La ballarina de porcellana i les carxofes rebels

La b

alla

rina

de p

orce

llana

i le

s car

xofe

s reb

els

Pub

licac

ions

del

Col

·legi

San

t Miq

uel

LA BALLARINA DE PORCELLANA I LES CARXOFES REBELS. SANT JORDI 2010Han col·laborat en la sel·lecció de textos i d’il·lustracions gràfiques:

Per les etapes d’infantil i primària:En representació dels pares i mares: Anna Albó i Poquí, Julià Blanco i Arbués, Amparo Costa i Serra, Júlia Riera i Peidró.

En representació del professorat:Fina Bofill i Casellas, Marta Carreter i Mas, Montse Constansó i Farré, Imma Salarich i Matavacas.

Correcció dels textos de primària: Sílvia Torrents i Ballús.

Per les etapes d’educació secundària i batxillerat:Dels textos catalans: Ceci Bertran i Cuní, Sílvia Caballeria i Ferrer, Mª Carme Codinai Contijoch, Serafí Curriu i Boixader, Marcel Farran i Morenilla, Vanesa Ferreres i Vergés, Anna Ibàñez i Mir, Isabel Jordà i Font.

Dels textos anglesos: Anna Ibàñez i Mir, David Romeu i Tenas, Francesc Sallés i Pla,Mònica Vallín i Blanco.

Dels textos francesos: Ceci Bertran i Cuní, Anna Ibàñez i Mir.

Dels textos alemanys: Astrid Dedisch i Prat.

De les il•lustracions gràfiques i les fotografies: Sílvia Caballeria i Ferrer, Mª CarmeCodina i Contijoch, Mireia Puntí i Carné, Martí Riera i Casas.

Del disseny de la portada: Gil Grifols i Marín

Del títol del llibre: Meritxell Vilamala i Bové.

Maquetació i impressió: Artyplan, S.A.

La ballarina de porcellana i les carxofes rebels. Sant Jordi 2010.

DIPÒSIT LEGAL: B-16.449-2010 ISBN:

Publicacions del col.legi Sant Miquel, C/ Manlleu s/n 08500 Vic, 93 886 12 44. Abril 2010.Rda. Camprodon, 2 08500 Vic. 93 886 05 95.

www.santmiqueldelssants.cat

Col·legi Sant Miquel dels Sants 5 Certamen literari Sant Jordi 2010

Educació InfantilEl pare, la mare i la senyoreta Pere Prat i Turró 12Sant Jordi Carles Coma i Roca 13La mama i el sol Sanae Bouzakoura 14La meva germana i jo anem a davantde casa a veure si veiem ocells Carla Prat i Serra 15La Princesa torna a casa Irene Espona i Puntí 16Una casa inventada Pau Dinarès i Verdaguer 17El pastor està pasturant les ovelles Aniol de Ribot i Ladero 18El tresor del temps Clara Font i Barniol 19Sant Jordi baixa del cavall i mata el drac Jordi Sala i Puig 20

Educació Primària

El pinzell màgic Mariona Planas i Serra 21El cèrvol volador Bruna Alonso i Cunill 22El pop que no tenia tinta Clàudia Andreu i Muñoz 23La cuca que no li agradaven les fulles Sergi Codina i Belmar 24Fruita de colors Judit Balcells i Oslé 25El savi sense por a Egipte Yassin Drissi i Autet 26Als núvols tot el dia Olímpia Solà i Inaraja 27La bruixa presumida Núria Coma i Roca 28L’aventura del ramat de guepards Arnau Casadesús i Albó 29Perquè els pit-roigs es diuen pit-roigs Berta Codina i Belmar 30El desig d’una morsa Oriol Palomeque i Casals 31La lluna Maria Erra i Euras 33El tigre siberià Alba Roca i Perdigón 34El Canari Jordi Molist i Miquel 35El mar Helena Ordeig i Gonzàlez 36El bram dels animals Carla Gallifa i Terricabras 37Un bitllet de loteria Miquel Castany i Crivillers 39L’enigma de Becan Pau Blanco i Dorca 40Com ser un àngel? Mireia Batalla i Vilacís 42Les quatre estacions Júlia Torras i Molist 45Quan el sol surt Pol Vivet i Masó 46La rosa Ferran Alemany i Sadurní 47Els ulls Carla Peralta i Asencio 48Amb gust de menta Mariona Colomer i Rosell 49En Marc i la ciutat sobre els núvols Paula Saborit i València 51El creuer Ricard Bach i Bofill 53

ÍNDEX


ÍNDEX

Educació SecundàriaThe wind Maria Casaramona i Camprubí 56Haiku Núria solerdelcoll i Vila 57Haiku Júlia Vilà i Gallach 58Dans la mer Júlia Traveria i Solà 59Le printemps Marta Soler i Ylla 60L’obscurité Sara Barranco i Ereñas 61El jove paó reial Clara Gómez i Gorchs 62Un rei just Èlia Vilageliu i Jordà 64La font de la salut Alba Castanyer i Costa 66Haiku Arnau Sadurní i Wider 69Haiku Clara Gómez i Gorchs 70Haiku Marta Clos i Sansalvador 71L’exil Andreu Soldevila i Castany 72Lune Martí González i Solà 73Le printemps Pau Benito i Buch 74Die Gefühle (Els sentiments) Judith Matas i Font 75La piragua Xavier Soler i Collell 76Etapa Carla Pagespetit i Coma 77Res, ningú Meritxell Lladó i Vilar 78La imaginació August Josep Boza i Diéguez 79Never Olga Rodríguez i Ramírez 80The past is past Marc Almató i Sadurní 81The butterfly Jordi Sala i Martínez 82C’est fini Olga Rodríguez i Ramírez 83Cauchemars Bruna Pérez i Turu 84Des mots Laura Donadeu i Casassas 85Peter Pan Carla Pagespetit i Coma 86Mirablau Laia Moral i Ripollès 87Caterina del Ripollès Sandra Nuri i Pradell 92El cavaller del bosc profund Marta Montpeyó i Garcia-Moreno 99Nightlife Georgina Garcia i Vilaseca 104Homesick Maria Espinosa i Vila 105Hidden Feelings Eva Bosch 106Ne pas répondre Anna Vila i Homs 107

Lui Cora Ortega i Cabanas 108

Batxillerat

Atzar i temptació Àlex Boza i Diéguez / Marc Rivelles i Díaz 109El so de les lletres Dídac Membrives i Barniol 110La caixa tonta Ignasi Bofill i Verdaguer / Anna Penella López de Aguilera 111


ÍNDEX

Símbols Laia Badia i Sanglas / Mertixell Rafart i Riqué / Laura Vall i Badia / Yi Zong 112Even a blind man can see Mariona Balart i Vila 129Are you crying, Rosa? Mercè Alemany i Chavarria 131Her Anna Penella López de Aguilera 132Qu’est-ce que c’est la guerre? Sergi Capdevila i Prat 135Orages Marta Codina i Canal 136Le temps qui passe Anna Penella López de Aguilera 137La ballarina de porcellana i les carxofes rebels Meritxell Vilamala i Bové 138El tauler de les reflexions Guillem Dorca i Tomas 142L’últim dinar alegre Juan Fernando Takano i Martínez 145Capvespre Carmesí Sergi Dordal i Vilà 150Presonera del present Anna Perearnau i Barri 153La vida Anna Puntí i Erra 154A, B... Z. Cèlia Muns i Prats 155Crunch Bruna Portet i Danés 157Lights and Shadows Sergi Dordal i Vilà 158

Dibuixos

Sant Jordi Marta Clos i Sansalvador 113Dibuix Nil Espuña i Aumatell 114St. Jordi Alba Castanyer i Costa 114Nimfa protectora Judit Matas i Font 115Sant Jordi Clara Gómez i Gorchs 116Dibuix Mariona Colomer i Rosell 117Dibuix Paula Oliver i Soley 118Dibuix Martí Vivet i Escalé 119Dibuix Arnau Tarrés i Valldeneu 119Dibuix Joan Chércoles i Mercader 120Dibuix Miquel Puig i Banús 120Dibuix Ignasi Sadurní i Viñas 121Dibuix Núria Roviró i Càmara 121Dibuix Sergi Colomé i Capdevila 122Dibuix Pau Vancells i Pujan 122Dibuix Paula Valls i Font 123Dibuix Olga Rodríguez i Ramírez 124Dibuix Andreu Soldevila i Castany 124Dibuix Albert Soldevila i Castany 125Dibuix Ferran Vilà i Sallach 125Dibuix Aniol Torrents i Verdaguer 126Dibuix Berta Casellas i Erra 127Sant Jordi Gerard Soler i Alonso 128


PRESENTACIÓ

L’Oda InfinitaEn record de Joan Maragall

Som habitants d’un món en constant canvi. Vivim en l’era digital i estem con-

nectats bona part del dia a l’ordinador, gairebé tot ho trobem a la xarxa i ens

sembla que no podem viure sense ella: el facebook, el twitter i altres xarxes

socials ens apropen a les persones i a les coses. És tanta la immediatesa de la

informació que ens hem acostumat a aconseguir gairebé totes les dades que

cerquem en un moment. Sembla que la lenta tasca d’estudiar, d’entendre,

d’aprofundir i d’expressar amb exactitud el que s’aprèn no es correspon amb

el nostre present.

Potser per això, l’escriptura del text de Sant Jordi suposa un esforç diferent,

individual i tenaç, i demana una actitud reflexiva, serena i silenciosa, que

comença amb l’esforç de pensar què escriurem i quin gènere escollirem.

L’acte d’escriure requereix que entrem a dins nostre, que escoltem les veus

interiors, que tinguem la necessitat de traduir els sentiments en paraules

triades amb cura i amb precisió, que ordim unes estructures narratives que

atreguin el lector, que les sapiguem mantenir fins al final, que les fem creïbles

i que sapiguem suscitar allò que és tan important en la literatura: l’interès per

conservar la tensió de la història, la subjugació davant d’uns mots bellament

enllaçats i la música de les paraules.

Com a poetes i narradors novells heu escrit, un any més, un text per al concurs

literari de Sant Jordi. En aquestes pàgines hi trobareu els vostres dibuixos, po-


PRESENTACIÓ

emes, narracions i textos. Sense saber-ho, de forma intuïtiva, segur que heu

seguit el procés esmentat abans, el difícil, seductor i atractiu acte de creació

literària. De la creació literària n’han parlat, des de sempre, grans poetes. Al-

guns fins i tot ho han fet de la festa de Sant Jordi Avui volem recordar-ne dos,

Joan Maragall i Salvador Espriu.

El poeta Joan Maragall és uns dels creadors de la poesia catalana contem-

porània. La Institució de les Lletres Catalanes ha endegat l’any Maragall per

commemorar el 150 aniversari del seu naixement (1910) i el centenari de la

seva mort (1911)i per recordar la seva lluita perquè la cultura catalana es mo-

dernitzés. La seva poesia abasta els grans temes de l’home: la passió per la

natura, l’amor per la terra i els seus símbols tradicionals, i el vitalisme heretat

de Nietzche, que el va portar a anhelar “viure en extensió i en intensitat”. Un

dels primers poemes que va escriure, L’Oda Infinita, reflecteix l’acte de creació

poètica com una connexió amb la natura i amb la vida. Vegeu-ne uns versos:

Tinc una oda començada que no puc acabar mai; dia i nit me l’ha dictada

tot quant canta en la ventada, tot quant brilla per l’espai.

Va entonar-la ma infantesa entre ensomnis d’amor pur; decaiguda i mig malmesa, joventut me l’ha represa

amb compàs molt més segur.


De seguida, amb veu més forta, m’han sigut dictats nous cants;

pro, cada any que el temps s’emporta, veig una altra esparsa morta

i perduts els consonants.

....................................

Sols desitjo, per ma glòria, que, si algú aquesta oda sap, al moment en què jo mòria,

me la diga de memòria mot per mot, de cap a cap.

Me la diga a cau d’orella esbrinant-me, fil per fil, de la ignota meravella

que a la vida ens aparella el teixit ferm i subtil

I sabré si en lo que penses, -oh poeta extasiat!-

hi ha un ressò de les cadences de l’aucell d’ales immenses

que nia en l’eternitat.

Salvador Espriu –del qual es commemora el 25è aniversari de la seva mort-

és un altre gran poeta, que es va fer ressò dels durs anys de la postguerra i

del franquisme i que va lluitar a través dels seus versos per mantenir l’amor

per damunt de l’odi fratricida sorgit arran de la guerra civil i per la llibertat

d’expressió. Acurat, amb una poesia reflexiva, conceptual, nítida i carregada

de simbolisme, les seves paraules ens lliguen amb el més profund mediter-


ranisme i amb les arrels del nostre poble. Hem escollit un poema on barreja,

amb una mestria bellíssima, la festa de Sant Jordi i el tema de la mort, un dels

seus temes literaris i vitals:

LES ROSES RECORDADES

Recordes com ens duien aquelles mans les roses

de sant Jordi, la vella claror d’abril? Plovia

a poc a poc. Nosaltres, amb gran tedi, darrera

la finestra, miràvem, potser malalts, la vida del carrer. Aleshores ella venia, sempre olorosa, benigna,

amb les flors, i tancava fora, lluny, la sofrença del pobre drac, i deia

molt suaument els nostres petits noms, i ens somreia.

I res més, us deixem amb els treballs guanyadors. Que gaudiu d’una bona

lectura.


El p

are,

la m

are

i la

seny

oret

a |

Per

e Pr

at i

Turró

1r d’Educació Infantil Accèssit


Sant

Jord

i |

Carle

s Com

a i R

oca



La m

ama

i el s

ol |

San

ae B

ouza

kour

a1r d’Educació Infantil Accèssit


La m

eva

germ

ana

i jo

anem

a d

avan

t de

casa

a v

eure

si v

eiem

oce

lls |

Car

la P

rat

i Ser

ra2n d’Educació Infantil Accèssit


La p

rinc

esa

torn

a a

casa

| I

rene

Esp

ona

i Pun

tí2n d’Educació Infantil Accèssit


Una

cas

a in

vent

ada

| P

au D

inar

ès i

Verd

ague

r2n d’Educació Infantil Accèssit


El p

asto

r est

à pa

stur

ant l

es o

velle

s |

Ani

ol d

e Ri

bot i

Lad

ero



El tr

esor

del

tem

ps

| Cl

ara

Font

i Ba

rnio

l3r d’Educació Infantil Accèssit


Sant

Jord

i bai

xa d

el c

aval

l i m

ata

el d

rac

| J

ordi

Sal

a i P

uig



Segon d’Educació Primària 1r Premi

El pinzell màgic | Mariona Planas i Serra

Temps era temps, a la Xina hi vivia un nen molt pobre que es deia Hiang i

tenia 8 anys. En Hiang volia aprendre a dibuixar, però els seus pares no tenien

diners per apuntar-lo a classes de dibuix. Però ell va anar amb el professor de

dibuix i li va dir:

- Que em deixes un pinzell?

I el mestre va dir:

- Com vols que et deixi un pinzell si no el saps ni agafar?

En Hiang, va marxar amb el cor encongit. A la nit, quan dormia, una llum el

va despertar i li va dir:

- Hiang, aquí tens el pinzell, pensa que és màgic. Pots dibuixar on vulguis i el

dibuix es farà realitat.

I en Hiang així ho va fer, i va viure feliç sempre més.


Primer d’Educació Primària Accèssit

El cérvol volador | Bruna Alonso i Cunill

Hi havia una vegada un cérvol que volia volar. Cada dia el cérvol s’enfilava a

sobre d’una roca i intentava volar. Tot acabava sempre malament. Es feia mal

a l’ull, a l’orella, al genoll i a molts llocs més.

Un dia a la nit, les estrelles el van convertir en cérvol volador.



El pop que no tenia tinta | Clàudia Andreu i Muñoz

Un bon dia, al fons marí, a l’escull de corall en una cova, hi vivia un pop que

no tenia tinta.

Els altres pops se’n reien perquè no tenia tinta.

Un dia va veure passar un dofí i li va dir:

-Em pots ajudar per poder tornar a tenir tinta?

-Sí, i tant!

-El que has de fer és anar a veure el pop gegant i dir-li que et doni tinta.

Així ho va fer, i així ja va tornar a tenir tinta.



La cuca que no li agradaven les fulles | Sergi Codina i Belmar

Hi havia una vegada una cuca que no li agradaven les fulles.

A aquella erugueta no li agradaven gens, gens, gens les fulles i només li agra-

daven els tomàquets i les fruites. Li agradava jugar a tot i era molt trempada

i tothom volia jugar amb ella. Tots els dies estava feliç. La seva amiga marieta

sempre l’ajudava perquè eren molt amigues.


Segon d’Educació Primària Accèssit

Fruita de colors | Judit Balcells i Oslé

Una vegada una nena que es deia Laia va trobar una poma lila. Se la va

emportar a casa i va descobrir que cada deu minuts la poma canviava de

color.

Un dia va convidar la seva veïna bruixota a berenar i, amb molta il•lusió, li va

ensenyar la poma.

La veïna li va dir que era seva. Li va dir que li havia caigut de la cistella un dia,

mentre anava a collir flors.

La Laia li va donar la poma lila, i així la bruixa va poder acabar la sopa de

pomes de colors.


Segon d’Educació Primària Accèssit

El savi sense por a Egipte | Yassin Drissi i Autet

Temps era temps, hi havia un savi que no tenia por de res. Viatjava pertot ar-

reu: Xina, Àfrica, una mica de l’espai, i molt més... però mai, mai, no havia anat

a Egipte.

Un dia va anar a Egipte. Es va instal•lar en un hotel i va voltar molt, i un dia va

decidir anar a una piràmide. Hi havia molts passadissos, i hi va trobar molts

dibuixos i senyals, i una mòmia, i va veure que era d’un faraó i que les riqueses

estaven enterrades al costat. Quan volia marxar no sabia per on anar. Va anar

passant per un camí i al final va poder sortir.

Però, de sobte, va sonar l’alarma del despertador: pi, pi, pi, pi, pi!!!!!!

Només era un somni d’en Joan! Va baixar a esmorzar i va explicar tot el somni

al pare i a la mare, i va pensar: -Quin somni tindré, aquesta nit...?


Quart d’Educació Primària 1r Premi de prosa

Als núvols tot el dia | Olímpia Solà i Inaraja

La Mariona era una nena molt tranquil.la. Li encantava estirar-se a l’hamaca

del jardí, mirar els núvols i imaginar-se el meravellós món que hi podia haver

allà dalt. Dracs de colors i éssers estranys volant pels núvols eren sempre els

protagonistes dels seus dibuixos.

Una tarda va anar a estirar-se com sempre i, contemplant els núvols, en va

veure un que s’anava acolorint. La Mariona va quedar parada. No havia vist

res semblant a la seva vida. S’hi va fixar bé, aquell núvol cada cop tenia formes

més rares. Però, aquelles formes... li sonaven. Sí... No sabia de què, però li son-

aven molt. El núvol es va anar estirant com una serp. A ella li va semblar com

si se li acostés. Aquell núvol es va anar convertint en un ésser estrany: un

drac!. El drac va aterrar. La Mariona va quedar petrificada. Era igual que els

que dibuixava ella. Va clavar un cop de cua. De l’ensurt, la nena va fer un bot

i va anar a parar al llom del drac. Aquest es va començar a enlairar. Cada cop

volava més ràpid.

Quan ja gairebé tocaven els núvols, el drac es va parar i li va dir:

- El món que tu sempre t’havies imaginat, aquí dalt existeix de debò,

però els humans no el poden veure. Tu, en canvi, pots venir perquè amb tants

dibuixos com has fet del nostre món ens ha demostrat que te l’estimes i que

t’encantaria venir-hi. És per això que totes les nits que vulguis pots venir. Però

no ho diguis a ningú!

Des d’aquell dia la Mariona cada nit va al món que sempre havia somiat.

Ssssst!


Tercer d’Educació Primària Accèssit de prosa

La bruixa presumida | Núria Coma i Roca

Hi havia una vegada, en un castell molt vell, una bruixa que es deia Pepeta. La

Pepeta, a la seva habitació hi tenia més de mil capses de maquillatge i també

hi tenia armaris i caixes plenes de vestits! Com que era tan presumida, cada

hora es canviava de roba!

Un dia va participar en una competició perquè es volia posar en forma i estar

més guapa. Era una competició de jocs de diferents menes. El primer joc li

va anar molt bé, perquè només havia de fer uns quants saltirons, però... a la

cursa de sacs va caure de cul, quan havia de fer tombarelles només li sort-

ien croquetes... i tot va continuar així, amb desastres esbojarrats! Va acabar

despentinada, desmaquillada i amb la roba estripada!

Quan es va acabar la competició va dir-se:

- L’any que ve hi tornaré, i prou que m’espavilaré!

Quan va arribar a casa seva, en comptes de posar-se maquillatge, es va posar

a entrenar, i cada dia feia el mateix.

L’any següent, el dia de la competició ho va fer tot molt bé. La gent que s’ho

mirava deia:

- Impressionant!!!

El jurat, quan va acabar la competició, va dir:

- La guanyadora és la Pepeta!!!

La Pepeta estava tan contenta que va plorar d’alegria i tot. I per celebrar-ho

va fer una gran festa.

Des d’aquell dia la Pepeta es va adonar que per guanyar s’havia d’esforçar.


Tercer d’Educació Primària Accèssit de prosa

L’aventura del ramat de guepards | Arnau Casadesús i Albó

En un racó del món hi havia dos ramats d’animals salvatges, un era de guepards i

l’altre de lleons. Els guepards vivien al sector de les muntanyes, i els lleons al sector

dels rius. Un dia el ramat de guepards es van trobar que no hi havia res de menjar:

ni cérvols, ni zebres, ni cap animal més, o sigui que els que guiaven el ramat es van

posar d’acord i van decidir anar cap al sector dels rius. Quan estaven a punt de sortir

de les muntanyes van veure que una femella de guepard anava endarrerida, i li van

preguntar:

- Què et passa? - li va dir un nen guepard.

- Que estic embarassada!- li contestà.

Llavors el petit guepard va avisar el cap per informar-lo que hi havia una femella que

no podia continuar, ja que la seva panxa era molt gran. Llavors van aturar-se tots i van

pensar què podien fer. El més golafre va suggerir:

- Per què la femella no es queda aquí i el petit li fa companyia?... I quan tinguem un

lloc per viure, llavors l’anirem a buscar...

Finalment van trobar un lloc per viure, però la femella no hi va ser a temps, ja que va

criar al bell mig de la muntanya.

El guepard petit, la mare i la cria van anar a trobar-se amb el ramat de guepards. Quan

van arribar, es van trobar que hi havia un grapat de lleons a punt per fer la guerra

contra els guepards. La cria es va posar al mig de la lluita i va dir:

- Per què no compartim la sabana?

El cap del ramat de lleons i el del de guepards hi van pensar una bona estona i es van

adonar que podrien compartir la sabana i d’aquesta manera tenir menjar per a tots.

Conte contat, conte explicat!.


Quart d’Educació Primària Accèssit de prosa

Perquè els pit-roigs es diuen pit-roigs | Berta Codina i Belmar

Aquell dia d’estiu la reunió de les autoritats dels ocells havia començat junt amb en

Pauet, el conserge de la Brancajuntament. Es van reunir perquè cap de les espècies

d’ocells tenia nom. I és clar, es guiaven pel que els havien posat els pares quan van

néixer. Per exemple: Pauet Plomes, Berta Branca, Martí Marí... I l’alcalde del poble dels

ocells va decidir posar nom als tipus d’ocells pels colors.

Tots els ocells van tenir nom menys els que ara s’anomenen Pit-roigs.

L’alcalde va penjar la llista de totes les espècies i colors del poble. Deia així:

Ocells amb el cos marró: Cargolets; ocells amb la ploma lila: Lilosos... Hi havia ocells

de tota mena.

Abans els Pit-roigs no eren gaire coneguts, i tenien el pit blanc. En Pauet, que era un

Pit-roig sense saber-ho, es va adonar de seguida del que passava.

Creia que era una injustícia que no tinguessin com anomenar la seva espècie.

Va voler cap a la Brancajuntament i va preguntar a l’alcalde:

- Senyor excel.lentíssim Alcalde, com és que la meva espècie encara no té nom?

- Com que no en té? No n’hem trobat cap? Això no pot ser! – va contestar, sorprès.

En Pauet va avisar tots els ocells sense nom. Es van reunir vàries vegades per trobar

una solució, tot i que no era fàcil, perquè les tonalitats entre ells eren molt diferents.

Un dels dies, en Pauet va anar a la platja a prendre el sol i es va quedar adormit, sense

crema ni para-sol. Al cap d’una estona es va despertar amb un mal terrible al pit i es

va adonar que el pit li havia quedat d’un vermell molt intens.

Ho va dir a tots els ocells sense nom i van decidir, entre tots, que es dirien Pit-roigs.

En Pauet es va reproduir molt, i tots els seus fills tenien el pit roig.

I vet aquí que aquesta és la història de per què els Pit-roigs es diuen Pit-roigs


Quart d’Educació Primària Accèssit de prosa

El desig d’una morsa | Oriol Palomeque i Casals

Hi havia una vegada una morsa molt petita que es deia Muri. Vivia en una

glacera del pol nord. Un dia va quedar amb les seves amigues foques, els

pingüins i els ossos polars. Un pingüí, molt content, va dir:

- Sabeu què, avui he après a tirar-me de cap.

Llavors, una foca va interrompre dient:

- Doncs jo he après a caminar amb la cua.

I un ós polar va dir :

- Doncs jo he après a caçar peixos – tot emocionat.

Llavors, tots junts van preguntar :

- I tu, Muri, què has après a fer ?

Però un pingüí, ràpidament, va interrompre :

- Jo ja sé què ha après a fer... Ha après a estar tot el dia descansant ! ... Però,

què dic ! Si això ja ho fa cada dia !

Tots es van posar a riure, però la Muri, sanglotant, va dir :

- Sabeu què... ? ... Jo aprendré a volar !!

I tots se’n van riure. Ella va fer la maleta i se’n va anar a l’Àfrica. Quan hi va ar-

ribar, va veure un lloro i el va cridar:

- Senyor lloro ! Que em pot ensenyar a volar ?

El lloro, rient per sota el nas, va dir :

- D’acord, hi, hi, hi, hi, hi. Vine i segueix-me.

Quan el lloro es va aturar, estaven al cim d’una muntanya. La Muri, molt

atrevida, es va llançar. El lloro, ràpidament, va fer un xiulet perquè altres lloros


l’ajudessin amb la morsa.

- Estàs bé ? – va dir el lloro.

- Sí, però ho vull tornar a intentar – va dir satisfeta, la Muri.

- Noooo ! – va cridar el lloro - Ets una morsa, no un ocell. Si les morses estan

sempre gratant-se la panxa, tu també ho has de fer. Ho entens ? – va dir el

lloro immediatament.

- Sí, però...

I el lloro va afegir :

- Vés amb les teves amigues i posa’t a jugar.

La Muri va marxar trista. L’endemà ja estava jugant amb els pingüins, les

foques i els óssos polars. Ells no li van dir res més.

Al cap d’uns quants anys, la Muri es va fer gran i li van donar un gran premi

per ser la morsa que més descansava.


La lluna | Maria Erra i Euras

A la nit surt la lluna brillant,

no podria ser més elegant.

De vegades el seu rostre és rodó,

i d’altres sembla un tall de meló.

Se sent el crit del mussol

que ha emprès el vol.

El seu crit misteriós

fa venir totes les pors.

El mussol, que és molt astut,

surt la nit de lluna plena

per caçar algun animal

i treure el ventre de pena.

Tercer d’Educació Primària 1r Premi de poesia


El tigre siberià | Alba Roca i Perdigón

El tigre Siberià

surt per anar a lligar.

Una tigressa l’espera

prop d’una romeguera.

El seu pelatge és fi,

que sembla la flor de romaní.

Els seus ulls són com maragdes

i brillen com les fades.

Cal que el conservem,

perquè si no el perdrem.

Deixem-lo enamorar,

que d’altres en portarà.

Tercer d’Educació Primària Accèssit de poesia


El canari | Jordi Molist i Miquel

Jo tinc un canari

que és negre i marró

Parla a tothora

sense compassió.

Ell no és groc, ni tampoc gris.

No és ple de colors

que mai hagi vist.

Quan vull jugar

comença a cantar,

i quan no,

sempre vol un petó.

Avui és divendres

i toquen faves tendres:

a ell li agraden tant

que se les menja volant.

Quart d’Educació Primària Accèssit de poesia


El mar | Helena Ordeig i Gonzàlez

Quants secrets.

Els vaixells

arriben al port.

La nit negra,

el cel ple d’estrelles.

Les ones tranquil•les.

Balenes i peixos

que treuen el cap

per sobre del mar.

La sorra mullada,

castells fets pels nens.

Banderes que es mouen

al ritme del vent.

Petxines arrossegades pel mar.

Creuers que es veuen de lluny,

i els seus passatgers

que diuen: “ Adéu “

Quart d’Educació Primària Accèssit de poesia


El bram dels animals | Carla Gallifa i Terricabras

La Gemma vivia en una granja de Suïssa amb la seva família: els pares, els

avis i els seus germans petits.

Un bon dia la nena es va llevar, es va vestir i va esmorzar. El seu avi li va dir

si volia anar amb ell a pasturar les cabres, i ella va dir que sí. Tots dos van

tirar muntanya amunt amb el seu ramat, un ramat gran que sovint es podia

confondre amb les pedres del camí, com si aquestes caminessin. Tots dos

s’ho van passar molt bé. L’avi va explicar a la Gemma un munt de vivències

i d’històries que feien d’allò més feliç la seva néta, però quan tornaven a la

granja, d’un tros lluny van sentir tot el bestiar que bramava. Van recollir tot

el ramat dins l’estable i tot seguit van entrar a la casa i van preguntar si sa-

bien què passava. L’àvia, que era una gran observadora dels fenòmens de la

naturalesa, va dir que en vint-i-quatre hores hi hauria un fort canvi de temps,

i que el bestiar ho anunciava.

Aquella mateixa nit van escoltar el temps per la ràdio, i no van dir res impor-

tant que pogués alarmar-los, només van anunciar nevades no gaire impor-

tants a muntanya.

Però el fet és que l’endemà al matí va començar a nevar, i va caure tanta neu

que al cap de dues hores havien caigut aproximadament uns dos metres de

neu.

Els seus germanets i ella van dir si podien fer alguna cosa per ajudar. Els

grans els van dir que sí. La Gemma va intentar trucar a l’equip de rescat,

però no hi va haver manera de poder-s’hi connectar, i els seus germans van

agafar llenya del llenyer per poder tenir escalfor a dins de casa i també per

Cinquè d’Educació Primària 1r premi de prosa


poder fondre neu per tenir aigua. El pare i l’avi feien camí amb les pales i

també donaven menjar al bestiar.

El mal temps continuava i el fred intens va fer que la neu es convertís en gel.

Ja no sabien què fer. La gran sort va ser que per allà van passar dos heli-

còpters i van veure la situació, van avisar l’equip de rescat i al cap d’una hora

va tornar un dels helicòpters amb ajuda. Van estar molt contents. Els van dir

que mentre estiguessin incomunicats ells anirien a veure’ls cada dia per si

els feia falta alguna cosa.

Al cap de dues setmanes tot havia tornat a la normalitat. Als cims encara hi

havia neu, i el paisatge era extraordinari. Però la granja i els seus habitants

ja gairebé no recordaven el mal tràngol del canvi de temps anunciat pels

brams del bestiar.


Un bitllet de loteria | Miquel Castany i Crivillers

Al pont de Besalú, a prop de Girona, hi havia una colla de vagabunds exiliats. Tots feien

pinya per tal de disminuir la sensació del fred rigorós que feia aquell hivern. Allà, hi

havia un home a qui l’anomenaven Pep de les Garses. Era alt i prim. Tenia els ulls verds

i els cabells negres i llardosos.

Aquell dia feia trenta anys. Els seus amics pòtols van ajuntar tots els seus estalvis i li van

comprar un pastís petit. No era gran cosa, però per a ells era molt.

En Pep, quan va bufar les espelmes va desitjar ser ric (cosa que era impossible), però

ell sempre tenia esperança. Després, tots els de la colla es van menjar el pastís amb un

gran delit. Dos dies després del seu aniversari, en Pep de les Garses, sol com un mus-

sol, passejava per l’avinguda Catalunya quan de sobte va veure un paper que voleiava.

El va agafar i va veure que era un número de loteria. Era el 501524. Se li van il•luminar

els ulls. Tenia el pressentiment que aquest número seria premiat. Va anar a corre-cuita

cap a la taverna més pròxima per veure si havia resultat premiat. Seguidament es va

amorrar al vidre i va veure que el seu número era el primer premi.

Se li va accelerar el cor. Estava eufòric. Però va pensar egoistament:

- Si reparteixo els diners amb els meus amics nòmades, gairebé no me’n quedaran per

a mi. I així ho va fer. Va anar a cobrar els diners a la caixa d’estalvis de Girona.

A mesura que va anar passant el temps, en Pep es va convertir en una persona ar-

rogant, egoista i, per suposat, rica.

Al cap de cinc anys, i després de molt reflexionar, va decidir interessar-se pels seus an-

tics amics. Després de buscar i buscar, es va assabentar que els seus amics eren morts.

Es va entristir tant que va decidir donar tots els seus estalvis a la Creu Roja.

Aquesta història l’he feta perquè moltes vegades, quan reflexionem, ho fem massa

tard.

Cinquè d’Educació Primària Accèssit de prosa


L’enigma de Becan | Pau Blanco i Dorca

En Pep és un noi de dinou anys alt i ben plantat que viu amb els seus avis

per culpa de l’estranya desaparició del seu pare en les terres de Mèxic, a la

península del Yucatan. La seva mare havia mort tres anys enrere a les ruïnes

de Chichen Itza per culpa d’una trampa mentre excavava en la tomba de

Pakal. Un dia, en Pep, cansat de tantes preguntes sense resposta va demanar

als seus avis si el deixaven anar a Mèxic. Els seus avis, com era d’esperar, van

dir que sí, i en Pep va agafar el cotxe (un Smart blau ) i va anar a l’aeroport.

Un cop allà va agafar un vol a Mèxic D.F., on l’esperaven en Jorge i en Berto,

dos companys d’excavació del pare que ja coneixia. El van portar fins a

Becan, que és on havia desaparegut el pare, i li van ensenyar les excavacions

mentre en Pep prenia notes. Al capvespre, tot sopant, li van explicar fil per

randa com havia desaparegut el seu pare. L’endemà li van ensenyar un

mapa:

També li van dir que no havien pogut continuar buscant el seu pare perquè

hi havia hagut un esllavissament. Anaven passant els dies i en Pep va fer vint

anys; van fer una festa i li van regalar uns llibres d’història maia i de Mèxic.

Un dia li van ensenyar com havien avançat les excavacions:

Li van dir també que havien trobat unes escales que semblava que descen-

dien, però encara no ho sabien. Pel que fa al seu pare, encara no l’havien

trobat. En Pep va anar a estudiar a la Universitat de Becan, on es va graduar

en arqueologia. Quan va tornar ja era tot un expert en la cultura maia. Li van

ensenyar el mapa de les excavacions i després hi va baixar; ara tenien tres

pisos. Va trobar un lloc on deia :”La tercera ploma de l’ala de la posta”.

Sisè d’Educació Primària Accèssit de prosa


Van anar passant els dies i en Pep va anar estudiant les ruïnes i al final va

anar al tercer passadís de l’esquerra i va trobar uns jeroglífics que deien:

Si al cap vols anar

una clau has de trobar,

al tercer pis on el sol brilla...

Només es podia llegir aquest tros, perquè l’altra part estava deteriorada pel

temps.

Va baixar al tercer pis, però no hi va trobar res; va recordar ”Hunab Ku, el déu

creador i el déu del sol” i va buscar una imatge del déu o del símbol de Hun-

ab Ku, i en va trobar una. La va pressionar i va sortir un cristall que en Pep va

agafar. Va pujar corrents les escales i el va incrustar en la paret del fons que

es va desintegrar i va deixar veure un ecosistema que estava il•luminat per

un cristall vermell. Allà va trobar el seu pare i es van quedar a viure a Mèxic

fent excavacions.


Com ser un àngel? | Mireia Batalla i Vilacís

En algun indret a l’est d’Alaska hi acabava d’haver un accident que havia

causat algunes morts. Un grup de trineus tirats per huskies havien patinat

en un tros de gel i, perdent totalment el control, dotze trineus havien caigut

per un precipici de neu.

La Jèssica Hopstie també havia mort allà. Tenia deu anys i amb la seva petita

escola havien anat d’excursió a visitar granges de huskies, molt comunes

allà. Ella i uns quants més de la seva classe ocupaven els trineus, cadascú

amb un professional al costat, però tot i així el desenllaç havia estat fatal.

El Sr. i la Sra. Hopstie i molts altres pares més s’havien plantejat denunciar

l’escola, però no la podien tancar perquè era l’única de la comarca.

La Jèssica en aquell moment es trobava dins d’una caixa. “S’hi està molt

incòmode”, va pensar. De cop es va aixecar, i sense obrir la tapa de la caixa va

comença a pujar, pujar i pujar. No es podia parar. Els seus peus no tocaven

a terra i es dirigia cap als núvols. De sobte, els va travessar i allà es va quedar

quieta. Una figura bonica, lluent, amb els cabells ondulats, rossos i tan llargs

que li arribaven fins als peus se li estava acostant. Lluïa un preciós vestit

blanc. Llavors va girar el cap i va veure que per l’altra banda se li acostava

una altra figura. Era molt diferent, tenia els cabells negres i estirats, duia una

forca a la mà, li sortien dues banyes al cap i una cua pel darrere. Totes dues

figures es van parar al seu costat. Algú li va dir:

- Jèssica, som el cel i l’infern. Tu pots triar on anar. Això sí, si tries el cel, hauràs

de passar per unes proves força complicades, doloroses, que necessiten

molta paciència i molta força de voluntat. Si tries l’infern, no hauràs de fer

Sisè d’Educació Primària Accèssit de prosa


cap esforç, te n’hi vas i ja està. I si passant les proves et rendeixes o no les

aconsegueixes passar dins el termini d’una setmana, aniràs a l’infern igual-

ment.

- Vull anar al cel - va contestar la Jèssica, decidida.

Llavors la figura negra va marxar empipada i la blanca, somrient, va agafar-

la de la mà i se la va endur encara més amunt. No s’acabava mai. Pensava:

“Sempre puges i puges”. Quan es van aturar, la figura blanca li va dir: “Ara

t’hauràs d’espavilar: si tens prou força per ser àngel seràs prou llesta per

saber què has de fer”. La Jèssica, sense haver-se’n adonat, va veure que per

tot el seu voltant hi havia moltes més figures blanques. Es va mirar i ella

també duia un preciós vestit blanc. Se n’hi va acostar una amb ales i li va dir:

“Acabes d’arribar al teu malson. No superaràs pas les proves.” Llavors ella es

va fixar en els altres i va veure que alguns portaven ales, però d’altres no. Ella

no en portava. Va anar cap allà on es feien les proves. N’hi havia tantes! Les

havia de superar totes i treure bona nota.

Van anar passant els dies i en va superar algunes, però cada dia anava amb

més morats i més esgarrinxades. I va arribar el dia que només li quedava una

prova per superar. S’havia d’espavilar, ja que se li esgotaven els dies per ac-

onseguir el seu objectiu. Si quan hagués passat la setmana encara no l’havia

superat aniria a l’infern a ser dimoni. Cada dia entrenava de valent. Veia com

a altres aprenents d’àngel ja els sortien les ales, és a dir, ja eren àngels. Però

a ella no. Quedaven tres dies i no havia superat la prova que li faltava. Quan

només quedaven dues hores, la Jèssica no podia més. Però sabia que si es

rendia passaria ràpidament a l’infern. Quan quedaven set minuts, el seu mer-

avellós vestit blanc va començar a descosir-se mentre a sota li anava creix-


ent un vestit negre, brut, lleig i apedaçat. El seus cos van començar a anar

cap avall. Va poder veure que la figura blanca la seguia tot dient-li adéu amb

la mà. Es va parar allà on era dies enrere. La figura blanca es va quedar qui-

eta darrere seu mentre la negra apareixia amb un somriure ferotge amagat

sota la seva caputxa. Quan la figura negra se la va voler emportar, ella va dir:

“Encara queden quaranta set segons!”. La figura negra la va deixar i li va dir:

“Au, doncs, nena llesta, supera-la ara si vols. Va, fes!”.

La Jèssica, desconcertada, va intentar la prova dos cops més, i a la segona

li va sortir! El vestit negre se li va anar fent malbé mentre un formós vestit

blanc i unes ales li creixien en el seu cos, i al seu cap hi va aparèixer una

formosa corona de flors blanques. La figura blanca li va dedicar un somriure

encoratjador i li va tornar a allargar la mà. Ella la hi va agafar i totes dues van

tornar a pujar, pujar i pujar, i la figura blanca li va dir: “Felicitats. Sento el que

t’he dit abans, però la meva feina és aquesta: Desanimar-vos”.

I la Jèssica va continuar allà per tota l’eternitat. A ella li hagués agradat

continuar estant amb els seus pares i coneguts, però sabia que algun dia ells

també hi arribarien i podrien tornar a estar junts en aquell món on tot era

felicitat.


Les quatre estacions | Júlia Torras i Molist

A final de març, tot el que hi ha a la terra

la vida ha recuperat.

La primavera

s’ha posat les botes i ha arribat

quan, amb un barret de flors tendres,

la xicalla ho ha celebrat

Ara ve la calor,

i el sol,

amb la seva resplendor,

fa caure a xics i grans

sobre el plàcid llençol

de les tranquil•les tardes de juliol.

Les castanyes, el color marró,

i les fulles seques amb la seva olor,

regnen en les tardes de tardor.

Sobre la humida capa

cantem una cançó

Al caliu de la foguera,

els últims dies de l’any,

fan unió de tota la gent

que estimes amb tant d’afany.

Cinquè d’Educació Primària 1r premi de poesia


Quan el sol surt | Pol Vivet i Masó

Quan el sol surt,

des de l’era

una veueta misteriosa

se sent fins a l’horitzó.

El rossinyol,

mostrant el seu pit

taronjós i alegre,

vola i vola silenciosament.

Cinquè d’Educació Primària Accèssit de poesia


La rosa | Ferran Alemany i Sadurní

Una rosa vermella plena d’amor

sota la lluna brilla radiant;

les abelles se li acosten plenes d’olor

i li roben el seu estimat cant.

La rosa s’apaga a la tardor;

amb el seu encant plora de tristor,

els insectes la consolen ballant

i li diuen que ja tornaran.

A l’hivern la neu la cobreix:

morta de fred la rosa s’abriga.

Dintre una cova s’amaga.

Els dies passen i desapareix.

La rosa, a la primavera es desperta

discreta i bonica comença a lluir.

El vent la fa moure d’ un cantó a l’altre.

Està contenta, ja no li cal dormir.

Sisè d’Educació Primària Accèssit de poesia


Els ulls | Carla Peralta i Asencio

T’observen tot el dia,

a vegades es tanquen per pur cansament,

atents al que miren, sense despistar-se

per no sentir-se malament.

El temps passa i cada cop fan més amics:

quants més en troben, més en fan.

Mai no queden sols,

tot el dia van passejant.

Sense temor fan les coses

són ells els qui ho controlen tot.

Amb una gran sinceritat et contesten

i la por fàcilment se’ls veu.

Sisè d’Educació Primària Accèssit de poesia


Amb gust de menta | Mariona Colomer i Rosell

Cada estiu, durant les vacances, la Núria i en Marc marxaven a un país estranger cercant una nova aventura. Aquell any, van agafar un vol de darrera hora i el destí els va portar a Mèxic. A l’arribar allà, van llogar un 4x4 i van començar a fer camí. Però la sort no els va durar gaire: al cap de poc, el cotxe es va espatllar i van haver de continuar a peu. Amb petjades sense parar es van endinsar dins d’un bosc frondós i espès. I caminant, caminant, van ensopegar amb un temple.- Què és això!?- Va preguntar la Núria.- Sembla un temple Màia construït durant la república Azteca fa molts anys. -Con-testà en Marc com si fos un expert en aquestes coses (a vegades es donava uns aires...).- Hi entrem?- Va dir ella sense pensar-s’ho ni un moment.- No ho sé, pot ser perillós...- Sempre fas igual! Hem vingut a buscar una aventura, no? - Tan bé que estem a casa.- Va pensar en Marc en veu alta. Es van acostar a la porta. Era grisa i deixada i semblava molt antiga. Estava tancada. Però la Núria no s’ho va pensar dues vegades i amb una puntada de peu l’obrí de cop. A l’instant es van encendre unes antorxes que il•luminaven l’ambient amb una llum tènue i trista. En obrir, un estol de ratpenats van sortir volant. I com ja deveu endevinar, en Marc va xisclar d’espant. Corrent van baixar mil i una escales, fins continuar per un passadís llarg, que semblava que no hagués d’acabar-se mai. Però tot té un principi i un final. I van trobar-se en un cercle tancat, on l’únic camí obert era per la porta d’on havien vingut.- Algun maó hauria de moure’s i donar lloc a una entrada secreta. Ho he vist a moltes pel•lícules.- Va dir la Núria.

Primer d’Educació Secundària 1r Premi


- Massa que en veus.- Va pensar novament en Marc en veu alta. I com si fossin l’Indiana Jones es van posar a tocar els maons fins que en Marc en va moure un. I nyiic... Es va obrir una porta secreta. La Núria va ser la primera d’avançar. Tenia tantes ganes de descobrir què s’amagava darrere d’aquell forat! S’atensà a l’altra habitació i observà que la cambra era plena de colors i tenia un perfum de maduixa deliciós. Hi havia tres armaris: un de blau amb el dibuix de collarets, un de verd amb la foto d’un lleó aixecant peses i un de taronja amb un ratolí explorador gravat. Triar per triar, varen escollir l’armari taronja. Un bon color i un ratolí explorador! En Marc va obrir a poc a poc la porta i hi va veure mig obert un cofre de color de xocolata. El va acabar d’obrir i va trobar-hi un munt de caramels de tots els colors. Amb els ulls tancats en van triar dos a l’atzar. En van provar un cada un. Tenien gust de menta. A l’instant van començar a volar, eren uns caramels màgics.- Hem descobert els caramels voladors!- Que guai!- Va contestar ràpidament la Núria, que com ja he dit, havia vist moltes pel.lícules guais, guais...- Núria- Va dir en Marc escagarrinat- les parets s’estan movent...- Tens raó...- Corre, hem de marxar d’aquí. Però... com?- Sortirem volant! I van omplir-se les butxaques d’uns quants caramels. Quan ja em men-java el tercer una veu em va sobtar: “Passatgers preparint-se per aterrar a l’aeroport de Mèxic. Continuin asseguts i amb els cinturons cordats.” Em vaig despertar. Estava una mica marejada. Vaig menjar-me un caramel, amb gust de menta. No era un llamí màgic ni volador. Però em va fer volar al món de la Núria i en Marc a través de la meva imaginació. Ara, cada dia viatjo al món dels somnis i visc grans aventures.


En Marc i la ciutat sobre els núvols | Paula Saborit i València

En Marc era un nen molt juganer i aventurer. Tenia 10 anys , era prim, de faccions

agradables, i no li feia gens de por estar sol. Jugava a futbol en un equip de les

afores de la ciutat. La seva mare, la Mercè, es dedicava a la natura. Era bonica, rica

i molt intel•ligent. Tenia 30 anys i vivia amb en Marc en una casa molt gran a les

afores de Verdegí que és un poblet situat a l’Empordà on hi ha molta vegetació i

poca gent.

És l’estiu i en Marc ja comença a pensar només a plegar de col•legi, i degut a això

un dia la Mercè i en Marc es van barallar. En Marc tossut com és ell, una tarda se’n

va anar de casa. No sabia on anar, però se’n recordava d’un llibre molt pesat que va

llegir a col•legi, que tractava que un home molt espavilat havia construït una ciutat

a sobre d’un núvol. En Marc amb un avió vell que hi havia a dalt de la muntanya

prop de casa seva, va sortir a volar. Al cap de poca estona, com que en Marc no

sabia pilotar gaire, l’avió va caure sobre un núvol, que no va poder aguantar el seu

pes, però sí el de sota, que era més dens i possiblement l’únic que aguantava el

pes de milions de tones. En Marc no es va fer mal i, mentre estava sobre el núvol, va

tenir la idea de construir-hi ell també una ciutat. Amb un mòbil que es va trobar a

dins l’avió va trucar als seus amics per si volien ajudar-lo a construir la ciutat. Els seus

amics hi van anar de seguida amb un globus de gas construït per ells mateixos. En

arribar al núvol, amb molta il•lusió, van posar-se a treballar. Van tenir molta feina, van

haver de fer molts edificis, carrers, carreteres, zones verdes, llums..., però el cap de 10

dies ja tenien la ciutat acabada.

Un dia, un avió amb poc combustible va caure just sobre el núvol on en Marc hi

havia construït la ciutat. El pilot es deia Gerard, era pobre i tenia 23 anys. Es dedicava

a transportar mercaderies amb el seu avió des de feia poc temps. En Gerard va sortir

Primer d’Educació Secundària 2n Premi


de l’avió. En Marc en veure’l, li va preguntar si es volia quedar en aquest núvol fins

que pogués arreglar el seu avió. En Gerard es va quedar en aquesta meravellosa

ciutat que en Marc i els seus amics havien construït.

Aquella mateixa nit en Marc i en Gerard van sentir un soroll molt estrany, però no en

van fer cas.

La Mercè ja començava a patir per en Marc, i ell ja començava a trobar a faltar a la

seva mare.

Amb el mateix avió vell que en Marc havia fet servir per pujar al núvol, va baixar a

casa seva i el va aparcar dalt d’una muntanya propera. Va baixar de l’avió i va anar

directament cap a casa seva. Allà hi va trobar la seva mare i la seva germana, Violeta,

que tenia 6 anys. Tots tres van pujar a l’avió i van anar a la ciutat que en Marc havia

construït. En Marc li va posar el nom de “Ciutat sobre els núvols”. Quan ja eren a dalt

van tornar a sentir aquell estrany soroll. Aquella mateixa tarda, tots van investigar

d’on venia aquell estrèpit. En Marc va descobrir que la nit anterior mentre ell i en

Gerard dormien havia entrat algú a la ciutat dels núvols. Ho va descobrir perquè hi

havia una part d’aquestl que estava tova, i això volia dir que algú l’havia destrossat.

Aquella mateixa tarda un home va entrar a la ciutat dels núvols amb un helicòpter

preciós. Es deia Pol, era ric i grassonet. Tenia 35 anys. Es dedicava a la Tecnologia, i

l’helicòpter que tenia el conduïa ell, era privat. En Pol va dir que el soroll l’havia fet

ell i que n’estava penedit. L’única cosa que volia era viure en aquesta meravellosa

ciutat. En Marc el va convidar a quedar-se, amb l’única condició de respectar-se

entre tots.

Amb els anys van formar una gran família on tots es respectaven i s’estimaven. Eren

molt feliços sobre aquell núvol. Només calia una cosa, mantenir en secret entre tots

l’existència d’aquella meravellosa ciutat.


El creuer | Ricard Bach i Bofill

Era l’última setmana de curs i els nens de primer d’ESO se n’anaven de viatge amb

un creuer. En Joan i el seu millor amic, l’Adrià, compartien cabina en aquest fantàstic

viatge. Els dos amics estaven emocionats i alhora nerviosos perquè era el primer

creuer que feien. La cabina que els havia tocat era molt gran, hi cabien com a mínim

deu persones. Els dos amics van al•lucinar amb la cabina. Al cap d’una estona, quan

ja s’avorrien, van decidir anar a veure el vaixell. Mentre caminaven van sentir algú en

una porta i van anar a veure què passava. Eren dos nois que semblava que estaven

negociant alguna mena de tracte. Van intentar acostar-s’hi però els nois els van

sentir i els nens van sortir corrents. Van decidir no explicar res a cap professor ni a

cap amic seu. Aquell secret era el més important que mai havien hagut de guardar.

Seguidament, amb silenci i procurant que no els veiés ningú, van anar a la cabina a

parlar sobre el tema. Al cap d’una estona van decidir que investigarien el cas per ells

mateixos sense cap mena d’ajuda.

Primer de tot havien de saber on s’allotjaven els dos individus. Van estar una bona

estona mirant la gent que entrava i sortia de la cabina, però no van trobar res de res.

Quan estaven a punt d’entar a la seva cabina van veure com els dos individus que

estaven buscant entraven a dues cabines, la cabina que estava al costat de la seva i

la que es trobava dues més enllà. Van procurar que no els veiessin. Un dels individus

entrava a la cabina del costat i l’altre a la que estava més enllà. Van pensar que havia

valgut la pena buscar-los tota aquella llarga tarda. Després de parlar-ne van pen-

sar que al dia següent entrarien a les cabines dels dos individus, per veure si eren

sospitoses o no.

Al dia següent van veure com els nois marxaven de les habitacions i anaven a

esmorzar. Els dos amics van aprofitar que els dos nois no hi eren per entrar a les

Primer d’Educació Secundària 3r Premi


cabines. Primer van anar a la del noi que estava a la cabina del costat de la d’ells dos.

Quan hi van entrar van veure un desgavell total en aquella habitació. Mentre es-

taven buscant van sentir un soroll de passos que venia cap a la porta de l’habitació.

Van pensar que serien els sospitosos i es van amagar en un armari de la cabina.

Quan va entrar un dels nois van veure que portava alguna cosa en un sac ben gran.

El sac es movia com si hi hagués vida dins. El noi es dirigia a l’armari on s’estaven

amagant. Ràpidament els dos nois es van amagar entre el demanec de l’armari

quan l’individu el va obrir, va deixar el sac tan sospitós i se’n va anar de la cabina.

A continuació els nois van sortir de l’armari amb el sac i el van obrir. Dins del sac

hi havia una nena de la seva classe: l’havien segrestat. Així, doncs, es tractava d’un

segrest.

Ràpidament, sense que ningú els veiés, van entrar a la seva cabina i van demanar

explicacions a la Rosa, la presumpta segrestada. La Rosa els van fer un breu resum

sobre el que havia passat. Va explicar que el seu pare devia diners a aquells dos nois

i li intentaven fer xantatge aprofitant que la seva filla, és a dir la Rosa, es trobava

en aquell creuer. La van segrestar quan estava a punt d’entrar a la seva cabina. De

moment els professors no s’havien assabentat del que estava passant, i per això

tenien poc temps per enxampar els dos individus. El pla era demanar una clau de

l’habitació dels dos nois misteriosos i tancar-los dins de la cabina fins que vingués la

policia. El pla semblava fàcil, però no ho era gens! El primer pas va ser anar a buscar

a recepció la còpia de les dues habitacions dels dos nois. Per això es van haver de

disfressar de nois misteriosos amb la roba que hi havia a l’armari on s’havien amagat

abans. En Joan estava vigilant els dos nois perquè no fessin res estrany. Mentrestant,

la Rosa i l’Adrià es disfressaven.

Necessitaven un esquer: havia de ser la Rosa, perquè ja la coneixien. El pla era que

la Rosa es fes passar per un dels dos nois i corrés fins a la cantonada del passadís on

l’estarien esperant en Joan i l’Adrià amb dos bastons.


El pla va sortir com ells esperaven i van poder tancar un dels dos homes, però ara

faltava l’altre sospitós. Amb l’altre noi també seguirien el mateix pla. Primer, mentre

la Rosa estava fent d’esquer, la va veure i va començar a córrer fins a la cantonada

on l’esperaven en Joan i l’Adrià. Però no va anar tan bé com abans. El noi va parar els

cops de bastó dels nens i tots tres van començar a córrer. Mentre corrien van pensar

que el millor era separar-se per despistar-lo. Quan es van separar, el noi va decidir

seguir en Joan. Els nens tenien un pla “B”. En Joan va dirigir el noi cap a la cabina i el

sospitós va pensar que el nen era beneit i no sabia el que feia i el va seguir. Un cop

dins la cabina del noi en Joan es va tancar al lavabo de tal manera que el noi no

hi podia entrar. Quan el sospitós anava per sortir de la cabina van arribar la Rosa i

l’Adrià i li van tancar la porta als morros. El presumpte segrestador havia estat derro-

tat per tres simples noiets de primer d’ESO. La Rosa i l’Adrià es van afanyar a explicar

als professors tot el que havia passat i que en Joan estava atrapat en aquella cabina.

Els professors es van afanyar a trucar a la policia, que va arribar molt ràpid, perquè

traguessin en Joan de la cabina i detinguessin els dos nois. Al final els policies van

detenir els dos segrestadors i també van treure en Joan de la cabina. La policia va

donar dues medalles a cadascun dels nens: una per haver estat tan valents i l’altra

per haver capturat aquells dos pintes que ja feia temps que empaitaven. També els

van donar força diners.

Era el millor viatge que havien fet mai i es morien de ganes d’explicar-ho als seus

pares. El pare de la Rosa ja no va haver de tornar els diners que devia, gràcies a ella. I

al final es van fer millors amics tots tres gràcies a aquell viatge.


The wind | Maria Casaramona i Camprubí

Haiku

That instant I thought

That my long blonde hair wanted

To escape from me

Primer d’Educació Secundària 1r Premi llengua anglesa


Segon d’Educació Secundària 2nr Premi llengua anglesa

Haiku | Núria Solerdelcoll i Vila

If it rains little

Or if it rains a lot

The rain is always wet


Haiku | Júlia Vilà i Gallach

Everyone is nervous,

Because we will be

One more in the world.

Primer d’Educació Secundària 3r Premi llengua anglesa


Primer d’Educació Secundària 1r Premi Llengua francesa

Dans la mer | Júlia Traveria i Solà

L’infinité de l’horizon

mouvement constant des vagues

vie sous la mer

Des milliers de bulles d’air

qui luttent pour sortir

les poissons nagent, passent devant mes yeux

Je vois l’éclat de leurs écailles

les plantes qui dansent, le rythme de la mer

les objets perdus qui ne seront pas récupérés

J’observe attentivement ce nouveau monde

et je suis prêt à partir. Je sais que je reviendrai

parce que je suis un plongeur


Le printemps | Marta Soler i Ylla

L’hiver est mort

le printemps se réveille

arrive le bonheur

coule la tristesse

La première fleur violette

naît dans un Bouganvillée

vingt et un mars

C’est printemps

bonheur pour tout le monde

enthousiasme pour tout le monde

Contente je suis

C’est déjà le printemps

Primer d’Educació Secundària 2n Premi Llengua francesa


Primer d’Educació Secundària 3r Premi Llengua francesa

L’obscurité | Sara Barranco i Ereñas

Dans une belle nuit

l’ obscurité est petite,

parce que la lune fait

un peu de lumière

avec les chandelles

que forment les étoiles

grandes et belles.

Elles existent quand le soleil se cache


El jove paó reial | Clara Gómez i Gorchs

Vet aquí una vegada un jove paó reial que vivia en un mas lluny de la ciutat.

Un dia, va adonar-se que no podia passar-se tota la vida en aquella masia i

va decidir d’anar-se’n a veure món.

Va emprendre el seu camí just després de l’albada. Es va posar quatre pes-

setes a la butxaca, es va carregar el sarró a l’espatlla i se’n va anar tot xiulant.

Va parar-se a dinar sota un vell roure. Va menjar de gust i es va posar a fer

una bona becaina a l’ombra de l’arbre.

En despertar-se, s’adonà que no estava repenjat a la soca d’un vell roure,

sinó que es trobava a dins d’una gran cova, a les fosques. S’aixecà i va

deduir que estava en una mena de gàbia ja que va donar-se un fort cop al

cap. Era dins la cova del llop i aquest volia menjar-se’l. No sabia què fer. Es

va posar a suar en veure les lluents i afilades dents del ferotge llop que, en

aquell moment, entrava a la cova amb una espelma a la pota. Sabia que

acabaria fregit i a la panxa de l’animal i va passar-se diversos dies menjant de

valent perquè el llop tingués un bon àpat.

El dia que el llop va posar la clau a la gàbia i aquesta es va obrir, el jove paó

va sortir corrents, més de pressa que el vent. El llop, amb cara de babau, no

va poder reaccionar a temps i el jove paó es va poder escapar. Va córrer tant

com va poder fins al vespre. No sabia on anar, ja que ja era fosc i no coneixia

el territori.

Tot d’una es va encendre una petita llumeta davant seu. Era una diminuta

cuqueta de llum que brillava com un estel. Tot seguit en van aparèixer més,

del nores, tal com havia passat a la primera. Van decidir ajudar-lo, mostrant-

Segon d’Educació Secundària 1r Premi


li el camí del castell. Va seguir-les una llarga estona. La capa de núvols que

cobria el cel va deixar anar una forta tempesta i el jove paó reial veié, dalt

d’una muntanya, unes llumetes. Era conscient que el castell era lluny, però

hi arribà corrents. S’hi va acostar, seguint les cuquetes de llum. Va picar la

porta, però s´hi sentia un ressò de buit.

Va obrir la porta un elegant gall vestit amb un frac i amb un mocador ple-

gat sobre l’ala. Va deixar passar el paó reial i li va posar una elegant manta de

quadres a sobre. El majordom va demanar-li qui era i d’on venia. En contar-li

la seva historia, el majordom, meravellat, el va portar davant la paona reial,

propietària del palau.

El jove paó, amb l’ extraordinària bellesa que contemplaven els seus ulls,

va quedar meravellat. La paona reial vestia amb un elegant vestit de color

púrpura clar, guarnit amb llaços lila fosc. La dama va escoltar la historia del

desconegut i ve quedar sorpresa de la seva valentia i coratge per escapar-se

del llop. La dama va oferir-li una habitació àmplia i molt decorada.

Anaven passant els dies i la paona i el jove paó estaven cada cop més enam-

orats l’un de l’altra. Un dia, passejant pels jardins de palau, es van trobar. Van

demanar-se matrimoni mútuament, al mateix instant.

La celebració es va fer al cap de tres setmanes; hi assistiren els cavallers, no-

bles i vassalls seus i del seu pare, el rei de rocadaurada. El casament va anar

molt bé i van viure feliços i van menjar anissos.


Un rei just | Èlia Vilageliu i Jordà

Fa molt i molt temps, en un país molt llunyà, hi viva un rei amb la seva

esposa i els seus tres fills. El gran es deia Genís i era fort i valent, el mitjà es

deia Marc i era molt llest i el petit es deia Roger i no era ni fort ni llest però

era bona persona. Un dia la seva mare els va dir que el seu pare estava molt

malalt. Van anar a trobar el metge i els informà que tenia una malaltia molt

estranya i que només es podia curar barrejant tres ingredients molt difícils

d’aconseguir: una flor màgica, aigua del gorg Negre i una pedra de sal.

El seu pare els va encoratjar tot dient que qui aconseguís curar-lo seria el

seu hereu, successor del seu tron. Tots tres van marxar a corre-cuita i aga-

faren una bossa plena de menjar, diners i una espasa cada un. Van passar

dies i dies, camina que caminaràs, i els nois no trobaven cap dels ingredients

màgics.

Un dia, tot passant per un caminet van trobar una velleta asseguda en una

roca que els va demanar si li podrien donar una miqueta de menjar. El gran

i el mitjà van fer veure que no la sentien i el petit se’n va compadir i li va do-

nar un tros de pa i formatge que portava. La velleta, molt agraïda, li va donar

d’amagat una pedra blanca com la sal. Els seus germans se’n van burlar i li

van dir que no n’hi donarien pas, del seu menjar, si després el repartia als

pobres.

Camina que caminaràs, van arribar a un pont vigilat per un guàrdia, molt

trist perquè havia perdut la seva espasa. Els va demanar si en tenien alguna

perquè ell pogués continuar fent la seva feina. En Genís i en Marc li van dir

que no li podien pas donar les seves perquè, si no, quedarien desprotegits,

Segon d’Educació Secundària 2n Premi


però en Roger li va donar la que portava. El guàrdia li va omplir la bóta amb

aigua del gorg i li va fer una abraçada abans que continués el camí.

Tot passant per un bosc espès i frondós es van trobar una nena petita que

collia flors amb un cistellet vell i espatllat. Tota contenta els demanà diners

per poder-se’n comprar un de nou. El germà gran i mitjà la van enganyar di-

ent que no en tenien, de diners, però en Roger li va fer pena i li va donar els

seus. La nena el va somriure i li regalà la flor més maca que havia collit.

De cop i volta sentiren un soroll que cada cop es feia més fort: croc, catac-

roc, catacrooc, catacroooc... Quina sorpresa! Era el missatger del seu pare!

Els va dir que no perdessin el temps i tornessin a palau perquè el rei s’estava

morint.

Quan van arribar en Genís i en Marc ploraven perquè no havien estat

capaços de salvar al seu pare. Però en Roger, molt decidit, va córrer a trobar

el metge i li donà els tres regals que li havien ofert. El metge va preparar un

beuratge amb l’aigua del gorg Negre, la pedra de sal i la flor màgica. Quan

el rei es prengué aquesta medicina es revifà i recobrà la salut de cop. Els dos

germans, sorpresos, van aprendre la lliçó: en lloc de burlar-se de la gent el

que havien d’haver fet era ajudar-los. Tots dos entengueren que en Roger

seria un bon rei, just i compassiu.


La font de la salut | Alba Castanyer i Costa

Vet aquí una vegada, en un poble molt llunyà, hi havia un home molt, molt

pobre que tenia dos fills. El fill gran es deia Pere, era molt cregut i orgullós.

En canvi el fill petit, que es deia Jaume, era molt humil i amable. Un dia el

seu pare es va posar malalt i els va demanar que anessin a buscar la font

de la salut i que li portessin una bóta plena d’aigua d’aquesta font. Tots dos

volien ser els primers en portar l’aigua al pare, així que dit i fet, van marxar

cap al bosc.

En Pere que era més ràpid va començar a córrer bosc endins. Quan va parar

un moment per descansar i fer un glop d’aigua, va topar amb un dimoni

que anava disfressat de pastor. El dimoni li va preguntar:

- Pastor, pastor, que no sabria pas cap on es va a la font de la salut?

I el dimoni li respongué:

- Pere, Peret

Tu que ets el més grandet

Que voldries fer una carrera contra mi?

Si guanyes et diré el camí

i si perds hauràs de venir amb mi.

En Pere com que era tan orgullós i sabia que el podia guanyar li va dir:

- I és clar que sí. Que no saps que et guanyaré?

Així doncs van començar la carrera. En Pere li portava molt avantatge i com

que sabia que el guanyaria va parar a descansar i a veure aigua. Mentre

descansava va veure una velleta. La vella li va dir:

-Senyor, bon senyor,

que em podria ajudar?

Segon d’Educació Secundària 3r Premi


a la ciutat vull anar,

però el camí no sé trobar.

- Ho sento molt, però és que ara no tinc temps. Estic fent una cursa contra

un senyor.

La velleta li respongué:

- Que no ho veu senyor?

aquell home és un impostor,

l’enganyarà,

i les conseqüències haurà de pagar.

En Pere va marxar sense escoltar les advertències de la velleta. Així doncs,

quan va arribar a la clariana on hi havia la meta, va veure el dimoni jaient

sota l’ombra d’un arbre, havia fet trampa, havia agafat un camí més curt.

Quan en Pere s’hi va acostar el dimoni es va treure la disfressa de pastor que

duia i es va emportar en Pere a l’infern.

En Jaume també va anar pel mateix camí que en Pere i es va trobar el di-

moni disfressat de pastor. Aquest li va dir:

- Jaume, Jaumet,

tu que ets el més petitet,

que no voldries fer una carrera contra mi?

si em guanyes et diré el camí,

si perds hauràs de venir amb mi.

En Jaume va veure que era l’única oportunitat que tenia de trobar la font de

la salut i de salvar el seu pare i va acceptar l’oferta del dimoni. Dit i fet, que

van començar la carrera. Quan en Jaume es va parar a descansar, va veure la

velleta. La vella li preguntà:

- Senyor, bon senyor,


que em podria ajudar?

a la ciutat vull anar

però el camí no puc trobar.

En Jaume va ajudar a la velleta a tornar a la ciutat. Quan van arribar a la

ciutat, la velleta li digué:

- Jaume, gràcies per ajudar-me a arribar fins a la ciutat, com que te’n dec

una, et dono aquesta pinta d’or. Com més a prop siguis de la font de la salut

més brillarà la pinta, quan hi arribis dóna-li la pinta a una dona d’aigua i ella

et deixarà agafar aigua de la font. Té també et dono aquest collaret que et

pot ser de gran ajuda.

Tal com va dir la velleta, en Jaume va agafar la pinta i el collaret i va

començar a buscar la font de la salut. Busca que buscaràs, que en Jaume va

trobar la font de la salut, va donar la pinta d’or a una dona d’aigua i aquesta

li va deixar omplir la bóta d’aigua de la font. La dona d’aigua com que tenia

el do de saber tot el que passaria li va explicar què li havia passat el seu

germà. En Jaume es va posar molt trist. Quan ja anava per marxar la dona

d’aigua li va veure el collaret que portava penjat i li va dir:

- Jaume! Espera’t! Et proposo un tracte. Si tu em dones el teu collaret, jo

aniré a parlar amb el dimoni i faré que tregui el teu germà de l’infern. Tracte

fet?

- Tracte fet!

Així doncs, en Jaume li va donar el seu collaret a la dona d’aigua. Aquesta

va anar a parlar amb el dimoni i va aconseguir que deixés sortir en Pere de

l’infern. En Jaume i en Pere van tornar a casa. Van curar el seu pare. I vet aquí

un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.


Haiku | Arnau Sadurní i Wider

In the darkest night

Two wonderful eyes

Await their prey

Segon d’Educació Secundària 1r Premi llengua anglesa


Haiku | Clara Gómez i Gorchs

The blue bird

catches my eyes

with a song

Segon d’Educació Secundària 2n Premi llengua anglesa


Haiku | Marta Clos i Sansalvador

Segon d’Educació Secundària 3r Premi llengua anglesa


L’exil | Andreu Soldevila i Castany

Les gens partent,

ils ne veulent pas rester.

Des terres abandonnées, des mas effondrés :

C’est tout ce qui reste de ces terres.

Les avions de guerre bombardent

les longues chaînes de gens innocents,

qui marchent désespérés vers l’ouest

et cherchent la liberté.

Et moi ici, de l’orphelinat

au milieu de la route de la soie

j’observe le visage des mes élèves

et je vois qu’ils n’oublient pas ceux qui ont cru

qu’un jour ils seraient à nouveau libres

Leurs parents

Segon d’Educació Secundària 1r Premi Llengua francesa


Lune | Martí González i Solà

La lune brille au milieu des étoiles

Elle brille bien qu’elle soit seule

pour nous elle est très grande

mais pour le soleil c’est comme une étoile négligeable

La lune pour nous est un grand destin

un lieu où uniquement il y a

les gens les plus intelligents et courageux du monde

Nous avons déjà fait très mal à notre planète

Pourquoi nous allons sur d’autres mondes

si sur la terre nous n’avons pas encore résolu nos problèmes ?

Segon d’Educació Secundària 2n Premi Llengua francesa


Le printemps | Pau Benito i Buch

La saison où la nature fleurit

Maintenant, une belle feuille qui tombe de l’arbre

la saison pour tomber amoreux.

Maintenant, des couples se promenent dans les paysages beaux

la saison où l’on ressent le calme et la vitalité

Maintenant, la vie continue et le temps ne s’arrête pas

La tempête menaçante a commencé à l’horizon

les animaux se cachent en attendant le beau temps

la lumière du soleil me porte l’espérance

les animaux sortent à nouveau

l’éclat de vie m’émeut et me refait

Je vois, finalement, le chemin que je vais suivre.

Segon d’Educació Secundària 3r Premi Llengua francesa


Die Gefühle | Judit Matas i Font

Mein Leben ist sehr kurz

im Vergleich zum Leben der Welt.

Aber es ist voller Gefühle,

helle und dunkle,

gute und schlechte,

glückliche und traurige.

Aber sie sind ein Tropfen Rührung

im Vergleich zum Ozean der Welt.

Els sentiments

La meva vida és molt curta

en comparació amb la vida del món.

Però està plena de sentiments,

clars i foscos,

bons i dolents,

feliços i tristos.

Són però una gota d’emoció

en comparació amb l’oceà del món.

Segon d’Educació Secundària Premi Llengua alemanya


La piragua | Xavier Soler i Collell

Cavalcant pels rius,

dansant per les aigües,

atractiva mirada

que li donen els arbres.

Sota la llum del sol,

sota la fosca nit,

entre magnífics paisatges,

dansant per les aigües.

Immensa foscor,

enmig dels paisatges,

solitud inhumana,

cavalcant per les aigües.

Sota la llum del sol,

sota la fosca nit,

entremig dels arbres,

dansa la piragua.

Tercer d’Educació Secundària 1r Premi


Etapa | Carla Pagespetit i Coma

Segueixo en aquest món

vull sortir-ne,

anar cap a altres bandes

i saber el que és viure.

Vull intentar deixar enrere,

tot aquell passat incert.

Vull intentar deixar enrere,

totes les històries

que conservo en un present.

Serà com renéixer

i començar una nova etapa,

que no conec,

serà com créixer

i deixar el camí desert.

Tercer d’Educació Secundària Segon Premi


Res, ningú | Meritxell Lladó i Vilar

Un cor sense batecs,

una paraula sense lletres,

un mirall sense reflex,

un riu que està sec.

Res, ningú.

Una nit sense estrelles,

un llapis que no escriu,

un llum que no brilla,

un ocell sense niu.

Res, ningú.

Un gos perdut enmig de la boira,

una puput alçant el vol tota sola,

un vell savi que ha perdut la memòria,

un objecte oblidat, lluny de la nostra història.

Res, ningú

Tercer d’Educació Secundària 3r Premi ex aequo


La imaginació | August Josep Boza i Diéguez

La bellesa infantesa

quins temps passats

només poden retornar

si t’atreveixes a imaginar.

No és una casa

no és un cotxe

no és un cavall amb ira

només és una simple cadira.

Un món nou per descobrir

que les portes acaba d’obrir

i només s’hi pot entrar

si et poses a imaginar.

No és un tren

no és un avió

no és un camió

només és una simple caixa de cartró.

Tercer d’Educació Secundària 3r Premi ex aequo


Never | Olga Rodríguez i Ramírez

A book

that is going to remain blank forever,

Two looks

that are never going to meet,

A flower

that is never going to grow,

A candle

that is never going to be lit,

A new way

that is never going to be started,

powerless, it beats me,

I give up …

Tercer d’Educació Secundària 1r Premi Llengua anglesa


The past is past | Marc Almató i Sadurní

Because you arouse all my emotions.

Now I understand that nothing was real,

That you only wanted to see,

If how you want is how I could be.

Now it has been a long time,

And nothing has changed in my heart..

I feel the same as some days ago,

And I don’t want to feel like this anymore.

You are so smart to see,

That like this isn’t how I want to be.

So why don’t you try to solve this?

Maybe because now you like it as it is?

I don’t want to lose you

Although your love isn’t true.

I don’t want to know more options

Because you arouse all my emotions.

Tercer d’Educació Secundària 2n Premi Llengua anglesa


The Butterfly | Jordi Sala i Martínez

The butterfly jumps in the air

It is flying in the spring day

It moves its powerful, beautiful and precious wings

In the light of a clear and sunny day

It stops in a large carnation

And looks around her

With an incredible silence

To return to fly.

It has seen a bird on a tree

She goes out flying, scared

She goes up and down

Until it finds a field of sunflowers

Where it camouflages

It is full of delicious small insects

For the simple and disturbed butterfly.

Tercer d’Educació Secundària 3r Premi Llengua anglesa


C’est fini | Olga Rodríguez i Ramírez

Je ne peux pas éviter de me sentir coupable

quand tu me regardes

avec tes yeux tristes

teintures de mer.

Je ne peux pas éviter de regretter tout

ce qui s’est passé

quand je vois comme le sourire s’efface

de ton visage.

Je ne peux pas éviter de regarder en arrière

quand j’entends tes pleurs

noyés dans la peine et la douleur.

J’ai besoin de regarder en avant,

de continuer à marcher,

d’oublier tout

et de continuer à rêver.

Tercer d’Educació Secundària 1r Premi Llengua francesa


Cauchemars | Bruna Pérez i Turu

Tout était obscur

la nuit envahissait mon âme

j’avais peur, je me sentais seule et j’ avais froid

Enfin ce cauchemar a fini.

Maintenant rien n’importait déjà

seulement recommencer à nouveau

et laisser ces cris d’enfants après être mort

ces mains qui s’éteignaient

ces yeux qui se fermaient…

Tercer d’Educació Secundària 2n Premi Llengua francesa


Des mots | Laura Donadeu i Casassas

Des mots sans sens

des mots qui ne signifient rien

et d’autres qui signifient tout

Mais que des mots.

Des mots qui ne signifient rien

quand ils sont seuls

mais des mots qui ensemble

arrivent à tout nous dire

Des mots que tu peux effacer

et des mots que tu peux réécrire,

mais que des mots !

Tercer d’Educació Secundària 3r Premi Llengua francesa


Tercer d’Educació Secundària Premi en Llengua alemanya

Peter Pan | Carla Pagespetit i Coma

Wohin willst du gehen? Jedesmal, wenn du die Augen schlieβt, er bringt

dich da. Du musst nur an das Unglaubliche glauben, du musst etwas Un-

vorstellbares vorstellen und du musst von etwas

Unmögliches träumen. Er ist immer ein Kind,

er liebt gegen Piraten kämpfen und bis zum

Ende vom Himmel fliegen. Und dies kann

er nur im Land von Nunca Jamás. Er geht

grün angezogen, Campanilla begleitet ihn immer.

On vols anar? Cada vegada que tanquis

els ulls, ell t’hi portarà. Només has de creure

en allò increïble, només t’has d’imaginar allò

inimaginable i has de somiar en alguna cosa

impossible. No deixa de ser un nen, li agrada

lluitar contra pirates i volar fins al final del cel.

I això només ho pot fer al país de Mai Més.

Va vestit de color verd i la Campaneta sempre

l’acompanya.


Mirablau | Laia Moral i Ripollès

Ja era de dia i la Carolina es dirigia cap a palau tant ràpid com li permetien

les seves cames. En els seus 20 anys al servei dels marquesos de Rocabruna

era la primera vegada que arribava tard. Quan ja estava a mig camí va passar

un carruatge que es va aturar uns metres més endavant d’on ella es trobava.

Un home va sortir i li va preguntar:

- On va amb aquestes presses, senyora?

- Noble senyor, sóc la dida de la petita Adriana i faig tard!

- Jo també vaig cap a palau, si vol pujar la portaré amb molt de gust.

- Ho diu de debò? - va dir la Carolina emocionada – M’ha salvat! Mai li podré

agrair prou el que ha fet per mi!

Deu minuts més tard, la Carolina es trobava a la cambra de la petita Adriana,

que ja no era tant petita, ja era una noieta de quinze anys, eixerida i des-

perta.

Com cada matí va despertar-la, vestir-la i pentinar-la. Li va fer portar

l’esmorzar i quan es disposava a sortir de la cambra, l’Adriana la va cridar:

- Carolina, que anirem al poble, aquesta tarda? Segons sembla en Roland ja

ha tornat i em podrà explicar una nova història.

En Roland era el pare del jardiner dels marquesos de Rocabruna. Havia estat

un viatjant i coneixia històries d’arreu del món. Havia marxat uns dies per

anar a veure uns parents i l’Adriana tenia unes ganes boges de veure’l per-

què li expliqués històries noves.

La Carolina li va contestar que a la tarda havia de fer uns encàrrecs al poble i

que si volia la podia acompanyar. La deixaria amb en Roland mentre ella feia

Quart d’Educació Secundària 1r Premi


les compres i després la passaria a buscar. L’Adriana va saltar d’alegria i li va

fer un bon petó a la galta.

A la tarda, totes dues, es van dirigir al poble. L’Adriana va anar directament a

casa d’en Roland, ell ja l’estava esperant amb una tassa de xocolata calenta i

uns pastissets.

- Hola Roland! - va saludar l’Adriana – Com ha anat el teu viatge? Saps al-

guna història nova per a mi?

- I tant! - contestà en Roland – Seu, seu que ara començo.

Mentre l’Adriana berenava, el seu amic va començar la narració.

“Quan jo era petit, vivia en un poble de la costa oriental. El meu avi, que

era pescador sempre explicava una bonica història d’amor a tothom que

el volgués escoltar. Explicava que feia molts anys en aquell poble vivia una

parella jove, en Miquel i l’Anna, que s’estimava molt. El noi també era pes-

cador i sortia cada dia amb la seva barca mentre la seva estimada es que-

dava a casa. Vivien en una caseta a la vora del mar i a ella li agradava baixar

fins a la platja a l’hora que tornava el seu estimat. El que ells no sabien, però,

és que el mar sempre se la mirava quan anava a la platja. Es tornava de color

blau intens perquè ella el veiés, li feia les millors de les onades per saludar-la

i si hagués pogut l’ hauria besada. El mar estava enamorat de l’Anna!

Un maleït dia el seu marit no va tornar. Ella el va estar esperant durant hores

i hores, però no hi havia rastre ni d’ell ni de la seva barca. Tot el poble va

ajudar a buscar-lo però no el van trobar. Ella baixava cada dia a la platja i el

mar se la mirava amb el desig d’abraçar-la i acaronar-la. Diuen que la noia es

va convertir en roca de tot el temps que passava mirant l’horitzó esperant

que ell tornés i també diuen que el mar el té presoner i que quan hi ha una


tempesta és en Miquel que està lluitant amb el mar per poder sortir i reunir-

se amb ella.”

- Oh! Quina història tan bonica i a la vegada trista! Roland, explica’m com és

el mar. Jo no l’he vist mai.

- Bonica, és molt difícil explicar com és el mar. És immens i més blau que

el cel del migdia, a més et dóna una sensació d’amplitud i de llibertat molt

gran. Contemplar-lo et fa sentir viu i lliure.

- Quan sigui gran aniré a veure el mar. M’hi acompanyaràs?

- Segur que sí! - va contestar en Roland.

En aquell moment va entrar la Carolina i van haver de tornar a casa. Quan

van arribar, es van adonar que hi havien visites al palau. La Carolina va

reconèixer l’home del carruatge que l’havia portat al matí. Els pares de

l’Adriana les van fer passar al saló i els hi van dir que tenien una gran notícia

per la noia. Li van presentar al noble que havia arribat:

- Adriana, volem que coneguis al duc de Terraferma, el teu futur espòs!

La noia es va quedar bocabadada, blanca com el paper. No podia ser, aquell

noble tenia cinquanta anys, com a mínim. Ella no es volia casar encara, havia

de fer moltes coses abans de casar-se i, sobre tot, volia veure el mar. Es va

posar a plorar i va marxar corrents cap a la seva habitació sense dirigir la

paraula a ningú.

Els pares no sabien com excusar-la davant del seu promès. Li deien que era

jove, que la notícia l’havia trasbalsat. El noble que s’havia casat dues vegades

i era vidu, per sort, ho va entendre. Van quedar que a l’endemà tornaria a

palau per parlar amb ella i intentaria convèncer-la.

Els pares van intentar parlar amb ella aquella nit.


- Adriana, si us plau, escolta’ns. El duc de Terraferma, és una bona persona. Ell

et cuidarà i et donarà una llar i una família. Bonica, és el millor per tu.

- Que no ho enteneu, eh? Jo vull veure el mar! No m’ho podeu negar, això! A

més jo no l’estimo el duc. No em vull casar amb una persona que no estimo.

No ho faré mai, ho sento, pares!

- Ja t’ho pots treure del cap, això d’anar a veure el mar. Quines bestieses! Tu

faràs el que la teva mare i jo diguem i prou! No vull sentir cap més queixa!

Demà vindrà el duc a parlar amb tu i esperem que et comportis com cal!

L’Adriana es va passar tota la nit plorant sense dormir fins a la matinada. A

l’alba, en Jofre, el jardiner i fill d’en Roland la va sentir mentre tallava les roses

i la va cridar per la finestra:

- Adriana, què et passa? Per què plores?

- Jofre, sóc molt desgraciada. Els meus pares em volen casar amb un vell i

jo no l’estimo. Jo vull anar a veure el mar, no vull quedar-me a casa cuidant

d’un vell!

- No et preocupis, bonica. Farem una cosa. Et portaré a casa el meu pare a

veure què podem fer!

- Els meus pares em vigilen! Com ho farem?

- Li demanarem ajut a la Carolina. Li direm als teus pares que l’has

d’acompanyar al mercat a comprar una cinta per posar-te ben bonica pel

duc.

I així ho van fer. La Carolina va anar a buscar a l’Adriana i en Jofre i van anar

cap a casa d’en Roland. Quan es va assabentar del que havia passat, es va

posar molt seriós i els va dir als joves que encara que marxessin, els mar-

quesos els trobarien i s’enfadarien molt. Era millor donar la cara i tractar de


convèncer-los. L’Adriana no volia tornar a palau, però al final va reconèixer

que era el millor.

Quan van arribar van veure el carruatge del duc. L’estava esperant. L’Adriana

es va posar molt nerviosa i no sabia ben bé què dir. Al final no va fer falta dir

res. El noble duc es va dirigir a la jove noieta i als seus pares, i els va dir:

- Marquesos de Rocabruna i Adriana, lamento haver-los fet patir d’aquesta

manera. He estat rumiant tota la nit sobre les paraules d’aquesta jove i crec

que té raó. Jo sóc vell i ella és una noieta amb tota la vida per davant, per fer

totes les coses que vulgui. Jo no sóc ningú per impedir-li que faci realitat els

seus somnis, per tant, renuncio a aquest casament. També els voldria dir que

jo com a duc de Terraferma tinc unes possessions i un castell al poble de Mi-

rablau, al costat del mar, i per això els convido a passar l’estiu al meu castell

i així aquesta noieta podrà veure per fi el seu desitjat mar. Podrà complir el

seu somni.

Tota la família es va quedar sorpresa per la proposta del duc. L’Adriana se li

va llençar als braços tota emocionada i li va agrair de tot cor els seus bons

sentiments.

I així, el primer dia de juliol, tota la família amb la Carolina inclosa se’n van

anar cap a Mirablau a passar les vacances d’estiu a la vora del mar.


Caterina del Ripollès | Sandra Nuri i Pradell

Antigament, quan es feien servir espelmes als castells i les cabanes i les

batalles eren molt corrents, a l’Edat Mitjana, les noies no tenien la pos-

sibilitat d’escollir el seu marit ja que el matrimoni era un acord que havien

fet les seves famílies quan gairebé encara no havien nascut. Les dames

que s’oposaven a aquest matrimoni acordat eren condemnades a mort o

ingressades en un convent de monges. Aquest va ser el cas de la Caterina, la

pubilla de la Torre del Riu..

- Però pare, que no ho voleu veure? Jo no l’estimo aquest cavaller!

- Caterina, filla, obeeix el teu pare o sinó serà pitjor per a tu. Ja saps que

aquesta tradició ve de moltes generacions anteriors i, avui, tu la compliràs.

- No, per molt que em dolgui desobeir-vos, i m’entristeixi prendre aquesta

decisió, em prenc la llibertat de decidir jo amb qui vull passar la resta de la

meva vida, de decidir al costat de qui vull envellir.

- No serà tanta la teva llibertat Caterina, ja que si no contraus matrimoni

amb Dom Joanot del Ripollès seràs ingressada al monestir de Sant Joan de

les Abadesses. Una última oportunitat és la que et dono, estimada filla, si

no vols ser ingressada al monestir on, dissortadament, acabaràs la resta dels

teus dies.

- Si no em doneu cap més alternativa, així sigui. Ingresseu-me al convent,

pare.

Caterina, amb llàgrimes als ulls, anà a la seva cambra a preparar l’equipatge.

La seva dama de companyia, Ermessenda, ja l’estava esperant. Ermessenda

la intentà consolar, però totes les paraules de consol no foren suficients per

Quart d’Educació Secundària 2n Premi


tranquil•litzar la Caterina.

Carregaren l’equipatge a les burres i emprengueren el viatge al migdia. El

cel era ennuvolat, s’hi podia llegir una futura tempesta car el cel estava molt

negre, el vent bufava amb molta força enduent-se tot el què es posava pel

seu camí. Era un dia fosc, tètric i turmentós. El vent cada vegada bufava amb

més ira, semblava que estigués enfadat, i empenyé els espessos núvols car-

regats d’aigua, que descarregaren sobre el camí que Caterina i Ermessenda

seguien. Era tanta la força que la tempesta adquiria per moments, que les

dues dames s’hagueren de refugiar en un hostal que trobaren a la vora del

camí. Allí passaren la nit i, a trenc d’alba, quan el temporal minvà, les dues

dames emprengueren de nou el seu camí. Les burres avançaven més lenta-

ment que de normal, ja que el fang del camí feia feixuc al seu pas i així es

retardaren algunes hores.

Atravessaren el pont de St. Joan de les Abadesses, creuaren aquell poble for-

mat per poques cases i després seguiren per un camí de carro, que els alts

avets el cobrien per complet. Per les seves escletxes deixaven entrar tímids

raig de llum. Era un bosc ombrívol, amb molt de verd. Arribaren al convent.

- Toc, toc- no obtingueren resposta.- Toc, toc- tornaren a insistir.

- Ja va, esperin.- contestà un fil de veu. – Bon dia tinguin, senyores, què

desitgen?

- He vingut a acompanyar la meva senyora, ja que per petició del seu pare

ha de ser ingressada al convent.- va respondre Ermessenda, tot ensenyant-li

el document signat pel seu pare.

- D’acord, no es quedin a la porta, que fa fred. Passin, passin.

Quan encara no feia una setmana que Caterina havia entrat al convent, fou


anomenada Sor Virginitat. També li assignaren una tasca com s’havia assig-

nat anteriorment a les altres monges. La tasca que li encomanaren a Cate-

rina fou la de tractar amb el cellerer, cada dia a les set del matí, i preparar el

dinar per a tota la germandat.

Resulta, però, que a les set del matí del dia següent no aparegué el cellerer,

sinó un noi jove, molt ben plantat, amb una mirada que enamorava.

- Maria! Que no obres la porta a aquest pobre cellerer?- Cridà després

d’haver estat una bona estona picant.

Caterina, corregué cap a la porta, l’obrí d’una revolada i digué:

- Shtttt! No cridi si us plau, que despertarà a les germanes.

- Perdoni germana, veig que és nova, no? Com es diu?

- Sor Virginitat, i vós?

- No, no et demano amb quin nom t’han batejat, sinó quin és el nom que

els teus pares et donaren. Em presento, sóc Galceran, per servir-te.

- El nom amb el què els meus pares em batejaren fou Caterina, la pubilla de

la Torre del Riu.

- Doncs Caterina, aquí tens l’encàrrec, a reveure. Ah, i el pròxim cop no em

tinguis tanta estona en espera!

I abans que Caterina pogués pronunciar ni tan sols una paraula Galceran

s’esfumà.

Caterina agafà les caixes, les entrà dins la cuina i començà a posar els ali-

ments al lloc que els hi corresponia. Mentrestant, una noia amb la pell

blanca i fina com la del marbre tragué el cap per la porta i digué:

- Bon dia tinguis germana, sóc Sor Puresa. Ahir, la mare superiora Abadessa


em digué que et donés un cop de mà ja que ets nova en tot això.

- Oh, gràcies. No saps pas com t’ho agraeixo, tots aquests aliments em ten-

ien ben amoïnada.

- Tranquil•la, que jo t’ho ensenyaré.

Les dues germanes parlaren i parlaren, semblava que s’entenien d’allò més

bé. Violant –que aquest era el nom de bateig de Sor Puresa- li ensenyà tot el

que Caterina necessitava aprendre per a poder realitzar les tasques encoma-

nades amb èxit.

Els dies avançaren, i amb ells l’amistat de Caterina i Violant. S’havien conver-

tit en verdaderes amigues, en germanes. Un matí de tardor, després que el

cellerer els dugués l’encàrrec, Violant, en veure la manera en què Caterina el

mirava, li digué:

- Ai, ai, ai... Que em sembla que algú s’ha enamorat del jove Galceran.

- Ai ximpleta, però amb què em surts tu ara?

- Caterina, no t’enganyis, el jove Galceran t’agrada, es veu en la teva mirada,

no em menteixis a mi. No cal ser gaire expert en amor per descobrir tal

evidència.

El to vermellós que el rostre de Caterina adquiria per moments la delatà.

Després d’aquell dia, Violant i Caterina no parlaven d’altra cosa que no fos

de Galceran, fins que arribà el dia en què Violant decidí d’escriure-li una nota

i donar-li el dia següent al cellerer. A la nota hi escrigué:

“Galceran, Caterina està bojament enamorada de vós, però per motius re-


ligiosos li està estrictament prohibit mostrar els seus sentiments a cap home.

Així que ho faig jo. Ella no n’està al corrent d’aquesta nota, per tant, si vós

l’estimeu us presentareu a sota del balcó on hi ha una tulipa blanca quan la

llum de les estrelles es reflecteixi als estanys. Al contrari, si no us presenteu,

no ferireu els seus sentiments i jo sabré la veritat i intentaré que Caterina

deixi de pensar constantment en vós.”

A les set, com cada matí, se sentia el so del picaportes colpejant contra la

fusta de la porta insistentment. Com de normal, les dues germanes obr-

iren la porta a Galceran, però aquell dia va passar una cosa diferent, Violant

es despedí de Galceran amb dos petons. Però el que Caterina no veié és

que fou una estratègia de Violant per tal de poder posar la nota a la butx-

aca petita de la bossa, que Galceran duia penjada a l’espatlla, i que ella no

se n’adonés. En aquell instant, Caterina interpretà d’una manera errònia

la situació i actuà com un infant a qui li prenen allò més preuat per a ell.

Malpensà de Violant i arribà a la conclusió que en aquest món ja no hi havia

ningú en qui poder confiar, ja que Violant, tot i saber quins eren els seus

sentiments cap a Galceran, actuà com actuà.

Fou el dia en què decidí d’escapar-se d’aquell convent.

Aquell vespre Caterina no baixà a sopar, mentí a les seves germanes dient-

los que no es trobava bé. Així doncs, el moment idoni per idealitzar la seva

fugida era quan totes estaven reunides al menjador. Mentrestant, Galceran

estava sota el balcó de la tulipa blanca, esperant que algú sortís al balcó,


però la seva sorpresa fou que Caterina sortí corrents per la porta i en un

instant s’endinsà en l’espès bosc. Galceran s’estranyà molt i decidí seguir-la.

Era una nit en què la lluna era plena i el cel molt estrellat. Es podien sentir

els udols dels llops a la llunyania i el so que es produïa quan el vent feia

dansar les branques dels arbres. L’impuls que feia que Caterina corrés no

era el d’arribar a cap lloc, era l’impuls de posar fi a la seva vida i acabar amb

tot aquell sofriment ben aviat. I sense saber en quina direcció corria ni a on

volia anar a parar, després de córrer cinc minuts en aquell espès bosc, arribà

al pont de Sant Joan de les Abadesses. Caterina estava en un estat de xoc

que no li permetia de raonar les coses, i amb això que s’acostà a la barana

del pont i s’hi enfilà.

Galceran corregué rere seu, però en arribar al pont, el primer que veié fou la

figura de Caterina desplomant-se sobre el riu. La seva reacció va ser encara

més precipitada que la de Caterina i es tirà també del pont. Caterina es

trobà suspesa en l’aigua, li semblava que el temps no transcorria, que no es

movia, però cada cop s’enfonsava més i més.

Galceran nedà i nedà cap a la profunditat del riu i per fi trobà la Caterina. Ella

notà com una càlida mà l’agafava pel seu delicat canell. Obrí els ulls i veié

el rostre de Galceran. En aquella mirada s’hi podia llegir incertesa, desesper-

ació, però el que hi dominava fou el sentiment de l’amor, tan intens com

el que ella sentia per ell, un sentiment molt especial; va ser l’última mirada

que Caterina recordà, car el cabal del riu era tan fort que no pogueren


lluitar contra ell i no aconseguiren mai més sortir a la superfície. En veure

que no tenien cap esperança, Galceran rodejà amb els braços el delicat cos

de Caterina i el corrent, cabalós, s’endugué riu avall els dos enamorats i es

fongueren en les fredes aigües del riu Ter.

Un dia d’estiu arribà una dama al convent que volia ingressar i se li assignà

l’habitació de Caterina. Aquesta desféu el seu equipatge, obrí el bagul i a

dins hi trobà, en un racó, un sobre vell i empolsinat. L’agafà, bufà la pols

restant del pas del temps i l’obrí. A la carta hi posava:

“Estimats pares, la decisió d’ingressar-me a un convent no fou la millor que

vàreu prendre. No té cap sentit passar la resta dels meus dies empresonada

en aquest convent.

Jo vaig néixer per poder fer alguna cosa més a la vida, no per morir-me de

malenconia. No estic feta per això, i si vaig pensar que ho suportaria, em

vaig equivocar. Us vaig donar un gran disgust, ho sé, però estic molt trista.

Per això, avui, marxaré i no tornaré mai més. El cabal del riu em conduirà cap

a una altra llibertat. No us preocupeu, que allà on em dugui el riu estaré bé.

L’aigua em va portar al convent i en aigua em convertiré.

Atentament, la vostra filla Caterina que sempre us ha estimat.”


El cavaller del bosc profund | Marta Montpeyó i Garcia-Moreno

El futur no sempre és com un s’espera. A vegades és millor, a vegades pitjor,

però sovint només diferent. Per a en Silvà va ser totalment insospitat i força

inversemblant. La nostra història se situa a l’inici de la seva adolescència.

En aquella època en Silvà vivia al bosc proper al seu poble, un bosc que

havia estat destruït uns mesos enrere pels homes del rei. Des de llavors

havien vagarejat pel bosc buscant refugi, fins que s’havien instal•lat en ca-

setes dalt dels arbres. Els pares, antics pagesos i artesans, s’havien convertit

en bandolers i sobrevivien com podien.

Tot això, però, semblava no preocupar els nens, que eren feliços i jugaven

com si res, embadalits davant la bellesa del lloc on els havia tocat créixer i la

constant aventura que vivien.

El cas és que aquell dia de finals de tardor, en Silvà es trobava en una gran

sala subterrània plena d’instruments estranys. Vosaltres segurament ho hau-

ríeu qualificat de laboratori antiquat, però per a ell, fill d’un terrissaire i amant

de la natura, allò semblava obra de Déu.

Però el camí fins a aquell lloc no havia estat gens fàcil. Mentre explorava

el bosc tot buscant bons llocs per jugar, havia anat a parar a una zona on

alguns arbres encara eren verds, i semblava que fessin un caminoi cap a

una cova apartada. Va entrar-hi i va esperar que els ulls se li adaptessin a la

foscor. En una paret, va poder distingir uns símbols estranys. S’hi va acostar i,

observant-los atentament va descobrir que podia entendre’ls. Deien alguna

cosa d’enfrontar-se a decisions difícils i mostrar les pròpies virtuts per poder

accedir a una gran font de coneixement i felicitat. I misteriosament aquest

coneixement ja havia començat a arrelar dins seu, ja que tot i ser pràctica-

Quart d’Educació Secundària 3r Premi


ment analfabet va entendre aquella llengua estrangera i va saber com en-

trar. Amb compte, va prémer alguns símbols fins que la paret es va enfonsar

tot mostrant un llarg passadís. Animat per la bona perspectiva i segur de sí

mateix, en Silvà es va endinsar al desconegut.

El primer que es va trobar en entrar a aquell fosc passadís va ser un gran riu

d’aigües fosques i turbulentes que li impedia el pas. Va intentar buscar un

lloc per on creuar, però cada cop que s’acostava a l’aigua una densa boira

li impedia veure’s fins i tot els peus. Naturalment, creuar el riu a gual que-

dava totalment descartat, perquè no en sabia la profunditat ni l’amplada i

les aigües estaven massa agitades. No li quedaven gaires opcions, però, i va

intentar imitar Déu Nostre Senyor i caminar-hi per damunt. I li va funcionar

força bé, tenint en compte que quan va posar el peu damunt de l’aigua tota

la boira es va esvair i el riu va calmar-se, deixant veure dues cordes, antigues

però gruixudes i resistents, que anaven d’un cantó a l’altre del riu i que li

podrien servir de pont. Així que s’hi va enfilar com qui s’enfila a una branca i

va travessar el riu.

Un cop a l’altra riba en Silvà es va haver d’enfrontar a altres perills. Primer

va haver de rescatar un nen una mica més petit que ell que s’estava ofe-

gant al riu que ell tot just acabava de creuar, i que tan bon punt va sortir de

l’aigua va marxar corrents i va desaparèixer en la fosca. També va haver de

resoldre diversos enigmes i jocs visuals, enfrontar-se a animals salvatges i a

les seves pors més profundes (bàsicament els soldats del rei), escapar d’un

foc descontrolat que no va acabar de saber què cremava, ja que dins la cova

només hi havia roca sòlida, etc. Però el més dur de tot era l’eterna foscor i

soledat, que semblava durar hores i era tan densa que es podia tallar amb

una espasa.


Les dues últimes proves van ser probablement les més difícils. En una havia

de creuar un pont assotat pel vent que travessava un gran congost al fons

del qual discorria un altre riu, i en l’última va haver de suportar la mirada

penetrant de la criatura Ouròboros, la gran serp alada, unió dels quatre ele-

ments (terra, foc, aire i aigua) que envolta la terra per evitar que se separi.

Segons els vells del seu poble, tenia la capacitat de llegir el cor de les per-

sones i jutjar-les. En Silvà tenia por que no el cregués digne del tresor que

anunciava la inscripció de la cova, però va reunir forces i va passar davant

seu sense problemes.

I per això allí estava ell, en aquell gran laboratori d’alquímia, observant

embadalit tot el que veia. En posar el peu dins la sala, un seguit de torxes

penjades de parets i columnes es van encendre com per art de màgia, i

alguns aparells van començar a emetre estranys llumets i colors. En Silvà va

vagarejar durant una estona pel lloc, remenant tot el que li semblava curiós i

preguntant-se per a què servia i a qui pertanyia tot allò.

Damunt d’un escriptori va veure un gran llibre enquadernat en cuir negre i

amb lletres daurades. S’hi va atansar i el va obrir. Semblava una espècie de

dietari, amb entrades de pràcticament cada dia que descrivien els experi-

ments d’un gran savi. El diari començava així:

“Allò que busques no sempre trobaràs. Si ets aquí, amic, vol dir has passat les

proves i, com els grans cavallers antics, tens el poder per canviar les coses.

Perseverança i saviesa tindràs com a aliats, però en aquests temps difícils no

només t’hauràs d’enfrontar als enemics. Els pitjors perills són els que proce-

deixen del nostre interior, i cal ser molt més valent per enfrontar-s’hi que no

pas si tens un drac al davant. Però el viatge no serà planer, puix tothom an-

helarà el teu poder i intentarà arrabassar-te’l com sigui, per això cal que no


revelis el teu secret a aquells en qui no confiïs la teva vida, o tots pagarem

molt car el teu error.

Avança amb valentia, sigues prudent i hàbil. Segueix el camí que se’t mostra

aquí i ajudar el món podràs al moment de més necessitat. Fes cas al teu cor i

segueix els presagis; reuneix-te amb mi al moment i lloc indicats. (...)

Jo t’ensenyaré tota la saviesa d’aquest món, però només tu pots trobar el

camí veritable si el cerques de veritat. En aquest llibre trobaràs tot el que

necessites, i amb mi aprendràs les arts de lluita i paraula, les ciències i astro-

logia.”

En Silvà sentia la veu del misteriós autor del llibre, anomenat Zoil, embol-

callant-lo i captivant-lo amb les seves boniques paraules plenes de bondat

i saviesa. Li havia posat la por al cos, però estava disposat a superar el repte,

pel bé de tots. El llibre seguia descrivint els invents del mag, cada un més

sorprenent que l’anterior. De cada cosa que llegia se’n formava una imatge a

la seva ment que llavors prenia forma i es dipositava en algun lloc de la sala.

I en aixecar la vista el va veure allà palplantat, alt i majestàtic, amb una llarga

barba trenada: el mag Zoil, que l’observava fixament envoltat d’un halo

de llum blanca i divina. Però no era real, sinó una figura incorpòria que,

tanmateix, li serví durant molts anys per aprendre els misteris de l’Univers.

Parlà amb ell llargues hores i aprengué més del que la humanitat sap a

hores d’ara, perquè Zoil li va revelar que, tot i que no era un àngel tal com

l’entenien els cristians, no distava gaire d’aquesta definició, i que havia viscut

antigament a la Terra i des de llavors havia cercat per l’Univers coneixement

per transmetre als seus iguals. Segons Zoil, Silvà era humà però era un dels

pocs escollits que apareixen de tant en tant per protegir-nos de grans perills

que escapen a la nostra comprensió.


Per això durant molt de temps en Silvà desapareixia cada dia per anar a la

cova. Va créixer en força, saviesa i valentia, i va adquirir capacitats sorpre-

nents.

I quan féu els vint anys el mag Zoil jutjà que ja estava preparat per a esdeve-

nir cavaller, de manera que el jove noi escanyolit que havia entrat per primer

cop a la cova en va sortir finalment com el cavaller Silvà del Bosc Profund.

Es va donar a conèixer en unes justes convocades pel rei de França, i des

de llavors es va anar forjant un nom. Va ser un gran cavaller, però mai ningú

sabia on era ni què feia, però sempre apareixia en moments de necessitat

per ajudar a la gent corrent dels abusos dels tirans. Corria la brama que

també era capaç de controlar els quatre elements de la natura, que eren els

seus aliats i amics.

I així, durant un temps, el món va ser una mica millor. I tot i que molta gent

provà d’aturar-lo, ell mai desistí ni es deixà vèncer, fins que la seva hora

va arribar i l’edat féu presa d’ell. Silvà va deixar petjada en aquest món i va

marxar feliç amb la mort, talment vells amics, perquè sabia que més gent

com ell lluitaria per defensar els altres.

I conten les històries que, quan aquell vell de robes fosques, llarga barba

trenada i mirada riallera va exhalar el darrer sospir, un somriure de felicitat

es dibuixà a la seva cara i una gran llum va sortir del seu cos, embolcallant-

lo fins que es van fondre en un sol ésser que va marxar cel enllà. I d’aquella

gran persona sols en va el record de la gent i la voluntat de recerca d’un

món més just.


Nightlife | Georgina Garcia i Vilaseca

Among colorful lights

and alcohol baths

the problems seem blurred

After the long night,

When the city has hangover

Short sweaty clothes

And shit faces

Walk on the embarrassing avenue

Looking beyond the make-up

You can check the excess

What does the madness of the night do,

That is like an addiction?

Quart d’Educació Secundària 1r Premi Llengua anglesa


Quart d’Educació Secundària 2n Premi Llengua anglesa

Homesick | Maria Espinosa i Vila

Haphazard hairstyle.

Handshaking our hands.

Healing our friendship.

Halting our love.

Heaping our memories.

Heaving together.

Hazy feelings.

Helpless hearts.

Holding a smile.

Hissing our song.

Homesick.


Quart d’Educació Secundària 3r Premi Llengua anglesa

Hidden feelings | Eva Bosch i Bosch

He’s sitting in class

just doing nothing,

he’s alone in his own world

and he doesn’t want to let the others come in.

His face is white

with no expression,

and his eyes are cold

without much excitement about life.

He’s just a young guy

but his life is all in black,

he’s just looking anywhere

but he can’t escape from the hole he’s in.

These days he doesn’t talk so much to his friends

but I know that something is killing him from inside,

I know you’re strong and you fight with all your courage

but listen guy, I’m not going to let you fight alone.


Quart d’Educació Secundària 1r Premi Llengua francesa

Ne pas répondre | Anna Vila i Homs

Anxiété, nostalgie,

faiblesse, obscurité,

inquiétude, peur,

angoisse, tristesse,

stupidité, ignorance,

tromperie, rage, dégoût.

C’est comme être dans un seau plein de sable

C’est comme être dans une petite chambre enfermée à clé

C’est comme rêver à un clown terrifiant

C’est comme quand l’haleine te manque quand tu cours

C’est comme crier et que personne ne t’entende

C’est comme parler et que personne ne t’écoute

Impuissance, c’est ne pas pouvoir lui parler.


Quart d’Educació Secundària 2n Premi Llengua francesa

Lui | Cora Ortega i Cabanas

C’est lui qui me regarde

C’est lui qui m’inspire

C’est lui qui m’allume

Qu’est-ce que je vais faire sans lui ?

C’est lui qui me chouchoute

C’est lui qui m’embrasse

C’est lui qui m’encourage

Qu’est-ce que ja vais faire sans lui ?

C’est lui qui me fait plaisir

C’est lui qui m’illusionne

C’est lui qui m’aime

C’est lui que j’aime


Primer de Batxillerat 1r Premi poesia visual

Atzar i Temptació | Àlex Boza i Diéguez

| Marc Rivelles i Díaz


Primer de Batxillerat 2n Premi poesia visual

El so de les lletres | Dídac Membrives i Barniol


Primer de Batxillerat 3r Premi poesia visual ex aequo

La caixa tonta | Ignasi Bofill i Verdaguer

| Anna Penella López de Aguilera


Primer de Batxillerat 3r Premi poesia visual ex aequo

Símbols | Laia Badia i Sanglas

| Meritxell Rafart i Riqué

| Laura Vall i Badia

| Yi Zong


Segon d’Educació Secundària Sant Jordi | Marta Clos i Sansalvador


Segon d’Educació Secundària Sant Jordi | Alba Castanyer i Costa

Segon d’Educació Secundària Dibuix | Nil Espuña i Aumatell


Segon d’Educació Secundària Nimfa protectora | Judit Matas i Font


Segon d’Educació Secundària Sant Jordi | Clara Gómez i Gorchs


Primer d’Educació Secundària Dibuix | Mariona Colomer i Rosell


Primer de Batxillerat Dibuix | Paula Oliver i Soley


Tercer d’Educació Secundària Dibuix | Martí Vivet i Escalé

Tercer d’Educació Secundària Dibuix | Arnau Tarrés i Valldeneu


Segon d’Educació Secundària Dibuix | Joan Chércoles i Mercader

Segon d’Educació Secundària Dibuix | Miquel Puig i Banús


Tercer d’Educació Secundària Dibuix | Ignasi Sadurní i Viñas

Tercer d’Educació Secundària Dibuix | Núria Roviró i Càmara


Tercer d’Educació Secundària Dibuix | Sergi Colomé i Coromina

Tercer d’Educació Secundària Dibuix | Pau Vancells i Pujan


Tercer d’Educació Secundària Dibuix | Paula Valls i Font


Tercer d’Educació Secundària Dibuix | Olga Rodríguez i Ramírez

Segon d’Educació Secundària Dibuix | Andreu Soldevila i Castany


Segon d’Educació Secundària Dibuix | Albert Soldevila i Castany

Tercer d’Educació Secundària Dibuix | Ferran Vilà i Sallach


Tercer d’Educació Secundària Dibuix | Aniol Torrents i Verdaguer


Segon d’Educació Secundària Dibuix | Berta Casellas i Erra


Tercer d’Educació Secundària Sant Jordi | Gerard Soler i Alonso


Primer de Batxillerat 1r Premi Llengua anglesa

Even a blind man can see | Mariona Balart i Vila

... Our blood is all red-colored

our hearts an all-colored rainbow.

Dancing tears,

painted wings,

in winter’s heart

there’s alive a throbbing spring,

and at the rear of the endless nights,

comes a smiling dawn.

One step at a time...

Dear white blood brother,

Slavery’s chain only fastens our hands,

expel any consternation up to the triviality...

the fount of delight is variety:

When I began to flow through life, I was black by sheer chance;

when I dealt with difficulty and came to fruition, I was opaque black;

when longing days brighten up, I’m varnished black;

when misfortune comes to light, I’m coffee-colored;

when I take the last breath, I’ll be black everlastingly.


Whereas you, unique white man,

when you once awoke from forty winks, you were soft pastel pink;

when you reach the summit, you’re colored in pure white;

when you’re bronzed, you’re light chestnut-colored;

when you’re shamefaced, your cheeks blush into intense red;

when you’re fearful, you’re greenish;

when you’re frozen to the marrow, you’re rippled blue;

when you’re laid up, you’re straw-colored;

when you walk towards the opposite side of the river bank, you’ll be cov-

ered in fragile dust.

And so, ¿who is the color-coded man?

...only heart can distinguish what’s hidden

from eyes.


Primer de Batxillerat 2n Premi Llengua anglesa

Are you crying, Rosa? | Mercè Alemany i Chavarría

I’m holding her hand. I don’t want to let her go.There’s only a lamp lighting the cold room. On the bedside table there’s a Mare de Déu de la Cinta figurine and a picture card of a Saint whose name I don’t know, a handkerchief, a pill tablet, a bottle of water, a couple of mor-phine syringes and the book “ How to look after a cancer sufferer at home”.She is lying on the bed and I’m sitting on a chair next to her, looking at her face. My heart aches with this vision. She. She looks so fragile, so weak. She is dying.She is awake but she looks like she is sleeping. Her eyes are nearly closed and in her right hand she is holding a fan.No one says anything. I can only hear the noise from de oxygen machine she needs to continue breathing.Suddenly she opens her eyes, looks at me and says:- Thanks for being here with me.I can’t take it anymore. I start crying quietly.- Are you crying, Rosa?I can’t answer. I can’t talk to her. My tears are falling on her hand.- There’s no need to cry. – She says – It is not worth.Her voice sounds sad, empty, cold, spiritless, just like her eyes. Her skin looks grey and dry. She has bruises on the hand I’m holding and her nails are black. There’s hardly any hair left on her head. I remember when I was a child. I loved to caress her long hair and she didn’t want me to do it. Now she has no hair.She closes her grey eyes and breathes strongly.And I say, “That’s one of the best reasons for crying in life. Cry for someone you love”


Primer de Batxillerat 3r Premi Llengua anglesa

Her | Anna Penella López de Aguilera

Dear Diary,

Today, I’m going to tell you about HER. I’ve always wanted to do so, but I’ve

never had enough time with all my exams and stuff.

She’s everything to me, but, on the other hand, she could also be nothing. I

know I’m nothing without HER, and that with HER, I’m everything. She’s not

only the first smile I see when I get to school, or the first hug, but she’s also

the only one who makes me feel the happiness she’s got inside her.

When I try to define the word “friendship”, many beautiful sentences come

to my head, many proverbs which people use to express their feelings, but

which mean no more than a few words; many of them, just used in order to

do the right thing. The truth is that trying to define friendship is harder than

it looks, but, nevertheless, I’ll give it a go.

Sincerely, friendship is for me, the most valuable feeling that anyone can

possess. There have been many situations together, many years with one

another, smiles, hugs, many jokes, songs, misdeeds, but above all, we’ve had

great laughs.

Friendship means loving someone and knowing that SHE loves you too; giv-

ing it all for HER, knowing in return that she would give everything for you.

Helping each other, loving each other, giving each other support, laughing

at one another, and most importantly, laughing WITH each other. Having

unforgettable moments with HER, but also, unavoidably, harsh and tough

moments too. Just having someone next to you in your happy or easy mo-

ments of your life, and when the bad times come, that someone has gone,


does not make them a true friend, they’re nothing more than a “fair-weather

friend”.

She’s more than just a friend; actually, I would consider HER a twin sister, or

another me. When we’re together, nothing and no one can stop us. They

can keep on trying, but she and I will always have this special bond that at a

glance you can see from a long way off.

She’s like a gust of happiness and vitality in the mornings. You could even

stand a few hours of Maths, or being punished with not having lunch just

because you wanted to be punished with her. Seeing her there, in her usual

waiting place, with her special way of sitting, looking around with her lost

eyes, in the middle of a solitary park, just waiting for YOU, even though

you’re both going to get punished for being late to the first class, makes you

run to her and laugh your head off as you hug her as if it was the first time.

It’s this sweet breeze she gives off that makes you fall in love with HER, and

love her as you’ve never loved before, making you feel full, complete, when

you’re with HER. It’s this gentle breeze she’s got, that even if you had just

one friend in the whole wide world, you wouldn’t mind, even a tiny bit,

because you’d still have HER, and that’s more than enough.

She cheers you up when you’re feeling down, or even when you don’t

need to be cheered up. SHE makes you roar with laughter like a child just

by opening her mouth. SHE faces whoever for you, in any situation, more

concerned with your welfare and your security than her own. SHE’s the one

that has got your needs as a priority instead of hers.

If you’ve got a bad day or you’re feeling depressed, or you’re not feeling well,

she’s the one that, instead of telling you that it’s nothing, or trying to cheer


you up uselessly, she sympathizes with you, understands you, and without

noticing, ends up in the same mood as you.

I promise you, dear Diary, that she’ll NEVER let you down, and that SHE’s the

BEST friend anyone could have.

I promise you, people would kill to have a friend like HER, and not as a best

friend, but just as a simple acquaintance.

I don’t even know how lucky I am to have her with me, always. Every minute

that passes by, every second, I know she’ll be available for me, any day, at

any time, I know she’d come to me if I needed her to. Just as she knows that

I’ll be with her for whatever she needs me, and I’ll help the best I can with

any matter.

We two, are like two drops of water, so different but so similar at the same

time.

SHE is ME, and I am HER.

I’m leaving it here, dear Diary, because my pen’s running out of ink, and I’m

finishing the last page of your notebook. Now I can say you’re as complete

as me. You’re full of ink, and I’m full of friendship.

I just wanted to tell you, Diary, that if you ever find your twin soul, your BEST

friend, that you remember me, that teenager with floating ideas, but with a

very clear image of what friendship is, and everything, I’m telling you, thanks

to HER.

I’m done now, but I’ll come back. I promise.

Love,

Your Lucky Shamrock.


Primer de Batxillerat 1r Premi Llengua francesa

Qu’est-ce que c’est la guerre? | Sergi Capdevila i Prat

Le prix de l’homme,

le cancer de l’humanité,

le plus grave de la destruction.

C’est quelque chose d’irrationnel

C’est la brutalité de l’homme personnifiée

C’est une flambée de violence

C’est une tempête de mort

suivie par un désert de misère

C’est une mer de sang pleine de haine

C’est une terre de sable teintée en rouge

C’est la fin de l’existence.


Primer de Batxillerat 2n Premi Llengua francesa

Orages | Marta Codina i Canal

Des champs avec des fleurs

des couleurs joyeuses

des glaces en été

des soupes chaudes en hiver

l’air doux sur le visage

la chaleur du soleil

des randonnées dans le bois

des bains dans la mer

On rit avec une blague

ou on pleure d’émotion

On vit heureux

ou on s’inquiète pour un rien

C’est la vie qui passe

jamais lentement

Elle nous donne du bonheur

mais aussi des chagrins

Je réfléchis

J’imagine

Je pense

Tu me manques


Primer de Batxillerat 3r Premi Llengua francesa

Le temps qui passe | Anna Penella López de Aguilera

Si on fait le bilan de notre vie

de la vie de tous les jours

et on regarde en arrière

on voit tout en un instant

Tout le passé

Toutes les illusions

Toutes les déceptions

Plein de scènes

plein de moments :

les amis, la famille, l’amour, le bonheur

et la chance.

Oh, si on parlait de la chance !

Si on regarde en arrière

on voit toute notre vie

Tout ce qu’on a fait

dont on ne se repent pas

On vit au jour le jour

parce que c’est la vie

Et c’est ainsi.


Segon de Batxillerat 1r Premi Narrativa

La ballarina de porcellana i les carxofes rebels | Meritxell Vilamala i Bové

Asseguda rere la butaca de color crema, mirava la ballarina de porcellana

que repetia una vegada i una altra el mateix pas en aquella minúscula i

recarregada sala. L’escultor, pervers, l’havia condemnat a dansar un ball que

mai tindria l’oportunitat d’acabar.

Era un matí qualsevol d’un dia d’hivern com n’hi ha tants, al carrer, les xeme-

neies no paraven d’escopir fum, tenyint el cel amb tons grisos. El fred ho

embolcallava tot amb una manta blanca i semblava prohibir als habitants de

la ciutat anar més enllà de les acollidores estances de les seves cases. A Ca

la Carlota l’hivern ho revestia tot de tristesa i de melancolia, la llum apagada

que entrava per les finestres il•luminava el reflex del què una vegada havia

estat quelcom semblant a vida feliç en aquella casa. Però no valia la pena

enganyar-se, feia temps que els riures havien fugit, tremolant de por davant

l’amenaça de les llàgrimes.

Les faccions de Carlota encara conservaven rastres de la bellesa que, anys

enrere, havien ostentat. Els seus ulls, negres i petits, eren preciosos, però feia

mesos que havien perdut la brillantor. Cada vegada més prima, el cos de

model que trencava colls poc a poc havia anat desapareixent. Ja no es vestia

amb la roba fashion que estava de moda, sinó que portava els mateixos

texans desgastats de feia, com a mínim, deu anys. Evidentment, ara amb un

cinturó. Mai es maquillava, és més, ni tan sols tenia potingues que engany-

en, que mostren el que no som, que ens disfressen fredament. S’havia obli-

dat dels seus cabells negres i fins com la seda, sempre recollits com estaven


en una cua de cavall. Un bon dia, sense adonar-se’n, s’havia abandonat a si

mateixa, cop de porta i adéu Carlota.

Feia estona que les carxofes bullien. Va decidir fer una rentada abans que en

Ricard arribés perquè recordava que li havia dit que volia les camises netes

i planxades per aquella mateixa nit. Quanta feina per fer en poc temps!

L’estimava molt al seu fill, potser sí que era un noi una mica especial, però

veure’l créixer i madurar era, per Carlota, l’únic ingredient que donava una

pinzellada de sentit a la seva miserable vida. Va obrir la porteta de la renta-

dora i hi va posar la roba, comprovant exhaustivament totes les butxaques.

Rrrrriiiiiiing. Rrrrriiiiiiiiiiing. El telèfon, la trucada de mig matí va suposar. I a

la cuina l’aigua vinga batallar contra les carxofes, però no hi havia manera

d’estovar-les.

A l’institut en Ricard va mirar una vegada més el rellotge. Les onze menys

un minut. Encara faltaven tres hores per dinar i la gana ni tan sols el deixava

pensar, feia un quart que havia trucat a sa mare advertint-la de no preparar

les carxofes fastigoses que havia vist aquell matí a la nevera.

Realment era un noi especial, estava enamorat de la soledat. L’únic objectiu

que tenia era maquinar plans perversos, estratègies despietades per amar-

gar, encara més, l’existència a la seva pobra mare.

Després de llançar les carxofes, encara dures com diamants, al cubell de

les escombraries, Carlota es va posar a regirar l’armari de la pasta. En Ricard

li havia encarregat preparar espaguetis a la bolonyesa i pel to amenaçant

amb què ho havia dit va arribar a la conclusió que era millor no desobeir-lo.

Plorant com una magdalena va tallar la ceba aspra i la va barrejar amb la


carn vermella, que encara semblava conservar cert anhel de vida. Era una

desgraciada. Segurament d’aquí venien aquells cops, les pallisses carregades

de segones intencions, les empentes amargues i els insults mal intencionats.

Sí, en Ricard era un mal tractador, i tot i així Carlota l’adorava. Després de

cada bufetada i encara amb la marca vermella a la cara, la mare el perdona-

va i el disculpava amb llàgrimes als ulls.

Més d’una vegada havia descobert la veïna del davant i la de baix xiuxiue-

jant pel fet d’haver sentit cops i sacsejades brusques al seu pis, que recor-

daven als sorolls típics d’una mudança. També tenia el record difuminat

d’una tarda molt calorosa d’estiu i una trobada dins l’ascensor en la qual

Matilde, que vivia just a sobre, havia insistit en que es tragués el mocador de

flors roses que portava al coll per amagar la marca d’un pessic fortuït sota

l’orella. Un més d’aquells instants incòmodes en què l’individu es vol fondre.

I un fragment més per amagar al llibre de la història de Carlota.

Amb cada cop de puny, amb cada catxeta, Carlota odiava més a Joan, l’únic

amor que havia tingut i l’home que l’havia abandonada un matí fred a prin-

cipis de primavera, enduent-se amb ell tota diminuta possibilitat de tornar

a ser feliç. Ella mateixa s’havia obligat a oblidar quants anys feia d’aquell epi-

sodi. Horrible, la pitjor persona que havia conegut. Estava convençuda que

el comportament “especial” del seu fill, sorgia de la manca d’afecte patern i

l’absència d’una figura masculina de la qual prendre model. “Tots els nens

han de tenir un pare” es deia sovint. No es podia negar, Carlota veia Ricard

com una víctima. Pensava que l’odi del seu fill havia brotat ja des de ben

petit, quan s’havia adonat que a diferència dels altres nens de la classe, ell no

tenia pare. Els maltractaments eren l’expressió de la culpabilitat que el nen


li atribuïa a Carlota, doncs la considerava la causa que justificava la fugida

de Joan. Ella, com tota mare, estimava incondicionalment el seu fill i estava

cegada, cegada envers el què realment tenia davant. Vivia, vivia submergida

en un líquid àcid que mica a mica l’anava cremant per dins.

Va tornar a travessar pel mig de la sala recarregada de figures que inten-

taven guanyar la batalla a la buidor que regnava per tota la casa. Es va fixar,

de nou, en la petita i delicada ballarina, tan fràgil, tan fàcil de trencar en mil

trossets. Cançons. Carlota també volia que li escrivissin cançons, que les hi

cantessin a to de guitarra i ballar, ballar... oblidant-se de la vida.


Segon de Batxillerat 2n Premi Narrativa

El tauler de les reflexions | Guillem Dorca i Tomàs

Escac. En Joan encara no sabia com s’havia embolicat en aquell joc estúpid

i tediós. Sempre s’havia considerat un jugador mediocre i sabia que no

tenia gaires possibilitats de guanyar. Tot per culpa de la nova infermera de

la residència. Jove, cabells llargs i daurats, ulls blaus...Com aquella actriu de

Hollywood. Peó a F1. Tenia les cames llargues i boniques, no com les àvies

de les habitacions contigües a la d’en Joan. Portes marró clar a banda i

banda del passadís. Xerricaven en obrir-se. Era cosa de les frontisses, creia.

La seva cambra tenia un llit esponjós, un tocador, dos armaris i una televisió.

300 euros a la setmana li havien dit els seus fills. Alfil a F3.

Estava jugant a escacs amb l’home de l’habitació del costat, a causa d’una

teràpia per millorar la memòria. Cavall a E7, o era peó? Als seus vuitanta-vuit

anys, la seva vista ja no era la d’abans, i no distingia bé les peces. Eren de

fusta. Com les figues que ell mateix tallava a l’Eulàlia i en Ramon, els seus

fills, quan encara era jove. Ara, tenia les mans tremoloses i plenes de taques.

La taca de cafè a la camisa del vell veí d’habitació que l’estava massacrant

amb els seus alfils i la reina. Però encara preservava la memòria intacta.

Torre a G8. Què se n’ha fet del vailet del senyor Torras? Encara fa de mis-

sioner a Rwanda? Sempre li havia caigut bé, era la viva imatge del seu barri

de joventut. Carrers estrets, olor de vell. Es va fer sacerdot als vint anys. Per-

sonalment, ell (en Joan), no era un cristià molt devot. Cavall a C4.

Des de que havia lluitat durant la guerra, ja ho havia vis tot. Companys, de

tota la vida del barri, morts a trets de fusell. La lleva del biberó, els deien. La

guerra ja estava perduda i els enviaven al front. El de l’home del davant s’hi


distingien moltes arrugues de concentració. Reina a E2. Llavors, va veure

com un cavall se li menjava la seva dama blanca.

Però a F2. Alfil a H7. Una mosca volava per la sala. D’aquelles grosses que

no aterren mai. Li recordava al viatge a Nova York que havia fet per negocis,

ja feia anys. El vol no s’acabava mai. Al seu costat hi havia un home amb un

mocador àrab al cap. Era molt amable. Era... egipci, creia recordar. Un moca-

dor d’estampat tradicional. No els feia calor a l’estiu?

Torre a B1. Un peó d’obsidiana elimina l’alfil que li quedava. Cada cop veia

més clar que s’acostava la derrota. A ell li agradava més jugar al domino i a

les cartes. En sabia més. Va mirar al rellotge de butxaca. Dos quarts de tres.

Cavall a D6.

La sala s’anava buidant. Les poques persones que quedaven miraven la

televisió. Alguns, molt pocs, llegien. Peó a F8. Escac. Cavall a F4. Escac. A la

televisió feien un reportatge del parc natural del Montseny. Ja hi havia estat,

i amb tanta mala sort se li havia esquinçat el turmell. El trajecte de tornada al

refugi li havia suposat quatre hores. Quan va arribar ja era negre nit. Sorolls

de mussols i corredisses d’animalons en la foscor.

Rei a G5. Escac i mat. No estava pas amoïnat per la derrota, des del principi

que sabia que no guanyaria. En Joan es va aixecar.

- Quina bona partida que has jugat, Ramon. Un altre dia l’haurem de repetir,

aviam si et puc guanyar el pròxim cop.

Per què sempre es diuen coses per quedar bé i no el què en realitat es

pensa? es va preguntar.

Va sortir de la sala. A la televisió s’acabava el reportatge. Ja no veia la mosca.

Hi havia una finestra oberta.


Començava a pujar les escales per anar a la seva habitació de tres cents

euros a la setmana, quan se li va creuar la jove infermera de les cames llar-

gues i boniques. Ingrid Bergman, ara se’n recordava! Va continuar l’ascensió

cap al primer pis, tancant la mà al voltant de la barana d’acer. No suportava

l’olor de metall que li quedaria. El genoll li feia mal. Era el temps, o una altra

part del cos que li deia prou? Va arribar al primer pis. Un passadís llarg amb

portes marró clar a ambdues bandes. La seva habitació estava a l’esquerra.

132. Peu esquerra. Molèsties al genoll. 130. Peu dret. Peu esquerra. Aquest

genoll! Demà li hauria de dir a la infermera. Més pastilles, li donarien...126. Ja

havia arribat.

Va obrir la porta. Tornà a xerricar. Olor de net. Llum encegadora. La dona de

la neteja hi havia passat feia poc i es notava. Va abaixar les persianes. Massa

sol per a ell. Les vacances a Almeria. Un hotel agradable. A la seva dona li

havia agradat l’habitació. Hi havia ventiladors.

Va estirar-se a aquell llit tan esponjós. Era de plomes, molles o làtex? No

obstant, si dormia molt bé. I en Joan va tancar els ulls, i es va posar a fer la

migdiada.


Segon de Batxillerat 3r Premi Narrativa

L’últim dinar alegre | Juan Fernando Takano i Martínez

Era un d’aquells típics dies grisos que solia patir Barcelona de tant en quan.

Caminava de pressa, la pluja estava al caure i no volia que l’aigua li tornés a

calar a les sabates i sentir aquella molesta sensació mentre pujava les escales

que conduïen al pis de la tieta Mercè. Ah, la tieta Mercè... ja se la imaginava

esperant-lo a la porta del seu pis amb aquell vell davantal estampat tan típic

de les velletes que escombren els portals dels edificis. Ja podia veure els

seus ulls grisos darrere les ulleres que ell mateix li havia regalat ja feia uns

anys, aquell somriure arrugat i aquell cabell blanc que li feien venir una

escalfor al pit que el sumia en un profund sentiment de tranquil•litat.“Quina

dona més bona! Però per bons, els macarrons que m’esperen a taula, ah,

quina gana!”.

Entre pensament i pensament, es plantà davant l’edifici on vivia

l’entranyable dona, tan igual i alhora tan diferent dels altres edificis d’aquell

carrer. La seva façana gris i trista semblava més radiant i alegre quan hi

havia les veïnes comentant les últimes xafarderies a l’entrada. Els seus riures

despreocupats i cridaners li transmetien sempre un gran optimisme que

l’ajudava a aguantar la resta de la jornada. Aquell dia, però, l’amenaça pluja

obligava a les simpàtiques senyores a reunir-se dins el pis d’alguna d’elles,

deixant l’edifici gris i trist altra vegada.

Pressionà el timbre del 2n 2a fent sonar així aquella aguda melodia que li era

tan coneguda. Segons més tard, l’amable veu de la tieta el convidà a entrar

al recinte.

A mesura que pujava les escales ja anava sentint com el formatge gratinat


se li desfeia a la llengua, bona i suaument, deixant-li un gust agradable al

paladar, un gust que encara no hi era, però que ja podia tastar.

Just després de pujar l’últim esglaó veu com de la porta que té a l’esquerra

en comença a sortir l’amable velleta, tot rebent-lo amb un petó i una

abraçada tan forta com els seus ossos octogenaris li permetien. El deixà anar

i el convidà a entrar dins la casa, la qual no havia canviat en cap aspecte des

dels últims 30 anys.

Les parets eren d’un to entre blanquinós i ataronjat, ben plenes de quadres

de tot tipus: paisatges, retrats, fins i tot s’hi havia colat algun Miró d’imitació

que desentonava amb la sobrietat de la casa. El terra era més aviat marró,

format de petites lloses quadrades que en conjunt formaven un bonic mo-

saic. En algunes estances estava cobert per catifes rogenques molt deco-

rades, que donaven un aire molt familiar a la casa, era potser dels trets que

més li agradaven. Recordava la seva infància segut a la que hi havia a la sala

d’estar, tot escoltant les històries que el tiet Pep li explicava. Ah, com trobava

a faltar aquelles històries, i al tiet Pep...

- Però no et quedis aquí plantat! Seu, seu!

- Què? Ah, sí, sí.

- Ara porto la plata, ja pots anar picant del que hi ha a taula.- I s’esmunyí dins

la petita cuina tot cantant en veu baixa una cançoneta de ritme alegre.

Els macarrons arribaren, i estaven tan bons com sempre. “Aquest gust,

aquesta textura...-pensava,- només s’aconsegueix de la mà de senyores com

la tieta. Un dia d’aquests li demanaré la recepta... bah, tan és, igualment no

els faria mai...”

- Què, t’agraden?


- Saps que sí, tieta, sempre m’ho demanes i sempre t’ho dic- acompanyà la

seva resposta d’un somriure tendre i infantil.

- Ai, noi... em temo que no els podràs tastar gaire més aquests macarrons.

T’he de dir una cosa. Me’n vaig.

- Com? Però què vols dir?

- Recordes el Tomàs, aquell amic meu del bingo? Doncs, m’ha proposat

d’anar-me’n a viure amb ell a Salou, hi té un pis per ell sol, i diu que no vol

desaprofitar-lo.

- Però...tieta, tu ja tens una edat per aquestes aventures, no? I aquest Tomàs...

tieta, estàs segura del que estàs dient?- L’escena havia canviat completa-

ment. Ara ja no se sentia en un ambient familiar i conegut, sinó enmig d’una

confusió instantània que encara no acceptava del tot. “La tieta se’n va...Com

que se’n va? Però de què va tot això?!”

- Ai, no saps pas la il•lusió que em fa! Sí, d’acord, sé que estic una mica ma-

dura per aquestes coses... però...

- Però tieta! Què en faràs del pis? Aquesta és la teva llar! Enlloc t’acolliran

millor que aquí! I les teves amigues? La Carme, la Mari, la Xisca...- la mirava

d’una forma hostil. Es veia amenaçat i no dubtava en atacar.

- Deixa-les estar, aquestes! Les hi vaig dir, i no vegis lo contentes que es van

posar! Més felices que unes pasqües! I nen, pel pis no has de patir que ja me

n’encarregaré.

- I jo tieta? Que jo no t’importo...?

- Ai, nen... tu saps que m’importes, però vés a saber si tindré una altra opor-

tunitat com aquesta en el que em queda de vida. Sé que estaràs bé fill, i tu

no cal que pateixis per mi, que ja em sabré cuidar.


Cegat per la fugacitat del moment, emprà un argument que cregué defini-

tiu i que de ben segur frenaria les intencions de la tieta Mercè.

- Al tiet Pep no li semblaria bona idea. – una bomba caigué destrossant la

taula, les parets i tot el que s’amuntegava dins la petita estança del men-

jador. Ja no hi havia quadres, ni catifes, ni parets. Tot jeia ensorrat, i ell a dav-

ant com a culpable.

- Com t’atreveixes a esmentar el tiet Pep? Com t’atreveixes! Després de tot el

que vaig passar...- una llàgrima s’escapava de les paraules sense esma de la

dona. El seu pit s’inflava i es desinflava en un frenesí poc comú.

- Tieta, jo...- tant debò pogués retrocedir 5 minuts en el temps. L’havia cagat,

i n’era conscient. Ara però, ja no tenia remei.- Tieta... ho...ho sento, no prete-

nia...

- Si us plau, no diguis res més. Acabat el plat i marxa.- ella era un plor silen-

ciat, callat, autorestringit. Una ferida que semblava cosida tornava a sagnar,

brollava i brollava com una font en estiu. S’aixecà i es dirigí a la seva habit-

ació, en silenci. Ell es quedà quiet, pensant com havia pogut fer tant de mal

en tan poc temps a una dona a la que tant havia estimat al llarg de tota la

seva vida.

Mentre caminava per la vorera que el conduïa a casa no parava de pensar

en aquell tèrbol dinar en el qual havia fet mal a una persona bona, però

sobretot, feble. Ara l’entristien dues coses: que la seva tieta marxava, i que

mai més li dirigiria la paraula.

Introduí la clau dins el pany, la porta s’obrí lentament, i darrere aparegué el

seu món, tan gris i tan melancòlic com sempre. Les parets lluïen grotesques

marques d’humitat que proferien un ambient cavernal al pis. El terra era


brut, ple de pols i porqueria. El seu dormitori era un desordre absolut, amb

molta roba i llibres escampats per tota l’habitació. Una televisió vella amb

la pantalla trencada i un llit fosc i descuidat acabaven de donar-li un toc

macabre i sinistre molt característic. Odiava aquell món, però era l’únic lloc

on podia redimir-se i refugiar-se de la realitat, tan dolorosa i dura.

Es quedà pensatiu, ja no tenia ningú. La tieta era la única que realment

s’havia preocupat per ell, però l’havia ferida durament, i això el turmentava.

Aguantava les llàgrimes amb dificultat, com qui intenta frenar un animal

furiós amb una corretja.

Apartà els bruts llençols que cobrien el seu llit vell i desfet, i s’hi assegué

lentament. Després, i sense forces per oposar-s’hi, arrencà a plorar.

A fora plovia cada cop amb més força i els llamps començaven a il•luminar

fugaçment les parets de la seva estança. El soroll monòton de les gotes

caient contra la finestra era l’únic que acompanyava els seus pensaments

de desolació. S’estirà mirant el sostre. Les llàgrimes se li acumulaven a les

conques de l’ull. No veia res, però no hi havia res a veure tampoc.

- Tieta, ho sento.

I així, ofegat entre les seves pròpies llàgrimes, quedà adormit en aquell

malson.


Segon de Batxillerat Accèsit Narrativa

Capvespre carmesí | Sergi Dordal i Vilà

El cor li bategava ferotge. Cortines de llàgrimes li fugien dels ulls per impac-

tar contra el paviment carmesí. Una figura borrosa restava ajaguda al seu

costat. Els inacabables segons eren computats com hores per la seva casti-

gada ment. Ràfegues de dolor l’assetjaven com ganivets de cuina, però no

eren sinó carícies enfront de l’agonia i la desesperació que s’havien apoderat

d’ella. Al seu voltant diverses ombres xisclaven violentament, i el so frenètic

de la sirena li rebentava els timpans. Unes mans càlides van aturar la seva

imminent caiguda, agafant-la amb força i tendresa a la vegada, just abans

de perdre el sentit. >> Maria...

- Maria!! - S’aferrà a la seva amiga, emocionada, i notà com aquesta li tornà

l’abraçada amb fervor. Tres anys havien passat des de la darrera vegada que

es van veure, abans que la part més radiant i alegre del seu ésser creués

l’Atlàntic per no tornar. Fins llavors havien viscut amb la sensació que la

distància que les separava era el tap de l’ampolla que contenia la seva

amistat, i ara que aquest havia desaparegut, els seus sentiments van ressor-

gir, intactes. Després de ben bé un minut, la Maria es va apartar i la va mirar

amb deteniment. Comentà com de bonica s’havia tornat en aquells tres

anys i que li agradava molt que s’hagués deixat créixer la seva melena dau-

rada. L’Alícia es mirà la Maria i va sorprendre’s de quant havia canviat la seva

amiga: ja no duia aquells rínxols pèl-roigs que tant li agradaven, sinó que els

havia substituït per uns cabells negres com una nit sense lluna; la seva figura

rabassuda era ara molt estilitzada i les faccions rialleres i arrodonides se li

havien afinat notablement, encara que no havien perdut la seva expressió


amable. Tenien divuit anys, estaven felices com mai i les esperava una tarda

calorosa i radiant.

El dia càlid s’estava transformant en una nit ventosa i depriment, però

això no semblava afectar el més mínim a les dues amigues, les quals recor-

daven anècdotes del passat i feien broma sobre el present a la cafeteria on

solien celebrar els aniversaris i els èxits amorosos. Van quedar-s’hi a sopar i

engrescades van anar a la discoteca del costat.

Allà dins van fer amistat amb dos nois molt divertits, que estaven de

vacances a la ciutat, i aviat les van animar a prendre unes copes amb ells. La

Maria de seguida va començar a entonar-se i a coquetejar amb un d’ells. Al

cap d’una estona van sortir a fora i l’Alícia i l’altre noi van quedar-se a xerrar.

Ella va quedar fascinada pel seu interlocutor, tenia la mirada penetrant, el

trobava molt atractiu i era capaç de fer que el món s’aturés per a ella servint-

se únicament de la paraula. S’estava enamorant. El noi va somriure i li va

dirigir una mirada aduladora. “Vols anar algun lloc on puguem estar sols?”.

En dir aquesta darrera paraula l’Alícia s’estremí en veure una fugaç expressió

maquiavèl•lica al seu rostre, però acceptà, considerant que es tractava d’una

il•lusió.

Ell la guià cap a uns arbres al costat de la discoteca, i enmig de la verdor

es van besar. Mai ningú li havia fet petons com aquells, cadascun sem-

blava penetrar fins a l’indret més profund de la seva ànima. Aleshores va

començar acariciar-la. Les seves carícies van anar adquirint duresa i ella notà

dolor. Li ho advertí al noi, però aquest no li féu cas. Va intentar apartar-lo,

però ell va persistir. Desesperada, va intentar cridar però ell li tapà la boca.

Les llàgrimes van aflorar als seus ulls, i juntament amb elles va sorgir una


nova intenció de desfer-se del noi. Va mossegar amb totes les seves forces

aquella mà aspra que tenia captiva la seva boca; el noi va cridar i es mirà

horroritzat la mà ensangonada, i ella aprofità l’avinentesa per arrencar a

córrer. Furiós, la perseguí i se li llançà a sobre, amb una esgarrifosa expressió

d’odi capaç de glaçar a qualsevol. La pegà una vegada. Dues. Cada cop era

sensiblement més fort que l’anterior. L’Alícia plorà, cridà, es resistí, picà amb

les cames i els braços intentant aturar-lo, però era més fort que ella. Moriria.

Moriria a mans d’aquell boig. N’estava segura. Notava la seva pròpia sang

relliscant per la seva cara i el seu cos. Els seus dits atansaren un tros de vidre

mentre ell, incansable, prosseguia amb la pallissa. Amb un udol descontro-

lat, agafà amb fermesa el fragment li clavà al coll. Notà com la mà que un

moment abans la colpejava se li aferrà a la cuixa dreta, tremolant violenta-

ment, fins que de sobte va quedar immòbil.

El cor li bategava ferotge. Cortines de llàgrimes li fugien dels ulls per

impactar contra el paviment carmesí. Una figura borrosa restava ajaguda al

seu costat...


Segon de Batxillerat 1r Premi poesia

Presonera del present | Anna Perernau i Barri

Presonera del present que tant m’ofega

i m’arrela fermament ara i aquí,

no em permet mirar enlloc més, estic ben cega.

Jo, procuro no allunyar-me del camí.

Em capbusso en els records de la infantesa,

on tot era tan bonic i tan senzill.

Quan les pors i l’angoixa i la incertesa,

no tallaven l’esbufec del meu respir.

Somiadora d’un futur que mai no arriba

perquè l’ara és el moment on sempre visc,

la rutina em té captiva i el passat ja m’ha fugit.

Com em puc alliberar de les cadenes

que enforteixen en passar cada segon?

El present sempre em té presa en el meu món.


Segon de Batxillerat 2n Premi poesia

La vida | Anna Puntí i Erra

Una vida neix plena d’il•lusió,

el rellotge vital es posa a córrer,

el viatge comença amb emoció,

et queda un extens camí per recórrer.

La vida és el vagó d’un tren en marxa,

que té una parada a cada estació,

en el trajecte la gent puja i baixa,

pocs arriben a la destinació.

El rellotge avança a cada moment,

la bonica flor es comença a marcir,

la vida et condueix cap a la fi.

Tot ha estat fruit d’un únic sentiment,

l’amor que t’ajuda a seguir el camí,

l’amor que et guia cap al teu destí.


Segon de Batxillerat 1r Premi Llengua anglesa

A, b… z. | Cèlia Muns i Prats

A was sitting on that wooden bench in the park, waiting. She realized that

there was something written on the bench, small letters engraved with

some sharpened object. They were at the top of the bank, at the height of

the heads of the people who sit on it, where everyone could see them. A

looked at them more closely, they were a B and a Z separated by the draw-

ing of a heart. She sighed and looked forward; she’d already been there for

fifteen minutes but she didn’t really mind. It was a nice sunny day. She finally

saw him; smiling, as always, with his jeans and that light blue shirt that

made him an incredibly attractive man. He greeted her with a sweet kiss

on her forehead and then kissed her on the lips, when he did so A blushed

subtly. “Have you waited for long?”, “I’ve just arrived”. They spent the fantastic

morning together and had a great time, like they did every Friday. They said

goodbye at twelve o’clock, wishing to be the following Friday morning, then

he put his shoes on and left A’s flat. As she watched him walking through

the aisle and then opening and closing the door after throwing a kiss sound

to the air she couldn’t stop smiling.

A had a fast shower and dressed with the first clean clothes she found. She

was late so she ran all the way to B’s house. When she arrived B was already

waiting for her and A noticed that her mum was especially beautiful that

day. ¿Might it be the elegant and carefully chosen clothes she was wearing?

Mother and daughter ate fast, as if they wanted to say goodbye rapidly.

A wondered if she should tell B about him, but finally decided not to and


left saying she had a lot to do. B didn’t ask her to stay and they eventually

said they would see each other again on Monday.

B was finally alone. He was about to arrive and during the lunch she had

feared he would find her daughter in the house. She was a little ashamed,

but she did not want her daughter to know she was seeing a man, so when

A had left she had been grateful for her daughter having so much work to

do. He arrived when she was doing the washing-up and helped her to finish

it. She couldn’t help thinking what an attractive man he definitely was and

felt glad thinking he was hers. When they’d finished tidying the room he

hugged her tightly and she noticed the soft fragrance his body emitted. She

thought he might have changed the shaving lotion and instinctively smiled

because she loved that smell. They spent the beautiful afternoon together,

having a great and funny time. B felt like she was very young again, this was

what he gave to her and she loved that feeling. When he left the house it

was already dark outside. They kissed their lips tenderly before him leaving,

and after closing the door he threw a kiss sound to the air. She was still smil-

ing after some minutes, then she started wishing to be the following Friday

noon.

Z couldn’t help smiling when he thought of how similar A and B were.


Segon de Batxillerat 2n Premi Llengua anglesa

Crunch | Bruna Portet i Danés

He knows more than he knew before,

After all it’s late to go home.

Not enough days lived,

But too many days walked.

A high weight on his shoulders,

and a tiny body below.

Everything changed in a second,

And his entire world fell into pieces.

A face full of tears,

Instead of a teen smile.


Segon de Batxillerat 3r Premi Llengua anglesa

Lights and shadows | Sergi Dordal i Vilà

The night kept on closing the day

And the cold sky had turned into grey

Northern lights guided my way

To an inhospitable dark place

I saw a large water extension

My mind couldn’t stand the temptation

On the horizon the night was overcome

And I swam forward to find the sun

Every wave in the frozen lake

Caused my porcelain body to break

Too tired to escape from the death

I definitely stopped, I was amazed

I closed my eyes, expecting

Nothing but water surrounding

Then I heard the wind, calling my name

Calling me back home again

A boat appeared in front of me

Nothing but darkness I could see

Then I felt warm and strong

And appeared the first light of the dawn

Documents

La ballarina de porcellana i les carxofes rebels