Upload
marta-abad
View
240
Download
5
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Jocs Florals Escolars de Sant Andreu
Citation preview
Jocs Florals EscolarsSant Andreu 2009
PROSA - POESIA
PresentacióDisctricte de Sant Andreu
Un altre any tenim la sort de celebrar plegats els Jocs Florals del
Districte de Sant Andreu.
Novament la primavera ens regala el plaer de poder fruir de les pre-
cioses paraules que ens feu arribar i que configuren proses i poesies
plenes de creativitat i sensibilitat, que ens permeten endinsar-nos en
el meravellós món de la literatura, amb bonics contes, poesies enci-
sadores i històries plenes d’emocions, algunes envoltades d’imatges
que il·lustren el que ens voleu transmetre.
És un honor per al Districte comptar amb tot el vostre entusiasme a
l’hora de participar-hi, així com amb el suport incondicional i engres-
cador dels vostres mestres, professors i professores que us acompan-
yen en tot aquest procés literari.
Presentar aquest llibre, any rere any, és per al Districte de Sant
Andreu un plaer molt entranyable, no només perquè recull amb
delicadesa les paraules i dibuixos creats per tots i totes vosaltres, sinó
perquè també simbolitza el desig d’uns infants i joves plens d’il·lusió
per continuar il·luminant-nos amb les seves paraules.
Volem agrair des d’aquestes línies l’esforç de tothom que l’ha fet
possible: autors i autores, escoles i instituts, sense oblidar-nos de la
important tasca organitzadora i dinamitzadora del Centre de Recur-
sos Pedagògics del Districte.
Finalment, només cal desitjar-vos una feliç lectura,
Joaquim Mestre i GarridoPresident del Consell Municipal
del Districte de Sant Andreu
Gemma Mumbrú i MolinéRegidora del Districte
de Sant Andreu
JURAT 7
JURAT JOCS FLORALS Sant Andreu 2009
PRESIDÈNCIA
Ricard Bonmatí · Escriptor
VOCALS
Pilar Lleonart · Tècnica d’educació del Districte
Joana Bonaterra · Tècnica de cultura del Districte
Isabel Costa · Mestra i assessora LIC
Carme Martínez · Repr. professorat primària. CEIP Eulàlia Bota
Jesús Abenza · Repr. professorat primària-secundària. CC L’Esperança
Teresa Garrofer · Repr. professorat secundària. SES Comas i Solà
Marta Zamora · Repr. Biblioteques públiques
Mercè Català · Repr. Alumnat. Guanyadora certamen Jocs florals 2008.
CC Sagrada Família
Victòria Barbero · Repr. Alumnat. Guanyadora certamen Jocs florals 2008.
CC M.de Déu dels Àngels
SECRETÀRIES
Montserrat Gabarró · Tècnica del CRP
Maria Piulats · Tècnica del CRP
Presentació del president del jurat
Benvolguts col·legues de ploma (d’escriure):
En primer lloc, us vull felicitar a tots els participants, guanyadors i no
guanyadors, per l’esforç tan bonic que heu fet de compartir amb els altres
per escrit sensacions, idees i sentiments que us surten de dins. Especial-
ment m’han encantat: els vestits que l’amable àvia fa per als fillets de la
papallona, el bon cor de la bruixeta malastruga a qui li sap greu haver-se
burlat dels qui es reien d’ella, l’enginy de la noia que no vol fer de compar-
sa de la tieta, la serenor de la nena que recorda dolçament la seva amiga
morta en un accident, l’home trist que no troba el seu camí, la noia que es
cura a l’hospital i hi fa molts amics, el drac vegetarià que no vol fer mal a
ningú, la noia que no sap si està malalta o enamorada, el cel blau ple de
pau, un sant Jordi que fa tard, i moltes altres coses apassionants.
I, en segon lloc, us vull dir que a mi m’agrada escriure amb el cor a la mà,
és a dir, amb sinceritat. La mà li pregunta al cor: “¿Avui quina meravella
m’expliques?” I llavors el cor parla i la mà escriu. I és en aquest moment
que m’adono que tot jo estic meravellat i que tinc ganes de deixar merave-
llats els altres.
Per tant, us diré que la primera cosa que necessita el qui vol escriure, no
són pas les ganes d’escriure bé, o de guanyar premis o diners, sinó el fet
de tenir coses a dir que siguin importants. Però ¿i si creus que no tens res
a dir que sigui important per a tu ni per a ningú? Doncs us asseguro que
això no pot ser de cap manera, ja que tothom té coses importants a dir,
encara que les tingui amagades al fons del cor i no sàpiga com dir-les o
com escriure-les.
¿Sabeu que hi ha una clau que obre la porta a les paraules del cor? Aquesta
clau són les paraules dels altres. Per exemple, si algú m’explica les seves
penes o alegries i jo l’escolto amb molt d’interès, doncs llavors ja m’ha
donat les paraules clau que m’ajudaran a explicar les coses que em passen
a mi. És a dir, que escoltant els altres m’entenc més a mi mateix. I llegint,
doncs també.
És per això que us proposo que escolteu els altres meravellats per les seves
coses i que els expliqueu meravellats les vostres, i també que us merave-
lleu llegint apassionadament, recitant poemes de memòria i fent teatre
ben representat. En resum, que visqueu envoltats de paraules clau que us
obrin els cors de la gent. I és que només així podreu compondre poemes i
contes molt ben escrits que interessaran a tothom, perquè haureu sentit i
llegit els cors dels altres i podreu escriure amb el vostre a la mà.
Us en posaré un petit exemple. Imagina’t que t’acabes d’enamorar i que
vols escriure aquesta mena de cosa que et passa en forma de poema, conte
o teatre. I que resulta que la persona que estimes és molt lliure i fa el que
vol d’ella i de tu. I que precisament això és el que més t’enamora d’ella.
Doncs et diré que si llegeixes, memoritzes i recites un poema d’amor que
hagi escrit algú a qui li ha passat una cosa semblant, estic convençut que
hi trobaràs alguna paraula clau que t’ajudarà a entendre el que et passa a
tu per així escriure-ho a la teva manera.
Jo mateix fa trenta-cinc anys que estic enamorat de la meva dona, que és
tan lliure com un cavall salvatge i desbocat, i que fa de mi el que vol (i jo
d’ella el que vull, és clar, ja que també sóc bruixot encisador). I li he escrit
un poema d’amor titulat “La bruixa” en el qual, entre broma i broma, dic
que el seu encisador encantament m’ha trasbalsat tant, m’ha afectat tan
profundament, que m’ha canviat del tot la vida, m’ha capgirat el món,
m’ha convertit en un altre.
Doncs precisament això és el que us proposo: en primer lloc, que us
deixeu canviar per la gent que us estima, i també pels bons llibres que
aneu llegint. I, en segon lloc, que amb les vostres treballadíssimes i rialle-
res paraules màgiques, parlades i escrites, ajudeu els altres a canviar per
fer-se més lliures, més savis i més bones persones.
Ricard Bonmatí i Guidonet
Maig del 2009 CATEGORIA C - PROSA 9
PoesiaCategoria A {Cicle inicial de primaria} 12
Categoria B {Cicle mitjà} 15
Categoria C {Cicle superior de primaria} 18
Categoria D {1er cicle ESO} 21
Categoria E {2on cicle ESO} 24
Categoria F {Secundària post-obligatòria /Formació profesional} 27
Categoria G {Educació especial} 31
Un ram per a la meva àvia
Un ram per a la meva àvia vull collir ara i aquí, una sorpresa de colors serà, i bonica sempre estarà.
A la tauleta de nit, al costat del llit, una papallona fillets tindrà, i la meva àvia vestits els hi cosirà.
12 CATEGORIA A - POESIA
Alba Corominas Masgoret
CC Sagrada Família
{1r premi, categoria A, poesia}
Pseudònim: Estel
Rellotge preocupat
Rellotge, ja no fas tic-tac,
tan bonic, callat.
Rellotge tic-tac,
estàs ben preocupat.
Rellotge tic-tac,
ja estàs espatllat!
13 CATEGORIA A - POESIA
Sara Calvo Osorio
CC Bon Pastor
{2n premi, categoria A, poesia}
Pseudònim: Carla Caroñero
Els animals del bosc
Tot comença en un boscque, de tants arbres, era molt fosc.Hi havia un trist folletque havia perdut el seu barret.
Un cargol que es deia Oriolva cridar la seva amiga,que era una petita formigaque li encantava la lasanya,com a la seva amiga l’aranya.
També va cridar la papallona,que es deia Iona.Tots junts el van anar a buscari al final en un cau el van trobar.Va estar molt content, el follet,perquè havien trobat el seu barret.
14 CATEGORIA A - POESIA
Edgar Garrido Sánchez
CC Mare de Déu de la Soledat
3r premi, categoria A, poesia
Pseudònim: El fuster
Un sant Jordi babau
És una història llarga d’explicar,
però si s’ha de fer, es farà.
Algun detall us pot estranyar,
perquè me l’acabo d’inventar.
Sant Jordi era un cavaller
que vivia a Montserrat,
en un estret carrer
d’aquell bonic serrat.
En un poblet del sud,
un drac molt testarrut
va raptar una princesa
a la cova de la marquesa.
Abans que se la mengés,
va arribar un altre cavaller.
Sant Jordi feia tard
i en arribar, va cridar:
—Però tu què t’has pensat?!
Aquesta princesa és meva!
Jo havia de matar el drac!
No has llegit la llegenda?
15 CATEGORIA B - POESIA
Ariadna Carlomarde Pallejà
CC Jesús Maria
1r premi, categoria B, poesia
Pseudònim: Layla
Quan mirem al cel
El cel és blau,i diuen que allà dalt hi ha la pau.Com que el cel és allà dalt,només el pot tocar un gegant alt.
El sol és brillanti brilla com un diamant. A vegades el tapen núvols grisos,i nosaltres ens sentim menys feliços.
Les estrelles són boles de focque llueixen de color groc,les estrelles només les podem veure a la nit,quan és hora d’anar al llit.
L’arc de Sant Martísembla un camíque ens porta al cel blau,i diuen que allà dalt hi ha la pau.
16 CATEGORIA B - POESIA
Sophie Byrne Marshman
CEIP Emili Juncadella
{2n premi, categoria B, poesia}
Pseudònim: Biel 09
El meu germà
El vaig veure néixeri ara el veig créixer.
Té els cabells negres i arrissats,i de nom li vam posar Isaac.
Els ulls té marrons,grossos i rodons.
Tots tenim alguns defectes,però per mi és gairebé perfecte.
És una mica entremaliat,sobretot quan està enfadat.
I el més important de tot:és qui m’estimo més de tot el món!
17 CATEGORIA B - POESIA
Nàdia Valls Arcas
CEIPM Ignasi Iglesias
3r premi, categoria B, poesia
Pseudònim: La pitufa ballarina
Amor?
No sé què em passa,
però em noto ben estranya.
He decidit explicar-l’hi a la mare,
i ho he fet de matinada,
aprofitant que dormia el pare.
M’ha posat la mà al front
i ha mirat si tenia febre,
m’ha preguntat què em feia mal,
si el cap, la cama o el queixal.
No sabia què contestar,
perquè mal, mal, no em fa res.
—Només que ara estic trista,
i ara ric com qui més.
Em costa concentrar-me
a l’escola cada dia,
sobretot quan em mira
aquell nen somrient.
La mare comença a riure
i em diu que no passa res,
que no hi ha cap medecina
que em pugui treure aquest pes.
Benvinguda al món dels joves,
on sense adonar-te’n t’enamores
en un tres i no res!!!
18 CATEGORIA C - POESIA
Georgina Collado Dordal
CEIP Pompeu Fabra
{1r premi, categoria C, poesia}
Pseudònim: Quin rotllo!
Flor de núvia
De blanc, sempre oberta i elegant
i preparada per a la festa.
Camina lentament,
sobre una catifa de roses roges,
amb les seves sabatetes delicades
que, d’un cop de vareta,
han aparegut.
El vestit llueix sota el sol
com una joia en un aparador;
et cega al mirar-lo.
És llarg i amb cua,
delicat com la flama
d’una espelma d’església
o com un crepuscle
en una nit d’estiu.
És de setí, de color vori,
amb tot de puntes
d’un blanc trencat,
un pèl més fosc.
Els cabells, recollits en un monyo,
on llueixen unes floretes de paper
que fan conjunt amb el vestit
i voleien quan fa una mica de vent.
Fa olor de liles, de mandarina,
de canyella, de pluja,
de gespa mullada, de pètals...
Al mirar-la produeix amor,
somriures de felicitat interminable,
dolçor, per la seva mirada melosa,
i alhora tristesa de saber
que no tornarà a ser lliure.
Es veu que està contenta
de caminar cap a l’altar.
19 CATEGORIA C - POESIA
Marta Manzano Muñoz
CEIP El Sagrer
{2n premi, categoria C, poesia}
Pseudònim: Poma
El desig de ser cavaller
Amb pantalons esparracats i amb l’esperit trencat,jeia amb la sola companyia de la lluna.
Esperant i esperanta ser reclutat,pobre home infeliç,que no troba el seu camí!
Un camí de foscorturmentava el seu cos;negre com el carbóera el seu sentiment,i ple de dolor,el seu pensament.
Esperant i esperanta ser reclutat, pobre home infeliç,que no troba el seu camí!
Espasa en mà,escut al pit,cavalcant sobre el llom del cavall blanc,cec, el desig l’ha deixat.
20 CATEGORIA C - POESIA
Anna Francès Abellán
CC Mare de Déu de la Mercè
{3r premi, categoria C, poesia}
Pseudònim: Anna Francès
Dono sentit a la vida
Sóc present a tot arreu.La gent em crida i em demana.De vegades ploren per mi,fins i tot de mala gana.
Si jo no hi sóc, no hi ha alegria,tot és tristesa i fredor.Sóc allò que tothom desitjaamb bogeria i passió.
No tinc edat ni colori tampoc no conec fronteres.Sóc font d’inspiracióde poetes i escriptors.
Dono sentit a la vida,i això és el que diuen.Em troben a faltar i també m’odien;moren, maten i es suïciden.
Et preguntaràs qui sóc,que tant de cap porto a aquest món.Sóc l’amor. Doncs ¿què, si no?
21 CATEGORIA D - POESIA
Guillem Lucas Amaya
CC Laia
{1r premi, categoria D, poesia}
Pseudònim: Mortadelo
Nit
Crepuscle vespertíque em fas néixer.De la nit fins al matíde mes despulles t’enriqueixes.
Son profund i etern,melodies que s’apaguen.La foscor profunda de l’avern,la llum engoleixo i prenc.
Traginer errant del dia,menant foscor la son m’envia.Negra, estelada, amb manca d’alegria.Manera dolça de dormir en harmonia.
Estrella de llum i de mort, l’alba m’extraviai de mes restes neix el Sol,
el rei del dia.
22 CATEGORIA D- POESIA
Xavier Martín Ramírez
CC Arrels
{2n premi, categoria D, poesia}
Pseudònim: Somebody
Adéu per sempre
Dia desagraït que vaig decidir fugirsota el cant dels grills a la nit.De perles blanques em farcí,sense poder-me contenir.A dures penes vaig arribara un indret molt casolàon m’hi vaig quedar,radiant de felicitat.
Oh!, terra meva, tu sí que n’ets de bella!
On trobaré aquesta serralada tan ben guarnida, vestida tota blanca?I, encara més, on gaudiré d’aquest paisatge del color de l’esperança? Rierol d’aigua clara i blava, mirall brillant a terra estès,envoltat de pinedes i alzinars, per sempre et dic:Adéu-siau!
Afligit cor meu, desbordant de recordsque floten a l’aire i es perden de cop.No et pensis pas que t’he oblidat, tot i el temps que ha passat.Et tinc present en tot moment perquè ets el centre de la meva ment.
Oh!, terra meva, tu sí que n’ets de bella!
Si pogués tornar amb tu i això es complís, faria realitat el meu major desig.
Un somni del qual mai em voldria despertar.
23 CATEGORIA D - POESIA
Gemma Zafra Ruíz
IES Doctor Puigvert
{3r premi, categoria D, poesia}
Pseudònim: Llàgrima daurada
La Mediterrània
Presonera empresonada,joia del mariner,qui sempre l’ha tastada,qui és son carceller.
Bassal d’aigua,aigua salada,el Sol l’empaita,la fa daurada.
Plena de llum i de color,és l’autèntica deessa,creadora del sabor,bressol de la saviesa.
Aroma inconfusible,deliri dels sentits,víctima insensiblede desitjos infinits.
Llar de criatures,de fauna i flora,a ses aigües,a sa vora.
24 CATEGORIA E - POESIA
Mar d’història,rondalles i faules;motiu d’eufòria,conte de fades.
Mar de marsd’aigua brava.Art de les artsd’aigua blava.
Mare nostra,efímera il·lusió,tresor il·lustre,
dolça cançó.
Víctor Bonet Alarcón
CC Sagrada Família
{1r premi, categoria E, poesia}
Pseudònim: Bròquil
El contacontes
Hi ha tantes històries...Històries inacabades, perdudes,indesitjables.Avui, 23 d’abril del 2009,em toca explicar-vos-en una.Per a uns alegre, divertida, coratjosa, per a d’altres romàntica, amorosa i exemplar.
Tot va començar amb un simple sorteig;a noies va salvari a la filla del rei li va tocar.
El rei, desesperat, cridava. La por li rondava:¡La seva filla mortaen mans d’un drac ferotge!
—Toc-toc —es va sentir.—Sóc el drac —ell va dir—.El plat a taula vull tenirabans de demà al matí.
Va arribar el moment. La princesa es feia forta.El rei s’imposava tot clement,i el drac obrí la porta.
El drac, tot rialler,va agafar la princesa.Ella ja jeia a la boca del drac, quan ell va aparèixer per sorpresa.
—Sóc Sant Jordi, el cavaller.Tu!, drac ferotge i dolent,acabaràs malament.
L’espasa clavada en l’estómac del drac. La princesa enamoradai la rosa com a regal.
25 CATEGORIA E- POESIA
Ariadna Cano Miracle
CC Mare de Déu dels Àngels
{2n premi, categoria E, poesia}
Pseudònim: Tirolí-tirolà
Guardo i perdo
Guardo a cada caixacada lletra del teu nom,cada punt dels teus ulls,cada accent del teu cos.
Guardo a cada màcada tacte dels teus dits,cada pas dels teus peus,cada gest del teu amor.
Però vaig perdre cada mirada,cada queixa i cada paraula,cada passeig i cada nit,cada petó i cada abraçada.
De les mil coses que van poder sernomés en guardo la meitat,cada cosa perduda,cada cosa guardada, tant se val,si no t’he tingut ni t’he perdut mai.
26 CATEGORIA E - POESIA
Amaranta Reñé Ramírez
IES L’Alzina
{3r premi, categoria E, poesia}
Pseudònim: Rowa
Efímera eternitat
Paraules buides que omplen el meu cap,llunyanes, comencen a ressonar;no hi deixen entrar la realitat.
Mirant-te als ulls podria passarsetmanes, mesos, una eternitat;i sentir que ja no necessito res mésque la pau infinita que tu em transmets.
Escolto passar els segons impacientsper, al capdavall, fer arribar el moment.L’intento evitar; em nego amb rotunditata deixar-te anar del meu costat.
Paraules buides van deixant lloc—tot el que et diguin em sembla poc—a silencis plens d’infinita complicitat,tan efímers com el cant de l’eternitat.
Silencis plens de paraules contingudes;en són tantes que no tenen cabudaen un fràgil moment, que per sempre perdura.
Una simple carícia, un pensamentque faci esvair qualsevol intentde trencar dels teus ulls l’encantament.
27 CATEGORIA F- POESIA
28 CATEGORIA F - POESIA
Irene Sahun López Huertas
IES Joan Fuster
{1r premi, categoria F, poesia}
Pseudònim: Who killed the rainbow?
La por m’envaeix només imaginarque demà no t’aixeques al meu costat.Digue’m que els teus braços no em deixaran anar,que la teva mirada mai em deixarà de buscar.
Em fas presonera, no sé de què.La condemna més dolça de l’univers:que amb tu no existeixi el temps.
Pàtria
Estimat amic...
Estimat amic, sóc un arbre que plora!...Llàgrimes a tota hora em cauen com mai!...El desmai Melangia li plora al destí, a tot el món, una crida: cap arbre ha de morir!
A cada banda focs cremeni la terra s’escola de les arrels,jo m’ensorro i perdo alçada, cada cop més lluny del cel!
Amants inconeguts del meu escoltar,imparells capficats en la meva escorça mullar,la terra us crida;no la sentiu?
Humà perdut al concepte,potser si en fossis sabedor...em cediries en escalaespai, llum i potser amor.
Extrems m’han escurçat,et semblarà ridícul, peròés per això que he plorat.Potser si amb la terra parlessis sentiries el seu clam!
29 CATEGORIA F - POESIA
Sofia Belenguer Hernández
CC Mare de Déu dels Àngels
{2n premi, categoria F, poesia}
Pseudònim: Pau
Els teus ulls
Com les onades que juguen amb el vent,com els turons que trenquen el cel,com la sorra de mil colors,així son els teus ulls.
Com la porta sempre oberta,com la solució a l’horror,com un recés de felicitat,així son els teus ulls.
Com la data inoblidable,com els setze pètals de la margalida,com la sort inesperada,així són els teus ulls!
Com el somriure grat pel matí,com el despertador que es queda adormit,com els somnis que passen lents,els teus ulls són així.
De color blau,m’hi he banyat, en ells,el mar els enveja,són d’aigua dolça i salada.
30 CATEGORIA F - POESIA
Anahí Álvarez Aguado
IES Joan Fuster
{3r premi, categoria F, poesia}
Pseudònim: Tunnel of Love
31 CATEGORIA G - POESIA VISUAL
Totes les estacions tenen un color
32 CATEGORIA G - POESIA VISUAL
33 CATEGORIA G - POESIA VISUAL
Manuel Rol Pastrano
Omar Mayor Navarro
David Mayor Navarro
David López Navarro
Maria del Mar Reyes Ángel
Óscar Correa Talens
Daniela Granados Acuña
CEE Sants Innocents
{1r premi, categoria G, poesia visual}
Pseudònim: Estels
34 CATEGORIA G - POESIA VISUAL
La neu
La neu és freda com el gel
i cau del cel.
Pots anar en trineu,
damunt de la neu.
Si la neu està neta
els nens fan la croqueta.
Després se’n van a casa,
a prendre un xocolata a la tassa.
35 CATEGORIA G - POESIA
Joel Cabrera Gaig
CEE Gavina
{2n premi, categoria G, poesia}
Pseudònim: Ron Weasley
36 CATEGORIA B - POESIA
Els teus ulls
En aquest món fosc i grison tot és tristesa i sofriment,on no hi ha lloc per a l’alegria i la diversió.
Un món en què,quan mirem al nostre voltant,només veiem dolor.
Canviem la nostra visió,mirem més enllà del nostre voltant.Busquem el raig de solque s’oculta entre els núvols.
Busquem la llum que tenim a l’interior,aquella que ens dóna una empenta per continuaren els moments més difícils.
Aquella llum que ens portarà,a través dels nostres somnis,fins a un món millor.
Un món ple de llum i claredat,on la tristesa es converteix en alegria,on el sofriment es converteix en plaer.Un lloc on regna la pau i la tranquil·litat.
Busquem aquest món ideal amb què somiem cada dia.Fem realitat els nostres somnis,creem aquest meravellós món.
Aquell que només cadascun de nosaltrespot trobar en nosaltres mateixos.
El nostre món ideal.
37 CATEGORIA B - POESIA
Aida Marín Cueli
CEE Pont del Dragó
{3r premi, categoria G, poesia}
Pseudònim: Mar
ProsaCategoria A {Cicle inicial de primaria} 40
Categoria B {Cicle mitjà} 44
Categoria C {Cicle superior de primaria} 50
Categoria D {1er cicle ESO} 58
Categoria E {2on cicle ESO} 67
Categoria F {Secundària post-obligatòria /Formació profesional} 74
Categoria G {Educació especial} 83
La princesa i el tigre
Vet aquí una vegada una princesa marroquina molt bonica que esta-
va passejant pel desert. De sobte, va veure una cosa curiosa i va dir:
—Què és allò? Si és un tigre molt petit!!! Què maco!!! Me’l quedaré i
li posaré un nom ben bonic... Li diré Tarnec.
Li va posar aquest nom perquè era de color taronja i negre. La prince-
sa li va ensenyar el poble on ella vivia i també el desert.
—Mira com és el desert... La terra és fina i hi fa molta calor. El de-
sert és molt bonic i al vespre, quan no hi ha molt de sol, el color del
desert canvia i es torna taronja, com tu, Tarnec.
A en Tarnec li va agradar molt el poble del Marroc.
Un dia la princesa li va dir a en Tarnec:
—Aquesta nit anirem a veure un geni...
I en Tarnec li va contestar:
—Síii!, és clar que sí.
—Vols que et compri roba de tigre?
I tots dos, ben guapos, van marxar molt de pressa perquè ja s’estava
fent fosc.
Pel camí van trobar una làmpada preciosa:
—Frega-la, Tarnec —li va dir la princesa.
—No puc, jo tinc quatre potes...
—Doncs, ara que ho recordo, al poble s’explica que perquè la làmpa-
da funcioni, hem de viure una aventura. Hem d’anar al poble perquè
hi ha un mapa que ho explica tot.
Van tornar molt de pressa al poble, i en Tarnec, després d’observar el
mapa, va dir:
—Ja ho tinc.... Hem de creuar el pont de les terres movedisses...
Haurem d’anar amb molt de compte!!!
Quan estaven creuant el pont, la princesa s’hi va encallar, i el tigre,
40 CATEGORIA A - PROSA
quan va anar a agafar-la ben fort, també s’hi va quedar atrapat.
Van tornar a mirar el mapa i el van llegir amb molta atenció. Amb
lletra molt petita indicava que, qui volgués sortir de les arenes move-
disses, havia de fer un petó a un tigre.
—Quin tigre? —va dir en Tarnec.
—Doncs tu!!! Ets un tigre, ¿no?
—Em penso que sí...
La princesa li va fer un petó i, de sobte, el tigre es va convertir en un
home elegant. La princesa, emocionada, va dir:
—UUUUUaaaaauuuuuuuu!
—I ara què hem de fer?
I de forma màgica es van alliberar de les terres movedisses i van
tornar al poble.
En Tarnec li va explicar a la princesa que ell sempre havia volg
ut convertir-se en home de veritat, de carn i ossos, i per això estava
molt orgullós d’haver viscut aquella aventura. Aleshores li va dir a la
princesa:
—Et vull dir una cosa... Vols ser la meva amiga?
—D’acord.
I des d’aleshores, van estar molt contents i feliços per sempre.
CATEGORIA A - PROSA 41
Merche Manout Espin
CEIP Baró de Viver
{1r premi, categoria A, prosa}
Pseudònim: Margarita
El meu llangardaix
Corre tant com un cavall. Viu al pati, a sota d’un bagul. A la nit es
menja els trossets de menjar que ens han caigut. Quan jo vaig a
jugar al pati, es posa content, mou la cua i ve corrents.
Jo m’amago, i ell em busca i, quan em troba, s’enfila a sobre del meu
peu i, quan s’hi ha posat, m’ajupo, i ell se m’enfila a la mà i em fa
pessigolles.
42 CATEGORIA A - PROSA
Laia Sirvent Cabo
CEIP El Sagrer
{2n premi, categoria A, prosa}
Pseudònim: Gatet Petit
CATEGORIA A - PROSA 43
La princesa, l’unicorn i el gos
En un castell hi havia una princesa que es deia Marta i li agradaven molt els gossos. El dia del seu aniversari, els seus pares li van regalar un gosset, i el seu germà, un anell de papallona. La princesa es va posar molt contenta al rebre dels seus pares i germà aquests regals, els va fer un petó molt gros a tots tres, es va posar l’anell de papallona i, quan va sortir a fer un passeig amb el seu gos, es va adonar que l’anell era màgic. De l’anell en va sortir una fada que la va portar a un bosc encantat.Quan va arribar al bosc encantat, va veure que hi havia molts arbres i moltes flors de diferents formes i colors; també hi havia conills i un llac amb tres cignes. Així mateix, hi havia molt a prop un unicorn que la va portar a un castell on no hi havia ningú. La princesa va jugar amb l’unicorn i el seu gos molta estona a atrapar-se, però de sobte va arribar un gegant.Aquest tornava al castell perquè era casa seva, i ho feia cantant perquè estava molt content. La princesa va quedar bocabadada quan va veure el gegant a la porta. Quan el gegant va veure la princesa, es va ajupir per agafar-la i endur-se-la a dins de la cova que hi havia darrere el castell. Així tindria una cuinera que li fes el menjar.Però, quan va anar a agafar-la, l’unicorn la va tocar amb la seva banya màgica i de cop van desaparèixer tots tres: la princesa, el gosset i l’unicorn. Misteriosament van tornar a aparèixer al castell dels seus pares, que es van posar molts contents. I, gràcies a això, la princesa, el gos i l’unicorn no van veure el gegant mai més i van viure feliços tot junts.
I entre un gat i un gos
aquest conte ja s’ha fos.
Cristina Cámara Bueno
CC L’Esperança
{3r premi, categoria A, prosa}
Pseudònim: Yinyan
Una família de ratolins!
Us explicaré una història que em va passar quan tenia nou anys.
Ups! Encara no m’he presentat. Em dic Pep i tinc seixanta anys i no
m’oblidaré mai d’aquell fet tan fantàstic.
Jo vivia en una casa en un poble molt petit fet tot de fusta. Cada casa
tenia un gat perquè es mengés els ratolins, encara que a mi m’hauria
agradat tenir una altra mascota.
Un dia, després de sopar, em vaig rentar les dents, i la meva mare
em va dir:
—Pep, vés al llit.
I això vaig fer. No em podia adormir perquè sentia un sorollet que
provenia dels llibres, i a continuació vaig agafar les sabatilles i em
vaig apropar al prestatge.
—Ohhh, una família de ratolins!!!
Estaven tots els llibres rosegats i estripats. La meva mare va dir:
—Què dius, fillet meu?
I jo vaig contestar:
—Res, mare, res.
Un ratolí d’aquells em va parlar de com havien arribat fins aquí.
—Anàvem de camí cap a França, però una forta ventada ens ha por-
tat volant fins aquí. Em dic Pitus, molt de gust de coneixe’t. Aquest
és el meu germà, es diu Manalitus. El meu pare, en Ramon. La meva
mare, la Lídia. El meu cosí, en Pepito i… ja us anireu coneixent.
—Em dic Pep i veig que sou una família molt nombrosa.
En Pitus va dir:
—Ens podries acollir fins demà al vespre?
—D’acord, però que no s’assabenti ningú que sou aquí, sobretot el
meu monstre Devoradorderosegadorsquevénendepícnicalacuinaper-
menjar-seelformatge.
I en Pitus va dir:
44 CATEGORIA B - PROSA
—Oh! I és molt poderós, aquest ésser tan terrorífic?Jo li vaig contestar:—No, només és el meu gat.Tots es van quedar al·lucinats, i en Ramon va dir:—Prou d’històries. Tots a dormir!Uns segons després tothom estava adormit, i jo pensava la mane-ra com portar-los a França. L’endemà vaig sortir al carrer amb en Pitus. Uns nens feien diana amb un “tira-xines”, i a mi se’m va encendre la bombeta. És clar! Farem un “tira-xines”. Us llançaré a l’hora de les dotze campanades, quan els coloms s’espanten, i us agafeu als coloms, que us portaran a França. Vaig tornar a casa corrent i els vaig explicar la meva idea, i a tots que els va semblar genial. Seguidament vàrem començar a fabricar el “tira-xines”. Al vespre ja estava acabat. Eren les 11.55 hores. Just a temps! Era l’hora d’acomiadar-nos:—Adéu, Pitus, vaig dir amb veu emocionada.—Adéu, Pep. Gràcies per ajudar-nos. Mai no m’oblidaré de tu.Llavors els vaig posar al “tira-xines”, vaig estirar la goma i… van sortir disparats com un gat cremant-se la cua. I aquí s’acaba la meva aventura. Mentre en Devoradordero-segadorsquevénendepícnicalacuinapermenjar-seelformatge es menja els ratolins de casa meva, jo salvo els de fora. Potser hauria de rumiar-me com salvar també els de casa meva.
CATEGORIA B - PROSA 45
David Ortiz García
CEIP Pompeu Fabra
{1r premi, categoria B, prosa}
Pseudònim: Sóc més intel·ligent que tu
La vida d’una cèl·lula
Hola, benvolguts lectors. Sóc una cèl·lula i us explicaré la meva vida,
que, per cert, és bastant emocionant.
Ah!, me n’oblidava. Em dic Cel·luguis, i estic a la cua d’un llobarro
allargat de color platejat, però això ja ho veureu en la història que us
explicaré ara. Tot va començar així...
Quan jo vaig néixer, vaig començar a notar una sensació. Estava com
adormit, fins que vaig cobrar vida. Em sentia nerviós, què m’havia
passat? Però això només el primer plat, perquè després em vaig co-
mençar a notar que em separava de mi mateix, i em vaig separar una
altra vegada i una altra i una altra, això era horrorós!
Finalment vam parar de multiplicar-nos, mare de Déu, érem cent-
mil!
Amb el temps vaig anar fent amics: un que es diu Cel·lulós, que
s’encarrega de l’aleta pectoral (la del costat), una amiga que es diu
Cel·lis, que s’encarrega de l’aleta dorsal (la del damunt), un amic
que es diu Cel·lebritis: aconsella el cervell, on s’ha d’amagar quan ve
un depredador. I jo, que m’encarrego de l’aleta caudal (la de la cua).
Tinc una feina que dóna molt d’estrès, perquè m’he d’escapar dels
depredadors.
I encara que les cèl·lules siguem tan petites que no ens poden veure
a ull nu, som molt importants. Vigileu quan us mengeu un llobarro,
que potser m’estareu menjant a mi i els meus amics!
46 CATEGORIA B - PROSA
Óscar Ortega González
CEIP Pegaso
{2n premi, categoria B, prosa}
Pseudònim: Kids Piks Milks
CATEGORIA B - PROSA 47
La meva àvia és una bruixa
Ens situem el 25 d’agost del 1908, a la casa de camp d’un poble. Un
nen que es diu Ivan està parlant amb l’àvia per convèncer-la que el
deixi anar a les golfes. L’àvia, sense recordar una cosa molt impor-
tant, ho accepta. L’Ivan va a les golfes i... al·lucinant!!!, hi ha un prat
gegant dintre les golfes. Fins i tot hi ha cel, sol, arbres, plantes i flors,
llacs, muntanyes, cases senceres i quilòmetres i quilòmetres sense
parets.
—Cosa de màgia! —va exclamar l’Ivan.
Era d’això, del que s’havia oblidat l’àvia. Ella era bruixa i avui era
el seu aniversari, i les seves amigues bruixes utilitzaven les golfes
per venir al nostre món. A l’Ivan, primer li va semblar que hi havia
molts avions, però eren bruixes volant amb les seves escombres a
tota velocitat; hi havia escombres, però també aspiradores, fregones,
mopes i alguna bruixeta que anava en monopatí a propulsió.
L’Ivan no sabia que la seva àvia fos bruixa i no s’ho podia creure;
volia veure aquell món tan desconegut, aquell del qual ningú li havia
explicat mai res.
Així, cantant, saltant, ballant, cantussejant... de cop i volta va sentir:
—Ei, no em trepitgis!
Llavors se’n va adonar: el món que tenia davant era viu, i també va
veure que hi havia una tenda on llogaven escombres que feia la com-
petència a una parada d’escombrabús.
Va preguntar-se:
—Què deu ser millor, l’escombrabús o el lloguer d’escombres?
Va acabar optant primer per llogar una escombra i després anar amb
escombrabús.
L’entrada de la botiga era asimètrica, amb un portal en forma de
mitja lluna; era d’un color entre blanc i blau. La dependenta era una
48 CATEGORIA B - PROSA
senyora gran i amable de la qual es va fer amic. La senyora li va dir
que ella també era bruixa, com la seva àvia, però que no sabia que
aquesta tingués néts. També li va dir que li deixava l’escombra amb
molt de gust i que hi havia una escola d’aprendre a volar a dues para-
des de l’escombrabús.
Va sortir i..., quina sort!, es va trobar a terra dos euros de bruixa. Els
diners de bruixa eren molt diferents dels nostres, eren rodones molt
gruixudes, de la mida d’un bol de sopa; eren grocs, volaven i sem-
blaven virtuals; quan els va tocar, van explotar, i les restes se li van
ficar per la punta del dit. De cop va aparèixer un forat gran a l’aire al
davant de la parada de l’escombrabús, i del forat en va sortir una cap-
sa de metall grandiosa amb cristalls rodons i quatre escombres que
l’aguantaven enlaire. Fins que no es van obrir dues portes no es va
adonar que era l’escombrabús i que els cristalls eren finestres. Hi va
entrar, i pel dit li va sortir un euro dels de bruixa, que va posar en un
tub. Ara la moneda era blava, i va entendre que els colors es referien
a la quantitat dels diners. Dintre l’escombrabús s’hi estava molt bé,
i anava ràpid. L’escola no la va necessitar; al sortir de l’escombrabús,
va provar l’escombra i semblava que volés de tota la vida.
Ell sabia com es deien les amigues de l’àvia i li va preguntar a la
senyora de la tenda on vivien i va anar a buscar-les.
De sobte va veure una velleta que li era familiar i va pensar: “Qui és?
Potser l’àvia de l’àvia? No, no!” I va dir:
—Clar que sé qui és. És l’amiga de l’àvia!
La va anar a buscar i li va explicar tot mentre prenien una infusió de
Sprynta.
CATEGORIA B - PROSA 49
Una hora més tard ja tenia totes les amigues de l’àvia reunides. I lla-
vors entre totes van esbrinar que un mag que vivia al nord del país li
havia fet un encanteri a l’àvia perquè no recordés que era bruixa i no
ho pogués explicar a ningú i així no perduraria la bruixeria a la seva
família i el mag podria quedar-se amb els seus poders.
Enric Badia Ferrusola
CC Mare de Déu de la Soledat
{3r premi, categoria B, prosa}
Pseudònim: Colom
La perruqueria
—Tieta, no hi vull entrar!
Massa tard: les seves amigues ja l’havien vista i la saludaven des de
dintre la perruqueria.
Cada cap de setmana, el dissabte, m’havia de quedar amb la tie-
ta Carme, perquè els pares treballaven i ella ja era jubilada. Però
per desgràcia cada dissabte ella i les seves amigues quedaven a la
perruqueria del poble i, com que no em deixaven quedar a casa sola,
l’havia d’acompanyar. Ja era oficial, hauria d’estar-me tot el matí,
allà, amb el cul enganxat a una incòmoda cadira de plàstic, contem-
plant com, mentre feien safareig sobre totes les coses que passaven al
poble, li depilaven el bigoti a l’una, a l’altra les celles, a l’altra li feien
la permanent i totes aquelles coses que feien perquè no tenien una
altra cosa a fer.
Cada cop hi érem més a prop; veia com la Teresa, la Maria, la Lluïsa
i la Pepa s’aixecaven de les cadires per venir-nos a saludar. La tieta
va obrir la porta perquè pogués entrar-hi, i quan ho vaig fer, hi va
entrar ella.
Després d’una llarga sessió de benvinguda protagonitzada per pe-
tons bavosos i abraçades esllomadores, es van asseure per començar
la sessió de perruqueria. Vaig recordar les setmanes anteriors i em
vaig horroritzar; no era capaç d’aguantar allò una altra setmana. I
llavors vaig veure la solució.
Li vaig dir a la tieta que em moria de ganes de tallar-me els cabells, i
ella, estranyada perquè sovint li deia que m’encantava tenir-los llargs,
va dir que sí. La tieta va cridar la perruquera, que em va agafar per
la mà, no gaire cuidadosament, i em va arrossegar escala amunt. Era
una escala estreta, amb les parets de colors rosats i plenes de pòsters
de dones joves amb pentinats estrafolaris. L’escala era envaïda per
una olor forta de lleixiu.
50 CATEGORIA C - PROSA
CATEGORIA C - PROSA 51
Només obrir la porta del final de l’escala, que donava al lloc on hi
havia les piques per a rentar els caps, va haver un canvi radical
d’olors, que van passar de ser l’olor forta de lleixiu a ser l’olor fina del
suavitzant per a cabells.
La perruquera que m’havia tocat no era precisament la més delica-
da de la botiga i, quan vaig posar el cap en aquella incòmoda pica
que acaba destrossant-te el clatell, va engegar l’aixeta de l’aigua i va
començar a moure’m el cap com si em volgués desnucar.
Durant la resta de la “neteja”, o més coneguda com a “tortura cervi-
cal”, em vaig fixar en la sala. Com que la sala on hi havia el saló de
bellesa era al pis de sota, no hi havia pujat gaires vegades, perquè
la tieta i les seves amigues no solien tallar-se els cabells. Les parets,
com les de l’escala, eren rosades com el cotó de sucre que venen a
les fires. La sala era equipada amb tres piques a la paret de davant de
la porta, vuit miralls a la part de la dreta, tres miralls més a la paret
esquerra de l’habitació i dos enormes assecadors de paret al costat
de la porta. El terra era d’una mena de marbre rar, tot enrajolat en
blanc i negre com un enorme taulell d’escacs, on les perruqueres i les
clientes érem les fitxes. En aquell moment, jo em sentia més peó que
una altra cosa, em sentia impotent al costat d’aquella “perruquerota”
que em rentava el cap.
Quan, per fi, la tortura acabà, em vaig dirigir a un dels miralls i em
vaig asseure en una cadira. Immediatament després la perruquera
em va preguntar què volia fer-me als cabells. Sempre havia dut una
llarga cabellera que m’arribava fins a la part més baixa de l’esquena,
i ara no sabia què fer-me. Em vaig aturar uns instants a pensar; la
cosa més fàcil era demanar-li que em tallés les puntes. Sí, això faria,
li diria que només em tallés les puntes, però just quan estava a punt
de separar els llavis, agafar aire i projectar-lo cap enfora en forma
de paraules, em vaig adonar d’una cosa: Aquell dia m’havia salvat
d’estar a baix amb la tieta i les seves amigues, però, no podia anar
a tallar-me les puntes cada setmana! Havia de trobar una solució, i
l’única que hi veia era aconseguir que, pel motiu que fos, la Teresa,
la Maria, la Lluïsa, la Pepa i la meva tieta em prohibissin tornar-hi!
Només em faltava trobar la manera de fer-les enfadar fins a aquest
punt. Què podia fer?
Totes cinc pensaven que tota dona, noia, nena o criatura acabada
en “a” havia de ser femenina: Anar amb els cabells llargs fins als
genolls, portar vestits mudats o roba molt femenina, portar sabates
de mudar... Vaja! Que parlaven malament de totes les que no anessin
vestides de barbie-girl.
—L’única norma per poder anar amb el nostre grup —deia sovint la
tieta mentre es maquillava davant del mirall— és anar ben arreglada!
Què podia fer?... Podria vestir-me cada dissabte com un noi, vaig
pensar. No: la tieta tenia un kit de roba de princesa per si algun
dissabte trobava vulgar alguna peça de roba meva! Però quan vaig
aixecar el cap i vaig veure com la perruquera badallava tota avorrida
d’esperar que li digués què volia que em fes, vaig veure com la solu-
ció dels meus problemes era just al meu davant.
* * *
—Ah! Però... però... però què t’hi has fet, al cap?! Em va dir la tieta
escandalitzada al veure el meu nou look. Totes estaven horroritzades.
—Jo?... Res! Simplement em semblava que anava massa lletja abans
i, com que sovint em dieu que una dona ha d’anar pentinada com
cal, he decidit fer-vos cas. Eh, vosaltres hauríeu de provar-ho de tant
en tant! És una imatge terrible que una dona vagi amb aquesta pinta!
La Pepa va caure a terra desmaiada, i la Maria s’hi va tirar de cap per
reanimar-la:
—Veus què has fet?! —va dir la Lluïsa, enfurismada abans de
agenollar-se per ajudar la Maria a reanimar la Pepa.
52 CATEGORIA C - PROSA
—Nena! Quan aprendràs que és de mala educació fer desmaiar
la gent? —va dir la Teresa, que s’uní a la gran massa de gent que,
mentre deien coses com: “Mare de Déu, Senyor... Que ens conservi la
paciència...” O altres com: “No sé on anirem a parar!” O com: “Si és
que... la joventut d’avui en dia...”, intentaven que la Pepa tornés en si.
Quan la Pepa es despertà, es van reunir totes cinc i va estar una
bona estona parlant i, quan van acabar, es van posar en semicercle
davant meu, i la tieta va fer un pas endavant i va dir:
—Helena! —que és com em dic—, sempre ens has semblat una
bona noia. Em pensava que en aquest sentit havies sortit a mi, però
veig que no. Sempre t’has portat molt bé. Som molt tolerants, nosal-
tres; però posar-te una cresta de coloraines al cap... Això és massa!
Així doncs, totes cinc hem decidit que no tenim cap més remei què
prohibir-te de tornar a venir amb nosaltres el dissabte.
Allò semblava un dels meus millors somnis; no, era encara millor.
Una cosa que havia durat tant de temps i que era tan horrible de
suportar, només havia costat quatre duros de superar. El que havia
fet era tan senzill com dir-li a la perruquera que em tallés les puntes
i que, després, amb laca, em fes una enorme cresta al cap i que em
pintés les puntes de color verd, groc i vermell. Així que, quan arribés
a casa, l’única cosa que hauria de fer seria rentar-me el cap i tornaria
a tenir els cabells com abans.
Ara, el dissabte el passo a casa de l’àvia Antònia mirant la televisió,
fent els deures, tornant a mirar la televisió, i així fins a dos quarts
de sis, que em vénen a buscar per anar a casa. Amb això he après
una cosa: Sovint la solució dels teus problemes la tens just al davant,
només cal aixecar el cap.
CATEGORIA C - PROSA 53
Helena Pañart Martínez
CEIP El Sagrer
{1r premi, categoria C, prosa}
Pseudònim: Cirera
La flor de l’esperança
Va començar a nevar. Jo estava asseguda a la tanca de casa, espe-
rant. Com cada nit, tenia la mirada fixa en el camí que travessava la
muntanya, que es difuminava per la boira i el glaç. Nit rere nit, les
passava asseguda a la tanca de totxana, esperant. La mare m’havia
dit que el pare no tornaria, que les muntanyes se l’havien endut. Era
inútil esperar, però a mi encara no m’havien convençut, a mi encara
no m’havien apagat la flama de l’esperança.
Una nit especialment freda i boirosa, em vaig cansar d’esperar, volia
anar-lo a buscar, per molt lluny que fos. Amb un salt vaig anar a
parar al mig de la neu, quan els meus peus descalços van topar amb
l’aigua glaçada, em vaig estremir, però amb una voluntat de ferro
vaig començar a caminar cap al camí de la muntanya, sempre boirós
i perillós. El bosc de faigs humits cobria el camí i no deixava passar
la llum de la lluna. A mi això no em va agradar, perquè la lluna havia
estat la meva única companya a les llargues nits d’espera. Ara havia
de seguir tota sola. El bosc semblava que m’animés a tirar endavant,
però el vent podia més que les branques fràgils i primes. La neu
continuava caient, i els peus em començaven a fallar. Les mans se’m
glaçaven i les cames em tremolaven. Amb un últim esforç, vaig
aconseguir arribar fins a una clariana, i allà m’hi vaig deixar caure.
Els raigs de lluna em van acaronar les galtes. La neu em va començar
a cobrir i allà, mig congelada em vaig adormir.
L’endemà, la mare va anar com cada dia a portar-me un trist esmor-
zar a la tanca de totxana. En veure que no hi era, va comprendre
de seguida on havia anat. Va arrancar a córrer cap al camí de la
muntanya; aquest cop era de dia i el fred no era tan viu. Esgotada,
va arribar a la clariana, i va veure rastres de petjades. Em va cercar,
desesperada. Però l’única cosa que va trobar va ser una flor estranya.
54 CATEGORIA C - PROSA
CATEGORIA C - PROSA 55
Era blanca i lluminosa com la lluna, més fràgil i fina que la seda,
amb una tija decidida, que segur que aguantaria tots els huracans
del món. La mare va acariciar la flor, va notar que cremava, i li va
recordar la seva filla, que mai va deixar apagar l’esperança.
Alba Romanyà Serrasolses
CEIP El Sagrer
{2n premi, categoria C, prosa}
Pseudònim: Onada
Un altre punt de vista
A veure, a l’abril, el dia de Sant Jordi sempre és la mateixa història.
Tots els nens i enamorats creuen que jo sóc el dolent de la pel·lícula,
però en realitat sóc un drac pacífic i vegetarià.
Ara us explicaré què va passar realment:
Un dia vaig sortir de la meva cova, vaig olorar les roses del meu jardí
i vaig anar a fer el meu passeig matinal, com sempre. Sols que, com
la nit anterior havia menjat pastissos i patates fregides, em sentia
una mica més gras i vaig decidir caminar més. La mala sort que vaig
tenir és que, caminant i caminant, em vaig perdre. Aleshores jo,
molt preocupat, vaig esperar i esperar a algú que vingués per aquells
camins i m’ajudés.
De sobte, va aparèixer una princesa d’un poble proper a la meva
cova. Ella es va oferir a ajudar-me a tornar a casa. Jo, com sóc un drac
pacífic però alhora molt enamoradís, em vaig enamorar de seguida
de la princesa, vaig començar a visitar-la cada nit, i ella es va cansar
de mi perquè jo no li agradava. Així que va començar a dir al seu
pare mentides, mentides i més mentides sobre mi.
Al cap de poc temps, van venir cavallers d’altres pobles que volien
matar-me. Jo, amb molta por que no em matessin, els vaig parlar
de la princesa i de les mentides que havia dit. En un moment, els
homes van entendre la situació i van decidir anar-se’n a casa seva.
Hi va haver uns dies de tranquil·litat, però aleshores van començar a
enviar-me persones del poble. Segur que era perquè me les mengés;
com que no sabien que era vegetarià… Jo vaig voler tornar-los al
poble, però era molt difícil, ja que em tenien por i corrien, i, com que
jo no corro gaire, els perseguia al meu ritme i no servia de res, no els
podia agafar.
Un altre dia, de sobte, per darrere meu, arribà un cavaller amb una
llança. La por em va dominar per complet i no em vaig poder moure.
56 CATEGORIA C - PROSA
La llança d’aquell cavaller, que em sembla que es deia sant Jordi, em
va fer una ferida molt profunda; i jo, pensant que em feriria més si
em veia viu, em vaig quedar molt quiet.
Finalment, sant Jordi li robà el cor a la meva princesa donant-li una
de les roses del meu jardí i, per si això fos poc, em deixà com el do-
lent de la pel·lícula. Bé, què s’hi pot fer? A vegades hem de posar-hi,
al mal temps, bona cara.
CATEGORIA C - PROSA 57
Sahel Argote Guillén
CEIP Bernat de Boïl
{3r premi, categoria C, prosa}
Pseudònim: Somni
De contenidor en contenidor
No és una feina gens agradable, ni tampoc fàcil.
És l’últim contenidor del barri on pot trobar alguna cosa per fer pas-
sar la gana aquell dia. Però aquell promet, perquè és el contenidor
del costat de la fruiteria.
Mentre s’hi acosta lentament, arrossegant penosament el seu carretó
carregat fins a dalt, sent la forta olor de podridura que ve de dins del
contenidor i que li puja per les fosses nasals i fa estremir de fàstic
cada cèl·lula del seu cos. Però, per estrany que sembli, aquella fortor
no és un mal senyal, ja que si alguna cosa s’està podrint vol dir que
hi ha hagut una cosa fresca allà dins i, per tant, potser encara n’hi
queden algunes sobralles.
Obre a poc a poc, amb l’ajuda d’aquell pedal mig rovellat, la tapadora
del contenidor, i s’hi aboca amb desfici, perquè comença a sentir
com es queixen els seus budells; i estripa amb penes i treballs la
primera bossa de plàstic negre. Res. No hi ha res comestible en cap
de les vint-i-set bosses d’escombraries que ha esventrat dins d’aquell
contenidor pestilent.
Frustrat i esgotat, agafa amb parsimònia el carretó i l’arrossega
carrer amunt. Aquella nit no menjarà res. Passaran gana.
Són prop de les deu del vespre quan entra a l’andana del metro
traginant com bonament pot el carretó ple d’andròmines per reunir-
se amb el seu company. En Lorenzo l’espera assegut al banc, com
de costum. Baixa els esglaons amb esforç, d’un a un; sent la gent
passant pel costat seu, sempre mirant de no acostar-se-li més de
l’imprescindible, i sent com la calor provinent del bullici de gent que
surt de l’andana se li arrapa com una segona pell, fent que les gotes
de suor del front li comencin a caure lentament.
S’apropa cap al seu company esquivant els últims passatgers despis-
tats que corren cap a la sortida delerosos de deixar enrere aquella
58 CATEGORIA D - PROSA
CATEGORIA D - PROSA 59
calor insuportable i el miren amb mala cara.
S’asseuen l’un al costat de l’altre i callen. No tenen res a dir. Ell mira
cap al panell indicador. Falten dos minuts per a l’arribada del proper
tren. En Lorenzo treu de la seva motxilla esparracada una llauna de
verdures fregides caducada i l’hi allarga fent-li una mirada significa-
tiva; ell assenteix amb el cap, n’agafa un parell i se les posa a la boca
de seguida.
Arriba el tren. S’obren les portes i baixen tres passatgers, que de
seguida surten cap al carrer. Hi entren amb pressa, i es tanquen les
portes just darrere seu. S’asseuen de seguida als únics llocs lliures
que hi ha i s’afanyen a acabar-se les verdures que queden. Al senyor
del seu costat no sembla molestar-li gaire la seva presència, però la
noia que va al seu darrere es gira cap a ell i es posa la mà al nas tot
fent que no amb el cap.
Mira per la finestra amb impaciència, falten dues parades.
Han arribat, les portes s’obren, baixen les poques persones que
queden als vagons, i el tren es queda buit. És el final del trajecte.
Recorren l’andana i pugen les escales cap al carrer. Plou. Els dos
carretegen el carret fins a sota d’un balcó, a aixopluc, i es posen un
paper de diari com a intent de caputxa per no mullar-se tant.
Tapa bé el carretó i mira en Lorenzo amb posat de desesperació;
aquella tarda sembla que tot li hagi d’anar malament.
Agafa el carret amb força i comença a caminar, seguit d’en Lorenzo.
Passen pel costat de les botigues tancades; el carrer a les fosques té
un aspecte lúgubre i deixat.
Arriben a la plaça del mercat i la travessen a tota velocitat per situar-
se davant d’un edifici que sembla talment que hagi de caure d’un
moment a l’altre. Aquella és casa seva, però almenys tenen casa.
Molts dels bolivians que van arribar amb ells no han aconseguit una
60 CATEGORIA D - PROSA
casa i viuen com nòmades, alguns en caixers automàtics, d’altres en
simples bancs del carrer.
Entren com poden en el porxo estret i completament fosc. Se n’ha
tornat a anar la llum. Pugen a les palpentes per les escales de fusta
que gemeguen sota els seus peus. Entren en un pis estret i amb
les parets llardoses. Despenja de la paret una llanterna i il·lumina
l’estança.
Consta d’una sola habitació, on s’allotgen ell i en Lorenzo.
Tot el pis és d’un color poc clar, una espècie de blanc esgrogueït pels
anys i amb trossos enormes on la pintura ha caigut per la humitat i
s’hi veuen els maons i el ciment. Només hi ha una finestra amb el
marc mig desencaixat i corcat, per on entra un aire glaçat. Hi ha tres
jaços de cartró i mantes, tot recollit per ells en els contenidors del
barri. En un racó hi ha situada una aixeta amb una galleda a sota, i
al costat, un fogonet rovellat sense bombona de gas. Per tot el terra
hi ha distribuïdes llaunes buides a causa de les goteres que cauen del
sostre mig apedaçat.
Encara que no tenen, ni de bon tros, els diners suficients per pagar
l’excessiu lloguer d’aquell forat, amb les ajudes del serveis socials
poden afrontar mes a mes la seva precària situació; però s’han de
buscar ells sols el menjar i la roba, han de buscar-se la vida dia a dia.
Els dos es fiquen al llit i es beuen l’ampolla de vodka que ha aconse-
guit comprar al súper. S’adormen en silenci.
És de dia, les sis i deu del matí, i es posa en marxa. S’aixeca marejat
de l’alcohol i es dirigeix cap a l’aixeta per rentar-s’hi. No hi ha aigua.
Maleint i renegant, desperta en Lorenzo de mala manera. Ahir no hi
va haver sort en el menjar, i aquest matí ja no queda res.
Agafa el carretó i el buida a poc a poc. Apila les coses en un racó. Hi
ha de tot, des d’una bombeta fins a una bateria d’un cotxe, passant
per un anorac ple de forats o la pantalla d’un televisor.
Quan per fi queda buit, l’agafa i surt apressadament de la casa. En
CATEGORIA D - PROSA 61
Lorenzo ja se n’ha anat perquè treballa netejant les andanes del tren.
Agafa amb força i ràbia el mànec del carretó. Per què els ha tocat
aquest trist destí? No s’ho mereixen.
Lentament desfà el camí que va fer ahir i fa com cada dia. No cal par-
lar. Mai no hi ha res a dir. Sempre és la mateixa ciutat incomprensiva
amb ells, la mateixa gent que se’ls mira amb fàstic però que mai no
fa res, les mateixes andanes de tren, els mateixos carrers solitaris, els
mateixos contenidors pestilents.
Júlia Valera Florensa
IES Joan Fuster
{1r premi, categoria D, prosa}
Pseudònim: AILUJ
L’home que es cordava la sabata
Era diumenge i les primeres fulles queien dels arbres. No és que
fes gaire fred; però, tot i això, no hi havia gaire gent al carrer: amos
passejant els gossos amb la mirada perduda, noies obsessionades a
mantenir la línea fent fúting, els avis mig adormits prenent el sol…
Però enmig de tot hi havia un home, d’uns quaranta anys endavant,
que es cordava la sabata tranquil·lament mentre observava l’escena.
La gent se’l mirava de reüll amb parsimònia. Ell no en feia cas i
continuava amb la seva tasca.
Va donar la casualitat que per allà passava un bon home, ric i bonda-
dós, que li va preguntar:
—Què fa?
L’home de la sabata va pipellejar perplex:
—Què no ho veu? —va contestar molest—. Em cordo la sabata.
—Ja, sí que ho veig, però deu portar hores, aquí.
—Sí, però tinc tota la vida per endavant.
—Me’n faig creus! —va replicar el ric gratant-se el cap.
—¿Què és millor, tenir una vida modesta amb temps per cordar-se la
sabata, o tenir una vida rica, luxosa, però haver de treballar tant que
no quedi temps per gaudir-ne?
—Deixi’m que l’ajudi! —va proferir amb un to esperançador.
L’home va arronsar-se d’espatlles.
—Si així ho vol...
I tots dos van començar a filar els cordills de la sabata...
...i a filar la seva vida...
62 CATEGORIA D - PROSA
Xavier Martín Ramírez
CC Arrels
{2n premi, categoria D, prosa}
Pseudònim: Somebody
CATEGORIA D - PROSA 63
‘‘Per què palestí?’’
‘‘Per què palestí?’’ m’ho vaig preguntar per primera vegada el 9 de
juliol del 1967. Aquell mateix dia vaig complir set anys, però no els
vaig celebrar, perquè el meu pare morí aquell mateix dia en una
batalla contra Israel. El meu pare també era palestí, i va anar a la
guerra, segons ell per defensar el que era seu, ja que a l’any 1948
el van desplaçar de la seva ciutat i el van portar a l’altra punta de
Palestina perquè els jueus tinguessin un Estat propi; i ell va anar
a la guerra de la independència, que la van perdre. Ell sempre deia
que no guanyava qui tenia el suport del més fort, sinó qui tenia la
dignitat de lluitar amb el que té. Ell en va sortir viu. Però a la Guerra
dels Sis Dies va morir un dia abans de perdre la guerra, i va deixar
sola ma mare amb quatre fills per cuidar.
Vam intentar viure d’amagat en territori israelià, però no va ser
possible: un any després de la guerra ens va descobrir l’exèrcit i va
matar tots els meus germans i ma mare, però abans la van violar,
i jo em vaig poder escapar a l’últim moment. Una família palesti-
na que aquell mateix dia havien d’anar a la Franja de Gaza, em va
veure córrer perquè darrere meu venia un soldat que em perseguia,
i en girar-me per una cantonada per intentar despistar-lo, el pare
d’aquesta família em va tapar la boca i se’m va posar davant perquè
no em pogués veure el soldat, però el soldat, en girar li va preguntar
si m’havia vist, i ell va dir que havia seguit per aquell carreró, i el
soldat va seguir la direcció dita per aquest home.
No vaig parlar en una setmana, i aquella família em va portar cap
a la Franja de Gaza. Eren el pare, la mare i dues filles. Tots estaven
preocupats per mi, es pensaven que era mut. Però, acabada aquella
setmana, a la nit vaig somiar en totes aquelles imatges que no puc ni
recordar, em vaig despertar plorant, i cridant... L’home, en veure que
64 CATEGORIA D - PROSA
no em trobava bé i que estava desesperat, em va tirar una ampolla
d’aigua gelada, jo vaig parar de plorar, i ell, que era psiquiatre, em va
començar a fer preguntes, que per a mi eren estúpides; a algunes no
sabia ni què respondre, i fins al matí vaig estar responent preguntes
seves. L’endemà vaig estar dormint més de vint-i-quatre hores.
En despertar-me, vaig esmorzar amb ells, vaig anar a un rierol a
rentar-me i finalment vaig tornar a dinar, després de dinar vam
anar a una mesquita a resar tota la tarda fins a l’hora de sopar; era el
divendres 7 d’agost de 1968; em recordaré sempre d’aquesta data: feia
un any, com a mínim, que no tenia un dia normal, que no m’havia
d’amagar quan anava pel carrer perquè em podien detenir, que
no calia demanar diners davant d’una sinagoga... aquell dia va ser
normal.
Vaig viure amb aquesta família durant molt de temps. Em van acollir
molt bé, em donaven menjar... Me’ls estimava com si fossin la meva
família, com si fos fill seu, però per dintre sabia que no ho era. El 9
de juliol del 1980 vaig complir vint anys, i aquesta família em van
regalar un pis de lloguer a un preu raonable, perquè allà era molt
difícil trobar un pis “barat”.
El 9 de desembre del 1987, ja tenia vint-i-set anys i encara vivia en
aquell pis. Però aquest dia no va ser com tots els altres, aquell dia no
hi havia ningú al carrer, tothom era a casa tancat. Vaig llegir el diari i
el titular era: “Ha arribat la Intifada”. Vaig seguir llegint i deia que to-
thom se n’anés a la frontera de Gaza amb Israel i que tiréssim pedres
contra els soldats israelians, que no els farien res.
Jo hi vaig anar perquè era fotògraf de l’únic diari que quedava a
Palestina, i vaig veure que el primer dia hi havia molta gent, però
només quatre gats tiraven pedres contra els soldats; ells no respo-
nien, i tots se’n van anar a les casernes. Al cap de deu minuts van
sortir milers de soldats amb armes i ens van tirar pots de fum. Els
més atrevits els tornaven cap a l’altra banda, jo estava fent fotogra-
CATEGORIA D - PROSA 65
fies com un boig, quan de cop vaig sentir un soroll d’una arma que
va disparar, vaig mirar enrere i a un fotògraf de darrere meu li van
disparar un tret al cap. Jo, espantat, me’n vaig anar corrents. Mentre
me n’anava, se sentien trets, i gent plorant. Coneixia aquell fotògraf;
era amic meu...
Hi vaig tornar al cap d’un parell d’hores, i no hi havia rastre de res,
no hi havia sang, ni morts, com si tot hagués sigut un somni. Vaig
tornar a casa i vaig revelar les fotografies per saber si tot allò havia
passat o només ho havia somiat, però tot era cert; les fotografies ho
demostraven, es veia com nens petits tiraven pedres contra els sol-
dats i ells responien amb armes. Els soldats israelians devien netejar
tot allò perquè no donés un tomb mundial el fet que matessin tants
palestins.
Tenia un amic que aquell dia marxava a Europa; havia aconseguit
tenir un contracte de feina a Itàlia. I jo li vaig demanar un favor, que
quan arribés allà, portés les fotografies fetes per mi a tots els diaris.
Ho va fer, i gràcies a mi des del primer dia tothom va saber aques-
ta informació, i cada dia venien periodistes a Palestina. Jo anava
diàriament a la frontera, a fer fotos i a tirar pedres. Morien molts
nens cada dia, com a mínim vint o trenta. A mi no em va tocar mai
una bala, però en sis anys van morir 1.662 ciutadans palestins i 160
soldats israelians. Aquesta Intifada va acabar el 13 de setembre del
1993. Jo no tenia feina perquè aquell mateix any el diari en el qual
jo treballava va ser obligar a tancar per les fortes pressions que li feia
l’Estat jueu.
L’any 1995, vaig trobar una feina com a auxiliar d’infermeria en un
hospital de la Franja de Gaza. Tenia l’oportunitat de canviar de casa,
vivint en una barraca prop de l’hospital. I ho vaig fer perquè feia uns
mesos que no pagava el lloguer i el llogater em volia matar.
El setembre del 2000, van vindre cinquanta ferits a l’hospital;
estàvem desbordats, perquè no havíem tingut mai tanta gent. Els
66 CATEGORIA D - PROSA
propers dies van ser pitjors: cada dia ens venien trenta, quaranta,
cinquanta persones; fins i tot els infermers i els metges van haver de
desallotjar les barraques perquè poguessin estar-s’hi més ferits. Això
només va ser el principi de la segona Intifada, que va durar fins al
febrer del 2005.
Avui he acabat aquestes memòries, dia 4 de gener del 2009. I l’altre
dia, el dilluns 29 de desembre, va començar la tercera Intifada, i
els israelians no han contestat amb armes, sinó amb coets i amb
bombes. Ja porten més de 450 morts en sis dies. I encara m’estic
fent aquesta pregunta: “Per què palestí?” Però al cap i a la fi n’estic
orgullós, de ser palestí.
Genís Torrellas Berdusán
IES Príncep de Viana
{3r premi, categoria D, prosa}
Pseudònim: El Loco de la Colina
CATEGORIA E - PROSA 67
Dos-cents cinc
Dia 1
Aquesta nit no he pogut dormir. Per fi podré anar-la a veure. Ja no
podia esperar més… després de dues setmanes…
Abans d’entrar a la seva habitació, comprovo que sigui aquesta.
205
Passo cap endins. Quan la veig en un llit desconegut, m’agenollo i la
intento despertar. En va. Espero. En va. Ja toquen les dotze, l’agafo,
l’assec a la seva cadira i la porto a fer un volt. Al pati, li explico
que aquella setmana l’havíem trobada a faltar; també li dic que
m’agradaria que tornés com més aviat millor a l’institut. Després,
tornem al seu dormitori.
205
L’estiro al llit. M’assec en una cadira. M’adono que en una prestatge-
ria hi ha un gerro de color blanc poc visible.
Espero no sé ben bé què. Sonen les dues del migdia, m’aixeco. Creuo
la porta sense deixar de mirar-la. Des d’aquí tot està com ho he trobat.
205
Avui estic molt content. Tornant de l’institut, m’he trobat amb la Mist,
una noia del mateix centre, però d’un curs menys que jo. Quan érem in-
fants, vam ser veïns durant una temporada. Des que es va mudar, només
la veig a l’institut.
—Mist!
—Ei, hola.
—Com va?
—Anar fent; i tu?
—No gaire bé. Les notes...
—Ja, a mi també m’afecta aquest tema...
68 CATEGORIA E - PROSA
En aquell moment el tresor més joiós del món va decidir revelar la seva
existència als meus ulls. Un somriure va aparèixer del no res i em va
deixar sense alè.
—Que et passa res?
—No... Res... Mm... Demà pots quedar després de classe?
—Eee... No; però si vols, podem tornar a casa junts.
—Doncs quedem així!
* * *
Dia 2
Avui, abans d’anar-la a veure, he passat un moment per la floristeria.
Ara arribo a la “seva habitació”.
205
La trobo igual com la vaig deixar ahir. M’he quedat palplantat,
mirant-la, observant-la en silenci. Havia perdut massa corporal.
Després d’això, em dirigeixo on és el gerro per dipositar-hi les roses
que havia comprat prèviament. Tot seguit em dirigeixo cap a la
“meva” cadira. Aquesta vegada li parlo dels temps passats, el temps
en què sempre sortíem a jugar junts al parc, on fèiem i desfèiem
els castells de sorra, on fèiem boles de fang... Mentre dic tot això, la
meva veu s’ha anat enfosquint i unes llàgrimes em llisquen galtes
avall. La miro. La trobo igual que sempre. Molt a poc a poc m’eixugo
les llàgrimes i em disposo a treure-la a passejar.
205
La torno a estirar al matalàs després d’aquestes hores junts. La miro
de dalt a baix. La seva pell bruna em fascina. Els seus cabells llargs i
sedosos amb el color del sol fan la mateixa olor de sabó que li han fet
sempre. El sabó que més li agrada. Deia que era el que feia servir la
seva mare abans de morir.
Em col·loco al seu costat, la miro directament a la cara, cosa que mai
CATEGORIA E - PROSA 69
m’he atrevit a fer. Sense ben bé saber què faig, abaixo el cap fins que
els seus llavis entren en contacte amb els meus.
—Jo també t’estimo.
Després d’això, surto corrents de la cambra sense mirar enrere.
205
—Hola, Shade. T’he fet esperar molt?
—Bastant.
—Ho sento, és que a última hora teníem un examen...
—Era broma.
—Doncs no m’agraden aquestes bromes.
—Bé, així ja sé com fer-te enfadar!
—N’estic farta, que em prenguis el pèl!!!
I, en aquest moment, esperant una altra cosa he rebut un bes dels seus
llavis. I, de puntetes, em murmura unes paraules llamineres a l’orella:
—T’estimo —i tot seguit se’n va corrents, sense donar-me temps a donar
una resposta.
—Vigila, Mist! El semàfor!!!
Dia 3
Avui, a causa d’una vaga d’autobusers, arribo més tard. A més a més,
plou, i no es veu ni una mica de sol. Mentre camino pel passadís,
veig com una escletxa de llum tènue surt del meu destí. Miro el
número per si m’he equivocat.
205
Sembla que no...
Mentre entro, veig dues persones davant el llit de la Mist. El doctor
està donant uns copets compassius a l’esquena d’una figura masculi-
na que plora desconsoladament. Miro el gerro: és buit.
—...El coma era molt profund i nosaltres... ja no podíem fer-hi res
més...
M’obro pas a cops de colze. Mentre el metge cau cap enrere per
l’empenta que li he clavat, li destapo la cara a la Mist. Està somrient.
Somriu. Somriu...
Li torno a tapar el rostre amb delicadesa. Mentre m’incorporo, l’home
m’ha començat a cridar i a fer preguntes. En va. Surto de l’habitació
sense pressa. Pico l’ascensor. A dins em trobo amb un nen que té un
càncer, en una cadira de rodes, acompanyat per una infermera.
—Per què plores?
Arribo a l’àtic. Tot és molt bonic des d’aquí. M’apropo a la barana.
Des d’aquí el món sembla infinit, mentre que la vida, al seu costat, és
una misèria.
M’hi aboco.
—Hola, Mist.
70 CATEGORIA E - PROSA
Ovidi Pairet Paulet
IES Príncep de Viana
{1r premi, categoria E, prosa}
Pseudònim: Coma
CATEGORIA E - PROSA 71
Una història en un carrer
Es va recolzar a la paret, estava cansat. La llum de la cigarreta li
il·luminava tènuement el rostre. Tenia una fesomia dura; potser ho
feia la barba de dos dies que li enduria les faccions, potser els ulls
color d’aigua quasi transparent, potser els cabells despentinats i mal
agafats en una cua… Es va aixecar el coll de la caçadora; feia fred.
Amb la mirada escodrinyà cada racó del carrer, que, a aquelles hores
de la nit, no tenia cap mena de moviment. Si tot anava bé, abans de
la matinada acabaria la feina.
Va retrocedir i va pensar-s’hi dues vegades. “El món està preparat per
a això?”, es deia. Portava un dia sencer i només la cigarreta amb la
seva llum podia il·luminar les seves idees. Però els conflictes men-
tals que patia cada minut eren eterns; cada inspiració i cada expira-
ció entre fum, de nit, es tornaven pesades, i la seva cara il·luminada
per la cigarreta va deixar una imatge no gaire habitual en ell. La plu-
ja semblava que en lloc d’amainar la tensió produïda pel silenci de
la respiració, empitjorava més la situació. Era nova, aquesta situació,
per a ell. Mai havia practicat el seu treball fora de casa, i menys en
aquestes circumstàncies. Encara que el seu treball era poc reconegut
en la societat, era l’única manera, o almenys ell ho creia, de poder
canviar el món. Mentre que els altres agafaven el son, ¿podia una
ment ser privilegiada, sota un fanal creat per l’avenç de la tecnologia,
retrocedir en el temps i reactivar els valors positius d’antany? Calia
comprovar-ho, doncs. Es va posar a fer feina: va posar la seva vella
i mullada mà a la butxaca, d’on va treure un bolígraf i una llibreta.
Era, doncs, el moment de la poesia.
Adrián Bueno Junquero
CC Jesús Maria
{2n premi, categoria E, prosa}
Pseudònim: Kira
A l’atenció dels lectors encuriosits
Agafo un moment de la nit per recordar que malauradament visc.
Ja fa massa anys que hauria d’haver mort. No és que no valori la
vida; al contrari, he vist molts amics caure i plorar per cada un d’ells,
però ja he vist molt de món. Podria dir que l’he recorregut diverses
vegades.
Com que és molt llarg d’explicar, començaré pel principi. No veig bé
començar per on vulgui, i, d’altra banda, encara no hi ha un final.
Vaig néixer entre homes que no entenien el que era la compassió,
l’honestedat, la tolerància; i que recorrien ràpidament a la lluita, als
conflictes, a la ruïna, a crear greus desconcerts.
No tinc gaire memòria, però puc dir que sempre m’han exclòs, tant
la família com els amics: m’han traït, m’han utilitzat i, després,
m’han seguit mirant malament, m’han posat malnoms, m’han odiat
i, inconscientment, m’han acabat tement.
Em van anomenar la “insensible”, la “destructora” i moltes coses
més que m’han fet maleir-me a mi mateixa.
Però avancem una mica més en la meva història personal. No val
la pena allunyar-se a recordar els mals moments, perquè, tot i que
he conegut noves persones que sembla que no volien fer-me sentir
malament, han acabat per fer el mateix que els seus pares, que els
seus avis; així que, mirant-ho positivament, no he estat mai sola,
però sempre s’han repetit aquests malaurats moments. Han estat
malsons i més malsons.
Pensareu, doncs, que per què no he marxat... que per què no els he
deixat a l’estacada?... Doncs és molt fàcil, és la meva feina. Així que,
després d’uns anys treballant durament, vaig decidir agafar-me unes
vacances ja fa uns setanta anys, quan vaig acomiadar-me d’Espanya.
Pots pensar de mi a priori (i no t’equivocaràs), mai no desconnecto
completament de les meves feines. Ara em moc per les parts tercer-
72 CATEGORIA E - PROSA
CATEGORIA E - PROSA 73
mundistes. Visito molt el Sàhara i Sud- amèrica, i estic instal·lada
pels hotels de l’Orient Mitjà. Porto quaranta anys seguint de prop
Israel i Palestina, els observo i els analitzo, però de moment no puc
mostrar el meu modus operandi.
No sé ben bé per què he començat a escriure, tots em coneixeu des
de ben petits, i segur que no sentiu cap llàstima per a mi, però tan
sols volia fer una valoració de la vida.
Volia intentar fer veure que jo vaig néixer amb un càrrec inculcat,
sense poder aspirar a cap altra cosa. Acompanyada sempre de molt
soroll reprimit, i acabant-me fent amiga del silenci penitencial; en
moltes ocasions, massa.
Sóc ja molt gran, i tan sols demano que, vosaltres que podeu, escolliu
el vostre camí, la vostra tasca, i que finalment, amb molt d’orgull,
pugueu fer-me descansar en pau. És irònic, perquè la pau és ma
germana, i sempre l’he envejada. Encara és molt petita, i vull que en
tingueu cura quan jo no hi sigui; s’ho mereix.
Si us plau, vull que em feu morir; sóc molt vella i no vull seguir
vivint. Vull tenir fe que d’aquí uns anys em recordareu amb pura
alegria i respecte, sabent que us vaig marcar i que us vaig ensenyar
quelcom amb valor, com és el valor de la vida, i que pugueu dir a
crits i amb il·lusió que ja formo part del vostre PASSAT.
Doneu-li records al meu amant ignorat i secret, l’Amor, i teniu cura
d’ell, també.
Ja comença a fer-se de dia i he de passejar per la ciutat i veure uns
quants reporters. Espero el meu final amb delit.La Guerra
Alba García Valle
CC Mare de Déu dels Àngels
{3r premi, categoria E, prosa}
Pseudònim: Harm
Gotes
Els seus ulls van liquidar l’última línia a l’instant, eludint les parau-
les, gairebé d’esma. Va passar la pàgina i va seguir. De nou, com si
res. Llegia sense llegir, com si els conceptes s’enllacessin de forma
essencial i irreemplaçable. Les paraules esdevenien oracions, que, al
seu temps, prenien vida i ho tornaven tot bell. I etern.
No creia que es precipités, no tenia cap intenció de tancar aquell lli-
bre. I ara! Però no calia esforçar-s’hi si no costava en absolut seguir-
ne el fil, que fluïa dins seu com ho feia la sang roja. No. Llegia de
forma vital, sense esforç.
Una altra pàgina. Els ulls van viatjar a la primera línia, i, sense espe-
rar gaire, la seva mà va tornar a passar el full. Per un fugaç moment,
la vista es va creuar amb la mà abans de reprendre la lectura. Feia
temps que no li passava, però durant l’insignificant temps que van
trigar els ulls a copsar la mà, tafanera, es va adonar que hi tenia ta-
ques. Va seguir llegint, però al seu cap cada cop se li dibuixava amb
més detalls la pell dels dits, seca, quasi morta. I les ungles, grogoses
i malaltes. Va recordar els ossos, que es mostraven prims sota la pell
diàfana, i les venes, perfilades i roges.
Quant de temps havia passat? Les seves mans eren fornides, joves
i sanes. Potser havia sigut un efecte de llum... De tota manera,
quina importància tenia? El temps ja no significava res; les paraules
d’aquell llibre l’havien absorbit prou per oblidar aquells contratemps
absurds. Ara ja havia tornat a passar la pàgina.
Lentament però pulcra, una gota va lliscar per la seva galta i va
escometre amb violència el centre de la pàgina. Les paraules es van
fondre entre les seves onades cruels. Va seguir llegint; podia deduir
què explicaven, però es va preguntar mentalment què havia provocat
aquell desastre.
Va arribar a la pàgina següent, tenaç. Era possible que estigués
74 CATEGORIA F - PROSA
CATEGORIA F - PROSA 75
experimentant una sensació nova? Seguia ferm en la lectura, però
començava a notar que el seu cos no actuava amb naturalitat, com si
augurés que estava a punt de passar alguna cosa única i nefasta.
Una altra gota va caure sobre el llibre, i diluïa més paraules. Es va
preocupar. Si allò continuava, acabaria sent incapaç de deduir res. En
tot cas, de moment no es va aturar.
La mà va tornar a passar davant dels ulls per passar la pàgina. No
s’hi va fixar. La lectura era massa intensa. De cop, però, i sense que
hagués tingut temps de preveure-ho, es va esdevenir un fenomen
sorprenent. L’última gota s’havia fusionat amb la primera i, jun-
tes, havien escampat sense compassió el seu poder en tota la nova
pàgina. A poc a poc, començant pel centre, les paraules es van anar
esvaint com ho havien fet les de les pàgines anteriors. Va llegir més
de pressa, desesperat per acabar la lectura de la pàgina abans no en
perdés tot el contingut.
Ho va aconseguir. La nova es presentava llisa i immaculada. Va
seguir. Cada paraula precedia la següent a un ritme accelerat. Temia
que pogués tornar a passar. Notava el cor dins el pit amb la força
d’un pres que busca la llibertat i respirava al ritme dels seus batecs.
Llavors va tornar a notar-la. Una gota, que aquest cop regalimava
indecisa pel seu front irregular, va xocar contra l’espessor de la cella i
es va precipitar contra la pàgina.
Se sentia atacat i impotent, havia perdut la puresa. S’adonava que les
paraules del llibre perdien sentit, però ja no podia abandonar. Era
massa tard. Va acabar la pàgina i, quan la mà va passar-la, va fixar-
s’hi. La realitat va aparèixer al seu davant colpidora, irrefutable. Era
vell. I ho havia perdut tot.
Quant de temps feia que havia començat aquell llibre? Li havia passat
pel seu voltant la vida que hauria pogut viure: la família que hauria
76 CATEGORIA F - PROSA
fet; les històries que hauria viscut; l’experiència que hauria forjat...
Tot s’havia esvaït, ara, com ho feien aquells pensaments dins el seu
cap. Quedava la seva última esperança.
La gota de la pàgina anterior es va fondre amb les altres, i noves
gotes dels ulls i del front s’hi van afegir cada cop més salvatges i sà-
diques. Esquivava les paraules, superava les onades i arribava al final
de la pàgina triomfant, però el seu cos actuava diferent, com el de
l’animal que presagia la gran onada, l’última, devastadora i nefasta.
Les paraules ja no es fonien; formaven part d’aquell gran mar de
suor, llàgrimes i tinta. Ara eren les pàgines, les que a poc a poc es
desfeien, i tot es barrejava sumit en la destrucció i el caos.
No en va passar més. Ja no n’hi havia. Les belles paraules d’aquell
llibre seguirien eternes com la veritat en el temps, però tant ell en el
llibre com l’il·lús cercador en la veritat, mai ho farien. Havia arribat
el moment. L’última onada es va precipitar contra el seu cos indefens
i inútil, i va vessar una última gota. Roja.
Pol Castellanos Mayós
IES Príncep de Viana
{1r premi, categoria F, prosa}
Pseudònim: Llop
CATEGORIA F - PROSA 77
Diari d’Aisha
Dimarts 2 de desembre del 2009
Mai he sabut del cert on em portaria la brisa que venteja la meva
vida. Creia que seria suficientment forta per aferrar-me al meu lloc,
la meva terra, el color de la meva pell... Tampoc és que em consideri
lliure, però no he suportat cap corda que m’indiqui el camí a seguir.
I en una ventada, els meus propòsits d’aguantar i ser forta s’han
ennegrit i ofegat per l’aigua que ara m’envolta, ennegrits com la nit
que ens cau a sobre i que només es retira quan l’Abdul·là encén la
llanterna per comprovar si estic bé.
Dimecres 3 de desembre del 2009
No pateixo. Ell no té por, o això és el que diu per tranquil·litzar-me.
M’abraça per tal que l’aigua de les ones no em mulli i així no passi
fred.
Dijous 4 de desembre del 2009
Ahir va morir una dona per culpa de la gelor. Van agafar el cos rígid
i el van llençar al mar. M’esgarrifa pensar que aquesta nit pot ser
igual o pitjor.
Divendres 5 de desembre del 2009
No hi ha prou menjar per a tothom i l’aigua comença a escassejar.
Tinc la sensació d’estar navegant a cegues i sense destí.
Dissabte 6 de desembre del 2009
L’Abdul·là intenta distreure’m explicant-me la fabulosa vida que ens
espera quan arribem. M’emociono recordant la mare, l’avi, la Salima.
Són cares que potser no veuré més i que no vull oblidar.
Què faré en un país que no és el meu? No en conec ni tan sols la
llengua, i les notícies que n’arribaven al poble tampoc parlaven de
grans oportunitats.
78 CATEGORIA F - PROSA
Diumenge 7 de desembre del 2009
El fred comença a trencar-me els ossos. Fa hores que no noto els
peus, i les mans em tremolen. L’Abdul·là me les agafa i les frega con-
tra les seves. M’ha estat explicant que un cop arribem, he de córrer
com mai. Que ell anirà darrere meu. Però les forces m’abandonen i
no sé si podré.
Dilluns 8 de desembre del 2009
Avui. Avui ha de ser el dia de l’arribada. Si no arribem avui, no arri-
barem mai. El menjar s’ha exhaurit i l’aigua s’ha acabat fa hores. Tots
tenim gana i set, i un dels més joves pateix una gran deshidratació.
Penso si realment el nostre destí val tant per haver de suportar tants
dies de sofriment. Sigues forta, Aisha. Aguanta.
Dimarts 9 de desembre del 2009
Ja veiem la costa! Envermellida pel color del sol que marxa ofegant-se
en les aigües del mar. És moment de recordar a qui deixem enrere i
obrir la ment a nous conceptes i rostres. Fer un lloc en un nou món.
Un nou foc en una nova llar. Serà un lloc per a una nova vida?
Carla Galofré Aisa
CC Mare de Déu dels Àngels
{2n premi, categoria F, prosa}
Pseudònim: Aisha
CATEGORIA F - PROSA 79
Record amarg
No sé si va ser perquè arribava tard a l’oficina i vaig prendre-me’l
d’esma, o realment el meu subconscient desitjava tastar de nou el
gust tan característic del capuccino. El cas és que només apropar-
me’l als llavis mentre llegia el diari al bar d’en Cisco, la seva aroma
em va ennuvolar la vista, es va apoderar de mi per tots els sentits,
obrint-se pas entre cada porus de la meva pell i fent-me perdre la
noció del temps.
Em trobava allà, en aquella terrassa de la Rambla on les tardes
d’estiu passaven volant al costat dels meus amics. El ventilador es-
bufegava de tant en tant, a plaer d’on vingués la brisa del mar. A mi
m’encantava escapar-me una estona i jeure a la vora del pont del Ma-
remàgnum. Des de petit que m’agradava imaginar que sota els meus
peus, que penjaven desafiant l’escuma de les ones suaus, hi havia
un abisme infinit de vida, de camins verges on els peixos no gosaven
endinsar-se. Quan hi tornava, d’entre tots els que hi érem, l’Ainoa
—que és com una germana per a mi— sempre es queixava en un to
afectiu que se m’havia refredat el cafè per culpa de les meves manies
infantils, que amb divuit anys ja hauria de tenir més que vist el
port de Barcelona. Jo somreia, i em sentia atractiu quan notava que
els raigs de sol il·luminaven els clotets que se’m feien a les galtes.
En aquest moment em sentia fort, segur de mi mateix, i mirava de
reüll qui em tenia encisat. Era un acte reflex, una mena d’intent per
veure si podia deixar-me endur pel seu magnetisme estètic. Mai no
havia vist ningú tan perfecte, era la bellesa de què parlava Plató, una
topada amb la puresa i l’emoció. Més ben dit, per a mi era un deliri,
una mena de somni en què intentava tocar amb les meves mans la
irrealitat de la seva pell, la tendresa del seu gest, la lleugeresa dels
seus cabells, la llibertat dels seus moviments, la captivitat de la seva
mirada...
I cada dia, amb ganes o sense de passar calor i prendre el cafè, em
trobava allà assegut, esperant que arribés innocentment, s’assegués
amb subtilesa i ens saludés un per un. Llavors s’accelerava el meu
cor. Eren uns segons de tensió, on la sorra del rellotge es quedava
immòbil entre el recipient superior i l’inferior. Les lleis de la gravetat
sucumbien a una única força: la dels seus llavis molsuts que acarona-
ven la meva galta. Era una força devastadora i invisible, acompanyada
dels batecs sords del meu cor. Però aquella tarda va ser diferent. Ha-
víem acabat els exàmens de fi de curs i l’alegria ens va fer embogir.
Van proposar de banyar-nos amb la roba posada i la motxilla penjada
a l’esquena, per desfer tots els maleïts apunts, en lloc de cremar-los
a la foguera de Sant Joan. A mi aquesta idea no em va agradar i em
vaig quedar assegut, al seu costat... Estàvem sols. Dels seus llavis va
sortir dolçament:
—Et fa un capuccino?
Vaig trigar a reaccionar, i no recordo ben bé si vaig assentir amb el
cap o va sortir algun so de la meva gola.
El joc de mirades no va trigar a començar. El meu encís era evident;
si intentava desviar la mirada quan notava sobre meu el reclam de les
nines dels seus ulls, el meu pit encara es tornava més transparent.
I, entre somriures que no necessitaven paraules, va posar-se la tassa
de cafè als llavis i es va tacar el nas. No vaig poder contenir el riure,
i aviat es va aixecar per tacar-me a mi també amb els dits sucats dins
l’escuma...
No em toquis, no... que perdo el control, no... És massa tard, ja ho
sento, com el meu somni, un deliri, i m’esvaeixo! Però juga, i li
agrada mirar-me. Però jo... estic atractiu? Potser no ho creu pas; no
és possible, perquè quan la llum em brillava a les galtes, em mirava,
oi? I jo em quedava embadalit, i pensava que això mai no passaria,
però... I el dit ressegueix els meus llavis, s’ha assegut sobre meu... té
els genolls clavats a les meves cames... em fa mal però no sento res,
sóc... On sóc? Són els seus ulls blaus que m’han atrapat... No puc
80 CATEGORIA F - PROSA
mirar, però ho he fet, i ara els peus em pengen sobre les bombolles
de l’aigua, les que sobreviuen de l’escuma d’un violent impacte. Estic
nedant pel seu iris, i els peixos? No n’hi ha, tot són llençols de seda
que em fan surar pel seu interior, un mar càlid i serè, i com quan era
petit i jeia al port, sí, i l’escuma del capuccino recorre la meva galta
a les seves mans, i segueixo dins el seu cos, mentre tinc la mirada
clavada al mirall del seu cor.
Quin és aquest camí? Em fa por que les ones se m’enduguin, però
no puc frenar-me; sí, ja hi sóc; que em besi? Besa’m... No som enlloc,
estem surant tots dos, no tinguis por de la gent que t’envolta, només
existim tu i jo en aquest món. Besa’m... Aquest sabor... I què dirien
els meus amics? I els meus pares? Però t’he de besar, no puc separar
ja els meus llavis dels teus, sóc presoner del teu abisme marí, preso-
ner dels teus ulls, i recordo que això no podia estar passant; és irreal,
oi? I no durarà, perquè mai no m’han funcionat les relacions... Però
no hi penso ara... Què passa? Són les seves mans, recorren el meu
cor; el deu estar sentint? Estem units, té... té, és tot teu, t’estimo.
Toca’m, no em deixis; com es descriu això? No existeixen paraules... I
dec estar besant bé? És bellesa pura... i juga, riu, vull que siguis feliç,
et vull fer feliç; rius, oi? Sí, estàs rient mossegant-me la llengua... No
sento què em dius, apropa’t... a cau d’orella; què dius, amor meu?
M’estima. M’estima... Jo també t’estimo. Anem, marxem d’aquí,
nedem al fons, marxem... I acarona la meva mà, bruts d’escuma, no
importa, que pensin el que vulguin!... Estic amb tu. Marxem a la pla-
tja, sota els raigs del sol. Sí, aquí somric, i brillo, i em sento atractiu,
i t’agrada, digues-me que sí. Jo vull que siguis feliç amb mi. Estem
tacats, mullats, ens agafem les mans; som pecadors.
Arribava tard i m’havia ennuegat amb el cafè. No tenia ganes d’anar
a l’oficina. Vaig voler anar al port. El mòbil no parava de sonar perquè
tenia una conferència a què no podia faltar amb les multinacionals
que patrocinen la nostra empresa. Però no, ho necessitava. Em vaig
CATEGORIA F - PROSA 81
descalçar les sabates enxarolades, em vaig arromangar els pantalons i
vaig mullar-me els peus al port.
Potser sí que érem pecadors, i per això l’endemà ja no vaig tornar
a tenir més notícies seves. “Tot ha anat massa de pressa i no estic
preparat per suportar tanta pressió; me’n vaig a viure a Granada
amb la meva família.” Les darreres paraules que conservo, sóc capaç
de reproduir-les en un paper de la mateixa manera, amb la mateixa
cal·ligrafia i la mateixa forma de les emes.
És cert, érem pecadors, però estic segur que el pecat més gran no
l’estàvem cometent nosaltres, sinó la gent més propera, que deia que
ens estimava i ens volia separar.
És clar, era impossible que ens estiméssim ell i jo, no?
82 CATEGORIA F - PROSA
David Faulón Marruecos
IES Príncep de Viana
{3r premi, categoria F, prosa}
Pseudònim: Ingrávito
CATEGORIA G - PROSA 83
Els cinc sentits: l’olfacte, l’oïda, el tacte, el gust i la vista
Aquests cinc sentits poden viure i expressar el que volem o sentim:
Amb l’olfacte podem apreciar l’olor d’una bonica rosa que ens regalen,
amb el gust podem fer la nostra vida més dolça amb un caramel,
amb el tacte podem sentir moltes sensacions que ens fan sentir bé,
amb l’oïda podem escoltar un amic que ho necessita,
la vista ens permet veure coses molt màgiques de la vida.
No tothom pot disposar de tots aquests sentits. Així que cuida’ls com
un petit gran tresor.
Jessica García Iniesta
CEE Pont del Dragó
{1r premi, categoria G, prosa}
Pseudònim: Jgi
CC Arrels
CC Bon Pastor
CC Estudis Roca
CC Jesús Maria
CC Joan Roca
CC Laia
CC L’Esperança
CC Mare de Déu de la Mercè
CC Mare de Déu de la Soledat
CC Mare de Déu dels Àngels
CC Ramon Llull
CC Sagrada Familia
CC Santísima Trinitat
CCEE Gavina
CCEE Sants Innocents
CEIP Baró de Viver
CEIP Bernat de Boïl
CEIP Dr. Ferran i Clua
CEIP El Sagrer
CEIP Emili Juncadella
CEIP Eulàlia Bota
CEIP M Ignasi Iglesias
CEIP L’Estel
CEIP Mestre Enric Gibert
CEIP Pegaso
CEIP Pompeu Fabra
CEIP Ramon Berenguer III
CEIP Ramon y Cajal
CEIP Rosa dels Vents
CEIP St Pere Nolasc
CEIP M Turó Blau
CFPEM Pont del Dragó
IES Dr. Puigvert
IES Joan Fuster
IES L’Alzina
IES Príncep de Viana
SES Josep Comas i Solà
Centres educatius participants