I PART

LES ARRELS HISTÒRIQUES DE LA RESTAURACIÓARQUITECTÒNICA

6.1. ELS ORíGENS DE LA PROTECCIÓ I LA CONSERVACIÓDEL PATRIMONIARTÍSTIC

Des dels orígens, sembla que l'home s'ha preocupat per la conservació del patrimo-ni, encara que la preocupació, en cada moment històric, ha partit de motivacionsdiferents.T La necessitat de mantenir viva la memòria històrica ha estat deteiminantper a perfilar uns criteris vàlids envers la protecció i la conservació del patrimoni.Aquest fet es pot constatar entre les primeres civilitzacions, que ja realitzaven res-tauracions amb la finalitat de conservar les obres més antigues.

De fet, la restauració d'un objecte s'ha plantejat quan la cultura hereva li hareconegut mèrits suficients per iniciar una actuació encaminada a la seva conserva-ció.8 Entre I'antiguitat clàssica i l'època moderna, en les actuacions prevalia la ideade restaurar la sacralització del lloc, no l'arquitectura en ella mateixa, que era sus-ceptible de ser modificada i, per tant, s'hi podien arribar a fer intervencions quepodien compoftar la desaparició de l'edifici o la seva transformació.e No serà fins afinals del segle xvlll que el concepte de conservació del patrimoni arquitectònic,basat en la consideració d'aquest com a testimoni cultural del passat, naixerà com aactitud col'lectiva conscient. A parlir d'aquest moment s'observa també un canvi deconcepció de I'activitat constructora, que fins aleshores s'havia limitat a substitu-cions parcials o a la juxtaposició de nous valors d'ús.

sembla que una de les primeres notícies documentades sobre protecció del'arquitectura existent se situa a l'antic Egipte, com és el cas del faraó seti ll, que varealilzar algunes operacions en el temple d'Abu Simbel amb la finalitat de conservar-lo per a la posteritat.l0 De l'lmperi Romà ens han arribat diferents disposicions per ala conservació d'edificis en estat de ruïna i per tal de protegir la bellesa de la ciutat.Valentinià, Teodosi i Arcadi proclamen un edicte l'any 389 que es considera un prece-dent de les teories actuals sobre conservació de monuments, ja que prohibeix desfi-gurar els ornaments externs d'edificis privats i malmetre les construccions històriquesd'una ciutat important amb finalitat de lucre; a més, especifica que en el cas que s,hihagi produit algun dany d'aquesta mena, es restauri immediatament.ll

A l'edat mitjana, només l'Església, amb les seves disposicions relatives a lavenda de béns eclesiàstics que figuren al corpus iuris canonici, va dur a terme unaceda polÍtica de conservació de monuments, com a conseqüència indirecta de la pro-tecció dels seus béns patrimonials, més com a béns d'ús que no pas com a valorsculturals o ar.tístics.

Fins al Renaixement, període en què es comença arevalorar l'ar1 del passat, noes pot considerar la conservació de monuments com una tasca amb identitat pròpia.A ltàlia proliferen els mecenes protectors d'artistes i els col.leccionistes d'obres d'art;és el moment i el lloc idonis per a la presa de consciència de la necessitat de protegirl'arquitectura dels avantpassats. Però la valoració de l'arquitectura anterior, especial-ment del perÍode clàssic, basada més en aspectes tècnics que no pas històrics, com-poda riscs per a la conservació dels edificis, que sovint són utilitzats com a font perbastir-ne d'altres o són mutilats d'elements decoratius i escultòrics per enriquir les

7 Sobre memòria com a història i història com a memòria vegeu: CASTTLLA DEL PtNo, C : "La l\4emoria y laP¡edra., dins Patrimon¡: ¿Memoria o pesadilla?, amb textos de Castilla del Pino, Antoni González iAntonioFernández Alba Diputació de Barcelona, 1 995. Sobre el naixement de la consciència conservadora, vegeu:CHoAY, Françoise: "Alegoría del patrimonio. l\4onumento y monumento histórico" Arqu¡tectura Viva, núm 33,novembre-desembre 1993 (versió redurda del text publicat per Éditions du Seuil, 1988 i 1992). Sobre la ideade la memòria en l'ésser humà, vegeu: LoWENTHAL, D.: El pasado es un país extraño.ltltadrtd, Ed Akal, 19988 RlvERA, Jav¡er: 1997. "Restauración arquitectónica desde los orígenes hasta nuestros días Conceptos,teoríaehistoria" TeoríaeHistor¡adelaRestauración Madr¡d,Editorial Munilla-Lería,pàg 103.9. ANGLE, ltalo: 1984 "lntroducció", dins GoNZÁLEZ, A; LACUESTA, R.i 1380-1gBO Sls seg/es de protecciódel patrimoni arqu¡tectònc de Catalunya Memòria 1983. Servei de Catalogació i Conservació de lvlonumentsDiputació de Barcelona, pà9. 9.'10. RrvERA, J : 1997. Op clt, pà9. 10511 GoNZÁLEZ,A.; LACUESTA,R.: 1984. 1380-1980S/sseg/esdeprotecc¡ódet patr¡moni arqu¡tectònicdecata-lunya.Memòria 1983 Servei de Catalogació iConservació de lvlonuments Diputació de Barcelona, pàg 17.

29

IVI ONOGRAFIES

col'leccions padiculars. Es van tornar a dibuixar els edificis, es van copiar o es vanreinterpretar, però molts van ser víctimes de la mateixa admiració que produrên. Defet, sorgeix una nova actitud respecte a la intervenció en el patrimoni arquitectònic,basada en oblidar-se de qualsevol "condició preexistent com no sigui la de ser labase material sobre la qual instrumentar la nova arquitecturaÐ.12 L'arquitectura medie-val va ser victima de la revaloració del classicisme. Es poden trobar manuals com elTrattato di architettura, de Sebastiano Serlio (1475-1554), on s'indica com transfor-mar els edificis gòtics en renaixentistes.

Els papes van ser els primers en manifestar una preocupació pels estudis del'antiguitat clàssica i per la conservació dels edificis. La butlla Cum almam nostramurbem, promulgada per Pius ll el 1462 i destinada a la vigilància dels monuments i deles rur'nes, suposa la primera aproximació en matèria legislativa a la tutela dels monu-ments adístics.

A l'època del Barroc va continuar la tendència renaixentista de perdre el res-pecte als edificis medievals, tot mostrant una major inclinació pel passat més llunyà.De tota manera, amb l'excepció del cas de la reina Cristina de Suècia, que va crearel primer deparlament de Conservació i Manteniment d'Antiguitats, la majoria de lesactuacions parteixen de l'Església i de la iniciativa privada. Cal destacar la importàn-cia del col.leccionisme, afecció predilecta de papes, cardenals i senyors durant l'èpo-ca il.lustrada, ja que es tracta del primer intent, encara que no sistemàtic, d'inventa-riar les obres adístiques.

A Castella, les disposicions més antigues que es coneixen referents al patrimo-ni arquitectònic es troben al Fuero Real de 1252-1255, codi de legislació redactatsota els regnats de Ferran lll i Alfons X el Savi, que només fa referència al tresor mobleque pertany al poder eclesiàstic. Posteriormenl, Las Partidas (1256-1265), codi redac-tat també durant el regnat d'Alfons X el Savi, suposen el primer antecedent a Castellade legislació que tracta del respecte degut als edificis religiosos, no com a monu-ments, sinó per la seva condició de recinte sagrat. De la mateixa manera es referei-xen únicament als béns mobles o objectes religiosos lanll'Ordenamiento de Alcalá(Llei Llll, Títol 32), com la llei dictada perJoan ll de Castella el 1409.

L actuació dels poders públics en el patrimoni durant l'edat moderna és pràcti-cament nul.la i quan es va fer va resultar perjudicial. Carles I va ocultar l'Alhambra deGranada darrere un palau renaixentista i va permetre la modificació de la mesquitade Còrdova per tal de transformar-la en catedral.l3 En aquest cas, el sentiment antiis-làmic es va imposar al respecte al llegat històric.

A Catalunya, el document més antic que tracta sobre la inviolabilitat de lesesglésies i de l'espai que les volta, i de les sancions que es podien derivar de l'incom-pliment de la llei, el tenim als Usatges de Barcelona.la El comte Ramon Berenguer I enva ser el promulgador el 1060. Aquesta normativa, però, no es pot considerar encaracom directament protectora del patrimoni arquitectònic.

Entre els segles Xlt i xvlt, fins al 1714, els Consells, que actuaven indepen-dentment a cada municipi, eren els organismes encarregats de la conservació, repa-ració i protecció de l'arquitectura històrica. Per la seva imporlància, el Consell de Centde Barcelona va ser el més conegut; tenia la potestat de deliberar sobre qualsevolobra que es fes a la ciutat, tant en el cas de la demolició d'edificis com en I'actuaciósobre els ja existents, fins i tot religiosos.

Hi ha notícies d'actuacions oficials per a la salvaguarda d'algun edifici en con-cret durant el regnat de Jaume ll (1267-1327) i el de Pere lll el Cerimoniós (1 319-1387).Destaca, com a fet insòlit, la iniciativa de Pere lll, el 1380, per protegir el Castell de Ce-lines, com era anomenada l'Acròpoli d'Atenes (aleshores en mans de la Corona cata-lano-aragonesa), pels seus valors arquitectònics i monumentals. L historiador alemanyGregorovius va parlar d'aquest fet el 1889:

"L'extraordinari elogi de I'Acropòlis en boca d'un rei aragonès és el primer tes-tÌmoniatge després de llargs seg/es, que I'Occident tornava a tenir consciència de les

12 SoLA-MoRALES, l. de: 1982 "Teories de la intervenció arquitectònica". Quaderns d'Arqu¡tectura ¡

Urbanisme,l55.Col.leg¡ Oficial d'ArquitectesdeCatalunya Barcelona.Aquestarlicleesbasaenbonapaden el treball d'Erwin PANOFSKY, "La primera página del "Libro" de Giorgio Vasari. Un estudio sobre el estilogótico a la luz del Renacimiento italiano., dins El significado en las aftes vlsuales (Madrid, Alianza Editorial,1979, traducció de l'anglès Meaning in the Visual Afts, Nova York, 1955)13. Sobre les ¡ntervencions en aquests dos monuments vegeu: CAP|TEL, Anton: 1988 MetamoÉosis demonumentos y teorías de la restauración Madrid, Al¡anza Forma, pàg 53 i 89; també són citades aquestesactuacions a: GoNZÁLEZ, A; LACUESTA, R.:1977 La protección del patr¡monio arqu¡tectónico en Cataluña.Pasado. Presente Futuro Barcelona Colegio de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de Cataluña. [reballd'investigació mecanograf iatl14. Usatges de Barcelona i Commemoracions de Pere Albeft, a càrrec de Josep RoVIRA I EFMENGoL Bar-celona, Ed Barcino, 1933

30

Restdutac¡ó monumental a Catalunya (segles XtX i XX)...

seves incomparables meravelles. Perquè el judici del rei Pere lll és completamentestèflci són e/s antics monuments de la sagrada roca atenenca el que en pr¡mer lloccomprèn i li interessa."1s

Així, Pere lll el Cerimoniós i els catalans d'Atenes van ser uns precursors dela revaloració de l'art clàssic, es van anticipar fins i tot al Renaixement italià i vanpropulsar la conservació d'un dels conjunts arquitectònics més impoftants de lahistòria.

6.2. EL PANORAMA EUBOPEU AL SEGLE XIX. TENDÈNCIES

Lèpoca de l'll.luminisme i, posteriorment, la Revolució Francesa suposen un trenca-ment de les línies renaixentistes de l'arquitectura com a representació i com a estruc-tura simbòlica. El coneixement històric de l'arquitectura i de l'aft de I'antiguitat, enriquitper la divulgació dels primers treballs arqueològics realitzats a Pompeia i Herculà, per-meten desenvolupar una consciència crítica i científica respecte dels corrents artísticsmés llunyans.lG Rivera apunta que a França, l'any 1130, es proposa distingir concep-tualment la prehistòria com a període acotat al passat més remot, i que winckelmann(1717-1768) estableix per primer cop la classificació de les belles arts per períodesestilístics,17 cosa que implica la incorporació del mètode científic a l'hora d'estudiarels monuments. El respecte envers aquests creix a mesura que s'hi senten implicats elssectors culturals i intel'lectuals de la societat, la qual cosa compoÌ1a la necessitat desalvaguardar el patrimoni i inventariar-lo. si a això afegim el fet que durant la Revo-lució Francesa molts edificis historicoartístics van ser destruits i espoliats (com pocsanys després succeiria a Espanya), no és estrany que des de les administracions pú-bliques dels estats es comencin a establir les primeres bases per crear una jurispru-dència entorn a la protecció monumental.

El 1794,|a Convenció Nacional francesa va crear una Comissió de Monumentsdividida en 15 seccions, una d'elles dedicada a l'arquitectura, que va promulgar unalnstrucció sobre la manera d'inventariar tots els objectes que poguessin servir a lesarts, a les ciències i a l'ensenyament.ls Malgrat que aquesta iniciativa arribava massatard per a gran quantitat de palaus, esglésies, convents i castells, que van ser ender-rocats o malmesos per I'agressió incontrolada de la multitud, es tractava de la prime-ra codificació legislativa destinada a la salvaguarda dels monuments, i dels inicis, desd'un estat europeu, de la conscienciació col.lectiva envers la seva conservació, queseria imitada a la resta del continent.le A partir d'aquíes començarà a plantejar, també,la necessitat de restaurar els edificis i, com a conseqüència d'això, a formular els cri-teris que haurien de regir aquestes restauracions i que faran que els responsables deportar-les a terme es posicionin respecte a unes o altres tendències en la manera d'ac-tuar. El debat es crea, doncs, al voltant i per la defensa d'unes teories que tot just s'es-taven gestant.

A començaments del segle xtx ja comencen a perfilar-se dues línies d,actuació,dues tendències: ei resfauro archeologico i el restauro sf/rstico.2o La primera, imbui-da encara de la cultura neoclàssica, advoca per la investigació històrica i arqueolò-

15 RuBlÓlLLUCH,A.: 1925.Significaciódel'elogi det'Acròpotisd'Atenespel rei Pereel Cerimon¡os.Madrid,Ed. Hernando.16 ANGLE, I : 1984 Op. cit., pàg 1017. WINCKELIVANN, J J : Hls¡oía del Añe en la Antigüedad seguida de las observac¡ones sobre /a arquitectu-ra de los antiguos Madrid, ed. Aguilar, 1989 R|VERA, J.: 1597 Op clt., pàg 10918 Un pas semblant es dóna a Espanya sota el regnat de Carles lV, en publicar-se les /nstrucclones sol¡reel modo de conservar y recoger los monumentos ant¡guos que se descubran en el Reyno, baxo la inspeccióndelaReal AcademtadelaHistoria,creadael 1738.VegeuGoNZÁLEZ,A.; LACUESTA,R:197Ti1gg4,op cit.pà9.21; NAVASOUÉS PALAclo, Pedro: 1987. "La restauración monumental como proceso histórico: el casoespañol, 1800-1950", en Curso de Mecánica y Tecnología de los Edificios Antiguos.l\4adrid, Colegio Oficialde Arquitectos de Madrid, pà9. 2901 9. Espanya va seguir el model francès en crear-se les Comisiones Provinciales de l\4onumentos Histór¡cosy Artísticos, mitjançant la Real Orden de 2 d'abril de 1844 del Ministeri de la Governació, les quals eren lesencarregades d'inventariar el patrimoni artístic de cada província, d'informar sobre els edificis dignes de serconservats i sobre qualsevol atemptat que aquests poguessin sofrir. Vegeu GoNZÁLEZ, A.; LAcuESTA, R.:1984 Op cit, pàg 22; ORDIERES, lsabel: 1995 Historia de la restauración monumental en España (1835-7936). Madrid, Ministerio de Cultura, pàgs 73-82; LAoUESTA, R.: 1997 "Restauración arquitectónica enCataluña en la segunda mitad del siglo xtx". ESTEBAN CHApApRtA, J : 1997. "Constantes y procesos determi-nantes en la conservación del patrimonio arquitectónico español (1844-1900)". çen1"rèn"es dictades al //Seminario sobre Teoría e Htstoria de la Restauración en España 1844-1900 Universidad lnternacionalMenéndez Pelayo-Universitat Politècnica de València. 199720 RrvERA, J: 1997. Op clf, pàgs 1 12-130.

3l

IVI ONOGRAFIES

gica, l'eliminació dels afegits d'èpoques posteriors, la recomposició del monumentmitjançant les parts que en restin, en una operació clara d'anastilosi,2l i la diferen-ciació dels materials nous que s'hi incorporin. Dins d'aquesta línea es restauran, aRoma, l'Arc de Constantí, el Coliseu i l'Arc de Tit, aquests dos darrers de la mà delsarquitectes Raffael Stern (1770-'1820) i Giusseppe Valadier (1762-1839).22 Aquestatendència serà aplaudida i seguida arreu, allà on hi haguessin restes de l'antiguitatacabades de descobrir. A Espanya, però de manera especial a Catalunya, trobemalguns casos que més endavant comentarem.

El restauro sti/rstico, d'altra banda, ve lligat a les primeres manifestacions ro-màntiques, a la sensibilització envers les arquitectures medievals -es descobreixl'encant dels edificis monacals, les abadies, les esglésies, els castells-. Victor Hugo,per exemple, en les seves narracions, expressa l'emoció que li produeix la contem-plació de l'arquitectura gòtica. Alexandre de Laborde (1773-1842) impulsa la confec-ció d'un inventari dels monuments, defensa l'arquitectura gòtica, tan maltractada finsaleshores, i recrea en dibuixos no només l'ad de l'antiguitat sinó també el de l'edatmitjana. Gràcies a ell coneixem actualment molts monuments espanyols, que vaplasmar en els seus volums del Voyage pittoresque et historique de /'Espagne, si béamb una marcada idealització.23 L historiador de l'art Antoine Quatremère de Quincy(1 755-1849) esdevé un dels primers teòrics de la restauraòió arqüitectònica vuitcen-tisla i, des de la seva formació neoclàssica, adopta una posició intermèdia que rebut-ja l'excés de l'anastilosi i el pintoresquisme anglès, i considera necessària la rehabi-litació dels monuments degradats pel temps o els incidents, i no només des d'unaacció purament mecànica.2a Va defensar la conservació in situ de les obres artísti-ques, especialment de les escultures dels edificis gòtics, tot oposant-se al seu tras-llat als museus.

No podem caure, però, en generalitzacions. La presa de consciència per pro-legir els monuments medievals només arrelava en ambients restringits. Els edificisseguien sent conservats per raó de la seva utilitat.25 A França i a Espanya, per posaruns exemples, encara en el primer lerç del segle xtx no hi havia cap prejudici en con-vedir una abadia o una església en presó o caserna, o un claustre en granja de porcs.Quant a les intervencions urbanístiques, especialment durant el regnat de Lluís-Felipidurant el Segon lmperi, aFrança, idurant la Regència de Maria Cristina de Borbó,a Espanya, tampoc I'existència d'un edifici monumental

-generalment un convent-

va constituir, per als consells municipals, un obstacle si en el seu solar es podia cons-truir una plaça regida per la línia recta i l'amor a la simetria. A París, s'amputen esglé-sies per crear noves alineacions; a Orleans, es destrueix l'Hôtel-Dieu per crear unagran plaça davant la catedral; a Barcelona, es destrueix el convent dels caputxins i elde Sant Josep per crear sengles places neoclàssiques. (És evident que en aquells mo-ments encara no s'havia iniciat el debat sobre la ciutat històrica i l'entorn urbà delsmonuments

-almenys a França i a Espanya-, llevat de les apoftacions que, ja en el

darrer terç del segle, van donar William Morris i John Ruskin des d'Anglaterra, els quals,van cridar l'atenció sobre els ambients urbans i paisatgístics propis dels monuments).Encara més. El 181 0, l'arquitecte francès Petit-Radel escrivia un autèntic manual sobrecom destruir una església gòtica per mitjà del foc: "Pour éviter le danger d'une parei-lle opération, on pioche les piliers à leur base sur deux asslses de hauteur et, à mesu-re que I'on ote la pierre, on y substitue la moitié en cube de bois sec et ainsl de sulte.Dans ies intervalles on y met du petit bors et ensuite le feu. Le bois, insuffisammentbrCtlé, cède à la pesanteur, et tout l'édifici s'écroule sur lui-même en moins de dixm¡nutes."26

Els primers inspectors generals de monuments a l'Estat francès, Ludovic Vitet

21. Larestauraciómitjançantel procésd'anastilosi seriadefensadaipracticadanonomésal seglextx,sinótambé al llarg de la segona meitat del XX. Modesto LóPEZ OTEFo així ho man¡festaria en el seu discurs derecepció pública davant I'Academia de la Historia, que podava per títol: "La técnica moderna en la conser-vación de monumentos. 193222. IVIONTANER, Josep lvl.: 1 992. "Les primeres restauracions". L'Avenç, núm 1 61 , juliol-agost23 Abans, però, que Laborde iniciés la publicació dels seus volums, ja havien estat editats els 18 volumsd'Antonio Ponz (tractad¡sta d'an i secretari de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando), [/ale deEspaña (1772-1794), on recull la riquesa artística del país abans que es produissin les destrosses derivadesde la invasió napoleòn¡ca. També, el pare Jaime Villanueva va publical entre 1806-1852 , el seu V¡aje Líterariopor las iglesias de España (22 volums), amb la descripció, història i situació dels monuments religiosos24 QUATREN/ÈREDEQurNcy,A:1832 Dictionnairehistor¡qued'arch¡tecture.París,2vol25 NAVASoUÉS PAL,Acto, P.:1987 Op. cit., pàg 288 L'autor destaca que quan va ser restaurat I'aqüeductede Segòvia al segle xvttt, el que es perseguia, fonamentalment, era el seu bon estat de funcionament, inde-pendentment de la seva bellesa i de la seva antiguitat.26 LEGRAND et LANDoN: 1818 Descr¡pt¡on de Pans efde ses édlflces. Dades recollides a LÉoN, Paul: 1917 Lesmonuments h¡storiques Conservation, restaurat¡on. París, Librairie Renouard Henri Laurens, éditeul pà9. Vll

32

Restauració monumental a Catalunya (segles XIX i XX)...

(1802-1873) i Prosper Mérimée (1803-1870), tots dos escriptors ihistoriadors, itotsdos proposats pel ministre Guizot, jugaran un important paper en la definició de cri-teris conceptuals per a la catalogació i la restauració de monuments. Vitet defensa larestauració com una operació d'integració estilística mitjançant la qual l'arquitecte hade retornar al monument la unitat primitiva. (Aquest principi seria àmpliament posata la pràctica en nombroses restauracions i recomposicions estilístiques d'arreu d'Eu-ropa al llarg de la centúria, i també del segle xx. L'església de Sant'Ambrogio de Milà,per exemple, a mitjan segle xtx va ser restaurada per Landriani, que no va dubtar eneliminar tots els afegits barrocs2T). Vitet arremet contra els racionalitzadors que pre-tenien fer simètrica l'arquitectura gòtica, i contra els innovadors, que pretenien utilit-zar materials no tradicionals en les seves actuacions de restauració. Mérimée, que vasubstituir a Vitet en el càrrec d'inspector general el 1833, i que el va ocupar fins al1860, va ser el veritable mestre del Service des Monuments Historiques. Va viatjar pertot França amb la finalitat de confeccionar una estadística dels edificis monumentals,recollits en les seves Nofes de viatgês.28 Tant Vitet com Mérimée no van cessar dedenunciar els actes de vandalisme comesos pels consells municipals, les fàbriques i

els serveis de l'Estat contra les obres d'art.Rivera considera que a Vitet es troba ja el germen dels procediments que mar-

caran el segle xx i que seran codificats per Eugène E. Viollet le Duc: "La utilizaciónmetodologica de Ia arqueología y Ia historia del arfe como sistema de inducción paraconocer en el monumento las partes que le faltan, como las par-tes que deben recons-truirse. Por ende también se expresa la conciencia de la inacababitidad de Ia obraantigua que se debe llegar a perfeccionar con su completamiento a través det méto-do comparado de los estl/os."2s De la mateixa manera, Mérimée recolza la idea de larestitució dels monuments incomplets per analogia amb altres de la mateixa època odel mateix lloc, a la recerca de la unitat estilística (una posició similar seria la queadoptaria Elías Rogent a Catalunya, en profunditzar els seus estudis per a la recons-trucció del monestir de Ripoll). D'altra banda, Mérimée es declara contrari a ornamen-tar edificis gòtics en restauració amb peces escultòriques provinents d'altres edificisenderrocats, per considerar que era tan perniciós com construir fals gòtic. (Aquesta vaser una pràctica que es va estendre per França, però també per Catalunya, on moltespeces arquitectòniques i escultòriques van servir per "medievalitzar" edificis de novaplanta construits a finals del segle xtx i fins ben entrat el xx, o també amb el propòsitde no perdre per sempre més aquelles obres d'ad. Aquestes operacions, malaurada-ment, no es van deixar escrites, cosa que, amb els anys, ha produit equívocs en la in-terpretació cronològica d'alguns edificis).

En aquest estat de la qüestió irromp l'arquitecte Viollet le Duc (1 814-jg79),introductor dels principis del racionalisme neogòtic, dels quals elimina qualsevol refe-rència romàntica o sentimental. com assenyala ltalo Angle, *aprec¡a el gòtic per laclaredat del sistema constructiu, per I'economia de les solucions i per la correspon-dència precisa amb els programes distributius,.so "La doctrina de restauracÌó de Viotletle Duc"

-continua Angle- "deriva de la seva formació racionalista: si l'arquitectura

segueix els principis racionals i lògics i si e/s est/s evolucionen segons criteris racio-nals, les construccions que siguin incompletes poden ser fàcilment completades." Percontra, Viollet reacciona davant la moda "innovadora" de mitjan segle xtx de recons-truir les agulles de les esglésies (originàriament fetes amb estructures de fusta) ambferro fos, perquè considera que és impossible lligar aquest a la pedra a causa de ladilatació: *Le fer et la maçonnerie font mauvais ménage ensemble, les meneaux enfonte constrults à Feims et à Séez ont dû être déposés parce qu'ils étaient brisés fautede pouvoir se dÌlater librement." Per aquesta rao alaca violentament els treballs realit-zats per Alavoine a la catedral de Ruan, que aconsegueix interrompre durant més devint anys. "C'est en pierre qu'il faut restaurer les édifices de pierre, non plus par desimples incrustements de suíace plus ou moins mal liaisonnés, mais par Ie remplace-ment intégral des pafties attaquées: piliers, voûtes, arcs-boutants, contrefofts. L'édificedoit reprendre sa santé, sa solidité, retrouver ses éléments constitutifs antérieurs, sonidentité de formes."31

27 ANNoNl, Ambrogio: 1946. Sc¡enza ed Afte del Restauro Arch¡tettonico. Milano, Edizioni Artistiche Framar,pà9. 12 Per al cas espanyol, vegeu NAVASCUÉS PALActo, P.:1987. Op cit28 HALLAYS, A.: "l\zlérimée, lnspecteur des Monuments historiques. Bevue des Deux Mondes 15 abril 191 1

29. RrvERA, J:1997 Op. cit , pà9.122.30 ANGLE, I : 1984. Op cit, pà9. 11

31. LASSUS; VIOLLET LE DUC: Rapport présenté par. pour la restaurat¡on de Notre-Dame de Par¡s,31 de generde 1 843, en LÉoN, P.: 1917 . Op cit, pàgs 262-264t els Entretlens sur I'architecture, de Viollet le Duc, publicatsper Morel et Cie éditeurs a Paris el 1863, constitueixen un autèntic manual que serà d'obligada consulta perpad dels arquitectes ¡ historiadors de la segona meitat del segle xtx, però també de la pr¡mera meitat del xX

33

IVI ONOGRAFIES

A través dels seus escrits i de les seves intervencions en l'arquitectura medieval(catedral de Nostra Senyora de Paris, muralles de Carcassona, catedral de Clermond-Férrand, església de Santa Maria de Vézelay, església de Saint Sernin de Toulouse,etc.), va influir decisivament en el pensament europeu de finals del segle Xtx i, fins i tot,de començament del segle XX.32 Els seus Dictionnaire raisonné de l'architecture fran-çaise du xte au xvte sêc/e (1 854-1 868), i Dictionnaire raisonné du mobilier française del'époque Carlovingienne à Ia Renaissance (1 854-1875), van constituir gairebé un ma-nual per a molts arquitectes i historiadors de l'art que van escometre la restauraciómonumental en aquells anys. Ara bé, la seva doctrina de restauració (basada en unrigorós coneixement dels estils, les formes i els materials, i en l'aplicació d'un mètodecientífic)33 i el seu eclecticisme en obres de nova planta, no sempre van ser ben assi-milats pels que en podríem denominar els deixebles, alguns dels quals van arribar,sense tenir la sensibilitat del mestre, a actuar de manera nefasta en els monuments,tot falsejant els estils.3a

Viollet le Duc va se¡ però, contestat ràpidament, no solament pels seus paisans,sinó també per altres intel.lectuals i professionals europeus. Tanmateix, abans que esfessin conegudes les seves reflexions, el crític d'art i sociòleg John Ruskin (1 81 9-1900)va desenvolupar, a Gran Bretanya, una leoria de la conservació monumental que méstard seria considerada pels historiadors com radicalment contrària a la que preconitza-va Viollet (Javier Rivera assenyala, amb encert, que el crític anglès no podia conèixerencara les teories de Viollet quan va escriure un dels textos que més influirien mig segledesprés en la conservació monumenlal, The Seven Lamps of Architecture,

-Londres,1849-, i que més aviat criticava els predecessors d'aquell).3sRuskin, seguint Rousseau, es manifesta com un enamorat de la natura en el seu

estat salvatge, sense la intervenció de la mà de l'home, de l'home industrial, i som-nia amb I'estat social que més se li acosti. Evoca i poetitza les ruïnes arquitectòni-ques per considerar que els edificis que han arribat en aquest estat conserven la sevareal autenticitat i significació històrica. Per a ell, restaurar, a la manera francesa, éssinònim de falsejar; per això defensa la conservació dels edificis a través del queactualment denominem obres de manteniment ("Tingueu cura dels yosfres monu-ments i no tindreu necesslfat de restaurar-le5"). L'organisme des del qual Morris,Ruskin i els intel.lectuals i arquitectes d'idees afins (l'Antl-Restoration Movement) vandivulgar les seves teories fou la Society for the Protection of Ancient Buildings, crea-da a Londres el 1877. La influència d'aquests antirestauradors, però, no es faria pale-sa a la resta d'Europa, d'una manera decidida, fins a l'inici del segle xx.36

Una tercera teoria que sorgeix entorn de la restauració monumental, i que vadesenvolupar-se a finals del segle XlX, té els seus més destacats exponents a llàlia.És aquella que alguns historiadors han denominal el Restauro Storico, o també laRicostruzione Storica. Si la ricomposizione stl/isfica necessitava completar estilística-ment un monument, arribar a una interpretació estètica a partir dels repertoris filolò-gics i formals de cada època, la storica, com el mateix terme indica, necessitava

32 Entre els seguidors més convenÇuts que va tenir Viollet a Espanya, el professor NAVASCUÉS destaca aAduro lvlélida (restauració de San Juan de los Reyes, Toledo, el 1881), i a Elías Rogent (restauració de SantaMaria de Ripoll), ija en el segle XX, als arqu¡tectes Yarnoz (restauració del castell d'Ol¡te el 1926), a VicenteLampérez, etc:1987. Op cit.33. VIoLLET LE DUc, E : 1 875 Veu .Restauration". Dictionnaire raisonné de I'arch¡tecture française du xte auXVle s¡ècle, vol. Vlll. París, VA. Morel & Cie éditeurs Vegeu també el títol del mateix autor: Entretiens sur l'ar-chitecture (París, .1863), on Viollet confessa que "s'/ est parmi mes lecteurs quelques personnes disposées âcroire que je professe des doctr¡nes profitables à une école plutôt qu'à une autre, e//s sont dans I'erreul etmes entretiens le prouveront J'ai ne pris pas la plume pour faire prévaloir un système ou réfuter des théories,eile /alsse ce soÌn à ceux qu¡, croyant défendre les intérêts de I'art, n'obéissent, la plus paft du temps, qu'auxpassions du moment.34. Els escrits de Viollet le Duc continuen actualment sent reeditats, total o parcialment, per les seves apor-tacions a la història de l'arquitectura i de l'art A més dels Entretiens sur l'arch¡tecture, reeditats el 1977 perPierre Mardaga, amb una introducció de Geed BEKAERT, i de l'Encyclopéd¡e Méd¡évale (que constitueix unrefòs dels seus dos grans Dictionnaires, realitzat per Georges BEFNAGE i editat per lnter-Livres el 1978), elCEHOPU va publicar (Madrid, 1996), La construcc¡ón medieval, que recull la veu "Construction" delD¡ct¡onna¡re raisonné de l'arch¡tecture française du Xle au XVte siècle, amb una introducció i una bibliografiacompleta i actualitzada de Viollet i dels seus tractadistes i estudiosos, elaborades per Rafael GARciA GARciA35. RrvEBA, J.:1997. Op. cl¿, pàgs.131-13536. Navascués relaciona amb I'escola antirestauradora espanyola, encara que des d'una posició més cientÊfica, al marquès de Vega lnclán, al comte de Santibáñez del Río i fins i tot a Leopoldo Torres Balbás. Vegeu:NAVASCUÉS,P:1987 Op clt,pàgs 321-3zSiperlasevabanda,MuñozCosmeestableixaquestarelacióambels restauradors catalans, Josep Puig i Cadafalch i Jeroni Martorell, bé que assenyalant les diferències res-pecte a I'escola anglesa Vegeu: lvluñoz CosME, A: 1989. La conservación del patrimonio arqu¡tectónìcoespañol Madrid, lvlinisterio de Cultura, pà9. 86. Un dels teòrics espanyols que es manifestarien -amb forçaironia- en contra de les teories ruskinianes va ser Amós SALVADoR: "Conservación de los monumentos arqui-tectónicos" Revista de la Sociedad Central de Arquitectos, núms 23 al 30, Madrid, 1 91 7 i 191 I

34

Restauració monumental a

completar els edificis segons la seva pròpia història, a par.tir de la presa de dadesreals, del mateix monument, i dels documents gràfics i historiogràfics.

Annoni veia en aquesta línia d'actuació tants perills, si cap, com en el restaurosti/rsfico: "la ricostruzione storica commise falsi forse ancor pilt gravi, costruendo dinuovo tutto ciò che, pur risultando dai documenti, piÌt non esisteva...".I afegeix: "[...]se costitulsce un vizio per I'añe, è una disonestâ per la storia sfessa che vuol servire,quando rifà le forme architettoniche e decorative."3T Malgrat aquestes afirmacions,Annoni no dubta a defensar l'obra portada a terme per Luca Beltrami (1 954-1933), elmés destacat representant d'aquesta tendència,38 al castell Sforza de Milà a partir de1893, tot i que considera que la solució que va donar a la façana constituTa una res-tauració de composició estilística i històrica, i no de "cosc¡enz¡osa conservazione ecosc i e nzi o sa i nteg razi o n e,.

Gairebé al mateix temps que es desenvolupa aquest corrent storico, començaa formar-se una altra línia de pensament que aviat esdevindrà el centre d'atenció perpad dels restauradors europeus. Es tracta de les teories formulades per l'arquitecteitalià camillo Boito (1 836-1914), a qui la historiografia contemporània reconeix comel pare del restauro moderno. Boito recull en el seu discurs els aspectes que consi-dera científics (des del punt de vista metodològic del coneixement dels monumentsi de la intervenció monumental) de les teories violletianes i ruskinianes, però rebutjaqualsevol referència a la interpretació estilÍstica arbitrària o a l'abandó dels edificis ala seva sort. És conscient que per garantir la pervivència dels edificis històrics cal quesiguin reutilitzats, cal que responguin a les necessitats del present, i per això el pro-jecte de restauració ha de plantejar-se des de criteris moderns.3e

Antoni González escriu que Boito, a l'igual que faria més tard Gustavo Giovan-noni, va formular uns principis d'actuació que, <per no caure de nou en els errors deIa restauració, girarien sempre al voltant de I'estricta conservació, uns principis "cien-tífics" d'intervencio en I'arquitectura històrica que tranquit.titzarien la nova generacióde restauradors del nou-cents".a0 La frase atribulda a Boito "[...] un edifici ha de serabans consolidat que reparat, abans reparat que restaurat, abans restaurat que embe-llit, evitant renovacions i afegits",tt es va fer famosa i gairebé dogmàtica entre els res-tauradors de les primeres dècades del segle xx, especialment entre aquells que haviencapgirat el missatge de Viollet i l'havien desacreditat, i que precisament van ser con-siderats conservacionistes.

El 1883, Boito parlicipa en el lll Congrés d'Arquitectes i Enginyers Civils celebrata Roma, on proposa els que podem considerar principis de la restauració científica;tractament diferenciat i datació de l'obra nova quant a estil, materials i ornamentsafegits;42 exposició al costat del monument restaurat de les restes desmuntades i noaprofitades; senyalització mitjançant una marca en I'obra nova i informació, amb des-cripció i fotografies, de l'actuació en el mateix monument; divulgació mitjançantpublicacions, etc.

Annoni elogia (i practica en els seus projectes de reslauració) els criteris del res-tauro moderno per la seva seriositat, perquè contempla la conjunció de l'art i la cièn-cia, perquè hi concorren el sentit d'equilibri, de cultura i d'amor: "per restauro non siintenderà piu nè ricomposizione stilistÌca, nè ricostruzione storica; ma conservazione,si stemazi one, avval orame nro O

",,' "0,r,", o.,,0,

cal afegir que gràcies, en part, a Boito, es van crear a ltàlia les soprlntendenze,una estructura administrativa provincial dedicada a la defensa del patrimoni arqui-tectònic (similar al Servei que la Diputació de Barcelona crearia el 1914).

37. ANNoNr, A.: 1946 Op c¡t.,pàg 1438. Recentment, L RINALDI ha publicat un article sobre "Luca Beltrami, disegnatore" (tt disegno dì Archi-tettura,núm 17, lvlilà,abril 1998),ambunasèriededibuixosdel castell Sforza39. GoNZÁLEZ,A;LACUESTA,R:1977[textmecanograf¡at].Op cif RtvERA, J:199T Op.clt.,pàgs 139_14140 GoNZÁLEZ,Antoni: "ApropòsitdeJeroni lvladorell,PuiglCadafalchiTorresBalbás",aLesrestauracionsde /es esg/ésies de Sant Pere de Terrassa Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic, i 993,pàg 3841 Si bé és ced que aquesta frase ha estat reiteradament atribuida a Boito, cal dir que I'historiador AnatoleFrance (1844-1924), aferrissat enemic de Viollet le Duc, recordava -a través d'un article de Leopoldo TorresBalbás-, haver-la vist escrita per l'arqueòleg francès Adolphe Didron (1806-1867), o sigui, abans que Boitoformulés teories sobre restauració arquitectònica i que se la fessin pròpia altres erudits europeus i espanyols.Vegeu: TORFES BALBÁS, L: "La restauración de los monumentos antiguos. Opiniones de Anasagasti, Goya,Puig iCadafalch yAnatole France". Arquitectura, núm B. Madrid, desembre 19ig42 Aquest principi és recollit ¡ compadit per l\/odesto López Otero, molts anys després, quan diu: " algu-nas vecesr se hará imprescindible la adición de elementos nuevos; pero estricta y claramente manifestada.LÓPEZ OTERo, M: "La técnica moderna en la conservación de monumentos. D/scursos ledos ante laAcademia de la Historia en la recepción pública de el día 3 de enero de 1932 l\Aadrid, Artes Gráficas Faure,193243 ANNoNr, A: 1946 Op cit., pàg 14.

Catalunya (segles XIX ¡ XX)...

35

IV] ONOGRAFIES

Gustavo Giovannoni (1873-1947), enginyer civil, estudiós d'història de l'arquitec-tura i catedràtic d'arquitectura, va considerar com a seves les teories de Boito, peròencara va anar més enllà i les pròpies teories van donar lloc a una nova línia dins la praxirestauratòria que ha estat denominada Restauro Scientifico. D'una banda, va propug-nar la consolidació i el manteniment documental del monument, i per tant la conserva-ció de tot el monument sense distinció d'èpoques i estils. D'altra banda, va formular elsprincipis moderns d'intervenció en els centres històrics, interessant-se per l'arquitectu-ra menor.

Giovannoni pot ser considerat com l'inspirador de la Carta d'Atenes (1931), queconstitueix el primer document internacional sobre la conservació del patrimoni ar-quitectònic. Entre d'altres aspectes, la Cada recomanava respectar l'obra històrica i

aftística del passat sense prescriure I'estil de cap època i "mantenir, quan fos possi-ble, I'ocupació dels monuments que n'assegurés la continuitat vital"; va aprovar la uti-liÌzació "assenyada" dels recursos de la tècnica moderna, com el ciment armat; i, coma aporlació totalment novedosa, aconsellava el respecte al "caràcter i fesomia de laciutat, especialment en la rodalia dels edificis antics, I'ambrent dels quals ha de serobjecte d'especial curâ".44

6.3. LA RESTAURACIÓ ARQUITECTÒNICA A CATALUNYA AL SEGLE XIX

6.3.1. Les Comisiones Provinciales de Monumentos

Arran dels incidents ocorreguts el juliol de 1834 iel juliol de 1835, en què van serincendiats nombrosos convents arreu d'Espanya, i de les conseqüències de l'aplica-ció dels decrets de desamodització del ministre Juan Álvarez Méndez (Mendizábal)de 1835 i 1836, pels quals se suprimien tots els ordes religiosos (a excepció d'aquellsdestinats a la beneficència pública) i els seus béns mobles i immobles passaven apropietat de l'Estat (i poc després a subhasta pública), l'Administració es va veureobligada a remodelar la legislació sobre el patrimoni artístic.a5

Un pas important que es va donar a Espanya per a la conservació del patrimo-ni va ser la creació de les Comissions Provincials de Monuments Històrics i Artísticsper part del Ministeri de la Governació, mitjançant una Reial Ordre de 2 d'abril de1844. Havien d'estarformades percinc persones expedes en la matèria, tres de lesquals havien de ser nomenades pel cap polític de cada província i les altres dues perla Diputació provincial.

Quant a Catalunya, les Comissions Provincials es van formar per erudits de laReal Academia de San Fernando, de la de Bones Lletres de Barcelona i de la Provin-cial de Belles Arls (més tard de Sant Jordi), individus amb coneixements històrics i

aftístics que, més per voluntarisme que no pas per les facilitats i mitjans econòmicsamb què disposaven, van aconseguir en ceda manera aturar en més d'una ocasió ladestrucció i I'abandó en què es trobava el patrimoni monumental. No van poder, encanvi, evitar la desaparició de monuments tan significatius com els banys àrabs, la casaGralla, els convents de Santa Caterina i del Carme, una pad del temple romà i el PalauReial Menor, tots ells a Barcelona, la torre del pont de Balaguer, el convent de SantFrancesc a Girona, les muralles de Lleida, itants altres edificis que avui dia haurien gau-dit de declaració monumental.

Per al seu funcionament, les comissions catalanes només van comptar ambuna escassa subvenció que els proporcionaven les diputacions i que a penes si elsarribava per mantenir les despeses de la instal.lació iel conserge, cosa que els vaobligar a suspendre en ocasions les sessions. Organitzats en tres seccions (una deBiblioteques i Arxius, la segona d'Escultura i Pintura, i la tercera d'Arqueologia i Ar-quitectura), es desplaçaven als llocs on es produr'a un conflicte i freqüentment feieninformes molt complets. A més, es comptava amb l'ajut de corresponsals en di-

44 La Carta d'Atenes està tractada per: CEScHl, Carlo: 1970 Teoria e storia del restauro Roma, MarioBulzoni, ed.; GoNZÁLEZ, A.; LACUESTA, R:1977 ltext mecanografiat] Op cit', 1984 Op c¡t. (lntroducció d'lANGLE, pàg 13)

45. Juan Árvnnez y MEND|ZÁBAL: Memoria sobre reforma del slstema actual de diezmos teída á tas Cóftes deórden de S.M la Reina Gobernadora, por el Secretario del despacho de Hacienda, Don.. , en sesión de 21 defebrero de 1837. Madrid,lmprenta de Don Miguel de Burgos, febrero de 1837. Per aprofundir sobre les cau-ses i els efectes de la desamodització, vegeu FoLcH, Artemi: Aspectes de la desamorlitzac¡ó (segle xlx)Barcelona, R. Dalmau, ed., 1973; ToMÁs Y VALTENTE, F.: "l/lendizábal como símbolo y Flórez Estrada comoobstáculo", dins El marco político de la desamoft¡zac¡ón en España. Barcelona, Ariel, 1971; RUEDA, G: La

desamort¡zac¡ón de Mend¡zábal y Espaftero en España Madrid, ediciones Cátedra, 1986

36

Restauració monumental a Catalunya (seg/es XtX ¡ XX)...

versos munic¡pis, erudits locals coneixedors de la problemàtica de la seva co-marca.

Una de les tasques de les Comissions va ser la sol'licitud de declaracionsmonumentals, amb la qual presentaven, a més de la documentació pertinent, un pro-jecte de restauració i un pressupost. Al llarg del segle xtx, a calalunya van ser decla-rats quatre monuments nacionals: a la ciutat de Barcelona, la Reial Capella de SantaÀgata (1866), l'església de Sant Pau del Camp (1879) i la col.tegiata de Santa Anna(1 881), i a la de Tarragona, les muralles ciclòpies (1 BB4). cap a la província de Girona nicap a la de Lleida.

Les escasses obres de restauració que es van porlar a terme en aquells anysvan ser promogudes més aviat per les diòcesis o per particulars, com la del mones-tir de Ripoll,a6 la del claustre de Sant Cugat del Vallès i la de la catedral de Tarragona,i en alguns casos no eren consultades les Comissions.

En la Comissió Provincial de BarcelonaaT van figurar erudits de la talla del pin-tor i teòric d'art Pau Milà i Fontanals, que va promoure la restauració de l'església deSant Joan de Jerusalem, a Vilafranca del Penedès; els arquilectes Elías Rogent,Josep Oriol Mestres, Francisco del Villar Lozano, Francesc Daniel i Molina, AugustFont i Carreras, Lluís Domènech r Montaner; els escultors Venanci Vallmitjana i JosepLlimona; el geògraf Francesc Carreras Candi; I'historiador Manuel de Bofarull i Sar-torio, que va intervenir en la restauració del claustre del monestir de Sant Cugat delVallès; el polític, historiador i crític taurí Víctor Balaguer; el crític d'ar.t i escriptor PauPiferrer; el dibuixant Francesc Parcerisa, al qual se li deuen nombrosos gravats i di-buixos de monuments de les quatre províncies catalanes, etc.

La comissió Provincial de Monuments de Tarragonaa. es va crear al mateixtemps que la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, i conjuntament van ser im-pulsores del Museu Arqueològic Provincial, reconegut oficialment per I'Estat el 1867.Potser una de les gestions més afodunades de les dues institucions en els primersanys de funcionament va ser evitar la venda del monestir de Poblet i aconseguir ques'incorporés a l'Administració de Béns Nacionals. L'arqueòleg i historiador Bonaven-tura Hernández i sanahuja (1 810-1891) va ser un dels membres d'aquestes dues ins-titucions que més es va destacar en la salvaguarda del patrimoni artístic. Per encàrrecde la Comissió o de les acadèmies de Madrid va intervenir en diversos treballs de con-solidació i restauració en diferents monuments de la província, d'entre els quals des-taquen els realitzats a l'aqüeducte romà de les Farreres i als monestirs medievals dePoblet i de santes creus.ae La seva preocupació per la conservació del patrimoni, apart del salvament i de la recuperació de restes arqueològiques al front del Museu Ar-queològic, el va porÌar a participar molt activament en les gestions que la comissióde Monuments i la Societat Arqueològica iniciaren en 1870 per evitar I'enderroc deles muralles de Tarragona. Entre els membres de la comissió destaquen també elsadvocats Francesc Morera iValls (1 826-1886) iAntoni de Magriñà (1 837-1910), ielmetge Alfred opisso iViñas (1847-1924), tots ells erudits locals que també van sermembres de la Societat Arqueològica Tarraconense.

La comissió Provincial de Monuments de Lleidas' també es va constituir el1844 (encara que no va iniciar la seva tasca de manera continuada fins a l'any 1866)i, com les altres tres, va comptar amb una subvenció de la Diputació. El 1g de junyde 1845, el Butlletí Oficial de Lleida va publicar una circular dirigida a totes les per-sones estudioses i interessades per la arqueologia, recomanant la tramesa de comu-nicacions de totes les obres d'ar1 i les antiguitats existents en les seves localitats.Entre 1850 i 1852, la mateixa comissió va instal.lar a la capella del Roser el primermuseu arqueològic, el fons més important del qual van ser peces de la seu antiga i

46 De totes maneres, la restauració de Ripoll va comptar amb una subvenció de 5.000 ptes concedida perla Diputac¡ó de Barcelona, atenent la sol.licitud del bisbe de Vic, que justificava la seva demanda pel "tripleaspecte religiós, patriòt¡c i artístic" de la restauració Diputació de Barcelona Sección de FomentoNegociado de Bellas Arles Año 1886 Expediente núm. 3 (Arxiu General de la Diputació de Barcelona)47 GRAHIT GRAU, José: 1947 Comisión de Monumentos Históricos ¡ At'tísticos de ta provincia de Barcelona(1844-1944) Barcelona48. FERRER, M A; DASoA, A; RovlRA, J : 1994 CL Anys de ta Reial Societat Arqueològica Tarraconense(1844-1994) Tarragona, Autoritat Porluària de Tarragona49. Per estudiar aquests dos monestirs ¡ el d'Scala Dei, la Soc¡etat Arqueològica Tarraconense va nomenaruna comissió que s'encarregués de redactar-ne unes memòries, les quals van ser lliurades a la Junta el generde 1843. També, a iniciativa de la Societat, a parlir de 1850 Ia Comisión Provincial de l\4onumentos deTarragona va destinar alguns diners dels seus propis pressupostos per acudir a obres de reparació i conser-vació del monestir de Poblet, Vegeu: SERRA Y VILARó, Juan: La Comisión de Monumentos h¡storicos y arfís-ticos de la Provincia de Tarragona ante las ruinas del monasterio de Poblet. Tarragona, lmp J Pijoán, 194650 CoN/lslÓN PRovlNclAL DE l\4oNUf\¡ENTos HtsroRrcos y ARTislcos DE LERTDA: Líbro de Actas. Empieza en7 de mayo de 7866 Institut d'Estudis llerdencs Lleida lmanuscrit]

t

Elías Rogenl

37

IVI ONOGRAFIES

- -----.-

altres troballes de diferents llocs de la província. D'entre els primers membres quevan formar part de la Comissió de Lleida destaquen Miquel Ferrer i Garcés i LluísRoca i Florejachs, corresponents de la Real Academia de Bellas Artes de San Fer-nando, Mariano Pérezi Dalmau iAgàpit Lamarca i Quintana, de la Real Academia dela Historia, lgnasi Jordà, arquitecte provincial, i José Rodríguez de los Ríos, cap dela Secció de Fomenl.

Sembla que la Comissió Provincial de Monuments de Gironasl es va constituirmés tard que les anteriors, ja que la seva primera acta data de 22 de novembre de1847. Bona pad del segle xtx el va dedicar a evacuar informes per a la restauraciódel monestir de Santa Maria de Ripoll i de Sant Pere de Galligants de Girona, que vaaconseguir que es restaurés per acollir un museu arqueològic. D'entre els seus mem-bres destaca la tasca d'Eudald Raguer, metge i arqueòleg de Ripoll, de I'arquitecteMartí Sureda i Deulovol, del canonge Manuel Hurtado, de l'acadèmic de la RealAcademia de la Historia Joaquim Pujol i Santo, i de l'acadèmic de la de Bellas Arlesde San Fernando Alfonso Gelabert i Buxó.

Paral.lelament a l'actuació de les Comissions, la iniciativa privada també va for-mar centres d'investigació i divulgació del patrimoni arquitectònic, alhora que erenrequerits per aquelles per realitzar informes. Tals van ser les associacions excursio-nistes, que han tingut continurtat des de la creació de la primera (l'Associació Ca-talanista d'Excursions Científicas), el 1876, fins als nostres dies, i a les quals devemreporlatges fotogràfics de monuments ja desapareguts o sensiblement transfor-mats.

6.3.2. Models i criteris d'intervenció

A partir de 1844,les intervencions en el patrimoni arquitectònic de Catalunya es vananar fent cada vegada més nombroses, si bé no sempre podem parlar d'obres derestauració en el sentit amb què avui dia emprem aquest terme. De l'anàlisi de lesintervencions en exemples concrets, es pot deduir el que aportaren la pràctica res-tauratòria i I'actitud i els criteris adoptats pels professionals al debat teòric europeu.

Les actuacions que es van ponar a terme en aquest període no responen a unúnic criteri conceptual ni metodològic, i per això poden ser classificades segons dife-rents models d'intervenció: intervencions d'anastilosis parcials en edificis de I'antigui-tat clàssica, redescoberts i revalorats després d'un estudi arqueològic; reconstruc-cions estilístiques amb major o menor grau de fidelitat respecte al monument original;trasllat i reconstrucció d'elements arquitectònics d'edificis enderrocats o desmuntatsa causa de reformes urbanes; remodelacions amb ampliacions historicistes; repara-cions d'elements arquitectònics destruìts com a conseqüència de catàslrofes; inter-vencions completives en edificis inacabats, i, per últim, restauracions i/o consolida-cions.52

Algunes d'aquestes actuacions van ser objecte de polèmica entre els arquitec-tes i l'opinió pública. Freqüentment, la polèmica sorgia de plantejaments més formalsi estilíslics que de criteris conceptuals. Hem de recordar que, a mitjan segle xtx, eldebat estava centrat entre la continurTat de I'arquitectura academicista i la que s'a-nava imposant entre els arquitectes joves a paftir de la reinterpretació dels estils his-tòrics medievals, en aquell moment considerada com la més innovadora.

En general, les intervencions en els edificis que sense gaudir de declaració mo-numental eren valorats com a tals, especialment els d'època romana, anaven acom-panyades d'investigacions historiogràfiques i arqueològiques prèvies a les obres,d'aixecaments de plànols i de dibuixos de reconstrucció ideal o de reporlatges foto-gràfics. El procés metodològic i científic discorria paral.lelament al model francès, i

l'estudi de l'arquitectura i les actuacions de restauració participen d'una o altra de lestendències desenvolupades i defensades en el país veí, o de diverses alhora.

A Catalunya, l'interès per recuperar els monuments de l'antiguitat clàssicas'emmarca en una època en què estava en el seu punt culminant el gust per l'arqui-tectura neoclàssica, ja que aquí també van desperlar admiració les troballes arqueo-

51 . PLA CABGOL, Joaquín: Comisión Provtnctal de Monumentos de Gerona Un s¡glo de actuación (Memor¡a).

Gerona, 1 949-1 95052 LACUESTA, Raquel: 1997 "Restauración arquitectónica en Cataluña en la segunda mitad del siglo xtx"Conferència llegida al ll Seminario sobre Teoría e Historia de la Restauración en España 1844-1900Universidad lnternacional Menéndez Pelayo-Universidad Politécnica de Valencia València. Vegeu, també,LAoUESTA, Raquel: 1998 "lVlodelos de intervención en monumentos catalanes (siglo xtx)", a Loggia, núm.5Universidad Politécnica de Valencia, pàg 36-47.

a

aít

þioa,tÐç¡

,9? ! 1.tl

Barcelona. Temple romà.

Planta i secció segons A. Cellers 1835

38

Restauració monumental a Catalunya (segtes XIX i XX).

lògiques de Pompeia i Herculà. L'actitud generalitzada respecte a la intervenció enaquests monuments va respondre a un criteri d'anastilosi, basat en la recuperació i

reposició dels materials originals trobats en les excavacions i en la consolidació i ne-teja de les fàbriques, sense afegir elements o materials estranys a elles. Aquesta ten-dència arqueologista, similar a la que es dóna a França i a ltàlia al primer terç delsegle xtx, té, però, alguns trets diferenciadors.

Possiblement per manca de recursos econòmics, les actuacions en els monu-ments clàssics es limiten a petites operacions de consolidació i anastilosi, desprésd'alliberar-los de cossos afegits, i (com veurem en els exemples que segueixen) nos'adopta el criteri de diferenciar els materials nous amb un senyal incís o amb unsaltres colors o textures.

D'entre els primers exemples d'anastilosi parcial podem esmentar l'aqüeducteromà de les Farreres, a Tarragona, també conegut com a pont del Diable. La comis-sió Provincial de Monuments de Tarragona va facultar a Hernández sanahuja, el 1g54,per dirigir-ne la restauració, les obres de la qual van finalitzar el 1856.53 Hernándezsanahuja va centrar l'actuació a restituir al seu lloc blocs de pedra caiguts, a reposaro substituir els carreus desapareguts i a consolidar les zones més malmeses de lafàbrica. La restauració va tenir èxit entre els científics, fins al punt de ser visitada perpersonatges tan il.lustres com Emil Hübner i Prosper Mérimée.

Dos exemples més d'anastilosi parcial van ser els temples romans de Barcelonai de Vic. El primer d'ells, citat com a temple d'Hèrcules o d'August, repetidament dibui-xat al llarg de la centúria i en èpoques anteriors (4. Laborde, 1806; parcerisa, 1g39),va ser estudiat científicament per l'arquitecte academicista Antonio Celles.sa El 193S,per encàrrec de la Junta de Comerç de Barcelona, va redactar una Memòria,uu quecontenia una descripció detallada de les restes del temple i de com havia executat lesexcavacions arqueològiques; també dedulã la forma del temple en la seva totalitat, perla qual cosa va realilzar una sèrie completa de plànols. El que no contenia aquestaMemòria era cap suggerència per a una possible reconstrucció. Aleshores, del templeencara quedaven dempeus sis columnes, tres de les quals desapareixerien al serenderrocades el 1850 dues cases contigües del carrer de la Llibreteria, que les englo-bava, i amb les restes es va reconstruir una altra que va ser col.locada a la plaça delRei de Barcelona. La casa que contenia les tres columnes salvades de la ruina (situa-da al carrer del Paradís, número 10) va ser adquirida en subhasta pública per Ramonde Montaner, qui va fer restaurar la planta de les golfes, de la que emergien els fustsamb els seus capitells, i hi va allotjar l'Associació Catalanista d'Excursions Científicas,

L'alliberament total de les columnes i la seva restauració va tenir lloc en la pri-mera dècada del segle xx, quan Ramon de Montaner encarregà el projecte de remo-delació de tota la casa al seu nebot, l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner (1 g49-1923). La nova edificació, on es va instal.lar el Centre Excursionista de Catalunya,hereu de l'anterior associació, es va plantejar seguint el llenguatge de la modernaarquitectura inspirada en la medieval, i no en el neoclassicisme. El pati interior, queconservava I'estructura de la casa gòtica original, va ser també remodelat donant lloca un espai tancat a manera de gran vitrina i cobert amb una claraboia de vidre, cosaque va permetre deixar lliures les tres columnes del temple perquè poguessin ser visi-bles a tota alçada i il.luminades amb llum zenital. La quarta columna es va incorpo-rar cap al 1956, sent necessària una nova reforma de l'immoble, que va executar l'ar-quitecte Adolf Florensa.

Eduard Támaro, el 1885,56 explicava que en aquells anys s,havia llançat la ideade retornar al monument l'esplendor urbà que havia tingut, idea que compodavacrear una gran plaça al seu davant a base d'enderrocar les cases contigües

-medie-vals- que impedien la visió del temple, una plaça que tindria com a límits els edifi-cis públics i religiosos de major valor artístic: pel nord, la catedral amb el palau delscomtes de Barcelona i la capella reial de Santa Àgata; per l'oest el palau de la Ge-neralitat i I'Ajuntament; pel sud l'església de sant Just, i per l'est els carrers de les

53. M.DD.: 1992 Homenatge a Bonaventura Hernández Sanahuja Un home per a ta història. General¡tat deCatalunya54 Celles (o Cellers) va ser un dels arquitectes academicistes més destacats del primer terç del segle xtx aBarcelona La seva producció arquitectònica de nova planta i la seva docència a la classe de Llotja demostrenque era un bon coneixedor de I'arl clàssic, al qual va dedicar moltes hores d'estudi i dibuix Ejs textos de Vitrubid'una banda, i l'arquitectura rena¡xentista italiana, especialment la de Serlio i Vignola, van constituir la base dela seva formació neoclàssica. BASSEGoDA NoNELL, Juan: El tempto romano de Barcelona Barcelona, i97455. CELLES, Antonio: I /a Real Junta de Comercìo de Barcelona Memoria sobre et Colosat Templo de Hércu-/es que se halla en Barcelona. 183556. Segons CARRERAS CANDI, F.: 1913-1918 Geografia General de Catatunya La c¡utat de Barcelona.Vol V.Barcelona, A Martín, Editor.

Barcelona.

Centre Excursionistade Catalunya, abansi després de la intervenc¡óde L. Domènech i Montaner

Barcelona. Projecte del Taber MonsBarcinonensis Joan Rubió, 1927

Vic. Temple romàDibuix de Josep Anton Torner, 1884

Vic Temple romà, segons J. Puig i Cadafalch

39

MONOGRAFIES

Ripoll P¡anta de l'església Segon projected'Elías Rogent.1886

Trompetes i de Jaume 1.57 D'haver-se fet realitat aquesta idea, la trama urbana medie-val hauria sofert un gran impacte -a la manera com hem vist que succeta a ParÍs i aaltres ciutats franceses- i el temple hauria hagut de ser reconstrurt en un vuitantaper cent.

El tercer exemple d'anastilosi parcial I'ofereix la restauració del temple romà deVic, que va ser trobat embegut entre els murs del castell medieval dels Montcada,quan es va iniciar l'enderroc d'aquest el 1882. Dos anys més tard, el mestre d'obresJosep Anton Torner i Vilaseca varealilzar un aixecament de plànols amb una prime-ra reconstrucció ideal del temple. Amb els elements recuperats es va poder recom-pondre la cel.la. Però no va ser fins al 1927 que es va reconstruir la columnata de l'atria parlir d'un fragment de fust conservat i, molts anys més tard (entre 1955 i 1959), esva completar el frontó de coronament.5s Aquests darrers treballs van ser dirigits perl'arquitecte Camil Pallàs, com a director de I'SCCM de la Diputació de Barcelona.

Fins aquí hem vist que Catalunya va seguir, des del punt de vista de la investiga-ció i de la restauració, una trajectòria paral.lela respecte a la resta d'Espanya i d'Europa,quant al tractament de l'arquiteciura clàssica. A grans trets podem dir el mateix pel quefa a les altres tendències o criteris, si bé a Catalunya, per un major coneixement deltema, podem arribar a no generalitzar iestablir una cerla diversificació.

Quant a les reconstruccions estilÍstiques -més que no pas "restauracions'-,

alguns autors han considerat l'actuació al monestir de Santa Maria de Ripoll com undels exemples més significatius que es van realitzar a Espanya a la segona meitat delsegle xtx.ss El cenobi medieval havia estat abandonat pels monjos el 1835, com aconseqüència d'un incendi que va destruir bona part de la seva fàbrica. A parlir del1851 , la Comissió de Monuments de Girona es va ocupar de la conservació de lesseves restes i va aconseguir que el Govern espanyol invertís diners per a les repara-cjons més peremptòries. Aquestes obres eren dirigides pel metge de Ripoll, EudaldRaguer, i per l'arquitecte MaftÍ Sureda.

El 1861 , l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona va designar els arquitectesElías Rogent iAmat (1 821-1897) iClaudio Lorenzale per inspeccionar les obres.Rogent, que va ser primer director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, durant elsseus estudis havia manifestat el seu rebuig a l'academicisme i el seu interès per l'ar-quitectura medieval del paÍs. Quan va rebre l'encàrrec d'inspeccionar els treballs quees feien a Ripoll, ja estava treballant en el nou edifici de la Universitat Literària deBarcelona, en un llenguatge decididament neomedieval, que va trencar els motllesdel neoclassicisme i que va constituir l'apodació més rellevant, en arquitectura, almoviment de la Renaixença.60

El 1865, Elías Rogent va aixecar, per encàrrec de l'Acadèmia, els plànols de lesruines i va redactar un primer projecte de reconstrucció, que no seria aprovat perl'Academia de San Fernando fins al 1870 i que ell mateix modificaria el 1886. Malgratl'existència d'aquest primer projecte, el 1875 es van reprendre els treballs dirigits perMartí Sureda, que van consistir en el recalçament dels fonaments de l'ala nord delclaustre, en algunes reparacions del mateix claustre i de l'església i en diverses obresde consolidació.61

L'empenta definiliva per a la reconstrucció de la basílica va venir amb la cessiódel monestir al Bisbat de Vic, el 1885, sent bisbe de la diòcesi Josep M. Morgades.A partir d'aleshores, la restauració, segons Antoni González, "y¿ deixar de ser un fet

57. EnlareediciódelSS4delvolumdedicataBarcelonadelacol.leccióRecuerdosíBellezasdeEspaña,dePau Piferrer, se citava un projecte d'urbanització del casc antic, que proponia aquesta reforma urbana Sis'hagués materialitzat aquesta proposta, el temple hauria estat reconstruit a partir dels fragments arquitectò-nics que es guardaven a l'església de Santa Agata Una idea urbanística diferent a la de Piferrer va ser la queel 1927 va proposar Joan Rubió Bellver en el seu projecte, que tampoc no es va realitzar, del "Taber MonsBarcinonensis", on va dibuixar les columnes que restaven del temple protegides per altres arquitectures degust medievalista58. Mn,Gudiol Cunill (1872-1931) li vadedicarunamonografia, LlAusaromanaiel seutemple, publicadael1907, les dades de la qual va recollir Purg i Cadafalch en el primer volum de L:arquitectura romànica aCatalunya, afegint-h¡ una perspeGtiva i una planta de I'edifici59 RTVERA,J:1997 Op cit El temadeRipoll tambéhaestatestud¡atperNAVASCUÉSPALACTO,P: 1987.Op cit60 La figura i la trajectòr¡a professional de Rogent, com també les seves aportacions a l'arquitectura cala-lana del segle XlX, han estat sobradament estudiades per Pere HEREU en Vers una arquitectura nacíonal(Barcelona, UPC, 1987) També hi dedica un capítol a la restauració del monestir de Santa Maria de RipollVegeu, a més, HEREU, Pere: L'arquitectura d'Elies Bogent Col.legi d'Arquitectes de Catalunya Barcelona,1 98661. PLACABGOL, Joaquín: 1949-1950 Op cit, pàgs 57-77

Vic. Cel la del temple romà, reconstru¡da

I

Vic Columnata del temple 1934

Vic El temple romà, reconstruiT. 1961

Ripoll, Planta de I'església del monestir. 1830

l!:ii:ll.ll'J.r

{-¿_. .

aa

¡¡¡¡I

tt

40

Restauració monumental a Catalunya (segles XtX i XX)..

artíst¡c per convert¡r-se en una s¡ngular reconstrucció patr¡òt¡ca, símbot de la recons-trucció nacional que Catalunya s'havia proposat".62

Rogent va realilzar un segon projecte, que va ser aprovat per I'Acadèmia deBelles Ads de Barcelona el 1886. El mes de març del mateix any es van iniciar les obres(amb la valuosa aporlació de 5.000 pessetes per part de la Diputació de Barcelona) i

la nova església seria consagrada el 1893.Les diferències més notables respecte al projecte de 1865 (que va justificar pel

fet que quan el va redactar "conocía poco los principios de nuestro arle regional" i per-què "faltaban obras técnicas que /os expl¡caran,, segons ell mateix escrivia en el seuinforme de 1887 dirigit al bisbe de Vic) radicaven en les solucions donades alaÍaça-na principal i al cimbori, i en el tipus de sustentació de les arqueries de les naus late-rals, que van tornar a ampliar-se a cinc (el 1830 havien estat reduides a tres), per recu-perar I'espai original del temple. Rogent, després de llegir el viaje Literario por lasiglesras de España, del Padre villanueva, en el qual s'afirmava que entre les doblesnaus laterals de l'església del monestir hi havia pilars i columnes alternats que rebienles arqueries, modificà el projecte inicial, en el que només havia dibuixat columnes.Per fer el cimbori es va inspirar en el de sant Jaume de Frontanyà, municipi proper aRipoll, després d'analitzar els de diverses esglésies romàniques. Amb l'estudi direc-te de les fonts i "apllcant-hi criteri racionalista", com ell mateix escrivia, va conclou-re que la solució de major tradició al Principat era la forma octogonal sostinguda enels seus xamfrans per petxines.

Quant a les torres-campanar de la façana principal, el projecte de 1g65 preveiacompletar la torre nord, que estava incompleta, prenent com a model la torre sud. Elsseus estudis el van portar a la conclusió que les torres romàniques catalanes seguienla tradició llatina de cossos prismàtics quadrats successius, amb la particularitat detenir un coronament emmerletat en els quatre fronts. Així és com ho va plantejar enel projecte de 1886. Les seves fonts d'inspiració van ser els campanars de Sant Martíde canigó i Sant Miquel de cuixà. Finalment, només es conclouria la torre sud, men-tre que la nord va quedar truncada a l'altura del segon pis i coronada més tard ambun cos piramidal de capcers amb arqueries escalonades i una coberta de pavelló.

Els criteris que va aplicar Elías Rogent a Ripoll, amb la finalitat que "/a restau-ración no esté basada en teorías racionalistas ó sea h|a de la fantasía del artista,,,63van estar subjectes a tres paràmetres: la reconstrucció mimètica d'allò que haviaexistit, la reparació de les parls que estaven danyades i la projectació dels elementsque havien desaparegut, segons dades fefaents o per analogia amb d,altres.

Aquests criteris i aquest mètode palesen que Rogent va ser un dels arquitectesde l'època que millor van saber interpretar el missatge de Viollet i, com ell, va adop-tar una posició eclèctica, no tan sols en els edificis de nova planta, sinó també enalgunes actuacions sobre l'arquitectura històrica. Com Viollet, també va tenir críti-ques, no tant dels seus contemporanis sinó de dues generacions més joves, ja queel mestratge exerc¡t a l'Escola d'Arquitectura va influir de tal manera que algunsarquitectes que més endavant acusarien Viollet de fer falsificacions artístiques no vangosar de criticar a Rogent directament.6a

De restauracions estilístiques -encara que també s'hi van aplicar criteris

arqueològics i anastilosis- podem també classificar les operacions de trasllat, i laseva posterior reconstrucció fora del seu lloc original, d'edificis -o part d'ells- des-muntats a causa de reformes urbanes. Aquests trasllats es van aconseguir gràcies al'entossudiment de les comissions provincials i de les institucions dedicades a la pro-tecció i salvaguarda del patrimoni arquitectònic. Amb tots els inconvenients que aixòcompodava, l'immoble era percebut com a objecte moble i, per tant, susceptible deser canviat de lloc, tot i reconeixent que en el nou muntatge es perdria gran part delcaràcter original de l'edifici.

A Barcelona es van fer nombrosos trasllats: la casa Gralla, el portal de l'esglé-sia de sant Miquel, els convents de santa Maria de Jonqueres -o de la concepció-i de Montsió, la porla del convent del Carme, etc.

62 GoNZÁLEZ,Antoni: l936."Lainacabadareconstrucciópatriòticadel monestirdeRipoll" Arret,14 Maig63. ROGENI Elías: 1887 Santa María de Ripoll. lnforme sobre las obras realizaclas en la basitica y las fuentesde la restauración Barcelona, lmprenta de la Viuda e Hilos de J. Subirana, pàg 2964. Josep Gudiol va ser un dels crítics que més durament va atacar I'actuació de Rogent a Santa Maria deRipoll Vegeu: GuDloL, J: 1936 "Notes per a la història de la restauració isalvament dels monuments deCatalunya medieval ¡ d¡verses conseqtiències. Arquitectura i lJrbanisme, núm 15, desembre

Ripoll. Primer projecte d'Elías Rogent, 1865

Ripoll. Segon projecte d'Elías Rogent 1886

Barcelona Casa Gralla, abans de 1 855

41

IVIONOGRAFIES

Barcelona. Pati de ¡a casa Gralla, reconstruit

en un palau de Sant Gervasi

Barcelona. Façana de l'església de Sant

Miquel, reconstruida a I'església de la lvlercè

Barcelona, església de la Concepció,reconstruTda

Claustre de l'església de la Concepció en el

nou emplaçament

La Casa Gralla, edifici renaixentista, va ser enderrocat amb motiu de l'oberturadel carrer del Duc de la Victòria entre 1855 i 1860, malgrat les protestes ciutadanes.ElÍas Rogent, per encàrrec d'un potentat barceloní, Josep Xifré, va aixecar-ne els plà-nols i va desmuntar els elements adístics més rellevants, com ara la porlada i el patiamb les seves galeries d'arcs de tradició gòtica, abans de la demolició. Dipositadesles dues peces en llocs diferents de la ciutat, finalment de la casa només es va sal-var el pati, que va ser traslladat gairebé trenta anys més tard a un edifici que el Mar-quès de Casa Brusi va manar fer al barri de Sant Gervasi amb l'objecte de recons-truir-lo peça a peça.65 La podada va desaparèixer, víctima de l'oblit, del lloc on haviaestat traslladada.66

La demolició dels edificis religiosos, un cop extingits els seus ordes a parlir dela desamortitzacio de 1835,67 va crear també expectatives de reformes urbanes i deformació d'espais públics. Si a això afegim els perÍodes revolucionaris i anticlericalsque van tenir lloc al segle XlX, no és estrany que es perseguís de manera especial alli-berar terrenys allà on s'aixecava una església o un convent. Però els edificis afectatssolien ser grans monuments medievals que contenien impoftants grups escultòrlcs,cosa que va motivar-ne el desmuntatge, trasllat i reconstrucció.

L'església de Sant Miquel, que havia estat ubicada en l'actual plaça de SantMiquel, contenia una portada gòtica que va ser desmuntada a l'enderrocar-se el tem-ple el 1868, i dos anys més tard va ser encastada en la façana lateral de l'església dela Mercè, construrda al segle Xvlll.

El campanar va anar a parar aformar paft d'un altre edifici errant, l'antic conventde Santa Maria de Jonqueres, el claustre i l'església del qual van ser traslladats a unsolar emplaçat entre els carrers Aragó i Roger de Llúria, en el nou eixample barceloní,treball quevaexecutarel mestred'obresJeroni Granell entre1871 i'l888.Enlarecons-trucció de la nova església, l'autor es va guiar més pels condicionanls del solar i perla moda medievalista que no pas per la restitució espacial i estructural primitives. Lapoda, que en el seu origen estava situada en la façana lateral, es va col.locar als peusde la nau. Tampoc les finestres i la decoració de la cornisa provenien de l'antic temple.El claustre va conseryar la seva estructura, però va haver de ser retallat en les sevesquatre ales per adaptar-se al nou espai. El campanar procedent de l'església de SantMiquel es va muntar també amb una reinterpretació sui generis, no aliena als postulatsmés acientffics del res¿auro stl/rstlco.

Un altre edifici errant va ser el convent de Nostra Senyora de Montsió, del seglexV. Emplaçat al costat del Porlal de l'Àngel, va ser traslladat a la Rambla de Cata-lunya, número 115, el 1882. Es va ocupar de l'operació l'arquitecte Joan Marlorell i

Montells (1 833-1906), que va reconstruir l'església, el claustre i la sala capitular. Peradaptar la fàbrica gòlica al nou solar, Martorell va haver de redactar un projecte denova planta, motiu pel qual es va allunyar del que podria haver estat una anastilosipura per adoptar un criteri estilístic. No es va cenyir a la traça original i la façana ésuna lliure interpretació romàntica d'allò que havia estat en el seu origen, a la que vaafegir finestrals, contraforts i un pòrtic. Tampoc el claustre no va ser reconstruit fidel-ment. L'embolcall dels elements traslladats va ser un nou conjunt monàstic projectattambé per Joan Martorell i acabat el 1890.68

Un altre tipus d'intervenció de caire estilístic -encara

que s'hauria de parlarmés d'un accentuat eclecticisme en les decisions preses pels autors- van ser les

65 AINAUD, J ; GUDloL, J ; VERRIÉ, F-P.: 1947 Catálogo Monumental de España La Ciudad de Barcelonalvladr¡d. Consejo Superior de lnvestigaciones Cientificas, lnstituto Diego Velázquez, pàgs. 344-34666 El 1995, el pati va tornar a ser desmuntat i reconstruiT en una antiga nau de l'Hospitalet de Llobregat pelsarquitectes Octavi l\,4estre iJosé lvl'Vivas. Vegeu IVIESTRE, Octavio: 1997 "Reconstrucción del patio de laantiguaCasaGralla" Festauración&Rehabilitaclón,5 Madrid,junio; IVIESTRE,O;V|VAS,JM:1996."Edificioadministratìvo en Hospitalet de Llobregat" [Casa Gralla] ON Diseño, 178 Barcelona67 Sobre la desamortització a Catalunya, vegeu: MoLl FFtcoLA, lVl.: 1975. La Desamoftización en la Provinciade Gerona: 1835-1854 Universitat Autònoma de Barcelona [tesi doctoral, resum]; SrMóN SEGURA, F.: 1966

"La desamodización de Mendizábal en la provincia de Barcelona". Moneda y Crédito, núm 98; ídem 1969Contribución al estudio de la Desamoft¡zación en España La Desamorfización de Mendizábal en la provinciade Gerona.lvladrid, ed Castilla.68 Com va succeir amb el pati de la Casa Gralla, el claustre de l\¡lontsió no va acabar aquí el seu pelegri-natge, sinó que després dels despedectes soferts en el monestir durant la revolució social de 1936, va sertraslladat i reconstrurT de nou el 1948 en una nova residència de la comunitat (les monges dominiques), quees va instal.lar a I'antic lvlas Casanoves d'Esplugues de Llobregat Aquest mas hav¡a estat objecte de refor-ma entre 1915 i 1924, segons un projecte iniciat per Antoni M'Gallissà i acabat per Lluís Domènech i

l\4ontaner. CARBONELL, Mn. Esteve: 1949 Esp/ugues de Llobregat Monografia històrica. Barcelona

42

reformes d'edificis emblemàtics derruits en part o envellits, alguns d'ells adquirits perla burgesia vuitcentista. Les respostes projectives van ser ben diferents i els resultatsno sempre van tenir la mateixa fortuna: des de reconstruccions o acabats historicis-tes de la més diversa procedència, més o menys respectuosos amb l'arquitectura pre-existent, a transformacions radicals basades en fantasies medievalistes, fruit d'erròniesreinterpretacions de I'esperit de Viollet le Duc.

Un exemple d'actuació amb un ced rigor científic va ser l'executada al castellde Castelldefels. El seu propietari, el banquer Manuel Girona iAgrafel (1 818-1905),que quan era jove havia seguit els estudis d'arquitectura, sense arribar a concloure'ls,va encarregar el projecte de reconstrucció i reforma a Enric Sagnier i Villavecchia(1 858-1931). Abans d'iniciar les obres, Girona va fer un reportatge fotogràfic del cas-tell, reportatge que va ser completal al finalilzar les obres.

La solució adoptada per Sagnier és una combinació eclèctica d'elemênts pro-cedents d'edificis medievals o renaixentistes desapareguts amb d'altres de nova fac-tura. Sagnier va restaurar el coronament dels murs reconstruint o inventant merlets i

torrasses; va obrir finestres neogòtiques (fetes amb pedra arlificial), va reformar lessales nobles i va revestir els paraments exteriors amb estucs que imitaven l'aparellde carreus d'una fortalesa medieval, copiant-los (els estucs) dels que havien existit almateix edifici al segle xvtt. La seva intervenció, tanmateix, va ser respectuosa amb laplanta i la fesomia volumètrica general del conjunt, raó per la qual I'evolució cons-tructiva del castell pot llegir-se avui sense falses interpretacions cronològiques.

No va succeir el mateix amb el castell de Cerdanyola o de Sant Marçal, l'as-pecte del qual el 1869 era el d'una forlalesa de planta quadrangular voltada d'un valli muralles, amb un pati central i amb la torre de l'homenatge gairebé cilíndrica en undels angles. Gaietà Buigas i Monravà va ser l'arquitecte encarregat de la seva remo-delació. A diferència de l'actitud adoptada per Sagnier, o de la que adoptaria Domè-nech i Montaner en el castell de Santa Florentina de Canet de Mar uns anys més tard,Buigas va optar per una arquitectura escenogràfica el resultat de la qual va ser la pèr-dua dels espais adjacents a l'edifici.

Amb aquest model d'intervenció, que actualment mai podríem denominar "res-tauració", Buigas reflectia una manera de conservar i d'entendre els monuments, queva tenir nombrosos seguidors en aquesta època, en la qual mentre els uns es recrea-ven en el coneixement de la història de manera rigorosa, els altres la desviduaven o laanul.laven a la recerca d'arquitectura "moderna". El llenguatge neomedieval va ocul-tar els antics elements arquitectònics, autèntics i austers, construint una torre inexis-tent en l'angle oposat a on hi havia la de l'homenatge i omplint I'edifici de terrasses i

merlets, i les seves parets de finestres.Gs

Amb uns criteris ben diferents va intervenir Lluís Domènech i Montaner en el cas-tell de Santa Florentina de Canet de Mar. Encara que les obres de restauració i remo-delació es van efectuar ben entrat el segle xx (entre 1907 i 1909), quan l'arquitecturamodernista es trobava en plena efervescència i el mateix Domènech hi apoftava obresde nova planta ben representatives d'aquest estil, citem l'actuació al castell de SantaFlorentina perquè el seu plantejament projectiu padicipa plenament del vessantarqueologista -alhora

que estilístic- que va marcar les seves obres de restauració.7oEl castell, propietat del ja esmentat Ramon de Montaner, era una antiga domus

o casa forta, a la qual se li havien anat afegint al llarg dels segles alguns elements dedefensa. Abans de procedir-ne a la restauració, Domènech i Montaner va estudiar lafortalesa i va aixecar el croquis de la planta, amb la representació dels elements mésantics i dels afegits posteriorment. El castell presentava dues grans torres unidesentre si per un porlal, datats del segle xlv, i una sèrie de cossos que s'hi adossavenlateralment i que contenien finestrals gòtics.

Segons Lourdes Figueras,Tl "la restauració va suposar una manifestació delsmés típics arqueologismes, a/s quals s'hauran d'afegir, però, Ies singulars aportacionsde I'autor; especialment en I'aspecte a¡1ístic concedit a la cripta I.../", i segueix dient:

"Domènech va fer coincidir en aquesta restauració fots e/s tòpics a l'ús, incorporanta I'antiga edificació un claustre sencer, procedent,,de l'antb Santuari del Tallat lquehavia estat adquirit poc abans per Ramon de Montanerl amb la inclusió de tots e/sseus capitel/s historiats, a més d'altres e/emenfs goticitzants gue es troben inscrits en

69. DALrvtAU, Rafael (editor): 1967 i 1969. E/s caste//s catalans, vol ll Barcelona, pàgs. 54 i 5870 Es interessant recordar quins eren alguns dels autors que es trobaven en la biblloteca de Domènech i

lvlontaner: Viollet le Duc, Ruskin, Durand i Taine. Sembla que pel primer d'ells sentia un gran respecte i admi-ració Vegeu DoN/ÈNECH I G|RBAU, L; F|GUERAS I BURRULL, Lourdes; DoMÈNEOH I AMADó, Roser: 1989 L/u/sDomènech i Montaner i el d¡rector d'orquesfra. Barcelona. Fundació Caixa de Barcelona, pàgs. 35-37.71 DoN/ÈNEoH r GTRBAU, L; FTGUERAS r BURRULL, Lourdes; DoMÈNECH r AMADó, Roser: 1989 Op cll, pà9.83.

Restauració monumental a Catalunya (seg/es XIX ¡ XX)

Castell de Castelldefels, abansde la restauració d'Enric Sagnier. 1882

Castell de Castelldefels, desprésde la intervenció de 1897

Castell de Cerdanyola, abansde la intervenció de Gaietà Buþas 1869

Castell de Cerdanyola, desprésde la intervenció de Gaietà Buigas

Canet de Mar.

El castell de SantaFlorentina abansde la intervencióde Lluís Domènech

i Montaner

Canet de Mar. El castell de SantaFlorentina, després de la intervenció

de Lluís Domènech i Montaner

tr'

l

'l' -.:j''*gp¡¡

I

.. r.t ¡'.:¡' +¡ - 1 ¡- i

l'

43

IVONOGRAFJES

Canet de lVar. Galeria del claustre del priorat

del Tallat, reconstrurda al pati del castell

lvlonestir de Montserrat Absis construtts per

F Villar Lozano

l\/laqueta del monestir de Montserrat, abansde la intervenció de 1 989-1 995

lvlaqueta del monestir de Montserrat segonsel pro¡ecte d'Arcadi Pla

Absis de l'església després de laintervenció d'Arcadi Pla

tots eis murs exteriors dels edificis i que ultra les reproducc¡ons, ostenten d¡ferentsprocedènc¡es."

De fet, Domènech va respectar i conservar el cos principal de l'edifici, que esta-va en bones condicions, i va ampliar les dependències de la casa amb altres cossos denova planta, que encara n'augmentaren més I'aspecte de gran fortalesa. És en aquestsnous cossos que va integrar les restes arqu¡tectòniques d'altres edificis medievals. Laseva actuació va tenir una bona acceptació en aquells moments i, fins i tot, molts anysdesprés. Monreal i Maftín de Riquer aixi ho manifestaven: "Aixecà torres i pavellons depedra, decorà els magnífics salons amb xemeneies treballades i enteixinats pintats [...]Seguí en tot el criteri de l'època, inspirat en les doctr¡nes de V¡ollet le Duc, però sabérespectar i no falsejar la mansió antiga, que va quedar per-fectament diferenciada deI'obra nova. Un altre mèrit de Domènech i Montaner fou I'haver recollit elements arqui-tectònics dlspersos i tornar-los a llur funció incloent-los en el nou conjunt d'edifica-cions",72 com el pati amb la seva escala exterior i les galeries gòtiques de l'esmentatclaustre del Tallat, que havia existit a la comarca d'Urgell (Lleida).

Tant en aquesta obra com en la de la seu del Centre Excursionista de Catalunya,al carrer del Paradís de Barcelona, Domènech se situa en una posició pont entre elracionalisme preconitzat per Viollet le Duc i el pes de la tradició històrica de l'arquitec-tura autòctona, fent compatible, com diu el seu besnét, l'arquitecte Lluís Domènech i

Girbau, "e/s fermes aparentment contradictoris d'internacionalisme i nacionalisme",T3dos aspectes que desenvoluparia sobretot en les seves obres de nova planta.

Una altra intervenció interessant, quant al plantejament de criteris projectius, vaser la que es va portar a terme a la basÍlica del monestir de Montserrat, construlda entre1560 i 1592 en el llenguatge renaixentista propi de l'època. Poc després de la seva cons-trucció i quan encara no estava cobena, es modificà el projecte original i la nau centrales va cobrir amb un cos a dues aigües. Entre 181 4 i 1817 , després de patir les conse-qüències d'un incendi provocat per les tropes napoleòniques, es va afegir un pis sobreles capelles-naus laterals i es va col.locar una coberta única a dos pendents que englo-bava les tres naus.

La precarietat d'aquestes cobertes va obligar a fer noves reparacions anys méstard. Entre 1860 i 187.1 , l'arquitecte Francisco del Villar Lozano va redactar dos pro-jectes de restauració per encàrrec de la Junta de Reconstrucció Artística de la basíli-ca. lnteressa destacar aquí l'actuació portada a terme en la capçalera del temple. Enels projectes de Villar van aparèixer per primer cop tres absis semicirculars de duesplantes adossats a la paret externa del presbiteri, que mai no hi havien existit. En unnou projecte de 1880, apareixia recrescut l'absis central amb una tercera planta, solu-ció que permetia compensar en el possible la desproporció que s'havia produit entrela primitiva façana renaixentista i l'addició del pis superior del temple. Les obres es vanexecutar entre 1876 i 1884 seguint aquesta última idea d'acabat de la zona absidal,en estil neoromànic, amb finestrals i una galeria superior d'arcuacions de mig punt.74El resultat va ser una superposició d'estructures i estils -els existents en la basílica i

els de nova planta- que poc o res responien a una reflexió científica (en sentit histò-ric), sinó a una necessitat funcional i a un imperatiu estètic.

Però no totes les intervencions en el patrimoni construit tenien com a referèn-cia els estils medievals. El neoclassicisme hi havia arrelat profundament i, així, podemcomprovar que al mateix temps que es feien i es recreaven les formes del passatmedieval (romànic, gòtic, el primer Renaixement...), també hi va haver autors de re-formes d'edificis que van prendre com a referència els ensenyaments encara moltpropers en el temps de les acadèmies. Un exemple d'intervenció el constitueix elpalau Falguera, de Sant Feliu de Llobregat. L'edifici, conformat a parlir de la comprai annexió de diverses cases de cós contigües, havia adquirit al segle XVilt l'aspected'un casalot senyorial.Ts Lobjetiu de la reforma que es varealitzar entre 1870-1880

72. N/IONREAL, Lluís; RIQUER, Martí de: E/scaste//s medÌevalsdeCatalunya. Vol 2 Barcelona, Editorial Falcó,1958, pàg 34.73. DoN,|ÈNECH r GTRBAU, L: 1989. Op clt, pàg 6074 El 1994, durant una nova intervenció a la basílica, l'arquitecte Arcadi Pla va fer desaparèixer la cobedamoderna i la tercera planta de l'absis, amb l'oblecte de recuperar el perfil renaixentista del projecte original.Vegeu PLA IVIASMIQUEL, Arcadi: 1990 Projecte de restauració de /es cobertes de la basílica de MontserratAnàlisi de l'edifici. Generalitat de Catalunya Barcelona [inèdit].75. RETUERTA, lvl'Luz; SANMAFTí,Carme: 1998 "lnvestigacióhistòricaiarlísticadel PalauFalgueradeSantFeliu de Llobregal". Quaderns CienttTtcs I lècnlcs de Restauració Monumental, 11 Servei del PatrimoniArquitectònic Local Diputació de Barcelona, 2000

44

va ser donar un acabat uniforme a la f açana que s'obria al jardí posterior de la casa i

convedir aquest en un parc mig clàssic i mig romàntic, a imitació dels de les vil.les ita-lianes o dels jardins francesos. La solució adoptada en la façana va ser la d'un palauentre tardorococó i isabelí, decorada amb relleus de terra cuita i pilastres clàssiquesadossades (ornamentació esteticista que va tenir com a precedent la Casa Xifré deBarcelona, construida entre 1836 i 1840), la primera planta del qual es va connectardirectament amb el jardí a través d'una escalinala a la imperial.

Una altra aportació de tipus academicista va tenir lloc en una arquitectura me-dieval. Es tracta del palau de la Paeria de Lleida, edifici romànic que allotja la casa dela ciutat. El 'l 868, l'arquitecte Agàpit Lamarca remodelà el pis superior de la façanaprincipal i la façana posterior que s'obre sobre el riu Segre, utilitzant en tots dos el llen-guatge neoclàssic. El 1929, el pis de la façana principal seria reformat de nou i medie-valitzat per l'arquitecte Ramon Argilés.

Aquestes actuacions revelen encara una inclinació -sobretot

més detectableen els darrers mestres d'obres- per mantenir els estils classicistes que havien domi-nal el panorama de l'arquitectura de nova planta durant gairebé dos segles, i un certrebuig vers una arquitectura innovadora, basada en la interpretació dels estils medie-vals. Hem de recordar que, en aquests anys, Elías Rogent ja estava construint I'edi-fici de la Universitat Literària de Barcelona (1 863-1873), amb un llenguatge totalmentnou -si bé no inèdit a Europa.76 D'altra banda, aquestes intervencions resoltes a lamanera tradicional responien, també, a dos requeriments, el primer d'ells -i sobretot-funcional, al qual se li afegia el segon, l'estètic. El planiejament no partia, doncs, ambuna clara consciència d'intervenir en un patrimoni històric, sinó en un edifici vell i pocútil a les necessitats d'aquell moment.

El teatre del Liceu de Barcelona, per exemple, que es va incendiar el 1861 , vaser reconstrurt per Oriol Mestres, qui va mantenir les línies estilÍstiques generals del'edifici original, però no va dubtar a incorporar nous materials, com el ferro, per a larefecció de l'estructura de coberta i d'altres elements sustentants. L'adopció d'a-quest nou material, que es va justificar per la seva resistència al foc, va produir unareacció immediata entre els amants de la música, motivant crítiques i polèmica a tra-vés de la premsa.77

En la reparació duta a terme el 1898 en el pont Vell de Roda de Ter, va predo-minar l'aspecte utilitari per damunt de l'antigor o del valor artÍstic de l'element, enca-ra que sense detriment d'aquest. El pont havia arribat al segle xlx amb sis arcs de migpunt de llums desiguals.Ts El projecte de reparació que s'hi va haver de fer a causa delmal estat de conservació va introduir reformes impodants que van afectar notable-ment la imatge medieval de la construcció, però no la construcció en ella mateixa. Lesreformes van consistir en bastir una sèrie d'arcs per sobre dels romànics amb l'objectede modificar la rasant original i reduir el fod pendent existent, que impedia el pas decavalleries i carruatges en determinades èpoques de l'any. La superposició de la fàbri-ca moderna sobre I'antiga denota, tanmateix, una cerla consciència del caràcteremblemàtic que sens dubte devia tenir el pont romànic per a la població.

Menció a part mereixen les que hem denominat intervencions completives, i

que podrien emmarcar-se dins de la teoria del restauro storico (però alhora estilístic).Aquest tipus d'intervenció va tenir com a objetiu completar aquells edificis que havienquedat interromputs per motius econòmics, però que gaudien de la consideració demonument per pad de la ciutadania. L exemple més il.lustratiu va ser el de la catedralde Barcelona, la façana principal de la qual va restar inacabada el 1449.

El mestre normand CarlÍ Galtés va ser l'autor de la traça de la façana (dibuixa-da en 12 pergamins, dels quals se'n conserven vuit a l'Arxiu de la Catedral), quesegueix els models gòtics del nord de França. D'aquesta façana només es va arribara construir fins al basament. La resta es va tancar amb un mur llis, exempt de deco-racio, a excepció d'alguns finestrals; la podada, que sembla que va ser treballada

76 La influència que exerceix l'arquitectura alemanya en Rogent, a pad¡r del seu primer viatge a aquell país,

el 1855, es fa palesa sobretot a la Un¡versitat Literària de Barcelona, on copia gairebé de manera literal algunselements formals de la Biblioteca de l\¡lunic, obra de F. von Gärtner. Vegeu: HEREU, P: 1987, Vers una arqui-tectura. Op. c¡t77 LACUESTA,Raquel: 1996 "El teatrocomoAveFénixolavenganzadelostrinitarios(ladesventuradahis-toria del teatro del Liceo de Barcelona)" Quaderns Científics i lècnlcs, 8 Diputació de Barcelona. Aquest afti-cle recull una àmplia bibliografia sobre la història del teatre del Liceu78 SoLDEVTLA GARciA, Teresa: "El Pont Vell de Roda de Ter. Estudi històric". Quaderns Científics I lècnics,5. Diputació de Barcelona, 1993.

Restauració monumental a Catalunya (seg/es XIX i XX)...

Sant Feiiu de Llobregat Casa Falguera.FaÇana construida entre 1870 i 1880

Roda de Ter. El pont vell

després de la intervenció de 1839-1842

Roda de Ter. El pont vell abans del 1839

t A' 31

I *.- '¡..¡sr +

Gravat de la catedral de Barcelona 1845

45

MONOGRAFIES

e+ .,-

Barcelona Catedral Primer projected'Oriol Mestres 1860

Barcelona Catedral. Segon projected'Oriol l\,4estres 1 864

seguint en cefta manera la tradició del romànic lleidatà, es va col.locar el mateix any1449.E|cimbori, dibuixat pel mestre major Baftolomé Gual iel fusterJoan Anyugues,que van prendre com a model el de la catedral de València, tampoc no va arribar afeliç terme i el poc que es va construir -l'inici del tambor vuitavat sobre trompes- esva protegir amb una coberta de pavelló amb armadura de fusta i teula àrab. Aquestera l'estat que presentava l'edifici cap al 1887, abans que s'iniciessin les obres de lafaçana, segons es pot comprovar en un dibuix de L. Urgellés publicat el 15 de generde 1891 en La Hormìga de Oro, conjuntament amb un altre, també seu, de la façananeogòtica acabada de fer.

La idea de donar a la façana un aspecte digne es va convedir en una reivindi-cació repetida des de 1820. Hi va haver dues propostes inicials, una del 1821 quepretenia culminar-la en estil neoclàssic, d'acord amb I'arquitectura imperant d'aquellmoment, i una altra del crític d'ar1 Pau Piferrer, qui des de la primera edició del seullibre Recuerdos y Bellezas de España, de 1839, reivindicava acabar la construcció dela façana i del cimbori prenent com a punt de referència l'arquitectura gòtica.

Però el projecte que va anar prenent més força va ser el del propi mestre Carlí,que segons Joan Bassegoda havia estat trobat el 1 843,7s i que va ser copiat en ungraval realilzat el 1 845 pel litògraf Josep E. Montfort (alguns anys més tard, FrancescParcerisa realilzaria un altre gravat a partir d'aquell que seria litografiat per J. Bononi publicat el 1884 en la reedició del volum dedicat a Barcelona de la col'lecció esmen-Iada Recuerdos y Bellezas de España).

Aquell projecte serviria de base, finalment, per a I'avantprojecte que l'arquitec-te Oriol Mestres i Esplugas (1 815-1895) redactaria el 1860 per encàrrec del seu amici antic company d'estudis Manuel Girona i Agrafel. Aquest seria el primer d'una sèriede projectes que es realitzarien de la façana i del cimbori i que provocarien una enèr-gica polèmica entre els professionals i la premsa de l'època. Oriol Mestres va realit-zar un segon projecte el 1864, en el qual el cimbori apareixia sense agulla.

Manuel Girona, que seria qui costejaria les obres finalment, va presentar el 1BB0a l'Academia de San Fernando un projecte amb dues opcions de cimbori (l'un formatper un tambor coronat amb una estructura de ferro cupulada i l'altre format per trestambors en degradació).

El 1882 es van presentar al capítol catedralici un nou projecte d'Oriol Mestres i

August Font i Carreras (1846-1924), refrendat amb les signatures de Rogent, JoanTorras i Josep Adigas, i un projecte de Joan Marlorell i Montells, també amb dues va-riants (en una s'incorporaven torres als extrems de la façana i en l'altra no).

Amb tots els dibuixos es va organiTzar una exposició en la catedral, que vadonar origen a la polèmica i a la formació de dos bàndols: els que recolzaven les

79. BASSEGoDA NoNELL, Joan: 1981 La fachada de la catedral de Barcelona Memorias de la Real AcademiadeCienciasyAdesdeBarcelona Barcelona,pàg 261-309; lbidem1995 Elstreballsi /eshoresalacatedralde Barcelona Barcelona

Barcelona Portada de la catedral Dibuix

de F Parcerisa

Barcelona Façana de la catedral Projectede lvanuel Girona. 1880

Barcelona Segon projecte de Manuel Gironaper a la façana de la catedral. 1880

I

I

I

ta a

I

r

ilr

I.

llt

46

Restauració monumental a Catalunya (segles XIX i XX)

Barcelona Projecte de façana per a

la catedral, de Joan Martorell

i Montells 1882

Segon prolecte de JoanlVlartorell 1882

idees d'Oriol Mestres i de Manuel Girona, d'una banda, i els que defensaven la pro-posta de Joan Madorell, de l'altra. Aquests darrers van arribar, fins i tot, a signar unescrit a favor del projecte de Martorell; entre ells figuraven Antoni Gaudí, LluÍs Domè-nech i Montaner, Josep Vilaseca, Josep Domènech Estapà, Joaquim BassegodaAmigó, Antoni Rovira Trias, i així fins a 28.

En el fons s'estaven debatent dues posicions contraposades respecte al modeld'intervenció: la gue es decantava per la continuitat del projecte del segle XV, queadoptava una solució facsímil de la façana, i la que defensava una intervenció inno-vadora basada en els postulats de l'arquitectura contemporània, ínflulda pel roman-ticisme centreeuropeu.Bo

Malgrat la polèmica, les obres de la façana s'iniciaren el 4 de juliol de 1887, diri-gides per Oriol Mestres però prenent com a base el projecte de Manuel Girona de1880 (delineat per Ramon Tenas iautoritzat amb la signatura del mateix Mestres,segons va documentar el Dr. Joan Bassegoda),81 després de ser aprovat per l'Aca-demia de San Fernando perquè <conservaba el basamento original antiguo y las ven-tanas existentes, y seguía el dibujo medieval reproducido en la litografía de 1845".Les obres s'enllestiren el 1890, però el cimbori, malgrat les temptatives de Girona, noes va arribar a tocar.

Davant les crítiques que es van fer a la Íaçana un cop aaabada, el banquerGirona Agrafel es va comprometre a reformar-la, encarregant-se'n August Font, suc-cessor de Mestres com a arquitecte de la catedral en morir aquest el 1895. Font vaafegir dues agulles sobre els extrems de la façana i uns gablets a les finestres supe-riors, apropant-se més a la idea de Joan Martorell. L'obra va quedar conclosa el 1897.

(El 1927,1'arquitecte Joan Rubió i Bellver, per defensar-se dels atacs que haviarebut en fer públiques les seves "Visions" del Taber Mons Barc¡nonensis pel seu acu-sat medievalisme, va explicar l'afer dels projectes de la catedral de Barcelona en unextens article publicat al núm.61 de la revista Et tmán. És interessant reproduir-neuns paràgrafs, ja que constitueixen una crònica de l'època: "La història de com ésque la façana i cimbori de la Seu barcelonina són quasi exactes als projectats perJoanMarforell,noéspròpiaperaquestlloc.El Círcol Arlístic deSanf Lluc, [...] essent-ne jo president va editar i repartir un document provatori, que va fer el seu camí. Allíel podrà llegir i assabentar-se'n qui ho desitgi. Però el cert és que la igualtat és gai-rebé completa. Doncs bo és que ara hom sàpiga que els dos més ferms adalits de lalluita que llavors es mantingué a Barcelona a favor del cimbori de Joan Martorell, aca-

80. Viollet le Duc considerava tan perillós restaurar "en reproduisant en fac-simile tout ce qu'on trouve dans unédifice, qu'en ayant la prétention de substituer à des formes postérieures celles qui devaient exister primitive-ment" Vegeu: "Restauration". 1875 Op cii. Es potser que, tot posic¡onant-se al costat d'ell, el grup d'arqui-tectes que es manifestaven en contra del projecte de Girona-l/]estres estaven rebutjant la solució facsímii81. BASSEGoDA NoNELL, Joan: 1995 Eis treballs i les hores Op cit.; vegeu també LAcUESTA, Raquel: 1997Op. cit. El dibuix signat per Girona, que es conserva al fons documental de l'SCCM, es correspon perfecta-ment amb la primera solució donada a la façana

Prolecte d'August Font. 1895

Segon projecte d'August Font. 1896

Catedral Visions de Joan Rubió i Bellverper a la catedral. 1927

47

MONOGRAFIES

Cimbori per a la catedral de BarcelonaDibuix d'August Font

Façana principal de la catedral

de Tarragona

Catedral de Tarragona

Prolecte d'acabat de la catedral

de Tarragona, d'E Rogent i A Font 1 884

Projecte d'E Fogent i A Fontper completar la façana 1884

La façana de la catedral desprésde la intervenció d'August Font, de 1896

bat amb altíssima fletxa i per a ésser fet amb pedra nova,foren Lluís Domènech i Montaner i Antoni Gaudí i Cornet,ajudats d'un mode fermíssim pel d¡ar¡ "La Renaixensa", irecolzats tofs en Eusebi Güell i Bacigalupi. Antoni Gaudí,amb les seyes pròples mans, va dibuixar, amb grandíssimapac¡ènc¡a, lafaçana iel cimbori de Joan Maftorell; Lluís Do-mènech va dibuixar-hi, també amb /es seyes pròp¡es mans,el corresponent rètol i I'escut de "La Renaixensa"; EusebiGüell va pagar-ne el gravat i el tiratge, i "La Renaixensa" elva repartir entre els seus subscrþtors... De manera queconvé que se sàpþa que [...] eren pañ¡dar¡s de la façanadel senyor Marforell, de Ia qual I'actual és un eco gensesmorteit, sinó ben clar i intel.ligible [...]").82

Respecte a l'esmentat cimbori, el mateix Font varealitzar també dos projectes, sent aprovat el segon per l'Academia el 1897. En lasolució final, és cerl que també es va acostar a la traça de Joan Martorell, amb ladiferència que el d'aquest contenia dos tambors i una agulla, i el de Font un sol tam-bor. Les obres, finançades pels fills de Manuel Girona, es van acabar definitivamentel 1912.83

També es pot considerar com a intervenció completiva el projecte d'ElíasRogent i August Font8a per acabar la façana i les torres de la catedral de Tarragona,que finalment no es va executar. Aquest contemplava la conclusió de la torre existenten un costat de l'absis i la construcció d'una altra simètrica al cantó oposat; a més,preveia completar la façana principal amb sengles agulles, que havien quedat inter-rompudes en el seu arrancament, i coronar les cornises amb una sèrie de pinaclesaixecats sobre els contraforts de les naus i capelles. Era, en definitiva, una solucióque ben podria estar influida pel coneixement que Rogent tenia de l'arquitecturamedieval normanda, que havia estudiat amb deteniment per a la restauració de SanlaMaria de Ripoll.

82 L'adicle de la revista EL lMÁN va ser reproduiT també en Taber Mons Barcinonensis Observacions escri-tes després de I'exposició pública de les "Vrslons" del Tàber al claustre de /a Seu Barcelona, lmpremta CasaP de Caritat, 192783 Memoria sobre la construcción del cimborio de la Catedral Basílica de Barcelona, dirigida al ExcmoCabildo de la misma por Manuel y Ana Gironay Vidal.Barcelona, lmprenta Henrich y Ca, 1915.84 Projecte publicat en HEBEU, Pere: L'arquitectura d'El¡es Rogent Col.legi d'Arquitectes de CatalunyaBarcelona, 1 986

FaÇana principal de la catedral, el 1890

o'ß'

4A

Restauració monumental a Cdtdlunya (segles XIX i XX).

Cal parlar, també, d'un tipus de restauració que va estar regida, fonamental-ment, pels criteris més estrictes de consolidació, reparació i manteniment, però que enalguns casos l'actuació va estar també significada per una sèrie de propostes que sóninteressants d'exposar aquí. En general, tot i que hi va haver projectes més o menysesplèndids que pretenien completar els edificis a la manera de Santa Maria de Ripoll,la manca de mitjans econòmics va fer que sovint les actuacions es limitessin a treballsde conservació parcials, alguns dels quals es van prolongar durant el segle XX. Un delscriteris que van prevaler va ser eliminar dels edificis les construccions que s'hi havienadossat al llarg dels segles, desvirtuant la fàbrica original, i recuperar formes i elementsconstructius emmascarats de qualsevol manera.

Del darrer terç del segle xtx podem citar, com a exemples: l'inici dels estudis i res-tauracions dels monestirs de Sant Cugat del Vallès, de Sant Pere de Galligants de Gi-rona i de Poblet, de les esglésies de Sant Pere de Terrassa, de la Reial Capella de SantaÀgata de Barcelona, de la catedral de la Seu d'Urgell, etc. En Sant Pere de Terrassa vatenir un paper impodant l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch (1 867-1956), incorporant-s'hi més tard Jeroni Maftorell i Terrats, les intervencions dels quals estan recollides enuna monografia escrita per Anna Castellano i lmma Vilamala.ss

Elías Fìogent va ser l'autor de la restauració de la capella de Santa Àgata inicia-da el 1856. Aquesta, que formava parl de l'antic Palau Reial Major, tancava la plaça delRei pel costat sud i el carrer de la Tapineria pel costat nord, sobre el qual volava partde l'edifici, assentat en la muralla romana. La façana d'aquest cantó estava pràctica-ment ocultada per una sèrie de cases que s'hi adossaven. La capella va ser subhas-tada arran del decret de desamoftització de 1835 i, poc després, utilitzada com a tallerd'escultura on treballaven els germans Venanci i Agàpit Vallmitjana.

Després de la primera fase de restauració, dirigida per Rogent, a instàncies dela Comissió Provincial de Monuments, la capella es va habilitar com a Museu Pro-vincial d'Antiguitats, que hi va romandre fins al 1932. En un informe que va redactarel mateix Rogent a requeriment de la Direcció General d'lnstrucció Pública i que vafer seu la Comissió en data 13 d'abril de 1867, l'arquitecte explicava les obres ques'hi havien dut a terme fins aleshores: "Si bien hace pocos años se hallaba en inmi-nente ruina [...], preséntase hoy rejuvenecida sin agrietamientos n¡ riesgo de desplo-me; habiéndose reparado cuidadosamente las paredes, bóvedas y maderamen, hoyse halla en buen eslado de conservacio no menos que la torre campanario, la cual,habiendo dado en otro tiempo seña/es de movimiento y ruina, promete continuar porlargos años con toda seguridad. Queda concluída la restauración de todo lo concer-n¡ente a obras de cantería y albañilería, faltando sólo colocar el solado, cuyo materialestá reunido en la localidad. También se ha recompuesto por total el aftesonado ocubierla, que presenta un rico alfarje realzado con dorados y pintura policroma. Lacarpintería de taller y cerrajería están completas asimismo, faltando sólo proceder asu colocación Bespecfo a las vidrieras de los ventanales hay terminadas las mayoresy más costosas, con toda primorosidad del añe de la Edad Media.',86

Al mateix informe, Rogent es manifestava contrari a la instal.lació del museu enla capella, perquè el recinte era ja molt limitat per a la col.lecció actual i tampoc noes podrien acondiciar els "grandes pedruscos" (sic). Advocava, en canvi, per tornarel culte a la capella, aprofitant que ho havia sol.licitat un capellà, ja que consideravaque n'era l'ús idoni. Les obres de consolidació a la capella es van succeir fins a aca-bar la centúria, però a càrrec dels arquitectes Oriol Mestres i Francisco del VillarLozano.

Ja iniciat el segle XX, la impodància del monument per una banda i, per l'altra,l'execució del Pla de Reforma lnterior de la ciutat (aprovat el 1 881), que va compodarl'obedura de la Via Laietana a partir del 1907, motivà diverses propostes d'urbanit-zació del seu entorn. Una d'elles, realilzada per Puig i Cadafalch el 1907, proposaval'alliberament del temple dels edificis que s'hi adossaven pel carrer de la Tapineria i

per la capçalera, i al costat d'aquesta es creava una escalinata que salvava el desni-vell entre la plaça del Rei, més elevada, i el carrer esmentat. La façana de la Tapineriaquedaria totalment visible en aquest tram de carrer, que desapareixeria al crear-hiuna plaça obeda a la Via Laietana (la futura plaça de Berenguer lll el Gran). La plaçadel Rei, per la seva banda, la tancava amb una reixa i l'enjardinava. Parl d'aqueslaidea va ser la que es podaria a terme a parlir dels anys trenta.

Seguint en aquesta mateixa línia d'alliberar I'església en el seu perímetre, l'ar-quitecte Joan Rubió i Bellver va presentar una altra proposta en el seu projecte del

85 CASTELLANo, Anna; VILA¡/ALA, lmma: 1993 Les restaurac¡ons de /es esg/ésles de Sant Pere de TerrassaMonografies, 3 SPAL, Diputació de Barcelona.86 GRAHIT GRAU, José: 1947. Op cit, pàg 116

lVonestir de Sant Pere de Gall¡gants,a Girona, conved¡t en museu arqueològic

Barcelona La capella de Santa Àgata,restaurada per E. Rogent entre 1856 i 1867,

i convertida en museu arqueològic

Barcelona. Projecte d'urbanitzacióde l'entorn de Santa Àgata, de Puig

i Cadafalch. 1907

Entorn de I'església de Santa Agata, segonsdibuix d'A Cardunets. 1920

49

,il

r¡l t " -.i,iÌilì

MONOGRAFIES

Projecte d'urbanització de l'entorn de SantaÀgata, de Puig i Cadafalch 1907

Dibuix de I'entorn de Santa Agata, segonsla proposta de Jeroni lvlartorell 1920

Visions de I'entorn de Santa Agata, segonsJoan Rubió i Bellver. 1927

"Taber Mons Barcinonensis" (Vision de lo que podría ser el acceso a la plaza delRey),u, de 1927, en el qual monumentalitzava encara més l'entorn amb unes torresneomedievals.

El 1936, la capella va ser novament restaurada pels arquitectes Adolf Florensai Jeroni Martorell, i, el 14 d'abril de 1943, hi va tenir lloc una missa per solemnitzar elrestabliment del culte, tants anys reclamat per alguns sectors.

El criteri conservacionista que Rogent va aplicar a Sanla Àgata contrasta ambl'actitud que adoptà l'arquitecte valencià Pascual Sanz iBarrera (1 870-1918) al re-dactar el projecte de restauració de la catedral de la Seu d'Urgell en 1903,88 querecull una bona dosi de la filosofia de la intervenció estilística vuitcentista.

L'edifici medieval de la catedral de la Seu havia estat emmascarat en el seuinterior, al segle Xvlll, amb obra de tolxo i guix, mutilant, inclús, les motllures i capi-tells romànics. També s'havien afegit murs laterals i cossos superposats a l'exterlo¡que desfiguraven la silueta original, inacabada. Va començar a ser objecte d'estudiper pad d'arquitectes i historiadors a mitjan segle xtx, d'entre ells Elías Rogent i PauPiferrer. Amb tot, el primer projecte de restauració no es varealilzar fins al segle xx.Pascual Sanz, després de fer el que ell mateix va denominar l'"estudi anatòmic" del'edifici, va arribar a la conclusió que davant de la façana principal romànica s'haviaprojectat, originàriament, fer un pòrtic (que mai no es va materialitzar). D'altra banda,va deduir que les torrasses quadrades que flanquejaven la mateixa façana havienquedat interrompudes en l'arrancament del segon cos, i que aquest havia de seroctagonal. També havien quedat interrompudes les dues grans torres dels extremsdel transsepte. Totes aquestes dades les porlà al seu projecte (que no va arribar aexecutar-se), completant les torres, enderrocant els cossos adossats i sobreposats,destapiant finestres, recuperant els alçats originals, etc.

El projecte va ser premial amb la segona medalla en l'Exposició Nacional deMadrid de 1904. Tanmateix, la visió dels seus dibuixos va causar indignació entre al-guns restauradors, ja que suposaven una transformació total de la seu. Puig i Cada-falch, que també en va fer una proposta de restauració cap al 1907, va arribar adir,en clara oposició a Viollet le Duc, "Apaftem la idea d'acabar I'obra construint avui atlòque mai no existí,'. I afegia: "El resultat d'aquestes restauracions és conegut per unallarga i trista experiència. Dotzenes de monuments restaurats per tot Europa per homesintel.ligentíssims, arquitectes de gran saber arqueològic, demostren que /es èpoquespassades, com els morIs, no ressusciten, I /es obres executades amb tal criteri sónobres noves amb escassa relació amb I'obra antiga que s'ha de restaurar... EIs arqui-tectes d'avui, respecfuosos amb els nosfres avantpassats [...] no hem d'atrevir-nos,i ntentant co m p I eta r- I es, a d es n atu ral i tzar I I u rs obres,. Be

La restauració de la catedral, que es va iniciar a la segona dècada del segle xX

-el 1925 hi va intervenir Jeroni Martorell des del Servei de Monuments de la Dipu-tació de Barcelona-, seguint en bona parl els criteris preestablerts per Puig i Cada-falch, es va allargar, amb successives interrupcions, fins al 1974 (les obres van serdirigides per l'arquitecte F. Pons Sorolla entre 1955 i 1974, i finançades pel Ministeriode la Vivienda). Es van eliminar els cossos afegits a la fàbrica romànica, es van repi-car els enguixats interiors, es van recuperar les arqueries de l'absis i es van rebaixarles torres al nivell en què havien estat interrompudes en l'època medieval, sense rein-terpretar-ne I'acabat. Només la petita torre del capcer de la façana principal va sertransformada en una torre emmerletada neoromànica.

Com a conclusió a aquest capítol podem dir que la diversitat de plantejamentsen la praxi de la restauració a Catalunya al llarg del segle xtx, que, com hem vist, vatenir motivacions també diverses (des de les més lligades al sentiment nacionalistapropiciat pel moviment de la Renaixença fins a les que pretenien aparentar el nivellsocioeconòmic d'una burgesia pujant, i des de les inspirades per una conscienciacióenvers la necessitat de la conservació de la història del passat fins a les que es basa-ven en un imperatiu funcional), palesen que l'actuació en els monuments durant

87 RuBlÓ I BELLVEH, Joan: 1 927 Tàber Mons Barcinonensis Observacions escrites Op clf (Els tres gransquadres pintats a I'oli de l'exposició celebrada el febrer de 1927 a la catedral barcelonina estan dipositats aI'SCCM de la Diputació de Barcelona) Vegeu també LACUESTA, R, et al¡it 1986 "Visions del l\¡lons TaberBarcinonensis", aDiputació de Barcelona: Setanta anys de catalogac¡o i conservacÌó de monuments SCCMBarcelona, pàgs 64-6588 SANZ BARRERA, Pascual: Monografía y restauración de la Catedral de /a Seo de Urgel Barcelona, 1 90689 PutG I CADAFALOH, Josep: 1918 Santa Maria de la Seu d'Urgell Estudi monogràfic Barcelona

Catedral de la Seu d'Urgell 1884

50

Restauració monumental a Catalunya (segles XIX i XX)

tl =.- --" -, ' .-

;-''--' ''' -l.l Á't

il':1 ::,i"ir+,1^

La Seu d'Urgell Projecte de restauracióde Pasqual Sanz Barrera '1903

La Seu d'Urgell Projecte de restauració

de Pasqual Sanz Barrera 1 903

aquesta centúria no va seguir una línia única quant a criteris ni metodologia de la res-tauració, per bé que el llenguatge formal de les intervencions s'expressés de mane-ra generalitzada sota el denominador comú dels historicismes d'arrel medieval, sinóque la sensibilitat i els coneixements de cada autor i la naturalesa dels monuments i

dels encàrrecs van donar com a resultat respostes ben diferents.També és cert que tant les institucions encarregades de la tutela i la salvaguar-

da dels monuments com alguns dels arquitectes i historiadors que van dirigir treballsde restauració, no van estalviar esforços en conèixer el passat històric dels edificis, enestudiar-los, analitzar-los, comparar-los, fer l'aixecament planimètric i els repodatgesfotogràfics pertinents, mantenint una actitud que es pot enquadrar dins el corrent filo-sòfic positivista. El mestratge de Rogent, que sens dubte va pariir d'una formació i

d'una metodologia científiques, va deixar la seva empremta en algunes generacionssegüents, fins ben entrat el segle xx.

Un altre aspecte que cal destacar és que en el primer quaft del segle XtX es vananar assentant les bases del que en la centúria següent es desenvoluparia i denomi-naria arqueologia científica. La creació el 1907 de l'lnstitut d'Estudis Catalans va ser laculminació d'un procés que es va anar gestant durant aquells anys de la Renaixença.

Quant a les tendències assumides pels restauradors, ultra la preocupació pel co-neixement de la història de l'arquitectura, es va acudir, al llarg del segle xtx, a un debatpermanent centrat en aspectes lligats amb la incorporació o no incorporació dels nousllenguatges i tècniques constructives de l'arquitectura moderna i innovadora d'aquellmoment a l'arquitectura preexislent de caràcter monumental. No es fan teories de la res-tauració de manera explícita, com succeeix a França o Anglaterra, sinó que el debat i

les justificacions de les intervencions queden implícits en les memòries dels projectesarquitectònics, on s'al.ludeix sovint a la personalitat -per admirar-la o rebutjar-la-dels restauradors d'altres par'sos.

La presa de consciència per parl dels professionals i arlistes catalans de revalo-rar i protegir l'ar1 antic propi discorre paral.lela, si bé amb uns trets específics de caràc-ter polÍtic i nacionalista, a la nova mentalitat europea. Tampoc no es dóna en aquellsanys, a Catalunya, un rebuig per afegir elements arquitectònics nous a les velles arqui-tectures, i cadascú interpreta i reinterpreta els estils del passat segons discursos demajor o menor grandiloqüència, o de major o menor fidelitat i respecte al passat, sensetemor a adoptar solucions eclèctiques.

No es pot parlar, doncs, d'una aclitud homogènia o similar davant el tema dela intervenció en les monuments. És precisament des d'una posició eclèctica quecada arquitecte emprén la tasca de restauració, confluint de vegades en un mateixautor diverses opcions. "El conjunt de ies seves actuacions és una barreja difícil dedestriar de reconstrucció fantasiosa, recerca científica, apoftacio creativa, Iirismespersonals i col.lectius, i, fins i tot, intrusisme en el terreny de I'arqueologia.,so

90. GONZÁLEZ, A ; LACUESTA, R.: 1984. 1380-1980. Srs seg/es de protecció Op cìt , pàg 28

La Seu d'Urgell. Catedral Alçat i seccionsDibuix de 1903, de Pasqual Sanz

La Seu d'Urgell. Dibuix de la façanaFont: Josep Puig i Cadafalch

51

MONOGRAFIES 5

6.4. BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA

AA.DD.: Homenatge a Bonaventura Hernández sanahuja. un home per a la història.Generalitat de Catalunya, 1992.

AA.DD.: La parròquia de la Puríssima concepció en el 12sè aniversari. 1871-1996.Barcelona, Viena D.L., 1997.

AINAUD, J.; GuDroL, J.; VERRTÉ, F-P.: Catálogo Monumental de España. La Ciudad deBarcelona. Madrid. Consejo de lnvestigaciones Científicas, lnstituto Diego Ve-lázquez. 1947.

ALoOLEA, Santiago: "Notes entorn de la restauració de Santa Maria de Ripoll". Hrstò-ria i Arquitectura. la recerca històrica en el procés d'intervenció en els monu-ments. Diputació de Barcelona, 1986.

ANNoNt, Ambrogio: scienza ed Añe del Restauro Architettonico. Milano, EdizioniArlistiche Framar, 1946.

ART|GAS RAMONEDA, José: E/ monasterio de santa María de Ripoll. Excursión hechaal monasterio por la Asociación de Arquitectos de Cataluña en 20 de junio de1886. Barcelona, 1886.

AJUNTAMENT DE BARoELON n: Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic dela Ciutat de Barcelona. Barcelona, 1987.

BABRAQUER ROVIBALTA, Cayetano: Las casas de religiosos en Cataluña durante el pri-mer tercio del siglo X/X. Barcelona, 1906.

BASSEGODA MusrÉ, Buenaventura'. El arquitecto EIías Rogent Asociación de Arqui-tectos de Cataluña. Barcelona, 1929.

BASSEGoDA NoNELL, Juan: E/ templo romano de Barcelona. Barcelona, 1974.BASSEGODA NoNELL, Juan: "Restauración de monumentos barceloneses durante el

siglo XtX". Boletín de Betlas Arles, 2u Época, núm. Vll. Sevilla, Arles Gráficas Sa-lesianas, 1979.

BASSEGODA NONELL, Juan: La fachada de la catedral de Barcelona. Memorias de laReal Academia de Ciencias y Arles de Barcelona. Barcelona, 1981 .

BASSEGODA NONELL, Joan: Eis treballs I /es hores a la catedral de Barcelona. Barce-lona, 1995.

BotTo, C.: I restauratori. Firenze, 1884.Bolro, C.: Questionl pratiche di belle arti. Roma, 1913.BolTO, C.: La tutela delle opere d'arte in /talia. Roma, 1 91 3.BoScARtNo, Salvatore: Sul restauro dei monumenfi. Milano, Franco Angeli, 198S.CABELLO LAPIEDRA, L.M.: "De la conservación y restauración de los monumentos arqui-

tectónicos". Ponència del Vl Congreso lnternacional de Arquitectos. Madrid, 1904.CAMPo, Gemma: "Conservació i restauració del patrimoni a Catalunya durant el segle

XlX". De /nuseus, núm. 2, 1989.cAPlrEL, Antón: Metamorlosis de monumentos y teorías de la restauraclón. Madrid,

Alianza Forma, 1988.CARRERAS CANDI, Francesch: Geografia General de Catalunya. La ciutat de Bar-

celona. Barcelona, A. Martín, Editor. [1 913-1918].CASTELLANo, A.; VILAMALA, l.:: "Les restauracions de les esglésies de Sant pere de

Terrassa". Monografies, 3. Diputación de Barcelona, 1993.CELLES, Antonio: Á ta Reat Junta de comercio de Barcelona. Memoria sobre el co-

losal Templo de Hércules que se halla en Barcelona. 1835.centenario de la comisión de Monumenfos de Tarragona. 1844-1g44.Tarragona, 1g44.CESCHt, Carlo: Teoria e storia del restauro. Roma, Mario Bulzoni Editore, 1970.COMISIÓN PROVINCIAL DE MONUMENTOS HISTÓBICOS Y ARTíSTICOS DE LÉRIDA: LIbTO

de Actas. Empieza en 7 de mayo de 7866. lnstitut d'Estudis llerdencs, Lleida.[manuscrit].

cHoAY, Françoise: "Alegoría del patrimonio. Monumento y monumento histórico".ARQUtTEcTURA VtvA, núm. 33, novembre-desembre 1993.

DALMAU, Rafael [editor]: E/s caste//s catalans. Vols. lill. Barcelona, 1967 i1969.Dl STEFANO, R.: "ll restauro in ltalia nella seconda metà del xtx secolo". ll seminario

de Teoría e Historia de la Restauración Arquitectónica en España (1 544-1900).UIMP-UPV 1 997. València.

DOMÈNECH I GIRBAU, L.; FIGUERAS I BURRULL, LouTdes; DOMÈNEOH I AMADÓ, RoseT.:Lluís Domènech i Montaner i el director d'orquestra. Barcelona. Fundació Caixade Barcelona. 1989.

ESTEBAN cHApApRtA, J.: "constantes y procesos determinantes en la conservacióndel patrimonio arquitectónico español (1 844-1900)". Il Seminario de Tèoría eHistoria de la Restauración Arquitectónica en España (1 A44-1900). UlMp-UpV1997. València.

52

Restauració monumental a Catalunya (seg/es XIX ¡ XX)...

FERRER, M.A.; DAScA, A.; RovtRA, J.: CL Anys de la Reial Socretat ArqueològicaTarraconense (1 844-1994). Tarragona, Autoritat Por.tuària de Tarragona, 1994.

FONTBONA, Francesc: Del Neoc/assicisme a la restauració. 1808-1888. Història del'Ad Català, vol. Vl. Barcelona, 1983.

FONTENLA SAN JUAN, Concepción: Restauracion e Historia del Arte en Galicia. San-tiago de Compostela, Consejo Superior de lnvestigaciones Científicas, 1997.

GALLEGo FERNÁNDEZ, Pedro Luis: "Viollet le Duc: la restauración arquitectónica y elracionalismo arqueológico fin de siglo". Restauracion Arquitectónica. Universi-dad de Valladolid. Valladolid, 1991.

GALLEGO RocA, F.J.: "Historia de la restauración y rehabilitación arquitectónica".Basa, núm. 12, Colegio Oficial de Arquitectos de Canarias, maig 1990.

GANAU CASAS, Joan: La protección de los monumentos en España y Cataluña 1844-1936: Iegislación, organizacion, inventario. Universitat de Lleida. Lleida, 1999.

GARRUT RowÀ, J.M.: ltinerarios de piedad en Barcelona. Barcelona, 1952.GtovANNoNt, G.: Questloni di Architettura. Roma, 1929.GtRoNA Y VIDAL, Manuel y Ana'. Memoria sobre la construcción del cimborio de la

Catedral Basílica de Barcelona, dirigida al Excmo. Cabildo de la misma por...Barcelona, lmprenta Henrich y C", 1915.

GóNZALEZ, Antonio; LnCUeSrn, Raquel: La protección del patrimonio arquitectónicoen Cataluña. Pasado. Presente. Futuro. Colegio de Aparejadores y Arquitectosde Barcelona. Barcelona, 1977.

GoNZÁLEZ, Antoni; LACUESTA, Raquel: 1380-1980: Sis seg/es de protecció del patri-moni arquitectònic de Catalunya. Introducció d'ltalo C. ANGLE]. Diputació deBarcelona, 1984.

GonzÁrez, Antoni: "La inacabada reconstrucció patriòtica del monestir de Ripoll".Arrel, 14, maig 1986.

GONZÁLEZ, Antoni: "A propòsit de Jeroni Martorell, Puig i Cadafalch i Torres Balbás".Monografies,3. Diputació de Barcelona, 1993.

GoNZÁLEZ, Antoni: "Restauración de la iglesia del castillo de Castelldefels". ON Di-seño, 171. Barcelona, 1996; "l¿ restauración de la iglesia del castillo de Cas-telldefels". lnformes de la Construcción, 48. Madrid, setembre-octubre 1996.

GONZÁLEZ-VARAS, l.: "Las teorías restauratorias en España durante la segunda mitaddel siglo xlx". ll Seminario de Teoría e Historia de la Restauración Arquitectónicaen España (1844-1900). UIMP-UPV 1997. València.

GRAHIT GRRu, José: Comisión de Monumentos Históricos y Arlísticos de la provinciade Barcelona. (1 844-1944). Barcelona, 1947.

GuDtoL CUNILL, Josep: L'Ausa romana y el seu temple. Vic, 1907.GUDIOL CUNILL, Josep: "Notes per a la història de la restauració i salvament dels

monuments de Catalunya medieval i diverses conseqüències". Arquitectura iUrbanisme, núm. 15, desembre 1936.

HALLAYS, A.: "Mérimée, lnspecteur des Monuments historiques". Reyue des DeuxMondes. 15 d'abril de 191 1 .

HERNÁNDEZ CRoS, J.E.; MoRA, G.; PoUeLANA, X.'. Arquitectura de Barcelona. Col.legid'Arquitectes de Catalunya. Barcelona, 1989.

HERNÁNDEZ MARTÍNEZ, Ascensión: Documentos para la Historia de la Restauración.Universidad de Zaragoza, 1999.

HEREU, Pere'. L'arquitectura d'Elies Rogent. Col.legi d'Arquitectes de Catalunya. Bar-celona, 1986.

HEREU, Pere: Vers una arquitectura nacional. Barcelona, UPC, 1987. lntroducció d'lg-nasi de Solà-Morales.

HEREU, Pere: E/res Rogent i Amat. Memories, viatges i lliçons. Barcelona. Col.legid'Aparelladors i Arquitectes Tècnics. 1990.

LABORDE, Alexandre de'. Voyage pittoresque et historique de l'Espagne. París, lmpri-merie de Pierre Didot l'Ainé, 1806-1820.

LACUESTA, R., et alii'. Diputació de Barcelona: Setanta anys de catalogació i conserva-cio de monumenfs. Barcelona, 1986.

LACUESTA, Raquel: "El teatro como Ave Fénix o la venganza de los trinitarios (la des-venturada historia del teatro del Liceo de Barcelona)". Quaderns Científics iTècnics,8. Diputació de Barcelona, 1996.

LACUESTA, Raquel: "Restauración arquitectónica en Cataluña en la segunda mitad delsiglo XlX". Conferència dictada en el // Seminario sobre Teoría e Historia de laRestauración en España. 1844-1900. Universidad lnternacional Menéndez Pe-layo-Universitat Politècnica de València. València, 1 997.

LACUESTA, RAQUEL: "Modelos de intervención en monumentos catalanes (siglo xlx)".Loggia, núm. 5. Universidad Politécnica de Valencia, 1998.

MONOGRAFIES 5

LAoUESTA, RAQUEL: "Patrimoni i Ciutat. Una valoració històrica". Esplugues i el Moder-nisme. Patrimoni i ciutat. Miscel.lània, 1. Grup d'Estudis d'Esplugues. Juny 2000.

LAM]pÉREZ RoMEA, V.: "La restauración de monumentos arquitectónicos. Teorías y opi-niones". Arquitectura y Construccion. Año Xl, núm. 177. Abril 1907.

LÉotrl, Paul: Les monuments hrstorlques. Conservation, restauration. Paris, Librairie Re-nouard. Henri Laurens, éditeur, 1917.

LópEZ MuLLoR, Albed: "La excavación del conjunto del castillo de Castelldefels". Qua-derns Científics I lècnlcs, Z. Diputació de Barcelona, 1996.

LóPEZ OTERO, M.: "La técnica moderna en la conservación de monumentos". Dls-cursos leídos ante la Academia de Ia Historia en Ia recepción pública de... el día3 de enero de 1932. Contestación del Excmo. Sr. D. Elías Tormo. Madrid, AdesGráficas Faure, 1932.

LowENTHAL, D.: El pasado es un país extraño. Madrid, Ed. Akal, 1998.LuctANt, Roberto: ll restauro. Storia, Teoria, Tecniche, Protagonisti. Roma, Fratelli Pa-

lombi Editori, 1988.LLADoNoSA PuJoL, Josep: Història de Lleida. f àrrega, 1974.MAcrÀ Gou, M.; RTBES FocuEr, J.L.: "La Seu Vella de Lleida o la dispersió del patri-

moni". Lambard. Estudis d'art medieval. lnstitut d'Estudis Catalans, 1996.MARcoNt, Paolo: "Storia dell'architettura e restauro dei monumenlv,. LArchitetto, núm. 5,

setembre-octubre 1 982.MoNEo VALLÉs, R.; SoLA-MoRALES RuBtó, L de: Apuntes sobre Pugin, Ruskin y Viollet

Ie Duc. Barcelona, ETSAB, 1975.MoNBEAL, Lluís; RtouER, Madí de: E/s caste/is medievals de Catalunya. Vol. 2. Barce-

lona, Editorial Falcó, 1958.MONTANER, Josep M.: "Les primeres restauracions". L'Avenç, núm. 161 , juliol-agost

1992.MoRA [ALoNSo] MUñoYERRo, Susana: "La restauración de monumentos en España.

Sus inicios". Basa, núm. 13. Colegio Oficial de Arquitectos de Canarias, agost1 990.

MoRA ALoNSo-MuñoYERRo, Susana: "España 1900-1936. ¿Y si no hubiera existidola restauración espléndida?". I Seminario de Teoría e Historia de la Restauraciónen España. 1900-1936. UIMP-UPV'1994. València, 1997.

MoRn, Susana: "La práctica de la restauración espléndida". ll Seminario de Teoría eHistoria de la Restauración Arquitectonica en España (1 844-1900). UIMP-UPV'1997. València.

Muñoz CosN/E, Alfonso: La conservacion del patrimonio arquitectónico español. Minis-terio de Cultura. Dirección General de Bellas Arles y Archivos. Madrid, '1989.

NAVASCUÉS PALActo, Pedro: "La restauración monumental como proceso hislórico:el caso español, 1800-1950". Curso de Mecánica y Tecnología en los edificiosantiguos. Colegio Oficial deArquitectos de Madrid. Madrid, 1987.

ORDIERES, lsabel: Histora de la restauración monumental en Espana (1 835-1936).Madrid, Ministerio de Cultura, 1995.

PANE, Roberlo: "ll restauro come elica". Butlletí de Ia Reial Acadèmia Catalana deBelles Arts de Sant Jordi, núm. X, Barcelona, 1996.

PLA CARGOL, Joaquín: Comisión Provincial de Monumentos de Gerona. Un siglo deactuacion (Memoria). Gerona, Masó imp. 1949.

PLA MASMIQUEL, Arcadi: Projecte de restauració de les coberles de la basílica deMontserrat. Anàlisi de I'edifici. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1990.

PoNZ, Antonio'. Viaje de España, en que se da noticia de ias cosas mas apreciables,y dignas de saberse, que hay en ella. Tomo decimoquarlo. Trata de Cataluña.

[Madrid, 17BB]. Edició a càrrec de Casto María del Rivero. Ed. Aguilar Maior,1 988.

PulG I CADAFALCH, J.; FALGUERA, A. de; GODAY, J.: L'arquitectura romànica a Catalu-nya. Barcelona, 1909-1918.

Pulc I CADAFALOH, Josep: Santa Maria de la Seu d'Urgell. Estudi monogràfic. Barce-lona, 1918.

"Record de la Exposició de documents gràfics de coses desaparegudes de Barcelonadurant ei seg/exx". lnaugurada el 3 de març de 1901 al Centre Excursionistade Cataluña. Barcelona, 1901 .

RETUERTA, Mu Luz; SANN/ARTÍ, Carme: "lnvestigació històrica i artística del PalauFalguera de Sant Feliu de Llobregat". Quaderns Científics i Iècnics de Restau-ració Monumental,ll . Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputacióde Barcelona, 1997.

RtNALDI, L.: "Luca Beltrami disegnatore". ll disegno di Archìtettura, núm. 17, Milano,abril 1998.

54

Restauració monumental a Catalunya (segles XIX ¡ XX)...

RtvERA, Javier: Teoría e Historia de la intervenc¡ón en monumentos españoles hastael Romanticisrno. Real Academia de Bellas Artes de la Purísima Concepción deValladolid. Valladolid, 1 989.

RlvERA, Javier: "El Marqués de Vega-lnclán (1758-1842): Protector y restaurador demonumentos". Boletín de la Real Academia de Bellas ArTes de Ia Purísima Con-cepción. Valladolid, núm. 27, 1992.

RtvERA, Javier: "Restauración arquitectónica desde los orígenes hasta nuestros días.Conceptos, teoría e historia". Teoría e Historia de la Restauración. Master de res-tauración y rehabilitación del patrimonio. Madrid, Editorial Munilla-Lería, 1997.

RocENT, Elías: Discurso. Acto de seslón pública celebrado por Ia Academia de BellasA¡tes de Barcelona el día 1 7 de octubre de 1 857. Barcelona, lmprenta Verdaguer,1857.

RocENT, Elías: Santa María de Ripoll. lnforme sobre las obras realizadas en la basíli-ca y las fuentes de la restauración. Barcelona, 1887.

RovtRA I ERMENGoL, Josep: Usatges de Barcelona i Commemoracions de Pere Albert.Barcelona, Ed. Barcino, 1933.

RuBtó I BELLVER, Joan: Tàber Mons Barcinonensis. Observacions escrlfes després deI'exposició pública de les "Visions" del Tàber, al claustre de la Seu. Barcelona,lmpremta Casa P. de Carilat, 1927.

RuBró r LLUoH, A: Significació de I'ebgi de I'Acròpús d'Atenes pel rei Pere elCerimoniós. Madrid, Ed. Hernando, 1925.

RUEDA, Germán: La desamortización de Mendizábal y Espartero en España. Madrid,ediciones Cátedra, 1 986.

SALVADOR RODRtcÁñEZ, Amós: "Conservación de los monumentos arquitectónicos".Revista de la Sociedad Central de Arquitectos, núms. 23 al 30, Madrid, 1917 i

1918.SRNlrteÁñEz DEL RÍo, Conde de: La teoría ant¡rrestauradora en arquitectura. Madrid,

1918.SANZ BARRERA, Pascual: Monografía y restauración de la Catedral de la Seo de Urgel.

Barcelona, '1 906.SOLA-MORALES, lgnasi de: "Teories de la intervenció arquitectònica". Quaderns

d'Arquitectura i Urbanisme, 155. Col.legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya.Barcelona, 1982.

SoLDEVTLA GARCÍn, Teresa: "El Pont Vell de Roda de Ter. Estudi històric". QuadernsCientífics i Tècnics,5. Diputació de Barcelona, 1993.

ToRMo, Elías: 1932 [vegeu López Otero, M.].TORRES BALBÁS, L.: "La restauración de los monumentos antiguos. Opiniones de Ana-

sagasti, Goya, Puig i Cadafalch y Anatole France". Arquitectura, núm. 8. Madrid,desembre 1918.

ToRSELLo, Paolo: Æesfauro architettonico. Padri, Teorie, lmmagini. Milano, FrancoAngeli Libri, 1991.

TRAVER, Vicente: EI Marqués de Vega lnclán. Castellón, 1965VEGA INCLAN, Marqués de: La Comisaría Regia de Turismo en la Alhambra de Gra-

nada. Madrid, 1915.VILA ToRNos, F.; LoRÉs, l.: Congrés de Ia Seu Vella de Lleida.6-9 de març de 1991

[edició a cura de...]. Baroelona, Editorial Pagés, 1991.VTOLLET LE Duc, E.: Entretiens sur I'architecture. París, A. Morel et Cie. édileurs, 1863.

Reeditat per Pierre lt[ardaga, 1977.V|OLLET LE Duc, E.: "Restauration". Dlctionnaire raisonné de I'architecture française

du xte au xvte siècle, vol. Vlll. París, V.A. Morel & Cie éditeurs, 1875.VroLLEr LE Duc, E: Encyclopédie Médiévale d'après Viollet le Duc. Edició a cura de

Georges Bernage, éditeur. lnter-Livres, 1 978.VToLLET LE Duc, E.: La construcción medieval. CEHOPU. Madrid, 1996.V|TALE, Maria Rosaria: I metodi operativi nel restauro architettonico fra prindpi teorici

ed interventi. Problemi di tutela e restauro in Spagna e Francia. Università degliStudi di Napoli "Federico ll". Febrer 1997.

VtvES, editores: Bellezas de Barcelona. Relacion fotografiada de sus principalesmonumentos, edificios, calles, paseos y todo lo mejor que encierra la antiguacapital del Principado. Barcelona, 1874.

WINcKELMANN, J.J.: Historia del ArIe en la Antigüedad seguida de las observacionessobre la arquitectura de los antiguos. Madrid, ed. Aguilar, 1989.

ZAMoRA, Francisco de: Diario de los viajes hechos en Cataluña [1 785-1 791]. Edició acura de Ramon Boixareu. Barcelona, Curial, 1973.

55