17
L’imperi ultramarí -Vinga mariners, que els dies són curts i el temps molt valuós. A més, allí crec que estic veient una illa que ens pot aportar molt botí. Vinga mariners, remeu amb més força! En Bigout era un pirata amb una barba molt espessa i negra. Solcava els mars amb la fi de poder tornar al seu poble amb el botí necessari per obtenir els beneficis adequats a un nivell de vida alt, que era el que ell tenia i donava a la seva dona i als seus dos fills. Li era igual que la resta de la gent ho estigués passant malament sempre i quan la seva dona i els seus fills visquessin a cos de rei. Normalment, a cada viatge que en Bigout emprenia aconseguia molt botí, el suficient per aguantar tres anys sense haver de tornar a la mar, però justament aquell any havien passat una crisi terrible a causa de les malalties provinents del cuc del llegum, molt abundat al seu poble. En Bigout no trigava gaire a trobar noves illes de les quals poder prendre botí, i ja n’havia vist una i solament feia dos dies que havien partit.

Històries de Sant Jordi

  • Upload
    isa-sig

  • View
    217

  • Download
    4

Embed Size (px)

DESCRIPTION

històries català-castellà

Citation preview

Page 1: Històries de Sant Jordi

L’imperi ultramarí

-Vinga mariners, que els dies són curts i el temps molt valuós. A més, allí crec

que estic veient una illa que ens pot aportar molt botí. Vinga mariners, remeu

amb més força!

En Bigout era un pirata amb una barba molt espessa i negra. Solcava els mars

amb la fi de poder tornar al seu poble amb el botí necessari per obtenir els

beneficis adequats a un nivell de vida alt, que era el que ell tenia i donava a la

seva dona i als seus dos fills. Li era igual que la resta de la gent ho estigués

passant malament sempre i quan la seva dona i els seus fills visquessin a cos

de rei.

Normalment, a cada viatge que en Bigout emprenia aconseguia molt botí, el

suficient per aguantar tres anys sense haver de tornar a la mar, però justament

aquell any havien passat una crisi terrible a causa de les malalties provinents

del cuc del llegum, molt abundat al seu poble.

En Bigout no trigava gaire a trobar noves illes de les quals poder prendre botí, i

ja n’havia vist una i solament feia dos dies que havien partit.

-Som -hi mariners, que ja arribem! –va dir en Bigout, molt entusiasmat, sense

esperar el que li anava a passar.

La Torrelattina era una mar amb molts de forats negres i vents alisis, fins i tot

els pirates parlaven entre ells d’un segon “Triangle de les Bermudes” encara no

Page 2: Històries de Sant Jordi

descobert. Uns dels somnis d’en Bigout era poder trobar-lo i poder vestir el seu

poble de les seves aventures.

De cop i volta, en Geganto, el millor dels vaixells que els pirates havien conegut

mai va començar a rodolar a la mar una vegada i una altra i va acabar per

enfonsar-s’hi.

-Colla de mariners que no valen per a res!!! És que no heu vist d’una hora lluny

el forat negre que hi havia al davant dels vostres nassos? I ara què, qui pagarà

el meu vaixell?

-Capità... Ens enfonsem!!!!!!!!

El vaixell es va enfonsar i tot els membres que hi havia a bord varen caure a

l’aigua. No hauria passat res si no hagués estat perquè a la mar s’havia fet una

capa dura en la superfície que no deixava sortir els mariners a agafar aire per

respirar. Però era igual, podien respirar igualment:

-Capità... Tranquil, no s’ofegarà.

-Queeè!? Estàs parlant dins l’aigua? Hepp! Però si jo també estic parlant...

Com pot ser això?

De sobte , un dofí elegant i majestuós es va apropar i va començar a parlar:

-Benvinguts, em dic Tina –va dir amb una veu freda i distant, però familiar

alhora. Us trobeu a l’imperi de Torrelattina, governat per la nostra reina, la seva

majestat Lisa. Us preguntareu que com és que podeu parlar a l’aigua... Doncs

bé, us heu ficat al triangle que està en poder de Torrelattina, per tant, governat

Page 3: Històries de Sant Jordi

per la seva majestat Lisa. Com li heu paregut gent amb bon cor us ha deixat

passar. La capa sòlida que s’ha format a la superfície de Torrelattina es farà

líquida quan us en vulgueu anar. Podeu seguir-me.

Els mariners no es podien creure el que els estava passant, però es van mirar

entre ells i van seguir el dofí.

Quan na Tina es va parar ho va fer al davant d’una balena preciosa i polida,

que els va dir:

-Benvinguts a Torrelattina, el meu imperi. Em dic Lisa i sóc la reina de tot això.

Com m’heu semblat gent amb bon cor us he deixat passar i he manat a na Tina

que anés a donar-vos la benvinguda. Us concediré un desig a tots vosaltres, a

canvi que tota la vostra fortuna, en especial la teva Bigout, sigui repartida entre

tots els membres del vostre poble.

Els mariners van accedir al tracte pensant que tot allò era una broma i varen

seguir escoltant la balena que pareixia que volia dir encara més coses:

-Com veig que us agrada el meu tracte, llegiré a la ment el que voleu i us ho

faré realitat

-Però... –va dir insegur en Bigout ja que quasi no els havien deixat parlar.

-Però res! Apa, ja podeu tornar a casa. Ah, una cosa més: no fa falta que us

preocupeu pel vostre vaixell...

Era de matí i en Bigout s’acabava de despertar al seu llit amb la seva dona. No

es podia creure el que li acabava de passar. Va sortir corrents al carrer a

Page 4: Històries de Sant Jordi

comprovar, abans de res, com estava el Geganto. Estava impol·lut. Llavors va

sortir la seva dona i li va dir:

-Que bé que no hagueu tingut que marxar una altra vegada a per botí. La crisi

se n’ha anat com si fos un corrent d’aire passatger. Quina sort, no?

En Bigout acabava de comprendre el que li acabava de passar i davant els ulls

de la dona i dels dos fills, va començar a repartir tot el que tenia.

En Bigout va morir poc després, ja que havia agafat el cuc del llegum, però

amb la consciència molt tranquil·la: gràcies a ell i a les seves donacions, molta

gent amb el cuc del llegum a la panxa es va poder salvar.

Marc Martos Martínez 2n-A

Page 5: Històries de Sant Jordi

Processó de Setmana Santa

Els darrers raigs de sol s'apaguen ja,un repic de timbals se sent sonar,

les cornetes fan l'acompanyament:la processó del Sant Enterrament!

L'encenser comença l'acte ritual,els romans el segueixen, a cavall,

la bandera indica la confraria,el pas de la Passió s'inicia.

Els encaputxats lentament avancen,les espelmes emanen llums que dansen

sobre les tenebres de la ciutat,les endolades caminen pausat.

Els penitents segueixen flagel·lant,els processionals van arrossegant

els seus peus descalços i les cadenes,que oprimeixen els turmells de les venes.

Una escena de Crist agonitzant,seguida de la imatge de Pietat,

la Verge afligida es troba plorant,en un tragí que va carrer avall.

Josep Huguet 3r C

Page 6: Històries de Sant Jordi

CRIT DE L'ÀNIMA  Avui és el meu primer dia. L'estrany, és que no m'ha dolgut. Duia tant de temps esperant-ho... Però he d'admetre-ho, estava aterrat. Quan ella arribà, vaig tenir veritable terror, però alhora estava tan absorbit per la seva bellesa! Em mirà, m'acaricià, em parlà a cau d'orella i em digué: -FINS A ON  ESTAS DISPOSAT A SEGUIR-ME? I jo li contestà:-Fins a la fi del món. Jo estava tremolant, però tanmateix ella va seguir. Em va besar tan fort que vaig pensar que m'arrencava l'ànima, i no estava equivocat. La meva ànima, la meva consciència , el meu ésser van sortir del meu cos i jo amb ells. Ens unírem, i per primera vegada, vaig ser capaç de veure'm a mi  mateix amb tota claredat. Llavors, vaig veure com ella mossegava el meu inert cos, xuclant fins a l'última gota de la meva sobrevalorada vida, ja que, quan vaig tornar al meu cos, em vaig sentir lliure. Llavors ella esquinçà la pell del seu bell coll i em va donar de beure la seva preuada sang color carmesí i vaig tornar a néixer.

Emilio Gustavo Icasati Weidemüller P.Q.P.I 2   26/03/10

Page 7: Històries de Sant Jordi

AIKO

Es una noche oscura, cierro los ojossumiéndome en mi mundo de sueños.

Todo parece tranquilo en los corredoresde la imaginación, mas,

vuelves a aparecer, Aiko, de nuevoen mis sueños del pasado olvidado.

Me abrazas y me vuelves a introducir entu mundo.

Tú con tu bata blanca con lunares estampadosme enseñas tu mundo

donde todo se ha silenciado.Paseamos por los pasillos del dolor

y la esperanzadonde la vida parece perder sentido,

donde pareceque todo se ha perdido.

Me miras con tus ojos enrojadosDonde reflejas el dolory los sueños olvidados.

Recorremos juntas el pasilloy me enseñas

que la vida tiene más de un sentido.Ya dispuesta a volver a mi mundo real

me vuelves a recordar que tú también puedesregresar.

Tiempo a pasado ya y esta vez yo mismame enfrento a mi propio temor.

Vuelvo al lugar donde mi vida cambió,donde mi vida dejó de tener color.Mas estoy aquí, Aiko, para afrontarde nuevo mi pasado y mi presentey para llevarte conmigo de nuevo

a la vida.En la habitación de la calma miro en un reflejoy te veo, Aiko, mirándome con tus ojos vacíos

que han olvidado el sueño complejo.

Page 8: Històries de Sant Jordi

Dame la mano que te llevaré conmigopara que juntas podamos estar.

Ya se llevan la camilla con velocidadvolviendo mi vida el tiempo atrás

mis recuerdos, mis sueños, mis temoresmás eternos

se juntan en una misma saladonde mi espíritu está expuesto.

Estás aquí, Aiko, cogiéndome la manopara que mi corazón no luche en vano.

Entra en mí, Aiko.Vuelve a ser mi parte perdida

que juntas libraremosnuestra última batalla y la mañana

de un nuevo día.

Nidia Izquierdo de 2nd de Batxillerat B

Page 9: Històries de Sant Jordi

La mansión de la señora Beighels

La señora Beighels parecía increíblemente preocupada y por ello Claudia le preguntó

por la llamada:

-¿Mamá?

-¿Sí?

-Es sobre la llamada… Esto… ¿Quién era? –preguntó Claudia con gran esfuerzo.

-Un amigo de la juventud. Me ha dicho que tiene que contarme algo urgentemente y que

es indispensable que tú acudas conmigo.

-¿Queeeé? Pero si ahora justo iba a jugar con Gustavo…

-Lo siento mucho hija mía, pero es de gran importancia que acudas conmigo, según me

ha dicho, aunque no sé el motivo.

-De acuerdo. Sí quieres Gustavo, te puedes quedar aquí hasta que vuelva. ¿Me esperarás

aquí?

-Vale.

-Nos vemos. Ah!, Una cosa más. Bajo ningún concepto entres a la habitación de mi

madre ya que se pondría muy furiosa. ¿Lo harás por mí?

-Por ti lo hago todo –dijo muy entusiasmado pero confuso a la vez, ya que no le había

gustado demasiado que se le escapara aquella frase.

Page 10: Històries de Sant Jordi

Gustavo esperó paciente y decidió sentarse en el sofá a ver la televisión. Hacían un

programa que le gustaba. Mientras el programa estaba en lo más interesante, un ruido

retumbó por toda la casa. Parecía provenir de la habitación de la señora Beighels.

-No –se dijo a si mismo Gustavo sintiendo la mayor curiosidad del mundo-. Me tengo

que resistir, aunque sólo sea por Claudia.

Gustavo decidió seguir viendo la televisión. Después de unos cinco minutos, otro ruido

retumbó por toda la casa. Esta vez estaba muy claro de dónde provenía: sin lugar a

dudas, de la habitación de la señora Beighels. Gustavo pensó que si entraba

simplemente para ver lo que pasaba sin tocar nada, ni la señora Beighels ni Claudia se

darían cuenta de que había entrado, y que si por algún caso no fuera así, siempre podía

decir que lo había hecho por ellas, pensando que algo grave ocurría. Sin dudarlo más,

emprendió camino hacia la misteriosa habitación. Para su sorpresa, estaba muy bien

ordenada, por lo que le sorprendió ver un armario tan viejo y destartalado que

desentonaba en aquella habitación tan meticulosamente perfecta. Lo observó e

incumpliendo una de las reglas que se había propuesto antes de entrar, abrió el armario.

Lo último que Gustavo escuchó antes de su muerte fue el sonido de la puerta de la

mansión abriéndose, la risa embrujada de la señora Beighels y el llanto de Claudia. De

manera inexplicable, el cuerpo inerte del chico apareció en el parque de al lado del

colegio.

La familia de Gustavo le pidió todo tipo de explicaciones a la señora Beighels, pero ella

sólo contestaba que ellas se habían ido de la mansión en un momento determinado y que

Gustavo había regresado a su casa. Claudia conocía la verdadera realidad, pero sólo

asentía a todo lo que decía su madre como si le aguardara algún tipo de miedo.

El día 16 de abril del 2008 se celebró el funeral de Gustavo.

A día de hoy, los forenses siguen investigando las extrañas circunstancias en que

Gustavo murió. De momento buscan la explicación sobre como podía haber quedado

totalmente sin cerebro. Era algo así como si se lo hubieran absorbido, claro que esa no

es una explicación propia de forenses, así que a la familia le dijeron que Gustavo se

había muerto de una parálisis cerebral.

Page 11: Històries de Sant Jordi

Por otro lado, la señora Beighels y Claudia tuvieron varias discusiones:

-Mamá… ¿Por qué lo has vuelto a hacer?

-Lo siento hija. Lo necesito para vivir…

A Claudia le había gustado Gustavo desde parvulitos, pero no se atrevía a acercarse a él

por culpa de su madre.

Claudia sólo temía la llegada de la próxima presa de su madre, la cual serviría para

alimentar la criatura que en su armario viejo y destartalado se escondía. Conclusión:

1- Una mansión dónde nada es lo que parece.

2- Dos jóvenes atraídos por una fuerza magnética.

3- Un secreto oscuro y peligroso.

4- Una única certeza: Jugar al amor es la muerte del amado…

Page 12: Històries de Sant Jordi

EL NIÑO QUE LEVANTÓ LA MANO EN CLASE

Me llamo Marcos, y soy profesor de Historia en la Universidad Politécnica de Valencia. Desde hace quince años, exactamente...Se están llevando a cabo unas jornadas sobre las relaciones alumno-profesor, centradas en el comportamiento de chicos y chicas en clase.Me han pedido mi colaboración y me he atrevido a contar mi caso particular.

Quién me iba a decir a mí, cuando tenía quince años, que algún día sería profesor… ni de historia, ni de nada.

Siempre he sido muy tímido. Siempre. Mi madre me contaba que cuando era un renacuajo y alguien se dirigía a mí, su trasero no era lo suficientemente ancho para ocultarme. Pero, claro, no podía estar escondido allí toda la vida. Así es que entre escondite y escondite, me fui haciendo mayor. Y meterse en semejante “trinchera”, llegó un día que quedaba feo.

Cuando comencé la escuela, según me contaron porque no debía tener más de seis años, mi profe Merche se llevó un buen susto. Al pedirme participar en un villancico me puse tan colorado que pensó que se me había atragantado el caramelo que Laura acababa de repartir por su cumpleaños...

Y, como pude, acabé los cursos siguientes. Como pude, y con un montón de dudas a mis espaldas, porque lo primero que nos decía el maestro cuando entraba en clase era… “si alguien no entiende algo que levante la mano”... y os aseguro que para mí era como si me electrocutaran allí mismo.

Luego llegó el momento de ir al instituto y aquel verano fue decisivo porque descubrí mi verdadera vocación que era ser profesor. De historia. Me apasiona la historia, comprobar cómo ha ido sucediendo todo hasta nuestros días. Por eso no me quedó más remedio que ponerme las pilas, como se dice hoy en día. Ensayé montones de veces ante el espejo de mi armario en mi habitación, pero sólo con ver la cara de besugo que ponía, aún me ponía peor. Era incapaz de levantar la mano. Como si no tuviera ni manos, ni

Page 13: Històries de Sant Jordi

antebrazos, ni brazos, nada. Mi cuerpo se quedaba sin extremidades superiores en el momento que entraba en clase.

Pero aquel maravilloso día lo conseguí. Carmen, nuestra profesora de lengua, debió sentirse una heroína, porque en el momento de preguntar si alguien no entendía lo del análisis de aquel texto y que levantaran la “maldita” mano... recuerdo que pasó sus ojos clavándolos en cada uno de los alumnos, y pasaron de largo ante los míos. Sí, pasaron de largo porque estaba tan acostumbrada a que nunca preguntara nada... En fin, que de pronto sentí un leve cosquilleo en mi hombro derecho, un frío que bajaba por mi antebrazo y que nada tenía que ver con las mangas de mi camisa, y mis dedos cobraron vida... Resulta que además de escribir con ellos, también existían cuando el lápiz no estaba rodeado de ellos... Pues, nada, me encontré con la mano levantada, escuchándome a mí mismo preguntando “¿Lo podría explicar de nuevo, por favor?”

No sabría explicar con certeza la cara de Carmen, la profe. Me imagino que debía ser similar a la de Merche, cuando el caramelito.

¿Queréis saber cómo lo conseguí? Pues me imaginé que estaba solo. Sí, completamente solo en clase. En ese momento no existía nada ni nadie más, solos mi duda y yo. Y era una guerra. O mi duda o yo. Y ella nunca podría ni debía ganarla...

Marc Martos 2n A