PROCÉS PARTICIPATIU PEL CANVI DE NOM

VOTACIÓ: Dimarts 18 de juny - De 9.30h a 14h i de 16h a 18h

Opcions finalistes

Institut Caterina Albert

CATERINA ALBERT i PARADÍS (l'Escala, Alt

Empordà, 1869-1966).

Novel·lista, narradora, autora teatral i poeta,

amb la seva obra enceta la tradició literària

catalana escrita per dona, encara que, com

altres escriptores europees de l'època, es

veu forçada a amagar la seva identitat sota

el pseudònim masculí de Víctor Català.

Tot i que pretén dedicar-se al teatre, arran

de l'escàndol produït pel monòleg La

infanticida, guardonat als Jocs Florals d'Olot

el 1898, es decanta a escriure narrativa breu

i, en menor mesura, novel·la, gèneres en els

quals obté un reconeixement immediat i que

han marcat decisivament l'evolució de la

narrativa catalana del segle XX. Cal destacar

especialment la influència sobre les

escriptores que, de Rodoreda fins a l'estricta contemporaneïtat, la consideren una mestra indiscutible.

Coincidint amb el Modernisme, es dóna a conèixer amb Drames rurals

(1902), títol que donà nom al gènere, al qual seguiren Ombrívoles (1904),

Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra

mestra. En els tres reculls analitza la situació de la dona en la societat de

l'època, les relacions de parella i el treball, sobretot en l'escenari del

camp, i n'ofereix una imatge molt negativa, plena de violència i crueltat,

que contravé els models idíl·lics heretats del segle XIX. La Mila, la

protagonista de Solitud, s'hi revolta i amb un gest plenament simbòlic,

abandona casa i marit per començar una nova vida.

Després d'un període de silenci, coincidint amb el Noucentisme, Caterina

Albert continua la seva obra, assaja noves formes en la novel·la Un film

(3.000 metres) (1926), amb tècniques procedents del cinema, i publica

altres volums de contes: La mare Balena (1920) i, posteriorment,

Contrallums (1930), que contenen alguns dels millors relats. Ja en la

immediata postguerra, deixa sentir la seva veu aguda adaptant els relats a

la nova societat sorgida dels anys trenta, i dóna a conèixer els reculls Vida

mòlta (1950) i Jubileu (1951). També publica Mosaic (III) (1946), volum

d'articles escrits des de 1903 que descriuen aspectes autobiogràfics.

Constitueix un testimoni important per acostar-nos als problemes que hagué d'afrontar com a escriptora.

Font: https://www.escriptors.cat/autors/albertc/portic-victor-catala-caterina-albert

PROCÉS PARTICIPATIU PEL CANVI DE NOM

VOTACIÓ: Dimarts 18 de juny - De 9.30h a 14h i de 16h a 18h

Opcions finalistes

Institut Delemús

Torrent de Delemús

El Torrent de Delemús baixa del Turó de la Rovira, prop del Coll del

Portell i passa a prop de la masia de Can Baró. Tot el curs alt del

torrent és una incògnita, ja que hi ha pocs mapes que cartografien

aquesta zona, que no va ser urbanitzada (i els mapes antics de

Barcelona sovint només retraten zones més o menys construïdes,

o almenys parcel·lades) fins a la dècada de 1910.

El que podem fer és deduir-ne el traçat per l’orografia del barri,

pels pendents dels carrers o pel traçat dels passatges (sovint

construïts al costat d’un torrent, però mai a sobre del traçat). El

carrer Vallseca, baixa i torna a pujar. El punt més baix del carrer

hauria de ser l’indret per on passava el Torrent de Delemús. El

traçat més probable, seguint el mapa parcel·lari de 1931, seria per

la dreta de Can Baró (mirant cap al mar), creuant pel mig del

passatge Bismarck, creuant el carrer Vallseca pel seu punt més

baix i passant pel costat, i en paral·lel, del passatge Vallseca. Un

altre traçat possible seria per l’esquerra de Can Baró, tot seguint

més o menys el carrer de França i passant, també, pel costat del passatge de Vallseca. Les restes del pont que

passava per sobre del torrent, al Parc de les Aigües, mirant en direcció al Turó de la Rovira. El torrent apareix per

primer cop de forma clara dins del Parc de les Aigües i seguia més o menys el traçat del carrer Sardenya fins a creuar

la travessera de Gràcia. En aquest indret hi havia la masia de Can Delemús que dóna nom al torrent, justament al

solar de davant de l’actual Institut Príncep de Girona.

Un mur i un rec recorren bona part del parc. El torrent baixava canalitzat,

paral·lel i força a prop del carrer d’Abd el-Kader, a la banda sud del parc.

El torrent, just abans de deixar el parc, en direcció a la plaça Alfons X.

S’hi pot veure encara la reixa per on sortia l’aigua que travessava el mur

que delimitava el Camí de la Llegua.

El 24 de gener de 1936 Agustí Mariné entregava una instància per a

l’edificació de semiparcel·les al voltant del torrent de Delemús. Es

tractava d’una parcel·la que donava al carrer Encarnació i que fins llavors

havia quedat com a descampat i indret per on passava el torrent. Es

tractava d’un terreny que formava part de la masia de Can Bartra, que es

trobava al costat del Torrent de Mariner. Pocs anys abans hi havia sorgit

una barriada de passatges, formada pel passatge, el pas i el passadís de

l’Encarnació.

Font: http://www.pladebarcelona.cat/2017/05/05/delemus/

PROCÉS PARTICIPATIU PEL CANVI DE NOM

VOTACIÓ: Dimarts 18 de juny - De 9.30h a 14h i de 16h a 18h

Opcions finalistes

Institut Teresa Pàmies

TERESA PÀMIES i BERTRAN (Balaguer,

1919 - Granada, 2012)

Fa 100 anys va néixer la que molta gent

ha definit com la gran cronista d’una

època, com la memòria viva de la nostra

història, però, com ens recorda Teresa

Pàmies, “de memòria, cadascú té la

seva”. Tot i que ella mateixa es

qualifiqués com a cronista al rebre el

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes,

només cal obrir un llibre seu per veure

que ens porta més enllà del reportatge, la

crònica o el llenguatge periodístic. I és

que la literatura no és només sinònim de

ficció.

Capacitat d’anàlisi, autocrítica, intel·ligència, humor, un vocabulari ric i precís, una veu personal i única... són alguns

dels aspectes que podem trobar, avui, amb una descoberta o relectura de les seves obres. I principis: compromís

polític amb la llengua, el país, l’antifeixisme, el progrés social. En definitiva, una literatura compromesa com a eina

d’informació, memòria i crítica.

Una obra que inclou una cinquantena de llibres, teixits així, peça a peça,

com l’orgullosa modista que un dia va ser, com la dona de família pagesa,

autodidacta, lectora empedreïda, estudiant de periodisme a Mèxic, que va

viure la guerra com una jove comunista destacada, que va passar trenta

anys a l’exili i va retornar a casa guanyant el Premi Josep Pla al qual havia

optat per correu. Mare del també escriptor Sergi Pàmies.

En definitiva, una escriptora tenaç i autoexigent que és pot llegir ràpid i bé,

que ens ofereix un camí pla amb un sòl sòlid i transparent, on s’insinuen,

entreveuen i trepitgen camins de tots els desnivells possibles on cadascú

pot triar el nivell de profunditat de la lectura.

Teresa Pàmies ens ensenya que és així com vetllem per allò que vam ser,

per allò que vam viure... i poques persones han estat i han viscut tantes

coses com ella. I poques també han creat uns llibres, que llegits avui, de

nou, tornen a parlar-nos, perquè no es limita al seu passat, es dirigeix a les

arrels del nostre present, als ideals tan necessaris per viure, als fracassos i

la necessitat de seguir creient en l’ésser humà; ens parla també d’un

capitalisme que cal combatre i que avui té dimensions encara més

monstruoses. Ens parla de tantes coses que només hem d’aixecar la vista

dels seus llibres per poder-les veure, just l’instant després que ens ajudi a pensar-les.

Font: https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2019/anyteresapamies/inici/presentacio/