Upload
others
View
2
Download
0
Embed Size (px)
Citation preview
0909
LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
LA G
ESTI
Ó DE
RES
IDUS
DE
CATA
LUNY
A
SUMARI
EDITAEnginyers Industrials de CatalunyaAssociació/Col·legi
AEICPRESIDENTJoan Torres i Carol
VICEPRESIDENT 1rAlbert Mitjà i Sarvisè
VICEPRESIDENT 2nRicardo Granados iGarcía
SECRETARIJaume Puigduetai Lucas
COEICDEGÀJoan Vallvé i Ribera
VICEDEGÀJosep M. Rovira iRagué
SECRETÀRIAConcha Zorilla i Díez
2 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
3
4
5
7
10
14
16
18
20
23
24
28
30
32
33
35
37
39
43
45
47
50
52
52
TRACTAMENTS DE LA FRACCIÓ RESTA.EL DIPÒSIT CONTROLATFerran Duran i Pere Esplugas
GESTIÓ DE RESIDUS. TECNOLOGIES EMERGENTSJoan Gaya
TRACTAMENT DE RESIDUS URBANS MITJANÇANT ELBIOASSECATGE I ELS BIOREACTORS AMBTECNOLOGIA D’ECODECOLluís Martínez
TECNOLOGIA PLASMA EN EL TRACTAMENT DE RESIDUSSilvain Cortés
TRACTAMENT TERMOQUÍMIC DELS RESIDUS:HIGIENITZACIÓ ACTIVA GEISERBOX®Lluis Carles Carrillo
TECNOLOGIES EMERGENTS PER AL TRACTAMENTTÈRMIC DE RESIDUS: LA GASIFICACIÓLluís Puigjaner
EL PAPER DE L’ENERGIA A PARTIR DE RESIDUS AMBRELACIÓ A LES ESTRATÈGIES DE RESIDUS, L’ESTALVI,L’EFICIÈNCIA ENERGÈTICA I LA LLUITA CONTRA ELCANVI CLIMÀTICCarlos Martínez Orgado
LA RECUPERACIÓ ENERGÈTICA EN CIMENTERES:CONVERSIÓ DEL REBUIG PROCEDENT D’ECOPARCSEN COMBUSTIBLE ALTERNATIUJordi Payet
RECUPERACIÓ VS. INCINERACIÓ EN LA GESTIÓ DELSRESIDUS SÒLIDS URBANS. UN FALS DEBATFerran Relea
L’EMISSIÓ DE GASOS D’EFECTE HIVERNACLEI LA GESTIÓ DELS RESIDUS MUNICIPALSJosé M. Baldasano
LES INCINERADORES: TOXICOLOGIA I SALUTDr. Josep Ll. Domingo
INCINERACIÓ DE RESIDUS. UN PERILL LATENT?ADÉU A L’EMISSIÓ DE DIOXINESMinisteri Federal del Medi Ambient, Conservacióde la Natura i Seguretat Nuclear
DIRECTOR GENERAL AEIC-COEICAntoni M.Grau i Costa
COORDINACIÓEva Díaz - Josep Ramon Torné - Cristina Reche
CORRECCIÓ LINGÜÍSTICAMercè Molins i Mora
PUBLICITATNatàlia Garcia
DISSENY GRÀFICTÀKTIL [espai grafic]
IMPRESSIÓGAM
Dep. Legal:
ADMINISTRACIÓ I DISTRIBUCIÓCol·legi d'Enginyers Industrials de CatalunyaVia Laietana, 3908003 BarcelonaTel. 93 319 23 [email protected]
PRESENTACIÓJoan Vallvé i Joan Torres
ELS RESIDUS, UN PROBLEMA CREIXENTJosep M. Serena
COMPOSICIÓ DELS RESIDUS MUNICIPALSRamon Sans i María Dolores Álvarez
MARC NORMATIU DE LA GESTIÓ DE RESIDUSMUNICIPALS. ALGUNES REFLEXIONSAntoni Choy
TRACTAMENT DELS FLUXOS DELS RESIDUSMUNICIPALS SEPARATS EN ORIGENJordi de Pineda i Francisco J. Quintieri
EL FOMENT DE LA PREVENCIÓ I EL RECICLATGE:ELS SUBPRODUCTES. QUAN EL RESIDU PERD EL SEUNOM (I LA SEVA CONDICIÓ?)Pilar Chiva
EL FOMENT DE LA PREVENCIÓ I EL RECICLATGE:EL CAS DE LA BORSA DE SUBPRODUCTESDE CATALUNYAXavier Elias Castells
EL PROGRAMA METROPOLITÀ DE GESTIÓDE RESIDUS MUNICIPALSCarles Conill
TRACTAMENT DE LA FRACCIÓ RESTA:ELS RESIDUS MUNICIPALS BIODEGRADABLESJosep M. Sabater Chéliz
ELS TRACTAMENTS MECÀNICS-BIOLÒGICSDE LA FRACCIÓ RESTA DELS RESIDUS MUNICIPALSJoan Manuel Trullols
LA VALORITZACIÓ ENERGÈTICA MITJANÇANTINCINERACIÓ DE LA FRACCIÓ RESTAMiquel Solè
TRACTAMENT DE LA FRACCIÓ RESTA: LA INCINERACIÓCarles Salesa
Et pots descarregar el Recull d’articles i la Diagnosi d’aquest Monogràfic a:
http://www.eic.cat/wps/portal/monografics
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 3
Benvolgut company / Benvolguda companya,
Et presentem el novè monogràfic que hem preparat des de l’Associació i el Col·legi
d’Enginyers Industrials de Catalunya. En aquesta ocasió, hem volgut posar el focus
sobre un problema important que afecta de ple les societats desenvolupades com la
nostra: la gestió dels residus, aquells materials no desitjats derivats del desenvolupa-
ment tecnològic i social, i també les conseqüències que pot tenir el seu tractament.
El monogràfic sobre els residus és el novè estudi d’aquestes característiques que
presentem els Enginyers Industrials de Catalunya, després dels monogràfics sobre
l’energia, l’aigua i les infraestructures, entre d’altres, que han tingut un impacte
important sobre la societat i els mitjans de comunicació.
Els nivells alts de consum i la producció industrial creixent generen un volum
important de residus que s’han de processar per mantenir un equilibri raonable
entre el medi ambient i el creixement socioeconòmic. Fa temps que la Comissió de
Medi Ambient s’ocupa de debatre aquest problema i de buscar-hi solucions, i són
nombrosos els enginyers industrials que s’hi dediquen professionalment de mane-
ra directa o indirecta.
És per tot això, i per abocar llum sobre aquest problema, que hem volgut publicar
aquest monogràfic. És tracta d’un recull d’articles elaborats per entesos en la matè-
ria, que pots trobar en aquest exemplar, més una diagnosi redactada per un grup
d’experts. El nostre objectiu és contribuir al debat social entre ciutadans, empreses,
institucions i la resta d’agents implicats per tal de resoldre un problema tan greu.
Per descomptat, volem aprofitar aquestes línies per agrair a tots els companys la
seva participació en aquesta publicació, que esperem que sigui profitosa per al
benestar de tota la societat.
Joan Vallvé Joan Torres
Degà President Col·legi d’Enginyers Associació d’EnginyersIndustrials de Catalunya Industrials de Catalunya
PRESENTACIÓ
monografic09.qxd 20/2/09 17:30 Página 3
4 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
Les societats desenvolupades produeixen milers de tones de residus diàriament.
Tot i l’augment de la consciència ecològica de la població, la gran majoria es des-
preocupa dels seus residus un cop llença la brossa al contenidor corresponent,
però no podríem mantenir el nostre nivell de benestar sense generar tots aquests
sobrants indesitjats. Qui s’ocupa del que nosaltres rebutgem? Qui converteix
aquests residus en material reutilitzable per la societat? Què es fa en altres països?
Com estem afectant el medi ambient?
A la Comissió de Medi Ambient som conscients que els residus suposen un problema
amb moltes cares i, per això, el tema ha ocupat nombroses de les nostres jornades tèc-
niques i conferències. Ara és el torn d’aquest novè monogràfic sobre els residus.
El tractament d’aquests materials indesitjats va des d’experiències quotidianes com
la reutilització d’un pot de vidre o el reciclatge d’una caixa de cartó fins a processos
complexos com el desmantellament d’una central nuclear. Els enginyers industrials,
des de la nostra perspectiva multidisciplinària, som un col·lectiu professional per-
fectament preparat per tractar amb autoritat una qüestió tan polièdrica.
Empreses, Administració pública i ciutadans particulars s’enfronten cada dia a
nous reptes per no veure’s desbordats per la quantitat creixent de residus. Els
governs, conscients de la sensibilització social sobre la protecció del medi
ambient, legislen per tal de mantenir un control sobre els sobrants que genera l’e-
conomia i que, a priori, ningú vol a prop de casa. El sector privat s’adapta a aques-
ta regulació i en alguns casos pot convertir la necessitat de gestionar els residus
en una bona oportunitat de negoci. Mentrestant, la ciutadania, que ha pres força
consciència del problema durant els darrers anys, continua reciclant o reutilitzant,
sabedora que la solució només arribarà si tothom hi treballa.
Josep Maria Serena
Enginyer industrialPresident de la Comissió de Medi Ambient de l’AEIC
ELS RESIDUS, UN PROBLEMA CREIXENT
monografic09.qxd 20/2/09 17:30 Página 4
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 5
posició del rebuig dels residus munici-
pals. També per llei (art. 45 de la Llei
6/1993, de 15 de juliol, reguladora
dels residus), les comarques poden
assumir les competències (en els
supòsits de dispensa municipal del
servei, de delegació dels municipis) en
la gestió dels residus municipals i, per
tant, aquells territoris que assumeixin
les competències de gestió també hau-
rien de desenvolupar programes de
gestió de residus municipals que
seguissin les directrius generals del
PROGREMIC i tinguessin en compte
els trets diferencials i específics
d’aquests territoris de gestió.
Tal com mostren les gràfiques, entre
territoris diversos hi ha certes diferèn-
cies (elevada població, turístics,
rurals) pel que fa a la composició dels
residus municipals, bàsicament en la
fracció biodegradable, paper/cartó,
a determinació de la composi-
ció dels residus municipals té
com a objectius principals,
d’una banda, conèixer la tendència de
la població pel que fa a la generació de
les diferents fraccions de residus
municipals per poder aplicar polítiques
globals i locals de recollida selectiva i
campanyes de sensibilització que per-
metin minimitzar la producció per càpi-
ta i aconseguir una gestió més
sostenible en el tractament i valorització
d’aquestes fraccions; d’altra banda,
poder actuar de manera més eficaç en
el desplegament d’infraestructures de
tractament i valorització en el territori
que sigui responsable de la gestió dels
residus municipals (gestió comarcal,
intercomarcal, etc.).
D’acord amb aquests dos objectius
esmentats, es pot considerar que
interessen bàsicament dos tipus de dades
de composició dels residus municipals:
• La composició global dels residus
municipals (per exemple, la composi-
ció de Catalunya), que ha de permetre
desenvolupar programes globals de
gestió de residus, amb objectius
generals i específics, juntament amb
les seves actuacions, incloent el pro-
grama d’infraestructures del territori.
Aquest és el cas del Programa de
Gestió de Residus Municipals a
Catalunya. PROGREMIC 2007-2012
elaborat i aprovat per l’Agència
Catalana de Residus.
• La composició dels residus munici-
pals per territoris de gestió que, acom-
plint les directrius generals marcades
en el PROGREMIC, puguin desenvolu-
par programes de gestió de residus
municipals d’acord amb les caracterís-
tiques pròpies d’aquests territoris.
Aquest seria el cas del Programa
Metropolità de Gestió de Residus
Municipals (PMGRM) 2008-2015 de
l’EMSHTR i, concretament, de l’Entitat
Metropolitana del Medi Ambient, que
per llei (art. 44 de la Llei 6/1993, de 15
de juliol, reguladora dels residus) li cor-
respon, en l’àmbit territorial que agru-
pa, programar i fer les obres i establir i
prestar el servei de valorització i dis-
COMPOSICIÓ DELS RESIDUS MUNICIPALS
Ramon Sans Departament
d’Enginyeria Química(UPC)
María DoloresÁlvarez
Departamentd’Enginyeria Química
(UPC)
L ÉS IMPORTANT DETERMINAR LA COMPOSICIÓ DELSRESIDUS MUNICIPALS PER PODER APLICAR POLÍTIQUESGLOBALS I LOCALS DE RECOLLIDA SELECTIVA I ACTUAREN EL DESPLEGAMENT D’INFRAESTRUCTURES DETRACTAMENT I VALORITZACIÓ
monografic09.qxd 20/2/09 17:30 Página 5
6 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
vidre i plàstics. Aquestes fraccions,
que són les que tenen recollida selec-
tiva (junt amb els metalls i mixtos) en
la majoria dels territoris, corresponen
al 70-76% de tot el residu municipal.
Finalment es pot veure l’evolució de la
composició de les diferents fraccions
recollides selectivament. El 1998 la
recollida selectiva de les fraccions
encara era incipient i gairebé tot el
residu municipal anava a parar a la
resta. L’any 2007, en canvi, totes les
províncies estan per sobre del 20% de
recollida selectiva i Barcelona, en par-
ticular, entorn del 35-36%, cosa que
fa que Catalunya (dades ponderades
segons la població) també estigui
entorn d’aquest 35-36%. Una de les
fraccions que cal recollir més acu-
radament de manera selectiva és la
fracció FORM (fracció orgànica o
biodegradable), per tal de poder fer
una gestió més sostenible dels residus
municipals quant a la seva valorització
i gestió en la deposició.
INTERESSA CONÈIXERLA COMPOSICIÓGLOBAL DELS RESIDUSMUNICIPALS I LACOMPOSICIÓ DELSRESIDUS MUNICIPALSPER TERRITORIS DE GESTIÓ
monografic09.qxd 20/2/09 17:30 Página 6
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 7
Entre les obligacions específiques del
productor de residus destaquen:
suportar les despeses de gestió de
residus que genera i tenir a disposició
de l’Administració el document que
acredita que ha gestionat correcta-
ment els residus i els justificants de les
entregues efectuades. Aquesta regu-
lació singularitzada dels residus
comercials pot plantejar seriosos
dubtes d’interpretació i, a més, la càr-
rega que suposa per al productor de
residus el fet d’haver d’acreditar docu-
mentalment les entregues efectuades i
la correcta gestió dels residus és,
segurament, desproporcionada per als
titulars d’activitats comercials, oficines,
bars, etc., de petita envergadura que
són la immensa majoria. Amb tot, cal
advertir que la Llei permet que el pro-
ductor s’aculli al sistema específic de
recollida i gestió dels residus comer-
cials de l’ens local i entenem que, en
aquest supòsit, és innecessària la jus-
tificació documental de la gestió.
En qualsevol cas, el que és significatiu
és el fet que l’ens local no apliqui la
taxa general de prestació del servei
(que teòricament ha de cobrir les
despeses de gestió) i apliqui les despe-
a gestió dels residus a
Catalunya es regula, d’una
banda, en la legislació de
règim local i, d’altra banda, en la legis-
lació ambiental, i molt especialment en
la de residus. El marc legal de referèn-
cia són, doncs, les lleis d’organització
territorial de Catalunya i, en particular,
la llei municipal i de règim local i la llei
reguladora de residus sense oblidar les
normes que les despleguen.
L’ordenació legal dels residus a
Catalunya és molt completa i és con-
forme a la normativa de la Unió Europea
i a la legislació bàsica de l’Estat. Dit això
podem fer algunes reflexions sobre
aspectes concrets d’aquesta normativa
que presenten dificultats d’interpretació.
Així, i d’entrada, no és pacífic el con-
cepte material de residu municipal. La
definició que fa la llei de residus de
Catalunya en el seu article 3 és
descriptiva i, atenent al seu origen,
inclou els residus generats en domi-
cilis particulars, comerços, oficines i
serveis i també els procedents de
neteja viària, zones verdes, àrees
recreatives i platges i els procedents
d’obres menors i reparació domicil-
iària. També, i atenent a la seva natu-
ralesa, inclou els animals domèstics
morts, els mobles, els utensilis i els
vehicles abandonats. Finalment, con-
sidera també residus municipals els
que per la seva naturalesa i composi-
ció poden assimilar-se als que s’origi-
nen en domicilis, comerços, oficines i
serveis sempre que no tinguin la con-
sideració de residus especials.
Pel que fa als residus comercials, es
defineixen com a residus municipals
generats per l’activitat pròpia del comerç
al detall i a l’engròs. S’hi afegeixen,
però, els generats a l’hostaleria, bars,
mercats, oficines i serveis, i s’equiparen
a aquesta categoria els residus originats
a la indústria que tenen la consideració
d’assimilables als municipals.
La llei de residus regula específica-
ment la gestió dels residus comercials
i estableix, en primer lloc, que la per-
sona titular d’una activitat que genera
residus comercials els ha de gestionar
per si mateixa, d’acord amb les obliga-
cions pròpies dels posseïdors o pro-
ductors de residus, i, en segon lloc,
que els ha de lliurar a un gestor
autoritzat o bé acollir-se al sistema de
recollida i gestió de l’ens local compe-
tent que inclou el servei de deixalleria.
MARC NORMATIU DE LA GESTIÓDE RESIDUS MUNICIPALS.ALGUNES REFLEXIONS Antoni Choy
Departament deMedi Ambient
de la Generalitat de Catalunya
L
monografic09.qxd 20/2/09 17:30 Página 7
8 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
ses “reals” de la gestió individualitza-
da. Aquest fet, a més de complicar la
gestió del preu, posa de manifest que
la taxa general de prestació del servei
de gestió de residus municipals és,
ordinàriament, un preu polític.
El desplegament reglamentari de la
llei i molt especialment el programa
de gestió han d’aclarir i facilitar la
gestió diferenciada dels residus
comercials. També cal considerar el
fet que l’ajuntament, en l’àmbit de la
seva potestat de reglamentació del
servei, pot regular aquesta matèria i
adequar la gestió dels residus comer-
cials a les peculiaritats del municipi.
La prestació del servei públic de gestió
de residus municipals és reservat al
municipi i és, per tant, indisposable
per a qualsevol altra administració
pública. Atès, però, que el concepte
de gestió de residus inclou la recollida,
el transport, l’emmagatzematge, la
valorització, la disposició del rebuig i
la comercialització, no hi ha dubte que
per als municipis petits és un servei
inviable. Per això la llei municipal
estableix com a servei mínim obligatori
del municipi únicament l’operació de
recollida dels residus. Això exigeix que
les operacions de gestió posteriors a
la recollida dels residus siguin
assumides per entitats supramunici-
pals. Seria molt convenient que amb-
dues normatives s’harmonitzessin.
La regulació singular dels residus
comercials té conseqüències sobre el
règim de responsabilitat en la gestió
de residus municipals ja que la llei de
residus estableix que, entre les deter-
minacions bàsiques que regeixen la
gestió dels residus municipals, l’ajun-
tament adquireix la propietat dels
residus sempre que li siguin lliurats
per a la seva recollida en les condi-
cions que determini el reglament
municipal del servei. Això suposa que
el generador de residus municipals
s’allibera de tota responsabilitat de la
seva gestió una vegada els ha lliurat a
l’ajuntament en les condicions fixades.
Per contra, en el cas dels residus
comercials, té l’obligació de gestionar-
los per si mateix d’acord amb les
obligacions pròpies dels posseïdors i
productors de residus municipals.
La gestió dels residus municipals pre-
senta tres singularitats més. La primera
es refereix al fet que l’ens local compe-
tent pot obligar als posseïdors dels
LA TAXA GENERAL DE PRESTACIÓ DELSERVEI DE GESTIÓ
DE RESIDUSMUNICIPALS ÉS
UN PREU POLÍTIC
LES OPERACIONS DEGESTIÓ POSTERIORS
A LA RECOLLIDA DELSRESIDUS SÓN
ASSUMIDES PERENTITATS
SUPRAMUNICIPALS
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 8
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 9
EL DISSENY DELS PRODUCTES MANUFACTURATSHAN DE FACILITAR LA RECUPERACIÓ DELSSUBPRODUCTES I LA VALORITZACIÓ DE LESMATÈRIES I SUBSTÀNCIES QUAN QUEDEN FORA D’ÚS
ELS AJUNTAMENTSHAN PROMOUREESPAIS I INSTAL·LACIONS QUEFACILITIN LARECOLLIDA SELECTIVA
residus que per les seves caracterís-
tiques resultin perillosos o difícils de
recollir, transportar, valoritzar o elimi-
nar, a gestionar-los per si mateixos o a
adoptar les mesures necessàries per
facilitar-ne la gestió. La decisió l’ha de
fonamentar l’ens local en raons justifi-
cades. La segona es refereix al fet que
en la gestió dels residus municipals
s’han de segregar en origen les
matèries o substàncies perilloses, les
quals s’han de dipositar en contenidors
específics o en la deixalleria. I la ter-
cera fa referència al fet que les cate-
gories de residus municipals que tin-
guin una ordenació legal específica
s’han de gestionar d’acord amb el que
disposi aquesta legislació particular.
Finalment, una referència a dues
disposicions de la llei de residus
que figuren en el capítol de gestió dels
residus municipals. En la primera dis-
posició s’estableix que en el tràmit
d’avaluació del projecte que acompa-
nya a la sol·licitud de llicència municipal
per a l’exercici d’activitats productores
de residus, es considerarà que els pro-
ductes manufacturats es dissenyen de
tal manera que faciliten la recuperació
dels subproductes i la valorització de les
matèries i substàncies que contenen
quan queden fora d’ús. Avui hem d’en-
tendre que aquesta avaluació s’ha de
dur a terme també en el cas de les
activitats sotmeses al règim d’au-
torització ambiental. En la segona
s’estableix que els ajuntaments, mit-
jançant el planejament urbanístic i les
ordenances municipals, han d’afectar
les reserves de sòl necessàries per a
la ubicació d’instal·lacions de tracta-
ment de residus i promoure que les
edificacions i la xarxa viària disposin
d’espais i instal·lacions que facilitin la
recollida selectiva i el transport. Dues
mesures cabdals de prevenció ambi-
ental que tenen, per ara, una apli-
cació molt escassa.
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 9
Des de l’any 1995, quan es va
iniciar la recollida selectiva a
Catalunya, fins a l’actualitat,
una part important dels residus munici-
pals són separats en origen. Aquests
residus es diferencien des del moment
en què el ciutadà decideix separar-los
del cicle del rebuig indiferenciat. Els
ciutadans els dipositen en contenidors
o llocs concrets i així s’inicia el seu
procés de tractament.
El vidre, el paper-cartó, els envasos
lleugers i la matèria orgànica constitueixen
els principals residus recollits selecti-
vament en contenidors al carrer, en
contenidors de color verd, blau, groc i
marró respectivament. Aquests
residus són els que més tones repre-
senten en el global dels residus munic-
ipals separats en origen, amb més
d’un milió de tones i gairebé un 70%
en pes de tots els residus separats en
origen, segons dades de l’Agència de
Residus de Catalunya de l’any 2007.
Aquests residus, juntament amb altres
com els de la poda i els tèxtils, con-
stitueixen el sistema de recollida selec-
tiva al qual la població té un accés més
pròxim. No obstant això, el grau de
participació de la població en aquestes
recollides selectives continua sent dis-
par: mentre que la població col·labora
amb un grau molt elevat de partici-
pació i qualitat de la selecció en origen
en el vidre, i bastant elevat en el paper-
cartó, continua col·laborant poc i amb
baixa qualitat en les fraccions envasos
lleugers i orgànica.
Un cop el ciutadà col·labora deixant el
material en el contenidor, hi ha tota
una varietat de sistemes de recollida:
des del sistema de “iglús” al carrer que
es recullen mitjançant camió ploma,
als típics contenidors de càrrega poste-
rior en camions recol·lectors tradi-
cionals, o als més moderns grans con-
tenidors de càrrega lateral i similars, en
què no cal la intervenció de cap operari.
Els camions recullen i transporten els
residus a cadascuna de les plantes de
tractament directament, o indirecta-
ment a través de plantes de transferèn-
10 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
TRACTAMENT DELSFLUXOS DELS RESIDUSMUNICIPALS SEPARATS EN ORIGEN
Francisco J.QuintieriDirector de
tractaments Urbaser
Jordi de Pineda Delegat UrbaserAssociat/col·legiat
núm. 6.629
L
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 10
control de la temperatura i la humitat es
realitza el compost.
Els residus d’aparells elèctrics i elec-
trònics (RAEE) com ara els de televi-
sors, ordinadors, equips de música,
frigorífics, aires condicionats, microones,
o fins i tot les làmpades fluorescents i
les de baix consum, que han deixat de
funcionar o bé s’han convertit en obso-
lets, són residus recollits selectivament
en deixalleries i comerços i que es
troben dins dels fluxos prioritaris que
des de la Unió Europea s’han volgut
regular de manera específica. Als
RAEE se’ls ha afegit fa poc les piles, les
bateries i els acumuladors. Els fabri-
cants, els distribuïdors i els importa-
dors han pogut implementar el principi
de responsabilitat del productor sigui
de manera individual, tal com han fet
alguns productors d‘equips d’ús indus-
trial, incorporant en els contractes de
venda la gestió posterior dels aparells
que comercialitzen, sigui, tal com ha
succeït amb els productes adreçats al
gran consum, mitjançant l’adhesió a
cia on s’acumulen els residus en
camions més grans per reduir despe-
ses de transport.
A les plantes de tractament del vidre,
després de realitzar un procés de reduc-
ció dels impropis, es fon el vidre i s’a-
caben de retirar els impropis, i finalment
s’obté un vidre net de gran qualitat.
A les plantes de tractament del paper-
cartó, el paper-cartó arriba en bales
rectangulars d’uns 800 quilos, es
posen en línia en una cinta que trenca
els filferros i transporta les bales a un
pulper (o màquina desintegradora) on
els filferros, juntament amb els
impropis de plàstic i d’altres, es treuen
i el paper-cartó es desfà en una massa
semilíquida, es processa aquesta
massa per millorar-ne les caracterís-
tiques i es procedeix a produir base de
cartó en bobines gegants, que posteri-
orment es fan servir per produir tot
tipus de cartonatges.
A les plantes d’envasos es fa un triatge
que pot ser manual o automàtic, on se
separen els envasos de paper-cartó, el
polietilè d’alta densitat (PEAD), el film
(PEBD), el plàstic PET, altres barreges
de plàstics, els tetrabrics, l’acer i l’alu-
mini. Una vegada separats s’embalen
en bales rectangulars i es transporten
a la planta finalista de reciclatge de
cadascuna de les fraccions.
A les plantes de tractament d’orgànica
es poden realitzar diferents processos,
entre ells la digestió anaeròbica i el
compostatge. D’una banda, en la
digestió anaeròbica, després de millo-
rar la qualitat del material, retirant els
plàstics i altres impropis, es realitza una
barreja semilíquida anomenada digest
que aporta aigua i digest recirculat a la
matèria orgànica; aquest digest passa
per uns grans dipòsits on s’aplica tem-
peratura i moviment per obtenir gas de
la fermentació de la matèria orgànica, i
finalment el gas es crema per produir
electricitat i el digest es tracta per reti-
rar l’aigua i passar a compostar. D’altra
banda, a les plantes de compostatge, la
matèria orgànica, o el digest, es barreja
amb material estructurant, i amb un
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 11
EL VIDRE, EL PAPER-CARTÓ, ELS ENVASOSLLEUGERS I LA MATÈRIA ORGÀNICAREPRESENTEN GAIREBÉ UN 70% EN PES DE TOTS ELS RESIDUS SEPARATS EN ORIGEN
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 11
raigs catòdics, per poder separar el
conus deflector de la pantalla, i
accedir a la pols fosforescent amb la
qual estan recoberts, recollir-la per al
seu tractament i destinar de manera
separada les dues parts del tub, amb
diferents concentracions de plom i
diferents vies de reciclatge. La resta
d’aparells que es recullen en les
gàbies es trenquen mitjançant molins
de cadenes, i amb l’ajuda de corrents
magnètiques de Foucault i processos
de triatge manual i òptics se separen
en les diverses fraccions reciclables
(targetes de circuits impresos, plàs-
tics, metalls fèrrics i no fèrrics, etc.).
La línia blanca sense fred, rentadores,
assecadores, etc., més voluminosa i
amb més contingut en metalls es trans-
porta a granel en caixes de gran capaci-
tat fins a les fragmentadores. En aque-
stes, els grans aparells se sotmeten a
un procés de control per tal de retirar,
en aquells equips que els incorporin,
certs components perillosos com ara
condensadors amb PCB, piles o aïlla-
ments d’amiant abans de ser fragmen-
tats per a l’aprofitament dels metalls.
sistemes integrats de gestió (SIG). Els
SIG de RAEE participen en els canals
de recollida que ja existien abans de la
seva posada en marxa i en creen de
nous. Dels canals existents, com ara
els serveis de recollida de volumi-
nosos o el de les deixalleries, organ-
itzats pels ajuntaments, els SIG com-
pensen econòmicament els municipis
per la seva participació en la recollida i
es fan càrrec dels equips aportats pels
ciutadans. Com a nou canal de recolli-
da que s’ha afegit als existents, desta-
ca el que utilitza la distribució. Els pro-
ductors han dotat de mitjans la dis-
tribució per permetre el lliurament
de l’equip substituït quan es compra
un de nou, sempre que sigui de les
mateixes característiques. Dins dels
RAEE són moltes les diferents tipolo-
gies d’aparells afectats, pel que fa a la
seva grandària, components perillosos
presents o tractaments específics
als quals se sotmeten, i cal destacar
com és d’important la seva recollida
selectiva en origen.
En funció del tipus de RAEE, cada
fracció té un tipus d’emmagatze-
matge, un tipus de transport i un trac-
tament específic. Els frigorífics, per
exemple, han d’arribar sencers a la
planta de tractament, amb el circuit de
refrigeració intacte, ja que el tracta-
ment consisteix a extraure de manera
controlada l’oli i el gas CFC, destructor
de la capa d’ozó, o el HCFC, gas amb
efecte hivernacle, que es troba en el
compressor. A més, el frigorífic se sot-
met a una trituració en atmosfera inert
per tal de recollir el HFC, gas utilitzat
com a agent escumant de l’aïllament
de les parets i portes de les unitats.
Fins i tot els nous equips que ja han
substituït aquests gasos tan perjudi-
cials per gasos hidrocarburs com el
ciclopentà i l’isobutà, reben el mateix
tractament de manera que es garan-
teixi el millor tractament possible.
Pel que fa a televisors i electrònica de
consum, l’ús d’almenys dues gàbies
metàl·liques, amb un lateral abatible,
s’ha demostrat com el millor sistema
per transportar aquests residus fins a
les plantes de tractament. En les
plantes es desballesten els televisors
per tal de deixar accessible el tub de
12 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
EN FUNCIÓ DEL TIPUS DE RESIDU D’APARELLSELÈCTRICS I ELECTRÒNICS, CADA FRACCIÓ TÉ UN TIPUS D’EMMAGATZEMATGE, UN TIPUS DE TRANSPORT I UN TRACTAMENT ESPECÍFIC
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 12
Les làmpades fluorescents i les de
baix consum o compactes, a més de
les de descàrrega de sodi o amb
halurs metàl·lics, s’organitzen de
manera separada de la resta de RAEE,
a causa de la seva fragilitat. Els princi-
pals fabricants, organitzats dins
d’AMBILAMP, SIG específic per a
làmpades fluorescents, han repartit
contenidors a les deixalleries, als
magatzems de material elèctric i a les
grans àrees comercials; uns con-
tenidors de gran capacitat en què les
làmpades fluorescents, sense l’embol-
call de cartó, o les bombetes de baix
consum, es transporten fins a la plan-
ta de reciclatge. El tractament consis-
teix, pel que fa als fluorescents rectes,
en la seva classificació per mides i
l’alimentació d’una màquina en la
qual es tallen els capçals mitjançant
l’ús d’una flama i una gota d’aigua que
els esquerda, l’escombratge de la pols
interior fosforescent, de manera que
s’obté un vidre net, apte per ser
reciclat, els casquets metàl·lics per
valoritzar i la pols per destil·lar i
recuperar el mercuri. El mateix prin-
cipi de responsabilitat del productor
que s’aplica als residus d’aparells
elèctrics s’ha estès també a les piles,
els acumuladors i les bateries. Les
piles bastó i botó actualment es
recullen mitjançant contenidors dis-
tribuïts en comerços especialitzats,
mercats o en edificis públics, con-
tenidors piramidals o cilíndrics en els
quals es poden dipositar per al seu
transport posterior fins al centre de
tractament del Pont de Vilomara, on es
classifiquen per tipus i es tracten recu-
perant les sals de manganès de les
piles bastó i destil·lant les de mercuri.
En resum, tal com s’ha tractat de
descriure breument, els residus
municipals separats en origen tenen
un procés de recollida, transport i trac-
tament especialitzat i adaptat a la
realitat de cada residu, amb l’objec-
tiu de maximitzar-ne la recuperació
i aplicant tecnologies capdavan-
teres, especialment pel que fa al
tractament, amb les quals s’obtenen
uns resultats globals que milloren
any rere any.
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 13
EL MATEIX PRINCIPI DE RESPONSABILITAT DEL PRODUCTOR QUE S’APLICA ALS RESIDUSD’APARELLS ELÈCTRICS S’HA ESTÈS TAMBÉ A LES PILES, ELS ACUMULADORS I LES BATERIES
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 13
juntament a l’Agència de Residus de
Catalunya o als serveis territorials del
Departament de Medi Ambient i
Habitatge. El Centre Català del
Reciclatge1 és la unitat de l’ARC encar-
regada d’avaluar tècnicament les
sol·licituds de subproductes i de fer-ne
la difusió. Aquesta difusió es fa bàsica-
ment a través del Butlletí de la Borsa de
Subproductes de Catalunya que s’envia
als productors de residus de Catalunya
cada tres mesos i de l’organització de
jornades anuals sobre la gestió dels
residus com a subproductes. La
declaració de subproducte té una
vigència màxima de cinc anys, però
sempre supeditada a la vigència del
contracte entre les empreses. Una
vegada vençut aquest termini, per
poder seguir efectuant la gestió del residu
com a subproducte, caldrà presentar una
nova sol·licitud amb un nou contracte i
una nova memòria explicativa.
La gestió de residus com a subpro-
ductes té una sèrie d’avantatges que
Catalunya tenim un fet
diferencial respecte a la
resta d’Espanya i Europa:
la definició del subproducte, ja recol-
lida a la Llei 6/93 de residus, i
establerta a l’article 29 del Decret
93/1999, de 6 d’abril, sobre procedi-
ments de gestió de residus.
Un subproducte a Catalunya continua
sent un residu i es defineix com a
aquells residus que s’utilitzen com a
substituts de productes comercials i/o
de primeres matèries i que es poden
recuperar sense necessitat de sot-
metre’ls a operacions de tractament.
Perquè un residu es pugui gestionar
com a subproducte cal disposar de la
resolució de l’Agència de Residus de
Catalunya (ARC) que el declara com a
subproducte. Així doncs, una vegada
l’empresa productora i receptora del
residu han arribat a un acord, i abans
que es comenci a gestionar el subpro-
ducte per part de l’empresa receptora,
cal que les empreses ho sol·licitin con-
14 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
EL FOMENT DE LA PREVENCIÓI EL RECICLATGE: ELS SUBPRODUCTESQuan el residu perd el seu nom (i la seva condició?)
Pilar Chiva Centre Català del Reciclatge
Agència de Residusde Catalunya
UN SUBPRODUCTE A CATALUNYA ÉS UN RESIDUQUE S’UTILITZA COM A SUBSTITUT DE PRODUCTESCOMERCIALS I/O DE PRIMERES MATÈRIES I QUE ESPOT RECUPERAR SENSE NECESSITAT DESOTMETRE’L A OPERACIONS DE TRACTAMENT
AEL CENTRE CATALÀ
DEL RECICLATGE ÉS LAUNITAT DE L’ARC
ENCARREGADAD’AVALUAR
TÈCNICAMENT LESSOL·LICITUDS DE
SUBPRODUCTES I DEFER-NE LA DIFUSIÓ
1. El Centre Català del Reciclatge (CCR) és una
entitat creada per la Junta de Residus (ara Agència
de Residus de Catalunya) a finals de l'any 1999
amb l’objectiu d'impulsar i fomentar els processos
de prevenció, valorització i reciclatge dels residus
generats a Catalunya.
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 14
substància com a “no-residu” o com a
subproducte. Tanmateix, la Directiva
posposa l’adopció de mesures de
realització concretes d’aquestes
condicions a l’anomenat procediment
“comitològic”, que significa que els
experts designats de cada estat mem-
bre i, en darrer cas, la Comissió,
decidiran sobre aquestes mesures. La
definició de subproductes a la nova
Directiva és la següent:
Una substància o objecte, resultant
d’un procés de producció, la finalitat
primària del qual no sigui la producció
d’aquesta substància o objecte, pot
ser considerada com a subproducte i
no com a residu únicament si es com-
pleixen les condicions següents: a) és
segur que la substància o objecte serà
utilitzat posteriorment; b) la substàn-
cia o objecte pot utilitzar-se directa-
ment sense haver de sotmetre’s a
una transformació posterior distinta
de la pràctica industrial normal; c) la
substància o objecte es produeix com
a part integrant d’un procés de pro-
ducció; d) L’ús posterior és legal i no
produirà impactes adversos al medi
ambient o a la salut humana.
Els estats membres tenen dos anys
per transposar la directiva 2008/98/CE
sobre els residus i adaptar-la a les
seves respectives legislacions.
en faciliten la gestió: queda exempta
pel que fa a la formalització de la fitxa
d’acceptació, el full de seguiment i
d’utilitzar un transportista del Registre
de transportistes de residus.
L’any 2007 es van gestionar a
Catalunya 276.135 tones de residus
industrials com a subproducte, el
5,09% del total. L’Agència de
Residus de Catalunya va rebre 87
sol·licituds d’autorització de gestió
com a subproducte, i es van emetre
62 resolucions positives.
En algunes comunitats autònomes de
la resta d’Espanya, tot i que no exis-
teix una definició de subproductes,
no tenen la consideració de residus
els objectes o substàncies residuals
d’un procés de producció que s’u-
tilitzin de manera directa com a
matèria primera sense sotmetre’s a
una operació de valorització.
A Europa, fins a la publicació de la nova
Directiva de residus 2008/98/CE no
existia cap definició legal de subpro-
ducte. Tanmateix, el cert és que existeix
una gran varietat de materials produïts
en processos industrials (amb diferent
valor econòmic, impacte mediambien-
tal i condició de residu o no) i que en el
vocabulari empresarial poden denomi-
nar-se subproductes, coproductes, pro-
ductes intermedis o productes no
bàsics. Aquests termes no tenen fins
ara significat en la legislació ambiental
comunitària: els materials són simple-
ment residus o no residus.
Sovint, l’absència de claredat jurídica
ha complicat l’aplicació de la definició
de residu i això ha donat pas al fet que
en casos similars les autoritats compe-
tents hagin adoptat solucions diferents.
Aquesta nova Directiva 2008/98/CE
sobre residus, publicada el 22 de
novembre del 2008 conté noves
definicions, com ara el final de la
condició de residu i els subproductes
(article 5). Aquestes definicions es ref-
ereixen a les diferents condicions
requerides per tal de classificar una
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 15
L’ABSÈNCIA DE CLAREDAT JURÍDICA HA COMPLICATL’APLICACIÓ DE LA DEFINICIÓ DE RESIDU
LA NOVA DIRECTIVA 2008/98/CE SOBRE RESIDUSCONTÉ NOVES DEFINICIONS COM ARA EL FINAL DE
LA CONDICIÓ DE RESIDU I ELS SUBPRODUCTES
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 15
podria incorporar algun tipus de
residu com a primera matèria en els
seus processos productius.
És requisit indispensable estar inscrit
a la BSC per poder obtenir informació
per contactar amb les empreses anun-
ciants i inserir anuncis d’ofertes i/o
demandes al butlletí de la BSC.
D’aquesta manera, el contacte a
través de la BSC només es dóna entre
empreses inscrites.
Serveis de la BSC.FuncionamentLa BSC posa en contacte les empreses
que ofereixen o demanen materials
residuals amb les interessades a
aprofitar els residus. Perquè la feina
de la BSC sigui efectiva, cal una
“massa crítica” d’empreses que
ofereixin i demanin residus. Per això,
la primera tasca de la Borsa és la
divulgació dels serveis i l’explicació de
les possibilitats de valorització i reci-
clatge dels residus per evitar que
Què és un subproducte?Un subproducte és el residu que s’u-
tilitza com a substitut d’un producte
comercial o una primera matèria quan
aquesta reutilització és possible sense
necessitat de sotmetre’l a operacions
de tractament significatives.
La utilització de subproductes com a
primera matèria implica una reducció
del cost de les entrades del procés
productiu i també una disminució del
cost d’eliminació. Al nostre país cada
dia hi ha menys abocadors i el preu
per utilitzar-los anirà en augment.
En la legislació catalana, el Decret
93/1999, de 6 d’abril, sobre procedi-
ments de gestió de residus estableix a
l’article 29 la figura del subproducte i
regula la gestió de residus com a sub-
productes. El Centre Català de
Reciclatge, de l’Agència de Residus de
Catalunya, és l’organisme competent
que resol quan els residus es poden
catalogar com a subproductes a la
declaració anual de residus industrials.
Què és la Borsa deSubproductes?La Borsa de Subproductes de
Catalunya (BSC) és un servei gratuït
que té com a objectius potenciar
l’aprofitament màxim dels residus, pro-
moure el reciclatge i proporcionar a les
empreses una eina que redueixi despe-
ses i millori la competitivitat; tot plegat
pel fet d’abaratir l’adquisició de
primeres matèries i reduir el cost de
gestió dels residus. Amb aquesta finali-
tat, la BSC gestiona una base de dades
d’empreses inscrites que ofereixen o
demanen residus per introduir-los a
processos productius com a primeres
matèries. Aquestes ofertes i demandes,
en forma d’anuncis, apareixen publi-
cades al web i al butlletí de la BSC.
L’organisme que tutela la BSC és el Consell
de Cambres de Comerç de Catalunya i
l’Agència de Residus de Catalunya.
Confidencialitat i responsabilitatsEls anuncis d’ofertes i demandes que
apareixen a la BSC es troben codifi-
cats de manera que en cap cas hi hagi
accés públic a les dades de les empre-
ses que han inserit l’anunci. La BSC
només proporciona les dades
bàsiques de contacte de les empreses
anunciants a les empreses també
inscrites a la Borsa que s’interessin
pels anuncis publicats.
Qui pot accedir als serveisde la BSC?Qualsevol empresa que generi
residus o n’hagi de gestionar i la que
16 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
EL FOMENT DE LA PREVENCIÓI EL RECICLATGE: EL CAS DE LA BORSA DE SUBPRODUCTES DE CATALUNYA
Xavier EliasCastells
Director de la Borsade Subproductes
de CatalunyaAssociat/col·legiat
núm. 2.742
AL NOSTRE PAÍS CADADIA HI HA MENYSABOCADORS I EL PREUPER UTILITZAR-LOSANIRÀ EN AUGMENT
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 16
referent en la gestió de residus indus-
trials i és convidada sistemàticament a
nombrosos congressos, universitats i
simposis per difondre el model de
gestió de residus de Catalunya.
Resultats de la gestió de valoritzacióD’acord amb la memòria d’activitats
de l’Agència de Residus de Catalunya,
l’any 2006 el 65,16% dels residus es
van valoritzar (aquest terme engloba la
valorització externa i la valorització
com a subproducte).
L’assignatura pendent al nostre país
és la valorització energètica que,
segons la citada memòria, no arriba a
l’1%. Com a reflexió final s’ha d’ano-
tar que, si els residus orgànics que
es generen per càpita, que són d’uns
13 quilos/dia aproximadament, es
valoritzessin energèticament, la
potència elèctrica generada seria
d’uns 1.400 MW; és a dir, un 40%
més que una central nuclear.
acabin en un dipòsit controlat. En l’actu-
alitat, el 77% dels anuncis de la BSC són
ofertes de residus i la resta demandes.
Potenciació del reciclatgeDes de temps immemorials, hi ha
residus que són sistemàticament
emprats com a matèria primera com
ara el paper, el vidre o la ferralla. No
obstant això, hi ha una infinitat que
no tenen fàcil sortida. La BSC neix
amb la voluntat de trobar sortida a
tots aquests residus.
Així, la BSC té voluntat d’estudiar i
potenciar les possibilitats de reutilitzar
íntegrament tot un sens fi de residus
industrials. És, per tant, un element
fonamental per al desenvolupament
de l’ecologia industrial.
Les possibilitats de reutilització de
materials i residus no estan sistem-
atitzades. En molts casos cal anàlisi,
investigació i col·laboració amb la
indústria per desenvolupar mecanismes
de recuperació i adaptar-los als
processos industrials. En aquesta
línia, la BSC ha promogut programes
de reciclatge de residus, d’àmbit
local i internacional.
Altres activitats de la BSCLa Borsa de Subproductes, sola o en
col·laboració amb altres organismes,
organitza jornades tècniques divulga-
tives i seminaris sobre sistemes de
gestió de residus.
La BSC ha promogut la creació d’en-
titats paral·leles com la BORSI (Bolsa
de Residuos Industriales) amb el
Centro Nacional de Producción Más
Limpia de Medellín (Colòmbia).
Aquesta borsa de residus és una
realitat des del 1999 i actualment té
sucursals (nodes) a les principals
ciutats del país: Bogotà, Cali,
Cartagena i Bucaramanga.
Així mateix, hi ha contactes per oferir
suport a Mèxic, Xile, el Perú, el Brasil,
l’Argentina i l’Equador. En aquests paï-
sos la Borsa de Subproductes és un
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 17
CAL ANÀLISI, INVESTIGACIÓ I COL·LABORACIÓ AMB LA INDÚSTRIA PER DESENVOLUPARMECANISMES DE RECUPERACIÓ I ADAPTAR-LOS ALS PROCESSOS INDUSTRIALS
LA BSC ÉS UN SERVEI GRATUÏT QUE POTENCIAL’APROFITAMENT DELS RESIDUS, PROMOU ELRECICLATGE I PROPORCIONA UNA EINA QUE MILLORALA COMPETITIVITAT DE LES EMPRESES
SI ELS RESIDUSORGÀNICS QUE ESGENEREN PER CÀPITA ESVALORITZESSINENERGÈTICAMENT, LAPOTÈNCIA ELÈCTRICAGENERADA SERIA UN40% MÉS QUE LA D’UNACENTRAL NUCLEAR
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 17
cions de particulars en el procés d’infor-
mació pública, començava a haver-hi
una certa preocupació en els barris
d’habitatges veïns i una incipient con-
testació per part de grups ecologistes.
D’altra banda, un altre factor, vull creu-
re que fonamental, és que en aquell
moment el reciclatge era del 3,5%. És
difícil, probablement, passar a la segona
prioritat tenint la primera amb un rendi-
ment tan baix. Per tant, es va reformar
el pla i el Consell Plenari de l’EMA va
aprovar el famós Programa Metropolità
de Gestió de Residus Municipals
(PMGRM), sense nova incineradora,
amb l’objectiu d’assolir un 60% de reci-
clatge (comptant amb el compostatge i
la metanització), portar el rebuig de les
plantes a les incineradores ja existents
de Sant Adrià i Montcada i arribar a una
deposició final del 7%. I tancar el Garraf
l’any 1999, evidentment.
Ja en l’actualitat, quan l’any 2010
acabi l’ecoparc dels Hostalets de
Pierola (Anoia), el sistema metropolità
disposarà de quatre plantes de recu-
peració de materials i de tractament
biològic capaces de tractar el 91% dels
residus generats al territori de l’EMA,
que l’any 2007 van ser 1.661.692
tones. El diferencial restant serà bàsi-
cament assolit amb la millora del ren-
diment de les pròpies instal·lacions i
A principis dels anys noranta,
l’Entitat del Medi Ambient
de l’Àrea Metropolitana de
Barcelona (EMA) va començar a tre-
ballar un pla de residus que, amb l’ob-
jectiu de substituir l’abocador del
Garraf, proposava la construcció d’una
planta incineradora de capacitat de
tractament de fins a 720.000 tones.
L’abocador, que en aquell moment es
pensava que es tancaria l’any 1999,
provocava queixes per pudors a barris
de Castelldefels i se l’acusava de con-
taminar pous de la zona. En aquelles
dates, el reciclatge era del 2% i els
residus restants anaven a incineració,
un 21%, i la resta, un 77%, és a dir
1.125.000 tones, a l’abocador.
El plantejament del projecte de la inci-
neradora, preparat per la institució
hereva de l’extinta Corporació
Metropolitana de Barcelona, desgrana-
va amb rigor una jerarquia de tres prio-
ritats: 1) la recuperació de materials; 2)
la valorització tèrmica; i 3) la deposició
controlada de les fraccions residuals
procedents dels tractaments anteriors.
Però diversos factors de caire territorial,
social i polític van fer caure el projecte
l’any 1997. Per una banda, tot i que la
instal·lació es preveia a l’interior del polí-
gon industrial de la Zona Franca i que
només es van presentar dues al·lega-
l’increment de la recollida selectiva
derivada de l’esforç dels ciutadans.
El Garraf es va tancar l’any 2006, amb
una capacitat de més d’un milió de
metres cúbics. Abans es va tancar la
petita i envellida incineradora de
Montcada. Això ha provocat una certa
càrrega sobre el dipòsit controlat de
Can Mata, als Hostalets de Pierola,
situació que empitjorarà amb el tanca-
ment proper dels dipòsits de
Vacarisses i Santa Maria de Palau
Tordera, que faran que l’abocament
de quasi tota la Regió Metropolitana
descansi sobre Hostalets.
Els rebuigs dels ecoparcs, a part del
que es valoritza a la planta incinerado-
ra de Sant Adrià, anirà fins a finals del
2010 al nou dipòsit controlat de bales
de Cerdanyola del Vallès per permetre
la restauració d’una antiga argilera,
actuació que esperem replicar en
altres nous indrets.
El reciclatge que fem els ciutadans ha
arribat al 32% l’any 2007 a l’Àrea
Metropolitana de Barcelona, i arribarà al
36,5% quan es completi el desplega-
ment de la recollida selectiva d’orgànica
a la ciutat de Barcelona, un dels eixos
“forts” de la nova contracta de la ciutat.
El Programa Metropolità de Gestió de
Residus Municipals de Catalunya apun-
ta, però, que hem d’arribar a un 48%
18 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
EL PROGRAMA METROPOLITÀDE GESTIÓ DE RESIDUSMUNICIPALSCarles Conill
Gerent de l'Entitat deMedi Ambient de
l'Àrea Metropolitanade Barcelona
A
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 18
per tot Catalunya. Els nostres estudis
ens diuen que a l’Àrea Metropolitana de
Barcelona és raonable arribar-hi l’any
2016. Si comparem aquests resultats
amb els de l’inici del pla, podem estar
satisfets de l’evolució obtinguda deriva-
da de la franca col·laboració ciutadana i
dels esforços tècnics fets per l’EMA i els
seus concessionaris privats per assolir
resultats amb unes instal·lacions endi-
moniadament complexes i amb avaries
constants derivades del difícil procés
d’adaptació a la nostra realitat i a la nos-
tra escala d’unes tecnologies foranes
relativament poc contrastades.
També hem comprovat que, per raons
de caire tècnic, el rebuig dels nostres
ecoparcs difícilment baixarà del 52% de
la quantitat que hi entra. Això té una
explicació clara amb un resultat agre-
dolç: com més recollida selectiva,
menys rendiment en la selecció i recu-
peració de les plantes. Això ens porta a
estimar un rebuig de 710.000 tones el
2016, el 42% dels residus municipals
totals que es preveuen per a aquell any,
que caldria gestionar entre dipòsits de
bales, Can Mata als Hostalets de Pierola
si encara fos actiu i la planta de Sant
Adrià de Besòs que s’està adequant per
a la valorització energètica del rebuig.
L’aprovació de la nova directiva marc
aposta clarament pel reciclatge i la valo-
rització. Per al reciclatge marca un
objectiu del 50% per a l’any 2020. Com
s’ha dit, serem capaços d’assolir-lo,
però la quantitat restant s’ha de valorit-
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 19
HEM D’ASSOLIR EL 48%DEL RECICLATGE PERTOT CATALUNYA, I ÉSRAONABLE ARRIBAR-HIL’ANY 2016 A L’ÀREAMETROPOLITANA DEBARCELONA
EMPRENDRE EL CAMÍ DELA VALORITZACIÓENERGÈTICA DEL REBUIGDE LES PLANTES DETRACTAMENT ÉS, MÉSQUE UNA POSSIBILITAT,UNA OBLIGACIÓ QUEENS ESTÀ INDICANTEUROPA
zar, i la directiva marca quan i com
podem fer-ho energèticament. La direc-
tiva recomana als estats membres que
afavoreixin la valorització per davant de
l’eliminació. I tot i l’esforç i convicció
que hem posat des de l’EMA en el dipò-
sit de bales de Cerdanyola, es tracta
d’una operació d’eliminació. I si ho
mirem estrictament, el compost gris,
bioestabilitzat, etc., que és una de les
sortides dels ecoparcs, també ho és
d’eliminació. I més quan s’aprovi la bio-
waste. Emprendre el camí de la valorit-
zació energètica del rebuig de les
plantes de tractament, com esperem
que aquest cop sí aprovarà el Consell
Plenari de l’Entitat, més enllà dels
beneficis per a la política energètica
amb l’increment de les renovables o el
seu efecte sobre la mitigació del canvi
climàtic, més que una possibilitat és una
obligació que ens està indicant Europa.
El Programa Metropolità de Gestió de
Residus Municipals de l’any 1997 va
ser francament innovador, tot i que ho
fos perquè es va haver de fer “de la
necesidad, virtud”, marcant uns
objectius de reciclatge per al 2006
que Europa encara no s’ha atrevit a
fixar per al 2020. A partir d’aquest
Programa, el nou PMGRM 2009-2015
ha d’evolucionar tant en prevenció de
residus, com en reciclatge, com en
valorització, en la línia marcada per
Europa. I, si cal, tornarà a ser innova-
dor, tant a Catalunya com a tot l’Estat,
com ho va ser el seu predecessor.
L’ANY 2010 EL SISTEMA METROPOLITÀ DISPOSARÀ DEQUATRE PLANTES DE RECUPERACIÓ DE MATERIALS IDE TRACTAMENT BIOLÒGIC CAPACES DE TRACTAR EL91% DELS RESIDUS GENERATS
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 19
a l’efecte hivernacle equivalent a ~20
vegades la del CO2; NH3, SH2 i petites
quantitats de COV, que a més de tòx-
ics tenen olors desagradables i per-
ceptibles en concentracions baixes.
El procés és lleument endotèrmic i
l’aigua es troba majoritàriament en
fase líquida, la qual cosa forma solu-
cions d’alta càrrega contaminant o
lixiviats (DQO, NH4+, sals dissoltes).
L’anaerobiosi incontrolada és, doncs,
la causa de la generació ràpida d’emis-
sions, tant més quan més altes siguin
la temperatura i la humitat, responsables
de la desagradable olor d’aquests
residus, presents ja a la bossa
d’escombraries, als contenidors i als
vehicles de recollida i que, més enllà
de les molèsties, arriben a suposar
greus impactes ambientals en cas
d’acumulació massiva i de llarg
temps (abocadors). Descartada la
deposició, es proposa qualsevol trac-
tament dels residus biodegradables,
per tant, l’eliminació o la estabilització
dels materials: una resposta adop-
tada a bastament ha estat, fins no
fa gaire, la via expeditiva de la
incineració. Tanmateix aquest ha
esdevingut ara un mètode utilitzable
ncara que tècnicament el
paper/cartó i la fusta són
biodegradables (PROGREMIC,
Programa de Gestió de Residus
Municipals a Catalunya 2007-20121), a la
pràctica s’entenen com a residus
municipals biodegradables (biowaste)
només les restes de cuina i de la
petita jardineria domèstica (de
biodegradabilitat ràpida) i, amb alguna
discussió, els residus procedents d’es-
porgada d’una certa envergadura
(brancam i troncs). Aquesta “matèria
orgànica” suposa actualment, a
Catalunya, el ~40% dels residus
municipals, un volum considerable.
La degradació en condicions aeròbies
perfectes d’aquests residus2, forta-
ment exotèrmica, dóna CO2, vapor de
H2O, petites quantitats de COV i una
fase sòlida poc reactiva i higienitzada
de compost (compostos húmics),
que molt a la llarga es mineralitza.
L’impacte ambiental en aquestes
condicions és neutre (equivalent al
cicle biològic natural). En condicions
anaeròbies (metanització), en canvi,
es generen emissions de CO, CO2 i
H2O, però també altres compostos
reduïts, com ara CH4, contribuent net
20 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
TRACTAMENT DE LA FRACCIÓ RESTA: ELS RESIDUS MUNICIPALS BIODEGRADABLES
Josep M. Sabater Chéliz
Enginyer industrial*Entitat de Medi
Ambient de l'ÀreaMetropolitana de
BarcelonaAssociat/col·legiat
núm. 1.871
L’ESTRATÈGIAALTERNATIVA MÉS
ESTESA ACTUALMENTPER AL TRACTAMENT
DELS RESIDUSBIODEGRADABLES ÉS
L’ÚS DELSBIOTRACTAMENTS
1. Encara pendent de publicació.2. Per acció de la microfauna i dels bacteris, fongs, llevats, etc.3. Les incineradores han estat abastament estudiades (i regulades). Aquest mateix rigor s’hauria d’aplicar a altres formes de tractament de residus, la qual cosa permetriauna discussió rigorosa sobre models de gestió. I, d’altra banda, la valoració ponderada del seu impacte ambiental requeriria un inventari d’emissions que inclogués moltesaltres activitats (indústries, transport).
E(*) Amb agraïments aMontserrat Soliva i a JoanMata, pels seus comen-taris i suggeriments.
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 20
ca o a una valorització energètica (amb
una millora òbvia del PCI).
En la metanització (en reactors tan-
cats, amb absència d’O2), es genera
biogàs (barreja al ~50/50 de CO2 i CH4,
presència de SH2 i COV), fangs i
aigües de procés (semblants als lixivi-
ats). Els fangs presenten una
degradació important dels compostos
orgànics, però han de seguir un
procés aeròbic final per ser aplicats
com a compost; les aigües de procés
exigeixen un tractament enèrgic per
tal de tornar-les al medi natural. Però
el biogàs –freqüentment amb una
dessulfuració prèvia– pot ser utilitzat
com a font energètica (típicament per
a la generació elèctrica). També es
produeixen emissions, vinculades a la
manipulació dels residus i dels fangs,
així com a la deshidratació d’aquests.
Els punts forts i febles d’un i altre
procés es poden sintetitzar en el
quadre següent:
només en últim terme, quan s’han
esgotat altres opcions, ja que suposa
la difusió a l’atmosfera i la dispersió al
medi de productes tòxics i cancerí-
gens que, encara que molt restringits
per la normativa actual (concentra-
cions ≤0,1 ng/m3 per a les dioxines i
els furans), poden arribar a ser acu-
mulativament significatius3.
L’estratègia alternativa més estesa
actualment és l’ús dels biotracta-
ments: es tracta d’aprofitar les
pròpies característiques dels residus
per, mitjançant processos controlats,
degradar-los i obtenir un producte
utilitzable o, com a mínim, estabilitzat
i, per tant, eliminable amb un efecte
ambiental lleu, neutre o fins i tot
favorable (valorització material o
energètica). Aquests processos també
s’apliquen per estabilitzar els residus
barrejats (resta, és a dir, residus del
contenidor comú) que tenen alts con-
tinguts de biodegradables (35%-
40%), mitjançant TMB (tractaments
mecànics-biològics).
Típicament s’acut al compostatge (en
condicions aeròbies) o la metanització
(en condicions anaeròbies).
En el primer cas –compostatge–, amb
aeració, temperatura, humitat i pH
adequats, bona relació C/N, i temps
suficient, els residus poden degradar-
se fins a la formació de compost, útil
per a la millora de les propietats
físiques, químiques (aportació de
nutrients i d’oligoelements) i biològiques
del sòl, la qual cosa el fa aplicable com
a substrat o com a esmena orgànica en
agricultura, jardineria, paisatgisme,
control de l’erosió i recuperació de sòls
degradats (sense prescindir totalment
dels fertilitzants minerals o sintètics).
Ara bé, durant el procés, tot i que tin-
gui lloc en condicions d’operació òpti-
mes, mai no s’aconsegueixen les
condicions d’aerobiosi completa, i es
generen emissions i lixiviats.
Una altra possibilitat és utilitzar la calor
generada en el procés per assecar els
residus, la qual cosa té com a efecte
alentir els processos biològics i permet
l’emmagatzematge temporal, una manipu-
lació còmoda i, fins i tot, una preparació
interessant prèvia a una selecció mecàni-
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 21
Compostatge (aeròbic)
Procés madur, àmpliament experimentat iestudiat.
Equips senzills i robustos, fàcils d’operar imantenir.
Procés extensiu: exigeix grans superfícies i untemps llarg (3-6 mesos).
Impacte ambiental acceptable amb mesurescorrectores senzilles.
Menor inversió.
Producció de compost d’un ~25% sobre lamatèria d’entrada.
No hi ha producció energètica.
Metanització (anaeròbic)
Procés relativament nou, amb aplicació recent alsresidus biodegradables i poc coneixement pràcticde l’operació.
Equips industrials complexos, amb majorsdificultats (i, per tant, més exigències de seguretat)d’operació i manteniment.
Procés intensiu en superfície i amb un tempsinferior (1_-2 mesos, incloent-hi la maduracióaeròbia del compost).
Impacte ambiental acceptable amb mesurescorrectores especialitzades.
Major inversió.
Producció de compost d’un ~10-15% sobre lamatèria d’entrada.
L’energia del biogàs permet cobrir l’autoconsum, ies pot arribar a una certa exportació d’energia.
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 21
de demanar majors recursos, són més
exigents per tal d’evitar molèsties
derivades de la ràpida biodegradabili-
tat. Dit d’una altra manera, es
requereix un certa actitud “militant”
per tenir èxit, la qual cosa donaria raó
de la relativa baixa participació ciu-
tadana i de la quantitat i qualitat dels
residus biodegradables recollits.
Aquestes “imperfeccions” qüestio-
nen l’encert de la recollida selectiva
generalitzada de residus municipals
biodegradables. És més, actualment
s’accepta que cal donar un tractament
adient a la fracció resta per a la seva
estabilització o assecatge previs al
dipòsit controlat, a la producció d’un
combustible amb biomassa (CDR) o a
la valorització energètica. Per tant,
descartada la solució de cremar-ho
tot, no tindria més sentit adoptar per a
la “matèria orgànica” un model de
recollida selectiva voluntària (i de
grans generadors) que comptaria amb
una participació ciutadana responsable
i asseguraria una alta qualitat del
material (i del compost resultant)? Això
seria més entenedor i permetria sim-
plificar serveis, racionalitzar les
instal·lacions de tractament i donar
sortida real al producte. Caldria veure,
també, si de l’anàlisi realista d’ambdós
sistemes en resulta una diagnosi clara
dels respectius avantatges i inconve-
nients ambientals; fins ara només
s’han fet comparacions ideals de
models, que convindria verificar que
no canviïn de sentit quan, com és el cas,
es donen condicions imperfectes.
22 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
L’opció d’un procés o un altre està en
funció de les condicions concretes de
cada cas, i el seu caràcter extensiu o
intensiu és un determinant important
amb relació a la disponibilitat d’espai
al territori concret (àrees de concen-
tració urbana o zones rurals).
Problemes que es presenten a la pràctica:
• La recollida selectiva té actualment
molt baixa qualitat, especialment a les
àrees més urbanes, amb quantitats
d’impropis que poden superar el 25%3,
la qual cosa obliga a efectuar operacions
de selecció i neteja, amb rebuigs signifi-
catius de materials inadequats i pèrdua
de qualitat del producte final. També es
presenten problemes operacionals i s’in-
crementa el manteniment, en especial
amb tecnologies més complexes i deli-
cades, com ara la metanització.
• Els balanços fets a Catalunya sobre
necessitats dels terrenys agrícoles i
aportacions d’adobs i esmenes
orgàniques originen una certa satu-
ració de N i P al sòl, ja que l’aplicació
agrícola és una sortida no només per al
compost de residus municipals, sinó
també per als fangs de depuradora,
residus de la indústria agroalimentària,
agrícola i ramadera (purins). Això posa
en qüestió la “valorització material”.
• La relativa baixa qualitat del compost
en un mercat amb sobreoferta dóna
com a resultat un baix preu de venda,
que pot arribar a ser nul; i, a més, la
despesa de transport no fa asse-
quibles mercats llunyans.
• Finalment, però no en últim lloc, la
selecció en origen i la recollida, a més
TÍPICAMENT S’ACUT ALCOMPOSTATGE (ENCONDICIONS AERÒBIES)O LA METANITZACIÓ (ENCONDICIONSANAERÒBIES)
NO TINDRIA MÉS SENTITADOPTAR PER A LA“MATÈRIA ORGÀNICA”UN MODEL DERECOLLIDA SELECTIVAVOLUNTÀRIA QUECOMPTARIA AMB UNAPARTICIPACIÓCIUTADANARESPONSABLE IASSEGURARIA UNA ALTAQUALITAT DEL MATERIAL(I DEL COMPOSTRESULTANT)?
3. La meta del PROGREMIC és arribar a ≤15%.
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 22
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 23
També s’ha iniciat la construcció d’una
quarta instal·lació als Hostalets de Pierola
(Anoia), la qual es preveu que entri en
funcionament a finals de l’any 2010. La
finalitat d’aquestes quatre plantes és
poder tractar una part de la fracció
orgànica (FORM) recollida selectivament
i tota la fracció resta recollida en els
municipis metropolitans. Les capacitats
de tractament de les quatre instal·lacions
són les que s’indiquen a la taula.
En una planta de TMB, el tractament
de la fracció resta es realitza bàsica-
ment en les tres fases següents:
· Un pretractament mecànic, mitjançant
garbells, separadors magnètics i
es plantes de tractament
mecànic-biològic (TMB, en
endavant) són equipaments
dissenyats per tractar residus d’origen
municipal amb l’objectiu de valoritzar-
ne els recursos que contenen, mit-
jançant la recuperació de materials i la
transformació de la matèria orgànica
en energia i/o compost gràcies a
processos biològics.
Durant el desenvolupament del sistema
d’infraestructures recollides en el
Programa Metropolità de Gestió dels
Residus Municipals (PMGRM) per al
període 1997-2006, el qual establia,
entre altres coses, el desplegament de la
recollida selectiva de la fracció orgànica
(FORM) i el compromís de tancar el
dipòsit controlat del Garraf, es va reori-
entar el procés cap als TMB a través
d’unes plantes integrals de tractament
de tots els residus excepte els recollits
de manera selectiva com a fracció seca
(és a dir, tractar FORM i resta). Aquestes
plantes es van anomenar ecoparcs.
Els ecoparcs es van dissenyar en un
moment en què les referències exis-
tents eren a escales més reduïdes,
amb tecnologies pràcticament
desconegudes a Espanya, amb uns
comportaments contrastats però que
no necessàriament asseguraven els
mateixos rendiments a escales més
grans. La implantació del primer eco-
parc l’any 2001 va suposar un referent
a Catalunya i a la resta d’Espanya.
Dins l’àmbit metropolità de gestió dels
residus municipals, actualment funcio-
nen tres ecoparcs, gestionats per
l’Entitat del Medi Ambient de l’Àrea
Metropolitana de Barcelona (EMA).
ELS TRACTAMENTSMECÀNICS-BIOLÒGICS DE LA FRACCIÓ RESTA DELS RESIDUS MUNICIPALS
Joan ManuelTrullols
Entitat de MediAmbient de l'Àrea
Metropolitana de Barcelona
Fracció Ecoparc 1 Ecoparc 2 Ecoparc 3 Ecoparc 4 (Zona Franca) (Montcada) (Sant Adrià de Besòs) (Els Hostalets de Pierola)(t/any) (t/any) (t/any) (t/any)
Resta 150.000 155.000 260.000 225.000
FORM 95.000 85.000 - 75.000
Total 245.000 240.000 260.000 300.000
EL TRACTAMENT MECÀNIC-BIOLÒGIC DELS RESIDUS PERMET RECUPERARMATERIALS I TRANSFORMAR LA MATÈRIA ORGÀNICA EN ENERGIA I/O
COMPOST GRÀCIES A PROCESSOS BIOLÒGICS
L
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 23
24 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
altres opcions, encara que si afegim
els costos de tractament finalista del
rebuig encareix el cost final si els com-
parem amb el del model anterior basat
en la deposició final.
· L’impacte mediambiental més impor-
tant d’aquestes instal·lacions són les
olors, el principal procés emissor de les
quals és el compostatge. Per minimitzar-
ne aquest efecte es requereixen bons
sistemes de captació amb potents
tractaments posteriors (scrubbers o
rentadors de gasos i biofiltres) i uns
protocols de gestió de la planta molt
acurats (minimització del temps
d’obertura de comportes).
· La nova Directiva marc de gestió de
residus estableix la prioritat de la
valorització per tal de minimitzar-ne
l’eliminació. El fet que es pot inter-
pretar la producció de bioestabilitat
de la MOR com a eliminació no
impedeix considerar que la seva
qualitat és suficient per permetre’n
l’aprofitament per a usos de restau-
ració d’activitats extractives, abo-
cadors i obra civil. D’altra banda,
aquesta Directiva reorienta la gestió
del rebuig cap a la valorització
energètica, encara que el TMB pro-
dueix una certa quantitat de rebuig
que no és viable valoritzar energèti-
cament (inerts).
pneumàtics, etc., amb la finalitat de
separar els materials impropis que
poden produir problemes en el funciona-
ment normal dels processos de tractament
posteriors; els materials recuperables com
a matèries primeres secundàries
(paper/cartó, envasos metàl·lics, envasos
compostos, diferents tipus de plàstics,
etc.); i la fracció biodegradable (matèria
orgànica residual o MOR).
· Un tractament biològic de la MOR,
que pot ser amb tecnologies de
digestió anaeròbia (biometanització), a
través de la qual s’obté biogàs per a
aprofitament energètic, o estabilització
aeròbia (compostatge).
· Dins l’àmbit metropolità, la gestió del
rebuig generat es realitza mitjançant la
fabricació de bales compactades
d’aproximadament 1,5 tones de pes i
un volum de 2,2 m3, les quals són envi-
ades a un dipòsit controlat exclusiva-
ment habilitat per rebre aquest residu.
El tractament de la FORM segueix el
mateix esquema, encara que el pre-
tractament mecànic és menys inten-
siu, bàsicament enfocat a separar els
materials impropis.
Partint de l’experiència d’aquests anys
de funcionament dels ecoparcs, es
poden realitzar les consideracions
següents amb relació al tractament
mecànic-biològic de la fracció resta:
· Els rendiments de recuperació de
materials se situen en un marge d’un 7-
15% sobre les tones d’entrada a la plan-
ta, i els de separació de la MOR en un
interval d’un 25-30%. Aquests rendi-
ments seran cada cop més difícils de
mantenir a mesura que s’incrementin els
percentatges de les recollides selectives.
· Els TMB amb processos aerobis són
més robustos i senzills per a l’esta-
bilització biològica de la MOR. El seu
contingut d’impropis pot complicar els
processos anaerobis pel fet que formi
crostes i sedimentacions dins del
digestor, la qual cosa demana un con-
trol molt més exhaustiu del procés.
Per contra, els processos anaerobis
requereixen instal·lacions amb més
superfície, generen majors emissions
d’olors i no s’obté energia.
· Els components del rebuig són, bàsi-
cament, materials combustibles (paper,
plàstics trencats, plàstics no reciclables,
cel·luloses, fustes, etc.), inerts i un per-
centatge en pes de biodegradables infe-
rior al 15%. El poder calorífic està
entorn de les 3.500 kcal/kg.
· Els costos de gestió de la resta a
través d’un TMB són comparables a
LA FINALITAT DELSECOPARCS ÉS PODER
TRACTAR UNA PART DELA FRACCIÓ ORGÀNICA
(FORM) RECOLLIDASELECTIVAMENT I TOTA
LA FRACCIÓ RESTA
ELS COSTOS DE GESTIÓDE LA RESTA A TRAVÉS
D’UN TMB SÓNCOMPARABLES AALTRES OPCIONS
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 24
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 25
moderns sistemes de control de la com-
bustió i de depuració de gasos permeten
complir aquests límits, per als quals a més
la legislació exigeix un seguiment amb
l’objectiu de comprovar-ne el compliment.
Les dioxines, substàncies que creen
una gran alarma social pel risc poten-
cial que suposen per a la salut i per al
medi, ja no són un problema amb els
sistemes de depuració utilitzats en les
incineradores actuals.
A continuació, es mostra una taula
en què es pot veure que dels límits
d’emissió vigents per a diferents plantes
de combustió, els més estrictes són els
exigits a les plantes incineradores:
Espanya, la deposició a
l’abocador és la principal
via de gestió de residus. El
col·lapse de grans abocadors en
diferents regions del país ha dut a les
administracions a plantejar la valorització
energètica mitjançant la incineració
com a alternativa. L’última Directiva de
gestió de residus considera, a més,
que la valorització energètica mit-
jançant la incineració és preferible a la
deposició en abocadors. Atès el
moment de crisi energètica en què ens
trobem, recuperar l’energia dels
residus no aptes per al reciclatge sem-
bla una opció adequada que, a més,
està àmpliament implantada en els
països europeus més avantguardistes
pel que fa a la cura del medi ambient i
el desenvolupament sostenible.
A continuació s’exposen una sèrie de
punts a considerar a l’hora d’analitzar
la valorització energètica mitjançant la
incineració com a possible via de
gestió de residus:
La qualitat de l’aire. Des de l’entrada en
vigor de la Directiva 2000/76 sobre incin-
eració de residus (RD 653/2003), els
límits d’emissió per a les instal·lacions
d’incineració de residus són molt exi-
gents; són, de fet, els límits més exigents
per a una instal·lació industrial. Els
LA VALORITZACIÓ ENERGÈTICAMITJANÇANT INCINERACIÓ DE LA FRACCIÓ RESTA Miquel Solè
Director gerent de Resa
Associat/col·legiatnúm. 6.528
VALORS LÍMIT Unitats CATALUNYA Plantes de Forns de ciment Planta incineradoraD’EMISSIÓ Cogeneració a gas carbó noves (co-incineració)
natural(1) (11% O2) >300 MWPartícules mg/Nm3 -- 30 30 10
COT mg/Nm3 12,5 -- 10 10
VALORS HCl mg/Nm3 -- -- 10 10
MITJANS HF mg/Nm3 -- -- 1 1
DIARIS SO2 mg/Nm3 187,5 200 50 50
NOx mg/Nm3 937,5 200 500-800 200
CO mg/Nm3 625 -- Sense límit específic(2) 50
Cd + Tl mg/Nm3 (3) -- -- 0,05 0,05
VALORS DE Hg mg/Nm3 (3) -- -- 0,05 0,05
MESURES Sb + As + Pb +
PUNTUALS Cr + Co + Cu + mg/Nm3 (3) -- -- 0,5 0,5
Mn + Ni + V
Dioxines i furans ng/Nm3 (4) -- -- 0,1 0,1
(1) Motors de combustió interna.(2) L’autoritat competent podrà fixar els valors límit d’emissió.(3) Valor total dels metalls pesants descrits, mesurats al llarg d’un període de mostreig mínim de 30 minuts i màxim de 8 hores.(4) Valor mitjà en toxicitat equivalent, mesurat al llarg d’un període de mostreig mínim de 6 hores i màxim de 8 hores.
A
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 25
26 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
maduresa molt elevat. De fet, les
línees de procés construïdes a l’última
dècada permeten obtenir elevades
disponibilitats, paràmetre d’especial
rellevància per a un servei públic,
així com aconseguir els objectius
d’emissió imposats per la llei amb
certa facilitat.
Segons el Ministeri alemany de Medi
Ambient , entre l’any 1990 i 2000, les
emissions de dioxines de les plantes
d’incineració de residus alemanyes es
van reduir en un factor de quasi mil
vegades, la qual cosa suposa en l’actu-
alitat menys de l’1% de les emissions
derivades de l’activitat humana. A més,
entre el 1990 i el 2000 Alemanya va
passar de 48 a 61 incineradores.
La legislació alemanya del 1990
que va provocar aquesta disminu-
ció en emissions es va convertir en
la Directiva europea 2000/76/CE,
esmentada anteriorment.
El reciclatge. Atès que el que es pretén
és incinerar la fracció no reciclable, no
existeix cap conflicte amb el reciclatge.
És important destacar que els països
europeus en què es registren majors
proporcions de reciclatge (Dinamarca,
Alemanya, Suècia, Suïssa o els Països
Baixos) són aquells en què la incineració
amb recuperació d’energia presenta
una major implantació. Per tant, una
aposta pel reciclatge en combinació
amb la incineració sembla que és una
solució satisfactòria. Una vegada
incinerat el residu, les escòries obtin-
gudes també són reciclades.
La generació d’energia i la reducció de
les emissions d’efecte hivernacle. A
l’actualitat, les plantes europees de
valorització energètica subministren
electricitat a uns 16 milions d’habitants
(equivalent a la població dels Països
Baixos) i calefacció a 4,7 milions
d’habitants (equivalent a quasi la
totalitat de la població de Finlàndia).
Això significa la substitució de fins a 32
milions de tones de combustibles fòs-
sils i evita, en conseqüència, l’emissió
de fins a 32 milions de tones de CO2 a
l’any. A més, s’evita la corresponent
emissió de metà en els abocadors,
amb un potencial d’escalfament global
21 vegades superior al del CO2.
En un estudi de la Comissió Europea
sobre la gestió de residus i el canvi
climàtic es conclou que es produeix
una menor emissió de gasos d’efecte
hivernacle en un escenari que com-
bina reciclatge, incineració amb
recuperació d’energia i tractament
mecànic-biològic que en un que no
incinera. El Ministeri alemany de Medi
Ambient arriba a una conclusió similar
en un estudi de l’any 2006 .
La durada de l’activitat. La deposició de
residus en els abocadors contribueix a
l’efecte hivernacle i, a més, no es pot
garantir que la capa impermeable
pugui contenir indefinidament els con-
taminants. A banda d’això, el procés
d’incineració pot ser interromput en
el cas que qualsevol incident o
desajust en restringeixi l’operació
segura; per tant, en cessar l’activitat,
cessarà la contaminació.
La reducció efectiva del residu.
Mitjançant la incineració es redueix en
més d’un 96% la quantitat de residu en
pes i en volum. Aquesta important
reducció, així com el reciclatge dels sub-
productes de la incineració, disminueix
de manera important la quantitat de
residus que es dipositen a l’abocador.
La utilització d’espai. Una planta
incineradora ocupa un espai molt reduït.
Hi ha plantes incineradores a dins i tot de
grans ciutats europees com París,
Londres, Berlín, Bonn, Amsterdam, Zuric,
Estocolm, Copenhaguen, Brussel·les,
Viena, Colònia, Frankfurt, entre altres.
La tecnologia al servei de la incin-
eració. Tant la tecnologia de combustió
com la de generació de calor i la de
depuració de gasos tenen un grau de
1. http://www.europarl.europa.eu/sides/getDoc.do?pubRef=-//EP//NONSGML+TA+20080617+SIT+DOC+WORD+V0//ES&language=ES
2. Waste Incineration – A Potential Danger? Bidding farewell to Dioxin Spouting, Federal Ministry for the Environment, Nature Conservation and Nuclear Safety. Setember 2005.http://www.bmu.de/files/pdfs/allgemein/application/pdf/muellverbrennung_dioxin_en.pdf
3.“Waste management options and climate change”, European Commission, AEA Technology.http://ec.europa.eu/environment/waste/studies/pdf/climate_change.pdf
4. “Municipal Solid Waste Management in 2006”, Bundesministerium für Umwelt, Naturschutz und Reaktorsicherheit (Ministeri alemany de Medi Ambient).http://www.bmu.bund.de/files/pdfs/allgemein/application/pdf/bericht_siedlungsabfallentsorgung_2006_engl.pdf.
LA INCINERACIÓ I EL RECICLATGE DELS SUBPRODUCTES DE LA INCINERACIÓPERMETEN DISMINUIR LA QUANTITAT DERESIDUS QUE ESDIPOSITEN A L’ABOCADOR
LES DIOXINES JA NO SÓNUN PROBLEMA AMB ELSSISTEMES DE DEPURACIÓUTILITZATS EN LES INCINERADORESACTUALS
Planta incineradora de residus sòlids urbans
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 26
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 27
n dels camps de la gestió
de residus que sempre ha
generat més debat ha
estat, sens dubte, el de la incineració.
De fet, quan es tracta aquest tema,
sovint ens trobem amb posiciona-
ments extrems parapetats darrere els
prefixos pro i anti. I és que quan es
parla d’instal·lacions susceptibles de
tenir repercussió en la salut pública,
ens situem immediatament en un
terreny abonat al domini de la sub-
jectivitat pròpia de l’ésser humà per
sobre de la rigorositat tecnicocientífi-
ca. I la incineració n’ha estat un
exemple paradigmàtic, llastrada
socialment des de fa molts anys per
l’acusació de generar l’emissió de
greus contaminants a l’atmosfera, molt
especialment les dioxines i els furans.
Ja és molt simptomàtic que la nomen-
clatura mateix d’una activitat industrial
com aquesta no hagi estat mai total-
ment clara. Per descriure una mateixa
instal·lació s’han utilitzat els termes
incineració, recuperació energètica,
valorització energètica, waste-to-ener-
gy, planta de biomassa, eliminació,
disposició del rebuig, parc ambiental,
parc tecnològic, etc. Massa noms per
a una mateixa criatura. En qualsevol
cas, és el resultat de la forma com els
gestors s’han anat adaptant al marc
legal vigent i als estats d’opinió socials.
En aquest context irregular i inqui-
etant es dóna una activitat que ha
tingut un desenvolupament tecnològic
notabilíssim en els darrers vint anys
a causa, bàsicament, del fet que el
marc legal que ens ha anat arribant
des de la Unió Europea ha fixat uns
requeriments tan exigents que han
convertit aquest desenvolupament
en imprescindible.
D’altra banda, si ens centrem en els
residus municipals, hem de recordar
que estem parlant de serveis públics
sota la responsabilitat dels ajunta-
ments, els quals s’agrupen sota
diferents formes d’entitats supramu-
nicipals per gestionar les instal·lacions,
directament a través d’empreses
TRACTAMENT DE LA FRACCIÓRESTA: LA INCINERACIÓ
Carles Salesa Gerent del Consorciper al Tractament de Residus Sòlids
Urbans del MaresmeAssociat/col·legiat
núm. 9.907
U
ES DETECTA UNACLARA TENDÈNCIA A LABAIXA EN L’EMISSIÓ DEDIOXINES PROCEDENTS
DE LA INCINERACIÓ DE RESIDUS
monografic09.qxd 20/2/09 17:31 Página 27
28 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
i millores que, en general, doten les
plantes existents d’un nivell d’exigèn-
cia i control difícilment comparable al
d’altres sectors industrials.
Segons l’inventari nacional d’emissió
de dioxines generades a Espanya
l’any 2003 per tots els sectors indus-
trials (Ministeri de Medi Ambient), el
0,23% procedeixen de la incineració
de residus. Amb una clara tendència
a la baixa. Actualment s’estima que
en l’àmbit europeu aquesta aportació
és inferior al 0,1%.
En l’actualitat, ens trobem davant
d’una nova fita legal destacada com
és la recentment aprovada nova
Directiva marc de residus, la qual ha
estat motiu de llargs i intensos debats.
Tot i que la Decisió 1600/2002/CE i la
Directiva 2006/12/CE (anterior
Directiva marc ara derogada) ja apun-
taven en aquesta direcció, la nova
Directiva 2008/98/CE suposa un gran
salt qualitatiu per a la concepció de la
incineració amb recuperació d’ener-
gia. Així, la nova Directiva determina a
públiques o indirectament via con-
cessions administratives. Per tant, no
estem parlant d’instal·lacions al
servei d’interessos privats crematís-
tics i obscurs, sinó d’administracions
públiques que tenen totalment
assumit que cada nova directiva, reial
decret o decret que se’n deriva
suposa més inversió i exigència. Això
explica per què una incineradora dels
anys setanta i les instal·lacions actu-
als en funcionament s’assemblen
com un tren de vapor a l’AVE.
Inicialment, les directives 89/369/CEE i
89/429/CEE van establir les normes
per a la prevenció i reducció de la con-
taminació atmosfèrica procedent de la
incineració de residus municipals,
mentre que la incineració de residus
perillosos es va regular mitjançant la
Directiva 94/67/CE. Una evolució dràs-
tica de la regulació europea es mate-
rialitzà amb la Directiva 2000/76/CE,
de 4 de desembre, relativa a la incin-
eració de residus, amb la qual es van fixar
en l’àmbit de la Unió Europea els requer-
iments aplicables a aquesta activitat de
gestió de residus. Aquesta Directiva es va
transposar al marc legal espanyol a través
del Reial decret 653/2003, tot i que ja
estava parcialment introduïda a
Catalunya a través del Decret 80/2002.
Els eixos principals de la nova regulació
es van basar en: a) reducció molt impor-
tant dels límits d’emissions a l’atmosfera,
d’aplicació a les instal·lacions existents
des del 28/12/05; b) control més
exhaustiu de les emissions mitjançant
mesura en continu dels diferents con-
taminants; c) unificació de límits per
a residus perillosos i no perillosos; i
d) inclusió reguladora de les
instal·lacions de coincineració.
Si bé sembla que la incineració ha
d’estar lligada inexorablement a la
inquietud per l’emissió de dioxines i
furans, l’autèntic repte que va suposar
la Directiva per a les instal·lacions
existents va ser el compliment del nou
límit d’òxids de nitrogen (NOx), que va
passar de 300 ppm (més de 600
mg/Nm3) a 200 mg/Nm3.
En el moment de la publicació de la
Directiva, les instal·lacions tenien per-
fectament resolt el compliment del
famós nou límit de 0,1 ng/Nm3 de diox-
ines i furans, considerat a Catalunya
fins llavors com a límit recomanat.
La incineradora de Mataró, com a
mostra, va incloure en les millores
d’adequació a la nova Directiva, a més
d’un sistema no catalític per als NOx i
els nous analitzadors en continu, la
substitució dels electrofiltres existents
per filtres de mànegues, la incorpo-
ració d’un reactor sec amb Ca(OH)2 al
sistema de depuració semisec exis-
tent, la millora del sistema d’injecció
de carbó actiu existent, etc. Inversions
PER FI ES RECONEIX EL VALOR AFEGIT QUE LESINSTAL·LACIONS APORTEN, NO NOMÉS COM ATRACTADORES DE RESIDUS SINÓ TAMBÉ DES DELPUNT DE VISTA AMBIENTAL I ENERGÈTIC
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 28
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 29
diu que la incineració desincentiva el
reciclatge. Només hem de repassar els
països d’àmbit europeu amb millors
taxes de reciclatge i veure alhora el
pes que hi té la valorització energètica.
Dinamarca, Holanda, Bèlgica,
Alemanya, Suècia, Suïssa, en són
exemples clars, tots ells amb un per-
centatge d’abocament inferior al 5%.
Des d’un punt de vista socioeconòmic,
tampoc cal oblidar que es calculen 31
llocs de treball directes per cada
100.000 tones/any incinerades, xifra
que es multiplica per tres o per quatre
en termes de treball indirecte.
Com veiem, dintre d’aquest món tan
inquietant, les coses es poden fer
millor o pitjor, però tots hauríem de ser
capaços d’entendre els avantatges i
els inconvenients de tots els sistemes.
És cert que el marc legal no era fins
ara el més adient, però possiblement
tampoc des del sector hem sabut
explicar les coses prou bé. El temps
traurà i donarà raons.
través d’una fórmula (annex II) l’efi-
ciència energètica mínima que han
de complir les instal·lacions d’incineració
per ser considerades valorització i no
eliminació. Potser la fórmula no
agrada a ningú, defensors ni detrac-
tors, però acaba definitivament
amb l’ambigüitat legal creada en
els darrers anys entorn de la con-
sideració de la incineració en la jerar-
quia de gestió de residus.
Sembla que per fi es reconeix el valor
afegit que les instal·lacions aporten,
no només com a tractadores de
residus sinó també des del punt de
vista ambiental i energètic.
Ambientalment, la incineració amb
recuperació d’energia contribueix a la
reducció de les emissions de CO2 ja
que, a part de la neutralitat de la frac-
ció d’origen biogènica que es com-
bustiona, evita les emissions dels
combustibles fòssils i les de l’abocador
final que substitueix, les darreres
agreujades per l’emissió de metà.
D’acord amb les estimacions de difer-
ents òrgans internacionals, es consid-
era que un 50% dels residus munici-
pals (després de les recollides selec-
tives) és biodegradable i, per tant, la
part corresponent d’energia produïda
és d’origen renovable.
Energèticament, les 2,12 milions de
tones de residus municipals incinerades
el 2007 a Espanya van substituir el
consum de combustibles fòssils de
447 milions de m3 de gas natural, 436
milions de litres de fuel o 1,14 milions
de tones de carbó. Tot i això, la
incineració de residus municipals a
Espanya només comprèn el 8% dels
residus generats (suposa el 0,4% del
consum d’energia primària de l’Estat),
mentre que dos terços dels residus
van encara a abocador, directament o
com a rebuig de tractaments previs.
És a dir, 10 incineradores (4 a
Catalunya) enfront de 188 abocadors.
Des del punt de vista de la política de
residus, és incert l’habitual retret que
NO ÉS CERT QUE LA INCINERACIÓ DESINCENTIVIEL RECICLATGE
ES CALCULEN 31 LLOCS DE TREBALL DIRECTESPER CADA 100.000 TONES/ANY INCINERADES
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 29
Aquests ecoparcs tracten les fraccions
resta i orgànica dels residus munici-
pals seleccionant i recuperant els
materials valoritzables i la matèria
orgànica, però sempre queda una part
que no es pot tractar i que cal destinar
a un tractament finalista. En aquest
cas, els materials dipositats amb
menys del 15% de matèria orgànica
són compactats i embalats amb plàs-
tic en bales d’aproximadament 1,10 x
1,10 x 1,70 metres, amb un volum
aproximat de 2 m3 i una densitat de
0,65-0,75 tones/m3. Les anàlisis efec-
tuades in situ donen una mitjana del
6% de contingut de matèria orgànica
de ràpida degradació.
El dipòsit de bales representa un nou
model de gestió de residus, ja que tren-
ca radicalment el sistema d’operació
dels dipòsits tradicionals que aboquen
sense cap tipus de tractament previ els
residus, i passa a un nou sistema basat
n dipòsit controlat de
residus és una instal·lació
finalista que té com a
objectiu la disposició controlada del
rebuig en superfície de manera que no
pugui ser font de contaminació de
l’entorn. A un dipòsit controlat només
han d’anar a parar aquells residus que
no es poden, ara per ara, evitar
(minimitzar) ni aprofitar (valoritzar).
Conscient de la importància de la pro-
tecció del medi ambient, el Parlament
de Catalunya va aprovar, l’any 1981, la
primera normativa específica de l’Estat
espanyol dedicada a la protecció i a la
restauració dels espais afectats per
activitats extractives, les quals
incideixen sobre el territori i sobre el
paisatge i causen impactes ambientals
apreciables i variables. L’argilera
Elena, que ha estat objecte d’activitats
extractives destinades a la indústria de
la construcció i a l’obra pública, té una
superfície de 6 hectàrees i la seva
capacitat bruta és de 850.000 m3. La
restauració d’aquesta antiga argilera
consisteix a retornar a la topografia
original un paisatge malmès, omplint-
lo amb bales de rebuig compactades i
plastificades, procedents dels eco-
parcs. La restauració es durà a terme
entre el 2007 i el 2010. A finals del
2010 es clausurarà el dipòsit i es
finalitzarà la restauració paisatgística,
amb la creació d’un parc i jardí urbà.
La restauració amb bales com-
pactades plastificades disposa de la
preceptiva Autorització Ambiental
per a Dipòsit Controlat de residus de
Classe II. Per això, s’ha adequat el
forat deixat per l’activitat extractiva
com a dipòsit controlat, s’ha imper-
meabilitzat el vas i s’hi han construït
les xarxes per a la recollida d’aigües
pluvials, per al drenatge de lixiviats i
per a l’extracció de gasos (en cas
que se n’arribessin a produir, tot i
que és improbable).
Els materials que es dipositen en
aquestes instal·lacions són residus
compactats i embalats, procedents del
rebuig dels ecoparcs metropolitans.
30 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
TRACTAMENTS DE LA FRACCIÓ RESTA.EL DIPÒSIT CONTROLATFerran Duran
Entitat de MediAmbient de l'Àrea
Metropolitana de Barcelona
Associat/col·legiatnúm. 3.964
Pere EsplugasAuma - Consultoresde Medio Ambiente
y Energía
U
A UN DIPÒSIT CONTROLAT NOMÉS HAN D’ANAR APARAR AQUELLS RESIDUS QUE NO ES PODENEVITAR (MINIMITZAR) NI APROFITAR (VALORITZAR)
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 30
en l’aprofitament dels materials i la
matèria orgànica continguts en la resta i
la compactació i embalatge del rebuig.
Aquest model proporciona avantatges
importants perquè millora el transport
del rebuig (més net, menys olors i més
econòmic); les bales plastificades
poden emmagatzemar-se amb facilitat;
la manipulació és senzilla, així com la
seva disposició en el dipòsit; minimitza
de manera molt important els principals
vectors ambientals (lixiviats, gasos,
olors, dispersió de volants i absència
d’animals); millora l’acceptació social
d’una instal·lació tradicionalment rebut-
jada, ja que l’absència de molèsties per
als visitants ha convertit el dipòsit Elena
en un lloc de pas obligatori per a tot
aquell interessat en el nou model de
gestió de residus; no fa falta utilitzar
maquinària compactadora; millora l’im-
pacte visual envers els dipòsits tradi-
cionals; i minimitza el risc d’incendis.
La restauració de l’argilera Elena és
possible gràcies a la col·laboració
entre l’Ajuntament de Cerdanyola del
Vallès, l’Agència de Residus de
Catalunya (ARC) de la Generalitat de
Catalunya, l’Entitat del Medi Ambient
(EMA), el Consorci Urbanístic del
Centre Direccional de Cerdanyola del
Vallès i el Consorci per a la Gestió de
Residus del Vallès Occidental. Així
mateix, el projecte i la direcció d’obra els
efectuen l’enginyeria AUMA i l’operació
l’empresa Puigfel, SA. La UPC està
efectuant el seguiment del comporta-
ment de les bales, amb resultats medi-
ambientals molt favorables.
La restauració amb bales compactades
i plastificades de l’argilera Elena està
comportant dos beneficis molt impor-
tants: permet donar un destí adient al
rebuig dels ecoparcs i permet la
restauració d’un paisatge malmès.
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 31
EL DIPÒSIT DE BALES REPRESENTA UN NOUMODEL DE GESTIÓ DE RESIDUS BASAT ENL’APROFITAMENT DELS MATERIALS I LA MATÈRIAORGÀNICA CONTINGUTS EN LA RESTA I LACOMPACTACIÓ I EMBALATGE DEL REBUIG
LA RESTAURACIÓ AMB BALES COMPACTADES IPLASTIFICADES PERMET DONAR UN DESTÍ ADIENTAL REBUIG DELS ECOPARCS I LA RESTAURACIÓD’UN PAISATGE MALMÈS
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 31
S’HA PRODUÏT UNDESENVOLUPAMENTTECNOLÒGICSINGULAR EN ELSCAMPS DELSTRACTAMENTSTÈRMICS,L’ESTABILITZACIÓ O LA SELECCIÓ DEMATERIALS
a gestió de residus, i en espe-
cial dels residus urbans, con-
serva la funció de servei
d’higiene municipal. No obstant això,
els requisits tradicionals d’higiene s’han
estès als tractaments que, a més de
garantir la higiene pública, han de ser
respectuosos amb el medi ambient. A
més, la diversitat d’origen i de naturalesa
fisicoquímica dels residus introdueixen
noves complexitats. I els requisits
ambientals –i a vegades les considera-
cions estrictament econòmiques–
exigeixen una perspectiva sobre els
residus, com a font de valor, sigui per la
recuperació de materials o d’energia.
A banda, les consideracions estric-
tament logístiques, com la necessi-
tat d’emmagatzematge prolongat o
l’economia dels transport, intro-
dueixen sovint nous condicionants.
Tots aquests factors han tingut un
efecte: el desenvolupament de noves
tecnologies que, aplicades a la gestió
de residus, han produït un desen-
volupament tecnològic singular, en
especial en els camps dels tracta-
ments tèrmics, l’estabilització o la
selecció de materials.
Algunes de les tecnologies emergents
han estat objecte de desenvolupament,
perfeccionament i aplicació ràpides,
altres estan en fase de desenvolupa-
ment mentre n’apareixen de noves que
buscaran i trobaran la seva oportunitat.
El que aquí es presenta és una selec-
ció d’algunes de les tecnologies
emergents que semblen més
prometedores, presentades per
investigadors o empreses que hi han
esmerçat esforços per la confiança
que els mereixen. En el conjunt dels
tractaments de residus, no poden
exhibir els currículums de les tec-
nologies fortament implantades i, no
obstant això, els redactors d’aquesta
monografia no dubtem que en el
futur proper estaran entre nosaltres
com una eina més en la gestió dels
residus que, ja des de fa temps, no té
cap diferència amb qualsevol procés
industrial d’alta tecnologia.
32 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
GESTIÓ DE RESIDUS. TECNOLOGIES EMERGENTS
Joan Gaya Assessor de la
Federació de Municipisde Catalunya, professor
de la Universitat de Girona i ha estat
membre del Consell deDirecció de l'Agència
de Residus de Catalunya
Associat/col·legiat núm. 4.472
L
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 32
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 33
Una altra utilització habitual que se li
dóna és com a pretractament de
plantes de valorització energètica de
residus, de manera que s’homo-
geneïtza el producte a alimentar al forn,
amb la qual cosa s’aconsegueix un
poder calorífic i altres components uni-
formes en el temps. Com el producte a
alimentar és un producte sec i estable,
es pot emmagatzemar sense problemes
durant les parades de la planta de
valorització energètica. Quan la planta
de valorització rep residus de diferents
punts de generació, les plantes de
bioassecatge tenen un indubtable
avantatge, ja que si es col·loquen dis-
tribuïdes estratègicament a la zona de
generació permeten transportar cap a
la planta de valorització energètica un
producte sec (un 30% en pes menor),
higienitzat i estable.
es de fa més de dotze anys la
firma italiana ECODECO està
utilitzant la tecnologia desen-
volupada per ells mateixos, el procés
BIOCUBI®, al costat d’altres sistemes
complementaris, per tractar tant la frac-
ció resta com els residus urbans barre-
jats, sense separació prèvia.
El procés BIOCUBI® consisteix en una
fermentació aeròbica de la matèria
orgànica present en els residus. La nove-
tat es troba en la simplicitat que s’ha
aconseguit per a tota l’operació: es tre-
balla en automàtic, sense presència
d’operaris a l’interior de la nau de tracta-
ment i en unes condicions que asse-
guren la disponibilitat de les instal·lacions
durant els 365 dies de l’any.
El procés s’inicia amb una trituració
del residu fins a una mida d’entre 25-
30 centímetres. A continuació es
col·loca el residu resultant en piles de
6 metres d’alçària, per les quals es fa
passar aire, des de l’interior de la nau
a un plènum situat sota els residus,
compartimentat per a cada pila, de
manera que regulant el flux d’aire a
través dels residus s’aconsegueix que
aquests s’assequin i s’estabilitzin en
uns catorze dies. D’aquesta manera,
la nau es troba en depressió i
impedeix la sortida d’olors a l’exterior.
Així mateix, l’aire que travessa la pila
de residus s’envia a un biofiltre prèvia-
ment a la seva emissió a l’atmosfera,
de manera que aquest aire tampoc
genera molèsties per males olors.
Un cop bioassecat el producte, que ha
perdut aproximadament un 30% del
pes inicial dels residus a l’entrada,
s’obre un ampli ventall de possibilitats
d’utilització. El més utilitzat és la
preparació de combustible d’alta
qualitat que s’utilitza en cimenteres,
preparat amb especificacions pròpies
de cada forn en el qual s’utilitzarà.
S’estan subministrant més de
250.000 tones anuals a cimenteres
italianes i del Regne Unit.
TRACTAMENT DE RESIDUS URBANSMITJANÇANT EL BIOASSECATGE I ELS BIOREACTORS AMB TECNOLOGIA D’ECODECO
Lluís MartínezDirector de Residus
de Teconma
EL PROCÉS BIOCUBI® CONSISTEIX EN UNAFERMENTACIÓ AERÒBICA DE LA MATÈRIA ORGÀNICA PRESENT EN ELS RESIDUS
D
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 33
34 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
Una altra de les utilitzacions realment
innovadores són els bioreactors
activables, que consisteixen en abo-
cadors modificats en els quals es
dipositen residus urbans bioassecats,
de manera que mentre s’està en
operació no generen ni gasos ni les
típiques molèsties associades als abo-
cadors convencionals. Durant la fase
d’ompliment es col·loquen una sèrie de
canonades que, un cop segellat l’abo-
cador, serviran per activar-lo com a
bioreactor, així com el sistema d’extrac-
ció de gasos. Per activar-lo es recircula
aigua per les canonades col·locades
per humitejar els residus dipositats i
dur-los a unes condicions determi-
nades en les quals fermentarà
anaeròbicament la fracció metanògena
d’aquests residus. Aquesta fermentació
generarà un biogàs d’alta qualitat, amb
alt contingut en metà, que es pot util-
itzar per generar energia elèctrica o per
a altres usos habituals d’aquest gas. En
uns quatre o cinc anys s’esgota la
capacitat de produir biogàs, per la qual
cosa es procedirà a mineralitzar-lo
injectant aire pels tubs d’activació, de
manera que es torna a estabilitzar el
material romanent. En aquest moment
es pot obrir el bioreactor i extreure els
materials útils (plàstics, majoritària-
ment), deixant el bioreactor en condi-
cions d’iniciar un nou cicle.
ELS PRODUCTES BIOASSECATS S’UTILITZEN PER A LA PREPARACIÓ DE COMBUSTIBLE D’ALTA QUALITATDE LES CIMENTERES I COM A PRETRACTAMENT DEPLANTES DE VALORITZACIÓ ENERGÈTICA DE RESIDUS
LA UTILITZACIÓ REALMENT INNOVADORA PER ALSRESIDUS URBANS BIOASSECATS SÓN ELSBIOREACTORS ACTIVABLES
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 34
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 35
carbó actiu i passa a través d’un filtre
HEPA on queda retingut el carbó actiu
i la resta d’impureses.
Convertidor de plasma La base del sistema convertidor de
plasma és la generació d’un arc con-
tinu (descàrrega d’electricitat) que
utilitza una torxa de plasma. El sistema
de refrigeració de la torxa proporciona
protecció enfront de les altes tempera-
tures de treball. El recipient del sis-
tema convertidor de plasma és un
recipient cilíndric fabricat en xapa
d’acer amb un recobriment refractari i
les torxes de plasma s’insereixen per
una obertura en el sostre del recipient.
Com a resultat de les característiques
i de l’especial disseny de la càmera
del recipient de plasma, els residus no
poden travessar el camp d’acció de les
torxes sense ser processats. El recipient
de plasma es manté a una lleugera
pressió negativa per assegurar que
cap gas escapa a l’atmosfera de plas-
ma. Aquest lleuger buit s’aconsegueix
mitjançant un extractor que regula tot
el flux del gas. El sistema de descàrre-
l sistema convertidor de
plasma és un sistema de
cicle tancat per a l’elimi-
nació i valorització de residus basat en
la reconversió de la matèria. Elimina
els problemes d’emissions, efluents i
restes presents en altres sistemes de
tractament de residus. Està basat en la
dissociació molecular que es produeix
quan la matèria entra en contacte amb
un gas en estat de plasma. L’efecte
conegut com a dissociació molecular
suposa el trencament dels enllaços
moleculars quan aquestes entren en
contacte amb el gas, aire en el nostre
cas, en estat plasma (ionitzat i amb
una extremada densitat energètica).
Arribat a aquest estat de dissociació,
els elements s’estratifiquen segons el
seu pes: els més pesats a la part baixa
del recipient i les fraccions dels més
lleugers a la part superior. Els ele-
ments pesats (metalls, terres rares…)
queden sumits en un bany de silicat
disposat per a aquesta finalitat en
forma d’inclusions aïllades, no com a
matriu metàl·lica. Els elements
lleugers s’extreuen del recipient on
s’ha produït la dissociació.
Per assegurar la màxima utilitat i versa-
tilitat del gas, aquest és sotmès a un
complet procés de condicionament
després de treure’l del recipient de
plasma. Aquest condicionament con-
sisteix en un refredament ràpid seguit
d’un filtrat mitjançant mànegues per
eliminar les possibles partícules presents
en el gas. Posteriorment es fa passar el
gas per un mòdul format per quatre
torres de rentat amb una dissolució de
sosa sobre un dipòsit (Quench) que
assegura la neutralització dels àcids
que es puguin haver format. Finalment,
el gas és sotmès a una injecció de
TECNOLOGIA PLASMA EN EL TRACTAMENT DE RESIDUS
Silvain CortésDirector del departa-ment de Tractamentde residus de FCC
LA TECNOLOGIA DE PLASMA ELIMINA ELS PROBLEMESD’EMISSIONS, EFLUENTS I RESTES PRESENTS ENALTRES SISTEMES DE TRACTAMENT DE RESIDUS
E
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 35
36 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
Valorització del gas de síntesiUn cop que el gas de síntesi ha travessat
el sistema condicionador de gasos pot
tenir diverses alternatives de valorització.
A causa del seu elevat poder calorífic pot
emprar-se en la producció d’electricitat
mitjançant l’ocupació de motors de gas.
La seva composició rica en hidrogen
(H2) i monòxid de carboni (CO) amb
petits nivells de nitrogen (N2), diòxid de
carboni (CO2), metà (CH4) i acetilè (C2H2)
permet emprar-lo en un procés de sínte-
si catalítica tipus Fischer-Tropsch per
donar lloc a dos tipus de productes:
hidrocarburs líquids (com el dièsel sin-
tètic) o productes oxigenats (metanol,
etanol, dimetil-èter, oxo-alcohols…).
Depenent del producte que es desitgi
sintetitzar, els processos catalítics i les
condicions de pressió i temperatura can-
vien. Això és perquè la polimerització de
les cadenes és diferent.
Finalment, el gas de síntesi obtingut és
un gas ric en hidrogen, la qual cosa fa
que també pugui ser utilitzat en la pro-
ducció d’hidrogen mitjançant un sistema
integrat de separació per membranes.
ga de la massa fosa permet el vessa-
ment del silicat en un contenidor amb
aigua que permet l’evacuació contínua
del silicat vitrificat.
Sistema de neteja del gas de síntesiEl sistema de tractament de gasos el
constitueix una sèrie d’unitats amb el
propòsit d’obtenir un gas de síntesi el més
net possible llest per a la seva valorització.
El gas de síntesi surt del convertidor de
plasma a una temperatura d’uns
1.350ºC. Utilitzant una caldera de recu-
peració de calor, a més de refredar els
gasos, podrem aprofitar-ne l’energia ini-
cial en la producció de vapor. A con-
tinuació, per eliminar les partícules de
pols i espècies metàl·liques lleugeres que
pugui dur suspeses el gas s’empra un fil-
tre de mànegues que elimina les
partícules suspeses amb diàmetre entre
2 i 10 micres. El procés següent en la
depuració del gas consisteix a fer-lo pas-
sar a través d’unes torres verticals de
rentat per eliminar els gasos àcids. El con-
tingut d’aquests àcids dependrà del
residu que alimenta el procés. Per elimi-
nar els components restants com ara
dioxines, furans o petites partícules que
pugui arrossegar, i proporcionar un gas
de síntesi net per valoritzar-lo, es realitzarà
un tractament amb carbó actiu i posterior
filtrat en un filtre HEPA d’alta eficiència.
UN COP QUE EL GAS DESÍNTESI HA TRAVESSATEL SISTEMACONDICIONADOR DEGASOS POT TENIRDIVERSES ALTERNATIVESDE VALORITZACIÓ
AQUESTA TECNOLOGIA ESBASA EN LA DISSOCIACIÓMOLECULAR QUE ESPRODUEIX QUAN LAMATÈRIA ENTRA ENCONTACTE AMB UN GAS EN ESTATDE PLASMA
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 36
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 37
aspectes: primer, depenent de la car-
acterització d’entrada i, segon, en fun-
ció del tipus de valorització a què se
sotmeten els subproductes obtinguts.
Els estudis i dissenys que s’han dut a
terme fins a la data d’avui estan basats
en proves realitzades amb producte
procedent de centres de gestió o eco-
parcs; amb material conegut com a
rebuig en les seves dues tipologies:
RFORM (rebuig de fracció orgànica de
residus municipal) i rebuig de RSU.
Ambdós casos corresponen a situa-
cions molt desfavorables i l’èxit aconse-
guit en el tractament d’ambdues carac-
teritzacions amb la nostra tecnologia ha
permès provar-ne la viabilitat tècnica.
Des del punt de vista qualitatiu, la
comparativa entre els subproductes
obtinguts a través de la Higienització
Activa GeiserBox® i els que obté una
planta de tractament convencional
indica que la qualitat del corrent de
matèria orgànica obtinguda (denomi-
nada internament fibra orgànica) és
mbiensys es va crear fa
quatre anys amb l’objectiu
d’oferir alternatives tec-
nològiques fiables per al tractament de
residus urbans als gestors de residus.
A més, aquestes tecnologies han de
ser i són compatibles amb el cicle de
vida del procés de gestió dels residus
i, per descomptat, han de complir la
normativa mediambiental vigent. Amb
aquests principis s’han anat desen-
volupant tots els projectes d’investi-
gació duts a terme des de llavors pel
nostre Departament d’R+D+i.
La Higienització Activa GeiserBox®
consisteix a sotmetre els residus sòlids
urbans (RSU) a unes condicions ter-
modinàmiques (pressió i temperatura)
concretes durant un determinat espai
de temps. Lògicament, el reactor en
què té lloc aquest tractament està dis-
senyat per suportar pressions i tem-
peratures elevades, superiors als 4
bars i als 150ºC. Les condicions de
treball s’han de fixar en funció de dos
TRACTAMENT TERMOQUÍMIC DELS RESIDUS: HIGIENITZACIÓACTIVA GEISERBOX®
Lluis CarlesCarrillo
Director d'operacionsd'Ambiensys
AA TRAVÉS DE LA
HIGIENITZACIÓ ACTIVAGEISERBOX® S’OBTÉ UNPOTENCIAL DE BIOGÀSPER SOBRE DEL 30%
EN MENYS D’UNA HORA
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 37
molt superior en el primer cas, amb
un potencial d’obtenció de biogàs per
sobre del 30%, deixant de costat que
s’obté només en menys d’una hora.
Pel que fa a la fracció de plàstics i
metalls, aquests es poden classificar
fàcilment amb les tecnologies actuals
de separació que hi ha en el mercat.
Un dels punts forts d’aquesta tecnolo-
gia és la compatibilitat amb les tec-
nologies de valorització energètica
(plasma, gasificació, obtenció de bio-
combustibles, etc.). S’aconsegueix una
bona qualitat de subproductes perquè
es pot garantir una bona separació
d’inerts que no aporten poder calorífic.
Aquests subproductes esdevenen una
excel·lent matèria primera d’entrada.
Des del vessant econòmic o d’im-
plantació cal indicar que, quan es
redueix el volum de residu de manera
significativa (més d’un 75%), tota la
zona de separació posterior ocupa
menys espai i els equipaments tenen
un dimensionament inferior al de les
plantes tradicionals. Tot això redunda
en una menor inversió d’espai i
equipament, per no esmentar la dels
costos d’explotació.
Després de quatre anys d’investigació
i amb una planta pilot i una altra
experimental en funcionament,
entenem que la nostra vocació no és
simplement fer equips de tractament
sinó que aquests generin subpro-
ductes de la millor qualitat per a cada
aplicació posterior, energètica o no:
alt índex de capacitat cel·lulòsica,
PCI/PCS, metalls i plàstics nets i
inerts fàcilment discriminables.
UN DELS PUNTS FORTS D’AQUESTA TECNOLOGIAÉS LA COMPATIBILITAT AMB LES TECNOLOGIES DEVALORITZACIÓ ENERGÈTICA
LA NOSTRA VOCACIÓ ÉS FER EQUIPS DE TRACTAMENTQUE GENERIN SUBPRODUCTES DE LA MILLORQUALITAT PER A LES APLICACIONS POSTERIORS
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 38
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 39
la velocitat global del procés. El gas, el
líquid i el carbó produïts mitjançant la
piròlisi reaccionen amb l’agent oxidant
(normalment l’aire) i generen gasos
permanents (CO, CO2 i H2) i quantitats
menors d’hidrocarburs i olefines.
La composició final del gas depèn de
múltiples factors, com, per exemple, la
composició de l’alimentació, el contingut
d’aigua, la temperatura de reacció (entre
600 i 1.100ºC) i el grau d’oxidació dels
productes de la piròlisi.
Quan els productes de la piròlisi no es
converteixen completament en gas,
apareixen quitrans contaminants. Això
s’esdevé més en la gasificació de bio-
massa que en la del carbó. Aquests
quitrans són difícils d’eliminar mit-
jançant processos tèrmics, catalítics o
físics. El craqueig o eliminació dels
quitrans en la gasificació de la biomas-
sa és un dels aspectes tècnics que
representa una dificultat més gran, per
la qual cosa en l’actualitat és objecte
d’estudi de diversos equips de recerca.
Matèries primeres i productesEs poden gasificar els materials que
tenen un alt contingut de carboni:
carbó, biomassa i residus orgànics.
a gasificació és un procés
tèrmic que converteix, mit-
jançant l’oxidació parcial a
una temperatura elevada, una matèria
combustible o residual, normalment
sòlida, en un gas amb un poder
calorífic moderat.
Principis termoquímicsLa gasificació amb aire produeix un
gas pobre amb un poder calorífic
superior, entre 4 i 7 MJ/m3N(de 950 a
1.600 kcal/m3N), que es pot cremar
en un generador de vapor, en un
motor de combustió interna o en una
turbina de vapor, per crear plantes de
gasificació integrada amb cicle combi-
nat (GICC). En general, no és
econòmic transportar-lo per utilitzar-lo
lluny de la planta gasificadora. La gasi-
ficació amb oxigen produeix un gas
amb una qualitat millor i un poder
calorífic superior, entre 10 i 18
MJ/m3N (de 2.400 a 4.300 kcal/m3N).
En aquest cas, es pot pensar en un
transport limitat i fins i tot a utilitzar-lo
com a matèria primera per a la síntesi
de compostos orgànics, com, per
exemple, metanol o gasolina.
En el procés de gasificació de biomas-
sa o de residus orgànics tenen lloc tres
etapes: assecatge (evaporació de la
humitat que conté el sòlid), piròlisi
(descomposició tèrmica en absència
d’oxigen) i gasificació (oxidació parcial
dels productes de la piròlisi).
Quan un combustible sòlid s’escalfa a
temperatures entre 300 i 500ºC en
absència d’un agent oxidant, pirolitza.
Els productes de la piròlisi són carbó,
hidrocarburs condensables o quitrà i
gasos. Les proporcions relatives dels
diferents productes depenen en gran
mesura de la velocitat d’escalfament i
de la temperatura final. En general, la
piròlisi té lloc molt més ràpidament
que la gasificació, de manera que
aquesta última és l’etapa que controla
TECNOLOGIES EMERGENTSPER AL TRACTAMENT TÈRMIC DE RESIDUS: LA GASIFICACIÓ
Lluís PuigjanerUniversitat Politècnica
de Catalunya
EN EL PROCÉS DEGASIFICACIÓ DEBIOMASSA O DE
RESIDUS ORGÀNICSTENEN LLOC TRES
ETAPES: ASSECATGE,PIRÒLISI I GASIFICACIÓ
L
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 39
40 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
que no es voldrien obtenir però que
són inevitables. Encara que se sol for-
mar en petites proporcions, el metà és
responsable d’una gran part del con-
tingut energètic del gas.
La composició del gas depèn tant de
la composició del sòlid gasificat com
de les condicions de funcionament del
gasificador (i, sens dubte, del disseny
del mateix gasificador).
Oportunitats i perspectives de futurSi es compara amb altres tecnologies,
la gasificació té molts atributs positius,
cosa que contribueix a estimular-ne el
mercat actual. La gasificació és l’única
tecnologia que ofereix simultàniament
flexibilitat i avantatges tant en l’ali-
mentació com en el producte. Totes les
matèries primeres que contenen car-
boni, incloent-hi els residus perillosos,
els residus sòlids urbans, els fangs de
depuradora, la biomassa, etc., es
poden gasificar després de preparar-
les per produir gas de síntesi net que
es pugui processar posteriorment. A
causa d’aquesta capacitat per utilitzar
matèries primeres de baix cost, la gasi-
Una forma clàssica de caracteritzar
aquest tipus de sòlids és a partir de
l’anàlisi immediata (humitat, carboni fix,
volàtils i cendres) i de l’anàlisi elemental
(C, O, N, H, S), a partir de la qual es
poden establir els balanços de matèria i
l’abast d’alguns efectes ambientals.
La característica principal, des del
punt de vista energètic, que diferencia
la gasificació de la combustió és que,
si bé en la combustió tota l’energia del
gas és en forma de calor sensible, en la
gasificació una part de l’energia quími-
ca que conté la matèria primera passa
al gas. No obstant això, no tota l’ener-
gia s’aprofita en forma de poder caloríf-
ic del gas; hi ha, doncs, un rendiment
de la gasificació que depèn del tipus
de gasificador i de l’agent oxidant.
El motiu principal perquè la gasificació
tingui un rendiment és que el procés
descrit (assecatge ’ piròlisi ’ gasifi-
cació) és endotèrmic, cosa que signifi-
ca que és necessari aportar-hi energia.
Això es pot fer de dues maneres difer-
ents: mitjançant una font externa o
mitjançant la combustió d’una part del
sòlid que s’ha de gasificar. Aquesta
última alternativa, que és la més util-
itzada industrialment, requereix el
control acurat de la relació sòlid-aire (o
oxigen). En aquest cas, tenen lloc,
dins del gasificador, una sèrie de reac-
cions endotèrmiques i exotèrmiques.
Si el procés es controla correctament
(a temperatura constant), la calor
aportada per les reaccions exotèr-
miques (combustió) compensa la
calor absorbida per les reaccions
endotèrmiques. Llavors es diu que el
procés és autotèrmic.
El gas obtingut conté monòxid de car-
boni (CO), diòxid de carboni (CO2),
hidrogen (H2), metà (CH4), petites
quantitats d’altres hidrocarburs més
pesants, com ara l’età (C2H6) i l’etilè
(C2H4), aigua (H2O), nitrogen (N2)
(quan s’usa aire com a agent oxidant),
i diversos contaminants, com ara
petites partícules carbonoses, cen-
dres, quitrans i olis. L’oxidació parcial
es pot dur a terme mitjançant aire, oxi-
gen, vapor o una barreja d’aquests
elements. El CO i l’H2 confereixen
poder calorífic al gas, ja que poden
reaccionar amb l’oxigen (combustió
en un caldera, un motor o una
turbina). El CO2 i l’H2O són productes
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 40
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 41
fèrics i partícules, i pels tractats de
reducció d’emissions de gasos amb
efecte hivernacle. Perquè siguin com-
petitives i es puguin escollir com a tec-
nologia més adequada en aquest
marc referencial, Stiegel i Maxwell
(2001), del Departament d’Energia
dels EUA, apunten la necessitat que
les tecnologies que s’introdueixin en el
mercat han de ser capaces de tenir
una eficiència tèrmica superior al 60%
i costos d’inversió inferiors a 1.000
$USA/kWe; han d’emetre molt poc, o
gens, sofre i òxids de nitrogen, o altres
contaminants atmosfèrics i partícules;
no han d’utilitzar totes la fonts que
contenen carboni; han de produir una
gamma de productes especialitzats
àmplia i variada, i han de capturar i
segrestar el diòxid de carboni. De totes
les tecnologies avançades que s’estan
desenvolupant, les tecnologies
basades en la gasificació són les
úniques, segons Stiegel i Maxwell, que
ficació és la tecnologia més adequada
per a moltes aplicacions industrials,
com ara la que s’ha esmentat anterior-
ment de les refineries.
Comparada amb els sistemes de com-
bustió, la gasificació és una tecnologia
més eficaç i amb menys impacte
ambiental quan es tracta de produir
electricitat amb un cost baix a partir
de materials sòlids i pot arribar a
aproximar-se a la producció d’elec-
tricitat de cicle combinat a partir del
gas natural. Es pot arribar a acon-
seguir una eficiència més gran si
s’integra amb l’ús de piles de com-
bustible i altres tecnologies avançades.
L’augment de l’eficiència en la produc-
ció d’electricitat repercuteix en la dis-
minució dels costos d’operació i en
una producció inferior de diòxid de
carboni. Addicionalment, el procés de
gasificació es pot adaptar incorporant-
hi tecnologies avançades per a la con-
centració de CO2 amb un impacte
reduït en els costos i l’eficiència tèrmi-
ca. Aquesta característica és un dels
factors més importants per selec-
cionar aquesta tecnologia en les
futures plantes d’energia.
D’altra banda, els productes de la
gasificació es poden netejar molt més
fàcilment que els que procedeixen de
la combustió, amb la qual cosa es
redueixen les emissions de sofre i
òxids de nitrogen.
A diferència dels processos de com-
bustió, també s’ha demostrat que les
cendres i escòries que s’obtenen
com a subproducte de la gasificació
no són perilloses.
Totes les característiques assenyalades
fan preveure bones perspectives de
futur per a la gasificació en un entorn
marcat per una competitivitat més
gran en el mercat elèctric, per unes
regulacions cada vegada més estrictes
quant a emissions de sofre, òxids de
nitrogen, altres contaminants atmos-
EL QUE DIFERENCIA LA GASIFICACIÓ DE LACOMBUSTIÓ ÉS QUE EN LA GASIFICACIÓ UNA PARTDE L’ENERGIA QUÍMICA QUE CONTÉ LA MATÈRIAPRIMERA PASSA AL GAS
BibliografiaReport prepared by (2007): Energy and Environmental Analysis, Inc., an ICF
International Company, and Eastern Research Group, Inc. (ERG) for the U. S.
Environmental Protection Agency, Combined Heat and Power Partnership.
Antares Group, Inc. (2003). Assessment of Power Production at Rural
Utilities Using Forest Thinnings and Commercially Available Biomass Power
Technologies. Prepared for the U.S. Department of Agriculture, U.S.
Department of Energy, and National Renewable Energy Laboratory.
Bain, R. (2006). Biomass Gasification Presentation. Presented at the USDA
Thermochemical Conversion Workshop. NREL Biorefinery Analysis and
Exploratory Research Group.
Resource Dynamics Corporation (2004). Combined Heat and Power Market
Potential for Opportunity Fuels. Prepared for Oak Ridge National Laboratory.
Smith, D. Entropic Energy, LLC. Community Based Model for Forest Land
Management and Bioenergy Production Using Distributed CHP System.
Presented at World Bioenergy 2006, Jonkoping, Sweden.
“Planta pilot de gasificació de biomassa a Finlàndia”. Eficiència Energètica
(novembre del 1995). Pàg. 11.
Farriol, X.; Montané, D.; Salvadó, J. “Tecnologies avançades per al tracta-
ment tèrmic de residus”. Eficiència Energètica (maig del 1994). Pàg. 10.
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 41
42 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
Desenvolupament futurHi ha una activitat considerable de
desenvolupament enfocat a les qües-
tions tècniques i de funcionament
següents: a) gasificació: sistemes de
neteja dels gasos calents per utilitzar-
los en cèl·lules d’alta eficiència i sínte-
si de combustibles i aconseguir-ne
l’escalat comercial; b) condicionament
i neteja de gasos de síntesi: els gasos
procedents de la biomassa i altres
tipus de residus requereixen tracta-
ments específics per poder-ne fer un
ús comercial que inclouen l’eliminació
de quitrans, partícules, àlcalis,
amoníac, clor i sofre; c) control i sen-
sors: es requereixen nous sensors i
instrumentació analítica per optimitzar
els sistemes de control que manti-
nguin l’eficiència de funcionament i
assegurin el grau d’emissions per sota
del nivell permès; d) integració de
processos: per obtenir un rendiment
sostenible que compleixi els requisits
tècnics, mediambientals i de segure-
tat; e) recipients: es necessiten nous
materials compatibles amb les reac-
cions de gasificació i un comporta-
ment satisfactori a llarg termini, i f) sis-
temes modulars (<5 MW) que tenen
una aplicació rural important:
requereixen l’impuls de consolidació
en els programes que hi ha a Europa i
els Estats Units.
tenen el potencial de complir aquests
objectius amb costos de producció
iguals o inferiors als del mercat actual.
Estatus comercialA finals del segle XX, la gasificació
s’havia desplegat àmpliament per tot
el món. El 1999 hi havia 128 plantes,
amb 366 gasificadors funcionant. La
majoria d’aquestes instal·lacions eren
a l’Europa occidental, el Pacífic oriental,
l’Àfrica i l’Amèrica del Nord. Combinades,
aquestes plantes generaven 42.000
MWth de gas de síntesi. En el període
1999-2003, hi havia previst construir
33 plantes addicionals amb 48 gasifi-
cadors, que afegirien uns altres
18.000 MWth de capacitat de produc-
ció de gas de síntesi. La majoria
d’aquestes plantes corresponen a paï-
sos asiàtics, als quals cal ampliar la
producció elèctrica a causa del desen-
volupament econòmic.
Entre els exemples d’explotació satis-
factòria hi ha la planta Värnamo a
Suècia. Als Estats Units hi ha un nom-
bre reduït de projectes de gasificació de
biomassa amb suport governamental
que estan en període de demostració.
Un estudi recent posa de manifest que
hi ha 50 fabricants entre Europa, els
Estats Units i el Canadà que comer-
cialitzen tecnologies diverses de gasifi-
cació, de les quals el 75% consisteixen
en dissenys de llit descendent o fix
(Lurgi, Wellmann Galusha, Woodall
Duckham, Merc, Riley Morgan,
Willputte, Wellmann, FW Stoic, BGC
Lurgi, etc.) i el 20% dels dissenys
corresponen a sistemes de llit fluïditzat
(Winkler, CO2 Acceptor, Hygas,
Synthane, Cogas, Eron, Batelle Union
Carbide, Westinghouse, U Gas, etc.) o
de corrent d’arrossegament (Koppers
Totzek, Shell-Koppers, Texaco, Ruhrgas,
Combustion Engineering, Foster-
Wheeler i Babcock & Wilcox).
LA GASIFICACIÓ TÉ MOLTS ATRIBUTS POSITIUS,COSA QUE CONTRIBUEIX A ESTIMULAR-NE EL
MERCAT ACTUAL; HI HA, PERÒ, UNA ACTIVITATCONSIDERABLE DE DESENVOLUPAMENT ENFOCAT A
LES QÜESTIONS TÈCNIQUES I DE FUNCIONAMENTD’AQUESTA TECNOLOGIA
Puigjaner, L. “Valoració de residus sòlids industrials”. A: Josep Enric Llebot
(ed.), La Terra i el Medi. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2005. Pàg.
201-224.
Warneche, R. “Gasification of biomass: comparison between fixed and flu-
idized bed gasifier”. Biomass & Bioenergy. Núm. 18 (2000). Pàg. 489-497.
Stiegel, G.J.; Maxwell, R.C. “Gasification Technologies: the path to clean,
affordable energy in the 21th century”. Fuel Processing Technology. Núm.
71 (2001). Pàg. 79-97.
Belgiorno, V.; De Feo G.; Della Rocca, C.; Napoli, R.M.A. “Energy from gasi-
fication of solid wastes”. Waste Management. Núm. 23 (2003). Pàg. 1-15.
Velo, E. “La gasificación”. A: Enric Elias (ed.), Tratamiento y Valorización
Energética de Residuos. 1 Barcelona: Díaz de Santos i FUNIBER, (2005).
Pàg. 413-476.
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 42
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 43
La pedra angular d’aquesta nova cul-
tura és l’aplicació de la jerarquia euro-
pea per a la gestió dels residus.
Aquesta jerarquia es defineix com un
ordre de prioritat dels cinc esglaons
següents: prevenció, preparació per a la
reutilització, reciclatge (inclòs el com-
postatge), valorització energètica i elimi-
nació (principalment a l’abocador).
Una de les peticions que havia rebut
la Comissió a l’hora d’elaborar la nova
Directiva era clarificar i establir els
límits que separen la valorització de
l’eliminació. Fonamentalment, el
dubte era si la incineració amb recu-
peració d’energia era una forma de
valorització o d’eliminació. Aquest
dubte va cristal·litzar a partir d’un
parell de sentències del Tribunal de
Justícia Europeu el qual, a partir de la
indefinició legal existent, va optar per
considerar eliminació aquest tipus
d’activitat. El Tribunal no entrava en el
fons de la qüestió i per això se suma-
va a aquells que reclamaven una clari-
ficació jurídica. Un cop transcorregut
es noves estratègies europees
de residus es veuran prede-
terminades per la nova
Directiva de residus ratificada pel
Consell el 20 d’octubre després de ser
aprovada pel Parlament Europeu el 17
de juny del 2008. Aquesta Directiva
neix a partir d’un llarg procés que va
començar amb l’estratègia europea de
gestió de residus de l’any 1996 i va
continuar, fonamentalment, amb el VI
Programa d’Acció Comunitari en
Matèria de Medi Ambient de l’any
2002 i l’estratègia temàtica europea
sobre prevenció i reciclatge. La nova
Directiva identifica les bases del que
serà la nova cultura de la gestió
excel·lent i sostenible dels residus.
Aquesta cultura es fonamenta en la
màxima combinació d’una sèrie de
principis com ara la prevenció i
l’aprofitament dels recursos, l’ecoefi-
ciència, l’eficiència energètica, la limitació
dels gasos d’efecte hivernacle i la dis-
minució dels impactes ambientals en
un concepte de cicle de vida.
EL PAPER DE L’ENERGIA A PARTIR DE RESIDUSAMB RELACIÓ A LES ESTRATÈGIES DERESIDUS, L’ESTALVI, L’EFICIÈNCIA ENERGÈTICAI LA LLUITA CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC Carlos Martínez
OrgadoDirector general del’Institut per a laSostenibilitat delsRecursos (ISR)
LLA NOVA DIRECTIVA
IDENTIFICA LES BASESDEL QUE SERÀ LA NOVACULTURA DE LA GESTIÓ
EXCEL·LENT ISOSTENIBLE DELS
RESIDUS
CALIA CLARIFICAR IESTABLIR ELS LÍMITS
QUE SEPAREN LAVALORITZACIÓ DE
L’ELIMINACIÓ
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 43
44 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
Per finalitzar, una breu reflexió amb
relació a les diferents maneres
d’aprofitament energètic dels residus.
Durant diversos anys, la indústria
cimentera ha pretès apropiar-se l’ex-
clusivitat d’aquest assumpte.
Tanmateix, la nova Directiva posa les
coses al seu lloc i fa fracassar aquest
discurs. En aquest sentit, el Parlament
Europeu requereix a la Comissió
que exigeixi les mateixes condicions
d’emissions a les cimenteres que a les
incineradores perquè considera que la
laxitud actual a favor de les plantes de
ciment no té cap justificació tècnica,
social ni ambiental. Hi ha molts riscos
quan es pretén utilitzar instal·lacions
no específiques sense control públic
per a residus de responsabilitat públi-
ca com els urbans. Avui, per exemple,
diverses cimenteres estan parades o
alentides per l’excés d’oferta del seu
producte, i cal preguntar-se què suc-
ceiria si una administració les utilitzés
per gestionar un residu municipal que
no entén de parades tècniques.
el procés legislatiu, la nova Directiva
clarifica definitivament aquesta
qüestió. En aquest sentit, lliga el criteri
de valorització al d’eficiència energèti-
ca i per a això estableix una fórmula
que es converteix en un autèntic
“passa / no passa” per avaluar les
incineradores actuals i futures.
D’aquesta manera, s’acaba la polèmi-
ca amb relació a aquest aspecte. Si
una planta compleix la fórmula se la
considera de valorització, mentre que
si no la compleix és d’eliminació. Però,
com no podia ser d’una altra manera,
la fórmula deixa insatisfet a gairebé
tothom. Per una part, els detractors de
la incineració voldrien que aquesta
hagués estat condemnada a l’infern
de l’eliminació mentre que, per una
altra part, els defensors desitjaven
que sempre que hi hagués producció
neta d’energia la instal·lació fos de
valorització. No obstant això, atenent
a l’axioma que “allò que succeeix,
convé”, és important el pas d’haver
objectivat la línia que separa la
valorització de l’eliminació. Amb
això finalitza un àmbit de polèmica
inacabable i estèril.
La Directiva exigeix als estats membres
de la Unió Europea i a les seves
administracions realitzar sempre
activitats de valorització, excepte quan
això sigui inviable des d’un punt de
vista tècnic i econòmic. Això és molt
important perquè, d’aquesta manera,
l’obtenció eficient d’energia a partir de
residus gaudeix de la mateixa protec-
ció que el reciclatge o el compostatge.
Val a dir que quasi el 4% dels gasos
d’efecte hivernacle tenen el seu origen
en la gestió dels residus, en especial
de la matèria orgànica a través dels
abocadors. Per això, un dels grans
reptes actuals és el de retirar el màxim
de residus dels abocadors a favor de
les opcions de valorització. Cal afegir,
a més, que és molt important utilitzar
la petjada de carboni de les diferents
alternatives per identificar quan una
d’aquestes opcions perd condicions
de sostenibilitat a favor d’altres.
UN DELS GRANS REPTES ACTUALS ÉS EL DE RETIRAREL MÀXIM DE RESIDUS DELS ABOCADORS A FAVORDE LES OPCIONS DE VALORITZACIÓ
CAL PREGUNTAR-SE QUÈ SUCCEIRIA SI UNAADMINISTRACIÓ UTILITZÉS LES CIMENTERES PERGESTIONAR ELS RESIDUS MUNICIPALS
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 44
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 45
caracteritza per la reducció de les emis-
sions de gasos d’efecte hivernacle.
Els combustibles alternatius utilitzats i
amb una emissió neutra de CO2 són, prin-
cipalment, la fusta, les farines animals, els
llots de depuradora, els pneumàtics fora
d’ús (els pneumàtics amb una aportació
de biomassa del 30% i els residus anteri-
ors amb una aportació de biomassa del
100%) i els rebuigs dels ecoparcs.
El model proposat pel govern de
Catalunya per abordar el tractament
de residus municipals queda reflectit
en les lleis 8 i 9/2008, en què es
defineix el Pla d’Infraestructures per a
les diferents àrees geogràfiques,
anomenades ecoparcs.
Els ecoparcs són centres de tracta-
ment de residus que manipulen les
fraccions resta (R Form) i matèria
orgànica (Form) mitjançant processos
mecànics-biològics, tenint com a fona-
ment els següents. D’una banda, en la
fracció resta hi ha una primera fase de
separació de material inorgànic i
orgànic en què es realitza una selecció
de les fraccions valoritzables o reci-
clables (8%), com ara metalls, plàs-
tics, paper, cartó, alumini, etc., i una
segona en què es realitza una trans-
formació en compost (10-12%) mit-
jançant procés biològic, aeròbic o
anaeròbic. D’altra banda, en la fracció
matèria orgànica o Form es realitza
una fase de selecció de fraccions reci-
a utilització de combustibles
alternatius en la indústria
europea del ciment és una
pràctica habitual, i tant les fàbriques
com la societat han dedicat tots els
esforços possibles per donar als residus
una gestió sostenible: la fàbrica, ade-
quant les seves instal·lacions i realitzant
importants inversions; i les administra-
cions i els ciutadans, apostant per la
valorització de determinats recursos
disponibles en lloc d’abocar-los.
En l’actualitat les plantes cimenteres
estan utilitzant gran quantitat de com-
bustibles fòssils en els seus processos de
producció de ciment. S’utilitzen uns 90-
100 kg de coc de petroli per cada tona
produïda de ciment. En les disposicions
dels acords de Kyoto s’han establert unes
tones màximes de producció de CO2
amb unes tones de CO2 assignades a
cada sector i amb una reducció prevista.
Les cimenteres estan dins de les
indústries que han de reduir l’emissió de
CO2 a partir de combustibles fòssils.
Per donar una idea de la presència de la
valorització energètica de residus en els
països més avançats d’Europa, cal citar el
cas d’Holanda amb un 83% de substitu-
ció tèrmica, Suïssa amb un 50%, Àustria
amb un 46% i Alemanya amb un 30%.
La situació a Espanya és ben diferent,
amb un percentatge de substitució que
escassament arriba al 5%. Aquesta
situació està suportada per la política
de gestió de residus i per l’esperat i
encara pendent Pla Nacional Integrat
de Residus. Aquest Pla estableix el
principi de jerarquia amb l’abocament
en darrer lloc, la responsabilitat del pro-
ductor, la taxa d’abocament, i el prin-
cipi d’autosuficiència i proximitat.
També s’han de tenir presents els prin-
cipis derivats de l’estratègia de residus
de la Unió Europea i els principis inspi-
rats en la política de desenvolupament
sostenible i d’estalvi de recursos.
A part de tenir un efecte de substitució
de combustibles convencionals i d’evitar
l’abocament, la valorització de residus es
LA RECUPERACIÓ ENERGÈTICA EN CIMENTERES: CONVERSIÓ DEL REBUIG PROCEDENT D’ECOPARCSEN COMBUSTIBLE ALTERNATIU
Jordi Payet Directiu de MediAmbient de FCCAssociat/col·legiat
núm. 20.463
LA VALORITZACIÓ DERESIDUS ES
CARACTERITZA PER LAREDUCCIÓ DE LES
EMISSIONS DE GASOSD’EFECTE HIVERNACLE
LES CIMENTERESESTAN DINS DE LES
INDÚSTRIES QUE HANDE REDUIR L’EMISSIÓDE CO2 A PARTIR DE
COMBUSTIBLESFÒSSILS
L
monografic09.qxd 20/2/09 17:32 Página 45
46 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
Existeix un marc legal que fa possible
la recuperació energètica, com ara la
Directiva europea 75/442/CEE que
estableix la jerarquia de gestió dels
residus, donant preferència al reci-
clatge i la recuperació de materials i,
fins i tot, l’ús de residus com a font
d’energia i el protocol de Kyoto que
s’ha comentat anteriorment.
La recuperació energètica del rebuig
dels ecoparcs en cimenteres és una
solució mediambiental adequada ja
que, a més de reduir l’ús de com-
bustibles fòssils, redueix l’ús d’abo-
cadors. A Europa està molt estesa la
utilització de combustibles alternatius
procedents de residus urbans i, tot i
que a Espanya tot just s’estan donant
els primers passos en aquesta línia, en
l’àmbit de la Unió Europea ja existeix
una comissió que està elaborant uns
estàndards de qualitat. En aquest sen-
tit, les proves realitzades pel grup FCC
a Lemona han estat molt satisfactòries.
Rebuig
Figura 1. Esquema de tractament per a la conversió del rebuig en combustible
Trituració ihomogeneïtzació
Estabilització i assecatge
Trituració i depuració
Producte estabilitzat i densificat
LA RECUPERACIÓENERGÈTICA DEL REBUIGDELS ECOPARCS ENCIMENTERES ÉS UNASOLUCIÓ MEDIAMBIENTALADEQUADA JA QUE REDUEIXL’ÚS DE COMBUSTIBLESFÒSSILS I D’ABOCADORS
clables i un procés de tractament
biològic aeròbic o anaeròbic.
Una cop realitzat tot el procés indus-
trial en les diferents fraccions de
residus municipals, s’obté un sub-
producte anomenat rebuig que repre-
senta el 55% del producte inicial i
s’utilitza per a la restauració de
pedreres. Aquest procés de restau-
ració rep el nom, majoritàriament,
de dipòsit controlat i ocupa part
de la limitada capacitat actual
d’aquestes instal·lacions.
Si es pren en consideració un ecoparc
de 240.000 Tm/any, aquest produeix
132.000 Tm/any, dels quals es pot
aprofitar un 50% per transformar en un
50% de combustible sòlid (66.000
Tm/any). Com a resultat d’aquest
procés s’obtenen dos efectes favorables
per al medi ambient: d’una banda, la
substitució del coc de petroli per a la
fabricació del ciment, la qual cosa
representa reducció d’emissió de Tm de
CO2 (producció equivalent: 39.600); i,
d’altra banda, la no-utilització de recur-
sos naturals per al tractament de rebuig.
Si s’analitza la composició del rebuig dels
ecoparcs, s’observa que hi ha un gran
percentatge de materials amb elevat PCI
que fan que sigui un material adequat
per ser convertit en combustible com a
substitució de com bustibles fòssils.
Taula 1. Caracterització del rebuig de l’ecoparc 2
CATEGORIA COMPOSICIÓ MITJANA (%)
Residus orgànics fermentables 4,30
Paper i cartó 27,07
Envasos compostos 3,07
Tèxtil / calçat / articles de pell 15,05
Plàstics 34,00
Fusta i articles derivats 2,79
Vidre 0,00
Metalls 1,81
Residus domèstics especials 0,22
Material < 20 mm 1,25
Elements grans (> 500 mm) 0,97
Pedres ceràmica 0,26
Cel·lulosa sanitària 9,19
A més de tenir un PCI elevat, no pre-
senta materials contaminants.
Taula 2. Anàlisi química del rebuig de l’ecoparc 2
PARÀMETRES UNITATS RESULTAT
Cendres % smh 14,39
Hidrogen % sms 4,88
Sofre % sms 0,21
Poder calorífic inferior (PCI) Kcal/Kb 3.399
Clor % sms 0,57
No obstant això, tal com es produeix en
els ecoparcs, el rebuig no és apte per a
la seva utilització immediata en les
cimenteres. Cal sotmetre’l a un procés
de transformació en el qual s’estabilitzi la
matèria orgànica residual, es disminueixi
l’olor i la humitat i s’obtingui la granu-
lometria adequada.
La trituració i homogeneïtzació del mate-
rial és necessària per tenir unes dimen-
sions adequades que optimitzin els
processos d’estabilització i assecatge
biològic. Durant aquest procés es dis-
minueix l’olor i la humitat. Es poden
utilitzar productes acceleradors per a
l’estabilització biològica, la qual cosa per-
met escurçar el temps del tractament i
millorar la producció d’olor durant
aquest període. Abans de la trituració final
es pot realitzar un procés de densificació,
la qual cosa permet disminuir encara més
la humitat i facilitar la trituració quan es
necessita obtenir granulometries molt
reduïdes (menys de 15 mm). El producte
estabilitzat i densificat té un poder
calorífic inferior (PCI) d’aproximadament
5.600 Kcal i una humitat del 5%.
monografic09.qxd 20/2/09 17:33 Página 46
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 47
sistemes integrats de gestió que
cobreixen els dèficits econòmics de les
plantes d’aprofitament han contribuït
decisivament a aquest augment. Els
mercats de materials recuperats s’han
consolidat, tant pel que fa a reintegrar
aquests materials al cicle productiu
dels països europeus com, sobretot,
per exportar a països emergents amb
fortes demandes d’aquests materials.
Tanmateix, el que no s’ha aconseguit és
la desaparició de la necessitat
d’instal·lacions de destí final, ja que els
sistemes de reciclatge no poden absorbir
la totalitat dels materials continguts en els
residus. Recordem que estem parlant de
qüestions de gestió i tecnologia asso-
ciades a un servei “essencial” en què la
seguretat i la viabilitat pràctica (tant
material com econòmica) són fonamen-
n els darrers anys hem
assistit a una onada de
desqualificacions sobre les
iniciatives (nombroses) de valorització
energètica que han tingut lloc al nos-
tre país. El gran argument en contra
d’aquestes iniciatives, a banda de les
consideracions sanitàries sobre la tox-
icitat de les dioxines i de l’impacte
sobre la salut de les emissions
d’aquestes instal·lacions (actualment
ja superades), es basa en què és molt
més interessant (sostenible, es diu)
recuperar i reciclar els materials con-
tinguts en els fluxos de residus sòlids
urbans (RSU) que no pas aprofitar-ne
el contingut energètic.
S’ha arribat a argumentar que l’ex-
istència de plantes d’incineració (la
valorització energètica no tenia cap
consideració) impedeix el reciclatge i
que tot és un muntatge de les “multi-
nacionals” de la indústria dels béns
d’equip i dels residus.
Això només s’ho han arribat a creure
alguns països que, d’altra banda, amb
evidents dèficits de serveis de gestió de
residus, tenen necessitat objectiva i
urgent de resoldre el problema. En
aquests països, el que ha succeït ha
estat una paràlisi de les decisions
sobre infraestructures de tractament
final, tot emfatitzant les iniciatives de
reciclatge com a solucions final de car-
rera, amb l’enganyosa il·lusió que el
reciclatge substituiria amb clar avan-
tatge les instal·lacions de destí final.
La idea era que les instal·lacions de
reciclatge, juntament amb els esforços
de selecció de materials residuals en
origen, es comportarien com a veri-
tables elements de destí final, i
conseqüentment les necessitats de
veritables instal·lacions de destí
final serien mínimes. Sense entrar
en les motivacions ideològiques que
presidien aquesta idea, la realitat és
que s’han esmerçat importants
esforços econòmics i tecnològics per
aconseguir aquest objectiu.
Aprofitant l’important desenvolupa-
ment tecnològic en sistemes de sepa-
ració de materials, ha aparegut una
important dotació d’estructures de
reciclatge i recuperació de materials
en països capdavanters en tecnologia
com Alemanya i països centreeu-
ropeus i escandinaus. Els fons
europeus de cohesió, la tradició dels
mercats de recuperació com a
Espanya i els sistemes integrats de
gestió han estat també factors impor-
tants de creixement de la recuperació.
Hi ha hagut un augment important de
les quantitats de materials recuperats
procedents dels RSU. L’existència de
RECUPERACIÓ VS.INCINERACIÓ EN LA GESTIÓDELS RESIDUS SÒLIDSURBANS. UN FALS DEBAT
Ferran Relea Director de l'InstitutCatalà d'EnergiaAssociat/col·legiat
núm. 6.849
L’ÚS DEL DIPÒSITCONTROLAT COM ADESTÍ FINAL DE LESFRACCIONS NOAPROFITADES ÉSINEVITABLE QUAN JA NO HI HA UNA ALTRAOPCIÓ D’APROFITAMENT
E
monografic09.qxd 20/2/09 17:33 Página 47
48 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
final com el dipòsit controlat. Per tal
d’il·lustrar aquesta darrera afirmació,
en el quadre es comparen les diferents
necessitats d’instal·lacions de destí
final i d’aprofitament de materials i
energia per a quatre opcions de gestió,
algunes amb instal·lacions de valorització
energètica i d’altres sense. Cal tenir en
compte que totes les opcions tracten la
mateixa composició d’origen. I per a la
comparativa s’ha utilitzat els rendi-
ments de les tecnologies més recents
actualment disponibles amb resultats
d’instal·lacions reals existents.
En el quadre es pot veure com la
dependència de destí final, pel que fa
al rebuig o resta, és clarament inferior
en les opcions en què hi és present la
valorització energètica, complemen-
tals. Per tant, l’ús del dipòsit controlat
com a destí final de les fraccions no
aprofitades és inevitable quan ja no hi ha
una altra opció d’aprofitament.
Independentment de les iniciatives de
reciclatge i recuperació de materials
que han promogut, molts països
europeus han optat sense dubtar per
la valorització energètica de les frac-
cions combustibles, en la perspectiva
d’un major aprofitament dels recursos
dels residus i una reducció significativa
de la demanda de destí final per a les
fraccions no aprofitades. Amb inde-
pendència de l’augment de la capaci-
tat de recuperació material, aquests
països han augmentat la recuperació
energètica i això els ha comportat una
molt menor dependència d’un destí
EL RECONEIXEMENT DE LA VALORITZACIÓ
ENERGÈTICA COM UNAOPCIÓ DE RECUPERACIÓ
HA SIGNIFICAT UNPUNT D’INFLEXIÓ
SISTEMA % MATERIAL RECUPERAT % REBUIG % RECICLATGE GLOBAL ENERGIA RECUPERADA(O RESTA) A DIPÒSIT (inclòs l’equivalent energètic) (percentatge respecte al
contingut energètic)A 45,6% inclòs M.O. 54,4% 25,8% sense M.O. capPROGREMIC M.O. recuperada 19,8% 45,6% amb M.O.(esquema proposat en la versió actualment vigent)
B 6,5% metalls i d’altres 15,5% 35% sense M.O. potencial màxim CDR 28,5%49,5% M.O. a compost? 84,5% amb M.O.
6% a dipòsit 94% amb escòries 26% brutaC 2% metalls 16% escòries 78% sense escòries 23% neta (*)
a possible reciclatge
15% a dipòsit 85% amb escòries 22% brutaD 7% materials 9% escòries 76% sense escòries 19% neta (**)
a possible reciclatge
A Planta de recuperació material, potencial aprofitament de la M.O. i rebuig (o resta) a dipòsitB Planta de recuperació material, preparació de CDR, la seva valorització (i eventual aprofitament de la M.O.)C Incineració (valorització energètica clàssica moderna tot u)D Separació voluminosos, recuperació material, gasificació i valorització tèrmica de la fracció gasificada
(*) Possible fins un 50% o un (**) 40% si existeix la possibilitat d’aprofitament combinat de la calor
monografic09.qxd 20/2/09 17:33 Página 48
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 49
tant (o no) la valorització material o
reciclatge. Per tant, en els casos en
què l’opció de reciclatge ha pretès
esdevenir l’única alternativa, la neces-
sitat de destí final en forma de dipòsit
ha estat molt més gran i, en conse-
qüència, la seguretat del servei
“essencial” ha estat inferior.
Una altra qüestió no menys important
en el context actual és el valor
estratègic del contingut energètic dels
residus. En un context de preus alts de
l’energia i d’acostament al peak oil
(independentment de les oscil·lacions
especulatives), l’aprofitament energètic
és molt important. I el reconeixement,
per part de la Unió Europea, que la
valorització energètica és una opció de
recuperació ha significat un punt d’in-
flexió en la seva consideració adminis-
trativa. Però és que, en qualsevol cas,
bona part dels països de la Unió
Europea ja havien adoptat aquesta
estratègia d’aprofitament al marge de
la Unió Europea. Només cal veure la
llista d’instal·lacions existents en fun-
cionament normal.
En aquests moments hi ha importants
discussions al si de la Unió Europea
amb relació a la consideració de quan
els materials recuperats deixen de ser
residus. En aquest sentit, el desen-
volupament de la Directiva REACH
sobre el registre de substàncies està
posant sobre la taula la preocupació
sobre com delimitar clarament els
residus i les substàncies recuperades.
Això té també a veure amb els com-
bustibles sòlids recuperats (que tradi-
cionalment s’havien denominat CDR o
combustibles derivats de residus) en
què el que importa (com a totes les
substàncies i productes que s’utilitzen
en el cicle productiu) és la seva com-
posició i propietats i no pas l’origen
(sobretot si aquest no influeix en les
seves característiques).
La disponibilitat de tecnologia potent i
automatitzable pel que fa a la sepa-
ració de materials, aplicable tant a
separar materials per reintegrar-los al
cicle productiu com per recuperar
combustibles sòlids, ha situat el debat
valorització material versus energètica
en la pura obsolescència.
La gestió de residus ha de contemplar-
se com la cobertura d’un servei
“essencial” al qual cal aplicar tots els
instruments moderns tècnics i
econòmics disponibles, adaptant-los a
cada realitat específica, sense apri-
orismes doctrinaris, amb l’única
finalitat de garantir la qualitat, el
cost i la fiabilitat del servei, aplicant
tots els elements de protecció ambi-
ental i aprofitament de recursos que
actualment tenim a l’abast.
Durant molts anys, a molts llocs, s’ha
estat poc menys que perdent el temps.
L’ombra de situacions tan estúpides
com la de Nàpols no ens hauria de
tocar ni a nosaltres ni a ningú.
LA DISPONIBILITAT DE TECNOLOGIA POTENT IAUTOMATITZABLE HA SITUAT EL DEBATVALORITZACIÓ MATERIAL VERSUS ENERGÈTICA EN LA PURA OBSOLESCÈNCIA
monografic09.qxd 20/2/09 17:33 Página 49
referit a les emissions que es generen
en els diferents sistemes de tracta-
ment dels residus municipals, amb
una atenció especial als abocadors, ja
que el 80% dels residus mundials es
disposen en abocadors.
Una qüestió clau rau en les diferèn-
cies del contingut de materials que
constitueixen els residus municipals,
en què s’han de distingir essencial-
ment dues fraccions: la considerada
com a biomassa, que té una con-
sideració i un tractament com a emis-
sió neutra (resta de menjars, etc.) pel
fet que conté un C degradable, és a
dir, que no tindria una contribució
neta a l’augment de la concentració
dels gasos d’efecte hivernacle; i una
fracció més antropogènica, que té una
consideració d’emissió neta (plàstics,
etc.) perquè conté C no degradable. El
comportament dels diferents sistemes
de tractament de residus municipals
és, per tant, específic i diferent.
En un abocador, l’emissió de biogàs és
el principal corrent emissor, i el CO2 que
En aquests moments, entre
els diferents problemes
ambientals, n’hi ha dos que
sobresurten de manera especial: un,
l’increment progressiu de l’emissió de
gasos que potencien l’efecte hivernacle
natural i que, per tant, provoquen
l’anomenat canvi climàtic; i l’altre, la
generació exponencial de residus i, en
conseqüència, la seva reducció i dis-
posició. Hi ha molts elements de relació
entre ambdós problemes.
El canvi climàtic és, actualment, una
de les amenaces ambientals més
serioses, especialment per a l’actual
civilització humana. Així ho ha confir-
mat el Quart Informe d’Avaluació
(AR4, 2007) de l’IPCC, el qual fa
referència a les notables variacions i
oscil·lacions observades en les variables
meteorològiques de l’actual sistema
planetari, especialment per a la tem-
peratura, les precipitacions, l’extensió
de les masses gelades, etc., però és
particularment significatiu i important
la velocitat a la qual s’està produint
aquest canvi. Això és a causa d’un
increment accelerat de les concentra-
cions de diversos gasos a l’atmosfera
com a conseqüència del model de
l’actual sistema socioeconòmic i
energètic de la societat humana;
increment que influeix en la capacitat
de reemissió des de l’atmosfera cap a
la Terra de l’energia radiant a l’in-
fraroig de l’espectre. En conseqüència,
l’emissió de gasos d’efecte hivernacle s’ha
convertit també en un nou factor de decisió
en la gestió dels residus municipals.
La guia de l’IPCC, per a l’estimació de
les quantitats de gasos d’efecte hiver-
nacle emeses, té un capítol específic
50 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
L’EMISSIÓ DE GASOS D’EFECTEHIVERNACLE I LA GESTIÓ DELS RESIDUS MUNICIPALSJosé M.
Baldasano Catedràtic
d’EnginyeriaAmbiental del’ETSEIB-UPC
Associat/col·legiatnúm. 29.003
EL’EMISSIÓ DE GASOS
D’EFECTE HIVERNACLES’HA CONVERTIT EN UN NOU FACTOR DE
DECISIÓ EN LA GESTIÓDELS RESIDUSMUNICIPALS
monografic09.qxd 20/2/09 17:33 Página 50
màquines a l’abocador, electricitat dels
motors en el compostatge, etc.).
Aquest panorama permet veure que
aquest factor ambiental, de total
importància, no respon d’una manera
senzilla i simple en la gestió dels
residus municipals, sinó que és
específic de les característiques de
composició d’aquests i del conjunt de
sistemes de tractament que es
decideixin en la seva gestió dins d’un
determinat àmbit territorial.
aquest conté és considerat com una
emissió neutra. No succeeix el mateix
amb el CH4, ja que no és reincorporat
en el cicle mitjançant un procés de foto-
síntesi. Però si es crema el biogàs, el
CO2 resultant és llavors considerat com
a contribució neutra pel seu origen. Al
seu torn, el C no degradable en un abo-
cador queda confinat a l’abocador, que
actua com a embornal.
En el compostatge, el C degradable que
s’emet en els gasos de fermentació té la
consideració d’emissió neutra, de forma
total i directa; mentre que la fracció
restant de residu municipal ha de ser
disposada i condicionada mitjançant un
altre sistema de tractament, i en conse-
qüència la seva emissió depèn de les
característiques del sistema utilitzat.
Per a la mecanització, la situació és
essencialment equivalent a l’abocador
per a la fracció de C degradable que
s’emet també en els gasos de fer-
mentació. Però per a la fracció restant
de residu no tractada, com en el cas
del compostatge, aquesta ha de ser
disposada i condicionada mitjançant
un altre sistema de tractament, i de
nou la seva emissió depèn de les
característiques d’aquest.
En el cas de la incineració, el C degradable
té la consideració d’emissió neutra, de
forma total i directa. Però no succeeix el
mateix amb el C no degradable, que té la
consideració d’emissió neta.
A més, en l’esquema general, els
aprofitaments de valorització material i
energètica, que poden i han de produir-
se, també han de ser tinguts en compte
i cal descomptar-los en l’esquema
comptable general, d’acord amb el mixt
elèctric de la zona d’aplicació. Al seu
torn, també han de ser previstes les
emissions derivades de la logística i
manipulació de les escombraries (per
exemple, transport, gasoil de les
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 51
EL 80% DELSRESIDUS MUNDIALSES DISPOSEN ENABOCADORS
L’AFECTACIÓAMBIENTAL DEPÈN DELES CARACTERÍSTIQUESDE COMPOSICIÓ DELSRESIDUS I DELCONJUNT DE SISTEMESDE TRACTAMENTUTILITZATS
monografic09.qxd 20/2/09 17:33 Página 51
algrat l’increment de les
tres “erres” (reducció,
reutilització i reciclatge)
que ha tingut lloc en els últims anys en la
gestió de residus en general, i dels
residus sòlids urbans (RSU) en particu-
lar, hi ha encara molts països i/o regions
en què la incineració continua sent una
opció important per a l’eliminació i el
tractament de residus. Tot i que la
incineració és un procediment que
recupera energia i redueix el volum de
residus que haurien d’anar a abocadors,
tenint en compte que les incineradores
de RSU o industrials emeten diversos
contaminants ambientals, la població
que viu en les proximitats d’aquestes
instal·lacions, o en llocs on es pretenen
construir-ne de noves, sovint tenen por
que les substàncies emeses per les
xemeneies puguin afectar de manera
adversa la seva salut. En aquest sentit, hi
ha hagut des de fa ja bastants anys una
especial preocupació pel que fa a les
dioxines i furans policlorats (PCDD/
PCDF), uns contaminants orgànics molt
persistents mediambientalment que
resulten tòxics en quantitats molt petites i
que en l’home (i altres espècies) són
bioacumulatius. A més, el febrer del 1997,
basant-se en dades epidemiològiques i en
estudis de carcinogenicitat en animals
de laboratori, l’Agència Internacional per
a la Recerca sobre el Càncer (IARC) va
classificar un dels congèneres de les
PCDD/PCDF, la 2,3,7,8-tetraclordiben-
zo-p-dioxin (TCDD), com a carcinogèni-
ca per als humans (Grup 1-IARC). En els
últims anys, s’ha donat algun episodi
molt greu, amb gran difusió, com va ser
la contaminació per dioxines i PCB ocor-
regut a Bèlgica el 1999, amb unes con-
seqüències per a la salut encara sense
determinar clarament (no oblidem que
els efectes d’una substància canceríge-
na es manifesten a llarg termini), però
si les econòmiques i polítiques, que
van fer caure el govern belga d’aquell
moment. Fets com aquest han anat
contribuint a generar una gran pre-
ocupació en la ciutadania envers l’ex-
posició a dioxines i furans.
Entre els diversos arguments esgrimits
per oposar-se a la incineració de
residus, sovint s’ha fet servir el següent
sil·logisme: a) les incineradores emeten
substàncies molt tòxiques, entre elles
PCDD/PCDF; b) les PCDD/PCDF són
52 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
LES INCINERADORES: TOXICOLOGIA I SALUT
Dr. Josep Ll.Domingo
Catedràtic deToxicologia de la
Universitat Rovira i Virgili
PROBABLEMENT NO HIHA CAP ALTRE TIPUSD’INSTAL·LACIÓ QUE,
PEL QUE FA A LESEMISSIONS DE PCDD/
PCDF, ESTIGUI TANCONTROLADA
AVUI EN DIA, LESEMISSIONS DELS
CONTAMINANTS DE LESINCINERADORES SÓN
MOLT INFERIORS A LESD’ALTRES ACTIVITATSCOM ARA EL TRÀFIC
DE VEHICLES
M
monografic09.qxd 20/2/09 17:33 Página 52
cancerígenes, i per tant, c) les
incineradores suposen un risc evident
de càncer per a les poblacions que
viuen en àrees sota potencial influència
de les emissions. Cal dir que en els dar-
rers anys, aquest argument ha anat pre-
nent força, i ha fet que nombrosos
governs municipals, regionals/autonòmics
i nacionals, hagin establert una
moratòria tàcita en la construcció de
noves plantes. Tanmateix, aquest argu-
ment tan emprat, conté una sèrie
d’inexactituds i, fins i tot, paranys. Així,
mentre en el passat, quan les emissions
no estaven quasi bé regulades, molt
possiblement les incineradores eren les
principals contribuents de les emissions
ambientals de PCDD/PCDF. Avui en dia,
probablement no hi ha cap altre tipus
d’instal·lació que, pel que fa a les emis-
sions de PCDD/PCDF, estigui tan con-
trolada. La Unió Europea té establert
des de fa temps com a límit màxim
d’emissió de PCDD/PCDF un nivell
<0,1 ng I-TEQ/Nm3, la qual cosa ha
suposat que avui en dia les emissions
d’aquests perillosos contaminants per
part de les incineradores siguin molt
inferiors a les d’altres activitats antro-
pogèniques, com per exemple el tràfic
de vehicles, i molt especialment els dièsel,
que en una bona part dels inventaris
nacionals sobre PCDD/PCDF fets en els
últims anys ocupen una posició prepon-
derant a diferència de les incineradores.
Una qüestió important és quina és la
principal via d’exposició a PCDD/
PCDF per part de la població general,
no exposada per la seva activitat labo-
ral a aquestes substàncies. Igual que
per a metalls pesants i per a la majo-
ria de contaminants orgànics, l’exposi-
ció humana a PCDD/PCDF és
majoritàriament dietètica, en propor-
cions superiors al 95% del total,
envers a altres vies com la inhalació o
l’exposició cutània. Així doncs, mit-
jançant aquest article voldríem con-
tribuir a desdramatitzar la por de la
població envers les modernes plantes
incineradores, que acompleixen els
criteris legals pel que fa a les emis-
sions, i que estan sotmeses als adi-
ents controls institucionals. El següent
exemple pot ser il·lustratiu. Fa uns
pocs anys, es va tancar la incinerado-
ra de RSU de Montcada (setembre del
2004) pel rebuig que generava entre
la població. Doncs bé, en diversos
estudis que el nostre grup de recerca
va dur a terme, vam demostrar que,
per exemple, en el cas d’adults que
vivien a uns 500 metres de la planta,
l’exposició a PCDD/PCDF directament
provenint de les emissions per
xemeneia comportava solament
l’1,36% del total. La resta era exposi-
ció dietètica. Un simple petit canvi
d’hàbits dietètics, com podria ser substi-
tuir el consum de 300 grams de llet
sencera al dia per la mateixa quantitat
de llet semidesnatada, té un efecte
molt superior sobre l’exposició diària a
PCDD/PCDF, la qual cosa va implicar
el tancament de la incineradora.
No hi ha dubte que la percepció del
risc a vegades té molt poc o gens a
veure en el veritable risc definit com la
probabilitat que es produeixi un efecte
advers. Pel que fa a la incineració, cal
acceptar que hi ha molts i variats argu-
ments a favor i en contra d’aquest
procés de gestió de residus, on com a
científics no hi entrem. Tanmateix, i
d’acord amb la nostra llarga experièn-
cia investigant els potencials problemes
de salut pública, hem arribat a la con-
clusió que la preocupació per l’ex-
posició a PCDD/PCDF emeses per
incineradores equipades amb tec-
nologia moderna no està justificada
amb dades experimentals. Per tant,
entenem que les decisions que calgui
prendre sobre construcció o tanca-
ment d’incineradores no s’haurien de
basar en la por per part del públic
respecte a aquestes instal·lacions. No
hi ha dubte del perill que per a la salut
suposen les PCDD/PCDF, però totes, no
solament les emeses per incineradores,
i en aquest totes cal incloure també
les emeses pels nostres vehicles,
sobre les quals curiosament mai se’n
parla. El cas del tancament de la
incineradora de Montcada és proba-
blement un exemple molt clar de la
importància que té el procés de comu-
nicació del risc, el qual es bàsic per
poder relacionar els coneixements
dels tècnics i científics amb les opinions
dels ciutadans sobre tòpics de natu-
ralesa tècnica. Per tant, i en conclusió,
raons per no incinerar residus, les que
calguin, però no la por irracional pels
efectes sobre la salut de les emissions
d’uns contaminants (PCDD/ PCDF)
que fonamentalment els ingerim a
través de la dieta i no pas els inhalem
des de les incineradores.
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 53
CAL CONTRIBUIR ADESDRAMATITZAR LAPOR DE LA POBLACIÓ
ENVERS LES MODERNESPLANTES INCINERADORES
PERQUÈ NO ESTÀJUSTIFICADA AMB
DADES EXPERIMENTALS
Lectura recomanada: Schuhmacher M, Domingo JL. Long-term study of environ-
mental levels of dioxins and furans in the vicinity of a municipal solid waste inciner-
ator. Environ Int 2006;32:397-404.
monografic09.qxd 20/2/09 17:33 Página 53
de filtres estipulada per llei: de 400
grams (vegeu explicació a continuació)
a menys de 0,5 grams.
En altres indústries també s’han
observat davallades significatives en
les emissions de dioxines: en l’extrac-
ció i processament de metalls, per
exemple, de 740 a 40 grams, és a dir,
aproximadament una vintena part. No
obstant això, allà on la reducció ha
estat més dràstica és en la incineració
de residus domèstics. La conseqüèn-
cia d’això és que mentre el 1990 una
tercera part de totes les emissions de
dioxines a Alemanya provenia de les
plantes incineradores de residus, l’any
2000 la xifra era inferior a l’1%.
Només les xemeneies i les estufes de
rajoles domèstiques emeten unes vint
vegades més dioxines al medi ambient
que les plantes incineradores de
residus1. Això també queda palès en el
fet que a l’hivern les quantitats de diox-
ines en l’aire són fins a cinc vegades
més elevades que a l’estiu, quan els
sistemes de calefacció no estan en
funcionament2. Tanmateix, les quanti-
tats més grans d’emissions de diox-
ines són atribuïbles a l’extracció i
processament de metalls.
urant els anys vuitanta del
segle passat, les plantes
d’incineració de residus
(PIR) es van convertir en el símbol de
la contaminació ambiental: els ciu-
tadans van iniciar aleshores una lluita
contra la societat malgastadora i l’emis-
sió de dioxines a les perifèries de les
ciutats. La protesta va ser un èxit. Avui
dia, més de la meitat de tots els
residus domèstics (55%) es recicla
com a residus biològics, paper recu-
perat, vidre recuperat o residus d’em-
balatge. Des de l’1 de juny del 2005 ja
no s’aboquen els residus no tractats. I
gràcies a unes normes estrictes
(vegeu els capítols al final d’aquest
article), les plantes d’incineració de
residus ja no són significatives en
termes d’emissió de dioxines, pols i
metalls pesats. I això encara és aplica-
ble, tot i que la capacitat d’incineració
ja gairebé s’ha doblat des del 1985
(vegeu taula 1).
54 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
INCINERACIÓ DE RESIDUS. UN PERILL LATENT?ADÉU A L’EMISSIÓ DE DIOXINES
ANNEX Ministeri Federal
del Medi Ambient,Conservació
de la Natura iSeguretat Nuclear
D
LES EMISSIONS TOTALS DE DIOXINES DE LESSEIXANTA-SIS PLANTES INCINERADORES
D’ALEMANYA HAN MINVAT A UNA MIL·LÈSIMA PART
Any Núm. Capacitat en 1.000 tones per any (1.000 t/a)
1965 7 718
1970 24 2.829
1975 33 4.582
1980 42 6.343
1985 46 7.877
1990 48 9.200
1995 52 10.870
2000 61 13.999
2005 66 16.900
2007 72 17.800
Taula 1: Capacitat d’incineració de residus a Alemanya
Font: Agència Ambiental Federal, 2005
Dioxines i furansLes emissions de contaminants tòxics
procedents de la incineració de
residus s’han reduït dràsticament des
del 1990. Les emissions totals de
dioxines de les seixanta-sis plantes
incineradores d’Alemanya han minvat
a aproximadament una mil·lèsima part
com a conseqüència de la instal·lació
monografic09.qxd 20/2/09 17:33 Página 54
Tòxics cancerígens. Pols finaLes dioxines es formen en els gasos i
fums de combustió; només en propor-
cions molt petites es generen en els
residus a l’origen. D’altra banda,
l’arsènic, el cadmi, el níquel i altres
metalls pesats cancerígens, entren a
les plantes incineradores de residus
juntament amb els residus. Per evitar
que surtin d’una planta incineradora de
residus a través de la xemeneia, con-
forme a l’Ordenança 17a sobre l’apli-
cació de la Llei federal de control
d’immissions (d’ara endavant 17a
BImSchV), el 1996 es van instal·lar uns
costosos aparells de filtració. El resultat:
abans del 1990, es propagaven a l’aire
contaminants d’una toxicitat compara-
ble a la de 188 tones d’arsènic; avui
dia3, de l’aire s’extreuen 3 tones com a
mínim. S’ha de reconèixer que és una
idea que requereix una adaptació. Però
aquest mèrit és resultat de la generació
d’electricitat i calor produïdes per la
incineració de residus domèstics4. Si
l’energia es generés mitjançant centrals
elèctriques tradicionals, hi hauria tres
tones més de tòxics en l’aire.
I el mateix passa amb les partícules.
Abans del 1990, totes les plantes
incineradores de residus conjuntament
encara emetien 25.000 tones de pols
(o un màxim de 30 mil·ligrams per
metre cúbic [mg/m3] de gasos
d’escapament). El 2001, aquesta xifra
va minvar fins a menys de 3.000 tones.
Actualment, les plantes incineradores
de residus poden emetre una concen-
tració màxima de 10 mg/m3 de pols en
els seus gasos de combustió; en la
pràctica, tanmateix, aquesta xifra en
general és d’aproximadament 1 mg/m3.
Si en el càlcul hi incloem les emissions
de partícules evitades de les centrals
elèctriques tradicionals, el total d’emis-
sions evitades suma unes 5.000 tones5.
En tot cas, en comparació amb les
171.0006 tones de pols fina que
s’emeten anualment a Alemanya, les
plantes incineradores de residus no
tenen cap rellevància.
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 55
1. Font: www.umweltbundesamt.de/uba-info-daten/daten/dioxine.htm
2. Vegeu Third Report on Environmental Dioxin Loads, Chapter 6, Air, (Tercer informe sobre càrregues ambien-tals de dioxines, capítol 6, aire), d’un grup d’estudi compost per membres de l’administració federal i estatald’Alemanya; segons l’informe, les emissions de la calefacció domèstica augmenten especialment durant situa-cions climàtiques de pocs canvis.
3. L’Institut per a l’Energia i la Recerca Mediambiental: (abreviació alemanya, IFEU): The Contribution of WasteManagement to Sustainable Development in Germany (La contribució de la gestió dels residus al desenvolupa-ment sostenible a Alemanya), novembre de 2004, un estudi encarregat per l’Agència Ambiental Federal.Abreviació utilitzada d’ara endavant: IFEU 2004.
4. IFEU 2004, pàg. 88.
5. Segons IFEU 2004, pàg. 51, taula 2-3, i IFEU 2004, pàg. 90, il·lustració 4-8.
6. Reducing emissions of particulate matter. A public-health concern (Reducció de les emissions de partícules.Una qüestió de salut pública). Vegeu U. Lahl, W. Steven, Hazardous Substances. Keeping the Air Clean(Substàncies perilloses. Mantenir l’aire net), Edició 7/8, 2004, pàg. 326, taula 2.
Emissions per any en g TU (unitats de toxicitat)
1990 1994 2000
Extracció i processament de metalls 740 220 40
Incineració de residus 400 32 0,5
Centrals elèctriques 5 3 3
Plantes incineradores industrials 20 15 <10
Instal·lacions de combustió domèstiques 20 15 <10
Trànsit 10 4 <1
Crematoris 4 2 <2
Emissions totals, atmosfèriques 1.200 33,0 <<70
Taula 2: Fonts d’emissions de dioxines a Alemanya, quantitats de dioxines anuals, en grams per unitat de toxic-
itat (g TU); les dades de l’any 2000 són estimacions de l’Agència Ambiental Federal.
Nota explicativa:Les dioxines i els furans són termes genèrics que designen un grup de més dos-
cents components químics específics, tots amb una toxicitat diferent. Provoquen
cloracne i són cancerígens. Les dioxines i els furans es formen espontàniament a
partir d’àtoms de clor, de carboni que no s’ha oxidat totalment, i de diferents
catalitzadors en els gasos de refrigeració; per això, el procés és el mateix per a les
plantes incineradores de residus que per a les estufes de rajoles. Cadascun dels
dos-cents components de dioxines i furans té un grau de toxicitat diferent; per
aquest motiu, les seves anomenades unitats de toxicitat (TU) es determinen i es
resumeixen en unitats de grams per unitat de toxicitat (g TU).
SENSE PLANTES INCINERADORES DE RESIDUS, HIHAURIA MÉS TÒXICS A L’AIRE
monografic09.qxd 20/2/09 17:33 Página 55
cies cancerígenes, fins i tot en con-
centracions extremadament baixes,
poden provocar tumors. Junt amb dosis
i períodes d’exposició, (només) varia la
probabilitat de càncer, però estricta-
ment parlant, les substàncies cancerí-
genes mai no són realment nocives.
Legislació alemanyaJuntament amb l’Ordenança de la Llei
federal de control d’immissions sobre
plantes incineradores per als residus i
materials combustibles similars, la
17a BImSchV, l’1 de desembre del
1990 va entrar en vigor una normativa
que establia els valors límit d’emis-
sions per a les plantes incineradores
de residus a Alemanya, els més
estrictes del món. Això és especial-
ment vàlid per a les dioxines, els
furans i els metalls pesats.
Aquesta normativa havia esdevingut
una necessitat perquè en alguns
casos s’estaven obtenint unes concen-
tracions contaminants espectaculars
en els gasos d’escapament de les
plantes incineradores de residus
(PIR): en casos concrets, fins a 400
nanograms per unitat de toxicitat (ng
TU) de dioxines per metre cúbic de
gasos d’escapament. I hi havia
diferents tipus de partícules i tots els
metalls pesats concebibles. A través
de la incineració de residus, els con-
sions de plom i mercuri per al 2005,
però segons la informació de l’Agència
Ambiental Federal, les emissions de
tots els contaminants, des de turismes
a centrals de calefacció, han estat de
624.000 kg per al plom i de 31.000 kg
per al mercuri8. Per tant, això seria mil
vegades les emissions produïdes per la
incineració de residus.
No obstant això, quina és la situació
per a les persones que viuen a prop de
les plantes incineradores de residus?
En el cas de les noves plantes
incineradores de residus, i les plantes
incineradores de residus actualitzades,
les concentracions de metalls pesats
tòxics en suspensió, fins i tot a les
rodalies, són tan baixes que assoleixen
com a màxim entre un 1 i un 2% del
llindar d’efectivitat9.
Nota explicativa:Pel que fa als tòxics, es necessiten
certes dosis per tal que l’acció tòxica
pugui fer efecte. Per sota d’aquest valor
llindar, els tòxics normalment són inofen-
sius, i fins i tot poden tenir un caràcter
curatiu. Un tòxic és una “substància
que pot causar danys en els
organismes vius a través de proces-
sos metabòlics”. En el cas actual,
prenem el plom i el mercuri com a
representants de tots els metalls
pesats no cancerígens. Les substàn-
56 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
Nota explicativa:L’arsènic és aproximadament dues
vegades més tòxic que el cadmi, cinc
vegades més tòxic que el crom, i
cinc-centes vegades més que la ben-
zina. Per utilitzar una única norma
per a la toxicitat dels metalls pesats
cancerígens i compostos orgànics,
els valors de toxicitat específics es
converteixen en valors per a
l’arsènic. Dos quilograms de cadmi
són tan tòxics com un quilogram
d’arsènic, o són iguals a un quilo-
gram d’equivalència en arsènic. La
toxicitat de les dioxines, també es
“converteix” a la de l’arsènic, i s’in-
clou en aquest article. El model
d’equivalència s’ha obtingut dels
climatòlegs, que treballen utilitzant
equivalències en CO2.
Tòxics no cancerígensAltres metalls pesats, com el plom i el
mercuri, també queden retinguts en
els aparells de filtració de les plantes
d’incineració de residus. Però, a
diferència de les substàncies abans
mencionades, no són cancerígens
(vegeu explicació a continuació). Que
siguin o no tòxics per als éssers
humans, depèn de si assoleixen els
seus llindars d’efectivitat.
Pel que fa a aquestes substàncies,
també s’ha registrat una davallada
important en les emissions: mentre que
el 1990, les emissions s’elevaven a
57.900 quilograms (kg) de plom i a 347
kg de mercuri de la incineració de
residus domèstics, els nivells respec-
tius van baixar fins a 130,5 kg (equiva-
lents a 0,2% de les emissions inicials) i
4,5 kg (1,3% de les emissions inicials)
durant l’any 20017. Així, les emissions
de plom i mercuri de la incineració de
residus domèstics tampoc ja no són
significatives per a l’exposició humana
a les emissions de substàncies tòx-
iques. És cert que no hi ha xifres
recents sobre les quantitats d’emis-
PER A MOLTS CONTAMINANTS, ELS LÍMITSAPLICABLES A LES PLANTES INCINERADORES DE
RESIDUS SÓN MOLT MÉS ESTRICTES DEL QUESERIA POSSIBLE PER A ALTRES INSTAL·LACIONS
7. Càlcul IFEU basat en els valors de les emissions mesurades i la informació dels operadors, en mg/m3 de gasosd’escapament; vegeu IFEU 2004, pàg. 51, taula 3-2.
8. Les declaracions per al mercuri i el plom el 1995 es basen en l’informe de recerca de l’Agència Ambiental Federal94-104 03 524, “The Development of Heavy-Metal emissions in the Federal Republic of Germany from 1985 to 1995”(El desenvolupament de les emissions de metalls pesats a la República Federal d’Alemanya del 1985 al 1995).
9. Experiències obtingudes en el càlcul de dispersió en el transcurs dels procediments d’aprovació, segons lainformació no publicada de l’IFEU.
www.umweltbundesamt.de/luft/emissionen/bericht/aktuelle_daten/schadstoffe/daten_schwermetalle/schadstoff_schwermetalle_prio.pdf.
10. Vegeu www.bayern.de/lfu/abfall/einwirk/emi2.htm i TA Luft.
11. Calculades per l’IFEU, conforme al càlcul de combustió per a PIR, utilitzant factors d’emissió per a dioxines(IFEU 2004, taula 3-2, pàg. 51) i les quantitats de residus domèstics en les PIR (9 milions de tones, IFEU 2004,taula 2-18, pàg. 41).
monografic09.qxd 20/2/09 17:33 Página 56
de 0,2 g TU l’any 200111; l’Agència
Ambiental Federal calcula 0,4 g TU per
a l’any 2000. Tot i que les xifres decla-
rades per l’IFEU i l’Agència Ambiental
Federal discrepen lleugerament, estan
en el mateix ordre de magnitud.
Legislació europeaLa 17a BImSchV va tenir una gran
influència en la Directiva UE de l’any
2000 sobre la incineració de residus.
La Directiva determina límits consis-
tents per a les plantes incineradores
de residus arreu d’Europa. Per a la
coincineració de residus en plantes de
combustió industrial, els requisits de
la Directiva són més clars i més
estrictes que els de la norma ale-
manya del 1990. La Directiva l’han
d’aplicar tots els estats membres, i
garantirà que la incineració i la
coincineració de residus compleixen
els estàndards més elevats de la legis-
lació sobre el control d’immissions
també a escala europea.
Per això mateix, la 17a BImSchV es va
modificar per última vegada l’agost del
2003. Una conseqüència de la
Directiva sobre la incineració de
residus (Directiva 2000/76/CE) de
desembre del 2003 és que els estrictes
valors límit de la 17a BImSchV també
s’aplicaran als forns de ciment o a les
centrals elèctriques en què els residus
domèstics substitueixen el com-
bustible de carbó o petroli.
Les grans instal·lacions de combustió
industrial i, més concretament, els
forns de ciment, han incinerat durant
molt de temps pneumàtics rebutjats o
olis usats, i d’aquesta manera han
substituït els combustibles fòssils;
aquí, el terme recuperació tèrmica
està justificat. En el futur, dipositar els
residus sense tractar en abocadors ja
no estarà permès. Per aquest motiu,
s’espera que a part dels pneumàtics
rebutjats, s’oferiran altres substàncies
concretes amb un elevat poder calorífic,
o mescles d’aquestes substàncies
taminants es distribuïen uniforme-
ment des dels residus a l’atmosfera.
En un període de transició de sis anys,
les plantes existents es van haver d’ac-
tualitzar o desmantellar. Les noves
instal·lacions havien de complir els
límits especificats des del seu inici. A
més, ja existien requisits estrictes
sobre el control de les emissions. Hi
havia especificacions respecte de les
temperatures mínimes i els períodes
de retenció mínims per als contami-
nants en forns de combustió per per-
metre la destrucció total dels contami-
nants. Aquests requisits han continuat
vigents fins a l’actualitat, tant en la
legislació europea com en l’alemanya.
Des del 1996 com a màxim, totes les
instal·lacions compleixen els estrictes
requisits d’emissions. Les dioxines
només són permeses en els gasos
d’escapament fins a una concentració
de 0,1 ng TU per metre cúbic. Els
requisits pel que fa als nivells de metalls
pesats, pols i gasos àcids com el diòxid
de sofre, el clorur d’hidrogen, etc.,
també s’han fet similarment més
severes i, en conseqüència, aquests
gasos ja no són rellevants en termes de
salut pública. Per a molts contaminants,
els límits aplicables a les plantes
incineradores de residus són molt més
estrictes del que seria possible per a
altres instal·lacions modernes subjectes
a les Instruccions tècniques sobre el
control de la qualitat de l’aire (TA Luft) o
l’Ordenança sobre grans instal·lacions
de calefacció (13a BImsSChV).
Pel que fa als límits de dioxines i altres
contaminants rellevants per a la salut, la
TA Luft i la 17a BImSchV ja han adquirit
una importància equivalent. La indústria
del metall n’és una excepció, i per aquest
motiu ara també és, amb diferència, la
font d’emissió de dioxines més impor-
tant. La taula també demostra que en
les plantes incineradores de residus, les
emissions de tots els contaminants
actualment estan molt per sota dels
valors límit de la 17a BImSchV.
L’Institut per a l’Energia i la Recerca
Mediambiental de Heidelberg (IFEU) va
investigar les dades d’emissions “reals”
de només menys de la meitat de totes
les plantes incineradores d’Alemanya i
va registrar xifres d’entre 0,001 i 0,01
ng TU per metre cúbic de gasos
d’escapament per a dioxines; és a dir,
entre una desena i una mil·lèsima part
del valor límit d’emissions. Per a
Alemanya, l’IFEU preveu una concen-
tració mitjana de dioxines de només
0,005 ng TU per metre cúbic de gasos
d’escapament. A partir d’aquí, l’IFEU ha
calculat que les emissions totals de la
incineració de residus domèstics serà
MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA | 57
Contaminant TA Luft, 13a BImSchV 17a BimSchV Valors reals requisits generals Grans instal·lacions per a PIR mesurats en PIRde combustible,p.ex. de carbó > 300 megavats
Substàncies orgàniques (C, total) 50 - 40 1
Monòxid de carboni (CO) - 200 50 10
Clorur d’hidrogen (HCI) 30 no rellevant 10 1
Fluorur d’hidrogen (HF) 3 no rellevant 1 0,1
Diòxid de sofre (SO2) 350 200 50 1,5
Monòxids de nitrogen (NO2) 350 200 10 1
Partícules (pols) 20 20 10 1
Dioxines 0,1 ng TU - 0,1 ng TU 0,005 ng TU
Dioxines en instal·lacions de la indústria del metall 0,4 ng TU - - -
Taula 3: Una comparació dels valors de gasos d’escapament conforme als “Requisits generals sobre la lim-itació d’emissions” de TA Luft, 13a BImSchV i 17 BImSchV10, així com dels valors mesurats en instal·lacionsreals, en mg/m3, tret que s’indiqui el contrari.
monografic09.qxd 20/2/09 17:33 Página 57
58 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
Nota explicativa:Fins l’agost del 2003 s’aplicava el
següent a la coincineració: si s’utilitza-
va aproximadament una quarta part
dels residus i tres quartes parts de
combustible (carbó, petroli, etc.),
aleshores s’aplicava l’estricta 17a
BImSchV a una quarta part dels
gasos d’escapament (en relació amb
la càrrega calorífica), i la 13a
BImSchV, menys estricta, a tres
quartes parts. És a dir que, en la
pràctica, tota la instal·lació estava
subjecta a un valor límit mitjà (càlcul
utilitzant una fórmula composta).
Segons la 17a BImSchV modificada
l’agost del 2003, especialment els
contaminants rellevants per a la salut
(per exemple, metalls pesats i diox-
ines) estan subjectes al mateix valor
límit que la monoincineració de
residus. Quan s’utilitzen residus
municipals mesclats no tractats, en
principi s’apliquen els mateixos valors
límit aplicables a la monoincineració
a tots els paràmetres, sense tenir en
compte les quantitats usades.
LA COINCINERACIÓ ARA SUBJECTA ALSREQUISITSD’INCINERACIÓ DE RESIDUS
procedents dels residus domèstics, a
les centrals elèctriques i les plantes de
ciment per a la incineració, que també
és un tipus apropiat de recuperació
tèrmica. A més de les plantes de
ciment, també s’hi inclouen els
processos dels alts forns de metall
(per a plàstics preclassificats) i les
centrals elèctriques de carbó.
L’adaptació de la 17a BImSchV a la
legislació europea ara garanteix que
fins i tot aquestes instal·lacions hauran
de complir valors límit estrictes aplica-
bles a la incineració de residus.
Tanmateix, sembla que, per ara, les
centrals elèctriques de carbó concre-
tament no estan molt disposades a
processar residus. De la mateixa
manera que el combustible, és difícil
calcular els residus domèstics i parts
d’aquests: les proporcions de clor
poden ser elevades; l’àcid clorhídric
que es formaria podria destruir les
costoses calderes de les centrals elèc-
triques. El poder calorífic brut exacte
no es coneix per endavant; seria difícil
transportar, emmagatzemar i dosificar
el combustible derivat dels residus, a
diferència de la carbonissa, per exem-
ple, i requereix una despesa important
en noves tecnologies. Per tots aquests
motius, fins ara ha estat impossible
predir fins a quin grau aquests residus
trobaran el seu camí cap a les centrals
elèctriques. Això podria canviar quan
l’acord dels drets d’emissió de CO2
estigui plenament en marxa.
monografic09.qxd 20/2/09 17:33 Página 58
SUMARI
EDITAEnginyers Industrials de CatalunyaAssociació/Col·legi
AEICPRESIDENTJoan Torres i Carol
VICEPRESIDENT 1rAlbert Mitjà i Sarvisè
VICEPRESIDENT 2nRicardo Granados iGarcía
SECRETARIJaume Puigduetai Lucas
COEICDEGÀJoan Vallvé i Ribera
VICEDEGÀJosep M. Rovira iRagué
SECRETÀRIAConcha Zorilla i Díez
2 | MONOGRÀFIC LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
3
4
5
7
10
14
16
18
20
23
24
28
30
32
33
35
37
39
43
45
47
50
52
52
TRACTAMENTS DE LA FRACCIÓ RESTA.EL DIPÒSIT CONTROLATFerran Duran i Pere Esplugas
GESTIÓ DE RESIDUS. TECNOLOGIES EMERGENTSJoan Gaya
TRACTAMENT DE RESIDUS URBANS MITJANÇANT ELBIOASSECATGE I ELS BIOREACTORS AMBTECNOLOGIA D’ECODECOLluís Martínez
TECNOLOGIA PLASMA EN EL TRACTAMENT DE RESIDUSSilvain Cortés
TRACTAMENT TERMOQUÍMIC DELS RESIDUS:HIGIENITZACIÓ ACTIVA GEISERBOX®Lluis Carles Carrillo
TECNOLOGIES EMERGENTS PER AL TRACTAMENTTÈRMIC DE RESIDUS: LA GASIFICACIÓLluís Puigjaner
EL PAPER DE L’ENERGIA A PARTIR DE RESIDUS AMBRELACIÓ A LES ESTRATÈGIES DE RESIDUS, L’ESTALVI,L’EFICIÈNCIA ENERGÈTICA I LA LLUITA CONTRA ELCANVI CLIMÀTICCarlos Martínez Orgado
LA RECUPERACIÓ ENERGÈTICA EN CIMENTERES:CONVERSIÓ DEL REBUIG PROCEDENT D’ECOPARCSEN COMBUSTIBLE ALTERNATIUJordi Payet
RECUPERACIÓ VS. INCINERACIÓ EN LA GESTIÓ DELSRESIDUS SÒLIDS URBANS. UN FALS DEBATFerran Relea
L’EMISSIÓ DE GASOS D’EFECTE HIVERNACLEI LA GESTIÓ DELS RESIDUS MUNICIPALSJosé M. Baldasano
LES INCINERADORES: TOXICOLOGIA I SALUTDr. Josep Ll. Domingo
INCINERACIÓ DE RESIDUS. UN PERILL LATENT?ADÉU A L’EMISSIÓ DE DIOXINESMinisteri Federal del Medi Ambient, Conservacióde la Natura i Seguretat Nuclear
DIRECTOR GENERAL AEIC-COEICAntoni M.Grau i Costa
COORDINACIÓEva Díaz - Josep Ramon Torné - Cristina Reche
CORRECCIÓ LINGÜÍSTICAMercè Molins i Mora
PUBLICITATNatàlia Garcia
DISSENY GRÀFICTÀKTIL [espai grafic]
IMPRESSIÓGAM
Dep. Legal:
ADMINISTRACIÓ I DISTRIBUCIÓCol·legi d'Enginyers Industrials de CatalunyaVia Laietana, 3908003 BarcelonaTel. 93 319 23 [email protected]
PRESENTACIÓJoan Vallvé i Joan Torres
ELS RESIDUS, UN PROBLEMA CREIXENTJosep M. Serena
COMPOSICIÓ DELS RESIDUS MUNICIPALSRamon Sans i María Dolores Álvarez
MARC NORMATIU DE LA GESTIÓ DE RESIDUSMUNICIPALS. ALGUNES REFLEXIONSAntoni Choy
TRACTAMENT DELS FLUXOS DELS RESIDUSMUNICIPALS SEPARATS EN ORIGENJordi de Pineda i Francisco J. Quintieri
EL FOMENT DE LA PREVENCIÓ I EL RECICLATGE:ELS SUBPRODUCTES. QUAN EL RESIDU PERD EL SEUNOM (I LA SEVA CONDICIÓ?)Pilar Chiva
EL FOMENT DE LA PREVENCIÓ I EL RECICLATGE:EL CAS DE LA BORSA DE SUBPRODUCTESDE CATALUNYAXavier Elias Castells
EL PROGRAMA METROPOLITÀ DE GESTIÓDE RESIDUS MUNICIPALSCarles Conill
TRACTAMENT DE LA FRACCIÓ RESTA:ELS RESIDUS MUNICIPALS BIODEGRADABLESJosep M. Sabater Chéliz
ELS TRACTAMENTS MECÀNICS-BIOLÒGICSDE LA FRACCIÓ RESTA DELS RESIDUS MUNICIPALSJoan Manuel Trullols
LA VALORITZACIÓ ENERGÈTICA MITJANÇANTINCINERACIÓ DE LA FRACCIÓ RESTAMiquel Solè
TRACTAMENT DE LA FRACCIÓ RESTA: LA INCINERACIÓCarles Salesa
Et pots descarregar el Recull d’articles i la Diagnosi d’aquest Monogràfic a:
http://www.eic.cat/wps/portal/monografics
0909
LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYALA
GES
TIÓ
DE R
ESID
US D
E CA
TALU
NYA