EL CINEMA Projecte interdisciplinari 6è Primària

(2010-2011)

INTRODUCCIÓ AL MÓN DEL CINEMA Fem un taller amb la Júlia Rabadan Aymar. Ens introdueix al món del cinema i gravem un pla seqüència. La creativitat és una part indispensable de la nostra vida. L'art ens ajuda a entendre millor el nostre entorn, reflexionar sobre allò que ens interessa, i donar el nostre punt de vista. El punt de vista és personal, tots tenim el nostre propi punt de vista sobre allò que ens envolta. Per exemple, si haguéssim de fer una pel·lícula sobre l'escola Santa Anna, el resultat de cada una de les pel·lícules, mostraria un punt de vista diferent. El fet de preguntar-nos sobre el nostre punt de vista davant les coses que ens envolten, ens ajuda a entendre-les millor. COM ES CREA UNA PEL·LÍCULA? 1.Idea ¿De què volem parlar? ¿Com ho volem explicar? 2.Desenvolupament de la idea i guió Posar per escrit les idees que tenim, creant un guió organitzat en seqüències. El guionista Sergi Pompermayer ens explica diversos aspectes del guió cinematogràfic. Es podria dir que les històries explicades a la vora del foc ja tenien la mateixa estructura que els guions actuals. Aquesta estructura no és lineal sinó en cercle, de tal manera que la història torna al punt de partida després d’un seguit d’etapes: -1r acte: presentació. -2n acte: nus. -3r acte.: desenllaç. Inicialment, es presenten els personatges, entre els que destaca el protagonista. També es poden fer servir diferents estratègies perquè l’espectador pugui situar els fets en un espai i un temps concrets. Puntualment, apareix l’antagonista que complicarà les coses al protagonista. Alhora, un altre personatge l’acompanyarà i l’aconsellarà al llarg de la història. El moment en que el protagonista perd se’n diu “shit point”; si les coses continuen empitjorant arriba el“deep shit point”. Un altre moment clau és el “climax”, moment en que el protagonista aconsegueix allò que vol. Al final, torna a tenir una vida normal, encara que no sigui la mateixa d’abans. Les històries doncs, són circulars i generalment, el protagonista ha après alguna cosa. Els personatges de comèdia però, no aprenen i repeteixen errors que ens provoquen el riure. I els de tragèdia, no poden escapar del seu destí fatal. Un guió s’estructura en seqüències. A cada seqüència s’han d’especificar diversos

aspectes: -Les condicions del dia, que determinen el vestuari; i, donat que les seqüències no es graven en ordre cronològic, els actors han d’aparèixer amb la roba adequada; s’han d’evitar incongruències. -Les localitzacions, ja que s’aprofita per gravar totes les seqüències que es desenvolupen al mateix lloc. -L’hora, que condiciona la il·luminació. -Els actors i els tècnics que han d’estar presents. El guió pot ser inventat del tot o l’adaptació d’una novel·la, d’una obra de teatre, d’un fet real... A un llibre s’ha d’explicar tot; al cine, moltes coses s’han d’entendre només mirant les imatges. Exemple pràctic. Possibles aspectes a valorar a l’hora d’escriure un guió. El bon lladre de Hannah Tinti. Capítol 1 Deixem de banda les pàgines 13 i 14 perquè fan referència al moment de la fundació del monestir, que correspon a una època anterior i no és una informació necessària. El protagonista és el Ren, un nen que viu en un orfenat. Com és la vida del Ren: les primeres imatges poden mostrar un pla general de l’orfenat de lluny, a l’alba; sonen les campanes del convent. Tot seguit, la càmera entra al dormitori dels nens per la finestra. Els nens s’estan despertant. La càmera li dedica especial atenció al Ren. Es veuen els nois esmorzant l’avena aigualida. Escena del maó al pati. Parlen molt del coll de la camisa, per tant deu ser important i s’ha d’ensenyar, potser sota el coixí. Potser també cal mostrar els nens que després del Ren, van portar la seva camisa: l’Edward, el James, el Nicolas... Ara pot aparèixer l’home a cavall, que arriba. Tot seguit, es veuen els nens a l’estàtua del pati, col·locats en fileres per ordre, segons les possibilitats que tenen de ser adoptats: davant, els més grans i els petitons. Podem canviar algunes coses: els bessons, el Brom i l’Ichy, es poden col·locar separats (caldria haver explicat anteriorment la superstició de que els bessons porten mala sort, ja que és un aspecte que pot resultar interessant). Com que la baralla pot ser una escena divertida, la poden protagonitzar altres nens. L’home examina els nens. Convindria allargar aquesta situació fins que l’home es fixa en el Ren i aquest es veu obligat a ensenyar que li falta una mà. Després, l’home tria un altre nen. És molt important gestionar bé la informació. Per exemple s’hauria de tenir cura de no ensenyar la mà del Ren fins al moment que l’home es fixa en ell.

3.Inici de la producció L’encarregat d'ocupar-se és el director de producció. La preproducció consisteix en efectuar el conjunt de treballs previs al rodatge de la pel·lícula; s'elabora el guió tècnic, el pressupost, el pla de rodatge, el repartiment, “storyboard” i s'efectuen les localitzacions, la construcció de decorats, la confecció del vestuari, la contractació de l'equip tècnic i artístic, etc. 4.Rodatge Un rodatge pot requerir centenars de persones o tan sols una. Això depèn de diversos factors: el pressupost, la història que es vulgui explicar, les dificultats de rodatge, la intimitat que es necessiti amb els personatges o actors,etc. El pla de rodatge se sol realitzar en un full de grans dimensions, configurat en columnes i files, i contempla una sèrie de variables per a cadascun dels dies de rodatge: localitzacions, interior o exterior, nit o dia, nombre d'escenes, actors principals, actors secundaris i figuració. Abans d'elaborar-lo, s'efectua un desglossament de la pel·lícula en escenes, amb aquestes mateixes variables també indicades, més l'atrezzo que es preveu com a necessari, i altres observacions, així com els efectes especials. Els components d'un rodatge es divideixen en: - Els actors per representar els seus personatges fan servir els seus gestos, la seva veu, el maquillatge i la fotogènia. Sovint es parla de tipus d'actors, així es parla d'actor de personalitat, el que sempre s'interpreta a si mateix; l'actor especialitzat, aquell que sempre interpreta papers semblants; l'actor secundari, és a dir, el que no interpreta papers principals; l'actor no professional que intervé en un film fent el que fa habitualment en la seva vida diària, etc. -El director és l'encarregat de plasmar en imatges el guió. Dirigeix i coordina la feina de l'equip tècnic i dels actors. També s'encarrega de decidir, conjuntament amb el director de fotografia la posició de càmera i l'angulació. -El director de fotografia és aquell que s'encarrega de la i il·luminació d’una pel·lícula. La il·luminació col·labora a expressar la sensació de cada escena, com es senten els personatges i crear una atmosfera concreta. A vegades el director de fotografia també és l’operador de càmera. Coordina la feina dels electricistes, encarregats de la il·luminació; dels càmeres; dels foquistes i dels maquinistes, que són els responsables del muntatge i desplaçament de les càmeres. -El director artístic i d'escenografia és l' encarregat de triar, crear i decorar l' espai en el que desenvolupa l' acció. En aquest departament també s' ha de tenir en compte el vestuari, maquillatge, perruqueria, etc. S' ha de coordinar amb el director de fotografia segons els criteris determinats pel director. -El cap de so És l'encarregat de captar i seleccionar els sons que apareixen a la pel·lícula.

La banda sonora d'un film és confegida, essencialment, en quatre grans tipus de sons: . la paraula: l'ús més freqüent n'és el diàleg articulat per la presència física d'uns intèrprets que parlen. Però tampoc no cal oblidar altres aplicacions, com la “veu en off” ( discurs en tercera persona i sense presència del narrador en la imatge) que, sobretot, s'empra en l'estructura temporal del “flash back”. La paraula és també present en les lletres dels musicals. . els sorolls: acompanyen a les imatges. . el silenci: la pausa o l' absència de sons condiciona una determinada situació, sovint d'angoixa. El silenci és emprat dramàticament. . la música 5. La postproducció Va des de la fi del rodatge fins al moment en què la en pel·lícula està a punt per la distribució. Durant la postproducció es realitza el muntatge sonor i visual de la pel·lícula.. 6. Muntatge Generalment, tant al cinema com a la televisió les escenes es construeixen combinant diferents plans. D’aquesta combinació de plans en diem muntatge. Com que hi estem acostumats, ens sembla que és la mirada natural que tindria qualsevol observador de l’escena. Però realment no és així. En una conversa cara a cara entre dues persones, per exemple, si en som espectadors directes, allò més lògic serà que ens situem centrats i que per tant anem girant la mirada cap a un i cap a l’altre quan parlen (com faríem en un partit de tennis). Si volguéssim imitar aquesta mirada “natural” en una filmació posaríem una càmera en un punt centrat on els veiéssim als dos. Però en realitat el que es fa és anar alternant plans curts i quasi frontals de cadascun dels dos personatges quan parlen i de tant en tant també plans generals. De fet, estem tan acostumats a aquest tipus de muntatge en el llenguatge audiovisual, que si intentem imitar la mirada natural d’una persona amb una càmera, a l’espectador se li farà del tot estrany i fins i tot incòmode. És la típica sensació que experimentem quan veiem una filmació casolana d’ algú gens expert: la càmera es mou constantment d’un lloc a l’altre per seguir tot els assistents i fa plans llarguíssims. El muntatge consisteix en organitzar una pel·lícula amb els múltiples plans que s’han filmat en el rodatge. Consta de dos aspectes diferents. Un més aviat mecànic, de tallar i unir, abans físicament amb tisores i adhesiu; avui mitjançant diferents programes d’ordinador. L’altre suposa tot un procés creador, en el moment d’escollir entre diversos plans d’una mateixa acció, donar un ritme lent o més viu a una escena... Com es pot suposar, els plans d’un film es roden en un ordre que no coincideix mai amb el que ha de ser el definitiu. Es fa d’aquesta manera per facilitar la feina a l’hora de rodar, ja que cada canvi d’escenari suposa el desplaçament de tot l’equip de filmació.

En aquest procés la peça clau és el muntador, però també el director sol estar-hi present i té una gran importància. Així mateix, els muntadors solen tenir ajudants de muntatge, que l'ajuden a realitzar les tasques diferents. La funció del muntador és

escollir els plans que apareixen en una pel·lícula, el seu ordre i temps. El concepte de temps és molt important en el muntatge, se sol anomenar tempo o ritme, i el podríem comparar al tempo de les cançons. El muntador també s'encarrega d'afegir tot allò que sigui necessari (títols, títols de crèdit, efectes visuals, efectes especials,etc.)

El pla seqüència és una excepció de la norma del muntatge. Anomenem pla seqüència aquell pla que es manté durant tota la seqüència. És a dir l' escena no està formada per una suma de diferents plans, sinó que un sol pla ininterromput segueix tota la acció. És per això que el temps cinematogràfic coincideix amb el temps real, cosa que no passa amb la combinació de plans.

S'entén per continuïtat o raccord la relació entre un pla i el següent en el muntatge. Sovint els diferents plans que componen una escena han estat filmats en realitat en diferents moments i per tant, cal vigilar que hi hagi coherència entre ells en elements (la llum, el vestuari, els detalls del decorat, la posició dels personatges...) per no trencar la il·lusió de continuïtat en l'espectador. Quan això no passa es parla d'error de raccord. Generalment l'espectador no se n’adona perquè està pendent de la trama, a menys que l’error sigui molt greu.

Per veure diferents exemples de muntatge i alguns errors de raccord pots entrar a:

http://llenguatgecinematografic.wordpress.com/muntatge/

LA COMPOSICIÓ

Criteris de composició i enquadrament

Tota imatge pot tenir una composició cuidada, fins i tot una fotografia familiar. És important conèixer els criteris o “normes” de composició, perquè és com conèixer les paraules d'un diccionari; quan les aprenem, sabem quan i com és millor utilitzar-les. Com el llenguatge escrit, que té les seves pròpies regles, el llenguatge cinematogràfic també té les seves pròpies lleis per a ser entès. Aquestes són algunes d'elles:

-S'ha de veure tota la informació necessària per explicar el que volem.

-Hem de mirar que les línies que apareixen a un enquadrament estiguin rectes. Una forma fàcil de fer-ho, és fixar-nos en les línies dels edificis, parets, etc...

-Procurar no tallar personatges per les articulacions. Per exemple: canells, turmells, el cap...

Al nivell inferior del cos, es talla al nivell de les cames o es mostra tota la cama, inclòs el peu. Evitar tallar només els peus del personatge.

Al nivell superior del cos, evitar tallar l'enquadrament pel cap. Per exemple, dues persones estan assegudes a una taula i el cambrer s'apropa a servir un plat. O es talla el cambrer per les espatlles (sense que es vegi el coll) o es mostra el camp sencer.

-Enfocar i ressaltar allò més important de l'escena.

-Procurar que la informació de la imatge estigui compensada. És a dir, els personatges o objectes, repartits equilibradament a l'espai.

Aire pels personatges

Anomenem aire a l'espai més o menys buit que es deixa entre els personatges o objectes respecte l' enquadrament.

Si un personatge mira cap a la dreta s' ha de deixar un espai a la dreta del quadre per a que “tingui aire” en la direcció que mira. El mateix s'aplica si camina en una direcció. Tanmateix , aquesta norma es trenca en ocasions, creant una sensació d’ incomoditat o claustrofòbia en l 'espectador. Quan aquesta norma es trenca sense intenció, és quan l'espectador sent que alguna cosa no funciona.

En plans curts (primers plans o plans mitjos) s´ ha de deixar poc o gens d'aire per sobre el personatge.

LLENGUATGE CINEMATOGRÀFIC

El punt de vista

La càmera fa d'ull de l’ espectador; allò que l’ espectador veu és allò que la càmera vol mostrar-li. De forma similar al que passa en la literatura amb el narrador extern o el narrador intern, la càmera pot adoptar un punt de vista neutre extern o un punt de vista intern, explicant-nos els fets des del punt de vista d’un personatge.

La tria no és només una qüestió estètica; igual que en la literatura, explicar les coses des de fora o explicar-les des del punt de vista d’un personatge té una càrrega emotiva i de significat diferent.

1. Quan la càmera adopta un punt de vista neutre, com el que adoptaria un espectador extern que simplement mira des de fora el que està passant, s’anomena càmera objectiva.

2. Si la càmera adopta un punt de vista intern, imitant la mirada d’un personatge per col·locar l’espectador en el lloc d’aquest personatge tenim el que s’anomena càmera subjectiva. Òbviament, la càmera subjectiva acostuma a tenir una càrrega emocional narrativa molt més forta.

Exemples :

http://llenguatgecinematografic.wordpress.com/punt-de-vista/

El camp Anomenem camp a tot allò que la càmera ens fa visible en un enquadrament determinat, és a dir tot allò que veiem en pantalla perquè la càmera ens ho vol mostrar. En canvi, el fora de camp és tot allò que no veiem en l'enquadrament però que d'alguna manera o una altra forma part de l'escena, ja sigui perquè l'enquadrament ens ho suggereix o perquè ens ho imaginem. Jugar amb el fora de camp pot ser un molt bon recurs per a jugar a crear noves expectatives, interrogants, etc...De vegades pot donar-se el joc que el director ens mostri en el camp allò que està fora de camp, per exemple a través d'un mirall. Una altra manera de jugar amb el fora de camp és quan l'objecte està en el camp, però o bé nosaltres o bé els personatges o bé tots dos, no el veiem (un símil d'aquest efecte seria quan en un espectacle infantil un personatge pregunta al públic si han vist “el dolent” i mentre aquest ve per darrera i el públic el veu però el personatge no). La profunditat de camp es defineix com la distància que hi ha entre l'objecte més proper i el més llunyà que es veuen amb nitidesa a la pantalla. Es pot utilitzar per mostrar en un mateix enquadrament objectes o personatges diferents, que tenen interès per l'espectador, i que estan a diferents distàncies de la càmera. Exemples: http://llenguatgecinematografic.wordpress.com/profunditat-de-camp/

L' enquadrament És la part de realitat que veiem a través del visor de la càmera i determina el que veurà l'espectador. Una càmera té límits físics horitzontals i verticals, no pot mostrar-nos tota la realitat. Per tant, cal escollir quina part de la realitat ens mostrarà, és a dir, quin tipus de pla i des d' on ens el mostrarà, és a dir, amb quin angle d'enquadrament. Quan mirem una pel·lícula, el director decideix per nosaltres i estem obligats a posar-nos únicament en el lloc que el director ha decidit.

Pràctica on line per fer enquadraments: http://www.cinema-en-curs.org/histories/

L'angle d'enquadrament és el punt i la direcció en què enfoquem la càmera respecte l'objecte filmat o fotografiat. Segons l'alçada des de la qual enquadrem l'objecte o el personatge distingim diversos angles d'enquadrament: normal, picat, contrapicat i zenital. -L' angle normal o neutre és quan la càmera es situa a l'alçada dels ulls del personatge. Això no és així en totes les cultures audiovisuals; de vegades, l'angle normal se situa a uns pocs pams del terra, com l'enquadrament japonès clàssic.

-L'angle picat és aquell en què la càmera se situa per sobre de l'objecte. Generalment això provoca que el personatge es mostri empetitit o indefens. Però també pot servir per mostrar una perspectiva diferent i més àmplia d'un decorat que no podríem veure amb un angle normal.

-L'angle contrapicat és aquell en què la càmera se situa per sota de l'objecte. Això fa guanyar presència al personatge i pot buscar dos tipus d'efectes: realçar o magnificar el personatge mostrant-lo en tota la seva grandesa o bé fer-lo semblar maligne i amenaçador.

-L'angle zenital és aquell en què la càmera es col·loca totalment perpendicular al terra, de manera que ens dóna una imatge aèria dels personatges.

Exemples d'angles d'enquadrament: http://llenguatgecinematografic.wordpress.com/angles-denquadrament/

Les escales del pla

Segons si l’enquadrament és més obert o més tancat, diferenciem diversos tipus de pla, sobretot en referència a la figura humana. La tria d’un tipus de pla no és només una qüestió estètica; depèn molt de la càrrega de significat que volem afegir a la imatge. En els plans curts, per exemple, hi ha molta més càrrega expressiva que en els oberts, en què les expressions del rostre passen més desapercebudes; però en canvi, en els plans oberts podem situar més el personatge en el context o en relació als altres personatges.

Pla general

És aquell pla en què veiem la figura humana sencera i també l’escenari on es desenvolupa l’acció. Depenent de com sigui l’escenari, la figura humana apareixerà en proporció més gran o més petita. Introdueix a l'espectador a la situació, li ofereix una vista general i l'informa sobre el lloc i les condicions en què es desenvolupa l'acció. Es sol col·locar a l' inici d'una seqüència. Dins un pla general, es solen incloure molts elements, per la qual cosa la seva duració en la pantalla haurà de ser major que la d'un primer pla, perquè l'espectador pugui orientar-se i entendre la situació.

Pla americà

Apareix la figura humana aproximadament des dels genolls.

Pla mig

Apareix la figura humana aproximadament de cintura cap amunt. Ens apropem més al personatge.

Primer pla

Només hi apareix el rostre humà. S’acostuma a utilitzar per captar al màxim les expressions facials. Possiblement és el pla més expressiu. En els discursos televisats, per exemple, s’utilitza en moments en què es vol donar una forta càrrega emocional al que està dient la persona que parla. La cara del personatge omple la pantalla. Té la facultat d’introduir-nos en la psicologia del personatge.

Pla detall

Es fa servir per captar un detall de l’escena, bé del personatge o bé de l’escenari. Un pla detall recurrent és, per exemple, un pla dels ulls d’un personatge. També s’utilitza barrejat amb la càmera subjectiva per explicar a l’espectador en quin detall es fixa un personatge.

Pla escorç: pla mig que mostra l'esquena o l'espatlla d'algun dels personatges. Ens ajuda a tenir la sensació d'estar en el punt de vista del personatge.

Moviments de càmera La càmera fixa És quan la càmera està immòbil sobre un suport i enregistra tot allò que hi passa per davant. En els primers anys del cinema, la càmera fixa era molt habitual en totes les produccions. Quan la càmera no està fixa distingim tres tipus de moviment: La panoràmica és el gir de la càmera sobre al seu propi eix. Pot ser horitzontal, vertical o obliquo. Generalment la panoràmica es fa servir per descriure un escenari o bé per relacionar elements de la mateixa escena però que no apareixen al mateix quadre. El tràveling (travelling en anglès) és un moviment que desplaça la càmera d'un lloc a un altre, normalment sobre uns rails. Segons els moviments distingim entre el tràveling lateral o frontal. Parlem del tràveling lateral quan la càmera va movent-se lateralment, normalment seguint -des del costat- el moviment d'un personatge. Parlem del tràveling frontal és quan la càmera es mou cap endavant o enrere o bé seguint un personatge que es mou o bé apropant-s'hi o allunyant-se’n. El tràveling circular és aquell en que la càmera gira en cercle al voltant del personatge. El moviment lliure és quan la càmera es mou sense seguir un ordre concret. Pot ser amb grua o sense grua. Un moviment lliure particular és el que anomenem el de càmera a l'espatlla o steadycam. Amb la steadycam, la càmera amb els seus accessoris es subjecta a l'espatlla de l'operador mitjançant cinturons i suports lleugers per evitar vibracions. També es poden realitzar moviments combinats de panoràmica i tràveling. Per veure exemples: http://llenguatgecinematografic.wordpress.com/moviments-de-camera/

EL GÉNERO CINEMATOGRÁFICO El género cinematográfico es el estilo narrativo de una película que nos sirve para clasificarla. Cada género tiene unas características diferentes según la ambientación, la trama, los personajes, etc. Es una manera sencilla de etiquetar una película y facilitar la elección o la idea general de la película. Los géneros cinematográficos, como los géneros de otros campos artísticos, tienen su primer origen en la cultura clásica: los dos géneros mayores griegos, comedia y tragedia; uno de estilo ligero, tema aparentemente superficial y final feliz, y el otro afectado, profundo y de triste desenlace. Estos géneros se fueron diversificando en el teatro, y los primeros largometrajes los intentaron imitar. Sin embargo, las posibilidades del cine lo desmarcaron completamente de los géneros tradicionales, creando nuevos géneros. Los géneros cinematográficos se clasifican según los elementos comunes, como el ritmo, el estilo, el sentimiento que quieren transmitir, la ambientación o el formato. Hay numerosos géneros, subgéneros y géneros híbridos, por lo que se hace difícil consensuar una única clasificación. Clasificación Por su estilo o tono Drama

Películas que se centran principalmente en el conflicto entre los protagonistas, o del protagonista con su entorno o consigo mismo. Este tipo de cine busca provocar una respuesta emotiva en los espectadores y despierta su sensibilidad. Dentro de los dramas encontramos por ejemplo las tragedias y los melodramas. Comedia

Películas realizadas con el objetivo de hacer reír al espectador o entretenerle. Junto al drama y la ciencia ficción, la comedia es uno de los géneros cinematográficos más importantes. Acción

Este género se caracteriza por la espectacularidad de las imágenes y por la presencia de muchos efectos especiales (persecuciones, peleas, explosiones, robos...). Surgió a mediados de los setenta en los Estados Unidos de la necesidad de nombrar a un número creciente de producciones de este estilo que se hacían en aquella época. La trama de las películas de acción acostumbran a seguir unos patrones y unos clichés determinados: normalmente hay un héroe o una heroína, un

personaje malvado, una persona con problemas, un actor secundario cómico y un final feliz. Su argumento implica una interacción moral entre el ''bien'' y el ''mal'' llevada a su fin por la violencia o fuerza física. Aventura

Películas que contienen situaciones de peligro o riesgo. Acostumbran a reflejar un mundo heroico de combates y aventuras. Predominan la acción y los valores caballerescos. La acción transcurre en espacios poco cotidianos, normalmente en el pasado. Se pueden confundir con las de acción por su similitud y parecido en las escenas importantes. Terror

Películas realizadas con el objetivo de provocar sensaciones de pánico, tensión, miedo o sobresalto en la audiencia. La trama normalmente es la entrada repentina de algún hecho o personaje en un ámbito de normalidad . Los personajes básicos de este género son los vampiros, los monstruos, los fantasmas, los hombres lobo, los zombis... Ciencia ficción

La acción puede girar en torno a un abanico grande de posibilidades (viajes interestelares, conquista del espacio, consecuencias de una hecatombe terrestre o cósmica, evolución humana sobrevenida por mutaciones, evolución de los robots, realidad virtual, existencia de civilizaciones alienígenas, etc.). Esta acción puede tener lugar en un tiempo pasado, presente o futuro, o, incluso, en tiempos alternativos ajenos a la realidad conocida, y tener por escenario espacios físicos (reales o imaginarios, terrestres o extraterrestres) o el espacio interno de la mente. Los personajes son igualmente diversos: a partir del patrón natural humano, recorre y explota modelos antropomórficos hasta desembocar en lo artificial de la creación humana (robot, androide...)

Romántico

El cine romántico lo forman todas aquellas películas en las que el argumento principal o trama gira en torno a las relaciones románticas o amorosas entre los distintos personajes de la historia, principalmente los protagonistas. Normalmente los personajes toman sus decisiones en base a sus sentimientos más que a su razón, produciéndose algunas veces un conflicto interno.

Musical

Contiene interrupciones en su desarrollo, para ofrecer un fragmento musical cantado y acompañado de una coreografía para aclarar una escena o para explicar una cosa del hilo argumental. En los comienzos de este género, el fragmento musical tenía como objetivo impresionar, sin mantener mucha conexión con el desarrollo narrativo.

Negro

Nació en los Estados Unidos durante los años cuarenta y cincuenta con The Maltese Falcon (el Halcón maltés) de John Huston. Este género gira alrededor de hechos delictivos y criminales y tiene un importante contenido expresivo. El héroe acostumbra a ser un antihéroe por su pasado oscuro. Las tramas suelen tener lugar en una sociedad violenta, cínica y corrupta que amenaza no sólo al héroe sino también a otros personajes. Intriga

De temática policíaca, este género se caracteriza porque mantiene a los espectadores a la expectativa, generalmente en un estado de tensión, pendientes de la trama. Durante la historia se van dando pistas para resolver el problema, que normalmente tiene un desenlace racional. Según la ambientación Policíaco

El argumento tiene generalmente una estructura sencilla, con introducción, desarrollo y desenlace. Usualmente, al comienzo se ofrece al espectador los antecedentes de un grave crimen, acabando esta parte cuando efectivamente se comete dicho acto criminal. El nudo de la historia pasa a ser la dura lucha de los estamentos policiales, normalmente a cargo de un duro y experimentado policía, contra quienes cometieron el delito. Finaliza tradicionalmente con la detención o con la muerte de quien violó la ley.

Histórico

El cine histórico es un género cinematográfico caracterizado por ambientar las películas en uno o varios hechos históricos reales. En varias ocasiones ha sido usado como una herramienta política y en otras ha sido utilizado como método de propaganda.

Bélico

Se centra en historias de guerra. Se ha usado muchas veces también como propaganda al servicio de los gobiernos, en momentos como la Guerra Civil Española, la Segunda Guerra Mundial o la Guerra del Vietnam.

Western

La palabra “western” proviene originalmente del adjetivo “west” (“oeste”, en inglés), ya que los westerns son películas ambientadas la mayoría de ellas en el oeste americano. El denominador común popular de las películas del oeste es un personaje centrado (un vaquero o un pistolero) de características nómadas similares a los caballeros de los cuentos antiguos europeos, que se enfrenta a una serie de malvados, transgrediendo habitualmente las normas establecidas en pro de su honor. Fantasía

Género de películas que incluyen magia y fantasía exótica. En este género encontramos las películas de superhéroes o criaturas absolutamente irreales que de ningún modo pertenecen a la realidad conocida de nuestro mundo, en contraste con el cine de ciencia ficción o el cine de terror, que tiene o pueden tener una base realista o científica. Según el formato Animación

El cine de animación se hace a partir de dibujos animados y otras técnicas de animación. Como no hay movimiento real para registrar, lo que se hace es generar las imágenes una por una (con dibujos, modelos, objetos y otras técnicas), de manera que, al proyectarlas consecutivamente, se crea la ilusión de movimiento. Real

En películas y vídeos, se utiliza el término imagen real para referirse a obras audiovisuales en las que la imagen ha sido obtenida mediante la filmación directa de actores o elementos reales, a diferencia de la animación, donde se sustituyen por dibujos, gráficos informáticos etc. Este término se emplea especialmente para las adaptaciones con actores reales de series o películas de dibujos animados, como Los Picapiedra, Dragonball Evolution, etc.

Según la audiencia

Infantil

Dirigidas a niños. Familiar

Películas realizadas con la intención de resultar atractivas a gente de todas las edades. Adultos

Películas dirigidas exclusivamente a una audiencia adulta; el contenido suele incluir violencia, temas inquietantes, palabras malsonantes o sexo explícito. De culto El término película de culto hace referencia a un tipo de película que atrae a un pequeño grupo de devotos o aficionados o aquella que sigue siendo popular con el paso de los años entre un pequeño grupo de seguidores. Cine de autor Género de películas en el cual el director tiene un papel primordial, ya que interviene de una manera muy directa en el guión, la fotografía, y muchos otros aspectos de la producción. Las películas de autor acostumbran a ser identificables por algunas características personales. Una segunda definición incluiría dentro de este género a todas las películas o autores que producen fuera de la macro producción de Hollywood.

El documental Un documental es una forma de realizar cine. En general, se suele confundir el documental con el reportaje, que no pretende dar ningún punto de vista, sino informar al espectador de alguna cosa. Un documental es un registro de la realidad que el autor quiere mostrar. Hay un guión previo para seleccionar aquellos aspectos que se verán en un film. Cada realizador ofrece una visión diferente de la realidad y es por eso que los documentales son casi siempre un reflejo subjetivo de la realidad. Orígenes: Luis Lumière y el cinematógrafo (antes de 1900) Hacia1894, varios inventores estaban en la carrera por desarrollar nuevos aparatos para capturar el movimiento a partir de fotografías, entre los cuales se encontraban el norteamericano Thomas Alva Edison y los hermanos franceses Lumière. Estos últimos conseguirían el triunfo en 1895 con su aparato: el "cinématographe", o cinematógrafo Éste era portátil y pesaba tan solo cinco kilogramos, frente al gigantesco "Kinetoscope" o kinetoscopio de Edison, que requería de varios hombres para moverlo de un sitio a otro y estaba generalmente anclado al suelo en una especie de estudio.

Estas diferencias técnicas ofrecieron la posibilidad de transportar fácilmente el cinematógrafo a cualquier parte, pudiendo retratar la realidad del mundo exterior. Además este aparato ofrecía otras características muy atractivas: con solo unos pequeños ajustes se podía transformar en proyector.

El mismo Luis Lumière realizaría el primer film documental, el plano secuencia Trabajadores saliendo de la Fábrica Lumière, de 1895. Luego vendría la presentación pública del invento donde Lumière proyectó dicho film. Después de esa presentación siguieron otras en diferentes partes de Francia. Lumière no solo se limitó a presentar este film, sino que realizaría otros, incluyendo a personalidades importantes que venían a ver su invento y que sin saberlo habían sido capturados por la lente de Lumière, para después, con gran sorpresa, verse retratados en los filmes a los que asistían.

Pero los planes de Lumière no se limitaban a estas demostraciones. Con gran visión y astucia se dedicó a contratar y entrenar un pequeño ejército de viajeros que se encargarían de llevar su invento a todos los rincones del planeta; personas que al mismo tiempo se fueron a documentar dichos lugares y a mostrar algunos filmes ya realizados por Lumière.

Su personal se encargó de capturar filmes de un solo plano, llamados "películas de actualidad", donde se retrataban momentos tales como la llegada de botes a un puerto, la aproximación de un tren, gente trabajando, etc. De esta manera, esta etapa temprana del nacimiento del cine estuvo marcada por la moda de mostrar un evento en cortos lapsos de tiempo, debido principalmente a que las cámaras solo podían contener pequeñas cantidades de film, muchos de ellos de un minuto o menos de duración.

Sin embargo, este cine se llamó más adelante cine documento porque si era cierto que mostraba imágenes de la realidad, no mostraba un punto de vista claro; eran sólo planos que estaban acorde con la evolución en ese momento del lenguaje cinematográfico, esas filmaciones no son documentales. El término documental le fue atribuido más adelante a John Grierson quien, además de hacer varias obras, teorizó sobre el tema.

FESTIVALES Y PREMIOS

Un festival de cine es una manifestación cinematográfica que tiene una cierta periodicidad y un hilo conductor, como puede ser el género, el tipo de producciones, la época histórica o el público al que se dirige. Los festivales acostumbran a hacerse durante un periodo breve de tiempo, lo que facilita poder ver diversas proyecciones en pocos días. Un festival es una celebración, un espacio en el cual se da a conocer un determinado numeró de obras; en el caso del cine, diferentes films. Por lo tanto, los festivales funcionan como plataformas de presentación, espacios de muestra en los cuáles el público y los expertos asisten para ver por primera vez una serie de películas. Los periodistas especializados escriben después sus críticas y los miembros del jurado deciden conjuntamente a quien otorgan los premios de cada edición (premio a la mejor película, al mejor guión, a la mejor interpretación, etc.). Los festivales de cine tienen diversos cometidos: dar a conocer otras cinematografías y ser punto de encuentro para negocios cinematográficos. Los premios que se conceden a cada uno de ellos sirven para que las películas, directores y actores, entre otros, lleguen a tener un reconocimiento que ayude a la comercialización de la película. Los festivales y premios generan una promoción y un negocio que son los que motivan la existencia de tal cantidad de eventos. Participar en un festival internacional, nacional, provincial o local, siempre sirve de lanzamiento. Desde los primeros años del siglo XX, la industria del cine tiene muy presente que la producción debe alcanzar al mayor número de espectadores y que para ello no basta sólo con la promoción y el estreno de la película, sino que debe proporcionar escaparates que sirvan a la proyección social del título. Un primer encuentro cinematográfico de productoras estadounidenses y europeas tuvo lugar en Milán en 1910. No obstante, el concepto festival de cine surge con el Festival de Venecia (1932). En 1927 los productores de cine estadounidenses decidieron crear unos galardones que llamaron Academy Award (Montje de los Oscar) con el objeto de premiar a las mejores películas, actores , directores, actrices, etc. y, a los que, con los años, se fueron añadiendo nuevas especialidades. La entrega de los Oscar se convierte desde aquella fecha un evento de singular trascendencia, ceremonia que en cuanto van surgiendo los nuevos medios de comunicación alcanza a todo el mundo. Con el tiempo, otros países crearon sus propias Academias de cine y sus premios anuales. Es así como la italiana concede los “Donatello”, la francesa, los “Cesar”, la española, los “Goya”, etc.

Entre los festivales más conocidos están: - Venecia (1932). El máximo galardón es el León de Oro. -Canes (1946). Es el que recibe más atención de los medios de comunicación. El galardón es la Palma de Oro. -Berlín (1951). Se celebra en febrero en el Bernilane Palast. El galardón es el Oso de Oro. -San Sebastián (1953). Es el más importante de habla hispana y uno de los más prestigiosos de Europa. El galardón más importante es la Concha de Oro. -Festival Internacional de Cinema de Cataluña (1968). Popularmente se conoce como “Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges”. Es el primer festival de cine fantástico del mundo. Muchos festivales se van especializando. Así se encuentran festivales de cine de animación (Zagreb, Annecy, etc.), de cortometrajes (Oberhausen, Bilbao, Alcalá de Henares, etc.), de cine de terror y fantástico (Avoriaz, Sitges ,etc.), cine iberoamericano (Huelva) y otros como el de Sudance (Estados Unidos) en el que se busca descubrir nuevos y jóvenes valores. Hay algunos referentes de festivales de cine infantil, como son Mon Premier Festival, de París, el London Children Film Festival y el Meu Primer Festival en Barcelona. Se trata de festivales en los que toda la programación es específica para niños.

EL MEU PRIMER FESTIVAL DE CINEMA

El dia 23 de novembre vam participar a la darrera edició de “El Meu Primer Festival”

a Barcelona. Durant la nostra estada vam actuar com a periodistes i membres de

jurat de creacions cinematogràfiques d’arreu del món. Vam poder votar quines eren

les pel·lícules que ens van agradar més.

Breu resum sobre les pel·lícules i els curtmetratges que vam veure.

- El geni de la llauna de raviolis: Armand, un obrer d’una fàbrica de raviolis,

arriba a casa i obre una llauna de raviolis d’ on surt un geni que el concedeix

dos desitjos. Sorprenentment, Armand només desitja un jardí i un bon àpat.

- Circuit marí: Un capità pirata amb cor tendre, cuida un gat, un peix i un

lloro. Al vaixell es pateix tanta gana que els animals es mengen entre ells.

Aquest curt és una divertida i cruel història sobre la supervivència.

- El mariner: A bord d’un vaixell amb rodes que viatja pel desert, un capità

cerca el mar amb la companyia d’un peix. Si no troben aigua, moriran. Quan

la desesperació és màxima, plou i així es salven.

- És el meu torn: A Istanbul, nens amb pocs diners sortegen una entrada al

cinema amb els diners de tots. El guanyador explicarà la pel·lícula només

sortir. Un dia, un apassionat del cinema els convida a tots a veure una

pel·lícula, excepte a la germana d’un d’ells. Quan surt, el seu germà li

explica l’argument especialment per a ella.

- Diari d’un cocodril: Un cocodril viu solitari en el món dels humans.

Diàriament es disfressa de persona, fins que un dia, quan és convidat a una

festa de disfresses, decideix mostrar-se tal com és.

- La casa encantada: Uns lladres atraquen un banc on treballa el señor

Buster Keaton. El director del banc pensa que ha estat ell qui ha robat. El

protagonista s’amaga en una casa encantada ‘The haunted house’, que

resulta ser el mateix lloc on s’han amagat els vertaders lladres.

DEU OBRES MESTRES DEL CINEMA Presentades i comentades pel Sergi Belbel a partir d'una selecció d'escenes. Una pel·lícula es considera una obra mestra quan, més enllà d'haver estat creada, se'n continua parlant.

Una nit a l'òpera Títol: A night at the opera (Una nit a l' òpera) Any : 1935 Duració: 94 min. País: Amèrica del Nord Director: Sam Wood Guió: George S. Kaurman i Morrie Rysking Música: Herbert Stothart Fotografia: Merrit B. Gerstad Actors principals: Els germans Marx Sinopsis Groucho Marx, un home de negocis, fa embarcar cap a Nova York a les grans estrelles de la òpera de Milà, amb uns polissons inesperats: Harpo i Chico. Entre els tres revolucionaran el vaixell, organitzaran un escàndol a Nova York i convertiran la nit de l’ estrena en una bogeria. Curiositats Les pel·lícules del germans Marx es caracteritzen pels acudits lingüístics de Groucho i Chico i el de Harpo, que no parla; per l’ humor absurd, sense sentit i perquè fan comèdia de les coses normals de la vida. Gràcies a l'escena del camarot (29' 50''-36' 05'') s'ha fet famosa l'expressió “ y dos huevos duros ”

Quina fera de nena!

Títol: Bringing up baby (Quina fera de nena!) Any: 1938 Duració: 102 min País: Amèrica del Nord Director: Howard Hawks Guió: Dudley Nichols i Hagar Wilde Música: Roy Webb Fotografia: Russell Metty Actors principals: Katherine Hepburn i Cary Grant Sinopsis David Huxley és un paleontòleg despistat que està a punt d'acabar la reconstrucció d'un esquelet de dinosaure i a punt de casar-se quan coneix a Susan Vance, una jove adinerada, que farà el possible perquè ell no culmini cap dels seus dos projectes. Curiositats Obra mestra de l’ humor absurd. “Screwball Comedy” o comèdia de ziga-zaga, esbojarrada; mai no saps què passarà a continuació. És diferent respecte de les comèdies clàssiques, ja que en aquest cas es una dona que persegueix a un home i no al revés. A l' escena on el Cary Grant porta una combinació de dona (34' 35''-39'08''), quan li pregunten per què va vestit així, respon que s' ha tornat gay, però la cesura franquista va canviar la resposta en fer el doblatge.

El gran dictador

Títol: The great dictator (El gran dictador) Any: 1940 Duració: 128 min. País: Amèrica del nord Director: Charles Chaplin Guió: Charles Chaplin Música: Charles Chaplin i Meredith Willson Fotografia: Rollie Totheroh i Karl Struss Actors principals: Charles Chaplin Sinopsis Un humil barber jueu s'assembla molt al dictador “Hinkel” que culpa als jueus de la mala situació del país. Un dia, els guàrdies de la dictadura, confonen el barber amb el dictador i, al mateix temps, confonen al dictador amb el barber i el porten a un camp de concentració. Curiositats Comença sent comèdia i acaba sent drama. Fa humor d' un tema seriós, el nazisme. Una altra comèdia que tracta sobre els estralls del nazisme és “To be or not to be” d' Ernst Lubitsch. A Espanya va estar prohibida fins el 1976, ja que era una crítica a la dictadura. Després de la caiguda del franquisme, el primer cop que es va passar a Barcelona, els espectadors aplaudien en l'escena del monòleg del fals Hinkel (1 h.54'-1 h. 58'), en el que es defensen els valors democràtics; va ser una catarsi.

Cantant sota la pluja Títol: Singing in the rain (Cantant sota la pluja) Any: 1951 Duració: 102 min. País: Amèrica del Nord Director: Stanley Donen i Gene Kelly Guió: Betty Comden i Adolph Green. Música: Nacio Herb Brown i Artur Freed Fotografia: Harold Rosson i John Alton. Actors principals: Jene Kelly, Donald O'Connor i Debbie Reynolds. Sinopsis Abans de conèixer a l'aspirant d'actriu Kathy Selden, l'ídol del cine mut Don Lockwood pensava que ho tenia tot: fama, fortuna i èxit. Però quan la coneix, se n' adona de que ella és el que realment li faltava a la seva vida. Curiositats Aquesta pel·lícula pertany al gènere del “meta cinema”, és a dir, cinema que parla de cinema. És una comèdia musical i parla sobre el naixement de Hollywood, del fet que amb l' aparició del cinema sonor al 1929, es van haver d' eliminar molts actors amb veus desafortunades.

Perseguit per la mort Títol: North by northwest (Perseguit per la mort o Con la muerte en los talones) Any: 1959 Duració: 136 min. País: Amèrica del nord Director: Alfred Hitchcock Guió: Ernest Lehman Música: Bernard Herrmann Fotografia: Robert Burks Actors principals: Cary Grant i Eva Marie Saint. Sinopsis Per culpa d'un malentès, uns espies confonen a Roger O. Thornill, un executiu del món de la publicitat amb un espia del govern que es diu George Kaplan i el segresten. Aconsegueix escapar de la mansió on l'havien retingut, però, l'endemà, quan hi torna amb la policia, no hi ha rastre dels homes que havia descrit. Curiositats Aquesta pel·lícula és l' obra magna del suspens. Hitchcock va inventar el suspens: l'espectador sap el que passarà però els personatges de la pel·lícula no (nosaltres sabem que Cary Grant és innocent i tothom el pren per un espia secret). El suspens és diferent a la intriga, on ningú sap el que passarà. Hitchock surt a totes les seves pel·lícules; en aquesta surt en un taxi. Hichcock no fa servir tòpics per crear tensió. A l' escena de la persecució amb l' avioneta (1h.03'30''-1h.12'48'') no hi ha música durant 12 minuts. Crea tensió en un espai obert, sense res: l' amenaça pot venir en qualsevol moment i en qualsevol espai. Intercala els plànols subjectius (quan veiem el que mira el personatge) i plànols objectius (quan veiem al personatge).

Ningú no és perfecte (Con faldas y a lo loco) Títol: Some like it hot (Ningú no és perfecte) Any: 1959 Duració: 120 min País: Amèrica del nord Director: Billy Wilder Guió: Billy Wilder Música: Adolph Deutsch Fotografia: Charles Lang Actors principals: Marilyn Monroe, Tony Curtis i Jack Lemmon. Sinopsis Joe i Jerry són dos músics que han de fugir del país ja que són testimonis d'un ajustament de comptes entre dues bandes rivals. Com que la màfia els persegueix, decideixen vestir-se de noies i tocar a l'orquestra femenina. Joe, per conquistar a Sugar Kane, fa veure que és un magnat i mentrestant, Jerry és perseguit per un milionari que vol casar-se amb ell. Curiositats És una comèdia romàntica. En l'època en que es va filmar aquesta pel·lícula, va ser una mica forta. També conté homenatges a les pel·lícules de gàngsters i ironies sobre la vida en general.

Ben-Hur Títol: Ben Hur Añy: 1959 Duració: 211 min. País: Amèrica del Nord Director: William Wyler Guió: Karl Tunberg Música: Miklós Rózsa Fotografia: Robert Surtees Actors principals: Charlton Heston i Jack Hawkins Sinopsis L'acció es desenvolupa durant els regnats dels emperadors August i Tiberio. Juda Ben Hur, fill d'una família noble de Jerusalem, i Massala, romà que dirigeix els exèrcits d'ocupació, són dos antics amics, però un accident involuntari, els converteix en enemics irreconciliables. Curiositats És una pel·lícula èpica, política i religiosa, sobre el naixement del cristianisme i la creació d' un món nou. El protagonista segueix els passos de Jesucrist. Aquesta pel·lícula va ser la més cara de la història del cine. Té el rècord d' Óscars (onze), junt amb Titànic. Hi van participar 30.000 persones. A l' escena de la lluita de Ben-Hur i Massala, a la cursa de quadrigues (2h.36'25''-2h.46''), és molt important el muntatge, ja que els plans successius donen molt de ritme a l' escena. Representa la lluita del bé contra el mal: el dolent va vestit de negre i els cavalls són negres; el bo, va de blanc i els cavalls són blancs. Durant el seu rodatge, va morir un actor en una de les caigudes, que va ser real.

2001,una odissea espaial

Títol: 2001, A space Odyssey (2001,una odissea espaial) Any: 1968 Duració: 139 min. País: Amèrica del Nord Director: Stanley Kubrick Guió: Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke Música: Richard Strauss i Johann Strauss. Fotografia: Geoffrey Unswhorth. Actors principals: Keir Dullea, Gary Lookwood i William Sylvester Sinopsis Fa milions d'anys, uns simis descobreixen un monòlit que els fa més intel·ligents . Un altre monòlit torna a aparèixer al cap de milions d'anys després en una lluna, fet que provoca l' interès dels científics humans. Curiositats Aquesta pel·lícula va capgirar la ciència ficció. Està basada en un relat d' Arthur C. Clarke. És una pel·lícula filosòfica i poètica. Al final, el protagonista es posa dins d' un forat negre. A l'escena de la transformació d' un os d' animal en una nau espacial (17'20''-19'20''), es realitza l'el·lipsi (tall de temps) més gran i famosa de la història del cinema, ja que en un segon, es salten 1 milió d'anys.

Tiburon Títol: Jaws ( “Tiburón” ) Any: 1975

Duració : 124 min. País: Amèrica del Nord

Director: Steven Spielberg

Guió: Peter Benchley i Carl Gottieb

Música: John Williams

Fotografia: Bill Butler Actors: Roy Scheider i Robert Shaw

Sinopsis A la costa d'un petit poble de l'est dels Estats Units,un tauró ataca a varies persones. Tement les terribles conseqüències que això pot provocar al negoci turístic, l'alcalde es nega a tancar les platges i a difondre la notícia. Curiositats

Spielberg tenia 26 anys quan va fer la pel·lícula. Es va basar lleugerament en la història de Moby Dick. Va tenir un gran impacte en la societat, va crear psicosis en la vida real. A l' escena de la primera víctima (2'10''- 4'55''), el plànol és subjectiu, mirem a través dels ulls del tauró. El tauró no es veu en tota l'escena; és la màgia del cine; és més fort el que podem imaginar que el que passa en veritat. Degut a l' escassetat de pressupost, el tauró no apareix fins que ha passat més d'una hora; el reserva per l' última escena, quan es menja al capità. La música, de John Williams, està feta només amb dues notes i ajuda a crear un codi: quan tornem a sentir-la, fa por.

La guerra de les galàxies Títol: Star Wars ( La guerra de les galàxies ) Any:1977

Duració: 121 min. País : Amèrica del Nord

Director :George Lucas

Guió: George Lucas

Música: Jonh Williams

Fotografia:Gilbert Taylor Actors principals Marc Hamill, Harrison Ford i Carrie Fisher Sinopsis La princesa Leia, líder del moviment rebel que desitja reinstal·lar la República a la galàxia, és capturada per les Forces Imperials, capitanejades fer Darth Vader. L'intrèpid Luke Skywalker i Han Solo, seran els encarregats de salvar-la. Curiositats Tot i que es la que es va enregistrar primer, cronològicament és la quarta de la saga (en té tres davant i dues darrera). És una gran història mítica basada en la mitologia clàssica de més d' una civilització: grega, nòrdica... És un western futurista, situat a l'espai. Utilitza les lleis del western: bons contra dolents, Imperi contra República. L' escena del duel d' espases làser entre Obi Wan i Dath Vader (1h26'15''-1h.29'), simbolitza el bé contra el mal (espasa blava- espasa vermella). La primera setmana després de ser estrenada, ja era la més taquillera de la història del cinema.

Famous quotes

Here you are a selection of the greatest films quotes. Find also attached a link of the soundtrack of these films.

Film Quote Soundtrack

A night at the opera (1935)

‘Ha, ha, ha, ha, ha, you can't fool me!

There ain't no Sanity Claus!’

http://www.filmsite.org/wavfiles/nightatopera.wa

v

http://www.youtube.com/

watch?v=Lsqv-E9Vmyg

Bringing up Baby (1938)

‘Oh, yes, I'll be with you in a minute, Mr.

Peabody.’ http://www.filmsite.org/wavfiles/bringingupbaby

.wav

http://www.youtube.com/

watch?v=kuggvxfR3DA

The great dictator (1940)

Schultz: You must speak.

Jewish barber: I can't. Schultz: It's our only hope.

http://www.youtube.com/

watch?v=NXsoakk3GRk

Singing in the rain (1951)

‘Ladies and Gentlemen. Stop that girl.

That girl running up the aisle - stop her. That's the girl whose voice you heard

and loved tonight. She's the real star of the picture. Kathy Selden.’

http://www.filmsite.org/wavfiles/singinrain2.wav

http://www.youtube.com/

watch?v=D1ZYhVpdXbQ

North by northwest

"...in the world of advertising, there's no

such thing as a lie. There's only the expedient exaggeration. You ought to

know that."

http://www.youtube.com/

watch?v=AX_kid-pL5k

Some like it hot (1959)

- "I'm a man."

- "Well, nobody's perfect." http://www.filmsite.org/wavfiles/somelike.wav

http://www.youtube.com/

watch?v=1Kgshx_by0A&

feature=related

Ben-Hur (1959)

- "Triumph complete, Judah. The race won, the enemy destroyed."

- "I see no enemy." - "What do you think you see? The

smashed body of a wretched animal? There's enough of a man still left here for

you to hate." http://www.filmsite.org/wavfiles/benhur2.wav

"Your eyes are full of hate, Forty-One. That's good. Hate keeps a man alive."

http://www.youtube.com/

watch?v=wcZg8nt3J-4

2001, A space Odyssey (1968)

"…Eighteen months ago, the first evidence of intelligent life off the Earth was discovered. It was buried forty feet below the lunar surface, near the crater

Tycho. Except for a single, very powerful radio emission aimed at Jupiter, the four

million year old black monolith has remained completely inert, its origin and

purpose still a total mystery." http://www.filmsite.org/wavfiles/2001f.wav

http://www.youtube.com/

watch?v=-I4da00W9fU

Jaws (1975)

- "I used to hate the water."

- "I can't imagine why." http://www.filmsite.org/wavfiles/jaws3.wav

http://www.youtube.com/

watch?v=kFlxKC0fKPk&

feature=related

Star Wars (1977)

"Remember. The Force Will Be With You

Always" http://www.filmsite.org/wavfiles/starwars8.wav

http://www.youtube.com/

watch?v=t6YiTLccSpc&f

eature=fvst

Anem a la filmoteca de Catalunya… FANTÀSTIC Mr. FOX És l’adaptació cinematogràfica d´’un llibre infantil escrit pel cèlebre Roald Dahl. El director va decidir emprar una de les tècniques més antigues: l’stopmotion, que consisteix a recrear el moviment d’ objectes inanimats a partir de la filmació imatge per imatge. El rodatge va durar dos anys.

Fitxa tècnica: Director: Wes Anderson EUA,Gran Bretanya,2009 87 minuts Títol original:Fantastic Mr. Fox Guió: Wes Andeson i Noalh Baumbach, basat en la novel·la de Roalh Dahl Fotografia:Tristan Oliver Música: Alexandre Desplat Sinopsi: El Sr. Fox és una guineu que viu una plàcida i rutinària vida domèstica amb la seva família. Però és difícil desempallegar-se d' un passat en què va ser el lladre de gallines més reputat de la comarca.

I a l’escola hem vist... QUINA FERA DE NENA! TIBURON E.T. Fitxa tècnica Títol original: E.T: The Extra-Terrestial Direcció: Steven Spielberg Actors: Henry Thomas, Dee Wallace, Robert Macnaughton, Drew Barrymore i Peter Coyote País: Estats Units Any: 1982 Duració: 115 min. Producció: Steven Spielberg, Kathleen Kennedy Guió:Melissa Mathinson Música: John Williams Sinopsi: Un grup d'extraterrestres visiten la Terra, deixant-se accidentalment un d'ells. És un petit extraterrestre perdut a tres milions d' anys llum del la seva llar. Un nen solitari de deu anys que se sent sol, se'l vol emportar a casa. El nen, que és el fill mitjà, adopta a l'extraterrestre com al seu amic íntim, i excepcionalment explica el secret al seu germà gran Michael i a la seva germana petita Gertie.

EL CHICO Fitxa tècnica Títol original: The kid Director: Charles Chaplin Guió: Charles Chaplin Duració: 68 minuts Any: 1921 País: EEUU Intèrprets: Charles Chaplin, Jackie Coogan, Edna Purviance Sinopsi: Una mare amb problemes per mantenir el seu fill, l'abandona, i el Charlot (un rodamón) l'adopta. Van passant els anys i el nen ha d'anar a l'escola, però el Charlot només l'ensenya a ser un rodamón; les autoritats quan se n’ adonen hi agafen el nen. El Charlot farà el possible per recuperar-lo i donar-li una vida millor.

THE IMMIGRANT

Fitxa tècnica País :EUA Any: 1917 Director: Charles Chaplin Productor: Charles Chaplin Guió: Charles Chaplin Fotografia:Bland Totherot Durada: 18 minuts Sinopsi: Charlie Chaplin viatja en vaixell cap a Nova York amb altres immigrants. Durant el viatge es veu immers en diversos embolics però també s’enamorarà d’una noia que fa la travessia amb la seva mare malalta. Chaplin ajudarà les dones a subsistir. Un cop a Nova York, es troba sense feina i sense diners en una societat hostil que menysprea els nouvinguts. Un bon dia, troba una moneda i va a un restaurant on trobarà la noia, trista per la mort de la seva mare. Junts començaran nous projectes.

ANNEX (Vocabulari complementari)

Antiheroi

Personatge d’una pel·lícula, normalment el protagonista, que obté la simpatia emocional del públic malgrat que no evoqui les característiques habituals de l’heroi, sinó les contràries en moltes ocasions: aspecte poc elegant, lletjor, pobresa, marginació, poca habilitat..., entre d’altres; malgrat tot això, el públic, immers en la pel·lícula, va a favor del personatge.

Argument

Història de la que tracta la pel·lícula, és a dir, és el relat o la història que s’explica en el film, ja sigui original o basat en un text literari previ.

Arribada del tren a l’estació

Un dels primers films exhibits pels germans Lumière l’any 1895 al Grand Café de París. Es tracta d’un enregistrament realitzat a l’estació de tren de La Ciotat (Provença), on apareix un tren que arriba i diverses persones (sembla que algunes eren familiars dels Lumière) que l’esperen. En la primera projecció pública d’aquest film, diversos espectadors van aixecar-se espantats pensant que el tren els envestiria.

Banda sonora original

Es tracta de tota la part sonora de les pel·lícules, és a dir, el resultat de l’edició de les diferents pistes de so: dels diàlegs, dels efectes sonors i de la música en la seva forma definitiva. En l’argot cinematogràfic s'al·ludeix a la banda sonora amb el terme de soundtrack. Habitualment, però, amb el nom de banda sonora es fa referència a la música del film que, tot sovint, es comercialitza en format disc. Chaplin L’obra de Charles Chaplin (1889-1977) ens presenta unes possibilitats educatives inimaginables a primera vista: films molt divertits, valors, descobriment del cinema silent i clàssic. Chaplin ens serveix per explicar el funcionament de la societat contemporània, valors, l’emotivitat i l’expressivitat de la imatge.

La dècada dels vint del segle XX emmarca la millor època del poeta més entranyable que ha donat el cinema, anomenat absurdament a Europa, Charlot. Mestre del melodrama, les seves pel·lícules estan carregades d’inquietud social i d’una voluntat de justícia social recordant, sens dubte, la seva tristíssima infantesa als barris pobres de Londres.

De Londres va marxar fugint de la misèria amb una companyia d’actors britànics i va aterrar a Califòrnia. Un cop a Amèrica, fou descobert per Mack Sennet, de la productora Keystone, i protagonitzà infinitat de curtmetratges d’un enorme èxit entre públic d’arreu del món. Quan marxa de la Keystone i passa a l’Essanay (i sobretot quan amb altres cineastes funda la United Artists), tindrà les mans lliures per crear amb plena autonomia. Serà en aquests moments que crearà el seu personatge del rodamón: un homenet romàntic, enamoradís, sensible, inconformista i defensor dels febles, de pantalons enormes, amb bastó i barret. A partir de 1917 expressarà amb intensitat les seves vivències amb el seu primer llarg metratge (The Kid,1921, El noi), on la seva comicitat es farà més poètica i intensificarà la càrrega social.

Amb La quimera de l’or (1924); El circ (1928); City Lights (Llums a la ciutat) (1931) i Temps Moderns (1936), va aconseguir la seva màxima plenitud creativa. El cinema ja havia entrat en el període sonor, però Chaplin conservava l’expressió corporal i el llenguatge del cinema mut com base de la seva interpretació. No va assumir la paraula fins a El Gran Dictador (1940). Chaplin fa pel·lícules de riure però - a diferència d’altres còmics de la Història del Cinema - situades en una societat concreta, dins l’òrbita social del moment històric on viu. El seu personatge té una visió de la vida que xoca amb la visió convencional, de la majoria. Per a Chaplin, els sentiments són més importants que la raó. El pobres són bons i purs, els rics, en general, no. Això i la seva incessant crítica a la hipocresia social dels poderosos i dels qui tenen la força, va irritar el puritanisme nord-americà que orquestrà campanyes contra ell, fins que, cansat, va marxar cap a Europa en plena Caça de Bruixes (1953)

Claqueta

Objecte rectangular, originàriament de fusta, que es divideix en un braç articulat i un cos que conté dades sobre la producció del film que s’està realitzant. La seva funció és proporcionar al muntador les dades de cada presa i el so – que s’efectua en colpejar el cos amb el braç – que servirà de referència per sincronitzar la imatge i el so. Les dades que van escrites al cos de la claqueta són : número de presa, nom del director, nom del director de fotografia, data i número o títol de la producció. La càmera filma les dades de la claqueta i, a continuació, l’escena que s’hagi de rodar. Cantar la claqueta consisteix, just abans de picar la claqueta, en anunciar verbalment l’escena, el pla, la presa de la càmera i la presa de so que s’està a punt de rodar. Darrerament, també es fan servir claquetes electròniques digitals. La claqueta ha esdevingut un objecte fetitxe o simbòlic del cinema.

Climax

Moment crucial del desenvolupament dramàtic del film, situat al final del nus de l’argument i que ens porta cap a la resolució de la història.

Copió

Tot el material rodat d’una pel·lícula sense muntar. També es pot designar amb aquest nom el duplicat del film que serveix com a còpia de treball en el procés de muntatge. Treballar amb copió permet que, en cas de cometre errors durant el muntatge, puguin ser corregits sense afectar l’original. Es parla de copió muntat un cop s’han ordenat les escenes d’acord amb l’ordre que assenyala el guió tècnic.

Crítica

Anàlisi d’una pel·lícula en funció de la seva forma i del seu fons per informar el públic de les seves virtuts i de les seves deficiències. Criticar una obra cinematogràfica no ha de tenir connotacions negatives sinó que s’ha d’entendre el mot crítica com a indagació i anàlisi. Una crítica en profunditat d’un film ha de tenir els següents aspectes:

- Fitxa tècnica i artística.

- Sinopsi.

- Bio filmografia del director/a, però en ocasions també interessarà destacar els guionistes, directors de fotografia o els actors i les actrius, etc.

- Context del moment en què ha estat realitzada la pel·lícula.

- Temes del film: tema central i subtemes.

- Comparació amb films ja existents sobre el tema.

- Dramatúrgia: la manera com la tensió està construïda i desenvolupada, com s’han organitzat les emocions.

- Anàlisi dels elements tècnico-estètics: música, diàlegs, llenguatge i tècniques audiovisuals (enquadraments, angulacions, moviments de càmeres, tractament del temps, ritme, flash-backs, interpretació...).

- Les idees que el film intenta transmetre han estat ben expressades amb el llenguatge cinematogràfic?

- Valoració personal del film: opinió subjectiva però raonada sobre el film.

Doblatge

Procediment tècnic en el cinema que consisteix en canviar el so original d’un film per millorar-ne la qualitat; o bé per canviar les veus dels actors i actrius per unes altres en una altra llengua, intentant mantenir la sincronia amb el moviment dels llavis.

Dolby Es tracta d’un sistema de so estereofònic en alta fidelitat per a sales de cinema que utilitza una tecnologia de reducció de soroll en la gravació i en la reproducció dels films. Efectes especials Conjunt d’efectes òptics i digitals introduïts a les imatges amb posterioritat al rodatge o durant el seu transcurs. En els darrers anys han guanyat una gran protagonisme gràcies al desenvolupament de les tècniques digitals, fins al punt de ser incorporats en els equips més senzills de mescla de vídeo. La digitalització de la imatge permet realitzar infinitat de manipulacions sobre les dimensions, la forma i la perspectiva de les imatges: rotacions, divisions, deformacions, etc. A vegades també s’utilitza aquest terme en el procés de muntatge sonor per denominar els efectes produïts a l’estudi. Encadenat Efecte òptic de transició que consisteix en sobreposar dos plans, combinant el tancament en negre d’un pla amb la simultània obertura en negre del següent, de forma que es produeixi un efecte gradual de desaparició d’una imatge mentre és reemplaçada per una altra.

Escena

Una escena és el conjunt de plans, relacionats entre si, on es desenvolupa una mateixa acció en un temps i en un lloc determinat. Un conjunt d’escenes que formen una unitat dramàtica es coneixen amb el nom de seqüència, que ve a ser com una mena de capítol dins la pel·lícula.

Flash-back

Esdeveniments o situacions del passat que un dels personatges rememora en una pel·lícula i que es presenta en forma d’imatges. Algunes pel·lícules estan narrades íntegrament en flash-back o salt enrere, és a dir, un personatge recorda tota la història.

Flash-forward

Es tracta del salt cap endavant, cap al futur – en un moment determinat - de l’acció d’una pel·lícula. És molt poc freqüent .

Fos

Efecte òptic entre pla i pla que consisteix en què la imatge es va enfosquint fins a un color, normalment negre. Habitualment, en el pla següent, es realitza el procés invers, començant des del negre a tota la pantalla. Transmet una idea

de força pas del temps entre un pla i un altre.

Gag

Efecte còmic inesperat en els films còmics i en algunes comèdies. Els films còmics anomenats slapsticks es basen en l’explotació sistemàtica de gags.

Girafa

En els rodatges, suport per al micròfon que consisteix en un braç telescòpic que porta acoblat el micro a un extrem i un contrapès a l’altre, i que pivota a sobre d’una barra vertical fixada en un carret amb rodes. Alguns models tenen una cadireta per a l’operador de so. També rep el nom de girafa un suport destinat a la il·luminació dels films, que consisteix en un trípode que duu a la part superior una barra horitzontal que porta en una banda un contrapès, i en l’altra un focus.

Grua (Moviment lliure amb)

La grua, en el context dels rodatges cinematogràfics, és un aparell que es desplaça i que disposa d’un braç amb una plataforma mòbil sobre la que se situa la càmera. Aquest dispositiu permet realitzar tota mena de moviments lineals i combinats, tant a l’interior de l’estudi com als exteriors. Al moviment lliure amb grua la càmera es pot moure combinant panoràmiques i travelling, però també elevant-se o movent-se obliquament en qualsevol direcció, instal·lada en una grua que li serveix de suport. Ho podem observar en la seqüència de la cursa de quadrigues de Ben-Hur .

Keaton

Buster Keaton (1895-1966) fou un genial actor i realitzador del film còmic nord-americà. Impassible en el gest ( cara de pal li deien, també Pamplines), Keaton va fer una crítica burlesca i trista al mateix temps, de l’automatisme d’una societat cada cop més deshumanitzada. Sempre amb lluita contra les màquines i les circumstàncies; sentimental i animós, capaç de provocar mil i un desastres i arreglar-los amb les seves úniques forces. Un cor d’or, però també un finíssim observador de la societat, a la que no atacava, sinó que advertia.

Atractius de les comèdies de Keaton són el seu ritme, l’originalitat dels seus gags, en els quals enormes decorats, com un tren, un vaixell, una gran pedra o, fins i tot, la façana sencera d’una casa li queien al damunt. L’humor de Keaton tendeix, més que a l’esclat de riure, a un somriure continu. Home dotat d’unes qualitats gimnàstiques sorprenents, crea un personatge positiu, amb sentit pràctic i sensible, que és capaç d’una gran expressivitat amb els ulls i amb moviments gairebé imperceptibles. A diferència de Chaplin, Keaton – en determinades escenes – no és ell el centre del gag, sinó altres personatges. En la seva abundant filmografia cal destacar Our Hospitality, 1923, La llei de l’hospitalitat; The Navigator, 1924, El navegant; Sherlock Junior, 1924 El modern Sherlock Holmes; i, sobretot, The General, 1927, El maquinista de la General.

Maqueta

Reproducció a escala reduïda d’escenaris, decorats, edificis, vehicles o objectes. Les maquetes s’utilitzen força a l’hora de realitzar trucatges i, especialment, en films de ciència-ficció, de fantasia o de catàstrofes.

Ritme

Cadència entre les escenes i plans d’una pel·lícula. El muntatge influeix de forma determinant sobre el ritme, i és un factor clau per la forma en què el públic rebrà la pel·lícula.

Seqüència

Es tracta d’una sèrie d’escenes amb una certa continuïtat d’espai, acció o personatges. Una pel·lícula es compon de diverses seqüències que vindrien a ser com capítols del film.

Storyboard

Es tracta d’un conjunt de dibuixos d’una, diverses o de totes les escenes del film que s’elaboren abans del rodatge i que s’ajusten als plans que es té intenció de filmar. La tècnica del storyboard facilita la comprensió visual del guió i serveix de guia per a la feina del rodatge.

Suspens

Gènere cinematogràfic que va adquirir categoria de tal gràcies a l’estil narratiu i dramàtic imposat per Alfred Hitchcock, i que consisteix en retardar el desenllaç d’una acció per crear gran tensió en els espectadors.

Thriller

Gènere cinematogràfic que presenta un protagonista que de forma inesperada s’involucra en una situació estranya o tenebrosa, i que posa en gran perill la seva supervivència. A mida que el film va avançant, el perill va augmentant, fins que té lloc el clímax. La tensió en l’espectador es produeix a causa de la seva preocupació per la supervivència del protagonista i del progressiu augment de perill.

Tràiler

Conjunt de plans seleccionats d’una pel·lícula – habitualment els més intensos o suggeridors - per fer el seu llançament publicitari, poc temps abans de la seva estrena. El tràiler ve a tenir una durada total d’un minut i mig si es projecta a les sales comercials, i d’uns vint segons si es passa per televisió.

Transparència

Trucatge que consisteix en rodar una escena amb un fons que es projecta en el mateix moment de la filmació i que ha estat enregistrat prèviament. Es fa servir per simular exteriors quan es roda dins d’un estudi.

Versió original

Un film en versió original és un film que es projecta o s’emet amb el so en què es va rodar i muntar en el seu país d’origen. Les seves sigles són: V.O. Les sigles VOSC corresponen a la versió original subtitulada en català i serveixen per abreujar la informació que la pel·lícula es passa en versió original i va subtitulada en català. Les sigles VOSE corresponen al fet que la producció audiovisual en qüestió es projecta en versió original amb els subtítols en espanyol.

Veu en off

Veu que es situa fora de camp de la imatge, però que la complementa i l’enriqueix. Força vegades la veu en off al principi del film hi correspon a la d’un narrador/a que evoca uns fets del passat o ens posa en antecedents sobre el relat que es desenvoluparà.

Xassís

Recipient on s’allotja la pel·lícula que serà carregada a la càmera i que té un espai per a la bobina d’alimentació i un altre per a la bobina receptora.

Zoom

El zoom, anomenat també fals tràveling o tràveling òptic, és un moviment d’apropament o allunyament però obtingut, no per desplaçament de la càmera, sinó per variacions en la distància focal de l’objectiu. En realitat la paraula zoom fa referència tant a l’objectiu de càmera de longitud focal variable, com al pla pres amb aquest objectiu i que produeix la sensació d’acostar-nos o allunyar-nos del subjecte o objecte filmat, sense que la càmera es mogui i sense necessitat de canviar l’enfocament.

BIBLIOGRAFIA Podeu trobar més informació en els llibres següents: BAZIN, A. ¿Qué es el cine? Madrid. Rialp, 1966. BALLÓ, J.; ESPELT, R.; LORENTE-COSTA, J. Conèixer el cinema. Barcelona. Generalitat de Catalunya. Departament d’Ensenyament, 1985. JEANNE,R.; FORD,C. Historia ilustrada del cine. Madrid. Alianza, 1979. BOU,N.; PÉREZ, X. 100 anys d’espectacle. Història del cinema. Barcelona. Graó, 1995.