Embed Size (px)
Citation preview
JOSEP BOSCH PLANAS
“La muralla a la Vilafranca del segle XIV i XV” JOSEP MARIA FELIU ROCA
“Els pobres : l’assistència als pobres. La Pia Almoina. La prostitució a Vilafranca”
ROGER BENITO JULIÀ
Els segles XIV i XV
És important conèixer les bases importants que van ajudar a formar la vila que ara
coneixem , unes bases que primer començaren amb un creixement de població al segle
XIV i seguidament al segle XV on més d’una d’epidèmia i sobretot de la guerra civil
van fer que la vila anés decaient per tornar a refer – se més tard. Aquest capítol el
dividirem amb quatre parts, la primera tractarà de la política que es feia a la vila durant
aquests dos segles, on la importància de la Universitat, l’antic ajuntament, tindrà un
paper primordial; la segona, serà l’urbanisme on la reconstrucció de la muralla ajudarà a
entendre la importància estratègica que tindria la nostra vila així com el creixement que
cada vegada més s’anava donant, seguidament, entrarem en la vida quotidiana dels
homes i dones de la vila en la baixa edat medieval i finalitzarem aquest capítol
comentant el paper de l’església de la vila en tots els afers d’aquests anys, d’on els
preveres sorgiran com a persones molt influents en el poder eclesiàstic de la vila.
Les institucions polítiques a Vilafranca durant el segle XIV i XV i la importància
de la Universitat :
El paper de Vilafranca dins de la política general de Catalunya va començar ja a l’any
1218 quan el rei Jaume I va convocar a la nostra vila l’assemblea de Pau i Treva, eren
aquestes assemblees sorgides com a reacció a les violències feudals per arribar a
pacificar Catalunya, la que es va fer a la nostra vila confirmà la pau general dels camins.
En ella hi van assistir els representants de les ciutats dels antics regnes d’Aragó,
València i el Principat de Catalunya a més del propi Jaume I i la seva cort.
Algunes de les Corts catalanes, que eren les institucions supremes de l’estructura feudal,
es van celebrar a Vilafranca a la sala capitular del monestir dels frares menors, al carrer
de Sant Pere. En el primer Parlament o Cort de Vilafranca del 15 de febrer i altres dates
successives de l’any 1353, es decidiren les imposicions documentades en molts
municipis catalans durant la segona meitat del segle XIV, atorgant al rei Pere III el
Cerimoniós diferents ajudes econòmiques, també el rei sol·licitava en aquests
Parlaments ajuda tant econòmica com de soldats per la vigent guerra amb Gènova, on
Vilafranca va disposar – hi 500 homes. Una altra va ser convocada l’any 1367 per
1
després continuar – la a Barcelona El motiu d’aquestes Corts era la guerra entre
Catalunya i Aragó.
i l’última l’any 1451, eren aquestes, unes Corts, que es traslladen des de Barcelona
degut a epidèmies de pesta que hi havia a la dita ciutat. Van ser convocades per la reina
Maria com a lloctinent del rei Alfons V d’Aragó.
Durant les Corts que es varen celebrar a diferents llocs del Principat al segle XIV i XV,
Vilafranca va estar sempre representada com a braç de la Universitat reial, els síndics o
representants de la nostra vila en aquestes Corts, eren sobretot, notaris. Anomenarem a
Gaspar Maimó, i a Vidal Bartomeu, com a exemples destacats, el primer va ser notari a
la casa reial a principis del segle XV i el segon va formar part també de la casa reial en
temps de la guerra civil des de mitjans d’aquest mateix segle.
Els reis de Catalunya van ser – hi presents moltes vegades a la nostra vila, s’entén quan
es proclamaren Corts, però també el rei Jaume II l’any 1316 signava documents reials
des de la nostra vila, i Pere IV el Cerimoniós, que va venir –hi diverses vegades, anys
1360 / 67. El rei Joan I va passar moltes temporades a Vilafranca, dient que li anava
molt bé per la seva salut, a l’església de Santa Maria se li van celebrar funerals l’any
1396. Passà per la vila també el rei Martí l’Humà, Alfons V, la reina Maria, Joan II i la
reina Joana, pels disturbis de la guerra civil del segle XV.
L’augment de la població a Vilafranca, li va permetre ja l’any 1283 tenir dos jurats
diputats a les Corts de Catalunya i l’any 1289 ja tenia 4 jurats i 60 consellers.
La Universitat era el nom que reberen, a partir del segle XIII a causa de la difusió del
ius commune per Catalunya, algunes viles i ciutats. Als segles XIII i XIV les poblacions
reconegudes pel poder públic com a universitats esdevingueren els primers municipis,
que expressaven llur voluntat per mitjà del consell.
Des de mitjans del segle XIII ja trobem documents on es parla de la Universitat. De
Vilafranca. Documents que moltes vegades el rei els fa perquè fer d’àrbitre davant els
conflictes de poder entre la Universitat i els castlans de la vila.
Vilafranca com a vila reial i incorporada al comtat de Barcelona l’any 1328, el rei
Alfons III l’autoritzà a través d’un privilegi a la Universitat de la vila organitzar el seu
règim municipal, deixant a mans de la pròpia Universitat la manera de fer- ho.
Els espais de trobada de la Universitat eren a la sala capitular dels frares menors, el
Palau reial, situat a on és actualment el Museu de Vi, anomenada la casa del monestir
de Santes Creus, ja que a partir de l’any 1308 el dit monestir el comprà i va ser el lloc
on també s’hi instal·lava el cobrador de les rendes del dit monestir. Un altre dels espais
2
de trobada era l’església de Santa Maria. A vegades els llocs de reunió eren davant del
castell dels castlans, o enfront de la casa d’un notari o d’un cavaller de la vila o a sota
d’uns ametllers com a la veïna població de Sant Cugat Sesgarrigues, on el 10 de juny de
l’any 1368 es convoca una host, és a dir, l’obligació de participar en operacions militars,
de tots els cavallers que hi havia a la vila.
El règim de funcionament de cada comunitat depenia dels privilegis de què gaudien i de
les ordenacions que s’havien de promulgar i dels usos i costums locals. La concessió de
regiment als habitants dels diversos temes corresponia al rei en les poblacions reials, i al
senyor en terres de barons. Vilafranca, era població reial, per tant corresponia al rei el
seu regiment. Al llarg dels segles XIII – XIV assistim a la formació i consolidació
d’una poderosa estructura municipal a tot Catalunya, exponent de la vitalitat urbana i
que es mantindrà inalterable fins el Decret de Nova Planta l’any 1716. Molts són els
privilegis que rep la vila durant el segle XIV i XV per part dels reis i que la Universitat
havia de fer complir, la majoria d’aquests estan copiats en el Llibre Verd de Vilafranca
que està dipositat a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca, i que ens pot fer pensar en
l’evolució cap a l’alça demogràfica i que per tant, calia que la vila s’organitzés molt
millor, destacarem alguns d’aquests privilegis : aquell en que el rei eximeix a tots els
habitants de la vila de serveis militars i altres tributs ( 1312 ) ; i també del pagament
d’alguns tributs ( 1322 ) ; el privilegi de l’any 1328 on el rei Alfons el Benigne atorga a
la Universitat de Vilafranca, la facultat d’establir ordenacions procedents de l’autoritat
superior; un altre sobre relació d’obres que s’havien de fer a Vilafranca ( 1338 ) ; el
privilegi del rei Alfons III, concedint a Vilafranca facultat per a establir ordenacions
que alleugeressin les seves càrregues ( 1328 ); el de Pere III, datat a Saragossa on la
vegueria de Vilafranca ha de formar part de la corona reial ( 1356 ) ; l’eximeix del dret
de cena ( 1358 ) ; l’obligació de pagar uns tributs els cavallers de la vila ( 1370 ) ;
s’autoritza als oficials reials de la vila a perseguir delinqüents ( 1382 ) ; regulació del rei
Joan I per organitzar el règim municipal ( 1390 ) ; poder a la Universitat per poder
cobrar tributs ( 1395 ) ; per poder llenyar als boscos de d’Olivella i Jafre ( 1398 ) ; per
poder organitzar el seu règim municipal ( 1400 ) ; la possibilitat de fer mercat el
dissabte ( 1401 ) ; sobre l’obligació de prestar sagrament i homenatge al rei ( 1401 ) ;
privilegi del rei Ferran el Catòlic, confirmant la incorporació de Vilafranca a la Corona
Reial, feta pel rei Pere III ( 1492 ).
Per fer-nos una idea de les imposicions que cobrava la vila a partir de l’any 1395
relacionades amb el mercat i la fira, veiem que es paga impost per la venda o compra de
3
blat per part de gent forastera a la vila; de peix; per pells; per la fruita i hortalissa, olles i
altres fruits; per la venda o compra de somades (càrregues d’un animal de bast); per la
venda o compra de palla o safrà; per bèsties grosses, porcs i bestiar menut; per tota
sabateria o pellisseria i per tot drap de lli.
Els temes tractats en les reunions de la Universitat eren varis, la majoria polítics, però
també molts altres relacionats amb la vida quotidiana de la gent. Podem fer – nos una
idea de quins eren resumint les anotacions de dotze consells fets des de el mes de gener
fins el juny de l’any 1368 trobats a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca ( AHCVP :
13. 1368 / 69 ) : s’acorda anar a parlar amb un jueu de la vila pe la qüestió de uns
diners que li deu la Universitat ; que cap foraster porti armes dins de la vila ; s’havia
d’eliminar el soroll que sovint hi havia a la vila ; que no poguessin fer frau les
carnisseries en els seus tributs ; es decideix com han d’anar vestides les dones segons
ordenacions ja fetes pel rei ; s’elegeixen representants perquè vagin a parlar a Barcelona
per un enfrontament de la Universitat amb els castlans de la vila ; s’informa d’un dèficit
que s’ha d’arreglar ; s’elegeixen captadors per les obres de l’església de Santa Maria de
Vilafranca ; es vol acabar amb les lluites que hi ha entre diferents famílies de la vila, són
un total de vint – i – cinc persones ; s’ordena ajudar econòmicament als frares menors i
a les monges de Santa Clara; s’acorda que es posi en funcionament el forn de pa del
castell ; que es construeixi un pont complementari a un altre que no està bé ; s’acorda
que els oficials no cobrin més alts els impostos que el reglamentat ; que s’acabi com
més aviat possible el retaule de Santa Maria, per això es decideix traspassar diners dels
impostos de la carn ; que es restauri la muralla de la vila controlat per consellers elegits
perquè no hi hagi cap frau ; que degut a la falta de forment, les forneres adulteren el pa,
es decideix comprar dues mil quarteres de forment ( la causa derivava d’aquell any
1333, anomenat el “mal any primer” per l’escassetat de blat ) ; s’acorda anar a parlar
amb el rei perquè els cavallers de la vila no volen participar en el pagament per la
reconstrucció de la muralla ; s’ordena organitzar l’host de trenta – vuit persones per anar
a defensar el castell de Montsoriu i qui ha de cobrir el pagament ; es defensa a un
carnisser perquè se li ha anul·lat el privilegi que tenia per poder tallar carn .
En els consells hi participaven representants dels diferents oficis existents a la vila.
Anteriorment eren els castlans els que tenien el poder d’organització tant política com
econòmica de la vila, però a partir de l’any 1312 , aquests últims, es van vendre part de
les seves rendes al rei i això va repercutir en el seu afebliment. També l’augment de
4
població de la vila va ajudar que tot plegat s’havia d’organitzar diferent i aquí la
Universitat hi va tenir un paper molt important.
El batlle, com a representant del monarca i anomenat per ell, presidia i supervisava el
consell municipal i aplicava les ordenacions generals i locals, mitjançant crides i bans.
El batlle per administrar justicia, era assistit per una cort o cúria, el notari i el
procurador fiscal.
El notari exercia d’escrivà de la cort i custodiava els documents. Des de l’any 1187 ja
existia una escrivania per tot el terme d’Olèrdola, on Bernat de Vilafranca ( anomenat
Clergue ) fou el primer que va exercir com a escrivà. No va ser però fins l’any 1315 que
l’escrivania passà a Vilafranca. Aquesta notaria era arrendada pel rei a nobles de la vila
i ells a la vegada la subarrendaven als notaris.
Al mateix temps i exercint un altre poder paral·lel, la vegueria, sota la jurisdicció d’un
veguer, l’any 1381 amb la subvegueria d’Igualada va a passar a dependre de Barcelona.
Les dues escrivanies – la del batlle i la del veguer – se situaven juntes en un mateix
edific, al carrer de la Cort de Vilafranca i s’acostumava a arrendar-les també
conjuntament.
L’organització de la Universitat va anar reculant el poder que abans d’aquests anys
exercien els castlans, això va portar diferents conflictes entre el batlle i consellers i els
castlans que van estar a la vila fins el segle XVII. Sabem d’uns anys del segle XV que el
castlà Bartomeu de Vilafranca s’autonomena batlle de la vila i exerceix justícia sense el
permís reial amb la queixa del batlle de la Universitat i consellers. Intervenint el rei amb
l’afer i sense castigar al castlà va calmar els ànims i anomenà un batlle no castlà.
Bartomeu de Vilafranca posteriorment, va anar a viure a Barcelona.
Dins el consell estaven representats moltes de les famílies amb gran poder econòmic de
la vila, eren conselleres, jurats de la Universitat, també van ser batlles, veguers, formant
part – com hem dit – de les Corts com a representants de Vilafranca, passant-se el poder
de pares a fills o néts. Tots ells, formaven part de l’aristocràcia de la vila.
Les institucions municipals a Vilafranca d’aquests dos segles van fer que cap a finals
del XV, molta gent que “manava” en aquestes institucions, aconseguís un gran poder
tant polític com econòmic i que els va ajudar a engrandir el seu patrimoni familiar,
molts llinatges s’apropiaren del poder municipal en benefici dels seus propis interessos.
Ja començava a dir-se que eren la burgesia urbana: els Babau, els Pellisser, els
Vilafranca, els Copons, els Espuny...
La guerra civil i el príncep de Viana al segle XV :
5
L’empresonament del príncep de Viana, fill de Joan II, a conseqüència del litigi que
pare i fill mantenien per la corona de Navarra i degut a la mort del rei Alfons IV
d’Aragó, germà del rei Joan II, que també pretenia ser rei de Catalunya, va provocar la
guerra civil que durà deu anys des de l’any 1462 al 1472. El conflicte es va resoldre
transitòriament amb la capitulació o concòrdia de Vilafranca.
A l’interior de la Casa Consistorial de la vila, hi ha un quadre signat pel pintor Claudi
Lorenzale i Sugrañes, d’origen italià, on es representa als ambaixadors de la Diputació
de Catalunya que signen una concòrdia anomenada la “ Concòrdia de Vilafranca” el dia
21 de juny de l’any 1461, a l’interior del Palau del Rei, amb la reina Joana Enríquez,
madrastra del príncep Carles de Viana. Els assistents en aquesta cerimònia van ser :
Bernat Çapila, Pere Joan de Sant Clement, Pere Cots i Nicolás Millars representant la
Diputació i Nicolás, ardiaca de l’església de Santa Maria del Mar, Arnau Vilademany i
Francesc Bosch, que portaven l’encàrrec d’acompanyar al Príncep de Viana des de
Tortosa.
La concòrdia de Vilafranca, va ser la victòria d’aquell esperit pactista, on es prohibia al
rei Joan II i a la reina Joana d’entrar al Principat i nomenava al seu fill Carles de Viana
com a lloctinent perpetu a Catalunya. La reina Joana i el príncep de Viana van estar – hi
un cert temps a la vila degut a les negociacions, sembla que la reina s’ha allotjava al
monestir de Santa Clara, situat a la plaça actual de Milà i Fontanals.
En aquest pacte el rei Joan II continuava posseint la plenitud de la potestat reial, però al
mateix temps, es posaven importants frens a l’exercici d’aquest poder.
El rei Joan II es va desentendre de la dita concòrdia i va entrar en el territori del
Principat sense una autorització de les institucions representatives de Catalunya.
Vilafranca des del primer moment lluita contra Joan II. Era partidària del seu fill Carles
de Viana – com a rei successor de Catalunya -.
El 25 d’agost de 1464, Joan de Beaumount, qui comandava les tropes catalanes de la
vila, en nom del príncep de Viana, va lliurar – la a Joan II, sent declarat traïdor del
Principat. Fou empresonat el batlle de la vila, s’apropià del castell dels castlans i de
l’ajuntament.
Les forces unides del comte Gastó IV de Foix i de Joan II i la mort del senescal de
Bigorra al peu de les muralles de la vila – que ha donat una llegenda en que el
protagonista és un suposat Rufet, barber i batlle de la vila – originà segons esmenta el
llibre verd i ens diu el cavaller Cardona, capità dels assetjats, una gran matança per part
de les tropes del rei Joan II a la vila.
6
La guerra va acabar amb la victòria del rei Joan II – la mort del príncep Carles de Viana,
i l’ajuda que va obtenir el rei per part dels francesos, oferint – los com a contrapartida
en el tractat de Baiona, els comtats del Rosselló i la Cerdanya. La rendició de Catalunya
es va plasmar amb la capitulació de Pedralbes el dia 16 d’octubre de l’any 1462.
La guerra civil del segle XV va acabar d’arruïnar econòmicament i políticament
Catalunya i va comportar la pèrdua de la supremacia de Catalunya dins de la Corona
d’Aragó.
Moltes van ser les persones del Penedès que a l’acabament de la guerra van ser premiats
per la fidelitat a Joan II, un d’ells va ser el poeta Joan Berenguer Masdovelles, del
llinatge originari de l’Arboç, però molt relacionats amb Vilafranca, el rei li feu donació
de la dita població de l’Arboç.
A Barcelona, durant la guerra hi havia dos grups que lluitaven per aconseguir el poder
municipal, per un costat la Biga, eren els ciutadans honrats i els que van aconseguir la
Capitulació de Vilafranca i no van permetre l’entrada del rei a Catalunya. Per un altre,
la Busca, format per mercaders, menestrals i el poble que s’oposaven a la classe
benestant demanant privilegis, llibertats i les costums de Barcelona. Vilafranca va
participar d’aquesta crisi municipal barcelonesa, deixant la població per trobades amb
gent de la Busca i poguessin organitzar un sindicat l’any 1451 i d’on sorgí una ofensiva
contra la Biga manat pel cavaller Galcerà de Recasens, qui fou batlle general i
procurador dels feus reials a Catalunya i des de l’any 1432 fins el 1469 va estar vivint
entre Vilafranca i Barcelona. L’any 1461, Recasens, va refugiar – se a la vila, a l’hostal
de Joan Sabater, per més tard fer – lo presoner i portar – lo a Barcelona ( Batlle, 1973:
357 ).
La crisi demogràfica es va donar a partir de la segona meitat del segle XIV a tot
Catalunya i altres indrets, degut a moltes raons, període d’escassetat i de males collites,
any 1333, pesta negra, plaga de llagostes, terratrèmols... però Vilafranca era una de les
ciutats medievals capdavanteres amb habitants – segons el fogatge de l’any 1358 tenia
3.690 habitants tot que el dit fogatge addicionaria altres llocs reials, mentre que el
fogatge de l’any 1378 ens diu que tenia 2.038 habitants.
Hem trobat un document on ens diu que l’any 1384 Vilafranca té escassetat de gra per
fer pa i sabent que ha arribat a Barcelona diferents partides de forment carregats a
Tortosa i que anaven dirigits a la vila, el rei Pere mana que part d’aquest gra es dirigeixi
a Sitges, perquè es pugui descarregar per benefici de la nostra vila (ACA CANC
1285:144v)
7
Durant el segle XV, amb la guerra de Joan II entremig i el sortir i entrar de la pesta
negra amb diferents anys va fer que minvés la població a Vilafranca i comarca. El
fogatge de l’any 1495 sobre Vilafranca passa a ser d’uns 1500 habitants.
La crisi va afectar al creixement de la vila, però el paper polític de la nostra vila va
continuar fins i tot fora dels seus murs.
La muralla i l’urbanisme a Vilafranca en els segles XIV i XV
Un cop es va començar a engrandir el nucli original de la vila, situat al voltant de la
zona de l’església de Santa Maria, i Vilafranca va esdevenir cap de la vegueria, es
comencen els treballs de construcció de la muralla que tancarà la vila, amb deu portals.
El 1338, després d’una ampliació anterior que va créixer en direcció al carrer de Santa
Maria, passant la muralla per l’actual Plaça de la Vila, ja van realitzar-se les primeres
millores ampliant la superfície. Amb la delimitació de l’espai que tancava la muralla va
haver d’enderrocar-se alguns edificis, i d’altres van quedar fora del clos. D’aquesta
manera es tancava un recinte d’unes 20 Hectàrees, que va necessitar aproximadament
uns 15.000 m3 de pedra més o menys treballada. Posteriorment, al segle XV va
utilitzar-se pedra que s’obtenia de pedreres de Moja, Castellví i L’Arboç. Un dels
elements que formaven part de la muralla eren les espitlleres, com les quatre
localitzades en els diferents trams de muralla al carrer de la Beneficència, i les torres,
circulars i quadrades. Les torres circulars tenien uns 5 metres de diàmetre, mentre que
les quadrades uns 5 metres de costat.
Però la crisi en que va caure el país amb l’arribada de la Pesta Negra, l’estancament de
l’economia i els conflictes bèl·lics en que va intervenir Pere III el Cerimoniós, van fer
que l’activitat s’aturés, fet que també es veu en l’alentiment de la construcció de Santa
Maria. De nou les obres a la muralla es van reemprendre els anys 1360 i 1368, quan el
municipi va arbitrar nous impostos. El 1376 el rei Pere III va revisar els treballs de les
obres i va manar eixamplar els murs fins a cinquanta pams, i el 1389 el governador
general de Catalunya va ordenar fer-hi valls, comprar diferents elements d’artilleria i
construir castells de fusta a les torres i les portes principals. En aquestes obres de
defensa el Consell General va acordar designar una persona de cada ofici per
administrar-les, juntament amb els jurats de la vila. L’artilleria principal va situar-se als
dos portals principals, que donaven al camí reial que anava de Barcelona a València, el
Portal de Santa Maria al final del carrer de la Parellada, i el Portal de la Torre
Grossa, a la cantonada de les dues Rambles. I el reforçament de les defenses va
8
continuar el 1396 amb l’adquisició de diferents materials i instrumental per a la
fortificació.
Tot i que durant aquest temps encara té una funció important el castell dels castlans, on
el 1382 s’hi havia efectuat reparacions, ja el 1451 es va expedir un privilegi reial per
destruir les aigües estancades que hi havia a la Vall del Castell. Assenyalant que la seva
funció de nucli fort de defensa ja no era vigent. Una de les entrades al castell era el
Portalet, a l’actual carrer Sant Pau, on posteriorment hi havia el Portal d’en Coloma.
Amb la construcció de la muralla quedaven separats dos grups de la població, els nobles
a l’interior, i els qui vivien als suburbis dels voltants, que pagaven els impostos. A prop
de la muralla s’hi localitzaven diferents tallers que podien provocar males olors, com les
adoberies on s’hi treballava la pell. “la adoberia den Antich” estava situada a prop del
Portal de La Granada, entre els carrers de Sant Sebastià (que anteriorment
s’anomenava Muralla de Güell) i Muralla dels Vallets. Des d’aquesta porta sortia el
camí que duia a La Granada, i al seu davant hi havia la Creu de terme anomenada de la
Fembra Morta, de la Pelegrina, o de Sant Jaume per la proximitat d’aquesta capella.
L’adoberia d’en Salelles, a prop del Portal d’en Salelles o de Sant Bernat, portal d’on
en sortia el camí que duia a la capella de Sant Julià. A la sortida dels portals també hi
havia les forques per aplicar la pena de mort, que al segle XIV estaven situades al camí
de Les Cabanyes, i al segle XV al davant del Portal dels frares menors o de Sant
Pere, on hi havia la Creu de terme dita de Sant Salvador, ja que des d’aquí sortia el
camí que anava cap a aquesta capella i la població veïna de Santa Margarida i Els
Monjos.
Els ravals acollien la població que vivia als petits nuclis que s’havien anat formant als
afores dels principals portals de la vila, al costat dels camins que comunicaven amb les
poblacions veïnes com La Granada, o en direcció a Vilanova sortint pel Portal d’en
Fresquet, al carrer de Sant Joan; i a l’entorn d’edificis religiosos extramurs com el
monestir de Santa Clara o el Convent de Sant Francesc. A la sortida d’alguns dels
portals hi trobem les Creus de Terme que amb el pas del temps i el creixement de la vila
es van anar movent, i que en alguna ocasió rebien el seu nom pel camí on estaven
situades.
A la zona de l’actual Plaça Penedès, per on hi passava l’antic camí de Barcelona a
València, és on s’hi situava el mercat i la fira de Vilafranca, una de les mes importants
de Catalunya a l’època medieval. I al seu voltant diferents carrers on hi havia hostals
pels viatgers i comerciants.
9
Tot i la finalització de les obres, durant el segle XV ja es van començar a realitzar
diferents reparacions a la muralla, després dels atacs del 1462 i del 1464 durant la
guerra civil de Joan II. Moments en que va establir-se vigilància a la Torre Grossa.
Cada vegada que es realitzaven obres els costos eren alts.
Els diferents portals apareixen citats en diverses ocasions amb varis noms, segons
l’època. Així tenim el de Nostra Senyora del Portal o de Santa Maria, al final del carrer
de La Parellada, citat per primer cop el 1330. El Portal de Santa Clara, a la zona del
carrer de La Lluna, i que donava sortida a la zona del convent de les clarisses i els
carrers on hi havia els bordells de la vila.
Un altre dels portals era el Portal de Canyamàs, al carrer Ferran, que donava pas al call
jueu de la vila, un dels principals de Catalunya.
Entre els actuals carrers de Sant Sebastià i de Sant Cristòfor hi havia el portal que
donava sortida a l’actual Plaça Milà i Fontanals. Inicialment rebia el nom de Portal del
Sant Esperit, ja que al carrer de la Font hi havia aquest hospital, que al segle XVI van
adquirir els trinitaris i que abans estaven al davant de Santa Maria.
Finalment el Portal d’en Soler situat entre el del Sant Esperit i el de Santa Clara.
Les pobles
Vilafranca des de mitjans del segle XIV i el XV està dividida en pobles. Les pobles eren
els espais en què altres senyors, nobles o no obtenien de la població ubicada en aquestes
espais rendes que es repartien a vegades amb els mateixos castlans o amb altres
institucions eclesiàstiques de Vilafranca o de fora d’ella com el monestir de Santes
Creus, el de Sant Cugat del Vallès, la Pia Almoina de Vilafranca o de la catedral de
Barcelona...
Podien les pobles estar dins del recinte emmurallat o a l’exterior. És clar, que les pobles
van existir degut al creixement de la vila sobretot urbà – ja que les pobles de l’exterior
van influir en aquest creixement - . La distribució d’aquestes pobles van donar pas a
l’existència posterior d’uns carrers que van acabar de donar una imatge física de la
població de Vilafranca més àmplia i capaç d’acollir més població.
És a principis del segle XIV quan les pobles comencen a sorgir en la documentació
notarial, moment en què la població té un creixement notable. Tot i que hi va haver una
crisi a la segona meitat del segle XIV i que les causes foren múltiples i que va durar fins
a finals del segle XV no sembla que el creixement de Vilafranca del Penedès tot i que es
redueix s’aturi del tot ja que les pobles continuen existint i en surten algunes de noves.
10
Anem ara, a fer un recorregut per aquestes pobles i situar – les dins de l’espai urbà o a
l’exterior d’aquest, i enumerar els seus carrers i els senyors que les dominaven.
La pobla dels jueus seria aquell espai de poder que dominaven els castlans, la primera
expansió urbanística de la vila. Espai ubicat pel davant i al darrera del castell dels
castlans, on també s’hi afegia el barri dels jueus, carrers aquests, que entren dins el
recinte urbà. Però s’ampliava per fora de la muralla amb uns espais que fins i tot tenien
nom relacionats amb els castlans : la “mujada d’Huguet o de Ferrer de Vilafranca”
( mujada es un tros de terra que poden llaurar un parell de bous en un dia,
aproximadament 49 àrees ) i “ carrer de Ramon de Vilafranca” ( nom també de l’actual
carrer Sant Bernat ). Seria aquest un espai que s’aniria ampliant amb nous carrers durant
el segle XIV i XV gràcies a la celebració del mercat setmanal a la plaça Major ( actual
de la Constitució ) i de la ubicació de la carnisseria i peixateria a la mateixa plaça.
L’espai anomenat la pobla d’en Baró ocupa carrers exteriors a la muralla, que es deuria
ocupar a mitjans del segle XIV i s’amplia durant el segle XV. Els carrers o espais
principals que formaven part d’aquesta pobla eren el de carrer de la creu d’Ot – el que
continua de l’actual de la Font, el carrer de santa Maria Magdalena i el carrer de les
Cabanyes. Pobla que s’amplia durant aquests segles, tot i que ja hi havia també un nucli
primitiu anterior.
El llinatge Baró tot i no ser un llinatge noble, el fet de que fossin uns dels primers
flaquers de Vilafranca i formessin part del poder eclesiàstic durant el segle XIV i XV
els va donar un cert poder que els va ajudar a créixer en quant a patrimoni i prestigi
social, cobrant rendes de terres i cases d’aquests espais.
La Pobla de Llotger, és el nom en que a partir de la segona meitat del segle XIV tenien
l’espai de carrers que hi havia dins de la muralla al final del carrer de la Parellada i
molts altres que es van anar ampliant fora murs, carrer de Barcelona, Alfondec, part
final de la Parellada... aquesta pobla posteriorment canviar de nom per dir – se pobla de
Peralba.
Els Llotger eren un llinatge de mercaders i d’advocats. Comencem a trobar mercaders
anomenats Llotger l’any 1315. Aquest mateix any és batlle de la vila Pere Llotger,
mercader. També és el collidor de les rendes reials de Vilafranca del Penedès l’any
1323. Ell va ser el primer Llotger que cobrava rendes de cases, horts i pallisses en els
carrers que formen part d’aquesta pobla. Espai per tant, que creiem que va anar creixent
a partir dels anys últims del segle XIV.
11
Comencem a tenir notícies del llinatge Peralba, l’any 1312 amb el nom de Jaume
Peralba. Bernat de Peralba és batlle de Vilafranca l’any 1426.
Aquests dos personatges els trobem relacionats amb els hostalers de Vilafranca, a més
l’espai que porta el seu nom ocupa justament el lloc on estan situats els hostals de la
vila, al costat del portal principal de la muralla ,el de Santa Maria, tan a fora com a dins.
El creixement urbanístic d’aquest espai molt possiblement estigui relacionat amb l’auge
de la fira que es celebrava a prop de la Rambla de Sant Francesc i l’anar i venir de
ciutadans d’arreu d’Europa.
La Pobla dels Monjos o també anomenada en la documentació pobla del monestir de
Santes Creus és degut a l’existència en aquest espai d’un forn de pa del domini del dit
monestir. A més en el mateix indret on s’ubicava el dit forn se l’anomenava carrer del
forn dels monjos. És un dels carrers desapareguts de la Vilafranca actual. Estava ubicat
en l’actual Rambla de la Nostra Senyora, a l’exterior de la muralla. Era un forn prou
important – sobretot per la gent que venia de fora – ja que sense necessitat d’entrar a la
vila podia obtenir el pa necessari, també la relació amb la importància de la fira
medieval que es celebrava a la vila, és evident
Trobem dades d’aquesta pobla l’any 1313 fins l’any 1422. Posteriorment el mateix
espai s’anomena pobla del carrer Nou . Carrer aquest que sembla situar – se al mateix
lloc on existia el carrer forn dels monjos, que podria ser una prolongació del mateix
carrer.
La Pobla de Llobet, es refereix als primers Llobet, els de la segona meitat del segle
XIV fins a finals del segle XV, que molts d’ell eren escrivans reials o homes de palau
que no pas els del segle XV, ja que l’any 1429 el mateix espai ja no és anomenat
d’aquesta forma. El que és clar però es que les cases, pallisses, horts i terres d’aquest
indret pagaven rendes als dit Llobet. Dos són els carrers principals d’aquesta pobla, el
de Blanca de Cervelló, carrer inexistent en l’actualitat, on hi era ubicat un dels hospitals
medievals administrat per la noble Blanca de Cervelló, també desaparegut i part del
carrer de Sant Pere o carrer del monestir dels frares menors.
Vista la distribució dels espais que es van anar formant fora de la muralla, anomenades
pobles en la documentació notarial a partir de la meitat del segle XIV fins a finals del
XV, es pot veure que en el creixement urbanístic de la vila i va influir molt la classe
benestant de la vila.
Els carrers
12
Durant la segona meitat del segle XIV i tot el segle XV, alguns carrers són ampliats o/i
derruïts, per una part, degut a la construcció més enllà de la muralla i per altra l’obertura
de places que no hi eren.
Molts carrers es van obrir molt a prop del de la Parellada. Els hostals que van anar
existint al principi d’aquest carrer van donar peu al naixement d’altres carrers o
carrerons : Carreró de l’Alfondec ( 1385 ), originàriament, hostal on els mercaders
estrangers podien allotjar – se, dipositar les mercaderies, vendre – las i realitzar tota
mena d’afers comercials; carrer de Barcelona (1332 ), situat davant del portal de Santa
Maria ja anomenat; carreró de Joan Clapers ( 1412 ), Joan, era l’hostaler propietari del
gran hostal anomenat hostal del rei situat en aquest carreró; carrer dels Pintors ( 1345 )
anomenat així, perquè en aquest carrer hi van viure quatre pintors coneguts de l’època :
Berenguer Costa, Pere Fortuny, Pere Salvador i Joan Mata; Una altra Parellada de
Morell, ( 1319 ), nom del llinatge dels Morell ; Mar / Sant Joan (1325), denominació
que li ve per haver – hi cases de mariners que treballaven a Vilanova de Cubelles i la de
la capella d’igual nom, començada a construir el 1307 per la comanda de Sant Joan de
Jerusalem.
Travessant perpendicularment el carrer de la Parellada. s’hi trobava la suposada Via
Augusta, que en un principi passava per fora de la muralla inicial de la vila, però
posteriorment amb l’ampliació de la muralla va entrar dins del nucli urbà, és el carrer
dels Ferrers / Corts ( 1345 ), anomenat així per les suposades persones que exercint
aquesta professió hi vivien , Corts perquè en una part del dit carrer hi havia l’escrivania
de la cort del Batlle i del Veguer. Aquesta part també era anomenat del Forn de les Cols,
un forn situat a dins del nucli urbà arran de la muralla i del portal dels frares menors. Al
voltant d’aquest carrer es forma el de Ferrer Alemany / Santa Maria, ( 1342 /1389 ),
denominació primera d’un apotecari i del segon per anar del carrer de la Cort en
direcció a l’església de Santa Maria i al cementiri que envoltava la dita església; i el
carrer del Coll ( 1406 ), denominació del llinatge Coll, mercaders.
Un altre dels carrers perpendiculars al de la Parellada era el del Sant Esperit ( 1340 ),
també dels Pellissers ( 1378 ), denominació primera que li venia de l’hospital d’igual
nom fundat l’any 1272 , el nom de Pellissers del llinatge Pellisser que vivien en aquest
carrer. Al voltant d’aquest carrer es forma el carrer de Puigmoltó / Bernat Pellisser
( 1389 ), denominació dels cavallers Puigmoltó molt vinculats a la vila i del llinatge
Pellissers.
13
Els carrers eren molt estrets i les cases molt petites; carrers que feien sovint de
continuació de l’obrador o de la botiga. Les cases s’encavalcaven una dins l’altra,
l’aprofitament del terreny en un recinte emmurallat medieval era màxim, construïen
cases sobre el carrer damunt els pilars – com a la plaça de la Constitució o carrer de la
Cort - . Els inventaris ofereixen detalls que ens ajuden a comprendre la poca
confortabilitat d’aquelles cases, que semblaven fredes i fosques. Entrem en una casa del
segle XV al carrer de la Parellada cantonada carrer de l’actual Font, la casa dels
Clapers, llinatge oriünd de Santa Fe del Penedès. A la cuina hi havia els utensilis
culinaris, els càntirs per pujar l’aigua del pou, també a vegades era l’espai on menjaven.
La carn era el menjar més quotidià. La privada era aquella estança també anomenada
“comuna”, acostumava a estar a prop de l’estable per utilitzar els fems. A la part de dalt
de la casa hi havia les golfes, sota d’una teulada a dos vessants. El mobiliari – com a
quasi totes les cases era pobre –
La paraula alberg en els documents d’època gòtica escrits en català és la més emprada
per citar l’habitatge urbà de Vilafranca. En els documents llatins apareix sovint el nom
hospitium. Tots dos es refereixen a casa o habitatge. Podien ser de diversos tipus, des
dels grans edificis de pedra amb torre, de les cases senyorials, fins a simples barraques.
Alguns edificis van sorgir arrel de la necessitat d’acollir més població, com la casa de la
Pia Almoina, coneguda actualment per Cal Dorda oberta l’any 1401, situada a la plaça
de Santa Maria, pel frare franciscà Marc d’Avinyó, com a institució d’assistència als
pobres, presenta els vestigis d’una construcció senyorial amb pati i restes d’una antiga
galeria alta de mig punt. Altres edificis van sorgir perquè a la vila hi havia molts
cavallers que hi tenien la seva residència i la construcció havia de ser diferent, com el
Palau Babau reconstruït el 1308, que ocupava part de l’antic castell de la vila i que
avui encara es veu una estructura de les cases senyorials de l’època, amb el pati central
que actua com a nucli distribuïdor de les sales de la casa, amb l’escala i la galeria d’arcs
apuntats, arquitectura molt semblant a la del Palau Reial, tot i que tots dos edificis van
tenir moltes reconstruccions posteriors. L’actual casa de la Vila, casa del llinatge dels
Pellissers, mercaders, advocats... que van tenir un gran pes important a la vila va ser un
dels edificis gòtics emblemàtics, amb estructures de voltes i arcades de la planta baixa o
de les sitges, descobertes l’any 1969. La casa Macià, on el llinatge dels Bartomeu
mercaders i notaris hi vivien, que deuria ser una prolongació de la casa de la Vila
conserva l’estructura gòtica del pati amb l’escala i la galeria alta d’arcades de mig punt,
amb una façana de pedra amb portalada dovellada de mig punt. Cal Gomà, és coronat
14
per una galeria d’arcs rebaixats, conserva vestigis gòtics, com les arcades interiors de la
planta baixa i la finestra coronella de tres arcades del carrer Ferran, descoberta durant
unes obres de restauració.
També el Palau Reial concedit a Frontí de Palau l’any 1223 (l’actual Museu del Vi) és
dotat de més espais. Un document reial de l’any 1323 ens diu que es van haver de
derruir diferents albergs que envoltaven el Palau per ampliar-lo. També es va dotar
d’eines i altres utensilis per rebre el rei en més d’una ocasió. Durant aquests anys, el
Palau va estar administrat pels successors del Fronti Palau, després néts, com Joan
Mercer advocat, per passar a finals del segle XV a mans de Joan Babau mercader,
també familiar de Mercer.
En quant a edificis religiosos destacarem l’acabament de l’església de Santa Maria.
L’any 1367 tots els altars de l’absis ja hi eren, l’església estava pràcticament acabada, i
faltava només part de la volta que es va acabar de construir l’any 1378.
A finals del segle XV es va iniciar la portalada de la façana principal, encara que no es
va arribar a acabar, es va coronar amb una galeria d’estil Renaixement que va durar fins
l’any 1903. La portalada primitiva o porta de l’orgue és on hi ha una dovella amb una
pintura mural del segle XIV de la Crucifixió amb el sol i la lluna. La primitiva església
era tan llarga com ara és ampla, i s’estenia des d’aquest portal fins a la capella de Sant
Josep, on hi ha una porta antiga.
La nau, és un exemplar de l’arquitectura gòtica del segle XV. L’absis és de pur estil
gòtic. El cor fou obra de l’artista Maties Bonafé, segons un contracte de l’any 1456.La
part primitiva del campanar és del segle XIV. La campana “Seny Major” va ser hissada
per primera vegada l’any 1402, més tard al segle XVI es trencà. Sabem de l’existència
d’un orgue que es va construir al segle XV. Malgrat acabar alguns aspectes, l’església es
va consagrar el 29 d’agost de 1484.
La capella dels Trinitaris, a la plaça de Jaume I, fundada l’any 1305 de la nau única
construïda amb arcs diafragma apuntats sobre els quals descansa un embiag vist a dues
vessants és un altre dels edificis d’aquests segles, conjuntament amb l’hospital dels
trinitaris administrat conjuntament amb els prohoms de la Universitat. Part d’aquesta
capella es situa actualment en l’actual capella de San Pelegrí.
L’església i el convent de Sant Francesc conserven moltes làpides i sepulcres
medievals, molts d’ells d’estil gòtic, així com el retaule de la Presentació de la Verge i
de Sant Jordi, obra de finals del segle XIV atribuïda a Lluís Borrassà. La formació de la
plaça de la Plaça Major, l’actual de la Constitució, i del carrer de la Cort està vinculada
15
a la utilització del mercat i comerç dels espais urbans dels quals depenien. Les
edificacions que conformen els dos espais, tenen com a característica comuna la
construcció de porxos a la planta baixa, que era un cos annex a l’habitatge.
Ja hem parlat de la capella de Sant Joan. És també a l’any 1307 on es va fundar la
comanda de Sant Joan, per part de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Aquesta
capella formava part del convent derruït amb la desamortització de Mendizàbal, l’any
1935. El temple està format per una única nau, amb absis poligonal i una portalada
principal romànica, amb una rosassa gòtica i un campanar més tardà del segle XV.
L’Any 1450 existeix un contracte signat entre l’abadessa i monges del monestir de
Santa Clara amb el mestre de cases Ferrer Grau, de La Granada, perquè faci l’obra de
la sala capitular del dit monestir. És interessant destacar que la sala capitular havia
d’estar situada mirant a la plaça anomenada eres del Sant Esperit ( l’actual plaça Milà i
Fontanals ) adossat a l’edifici del monestir. També ens explica com han de ser les seves
parets, quin material s’ha de fer servir i el preu de 100 florins d’or que cobrarà el mestre
de l’obra. Una altra de les raons que ens demostra que en aquests segles fins i tot les
monges de Santa Clara invertien el seu benefici amb obres d’ampliació del monestir.
L’edifici de la carnisseria o peixateria medieval que era situada en una de les cases
actuals de la plaça de la Constitució, ens diu un inventari que hi havia cinc columnes i
es baixava per unes escales per l’anomenada plaça i el carrer antic de la Sabateria,
l’actual carreró de la Torre. Molts edificis gòtics deurien haver a la vila ja que molts
cavallers vivien en aquests anys a la vila i si fem cas dels inventaris de les cases veiem
que moltes seguien la mateixa arquitectura gòtica, sobretot amb les arcades i les sitges,
la majoria d’elles es trobaven al carrer de la Cort, al carrer de la Font, a la Parellada , a
la plaça de Jaume I o la de la Constitució i el carrer de Sant Joan.
Dins el clos emmurallat de la Vilafranca del segle XIV i XV hi trobem homes i dones
que com diu Teresa Vinyoles ( Batlle, Vinyoles, 2002 : 29 ) miraven l’espectacle de la
vida, i també de la mort. Així uns treballant de pintors com Joan Mata, nascut al carrer
de la Palma, - en època medieval anomenat carrer dels Pintors - fill de Bernat, d’ofici
cadirer i que morí a Barcelona, escolleix en el seu testament de l’any 1431 ser enterrat a
la catedral de Barcelona, on ja hi és la seva muller Constança i els seus fills, però no
deix de pensar amb el seu pare Bernat i la seva mare Antònia que van ser enterrats a
l’església de Santa Maria de Vilafranca, deixant diners als preveres de la vila perquè li
celebrin misses. El seu estatus social li podia permetre tenir una esclava anomenada
Caterina. Moltes són les obres emmarcades dins de la pintura gòtica d’aquest pintor,
16
havia fet retaules per diferents esglésies del Penedès : Santa Maria de Bellver, La
Llacuna... o de Hosca i fins i tot per la catedral de Barcelona i l’església de la Trinitat de
la mateixa ciutat, aquesta última actualment desapareguda. El seu fill Bernat que vivia a
Barcelona va ser l’hereu i el propietari de la casa del carrer de la Palma.
Però no tan sols Mata i la seva família vivia a Vilafranca i era un pintor molt vinculat a
Vilafranca i al Penedès sinó que en el mateix carrer de la Palma –d’aquí el nom de
pintors en plural- hi vivien els pintors Berenguer Costa i Pere Fortuny.
A la vila exercia també el seu ofici un mestre de música l’any 1473, anomenat també el
“...mestre Nicolau, el dansador” , el seu nom complert era Nicolau Savall i vivia al
carrer de la Cort.
Molts mercaders tenien una vida molt moguda, una certa habilitat en la diversificació de
les seves inversions, un exemple seria el mercader Joan Tàrrega fill d’una família de
drapers de Vilafranca, va formar part d’algunes companyies comercials de la Barcelona
del segle XV, combinant la seva residència entre Barcelona, Vilafranca i Flandes. Les
seves inversions es repartien entre l’adquisició del senyoriu de Bellvei, inversions en
armaments de naus, arrendament de rendes privades, compra de censals i alguns altres
negocis especulatius.
Hi havia també els trompadors, que anaven ordenant la vida al carrer i feien saber les
prohibicions i les informacions a so de trompeta. Els trompadors vilafranquins Bonanat
Janer i Guillem Montoliu, l’any 1419 diuen que van anar “...ab lo sonador dels tabals
tromparen e sonaren solemnament...” ( ACA MR:1039 ).
Les crides o bans era el nom donat a aquestes ordenacions, donarem alguns exemples
dels anys del segle XV . El mesuratge era un dret que es pagava segons el pes d’una
mercaderia. Vilafranca tenia l’exempció del dret de mesuratge en un privilegi del rei
Jaume I de l’any 1322, però aquest va passar a ser de profit del municipi, per això, una
crida de l’any 1484 es diu : “...ningú no pot comprar ni vendre oli sinó és amb les
mesures reials,...ni comprar blat ni fruita seca ni glans sinó és amb la mesura
reial...”( AHCV : V, Bartomeu, caixa 15 ).
A vegades els batlles o veguers es prenien massa al peu de la lletra el seu poder, ja a
finals del segle XIII hi ha processos contra el veguer de Vilafranca Bartomeu de Mans
sobre les extorsions i abusos de poder comesos contra els jueus del barri jueu de la vila (
A.C.A. Processos : T-5; T-7 ).
Més enllà de la muralla, vorejada de diferents camins , la gent noble de la vila posseïa
uns certs drets en aquestes vies, com el cavaller Huguet de Vilafranca castlà de
17
Vilafranca que tenia el “...camí de carro qui vage de Vilafranca al castell de Citges e al
loc de Vilanova de Cubelles e que altre no gos tenir ne passar carros per lo dit camí
sens licència del dit Huguet...” o “...cami de carro que Huguet te del seu castell de
Pachs fins a Vilafranca...no puga tenir carros en lo dit camí ne passar los per aquell
carregats ne descarregats...” ( A.C.A. BAT: 1111 ).
En l’ambient urbà també hi havia baralles que de vegades derivaven en confrontacions
armades i acabaven en morts i les lluites de bàndols de ciutadans honrats i nobles eren
motiu d’agitacions del poble urbà, un vilafranquí, menor d’edat va ser acusat per
diferents escàndols : “s’acusa a Jaume Ferrer menor de dies de Vilafranca per
escàndols...amb ballesta contra el sabater Miquel Figuerola... i amenaçant a la muller
d’aquest que la mataria i envestint a Jaume Bertran sastre a les eres de la plaça nova i
també a Gabriel Puig i envestí també al mercader Romeu Llobet...nafrant-lo en una
mà...i altres follies...”. (AHCV : Judic-10). També lluites urbanes entre diferents
llinatges establerts a la vila, el cas per exemple dels Revardes (sastres) i els Borrells
(sastres) per qüestions relacionades amb el seu ofici i que provocaren “...escandul...”
intervenint el rei perquè fessin les paus (ACA CANC.1285:144r) O també morts
violentes: Pere Prats, mercader de Vilafranca és acusat de matar a Francesc Serrat l’any
1389 (ACA CANC 1285 -119r).
En aquest espai intern també hom feia servir l’art de curar o de medicina menor, per
oposició a medicina major, i que actuava a Vilafranca, com Geralda de Codines, que
vivia a Subirats, però baixava els dies de fira o de mercat a la vila i que amb
l’observació de l’orina endevinava els mals i els curava. Emperò fou acusada de
heretgia l’any 1330 davant de la Inquisició, sense cap resultat, ja que durant set anys va
tenir força cues de pacients que s’assemblaven a romeries ( Baucells, 2005: 1674).
Els esclaus estaven al servei d’alguns ciutadans. Barcelona era un mercat important en
la compra - venda d’esclaus a la Baixa Edat Mitjana. La majoria d’esclaus eren sarraïns,
es dedicaven a tasques domèstiques a les llars de les famílies de mercaders i
comerciants benestants així com el treball en diversos obradors. Quan l’amo moria, eren
lliures alhora que prenien el seu cognom. Sabem de Joan Puigmoltó que era servent del
cavaller Marc de Puigmoltó, que a la mort del seu amo l’any 1446 és pagès. Durant els
segles XIV i XV el nombre d’esclaus a Barcelona i a Vilafranca era molt important. No
tan sols eren homes els esclaus sinó també es venien i es compraven noies o dones.
Alguns mercaders de la vila eren els venedors. Bernat Martí l’any 1411 ven a Ramon
Tamarit a una esclava de nom Caterina, sarraïna de 23 anys per 50 lliures. Ferrer
18
Alemany, apotecari de Vilafranca compra l’any 1414 una esclava de nom Joana, russa
de 24 anys. El castlà Huc de Vilafranca, lloga el forn del carrer de la Fruita al seu
esclau, de nom Antoni Joan l’any 1447. Probablement mes d’un tenia fills amb alguna
d’aquestes servents seves, per exemple: Iolanda, filla de Bartomeu de Vilafranca tenia
com a esclava a Caterina russa de 40 anys, i el fill d’aquesta Joan Benet de 13 anys. La
llista d’esclaus podria ser molt més extensa.
La cultura estava només a l’abast d’uns pocs. Els jueus que encara vivien a la vila en els
anys del segle XIV disposaven de llibres. Coneixem una carta del rei Pere III ordenant
l’any 1347 que es faci la valoració de l’herència del jueu vilafranquí Astruch de Beers,
en la que figura una Biblia iun llibre de Mossé d’Egipte. Alguns membres d’oficis
havien d’estudiar i obtenir un aval per poder exercir, l’exemple de que el rei Pere III
ordena el 1361 al batlle de Vilafranca que es permeti exercir la judicatura a Antoni
Aragonès si vertaderament ha estudiat el dret durant cinc anys, i que així va ser.
Algunes cases disposaven d’una petita biblioteca. Coneixem llibres de l’advocat Valentí
Golet que vivia al carrer de la Palma, amb tot de llibres relacionats amb el seu ofici i
altres de religiosos. La casa d’algun prevere, com la d’Andreu Urgell, també posseïa un
llibre de decrets papals, com el del papa Inocenci VI, o una novel·la d’un escritor
medieval anomenat Pere Bonet o un altre de religiós sobre Sant Pau. Podríem dir que
aquests són un exemple del que es podia trobar en alguna de les cases dels nobles o gent
benestant establerts a Vilafranca durant aquests anys.
El matrimoni
Dins el marc urbà, ens diu Teresa Vinyoles, els rols diferenciats entre l’home i la dona
queden perfectament delimitats, molt més encara que en l’àmbit rural. El matrimoni
comportava, especialment amb les dones, un tall important en la seva vida, perquè les
edats de la dona vénen marcades pel casament. En el moment del seu casament ja són
dones, en el dit estudi l’edat de la núvia és entre els 12 anys i el s 18 anys. L’edat dels
homes és entre 17 i 25 anys.
Els capítols matrimonials era el primer pas que es feia cap a les noces. Eren la única llei
a seguir en relació amb el règim econòmic sobre el qual s’havia de basar la nova
família.
Els nuvis dels capítols buidats provenen tant de Vilafranca com de pobles de la comarca
– els majoritaris – altres venen d’indrets com d’Aragó, Navarra, Igualada, Cervelló,
Tarragona, Sòria o Barcelona. Les noies també la majoria són de pobles de la comarca i
19
poques són originàries de llocs com Monistrol, Barcelona, Valls o de Granollers. Això
ens indica que era fàcil maridar o trobar pubilla.
Quan s’ha dissolt el matrimoni per la mort d’un dels contraents, les càrregues
matrimonials ja no existeixen, llavors és quan té efecte l’anomenat règim de dot. Els
béns aportats al matrimoni no van a parar a la vídua sinó als fills. La vídua podia viure
en les propietats del seu marit mentre fos “honesta” i no tornés a casar-se. La dona
vídua del segle XIV i XV patia problemes de subsistència a causa de la llei que la deixa
a mercè del dot, consistent en la porció de béns que la dona, o un altre per ella, dóna al
marit en el temps de celebrar-se el matrimoni, qui tindrà dret a exigir-lo en la mort del
marit. Trobem moltes vídues que es tornen a casar perquè sinó no poden continuar
vivint en una casa o dotar als seus fills o filles. Tenim el cas, per exemple, d’Isabel
Beneta de Vilafranca, mare d’Eufrasina Joanna que fa capítols matrimonials l’any 1493
amb Martí Gual. Isabel posseeix els béns del seu marit difunt, ja que encara no s’ha
casat. Per casar a la seva filla disposa del dot recuperat per donar-li i els béns del seu
marit – per no haver-se casat – Però també Isabel fa uns altres capítols per casar-se amb
Joan Gual –pare del marit de la seva filla – però amb la següent clàusula: “...si lo dit
Joan Gual defalleix, que en tal cas, la dita Isabel Beneta en cap manera no pugui
prendre marit en los dits béns, abans si ella volgués prendre marit, que en tal cas no
pugui treure dels dits béns cosa alguna...”. És a dir, el fet de signar capítols el mateix
dia fa que Joan Gual rebi els béns de l’abans marit d’Isabel i al mateix temps impedeix a
la seva futura muller que no toqui cap dels seus béns ni dels que rep en el moment del
casament continuï vídua o es torni a casar.
La vídua Caterina, del mas de la Riba, situat al terme de Sant Martí Sarroca, ho va tenir
clar. L’any 1435 casà – com a tutora del seu nét i usufructuària del mas- l’hereu del mas
de la Riba, el seu nét, amb Angelina Masdovelles, filla de Dalmau Masdovelles, poetes
originaris de l’Arboç, però molt vinculats a Vilafranca. Aquest hereu posteriorment surt
en els documents com a cavaller, senyor de la casa de la Riba. L’ascens social dels Gual
– llinatge que procedia l’hereu del mas de la Riba- va ser considerable degut a les
diferents estratègies matrimonials que van “maquinar” per ampliar el seu patrimoni, que
en un principi era només d’un simple mas a Calders i posteriorment van ser set masos
escampats per tot el territori penedesenc, un a prop de Vilafranca, el mas Alzina.
Els pobres : L’assistència als pobres. La Pia Almoina de Vilafranca
20
Les pies almoines eren institucions de caritat que varen proliferar al llarg de la Baixa
Edat Mitjana. Estaven repartides per tot Catalunya i normalment eren de titularitat laica.
Aquestes institucions funcionaven de forma independent dels poders laics i tenien
rendes pròpies. Normalment les parròquies també tenien centres de caritat, eren els
anomenats “plat dels pobres”. Aquests distribuïen les almoines entre els pobres. Tant les
almoines com els “plats” donaven menjar i roba als anomenats “pobres vergonyants” (
pauperes vereandos ) . A aquests pobres se’ls anomenava així perquè s’avergonyien de
ser pobres, ja que anteriorment la seva condició social havia estat suficient per
mantenir-se amb el seu treball. Hi havien diverses causes per a que una persona
esdevingués pobre vergonyant: pèrdua de la feina, enfermetats, deutes, mutilacions...
Molts són els testaments durant l’Edat Mitjana que fan deixes als pobres vergonyants de
la vila.
La Pia Almoina de Vilafranca estava situada a l’actual plaça de Santa Maria fent
cantonada amb el carrer de Sant Bernat. Va ser fundada pel frare Marc d’Avinyó l’any
1401. El mateix frare va ser el primer administrador de la Pia Almoina. Anteriorment
existien petites institucions per ajudar als treballadors d’un mateix ofici –existien les
almoines dels sastres, dels traginers, dels teixidors–. Sabem per la documentació que la
Pia Almoina estava regida per un majordom i un fadrí que l’ajudava. Sabem per un
document datat el 1492 els diversos drets i deures que tenia en Lluís Tintorer com a
majordom de la Pia Almoina de Vilafranca. El majordom i el seu ajudant menjaven i
bevien del menjar de la Pia Almoina. El majordom estava obligat a fer inventari de tots
els objectes, rendes i despeses que tindrà en l’administració de la Pia Almoina. També
estava obligat a cancel·lar tots els deutes que tingués la Pia Almoina en el moment
d’ésser nomenat majordom. Així mateix no podia acollir ningú de fora la vila en
l’edifici de la Pia Almoina. Assenyala el mateix document com s’han de tractar els
pobres que venen a menjar : en primer lloc ha de parar les taules (amb els seus
cavallets). Després fa resar als pobres per als que donen les almoines i fan caritat a la
Pia Almoina. Quan tots els pobres són a taula se’ls dona les racions establertes de pa, vi
i carn (aquesta podia ser substituïda per llegums en temps de Quaresma). Abans de
menjar, el majordom havia de beneir la taula. Un cop acabat l’àpat el majordom havia
de fer fora els pobres. Per últim el majordom no podia donar l’almoina a qui no es
personi o a qui vingui de part d’un altre pobre.
Sabem per aquest mateix inventari del 1492 els objectes que s’usaven a la Pia Almoina.
Destaquen els estris de cuina, tant d’aram (morters, perols, cassoles, olles, calderes...),
21
com de ferro (foguera, un ast, atxes...). Podem deduir per aquests objectes que el menjar
que es donava als pobres es cuinava a la Pia Almoina. La roba també és un grup
important ja que hi havien matalassos, estovalles, estores, cortines... Els materials
d’aquestes robes són diversos: fustany, estamenya, canyamàs... L’àlber és el tipus de
fusta utilitzada per les caixes, els carners (armaris per guardar-hi la carn) i els coltellers.
Era una fusta molt utilitzada a l’Edat Mitjana. També observem en aquest inventari que
hi abunden molts teixits procedents de Flandes. Hem de recordar que els comerciants
catalans comerciaven amb aquesta zona d’Europa. Coneixem per aquest inventari que
en la sala principal de la Pia Almoina hi havia una imatge de Sant Cristòfol, patró dels
viatgers. Aquest fet no és casual ja que molts dels pobres que arribaven a la Pia
Almoina venien de fora de la vila.
La prostitució a Vilafranca
Al contrari del que es pot pensar la prostitució és una activitat permesa a l’Edat Mitjana.
Existeixen les prostitutes a moltes ciutats i viles de Catalunya i Vilafranca no n’és una
excepció.
El bordell de Vilafranca, al igual que la majoria de bordells de la Catalunya Medieval,
estaven fora la muralla. Els dos bordells vilafranquins estaven situats prop d’aquest
portal: el Portal de Sant Magí o de Santa Clara.
El bordell era el centre legal de la prostitució a la ciutat. Vilafranca tenia l’anomenat
“bordell vell” situat prop del Portal de la Parellada, fora de la muralla, més enllà de
l’Avinguda de Barcelona actual. Prop d’aquell indret hi hauria a partir del segle XV
l’hostal del Rei o de les fembres públiques. Situat a la Plaça Llorenç.
Aquests bordells eren controlats per famílies nobles: els Clapers (que venien de Santa
Fe del Penedès), els Sibila (originaris de Cantallops)... El responsable del bordell era
“l’hostaler de bordell”, un alcavot que actuava de forma legal. El bordell estava format
per diverses cases on treballaven les prostitutes controlades per l’hostaler del bordell.
Eren força freqüents que els oficials actuessin al bordell degut a baralles i bregues. Hem
de pensar que dintre del bordell s’hi bevia i s’hi jugava i això provocava confrontacions.
Hem trobat dades a l’arxiu històric municipal de Vilafranca que ens expliquen algunes
d’aquestes baralles. El 1387 trobem que Maria fembra pública és declarada culpable per
barallar-se amb una altra fembra pública. El 1388 trobem a Jordana, prostituta multada
per la Vila a pagar 27 sous i 6 diners per barallar-se dintre del bordell. El mateix any
Bernat Duch és acusat de ferir una fembra pública anomenada Beneta. També el mateix
22
any, el 1388, Constança, dona pública, filla de Bartomeu Mas de València, es declarada
culpable d’haver robat una tela per folrar vestits.
Els camins establerts per la societat que podia seguir una dona a l’Edat Mitjana eren
dos: el casament o bé el tancament en un convent. Per al casament només calia que la
dona aportés un dot al matrimoni. Per al enclaustrament la dona entrava de forma lliure
o forçada a un convent per fer vida contemplativa.
La prostituta no seguia cap dels dos destins reservats a les dones a l’Edat Mitjana. Així
doncs ens hem de preguntar com es converteix una dona en prostituta? Quines raons
tenia?
La violació: quan una dona perdia la seva virginitat violada no es podia casar i es veia
obligada a prostituir-se per poder subsistir. L’esclavitud: per poder pagar la seva
llibertat moltes esclaves es prostituïen. La pobresa: molts marits explotaven les seves
dones degut a la falta de recursos econòmics. La falta de recursos econòmics (per
exemple per aportar el dot al matrimoni) feia que algunes dones poguessin caure en el
món de la prostitució. Una dona que vingués a treballar a la vila podia caure en el món
de la prostitució. Moltes de les prostitutes que trobem a la vila són vingudes de fora.
El govern municipal establia normes de control sobre aquestes dones que no seguien les
pautes marcades per la societat. Es feien bans específics i normatives sobre prostitutes:
Normatives en el vestir: les dones públiques per a diferenciar-les de les dones honrades,
se’ls prohibia portar el cap cobert, anar enjoiada i portar mantells o abrigalls. Les
prostitutes només podien treballar dintre del bordell, no podien treballar per lliure ni al
carrer. Estava prohibit que les prostitutes treballessin en certs carrers de la Vila,
aquestes havien de treballar dins del bordell. També tenien prohibit tenir relacions
sexuals amb jueus i musulmans. Les prostitutes tenien prohibit treballar per Setmana
Santa.
Al contrari dels hostalers de bordell existien una sèrie de personatges que practicaven la
prostitució fora del bordell. Aquests eren els alcavots. A Vilafranca hi trobem a Manuel
Mulner, sastre i procedent del terme del Castell de Foix. El 1444 va ser empresonat pels
oficials de la vila. Hi trobem familiars dels Sibila: Pere i Francesc de Sibila que eren
basters i alcavots. És significatiu veure com la literatura s’esforça a presentar un model
d’alcavota femení (com per exemple La Celestina) i en canvi la majoria que trobem són
personatges masculins. Hem documentat molts casos de marits que exploten les seves
pròpies dones i d’alcavots que actuaven als hostals. Normalment els alcavots tenien un
ofici i utilitzaven l’alcavoteria per a obtenir ingressos complementaris. Els alcavots eren
23
assotats per la ciutat mentre eren passejats damunt d’un ruc. Després d’aquest càstig
eren expulsats de la Vila.
Tal i com hem vist la prostitució estava enormement regulada a l’Edat Mitjana. Era una
activitat totalment controlada per les autoritats i que a Vilafranca es realitzava fora de
les muralles medievals. Era molt fàcil per una dona caure en la prostitució. Normalment
queien per problemes econòmics. Les prostitutes, estaven marginades per un doble
vessant: primer per ser dones i després per dedicar-se a una activitat permesa però a la
vegada mal vista.
La religió
Els gremis i les confraries era el que organitzava de forma laboral, política, social i
sobretot religiosa la gent que feia un o altre ofici. Tot i que es diu que l’any 1320 ja
existien confraries a l’església de Santa Maria, no serà fins l’any 1331 que sorgeix la
confraria de Sant Francesc primer, després de Sant Miquel, que agrupava els sabaters,
adobadors i blanquers; la de Sant Lluc, l’any 1334, que aplegava paraires, sastres,
botiguers i pellissers; la de Sant Eloi, l’any 1338, acollien els ferrers i argenters; la de
Santa Maria, l’any 1339, que reunia els teixidors i treballadors del cànem; la de Sant
Antoni, Sant Llorenç i Sant Isidre, l’any 1340, que organitzava als pagesos i hortalans;
finalment l’any 1388, la de Sant Macari i Sant Josep que acollien els fusters,
picapedrers, obrers, ballesters i forners. D’aquesta última podem resumir molt breument
alguns dels seus deutes en el moment del seu ordenadament : “...en la església
parroquial de madona Santa Maria sots invocació d’un altar que han construït els dits
prohoms han ordenat confraria o administració...lo dia de la festa de sant
Macari.. ..han de visitar els prohoms elegits los malalts o malaltes de la dita
administració...han de dar socors i ajuda a aquell malalt o malalta d’aquella almoina i
emoluments d ela dita confraria...han de seguir o acompanyar lo cor de Jesucrist anant
i venint de la casa del malalt o malalta a l’església...”
Les corporacions gremials constituïen una forma associativa corresponent a l’estadi
econòmic de la producció en petits tallers que eren alhora botigues. A Vilafranca totes
aquestes botigues es concentraven al voltant de l’església de Santa Maria. Els gremis
reglamentaven els aspectes tècnics de fabricació d’un producte i altres relacionats amb
el que es venia. Les activitats de culte es completaven amb les tasques d’assistència
espiritual als malalts i agonitzants, i també d’assistència corporal a convalescents,
vídues, pobres, etc. El gremi participava en l’enterrament i les exèquies fúnebres dels
seus membres i es preocupava d’obtenir indulgències.
24
Les capellanies eren la fundació d’un benefici eclesiàstic que sovint anava acompanyat
de la construcció d’un altar o una capella lateral a les esglésies. Era un títol vitalici
compost per un ofici espiritual l’exercici del qual dóna al que l’exerceix dret a gaudir de
béns immobles, censals, delmes...i altres privilegis de caràcter judicial.
L’església de Santa Maria , el monestir dels franciscans i el de Santa Clara van ser
dotats amb més d’una capellania durant aquests dos-cents anys.
Molts són els judicis que guarda l’arxiu del bisbat de Barcelona relacionat amb els
beneficis de les capellanies i els preveres que els fundaren o d’altres que se’ls volen
apropiar relacionats amb Vilafranca, uns exemples : l’any 1442, entre el bisbat de
Barcelona i els fundadors del benefici de Sant Bartomeu a l’església de Santa Maria, els
preveres Bartomeu Salelles, Antoni Vives, Francesc Borràs i Jaume Moles ( A.B.
Jud:853 ); també sobre el benefici de Sant Nicolau l’any 1453 ( A.B. Jud: 1028 ); i el
benefici de Sant Miquel fundat pel prevere Berenguer Miró, que és difunt i se’l vol
apropiar els preveres Berenguer Alemany i Francesc Batlle ( A.B. Jud : 279 ); el de Sant
Antoni, causa entre els preveres Esteve Calendraix, Joan Cosida i Antoni Vives ( A-B.
Jud: 1377 ); el que fundà el prevere Antoni Oller, que és acusat d’agredir al degà major
de l’església de Santa Maria, ( A.C.A. judic :1022, any 1452 ).
L’església tenia una part fonamental en l’organització de la vida urbana i fora.
També a Vilafranca va haver-hi beguins, considerats heretges perquè tenien les seves
pròpies opinions o interpretacions sobre l’autoritat religiosa de l’època. Quaranta anys
el beguinisme va actuar a Vilafranca. Vivien o es concentraven en un espai tocant al
monestir de Sant Francesc. El primer que surt en la documentació era Fra Gerald Pere
que estava casat amb sor Ferrera, de la tercera ordre. A la mort d’aquest, el seu amic fra
Bernat Fuster es citat pel bisbe com aliorum fratrum (els altres frares) i li mana que
compleixi amb els deures imposats per Sant Francesc. Finalment tot plegat va portar a
un procés inquisitorial contra més d’un beguí de Vilafranca, alguns van ser cremats,
altres – com el mateix Bernat Fuster – empresonat.
No tan sols els beguins van ser acusats d’heretges a Vilafranca durant aquests anys,
també els frares franciscans Pere Mercer i Arnau Ponç, el primer, degut al sermons
heretges que donava i el segon d’irrespectuós amb una disputa des del púlpit amb un
prevere de l’església de Santa Maria l’any 1344.
El primitiu cor de l’església de Santa Maria estava situat sobre el portal de l’església.
L’any 1384 el rei signa la concessió del seu nou emplaçament que seria al mig de la
nau. Contenia 64 cadires. L’any 1456 el fuster de Barcelona Matíes Bonafè feu
25
construir noves cadires del cor per 580 florins. L’any 1486 es reconstrueix el cor dels
preveres que el treballa el mestre Miquel de Barcelona. Gent de diferents oficis de la
vila intervenen en aquesta obra. La sagristia estava situada a l’actual plaça de la
Constitució cantonada carrer dels Escudillers, era el lloc on es guardaven els ornaments
sagrats. Els sagristans es canviaven cada any i tenien al seu càrrec el govern d’aquesta
sagristia, els membres de les confraries formaven part com a sagristans, eren gent laica.
Cada any els antics sagristans havien de fer un inventari de tots els objectes sagrats per
passar – ho als nous. L’any 1488, són sagristans el mercader Joan Pellisser, el notari
Bernat Vila, l’apotecari Bernat Conill i el terratinent Pere Calendraix.
El moment de la constitució de la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria
no la sabem amb certesa, però quasi podem assegurar que és durant aquests anys on la
comunitat té més adeptes. En els fogatges (cens antic de població) de finals del segle
XV ( any 1495 ) surten preveres propietaris de cases de Vilafranca. La comunitat de
preveres es governà i regí per Butlles i per decrets, disposicions i visites pastorals dels
Bisbes diocesans fins el 28 de febrer del 1901. Els fruits i rendes de quantitat de llocs
amb terres, horts i cases distribuïts fora del recinte urbà com de dins engreixaven les
arques de la comunitat. El poder que van exercir a la vila va ser important.
La fundació de misses i aniversaris, sota la invocació d’un o altre sant perquè s’hi
celebrin misses en honor d’algun difunt amb el corresponent pagament de rendes
d’aquest, varen ser nombroses degut a la consciència religiosa del moment. La fundació
de beneficis, provenint també de rendes dels beneficiaris va anar ampliant cada vegada
més el seu patrimoni. Els enterraments que molts vilatans demanaven en els seus
testaments que es fessin davant o a la part lateral de l’església de Santa Maria van ser
també aspectes que els va dur a una força discussió amb els franciscans del convent, per
a veure qui tenia més dret a enterrar si els preveres o els franciscans en el seu claustre o
església. La intervenció del mateix rei va solucionar-ho. Actualment està apunt de
classificar-se una part de la documentació de la comunitat de preveres en un nombre
major de més de 1800 pergamins, que està dipositat a l’arxiu comarcal de Vilafranca i
que segur aportarà moltes més dades per seguir el camí d’aquest altre gran poder
senyorial que funcionava a la nostra vila durant aquests anys i posteriors.
La desavinença entre els prohoms de la Universitat i els preveres de l’església de Santa
Maria va ser en alguns moments bastant tensa. Disposem d’una concòrdia d’un any del
segle XV entre la Universitat i la comunitat de preveres per intentar aturar el frau de la
venta de carn per part dels dits preveres, aprofitant-se de la pobresa d’uns quants, ja que
26
l’aconseguien a un preu més baix que la resta de ciutadans de la vila : “...els preveres
puguin prendre la carn sense cap impost i disposar d’ella i proveir-la i donar de menjar
als preveres que ho necessitin...si no ho fan així, serà obligat que paguin l’impost
requerit...” també s’acorda el mateix a l’hora de que els preveres hagin de comprar vi.
A més és acordat que cada prevere de la vila tingui : “...per provisió de la seva persona
cada any sis quarteres de forment franques d’imposició i per la companyia o família
seva, la qual tingui necessitat...” I si compren els preveres : “...bèsties, blats, rendes o
altres coses de persones per fer mercaderia...que hagin de pagar imposició com faria
tot tipus de persona...”. És clar que a vegades i en temps de crisi, els preveres feien
valer el seu estat de poder i la Universitat encara i de bona fe diuen i acorden “...que
com a vegades sorgien algunes coses obscures, ambigues o dubtoses...cal que se sàpiga
interpretar i aclarir a la dita Universitat...”.
La majoria de les parròquies, per no dir la seva totalitat, posseïen terres, masos i altres
edificis i béns rústics, fruit de l’acumulació de donacions per part dels habitants.
L’església de Santa Maria no n’era l’excepció. La conservació d’aquest patrimoni era
indiscutible. Els llogaven cobrant rendes que al mateix temps invertien per la compra
d’altres béns ampliant moltíssim el seu patrimoni. I no tan sols això, sinó que en els
primers anys del segle XIV els preveres o rectors de l’església eren els encarregats de
les escriptures públiques exercint com advocats.
Hem tret una mica el cap per les finestres gótiques – fent servir una frase de la Teresa
Vinyoles – i veure com era aquella societat urbana dels segles XIV i XV a Vilafranca.
Estem a la fi d’una època que va marcar la forma de ser tan física del nostre paisatge
com la del nostre comportament en la vida actual. Ens hauríem d’acostumar d’aprendre
del passat.
27
