“VIATGE al CAMP DE TARRAGONA fa uns 13 MILIONS D’ANYS”

David Rabadà i Vives

david.rabada@secundaria.info

INTRODUCCIÓ

Al llarg d’una sèrie d’afloraments geològics del Camp de Tarragona es

viatjarà pels seus diferents antics ecosistemes de fa uns 13 milions

d’anys. Des de selves a l’interior fins a mar obert al sud creuarem rius,

aiguamolls i platges. El recorregut que ara es descriurà va per tant des

de terra endins fins a la profunditat marina. L’observació dels fòssils

que ens apareixen en les roques serà primordial. Se sol parlar de fòssil

quan les activitats o les restes biològiques superen els 10.000 anys

d’antiguitat. Exemples d’activitats biològiques en són rastres en el

substrat, excrements fossilitzats (copròlits) o substàncies com l’ambre,

el carbó o el petroli. Exemples de restes poden ser esquelets, motlles

interns de closques o organismes congelats com els mamuts de Sibèria.

Normalment l’enterrament ràpid sol esdevenir un bon mecanisme per al

procés de fossilització però, i com sempre, hi ha excepcions. La natura

és diversa. Tot i així l’acumulació i enterrament de restes biològiques

faciliten els processos de fossilització. Sovint els esquelets així soterrats

pateixen canvis mineralògics que afavoreixen la seva preservació.

Normalment un esquelet fòssil no conserva la composició mineral

original de l’organisme. El procés de fossilització sol reemplaçar la

mineralogia de l’esquelet original.

En resum, els fòssils són un preuada font d’informació del passat. La

interpretació de les seves associacions ens permet reconstruir els

ambients pretèrits. L’estudi i la interpretació d’aquestes restes ha

permès reconstruir la història de la Terra, una història de milions

d’anys. Aquesta ha estat dividida pels geòlegs en diferents etapes o

temps geològics.

La divisió del temps en diferents etapes esdevé una classificació

humana dels fets passats. En aquest sentit els geòlegs han tingut en

compte diferents criteris com canvis climàtics, grans extincions, els

tipus de roques o els fòssils identificats. Al Camp de Tarragona se’n

troben sovint de fòssils, sobretot de dos períodes en concret, del Cretaci,

quan els dinosaures eren molt abundants, i del Miocè, quan aus i

mamífers s’havien diversificat molt pel planeta. El més ric en restes al

Camp de Tarragona és el Miocè. Et convidem a fer un viatge per aquells

temps a través de diferents afloraments de la regió. Les associacions

fòssils es permetran esbrinar com era el seu entorn durant una part del

Miocè. Dirigim-nos doncs a un passat de fa uns 13 milions d’anys.

VIATGE AL PASSAT

Fa uns13 milions d’anys el Camp de Tarragona formava part d’una gran

golf obert a la Mediterrània. Això va succeir sobretot durant unes

èpoques anomenades Langhià i Serraval·lià. Donat el clima càlid i

temperat del moment, en els alts geogràfics s’hi estenien frondosos

boscs. Mentrestant, i en la depressió, s’hi obria una gran badia marina

envoltada per ventalls torrencials que omplien la conca amb els seus

sediments. Una visió aproximada d’aquest paisatge el tenim en un

dibuix de Joan Rubió publicat l’any 2012 a la revista La Resclosa, en

concret en el número 16 (Centre d’Estudis del Gaià, Vila–rodona).

El viatge que farem des dels boscs del nord als fons marins del sud ens

permetrà integrar tot el paisatge. Però per tal de comprendre al màxim

com era el Camp de Tarragona fa uns 13 milions d’anys farem ús de

paratges actuals del món. Amb imatges d’altres indrets d’avui dia

podrem exposar amb claredat els antics ecosistemes del Camp de

Tarragona.

L’existència d’una gran badia envoltada de serralades no fou casual al

Camp de Tarragona. Un ampli conjunt de falles havien enfonsat la regió

generant aquesta conca. Això provocà forts vessants i la possibilitat de

l’entrada del mar en una badia. A peu d’aquells vessants s’hi

dipositaven tot un seguit de ventalls torrencials, alguns dels quals

assolien la línia de costa. El paisatge podria esdevenir equivalent al de

Nusa Tenggara a Indonèsia (Arxiu fotogràfic: David Rabadà i Vives,

2011).

Donat el clima temperat de l’època, els boscs frondosos s’estenien des

del nord d’Àfrica fins al sud i centre asiàtics, cobrint tanmateix el nostre

litoral mediterrani amb una elevada varietat de plantes i animals. Entre

aquests últims hi havia una gran diversitat de primats com els trobats

prop del Camp de Tarragona, al Penedès (Pierolapithecus catalaunicus).

De la vegetació d’aquells boscs n’ha romàs un ecosistema equivalent a

l’illa de La Gomera, la seva laurisilva. Normalment la majoria de plantes

d’allí tingueren el seu equivalent en les nostres del Miocè però, i com

sempre, hi haurà moltes excepcions. La natura és diversa.

Els boscs de La Gomera representen un dels últims vestigis de la flora

que va rodejar la conca mediterrània durant el Miocè. Òbviament que

aquestes masses forestals no són idèntiques a les ancestrals però

preserven gran part del que deuria estendre’s al voltant de l’antiga

badia del Camp de Tarragona. Visitar el Parc Nacional de Garajonay a

La Gomera ens dona una idea de l’entorn forestal del Camp de

Tarragona (Arxiu fotogràfic: David Rabadà i Vives, 2016).

Prop les contrades de Salomó i Vilabella els boscs passaven a platges

plenes de closques. La gran quantitat d’aquestes petxines s’explicava

per una gran productivitat biològica en els seus ecosistemes. En altres

indrets però, i donats petits penya-segats amb ventalls de vessant, s’hi

formaven platges de còdols. Aquests eren perforats per invertebrats com

bivalbs litòfags (Gastrochaenolites), anèlids (Meandropolydora) i

esponges (Entobia). Gràcies a aquests rastres coneixem per on

bategaven aquelles antigues platges.

Cal recordar que la depressió de Tarragona fou deguda a una associació

de falles que permeteren el seu gradual enfonsament. Aquest procés va

crear forts vessants on s’hi assentaven aquests grans ventalls

torrencials. Aquests aportaven gran quantitat de blocs que el mar

arrodonia en les seves platges de còdols. Un exemple actual de platges

de grans còdols el trobem a l’illa de Hawai (Arxiu fotogràfic: David

Rabadà i Vives, 2015).

L’onatge d’aquestes platges desarticulava, arrossegava i dispersava

closques i fragments de roca. La conseqüència n’eren extenses platges

de sorra. De manera puntual, i descrivint petits monticles dins aquell

litoral somer, creixien esculls d’ostres gegants. La gran mida d’aquestes

era donada per la gran productivitat i estabilitat d’aquells ecosistemes,

és a dir, l’abundància de nutrients i molt temps per créixer. Si ambdós

situacions romanien així, permetien que aquests organismes puguessin

assolir dimensions voluminoses. Els individus creixien un damunt de

l’altre sent la valva plana la superior i la corbada la inferior. Un indret

on això és observable avui dia és a les costes de Gabon. Allí hi trobem

esculls d’ostres gegants en vida (Arxiu fotogràfic: David Rabadà i Vives,

2007).

Les closques d’aquestes ostres eren posteriorment afectades per

organismes perforadors. Exemples d’aquests n’eren, i com ja s’ha dit,

els bivalbs litòfags (Gastrochaenolites), anèlids (Meandropolydora) i

esponges (Entobia). Posteriorment l’onatge i els corrents marins

desarticulaven i trencaven les closques escampant-les pel fons marí. Un

exemple d’això el tornem a tenir al voltant dels esculls de Gabón (Arxiu

fotogràfic: David Rabadà i Vives, 2007).

Entre els esculls i les platges del Miocè hi nedaven uns dòcils mamífers

herbívors. D’ells n’hem trobat algunes dents per la comarca. Allò era

senyal d’una abundant vegetació subaquàtica per alguns d’aquells

marges litorals. Avui els seus equivalents actuals són el manatí americà

i el dugongo de l’Índic. A ambdós els anomenem vaques marines i

pertanyen tots plegats a la família dels sirènids.

Mentre, pels fangs arenosos, hi vivien enterrats molts organismes. Uns

dels que més han fossilitzat gràcies al seu esquelet calcari són uns

eriçons de mar dels gèneres Clypeaster i Parascutella. El primer recorda

un casc de bomber i el segon un escut medieval.

Tot plegat s’hi aplegava una gran quantitat de biomassa produïda per

aquells ecosistemes, és a dir, l’acumulació de closques i la producció de

sediments resultava extremadament elevada. Allò anava fent créixer

llargs cordons sorrencs submarins. Aquests, a base de més i més

aportacions sedimentàries, acumulaven més pes i esdevenien inestables

mar endins. Durant alguna tempesta marina, o durant alguns

terratrèmols, aquests talussos s’esllavissaven barrejant la fauna dels

diferents ambients i fondàries. Aquestes avingudes de terres restaven

finalment dipositades en el fons marí. Dos possibles exemples els

trobem a El Catllar i a la Torre de la Mora.

A la de El Catllar s’hi observa molt bé una base irregular a peu d’aquest

dipòsit sedimentari. Probablement un intens corrent va erosionar el

fons marí d’un sol cop. Els sediments del damunt foren l’avinguda de

materials que van enterrar el substrat erosionat. Les dimensions de tot

plegat han fet pensar en un gran terratrèmol marí o tsunami (Arxiu

fotogràfic: David Rabadà i Vives, 2013).

En detall, i sobre la superfície d’erosió, hi veiem el pols fi d’una

esllavissada del talús. Damunt s’hi desplaçaren tota una barreja de

sediments i closques de diferents ambients marins (Arxiu fotogràfic:

David Rabadà i Vives, 2013)

Mar endins, i sota unes desenes de metres d’aigua, tot restava allunyat

de platges, esculls d’ostres i avingudes. Allí s’hi estenia un fons marí on

sols hi arribaven sediments fins (calcisiltites) que alguns organismes,

sobretot crancs, excavaven per encabir-hi llur cau (Thalassinoides i

Ophiomorpha).

Puntualment algunes dunes submarines es desplaçaven en favor dels

corrents predominants, com les preservades prop del molí d’Ardenya.

En aquests fons hi vivien pectínids, crustacis, poliquets, briozous,

algues rodofícies i d’altres organismes amants dels fons allunyats de

l’onatge. No obstant això, i a mar obert, hi nedaven algunes balenes

entre una gran diversitat de taurons. La presència de balenes la

coneixem gràcies a una mandíbula prop de la platja de La Mora. Cal

saber que durant el Miocè les balenes ja havien evolucionat fins a les

formes actuals.

Els taurons al renovar i perdre la dentició en vida, els queien les dents

que anaven a parar entre els llims d’aquell fons marí. Entre els fangs

calcaris d’aquests sediments (calcisiltites) encara avui en dia hi trobem

força dents de taurons.

La gran diversitat de taurons trobada en jaciments com els d’Altafulla o

El Catllar, indiquen que estàvem davant un medi molt productiu

biològicament. En els mars actuals, i si l’home no ho pertorba, passa el

mateix. Per tant la gran diversitat de taurons torna a indicar que els

ecosistemes marins del Camp de Tarragona esdevenien molt estables i

productius. Un dels taurons més abundant per la costa del Camp de

Tarragona fou el gris (Carcharhinus plumbeus).