tideo.

Pel que fa a l’entorn, sembla que les estàtues van ser previstes per anar juntes, però no és

gens clar que haguessin d’anar adossades a una paret, ja que les frontisses del braç

esquerra semblen pensades per posar-hi un escut, com els que s’han trobat al mateix

jaciment. És probable que haguessin d’anar dempeus sobre un pedestal, mitjançant uns

perns soldats als peus.

La seva adscripció a l’estil sever de l’època clàssica pot argumentar-se observant que, bo i

la frontalitat dominant, les figures han perdut l’hieratisme del període arcaic (herència

dels egipcis). Hi col·labora, a més del contrapposto ja esmentat, el tractament anatòmic:

la meitat dreta del cos està una mica més alta que l’esquerra, i els braços ja no guarden

cap simetria. Sense perdre la frontalitat, el guerrer Jove té el cap lleugerament tombat


31/45

cap a la dreta. Ambdues figures reben un tractament diferenciar dels cabells i dels pèls de

la barba. Aquests, però, guarden reminiscències arcaiques, com ho és també el

manteniment d’una certa rigidesa.

Els cossos estan idealitzats, però dins un cert naturalisme: desenvolupament muscular

sense excessos, separant l’anterior i el posterior de ventre i cames amb una línia en forma

d’U; línia horitzontal de delimitació del tronc a l’alçada dels colzes.

La troballa submarina d’aquestes escultures a la zona de l’estret de Messina ens parla de

l’intens contacte, econòmic però també cultural, entre la Península hel·lènica i la Magna

Grècia; és a dir, entre les polis i les seves colònies i, a través del sistema d’emporis, amb

tota la Mediterrània. Fossin o no un homenatge simbòlic a les armes d’Argos, sembla

evident que la idealització de les figures dels guerrers tindria una finalitat cívico-religiosa

en el context d’una ciutat-estat.

Els guerrers representen un moment trascendent de l’evolució de l’estatuària, que duu

dels kuroi al moment clàssic. Aquí ja s’apunta la idealització naturalista (com es veu

també a l’àuriga de Delfos o el Zeus del cap d’Artemisi). Idènticament, són importants

perquè ens permeten un coneixement directe de l’escultura grega, que sovint només ens

ha arribat a través de còpies romanes en marbre. Així hem pogut veure els recursos

tècnics que, a més de cromatisme, hi afegeixen voluntat naturalista. Seria lícit, fins i tot,

demanar-nos si la còpia romana no ha esbiaixat el nostre coneixement de la iconologia

hel·lènica, fent una tria temàtica que bandegi l’exaltació cívico-religiosa de les glòries

militars de les polis.


32/45

4.3DORÍFOR

Nom Dorífor

Autor Policlet el vell Cronologia 450-445 aC Localització Museu Arq. Nac. Nàpols Tipologia Escultura dempeus Estil Grec Clàssic Materials Bronze Tècnica Fosa a la cera perduda Forma Exempta Dimensions 2.12 m

Policlet és un dels escultors més importants de

l'època clàssica no solament per la seva obra

artística, sinó també pel tractat que va escriure

sobre la bellesa del cos humà, conegut amb el

nom de cànon(El cap és la setena part del cos;

el rostre està dividit en tres parts iguals: el

front, el nas i el mentó; el peu és tres vegades el

palmell de la mà; l’arc toràcic i el plec engonal són arcs d’un mateix cercle: totes les parts

del cos estan relacionades). Hi teoritza sobre la proporcionalitat del cos humà i la relació

entre les diverses parts, i hi estableix la mida del cap en una setena part del cos.

El Dorífor és un noi que duu una llança i mostra l'equilibri perfecte. Totes les parts del

seu cos tenen una relació correcta amb les altres i cadascuna guarda també una relació

matemàtica i geomètrica amb el conjunt. La bellesa esdevé mesura i proporció, també

força rítmica. El Dorífor és per tant la perfecta proporció, dins d’un ideal naturalista, ja

que el perfecte coneixement del cos humà hi és un altre tret imprescindible.

El contrapposto es perfecciona amb Policlet: la cama que aguanta el cos i el braç caigut

són al mateix costat, i a l’altre hi ha el braç doblegat i la cama lliure, que només toca al

terra amb les puntes dels dits del peu, resultant- ne un contrast harmoniós entre els dos

costats, accentuat pel gir del cap. L’equilibri entre efectes de càrrega i descàrrega del pes

del cos li dona un dinamisme únic, conseqüència de la tensió i la placidesa.

Les característiques bàsiques que el defineixen són:

Expressió serena

Gran naturalisme

Cabells menys geomètrics


33/45

Cos atlètic

Contrapposto (musculatura matisada sobretot al tors)

Cama esquerra enrere, relaxada. La dreta suporta el pes, en tensió.

Equilibri perfecte

Cànon 1/7

Suport lateral (còpia en marbre)

Camina cap a l’espectador

Equilibri dinàmic

Té un ritme alternant: equilibri perfecte entre la part tensa i la part distesa, cosa que

accentua el dinamisme i la naturalitat de la figura. Les lleugeres inclinacions dels malucs i

les espatlles compensen la tensió anterior.Lleugera ondulació del cos i el cap una mica

girat, li donen més elasticitat, trencant l’estatisme.

Vista de front es percep l’harmonia de les línies. Postura natural, camina cap a

l’espectador. Porta una llança a la mà dreta, per tant, aixeca una mica l’espatlla que la

sostè. La cama esquerra, com que no aguanta cap pes, fa que baixi el maluc. El braç dret

cau relaxat. La cama dreta, suporta el pes, el maluc s’aixeca. Tota la postura del cos depèn

d’aquesta acció.

El Dorífor té un regust d’arcaisme: tallat amb duresa, pectorals plans i les línies de cintura

i malucs són molt marcats. Introdueix la tècnica de la gravitació sobre una cama. És

l’encarnació del prototipus de cos viril perfecte, d’elegància austera...

Superfície polida i posició en contrapposto que hi dóna moviment i en trenca el

hieratisme. En fer-ne una còpia de marbre, l'escutor hel·lenístic es va veure obligat a

posar-hi un tercer peu per assegurar-ne l'estabilitat, una solució innecessària en els

originals de bronze que, per això, tenien un moviment més airós. La figura fou concebuda

per ser contemplada unifacialment, de front. EI tractament dels cabells abandona la

geometrització, per ser més realistaÉs un clar exponent del període clàssic: intenta buscar

la bellesa de la figura miijançant la recerca de la relació entre les diverses parts com

proposa el cànon 1/7.

El contrapposto i la lleu inclinació del cap introdueixen el moviment harmoniós

caracterlstic de l'època. La idealització del rostre i del cos en general no deixen que l'obra

comuniqui cap mena de sentiment que en pugui alterar l'equilibri.

L’obra, representa un atleta en actitud de repòs instants abans de participar en la prova

de llançament. Els atletes eren molt famosos perquè representaven les virtuts i valentia

guerreres. L’ideal antropològic grec: l’home en plenitud juvenil preparat per participar

en els jocs, en un equilibri perfecte entre vigor físic i intel·ligència. Factors corporals en


34/45

harmonia amb els espirituals. Només els homes podien fer activitat física (gimnàstica) i la

practicaven nus. Les competicions atlètiques eren molt populars, sobretot les que es feien

en honor de Zeus a Olímpia

Es pretén posar de manifest la glòria del mecenes o de la ciutat per qui competia l'atleta

objecte del monument ja que indirectament anava destinat a exaltar el promotor

econòmic.

Per als grecs l'esport era molt important; per això, no és estrany que abundin les estàtues

d'atletes. La «gimnàstica»-l'activitat fisica- estava reservada als ciutadans de sexe masculi

i, practicada sense un fil de roba (en grec gymnósvol dir (< nu »), formava part del

programa educatiu de l'individu. Els atletes adquirien una fama tan gran com els herois

més valents en el que era una mena de sublimació de les virtuts i la valentia guerreres:

les competicions esportives (els Jocs Olímpics i els Jocs Nemeus en honor de Zeus, els Jocs

Panatenesos, etc.).

No se sap si l'esculturafouencarregada per un particular o pelspoderspúblics, però, en tot

cas, teniacom a destinació ser exhibida en un llocpúblic.

L’original en bronze s’ha perdut, però es conserven vàries còpies romanes.


35/45

4.4DISCÒBOL

Nom Discòbol Autor Miró Cronologia 450 aC Localització Santuari d’Apollo Tipologia Escultura dempeus Estil Grec Clàssic Materials Bronze Tècnica Fosa a la cera perduda Forma Exempta Dimensions 1.53 m

Miró es va formar, juntament amb Fídies i

Polidet, en el taller d'Agelades i esdevingué

capdavanter de la seva època gràcies a la

utilització de la tècnica del bronze, que li donà

gran fama. Malgrat que en restin poques obres

-el Discòbol i Màrsies (7/1), que, a més, són

còpies romanes-, en té moltes més de

documentades, com ara la Vaca sagrada de

l'Acròpoli d'Atenes o el corredor Lades.

El Discòbol és l'obra mestra de Miró, l'artista del moviment per excel.lència; cap més

escultor grec no el va superar mai en aquest aspecte.

Miró fou un creador força innovador que va revolucionar les velles fórmules del passat;

El Discòbol responia, en darrera instància, a les exigències de l'art egipci, en què el tors es

representava frontalment i els braços i les cames de perfil.

El pas endavant que va fer l'escultor va ser convertir el que ja era un prototip sense vida

en un prodigi de moviment només pel fet d'escollir un personatge que semblés

versemblant en aquesta postura forçada.

Un atleta és esculpit en el mateix moment de llançar el disc. Tots els músculs són en

tensió en aquesta extraordinària expressió de moviment pur. El llançador, amb el tors

girat per aprofitar la seva força i amb el cap tombat per mirar el disc, està totalment

concentrat en la seva empresa.L’escultura és commemorativa del discòbol Jacint que

morí en uns jocs dedicats a Apol·lo

És de composició oberta. Està format per dues línies de mitja circumferència que van des

del disc fins al peu esquerre, i des del peu dret fins al cap. A més, interiorment el cos

forma una línia en ziga-zaga que trenca qualsevol harmonia estàtica i que va del disc fins a

l'espatlla dreta, d’aquesta al maluc, del maluc al genoll i del genoll al peu aixecat.


36/45

Aquest conjunt de línies aconsegueix donar a l'obra una

gran sensació de moviment si l'observem de front.

La fita de Miró no era apropar-se a la realitat; de fet, la

postura de l'atleta tes pon més a la impressió del

moviment que volia transmetre que no pas a la posició

real que adopten els llançadors de disc.

En el Discòbol i a les seves altres escultures Miró va fer un

gran esforç per distanciar-se del hieratisme dels primers

temps i aconseguí convertir-se en l'artista del moviment.

En el cas del llançador, la clau fou saber escollir el

moment de màximequilibri, l'instant en què posa el disc

cap enrere amb la finalitat d'agafar impuls per llançar-lo;

el moviment següent és fer un pas endavant i deixar anar

el disc amb tota la força.

L'encert de Miró es complementà amb l'estudiada tensió entre les diverses formes

geomètriques que componen el cos.

AI Discòbol no s'hi poden establir els eixos de simetria, tan imponants en el cas de Policlet

-contemporani de Miró-, però és possible identificar-hi una composició feta a partir de

triangles i línies corbes.

Per exemple, el cap, els malucs i els peus formen una mitja circumferència que s'oposa -

en un equilibri precari, responsable en gran part de la sensació de moviment a l'altra

mitja circumferència que formen els braços estesos: el dret cap enrere per agafar impuls i

l'esquerre recolzat sobre el genoll.

En definitiva, és l'expressió perfecta del moviment. A més d'usar complicades formes

geomètriques per dinamitzar la figura, Miró aconseguí l'extraordinari ritme del DISCÒBOL

recorrent a una fórmula que podia semblar ja caduca, però que, tal com la féu servir,

prengué una nova força:

Representar els trets més característics del cos d'un individu a la manera dels

antics egipcis. Així, com passa a les pintures egipcies, s'observa el tors

frontalment, mentre que les cames i els braços són de perfil.

La intel'ligència de l'artistaestà en el fet de triar un modelhumà en una actitud que

feiacreible i natural la postura forçada.


37/45

Amb tot, si algú provés de llançar el disc partint d'aquesta postura l'únic que

aconseguiria és que aquest li caigués als peus perquè l'escultura va ser feta per

crear la il.lusió de moviment i no pas per mostrar la tècnica dels llançadors de

l'època.

Així doncs, tot i l'aparent lliberrat del gest, es tracta d'una composició plana que

només té sentit si es mira de cara o d'esquena; qualsevol altre angle de visió té

com a resultat una confusió gens harmònica.

Hi ha una contradicció entre l'intent de buscar la representació realista del cos i el

manteniment de la idealització del rostre del discòbol malgrat l'esforç i la concentració

que hauria de mostrar la seva expressió.

L’original era de bronze, com totes les obres creades per Miró, per la qual cosa no tenia el

tercer peu en forma de tronc que té la còpia de marbre. L’aspecte de l'escutura era,

doncs, més dinàmic i l'estructura no estava gens sotmesa als condicionaments del

material utilitzat. La còpia de marbre que analitzem, tanmateix, té una gran qualitat

d'execució que aconsegueix, també, transmetre el moviment esmentat.La superfície de

l'atleta té un acabatbrunyit.

EI Discòbol pertany a l'època clàssica de l'escultura grega, ja que introdueix un moviment

més àgil i dinàmic que no l'escultura clàssica del període sever.

La «unifacialitat” -visió frontal en contemplar l'escultura- i la idealització de l'atleta

també són característiques d'aquest període.

El Discòbol, com totes les obres greguesd'aquestperíode, era destinat a ser exposat en

públic en un puntestratègic de la ciutatperquè el poble, que enteniaperfectament el tema

que tractava i el missatge que es volia comunicar, el contemplés .L’obra, destinada a

homenatjar el discòbolJacintcompleixperfectament la sevafunció: el representa en el

momentjust de l'acció, en plena activitatesportiva, l'aspecte que el va ferfamós.

El Discòbol representa un jove en la sevamàxima plenitud fisica –il.lustral'idealatlètic de

l'època- que es troba a punt de llançar el disc, en un momentdecisiu per a

qualsevolesportista.

Elsescriptorsantics el reconeixiencom un delsiniciadors del realisme, encara que li retreien

que no expressava les emocions; de tota manera, Miró va ser moltrespectat per la

sevahonestedat i per la sevavalenta recerca de formes noves, evident en el

mateixDiscòbol o en el corredor Lades-que avançavalleuger sobre les puntesdelspeus i

mostravatotselsmúsculs en tensió.


38/45

Des de l'èpocaarcaica, els atletes van serconsideratsherois de les diverses polis que

entraven en competició. Els guanyadorsdelsjocsaconseguienunaaltíssimaconsideració

social i els erendedicats monuments commemoratius.

L’obra de Miró éscabdal per entendre l'evolució des de l'estèticahieràtica, pròpia de les

cultures orientals, fins a l'estèticamésrealistadels grecs. Per bé que conserva

algunselementsorientals -mirada i pitfrontals, i braços i cames laterals-, la

introducciódelmovimentamblíniescompositivesdinàmiquesés un pas importantíssimpel

que fa a l'evolució de l'art respeste a unaestèticarealista.

La representació del puntculminantd'unaacció obre el camíversl'esculturahel·lenística i

posterior coml'escultura barroca.


39/45

4.5HERMES AMB DIONÍS INFANT

Nom Discòbol Autor Praxíteles Cronologia 343 aC Localització Temple d’Hera Tipologia Escultura dempeus grup Estil Grec Clàssic Materials Marbre Tècnica Talla Forma Exempta Dimensions 2.13 m

Praxíteles representa potser un dels últims exemples de

classicisme ple, junt amb Escopes i Lisip. Se’l considera

un dels primers a introduir el nu en el cos femení, per

bé que reservat només a la deesa Afrodita. L’època en

què va treballar correspon a la darrera fase de les

guerres del Peloponès, un període de profunda crisi.

El grup representa el déu Hermes amb el seu

germanastre Dionís als braços, al qual ofereix un gotim de raïm. Destinada a ser

exposada en un temple, la peça tenia una funció religiosa, a més de la pròpiament

decorativa.

La composició busca centrar l’atenció en el rostre d’Hermes, que apareix concentrat en

els seus pensaments. Presenta un contrapposto i esquema en S amb una postura

lànguida i natural: el braç dret està en tensió, amb l’espatlla una mica desplaçada, mentre

que l’esquerra es recolza en un suport. La cama esquerra queda lliure de pes i toca el

terra amb la punta del peu. La cama dreta aguanta el pes del cos, remarcant la línia del

maluc i formant una S suau, és la corba praxiteliana . L’esquema es completa amb la

lleugera inclinació del cap.

La composició és vertical tancada, seguint les línies sinuoses de la cèlebre corba

praxiteliana. Aquest recurs suavitza les tensions de la figura, i contribueix a donar

sensació d’equilibri entre el moviment i el repòs, i humanitza l’aplicació de les pràctiques

canòniques heretades de Policlet. El tractament de la musculatura d’Hermes fa que el cos

tingui una sensació de morbidesa, mentre que el cos de Dionís segueix els cànons

corporals adults. En el mantell situat sobre el tronc d’arbre en el qual recolza Hermes, hi

ha un tros de tela, els plecs de la qual han estat tractats d’una manera força realista i

allunyada del recurs dels “draps molls”.


40/45

Aquesta peça és l’única original de Praxíteles que ens ha arribat, ja que fou trobada el

1877 en uns excavacions arqueològiques. Potser per això és tant útil per entendre que el

seu autor representa una de les màximes expressions de l’ideal de bellesa corporal propi

del moment clàssic. L’aplicació de la corba dulcifica l’excessiu anatomisme per apropar-

lo més a la natura, sense deixar d’idealitzar-la, tanmateix. L’ortodòxia clàssica perviu

tanmateix en el tractament del rostre i cabells d’Hermes, inexpressiu el primer,

pocnaturals els segons. També són herències clàssiques el tractament adult del cos de

Dionís, i la marcada unifacialitat del grup, accentuada pel suport que uneix el cos

d’Hermes amb el tronc que el recolza. L’ideal d’harmonia i serenor es veu reforçat pel fet

que l’escena, que pertany a un moment dramàtic de la mitologia, la fugida d’Hermes amb

el seu germanastre per salvar-lo de la gelosia d’Hera, ens presenta un moment de

tendresa i intimitat, reforçat per la composició. En el fet de mostrar l’aspecte més humà, i

fins i tot quotidià d’un adult que amanyaga un nadó, potser s’està anunciant el corrent

helel·lenístic i el seu gust per les escenes quotidianes.


41/45

4.6LAOCOONT I ELS SEUS FILLS

Nom Laocoont i els seus fills

Autor Agesandre (pare), Polidor i Atenodor (fills)

Cronologia S. II aC Localització Domus Àurea de Neró a

Roma Tipologia Escultura dempeus grup Estil Grec Hel·lènic Materials Marbre Tècnica Talla i Trepanat Forma Exempta Dimensions 1.84 x 2.42 m

El Laocoont pertany a una de les escoles hel·lenístiques, la de Rodes , entre els anys 50 aC

i el 50 dC, a la que també corresponen altres obres com la Victòria de Samotràcia i el

desaparegut Colós de Rodes. En aquesta escola va predominar la monumentalitat , el

patetisme , la tendència a composar grups piramidals i la importància dels valors tàctils .

Possible representació del Colós de Rodes el qual ha desaparegut Teatre de Rodes,

possiblement la seu de l’Escola de Rodes Victòria de Samotràcia.

A l’època hel·lenística, l’idealisme clàssic, amb el seus paràmetres d’equilibri i serenitat,

deixa pas al realisme i a les expressions turmentades . Els artistes es recreen en donar

forma al patiment, tan físic com espiritual, en captar perfectament el Phatos dels

personatges en els seus rostres.

Aquesta escultura representa l’angoixa de Laocoont , sacerdot del temple d’ Apol·lo a

Troia que, segons el mite grec i el relat posterior del poeta romà Virgili a l’Eneida , durant

el setge a Troia, va advertir els seus conciutadans, sense èxit, que no deixessin passar al

famós cavall de fusta a Troia, ofert pels grecs al déu Posidó en una suposada retirada , ja

que era una trampa disposada pels grecs aqueus . Així relata Virgili a la seva obra l’Eneida

com va advertir Laocoont als ciutadans de Troia. En llançar un broc amb foc contra el

cavall , els déus (Atena o Apol·lo, segons interpretacions) el van castigar enviant-li les

dues serps del mar perquè els matessin a ell i als seus fills. El troians ho van interpretar

com un càstig diví i van entrar el cavall a la ciutat tal com Sinó, un espia grec, els havia

suggerit , dient que era un regal de la deessa Atena i que si no l’acceptaven Troia seria

destruïda.Les versions sobre la mort de Laocoont són nombroses i es discuteix si el grup

escultòric està basat en el relat de Virgili , on moren Laocoont i els seus dos fills , o en una

versió anterior d'un poema troià , on moren Laocoont i tan sols un dels fills . Per això,


42/45

alguns autors creuen que aquesta còpia és l’adaptació en marbre d’un original de bronze

del començament del segle II aC . A l’ original només n’hi haurien dues figures , Laocoont i

el seu segon fill , segons el relat mitològic grec més antic, i, després s’afegiria el fill major

per fer coincidir l’escena amb la narració de l’Eneida que, també, explica que Atena

(partidària de la victòria grega), va enviar les serps per convèncer els troians de la veritat

de la història de Sinó

Es pot considerar la mort de Laocoont i els seus fills com a símbol de la decadència de

l’estirp troiana en el moment del final de la civilització grega, substituïda per la romana.

Virgili entronca la fundació de Roma amb la destrucció de Troia (el príncep Enees,

fundador de Roma, havia fugit de Troia amb el seu pare Anquises).

La composició és d’un gran dramatisme i mostra un dels episodis en què els déus es van

mostrar més desconsiderats i malvats amb els humans , però l’ objectiu de l’escultor és

plasmar l’expressivitat per sobre de qualsevol valor de judici sobre la conducta dels déus .

No és sap si va ser encarregada per l’Estat per exposar-la a un lloc públic, o comanada per

un particular. La còpia romana estava pensada per a decorar cases importants , en aquest

cas, la Domus Aurea de Neró .

Encara que la còpia romana està realitzada en marbre , es creu que l’ original estava

realitzada en bronze mitjançant la tècnica de la cera perduda.

Referent a la composició, està representat de manera frontal i és un grup escultòric

format per tres figures , una gegantina, la figura principal del sacerdot , masculina i nua

amb un cos d’ancià , que lluita desesperadament per descargolar-se de dues serps

terribles, que tenallen els cossos de dos joves nus també, els seus dos fills que, col·locats

al seu costat, sembla que no tinguin prou força per escapar-se’n .El grup escultòric està

emmarcat dins d’ una piràmide o triangle, que dibuixen els tres caps dels personatges, el

de Laocoont coincideix amb el vèrtex superior, i forma una diagonal , que creua tot el

grup, i baixa des de la part superior esquerra, és a dir, des del braç dret de Laocoont

passant per la seva cama esquerra.

Triangle que junta els caps dels 3 personatges.

Línia que creua la composició.

La figura central descansa juntament amb la de l’esquerra damunt una peanya , mentre

que la de la dreta es recolza sobre una base diferent , la qual cosa suposa una ampliació

del suport i una tasca a partir de blocs separats .

La figura del vell destaca per la seva anatomia i pel seu rostre angoixat


43/45

Està en una postura semi sedent , que sembla seure damunt un hipotètic seient del que

pengen uns rígids vestits , que ens recorden les estries d’una columna. La peanya

escalonada marca el sentit d’ horitzontalitat i l’escàs equilibri de l’obra.

El moviment es produeix a partir dels cossos contorçats , que no tenen cap possibilitat

d’escapar-se, però lluiten fins al final, i de les serps que els tenen presos.Les tres figures

queden unides per les serps , que estrenyen els cossos musculosos , tractats tots com si

fossin adults , ja que les anatomies dels nins són com les del pare , però a escala reduïda,

mostren una musculatura exagerada per la seva edat, i una gran perfecció anatòmica ,

sobretot la figura central.

És notable el talent dels escultors a l’hora de plasmar, tot paralitzant-lo, un moment

d’agitació dramàtica sense que l’acció s’aturi . El grup produeix tal sensació de moviment

, que sembla canviar de posició si l'espectador obre i tanca els ulls alternativament.

Les tècniques escultòriques emprades com el volum dels músculs , els ’’draps mullats’’ ,

el nus atlètic derivat de l’art del segle IV aC, els ulls enfonsats , el trepanat als cabells i les

barbes, la boca entreoberta , són tots ells valors dinàmics i pictòrics similars als dels

relleus de la mateixa escola de Rodes i creen uns efectes de clarobscur que disparen l’

emotivitat de l’escena.

Els artistes hel·lenístics s’allunyen del sentit religiós de l’art i es concentren a resoldre

problemes tècnics i a crear sensacions en els espectadors, així, l’ obra representa les

emocions humanes en la seva màxima expressió patètica . Conté el dramatisme més

extremat . Les tres figures són representades en un lluita brutal per la vida en què cada

múscul és en tensió per tal d’escapar-se de l’abraçada mortal.El dramatisme s’accentua

en els detalls com ara la boca oberta de Laocoont i les arrugues de dolor de la seva cara,

com també les expressions llastimoses dels seus fills , el més gran del qual mira al pare

com demanant-li ajuda. Destaquen l' expressió de culpabilitat i el gran dramatisme de

Laocoont que fa contorsions en dolorosa agonia .Hi ha una voluntat d' exagerar l'efecte

teatral de l'anatomia , i s'afegeix el dolor moral de Laocoont en presenciar la mort dels

seus fills.


44/45

4.7LA VICTÒRIA DE SAMOTRÀCIA

Nom Victòria de Samotràcia

Autor Pitòcrit de Rodes Cronologia 190 aC Localització Santuari a l’illa de Samotràcia Tipologia Escultura dempeus Estil Grec Hel·lènic Materials Marbre Tècnica Talla i Trepanat Forma Exempta Dimensions 2.45 m

Després de la mort d’Alexandre el Gran els seus

generals es varen repartir l’Imperi, aquest fet va

donar lloc a vint anys de lluites per obtenir el

poder.L’enorme imperi d’Alexandre el Gran es

va repartir a la seva mort de la següent manera:

• Àsia per Antígon Monòftalmes. Era el que

tenia més poder i més extensió de terres. Els seus successors donarien lloc

posteriorment a la Dinastia Antigònida a Macedònia.

• Egipte per a Ptolomeu que va esdevenir la dinastia més estable de totes, (Dinastia

Ptolemaica).

• Tràcia i Àsia Menor per a Lisímac.

• Babilònia i Síria per a Seleuc, (dinastia Selèucida). Sentenia per Síria a una enorme

extensió de terres que arribaven fins a les fronteres amb lÍndia.

• Grècia i Macedònia per a Casandre, fill del veterà general Antipatre.Elsptolemeus,

governen Egipte entre el 323 aC i el 30 aC. El primer rei fouPtolomeu I Soter, que era

un general dAlexandre el Gran que va rebre elgoverndEgipte a la mort dAlexandre el

323 aC i va assolir el títol reial el 305aC. Fou el sobirà que va introduir lhel·lenisme a

Egipte.

La Victòria de Samotràcia (en grec Νίκητῆς Σαμοθράκης, NikitisSamothrákis o Níke tes

Samothrákes) és una escultura de marbre que representa la deessa Atena Nike (Atena

portant la victòria), pertanyent a l’escola de Rodes del període hel·lenístic.

Té una alçada de 245 cm i es va elaborar en marbre cap a l’any 190 aC. Amb la tècnica del

buidatge o talla. Consisteix a treure partícules al bloc ja escalabornat fins a obtenir la

figura desitjada. Antigament la talla s’efectuava amb instruments de ferro. En algunes

escultures encara s’observa el senyal de punxons i cisells.


45/45

La figura femenina de la Victòria amb ales es posa sobre la proa d’un navili, què actua de

pedestal de la figura femenina, el cos de la qual presenta una lleu i graciosa torsió.Les

robes s’adhereixen al seu cos agitades pel vent li deixant intuir la seva anatomia;

confereixen un dramatisme, joióstractament que recorda la tècnica en aquest cas, molt

característic de "panys molls" de Fídies de l’escola escultòrica rodia.

El mant fa un rotlle sobre la cuixa dreta per caure després entre les cames, donantlloc a

una composiciómolt característica deles figures femeninesde la mateixa època.

Abundància de plecs a la part inferior del’escultura organitzats en diferents direccions,

donen la impressió de que laVictòria s’enfrenta a unveritable remolí que vol atrapar-la. La

vestimenta es projecta amb rotunditat cap enrere al costat dret del personatge.

El seu nom, Victòria, evoca un triomf militar. Les seves ales i plomes semblen fer

referència ala llibertat que dóna el vol. El cospetreo, vestit amb una subtil telai les

insinuants corbes femeninesofereixen una carga d’erotisme a l’escultura. La posició

avançada dela cama dreta denota fermesaperò , a l’hora confereix sensacióde

lleugeresa.Trobem a faltar el cap i els braços, però podem imaginar la gran bellesa i els

moviments acords amb la formosa figura.Al seu voltant es pot sentir l’olora mar i si

prestem atenciópodríem sentir l’oleatge, mentreun fort vent s’agita contral’escultura.

La longitud de les ales i la seva disposició de les plomes, sotmeses al ritme i la direcció del

vent. Tot plegat la figura transmet una delicada sensació de moviment i inestabilitat.

Tot i no conèixer amb certesa l’autor de l’obra, sembla no haver-hi dubtes sobre la seva

pertinença a l’Escola de Rodes.

• L’autor representà el moment en que la Victòria alada es posa sobre la proa d’un

vaixell fent front al propi moviment del mateix i a la força del vent.

• S’aconsegueix un dels moments àlgids de la escultura no solament hel·lenística,

sinó de tota la cultura grega antiga, per no dir de totes les èpoques.

• Accentuació de les formes, que ens porta a un “barroquisme” i que es manifesta en

els sentiments, major moviment i gran varietat d’actituds.

La figura femenina representa a la deessa Niké ( Victòria). Capaç de córrer i volar a gran

velocitat. Era considerada portadora de bona sort. Acostumava a anar associada a algú

altre deu com Zeus i Atenea.

Documents

Història de l'art; L'art Grec