La bogeria

Trets naturalistes, realistes, romàntics i costumistes de la novel·la

1. Introducció

En aquest treball ens centrarem sobretot en l’estudi dels elements naturalistes, realistes, romàntics i costumistes de la novel·la La bogeria, de Narcís Oller, encara que també hem treballat els trets de la seva obra en general.

Per facilitar-ne la comprensió, hem realitzat una breu explicació de cadascun dels moviments esmentats anteriorment.

2. Els moviments literaris

2.1. El Naturalisme

El Naturalisme és un moviment que neix a França com l’evolució de les tècniques objectivistes del Realisme. Emile Zola és un dels màxims exponents del naturalisme francès. Proposa un model de novel·la experimental confeccionada a partir de la disciplina científica; així el científic és l’escriptor que recull les dades, formula hipòtesis i anota els resultats de la comprovació de les hipòtesis. Defensa que l’home està condicionat per les lleis de l’herència genètica i per l’adaptació al medi. La novel·la elaborada d’aquesta manera té com a funció l’anàlisi dels personatges, les seves característiques hereditàries i ambientals. Sense que aquesta anàlisi pugui ser embellida, atenuada o exagerada, els naturalistes rebutgen la imaginació com a element constitutiu de la novel·la.

Trets del Naturalisme

Base ideològica positivista que es nega a admetre qualsevol realitat no constatable pels sentits ni verificable científicament.

Interès per la realitat material. Concepció cientifista de la literatura. Rigorositat científica per part de l’escriptor, que converteix la novel·la en

un camp d’experimentació. Descripció de la realitat sense modificar-la, seguint, per tant, les lleis de

la naturalesa i no els dictats de la consciència de l’escriptor ni el sentimentalisme.

Distanciament del novel·lista que cerca la impassibilitat narrativa. Influència del determinisme biològic –genètic, hereditari– i ambiental –

social, col·lectiu. Exclusió dels elements fantàstics, abstractes o decoratius i defensa del

real, amb preferència pel que és lleig, baix, degenerat, míser. Fuig de tot allò que sigui ideal, mític o simbòlic.

1

2.2. El Realisme

El Realisme s’oposa a les formes idealistes i fantàstiques del Romanticisme; es basa en la descripció objectiva i desapassionada de la realitat. La novel·la realista interessa perquè considera la realitat total (política, social i econòmica) en la seva evolució dinàmica. Té consciència dels canvis històrics i reflecteix els grans processos de la societat de l’època, bàsicament la revolució industrial i el triomf de la burgesia. L’individu és concebut com una entitat psicològica, en unes coordenades de temps i espais concrets i reals, examinat sobretot en relació amb la societat. A la vegada la representació de la realitat social contemporània li confereix una dimensió de vegades moralitzadora.

Trets del Realisme

Voluntat de reflectir una realitat social i col·lectiva.

Rebuig de la fantasia i descobriment de la realitat com a matèria literària.

Descripció objectiva de la realitat, sense concessions a la idealització ni a l’embelliment, i amb una clara voluntat d’aconseguir la impassibilitat i el distanciament davant la vida dels personatges i els seus fets.

Tractament d’una realitat quotidiana i coneguda per l’autor: fets contemporanis i geografia concreta i propera.

Es vol reflectir aquesta realitat quotidiana a partir d’una descripció minuciosa i detallista caracteritzada per un llenguatge directe, viu, expressiu, sovint amb abundants col·loquialismes, locucions i frases fetes pròpies del parlar popular; i per comparacions, metàfores i altres recursos expressius sense arribar al retoricisme romàntic.

2.3. El Romanticisme

El Romanticisme apareix com a moviment oposat al Neoclassicisme, a la seva rigidesa formal i a la seva racionalitat. Proposa, per tant, un art basat en la llibertat de l’artista i en l’emotivitat subjectiva. A Catalunya, les primeres manifestacions romàntiques estan lligades a revistes com El Europeo i El Vapor, que van difondre les noves idees i la nova estètica.

2

Trets del Romanticisme

Individualisme i llibertat artística.

Imaginació creadora i originalitat.

Exaltació dels sentiments (envers els paisatge, la pàtria, l’amor, el món espiritual).

Recerca i valoració de la bellesa.

Idealització i subjectivisme.

Interès per l’exotisme de terres llunyanes.

Interès per la cultura popular i la història medieval.

Formalment, profusa utilització de recursos expressius: metàfores, imatges, hipèrboles, antítesis, exclamacions, punts suspensius, hipèrbatons...

2.4. El costumisme

El costumisme és una tendència literària que s’acosta a la realitat amb la intenció de descriure’n, a manera de testimoni, certs aspectes, concretament aquells que l’escriptor veu que aniran desapareixent com a conseqüència del desenvolupament industrial i urbà. El gènere per excel·lència d’aquest corrent és el quadre de costums, un breu relat en què es presenta de manera esquemàtica un determinat espai o tipus social, com ara un ofici, i sovint se’n destaquen els trets més pintorescos.

3. L’obra de Narcís Oller

Amb la seva obra, que cal situar en el corrent realista, que va de Balzac a Zola, Oller es proposa reproduir la societat en què va viure. Així, l’acció de les novel·les, que transcorren en una època històrica ben concreta i assenyalada per l’autor, té com a rerefons els canvis que experimenta la societat de la Restauració: l’impacte de la industrialització en la vida rural, l’eufòria econòmica dels primers anys vuitanta, el creixement urbà de Barcelona... Oller descriu aquests canvis amb gran encert.

Un altre corrent estètic a què cal referir-se en parlar de la novel·la d’Oller és el naturalisme. Els historiadors i crítics literaris consideren que l’obra d’Oller no seria com és sense el context naturalista, tot advertint, però, que no respon als postulats del naturalisme ortodox. De fet, cal entendre el naturalisme d’Oller en el context de la novel·la catalana i castellana de l’època, ja que els crítics del moment accepten el naturalisme d’una manera vaga, tot fixant-se més en els aspectes realistes que no pas en els ideològics i filosòfics que el naturalisme comportava.

3

Zola afirma que l’adscripció naturalista d’Oller és vàlida per l’espai en què s’emmarca l’acció, per l’exactitud de les descripcions, per com situa els personatges en un ambient, ja que els idealitza. Zola, positivista i determinista, afirma que Oller és un narrador que s’emociona amb el relat i que, a força d’emocionar-se, sembla que surt de la realitat.

L’obra novel·lística d’Oller és el resultat de l’enfrontament de dos mons culturals i literaris difícils d’unir: per un costat, el realisme vorejant el naturalisme zolià; per l’altra, aquest sentimentalisme moralista que sembla allunyar-nos cap al romanticisme tradicionalista. I és que Oller no va compartir, amb Zola, el positivisme i el materialisme determinista, bases de l’escola naturalista, i només va acceptar-ne els aspectes realistes del naturalisme.

Oller, com a escriptor que pretenia reflectir la realitat que l’envoltava, no tenia un altre model de llengua que el derivat de la imitació de la parla espontània, de la llengua viva del carrer, per això hi ha castellanismes i expressions col·loquials. Usa un llenguatge planer amb localismes (de Valls i de Barcelona) d’acord amb la procedència dels personatges.

Narcís Oller, amb tota la precarietat de mitjans de què partia, es proposava de retratar una època i, per tant, no podia usar una altra llengua que la realitat posava a la seva disposició.

Destaquem d’Oller les seves descripcions, la creació de personatges versemblants i trames narratives complexes.

Oller aconsegueix descripcions amb un alt grau de detallisme, com ara la descripció de l’Adela, al capítol tercer, o les descripcions de llocs i d’ambients. En són exemples la descripció del Cafè de les Delícies i la de casa dels Serrallonga.

Per donar coherència als seus escrits, seguint el model d’Honoré de Balzac, va aplicar un seguit de procediments literaris: l’aparició d’uns mateixos personatges en novel·les diferents, la localització de les seves obres en dos marcs espacials: un marc urbà, la ciutat de Barcelona, i un marc rural, representat per un pobles inventats (com per exemple Vilaniu). La repetició de temes secundaris, com la borsa, el ferrocarril... La transformació social causada per la Revolució Industrial i l’ascens de la burgesia, lluites entre progressistes i conservadors i l’evolució de les classes socials.

L’obra d’Oller oscil·la entre la voluntat de seguir els pressupòsits del realisme i el naturalisme, i la influència romàntica d’alguns del seus escrits. En termes generals les seves novel·les es poden classificar en realistes, en les quals encara hi ha elements romàntics.

Les limitacions literàries de l’obra de Narcís Oller es deixen veure amb l’anacronisme literari, la inexistència d’una llengua adequada al realisme literari... tot i que va omplint un buit en la tradició novel·lística catalana i va significar un punt de referència per a escriptors posteriors.

4

4. La bogeria, de Narcís Oller

4.1. Trets naturalistes de La bogeria

L’any 1898 publica La bogeria, quan la novel·la realista-naturalista començava ja a entrar en crisi a Europa. Per aquesta raó, en aquesta obra Oller assaja alguna de les novetats que s’estaven produint a Europa com, per exemple, canviar el punt de vista del narrador omniscient que parla en tercera persona per les converses que mantenen el narrador i el metge Giberga sobre el protagonista, Daniel Serrallonga. En aquesta novel·la, la història d’un home que es veu progressivament afectat per una malaltia mental, el tema serà la discussió sobre un dels fonaments del Naturalisme, el determinisme (és a dir, la influència sobre l’home de les lleis de l’herència i del medi). Malgrat això, Oller tampoc en aquest cas fa una novel·la naturalista, ja que en tot moment dóna la seva opinió i expressa els sentiments que li provoca el cas clínic que està analitzant.

En aquesta novel·la de Narcís Oller es planteja un procés de bogeria provocada, segons el metge Giberga, per les lleis de la genètica i pel medi ambient. És, per tant, un acostament a l’estètica naturalista. Tot i així, la ideologia conservadora, burgesa i cristiana d’Oller l’allunya dels principis deterministes del naturalisme propugnat per Zola. Oller s’implica, no és un mer analista fred i impassible.

En La bogeria <<els principis teòrics del naturalisme es converteixen en matèria, en temàtica literària>>.

Temàticament se centra en els principis zolians del determinisme del medi i de l’herència biològica. L’obra, que temàticament és la novel·la més naturalista d’Oller, conté de fet una crítica al naturalisme de Zola, ja que Oller accepta la influència del medi, però no la de la llei de l’herència. L’obra és, això sí, realista, ja que parteix d’un fet real i és la crònica d’una època històrica. Amb aquesta obra, Oller tancà l’etapa de creador realista-naturalista.

El comportament d’en Serrallonga en el primer capítol s’explica en els dos capítols següents, de manera que es fa palès un dels principis del naturalisme, aquell que insisteix en l’acció de l’herència biològica (capítol II) i en la influència del medi (capítol III).

La bogeria representa una visió crítica dels postulats naturalistes, ja que el punt de vista determinista no és assumit pel narrador, sinó per només un dels personatges.

Exemples:

“–Jo el que us dic és que aneu sumant. Primera: sent de bona família, i estant a meitat dels estudis, ho deixa tot i exposa la pell mil vegades pel que no li va ni li ve. Això ja és de boig: no ho negareu” (capítol II).

5

4.2. Trets realistes de La bogeria

Les novel·les d’Oller presenten personatges d’ambient de la Catalunya del segle XIX.

La bogeria (1898) és una novel·la que estudia la demència del seu protagonista, Daniel Serrallonga, i les seves conseqüències personals i socials, des de tres punts de vista complementaris: la compassió per part del narrador, la visió determinista del metge (Giberga), i l’apreciació més superficial d’un tercer personatge, l’Armengol.

L’origen de la novel·la va ser <<una nota presa del natural>>. En efecte, La bogeria parteix d’un fet viscut per l’autor: feia poc temps que Oller havia assistit a l’enterrament d’un antic client seu que havia mort boig. El sepeli l’impressionà fortament i les notes que en prengué li serviren per redactar l’últim capítol de la novel·la. És, doncs, a partir d’un fet real que l’autor va escriure una novel·la per crear una vida de ficció, la de Daniel Serrallonga. També es fa ressò del comportament que Oller tingué amb el client. L’obra, doncs, intenta mostrar, més que no pas la història d’un boig, la naturalesa de la follia i la reacció de la societat davant d’aquesta malaltia.

Exemples:

La descripció d’en Daniel Serrallonga:

“En Serrallonga [...] era, a més a més, llunàtic, reservat, d’unes inconseqüències de caràcter inexplicables. El meu amic l’havia vist [...] passar, de devot intolerant i decidit , a racionalista rabiós; de llibertí desenfrenat, a èmul perfectíssim de sant Lluís; de retingut i recelós com un avar, a jugador com el qui més; d’estudiós i aplicat com un matrícula d’honor, a no mirar-se cap llibre de curs ni atansar-se per a res a l’aula” (capítol I).

La descripció de l’Adela:

“[...] una d’aquelles noies que fan goig de lluny per l’estatura i proporció de carns, i per un cert atractiu tot sensual de conjunt [...] La feia vistosa també, i estava en perfecte harmonia amb la blancor rosada de sa pell, sa bonica cabellera, d’un ros de tabac clar, sedosa i lleugerament crespada. [...] sa manera de vestir, exagerada de línies, carregada d’adorns llampants i irracionalment col·locats com les inharmòniques combinacions de colors de les robes” (capítol III).

La descripció de paisatges:

“[...] per dalt de la carena, una recolzada inesperada ens oferia la vista panoràmica de l’enlluernadora vall de Flors. Al mig d’ella, bon tros amagada per l’arbreda dels rierals i carreteres que l’enronden, descobríem Vilaniu, cap de

6

partit de tota aquella plana sembrada de poblets, de masos i de torres” (capítol III).

La descripció d’espais (casa d’en Serrallonga):

“Hi havia la cuina, plena de lluïssors de rajoles de València per on relliscava la claror esmorteïdíssima que es filtrava per una finestra discretament ajustada. La porta de fòrum, o de testa, dava al menjador; una peça petita, empaperada, adornada amb cromos de verds i grocs marejadors, també deserta” (capítol III).

Fets històrics reals:

“Allí hi havia en Prim en totes ses edats, de coronel per amunt: el Prim de la guerra dels Set Anys, el Prim defensor de Reus, el Prim de la guerra d’Àfrica, el Prim de Mèxic, el Prim de la Revolució de Setembre;” (capítol III).

“Doncs, quan estava que ja no hi veia amb aquests disgustos...paf!, l’atemptat del carrer del Turco!” (capítol IV).

La bogeria:

“[...] des de feia molts anys, havia viscut dement, com ho demostraven el tracte dat a sa muller, els dubtes de paternitat repetidament confiats a sos amics, sa embriaguesa pel joc, i, finalment, son suïcidi” (capítol VII).

La mort:

“Dins d’ella, ja estès a la caixa destapada, col·locada damunt d’un baiard, al peu d’un altaret de nyigui-nyogui, en el qual, per única llum, cremellejava una xinxeta, vam veure el cos del qui fou el nostre amic, marit d’aquella vídua traspassada, pare d’aquell orfenet desnerit i pàl·lid, que es va quedar contemplant-lo, espalmat, amb els ulls secs i amb les faccions contretes per l’esglai de qui veu per primera volta l’obra de la mort” (capítol IX).

4.3. Trets romàntics de La bogeria

El monòleg interior d'estil indirecte permet l'anàlisi de la subjectivitat dels protagonistes. S'hi detecten elements característics de la prosa romàntica, que el modernisme havia posat de nou en circulació (descripcions crepusculars i malenconioses, relació entre l'escena i l'estat anímic dels personatges, revelació del coneixement per mitjà d'èxtasis, visions i impressions, més que no pas per la raó), així com la tendència a subordinar la vida a l'art, que es manifesta fins i tot en l'aspiració de convertir la novel·la en poema, a través de la veu del narrador i de fragments de prosa poètica.

7

Exemples:

“Tant ell com ella [...] eren un parell d’apassionats, com diríeu vosaltres: ella curteta i romàntica, d’aquelles que es corsecaven contemplant la lluna;” (capítol II).

“Era ben bé la veu de la melancolia vesànica que l’havia anat devorant en aquella soledat” (capítol V).

“La felicitat ens tenia ullpresos, indiferents a tot allò que no fos tendreses i carícies” (capítol VI).

“La dona venia a trobar l’advocat. Al revelar-me qui era i manifestar-me jo estranyat que no acudís a tu, que ets el conseller del seu marit, eixugant-se unes llàgrimes amb el mocador, que duia ja prou mullat a les mans, va declarar-me, somicant, els seus motius [...] (capítol VIII).

“I vaig sentir un moment aquella sensació de sorpresa, de soledat i de fred que promou sempre la mort [...] A través d’una llàgrima que m’enterbolí la vista [...]” (capítol IX).

“Jo havia d’anar al seu enterrament: el cor m’hi duia [...] en justa correspondència a les simpaties que m’havia tingut el difunt, en honor a la memòria de son cor” (capítol IX).

4.4. Trets costumistes

Oller aprofita la tècnica del quadre de costums, que té una doble funció: connectar amb la realitat quotidiana, servir de fons per a centrar els personatges en un marc concret i ajudar a classificar-los socialment.

Exemples:

“[...] va anar a buscar la distracció al casino, reprenent costums antigues de jugador” (capítol II).

“I, com que son pare passava les nits a la timba, els xicots se n’aprofitaven” (capítol II).

“Llavors ens vam desajuntar per entrar a la sala d’espectacles. [...] Aquella música que m’havia delectat tantes vegades no em va dir res, absolutament res” (capítol V).

8

5. Conclusions

La bogeria és l’obra culminant en la producció de Narcís Oller, que tanca l’etapa més creativa de l’autor i ens dóna una visió més globalitzadora de la narrativa anterior. Dins les coordenades realistes, reprodueix la societat catalana de l’època, la Catalunya de la Restauració, des d’una òptica clarament burgesa.

La novel·la, basada en un fet real, ens presenta l’evolució d’un procés d’embogiment protagonitzat per en Daniel Serrallonga. Però no es redueix a una simple narració de fets, sinó que l’autor fa un estudi del fenomen de les seves possibles causes i de les seves conseqüències.

L’acció transcorre, aproximadament, entre la Revolució de Setembre del 1868 i el crac de la borsa del 1882. El caràcter globalitzador de l’obra el veiem en el fet que, a part de situar alguns episodis a Barcelona, d’altres els localitza a Vilaniu.

A mesura que la novel·la avança anem veient com, el que en principi era tan sols una actitud extravagant, es va convertint en una autèntica malaltia, que acaba amb la vida d’en Serrallonga. Però aquest final ja estava escrit, perquè la novel·la ens planteja en termes naturalistes el determinisme a què està sotmès el personatge. D’una banda, el biològic, genètic, familiar, ja que tots els membres de la seva família semblen estar tarats. D’altra banda, perquè el comportament social, col·lectiu davant d’aquest tipus de persones sol ser d’una total incomprensió i, sense cap altra solució més humana, es comença amb la burla, per acabar tancant-los en manicomis.

Podem observar que la novel·la és molt innovadora en dos aspectes fonamentals. Temàticament, perquè converteix el naturalisme en matèria literària, contraposant el punt de vista científic d’en Giberga amb el més humà del narrador. Formalment, perquè trenca amb el narrador omniscient propi de les novel·les realistes i naturalistes, i utilitza un narrador en primera persona, testimoni dels fets com a personatge de la novel·la.

Narcís Oller no pot prescindir de fer de la seva novel·la una obra de tesi moral. La seva tendència innata, sentimental i moralitzadora, trenca un cop més amb la impassibilitat narrativa que demanava l’escola naturalista. Mitjançant el narrador, Oller ens manifesta la seva disconformitat amb el naturalisme portat a les darreres conseqüències, i fa una crítica dels comportaments socials que no tenen en compte l’individu i que, amb la seva resposta, basada en la indiferència i l’egoisme, no fan res més que condemnar-lo a un destí fatal.

9

6. Bibliografia

“OLLER, Narcís. La bogeria. Edició de Domènec Marzà. Barcelona: Castellnou Edicions, 2000”.

“OLLER, Narcís. La bogeria. Edició a cura de Maria Lluïsa Cunillera. Barcelona: Barcanova, 1991”.

“YATES, Alan. Narcís Oller. Tradició i talent individual. Barcelona: Curial, 1998”.

“GUILUZ, Teresa. Llengua catalana i literatura. L’Hospitalet de Llobregat: La Galera, 2008”.

http://llenguacat.wikispaces.com/file/view/C4ELL0309_LITCAT.pdf

http://www.cossetania.com/tasts/Labogeria.pdf

MªÁngeles DíazLídia MartínezDaniel Pascual

2 BAT C

10