Jordi Morelló Baget

REUS 1 LA MURALLA DEL SEGLE XIV: .

PROCÉS CONSTRUCTIU 1 FINANCAMENT DE L'OBRA

Jordi Morelló Baget

SU MARI

1. La vil a es prepara: actuacions realitzades abans del 137 4 .

2. La nova muralla del Tres-cents: disposicions, conflictes, procés constructiu i administració de !'obra

3. Els temps posteriors: desaparició de la muralla vella i transformacions damunt la nova

4. Una qüestió cabdal: com es finan<;a !'obra

5. Cloenda

Apéndix documental

7

Arran de l'interes suscitat per les últimes troballes realitzades al sector

del Pallol d'un tram de la muralla del Tres-cents 1, voldríem exposar algunes

qüestions relatives a la construcció de la dita muralla que, creiem, podran

ajudar a comprendre millor tot el que es mogué al voltant d'aquesta

empresa i l'esforc; que suposa per als reusencs de !'epoca, no sois a nivel!

constructiu sinó també en molts altres aspectes. Al marge de l'estudi

arqueológic, que deixem per als especialistes en aquest camp, la nostra

aportació parteix en bona mesura de la consulta de fonts documentals,

sobretot d'informacions extretes de la rica serie de protocols notarials

existent a I'Arxiu Municipal així com també de la dissecció d'alguns llibres de

comptes2. La documentació que tenim exhumada ens informa de molts

aspectes del procés d'emmurallament de Reus al segle XIV, en· bona part

desconeguts fins al moment. Tot plegat, ens permet abordar aquesta

qüestió des d'un nou punt de vista, adhuc posant en entredit algunes de les

afirmacions que s'han fee. Com indiquem en el títol, ens ocuparen

fonamentalment de dos aspectes: del procés de construcció de la muralla i

de les seves vies de financ;ament. Aixó no obstant, aprofitarem l'avinentesa

per intentar coneixer una mica millor quina era la situació en que es trobava

la vila de Reus abans d'iniciar la dita reforma urbanística.

Abans de res, pero, cal tenir en compte el context en el que es

realitza aquella empresa. Caldria recordar que aquesta és una epoca curulla

de dificultats, en tant que epoca immersa en la crisi que sacseja aquell

segle. Com és sabut, un deis primers símptomes de la crisi es troba en

1 Sobre aixo, vegeu E. RAMóN, "Excavacions arqueologiques al raval del Pallol'' , "/o nunci. Butl/etí del Centre d'Amics de Reus", 86 (2002), pp. 3-5; A. FIGUERAS (coord.), El Palio!: un passat, un futur, lnstitut Municipal de Reus, 2003, amb textos d'Ezequiel Gort, Salvador Palomar i de la mateixa Ester Ramon.

2 Ates que la majoria deis volums del fons notarial no estan foliats, utilitzarem aquestes informacions assenyalant únicament les dates pertinents, sense més indicacions al fons documental.

3 Fins al moment, el principal treball de referencia sobre aquest tema és E. GORT, Les mural/es medievals de Reus, Reus, 1979; a nivell més divulgatiu , E. GORT/J.Ma GORT, Reus: la formació d'una ciutat. Reconstrucció urbanística de Reus, Reus, 1987. La darrera síntesi de la historia de Reus ofereix un apartat dedicat a la

8

l'ambit agrari: a Reus, la primera al ·lusió que documentem a una carestia de

forment és del 1329 (anticipant-se al que uns anys després seria conegut

arreu del Principat com "lo mal any primer"), pero encara més greu hauria

estat la carestia de 1374-754. Un altre aspecte de la crisi fou la davallada

demografica provocada per les successives onades de pesta, iniciades el

1348 amb la irrupció de la temible Pesta Negra, la qual, en el cas de Reus,

també provoca un gran nombre de morts (no en va, la documentació local

s'hi refereix posteriorment com la "gran mortaldat") . El pas de l'epidémia es

traduí en l'abandó de moltes terres del terme, mentre que alguns sectors de

la vila, com veurem més endavant, van quedar semidespoblats. Tal

daltabaix queda reflectit a través deis diferents fogatjaments de l'época

(inventaris fiscals de focs), els quals registren -en el període que va des del

1339, abans de la Pesta, fins al 1358, després de l'epidémia- la desaparició

d'.una tercera part deis focs5; segons les xifres computades, Reus passa de

tenir poc més de 500 focs a tenir-ne al voltant de 335, amb una pérdua, per

tant, de 160-170 focs. Aixo significava que hi havia menys població per

suportar la pressió fiscal derivada deis continus donatius reclamats per la

monarquia. Els mateixos fogatges són exponents d'una altra faceta

característica de l'época: el binomi guerra-fiscalitat.

Durant aquest segle, els conflictes bél·lics estan presents més que

mai, especialment d'enga l'esclat (1356) de la guerra dita deis Dos Peres,

que passa a afectar el mateix territori del Principat, incloent-hi la vegueria de

Tarragona . D'antuvi, caldria recordar la gran ofensiva marítima

protagonitzada per Pere el Cruel davant el litoral catala el 1359; en el cas

del Camp de Tarragona, aquest fet causa una alarma general, que es traduí

en la mobilització d'homes per anar a la costa a repel·lir l'atac deis

muralla : J. MASSó/E. GORT, Historia general de Reus.l. Deis orígens fins a la fi de I'Edat Miljana, dirigida per P. Anguera, Reus, 2003, pp. 221-23.

4 Cf. N. CANYELLES, "L'any de la fam al camp de Tarragona (1374-1376)", dins La Mediterrania, area de convergencia de sistemes alimentaris (segles V-XVIII) . XIV Jornades d'estudis histories locals. Palma, del 29 de novembre al 2 de desembre de 1995, Palma de Mallorca, 1996, pp. 263-281 .

5 Gort estima una davallada mitjana del 30%; cf. E. GORT, Historia General de Reus cit., 1, p. 171.

9

castellans6. Per conjurar una nova amenaga d'aquest tipus, el rei Pere el

Cerimoniós dicta diverses disposicions tocant a la fortificació de les ciutats i

llocs de tata la fagana marítima deis seus regnes, tal com així es comenga a

fer a la ciutat de Tarragona ja a partir del 13607. Tres anys després, aquest

imperatiu es traslladava a diverses viles del Camp, com Valls, la Selva,

Alcover, Constantí, Tamarit... i també Reus8. Llevat de Tamarit, que era un

lloc petit i l'únic costaner que s'esmenta, aquesta crida anava adregada

especialment a les localitats més grans i representatives del Camp, tates

elles situades al rerapaís9. Tal disposició serveix per explicar algunes de les

actuacions ja realitzades durant la década de 1360 en localitats com la

Selva o Reus. El fet és que, com més avancem en el temps, tant més

imperiosa era la necessitat de dotar-se d'un bon sistema de fortificacions

per tot el que pogués sobrevenir, com ara davant la situació creada al

principi del 1366, arran del pas pel Camp de les Companyies Blanques, de

camí cap a Castella. Com se sap, aquestes Companyies arrossegaven un

nombrós exercit de mercenaris francesas i castellans (a les ordres,

respectivament, de Bertrand du Guesclin i del comte Enrie de Trastamara)

que, malgrat ser aliats de Pere el Cerimoniós, sembraren l'alerta entre les

poblacions deis territoris per on transitaren 10. Tot i que la seva estada al

Camp fou curta, les trapes d'aquest exercit van haver de ser abastides a

costa, evidentment, de la població camperola . Ens consta, si més no, que

Reus va haver de fer provisió de pa per al sosteniment de les dites trapes.

La guerra contra Castella també suposa el punt d'arrencada d'una

fiscalitat molt més opressiva i regular. Així, la forta pressió fiscal exercida

6 El llibre de comptes del Comú de 1359 recull diverses despeses relacionades amb aquest fet; cf. J. MORELLó, "Les finances municipals a Reus segons un !libre de clavaria de 1359", d ins Funcionament de les finances locals al 1/arg de la historia. Actes del 111 Congrés internacional d'história local de Catalunya (Barcelona, 17-18 de novembre de 1995), Barcelona, 1996, pp. 171-183.

7 Cf. E. MORERA, Tarragona cristiana, 11 , pp. 469-70. 8 .

Cf. IDEM, p. 485. 9 Cambrils, en tant que vila reial, hauria rebut una ordre similar per un altre

conducte. 10 És prou conegut l'episodi de Valls , on les tropes d'aquest exércit

protagonitzaren alguns excessos entre la població local; cf. F. PUIGJANER, Historia de

10

per la Corona, sobretot a través deis anomenats fogatges establerts per

pagar els successius donatius votats en Corts -sempre tenint com a

rerefons el cobriment de despeses bel·liques-, juntament amb altres motius

de despesa, com serien precisament les obres de fortificació, porta a

l'endeutament cronic de molts municipis, entre els quals Reus no fou cap

excepció11. A tot aixo podem afegir-hi les convocatories realitzades perla

Corona de l'usatge "Princeps Namque" per tal de defensar el Principat de

les amenaces exteriors, cosa que en teoría implicava la mobilització general

de tots els homes en edat militar per anar a combatre als !loes amenagats 12.

Tal prestació podía ser conmutada pe! pagament de sumes de diners

("composicions"), tal com ja podem veure exemplificat a través del pacte

subscrit el 1362 entre el comissari reial Guerau de Palou i els representants

de la ciutat i viles del Camp de Tarragona 13.

En síntesi, el clima d'inseguretat que es vivía aleshores al Principat

feia ineludible la reforma deis sistemes fortificats de totes les ciutats i viles

més poblades del territori14.

la villa de Val/ desde su fundación hasta nuestros días, Val\s, 1881 (reed.: 1981), p. 82 Í SS.

11 Vegeu J. MoRELLó, Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona: Reus i Val/s, segles XIV-XV, Barcelona, 2001.

12 Duran! la década de 1360, i fins a 1374, hom assisteix a un procés de transformació de la prestació militar en un impost repartit vía fogatge; sobre aixo, vegeu M. SANCHEZ, "La convocatoria del "usatge" "Princeps namque" en 1368 y sus repercusiones en la ciudad de Barcelona", dins El temps del Canse// de Cent, 1: L'emergéncia del municipi, segles XIII-XIV, "Barcelona. Quaderns d'Historia", IV (2001), pp. 79-107; íD., "Defensar lo Principal de Cathalunya" pendan\ la seconde moitié du XIV siécle: du service mílítaire a l'impót" (article en premsa).

13 Cf. J. MORELLÓ, Fiscalitat i deute públic cit., pp. 177-78. 14 A nivel\ general, vegeu F. DURAN, "La arquitectura militar catalana del segle

XIV", VIl Congreso de Historia de la Corona de Aragón, 111, 1962, pp. 291-98; M. RIU, "L'arquitectura militar i l'urbanisme a l'época de Pere el Cerimoníós, 1336-1387", dins Pere el Cerimoniós i la seva época, Barcelona, 1989, pp. 193-202; Ll. CORTADA, Estructures territorials, urbanisme i arquitectura poliorcética a la Catalunya preindustrial. l. De I'Antiguitat al segle XVII, 1998; M."T. FERRER, "La organización militar en Cataluña en la Edad Media", Revista de historia militar, núm. Extra (2001,) pp. 119-222; F.X. HERNANDEZ, História militar de Catalunya (Aproximació didactica)./1. Temps de conquesta, Barcelona, 2002.

11

1. LA VI LA ES PREPARA: ACTUACIONS REALITZADES ABANS DEL 137 4

El 1370, a l'inici de les Corts celebrades a Tarragona, Pere el

Cerimoniós postula la necessitat de fortificar les ciutats i viles del Principal, a

l'hora que feia un requeriment a tots els senyors de jurisdiccions, tant

eclesiastics com laics, per tal que donessin compliment a aquesta crida en

els seus respectius territoris 15. Tal insistencia denota que no tots els llocs

(almenys els d'ambit senyorial) havien comen<;:at a fer alguna cosa o bé no

havien fet prou a tenor de la demanda formulada. En el cas de Reus, no fou

fins al 137 4, arran de l'amena<;:a d'invasió del Principal per part de l'infant

Jaume de Mallorca, quan es comen<;:aren a endegar treballs de fortificació

de major envergadura. L'ordre de fortificar-se fou rebuda el mes de febrera

instancies del procurador del cambrer i ardiaca de Vila-seca, Guillem de

Galliners. Tanmateix, Reus no era considerada una pla<;:a gaire forta a

causa, primer de tot, del seu empla<;:ament en un terreny bastan! planer. No

és estrany, per tan!, que el seu nom fos passat per alt quan, el juliol d'aquell

mateix any, els veguers de Tarragona, a tenor de la carta reial que havien

rebut, ordenaren el trasllat de les 'viandes' o provisions deis llocs plans i no

defensables als llocs forts. El fet que Reus no figurés en el llistat de

poblacions incloses en aquesta ordre fou objecte d'una reclamació per part

deis representants reusencs, els quals esgrimien al seu favor la grandaria

de la vila, jaque, segons deien, Reus era un deis llocs més grans del Camp

de Tarragona. La fortificació de viles com Reus havia de constituir una

empresa més ardua en relació amb altres llocs que tenien millors defenses

naturals. A més, a l'epoca de referencia, l'acció de fortificar-se havia passat

a implicar molles més exigencies des del punt de vista constructiu i

poliorcetic, exigencies que, de ben segur, no complia !'anterior

emmurallament existen! a la vi la.

Efectivament, als ulls deis coetanis, la vila estava mal fortificada, tot

consideran! que les antigues defenses -les subsistents deis segles XII-XIII-

12

eren molt febles ("cum menia antiqua essent ita debilia ... quod quasi ni/

valebant") i del tot insuficients (" ... non plus dicti /oci de Reddis esset

sufficiens seu habundans et ad deffendendum menia etiam si essent forcia

et bene parata sicut non erant. . .''). 1 aixo es deia després d'haver efectuat

diverses reparacions sobre aquestes muralles, la qua! cosa entronca amb el

que exposarem tot seguit.

El fet és que l'estat d'aquestes mural les era forc;:a ru"lnós fins a tal punt

que hi havia parts totalment caigudes, segons les notícies que tenim de la

década de 136016. El1363 els dos batlles de la vila van fer una crida a la

població del tenor següent:

"Ara hoiats que per manament de la senyoria que no sia nulla persona de qualque condició ho stament sia de XIII anys ensús que gos passar ni exir ni entrar per aquelles parts hon los murs són caüts de la dita villa sinó per los portals antigament ordonats e acustumats, sots pena de C sous per cada vegada".

Els representants municipals consideraren que aquesta crida els era

perjudicial, ja que no s'havia donat cap raó que ho justifiqués: "car no par,

salva honor deis dits honrats batlles, que negú interésser lur ni de la cosa

pública [fos donat] a vedar lo passatge per los lochs hon los dits murs són

enderrocats trosus als fonaments", afegint, a més, com els vilatans havien

acostumat "del temps anga que los murs són enderrocats, de passar, venir e

tornar per los dits lochs hon los dits murs són enderrocats tro als

fonaments". Uns dies més tard, els batlles ordenaven als representants de

la vila que, en el termini de dos mesos, fessin aixecar els murs a una

determinada algada ("en alt de dues cerques"), a banda de tornar a col· locar

les portes als portals de la Font i de Monterols. Davant aixo, els

representants de la vila es tornaven a queixar pe! poc marge de temps que

15 Cf. Cortes de /os antiguos reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña, vol. 3, Madrid, 1896-1919, p. 50; E. MORERA, ob. cit., 11, p. 521.

16 Una situació semblant es constatava a la Selva; cf. E. FORT i COGUL, Les mural/es de la Selva, Tarragona, 1934, p. 14. Segons Bofarull, a partir del 1328 es varen fer reparacions al mur tocan! al portal de Monterols, que ja es trobava en un esta! ru"inós; cf. A. de BOFARULL, Anales históricos de Reus desde su fundación hasta nuestros días, Reus, 1959, 11, p. 5.

13

tenien per dur a terme aquel les reparacions. L'afer concernía els particulars

que tenien cases als murs ("aquells singulars qui an lurs cases e habitacions

en los murs ho qui.s continuen ab los murs") i per culpa deis quals aquests

eren caiguts. Els representants municipals requeriren els batlles perqué es

perllongués el termini dona! i també per fon;:ar aquells vilatans "qui an

habitacions contigües ab los murs" d'adobar cadascú la seva part. Hom crea

una comissió integrada pels mateixos jurats i vuit prohoms per fer la

corresponent revisió deis murs vells i determinar tots aquells indrets on calia

fer reparacions.

Coneixem el resulta! d'aquesta enquesta: hi figuren almenys 17

prohoms amb nom i cognom. De cada un s'indica amb un cert detall el que

havia de fer a la part de la seva "encontrada", com ara tancar portals o

portells, tapiar i adobar parts caigudes, cloure forats, etc. [vegeu la

transcripció íntegra del document a I'Apendix d'aquest treball]. En aquest

document, es fan diverses precisions del tipus "per allo que fou de tal", en

al·lusió a possessions de ve"ins que segurament ja estarien morts. En el cas,

pero, de Berna! Granada, sembla que es fa una distinció entre el propietari

eminent (Berenguer Bertran, el qual ja apareix esmentat abans) i el

possessor útil (l'al·ludit): aquest era el qui havia de fer l'arranjament

pertinent. Entre els afectats, també hi figuren el prior i els capellans, el

procurador (del cambrer, se suposa), així com la mateixa vila, que

s'encarregaria del capdamunt del carrer deis Pasquals (actual carrer de

Jesús). En algun cas es diu de tornar el mur a dues cerques, tal com hem

vis! indica! a la crida realitzada pels batlles. Pel que sabem d'altres

localitats, les dites 2 cerques equivaldrien a poc menys de 2 metres i mig 17.

De lota manera, no tots els ve"ins involucrats en aquesta operació

pogueren o volgueren assumir el seu cost: així, mesos després, Guillem

Sales, un deis prohoms anotats en aquell llistat, renunciava a favor deis

17 A Valls es parla de bastir fins a 4 cerques de tapies. Amb aquest mol s'al·ludia als cossos de tapia que s'anaven aixecant amb una tapiera en faixes sobreposades; cada tapiera tindria 1 metre 20 cm. d'al9ada, segons els calculs realitzats per E. AMAT/F. MURILLO, La construcció de les mural/es de Valls, finals del segle XIV, en premsa (agra"im als autors la consulta del seu treball encara inédit).

14

jurats a un alberg que tenia confrontant amb el mur, al·legant que li era

perjudicial. En el document de referencia no es diu el motiu d'aquest

perjudici, pero podem suposar-ho a la llum del que acabem de veure.

No sois es tracta, pero, de fer reparacions puntuals sobre el mur o de

reconstruir-ne les parts caigudes sinó també de resituar-ne algun tram. El

1366 tenim esment de l'ordre donada pel procurador del cambrer sobre "fer

murs i valls" per alguns llocs determinats pels jurats i consellers. Quins llocs

eren aquests? Els documents consultats esmenten la següent localització:

davant l'alberg de Pere Nadal i vora l'hort de l'abadia. A proposit d'aixo, dos

ve"ins es queixaven (adre9ant-se al jutge d'apel·lacions de Tarragona) per tal

com els seus albergs quedaven situats fora del mur, mentre que abans eren

a la part de dins. No sabem si tal demanda fou atesa. Aquest fet ens

indicaria, pero, que es canvia l'empla9ament de la muralla en el referit

sector (l'abadia, en aquesta época, estaria situada a l'actual carrer del

Fossar Vell 18, si bé l'hort en qüestió no necessariament havia d'estar a tocar

d'aquest edifici), pero el que més crida l'atenció és que aixo no es feia

incorporant nous terrenys sinó ben al contrari: estrenyent el perímetre del

mur (de tota manera, devia ser una remodelació poc important si només

afectava dos ve"ins). Sigui com sigui, aquesta disposició s'explica pel fet que

es tractaria d'una zona semidespoblada d'en9a de la Pesta, que aleshores

devia estar ocupada majorment per solars.

Anys després, trobem el municipi realitzant diversos establiments de

patis per tal de tornar-hi a edificar. D'alguns d'aquests patis (a jutjar perles

afrontacions, tots o gairebé tots estarien localitzats en un mateix sector) es

diu que afrontaven amb el mur. Així, el 18-XII-1368 s'establia un pati situat

vora la vila, intramurs, a la part anomenada del carrer de Sant Pere, "ubi

tempore magni mortalitatis consueverunt esse hospicia"; aquest pati limitava

amb el mur per dues bandes. Respecte d'un altre pati establert !'octubre del

1369, s'indica que afronta va amb una vi a (potser el mateix carrer de Sant

Pere), amb la universitat (sic) -en aquest cas per dues bandes- i amb el

18 Cf. R. AMIGÓ, De ravals endins, Diari de Tarragona, 1992, p. 14.

15

mur19. Un altre deis patis establerts pel municipi afrontava precisament amb

l'hort de l'abadia que hem vist esmentat abans. No sabem ben bé on estaria

localitzat l'al·ludit carrer de Sant Pere (un deis pocs noms de vies públiques

que surt esmentat per als temps anteriors al 1400), encara que el nom

suggereix una vinculació (de proximitat física?) amb l'església. Per les

afrontacions indicades, podríem estar parlan! d'un espai compres entre la

Pla¡;:a [Pescateries] i el carrer del Fossar Vell, pero, en qualsevol cas,

limitan! o proper a la muralla vella. Entre els estabilients d'aquells patis

figura un tal Bernat d'Aitamira, el qual tornem a documentar el 1369, quan

els jurats li donaren permís per tal de retirar tota la 'menobra' que tenia dins

un molí d'oli, si es donava el cas que aquest havia de ser enderrocat a

causa del vall, sense precisar més. Com hem vist indica! abans, les labors

de reparació concernien no sois els murs sinó també els valls, que potser

hauria calgut eixamplar o tornar a excavar en alguns llocs.

El fet és que l'estat de la muralla seria for¡;:a deplorable20, fins al punt

de poder afirmar que la vila no havia estat emmurallada: així, una de les

declaracions fetes pel procurador del cambrer el1375 (arran del plet enceta!

amb el castla que comentarem més endavant) era que Reus no havia tingut

murs ni valls sinó de feia poc temps (és a dir, d'en¡;:a les actuacions

realitzades a la decada de 1360 que ja hem comenta!), la qual cosa era

rebatuda perla part del castla al·legant tot el contrari: segons ell, Reus era

un lloc rodejat en la seva majar part de murs i valls i de feia tant de temps

que ningú ja no ho recordava (" .. .in et pro maiori parte circundatus ... a tanto

tempore citra de qua non restat memoria hominum"). Qui tenia la raó?

Segurament cada part tenia raons per pronunciar-se en un o altre sentit. En

tot cas, no fou la castlania, sinó la cambreria, la que a Reus porta la

19 La confrontació amb la "universitat" seria la primera menció que coneixem a la Casa del Consell, la qual només s'havia pogut documentar des del final del segle XIV. Sobre la seva ubicació a la Plac;:a, vegeu E. GORT, Historia General de Reus cit., 1, p. 231.

2° Fins i tot el castell del Cambrer eslava en mal estat: " quod castrum domini Camerarii multum debilitatur", es diu en un document de 1359; AHCR, Pergamins "Furs i senyoriu", carpeta D, núm. 5. Per aquesta raó, s'iniciaren també obres de reparació uns anys més tard; el 1366 Ramon de Montroig sur! esmentat com a obrer de l'obra del dit castell.

16

iniciativa i impulsa -si bé d'acord amb les exhortacions realitzades per la

Corona arreu del país- les obres de reforma de les muralles, ates el mal

esta! en qué es trobaven aquestes. De fet, difícilment es podría parlar de

muralles quan hi havia trams caiguts fins als fonaments, segons el que ja

hem vist indica! més amunt. A banda d'aix6, l'antic sistema de fortificació era

caduc, ja que no s'adequava a les noves exigéncies de l'época. Pel que

respecte a aquest primer emmurallament també se'ns planteja un dilema a

l'hora d'intentar saber quina seria l'area que delimitaría. D'aquesta qüestió

ens n'ocuparem tot seguit.

-L'antic recinte muralla! de Reus abans de l'ampliació: nova proposta

de delimitació

Ara per ara, aquesta qüestió resulta bastan! problematica per la

manca d'explicitació deis documents que tenim al nostre abas!. Tanmateix,

podem atrevir-nos a formular una possible delimitació [vegeu el planol incl6s

en aquest treball] a partir d'alguns indicis que tenim i de diverses

consideracions que es poden fer a partir del que sabem del Reus d'aquella

época.

D'antuvi, hi ha una serie d'elements a ten ir en compte: dins el primitiu

recinte caldria incloure-hi la Plaga (fins a la creació, al segle XV, de la plaga

del Mercada!, aquesta fou l'única plaga pr6piament dita que tingué la vila), a

més de l'església romanica, situada en el mateix emplagament del posterior

temple g6tic. Dit aix6, també caldria incloure-hi la zona castral, amb els seus

dos castells, tant el del Cambrer, vora l'església, com també el del Castla,

situat més amunt (a la zona de la plaga del Mercada!), el qual també

disposava d'un pati i d'una serie de dependéncies annexes.

Per una altra referencia que ja hem esmentat més amunt, també

s'inclo"ia dins el recinte primitiu l'anomenat carrer deis Pasquals, que Andreu

de Bofarull identificava amb l'actual carrer de Jesús; aquest carrer,

justament, desemboca a la plaga del Mercada!, a tocar mateix del carrer

17

Major21. Tenint en compte aixo, es pot pensar que el recinte primitiu

s'estenia fins a !'actual carrer de la Galera o, en tot cas, més amunt del

carrer de Jesús. Seguint en direcció NE, un cop passat el primitiu portal de

Monterols, es continuaria per la vora del recinte castra!, tot contornejant

!'actual plaga del Mercada!. Aquest "mercat de dalt" (diferenciat del que es

feia a la Plaga) el tenim situat a l'anomenat "val! del feu", per on aniríem

resseguint el castell de.! castla per la part de fora (arreu, tots aquests

mercadals acostumaven a situar-se extramurs).

A partir d'aquí, caldria prosseguir pe! carrer de la Mar. Com ja s'ha

suggerit algun cop, es pot pensar que aquest carrer tindria el seu origen en

el val! o fossat de l'antiga muralla; en tot cas, es pot considerar com una

possible delimitació de la zona castra!. Seguint més aval!, desemboquem al

Raval (per l'anomenat actualment carrer de Sant Pere Apostol), més o

menys per on hi podía haver el cal!, la localització del qua! (dins o fora de

l'antic recinte) esdevé problematica22.

Arribats a aquest punt, sembla plausible pensar que el primitiu recinte

abragaria com a molt fins al carrer de la Galera, per la banda de muntanya, i

fins al carrerde la Mar, perla banda de llevant. La delimitació apuntada fins

aquí faria de tal! de separació entre el recinte de la vila primitiva i la zona

posteriorment inclosa en l'ampliació de les noves muralles. En suma, el

recinte primitiu podría haver ocupat tot o una bona part del quadrant

configurat al SO de !'actual case antic circumvaHat pels ravals. Aquest ambit

espacial té una extensió aproximada de 4 hectarees.

Com se sap, el sector de ponent era conegut com de les Barreres. El

nom, que faria al·lusió a la instal·lació d'alguna mena de tanca o palissada,

també apareix documentat en altres poblacions, constituYnt un element

21 La següent informació del 1380 confirma la proximitat del carrer de Monterols amb el vall de l'antic mur, pel que fa a la venda d'un pati que afrontava amb el dit carrer i val l.

22 Bofarulll'ubicava fora, en considerar que es desenvolupa al carrer de la Merceria (un nom que no apareix citat fins al segle XVI!). La ubicació de !'actual carreró deis Jueus més aviat assenyalaria que estava dins, encara que formés un ambit a par!. Ben mirat, la població hebrea a Reus no va ser gaire importan!, inclús per a !'epoca de referencia, que és anterior a la pesta. En el nostre parer, resulta excessiu parlar d'un "barri" jueu, com encara fa algun autor.

18

defensiu propi de viles fortificades d'epoca més primerenca23. Al marge del

grau d'antiguitat que pogués tenir aquest element defensiu en el cas de

Reus, el cert és que ja existía abans de la construcció de la muralla del

Tres-cents. És possible, d'altra banda, que entre les dites barreres i la vila

(des del carrer de la Racona?) restés un espai no edificat. En tot cas, la

següent notícia confirma la presencia de la muralla vella en aquella partida.

Així, el 1370 es fa referencia a una "carrera" (per poder-hi transitar) ubicada

"in parte vocata les Barreres", propera al vall i mur de la vila, confrontant per

un extrem amb el camí de Cambrils (camí que provenía del portal de la

Font) i, per un deis dos costats, amb el dit vall, per tant, a la part de fora el

mur. Per aquestes dates encara no s'havien iniciat les obres de la nova

muralla, la qual hauria passat a substituir les dites barreres (a la zona de

l'actual Raval de Martí Folguera), bo i perdent la utilitat que haguessin tingut

fins llavors.

Per la banda de migdia, caldria fer passar el mur més avall de la

Plac;:a, fins a l'actual Raval de Robuster, més o menys per on es bastí '

després la nova muralla del Tres-cents, pero tampoc no podem descartar

una delimitació més avall. La notícia esmentada anteriorment semblaria

indicar que es varen fer alguns canvis d'emplac;:ament en aquesta banda,

desplac;:ant el mur més amunt, per on hi havia l'hort de l'abadia. En tot cas,

devien romandre edificacions fora muralla enmig d'un sector, sota la vila, on

hi havia un total predomini d'horts (closos), els quals configuraven l'horta de

la Font, que s'estenia fins al Torrent (Riera).

Com s'ha vist, practicament tot són conjectures, ja que caldria

disposar de molts més elements per poder corroborar o rebutjar la

delimitació indicada. Tot i així, creiem molt més plausible aquesta proposta

que la que ha estat divulgada fins ara per E. Gort (vegeu-ne una

representació grafica a la Catalunya Romanica, XXI, pag. 356, novament

23 Com a Pe ralada, tal com surt esmentat a la Cronica de Ramon Muntaner a proposit de l'atac francés del 1285. Comes veu en aquest episodi, darrera les barreres s'hi disposaven les forces locals, des d'on sortien a atacar l'host enemiga, servint al seu torn de lloc de replegament quan finalitzava l'atac. Al diccionari Alcover-Moll, es defineix com una pare\ de fusta que circu'ia el recinte d'una població o castell.

19

reprodu"ida en la recent historia de Reus coordinada per Pere Anguera24)

per diverses raons: primer, perqué en aquesta altra proposta s'exclou la

zona del Mercada! (per tant, l'ambit corresponent al castell del Castla,

!'existencia del qual creiem queja no es pot posar més en dubte) i, segon,

perqué pressuposa que la nova muralla del Tres-cents es construí per tots

costats englobant en el seu interior tot l'antic recinte; com veurem més

endavant, a l'hora de planificar el tra9at d'aquesta muralla, es preveía

construir en alguns espais per on ja passava el mur vell. A més a més, el

recinte proposat per Gort és molt redurt, cosa que tampoc no s'adiu massa

amb una població que arriba a tenir (abans de la Pesta Negra) al voltant de

500 toes, encara que una part deis seus habitants visqués extramurs: a la

Vilanova o en altres zones. La proposta que fem nosaltres, a banda de

proporcionar algunes pistes a nivell documental (com ara la referent al

carrer deis Pasquals), creiem que s'ajusta molt més a la situació de la vila

en aquella epoca. Potser algun dia sortiran a la llum restes arqueologiques

que ens puguin dir alguna cosa més concloent referent al primer recinte

murallat, pero, mentre aixo no succeeixi, caldra seguir especulant sobre la

base de les poques i minses informacions extretes deis fons documentals.

De tota manera, també convindria donar un cop d'ull a la trama

urbanística configurada dins les delimitacions proposades. Aquesta trama, a

desgrat de tates les transformacions que ha anat patint al llarg deis segles

(quasi res comparat amb les actuals remodelacions urbanístiques), forma

part del nostre llegat medieval i com a tal dóna peu a fer algunes altres

consideracions que poden servir per apuntalar una mica més la nostra

proposta. Anem a comentar, dones, alguns aspectes urbanístics de la vila

primigenia.

24 Aquesta proposta no varia massa de la que presenta el mateix autor en el seu article publica! el 1979, lleva! de que aleshores feia arribar el recinte a tocar del carrer de la Mar i ara, pel que es veu, ja no. D'aquesta manera, es pot seguir consideran! el carreró deis Jueus exclos del recinte primitiu.

20

En princ1p1 , estaríem considerant una població aparentment

constitu'lda a partir d'un eix principal (el carrer Majo(\ orientat -com el seu

homonim de la Selva- de mar a muntanya. Aquesta via faria de separació

entre la zona castra!, ocupada pels castells deis dos senyors, i una serie de

carrers que tenen el punt d'arrencada a partir del dit eix principal (o de la

part de la plaga del Mercada! per on tindria la seva continuació el carrer

Major). Dins aquest sector, hi ha configurats tres carrers orientats cap a

ponent: el de I'Abadia, el de la Concepció i també el de Jesús (segons la

nomenclatura actual). A diferencia d'altres zones del seu entorn ,. aquests

tres carrers, juntament amb el de la Galera -possible delimitació, com hem

dit, de l'antic recinte-, constitueixen un conjunt torga coherent, cosa que

suggereix un mateix origen evolutiu. Fixem-nos, pero, que ens estem

referint únicament a la part alta, que era i és una zona bastant planera, on

existeix molt poc de pendent. En canvi, de pendent n'hi ha, i torga, a la part

baixa (del carrer de I'Abadia cap avall), on podem observar, a més, una altra

mena de disposició viaria.

Efectivament, la part baixa és configurada per una serie de vies que

segueixen costa avall, com és el carrer de la Font i subsegüents: el de

Rosselló i el de la Racona, sense oblidar el carreró de I'Abadia. Ara bé, tot

el sistema viari configurat en aquest sector acaba conflu"int en un sol indret,

com és el portal de la Font, per on s'accedia als horts que molts reusencs

posse'len a l'horta del mateix nom, la més important de la vi la. Aquesta

disposició també s'explicaria tenint en compte que a la banda de ponent no

hi havia cap portal , almenys cap de gran. Recordem que la Font de la Vila -

localitzada, segons sembla, a la part de dins el portal i no pas tora- era el

principal punt de prove"iment d'aigua de boca que tenia la pob lació

reusenca.

25 Aixo no obstant, el nom del carrer no ens apareix esmentat fins molt més tard. De fet, la nomenclatura deis carrers de Reus en la majoria de casos no comenc;a a fer-se explícita sinó molt més tardanament, cosa que és un gran inconvenient a l'hora de valer establir determinades ubicacions. Ben bé cal esperar al fi nal del segle XV per comenc;ar a tenir un bon assortiment de toponims d'aquest tipus.

21

Dins la part baixa també . cal considerar tota la zona situada sota

l'església, conformant els voltants de la Plaga, on actualment hi ha les

anomenades Pescateries i el carrer del Fossar Vell, una zona molt

desfigurada respecte del que devia ser en els seus orígens. La dita Plaga,

situada a la vora mateix del temple romEmic i el cementiri , amb el qual

practicament es confonia , constituYa el centre neuralgic de la vila, on hi

havia concentrats alguns deis principals serveis de !'epoca, com les

escrivanies i la cort del batlle, les carnisseries i el forn del cambrer .. . , i no és

casual que també fos el lloc escollit pel Consell municipal, ja a la segona

meitat del segle XIV, per condicionar una casa coma seu de la institució.

Visten tot el seu conjunt, tindríem el que a l'epoca s'anomenava una

vila closa, on les mateixes cases veYnals feien de muralla (la imatge encara

és visible en alguns poblets d'origen medieval). De fet , les úniques

fortificacions própiament dites serien les corresponents als castells deis

senyors. Ambdós castells, en tant que símbols del poder senyorial (d 'un i

altre senyor), calia que estiguessin emplagats, igual que l'església, a la part·

més alta, segons un model que es repeteix a tot arreu, malgrat que, en el

cas de Reus, no fos tan vistós com en altres !loes.

Aquest recinte tindria, com hem vist indicat més amunt, dos portals

principals26: el de la Font (al S) i el de Monterols (al N), que feien d'entrada,

justament, a les dues vies que per una banda i altra condu"len a la Plaga, ja

fos davallant pel carrer Majar o bé pujant pel carrer de la Font. A banda

d'aquests dos, hi hauria portals menors situats en altres indrets del recinte;

potser n'hi hauria un a la banda de llevant, de sortida cap al camí de

I'Hospital27. Ara bé, a més deis portals "comuns" de la vila, cal suposar que

hi hauria més sortides cap a !'exterior, en tant que podien formar part de les

vivendes de particulars que confrontaven amb el mur. Per tant, el grau

26 Una notícia de 1380 fa referencia als portals "comuns" de la vila, tan grans com petits.

27 Per la seva banda, Gort considera que hi podría haver quatre portals, un a cada banda del recinte murallat, segons la seva proposta de delimitació; cf. E. GORT, Historia General de Reus cit., 1, pp. 114-15.

22

d'impermeabilització, per dir-ho així, d'aquest recinte murallat seria bastant

1 t. 28 re a 1u .

En suma, el recinte que atribu'im a la vila primitiva tindria forma més o

menys rectangular, amb un eix principal (el carrer Majar) i dues parts ben

diferenciades pel tipus de configuració viaria: l'alta i la baixa. Considerada

globalment, aquesta zona presenta una certa coherencia estructural que

contrasta -de cara enfora- amb la trama que trobem configurada a les arees

d'ampliació, segons el que direm més endavant.

De resultes del creixement demogratic del segle XIII, a Reus, com a

molts altres llocs, es crea una Vilanova situada extramurs, que s'ubicaria

més enlla del Mercada! (o sigui, del castell del Castla); d'acord amb el que

deia R. Amigó, entre els actuals carrers de Donotea i Galanes. Aquest

sector presenta una trama viaria bastant irregular, cosa que semblaria obeir

a una formació més espontania, en absolut planificada. D'aquesta epoca

data la fundació de !'hospital de Sant Joan, també situat extramurs, vara el

camí de Valls i prop del Torrent de la Vila. Tant la Vilanova com el dit

hospital van ser englobats dins el nou recinte murallat del Tres-cents.

28 Aquesta situació no importava massa en una epoca en la que encara no existia una percepció regularitzada de drets fiscals, alguns deis quals s'havien de percebre a les entrad es deis portals.

23

2. LA NOVA MURALLA DEL TRES-CENTS: DISPOSICIONS, CONFLICTES,

PROCÉS CONSTRUCTIU 1 ADMINISTRACIÓ DE L'OBRA

El 1374 s'iniciava la construcció de les noves muralles, a banda,

dones, de les actuacions realitzades amb anterioritat. Ates l'estat de les

muralles velles, en aquest moment es tractava de fortificar la vila millar del

que ho eslava, per tal de dotar-la d'un sistema defensiu més complet i

eficag. D'entrada, la construcció d'una nova muralla implicava crear un

recinte mol! més gran que !'anterior, la qual cosa no obsta perqué s'aprofités

el traga! d'algunes parts de l'antiga muralla, com s'indica clarament en un

proles! presenta! el 1376. Efectivament, segons el que és anotat en aquest

document, el procurador del cambrer disposa "quod tenencia dicti /oci

murueretur transeundo muros ... per aliqua loca quam essent consueta

transire"; de manera que l'ampliació própiament dita quedaria restringida a

unes parts del nou recinte (" ... transeundo dictas muros per loca ubi jam muri

antiqui transibant et restringere dictum /ocum muris novis in afia parte loe¡").

Així dones, es preveia que una part de la muralla nova seguís un recorregut

similar al de la vella. En la mesura que es poguessin reaprofitar alguns

trams deis murs anteriors (tenint en compte, a més, que hi havia parts de

muralla reforgada de resultes de les reformes practicades a la década de

1360), no caldria expropiar més terrenys deis estrictament necessaris. En

aquest sentit, hom podria estalviar-se alguns costos, cosa especialment

necessaria en un context d'agobi fiscal i financer com el que vivia la vila de

Reus en aquella epoca.

Atesa la topografia de l'emplagament de Reus, en principi tan! era si

la dita ampliació es feia per una banda com per una altra ("cum dictus /ocus

de Reddis sit satis planus sic quod non multum esset maior fortitudo

astringere nimis dictum /ocum in una parte quam in afia"). Aixó no obstant,

de la manera com s'acaba fent l'ampliació, és ciar que hi hagué una raó

principal que condiciona el traga! que es va fer, com fou la inclusió de la

Vilanova. Com en altres localitats, la muralla del Tres-cents permeté

incorporar alguns deis sectors de poblament creats fora de les antigues viles

24

clases: aixo és el que es féu, per exemple, a la Selva pel que fa a l'eixample

configurat a la banda de llevant (la Pobla Nova), cosa que es féu deixant de

costat, en canvi, laja decadent vila nova que s'havia creat al raval de Sant

Pau , damunt la vila antiga. A Reus, hom opta per englobar la Vilanova

deixant de banda altres zones mig pobladas, com la situada a l'ambit de la

Font, potser en consideració al deca·lment en qué devia trabar-se aleshores

aquest sector. Els planificadors de la dita ampliació optaren, d'altra banda,

per incloure-hi !'hospital (com a la Selva), perla qual cosa es féu tambar la

muralla just per on hi havia aquest edifici. Aquesta ampliació es féu cap a

dos eixos de comunicació, com eren el camí de la Selva-Valls i el de

Monterols-Prades (en ·aquest sector queda incorporada una torre rodana

que, segons sembla, seria preexistent a la muralla del Tres-cents i que

passa a ser cantonera en el perímetre de la nova muralla).

Cal tenir en compte que gran part deis sectors afectats estaven

compresos dins el domini del castla, el qual, d'acord amb els antics pactes,

tenia les 2/3 parts del territori del terme. Per diversas fonts d'informació,

sabem que la part de !'Hospital tocant al Torrent de la Vila era del seu

domini; també ho era la part del Pedró ilo de Monterols (a tocar del seu

castell), així com la zona dita de les Barreras, almenys en part. Per

consegüent, la dita ampliació afectava de manera principal la jurisdicció del

feu, d'aquí les queixes formuladas pel castla que exposarem després.

Com se sap, la delimitació d'aquesta nova muralla seria la compresa

entre !'actual tomb de ravals. En tot cas, el llene; del mur no a tot arreu

passaria a la vera mateix deis ravals. Gort, prenent com a referent el planol

cadastral, es fixava en les parets mitjaneres de les actuals finques urbanas

que voregen el perímetre deis ravals com a probable indici del pas de la

muralla. Aixo és especialment visible en el tram corresponent al raval de

Santa Anna [vegeu planol]. El vall havia de discórrer a peu de muralla (així

es comprova en l'excavació realitzada en un solar que confrontava amb el

dit raval), de manera que , vist així, la part corresponent a !'actual raval

s'hauria originat com a espai de seguretat. Aquest espai, segons Bofarull,

25

havia de tenir una distancia, com a mínim, de dos trets de ballesta29. Ara bé,

en la darrera troballa practicada al sector del Pallol (fins al moment, la que

ha permés posar més estructura al descobert), el llen~ de la muralla passa

molt proper a l'actual raval, on caldria situar-hi el vall (aquest també va

existir des del moment que s'esmenta, per exemple, el pont de !'Hospital).

Tocant a l'espai d'ampliació (dins l'actual tomb de ravals), podem fer

algunes puntualitzacions més. El carrer de Monterols, que no és sinó una

perllongació del carrer Majar, el trobem esmentat amb una certa freqüéncia

des del 1379, és a dir, a partir de quan aquest tram de l'antic camí ja hauria

quedat inclos dins el nou recinte murallat. El carrer de !'Hospital el

documentem més tard (1410), pero igualment hauria comen~at a urbanitzar­

se, si és queja no ho estava en part abans, arran de la seva integració dins

el nou recinte. Tret de la trama configurada al sector de la Vilanova, que era

preexistent a l'emmurallament del Tres-cents, la resta de vies tindria una

configuració posterior (sobretot arran de l'expansió demografica iniciada al

final del segle XV), que dona lloc a una trama més regular. Mentre no es

procedí a !'obertura de nous portals a la muralla, molts d'aquests carrers

romangueren en l'estadi de simples adzucats.

El nou perímetre de muralla, que faria uns 1.350 metres segons els

nostres calculs (el de Montblanc en fa 1.500 i el de Valls, 1.430), suposava

una ampliació considerable de l'espai intramurs, ja que passaria gairebé a

triplicar-ne l'extensió, ocupant al voltant d'11 hectarees, incloses les quatre

que hem adjudicat a l'hipotétic primer recinte . Hom passa a encerclar

bastant més terreny del que hauria estat necessari, en el cas que només

s'hagués volgut encabir la Vilanova. Aquesta ampliació no obe"la a raons

propiament demografiques (com ja hem recordat més amunt, la segona

meitat del segle XIV es correspon amb una important davallada de la

població), de manera que allo que veritablement primava era la defensa de

29 Segons aquest autor, "al pie de la muralla corria el ancho foso y la espaciosa esplanada para tener el campo despejado en caso de defensa"; cf. A. de B OFARULL, ob. cit., 11 , p. 5.

26

la vila, la qual cosa volia dir garantir la protecció del maxim nombre de

vilatans, inclosos els habitants del terme.

Nogensmenys, una funció subsidiaria de la nova muralla havia de ser

la de donar refugi, en cas de necessitat, als ve'ins de les rodalies i a les

seves pertinences: béns movents o semovents (bestiar). Per consegüent,

aquests també van ser cridats a contribuir en les despeses de les obres de

fortificació, cosa que fou origen de conflictes amb el municipi. En el cas de

Reus, aixo concernía principalment els habitants de Castellvell i d'Aimoster,

els dos únics poblats situats dins el terme. Ja el 1375, el procurador del

cambrer considera que els homes de Castellvell havien de contribuir a la

. muralla, ates que no podien defensar-se sense l'ajuda de Reus. Així i tot,

quedarien dispensats en el cas que en el futur aquest lloc es fortifiqués30.

Malgrat aquest pronunciament, el dilema de saber si realment hi estaven

obligats o no persistí; de tal manera persistí que el cambrer Bernat Pujol

arriba a prohibir als homes deis dits llocs de contribuir en res fins que no es

dilucidés millor la qüestió. Finalment, en una sentencia promulgada el 1387

(o potser abans) pel ja conegut Guillem de Galliners, exercint com a

procurador de la cambreria, s'acorda que els homes del terme ajudarien a

les dites obres de forma voluntaria i secundum suam facultatem pro solido

et libra; en canvi, els eximia de contribuir en obres preterites pel fet que fins

aleshores no havien acostumat a fer-ho31. Hauria estat, dones, a partir

d'aquella data quan els habitants del terme deurien haver comem;at a

contribuir en l'obra de la muralla de forma regular; aleshores, certament, ja

havien transcorregut bastants anys des de l'inici deis treballs. Sigui com

sigui, a banda deis vilatans, també trobem registrats els homes deis poblats

en els llibres d'estimes, concretament en el volum atribu"it al 1391, no gaire

30 El 1559, arran de la concordia establerta amb Almoster, s'esgrimia un argument similar: "que los dits homens del Moster ajan de tancar y clourer lo dit lloc del Moster ab portas, y no tancan-se sian obligats a pagar als murs de Reus".

31 AHCR, Pergamins "Camarers", núm. 4; cf. J. MORELLÓ, Fiscalitat i deute púb!ic ... , pp. 402-403. A proposit d'aquesta sentencia, es di u que antany a Castellvell hi havia hagut una fortalesa, cosa que encara devia estar en el record de molts pobletans. Tenint en compte aixo, els homes del dit lloc no estarien obligats a treballar als murs de Reus sinó des d'época més recent.

27

després de l'al·ludida sentencia. 1 no sois s'hi registra la gent deis poblats,

sinó també els forasters que tenien terres dins el terme, en tant que també

serien cridats a contribuir en la dita obra o en altres despeses de caire

ve"fnal. Deixant de banda les qüestions relacionades amb els habitants i

terratinents del terme, ara per ara ens interessa destacar un altre conflicte

originat també de bon principi.

Es tracta d'un conflicte de tipus jurisdiccional que es planteja entre les

dues senyories. Així, el 1375 s'encetava un plet promogut pel castla Joan

d'Oizinelles contra la cambreria (senyoria principal) per tal com, a instancies

d'aquesta, s'havien comen~at a donar ordres concernents a les muralles

sense comptar amb el seu consentiment. En concret, el dit Olzinelles es

queixava pel fet que el batlle del cambrer, sense la participació del seu

batlle, convoca els homes de Reus a la Pla~a "ab lurs cavechs e sanalles"

per treballar "in muro dicti Iocr' . El procurador del cambrer respongué que el

castla no hi tenia cap jurisdicció per tractar-se d'una qüestió que competia

únicament a la senyoria directa de la cambreria, que era superior a la del

feu (i així com el cambrer tenia competéncies de pau i treva o de guerra, així

mateix tenia jurisdicció sobre les fortificacions i altre tipus d'obres que hi

tinguessin relació). A tot aixo s'hi afegia el fet que la dita muralla es volia fer

passar, tal com hem indicat més amunt, per partides que eren del feu , és a

dir, en plena possessió del castla , en tant que integraven la part del terme

que tenia adjudicada.

Sigui com sigui, fou la cambreria la qui ordena als jurats de fortificar la

vila a partir de les disposicions que aniria donant a partir d'aquell moment; i

la primera que dona era que es comencés a enderrocar a la carnisseria (la

del cambrer) o, si més no, on hi havia el pati d'aquesta carnisseria, que cal

situar proper a la Pla~a. Si aixo tenia lloc a les darreries de febrer del 1375,

al maig ja es tenia preparada la cal~ per emprar-la a l'obra deis murs (ho

sabem per una requesta presentada contra el batlle del castla per haver

procedit contra un vilata que havia pres una part de la dita cal~ . malgrat

haver-ho prohibit la cambreria).

28

Després del plet sostingut entre els dos senyors de la vila (del qual ja

en no tenim cap més notícia), els principals problemes plantejats ho són a

propósit del transit de la nova muralla, fet que provoca les queixes de

diversos ve'ins -citats pel nom figuren una vintena, inclós algun de la

Vilanova- que posse"ien albergs que haurien de ser enderrocats per aquella

raó, tant en indrets per on ja passava el mur antic (i que, pel que es veu,

havien estat reocupats per vivendes), com en altres llocs on s'havia de

construir de bell nou. Tal com s'exposa en el protest presentat al final del

1376, els ve'ins afectats volien que, si, malgrat tot, aquests enderrocs es

tiraven endavant, es fes abans una valoració deis seus albergs; aixó sí, la

indemnització aniria a carrec del municipi (de la universitat i singulars de la

vila). lgnorem si el municipi arriba a satisfer aquestes indemnitzacions. Del

que sí tenim noticia uns anys després és de l'enderroc de diversos albergs

"propter transitum murorum". Així, per exemple, el 1385 Bernat de Bellvei

feia devolució a la cambreria del pati d'un alberg, el qua! li fou enderrocat

perla dita raó feia cosa de 1 O anys, per tal com li era perjudicial, o sigui, pel

fet que havia de seguir pagant el cens degut a la senyoria. No fou l'únic

pacte establert a propósit d'aquests enderrocs. De tota manera, també

restaren algunes vivendes fora muralla, com ara l'esment que es fa el 1391

d'un alberg i obrador d'oli situats "extra menia nova", que, a més a més,

confrontaven amb una via pública. Bona part d'aquests albergs extramurs

estarien localitzats davall el portal de la Font, a tocar deis nombrosos horts

que hi havia en aquest sector, configurant el que, ja al segle XV, hem vist

anomenar algun cap com a "pobla de Sant Pere", próxima també al Torrent

de la Vila (actual Riera d'Aragó)32.

Óbviament, el procés de construcció tingué una durada de bastants

anys, de tal manera que no podem donar l'obra per finalitzada fins a la

segona década del segle XV. Ara bé, com en altres localitats, la construcció

32 Les adoberies instal·lades proximes a la Font (sector del Batan), es comencen a documentar més tard, ja a la segona meitat del segle XV. A les estimes

29

de la nova muralla comporta posar a punt una administració específica

(l'obreria) per fer-se carrec de tates les despeses que aniria generant alllarg

d'aquell període. Ja a l'agost del 137 4 figura com a administrador de l'obra

del mur Ramon Alamany, el qual dona compte de la seva gestió el marg del

1375, a partir de quan trobem designades altres persones (per un o dos

mesas del mateix any): Ramon Bosc (marg/abril); Ramon de Marca Uuny);

Ramon Bertran, senior (setembre) .. . Aquests obrers havien de donar

compte a la vi la de tot el que havien administrat, bé als jurats bé al clavari

(és a dir, al clavari de l'obra), tal i com és expressat en una ordinació del

Llibre de la Cadena, que cal datar d'aquesta epoca, i en la qual es

disposava, a més a més, que "tot hom que sia ordonat a regir la obra del

mur per mesades, que ajen a regir la obra del mes que li sera ordonat e no

la pusca comenar si just enpediment no avia". Els vilatans que anirien a

treballar a l'obra -a les ordres deis obrers- tenien estipulat el següent

estipendi: 2 sous els homes i 1 O diners les dones33• Tanmateix, a diferencia

d'altres localitats, .com Cervera o Valls, a Reus no ens consta que s'hagin

conservat els comptes d'aquestes obreries per poder coneixer al detall tates

les despeses esmergades34.

Del febrer del 1380 és una disposició si més no curiosa perla qual els

dos representants del cambrer, considerant la carrega que el municipi

suportava en les obres deis murs, van atorgar una dispensa a favor del

municipi de no haver de treballar sinó durant uns mesas, concretament, el

juny, i des de !'octubre al febrer, o sigui, durant tata la tardar i tot l'hivern. Si

per algun impediment (per exemple, per pluja) no podien anar a treballar,

aleshores caldria suplir els dies perduts amb altres deis mesas no indicats.

de 1445 només es mencionen dues adoberies, pero, en canvi, no s'identif ica cap assaonador ni cap persona d'ofici similar.

33 Comes veu, el treball de les dones estava fon;a infravalorat. Tal diferenciació retributiva entre ambdós sexes també es documenta en altres llocs, com Valls , on les dones tenien assignades tasques auxiliars; cf. E. AMAT/F. MURILLO, La construcció de /es mural/es de Valls cit., p. 45.

34 Pel que fa a Valls, aquests llibres han estat analitzats per E. AMAT/F. MURILLO, La construcció de les mural/es de Val/s cit. Pel que fa a Cervera, vegeu P. VERDÉS, "Un llibre de l'obra deis murs de Cervera ·(1368)", Miscel·lania cerverina, 10 (1996), pp. 13-36.

30

Aquesta disposició, pero, només seria valida durant un any. Aixo vol dir que

l'obra restaría paralitzada fins al juny d'aquell any i que després ja no es

degué reanudar fins a la tardor. Tot aixo sembla que es feia, no pas per

raons metereologiques, sinó més aviat per donar un respir a les finances de

la vila. A partir d'aquesta década, els treballs haurien prosseguit, si bé de

forma menys intensa, segons sembla.

Al marge de les obreries, també de bon principi es crea una clavaría

per tal de captar els recursos necessaris i fer les corresponents

transferéncies de diners als obrers de cada tanda (més endavant direm d'on

provenien aquests diners). El primer -i sembla que únic- clavari de l'obra del

mur fou Pere c;arbeló (es tracta d'un deis individus més actius en la vida

municipal del darrer terg del segle XIV), el qual comenga a actuar a partir ja

del 1375. Durant els posteriors anys documentem diverses absolucions

fetes pels jurats al dit <;aberló com a clavari i pagador del diner de l'obra del

mur. Ara bé, aquesta clavaría tingué, pel que sabem, una vida bastant

efímera, ja que hauria deixat d'existir a partir de quan la despesa de l'obra

esdevingué menor. Pero encara existia el 1383, ja que, en els comptes

atribu'its a aquest any, hi ha anotades diverses transferéncies realitzades pel

clavari (el mateix P. <;aberló) a favor del comuner. El fet és que, si aleshores

la dita clavaría tenia sobrants de diners, és perqué s'hauria produ'lt una

important davallada de la despesa que s'hi estava esmergant. Ara per ara,

deixarem la qüestió del finangament de l'obra peral final de tot [cap. 4] i ens

cenyirem sobretot a l'ambit de la despesa35.

-Les despeses de l'obra: seguiment cronologic

El procés de construcció es pot veure fins a cert punt reflectit en els

diversos !libres conservats, on s'hi anoten els comptes del Comú (d'aquí que

el gestor d'aquests comptes prengués el nom de 'comuner', sempre

diferenciat deis clavaris, els quals s'ocupaven d'administracions més

35 Ambdues vessants de la qüestió van ser objecte de consideració a la nostra tesi doctoral: J. M ORELLó, Físcalítat í fínances de dues viles del Camp de Tarragona: Reus í Valls durant els segles XIV í XV, Univ. de Barcelona, 1998.

31

específiques, com ho era la concernent a l'obra). Ja a l'exercici de 1377

trobem anotats alguns pagaments mensuals a favor deis obrers36. A més,

hom fa referencia a l'enderroc de les tapies del mur, cosa que sembla donar

pistes sobre la feblesa deis materials que configuraven l'antiga muralla. Tot

plegat, pero, suposa una despesa minsa i bastant allunyada del que hom

podria esperar, tenint en compte que les obres devien estar aleshores a pie

rendiment. També en els posteriors comptes comunals conservats (1383), la

despesa per obres és gairebé irrellevant37. Aquest fet cal atribuir-lo a

!'existencia d'una comptabilitat específica, que era la que veritablement

portaría el pes de la despesa de l'obra. Tot, o gairebé tot, havia de passar

per la clavaría de l'obra del mur, en relació a la qual tampoc no s'ha

conservat cap llibre comptable. Aquest fet limita considerablement la nostra

recerca, ja que únicament comptem amb informacions puntuals obtingudes

deis referits llibres del Comú, a banda de la documentació notarial.

Durant la década de 1380, es continuaren nomenant obrers; així, per

exemple, el 1381 consta com a tal Ramon Perelló, mentre que uns anys

més tard (1386) hi havia la intenció d'elegir alguna persona com a tal. Amb

tot, és possible que l'obra es paralitzés durant alguns mesas de l'any

(recordem la disposició comentada més amunt) i que, ja durant aquest

període, hagués prosseguit amb alternances. El fet és que aquesta

administració degué estar monopolitzada per la prohomenia local, ja que

una de les reivindicacions plantejades per la ma menor el 1389 era la de

poder formar part de l'administració deis murs, de la qual fins aleshores en

devien quedar exclosos38. En els mateixos capítols presentats al procurador

36 Es paga 1 lliura a Ramon de Marca, obrer del mur; més endavant, es paguen · 4 11. a Pere Gavarés, obrer del mes d'octubre; i 7 11. a Pere Forés, obrer del mes de desembre.

37 Es tracta de reparacions fetes per un fuster a les portes deis portals de la Font i de !'Hospital.

38 Gort obvia aquest punta l'hora de comentar aquests capítols; cf. E. GORT/M. ARAGONES, Pere de Luna i la senyoria de Reus/Benet XIII: una obstinació proverbial, Reus, 1987, p. 38. Aquest autor ha interpretat el contingut d'aquest document com una prova de l'accés al poder municipal de la ma menor. Pero aix6 és anar molt més lluny del que permet inferir aquest document; realment, el que s'estava reclamant era una major participació per part deis membres d'aquesta ma en un deis assumptes que

32

del cambrer també es comminava als representants municipals a dedicar tot

l'esfon; als valls que encara estaven per fer; concretament, es deia "que no

s.i toch pus avant sinó en aquells qui no són fets [e] que.s facen segons los

altres".

Del 1389 són diverses referencies sobre els valls; per exemple, a

l'abril es pagaren 46 lliures per un pany i un front de torre que prengué

Guillem Banús per fer els valls; també hi ha consignades (al novembre) 60

lliures que serviren per pagar els ferros deis merlets i valls, mentre que al

final d'any s'inclou la remuneració deis homes que varen fer els valls i el

cost deis ferros que serviren als merlets. Tot aixó significa que l'obra estaría

bastant avan<;ada. Finalment, el 1391 es féu una comissió per tal de "partir

los va lis!'. Durant aquest any, actuaren com a obrers Pe re Gavares (o

Gavarres) i Joan d'Enveja. Efectivament, en els comptes del 1391, on

comptabilitzem una despesa per obres de poc més de 80 lliures, tornem a

trabar lliuraments a favor de varis obrers: Pere Gavarres com a obrer del

mes de juliol i agost, rebé un total de poc més de 46 lliures; l'obrer del

setembre (Joan d'Enveja) cobra 18 lliures i escaig (com !'anterior, "de <;o que

havia despes en l'obra"). Respecte al novembre, hi ha certa quantitat

anotada a favor de Guillem Espuny com a obrer del pont del portal deis

Jueus, el qual fou malmes arran de l'assalt que es produí al call aquell

mateix an/9. A banda de tot aixó, hi ha consignades actuacions puntuals:

es va estar treballant en relació als merlets, als quals es fa referencia a

propósit de la fusta que hi fou esmergada, i també a les torres, a compte de

les quals calgué prendre algunes bigues. També es despengué per la

compra de cal<;. A banda, es pagaren 5 sous a dos homes per enderrocar

les tapies del portal de la Font i del pont de !'Hospital, i també hi figura certa

despesa per l'adquisició de canals. Pel que fa al 1396, ens consta que

s'estaven fent mantellets i verdesques, o sigui, construccions de fusta

sobreposades a les muralles o a les torres amb la finalitat de protegir-se

aleshores més reclamava l'atenció del municipi, com eren les obres deis murs i altres qüestions que s'hi relacionen.

39 Així ho indicava E. GORT, Pere de Luna ... , pp. 52-53.

33

deis trets enemics. La despesa en la compra de fusta degué ser, dones,

important. Aquest any, segons una informació notarial, també calgué pagar

els homes que varen fer el corredor de les muralles.

A banda de tot aixo, un altre tipus de despesa que calia anar cobrint

era tocant a la provisió d'armes: ja el 1389 es feia referencia a la compra

d'armadures i el 1396, coincidint amb la invasió del comte de Foix a I'Aragó,

es parlava de l'adquisició de diferents tipus d'armament: bombardes,

d • 11' 40 passa os, cape mes.. . .

El fet és que, al final del segle XIV, els treballs estaven centrats en els

espais adjacents a la muralla, tant pel que fa als corredors com pel que fa

als valls. El 1398 anotem diverses quantitats rebudes per tal de fer els

escorredors deis valls. Aquests valls s'havien d'omplir d'aigua, encara que

fos poca. El rec d'Aimoster, que desguassava a la bassa del Pedró (situada

a !'actual plaga del pintor Fortuny), hauria pogut subministrar un cert cabal

d'aigua, si així es veía necessari. De fet, mentre duraren les obres, hom

desvía l'aigua del rec d'Aimoster cap al torrent de la Vila (actual Riera Miró).

Aixo ho sabem perqué, al principi del segle XV, el procurador del cambrer,

aleshores Joan Nadal, ordena als jurats i Consell de la vil a que, en el termini

de quatre anys comptadors a partir del primer de maig del 1406, fess in

"metre, tornar e girar l'aygua de la font del Master en la vila de Reus vers lo

portal de Monterols"41. Així mateix, els canals adquirits el 1391 haurien

pogut servir per desguassar l'aigua de les pluges vers el fossat. D'una forma

o d'una altra, l'aigua dipositada als valls havia de servir per defensar millar

la vila, i no sois aixo, des del moment que també s'aprofitaria per regar, com

tenim comprovat en época posterior.

A través deis comptes de clavaría de la primera década del segle XV

seguim anotant altres despeses esmergades en !'obra deis murs: el 1403 hi

40 D'enr;:a aleshores, es continuaren fent més inversions d'aquest tipus: el 1403 el municipi efectua la venda d'un censal per tal de comprar cotes de malla. 1 el 1430 anotem la compra a Barcelona de 25 cuirasses.

41 AHCR, Comunitat de Preveres, Varia, carpeta 5.5 .; 1-IV. Aquesta utilització la tornem a documentar a les acaballes del segle XV, quan es fa refe rencia a "una part de tera que s.a presa la vila per fer antrada en la rasa per fer girar l'aygua per defansió de la vila" (albara de 1493).

34

ha remunerades diverses feines realitzades al sector de !'Hospital (torre,

pont i clavegueres), actuant com a obrer Pere Ferrer. També· s'hauria

treballat en altres indrets, com el pont de Monterols i el portal deis jueus, a

més deis corredors del mur. A tall de curiositat, es retribu"iren quatre

prohoms per inspeccionar les "obres perilloses de la vil a", cosa que devia

referir-se a !'existencia d'edificis ronecs. Les obres de fortificació

continuaven generant algunes despeses el 1411 (següent exercici

conservat), així pel que fa, en primer lloc, a les habituals pagues

consignades a favor de diferents obrers42• Altres despeses relacionades

amb l'obra del mur d'aquell any són motivades per la compra de cale;, el

transport de material i reparacions de diversa mena43, a més de despeses

referides a les clavegueres, a les portes i als ponts deis portals44• Finalment,

pel que fa a l'exercici de 1413, s'inclouen diferents pagues d'obrers45, a

banda d'algunes despeses puntuals, concretament, per fer una claveguera

al vall (segons sembla, al sector de la Font) i reparacions al corredor del

mur. Tampoc hi falta aquest any la compra de diverses partides de cale;.

El fet és que les obres, en aquesta epoca, ja devien estar

practicament enllestides. El 1411 ·el procurador del papa-cambrer (Joan

Nada!) delega al batlle Joan Serra la tasca de fer algunes disposicions més

tocant a les muralles i valls de la vila ("in disponendo aliquas tuiciones et

securitates circa menia et val/os dicte vil/e"), la qual cosa potser ja no faria

42 Pere Ferrer (de professió tapiador) cobra, en tant que obrer, per haver llogat homes al mur. Pere Creixell, obrer del mes de juliol, cobra per un total de 23 11. 19 s. 6 d.; es paga al mateix Pere Creixell, coma obrer del mes de setembre, 12 11. 9 s. 3d.; a Pere Borras, per l'obra deis valls que dirigí el mes d'octubre, un total de 7 11. 4 s. 8 d.; i altre cop a Pere Creixell, com a obrer del mes de desembre, 7 11. 8 s. 3 d.

43 Una quartera de caiQ podia valer 1 s. i mig o bé 1 s. 8 d. segons l'ocasió; el

transport es pagava a 3 s. i mig per jorn, o en algun altre cas per menys. Una partida de caiQ es destina als merlets; hom consigna també el que costa la reparació de les escales de les torres, per la qual cosa es donaren 12 s. a la persona que les adoba i 3 s. per la compra de 3 lliures de claus.

44 Es paga un ferrer per certes feines realitzades a les clavegueres de les Barreres i a les portes de !'Hospital. Es feren també despeses al pont del portal de Monterols tarifant cada jornal a raó de 2 s.

45 Com a tal, Bartomeu Martí rebé 11 11. a l'agost; i el jurat Pere Creixell rebé un total de 19 11. i mitja com a obrer del mes de setembre.

Planol de Reus (s.XIV)

~

EJ

f) o

Nomenclatura actual de carrers

o ESGLÉSIA PRIORAL DE ST. PERE APÓSTOL

f) CASTELL DEL CAMBRER D CASTELL DEL CASTLÁ

(Piac;:a del Mercada!, S. XV) B PLA<;:A DE LA VI LA

(Piac;:a de Baix, S. XV) m HOSPITAL DE ST. JOAN m ZONA DEL CALL D BALUARD (S. XV) 1!1 LES BARRERES 1€1 TORRENT DE LA VI LA IIlJ HORTA DE LA FONT

o PORTAL DE LA FONT €) PORTAL DE MONTEROLS e PORTAL DE L'HOSPITAL 4!) PORTAL NOU (s.XI/)

recinte anterior (hipotetic) -- muralla del Tres-cents

Vista general de 1' excavació practicada al sector del Pallol

>> Es pot apreciar clarament el corredor del mur, que separa elllen~ de les edificacions. (Francesc X. Fernfmdez, IMMR)

35

referencia a !'obra en sí mateixa sinó més aviat a preparatius militars. No

gaire després, segons una notícia del 1413, s'al-ludeix a la demolició que

havia ordenat fer el cambrer del castell del castla, de manera que hom

utilitza les pedres i la terra de l'anomenat vall del feu pera !'obra del mur. De

fet, una forma d'abaratir costos era la reutilització de materials, cosa forc;a

corrent a !'epoca. De resultes d'aixo, resta lliure un nou espai que passa a

configurar la plac;a del Mercada! -hom volia esborrar, de passada, el

principal vestigi de la senyoria menor, d'enc;a la compra realitzada per la

cambreria deis corresponents drets jurisdiccionals-46.

Veient aixo, caldria situar la finalització de l'obra pels volts del 141 O.

Així dones, la dita construcció quedaría compresa cronologicament entre el

1374 i el 14.10 (a la Selva, l'obra queda enllestida durant el primer decenni

del segle XV). Tot plegat hauria tingut una durada d'uns 35 o, com a molt,

d'una quarantena d'anys.

D'aquesta manera, la vila quedava millar fortificada: el mur seria més

alt i més gruixut que l'antic (el llene; localitzat al sector del Pallol mesura una

mitjana d'1 metre i mig)47, a banda de la utilització de materials més forts, a

base de pedra i morter (en comptes de tapia). Hom procurava reforc;ar les

cantoneres amb carreus; així, a l'excavació practicada al Pallol es pot

apreciar la utilització d'aquests carreus, si bé únicament als angles de les

torres [vegeu foto de portada]. És possible que les pedres, com suggeria

Gort, es portessin d'alguna pedrera de Salou48 (tal com és documenta més

tard -s.XVI- a proposit de la fabrica de l'església de Sant Pere), pero, en

general, no hauria calgut anar gaire lluny de la vila, ja que molts deis

materials de farciment podien haver-se extret deis torrents de les rodalies. A

banda, una altra part deis materials que hom empra serien reaprofitats de

46 Sobre aixo, J. MORELLó, "A proposit del castell del Castla i del possible origen del Mercada!", lnformatiu Arxiu, 4 (2000), pp. 3-6. Enfront l'escepticisme que mostra tenir Gort en aquesta qüestió en la recent publicació de la historia de Reus, nosaltres recomanem als lectors que llegeixin aquest article perqué jutgin ells mateixos si hi ha Brou fonamentació o no.

7 A la Selva, segons una disposició donada pel paborde el 1363, els murs havien de tenir 4 pams d'amplada (uns 90 cm.); cf. E. MORERA, Tarragona cristiana, 11, p. 485.

48 Cf. E. GORT, Retalls d'história (Reus, s. XIV-XVII), Reus, 1984, p. 5

36

les antigues muralles o fortificacions, tal com hem vist expressament indica!

en relació al castell del Castla49•

Aquests murs estaven prove'its de merlets i d'un seguit de torres

disposades a certa distancia (45 metres, segons els calculs de Gort), amb

un total de 27 torres (unes quantes menys que a Montblanc, que en tenia

31, o Valls, on se'n comptabilitzen 3250). Tates eren de planta quadrada a

tres bandes (bestorres), excepte la torre de Monterols, que era de base

circular. Pel que fa als portals, els principals serien el de la Font

(pressumptament al mateix !loe on era abans), el de Monterols Ua despla¡;:at

més amunt del portal primitiu) i el de !'Hospital (a l'est), el qua! ja surt

esmentat al final del segle XIV (segons Bofarull, aquest portal s'hauria creat

el 1494!). També el val! seria més ample que !'anterior (de 10 a 12m) i més

pregon, ja que tindria més de 3 metres de profunditat, segons les mides

preses al sector excavat al raval de Santa Anna. A tot aixo afegim-hi

!'existencia de corredors de separació entre la muralla i les vivendes, cosa

que no consta que existís a l'antic recinte murallat. Fins ara, els únics

vestigis d'aquests corredors (alguns deis quals han donat !loe a carrerons

que discorren paral·lelament al tomb de ravals) només es localitzen a les

zones d'ampliació de la muralla del Tres-cents. Tot plegat, serviria per

corroborar el queja hem dit: que les parts, per dir-ho així, de no-ampliació

(sector sud), s'adequarien a una configuració preexisten!, seguint si fa no fa

els límits de la muralla preceden! o segons els que van restar configurats a

la década de 1360.

Fos com fos, el fet és que el municipi prenia el control sobre uns

espais públics (un perímetre de muralla molt més extens, amb valls al

davant i corredors a la reraguarda), que d'en¡;:a aleshores calia conservar en

bon estat. Així, per exemple, en relació al 1425, es té constancia d'un

49 El reciclatge de materials segurament s'hauria de fer extensiu als albergs enderrocats pel pas de la muralla o també pel que fa a la terra excavada als valls. Un cop més, insistim en la necessitat que tenia el municipi d'estalviar costos, i no hi ha cap dubte que aixo seria una bona manera d'aconseguir-ho.

5° Cf. E. AMAT/F. MURILLO, ob. cit., p. 62.

37

pagament efectuat a l'obrer "per rahó del seguiment de la obra del mur"51.

Tot plegat, es tractaria d'un recinte molt més impermeabilitzat de cara a

!'exterior, amb una serie de portals que també podien ser utilitzats com a

punts de percepció deis drets fiscals de la vila (imposicions), obviant en

certa manera el frau que seria molt més facil de cometre abans, donades les

característiques de !'anterior recinte murallat. Parlem, en definitiva, del

control sobre uns espais públics que tenien moltes més funcions

implicacions de diversa mena, més enlla de la funció militar o de defensa.

51 Referencia extreta d'E. GORT, Historia General de Reus cit. , 1, p. 222. En aquesta epoca més tardana, ja no hi ha constitu"its obrers del mur, sinó simplement obrers, ocupats de tota mena d'obres en les que es requerís la seva intervenció.

38

3. ELS TEMPS POSTERIORS: DESAPARICIÓ DE LA MURALLA VELLA 1

TRANSFORMACIONS DAMUNT LA NOVA

Arran del procés de fortificació, es comen¡;:a a fer distinció entre la

muralla vella i la nova. Tanmateix, és possible que, quan es parla de la

muralla vella, hom es referís en realitat a aquells trams que havien estat

refets per on abans transitava aquella. El 1402 ens apareix esmentat un hort

clos situat ''juxta menia vetera ipsius vil/e", afrontant, no sois amb el mur vell,

sinó també amb el torrent de na Bellveia i amb una via pública. També tenim

esment (1405) d'un pati situat ''juxta porta/e antiquo vocato d'en Guiu". Per

una notícia anterior sabem que l'alberg de Pere Guiu (el 1405 s'esmenta la

seva vídua na Guia) estava localitzat a la Plaga; hom deuria referir-se potser

a un pas cobert que desembocava a la dita pla¡;:a (com en les actuals

reconstruccions realitzades entre les Pescateries i el carrer de Sant Pere

Apóstol).

Si a l'inici del segle XV encara podia haver-hi vestigis reals d'elements

constitutius de la muralla vella, més endavant ja només en quedava un

record nominal d'aquesta. Així, al final d'aquella centúria subsistía, al sector

sud de la vila , "la part dita lo mur vell". El 1472 s'esmenta un hort i verger

situat sota la vila, afrontant amb el camí de Tarragon·a, "in loco nominato lo

mur vell"; el 1481 tenim una altra referencia a un hort situat al "mur vell",

igualment fora vila. Aquest fet, que podría tenir relació amb la notícia

anotada abans respecte a la reubicació de la muralla a la década de 1360,

ens estaria indicant que el primitiu recinte s'estenia encara més avall del

raval. Així, part de les edificacions que hi havia al sector de la Font potser

estarien ocupant un terreny que havia format part del primitiu recinte.

Almenys aixo és el que sembla inferir-se d'unes informacions que de

moment hem de prendre amb molta cautela, mentre no es puguin fer

indagacions més clarificadores al respecte.

Just quan finalitzaren les obres de fortificació, ja no hi havia plantejats

els imperatius bél·lics d'unes décades abans, de manera que, a mitjan del

segle XV, la preocupació per la defensa de la vila havia passat a un segon

39

pla, a l'hora que es podia comengar a pensar en obres de caire civil. Gort _

recollia una notícia tocant a la decisió presa pel Consell de la vila el 1459,

quan es propasa de fer una "bella rambla" des del portal de la Font fins al

portal Nou, perla qual cosa es volia aplanar el vall fins als tiradors (zona del

Batan)52. Aquest autor identificava el dit portal Nou amb el de !'Hospital. Aixó

no obstant, aquesta identificació no l'hem vist indicada per enlloc. Si més

no, es tractaria del portal que modernament passaria a dir-se d'en Robuster

(o de la Mar), al capdavall de !'actual carrer de Sant Pere Apóstol. Així es

comprova a partir de la següent referencia documental pertanyent al 1484,

quan es fa menció d'un alberg situat prop de la casa del Consell -ubicada,

com se sap, entre la Plaga i la muralla-, que afrontava amb el carrer del

Portal Nou. Aquest ens apareix esmentat al principi de la década de 1470,

quan sabem que s'hi estava treballant53. Parlem d'un indret próxim al call,

que també tenia un portal conegut com deis Jueus, existent com a mínim

des del final del segle XIV. El 1445 s'esmenta un alberg situat prop del

portal deis Jueus, afrontant amb un carrer i amb la mateixa casa del

Consell. D'aixó i del que hem esmeritat més amunt es desprén que el portal

del call estaria ubicat molt a prop del Portal Nou, cosa que ha fet pensar a

alguns estudiosos que es tractaria del mateix54. Sigui com sigui, !'obertura

d'un nou portal en aquest indret permetria tenir un accés més directe als

horts localitzats en tata aquella zona d'horta situada sota la muralla, a més

de ser indici d'una majar concentració poblacional en l'espai intramurs

d'aquell sector. En suma, la dita rambla, si és que es va arribar a fer,

s'hauria de situar en el tram compres entre el carrer de la Font i el de Sant

Pere Apóstol , cobrint un tram del raval, si bé molt menys del que s'ha dit.

En tot cas, l'al·ludit pla d'embelliment urbanístic es va haver de deixar

de racó quan, arran de l'esclat de la Guerra Civil, de nou esdevingué urgent

preparar les fortificacions per tot el que pogués sobrevenir. Així, el 1463 es

52 Cf. E. GORT, Les mural/es .. . , p. 8. -53 A la clavaría de 1472 trobem consignada una despesa per bigues i jornals

realitzats en el dit portal.

40

procedí a la reparació deis murs i valls (una de les decisions preses fou

enderrocar alguns edificis situats propers a la muralla) i, entre 1464-1470,

es va haver d'aixecar, perqué així ho ordena l'arquebisbe Urrea, el baluard.

Com és sabut, aquesta nova fortificació suposa remodelar el sector de

muralla situat a redós de la torre cantonera de Mascardell, al SO de la vila55.

Així no és estrany que el 1489 hom faci referencia a un hort comprat pels

procuradors deis frares de Jesús (de l'orde francisca) proper a les "muralles

noves". En la construcció d'aquest baluard s'opta, almenys inicialment, per

fer parets de tapia i no pas de pedra, com a forma d'estalviar despeses, les

quals anaven a carrec del municipi; en tot cas, les parets externes d'aquest

baluard seguirien sent de pedra i morter, i, a més, tal com posa al descobert

l'excavació practicada en aquest sector, estarien prove"ldes d'un talús,

element que no tenim esmentat pel que fa a la muralla del Tres-cents56. A

banda del fet del baluard, un nou element incorporat a la muralla (1469) fou

la construcció de ballesteries i bombarderies57. La qüestió era que tal

sistema de fortificació pogués seguir complint les funcions de defensa

d'acord amb les noves exigéncies de la guerra en aquella época, quan

l'artilleria ja acomplia una funció for~a destacada.

Durant les darreres décades del segle XV, la població ana creixent i,

per consegüent s'anirien edificant molts deis espais situats dins el recinte

creat per la muralla del Tres-cents. Entretant, dins la zona d'ampliació

romangueren molts horts (vergers) i camps de cultiu, a més de corrals (deis

quals n'hi havia bastants localitzats a la Vilanova, segons les dades que ens

proporcionen les estimes de 1445). Ja al final del segle XV (la primera

noticia que tenim és del 1485), es comen~aren a concedir permissos de

54 Ja S. Vilaseca identificava el portal Nou amb el deis Jueus, mentre que Gort continua sostenint que es tractaria del portal de !'Hospital; cf. E. GORT, Historia general de Reus cit., 1, p. 222.

55 Vegeu E. GORT, Reus i el Camp durant la guerra civil (1462-1472) , Reus, 1984, PPe· 83-88.

6 De fet, jades del segle XIII, es construYen talussos a les parts baixes deis murs deis castells, la qual cosa es feia per obstaculitzar l'excavavió de mines per part de l'enemic; cf. M.a T. FERRER, art. cit., p. 129.

57 De ballesteries, tres en cada pany i tres en cada torre; cf. E. GORT, Les mural/es ... , p. 9.

41

passatge pel mur de l'aigua del Pedró (o sigui, la que es canalitzava pel rec

d'Aimoster) per tal de poder regar els conreus situats intramurs així com

també per usar-la en la construcció d'edificis, fet que dona peu a la

promulgació de l'ordinació titulada "del passar l'aygua del Master per la vila",

inclosa al Llibre de la Cadena58.

L'espai intramurs no quedaria edificat del tot fins al segle XVI o potser

fins al XVIII (de fet, encara fins avui en dia han romas horts i patis a !'interior

de les cases situades dins el case antic). Resulta forga simptomatica

!'obertura de dos nous _portals (el de Santa Anna el 1497 i el de Jesús el

1503), per iniciativa deis mateixos veYns; en el darrer cas, per tal de tenir un

accés· més directe al convent de Jesús (posteriorment de Sant Francesc)

que es funda el 1488. El cert és que, en aquesta epoca, les fortificacions del

Tres-cents constituYen una cotilla per a una vila en expansió demogratica i

també económica, cosa que es traduí en una gradual reordenació del seu

urbanisme. Amb el temps, el que havia estat el centre de la vila medieval (la

Plaga de baix) es desplaga cap a la plaga del Mercada! -sorgida de

l'enrunament del castell del Castla-, que era molt més espaiosa i es

localitzava al bell mig de la vila que s'ana desenvolupant dins el nou cinturó

configurat perles muralles del segle XIV.

Al llarg del segle XVI, l'espai conformat per la muralla -espai, com

hem dit, de caracter públic- es deixa d'alguna manera privatitzar, ja que es

va permetre als veYns de possessionar-se d'algunes parts, i aixo fou el que

amb el temps acabaria per fer desapareixer tot vestigi de muralla. El primer

pas fou l'establiment o lloguer de les torres a mans de particulars, d'aquí

que cada torre passés a ser coneguda amb el nom del seu llogater59.

Després, es permeté atansar les cases al mur, tot fent desapareixer la part

del corredor, a l'hora que es deixaven ter obertures al mateix mur60.

58 Tots els aspectes relacionats amb l'ús de l'aigua a nivelllocal durant l'época medieval i moderna són abordats en un treball que vam realitzar ja fa temps i que , malauradament, encara resta inédit.

59 Aquesta qüestió és tractada al nostre treball: J. MORELLó, Reusen el trtmsit a la Modernitat: fisca!itat i finances d'una vi/a en vies de creixement, Reus, 2003.

60 Sobre aixo, vegeu E. GORT, "Com es podien obrir finestres a la muralla, l'any 1597", dins íd ., El treba/1 i la festa, Reus, 1995, pp. 75-77.

42

Finalment, es permeté als ve'ins edificar als valls, amb la qual cosa també es

feia desaparéixer aquest element tan característic de l'emmurallament.

Altres trams del vall haurien estat emplenats de terra i reconvertits en

rambles. En síntesi, mentre parts de la muralla eren encabides dins les

cases, part de l'espai circumdant restava al descobert per passar a

transformar-se en els actuals ravals61.

Hom pot pl~myer-se, a l'últim, pel fet que Reus no hagi conservat res

de la seva muralla per poder contemplar avui en dia (a diferencia del que

s'escau en altres localitats, com Montblanc), cosa que ens hauria solucionat

bastants deis problemes que tenim plantejats al voltant d'aquesta obra, pero

aixo mateix és indicatiu, justament, del major dinamisme que demostra tenir

Reus i la seva gent en els segles posteriors.

61 Fem notar que el 1572 ja hi havia constitu"its dos ravals: el de Robuster i el de Jesús.

43

4. UNA QÜESTIÓ CABDAL: COMES FINAN<;A L'OBRA

La construcció (o reforma) de les fortificacions suposava una empresa

de notable envergadura, que també requeria un gran esforc; financer per

part deis municipis que l'havien d'acometre. En el marc local que tractem, és

gairebé segur que aquestes obres haurien estat les més importants i les

més costoses de fer de tot el període medieval62. D'antuvi, hauria comportat

un major esforc; constructiu que l'aixecament de les primeres fortificacions.

Del procés de construcció d'aquestes practicament no en sabem res.

Recordem que les cartes de població del segle XII, tant la del castla com la

del cambrer, fixaven l'obligació que tenien els habitants del lloc, presents i

futurs, de treballar en les obres del 'castre' . Aixo no obstant, el 1229 el

castla Bernat de Bell-lloc deslliura els homes de Reus d'aquesta obligació -

de manera perpetua!- pel que fa a obres realitzadores al seu castell

(" .. . totum o pus castri nostri de Redis in tus et extra, tam va/lis qua m

barbachane, quam etiam de aliis /ociis eiusdem castrt)63. Com veiem, hom

fa referencia a !'existencia en aquest castell de valls així com d'una

barbacana, que era una mena de castellet que solia construir-se davant les

portes de muralla -o també per tot el voltant de la fortificació- per

augmentar-ne el poder defensiu. Óbviament, aleshores ja devia fer bastant

de temps que la construcció del dit castell, igual que el pertanyent al

cambrer, havia finalitzat. Al seu torn, és possible que el cambrer hagués

concedit als homes de Reus una dispensa similar, fins i tot abans. Sigui com

sigui, aquestes primitives fortificacions s'haurien aixecat gracies al treball

forgós deis primers pobladors, en el marc de les relacions de dominació

establertes entre els senyors feudals i els seus vassalls.

Obviament, el context havia canviat molt en el moment d'iniciar l'obra

de les muralles del Tres-cents. És possible que en algun moment donat, de

62 Comparat, per exemple, amb una altra destacada empresa constructiva de l'epoca, com hauria estat la canalització de l'aigua d'Aimoster fins a Reus.

63 AHCR, Pergamins, carpeta "Castlans", núm. 7. Fixem-nos que el document diu "opus castri met, un petit detall que alguns historiadors han passat per alt , com

44

més intensa activitat, o per dur a terme determinades feines, també

s'obligués els vilatans a treballar-hi de manera gratu'lta, pero el més corrent

hauria estat remunerar aquests treballs Ua hem indicat més amunt quin era

el salari estipulat als treballadors posats a les ordres deis obrers). Fos com

fos, era el municipi el qui havia d'assumir tots els costos de retribució deis

treballadors, així com tot el que es derivava de l'adquisició de materials. Era

imperatiu, dones, cercar diners d'on fos i com fos.

Aquests recursos provingueren en primer terme .de les imposicions,

impostas indirectes que gravaven articles de consum (pa, vi , carn) i les

transaccions de mercaderies64. Com ja era preceptiu, aquests impostas

havien de ser autoritzats per qui en tenia la potestat, i en primera instancia

pel rei . Així, el 5 de setembre.de 1374, Pere el Cerimoniós concedía a la vila

de Reus la facultat de poder collir imposicions per ni més ni menys 20 anys,

especialment per fer front a les despeses de fortificació ("in muniendo ac

fortificando va/lis et menibus ... "), tant per aquelles que ja s'havien fet (en

aixó es tindria present tot l'esmer~at a la década de 1360) com perles que

s'havien de continuar fent65. El període de temps assenyalat (20 anys), que

és bastant llarg en relació amb els terminis assenyalats en els anteriors

privilegis concedits a la vila, deuria sorgir de confrontar el rendiment anual

de les imposicions (globalment estimat en 7.000 sous o més) amb la

despesa prevista a partir del que encara faltava fer a l'obra. Tanmateix, la

cosa s'enreda des del moment en qué els homes de Reus també

obtingueren un permís de la senyoria per poder recaptar aquells impostas:

ens referim a la concessió atorgada pel cambrer Pere Flandrin (a través del

seu procurador, Guillem de Galliners) 1'1 de juny de 1375, en aquest cas

estipulant un termini de 8 anys66. ¿Era una forma de revalidar la concessió

Gort, qui continua invocant aquest document com si es tractés del castell del cambrer; cf. E. GoRT, Historia General de Reus cit. , 1, p. 96.

64 Vegeu J. MORELLÓ, Fiscalitat i deute públic ... , pp. 485-530. 65 Aixó no obstant, més endavant aquest extrem fou rectificat en el sentit de

permetre al municipi de poder destinar també el seu producte a satisfer els deutes que havia contret a l'hora de pagar els donatius reclamats per la mateixa Corona.

66 En aquests impostes, també hi havien de contribui r els batlles i domestics del Cambrer.

45

obtinguda del rei uns mesas abans, de tenir majors garanties sobre la

recaptació d'aquests impostas o de poder establir més taxes per

incrementar-ne la col·lecta? Sigui com sigui, aquest fet origina un procés

judicial entre el fisc reial . i la vil a, que porta a l'anul·lació de l'esmentat

privilegi reial67. Finalment, la Corona s'avingué a concedir un altre privilegi

en canvi de que el municipi renunciés als recursos presentats a

l'arquebisbe. Aquest nou privilegi data del 8 de febrer del 1378, pero tal

concessió només seria valida per tres anys, cosa que es justificava de la

següent manera: "uf vos, iurati et probi homines loci de Reus, opera

murorum et vallorum dicte vil/e ce/eriter perfici facere valeatis" (la mateixa

frase és emprada a la concessió rei~l donada aquell .mateix any a la vila de

Valls). La fixació d'un termini molt més breu que !'anterior deuria esperonar

a acabar les obres el més rapidament possible, tal com indica la inserció de

l'adverbi "celeriter". Vist així, també era logic que el municipi es decantés per

les imposicions com a forma de finangament de !'obra, puix que era el

principal recurs amb que comptava aleshores, tot i que en aquest afer no

actuava de forma diferent als procediments que seguien altres localitats

d'acord amb les disposicions reials.

El que sí resulta més original en el cas de Reus és la forma de

gestionar !'empresa. Com hem vist abans, el municípi crea una clavaría

específica, la qual s'encarregaría de gestionar el producte obtíngut de les

imposícions, cosa que assegurava millar que el seu verítable destí fos !'obra

í no altres despeses de la víla. Aixo valdría dír que, durant un cert temps

(entre 1375 í prímers anys de la década de 1380), el municipí utilitza les

imposícions, almenys en part, per finangar la dita obra en comptes, per

exemple, de procedir a la recaptació de talles (mentrestant, les restants

despeses del municipi foren cobertes per altres fonts d'ingressos, tal com

mostren els comptes conservats d'aquesta epoca). Ara bé, la desaparicíó

d'aquella clavaría implicaría deixar de banda les imposicíons (no ens consta

67 El municipi es troba, dones, en el gran inconvenient de no poder recaptar aquests impostes mentre no fos solucionat el contenciós; sobre aixó, vegeu J. MORELLÓ, Físcalitat Í deute públic ... , p. 450 i SS.

46

que es fes cap altra concessió reial en la que s'adduís coma motiu !'obra de

murs) per passar a utilitzar uns altres recursos, la qual cosa ens porta a

parlar d'una segona font de ti pus fiscal.

Així, una altra font d'ingressos utilitzada pel municipi per finan¡;ar les

obres fou el producte de les talles, les quals semblen haver estat for<;a

freqüents durant el darrer ter<; del segle XIV i principi del XV, tot i que

rarament s'especifica el motiu pel qual s'establien. És possible que l'opció

per les talles fos deguda, a banda d'una disminució de la despesa de !'obra,

a la pressió social exercida pel sector majoritari de la població local.

Justament, una de les reivindicacions de la ma menor el 1389 era que tates

les talles que es fessin havien de ser proporcionals a la riquesa de cadascú,

d'acord amb el principi invocat altres vegades "per sou i per lliura"68. Aixo

pressuposa la utilització de !libres d'estimes i, de fet, els primers exemplars

d'estimes conservats a Reus són precisament d'aquesta época69.

Efectivament, hom acometé l'estimació de béns deis vilatans, adhuc

deis béns deis clergues, per tal de fer-los contribuir a les corresponents

talles realitzades per pagar les obres deis murs: "pro solvendis talliis opus

murorum", com s'indica el 1391 en una carta enviada per !'Oficial de

Tarragona Pere de Cases al prior de Reus sobre els procediments a seguir

en l'estimació deis béns deis capellans70. De fet, les reticéncies deis

clergues a contribuir en les talles realitzades per aquest motiu ja les tenim

documentades des del 1369, en el marc de les primeres actuacions

endegades que ja hem comentat més amunt. Finalment, a la sentencia

donada el 1392 entre el municipi i el dit col·lectiu, els preveres restaren

obligats a contribuir en qualsevol talla que es fes per obres públiques,

68 Semblantment als procediments seguits en altres viles del Camp, aquestes talles serien taxades per milenar (és a dir, a un tant de sous o diners per cada mil sous o diners de riquesa estimada), tal com era expressat en els capítols presentats el 1389 per la ma menor: "que el diner del milanar corri e cascun milanar pagui segons és acostumat per temps passat de pagar e córrer". Altrament, es collirien, bé per denes bé a través del nomenament de collidors, el salari deis quals es prendria del producte de la mateixa col·lecta.

69 Es conserven dos exemplars: un fragment que hom data de 1367 pero que molt probablement és del 1382 (o pels volts d'aquest any), i les estimes molt més completes que són datades del1391 o a l'entorn d'aquesta data.

70 AHCR, Fans Comunitat de Preveres, carpeta 6.6.

47

incloses, dones, les talles per obres de murs71. A tall de curiositat, podem

afegir que un deis preveres de la vila, Berenguer Brugar, arriba a deure al

municipi poc més de 50 lliures per les obres deis murs i valls, entre altres

carregues patrimonials.

Finalment, una altra via emprada pel municipi ens trasllada a l'ambit

del credit. Ja des de bon comen9ament, el municipi comen9a a demanar

préstecs (credit a curt termini). Així, el setembre del 1374 es retornaren 100

lliures que havia prestat el mercader barceloní Arnau Bertran {d'una

coneguda família de canvistes amb lligams a Reus) "ad opus reparationis

muris". Normalment, aquestes operacions creditícies es feien amb gent de

la mateixa vila o, més ben dit, entre la prohomenia local. Uns mesos abans,

el comuner rebia diverses quantitats "ad opus expensarum operis muris", en

concepte de préstec segons sembla, per un total de 36 lliures i milja72. El

1375 es fa referencia a 25 lliures bestretes a Ramon de Montroig per l'obra

del mur, quantia que hom havia despes en manobra. Així mateix, el 1379 es

retorna un préstec que havia servit per pagar pedres utilitzades en l'obra del

mur. Amb aix6, només fem referencia a les mencions explícites, ja que

tenim constancia de més préstecs realitzats a partir del 1374 (a banda de

devolucions) que podrien haver estar motivats perla dita obra, encara que

no s'indiqui res.

Anys després, el municipi seguia manllevant per aquesta via. El 1389

i 1390 registrem alguns manlleus, sobretot per pagar els valls73. També el

1391 tenim constancia d'un préstec efectuat, entre altres coses, per pagar

els obrers d'aquell any. El 1396 el municipi manlieva 40 lliures (a Domenec

Banús) per la compra de fusta i més de 100 lliures (a Pe re Borras) per la

compra d'armes74. El 1398 registrem alguns préstecs més per pagar murs i

fer els escorredors deis valls, a banda d'arranjar altres infraestructures

71 Vegeu J. MORELLó, Fiscalitat i deute públic ... , p. 413. 72 Desglossat de la següent manera: 1 O 11. de Pe re vaberló, 16 11. i mitja de

Miquel Sales i 1 O 11. més de Pericó Forés. 73 D'Arnau de Montroig, com a curador de la filia de Pere Vilagut, 60 11 .; de

Berenguer Marcó, 30 11.; de Maria, vídua de Pere Rovira, 30 11. 74 Debitori fet per un total de 145 11. i mitja, compreses 35 11. i mitja queja havia

presta! per una altra raó.

48

situades al sector de la Font. El crédit a curt termini hauria estat, dones, una

via utilitzada pel municipi al llarg de tot el darrer terg del segle XIV, si bé de

forma discontínua75. En tot cas, la via del préstec procurava quantitats

generalment mediques, que, com hem vist, no salen sobrepassar les 50

lliures.

De fet, la principal fórmula crediticia fou la venda de censals (rendes

perpétues), almenys com a forma d'obtenir capitals més substanciosos amb

un menor nombre de creditors (en canvi , és probable que els préstecs

avantatgerien els censals pel que fa al nombre de contractes subscrits). Ja a

l'agost del 137 4 es nomenaren varis prohoms com a síndics per tal de

procurar la venda de censals, tant per a la reparació de les muralles com

també per fer provisió d'armes i vitualles, o, més concretament, per tal de

proveir-se de blat (en el marc de la carestia d'aquell any). Concretament, es

varen vendre dos censals i un violari (renda vitalicia) a Pere Romeu de

Tarragona i a un veí d'Aimoster, obtenint un total de 350 lliures.

Curiosament, en ambdós casos les taxes d'interes són divergents [vegeu el

quadre intercalat més avall]. En el que resta de la década, només tenim ·

constancia d'una altra emissió (el 1377?) per 50 lliures. Altres vendes de

censals que tenim registrades ja són del 1389 i 1390, principalment per

sufragar les obres que s'estaven fent als valls, la mateixa raó per la qual es

varen contraure alguns préstecs; així, el darrer dia de l'any 1389 es venia un

censal a Arnau de Montroig, com a tutor de la filia de Pere Vilagut, pel preu

de 100 lliures, per tal de retribuir els homes que treballaven als va lis, i també

per pagar els ferros deis merlets i la compra de ballestes. Altres censals

venuts el desembre del 1389 es varen fer per quantitats menors (de 60

lliures, respectivament), cosa que, comptabilitzat amb !'anterior, hauria

reportat a les arques del municipi un total de 220 lliures. Afegim-hi encara

les 50 lliures de capital per un censal venut uns meses després als

marmessors de Guillem Espanyol. Del 1396 tenim informació a la venda

75 Aixó no obstant, calgué seguir manllevant, almenys a l'hora de proveir-se d'armament: del 1430 és un debitori de 55 11. subscrit amb el ferrer de la vila Joan Torroella per tal de pagar un cert nombre de cuirasses.

49

d'un altre censal pel preu de 70 lliures, tant per retribuir els homes que van

fer el corredor de les muralles com també per pagar les fustes que hom

havia emprat. Tot plegat (sense descartar !'existencia d'altres emissions

efectuades per compte de l'obra que no tenim consignades), la venda de

censals hauria reportat al municipi un mínim de 740 lliures, quantitat gens

menyspreable (equival, per exemple, a poc més de la meitat del pressupost

financer manejat el 1391 ), segurament bastant pel damunt del que s'hauria

pogut obtenir perla via creditícia comentada en primer lloc. Fins i tot calgué

fer algunes reconversions entre ambdues modalitats creditícies: tal és el cas

del censal subscrit amb Pere Borras pel preu de 150 lliures, a qui li era

deguda una quantitat similar per dos préstecs que havia realitzat

anteriorment, l'un per la compra d'armamene6. Aquest darrer motiu també

figura en el censal que es vengué el 1403 (a Berenguer Aguader de

Vilallonga) pel preu , ni més ni menys, de 220 lliures.

D'en<;a aleshores, a punt ja de finalitzar l'obra, les emissions de deute

públic per aquesta raó s'haurien estroncat. En relació als censals que es

pensaven amortitzar el 1415, 1417 i 1422, les obres de murs figuren com

una despesa pretérita, que havia motivat la venda d'aquells censals. Així

dones, la important campanya de sanejament duta a terme pel municipi

reusenc durant la primera meitat del segle XV consistí a rescatar part de les

rendes creades per l'obra del mur.

CENSALS VENUTS ENTRE 137 4-1396 PER COSTEJAR L'OBRA

Data Nom del creditor Localitat Capital Pensió 23.VIII.1374 Pere Romeu Tarragon 6.000 S. 250 s. censals 1

a 500 s. de violari Id. Ramon Magraner Almoster 1.000 S. 100 S.

5.VI.1377? [no identificat] 1.000 S. 100 S.

21.XII.1389 Guillemoneta, vídua Reus 1:200 S. 84 S.

de Berenguer Granada

24.XII .1389 Bernat Citjar Alcover 1.200 S. 84 S .

31.X11.1389 Arnau de Montroig, Reus 2.000 S. 166 S. 8 d. tutor/curador de

76 Justament, aquest censal fou concertat el desembre, que era el termini estipulat en la devolució d'aquella quantitat.

laxa 8,3%1 16,6% 10% 10% 7%

7% 8,3

50

Susanna, filia de P. VilagutD

17.111.1390 Pere Salelles 1 Pere Reus 1.000 S. 60S. 6% Sales, marmessors de Guillem Espanyol

27.XI.1396 Pericó de Bellvei Reus 1.400 S. 105 S. 7,5%

Propiament, cal esperar al període de la Guerra Civil per tornar a

trabar emissions realitzades per proveir a la defensa de la vila: així, el 1463

hom efectua la venda de diversos censals tot invocant la necessitat de

cobrir les despeses que comportava aquella guerra (en relació, per tant, al

costejament deis homes i de les vitualles trameses a les zones en combat),

a més de la reparació deis murs i la compra d'armes. Concretament, tenim

registrades quatre vendes per un total de 117 lliures77. No sabem si, arran

de la construcció del Baluard, s'haurien fet altres emissions de deute públic.

Així dones, el municipi va haver de posar part deis seus recursos

financers al servei de les muralles: en primera instancia, de la fiscalitat

indirecta (imposicions), reemplac;ada -posteriorment perla directa (talles); al

mateix temps, es demanaven préstecs a particulars o es venien censals.

Aquests mitjans crediticis permetrien disposar de líquid immediatament per

a poder despendre a l'obra o en tot allo que no pogués ser cobert pel

producte de les imposicions o de les talles.

Com ja hem advertit abans, no podem quantificar ben bé quina hauria

estat la despesa global generada per aquestes obres. Tanmateix, es pot

suposar que el període de majar esforc; financer fou l'inicial, o sigui, mentre

dura l'assignació de les imposicions al dit financ;ament. Passat aquest

primer període, el que resta de !'obra va poder ser sufragat a través de les

talles, pero sense deixar de manllevar per una o altra via78. En suma, les

77 Llevat d'un, que fou venut a una marmessoria de la Seu de Tarragona, els altres tres tenen un mateix destinatari: el prior Llorenc;: Olives, actuant en nom de la Comunitat de Preveres i a compte de les distribucions de misses i aniversaris. Entre les diverses exempcions contributives anotades en aquests contractes, en algun cas també s'assenyala l'afranquiment d'obres de murs i valls.

78 Com diu G. Butaud, "toute la panoplie des impositions municipales était déployée pour assurer les financements de ces chantiers qui, plus restreints, pouvaient parfois etre assurés grace a des taxations directes (tailles particuliérement), ce qui est

51

obres deis murs van exigir al municipi reusenc un esfor9 financer durant

varies décades, en una época ja bastant complicada per si mateixa.

pratiquement impossible quand il s'agit d'érection de murailles ex-nihifo"; cf. G. BUTAUD, "Le coOt de la guerre et de la défense dans les villes au bas Moyen Age: l'exemple de la France du Midi et de l'ltalie", dins D. MENJOT/M. SANCHEZ (coord.), La fiscalité des vil/es au Moyen Age (Occident méditerranéen). 3. La redistribution de l'impót, Toulouse, 2002, p. 241 . El recurs a fonts de diversa mena, tant fiscals (impostas indirectes i directes, de vegades en la forma de préstecs for9osos) com crediticis, ha estat destacat en altres estudis d'ambit francés , en particular: Ph . CONTAMINE, "Les fortifications urbaines en France a la fin du Moyen Age: aspects financiers et économiques", Revue historique, 260 (1978), pp. 23-47; A. RIGAUDIERE, "Le financement des fortifications urbaines en France du milieu du XIV siécle a la fin du XV siécle", Revue historique, 273 (1985), pp. 19-95. Ambdós autors coincideixen en considerar els impostas indirectes com la font de finan9ament més important d'aquestes obres públiques.

52

5. CLOENDA

L'estudi que hem realitzat sobre les muralles de Reus no esgota tot el

tema, pero ha servil almenys per conéixer millor la cronología del procés

constructiu i quins van ser els problemes plantejats i la forma de fer-hi front

per par! deis dirigents del municipi reusenc. Óbviament, hi ha molts

aspectes que resten encara en la penombra, de manera que caldra esperar

a obtenir noves informacions, ja sigui perla via documental, ja sigui a partir

de noves troballes arqueológiques. Com hem vis!, la documentació local,

ben esmunyida, aporta un bon grapa! d'informació, encara que es tracti de

dades mol! puntuals. Tot plegat fa possible avanc;ar en la formulació de

noves interpretacions o hipótesis que caldra acabar de verificar o de retocar

en el futur tan! com sigui necessari. Aix6 també passa per deixar de banda

alguns deis miles creats -i recreats fins a la sacietat- per la historiografía

local (com el que atribueix uns orígens remots a la plac;a del Mercada! sense

haver presenta! mai cap mena de prova documental), miles que encara avui

en dia tenen prou forc;a perseguir desenfocan! la historia medieval de Reus.

Creiem, d'altra banda, que tot estudi sobre muralles no hauria de

limitar-se a considerar únicament els aspectes constructius, tal i com s'ha

acostumat a fer sovint. Més enlla deis processos de construcció i de les

seves implicacions urbanístiques, hi ha molts altres aspectes que giren al

voltant d'una empresa d'aquest tipus. En el cas de Reus, hem vis! diversa

mena de conflictes plantejats tenint la muralla com a rerefons: hi hauria, en

primera instancia, un conflicte de tipus jurisdiccional, fe! palés en el piel

sostingut entre la cambreria (senyoria major) i la castlania (senyoria menor),

que ens reme! als antics pactes de divisió del terme entre ambdós titulars de

la jurisdicció; també hem fet al·lusió a conflictes de tipus territorial o vernal,

conflictes plantejats entre la vila i els poblats del terme respecte de la

participació d'aquests en les contribucions fiscals establertes a compte de

l'obra, especialment en les contribucions de tipus directe; i encara podem

afegir-hi una altra mena de conflicte a propósit de les imposicions

concedides separadament per la Corona i per la senyoria, per tal de poder

53

destinar el producte d'aquells impostas a financ;ar l'obra. Així, un altre

aspecte cabdal de la construcció de la muralla és la qüestió del financ;ament

i els diferents ti pus de recursos emprats, tant de caracter fiscal (imposicions,

talles) com de caracter financer o, més específicament, creditici (préstecs i

censals). En el cas de Reus, hem vist com es posa a punt una clavaria, la

qual va estar en mans d'una sola persona, en tant que prove"idora deis

diners que havien de despendre els obrers nomenats successivament pel

municipi per tal de dirigir l'obra. Pel que sabem, no s'ha conservat cap

testimoni comptable d'aquesta activitat i, per tant, en el cas estudiat, esdevé

més difícil de saber quina hauria estat la despesa realitzada a nivell evolutiu;

per aixo mateix, en aquest.estudi era important esprémer al maxim tota la

informació subministrada pels comptes comuns de la vila, alguns deis quals

s'encabeixen dins el període en qué va estar en funcionament la dita

clavaria de l'obra. No tenim cap dubte, pero, que el seu cost fou important, a

part que es tracta d'una despesa sostinguda durant més de trenta anys; en

tot cas, el nivell d'inversió més alt hauria tingut lloc durant els primers deu

anys, és a dir, mentre va funcionar la clavaria de l'obra, la qual opera amb

les imposicions, la principal font d'ingressos que tenia el municipi79. Durant

aquesta fase inicial, el nivell d'inversió hauria pogut situar-se com a mínim al

voltant de les 350 lliures (7.000 sous) que hom adjudicava al rendiment de

les imposicions, a la qual cosa s'hi afegirien els ingressos obtinguts deis

mitjans crediticis80. Aixo, insistim, durant els deu primers anys, ja que,

posteriorment, aquesta despesa hauria davallat a nivells més moderats fins

a desaparéixer del tot quan es posa fi a l'obra (a banda de posteriors

reaparicions en escena per costos de manteniment i actuacions sectorials).

79 La dita clavaría marca un preceden! en relació amb les posteriors clava ríes creades a Reus per tal d'amortitzar el deute censal, en aquest cas a partir deis impostes sobre la renda (ens referim als onzens apareguts a Reus al final del segle XIV, posteriorment reconvertits en milenars).

80 A Valls, el període de majors inversions esta compres entre 1372-1378. Hom pot destacar els següents anys: 1374 (787 11.), 1376 (580 11.) i 1378 (596 11.), tot aixo segons dades extretes deis llibres deis comptes de murs; cf. J. MORELLó, Fiscalitat i finances cit., pp. 921-22.

54

Aquesta despesa s'inscriu, a més, en una época (darrer terg del segle

XIV) en qué el municipi comptava amb un sistema fiscal prou consolidat.

Vist així, la despesa de la muralla fou un factor "agregat" (hom considera els

donatius de la Corona com el primer i principal factor desencadenant de tot

el procés de cristal·lització del referit sistema fiscal), pero que també

contribuí, i de manera notable, a l'endeutament municipal. Malgrat tots els

problemes i litigis als quals va haver de fer front el municipi a proposit de la

muralla, hom té la impressió que a Reus es dugué a terme una bona gestió,

afavorida o gracies, justament, a la creació d'una clavaría específica. Al cap

i a la fi, s'evita desembocar en una situació de fallida financera, com la que

protagoriitza la vila de Valls al principi del segle XV, . on les finances es

mantingueren centralitzades en una sola clavaria81.

81 Sobre la situació a Valls ens remetem, un cap més, al que tenim publicat: J. MORELLó, Fiscalitat i deute públic cit., espec. p. 873 i ss.; ID., "La crisi financera en una vi la del Camp de Tarragona: Valls a principis del s.XV", dins M. SANCHEZ (ed.), Fisca/idad real y finanzas urbanas en la Cataluña Medieval, Barcelona, 1999, pp. 219-254 ..

55

A PENDIX DOCUMENTAL

1363, octubre, 21.

Memorial realitzat per una comissió de prohoms creada per tal

d'inspeccionar l'estat deis murs vells82.

AHCR, Protocols (1362-67), full solt.

"Dicmenge a XXI d'uctubri en G. de Belvey, en Jacme Sartre, en Bernat Rovira, jurats, en R. de Monrotx, en G. Forner, en G. Martí, en Bernat <;avayl, en Berthomeu de Marcha, .en Johan Marchó, en P. <;abater, en P. Ceberló, promens a c;o demanats, anaren regonéixer los murs veyls on feyen a cloure e regonegeren e pronunciaren segons dejús és escrit:

Primerament, en R. Spuny, que tanch 1 portal que ha al mur e que tapiy alí on lo mur és caüt; en cloha a 11 cerques d'alt;

En Johan Romeu, que cloga aquel porteyl [lo portal] del seu alberch; En R. Gras, que torn lo mur en la sua encontrada [entrada] a 11

cerques; Lo senyor procurador, que cloha a 11 cerques alo que fo del prom en

Benuc;; Lo prior e.ls capellans, perc;onés en la promeya, que cloen ac;o que fo

de na Bondia e d'en Berenguer Litra; En G. Sales, que torn aloque fo de na Feliua; En Berenguer Brugar, com a procurador de la capella de sent

Velosia83· ' En Berenguer Bertran, per c;o que fo d'en Berenguer Pasqual, 1

cerqua; En G. Moya, que cloa forats que ha a cale; del mur e que tapiy lo mur

que haga 11 cerques d'alt; ltem, la vila lo cap del carer deis Pasquals; ltem, Francesch Pasqual, que adop c;o que ha al carer deis Pasquals;

82 Posteriorment (18-XI), el síndic Bernat Savall requerí el batlle del cambrer perqué obligués a tates les persones que apareixen indicades en aquesta cédula a executar tot allo que els era ordenat, a la qual cosa aquell hi estigué conforme. Hom reprodueix el mateix document, amb petites diferencies gramaticals. A la transcripció que hem fet, posem entre claudators les variacions més significatives.

83 Probablement, es tractaria de St. Volusia de Foix. La devoció a aquest sant podria haver estat importada a Reus per repobladors occitans. Si més no, al llarg del segle XIII , es dona un increment de la immigració occitana arreu del Principat; s'hi refereix E. GORT, Historia General de Reus cit. , 1, p. 116.

56

Bernat Granada, que tanch 1 forat que a al mur en c;o que té per en Berenguer Bertran;

Jtem, na Pugola, que fac;a altres cerques a l'alberch que.s té ab lo mur;

En Bernat de Monrotx, que cloha 1 forat que ha en 1 casa que a al mur;

Johan Pugol e Francesch Aragonés, que cloen 1 cantó que ha caygut en l'alberch que fo d'en G. de Monrotx a la part del mur;

En P. Bruch , que tanch lo portal per on entra en c;o que fo d'en Miret ho cloga 1 portell que.y ha que hix de fora lo mur;

Na Pasquala, que adop les cerques sobiranes de la sua encontrada que són 11 mudades (?);

ltem, en R. Giner dega adobar les cerques sobiranes en alguna partida del seu alberch al mur fora;

En R. de Marcha, que torn lo mur la on hera.

Deuen aver acort ab lo procurador del cantó d'en Bernat <;avayl e del cantó d'en Balaguer Salvat si.y aura portes o si.s cloura84

."

84 Aix6 últim ja no fou inclos en la posterior reproducció del document.

L'autor, nata Reus el 1967, és doctor en historia medieval. Es !licencia

el 1990 perla Universitat de Barcelona. Coma membre de l'equip d'investigadors

de la lnstitució Mila i Fontanals (CSIC-Barcelona) ha pres part en diversos

projectes d'investigació financ;:ats per la DGICYT, especialitzant-se en temes de

fiscalitat i finances municipals baixmedievals. Les seves recerques s'han centrat

en especial a l'area del Camp de Tarragona, iniciant-se en l'estudi deis llibres

d'estimes: la seva memoria de !licenciatura (inedita) versa sobre les estimes de

Reus de 1445. Es doctora el 1998 amb una tesi dedicada íntegrament a l'estudi

de la fiscalitat i finances municipals de Reus iValls, d'on en deriva elllibre titulat

Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona: Reus i Valls, segles

XIV-XV (Barcelona, 200 1 ).A banda, és autor d'una trentena d'articles apareguts

en revistes especialitzades i locals sobre temes de fiscalitat i finances, inclosa

la participació en diverses obres col·lectives. Com a guanyador de la beca de

recerca "Memorial J.M.a Prous i Vila" en la seva edició de 1998, ha investigat

també el segle XVI, en el llibre titulat: Reus en el transit a la modernitat: fiscalitat

i finances d'una vila en vies de creixement (Reus, 2003). Una altra línia d'investigació

duta a terme en aquest mateix marc local és una historia de l'aigua, des deis

orígens de la vila fins al segle XVIII indos, treball que encara esta pendent de

publicar-se per part deis promotors de la recerca. Des del 2000, exerceix la

docencia a la Universitat de les llles Balears.