Ajuntament del Prat de LlobregatJuny, 2012

Autors:Teresa Aranda QuitlletFrederic Comas AlcoverÀngel Chueca NavascuésPedro García VelaRafel Margalef AlsoAngèlica Romo CarayolAdrià Sans PugésFrasquita Szakats ManeusCarmen Villaescusa Villaescusa

Col.laboració:Cristina Castells, Valèria García, Júlia Lucha i Sara Ramos

Projecte pedagògic: Isabel Camón Montblanch

Assessorament continguts històrics: Antoni Rodés Inés

Adaptació del cartell de Festa Major de 1935. Original Grau Sala

Así que acuérdense de mirar a las

estrellas y no hacia sus pies. Intenten

encontrar un sentido a lo que ven y

pregúntense por aquello que hace que

exista el universo. Sean curiosos, y por

muy difícil que pueda parecerles la

vida, siempre hay algo que pueden

hacer y en lo que puedan tener éxito.

Lo importante es que no se rindan.

( Steven Hawking)

Recordar és un plaer,

reviure és una satisfacció, aprofundir

és estimar i mai oblidar.

(Adrià Sans, 2012)

Agraïments

A Pedro García Vela, per ser l’espurna d’inspiració amb el seu facebook “POSTALES Y FOTOS ANTIGUAS DEL PRAT”.

Al Punt de la Gent Gran i al Programa de Gent Gran de l'Ajuntament del Prat per creure en el projecte.

A l’Arxiu Municipal per tot el seu suport.

A l'Antoni Rodés pel seu assessorament en continguts històrics.

A totes i tots els participants, Adrià, Àngel, Angèlica, Carmen, Fraskita, Frederic, Pedro, Rafel i Teresa, per les seves aportacions, pel seu entusiasme i per la seva participació.

A l’IES Ribera Baixa i al seu alumnat per la seva ajuda i implicació.

Potser la memòria necessita imatges com

aquestes per descabdellar tots els fets, que

d’una manera o d’altra, de lluny o de prop,

s’hi relacionen. Són les figures que menen i

aixopluguen les històries petites, que

condueixen a la història gran. Els pobles

tenen una memòria més llarga i més fonda

que la història oficial; és la petita història feta

de figures aparentment insignificants, de

moments aïllats i irrepetibles, que si no fos

perquè algú els guarda al fons d’ell mateix i

en un moment impensat (anys després, quan

tota una vida s’amuntega en un pilot

d’imatges viscudes com a protagonista,com a

espectador o com a receptor de les alegries i

les penes col�lectives) les desenterra i les

torna a la vida, es perdrien definitivament.

Fragment del llibre “Els Convidats” d’Emili

Teixidor.

PRÒLEG

Aquest llibre és el resultat d’un projecte d’aula cultural. El centre d’interès ha estat recuperar les vivències d’homes i dones, de diferents edats i de diferent formació, però amb el denominador comú d’haver passat ja la joventut i haver nascut o viure al Prat des de fa molts anys. Ells han contribuït a recuperar la memòria històrica de la ciutat a través dels seus records i les seves aportacions.

La documentació gràfica són diverses fotografies antigues, algunes de reconeguts fotògrafs, altres obtingudes a partir de documents o llibres ja publicats i moltes altres procedents de calaixos, carteres o àlbums familiars.

Totes elles tenen valor, totes ens aporten indicis, dades i valuosa informació i alhora han servit de revulsiu per reviure situacions i compartir records, propis i aliens. Tot aquest material permet recuperar, confirmar o esmenar informació, ja sigui sobre costums o formes de vida, activitats de treball i d’esbarjo, maneres de vestir o com era la ciutat abans de convertir-se en el que ara és.

Aquest material ha servit també de punt de partida per iniciar una reflexió, per adquirir una nova perspectiva de veure la història i una nova forma d’analitzar la documentació gràfica, que a cap de nosaltres ens ha deixat indiferents.

Tot això per si sol ja té un valor intrinsec, però hem volgut afegir-ne un més facilitant la interacció social entre joves i grans, donant una oportunitat per a la convivència i l’enriquiment mutu, de dues generacions ben diferents.

Aquest llibre és el resultat de tot aquest procés d’aprenentatge conjunt i d’un treball en equip, que ha estat guiat per la il�lusió per aprendre, per mantenir viva la curiositat, per fer servir les noves xarxes socials i de difusió i no rendir-se davant de nous reptes.

Gràcies a tothom!

Isabel Camon Montblanch

Fotografia al carrer Ferran Puig amb la meva mare, Lurdes Pugés de Cal Bacallaner i el meu pare, MaciàSans, molt conegut com a massatgista.

ADRIÀ SANS PUGÈS

Quan jo era petit el meu cercle era molt

reduït. Vaig néixer al número 42 del carrer de

Ferran Puig, que llavors és deia Fernando Puig,

al desembre de 1942.

Casa meva formava part d’un grup de cases

que arribava al xamfrà del carrer Martí Julià i

que varen ser construïdes per l’avi Pau de les

Onces. On jo vivia, que ara es diu Cal Macià,

pel nom del meu pare, tenia una façana molt

maca amb guarniments d’un cert estil

modernista i el meu cercle es reduïa a aquell

carrer i els de l'entorn: Martí Julià, Dr.

Robert, Madoz, Plaça de la Vila i i el Passatge

Martí Piñol, on estava l’antic cinema Monmari.

A casa vivia també l’oncle Peret, que tenia

terrenys a La Ribera, de vegades em portava

amb ell quan anava al camp i primer havíem

d’anar caminant fins a Ca l’Alaio, on tenia el

carro i el cavall.

Quan passàvem a prop de Can Peixo i el que ara és l’autovia, jo veia que a sota i havia com un túnels on hi havia gent.

El meu oncle em va explicar que vivien allà algunes famílies que no tenien altre lloc per viure, ja que no podien pagar cap lloguer. Dividien el túnel amb un llençol penjat al mig, fent de separació i una família vivia a un cantó i una altra família a l’altre.

Aquelles eren famílies que havien vingut a Catalunya a la recerca de feina i d’un major benestar. Aquest descobriment em va sobtar molt, com ja he dit el ambient on jo em movia era molt reduït i jo no podia imaginar que hi hagués gent que vivia en condicions tant deplorables. De cop alguna cosa va canviar en mí mateix. A partir de llavors casa meva em va semblar un palau!

Fotografia del carrer Rector Martí Piñol. Al fons es veu la casa on va néixer l’Adrià, en la que destaca una torre.

ADRIÀ SANS PUGÈS

CARMEN VILLAESCUSA

Cruïlla dels carrers Ignasi Iglesias amb el c. D’Enric Borràs.. a les casetes baixes d’aquest segon carrer, que estan a la dreta de la fotografia vaig néixer jo.

Nací en El Prat de Llobregat, en una calle entonces

llamada Progreso, que después pasó a llamarse

Enric Borras. Aunque no se el año, todavía recuerdo

cuando se cambio el nombre, calculo que yo tendría

siete u ocho años. Vino mucha gente, autoridades y

gente de teatro, entre ellos el propio Enric Borras,

que ya era bastante mayor y tuvo un mareo,

supongo que por lo emotivo del acto.

Mi nacimiento tuvo lugar dos días antes de que

empezara la guerra civil, mi madre lo pasó muy mal

para criarme, y además tenia dos hijos más.

No recuerdo nada de la guerra porqué yo era muy

pequeña, pero sí de la posguerra. Recuerdo que

pasaban por la calle reparando paraguas, ollas y

cazuelas que tuviesen algún agujero, también había

fotógrafos callejeros, sobre todo en fiestas, que te

hacían fotos instantáneas. Los domingos al grito de

"Pellaaaaaaire…." pasaban unos hombres en

bicicleta y compraban pieles de conejos si algún

vecino había matado alguno, las más preciadas eran

las de los conejos blancos y se pagaba más por elles

que por las de color.

Un día a la semana pasaba un trapero y compraba todo

cuanto pudieses vender: trapos viejos, papeles, cristal, y

lo que mayor pagaban era coses de metal o aluminio,

todo valía, nadie tiraba nada. Cuanto era la fiesta mayor

lo niños recogíamos todo cuanto podíamos para juntar

algo de dinero para ir a los caballitos y si algún payés nos

daba algún pequeño trabajo también lo aprovechábamos.

En vísperas de Navidad, veíamos pasar manadas de pavos, por la calle, y los vendían para las fiestas.Cuando había algún difunto, pasaba un hombre por las cases, avisando la hora del entierro. Años después, cuando El Prat creció, imprimían unos carteles que dejaban en los comercios para hacerlo saber.

Cuando había una noticia interesante, pasaba el pregonero con una trompeta y un “Por orden del Sr. Alcalde.... se hace saber.....” para que acudiesen los vecinos.

Lo que nos llamaba la atención, especialmente a los niños, era un carrito tirado de un burro, que llevaba un organillo, funcionaba con una manivela e interpretaba música de la época, nos gustaba seguirlo cantando y bailando hasta dónde nuestros padres nos permitían.

En la escuela nos obligaban a ir a misa todos los domingos, si no éramos castigados. También se celebraba el mes de María, que era el mes de Mayo. Cada tarde rezábamos y cantábamos canciones dedicadas a la Virgen en un altar improvisado dedicado a ella, lleno de flores, que por supuesto, teníamos que llevar las alumnas. Los sábados por la mañana, que también había escuela, se rezaba el rosario, cada semana una niña era la encargada de leer la letanía.

Teníamos prohibido hablar catalán. Yo no tenía problema pues mis padres eran castellanos y en casa no se hablaba catalán, pero había niñas que lo pasaban muy mal; acostumbradas a hablarlo en su casa alguna

vez se les escapaba alguna palabra y eran motivo de burla e incluso de castigo por ello. En aquella época nos conformábamos con poca cosa, los Reyes nos solían dejar un cuaderno, un lapicero, unos lápices de colores y con un poco de suerte una cartera escolar y alguna pieza de ropa que nos hiciese falta y nos sentíamos tan felices!. El primer día de clase, después de fiesta, todas íbamos mostrando nuestros regalos con orgullo, procurando que no se gastasen mucho, pues hasta el próximo año no volveríamos a tener nuevos.

El paragüero, que acostumbraba a pasar los jueves

CARMEN VILLAESCUSA

Paelles que es feien al terrat de la seu del

Cor Lo Llobregat de les Flors i es baixaven

al menjador amb corriola per entrar-les

per la finestra.

CARMEN VILLAESCUSA

Fotografía cedida por Frederic Comas

ANGÉLICA ROMO CARAYOL

Nací en Galera, un pequeño pueblo de Granada, el año 1930 pero vivo en El Prat des del año 1958.

Estuve viviendo dos años en Barcelona, en Gracia, el barrio más bonito, entonces y ahora, y me casé en la Parroquia de Corpus, el año 1956 y dos años más tarde nos trasladamos a vivir al Prat, porqué mi marido entró a trabajar en La Papelera Española.

Por aquel entonces El Prat era lo más autentico que se pueda uno imaginar, con mucha zona agrícola. Nosotros estuvimos dos años viviendo en una masía de la familia Riera Busquets, que se llamaba Cal Miquel de l’Àgata, peròrecuerdo muchas otras: Can Costelleta, Can Bonin, Can Tivís... así que el cambio de vivienda fue muy grande, pasar a vivir de Barcelona a una zona rural. Me costó mucho adaptarme a la vida del Prat, pero al poco tiempo tuve una bicicleta y eso lo cambió todo, a partir de entonces me sentía feliz por qué podía desplazarme al pueblo.

En aquel momento nuestras salidas a la playa eran de lo más saludable, mi marido en una bicicleta con un niño y yo en otra con el otro. Estos paseos eran agradables cuando hacía buen tiempo porqué hacía mal tiempo y llovía los caminos se llenaban de barro y era desesperante andar por ellos, lo único bueno era la cantidad de caracoles que había y que yo repartía a toda la familia.

Allí estuvimos viviendo dos años en el campo, porqué los niños iban a ir al colegio de la Papelera, en la calle Nicolás Ma. Urgoïti y era mejor vivir más cerca.

Una de nuestras salidas preferidas era ir a la playa con los niños y se bañaban en un laguito que había allí mismo, donde el agua estaba calentita, en lo que más tarde fue el Camping Cala Gogó. Entonces era muy habitual pasar el día en la playa, y en la pineda que había al lado del merendero del Capistros.

Después cuando construyeron el camping, desecaron el lago y construyeron las parcelas y los equipamientos. Era un camping de primera categoría y tenía muchos turistas por la proximidad a Barcelona.

Durante el verano era habitual encontrar turistas extranjeros comprando en los comercios del Prat, aunque ahora pueda parecernos extraño.

Mis hijos bañándose en lo que después sería el CampingCala Gogó.

ANGÉLICA ROMO CARAYOL

FREDERIC COMAS ALCOVER

Cal Tereseta, casa d’estiueig de la família Montes, fabricants de galetes.

Vaig néixer a Barcelona, concretament al barri de Sant Andreu, i vaig arribar al Prat l’any 1964 per fer un encàrrec professional, concretament la decoració de la renovada Pastisseria Núria, on vaig fer les pintures murals de motius vegetals, figuratius, d’un cert aire japonès. En aquell moment aquella pastisseria era molt coneguda i també els seus amos, el Joan i l’Aurora.

Venir al Prat em va permetre conèixer la meva dona amb qui em vaig casar el 21 d’abril de 1965.

Acostumat a viure en una barriada de Barcelona, viure al Prat va ser un gran descobriment, sobre tot pel que feia a la vida i el paisatge rural, i em va permetre desenvolupar al màxim la meva afició: la fotografia i recollir totes aquelles imatges que intuïa que desapareixerien com havia passat a Barcelona.

La primera fotografia que vaig fer al Prat és de la casa que hi havia al costat del que ara és el Carrefour.

També m’agradava fotografiar indrets de dintre del poble com el que ara és el Casal de Cultura i que llavors era la Torre Casugues, rodejada d’un gran jardí que arribava fins al carrer Castella. Davant de la finca passava un canal (el canal de la dreta) que després va ser cobert i on ara és el teatre era la vaqueria.Una altre zona que m’agradava fotografiar era l’antiga estació, construïda quan es va inaugurar la línia de ferrocarril Barcelona-Vilanova i que era molt bonica.

Tot i no haver nascut al Prat em sento pratenc

com el primer i aquí començà la meva inquietud

per fotografiar tot allò que creia d’interès sense

pensar en moment el gran canvi que

experimentaria el Prat, que ha deixat de ser un

poble per convertir-se en una ciutat.

Torre Balcells, a finals dels anys 60, principis dels 70.

El nen que apareix a la fotografia és el meu fill David.

FREDERIC COMAS ALCOVER

FREDERIC COMAS ALCOVER

ÀNGEL CHUECA NAVASCUÉS

Quan era jovenet la meva primera passióva ser l’esport i poc després va ser la música.

L’any 1963, quan tenia divuit anys entre uns quants amics vam formar un grup: ELS MAJERS. nom creat amb les inicials dels seus integrants: Manolo Aicart, veu solista; Juan Baquero, bateria; RobertoCasino, guitarra d’acompanyament; Enric Moreno, guitarra baixa i jo mateix, guitarrista solista.

Durant els anys 60 es van crear alguns més al Prat. Els primer van ser BLU ESTREAK, a principis de l’any 1963. Els seus components eren José Ma Peña, el cantant del grup, Jaume Romagosa, bateria, Emilio Ibáñez, guitarra baixa, Pedro Jodar, guitarra solista i PedroGarcía Vela, guitarra d’acompanyament.

L’any 1964 van sortir ELS MITOS, un grup que imitaven als Beatles, i estava integrant per Marcial, guitarra baixa; Mario Vila Muntané, bateria; Albert Michavila, Pepe Alonso, guitarra solista, i tots cantaven.

Més tard van sortir tres grups més: PULGAS, TOMIS i CRANEOS.Van ser anys molt bonics i afortunadament hem pogut reviure aquells moments i hem tornat a reunir el grup amb el que gaudim moltíssim col�laborant en diverses activitats i festes populars.

Un altre dels moments més feliços que recordo és la meva estada a l’escola d’aprenents de La Seda de Barcelona, per la que han passat molts pratencs. La Seda en aquells moments era una empresa que seguia un model holandes, innovador en la nostra societat i tenia cura del benestar del seus treballadors amb un seguit de millores socials. Tinc bons records com a fill de treballador i com a aprenent.

ÀNGEL CHUECA NAVASCUÉS

TERESA ARANDA QUITLLET

Em dic Teresa Aranda, el meu avi era l’Antoni Quitllet, molt popular al Prat i conegut amb el nom de l’avi Guiri. Jo vaig néixer a la casa pairal del Parruchana, que va ser ocupada per l’ampliació del camp d’aviació del Prat.

Com la casa estava en terrenys al costat de l’aeroport, quan jo era petita anava a l’escola de les monges en l’autobús dels treballadors que m’aprovava fins al Prat. Quan varem haver de marxar perquè l’aeroport s’ampliava varem anar a viure a Cal Moles Antic i a partir de llavors va passar a dir-se Cal Guiri. Aquella casa estava tot just al costat del que ara és el Cementiri del Sud, i molt a prop de la Telegrafia, i també era coneguda com Cal Xeix, o Cal Roc d'en Vila.

Normalment la casa agafava el nom dels masovers que hi vivien, i quan aquest marxava a una altra, se’n duia el nom, per això una mateixa casa de pagès té més d’un nom.

A cal Guiri vaig passar moments molts feliços ja que allà van créixer els meus tres fills. La casa va ser enderrocada el 5 d’abril de 2003 i el paisatge ha canviat completament, s’ha desplaçat la carretera de la platja i passa tot just al costat.

Quan vaig venir a viure al poble, vaig anar a la Plaça Catalunya, que era molt diferent de com és ara, estava sense urbanitzar i s’aprofitava l’espai per instal�lar-hi el circ quan venia algun.

Anton Quitllet, l’avi Guiri.

Plaça Catalunya 1971

TERESA ARANDA QUITLLET

La Masia de Cal Molas antic, també coneguda com a Cal Xeix, Cal Roc d’en Vila o Cal Guiri.

PEDRO GARCÍA VELA

Mis hermanos y yo nos criamos en la calle Frederic Soler número 60, muy cerca

de la Fuente de la Avenida Montserrat y como era costumbre en esa época

nuestros juegos se desarrollaban en la calle, en la misma avenida, en la Torre

Balcells y por supuesto en el Canal de la Derecha que pasaba por la Avenida del

Canal desde la estación, giraba por la Travesía del Canal y hacia Coronel

Sanfeliu. Estaba destapado en la mayor parte de los tramos y solía llevar mucha

agua, excepto en periodos de sequía, en que solamente había agua en los

puntos más profundos.

Allí solíamos pasar muchos y buenos ratos, pues solíamos pescar las

famosas “tencas, anguilas, etc.. También solíamos bañarnos, sobre todo en

una zona dónde había una puerta de hierro en la entrada de la torre.

También había una compuerta y allí se hizo una gran balsa profunda y

solíamos tirarnos del Puente al canal.

Los días festivos hubo una época que solía venir gente forastera a pescar, con sus flamantes “cañas americanas” y “carretes Segarra” (nosotros nos surtíamos del cañizar de la orilla del Canal). Otro de los juegos era saltar el canala lo ancho y evidentemente el que no lo conseguía caía dentro. Con las hojas de las cañas hacíamos barquitos y hacíamos competiciones para ver cual aguantaba más sin hundirse.

Otro de los juegos era subir a la copa de los árboles para ver los nidos, tarea nada fácil pues tenía una altura considerable y no había ramas en el tronco donde apoyarse para subir, con lo que quedabas con los brazos y nalgas llenos de arañazos.

El canal era nuestro espacio de

juegos y las cañas de la orilla

nuestra fábrica de juguetes:

cabañas, arcos, flechas,

espadas, etc...

Otros juegos de aquella época

era jugar a cavallfort, las

carraquetas, la serpiente, els

clotets, les baletes, al mélit, la

baldufa, el pañuelo y por

supuesto.... el fútbol.

PEDRO GARCÍA VELA

FRASKITA SZAKATS

Vaig néixer a Barcelona però vaig venir al Prat amb 3 mesos, així que em considero pratenca.

Vivia al carrer de Mossen Cinto Verdaguer i els meus llocs de joc eren precisament aquest carrer , el carrer Jaume Casanovas i la Plaça.

Diuen que era bastant entremaliada i que m’agradava molt jugar al carrer, fins al punt queem deien “la calle es tu padre” perquè sempre era fora.

M’agradava anar amb la meva família, els meus pares, i els meus germans al riu i també fer ballet i ballar sardanes.Després més tard vaig tenir una botiga de llanes i labors al carrer Martí Piñol.

1934, FraskitaSzakats davant de la font del carrer Mossen Cinto Verdaguer, també coneguda extraoficialment com “L’ensanche” i com el carrer de “Los Naranjos”,

1934, FraskitaSzakats davant de la font del carrer Mossen Cinto Verdaguer, també coneguda extraoficialment com “L’ensanche” i com el carrer de “Los Naranjos”,

FRASKITA SZAKATS

Fotografia del carrer Mossen Cinto Verdaguer en la cruïlla amb el carres Mariscal Joffre, als anys 30

Grup de balls populars dels anys 40

FRASKITA SZAKATS

FRASKITA SZAKATS

FRASKITA SZAKATSAl riu amb la seva germana gran, la seva mare i el gos.

FRASKITA SZAKATS

FRASKITA SZAKATS

FRASKITA SZAKATSParc Fondo d’en Peixo Antic pont de fusta. A la fotografia de la dreta es veu l'alçada dels arbres.

RAFAEL MARGALEF

Fotografia de Gerard Giménez

Tinc 90 anys ja complerts i tot i que vaig néixer a Amposta, vaig venir al Prat de molt petit, amb la meva família que venia al cultiu de l’arròs. Llavors vivia a la Colònia Casanovas, en terrenys molt a prop de l’aeroport.

El dia que va començar la guerra civil, recordo que anava des del Prat cap a casa i vaig veure un avió que anava fent viatges des del camp d’aviació a Barcelona i quan estava a l’alçada de la Granja Colominas ja vaig trobar camions que baixaven amb homes i dones.

Al Prat hi havia el Coronel Sandino, i durant la guerra

venien uns avions des dels que tiraven les bombes a

mà. A Barcelona, els que eren del bàndol nacional

pintaven dianes als terrats per assenyalar llocs

estratègics perquè els avions sabessin on havien de

bombardejar.

Com jo era molt jovenet i coneixia els comandaments

em van dir que m’allistés voluntarii així no aniria al

front i així ho vaig fer. Així que quan l’exercit nacional

s’apropava a Barcelona vaig marxar cap a França. Jo

tenia tot just 17 anys, i el camí va ser molt dur, feia

moltíssim fred i abans de passar la frontera els exiliats

deixaven els fusells abandonat i ens van servir per

fer una foguera ja que la fusta de la culata cremava

molt bé i donava escalfor.

Una vegada a França quan em van veure tant jove em

van recomanar que tornés a Espanya perquè jo no

havia fet res, i així ho vaig fer, però vaig entrar per

Irún. Va ser la meva sort, sinó hagués acabat en el

camp de refugiats d’Argelés.

Fotografia de la Colonia Casanovas, a on vaig anar viure al arribar al Prat, procedent d’Amposta

RAFAEL MARGALEF

1958

Fotografia cedia per Isabel Camon Fotografia cedida per Elvira Solà

Fotografia de l’estació del Prat, dels anys 20 aproximadament

L'estació a la nevada de 1962 Fotografia cedida per Isabel Camon

La Torre Balcells o Torre dels Casugues

Els jardins de la Torre Balcells, arribaven fins al carrer Castella

Fotografies de l'Av. Verge Montserrat, es pot veure el Jardíde Torre Bal cells

"Ens ha fet reviure coses que teníem oblidades i ens hem retrobat amb gent que

feia temps que no teníem contacte"

"Jo al principi pensava que no podia aportar res, perquè

no tenia fotografies antigues, però com s'explicaven

coses tant interessants vaig decidir continuar venint. He

après moltes coses del Prat que no coneixia".

És maco recordar el passat, però cal tenir en

compte que es recorda el que més impacta,

el nostre record sovint està distorsionat"

"El recordar es una manera de vivir"

"Abans la gent de 60 o 70 anys no sortia de casa, i ara jo amb 84 no paro". M'ha costat un

sacrifici, però m'agradava tant venir que ho he fet.

"He recordat coses antigues, he estat en companyia"

El Prat de Llobregat, maig de 2012

"Para mi ésto ha sido un regalo! no me

imaginaba yo disfrutando tanto, he

recordado mi bici y muchas otras

cosas...“

"M'ha encantat poder explicar les

meves vivències, d'aquell temps

gloriosos, amb que amb pocs mitjans

feiem molt"