POR DE JESÚS

José I. González Faus, sj.

AVISOS PER A NAVEGANTS ............................................................................................

1. PER QUÈ JESÚS SEDUEIX I MOLESTA TANT ...........................................................1.1. Dues paraules: Abba i Regne de Déu .............................................................1.2. Dos protagonistes: malalts i pobres-exclosos ............................................1.3. Dues conductes: guaricions i menjars ........................................................1.4. Dues actituds: exigir al de dins, comprendre el de fora ..........................1.5. Dues paraules canviades de significat: samarità i fariseu .......................1.6. Dues reaccions: seguiment o conflictivitat ................................................1.7. Dues possibilitats: Déu és així o Jesús és un blasfem .............................Conclusió: la revolució en la idea de Déu .........................................................

2. CRIDA A UNA FORMA INSÒLITA DE VIDA ...............................................................L’ortodòxia de Satanàs i la veritable glòria de Déu .........................................2.1. L’esquema èxode-terra promesa .....................................................................2.2. L’esquema exili-retorn ...................................................................................2.3. L’esquema mort-resurrecció .........................................................................

3. POR DE JESÚS: UN DIAGNÒSTIC ..............................................................................

CONCLUSIÓ: “NO TINGUEU POR” ................................................................................NOTES ................................................................................................................................ 30

25

28

2120191818

1315

121198755

3

INTERNET: www.fespinal.com • Dibuix de la portada: Roger Torres i Aguiló • Edita CRISTIA-NISME I JUSTÍCIA • R. de Llúria, 13 - 08010 Barcelona • tel: 93 317 23 38 • fax: 93 31710 94 • info@fespinal.com • Imprimeix: Edicions Rondas S.L. • ISSN: 0214-6509 • ISBN: 84-9730-223-0 • Dipòsit legal: B-30.801-09 • Setembre 2009. La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades procedeixen del nostre arxiu històric pertanyent al nos-tre fitxer de nom BDGACIJ inscrit amb el còdi 2061280639. Per exercitar els drets d’accés, rectificació cancel·lació ioposició poden dirigir-se al carrer Roger de Llúria, 13 de Barcelona.

José I. González Faus és el cap de l’Àrea Teològica de Cristianisme i Justícia.

…Un predicador ple d’autoritat que proclama la presència delgovern sobirà de Déu, mostra i exemplifica ell mateix l’amorentregat als altres, s’ensenyoreix de la imaginació dels seus

oients per mitjà de paràboles que desassosseguen la ment ambel seu insistent qüestionament de les prioritats convencionals,

acull en la seva companyia els repudiats per la societat, senseveure compromesa per això la seva pròpia integritat, i brinda

curació i compassió als necessitats que es troba pel camí… Unapersona que mostra el seu disgust davant la duresa de cor d’a-quells que es giren d’esquena a la veritat, algú que denuncia la

hipocresia i adverteix que la ciutat de Jerusalem serà sotmesa aun judici; un home de frases dures («deixa que els morts enterrin

els seus morts»)… Però… allò que és únic en Jesús no és laseva vida, sinó la seva mort. Tots els altres fundadors de grans

religions van morir a una edat avançada, rodejats de respectuo-sos deixebles que s’encarregarien de prosseguir l’obra i estendre

el missatge del Mestre. Jesús, al contrari, és executat en l’esplen-dor de la vida, abandonat pels seus deixebles i, en aparença,

completament fracassat

John POLKINGHORNE, Ciencia y teología; Santander, Sal Terrae,2000, pàg. 149.

Aquest home ha estat posat com a senyalde contradicció… per a deixar al descobert

els sentiments amagats al cor de moltsLluc 2, 34-35.

3

AVISOS PER A NAVEGANTS

Parlant de l’oració, Teresa de Jesús comenta diverses vegades latemptació d’«abandonar la humanitat de Crist», per la sospita que anardirectament a Déu seria més perfecte. I respon amb una esplèndida rei-vindicació de l’humà de Jesús: «si volem que la sobirana Majestat ensreveli grans secrets, hem d’entrar per aquesta porta». De tal forma quesi algú creu que «apartar-se del que és corpori deu ser bo», sàpigaaquest algú que en això no compti amb «la sacratíssima humanitat deCrist». Adverteix que això seria com si «l’ànima anés per l’aire… queno duu consol». I assenyala el perill d’una oculta manca de humilitat,argüint que «els ruquets que mouen la sínia per treure l’aigua…; així,amb els ulls tapats i sense saber què fan, trauran més aigua que el jar-diner amb tot el seu treball»1.

Doncs bé, si aquesta pot ser una temp-tació del creient en Jesús, no estranyaràque aventurem la sospita que una grantemptació del catolicisme d’avui po-gués ser molt similar a aquella que de-nunciava Teresa: avui no seria exacta-ment abandonar la humanitat de Jesúsper anar més perfectament cap a Déu,sinó abandonar-la per quedar-se ambuna divinitat (més important i decisivasens dubte!) però que seria una divinitatsense rostre. Una divinitat sense el con-torn humà de Jesús de Natzaret, i en laqual es pot projectar aleshores una imat-

ge humana que es dedueixi de les nos-tres idees racionals sobre la divinitat.

Amb la seva extraordinària capaci-tat d’intuïció, Simone Weil, nouvingu-da a la fe cristiana, percebia alguna co-sa d’això mateix quan va escriure fa jamés de seixanta anys: «actualment, ¿quipensa en Crist com un condemnat dedret comú, excepte els seus enemics?L’Església, certament, no pensa així deJesucrist i això duu una falsificació dela seva creu i de la revelació de Déu enella». La divinitat de Jesús deixa així deser l’escàndol d’un Déu “delinqüent”,

4

per a passar a ser una peanya a la quals’enfila l’Església per no penedir-sedels seus pecats històrics. I per això,conclou Simone: «s’adora (en Crist) lagrandesa històrica de l’Església»2.

Psicològicament, resulta fàcil com-prendre aquesta por de Jesús si recor-dem que –com vaig titular un Quadernanterior dedicat a Ell– va ser una figuraseductora i “subjugant” però també“subversiva”3. En Jesús es produeixd’allò que R. Otto escrivia sobre «ElSant»: que, a la vegada, «fascina i es-panta». Per això diu amb molta intuïciól’evangelista Lluc que aquest home es-tà cridat a ser senyal de contradicció (cf.2,34).

Tot això crec que pot mostrar-se apartir de la investigació històrica i ate-nint-nos al que amb més seguretat co-neixem de Jesús. I aquesta és la raó delpresent quadern. Tractarem de presentarno una biografia ni un retrat complet deJesús (pretensió impossible i avui supe-rada), sinó uns traços mínims, garantitsper la investigació històrica, i que són

més que suficients per a configurar unesbós d’aquesta dialèctica entre atrac-ció i incomoditat, que sembla un balançinnegable de la figura de Jesús, més en-llà de la historicitat discutible o discuti-da de molts passatges i paraules con-cretes.

Una dialèctica –no ho oblidem– quecoincideix amb l’altra irreductible dua-litat de Déu que es revela com a Amor,però que ens desborda pertot arreu.«Déu, sí, és Pare. Però el Pare segueixsent… Déu!», com li agrada repetir aJon Sobrino.

Aquesta bipolaritat acabarà servint-nos per a emmarcar tota una visió de lavida creient que es resumeix en la dia-lèctica “mort-Vida”, però una dialècticadinàmica que proposa anar a la Vida através de la mort (o amb el lèxic sem-blant de Juan de Yepes: «no tenir res pera arribar a tenir-ho Tot»). I des d’aquítractaríem d’apuntar un ràpid diagnòs-tic per a l’Església d’avui.

Aquestes podrien ser les tres partsdel present Quadern.

1.1. Dues paraules: Abba i Regnede DéuAquesta primera parella és la més co-neguda: es tracta de dues paraules de lesquals la crítica històrica pot assegurarno tan sols que van ser pronunciades perJesús, sinó que van haver de ser cons-tants en el seu llenguatge. Amb elles esverifica una doble correcció en la visióreligiosa de Déu: abans que Jutge oPoder o Distància, Déu és font de vida,de confiança, de dignitat humana i dellibertat. Això és el que suggereixl’al·lusió metafòrica a la paternitat deDéu i, a més a més, amb una paraula ara-

mea que no era gens habitual per a diri-gir-se a ell: Abba.

El tema de la paternitat de Déu haocupat molt d’espai en la recent teolo-gia feminista, per evitar que se’l trans-vestís en masculinitat de Déu, donantlloc a tota la teologia patriarcal que hempatit durant segles. Però una vegada su-perat això, i aclarit que Déu no és pareni mare en el sentit genèric de masculío femení, segueix en peu una cosa en-cara més important. La “parentalitat”4

de Déu significa el mateix que el que diuel Nou Testament en un dels seus escritsfinals: Déu és Amor. L’amor és quasi el

5

1. PER QUÈ JESÚS SEDUEIX I MOLESTA TANT

En la vida i la història de Jesús apareixen unes quantes parelles(d’actituds, de paraules, de reaccions provocades…) que la investiga-ció històrica dóna avui dia com a científicament garantides, més enllàde la historicitat concreta dels passatges que les encarnen. Les redui-ré a set, sense cap afany d’exhaustivitat.

contrari del poder. I, per això, la defini-ció significa que Déu (l’«omnipotent»,com ens agrada dir a nosaltres) no témés poder que el de l’amor.

Això té aspectes de bona notícia, pe-rò és una bona notícia que espanta. I fapor sobretot a les persones constituïdesen poder. El poder és una necessitat in-evitable de la nostra pluralitat i el nostrecaràcter social, que només es justificaràpel bé major de la societat. Però no és decap manera una transparència de Déu. I,malgrat tot, serà temptació constant deles persones que ocupen la difícil tascadel poder, justificar-se, no pel bé delsseus súbdits (que poques vegades acon-segueixen), sinó pel seu ser “una micacom Déu”, a qui prefereixen definir coma Poder. Malauradament, no cal aclarirque en la història de l’Església (i de to-tes les societats), l’autoritat eclesiàsticaha caigut constantment en aquesta temp-tació, aferrant-se «com a botí» (Fil 2,6)a la definició de Déu com a Poder, i en-fosquint la revelació de Déu a través deJesús. Per això Jesús els fa por.

Però no es tracta només d’això; pre-cisament pel significat que acabem dedonar-li, la parentalitat de Déu no pot se-parar-se –i Jesús mai no la va separar–del resum del seu anunci: el que Jesúsanomenava el «regnat de Déu» (el reg-nat de l’Amor), que dóna una dimensiósocial, comunitària, universal i «terre-nal»5 a la filiació divina de cada ésser hu-mà. Per això Mateu afegeix el qualifica-tiu «nostre» a la invocació de Déu coma «Pare»: no es pot ser fill de Déu senseser germà de tots. Perquè puguem ser ve-ritablement «fills del Pare» cal estimartothom, fins i tot els enemics (personalsi, sobretot, grupals), perquè el Pare fa

ploure i sortir el sol sobre bons i dolents,sobre justos i injustos (Mt 5,45). I totareligiositat que es quedi amb el primermembre de la parella marginant el se-gon, i que s’apropiï individualment lapaternitat de Déu, no és una religiositatcristiana, tot i que anomeni Déu a Crist.Com deia Joan d’Àvila: sinó hi ha nos-tre, no hi ha pare.

Aquest ensenyament el transpirenconstantment els evangelis: no hi ha«primer manament» (d’amor a Déu)sense el segon (d’amor a l’altre), que ad-quireix així unes dimensions teologals ino tan sols ètiques. En canvi, al cristia-nisme històric li ha resultat més senzillrebaixar el segon manament al nivell deles deduccions ètiques derivades, i acu-sar així de “reduccionisme ètic” i oblitdel religiós tot aquell que tractava de re-cuperar la dimensió teologal de l’amoral germà6. S’oblidava aquella anècdotaque explica la tradició sobre l’apòstolJoan quan, en demanar-li que parlés deJesús i de la seva experiència, sempre re-petia: «estimeu-vos els uns als altres»; idavant les queixes dels oients que sem-pre els deia el mateix, contestaval’Apòstol: «és que allà hi és tot».

La paternitat de Déu es converteix ai-xí en una magnífica notícia, però tambéen una tremenda exigència. Ja que n’hiha prou amb fer una mirada al nostre vol-tant per a percebre fins a quin punt elnostre món és un món antifratern, permés apel·lacions que fem en els nostresllenguatges a l’amor o a la solidaritat. Isi hi afegim que aquesta fraternitat eraper a Jesús possible («el Regne és aprop»), ens veiem obligats a reconèixerque, en aquest món nostre, el “nom” pa-tern de Déu no és gens glorificat («san-

6

tificat»), per més culte que tractem dedonar-li al marge de la fraternitat. Per ai-xò Jesús molesta i fa por. I potser méspor als que diuen que creuen en Déu…

Pot ser bo afegir que, només en aquestcontext del Regne que pugna per apro-par-se, s’entén bé la denominació del’Església com a poble de Déu recu-perada pel Vaticà II: el poble de Déuestà en estreta relació amb el Regne deDéu. Neix perquè el retard de l’arri-bada definitiva del Regne (com es vaesperar després de la Resurrecció deJesús) demana la presència en la his-tòria d’una comunitat que sàpiga es-crutar els batecs del Regne en el món,i visqui per servir aquesta causa.Perquè la Promesa encara no s’hacomplert definitivament (i en això po-den coincidir el jueu i el cristià), peròsí que s’ha universalitzat.

1.2. Dos protagonistes: malalts ipobres-exclosos

Els Evangelis són plens de malalts,molts dels quals eren marginats socials,precisament a causa de la seva malaltia:cecs, coixos, sords, paralítics, lepro-sos… malalties totes elles molt típiquesde la seva època i del seu entorn. Tambésón plens d’una sèrie de figures de laclasse més baixa: prostitutes, recapta-dors, dones, pobres… i una infinitat degent que avui dia anomenaríem “ningú”(nepios, en el terme grec més habitual)7.Aquests són els seus dos protagonistesen sentit grupal, sense que això siguiobstacle perquè Jesús tingués tracte iamistat personal amb gent de l’anome-nada “bona societat”.

Més enllà de la historicitat de cadaescena concreta, aquest balanç de prota-gonistes resisteix perfectament la críticahistòrica. També és innegable que Jesús,mirat des de la religiositat jueva, va con-traure moltes vegades “impuresa” peltracte amb aquelles persones. Es va dei-xar tocar per ells, va prendre la decisiód’anar a casa d’un pagà… I aquella im-puresa no semblava afectar-lo gaire.

la parcialitat radical de Jesúsvers els exclosos de la societat

és un d’aquests trets seusinnegables que, a la vegada,

sedueixen i espanten

La parcialitat radical de Jesús vers elsexclosos de la societat és un altre d’a-quests trets seus innegables que, a la ve-gada, sedueixen i espanten. N’hi ha prouamb un únic exemple que em sembla elmés significatiu i que prové dels llavisde Jesús: les Benaurances. Segons elshistoriadors tenen més garanties d’histo-ricitat les de Lluc que les de Mateu.Doncs bé: quan Jesús diu benaurats…no vol pas dir que s’ho passin bé o quesiguin feliços d’acord amb els nostrescànons materialistes de benestar. Sapprou bé que pobres, famolencs, perse-guits i malalts no són feliços en aquestsentit. Però per a Jesús el moll de la fe-licitat és el favor de Déu. LesBenaurances de Lluc signifiquen senzi-llament això: feliços els pobres perquèDéu és d’ells. D’aquí que les segueixinaquestes quatre terribles malaurances: ai

7

de vosaltres, els rics… I això és així per-què, també per a Jesús, «és impossibleservir Déu i la riquesa privada»8. És degran interès estudiar els mil escuts, cui-rasses i altres defenses que, al llarg de lahistòria, hem anat teixint els cristians perdefensar-nos de Jesús en aquest punt.

Resumint, doncs: Déu no és nomésuna figura maternal (o paternal), sinóque és, a més a més, «amor asimètric»9.Com diu una de les millors pregàries dela litúrgia catòlica, el seu amor s’ha ma-nifestat a tots, però assenyaladament alspobres i als oprimits. Fet que no ens ésfàcil d’acceptar a aquells que tendim acreure’ns els seus privilegiats.

1.3. Dues conductes: guaricions imenjarsEs pot discutir la historicitat de gairebécada un dels relats miraculosos de Jesús;però la crítica històrica es considera au-toritzada per a garantir que Jesús va dura terme freqüents guaricions, prescindintara de quina dimensió “sobrenatural”tinguessin aquells actes10.

Podrà semblar incomprensible queles guaricions provoquin por o conflic-tivitat, llevat que tinguem en compte totel seu context: deixant de banda queJesús no cobrava per elles com els magsde l’antiguitat, moltes de les seves gua-ricions «violaven directament les nor-mes jueves… de segregació». Curavaen dissabte desafiant així la vella lleique prohibia treballar el dia «del des-cans de Déu» i donant així al malalt totel protagonisme de l’escena en comp-tes de donar-lo al taumaturg. D’aquestamanera «declarava el perdó dels pecatsque haurien pogut causar la malaltia

que ell mateix guaria» (cf. Mc 2,1-2).Innecessàriament, i devaluant la guari-ció, els evangelistes repeteixen que«guaria persones que estaven en els ma-teixos límits de les normes de la pietatjueva a causa de les seves ocupacions,de la seva raça, del seu lloc de residèn-cia, de les seves circumstàncies ri-tuals»11 (fills del centurió o de la cana-nea, endimoniat de Gèrasa, dona ambfluix de sang...).

La crítica històrica sembla confirmarque els relats evangèlics més primitiusde guarició no presenten «proves per alegitimar el seu autor», sinó «acollidesque fan visible un ensenyament» (l’aco-llida de Déu). Els relats més tardans vanpassant d’aquesta segona concepció a laprimera, tot i que, naturalment, ambduesconcepcions no són contradictòries i, ala llarga, la segona pot tornar-se més dig-na de crèdit que la primera. Prescindintde la qüestió de la seva historicitat, sem-bla segur que la frase que tanca l’episo-di de Gèrasa «es van posar a suplicar aJesús que se n’anés del seu territori» (Mc5,17), té un sentit simbòlic, insinuantuna discreta expulsió de Jesús. I aques-ta reacció en contra seria encara més sig-nificativa si l’endimoniat simbolitzavaels romans, tal com suggereix la respos-ta que el seu nom era «legió». Un alli-berament a tal preu podia agradar, peròfeia por.

També els menjars de Jesús, en mar-cat contrast amb la pràctica dels ban-quets gairebé públics de la societat jue-va del seu temps, tenen lloc amb gents“de mal viure”. Quan a Jesús se’l titllade «menjador i bevedor» no és pel fet demenjar o beure, sinó perquè ho fa amb«publicans i pecadors»12.

8

La ràbia que això generava és, pre-cisament, la que sembla donar lloc a lesanomenades «paràboles de misericòr-dia» (cf. Lc 15,1). O, per acabar-ho d’a-dobar, Jesús fa de les seves guaricionsun «senyal que està arribant a vosaltresel Regne de Déu» (Mt 12,28), i parlad’aquest Regne com d’un banquet alqual s’asseuran molts exclosos (Mt22,1ss).

1.4. Dues actituds: exigir al dedins, comprendre el de foraLa crítica històrica ha discutit molt so-bre el judaisme de Jesús. L’anomenada“tercera recerca” ha insistit amb raó enel profund judaisme del Natzarè, contraalgunes afirmacions de les etapes ante-riors que van posar molt més accent enla distància de Jesús enfront del judais-me13.

Pot ser que la clau d’harmonia entreaquestes dues posicions es trobi en la do-ble actitud que intitula aquest apartat:Jesús va ser profundament jueu, i se-gueix essent la meravella més gran i lariquesa més gran del judaisme. Però, a lavegada, va resultar molt conflictiu, al-menys per al judaisme del seu temps. Iva resultar així perquè, per a ell, ser jueuno implicava un privilegi eximent, sinóuna exigència més gran.

Vegem-ne ràpidament alguns exem-ples, que semblen innegables perquèsurten constantment, més enllà del quees pugui opinar sobre cada escena con-creta:

Com he comentat altres vegades,Jesús demanava als seus oients molta fe,i criticava, de vegades amb duresa, la po-ca fe (“oligopistis”) dels seus, sobretot

dels més propers a ell. Doncs bé: noméshi ha dos passatges en els Evangelis enels quals Jesús lloa, admirat, la fe d’al-gú: i es tracta de dues persones no jue-ves (el centurió romà i la dona cananea).

Per si no n’hi hagués prou, és relati-vament freqüent en els Evangelis l’afir-mació que vindran molts d’Orient id’Occident i s’asseuran a taula amb elsfills d’Abraham, Isaac i Jacob, mentreque els fills del Regne es quedaran fora.Com podia no resultar conflictiu aquestensenyament? Però, per altra banda,amb aquesta actitud Jesús no fa més queaplicar als de fora d’Israel la mateixanorma que estava aplicant a l’interior delseu poble, quan deia que «els publicansi les prostitutes us passen al davant en elcamí cap al Regne de Déu». Si hi haviados col·lectius menyspreats eren aquestsdos (i la nostra societat moderna encaraconserva reflexos d’aquesta valoració). Ia més a més, Jesús parla genèricament(els…, les…), no fent una excepció ambcap cas particular. No és d’estranyar lareacció que de vegades s’insinua entreels oients: aleshores, per a què serveix oquina utilitat té… (això de ser bo)?

Un nou exemple el tenim en l’esce-na de la sinagoga que, segons Lluc 4,inaugura la vida pública de Jesús. En unpoble petit i desconegut no és difícil ima-ginar l’expectació que pressuposa l’es-cena: algú del poble que ha conquerituna fama ràpida arriba ara a casa i totsesperen veure de prop i multiplicades lesmeravelles que han sentit d’ell. Jesúspren el paper d’Isaïes, s’aplica a si ma-teix la unció per l’Esperit de la qual par-lava el profeta i, des d’allà, declara so-lemnement que no ha vingut a inflar elsegos de ningú, sinó a curar malalts, alli-

9

berar oprimits i donar una bona notíciaals pobres… S’endevina una primeradecepció, encara tolerable. Però Jesúsrebla el clau: això no es farà proclamantcap “dia de venjança”, sinó un autèntic“any de gràcia”. Nova provocació. I arasí que s’expressa ja en veu alta el ma-lestar del poble14. I, a més a més, Jesúsrebla el clau amb al·lusions al fet que, enla mateixa tradició jueva, quan hi haviamoltes vídues i leprosos a Israel, la pa-raula guaridora de Déu no va ser envia-da a cap d’ells, sinó a gent de fora. Lareacció d’intentar apedregar-lo resultacomprensible...15

I, malgrat tot, Jesús va ser profunda-ment jueu. En les seves paraules que elsEvangelis transmeten no es difícil tro-bar-hi al·lusions (explícites de vegades,però moltes més implícites) a sentimentsi punts de vista del Primer Testament: alssalms i als profetes, sobretot. Una mos-tra d’aquestes arrels jueves la suggereixtambé el passatge de la dona cananea,abans al·ludit, on sembla tenir força ga-ranties històriques l’estranya resposta deJesús: «Únicament he estat enviat a lesovelles perdudes d’Israel» i «no està béde prendre el pa dels fills i tirar-lo alsgossets». Una església que estava predi-cant precisament als pagans no s’hauriaatrevit pel seu compte a posar aquestesparaules escandaloses en llavis de Jesús,perquè contradeien el que ella mateixafeia. Però el que és sorprenent és que,des d’aquest mateix judaisme, Jesús sapque la fe és el que dóna vida al just i queDéu és Pare de tots els homes. Per aixòreconeix la raó de la dona i es deixa cor-regir per ella.

Només un home profundament jueuploraria sobre Jerusalem com ens diuen

que va plorar Jesús. El que sorprèn, uncop més, és que aquest plor no es refe-reix (com tantes vegades en el PrimerTestament) a les victòries dels imperissobre el poble de Déu, sinó a les inco-herències d’aquest mateix poble que ma-ta els seus profetes i apedrega els queDéu li envia…

Només en llavis d’algú profunda-ment jueu podia haver posat l’evange-lista Mateu la doble evocació del profe-ta Osees: «Aneu a aprendre què vol dirallò de: «El que jo vull és amor, i no sa-crificis»16. Només d’un home profunda-ment jueu podria escriure’s avui: «és in-negable que Jesús va reaccionar davantdel Temple i de la jerarquia sacerdotalamb un sentiment de dolor i de protes-ta»17.

I és que aquesta conflictivitat deJesús es basava en definitiva en una re-alitat profundament jueva: la nociód’“elecció de Déu” que, entesa bíblica-ment, mai no és privilegi per a un ma-teix i “destí manifest” sinó gratuïtat, ser-vei i universalitat: crida per a la resta18.Això desborda la discussió sobre el ju-daisme de Jesús i el seu conflicte ambl’Israel del seu temps. Es tracta en rea-litat d’una actitud religiosa i humanaque inverteix tots els nostres posiciona-ments inicials: alegrar-se amb el bo delsaltres i no tancar els ulls al que s’ha decorregir en nosaltres, en comptes del’autocomplaença i el menyspreu cap aallò altre que, d’entrada, ens caracteritzaa tots.

Novament: molt atractiu humana-ment, però molt molest, gairebé irritant.I més irritant, sobretot, per a les institu-cions eclesiàstiques. Per això Jesús se-dueix i fa por alhora.

10

1.5. Dues paraules canviades designificat: samarità i fariseuEs comprèn així un efecte inesperat queha deixat Jesús en la història, més con-cretament, en el llenguatge humà. Lesdues paraules que en el judaisme de laseva època tenien un significat més po-sitiu (fariseu) i més negatiu (samarità)han canviat de significat per a nosaltresa partir d’ell. Fariseu ha passat a ser unade les desautoritzacions més grans quees poden fer en el món religiós. I sama-rità un dels elogis més suaus possiblesen l’òrbita de l’humà.

La inversió semàntica de la paraula‘samarità’ sembla derivar de la paràbolade Jesús (Lc 10), de l’autenticitat de laqual és difícil dubtar. Avui dia s’ha par-lat fins i tot d’una “església samaritana”per a al·ludir no al trencament entreIsrael i el cristianisme, sinó a unaEsglésia que encarnés la figura presen-tada en la paràbola de Jesús. Però enaquella època el “samarità” era l’heret-ge que simbolitzava tot el que aquell po-ble i la seva religió podien injuriar més.Per això vaig dir en una altra ocasió quesi Jesús seguís explicant aquesta parà-bola al llarg de la història, n’aniria can-viant el protagonista: en els anys de lameva infantesa franquista, els seus per-sonatges podrien haver estat un bisbe, uncapellà i un “protestant”. Trenta anysdesprés potser hauria parlat Jesús d’uncapellà, un teòleg i un “comunista”. Iavui no seria estrany que se’ns despen-gés amb alguna paràbola “del bon mu-sulmà”...

Quant als fariseus, és una mica méscomplicat. La crítica històrica sospitaavui que moltes de les vegades que enels Evangelis figuren els fariseus en-

frontats a Jesús, els evangelistes van es-collir aquest terme com a sinònim dejueu, perquè, després de la destrucció deJerusalem era l’únic que havia sobrevis-cut del judaisme. Però, en realitat, els ve-ritables enemics de Jesús no van ser tantels fariseus com els saduceus19.

la crítica als fariseusno és simplementla desautorització

d’una facció d’aquella època,sinó una crítica de

la religiositat humana

Els fariseus eren una de les faccionsmés respectades i tingudes per mésexemplars a l’Israel de Jesús. Potseraquesta va ser la causa de la seva dege-neració: ja que ningú no es pot mantenirmolt de temps “a les altures” de l’esti-mació sense acabar “creient-s’ho” i va-lorant més aquesta estima que les con-ductes que l’havien produïda. De fet, enmoltes frases dels Evangelis la dura crí-tica als fariseus va unida a la paraula “hi-pòcrites”, que només consta en llavis deJesús i sembla ser original d’ell.L’hipòcrita en grec ve del món del tea-tre, i designa aquell que “representa unpaper”20. La vida i la missió de tals ac-tors consisteix a ser el personatge queencarnen en l’àmbit públic, més enllà delque puguin ser en el seu interior. I mol-tes de les acusacions posades en llavis deJesús (netejar l’exterior de la copa, sercom sepulcres blanquejats…) van enaquesta mateixa línia. La paraula ‘fari-

11

seu’ passa a ser aleshores com un em-blema de tot el que es pot dir contra unareligiositat deteriorada21.

Per tant, la crítica als fariseus no éssimplement la desautorització d’una fac-ció d’aquella època, sinó una crítica dela religiositat humana, per l’enorme pe-rill que l’amenaça sempre: fer de Déu ide l’Absolut una possessió pròpia perabsolutitzar-se a si mateix menyspreantla resta. Per aquest motiu, Lluc no deixade notar que Jesús va explicar la parà-bola del fariseu i el publicà «a uns quees refiaven de ser justos i menyspreaventots els altres» (18,9).

un element indispensableper a conèixer Jesús

és seguir-lo.I una condició del seguiment

és empobrir-se

1.6. Dues reaccions: seguiment oconflictivitatDavant de totes les parelles anteriors,sembla que només hi caben dues reac-cions. I una cosa semblant, tot i que ambmés complexitat, és el que sembla queha succeït històricament.

Jesús va desfermar un moviment deseguidors que acabaren donant la vidaper ell i també implantant en el món unarevolució que no semblava pas cridada atriomfar, tenint en compte la ignorànciai el nivell social dels seus primers segui-dors. Però també va desfermar una hos-

tilitat que anà creixent vertiginosamentfins a treure’l del mig de la manera méshumiliant i violenta possible. Una ràpi-da paraula sobre cada una d’aquestes re-accions.

a) Sembla històricament innegableque aquesta segona reacció va estar li-derada pels poders religiosos de la sevaèpoca (grans sacerdots i sanedrí), junta-ment amb la classe social més alta, queno vacil·laren a buscar l’ajuda del poderpolític de l’imperi romà. I també semblahistòricament cert que els primers queJesús va cridar eren la majoria gent sen-zilla: pescadors que vivien d’allò quedonava la seva barca, potser un esseni,potser un publicà, potser algú de sensi-bilitat zelota… més algunes dones, devegades familiars dels anteriors i altresd’extracció més alta (tot i que la seva“indignitat social” de dones compensésaquest origen).

A aquest tret crec que no li cal mésanàlisi. Si convenia citar-lo era perquè,més tard, la millor teologia (ja no jesu-sologia) ha anat establint com a principifonamental que un element indispensa-ble per a conèixer Jesús és seguir-lo. I lahistòria sembla remetre’ns al fet que unacondició del seguiment és empobrir-se;més enllà de la seva historicitat concre-ta, alguna cosa significa l’acumulació defrases com aquestes: «vés, ven tot el quetens i dóna-ho als pobres… després vi-ne i segueix-me»; «les guineus tenencaus, i els ocells, nius, però el Fill del’home no té on reposar el cap», i altresde semblants, dites precisament en esce-nes de seguiment.

b) Quant a la conflictivitat, encaraque resulti històricament molt compren-sible, si enquadrem Jesús en el seu temps

12

i el seu marc històric, sense pretendreapropar-nos-hi traient-lo d’aquest marc,resulta també una dada molt pedagògicaper a fer comprensible el tema d’aquestQuadern: Jesús fa por. Per seductor quesigui. Fa por als rics (Mc 10), fa por amolta gent «gent de casa bona» (Lc7,12,15), i fa por sobretot a les autoritatsreligioses: no per ser jueves, sinó per serreligioses.

Des d’aquí es pot comprendre quebona part de l’antisemitisme present enla història de l’Església ha estat un des-viament hàbil per a descarregar sobre undeterminat poble que ja no existia orga-nitzat, sinó en diàspora i sense poders es-tablerts, la interpel·lació que suposaJesús per als seus i per a tot poder de ti-pus religiós22. Un desviament facilitatper l’interès dels evangelistes a deixarmés a l’ombra la culpa de l’imperi romà,ja que s’hi estava predicant el cristianis-me naixent. La crítica històrica conside-ra això com gairebé cert, i és fàcil pres-sentir-lo comparant simplement lapassió de Mateu (escrita per a una co-munitat jueva) amb la del grec Lluc.

1.7. Dues possibilitats: Déu és aixío Jesús és un blasfemDe totes les parelles vistes, es dedueixque, després del pas de Jesús per la nos-tra història es pot tenir davant seu duesposicions en l’àmbit creient. Fora de lafe es podrà concloure, com ferenHerodes i Pilat, que era un boig o un pe-rill polític, o un de tants fracassats be-nintencionats de la història humana.Però en l’àmbit creient, la pregunta i eldilema que ens deixa Jesús són uns al-tres: era un blasfem imperdonable o era

la revelació mateixa de Déu? De mane-ra que, si Jesús era així, és perquè reve-lava Déu i revelava que Déu és un Déudels pobres i que fuig de tot intent de co-dificar-lo religiosament. En efecte, totala revelació de Déu és una espécie delluita amb l’home, perquè aquest l’ac-cepti allà on Déu es vol revelar: en l’úl-tim i en l’amagat, des de l’últim i entreels últims. Una preciosa frase de la tra-dició ignasiana explica que el propi deDéu és que el més gran no el pot conte-nir, mentre que cap en el més petit23.Aquesta frase tradueix amb precisió i en-cert el que té de desconcertant la revela-ció de Déu en Jesús. Mil detalls de la nar-ració evangèlica, des del pessebre fins ala creu, assenyalarien en aquesta direc-ció com ara mateix veurem.

tota la revelació de Déués una espécie

de lluita amb l’home,perquè aquest l’accepti

allà on Déu es vol revelar:en l’últim i en l’amagat

Però, malgrat aquesta revelació, l’és-ser humà segueix buscant Déu en allòque és primer, més gran, enlluernador ianorreador. Déu es revela en l’amor il’home s’obstina a buscar-lo en el poder.Posar al dia la nostra fe ha de començarper acceptar això tan difícil «tan absurdper a uns i tan escandalós per a d’altres»(cf. 1Co 1,18). Perquè, si confessemJesús com la revelació (“la Paraula”)màxima de Déu, què ens diuen els

13

Evangelis sobre la Paraula de Déu fetacarn? N’hi ha prou amb unes pinzelladesràpides.

– No va tenir un llinatge “immacu-lat” (en la seva genealogia, tal com l’ex-plica Mateu, hi ha dues prostitutes i unadulteri). Va néixer d’una manera sospi-tosa: “de pare desconegut”, diríem avui.Això serà llegit després, des de la fe enJesús, com a “naixement virginal”. Peròels de fora no ho van llegir així: els jueusl’acusen una vegada dient-li «nosaltresno som fills bastards» –Jn 8,41–; i Marccomenta ingènuament en el seu capítol6 com l’anomenaven «el fill de Maria»quan, entre els jueus, només es designa-va algú pel nom de la mare quan no esconeixia el pare. Però seguim amb Jesús.

– Va venir al món en una establiaperquè no hi havia un altre lloc per a ell.S’hi va acostar gent de dos gremismenyspreats: els pastors no eren aques-tes figuretes edulcorades dels nostrespessebres, sinó una de les professionsmés menyspreades. I els “mags”, a partde ser estrangers i pagans, tenien un ofi-ci que Israel castigava fins i tot amb lamort. Nosaltres els hem anomenat “reis”per dissimular, però això no ho diul’Evangeli: amb aquest nom el que diemsense voler és que rebrem Déu si ve anosaltres com un xeic àrab o com unGaddafi amb el seu seguici; però no sive en una pastera...

– Viu la major part de la vida en unpoble miserable i desconegut, del qual lagent de l’entorn comentava que no po-dia sortir res de bo (Jn 1,46). Començala vida activa a la fila dels pecadors, ali-neat com un més juntament amb ells pera ser batejat per Joan. Des del principiens dirà Marc que van haver-hi tres re-

accions davant seu: el poble senzill el se-guia i omplia casa seva; “els seus” ve-nien a recollir-lo perquè creien que s’ha-via tornat boig; i els savis i lletratsdictaminen que està endimoniat i queaquesta és l’explicació de l’èxit que co-mença a tenir (Mc 3,21-22). Més tard,fins i tot aquest mateix poble l’anirà dei-xant perquè no el busca a ell en realitat,sinó els avantatges immediats que en pu-gui treure (Jn 6,26); aleshores se’l des-autoritza com a «amic de pecadors iprostitutes» (cf. Mt 11,9).

– Al final, els mateixos “represen-tants de Déu”, asseguts a la càtedra deMoisès, el declaren blasfem, i els repre-sentants de la civilització i de la pau ro-mana el declaren terrorista. «Aquell im-postor» (Mt 27,63), el defineixen elsrepresentants oficials de la llei de Déudavant el poder polític. I per això morviolentament, a mans dels poders polí-tics i religiosos, amb la més humiliant deles morts conegudes aleshores i «fora dela ciutat»24.

Són massa trets que tracen un perfilinconfusible. Per això és tan estrany quepoc després es cregués en ell com la re-velació de Déu! I que se’l seguís ambuna radicalitat tal que fos capaç de su-perar l’oposició dels tres grans poders del’època: el polític de l’imperi romà, el re-ligiós del sanedrí jueu i el cultural de lasaviesa grega.

Rar és que així es cregués aleshores,i encara més rar que així segueixincreient molts, encara avui. L’únic “com-prensible”, en tot cas, és que un escàn-dol de tal consideració tractem d’adulte-rar-lo nosaltres vestint-lo de rei, iprojectant damunt seu la nostra falsaidea de Déu, en comptes de deixar que

14

es reveli en ell aquell Déu a qui no es-peràvem…

Perquè, si no, on ens duu tal revela-ció de Déu?

Conclusió: la revolució en la ideade Déu¿On pot dur-nos? Doncs a constatar que,decididament, Déu “no és dels nostres”.Recordem el que hem dit en l’apartat 3sobre les Benaurances de Lluc. Mateu, al’inici del seu sermó de la muntanya, ensve a dir que, els qui no estem en situaciód’exclusió, només tenim un camí per aapropar-nos a Déu: la misericòrdia, lafam de justícia i l’opció radical pels po-bres, que poden implicar també la per-secució. Aquest és el sentit de lesBenaurances de Mateu, com he explicaten altres llocs. Però nosaltres preferimrefutar Jesús amb l’argument racionalque “Déu és de tots”, fruit d’una raó abs-tracta que Jesús tampoc no negaria, pe-rò que desconeix la veritat de la nostrasituació concreta.

Després creiem que el problema delrebuig de Déu és cosa només dels ateussocialistes i similars. No ens adonemque, potser, els qui presumim de «dei-xar-lo ensenyar per les nostres places id’asseure’ns a taula amb ell» (cf. Lc13,26), l’estem rebutjant tant com elsque no creuen en ell. Sant Joan no va po-der dir-ho més clarament: no tan sols queel món no el va conèixer, sinó també que“els seus” no el van rebre (1,10.11).

I Déu no és dels nostres, per algunmotiu que van expressar molt gràfica-ment els primers creients, mirant Jesús:no prengué la seva divinitat com una raóper a la pròpia dignitat, un fonament per

al propi poder i una riquesa per al propiprofit; al contrari, hi va renunciar perpresentar-se amb figura d’esclau i comun home qualsevol (Fl 2,7ss). Per això,tot i que era el Fill, va aprendre en la du-resa de la seva vida el més difícil de lacondició humana (He 5,8). Però preci-sament en aquest fet que la comunicacióde Déu es fes fragilitat humana (“carn”en els termes semites de l’època), preci-sament allà «hem vist la Glòria» de Déu(Jn 1,14). Allà hi ha la glòria de Déu: noen el nostre encens, les nostres sedes, lesnostres capes pontifícies d’ermini i lesnostres músiques (per molt belles quepuguin ser), ni encara menys en el fetque els anomenats “prínceps del’Església” es revesteixin amb llenceriafemenina, sinó en la seva solidaritat in-creïble amb el menys aparent i el mésmenyspreat de la condició humana.

allà hi ha la glòria de Déu:en la seva solidaritat increïble

amb el menys aparenti el més menyspreat

de la condició humana

De tot això, els primers testimonis dela fe en van treure dues conclusions, quenosaltres també procurem oblidar.

a) La primera és que “a Déu ningúno l’ha vist mai”. Ni el pot veure ni co-nèixer. L’única manera d’apropar-s’hi és«un relat» (Jn 1,18) i l’intent que la nos-tra vida reflecteixi aquest relat. I aquestrelat és el de la vida de Jesús: el de la tra-jectòria d’anonimat, ultimitat i menys-

15

preu que evocàvem al començamentd’aquestes línies. Els cristians hem obli-dat que, sovint, un bon relat ens fa pen-sar molt més que una esplèndida arqui-tectura conceptual.

b) La segona conclusió és que, per-què a Déu ningú no l’ha vist mai, totaquell que pretén estimar-lo i conèixer-lo, i que en parla al marge d’aquest re-lat, és un mentider. I que l’únic que po-dem fer per entendre’l una mica iapropar-nos una mica a ell és donar men-jar al que té gana i beure al que té set,vestir el despullat, visitar i alleujar el ma-lalt i el pres, acollir el foraster… (Mt25,31 ss). Per descomptat: no per sentir-nos així millors que la resta i superiors aells, sinó perquè, en apropar-nos a totsaquests pobres de la terra, pugui néixeren ells un somriure i s’obri un camí per-què surti la seva millor dimensió. Per ai-xò, i perquè aquesta és l’única formad’assaborir una mica allò que ens van direls primers testimonis que se’ns ha re-velat: «la bondat de Déu (…) i l’amorque té als homes» (Titus 3.4).

«Vos sos un Dios de los pobres»,cantava la missa nicaragüenca. «Señorde toda la historia que acompaña a nues-tro pueblo que vive en nuestra lucha»,entona el Sanctus de la missa salvado-renca… Nosaltres procurem enretirard’allà la nostra vista i donar-li un altreculte: oferir-li encens i or, i robes broda-des i catedrals luxoses… i tot allò quenomés serà útil si en algun moment ensajuda a comprendre l’anterior. Però queresulta ridícul si amb això pretenemguanyar-nos Déu: perquè aleshores Déuens repetirà el que no s’ha cansat de re-petir al llarg de tota la revelació bíblica:no necessito aquestes ofrenes vostres,

me’n ric; l’únic que us demano és un corprou net per a estremir-se davant la me-va Paraula i tractar de portar-la a la pràc-tica en el modest relat de la vostra vida.

I així es pot proclamar en un parellde pàgines. Però només s’arriba a apren-dre des d’una proximitat llarga i pacientamb aquells que la primera tradició ha-via anomenat “vicaris de Crist” i que vanser els pobres molt abans que els papes.És un procés fosc i cansat com una nitdels místics. Però, com aquestes nits, és«amable, més que l’albada» de les nos-tres esplendors cultuals. Al final del pro-cés comença un a entendre allò que esdiu que «els pobres ens evangelitzen».No perquè siguin més sants i millors: sónmés aviat els únics que tenen dret a fermala olor i a ser maleducats. Però sí per-què el servei a ells és gairebé l’únic quepot canviar el nostre cor de pedra en corde carn; i l’evangelització és en bonapart un anunci que aquest canvi és pos-sible.

Tant si ho volen com si no totsaquells que creuen estar amb Déu, pre-cisament perquè no estan amb els úl-tims: aquests són el primer lloc teològic.I si alguna cosa requereix urgentmentl’Església de Déu no són doctors en dretcanònic (que tampoc no fan gaire falta),ni tan sols doctors en teologia (per mol-ta falta que facin), sinó aquells que po-dríem anomenar “doctors en pauperolo-gia”. Un doctorat que no concedeixenles universitats romanes ni estrangeres.Però, en la meva modesta opinió, Déuens va regalar al llarg del segle XX unalegió de doctors titulats en aquesta es-cola de les víctimes i dels últims. La ma-joria catòlics, però també uns quants defora de l’Església (Maria Skobtsov a

16

l’església ortodoxa; o Etty Hillesum iSimone Weil). Uns quants d’ells, a mésa més, màrtirs: potser no màrtirs “canò-nics”, però sens dubte màrtirs “cristolò-gics”. També, com Jesús, poc recone-guts fins al moment.

Però tots ells, com Jesús, reflectitsen aquestes paraules atribuïdes a un al-tre sant, ja acceptat i canonitzat perl’Església, després d’una vida de forçaconflicte amb ella (Vicenç de Paül):

Aviat t’adonaràs de com és de pesatportar la caritat. Molt més que carregaramb la gerra de sopa i amb la cistellaplena… Però conservaràs la tendresa iel somriure. No tot consisteix a distri-buir la sopa i el pa. Això també ho po-den fer els rics. Tu ets la insignificantserventa dels pobres, la “filla” de la ca-ritat sempre somrient i de bon humor.Ells són els teus amos. Terriblementsusceptibles i exigents, ja ho veuràs.Però com més repugnants siguin i mésbruts estiguin, com més injustos i gro-llers siguin, més hauràs de donar-los elteu amor. Només pel teu amor, pel teuamor únicament, et perdonaran els po-bres el pa que els dónes.

No són paraules ingènues. I hemd’afegir-hi que, una vegada acceptades,també en aquella casa del Pare que és lacasa dels pobres “hi ha moltes llars” imolts carismes. Decisiu no és que totsestiguin i actuïn allà, sinó que tots ac-tuïn sempre des d’allà. Aleshores escompletaran aquestes paraules ambaquestes altres d’un dels grans teòlegsdel segle passat: «Si jo fallo en la justí-cia i en l’amor, m’aparto de tu irre-meïablement, Déu meu, i el meu culteés mera idolatria. Per creure en tu, he decreure en la justícia i en l’amor. És milvegades millor creure en elles que pro-nunciar el teu nom amb els meus llavis.Sense elles és impossible trobar-te a tu,i els que les viuen van pel camí que por-ta cap a tu» (H. de Lubac). Perquè lamanca de la justícia i de l’amor són lesque acaben sempre construint un mónque, per mil grandeses enlluernadoresque tingui, és un món ple de víctimes,de pobres i d’exclosos que sustenten to-ta la “grandesa” de la resta. Que fàcil re-sulta, a la llum del que hem dit, resar sen-zillament i sincerament allò de: «Senyor,tingueu pietat de nosaltres. Perquè hempecat contra Vós»!

17

L’ortodòxia de Satanàs i laveritable glòria de Déu

Però l’evangelista Mateu ha volgut do-nar als seus lectors una lliçó molt im-portant sobre l’ortodòxia creient: ambformulacions molt ortodoxes es pot es-tar falsificant Déu perquè «no veus lescoses com Déu, sinó com els homes»(Mt 16,23). I és que el que està verita-blement en joc en la divinitat deJesucrist (i en la identitat de Déu que s’hi revela) és una concepció de laDivinitat com a triomf o com a entrega.Pere, amb una irreprotxable ortodòxiaverbal, segueix presoner d’aquests inte-

ressos massa humans. I això mateix ésel que podria passar avui amb una ma-nera de parlar de Crist que esquivés lareferència expressa a Jesús de Natzaret.Per això, com ja vaig fer en altres oca-sions, voldria insistir a donar a l’orto-dòxia el seu sentit inclusiu ple, que noal·ludeix només a una opinió sobre Déucorrecta, sinó a la veritable glòria deDéu25.

Doncs bé, si aquest Jesús va ser efec-tivament la presència i la revelació deDéu com confessa l’Església, si en ell vavoler Déu recollir (“recapitular” en llen-guatge bíblic) tota la realitat que havia

18

2. CRIDA A UNA FORMA INSÒLITA DE VIDA

El capítol 16 de Mateu presenta una escena sorprenent que pot visi-bilitzar tot el que acabem de dir. Jesús felicita Pere com a inspirat pelPare celestial en la professió de la seva fe, i cinc minuts (o cinc versi-cles) després el titlla literalment de Satanàs. Avui es considera molt pro-bable (contra el que ensenyava l’antiga apologètica catòlica) que laredacció de Mateu sigui secundària respecte a la de Marc, que no duuni la professió expressa en la filiació divina de Jesús, ni el subsegüentretret de Jesús a Pere.

creat, aleshores se’n segueix una visió dela nostra realitat que ja vaig exposar unaaltra vegada amb més deteniment i queaquí només apuntaré. Una visió de la re-alitat que al seu torn continua, i culmi-na, un esquema que trobem ja com a pre-paració en tot el Primer Testament.

Assenyalaré només un parell de mo-ments d’aquesta preparació.

2.1. L’esquema èxode-terrapromesaLes primeres experiències que donarenorigen a la fe en el Déu bíblic no van serexperiències extrahistòriques de l’auranuminosa que envolta la natura (a ve-gades fascinant i d’altres temible), sinóexperiències històriques de “sortida”,posada en camí i recerca lenta d’unameta confusa. Els dos primers pares ipatriarques de la fe cristiana sónAbraham i Moisès.

Abraham creu escoltar una veu quediu simplement “surt”: atreveix-te a sor-tir del teu entorn («la teva pàtria i la te-va parentela»…) a la recerca d’algunacosa més gran que té forma de prome-sa. Segles més tard, en l’impressionantescenari del Sinaí, Moisès creu sentir,esglaiat, una veu que no el crida a ad-mirar la grandesa i la bellesa d’aquellesmoles immenses de granit rosat, sinóque el convoca a escoltar «el clam d’unpoble oprimit», les llàgrimes del qualarriben al mateix Déu, molt més que lesgrandeses innegables del paisatge on nose sent cap veu dels oprimits. Moisès sesentirà superat i desbordat per aquestapromesa insensata: «alliberaré el meupoble»… Però el fet és que uns quantsdecennis més tard (i sense precisar ara

els detalls històrics de la gesta) el poblede Moisès es retroba en una terra nova,cridat a establir-hi un poble en igualtat ijustícia, on no hi hagi pobres i, si n’hiha, se’ls atengui (Dt 15,11), i on els con-flictes es resolguin molt més per mitjàde jutges carismàtics que de poders to-talitaris establerts.

És des d’aquesta promesa acompler-ta, des d’on el poble començarà més tarda compondre les narracions i els mites ollegendes amb els quals (per fidelitat ala cronologia de la nostra història) co-mença la Bíblia. Però l’ordre lògic delectura no va ser ni de bon tros l’ordrecronològic de composició.

El camí cap allà no va ser fàcil: elpas de l’èxode a la terra promesa estàmarcat per una dura etapa de desert, onserà constant la temptació de la deses-peració i l’abandonament, al costat del’enyorança per la comoditat perduda del’esclavitud. I si difícil va ser el camí,més infidel es va mostrar el poble ambel projecte de Déu una vegada establerta la terra promesa: a més de mil corrup-cions internes, va envejar la grandesad’altres pobles, va buscar Déu en lesvictòries militars, va desfigurar en pro-fit propi l’anomenada “elecció de Déu”,que era una crida a ser “llum per a lagent” i no privilegi per a si mateix...

Tota aquesta història és llarga d’ex-plicar i aquí no hi ha prou espai. Però vaportar el poble a la ruïna. I el mateix po-ble de Déu no va reconèixer el seu pe-cat fins que no es veié envoltat de les ca-lamitats a les quals el va anar conduintla seva enveja dels imperis i el seu afanyde superioritat. Aquí comença a aparèi-xer en el Primer Testament el tema delsprofetes verdaders i falsos: aquests afa-

19

laguen el poder religiós establert,aquells critiquen la seva infidelitat ennom del Senyor i són castigats per ai-xò...

Amb això passem al segon dels mo-ments anunciats.

2.2. L’esquema exili-retornL’exili va ser per a Israel un drama qua-si insuperable i una temptació que sem-blava anunciar l’abandonament de Déui el fracàs de la fe jueva. No obstant ai-xò, vist des de després, l’exili va ser unagran font d’experiència de Déu. Els pro-fetes que abans havien predicat no cer-car suport en poders exteriors sinó en lafidelitat al projecte de Déu sobre Israel,van ensenyar ara a acceptar el desterra-ment, enfront dels que Jeremies anome-na «profetes de Babilònia» (29,15) queanunciaven un retorn immediat i triom-fal.

les lliçons del desterrament aIsrael són molt vàlides per al

possible exili al qual –almenysa Occident– es veu abocada

l’Església d’avui

L’acceptació de l’exili va ensenyaral poble la seva llarga trajectòria d’infi-delitat. Però també li ensenyà que Déués un Déu de tots els homes i que la se-va creació és bona, encara que estiguiinfectada de maldat (així es redacta elprimer capítol del Gènesi… i els deuque el segueixen). Li va ensenyar que

entre els no creients pot haver-hi moltagent que «no té batejat el cap, però tébatejat el cor»26. Li va ensenyar igual-ment que Déu és un Déu de la història,i que els que semblaven grans enemicsde Déu (com Nabucodonosor27 o Cir)poden ser vistos com a servents de Déuenviats per Ell i no com a mers enemicsa eliminar28. El poble jueu va aprendremolt de la resta de pobles i de les sevesreligions.

I, finalment, a l’exili Israel va apren-dre la seva missió històrica concretadaen els poemes isaïans del «Servent deJahvè»: treballar per implantar la justí-cia en totes les nacions, sense violència,sense trencar cap llavor i sense desànim,malgrat les dificultats. I, per fi, encarnaraquella figura que assumeix els pecatsdel món fins a perdre la vida per ells, pe-rò que es converteix en salvació detots29.

La fe d’Israel es va purificar i es vaenriquir enormement durant l’exili. Fetque “el nou poble de Déu” no hauriad’oblidar quan avui se sent de vegadesabocat a “un nou exili”, almenys en lesnostres societats occidentals. L’Esglésiade Jesús va cometre un pecat històric si-milar al d’Israel amb la monarquia: l’a-liança (i després identificació) amb elspoders d’aquesta terra, primer, méssuaument, amb Constantí i més radical-ment amb Carlemany i el poder tempo-ral dels papes. El resultat d’aquest pecatés també similar al que va suposar lamonarquia a Israel: un moment d’es-plendor (la pràctica coincidència entremón i Església) i després una sèrie dedesastres (corrupció, divisió de les es-glésies semblant a la dels dos regnesd’Israel), i només tímides reformes que

20

tracten de canviar les persones, peròsense tocar les estructures. Per això leslliçons del desterrament a Israel sónmolt vàlides per al possible exili al qual–almenys a Occident– es veu abocadal’Església d’avui, en part pels seus pro-pis pecats i per haver estat sorda a lesveus de molts profetes. Però seguimamb la Primera Aliança.

Amb la fe purificada, el poble estàpreparat per al retorn. Aquest es pro-dueix enmig d’una enorme alegria i ambel desig d’una renovada fidelitat a Déuque es reflecteix en tota la “maniobra”d’Esdres i Nehemies, quan s’escenificaun redescobriment de la Llei i es reno-va la fidelitat a ella. És sabut que el re-torn tampoc no va aconseguir fer fidelel poble de Déu: es constata novamentla veritat del profeta Jeremies («no hi hares més enganyós que el cor: no té re-mei. Qui és capaç de conèixer-lo?»;17,9). I així es reobrirà la promesa i lareferència de l’home a l’Únic que potsalvar un poble tan indòmit, canviant-liel cor: «els donaré un cor perquè em co-neguin» i aleshores «Déu serà la nostrajustícia» (cf. 23,6).

Aquesta nova infidelitat constitueixel marc pròxim a l’aparició de Jesús, aqui el Nou Testament confessarà com a“justícia de Déu” (1Cor, 1,30) en conti-nuïtat amb la frase de Jeremies que aca-bo de citar. Amb això passem al terceresquema bíblic.

2.3. L’esquema mort-resurreccióEfectivament: és en tot aquest contexthistòric on sorgeix Jesús. I en ell es re-petirà, ampliat, l’esquema dialèctic queestem veient. La ciència històrica ens ha

mostrat fins a quin punt és imprescindi-ble tot aquest marc (històric, però tam-bé teològic) per a entendre el Natzarè, iha posat en relleu que la gran errada detota la primera investigació sobre la vi-da de Jesús (malgrat les seves moltesaportacions) va ser prescindir d’aquestcontext i mirar els Evangelis com si ha-guessin estat escrits en qualsevol uni-versitat alemanya del segle XIX i no a laPalestina del segle I.

Jesús, en efecte (“justícia de Déu”com acabem de citar), és presentat pelmés jueu de tots els Evangelis com unnou Moisès, un autèntic Profeta i el ve-ritable Servent de Jahvè.

a) Com a nou Moisès, Jesús encar-na de nou l’esquema de l’Èxode: el ma-nament de sortir –a través del desert–cap a la terra promesa és substituït arapel del seguiment de Jesús –amb tota laduresa que aquest seguiment implica–per a ser “pescadors d’homes”. Una ex-pressió que no sembla tenir sentit nu-mèric sinó qualitatiu: el que Déu pretén–com he dit altres vegades– és treure lamàxima humanitat possible d’aquestmar tèrbol d’inhumanitat que som tantsovint els éssers humans. Jesús revelaque Déu vol fer amb cada ésser humàun autèntic «poema de Déu» (Ef 2,9) icrida a col·laborar en aquesta tasca de lacreació divina.

b) Però a part d’això l’evangelistamés jueu situa Jesús en la línia dels ver-daders profetes, enfront de la “falsa pro-fecia” de sacerdots i saduceus (o, en unaltre sentit, de zelotes o essenis): la pro-fecia oberta que s’alinea amb Osees,Jeremies, el Deuteroisaïes, Jonàs i altresprofetes de l’exili30. I que acaba denun-ciant el vaticà del seu temps com aquell

21

que «mata els profetes i assassina els en-viats de Déu», que ha tacat la seva his-tòria amb la sang dels profetes i amb lahipocresia de donar-los culte després oconstruir-los la tomba (Mt 23,29-32.37).

el que Déu pretén és treurela màxima humanitat possible

d’aquest martèrbol d’inhumanitatque som tant sovintels éssers humans

c) I, finalment, Jesús encarna aque-lla figura veterotestamentària delServent de Jahvè (que a partir d’ell dei-xa de representar Israel per a passar a seranunci de Jesús): ve a servir i no a serservit. I servir, carregant-se sobre les es-patlles totes les misèries i dolors de lahumanitat sofrent i, si cal, fins a donarla vida per l’alliberament dels seus. Totsels evangelistes, però sobretot Mateu,han sigut sensibles a les semblances en-tre aquella figura i Jesús. Però aquestservei, que és el del màxim amor, Déuel converteix en font de nova vida per atots: «Ell va portar les nostres febleses iprengué damunt seu les nostres malal-ties», citarà Mateu amb una clara al·lu-sió a Isaïes 53, i això li permetrà posaren llavis de Jesús la coneguda invitació:«Veniu a mi tots els qui esteu cansats iafeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 8,17i 11,28). Invitació innegablement mo-lesta per a qui desitgi anomenar-se se-guidor i imitador de Jesús.

El doble esquema d’èxode-terra pro-mesa i d’exili-retorn es transfigura araen aquest binomi tan cristià de mort-re-surrecció. I és important destacar que aaixò es refereixen els textos del NT quandiuen que la mort i resurrecció de Jesúsva tenir lloc «segons les Escriptures», ésa dir: segons els esquemes bíblics queacabem de presentar, o segons la teolo-gia veterotestamentària de la història.Abstreta d’aquest context, l’expressió«segons les Escriptures» es converteixen una absurda cerca de profecies con-cretes que s’aferra de vegades a la sem-blança d’una paraula per veure-hi unanunci de la mort de Jesús, desbordantel sentit simbòlic de molts trets delPrimer Testament per convertir-los enanuncis oficials.

Abstreta d’aquest context, la refe-rència al Primer Testament degeneratambé en una mala intel·ligència de pa-raules com redempció, expiació o pro-piciació, que seran llegides ara des de lamentalitat penal d’Occident; amb laqual cosa ja no serà el mateix Déu quiduu a terme aquesta expiació, sinó l’ho-me qui la compra a Déu amb el seu pa-timent. Una autèntica deformació delDéu de Jesús comporta una altra defor-mació del sentit del dolor: el primer jano serà el que dóna per amor tot el queés seu, sinó la justícia cruel que nomésse satisfà amb sang infinita. I el segonja no serà l’expressió de fins a on potarribar l’amor en un món desamorat, si-nó que donarà peu a una autèntica valo-ració masoquista del dolor com siaquest agradés per si mateix a Déu. Talcom vaig escriure en una altra ocasió, ladura llei de la nostra història incorregi-ble, que “tot el que val costa”, es desfi-

22

gura en un absurd teològic de que “totel que costa val” (sempre es tracta dedolors no buscats per ells mateixos).L’esquema de «vida entregada- mort-re-surrecció» és en algun sentit el llegat delJesús real, i la porta de la seva revelacióde Déu.

I potser ara podrem entendre el quedèiem en començar el quadern: la insti-tució eclesial sembla molt disposada arespondre a la qüestió de qui era Jesús,amb paraules com «Déu de Déu, Llumde Llum… consubstancial al Pare», quefiguren en el credo cristià, tot i que si-guin més límits negatius de la fe, posatscontra els arrians de fa disset segles, queno pas expressions positives de la nos-tra fe avui.

Però la institució eclesial es marejasempre que algú intenta respondre l’al-tra pregunta: com era aquest Jesús a quil’Església confessa com Déu de Déu iLlum de Llum? Prefereix “imaginar-ho” ella des de la seva pròpia idea deDéu, a demanar ajuda a la història i a lesciències perquè, en la petita mesura quesigui possible, l’acostin a Jesús. Es re-cau així en un procediment que ja vaigdenunciar fa trenta anys: en comptesd’adduir: «Jesús era així –és així queJesús era consubstancial al Pare– pertant, Déu és així!»… es prefereix argu-mentar d’aquesta altra manera: «Déu ésaixí –és així que Jesús era Déu–, pertant, Jesús havia de ser així». D’aquestamanera, el Déu revelat en Jesús se’nstorna digerible i ja no es verifica allò queva anunciar D. Bonhoeffer: que aquestDéu capgira tot el que l’home religiós (iles institucions religioses!) esperen deDéu. Paradoxalment, es trenca així lasíntesi que va buscar l’Edat Mitjana en-

tre fe i raó, i la teologia es converteix en“ancilla philosopiae”31.

Doncs bé: el triple esquema bíblicabans exposat ens dóna una clau decomprensió d’aquests curiosos jocs demans teològics. Totes les parelles queacabem d’analitzar tenen, a més a més,una base històrica que és la que els dó-na origen. El binomi èxode-terra pro-mesa arrenca de la dura realitat d’un po-ble brutalment oprimit. El binomiexili-retorn neix de l’experiència histò-rica d’un poble pecador. I, en perfectasintonia amb això, el binomi mort-resu-rrecció neix del si d’una història con-creta que va ser la vida particular d’a-quell Home particular.

la seva mort revela tambéla temptació

de tots els homes religiosos(i sobretot

de les institucions religioses)d’eliminar aquest Déu

La mort de Jesús va ser una conse-qüència de la seva vida: no va ser un ma-lentès circumstancial (R. Bultmann), niuna necessitat de la justícia incompren-sible d’un sàdic poder diví. Però la li-túrgia de l’Església parla massa vegadesexclusivament de la mort-resurrecció imai de la vida entregada fins a la mort,que és la que Déu va ressuscitar. En elbinomi mort-resurrecció, la paraulamort queda aleshores reduïda a un ter-me genèric aplicable a qualsevol ésserhumà, i perd el color concret d’aquella

23

mort concreta que és precisament la querevela el Déu de Jesús.

Amb tota la precarietat i la provisio-nalitat que té tantes vegades la investi-gació crítica, l’afirmació que la mort deJesús és una conseqüència de la seva vi-da és una de les grans aportacions que lidevem. I si aquella vida i aquella formade ser humana revelaven Déu, resultaaleshores que la seva mort revela tambéla temptació de tots els homes religio-sos (i sobretot de les institucions reli-gioses) d’eliminar aquest Déu.

Concloguem amb una observacióque fa veure la importància, i les dife-rències, d’aquestes dues formes de con-cebre, i té relació amb el tema tan ac-tual de la trobada de les religions. Siaquest Crist que anomenem Déu té el

rostre i la forma de ser concreta deJesús, aleshores la seva divinitat es con-verteix, com ja va dir sant Pau, en «bo-geria per als savis i escàndol per als re-ligiosos»; i això col·loca millor elcristianisme en situació de modèstia id’inferioritat en apropar-se a les reli-gions de la terra: sap que duu un es-càndol. Però si el Crist que anomenemDéu no té un rostre concret, aleshoresla seva divinitat es converteix per alcristianisme en una arma insuperable ien una font de poder que el situa en po-sició de superioritat quan s’apropa a laresta de cosmovisions de la terra. Desd’aquí es comprèn la temptació d’algunteòleg de renunciar a aquest article defe, per a poder apropar-se en pla d’i-gualtat al món de les religions.

24

Si les coses són així, és possible pre-guntar-se si no és aquesta por incons-cient de la figura humana de Jesús el queha provocat que algunes veus eclesiàs-tiques (que percebem com a massapromptes a llançar anatemes cristolò-gics sobre qüestions històriques, senserespectar l’autonomia de cada camp)semblen estar preferint porugament i in-conscientment un fonamentalisme bí-blic impresentable, a un Jesús incòmo-de que (de la mateixa manera que vapassar a sant Pere), quan esperaríem quelloés la nostra fe i el nostre zel com aprovinents «del Pare del cel i no dels ho-

mes», se’ns despenja titllant-nos ni mésni menys que de “satanàs” i ens diu quela nostra manera de pensar en ell no pro-vé del Pare sinó dels homes… (cf. Mt16,16ss).

S’aclariria així aquesta por de la in-vestigació crítica, renascuda a darrerahora en les autoritats eclesiàstiques, des-prés de les declaracions magnífiques imatisades a favor seu, fetes per laPontifícia Comissió Bíblica (i pel ma-teix Vaticà II). És legítim sospitar que elque espanta de la crítica històrica no sóntant les exageracions o els disbarats quepugui proferir algun autor concret (i que

25

3. POR DE JESÚS: UN DIAGNÒSTIC

«Amb la cuirassa de la santa regla, l’elm de la santa observança i l’es-pasa de la santa tradició, amb prou feines arribo a defensar-me… deJesús!». Aquesta frase d’un general dels cistercencs resumeix perfecta-ment la conclusió del present escrit. Potser el millor diagnòstic breu delpecat del catolicisme actual és que, inconscientment, es té por de Jesús.I, per una altra banda, si alguna cosa necessita a fons el catolicisme actualés un retorn radical i confiat a Jesús.

sempre es donaran), sinó la incomoditatde l’atractiva figura de Jesús que sem-bla haver anat traspuant d’aquesta in-vestigació. De la mateixa manera quesucceeix amb moltes promeses històri-ques, podria passar també aquí queaquell famós lema amb el qual va néi-xer la investigació crítica («alliberarJesús de la presó del dogma»), s’esti-gués complint, encara que d’una mane-ra molt diferent del que la investigaciónaixent sospitava: Jesús es va apropanta nosaltres, borrosament però amb al-guns trets inconfusibles. I se’ns apropaalliberat, si no de la presó del dogma, síi clarament de la presó del “dogmatis-me” que acostuma a ser una freqüentperversió de tots els dogmes, i que el te-nia efectivament tancat. Per exemple:alliberat d’allò que Rahner va denunciarfa anys com l’heretgia més estesa enmolts caps cristians: una espècie de“criptomonofisisme” més o menys la-tent32.

Jesús no revelamés divinitat que

la de la seva figura humanai aquest és l’escàndol

de l’encarnació

Com a exemple de tot reprenc el quevaig escriure fa poc: «el problema ac-tual de la institució eclesial podria serque té por de Jesús. I, inconscientment,busca defensar-se’n i no sap com. Peraixò prefereix parlar d’un ‘Crist senserostre’, fins a arribar a prohibir en al-

guns textos de catequesi l’ús de la pa-raula Jesús, al·legant que podria portara un oblit de la seva divinitat. Com si elsescrits joànics, que utilitzen tantes ve-gades el nom de Jesús, oblidessin per ai-xò la seva divinitat, quan el seu perill vaser més aviat afirmar-la unilateral-ment!». Però Jesús no revela més divi-nitat que la de la seva figura humana iaquest és l’escàndol de l’encarnació:«Ningú no arriba al Pare si no és permi», va ser la resposta donada a l’apòs-tol Tomàs quan demanava a Jesús pre-cisament que els «mostrés el Pare».

En temps de Pau, amb el record deJesús tan proper, l’apòstol podia parlarde Crist com a sinònim de Jesús (quanno ho deia significant “el Messies”).Avui dia, ambdues paraules s’han dis-tanciat: Jesús (sense Crist) pot al·ludirsenzillament a allò que copsem, deixantsense expressar la presa de posiciócreient o increient davant d’ell. PeròCrist substituint Jesús sembla apel·lar auna divinitat amb un rostre divers o alièal rostre del Natzarè. Paradoxalment escau aquí en allò mateix de què els catò-lics van acusar antany R. Bultmann: esposa la salvació cristiana merament enel fet que Jesús ha existit, però no en elcontingut d’aquest fet (amb terminolo-gia germana: en el Dass, però no en elWas). Ens salva que Jesús ha existit, pe-rò no quin Jesús és el que ha existit.

Quan vaig publicar la meva cristo-logia fa més de trenta anys vaig insistirtant com vaig saber en un tret de la feen Jesucrist que moltes vegades quedaborrós també en les ortodòxies oficials.La divinitat de Jesús no és res que l’a-fecti en exclusiva a ell (de manera quequi pogués “disposar més d’ell” dispo-

26

saria més de Déu), sinó que, com va re-cuperar el Vaticà II amb un text moltclàssic de la primera Església: «per l’en-carnació, Déu es va unir d’alguna ma-nera amb tots els homes» (GS 22). Ambtots. Sens dubte, les ortodòxies oficialspreferirien que s’hagués dit que es vaunir d’alguna manera amb el papa, oamb els bisbes sols…, però la fe del’Església diu que amb tots els homes.Per això, «Jesús té una filiació afiliant iuna divinitat divinitzant»33.

A partir d’aquesta dada, que l’esco-la paulina va formular com a «recapitu-lació de tot el creat en Crist», vaig con-cloure la cristologia afirmant quel’encarnació ens permet parlar d’una es-tructura cristològica de tota la realitat. Iaquesta estructura es desplegava a par-tir de la vida de Jesús i ens permetia par-lar de la realitat com a absolut, la reali-tat com a maledicció i la realitat com apromesa (encarnació, creu i resurrecció:les tres característiques que resumeixenla cristologia).

I avui, a partir del que s’ha dit enaquest quadern, que el Crist no té un al-tre rostre que el de Jesús de Natzaret,hauríem de parlar també d’una estruc-tura “jesuànica” de la realitat. Aquestaexpressió no ha de ser entesa com unafont de superioritat cristiana, ja que, perla seva resurrecció, Jesús ha deixat deser patrimoni exclusiu dels cristians.S’ha d’entendre més aviat com una cri-da a veure la realitat com marcada pelRegne (que «és a prop»), per l’antireg-

ne (que sembla més present) i per la pro-mesa escatològica. I, per tant, ha de tor-nar la nostra religiositat cap a la realitatsignada per aquest triple existencial.

Jesús resulta a la vegada tanseductor i tan “amenaçador”:perquè obre uns horitzonts

que desbordenla nostra petitesa humana

Des d’aquí potser sigui possiblecomprendre per què Jesús resulta a lavegada tan seductor i tan “amenaça-dor”: obre uns horitzonts quasi inacces-sibles que desborden la nostra petitesahumana. «Humà així només pot ser-hoel mateix Déu», va escriure amb finesaLeonardo Boff com a resum de l’expe-riència de molts que van conviure ambEll. Però tanta qualitat humana ens sem-bla inaccessible, i més com més i millorens coneixem: Jesús, el Jesús real, no elsubstituït per un Crist sense rostre, ensconverteix en imperatiu el que era latemptació de la serp: «ser com Déu».Però la idea de Déu ha quedat girada delrevés en aquesta promesa: perquè estracta de ser «misericordiosos com elPare celestial» (cf. Lc 6,36). Una altravegada quelcom seductor i esglaidadorper a la nostra petitesa.

27

La facilitat impossibleEls llatins es preguntaven “si licet mag-na componere parvis” (si és legítim ex-plicar el més gran amb petiteses). Si decas podríem pujar algun esglaó més enl’escala de la grandesa i pensar enMozart. La seva música sembla fàcil(potser si prescindim del Rèquiem),qualsevol ària de Don Joan fa la sensa-ció que la música sempre ha sigut aixòi només això. Per això brolla i flueixamb senzillesa, sense aquesta altra sen-sació de part difícil que ens pot fer devegades el geni de Wagner...

Doncs bé, tinc la sensació que aquestés l’impacte més gran que ens deixa lahumanitat de Jesús. En apropar-nos-hi,l’humà sembla fàcil. Només quan trac-tem de modelar la pròpia humanitatcomprenem com és de difícil tot això del’humà. D’aquí l’encert de la frase de L.Boff que resumeix l’itinerari cap a la feen la divinitat de Jesús: «Humà així no-més pot ser-ho el mateix Déu». Aquí estoquen novament la seducció i el verti-gen. I aquí precisament som remesos aaquella aventura d’una entrega radical iconfiada que anomenem fe.

28

CONCLUSIÓ: «NO TINGUEU POR»

Els aficionats al tennis han comentat alguna vegada la impressió que elsprodueix el joc de Roger Federer: veient-lo, el tennis sembla senzill. RafaNadal ens deixa una certa sensació que el triomf és fruit de la carreraconstant i l’esforç incansable. Però amb Federer no succeeix així: és comsi casualment “ell fos allà”.

La por que Jesucrist pugui inspirar-nos avui la va inspirar també, no tan solsa les autoritats religioses jueves sinó alsseus mateixos deixebles. Però enaquests l’atracció de Jesús va resultarmés forta que la por. Alguna cosa d’ai-xò és el que se’ns demana avui: aquellseguiment confiat que s’atreveix a es-coltar la paraula tantes vegades repetida«no tingueu por». I que acaba conven-çut que la nostra fe és la victòria quevenç aquest món.

Així, el seguidor de Jesús se sentiràmés d’una vegada plorant amargamentcom Pere, però també cantant com elprofeta Jeremies, entre agraït i espantat:«M’has seduït i m’he deixat seduir»…«La teva paraula ha estat més forta quejo i em crema», etc. (Jr 20,7ss).

Kierkegaard va afirmar que si avuiJesús tornés el tornaríem a matar. I elmatarien, com aleshores, no els oficial-ment dolents (publicans, samaritans,prostitutes, etc.), sinó els oficialmentbons, els guardians de la religió, elsgrans sacerdots i fariseus. Una vegadaque vaig escriure una cosa semblant aLa Vanguardia, un digníssim cardenalde la santa Església va telefonar irritatal meu provincial, protestant i assegu-rant que ell no volia matar Jesús, cosade la qual no dubto en absolut. Nomésmatiso que qui va matar Jesús tampocno volia matar cap enviat de Déu: no elvan condemnar per ser malvats, sinóperquè el càrrec que ocupaven els ence-

gava; ni el van matar per ser jueus, sinóper ser “religiosos” (tot l’antisemitismede la història de l’Església s’ha recolzatsobre aquesta confusió: veritables jueusho eren molt més tots els que van seguirJesús, els que van plorar la seva mort ivan donar després la vida per ell. Pertant, de cap manera no es podia parlarde poble deïcida ni atribuir al judaismela mort de Jesús).

I bé, tinc la impressió que alguna co-sa així ha passat avui. Jesús ha tornat enalgun sentit que no és únicament meta-fòric, la investigació històrica ens l’haapropat. I la reacció de molts “grans sa-cerdots” (davant de casos com el llibrede J. A. Pagola) ha sigut tornar-lo a eli-minar. Exactament com va anunciaraquell gran cristià danès. Però amb elperill de confirmar aquestes paraulesprofètiques de J. Ratzinger amb lesquals conclourem:

Avui l’Església s’ha convertit per amolts en el principal obstacle per a lafe. En ella només es pot veure la llui-ta pel poder humà, el mesquí teatre dequi amb les seves observacions vol ab-solutitzar el cristianisme oficial i pa-ralitzar el veritable esperit del cristia-nisme34.

Potser sí que necessitem tornar unavegada i una altra sobre aquelles parau-les que formen part del discurs de co-miat de Jesús en el quart evangeli: «tin-gueu confiança; jo he vençut el món»(Jn 16,33).

29

1. Santa TERESA DE JESÚS, Llibre de la vida, c. 22.Vegeu també el capítol 7 de la sisena de lesMorades: «si perden la guia –que és el bonJesús– no encertaran el camí»...

2. Simone WEIL, El conocimiento sobrenatural,Madrid, Trotta, 2003, pàg. 84.

3. José I. GONZÁLEZ FAUS, Memòria subversiva.Memòria subjugant, Barcelona, Cristianisme iJustícia, 2001, Quadern 104.

4. Utilitzo aquesta paraula com a inclusiva de parei mare. Però potser convé aclarir que l’adjec-tiu ‘parental’ no ve del masculí ‘pare’, sinó delverb llatí pario, que significa “parir”.

5. La versió que dóna Mateu, Regne “dels cels”,pretén només evitar la pronunciació del Nomde l’“Innominable”, com era costum entre elsjueus. No fa referència en absolut a una situa-ció que es refereixi només al “més enllà”. Pera Jesús no hi ha “més enllà” si no hi ha hagutabans “més ençà”.

6. Aquesta forma de procedir està a la base, perexemple, de totes les condemnes a la teologiade l’alliberament.

7. Per a una anàlisi més extensa, remeto al capítol2.3. «Jesús y los marginados» del meu llibreLa Humanidad Nueva. Ensayo de cristología,Santander, Sal Terrae, 1984.

8. Mamona, en la coneguda paraula aramea.9. Jesús MARTÍNEZ GORDO, Dios, amor asimétrico,

Bilbao, Desclée de Brouwer, 1993.10. Ja des de l’Antic Testament, l’expressió bíbli-

ca «sêmeia kai térata» (signes i prodigis) noes refereix necessàriament a accions miraculo-ses, sinó més aviat a alliberaments i guaricionsen sentit ampli. A Clamor del Reino. Estudiosobre los milagros de Jesús, vaig evocar lapossibilitat suggerida per J. Jeremías que mol-tes guaricions van ser allò que després s’haanomenat “teràpies de superació”. Però aquestpunt és ara menys important.

11. Howard Clark KEE, Medicina, milagro y magiaen tiempos del Nuevo Testamento, Còrdova, ElAlmendro, 1992, pàg. 122-123.

12. Mt 11,19; Mc 2,16.13. Potser perquè aquestes etapes van voler estu-

diar els textos massa en abstracte, o des d’undespatx universitari, abstraient-los del seucontext sociohistòric.

14. El comentari que recull Lluc que “s’estranya-ven de les paraules de gràcia que havien sortitde la seva boca” sembla referir-se al fet queJesús, en citar Isaïes, omet l’expressió “hevingut a anunciar el dia de la venjança deJahvè” que hi havia en el text del profeta. Pera molts jueus, la venjança de Jahvè sempre eracontra els de fora.

15. Podríem comentar també el capítol 6 de Mateu,que, tot i que sembla referir-se a la religiójueva, transcendeix en el fons l’òrbita deljudaisme i constitueix una crítica a tota la reli-giositat humana. Ometo aquest comentari perraons d’espai i perquè ja ho he fet en altresllocs.

16. Igual que només algú profundament catòlicpodria haver estat tan molest amb la instituciócom monsenyor Romero o Pedro Arrupe…Afegeixo aquest exemple per mostrar que laqüestió no està en el sol fet de la pertinença,sinó en la seva qualitat. Cosa que no sé si obli-da de vegades l’anomenada “tercera recercade Jesús”.

17. Jonathan L. REED, El Jesús de Galilea: aporta-ciones desde la arqueología, Salamanca,Sígueme, 2006, pàg. 273.

18. Sobre la noció bíblica d’elecció, vegeu què dica Proyecto de hermano. Visión creyente delhombre, Santander, Sal Terrae, 1987, pàg.671-672. També, Hans W. WOLF, Anthropo-logie des Alten Testaments, München, Chr.Kaiser, 1973, pàg. 209.

30

NOTES

19. De fet, en els relats de la passió, que acostumena considerar-se més antics, els fariseus gairebéno tenen protagonisme en comparació amb elssacerdots, els membres del sanedrí o els sadu-ceus. Però vegeu també la cita de Josefo sobreels fariseus que adueix James D.G. DUNN, ElCristianismo en sus comienzos (I): Jesúsrecordado, Estella, Verbo Divino, 2009, pàg.646, nota 110.

20. REED, El Jesús..., pàg. 18 i 142.21. I, donada la meva pertinença jesuítica, no

voldria oblidar que la paraula ‘jesuïta’ vaarribar a ser sinònima d’hipòcrita en el dic-cionari, precisament després de l’audàciasorprenent i els assoliments dels primersseguidors d’Ignasi.

22. Això planteja una pregunta que no és possibleevitar. Si avui dia fa l’efecte que el Vaticà i lacúria romana s’assemblen molt més al templei a la jerarquia sacerdotal de Jerusalem que algrup de seguidors de Jesús, què ha de fer ales-hores un cristià que confessi que Déu estavamoltíssim més en Jesús que en el temple i lajerarquia sacerdotal? La resposta, que ja nocap aquí, no implicarà cap trencament còmo-de (Jesús tampoc no va trencar amb el judais-me del seu temps), però sí una disposició aacceptar la conflictivitat i la persecució i “elsgrillons i cadenes de la inquisició, per amor deCrist” (sant Ignasi).

23. En llatí: “Non coerceri maximo, contineritamen a minimo divinum est”.

24. La qual cosa, a He 13,11-13, no és només unaindicació geogràfica, sinó una lleugera ironiade tipus social: mor fora de la nostra civilitza-ció.

25. En grec la paraula doxa significa tant “opinió”com “glòria”.

26. Jer 9,24. Naturalment, l’original no parla debatejats, sinó de circumcidada la carn i incir-cumcís el cor.

27. Jeremies 25,9; 27,6.28. ¿No podríem dir avui el mateix, no ja de

Nabucodonosor, sinó de molts enemics delcristianisme com Marx, o Freud, o Nietzsche,possibles enviats per Déu a una Església cegadavant del missatge de Jesús?

29. Remeto per ampliar la figura del Servent almeu Quadern Servir. La lluita per la justíciaen els poemes d’Isaïes, Barcelona,Cristianisme i Justícia, 2000, Quadern 96.

30. Vegeu com a únic exemple Jer 22, 13-16, queno hi ha espai per a citar aquí.

31. Un exemple d’això, ràpid però molt clarifica-dor: en les fórmules litúrgiques figura infinitatde vegades l’expressió “Déu totpoderós” (enpregàries, credos, benediccions…). No troba-rem pràcticament cap vegada l’expressió“Déu totmisericordiós” (infinitament més pro-pera al Hesed i Emeth del Primer Testament).I no és que neguem l’omnipotència de Déu:però en aquella formulació unilateral s’amagauna gran mentida. Ja que Déu no té més poderque el de l’Amor i ha renunciat a tot altrepoder per relacionar-se amb els homes. És, side cas, un Déu omnipotent en l’amor. Tambéserà molt difícil trobar en les nostres litúrgiespenitencials expressions com la de “fidelitat”(o infidelitat) a Jesús i a l’evangeli. Es parlaràgenèricament de faltes i de pecats, però tot elllenguatge suggereix més una espècie demoral religiosa genèrica que una relació ambel nostre seguiment de Jesús.

32. De Mono-fysis (una única naturalesa) va serpotser l’heretgia que més li va costar comba-tre a l’Església: mantenia, des de la seva par-ticular idea de la grandesa de Déu, que lahumanitat de Jesús quedava engolida per ladivinitat, de la mateixa manera que desapareixuna goteta de vi quan s’aboca al mar.Transmet, en definitiva, una imatge de Déuque necessita suprimir l’humà per a afirmar-sea si mateix.

33. GONZÁLEZ FAUS, La Humanidad..., pàg. 303.Allà mateix es llegeix: “la història, recapitula-da en Jesús, es troba feta “Fill”, i la relacióentre el Fill i el Pare que constitueix l’Esperites trasllada a la relació entre la història i elPare, que és l’Esperit com a do promés perJesús» (pàg. 339).

34. J. RATZINGER, Introducción al cristianismo,Salamanca, Sígueme, 1970, pàg. 301.

31