Embed Size (px)
DESCRIPTION
XXII Jocs Florals Escolars de Sants-Montjuïc 2011
Citation preview
XXII
Jocs Florals Escolars de Sants-Montjuïc
2011
2
ÍNDEX Centres participants . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3
Membre del Jurat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4
Poesia
El gat i el ratolí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6
El mosquit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
Un mar de poesia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8
La terra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
El meu art . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
La tristesa de la lluna . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
Tornaràs a volar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
Passos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
Paraules que el vent s’emporta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
L’últim tret del capvespre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
La fi de l’è(x)tasi etíl.lic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
Som . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
Prosa
Els nens de les ulleres que tot ho veien . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
La meva amiga Martina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
Un viatge amb remolí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
L’arc de Sant Martí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
El necessitava… . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
El pou dels desitjos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28
L’estàtua de bronze . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
Un viatge d’allò més curiós . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
Cabòries als ferrocarrils . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
Quan la petita Uke jugava… . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
Març 38: Bombardeig a Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
Murphy i el Sr.Joan . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43
3
CENTRES PARTICIPANTS
PRIMÀRIA
Gayarre Sant Medir Jaume I Lloret La Muntanyeta Col·legi Maristes Sants-Les Corts Ramon Casas Sant Francesc Xavier Barrufet Institució Montserrat Pràctiques II Alfageme CEIMP Pau Vila Proa Mossèn Jacint Verdaguer Anna Ravell Can Clos Col·legi Josep Tous Cavall Bernat Joan Pelegrí Lluís Vives Enric Granados Carles I Tres Pins El Polvorí Bàrkeno Francesc Macià
SECUNDÀRIA
Institut Montjuïc Sant Medir XXV Olimpiada Institució Montserrat Inst. Lluís Vives Escola Joan Pelegrí Institut del Teatre Sant Francesc Xavier Emperador Carles Proa Col·legi Josep Tous
4
MEMBRES DEL JURAT Presidenta: Il·lma, Imma Moraleda, regidora del Districte Sr. Jordi Cunill, Conseller d’Educació del Districte Sra. Concetta Faletra, representant de l'AMPA Sra. Isabel Costa, mestra de primària. Escola Carles I Sra. Rosa Masanés, professora de secundària. Institució Montserrat Sr. Josep Chalmeta, director de L’escola Gayarre Sr. Jordi Tassies, professor de secundària Institut Montjuïc Sra. Marta Faus, tècnica del Servei Educatiu (ELIC) Sra. Júlia Casanova, tècnica del SE (CRP) Sr. Taheba Karam, alumna de primària. Escola Carles I Sra. Berta Marquès, alumna de secundària. Institució Montserrat
5
6
EL GAT I EL RATOLÍ
Un ratolí surt d’un forat
Un ratolí surt d’un forat
i veu un formatge enverinat.
Se’l menja i PATAPAM!
s’ha convertit en un gran gegant.
Un gat sent un soroll molt fort
i surt del llit de cop.
- Què ha passat? Què ha passat?
diu el gat espantat.
Es gira, crida i veu un ratolí gegant.
El ratolí es menja el gat
i NYAM, NYAM, NYAM.
1r PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Gi AUTOR: Oriol Sancho González CENTRE: Institució Montserrat CATEGORIA A (1r cicle de Primària)
7
El mosquit
Quan era petit
em venien els mosquits.
Quan estic al parc
no en veig cap.
Quan era petit
em picaven a mi.
I ara que sóc al llit
i estic avorrit
sento el seu BRUNZIT !!!
2n PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Júpiter AUTORA: Sara Gil Batuecas CENTRE: Escola Gayarre CATEGORIA A (1r cicle de Primària)
8
UN MAR DE POESIA
Un mar de poesia és el que he vist,
vestit de blau, un blau que enamora,
amb una corbata d’escates, un barret de sorra,
i unes sabates d’algues.
Un mar de poesia és el que he vist,
un mar que inspira, un mar que respira,
un mar que viu, una metàfora és, un mar de poesia.
Un mar de poesia és el que he vist,
movent una balisa que retrona amb sonoritat
als peus d’una posta de sol.
Un mar de poesia és el que he vist,
amb quatre gambes, una al costat de l’altra
cantant melodies al compàs del mar.
Un mar de poesia és el que he vist,
entre comes i punts, estrofes i versos,
una cançó.
Un mar de poesia és el que he vist.
vestit de blau, un blau que enamora,
amb una corbata d’escates, un barret de sorra,
i unes sabates d’algues.
1r PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Josep Dalmau AUTOR: Samuel Vila Bonet CENTRE: Col·legi Maristes Sants – Les Corts CATEGORIA B (2n cicle de Primària)
9
La Terra
La Terra és formosa,
pels habitants és com una rosa.
El Sol és la seva estrella,
ens dona llum, una meravella.
La Terra és la nostra casa,
i ara té clavada una espasa.
Els homes i els seus invents
destrueixen prats, animals i aliments.
Estimem molt la Terra
i per això l’hem de cuidar.
Les persones hem de reflexionar
i entre tots una solució posar.
2n PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Atlas AUTOR: David Morteno Costa CENTRE: Col·legi Alfageme CATEGORIA B (2n cicle de Primària)
10
EL MEU ART
L’art és, per a mi, un món sense fi.
És un home que camina
buscant noves idees, nous camins, noves emocions...
Art pot ser un quadre de Dalí, un poema de Joan Maragall, una partitura de Beethoven
o, simplement, un nen estudiant.
Pot ser un núvol passejant o una actriu actuant. Simplement és art.
L’art és, per a mi, un món sense fi.
Pot ser un escriptor
que s’inventa un nou llibre, que busca i busca novel·les de riure.
L’art pot ser el drac de Gaudí,
la casa Batlló, la Sagrada Família o el mateix escultor.
L’art és, per a mi, un món sense fi.
També pot ser un pallasso
d’un circ animat que, amb lleons i tigres, ha muntat un disbarat.
Poden ser les magdalenes de la iaia
que, quan surten del forn, criden la quitxalla.
L’art és, per a mi, un món sense fi.
1r PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Emoticona AUTORA: Paula Zamora Arbós CENTRE: Escola Pràctiques 2 CATEGORIA C (3r cicle de Primària)
11
LA TRISTESA DE LA LLUNA
El sol, cada matí té la responsabilitat de sortir,
il·lumina de dia, i s’amaga de nit.
A la muntanya,
el sol ja ha sortit. Oh! Quin so més bonic
els ocells comencen a cantar i així, el món té un nou despertar.
En canvi, la lluna amagada,
Es pregunta cada dia: – Per què a mi ningú m’estima?
Els estels la van sentir,
I tots junts li van dir: – Amiga, ets la principal atracció de la nit,
I tothom t’espera amb delit!
La lluna va dir després de rumiar: – si em voleu animar,
M’ho haureu de demostrar.
Un petit estel va dir: – Quin és el lloc més romàntic,
On les parelles es fan petons a la nit?
Els estels van rumiar tot seguit. I un d’ells va contestar:
– Sota la llum de la lluna, Es clar!
La nit va arribar
I la lluna va sortir amb emoció, A lluir el seu esplendor,
A totes aquelles parelles, Que es feien el primer petó.
2n PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Ulls oberts AUTORA: Maria Falcó Solsona CENTRE: Col·legi Maristes Sants - Les Corts CATEGORIA C (3r cicle de Primària)
12
Tornaràs a volar
Surts amb els amics, somriures i diversió al carrer;
somnis que volen, en un full de paper.
I després arribes a casa, i xoques amb la realitat,
els teus somnis destrossats.
Crits, baralles i discusions, els teus somnis són malsons.
De sobte, tens la culpa de tot, i ara, només una oculta tristor.
Vols morir-te, escapar,
i arribar a un lloc, on poder tornar a somiar.
Però no pots, ets presoner,
tornar a somriure, ja no podré.
T’han segrestat en aquest malson, et volen fer creure que és el teu món.
Però tu saps, tu saps que no ho és,
que tornaràs a somriure, un cop més.
Lluites i lluites, fins escapar, i anar al teu somni, on podràs tornar a volar.
I per fi deixes enrere aquells malsons,
i fas realitat les teves il·lusions.
1r PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: California Dreamer AUTORA: Eulàlia Pons Alonso CENTRE: Institut XXV Olimpíada CATEGORIA D (1r cicle de Secundària)
13
PASSOS
Puc sentir els passos dels petits, com els hi costa arribar a dalt, o els dels nois ben divertits, que van corrent a fer pipí.
Puc sentir els passos dels grans,
que van de “passotes”, i pugen més tard,
o els dels nens més nerviosets, que van pendents de fer-ho bé.
Puc sentir els passos dels professors,
que van pensant: “Com sortirà la classe avui,
estaran molt alterats? Em costarà fer-los seure i que deixin de xerrar?
Puc sentir els passos dels enamorats,
que caminen al mateix pas, i dels emprenyats,
que de poc no m’han trencat.
Creus que ser un esglaó d’aquest institut,
pot ser molt avorrit? Doncs estàs ben equivocat, perquè jo sent del segon pis,
m’he sentit molt feliç.
Creu-me, els vuitanta anys no s’han notat, ni en alumnes ni en professorat,
ben bé res ha canviat.
FELIÇ VUITANTÈ ANIVERSARI!
2r PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: El caminant i el mar AUTORA: Sara Ortiz Gómez CENTRE: Institut lluís Vives CATEGORIA D (1r cicle de Secundària)
14
Paraules que el vent s’emporta
Paraules que el vent s’emporta, lluny d’aquí
perquè no facin més mal. Però oblidar-les causa més dolor
que intentar rememorar-les per aquells moments junts,
rient, sentint,
aprenent, vivint.
Vivint amb el dolor que produeix haver-les oblidat
Vivint amb els sentiments a flor de pell, amagant-los,
aparentant una cosa que no som, fent-nos durs a mesura que els dies passen.
La duresa aparent
al principi és un favor, ajuda, com una bona amiga;
després obliga a seguir vivint, fent veure que no sentim dolor
per les paraules que no ens vam dir.
Parlem per no callar, però no diem el que pensem,
el que sentim. Si ara us tingués al davant
us diria que us enyoro, que em dol la distància que el temps ha posat,
que els meus sentiments no han canviat, que us segueixo estimant
i que mai he deixat de fer-ho.
1r PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Atzar AUTORA: Elba Romeu Domingo CENTRE: Escola Proa CATEGORIA E (2n cicle de Secundària)
15
L’últim tret del capvespre
Cau l’últim tret del capvespre, un so trencador provoca
un eco sonor que recorre la soledat d’un poble ensorrat, un poble humiliat,
un poble cansat de tanta destrucció.
Tot el que queda d’ell són runes i sang, sang que
plora la terra al veure, impotent, com el depredador més astut
i salvatge que ella mateixa ha creat elimina tot el que troba per davant,
aniquila, sense pietat, muntanyes i mars. Explota i manipula la vida.
No la valora, tampoc la comprèn, no sap que ella ho és tot.
És la llibertat. I es mata, es mata, es mata...
Proclama la seva pròpia extinció sense ni adonar-se’n, torturant als de la seva mateixa espècie,
els seus germans. No els escolta, no els entén. No els vol entendre i oblida d’on ve i a on va. Sense
pensar que tot allò que extermina, tot allò que amb tant d’odi ha rebutjat
és el camí; allò que ha traït i menyspreat
és la pau i la felicitat.
El poble clama en silenci els drets que l’estan arrancant de les mans.
Estan esgotats, ja no tenen aire, respiren cendres. S’han assecat les
llàgrimes dels seus ulls. I el seu cos implora pietat.
Ells no entenen per què la guerra els ataca, no saben què han fet.
Perden la fe en la humanitat i tot el que això significa.
Volen lluitar, amb la seva veu
16
muda, un món millor; sense corrupció, ni morts, ni enganys, ni sofriment. On existís la consciència
i la por no sigui utilitzada per aquells que creuen ser alguna cosa
més, que un simple granet de pols, en mig d’un univers etern, sense
fronteres ni nacions.
El poble però, es resigna. No pot fer res contra l’arma de foc.
I espera. Espera que un miracle el salvi. Mare terra, pacient, aguarda el moment oportú. Després,
tot s’haurà acabat.
Cau el primer tret de l’alba, ha mort la puresa de l’ésser humà.
2n PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Estrella Damm AUTORA: Ona Gausachs Arcos CENTRE: Institució Montserrat CATEGORIA E (2n cicle de Secundària)
17
LA FI DE L'È(X)TASI ETÍL·LIC
Entre xarretes i xacotes xarones;
mentre els xarlatans xerren, em fan xanxes i
xiuxiuegen ximpleries com ximplets xarucs;
xumades de xerès, xarel·lo i xantillí
que aconsegueixen eixugar els ulls xops,
xacrosos.
I els xarlatans no emmudeixen:
segueix el x
à
f
e
c de xanxes
amb un xip-xap ara eixordador
que m'impedeix eixir cap a l'eixiu.
Xarrupo xino-xano les ampolles de xerès i xarel·lo;
excessiva borratxera xavacana
que deixa sense coneixement;
parpelles feixugues que descendeixen moribundes,
xic teló baixat per tan extens escenari, la vida;
i xiscles, extenuats xerrics exterioritzats pel xoc sofert;
existència aixafada, x e m i c a d a.
Cos exànime. L l a r g a vida exhaurida.
18
Ja no m'aixeco, no expiro, no existeixo,
expio amb inexistència l'excés d'alcohol,
l'excés de xacotes xarones.
M'exculpo.
Expecto l'exili infinit amb un xic d'exasperació.
Víctima d'una extrema expatriació forçada
marxo sense deixar cap explicació.
Amb profunds xaragalls al cor
em consumeixo;
i així, molt a
poc a
poc,
s
u
c
u
m
b
e
i
x
o
.
1r PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Liam Thompson AUTORA: Kirian Garcia López CENTRE: Institut XXV Olimpíada CATEGORIA F (Batxillerat)
19
SOM
Som l’aire que s’escola d’entre els dits, Som la brisa càlida d’abril,
Vàrem ser paraules, vàrem ser un crit, Vàrem ser la resposta d’aquell tret tan precís.
Som només records que ens esgarrapen les entranyes.
Som el que ho és tot i no és temprança, Som, i més amunt del cim de les teves pestanyes,
Mai vàrem perdre res, tan sols esperança.
Sóc qui et crida de matinada, Sóc qui t’espera i camina descalça, Pels teus genolls, per la teva cara, Sota la pell, l’essència. I et calmes.
Som aire, somriure, després res, Som vent, restes d’aquell hivern,
Vàrem intentar perdre’ns I em vaig perdre jo, rere els teus peus.
Et vas trobar plorant en veure que s’acabava, Vas ser tant, tant com la llum que il.luminava, Tant, tant, que vaig oblidar amb qui somiava.
I vàrem ser espurnes d’una història esgotada,
I ara només som una frase acotada, Sense punts, ni comes, ni tan sols acabada.
Perquè som el que som,
Perquè l’espill no ens enganya, Perquè vàrem ser i sobretot,
Teixírem la teranyina De qui compta amb paciència,
Estima i detesta.
El que som, érem, serem. Ni el cel, ni el mar ni la muntanya,
Ni l’aire, ni el vent, ni la brisa, ni la matinada, Ni el record d’un hivern, o d’un “t’estimo” que s’escapa,
Ni de res, ni de ningú, Som el que som.
I ho escric ara… sense tu, lliure i esgotada.
2n PREMI DE POESIA PSEUDÒNIM: Vuit d’agost AUTORA: Alba Rodríguez Porlan CENTRE: Escola Proa CATEGORIA F (Batxillerat)
20
21
El nen de les ulleres que tot ho veien
Hi havia una vegada un nen, que es deia Eric, i un dia li van posar ulleres perquè no hi veia bé, però el que ell no sabia era que aquelles ulleres eren molt, molt especials!!
A l’escola alguns companys se’n reien d’ell perquè portava ulleres, i això el posava molt, molt trist , i no les volia portar.
Un dia quan va sortir al pati, un nen que es deia Arnau, i que sempre es menjava l’entrepà dels altres, encara que ningú ho sabia, va agafar l’entrepà de la Júlia i se’l va menjar sencer.
La Júlia li va dir a la mestra:
- No trobo l’entrepà!
- Doncs ara el buscarem - li va contestar la mestra.
Llavors l’Arnau va dir de seguida:
- Se l’ha menjat el “ cuatro ojos”, segur!
En aquell moment l’Eric va contestar davant de tota la classe:
• No he estat jo, us puc fer veure les proves de qui ha estat. En la samarreta l’Arnau té una taca petita de “nocilla”, també dintre l’ungla i al full que està escrivint.
La mestra s’hi va apropar i va dir:
• Sí, és veritat , Eric portes unes ulleres que hi veuen fins les coses més petites, quines ulleres més especials! – i va afegir - Ara, Arnau, li demanaràs perdó a la Júlia i a l’Eric, has d’aprendre a respectar a tots els teus companys!
L’endemà la mestra va perdre les claus de l’escola durant l’hora del pati i li va demanar a tothom que l’ajudessin a buscar-les. Totes les classes van començar a buscar les Claus per tot arreu.
I l’Eric va dir:
• Les he trobades! Estan al sorral!
22
Tots els nens i nenes van començar a aplaudir i la mestra li va dir:
• Eric, moltes gràcies, aquesta setmana seràs el protagonista de la classe i ens explicaràs tot el que veus amb aquestes ulleres tan especials.
Aquella setmana l’Eric va explicar moltes coses: va dir que estava molt content de portar aquelles ulleres, i com que ho trobava tot amb elles , volia ser un investigador famós quan fos gran. També va demanar que els seus companys de classe no se’n burlin dels altres perquè ell els veia a tots especials, tothom té coses especials i, per això, ens hem de respectar com som!.
1r PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: L’Eric AUTORA: Alba Jiménez Boscà CENTRE: Escola Sant Medir CATEGORIA A (1r cicle de Primària)
23
La meva amiga Martina La meva amiga Martina és una nena amb la cara rodoneta, amb els cabells
negres, llargs i brillants.Té els ulls verds i les pestanyes llargues. Juguem molt
a les vacances. L’estimo molt, és una gran amiga. La Martina té un gat persa
molt maco que té un ull de cada color. També té un gosset que li ha portat l’avi.
La meva amiga no pot caminar. Porta una cadira de rodes i a les vacances jo la
porto a jugar amb les seves mascotes i riem molt, sempre l’estimaré.
Fins aviat!
2n PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: Arco Iris AUTORA: Melanie Fuentes Garrido CENTRE: Escola Sant Francesc Xavier CATEGORIA A (1r cicle de Primària)
24
UN VIATGE AMB REMOLÍ Hola benvinguts, us vull explicar una història que em va passar fa poc. Ai! No m’he presentat em dic Laia i tinc 10 anys. Doncs bé, com us deia era un matí no gaire assolellat que estàvem fent el conte de Sant Jordi. Tothom estava callat i d’enmig de la classe va aparèixer un remolí de fum verd. Em vaig aixecar per mirar-lo bé però algú em va empènyer i al caure dintre… Em vaig trobar en un tobogan de color groc que no s’acabava mai. Al cap de cinc minuts, quan per fi es va acabar, em vaig caure de morros en un desert de color verd! Però el més estrany és que estava ple de cactus. Vaig començar a caminar i vaig veure un cactus ambpunxes de colors. Volia tocar-lo però uns sorramolls em van enfonsar i només em va donar temps d’agafar un paper que misteriosament va desprendre’s del cel. Vaig caure de cul en un terra rocós i blanc. Semblava un formatge. Vaig començar a caminar i em vaig adonar que estava a la lluna però no a la de València, a la de veritat. De sobte, un ratolí que va sortir del no res em va assenyalar un cràter i a dintre seu hi havia un paper que misteriosament coincidia amb el del desert. El vaig agafar i una porta es va obrir davant meu. Sense pensar-m’ho dues vegades vaig entrar i vaig començar a caminar en un túnel de pedra fins que vaig veure una llum al final. Davant meu em vaig trobar un castell, fet d’unes flors gegants! Amb una mirada pensativa vaig obrir la porta del castell i a dintre una eruga gegant em va dir: - Vols passar? - Sí -vaig dir jo. -La contrasenya -va continuar ella. Vaig pensar un moment, i de la butxaca em vaig treure els dos papers, els vaig ajuntar i a l’unir-los s’hi podia llegir: “tothom el sap obrir però ningú el sap tancar”. Vaig pensar un moment i emocionada vaig dir: -L’ou! De sobte el castell va desaparèixer. Tot semblava trencar-se a bocins. De cop i volta, vaig aparèixer a la classe, però encara em faltava resoldre el problema del conte de Sant Jordi! Vaig mirar a la butxaca i els papers encara estaven allà. Així que vaig escriure sobre les meves aventures i ara ja estic aquí asseguda al pati esperant que diguin els guanyadors, quins nervis! Ai sí, se m’oblidava: Un viatge en remolí i el conte ha arribat a la seva fi.
1r PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: Natura AUTORA: Laia Soler Castel CENTRE: Institució Montserrat CATEGORIA B (2n cicle de Primària)
25
L’arc de sant Martí
Hi havia una vegada, en el país de les fantasies hi vivia un arc de sant Martí petit i bonic. Un dia va anar amb els seus pares al bosc i l’arc de sant Martí es va perdre. Mentre buscava els seus pares va entrar en un món màgic. Un cop dins va veure un Sol petit que el cridava: - Arc de Sant Martí, ajuda’m! - Què et passa? - M’he perdut. - Quina casualitat, jo també. - Vols que anem junts? - Si. - Va anem! Van seguir tots dos i al cap d’una estona es van trobar una fada que els hi va preguntar: - Voleu que us ajudi a trobar el camí? - Si, si us plau – va dir el Sol. - Però m’haureu d’ajudar a resoldre aquesta endevinalla. La fada va dir: - Endevina, endevinalla, una capseta blanca que s’obre i no es tanca, que és? - Un ou! – va contestar el Sol. - Molt bé ho heu encertat! Ara us mostraré el camí correcte. Van seguir caminant amb la fada i de cop i volta van veure una bruixa amb una berruga al nas. Es van espantar molt però la bruixa va dir: - No tingueu por, us ajudaré si em resoleu aquest enigma: Què passa a casa meva entre les 10 i les 11 del matí? El sol, l’arc de sant Martí i la fada van pensar molt i al final tots tres van contestar: - Una hora! Era difícil. - Molt bé, molt bé, ho heu encertat, el camí que busqueu és recte i a la dreta, allà trobareu el follet que us portarà cap a casa. Caminant, caminant es van trobar el follet que els hi va dir: - Si escolliu la porta correcta trobareu la vostra família. Una porta era quadrada, una altra tenia forma de molí i l’última era un planeta. - Us donaré una pista: Són quatre germanes que ballen i ballen i mai es cansen. - El molí, el molí! – va dir la fada. Quan va dir això es va obrir la porta i van aparèixer la mare i el pare de l’arc de sant Martí i del Sol. Es van acomiadar de la fada, la bruixa i el follet i el Sol i l’arc de sant Martí van dir: - Mai us oblidarem i quan siguem més grans vindrem amb el pare i la mare a viure moltes aventures.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat
aquest conte s’ha acabat.
2n PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: Alys AUTORA: Laura Celaya Barenys CENTRE: Col·legi Alfageme CATEGORIA B (2n cicle de Primària)
26
El necessitava ... Avui feia dos mesos que no veia al meu pare. Era com si dins meu hi hagués un forat negre. Les tardes sense ell se’m feien eternes. Quan es feia fosc, no sentia l’escalfor de les seves mans a la meva esquena mentre em deia: -Bona nit Sílvia, que somiïs amb els angelets-. O quan al despertar-me, em desitjava un bon dia i alhora em donava un petó. Estava sola, completament sola. La mare no era gens carinyosa, no jugava amb mi i no em desitjava bona nit. Jo sabia perfectament que la mare tenia moltíssimes ganes que el pare tornés, de donar-me un petó i de dir-me: -T’estimo-. Però ella no era així, no expressava el que sentia, li semblava que donar petons era fer el ridícul. Malgrat això, jo l’estimava perquè era la meva mare. Però el que estimava al pare no es podia comparar… Era la persona a la que més estimava en el món…En la que més confiava… Era sens dubte un amor especial… El pare era la raó per la qual suportava la por que tenia en veure els helicòpters sobrevolant el cel blau i gris, mentre queien milers de bombes que arrasaven tota la ciutat i els pobles dels voltants. Aquella por que feia que el cor se’m disparés, i comencés a tremolar i a plorar desesperadament, només la podia aguantar si tenia al pare a prop, o si sabia que ell em protegiria de qualsevol cosa. Però ara no hi era i la por m’estava menjant per dins, fins a tal punt que acabava gairebé boja i sense ganes de fer res. Era molt clar, si el pare no tornava o no ens donava un senyal de vida, aviat la mare i jo acabaríem fetes pols. Necessitava una trucada, una carta, un telegrama, un missatge o qualsevol senyal que confirmés que el pare estava viu i en bon estat. … Havien passat dos anys, però per a mi i la meva mare, ens havia semblat una vida. No havíem rebut cap mena de notícia sobre el pare. Jo estava desesperada, em passava els dies plorant i les nits somiant amb ell. I la maleïda guerra semblava que mai s’acabés. No teníem diners ni menjar. Jo m’havia aprimat moltíssim i la mare encara més. Tenia la impressió que cada vegada m’anava fent més petita i més dèbil, que en qualsevol moment sortiria volant. No ho podia aguantar. No podia seguir així. Estava començant a deprimir-me. No demanava que el meu pare tornés, ni que fóssim una família com la que érem abans, només demanava tenir la certesa que el meu pare estava bé. … Un matí em vaig despertar i vaig anar a mirar com cada dia, des de feia anys, si dins la bústia hi havia notícies del pare. Ja m’imaginava la decepció que em portaria veient que la bústia seguia buida, com sempre. Però aquell dia tot va ser diferent…
27
Vaig obrir la bústia i… Resulta que sí que hi havia una carta!!! I era del pare!!! Quina alegria! Vaig anar corrents a la meva habitació, estava tremolant de l’emoció. Quan ràpidament la vaig obrir per veure què contenia aquell misteriós sobre… vaig llegir: Família Daguerre: Lluís Daguerre Canyil ha mort en combat el dimarts 4 de gener de 1938. Atentament: Vaig sentir com una punxada al cor que se’m clavava i no en deixava respirar. M’anava posant blanca i les llàgrimes em queien per les pàl·lides galtes. Ara vaig saber que m’enfrontava a una altra manera de viure sense ell, que el necessitava però que havia d’aconseguir tirar endavant. Deixar les pors enrere i lluitar per aconseguir ser una mare tant meravellosa com el meu pare ho havia estat amb mi.
1r PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: Mundal AUTORA: Helena Gómez Avilés CENTRE: Escola Pau Vila CATEGORIA C (3r cicle de Primària)
28
El pou dels desitjos
Una tarda de primavera com qualsevol altra, la meva germana i jo estàvem al jardí de l’àvia, com dues papallones voletejant entremig de l’herba. -Neneeees, a sopar!- va cridar la nostra àvia des de la finestra de la cuina. La meva germaneta Nerea de 3 anys va anar corrents a la falda de la meva àvia i jo la vaig seguir.
-Espicans un conte, àvia – li va demanar la Nerea. -Això, això, un conte dels teus!- vaig afegir.
Dit i fet, la nostra àvia va començar: Ara fa molts anys, en un poblet al costat del mont Fuji, una nena va néixer al mateix moment que es moria son pare i el mateix dia que començava a florir el cirerer de casa seva. A la nena li van posar el nom de Tampopo. Era una nena molt bonica, amb els cabells negres, la pell blanca i uns ulls axinats preciosos. En canvi, la seva mare tenia el cabell marró, la pell més aviat groguenca i uns ulls rodons com unes taronges. Se semblava més a son pare que a sa mare. La Tampopo va anar creixent i, a mesura que ho feia, la seva mare, la Xihan, repetia cada vegada més que la seva filla era la reencarnació de son pare. Va anar passant el temps i la Tampopo seguia creixent i creixent. Va arribar el dia del seu aniversari, feia 10 anys, i aquell dia va passar una cosa terrible que la Tampopo mai va oblidar... Es va morir la seva mare! Era un dia ennuvolat, amb uns núvols negres com el carbó. Aquell dia la Tampopo va pressentir que alguna cosa no anava bé i li ho va dir a la seva mare, però la seva mare li va respondre:
-No et preocupis, no et passarà res. Jo ara me’n vaig a treballar. Per si de cas, no obris la porta a ningú.
-D’acord, mami. No feia ni 10 minuts que havia marxat la mare que va arribar una anciana, va trucar la porta i va demanar:
-Si us plau, obre’m la porta i ajuda’m -No puc, la meva mare m’ha dit que no obrís la porta a ningú.
L’anciana va murmurar alguna cosa i després va afegir: -Una maledicció caurà damunt d’aquesta casa i tots els qui habiten en ella!
La Tampopo va pensar que l’anciana estava una mica boja i no li va fer ni cas. La mare va arribar i al moment de trepitjar la casa va caure malalta i, el mateix dia, va morir. La Tampopo va plorar durant 7 dies i 7 nits sense parar i va dir-se mil i una voltes que hauria d’haver ajudat a l’anciana. Quan per fi es va calmar, va rellevar la seva mare en el treball que consistia en anar a la muntanya a buscar herbes aromàtiques i vendre-les. Així doncs, va deixar d’anar a l’escola. Un dia la Tampopo va anar a la muntanya i buscant herbes, com feia cada setmana, es va trobar una herba verinosa, tan verinosa que si la tocaves et tornaves cec, però ella no se’n va adonar i la va collir. Al moment de tocar la planta, la Tampopo va notar com si un gran buit, més ben dit, enorme buit es formés dins seu i va començar a perdre la vista. No veia res de res, cap color, cap forma, ni negre, ni blanc, res de res. A les palpentes va trobar el camí cap al poble. Va arribar pràcticament cega i alguns joves, van començar a gastar-li bromes empentant-la i rient-se’n. A trenc d'alba, va decidir sortir del poble. No podia suportar més les burles!
-Pobeta la nena, iaia, i on volia anar? -Nerea, deixa'm acabar la història i ho sabràs.
29
La Tampopo va anar a buscar el vell de la muntanya, en Fu Tan, per demanar-li consell. Aquell home era un savi que havia viscut molts anys i que havia vist i sentit moltes coses i, per això, tothom anava a demanar-li consell. La Tampopo va arribar a la cova on vivia en Fu Tan:
-Oh, honorable savi, he vingut aquí per demanar-li consell. -Digues, noia. -M'he quedat cega, no puc veure res, ni ombres, ni colors, ni tan sols el
negre, a més, la meva gent no em respecta i es burla de mi. Sap alguna cura per aquest mal?
-Mmmmh...busca el pou dels desitjos de l'aigua que tot ho cura i pren set glops lentament.
-Gràcies, savi, però on puc trobar aquest pou? -Al Nord-Est. Allà pregunta pel territori del drac daurat.
La Tampopo tornà a casa, agafà el cavall de son pare i va xiuxiuejar-li a l'orella: -Ves, Kuai, a la terra del drac daurat.
I com que el cavall era molt llest i entenia el llenguatge dels humans, es va dirigir al Nord-est, a la terra del drac daurat. La primera nit ho van tenir fàcil per dormir, perquè com que era estiu es van estirar sobre l'herba, es van posar una manta i... bona nit. Però els altres dies ja començava a fer més fred. Anava apropant-se la tardor i amb les pluges, la Tampopo va agafar un constipat. Al cap d'una setmana van trobar un poblet, on els van acollir bé, els van donar refugi i menjar. Es van quedar dos o tres dies i després van continuar la marxa. Un dia, el cel es va posar negre i va començar a ploure a bots i barrals. No va durar un dia, no...va estar setmanes plovent. El fang dificultava la galopada i Kuai es va torçar una pota. La Tampopo va haver de carregar el cavall uns quants kilòmetres, fins que van albirar un poble. S’hi va apropar i va preguntar a una dona que passava per allí:
-Quin poble és aquest, dona? -Aquestes són les terres del drac daurat. -Per fi!- va sospirar la Tampopo- Sap on és el pou de les aigües
miraculoses? -Jo, com a bona filla de l'emperador de les terres del drac daurat ho hauria
de saber, no? -I m'ho dirà o no? Per cert, em dic Tampopo. -Jo tampoc me’n recordo.
La Tampopo es va adonar que la dona no estava molt bé del cap i va endinsar-se cap al poble. La gent la va rebre molt bé i li van oferir una casa abandonada on poder-s’hi instal·lar. Ella va respondre que només havia vingut fins aquí per beure del pou dels desitjos i recuperar-se de la ceguesa. En realitat, però, estava desitjant quedar-s’hi a viure perquè s’hi trobava molt bé amb aquelles persones que no l’havien rebutjada pel fet de ser cega. Va començar a buscar el pou ella sola perquè la gent del poble li havia dit que ho havia de fer per si mateixa i que els sabia greu no poder-la ajudar. Va palpar i palpar i finalment li va semblar que tocava una corda i un cubell i al costat... el pou! Llavors va beure. Primer un glop, desprès un altre fins a arribar a set. Mentre bevia anava veient colors... vermell, groc i blau i amb la barreja d’aquests va anar veient colors i colors i així fins que va tornar a veure com abans o, fins i tot, millor encara. Va sentir una força, una alegria que sortia de dins d'ella, anava fent-se cada vegada més gran i s’apoderava del seu ésser.
30
I va decidir quedar-se i viure amb la gent que no l’havia rebutjada pel fet de ser cega, amb la gent de les terres del drac daurat i en aquella casa abandonada. Va fer molts amics i va tenir com a mascotes el cavall, en Kuai, i una gossa, la Li Han. I vet aquí un cavall i vet aquí un gos aquest conte ja s’ha fos.
-Iaia, m’ha encantat.-vaig dir jo. -Txi, era molt bonic..- va dir la meva germaneta. -Si us ha agradat tant, un altre dia us contaré més aventures de la
Tampopo. Ui! que tard que és, ja s’ha fet fosc. Ara a dormir, nenes. Bona nit, tresors meus. I així és com va acabar el conte que m’hagués agrada’t que la meva àvia m’hagués contat.
2n PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: Mar blau AUTORA: Aitana Herrero Gandía CENTRE: Escola Bàrkeno CATEGORIA C (3r cicle de Primària)
31
L’ESTÀTUA DE BRONZE
A vegades una persona necessita alguna cosa per la qual sentir una gran atracció. Una cosa que sembli haver esperat durant molt de temps. Una cosa que signifiqui molt per a ella, com un amor etern, que ja no es pot deixar o abandonar. Mai vaig estar esperant aquest estímul, però, finalment, m’hi vaig topar de ple. El destí ho va voler. S’obria la porta del pàrquing i entrava amb el cotxe. Baixava per la rampa i aparcava sempre al mateix lloc. El número 117. Un cop dins de l’ascensor, pitjava el botó 3, número de planta en què treballava. Em desplaçava pel laberint d’oficines fins arribar al meu despatx. Era un despatx com tots els altres en aquesta empresa de caramels. Era una mica petit i estret, amb un calaix classificador, un telèfon i dues fotografies de la meva família. Jo pertanyia a la planta de distribució. Aquesta planta tenia un gran mapamundi on hi havia assenyalats, amb xinxetes de colors, els principals punts de distribució. Tot va començar quan em van ascendir a la planta de personal. Sí, sí, vaig pujar a la planta 4, la de personal. A un despatx solitari i apartat de la resta. Tenia molts calaixos i una màquina d’escriure un pèl antiga que s’encallava de tant en tant . Potser el meu càrrec a la feina havia canviat, però les meves condicions laborals havien empitjorat. Va ser en aquell moment que vaig mirar per la finestra del despatx i vaig fixar la mirada entre les làmines de la persiana. Era alguna cosa que sorgia entre una multitud d’ arbres d’un parc de la muntanya de Montjuïc i que costava una mica de distingir. Semblava una estàtua.... Una estàtua eqüestre....i també semblava que hi havia un genet... Això em va causar un certa intriga. Vaig aixecar-me de la cadira i em vaig dirigir a la finestra per mirar de més a prop. Encara no veia clar què era. El dia següent no parava de mirar l’estàtua preguntant-me què podia ser allò. I així un dia i un altre. Fins que vaig agafar uns prismàtics de casa i els vaig portar al meu despatx amb tota clandestinitat, com si em fes vergonya que em veiessin. Un cop al despatx vaig desenfundar els prismàtics i vaig mirar cap a l’objectiu. Fantàstic! Negre! Primer calia treure els taps dels binocles. Un cop trets vaig poder apreciar que realment era una estàtua eqüestre amb un genet indefinit... no s’apreciava. Allò era una estàtua eqüestre de bronze, desgastada, emblanquida per les cagarades dels coloms. Però amb tot, l’observació des de la distància no va aclarir els meus dubtes. Ara encara en tenia més. Volia saber-ho tot d’aquella estàtua!... el seu nom, el que representava, des de quan era allà.... tot!
32
Aquella mateixa tarda vaig córrer cap a la biblioteca pública. Vaig cercar en
diaris vells, llibres... i finalment ho vaig trobar. Estàtues de Barcelona. Era el
llibre ideal, segur que hi seria. Un cop vaig haver buscat a l’apartat “Sants-
Montjuïc” vaig trobar-la de seguida: Estàtua de Sant Jordi (s’acompanyava amb
una fotografia): Aquesta estàtua de bronze representa al sant cavaller, va ser
creada per en Josep Llimona. L’estàtua pot semblar la típica imatge del
cavaller, si no fos perquè el personatge que va servir de model no era altre que
el doctor Francesc Duran i Reynals. Duran i Reynals va ser un dels precursors
en la lluita contra el càncer amb tesis poc acceptades en el seu temps. Aquest
esperit seu de lluita va ser el que va inspirar Llimona a fer el monument
representant-lo com a Sant Jordi. Aquest sant, representat nu i a cavall, fou
col·locat l’any 1924.
Estava totalment meravellat. Vaig sortir de la biblioteca com un coet amb un
esbós del mapa del llibre que indicava la situació exacta de l’estàtua.
Vaig haver de pujar Montjuïc amunt fins a la Plaça de Sant Jordi. Hi havia un
petit jardinet amb flors de colors. Aquesta mena de jardinet tan ben cuidat
formava un camí que conduïa cap un pedestal de pedra on hi havia escrit:
“Sant Jordi”.
Sobre aquell pedestal s’aguantava un gran i imponent cavall de bronze, una
mica decantat cap endavant, com a punt per entrar en combat, amb el cap
mirant-me fixament. Era una mirada geladora. Sobre seu, ell, el gran Sant
Jordi; nu, amb una postura còmoda sobre el cavall, demostrant un gran domini,
amb el cap mirant també a l’espectador i en una mà, una esmolada llança
desitjosa de travessar el cor d’algun drac infame que hagués agafat per presa
una donzella.
No tenia paraules. M’havia enamorat d’allò. Al final em trobava cara a cara amb
el que havia estat buscant tant de temps. El destí m’havia obsequiat ascendint-
me de pis per a poder contemplar l’estàtua. També va voler que hi hagués un
llibre on ho expliqués tot.
Allò m’ho mereixia, i ara que ho tenia, calia disfrutar-ho. Em vaig quedar
palplantat davant d’aquella estàtua durant una hora, assaborint-la. Cada dia,
abans i després d’endinsar-me dins el món de l’oficina, aturava el cotxe a la
plaça de Sant Jordi i anava a veure aquesta estàtua per agafar energies. El seu
esperit de lluita i resistència m’inspiraven; fes el temps que fes, semblava que
ell, sempre hi era : Pluja, neu, vent,
33
fred, calor... sempre. Em comunicava mentalment amb ella, connectàvem i per
això, sempre que podia anava a veure Sant Jordi muntat a cavall. De fet...
encara ho faig.
A la feina em van acomiadar en qüestió de mesos amb una llarga argumentació
sobre el meu baix rendiment. Després de dos mesos a l’atur vaig aconseguir la
feina perfecta: servei de manteniment i jardineria del parc de Montjuïc. Ara,
quan acabo de fer els encàrrecs arreu de la muntanya, vinc a descansar al
costat de l’estàtua.
1r PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: L’inspirador AUTOR: Nil Boix Besora CENTRE: Escola Proa CATEGORIA D (1r cicle de Secundària)
34
Un viatge d'allò més curiós
Ara fa deu anys, Lord Harrow, un habitant d'Auris, un petit planeta molt allunyat del seu sol, va descobrir en un viatge, que hi havia vida en un altre planeta d'un altre sol, anomenat: La Terra. Hi vivien poblacions d'éssers molt diferents, unes a les muntanyes, altres a les aigües i, fins i tot, en llocs on semblava que només hi havia sorra o gel, hi havia vida. Aquell planeta era sorprenentment curiós, per això Lord Harrow va decidir anar a visitar-lo en persona amb alguns dels tripulants de la nau. Quan varen entrar a l'atmosfera van engegar els motors i van posar el pilot automàtic amb rumb a unes muntanyes bastant altes. Comparades amb les del seu planeta eren altíssimes i precioses, amb les puntes d'un color blanc que reflectia una llum encegadora, i la part més baixa d'un verd intensíssim amb puntets de colors. Més tard van saber que s'anomenaven Pirineus. EI primer ésser que es van trobar era una bèstia que no havien vist mai, era una ovella i el seu idioma era beeeeee. Van decidir d'anar a menjar alguna cosa. Quan van arribar a la ciutat van veure un lloc, on semblava que la gent hi menjava. Van saber que era un restaurant de cinc estrelles que es deia La Lluna. EI menjar era boníssim, res a veure amb aquelles píndoles nutritives que portaven a la motxilla. Se'l van cruspir d'una revolada. EI mapa indicava llocs curiosos que deien: museu, cinema, pista de gel.... Van escollir d'anar a veure un museu, on hi havia imatges de colors a les parets que no van identificar. AI cinema, hi havia molts humans, asseguts en fileres, rient. Miraven una pel·lícula d'humor, segons van escoltar, que no van entendre. AI sortir, la llum brillant reflectida a les muntanyes blanques havia adquirit un to lilós i un astre vermellós en forma de mitja lluna havia aparegut de darrera les muntanyes. Era realment espectacular. A la ciutat s'havien encès tot de projectors lluminosos i els humans i les seves mascotes semblaven ombres que es movien trencant la calma de la foscor. Van tornar cap a la nau meravellats del que havien vist, van engegar els motors i, en silenci, van deixar que el comandant Sherlock els conduís cap a la nau que els esperava.
35
I és així com en Lord Harrow va conèixer el món dels humans. Va quedar tan meravellat de la bellesa d'aquell planeta, de la gran varietat d'éssers que hi vivien, dels colors, de les muntanyes, del verd, dels punts de colors, del menjar deliciós i de l'harmonia en què semblava que hi vivien que va decidir que hi havien de tornar per conèixer millor aquest món que acabaven de descobrir, que era tan bonic i diferent del seu. On els seus habitants, que semblaven tan diferents entre ells, hi vivien feliçment. Va emprendre el segon viatge, aquest cop el va acompanyar el seu cap en Hisk, ansiós per conèixer aquest món tan meravellós que havia enamorat Lord Harrow. Aterraren en un lloc sorrenc, on s'alçaven unes piràmides sorprenents i una cinta platejada creuava les terres del fons, s'hi divisava una petita ciutat on hi van poder observar humans fent diferents activitats. Era un lloc molt diferent al de la seva primera visita, però igual de meravellós. Mentre badaven, un soroll espantós va creuar per damunt seu, seguit d'una enorme explosió. Encuriosits van anar a veure què passava. Quina sorpresa la seva! Aquella ciutat que veien de lluny, ara estava envoltada en flames, hi havia gent xisclant, humans morts, edificis enfonsats, i un gos que emetia un lament de terrible tristor. Van quedar del tot sorpresos, mig paralitzats. Aquell món, que els havia semblat una mena de paradís, ara semblava un infern. Aquells humans, que semblava que vivien en harmonia, ara es mataven. No era una guerra de móns, sinó una matança inversemblant entre humans. Havien vist la destrucció d'una població que feia poca estona els havia meravellat i on semblava que tots hi vivien feliçment. Decebuts pel que acabaven de veure, van anar cap a la seva nau. Mentre s'allunyaven de la Terra van poder veure que aquella escena tan terrible es repetia en diferents indrets. Els humans es mataven entre ells! Els humans destruïen el seu meravellós planeta! Horroritzats, van marxar pensant com era possible viure en un lloc tan bonic i destruir-lo. Els humans es destruïen entre ells, es repetien. No s'ho podien creure. Ells que vivien en un planeta rocós, on no hi havia ni llum, ni colors, on tots eren iguals, on no tenien mascotes fent sons estranys. Ells que no havien vist mai res de tan bonic, tampoc no havien vist mai res de tan espantós.
36
Lord Harrow pensava que havia descobert un paradís, però va saber que el seu planeta gris, sense muntanyes, ni gats, ni gossos, ni ovelles, on els nutrients eren píndoles i no menjars deliciosos, era realment un paradís, perquè allò que tenien era per tots i mai ningú no havia pensat en res diferent que no fos a compartir-ho. Lord Harrow va conèixer un concepte nou: l'enveja, i es va entristir per aquells humans que no veien la llum, ni els colors, sinó que sospiraven de posseir-ho tot. Només una cosa es van emportar d'aquest estrany planeta, en Lord Harrow no es va poder estar de recollir aquell gosset d'ulls foscos que reflectien el foc i la tristor d'aquell poble que només un instants abans semblava tan meravellós. EI van anomenar Terry i des d'aquell dia els acompanyà en els seus viatges, viatges a llocs molt llunyans d'aquell planeta Terra, que un dia va encisar Lord Harrow.
2n PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: La terra AUTORA: Mar Escoda Llorens CENTRE: EESA/CPD Institut del Teatre CATEGORIA D (1r cicle de Secundària)
37
Cabòries als ferrocarrils
Passen set minuts d’un quart de nou. Tanco el televisor, surto de casa. Fa olor de peix, deu ser la veïna, sempre fa aquell bacallà que deixa anar flaire per tot el carrer. Segueixo caminant i encamino el trencall, i el semàfor està verd, i si corro arribo. Corro. Passat. Reprenc el ritme normal, torno a girar, al davant em trobo la farmàcia, era d’uns amics dels meus avis però se la van vendre, els negocis no sempre funcionen, no sé què faré de gran, però no seré pas un empresari, o potser sí, ja ho veurem. Arribo a l’estació. Amb les presses,no m’he adonat que passava per davant de la fruiteria i veia aquell dependent monòton, però amb ganes de servir bé els clients. Trec el bitllet, la T 50-30, la faig servir des de principis de l’ ESO, no t’estalvies gaire, però de mica en mica s’omple la pica. Giro en passar per les portes de vidre que sembla que s’obrin màgicament amb la clau de les T. Ja podrien fer les estacions més boniques, com la de França, o com la Basílica de St. Pere del Vaticà, sempre m’ha recordat una gran estació de trens: gran, prou ampla per fer-hi entrar vuit trens a la nau central i dos a cada nau lateral i sobretot amb una decoració magnífica. Però de cop baixo a la terra, no hi ha diners i no les faran més elegants. El guarda d’estació em diu, com cada matí. Hola noi! Pobre, sempre penso que un dia hauré de dir-li el meu nom. Li faig un hola/adéu amb el cap. Aquest sí que és un bon home, treballa de gust, sempre porta el somriure a la cara però, com molts altres, fa temps que ha caigut en el vici que mata més persones a la nostra societat: el tabac. Un dia me’n van oferir: “Va només un, només provar-ho” em va dir un conegut meu inconscient que aquell fet estava àmpliament estudiat per milions de psicòlegs i científics que cobren comissió de les grans empreses tabaqueres. Baixo l’últim tram d’escales i faig un escàner ràpid de la situació a l’andana: la senyora del cabell vermell amb la seva amiga de ros tenyit estan sortint de l’ascensor, la noia amb cara trista espera repenjada a la paret, no ha arribat la senyora de l’abric llarg amb posat orgullós i tota ella molt grossa i a la llunyania, al final de tot, un avi amb dos nens esperen asseguts al banc. Em repenjo a la paret, les dues dones, o més ben dit la dona i la noia perquè la rossa és més jove, és col·loquen davant meu esperant el tren i es posen a parlar. Paro l’orella, no sóc tafaner de mena, però... de fet sí, no m’enganyo i, sense esperar més, escolto el que diuen. Que si li han abaixat el sou, que el fill li marxa de casa, que ara no sabrà què fer, que amb el marit què farà. Tampoc sé l’estima, això és segur, sempre que parla d’ell se sent un to de despreci. Arriba el tren, i entre la gent que corre en sentir-lo hi ha la senyora grossa de l’abric llarg. Pujo tranquil·lament després de deixar baixar i sec en una de les setze últimes butaques del tren. Quina sort, avui n’hi ha tres per escollir. Si puc sempre sec mirant en direcció a la cabina, però no sempre hi ha tanta sort com avui. La senyora de l’abric llarg seu a prop meu, només ocupa un seient, perquè la mitgera que els separa no li permet d’ocupar-ne dos. Hauria de fer règim, però jo ho entenc, si jo hagués de fer
38
règim, què passaria. No podria, segur que no podria. Trec el llibre, avui porto Històries imprevistes del Roald Dahl. Segur que m’he l’he de llegir? Em fa molta mandra. Desisteixo. I sense plegar el llibre somio despert. I qui és aquell senyor? Ja fa dos dies que puja al mateix comboi. I d’on ve. Aquí a “Europa|Fira” no hi viu ningú, deu venir de treballar a la nit? No. Segur que no, fa tota la pinta de ser jubilat i aquest pin que porta posat... D’un vint-i-cinquè aniversari... miro cap al pin, i no aconsegueixo veure res més que les sempre iguals XXV. Torno a desistir d’endevinar-ho. Paro l’orella, sense semblar xafarder i escolto aquells germans que acompanyats del seu avi recorren amb mi cada dia el monòton, o potser no tant monòton, trajecte cap a l’escola. El més gran parla animadament amb l’avi. El petit calla. Paro l’orella i li dedico un somriure a l’avi que pobre no sap com controlar el gran, que li explica ràpidament un acudit.¿Abuelo tu sabes qué le dice el uno al diez? Li pregunta de forma retòrica, però l’avi tot cofoi, com que no és el primer cop que l’hi explica contesta Para ser como yo tienes que ser sin-cero. El germà gran sorprès li pregunta que com és que ho sabia. I l’avi contesta que els acudits mai passen de moda. Jo lluny del tren corro per dins la Catedral de Washington al costat d’en Robert Langdon buscant una forma de desxifrar la Piràmide francmaçona. Sí, com els escultors del renaixement que ocultaven els defectes del marbre amb cera. Sincera. És a dir sense trampa. Em fa recordar l’acudit. L’arrel de la paraula era aquella. La solució estava allà.”Magòria-La campana” . Ui! Torno de cop al Vell Continent. Baixo d’un salt surto del tren i m’encamino cap a un dia més. Què tinc avui a les 9?. Anglès. Corro!
1r PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: Celibrin AUTOR: Oriol Roig Carreras CENTRE: Escola Proa CATEGORIA E (2n cicle de Secundària)
39
Quan la petita Uke jugava...
Just quan un ocell blanc creuava per la finestra, un gat perseguia un ratolí,
alhora que un gos bordava a l’aire i el mar s’agitava neguitós formant una
escuma blanca que li ensorrava els peus, mirava l’horitzó. La brisa acariciava
les herbes properes i els càntics de la nena es perdien a l’infinit.
Era petita, somiava creuar algun dia aquella extensió blava que hi havia arran
dels seus peuets sorrosos i freds. El sol despuntava i els núvols corrien formant
cossos als que els nens buscaven formes.
Com cada dia la petita Uke, en despertar-se, sortia a veure el sol i a mullar-se
els peus abans d’esmorzar. Quan feia bons temps, de vegades es treia la
camisola blanca i s’hi capbussava. Li agradava notar les bombolletes que
l’acaronaven i deixar-se emportar alguns metres enllà, mentre fregava la sorra
de terra amb la mà. De vegades veia algun peix i li posava nom, que
normalment coincidia amb algun rostre conegut.
Aquell dia, però, el sol s’ocultava darrere d’una mata grisa de núvols i l’aigua no
xiuxiuejava, l’aigua cridava i les gavines amb les quals les ones establien
conversació diàriament no s’hi apropaven. L’aigua era freda.
Estava perduda entre les seves imaginacions quan la seva mare la va cridar.
La camisola li voleiava i els tristos rajos del sol que es filtraven entre els núvols
jugaven entre els seus rínxols. Aquella escena recordava una enamorada que
s’acabava d’acomiadar del seu amor a peu del port.
Va entrar saltironejant a casa, la seva mare marxaria i passaria el matí sola.
***
Quan va acabar amb les tasques que la seva mare li havia encomanat, va
decidir posar-se a jugar amb les nines.
Uke era molt imaginativa. Aquell dia s’havia inventat una història sobre un
dinosaure que arrasava la seva ciutat. S’hi va capficar molt perquè fos realista.
Uns llibres de cuina simulaven els edificis, tres fideus que havia trobat sota del
sofà eren els límits de les voreres i unes bales que va rescatar del fons de
l’armari i unes closques de cargol del jardí eren els cotxes. El tiranosaure era
un ósset de peluix.
40
La imaginació de la nena la va conduir a fer que l’ós simulés les passes del
dinosaure. A la seva imaginació tot va començar a trontollar.
Uke no va saber l’efecte que van produir aquelles passes. Tot semblava tan
real...l’ósset va començar a enderrocar les primeres cases. La vitrina del
menjador també trontollava i les copes van començar a caure una darrere de
l’altra formant un soroll estrepitós i fred. La làmpada de llàgrimes que penjava
del sostre es va desplomar i es va trencar en mil sospirs, i la casa es va quedar
sense més llum que la que entrava per les finestres. Quina lluentor!
Els llibres de cuina també van caure empastifant-ho tot de macarrons i llegums
en amanida que estaven explicades, que segons Uke, es van materialitzar.
En fer-ho van esclafar les closques de cargol i les bales van tornar a rodolar
fins al fons de l’armari. Quins efectes podia aconseguir un ósset de cotó fluix i
un bocí d’imaginació!
Queien les cadires i el sostre també es va desplomar a sobre de la petita Uke.
Un túnel de llum es va obrir davant de la petita Uke, que no conscient de la
seva mort, va seguir jugant. Aquella llum l’enlluernava i va anar a tancar les
persianes. Tot feia massa soroll. L’ósset va seguir enderrocant les parets d’una
en una, els dinosaures estaven envaint el Japó. Per un moment Uke semblava
marejada i li va semblar que la casa es doblegava. Un polsim la va cobrir.
Enderrocs de sostres, parets i vidre la van soterrar. El seu joc continuava.
Sentia son, res més, així que va decidir anar a dormir. Va guardar les joguines,
però van caure al buit. Va agafar els llençols i es va tapar el cap. Estava molt
millor. No va trigar a adormir-se.
Eren les 14 hores i 46 minuts d’un 11 de març.
Van sonar les alarmes, les sirenes i els plors d’una mare a la llunyania, però
ella no els sentia, era sorda. La van agafar en braços, però no ho notava, no
tenia tacte. Volia dibuixar el seu dinosaure a la finestra amb un dit, però va ser
impossible, no tenia alè,
Com cada matí, Uke surt de casa amb la camisola blanca que li voleia i deixa
que l’aigua li mulli els peus i els cobreixi amb la sorra fina que l’acarona.
41
L’aigua avui no és freda, de vegades es para uns instants per clavar els ulls
sense ninetes a l’horitzó, algun dia creuarà aquell mar.
2n PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: Tareb AUTORA: Berta Palací Mur CENTRE: Institut Emperador Carles CATEGORIA E (2n cicle de Secundària)
42
MARÇ 38: BOMBARDEIG A BARCELONA
El silenci envaeix l’habitació. No, només és una falsa alarma. Un altre cop. La
veu de l’àvia anuncia que sopar és a taula, i em dirigeixo al menjador.
Pa. Pa sec. I llet. Vaja, tenia l’esperança que avui canviessin el menú. Bé,
només era una il·lusió més, una entre moltes. Agafo el pa i començo a menjar-
lo amb desgana. La mare fa el mateix. Fa dies que no parla, però sí que plora.
Cadascuna de les seves llàgrimes són espines que se’m claven al cor, i em
sento impotent davant del pensament què no hi puc fer res.
Avui el pare tampoc vindrà a casa. Va marxar fa tres mesos, i no n’hem tornat a
saber res. Trobo a faltar el so del timbre que anunciava la seva arribada, el seu
somriure en entrar a casa...
“Va tot bé?”. Faig un bot i torno del meu món de pensaments. L’àvia em mira
amb cara de preocupació. Faig que “no” amb el cap i li dibuixo un somriure. És
fantàstica. Si no fos per ella no sé què en seria, de nosaltres. Ella és la que ens
ajuda a mantenir encesa la flama de l’esperança, que poc a poc es va apagant,
i que no trigaria gaire en fer-ho.
Un fort soroll envaeix el menjador, la casa, el barri, la ciutat. Crits, i més crits.
Crits angoixants, crits que esgarrifen, crits que ploren. Crits de nens i crits
d’adults. Crits de l’àvia. La mare és a terra i no es mou. Intenta reanimar-la,
però res. Un segon soroll fa tremolar les parets, que vençudes per la tremolor,
cauen. I jo caic amb elles. L’àvia m’agafa la mà. Li dedico un últim somriure.
Les parpelles em pesen, i els ulls se’m tanquen poc a poc. Reuneixo totes les
meves forces per a dir-li una última paraula: “T’estimo”. I de sobte un son
profund s’apodera de mi, un son del qual no despertaré.
1r PREMI DE PROSA PSEUDÒNIM: Blue AUTORA: Sandra Ortonobes Lara CENTRE: Col·legi Josep Tous CATEGORIA F (Batxillerat)
43
Murphy i el senyor Joan
Tinc son i estic cansat. A fora plou. Avui he dormit vuit hores i estic més
cansat que ahir quan en vaig dormir només quatre. No ho entenc. Crec que he
comprat tots els llibres que hi ha d’experts en el tema de la son i el descans per
informar-me’n, però encara no en sé prou. Parlen de les fases del son i
recomanen dormir vuit hores i fer deu minuts de migdiada.
M’assec a la tassa del vàter. M’hi adormo. Em dutxo. M’adormo a la dutxa.
Esmorzo sense adormir-me: prenc dues torrades d’aquestes de bossa amb
pernil dolç i un cafè mentre escolto les notícies de la ràdio.
<<Al voltant de dos quarts de set del matí hi ha ha gut una explosió que ha
provocat tres morts al carreró Rajoles del barri de Llevant. De moment es
desconeixen les causes que l’han originat>>
Aquest carrer és paral·lel al meu. Ara entenc les sirenes i sorolls desmesurats
que m’han despertat abans que ho fes el despertador. Potser entre les víctimes
hi ha algun veí que conec. Bé, ara ja seria exveí.
<<De moment només es coneix la identitat d’una de l es víctimes. Es tracta
de la carnissera del barri, Ma. Carmen>>
I tant que la coneixia la Ma Carmen. Tothom sap qui és. De fet ja li tocava,
perquè passava la setantena d’anys, segur. Sempre portava tiretes als dits per
tapar els talls que es feia tallant carn per als clients, perquè estava més per
parlar que per altra cosa. No era estrany que part de la sang que es podia
veure a la carn fresca fos dels seus dits. La carnisseria sempre estava plena.
Mai no tenia ningú que l’ajudés i es feien llargues cues. Era com anar al metge,
sabies a l’hora que hi entraves, però no a la que en sorties. La senyora Carmen
sempre tenia bon gènere i potser per això sempre hi havia gent. A més, es
produïa un fenomen estrany. La tercera edat no ocupava els bancs de la Plaça
o dels carrers amples, sinó que preferien seure a les cadires de la carnisseria
de la senyora Carmen. Així doncs, entre la clientela que volia comprar bon
gènere, la gent gran del barri i que la Carmen parlava més que treballava, la
botiga sempre estava plena de gom a gom. Jo hi havia entrat quan hi havia
relativament poca gent, perquè, si no, passava de llarg.
44
<<... les altres dues víctimes es troben calcinades i es trigarà entre un i
dos dies a saber-ne la identitat>>
Surto del pis. De l’altra porta del replà en surt el senyor Joan amb el gos. No
entenc que un home jubilat es llevi a les set del matí per treure el gos. Ja el
trauràs més tard, no? A les nou, a les deu. Em saluda i entrem junts a
l’ascensor. Sembla bon home, però no ens avenim gaire perquè en dues
ocasions m’ha enviat els Mossos d’Esquadra a casa quan ha sentit massa
soroll. La segona vegada eren les tres de la matinada quan va trucar a la porta.
En obrir-la, vaig veure dos Mossos de metre vuitanta a cada banda de la porta i
enmig el senyor Joan de metre seixanta, amb bata, i el gos ajagut als seus
peus. Vaig justificar que era el meu aniversari, la qual cosa era certa, i que
tothom fa una festa per celebrar-lo, però van fer fora la gent del pis i em van
deixar allà sol en el dia del meu aniversari.
L’endemà em va despertar el timbre. Novament era el senyor Joan que, mirant-
me fixament, em va allargar un diari, un croissant i un sobret. <<Per molts
anys!>> - em va dir-. <<Gràcies>>- vaig respondre estranyat. Dins del sobre hi
havia cent cinquanta euros que era el que m’havia costat la multa de la nit
anterior. Tres-cents si no pagava al moment. Lladres... Vaig acceptar els
diners, sobretot perquè no em sobraven i m’agradava que el senyor Joan se
sentís culpable.
- ¿T’has assabentat del que ha passat aquest matí?- li pregunto ja dins
l’ascensor.
- Sí, és clar, a hores d’ara, ho deu saber tothom.
Arribo a la conclusió que el senyor Joan deu tenir el rellotge biològic un xic
alterat. Segons ell, a les vuit del matí, tothom ja ha de saber una notícia que ha
passat no fa ni dues hores.
- Fas pudor de tabac- em diu tallant el tema anterior.
Sempre que coincidim a l’ascensor em diu el mateix.
- Un dia d’aquests faràs un pet de tant de fumar!- afegeix el senyor
Joan.
- Com la senyora Carmen aquest matí- li contesto rient.
El senyor Joan em mira amb odi i em diu:
45
- No facis bromes amb aquestes coses, que s’han mort tres veïns
Arribem a baix sense dir res més.
Com que faig tard, decideixo agafar un taxi. Mentre l’espero passen tres
autobusos, però ja havia decidit anar amb taxi. Decideixo fumar una cigarreta i
just quan he fet una pipada passa un taxi que agafo després de llençar la
cigarreta tot just encesa.
Surto de la feina mitja hora més tard per recuperar la que he perdut al matí.
Com que no tinc pressa, tornaré a casa en autobús i ara que no els busco,
només passen taxis i no arriba l’autobús. Comença a ploure i no porto
paraigua. De ben segur que si l’hagués agafat no hauria plogut. Encenc una
cigarreta i només encendre-la arriba l’autobús. Quan arribo al meu destí, plou
amb intensitat, per la qual cosa decideixo aturar-me a l’estanc per comprar
tabac i refugiar-me de la pluja.
-Pobra senyora Carmen, mira que morir d’aquesta manera... tan bona
dona que era- li dic.
- I pobre senyor Joan...- em respon l’estanquera amb la seva veu ronca.
- Quin senyor Joan? – li pregunto.
- El teu veí, noi. Que no ho saps que havien estat parella amb la senyora
Carmen i que ell encara n’estava molt, d’ella...
Em poso el despertador deu minuts abans de l’hora habitual. Em dutxo,
esmorzo, no m’adormo, ni encenc la ràdio, baixo al carrer per comprar el diari i
un croissant. Torno a pujar i truco a la porta del senyor Joan que m’obre amb
bata i el gos al darrere. Li allargo el diari i el croissant.
- Em sap greu.
2n PREMI DE PROSA
PSEUDÒNIM: Oxnom Miuq AUTOR: Nil Marco Gavín CENTRE: Institut Emperador Carles CATEGORIA F (Batxillerat)
