Existeix una forta controvèrsia sobre quin va ser el primer còmic, en funció de si es fa servir una definició més o menys restrictiva.

Alguns sostenen que l'origen del còmic es remunta a l'antiguitat. Es podria dir que les pintures rupestres, pintades en les grutes com la de Lascaux a França, Coves d'Altamira a Cantàbria o d'altres a Itàlia, Algèria o a la Xina poden ser considerades com historietes, car alguns interpreten que relaten històries mitjançant les imatges. Els frescos i relleus egipcis, grecs, romans i asteques també s'ajusten a aquesta definició. D'aquesta manera, els jeroglífics egipcis i la columna trajana es trobarien entre els antecessors del còmic.

A l'Edat Mitjana europea, la historieta en suports com els vitralls i els tapissos o domassos seria millorada en els manuscrits il·luminats que poden considerar-se com els primers llibres de còmics. Les Cantigas de Santa María, realitzades probablement entre 1260 i 1270 pel taller d'Alfons X el Savi, són considerades com el manuscrit medieval més pròxim a un còmic actual. Junt amb la Bíblia Maciejowski (nord de França, c. 1250) les Cantigas de Santa María, escrites en gallec, són el primer còmic amb el text al peu que posseeix vinyetes i bafarades de diàleg.

D'aquesta manera, una historieta només ho seria en tant que fos reproduïda per mitjans mecànics i difosa massivament, relacionant el seu origen amb el de la caricatura i la impremta.

Tot i que Gutenberg havia introduït la impremta a Occident ja el 1446, la reproducció massiva del dibuix no va ser possible fins el 1789, any en què s'inventà la litografia. A diferència d'altres tècniques com el gravat, la litografia permetia tècnicament la impressió directa sobre la pàgina sense cap procés humà intermedi, gràcies a planxes resistents a múltiples premsades.

Còmic del 1906, que juga amb la divisió de la pàgina en vinyetes metallenguatge

Amb l'antecedent dels cicles morals del caricaturista anglès William Hogharth que desenvolupava la carrera d'un personatge en una decena de gravats; el franc-suís Rodolphe Töpffer és considerat el fundador del còmic modern a partir de la seva Histoire de M. Jabot publicada el 1833, a la que varen seguir uns altres sis àlbums. El seu assaig Assaig sobre fisonomia de 1845 és considerat como el primer text sobre teoria del còmic.

Tot i aquesta tradició de còmics en forma de llibre, el model de desenvolupament del còmic a Europa serien les revistes clàssiques setmanals o mensuals. Així, el novembre del 1830, a França la revista Le Caricature inauguraria la tradició contemporània de la caricatura política llançant una campanya contra Lluís Felip d'Orleans «El Rei Burgès» per mitjà d'imatges satíriques de noms de la talla de Daumier o Gustave Doré.

El testimoni de Le Caricature seria recollit per Le Charivari que expurgà la crítica política en favor del motlle de simple revista d'humor. Inspirada en Le Charivari, la revista britànica Punch Magazine (1841) va ser el motor de l'expansió mundial del còmic. De periodicitat mensual, Punch es dirigiria a un nou sector recolzat també per la revolució social i industrial: la infància. A la novetat del projecte de Punch s'uniria una reconeguda qualitat de la mà d'il·lustradors com John Tenniel, conegut per la seva feina a Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll.

El model de Punch fou imitat a tot el món. A Alemanya donaria lloc a Fliegende Blatter (1848) en el que debutaria l'excepcional Wilhelm Busch autor d'un dels còmics més avançats del seu temps, Max und Moritz (1865). Al Japó va sorgir Japan Punch (1862). I el que tingué més transcendència, als EUA inspiraria les revistes Puck (1871), Life i Judge, veritable camp de proves del còmic de premsa en els que varen començar, entre d'altres, Richard Felton Outcault i George Herriman.

A Argentina des dels anys 40' començà un desenvolupament individual basat en l'enorme publicació de còmics abans de la televisió. D'aquesta època són Patoruzú (antecedent gràfic d'Astèrix), les tires de la revista Tía Vicenta, i ja en els anys cinquanta comença el còmic d'aventura, escrit pel guionista Héctor Germán Oesterhelc que reuní a Hugo Pratt, Alberto Breccia, Francisco Solano López, i creà el 1957 la renombrada obra de El Eternauta. Aquest còmic de Buenos Aires és el primer antecedent per al «còmic d'autor», després desenvolupat a Europa.

A partir dels anys seixanta, s'afiança una nova conciència del mitjà, sobre tot a França. Poc a poc, el còmic deixarà de ser un producte popular per convertir-se en un mitjà minoritari, menys al Japó. Precisament serà aquest còmic japonès el que començarà a triomfar per tot el món a partir dels anys vuitanta.

Mentre, a Europa, el còmic també tenia bona acceptació creant-se'n de tan famosos com: Tintín, creada per Hergé, Lucky Luke de Morris o Els barrufets de Peyo a Bèlgica; mentre a França es publicava la revista Pilote, amb autors com Goscinny i Uderzo, els creadors d'Astèrix i Obèlix, i a Itàlia apareixia ja el 1967 Corto Maltès d'Hugo Pratt.