La lluita clandestina contra el franquisme

Edita:DeBarris per a la Coordinadora per a la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya

www.coordinadoramh.org

Amb el suport de;Generalitat de CatalunyaDepartament de Relacions Institucionals i ParticipacióPrograma per al memorial Democràtic

Generalitat de CatalunyaDepartament de PresidènciaSecretaria de Coordinació Interdepatamental

Coordinador de l’edició:Pol Ferran Acózar

Coordinació:MètoDes. Serveis Culturalswww.metodes.cominfo@metodes.com

Correcció i traducció:Mar Olivé

Portada i Direcció d’Art:Isard Miralles

Imatges:Arxiu de la Fundació Cipriano GarcíaArxiu Històric de CCOOArxiu de l’Associació Pont de Llibertat de L’Hospitalet de LlobregatArxiu de la Fundació Pere ArdiacaArxiu personal de Carles AcózarArxiu de la FAVB

Producció:DeBarriscarrer de la Perla, 21, baixos08012 Barcelona

Impressió:Zukoy

DL: 54666-2066ISBN: 978-84-935342-4-0

3

Sumari

Presentació d’en Jaume Valls, pàgina 5

Intervenció d’en Joan Saura, Conseller de Relacions Institucionals, pàgina 7

La lluita clandestina durant el franquisme, pàgina 11

Europa al final de la IIa Guerra Mundial, pàgina 13

El Moviment Obrer, pàgina 19

Dictadura y resistencia, per l’Ángel Rozas Serrano, pàgina 27

Les Comissions de Solidaritat de Catalunya i la Memòria Històrica, per l’Adoni González Mateos, pàgina 33

Els advocats laboralistes, pàgina 39

Testimonio y homenaje al colectivo de abogados laboralistas, per en Francisco Ruiz Acevedo, pàgina 43

El paper de la immigració, pàgina 47

Una experiència per al futur? La immigració en la lluita antifranquista i la formació de la Catalunya democràtica, per en Luis Juberías, pàgina 51

El Moviment Veïnal, pàgina 59

El Moviment Estudiantil, pàgina 65

Democràcia a les aules. L’experiència del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, per l’Aitor Carr i l’Andreu Espasa, pàgina 69

La lluita de gais i lesbianes, pàgina 75

Evolució del col·lectiu homosexual durant el franquisme, per en Josep Maria Vázquez, pàgina 79

Dones en lluita, pàgina 83

Militàncies Ignorades. Les Dones a Comissions Obreres, per la Mercè Civit, pàgina 89

5

Han passat gairebé dos anys des que algunes entitats dedicades a la memòria històrica del nostre país vam veure la necessitat d’organitzar-nos de forma unitària per tal que els nostres esforços agafessin una major rellevància i difusió, en el convenciment que són justes i irrenunciables les nostres peticions. Aquest esforç unitari s’anomena avui Coordi-nadora per a la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya.

En aquests dos anys són innombrables les accions i actes realitzats. Un dels més impor-tants ha estat el Seminari “La lluita antifranquista de la generació dels anys 50/60” celebrat els dies 13 i 14 d’octubre de 2005 i que va comptar amb la participació d’alguns dels i les protagonistes d’aquest període, així com diversos professionals relacionats amb els seus plantejaments.

Ja en el seu dia vam anunciar que publicaríem un llibre amb la pretensió de recollir la importància del paper de la classe treballadora en la lluita antifranquista, així com altres aspectes importants relacionats amb les lluites a diversos moviments socials, moviments que es van gestar a mitjan anys 50 i començament dels 60 i la rellevància dels quals –junt amb el desenvolupament de la lluita de la classe treballadora- va posar contra les cordes el règim feixista d’en Franco, malgrat la brutal repressió d’aquest règim.

Avui ja tenim aquest llibre entre les mans i esperem que amb aquesta recopilació aportem un gra de sorra més en la tasca que ens uneix i que no és altra que la recuperació, actualit-zació i divulgació pedagògica de la lluita antifeixista i republicana durant els quaranta anys que va durar el règim franquista.

Presentació

6

Permetin-me que agraeixi la col·laboració del Departament de Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya, del Programa del Memorial Democràtic de Catalunya i del Mu-seu d’Història de Catalunya que van fer possible l’esdeveniment, així com a la Sra.M.Jesús Bono, particularment, pel seu suport decidit al projecte.

Certament no diposem de massa mitjans però la memòria, MEMÒRIA en majúscules, la tenim intacta.

Seguim avançant i esperant poder oferir-vos ben aviat nous testimonis d’aquesta feina unitària.

Jaume Valls i PiulatsPresident de la Coordinadora per a la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya

7

Intervenció d’en Joan Saura,Conseller de Relacions Institucionals

Organitzada per la Confederació per a la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya (en l’actualitat Coordinadora per a la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya), el Museu d’Història de Catalunya i amb la col·laboració de la Fundació Nous Horitzons, va tenir lloc, a les dependències del Museu els dies 13 i 14 d’octubre de 2005, un Seminari sobre les lluites antifranquistes portades a terme pels protagonistes de la generació del 56/60, hereus dels que van defensar els valors de la República Espanyola contra els sedi-ciosos que es van alçar en armes el 1936, provocant una cruenta guerra civil que va marcar dues generacions i va donar lloc a 40 anys de dictadura franquista.

La que segueix va ser la intervenció del Conseller de Relacions Institucionals de la Gene-ralitat de Catalunya, Joan Saura, en la presentació del seminari.

8

Gràcies amic Jaume. Bon dia a tothom.

En primer lloc, vull felicitar i agrair a la Confederació i al seu President, en Tomàs Chicharro, l’organització d’aquest seminari; evidentment, també al Museu d’Història, al Sr. Sobrequés, per acollir un seminari d’aquestes característiques que, en definitiva, i com ha dit en Tomàs Chicharro, es tracta del seminari de la segona part o la segona meitat del franquisme; i de la lluita antifranquista. Crec que és important perquè penso que tracta d’un moment essencial de la nostra història, en què una part importantíssima del moviment obrer i sindical va prendre força en aquesta segona fase. Va ser, també, on les reivindica-cions nacionals van prendre molta força i on, perquè no dir-ho, molts dels dirigents polítics que han protagonitzat la transició es van formar i van protagonitzar la lluita política. Per tant, crec que és un encert, en definitiva, dedicar un seminari a aquesta segona fase del franquisme, sobretot per aquesta necessitat que en Jaume Sobrequés deia de tenir una visió crítica de la història i, evidentment, molt més de la història de la dictadura, en què els mitjans de comunicació no informaven perquè no podien. És important desvetllar algunes imatges falses sobre el que era la segona fase del franquisme, una fase de modernitza-ció econòmica i de salt endavant de l’Estat espanyol, al marge de les reivindicacions que s’estaven produint. Es planteja la segona fase del franquisme que es trobava, segons algu-nes veus, en un moment important de desenvolupament econòmic, de modernització del país; en definitiva, del llegat positiu del franquisme. Jo crec que, des d’aquest punt de vista, és evident que es va produir un desenvolupament econòmic en altres qüestions. Jo crec que és important que no pugui quedar en l’ambient, en el pensament, que el franquisme, finalment, va donar resultats positius i va significar la modernització d’aquesta societat, in-dependentment, deien, al marge sense cap consideració de les reivindicacions nacionals i socials del moviment obrer que s’estaven produint. Per tant, si hagués de destacar alguna qüestió, el punt més important per a mi d’aquest seminari és el contrapunt del missatge o de les declaracions continuades i del missatge que es vol donar que, finalment, el fran-quisme no va ser tan dolent perquè, fixeu-vos vosaltres el que va passar a partir de l’any 59; independentment, insisteixo, de totes les reivindicacions i demandes que hi havia. I és des d’aquest punt de vista, com també deia en Jaume, que des de fa uns anys, no masses, alguns de vosaltres sí, però la resta no, han emergit entitats, associacions de recuperació de la Memòria Històrica, potser a mi m’agrada més dir Memòria Democràtica perquè, en definitiva, del que es tracta és de recuperar tot allò que han estat les lluites, els avenços, els

9

objectius de la democràcia i crec que, des d’aquest punt de vista, a la Confederació i a les entitats que integren la Confederació, val la pena fer un agraïment públic, perquè la transi-ció es va produir en l’Estat espanyol on ja van dir, tot i que avui algú, com el senyor Piqué, que parla dels vençuts, des dels anys 60, 50 i 60, molts de nosaltres ja dèiem que no: la divisió no podia ser entre “vencedores y vencidos”; entre els que van guanyar i els que van perdre, sinó entre la gent que volia la democracia. I és sorprenent que avui un personatge polític de la categoria d’en Josep Piqué parli encara en aquests termes, en termes superats absolutament des de fa trenta anys. Però, el que vull dir, insisteixo, com a importantíssim, és que quan parlem de recuperar la Memòria Democràtica, el que volem és donar, en tot cas, valor a les lluites, a les persones, als moviments que van fer possible que avui visquem en democràcia i això, fins fa molt poc, a Catalunya, diguem-ne era, només una tasca, un objectiu fonamentalment d’algunes entitats i associacions perquè no hi havia una política pública. El Museu feia una tasca evidentment important en aquestes qüestions, però us vull dir que des del govern català volem impulsar la política pública de recuperació de la Memòria Democràtica, una de les reivindicacions d’alguna de les vostres entitats fa 4 ó 5 anys, quan deien que calia donar un pas més enllà i que hi hagués una política pública des de la Generalitat per a la Memòria Històrica. Per tant, l’estem tirant endavant, estem donant suport, sense substituir en absolut res del que existeix. És a dir, la voluntat del govern en aquest tema és donar suport, coordinar tot allò que funciona; evidentment establir, també, des del govern, una pròpia política pública en aquest sentit, però sense que signifiqui cap mena de substitució, i volem fer-ho per aquestes dues raons: la primera, per la necessitat que existeix de reconèixer, de fer homenatges a totes les persones, entitats, partits polítics, associacions que han fet possible la democràcia; cal fer-ho i continuarem fent-ho, però; en segon lloc, també perquè volem fonamentar, encara més, sobre quins valors es basa la democràcia. És a dir, ningú ens ha regalat la democràcia, perquè històricament la de-mocràcia mai ha estat aconseguida, sinó que sempre ha estat guanyada i val la pena que avui sàpiguen les generacions que venen quins errors es van cometre, i com no es poden tornar a repetir aquests errors i, evidentment, fonamentar i reivindicar, en definitiva, el valor de la democràcia.

Res més, agrair-vos aquesta invitació i agrair-vos la celebració del seminari. Estic segur que serà un èxit i, a més, estic segur que podrem llegir les ponències, i desitjar-vos que tingueu una bona feina. Bon dia. (Aplaudiments)

La lluita clandestina contra el franquisme

1950-1975

perÁngel Rozas, Andoni González,

Francisco Ruíz Acevedo, Luís Juberías,Andreu Espasa, Aitor Carr,

Josep Maria Vázquez i Mercè Civit

13

Europa al final de la IIa Guerra Mundial

Durant tota la IIa Guerra Mundial, els republicans espanyols de l’exili van participar activa-ment en la lluita contra el feixisme internacional, amb l’esperança que una victòria aliada alliberaria l’Estat Espanyol del règim dictatorial de Franco. No obstant això, en acabar la guerra, la correlació de forces victorioses va ser l’origen d’un nou ordre polític al voltant de dos blocs oposats.

La Conferència de Ialta, celebrada del 4 a l’11 de febrer del 1945, va reunir els re-presentants de les tres potències guanyadores: en Churchill per la

Gran Bretanya, en Roosevelt pels EUA i l’Stalin per la URSS. Els acords als que es va arribar en aquella trobada van marcar l’inici d’un nou període de la història conegut com a Guerra Freda. Amb els anys, els dos blocs que es van configurar a Ialta van teixir aliances en l’àmbit econòmic (occident va formar la CEE i els països de l’Est, el Comecon) i en l’àmbit militar (els EUA van crear l’OTAN i la URSS va fomentar el Pacte de Varsòvia). El cas espanyol va quedar al marge de les negociacions.

Estampa fran-quista de la victòria

Any 1945: Chur-chil, Roosvelt i Stalin a la con-ferència de Yalta.neutralsneutrals

neutralsneutrals

bloc Socialistabloc Socialista

neutralsneutralsbloc Capitalistabloc Capitalista

FrancoFranco

1950-19751950-1975

14

El règim franquista va adoptar des del pri-mer moment una posició ambigua davant la nova escena internacional. D’una banda, era clara la seva sintonia amb els perdedors de la IIa Guerra Mundial: els feixistes italians i els nazis alemanys. Per una altra banda, el seu anticomunisme fervorós el situava en una posició favorable de cara als interessos dels aliats. Tant els britànics com els nord-americans, erigits com a nova potència he-gemònica a Europa Occidental, preferien un règim dictatorial a un govern de coalició amb els partits comunistes i socialistes, que eren els que agrupaven ma-joritàriament les forces d’oposició al règim, tant a l’interior com a l’exili.

El 2 de febrer del 1946, l’Assemblea General de l’ONU emet una resolució de condemna del règim franquista. No obstant això, el 4 de novembre del 1950 les pressions dels EUA aconsegueixen que aquesta resolució sigui anul·lada. La tardor d’aquell mateix any els Estats Units d’Amèrica reprenen les seves relacions diplomàtiques amb l’Estat Espan-yol.

D’aquesta manera, el règim franquista obté carta blanca per a consolidar les seves estructu-res de poder i es dedica a fons a la repressió indiscriminada de tota mena de dissidència. La hu-miliació dels perdedors va ser el signe distintiu de la seva gestió.

Portades de diferents publicacions de la postguerra que mostren l’ambient que es respirava a l’Estat Espanyol i a l’exili després de la victòria i consolidació del règim de Franco

15

La repressió franquista s’inicia tot just aca-bada la Guerra Civil però s’institucionalitza a partir dels anys 50. A les penúries pròpies de la postguerra (la fam, el racionament, la misèria, les migracions i l’exili), calia afegir les per-secucions, les tortures, els desapareguts les violacio-ns sistemàtiques dels drets humans, el control policial de qualsevol activitat, la mi-litarització de la societat i la crueltat d’un important siste-ma d’extermini.

El centre penitenciari de la Model es va om-plir de presos polítics, detinguts i torturats per la seva vinculació als moviments socials oposats al règim.

Persecució i Extermini

La presó Model, el Castell de Mon-tjuïc, els camps de concentració, la Guardia Civil i els judicis sense garanties es van convertir en les manifestacions més visibles de la represió franquista.

Judici de Joan Comorera, secretari general del PSUC

Cartilles de racionament i informes poli-cials aplicades als presos polítics.

16

La desastrosa situació econòmica per la que passava l’Estat Espan-yol després de la Guerra Civil i la IIa Guerra Mundial, va marcar aquesta etapa. Tant al camp com a la ciutat, la pobresa i la desolació eren les no-tes predominants del paisatge espan-yol dels anys 50.

La societat estava trencada, cansada de pe-núries i misèries. Vivia aterrida sota el control d’una mà de ferro. Les llibertats de reunió, d’expressió, d’opinió, d’associació i la major part dels drets havien estat abolits. La misèria que regnava convidava les delacions, i el ma-teix dret a la intimitat havia estat arrabassat.

Qualsevol comentari, qualsevol sospita podia ser motiu de denúncia per traició a la pàtria.

La Postguerra: Pobresa i Misèria

Escenes de la postguerra espanyola. La po-bresa es deixava notar tant a les zones urbanes de Barcelona, com a les zones rurals

17

L’església catòlica i l’exèrcit van ser els pi-lars fonamentals del règim franquista, sen-se la posició activa dels quals no hagués estat possible ni la revolta ni la dictadura del general Franco.

En Franco va aconseguir guanyar-se el suport d’importants grups de poder entre els que destacaven les forces armades, els sectors monàrquics, l’ultradreta falangista, la jerarquia catòlica i l’Opus Dei.

El dictador havia estat nomenat “Caudillo de España por la gracia de Dios”, els mor-ts del bàndol nacional van ser considerats “Caídos por Dios y por España”, la Guerra

Civil era considerada com una croada con-tra les forces diabòliques conspiradores de rojos, separatistes, jueus i francmaçons.

Tot l’aparell de l’Estat i l’Església, eren em-prats per difondre una concepció de la his-tòria que tergiversava la realitat de la IIa Re-pública i dels seus defensors. La República era considerada un caòtic desordre que havia calgut reprimir amb mà dura i contra el que calia seguir previngut.

Només els sectors cristians de base van mostrar la seva disconformitat amb aquest

posicionament de l’Església oficial.

Els Fonaments del nou règim: l’església i l’exèrcit

18

La brutalitat va caracteritzar la re-pressió franquis-ta.

Des de la cons-trucció del “Valle de los Caídos”, monument faraò-nic en homenat-ge a les baixes del bàndol nacio-nal, fins al final del seus dies, en

Franco va comportar-se com un dictador despòtic, fanàtic, cruel i venjatiu.

No només va guanyar la guerra sinó que va voler humiliar els perdedors. No en va tenir prou amb capitanejar una insurrecció militar contra el govern democràtic, sinó que es va decidir a anihilar tot allò que pogués supo-sar-li una oposició en el futur.

Va perseguir els partits polítics democràtics, els sindicats de treballadors, les associa-cions culturals, el moviment estudiantil, els

grups veïnals, els col·lectius feministes i an-tipatriarcals i totes aquelles entitats i clubs privats que eren sospitosos d’encobrir opo-sitors al règim.

En Franco va dirigir tirànicament l’Estat es-panyol fins que va morir l’any 1975.

Mentre va governar la lluita política, sindi-cal, veïnal, estudiantil, antipatriarcal, tots els moviments socials van haver d’adaptar-se a una nova manera de fer les coses: la clan-destinitat.

Represió i Brutalitat

El Moviment Obrer

20

La dictadura franquista va fer desaparèixer tots els drets laborals dels treballadors i les treba-lladores de l’Estat espanyol. En acabar la IIa Guerra Mundial, amb la derrota del nazisme, aliat del règim, les condicions de vida de la classe treballadora pateixen un greu deteriorament: les hores de treball creixen mentre que els sous es mantenen baixos. Són anys d’especulació amb la fam, d’estraperlo, d’autarquia, de malalties, de dificultats i de misèria. Els preus es disparen, el consum dis-minueix. Hi ha una dramàtica falta de matèries primeres i d’aliments. D’aquesta manera sor-geixen els primers moviments rei-vindicatius, als anys quaranta, que adquireixen una certa importància durant la postguerra.

D’entre aquestes accions cal destacar, per la seva repercus-sió social, la primera gran mobi-lització generalitzada. Es tracta del boicot popular als tramvies com a protesta per la pujada del preu del bitllet, l’any 1951 a Barcelona. En aquest sentit, també destaca el constant paper reivindicatiu

del personal d’algunes grans empreses, com l’Enasa-Pegaso, al llarg dels anys 50.En lloc dels sindicats històrics, el nou règim va implantar la Central Nacional Sindicalista

(CNS), un sindicat vertical en el qual empresaris i treballadors quedaven enquadrats obli-gatòriament, agrupats per sectors d’activitat i dirigits pel partit únic. Amb aquest tipus de sindicalisme es buscava acabar amb la lluita de classes, prohibir les vagues i deixar els salaris en mans de l’Estat.

Els sindicalistes democràtics es van reorga-nitzar en la clandestinitat, en les presons i

formant petits nuclis de re-sistència aïllada.Durant els diferents pro-cessos electorals van resul-tar elegits un nombre cada vegada més gran de perso-nes representatives dels tre-balladors i les treballadores, que molt sovint militaven en organitzacions sindicals clan-

destines, i que actuaven dins el mateix sindicat vertical.

La lluita sindical durant el franquisme

21

Estaven disposades a plantejar públicament reivindicacions inaccepta-bles pel règim dictatorial però que eren molt ben re-budes entre la classe treba-lladora i van provocar accio-ns reivindicatives importants. No obstant això, el Govern anul·lava els petits espais de participació previstos en les seves pròpies estructures sindicals, retirava els càrrecs obtinguts en les eleccions i en molts casos acabava em-presonant els responsables.

L’any 1958 es va promulgar la llei de negocia-ció col·lectiva, que tancava l’etapa en la que el Govern era el que fixava de manera unilateral les condicions laborals i es va desviar la pressió dels treballadors cap a les empreses. El proce-diment d’escollir en assemblea un grup de tre-balladors, una comissió que fos l’encarregada de plantejar les reivindicacions, que es disso-lia un cop acabat el conflicte, va obtenir bons resultats i es va convertir en una manera útil d’organitzar-se.

Un exemple d’aquest estil de funcionar van ser les vagues del maig del 62 a la Maquinista Te-rrestre i Marítima.

La conflictivitat es va estendre a d’altres empre-ses i comarques, d’entre aquestes cal destacar, per la seva implicació en les diferents mobilitzacions, el Baix Llobregat i el Vallès, especialment la ciutat de Terrassa. En tots els casos, el model d’organització es basava en l’elecció de co-missions unitàries. Es van obtenir diverses millores, però també es va pagar un preu alt d’acomiadaments i detencions.

La dècada dels 60 va significar l’arribada a Catalunya de milers d’immigrants que fugen de la pobresa de les seves regions d’origen i del caciquisme. Apareixen grans bosses de pobresa i barraquisme, ja que els preus dels lloguers dels pisos resultaven desorbitants per als nouvinguts.

Els treballadors tornen a ser els protagonistes socials i aconsegueixen mobilitzacions sense precedents. Les vagues del 1962 a la indústria catalana van contribuir a afavorir la creació el 1964 de les Comissions Obreres que, junta-ment amb els sindicats històrics CNT i UGT, i la USO, aglutinen els obrers d’aquest període.

Manifestacions de traballadors a l’Hospitalet de Llobregat

(Font: Fundació Cipriano García Arxiu CCOO

22

Els sindicats en la clandestinitat

Comissions Obreres (CCOO)L’any 1964 es van realitzar reunio-ns, algunes clandestines, a parrò-quies del Baix Llobregat, que des-

embocaran en una trobada d’uns quaranta sindicalistes a la parròquia de Sant Miquel de Cornellà, on es constituirà una primera comissió que s’autonomenà central. El 20 de novembre del mateix any, a la parròquia de Sant Medir de Barcelona, es produirà la cloenda de les reunions de Cornellà, unes tres-centes persones realitzaran una ass-emblea d’on sorgirà la constitució formal de Comissions Obreres. La creació de la CONC (Comissió Obrera Nacional de Catalunya) el 1966, que tancava el procés organitzatiu, sorgia com a necessitat de coordinació de les diferents comissions comarcals i es con-vertia en el màxim organisme de direcció per a tota Catalunya. Aquest fet, juntament amb la decisió de participar en les mobilitzacions de la Diada de l’Onze de Setembre, mostrava ja des d’un primer moment que CCOO, dins l’objectiu de recuperació de les llibertats de-mocràtiques, també feia seva la lluita per les llibertats nacionals de Catalunya, entroncant així amb la tradició del moviment obrer ca-talà i les seves relacions amb el catalanisme progressista i el republicanisme federal.

Unió General de Treballadors (UGT)El congrés nacional de totes les classes treballadores proposat pel Centre Obrer de Mataró l’any 1887, tingué lloc a Barcelona del 12 al 14 d’agost del 1888, amb

l’assistència de 25 delegats que represen-taven 41 societats obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, on es va decidir la creació de la Unió General de Treballadors (UGT). Amb la victòria del general Franco, la UGT fou de-clarada il·legal, el seu patrimoni confiscat i la seva organització destruïda, però va mante-nir la seva presència com a sindicat clandestí i es reorganitzà a l’exili, malgrat la repressió a què fou sotmesa a l’interior del país (fins el 1953 cinc consells estatals successius fo-ren desarticulats per la policia) i formà part de diversos organismes de l’oposició demo-cràtica al règim franquista. La UGT de Cata-lunya estava dividida a l’exili entre un sector d’influència comunista (PSUC) i un altre de socialista. A partir del 1976 es reconstruí rà-pidament (el 1977 superava els 100 000 afi-liats, només al Principat) amb una orientació moderada i negociadora.

23

Confederació Nacional del Treball (CNT)La CNT és l’hereva directa de la Solidaridad Obrera (1907-1911), un sindicat d’àmbit català que agrupava unitàriament tot el

sector tèxtil de Catalunya i que a la pràcti-ca actuava com a una central sindical. En el seu primer congrés, que es va celebrar del 8 al 10 de setembre del 1911, al Saló de Belles Arts de Barcelona, es va transformar en una central sindical d’àmbit espanyol. A l’interior, malgrat la fortíssima repressió de què fou objecte a partir del 1939 (10 comitès nacionals desarticulats fins el 1945), la Con-federació mantingué una notable presència clandestina, tant en la lluita sindical (60.000 militants a Catalunya l’any 1951) com en l’acció armada antifranquista, i fou la prime-ra força d’oposició a la dictadura fins a mit-jans de la dècada dels cinquanta. A partir del 1970 van sorgir elements lliberta-ris joves i autònoms que, juntament amb els cenetistes “històrics”, van fer possible la re-construcció orgànica de la CNT (Assemblea Confederal de Catalunya, febrer del 1976) i la reaparició de la seva premsa (Solidaridad Obrera, “CNT” a Madrid, “El Llibertari” a Gi-rona, “Catalunya” a Barcelona, “La Colmena

Solidaritat d’Obrers de Catalunya (SOC)Central sindical fundada en la clan-destinitat l’any 1958 com a Solida-ritat d’Obrers Cristians de Catalun-

ya, però tres anys més tard va desaparèixer del seu nom la “C” de cristià i va passar a ser una confederació de sindicats d’activitats (arts gràfiques, tèxtil, metall, etc), amb es-tructuració territorial, a partir de plataformes obreres cristianes. El seu camp d’acció és el Principat de Catalunya, si bé cerca la co-ordinació amb altres centrals dels Països Catalans. Present a l’Organització Interna-cional del Treball des del 1964 i membre de la Confederació Mundial del Treball des del 1959, alguns dels seus membres, juntament amb independents, crearen el curs 1964-65 l’Escola Professional del Clot, a Barcelona, la primera dels Països Catalans. Nacionalis-ta i socialista autogestionària, però indepen-dent de qualsevol opció política concreta, ha tingut una implantació considerable en el sector de serveis (sanitat, banca, ensenya-ment, comerç, hosteleria). Sense perdre la seva identitat, el 1980 s’integrà en la Confe-deració Sindical dels Treballadors de Cata-lunya (CSTC). El 1985 la CSCT es va unir a dues organitzacions sindicals i va néixer la Confederació Sindical Catalana (CSC).

24

SEAT: Avantguarda de la lluita obrera

Des de la seva fundació l’any 1950, la facto-ria de l’empresa SEAT a Barcelona va tenir un pes determinant en la història econòmi-ca, social i política de Catalunya i d’Espanya. La que havia estat creada per ser l’empresa model del règim franquista es va erigir en avantguarda de la lluita del moviment obrer per a la llibertat. Durant gairebé cinquanta anys, SEAT va ser la pedrera de milers de quadres sindicals i polítics que es varen for-jar en la lluita antifranquista. La repressió s’acarnissà especialment en els treballa-dors i les treballadores d’aquesta empresa que van pagar molt cara la seva lluita per

la llibertat. Milers d’homes i dones van patir l’acomiadament, l’empresonament, les tor-tures, les llistes negres i l’exili. El treballador de SEAT Antonio Ruiz Villalba va caure as-sassinat per les bales de la Policia franquis-ta durant l’ocupació de la fàbrica de la Zona Franca el 18 d’octubre de l’any 1971.

Les lluites de SEAT van generar la solidaritat dels veïns i veïnes de barris com Bellvitge (L’Hospitalet), Sant Ildefons (Cornellà), les Vivendes de la SEAT (Barcelona) i de ciutats com Santa Coloma, el Prat o Sant Boi de Llo-bregat, on vivien la majoria dels treballadors

Evolució de la producció de SEAT i del número de treballadors de l’empresa

Vehícles venuts

Treballadors

25

de l’empresa. Els obrers de SEAT van trobar el suport incondicional d’un grup d’advocats laboralistes com l’Albert Fina, en Salvadores i en Solé Barberà i molts altres que van pren-de partit en la lluita contra el règim. Durant aquest període, gairebé cinquanta mil perso-nes procedents d’arreu d’Espanya van treba-llar en algun moment a SEAT.

Molts d’ells ara ja estan jubilats o prejubilats, d’altres es van acollir en el seu moment a les baixes incentivades, d’altres segueixen en

actiu.

El 29 de juny del 2004, un grup de treballadors de l’empresa van fun-dar l’Associació Me-morial Democràtic dels treballadors i treballadores de

SEAT, amb l’esperit de preservar la memòria dels valors de llibertat i solidaritat que van ca-racteritzar aquells anys de lluita clandestina.

Font: Associació Memorial Democràtic dels Treballadors de SAT

27

Dictadura y resistenciaAngel Rozas SerranoPresidente de la Fundació Cipriano García – Arxiu Històric de CCOO de Catalunya

Es necesario recordar una cuestión, y es que la dictadura, se califique como se califique, siempre utilizó la guerra civil como legitimidad de su poder. Después, ciertamente, añadiría la paz y el “desarrollismo” como otras fuentes de legitimidad durante los años sesenta. Pero las autoridades nunca dejaron de ofrecer la guerra civil como referente privilegiada de su his-toria. Fue, de forma sarcástica, el infierno necesario para llevar a los españoles al “paraíso” del catolicismo y del orden. Y es que el franquismo, con Franco en la cama en noviembre de 1975, murió como había nacido, es decir fusilando en septiembre de aquel mismo año a un grupo de jóvenes anti-franquistas.

Por eso están tan empeñados los vindicadores de la memoria del franquismo en tratar de hacer un revisionismo sobre la guerra civil. Necesitan hacerlo para justificar la dictadura, y lo hacen, perdonad la expresión, de forma “garbancera” y de momento, en mi opinión, poco inteligentemente, puesto que se trata de una simple trascripción de mitos y de la versión oficial que mantuvo el régimen. Aunque, también es cierto y preocupante, que estos “neo-franquistas” lo hacen con cierto éxito editorial y de ventas, con el apoyo de determinados medios editoriales y de comunicación, a pesar de que sus productos sean unas “mentiras convincentes” que no son aceptadas por la historiografía más seria sobre estos asuntos, y que de hecho son combatidas por los estudios rigurosos que desde hace tiempo se están llevando a cabo.

Dicho esto, pretendo en este breve espacio exponer brevemente alguna reflexión sobre qué representó, desde mi punto de vista, la aparición de nuevas formas de auto-organización obrera durante los años sesenta al margen de aquel Sindicato oficial llamado el “Vertical”.

La fecha del 20 de noviembre de 1964 constituye un referente en la memoria colectiva de nuestro Sindicato, es decir de Comisiones Obreras de Catalunya, y lo que es más impor-tante, esa fecha también ha pasado a formar parte ya de la Historia de la sociedad catala-

28

na. Muy posiblemente la fecha es lo de menos, pensaréis, y seguramente con razón. Pero existen otras razones para darle alguna vuelta al asunto; porque podría haber también otras fechas donde situar aquel acontecimiento, como por ejemplo en las reuniones preparato-rias llevadas a cabo en los bosques y parajes que rodean Barcelona, en la parroquia de Sant Miquel de Cornellà de Llobregat, meses antes, como en tantas otras iglesias y locales cedidos por los capellanes más comprometidos con la cuestión social, como elípticamente se denominaba durante aquellos años a la “cuestión obrera”. Sin embargo, es posible decir que fue en el teatro anexo de la parroquia de Sant Medir –en la tradicional barriada obrera de Sants- y gracias a personas como el ya fallecido Mossèn Vidal, o amigos que todavía hoy están en la brecha como mossèn Bigordà, y tantas otras personas como ellos. Hace pocos días tuve la suerte de asistir a un reconocido homenaje a Gregorio López Raimundo y al padre Díaz Alegría. A este último lo conocí allá por el año 1964 en una barriada cha-bolista madrileña, la del Pozo del tío Raimundo. En el homenaje que les hizo a ambos la Fundación Alfonso Carlos Comín, fui consciente, o en cualquier caso más consciente, de la importancia que tuvo en aquellos años la confluencia de cristianos y comunistas en la lucha por las libertades. Es decir, los cristianos progresistas no fueron lo que se decía antes “compañeros de viaje”, fueron auténticos protagonistas en el sueño de hacer realidad una sociedad más justa y más libre.

En Sant Medir se dio el impulso a una primera comisión obrera de Barcelona que agrupaba a los trabajadores de distintos ramos de la producción, allí recibiría un impulso inicial que al parecer fue definitivo para tener una presencia y una expresión continuada en la lucha contra la Dictadura franquista, desde la mitad de la década de los años sesenta. Fijaos bien, por otro lado, en qué consistió aquel acto del 20 de noviembre de 1964: fue una reunión de unos 300 trabajadores de los diferentes ramos de la producción discutiendo sobres nuestros problemas laborales y sociales. Aquella era una actividad que formaría parte de lo cotidiano para la mayor parte de nuestros conciudadanos actuales. Hoy se lleva a cabo diariamente en los locales sindicales de Barcelona, de Cataluña y de todo el país. Sin embargo, entonces se hacía en los locales vinculados a un templo religioso, convirtiendo en excepcional aquella actividad. Pero además, para la comprensión de lo que representaba entonces, solamente cabe añadir su contexto: era un momento en que los derechos de reunión, de asociación y de expresión estaban totalmente prohibidos por un régimen basado en la abolición de estos y otros derechos básicos de ciudadanía.

29

Ese es su valor, el que le da sentido a aquellos actos que todavía podemos rememorar. Desgraciadamente, ya vamos siendo cada vez menos quienes podemos hacerlo de forma individual, puesto que ya no están entre nosotros muchos de aquellos trabajadores reunidos en asamblea, al igual que tampoco lo están muchos de los religiosos que nos mostraron y brindaron su apoyo, cediendo los locales que nos negaba el Sindicato Vertical para reunir-nos. Pero podemos recordar en grupo. Podemos ayudar a conformar una memoria colectiva o, mejor, una conciencia histórica y también afectiva de aquellos “desafectos” del régimen, que nos ayude a saber algo sobre nuestra memoria y nuestras identidades.

En la época en que grupos de hombres y de mujeres, de trabajadores, comenzaron a consi-derarse miembros, unidos por ello en las Comisiones Obreras, es decir, va para casi medio siglo, teníamos, es evidente, otro tipo de urgencias históricas, era una urgencia claramente definida, la falta absoluta de libertades. Hoy es la profundización de la libertad con el máximo de igualdad. Sin embargo, las decisiones requerían entonces, y requieren ahora, en muchas ocasiones, la necesidad de conocer, conocimiento y acción, teoría y práctica, presión y nego-ciación, “sindicalismo-de-clase-y-nacional” –todo junto como nos gusta decir a nosotros- son formas, y permitidme la broma, son formas compuestas que han caracterizado a las Comi-siones.

Y es que ¿cómo actuar sobre la realidad que uno no conoce? Es cierto que muchos de nosotros tuvimos que “enseñar aprendiendo” o “aprender enseñando” a otros, por las cir-cunstancias de aquellos momentos. Pero también es verdad que antes que nosotros había muchos otros, aquellos de los cuales es extraordinariamente difícil hablar porque el franquis-mo victorioso se encargó de borrar su pasado y su memoria, consiguiéndolo hasta cierto punto. Pues bien, de muchas de aquellas personas que fueron veladas y oscurecidas por la dictadura también nosotros pudimos, en parte, recoger enseñanzas. Porque antes de actuar debemos conocer, conocer nos acerca a los problemas a los que queremos dar soluciones. Y para ello nos es útil el conocimiento de lo que pasa hoy, y de lo que pasó ayer. Una tarea tal vez gigantesca para una persona, pero una tarea posible para una sociedad civil de per-sonas críticas y organizadas.

No quiero aburriros con análisis de determinados acontecimientos o de ofreceros una inter-pretación sobre fechas y datos, que a mí no me corresponde hacer. Trataré solamente de

30

calibrar y hacer ver el valor de determinadas actitudes. No es mi deseo el apabullar con el dolor y el heroísmo de las gentes que lucharon por las libertades democráticas y nacionales de Cataluña y del resto del país. Debemos, la gente mayor, evitar transmitir una memoria personal anecdótica y nostálgica, evitar caer en las “historias del abuelo cebolleta”. Es un esfuerzo, pero creo que debemos tratar de transmitir las experiencias que tienen utilidad y sentido para las generaciones de hoy, para su vida hoy, para hacer frente a sus problemas que, si bien no son los mismos, son muchos y diferentes a los que nosotros nos enfrentamos durante la dictadura.

Es decir, primero nosotros, a los que nos denominan “testimonios” –cada vez habrá menos- debemos empeñarnos en dar sentido a nuestra vida a través de reflexionar sobre nuestra experiencia vivida, pero después, como han venido haciendo las “Dones del 36” hasta que han podido, o la Asociación de Ex-presos políticos entre otros grupos, como digo, después de tratar de captar el sentido moral de nuestra experiencia creo que sería bueno transmitir ideas y valores que sirvan para actuar sobre el mundo en el que vivimos.

Valores como la solidaridad, el esfuerzo individual y común, la preocupación por la forma-ción y la autoformación, la igualdad en la diferencia, la justicia social, la racionalidad que ponga límite a la irracionalidad y los comportamientos viscerales, y al mismo tiempo nos per-mita ver la complejidad de los fenómenos sociales y del ser humano. En definitiva, se trata de defender el humanismo y el conocimiento racional, frente al ilusionismo de lo simplista, lo engañoso de que nada puede cambiar, la aceptación del valor tal como se nos presenta.

Y ¿para qué empeñarnos en esto? Pues para interpretar los fenómenos que van apareciendo en nuestra sociedad, esta sociedad de la imagen y, paradójicamente, de la opacidad; esta sociedad del cambio vertiginoso y, nuevamente como paradoja, de la involución a través de una mayor desigualdad entre las personas, en nuestra casa más cercana y en el conjunto del Planeta Tierra.

Desde la Fundació Cipriano García – Arxiu Històric de CCOO de Catalunya hemos intenta-do como algunos de vosotros sabéis desde hace más de 15 años impulsar y estimular el conocimiento de nuestra historia reciente, con la idea de que es necesario –es posible que cada vez sea más necesario- ver de forma rigurosa e imparcial cómo, con quiénes y qué re-

31

presentó la construcción de la democracia en nuestro país ¿cómo entender si no qué puede representar hoy su mantenimiento y fortalecimiento?

Pero la idea que debemos desterrar la gente de más edad, y yo pienso que todos, es la de exigir las gracias a las nuevas generaciones por lo que hicimos. Y debemos ser sinceros, lo que hicimos no lo hicimos por ellos, lo hicimos por nosotros en primer lugar, y después también posiblemente pensando en ellos. Sin embargo, tal como he comentado con algún amigo de forma reciente, es muy probable que sea cierto lo que una alumna de enseñanza secundaria expresó en un aula: ella había nacido aquí, en la democracia que hoy existe en nuestro país, y no tenía porqué dar las gracias reverentemente a nadie, porque ella forma parte de esto, aunque posiblemente no esté del todo satisfecha con lo que tenemos.

Nosotros luchamos por la democracia, pero no podemos pensar que hemos sido quiénes se la hemos dado a los jóvenes, ellos han nacido en ella y, por consiguiente, es tanto de ellos como nuestra. La democracia parlamentaria tiene un gran valor, pero no debemos considerar que es un valor en sí misma, porque la democracia –por la que luchamos, insisto- tenía otra forma, contemplaba otro tipo de participación, aspiraba a ser la combinación de la mayor li-bertad con la mayor igualdad, como en repetidas ocasiones ha insistido el historiador Josep Fontana. Y eso posiblemente todavía no ha llegado. Otros tendrán que luchar para tratar de hacerlo posible. Nuestra experiencia muestra que existen posibilidades para que ello sea así.

“La lucha contra el poder es una lucha de la memoria contra el olvido”, como ha dejado escrito el novelista europeo Milan Kundera. Por tanto, debemos considerar, entonces, que dignificar a las víctimas de la guerra civil, y también de todas las guerras, es una tarea nece-saria y justa. Esto, sin embargo, no nos permite ignorar las tareas que nos quedan para con las víctimas que esperan en el futuro, porque centrarnos de forma exclusiva en otras puede conducir a legitimar un presente repleto de problemas. Cuando en realidad, desde mi punto de vista, la idea fundamental que debemos transmitir a partir de nuestra experiencia es que lo que existe no existe de forma “natural”, imperturbable e imperecedera. Lo que existe es la construcción del ser humano en sociedad, lo construído a través de la historia. Es producto de nuestros actos, eso sí, a partir de elevados grados de incertidumbre y de condicionantes. Pero al fin y al cabo la historia la hacen las mujeres y los hombres, aunque su resultado no sea siempre el que se busca o desea.

33

Las Comissions de Solidaritat de Catalunya y la Memoria HistòricaAdoni González Mateos

Lamentablemente, continúa siendo normal que se olvide en la recuperación de la Memoria Histórica el importante papel jugado en la lucha contra la dictadura franquista por las Co-missions de Solidaritat de Catalunya.

Sin saber sobre qué base, incluso importantes dirigentes de partidos y sindicatos (curio-samente y generalmente varones), han menospreciado el papel que desempeñaron sus integrantes (curiosamente y generalmente con predominio de mujeres y tal vez por eso) y organizaciones tildándolas casi de “hermanitas de la caridad” y en las que se integraban aquellas personas que no querían correr riegos.

Sentar a la mesa un pobre el día de Navidad es caridad, mantener una estructura para que ningún trabajador tenga que humillarse y él y su familia -compañer@ e hij@s-, se sientan protegidos en caso de represión: médicos, escuela, abogados, etc. y que él pueda sin esa terrible presión seguir luchando, es solidaridad. Pero, insisto, algunos dirigentes no lo veían así.

Y sin embargo, varios miembros de las comisiones de solidaridad, por ello precisamente, sufrieron represión y cárcel.

Sirva como ejemplo la abogada María Antonia Pelauzi, detenida por la Brigada Político So-cial a raíz de una reunión que se estaba llevando a cabo en el Hotel Majestic de Barcelona el 7 de Mayo de 1976 con varios miembros de las Comissions y la prensa. Procesada, la muerte del dictador le evitó ingresar probablemente en prisión, aunque, como decíamos, otros componentes de las Comissions no tuvieron tanta suerte.

34

Estos ejemplos muestran la diferente valoración de la importancia que de las Comissions de Solidaritat hacía la dictadura y algunos miembros de la oposición y que, a veces, de su per-manente olvido, parece ser que ha quedado impregnada la Memoria Histórica.

La Solidaridad, en mayúsculas, es otra forma de resistencia contra la explotación y la dicta-dura. No es por ello extraño que, con la aparición de la industrialización y sus clases enfren-tadas, burguesía y proletariado, aparezca la solidaridad y de la que se tiene en Catalunya la primera referencia organizada en España en 1.840. En Catalunya, y en concreto en la ciudad de Badalona, se tiene noticias de su aparición ya en el año 1.842. Tampoco es ajeno a ella que el primer periódico de la clase obrera, y no por casualidad, fuera titulado “Solidaridad Obrera” y que el franquismo transformó en “Solidaridad Nacional”.

Con la derrota de la República por el fascismo, inmediatamente se puso en marcha la solida-ridad para acoger, esconder o ayudar a pasar la frontera a los persiguid@s. Durante esos pri-meros momentos merece especial mención y hay que destacar a Carmen Giménez Tonietti, quién, desde el tristemente famoso “Campo de la Bota”, trasladaba valiéndose de un carretón y su propio esfuerzo físico los cadáveres de los ejecutados hasta el cementerio de Montjuïc.

¿Por qué se crean?

Los Estados poseen aparatos represivos que emplean tan a fondo como las circunstancias se lo permiten. Y los patrones reprimen mediante sanciones, despidos y “listas negras”.

Es para protegerse de tal acoso que la oposición activa precisa de una “retaguardia” que les permita sobrevivir y paliar en lo posible el desamparo en que queda la familia del represa-liad@, pues la represión no sólo la vive él cuando sobrevienen el paro o la cárcel y es gracias a la solidaridad que el luchador/ra se encontrará con menor resistencia interna – familiar – si desea volver a la “primera línea”.

El grado de conciencia en un luchador/a cuya familia se ha hallado desamparada debía en ocasiones bordear la mística revolucionaria, de lo contrario, y no por falta de comprensión o deseos, se perdían definitivamente para la lucha anti-franquista.

35

La Solidaridad es por tanto una actividad política cuyo nacimiento puede situarse en un cierto momento y en determinadas condiciones. Nace en el momento en que se produce la represión fascista y en respuesta inmediata a ella.

Siendo el valor cualitativo, ético y moral de la Solidaridad idéntico tanto si se producía en Asturias o en el País Vasco que en Burgos o Ávila; en Sants o Nou Barris que en el Eixample o Pedralbes; en SEAT o la Maquinista Terrestre y Marítima que en un taller de reparaciones o imprenta, cuantita-tivamente e individualmente respecto al/la represaliad@, el resultado podía ser el mismo –incluso mejor materialmente– en el Eixample que en Sants, pero las Comissions de Solidaritat jugaban, entre otras, la misión de equilibrar mediante la redistribución, la igualdad y equidad entre los/las represaliad@s.

Las Comissions de Solidaritat no nacieron “sólo” con un carácter defensivo:

Proteger a los/las luchadores/as y sus familias de sus opresores, también por su propia esencia, combatir la dictadura, organizando, estructurando y coordinando en lo posible los medios y perso-nas dadoras y receptoras de la solidaridad.

Para llevar a cabo esta tarea un grupo de personas tomaron la decisión de constituirse en ocasión del Estado de Excepción de 1.969, en la firme retaguardia de los/las luchadores/as anti-franquistas.

Sus actividades más importantes, que no las únicas, eran:

La ayuda a los represaliad@s despedid@s o encarcelad@s, y ésta podría ser económica, jurídica, moral, médica, etc.

Extender la ayuda a sus familiares, sin excepciones ni distinción de creencias.

Mantener a la sociedad lo más y mejor informada posible de la situación de los represaliados ac-tuando públicamente siempre que fuera posible y sin valoraciones ideológicas.

Extender sus actividades y mantener contactos con otras organizaciones que promovieran los mis-mos fines y objetivos.

36

Por neutralidad apartidaria, que no políticas, las Comissions de Solidaritat de Catalunya es-taban integradas por personas de distintos grupos sociales, económicos e ideológicos, per-mitiéndose la incorporación a todas las personas, sectores, núcleos y organizaciones que compartieran los puntos anteriormente expuestos.

¿Cómo estaban organizadas?

Las Comissions de Solidaritat conformaban varios grupos de trabajo:

Boletín: encargado de redactar y confeccionar el boletín informativo de las CC. De SS. Y era el único grupo que funcionaba en condiciones de clandestinidad.

Colonias: su misión era organizar las vacaciones de los hijos de los represaliados trasladán-dolos a Francia e Italia, principalmente, Rumanía y en la entonces República Democrática Alemana.Económico: llevaba el control de entradas y salidas económicas.

Festivales: llevaba a cabo distintos actos culturales en los que participaban la casi totalidad de cantautores de España y, naturalmente y en particular, de Catalunya.

Internacional: cuidaba de las relaciones con organizaciones del resto del mundo con Cata-lunya, en particular Amnisty Internacional y el Comité Informatión et Solidarite avec l’Espagne (CITE).

Material: se procuraba y redistribuía toda clase de objetos artesanos para la recaudación económica: llaveros, calendarios, posters, cancioneros, etc.

Plásticos: mantenía relaciones y obtenía obra plástica de pintores, ceramistas, etc.

Prisiones: procuraba mantener el mayor contacto posible con los presos, ya fuera perso-nalmente, lo que no era siempre fácil, o con sus familiares, para atender a sus necesidades materiales y jurídicas, o para facilitarles abogado si carecían de él.

37

Relaciones ciudadanas: su función era la de mantener relaciones lo más fluidas posibles con colegios de abogados (de gran importancia), ingenieros, médicos (cuya aportación también fue muy importante), entidades cívicas, personalidades; Universidades de Prada y Vic, etc.

Prensa: recogía y proporcionaba toda la información posible a los profesionales de los me-dios de comunicación por si era factible su publicación.

Universidad y centros de enseñanza: se cuidaba de mantener las relaciones en particular con el Sindicato Democrático de Estudiantes de Barcelona (SDEUB), así como centros de ense-ñanza media y personas relacionadas con la cultura en general.

Para llevar a cabo tal ingente tarea las Comissions de Solidaritat de Catalunya se extendían por diez barrios o distritos de Barcelona y 32 poblaciones además de la propia Barcelona; decenas de parroquias; institutos y facultades; decenas de sacerdotes; cantautores, cineas-tas, actores, artistas plásticos; Colegios de Abogados, Arquitectos, Médicos, Ingenieros; Aso-ciaciones de Vecinos y Culturales; Derechos Humanos; Pax Cristi; Agermanament; Justicia i Pau; Obispado de Barcelona y Monasterio de Montserrat que en todo momento procuró dar cobertura e incluso, estos últimos, ayudar al traslado al exterior de algunas de las personas cuya estancia aquí ya era peligrosa.

Se mantuvieron relaciones permanentes con otros grupos del Estado español: Fondo Unido Solidario, Socorro Rojo; Comité Anti-Represivo, FOSOA y Comité de Solidaridad y Lucha de Asturias; Comisión Pro-Amnistía del País Vasco; y las Comisiones de Solidaridad existentes en otros puntos del Estado español.

Internacionalmente se mantuvieron relaciones con: Comité International de Solidarité avec l’ Espagne (CISE) y Secours Populaire François (SPF) (Francia); Amnisty International (Gran Bretaña); Comité de Ayuda y Solidaridad con los Presos Políticos y Sociales de España (RFA); Comitato Espagna Líbera (Italia); Brigadistas Abraham Lincoln (USA); Comité Pro-España (Suiza): Operación Fuego (Bélgica), Canadá, Méjico, Argentina, Venezuela, etc.

Fueron, de modo involuntario si se quiere, precisamente las Comissions de Solidaritat, por su composición y naturaleza, las que crearon el germen de la Assemblea de Catalunya cuando,

38

al requerir en alguna ocasión la presencia en sus reuniones de los dirigentes de la oposición para que nos ayudaran a (re)orientar y optimizar las tareas emprendidas, lo que creó la nece-sidad de un mayor encuentro entre todas las fuerzas opuestas al franquismo.

¿Es posible creer que muchos luchadores/as, dirigentes y militantes, de tantas organizacio-nes, hubieran podido llevar a cabo parte de sus actividades si detrás no hubiera existido esa “retaguardia” que constituyeron las Comissions de Solidaritat de Catalunya?

Sin embargo, siempre ha sido la gran olvidada ¿Es que acaso no forman parte de esa Memo-ria Histórica?

Tal vez para ellas también ha llegado el momento de formar parte de la misma.

Els Advocats Laboralistes

41

Durant la dè-cada dels 60 i els 70, la lluita del mo-viment obrer a Catalunya estava total-ment impreg-nada d’un fort sentiment de

clandestinitat. Una de les estructures més importants del règim franquista va ser des del primer moment la institució judicial. Els jutges i fiscals ac-tuaven com a instruments del règim i aplicaven de manera arbitrària les lleis en funció dels interessos de classe que representaven.

Les Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona de l’àrea metropolitana van jugar un paper molt im-portant en les lluites per millorar les condicions de vida a les barriades obreres. De la mateixa

manera que en l’àmbit sindical, la clandes-tinitat condicionava la vida i la lluita diàries dels barris i es tornava imprescindible trobar la complicitat de sectors socials que no te-nien les mateixes problemàtiques però que compartien similars anhels de democràcia i llibertat.

En aquesta lluita soterrada van interve-nir molt directament un grup d’advocats laboralistes que, des de la seva pràctica diària, es van posicionar en favor dels tre-balladors/es i van participar activament en

l’assessorament legal.

Destaquen, entre molts altres, l’Antonio

Martín, l’Antonio Cuenca (un dels pio-ners en la defensa legal

dels treballadors, fins i tot davant el Tribunal d’Ordre Públic), l’Albert

Fina i la Montserrat Avilès (advocada laboralista del mític despatx Fina-Avilès

que tant va significar per al moviment obrer de Catalun-

Els Advocats Laboralistes

42

ya i que va ser empresonada en la deten-ció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya), en Francesc Casares, en Lluis Salvadores, en Marc Viader, en Joan Riera, l’Elvira Po-sada, en José Mª Gasch, la Manuela Car-mena, en Pep Manté, en Francesc Gallisá, en Jordi Pujol, en Rafael Serra, en Santos Valladolid, en Gil Matamala, en Francesc Fortuny, en Herman Pesqueira, la Felipa Español, en Miguel García, la Nuria Sos-tre, la Montserrat Segura, la Teresa García, l’Antoni Farre, en Rafael Calderón, l’Ignasi Doñate, l’Araceli Aiguavives, en Leopol-

do Espuny, en Josép Mª Pedret, l’Alfredo Bienzobas, l’Ignasi de Gispert, la Luisa Molina, l’Ana Mª Pibernat, la Montserrat Comas, la Neus Casajoana, en Rafael del Rosal, l’Habrel, la Montserrat Castelló i en Rodolf Guerra.

Són només alguns dels noms de les per-sones que per solidaritat, responsabilitat i coherència van assumir un risc que molts altres van defugir. Noms que encara avui no han obtingut l’agraïment i el reconeixe-ment públic que es mereixen.

43

Testimonio y homenaje al colectivo de Abogados laboralistasFrancisco Ruiz AcevedoPresidente de la Asociación para la memoria histórica y democrática del Baix Llobregat

Mi intervención no la hago en calidad de abogado, que no lo soy, pero puedo testimoniar el importante papel de este colectivo durante la dictadura franquista por mi relación personal con algunos de ellos y porque compartimos los sótanos de la JSPB y la cárcel Modelo de Barcelona.

Mi primer contacto con algunos componentes del colectivo de abogados laboralistas fue a finales de 1967, como consecuencia del expediente de crisis de la empresa Rockwell Cer-dans de Gava, que afectaba a la totalidad de la plantilla compuesta por 600 trabajadores.

La asociación democrática de técnicos y cuadros de empresas se reunía en los locales de los amigos de las Naciones Unidas. De este colectivo de profesionales se formó el equipo que asesoraría a la representación sindical de los trabajadores. Lo formaban Albert Fina y Montserrat Avilés como abogados, Santiago Ponseti como economista y Joseph Cornet en calidad de ingeniero industrial.

Fue el primer precedente en Catalunya en que los trabajadores eran asesorados en un ex-pediente de crisis al margen del sindicato vertical. El informe réplica del Jurado de empre-sa causó un notable impacto en la Delegación de Trabajo. Albert y Montse participaban en las reuniones del jurado con la empresa, con los inspectores de la Delegación de Trabajo y en las múltiples asambleas celebradas por los trabajadores. Finalmente, y después de

44

cinco resoluciones favorables, los trabajadores fueron despedidos e indemnizados el 31 de Enero, pocos días después del estado de excepción el 24 de Enero de 1969.

El 3 de Marzo de 1971 tuvo lugar el juicio contra Francisco Ruiz y Antonio García, acusa-dos por la policía de “desacato a la autoridad”, por negarse a presentarse en la JSPB para prestar declaración. Nuestros abogados defensores fueron Albert y Solé Barberá. El juez Belloch, padre del que posteriormente fue Ministro de Justicia en el gobierno socialista, dictaminó nuestra absolución. Unos 600 trabajadores del Baix Llobregat se concentraron en el interior del juzgado, sin que la policía interviniese.

Como consecuencia de los sucesos de SEAT del 13 de Diciembre de 1971, la BPS irrum-pe en el despacho laboralista de la calle Bailén de Barcelona, apropiándose de numerosa documentación, y detiene a Albert Fina, Mari Carmen Rueda y Francisco Ruiz, que estaba colaborando en la instalación de un nuevo despacho de la calle Caspe. Ascensión Soler fue detenida en su domicilio, y Montse logró escaparse. Otros clientes también fueron tras-ladados a la JSPB. Todos salimos en libertad provisional excepto Albert y Ascensión, que fueron ingresados en la cárcel Modelo.

Durante los interrogatorios la BPS les acusaba de ser los responsables del conflicto de SEAT, en el que la policía asesinó al obrero Antonio Ruiz Villalba el 18 de Octubre de 1971, así como dar cobijo en su despacho a las reuniones de la CC.OO. de fábrica. Pero el asalto y las detenciones en el fondo tenían una mayor trascendencia. Se trataba de una advertencia, una seria amenaza a todos los abogados laboralistas para, con ello, paralizar o eliminar el importante apoyo que tenía el movimiento obrero al margen de la organiza-ción sindical de la CNS. Yo escuché los malos tratos infringidos a Albert y las amenazas de que no saldría con vida de las dependencias de la JSPB. Más adelante, por pistoleros del sindicato vertical, serían asesinados cuatro abogados laboralistas de la calle Atocha en Madrid.

El domingo 28 de Octubre de 1973 la policía detiene y encarcela a los 113 de la Assemblea de Catalunya. Entre ellos se encontraban los abogados: Albert Fina, Montserrat Avilés, Enric Leyra, Consuelo Maqueda, Magda Oranich, Agustí de Semir, Josép Soler Barberá y Ascensió Soler. Nuestra permanencia en prisión coincidió con la muerte del Almirante Ca-

45

rrero Blanco por parte de ETA y la estancia de Puig Antich, que en el mes de Marzo de 1974 sería ejecutado a garrote vil en la cárcel Modelo de Barcelona. La Dirección General de Seguridad nos impuso multas cuyo importe total ascendía a 13.890.000 pesetas del año 1973. Después de tres días de tensión e incertidumbre, el General Franco nombra como Presidente del gobierno a Carlos Arias Navarro, apodado “el carnicero de Malaga”.

En Marzo de 1975 se celebra el juicio por los sucesos de SEAT. El fiscal del TOP solicita las penas siguientes; Albert Fina 8 años, Montserrat Avilés 5 años y penas que oscilaban de dos a cinco años para los trabajadores Carles Vallejo, Isabel López, Adriano Maseda, An-tonio Berrocal, José Marín, Florencio Santos, Pedro López y Armando Gómez. El abogado defensor fue el Decano del Colegio de Barcelona, Carles Coll de Carreras. Todos fueron absueltos.

El importante papel que desarrolló este valioso colectivo de abogados en el movimiento obrero y vecinal es impagable. El asesoramiento laboral y jurídico, la defensa en el TOP ante las arbitrariedades y la represión ejercida por la dictadura, la lucha por los derechos humanos ante los casos de torturas y asesinatos, por la abolición de la pena de muerte, la amnistía política y sindical, por la libertad y la democracia fue una constante que algunos pagaron con la cárcel y su propia vida.Durante años han estado en cuerpo y alma al servicio de todos los que padecieron la re-presión patronal o policial, incluidos domingos y fiestas de guardar. Desde luego no se hi-cieron ricos, y en más de una ocasión de dificultades económicas los trabajadores del Baix Llobregat les echamos una mano recolectando dinero para poder pagar a los empleados del despacho laboralista. Es triste decir que, junto con el movimiento obrero y popular, son los parientes pobres de la memoria histórica. El colectivo de abogados laboralista se ha ganado a pulso con su entrega desinteresada, labor sacrificada y arriesgada un sitio hol-gado en la memoria histórica, y puede ser una herramienta valiosa en el memorial demo-crático. Esa es una de las pretensiones de este seminario que le dedica la Confederación para la memoria histórica y democrática de Catalunya.

De relevancia podemos calificar la gran aportación de Antonio Martín, abogado laboralista natural de Écija (Sevilla), que participó en la defensa de los trabajadores en el conflicto de Elsa y en la constitución de numerosas asociaciones de vecinos de Barcelona y el área

46

metropolitana que, junto al movimiento obrero, fueron la clave de los movimientos sociales antifranquistas más importantes en Catalunya. Con sus movilizaciones sentaron las bases, en la mesa de negociación, de la reforma política de la dictadura a la democracia.

Estas breves líneas son como recuerdo, testimonio y homenaje a este colectivo de hom-bres y mujeres que lo dieron todo a cambio de nada. Permitidme que cite el resto de sus nombres para que no caigan en el olvido:

Antonio Cuenca, Francesc Casares, Lluis Salvadores, Marc Viader, Joan Riera, Elvira Po-sada, José Mª Gasch, Manuela Carmena, Pep Manté, Francesc Gallisá, Jordi Pujol, Rafael Senra, Santos Valladolid, Gil Matamala, Francesc Fortuny, Herman Pesqueira, Felipa Es-pañol, Miguel García, Núria Sostre, Montserrat Segura, Teresa García, Antoni Farré, Rafael Calderón, Ignasi Doñate, Araceli Aiguavives, Leopoldo Espuny, Josép Mª Pedret, Alfredo Bienzobas, Ignasi de Gispert, Luisa Molina, Ana Mª Pibernat, Montserrat Comas, Neus Ca-sajoana, Rafael del Rosal, Habrel, Montserrat Castelló y Rodolf Guerra.

El paper de la immigració

49

El paper de la immigració

Lentament, el règim franquista va ha-ver d’abandonar l’autarquia i obri-se a l’economia liberal per poder fer front als nous reptes. D’aquesta manera, Espanya i, especial-ment, Catalunya, van anar sortint de la ne-gra nit de la postgue-rra i del racionament. Milers de persones es van veure abocades a migrar, dins i fora d’Espanya, obligades a viure a un altre lloc, a lluitar per la supervivència i a treballar en condicions molt dures. Els que van marxar a l’estranger van tornar temps més tard amb força estalvis en forma de divises. Els que es van quedar a Catalunya, van enviar bona part dels seus ingressos als seus po-bles d’origen. Aquest esforç gegantí de la societat espanyola va ser el factor decisiu de l’avenç econòmic del segon període

franquista que es va presentar des dels ins-truments de propaganda del règim com el “Milagro Español”.

La immigració cap a Catalunya durant els seixanta i setanta va as-solir xifres rècord. Du-rant els 60 hi va haver un autèntic despobla-ment de les zones ru-rals de l’Estat espanyol i de màxima concen-tració en les àrees ur-banes i industrials, ara

ja metropolitanes, al voltant de Barcelona, Madrid, València o Bilbao. A Barcelona, al costat de Badalona i l’Hospitalet, les pobla-cions de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besós i Cornellà, entre d’altres, van esdevenir veritables ciutats dormito-ri dels que treballaven a Barcelona i, poc a poc, també nous enclavaments de polí-gons industrials.

50

Durant la segona meitat dels anys cinquan-ta s’havia produït un viratge en la política franquista que havia obert la porta a les mi-gracions interiors i que es va enfocar activa-ment a la construcció d’habitatges. Aquesta nova direcció es va consolidar a partir de la creació del Ministerio de la Vivienda, l’any 1957. Malgrat l’aparença d’un tomb social en les polítiques del règim, la construcció resultava un negoci privat altament especu-latiu i, per això, molt rendible. Es va cons-truir per tot arreu sense cap mena de pla-nificació real dels usos del sòl i malmetent l’entorn rural i paisatgístic, però per damunt de tot es va construir malament: zones ina-dequades i sense condicionar, manca com-pleta d’urbanització i de serveis, materials de pèssima qualitat… Veus crítiques se’n feren ressò ben aviat.

Dibuix anònim d’un exiliat a França

L’abandonament massiu de les zones rurals cap a les grans ciutats va ser la única sortida de mi-

lers de persones per fugir de la misèria

51

Una experiència per al futur?La immigració en la lluita antifranquista i la formació de la Catalunya democràtica

Luís JuberíasCo-coordinador de l’Escola Permanent sobre Immigració de la Fundació Pere Ardiaca

En aquestes línies em proposo situar una sèrie de reflexions sobre l’experiència de la immigra-ció durant el franquisme, amb especial atenció a la seva articulació a la societat que els acollia a través de la seva incorporació a la classe obrera, al moviment obrer i a la lluita antifranquista.Cal tenir present que en aquest mateix llibre i en altres obres existeixen estudis de caràcter científic, que des de les disciplines històrica, econòmica i sociològica, analitzen amb cura i rigorositat les diferents etapes del període esmentat, i les característiques de la immigració d’aquell moment. És per això, que aquestes reflexions són més elements per al debat, a des-envolupar i discutir, que no pas tesis acabades. Les afirmacions dures i consistents en què es basa l’argumentació que segueix, són deutores de la historiografia a l’ús i no pas d’una recerca de certa profunditat que inclogui l’estudi directe de fonts primàries.En conseqüència, si algun sentit té la mirada sobre el passat que es proposa en aquest treball és per poder extreure elements per pensar estratègies d’integració dels nouvinguts a la Cata-lunya de principi de segle, en la perspectiva de la recomposició de la subjectivitat de la classe treballadora després de la crisi industrial i la reestructuració de l’activitat econòmica que van seguir a l’assoliment de la democràcia.

La immigració durant el franquisme

La immigració ha estat bàsica en la configuració de la Catalunya nació, així com en les evolucio-ns de la seva activitat econòmica. D’una banda, la situació geogràfica ha accentuat el caràcter de cruïlla, essent Catalunya una terra de pas i de trobada, d’altra la immigració, local i estatal, ha pogut proporcionar mà d’obra per poder fer les revolucions industrial i urbana, en les seves successives fases.

Centrem-nos en la immigració espanyola i d’extracció agrària que va afluir a Catalunya durant el franquisme des d’Andalusia, Extremadura, Múrcia, Aragó, València, Galícia i les dues Castelles.

52

Segons la Carme Molinero, un 63’9% del creixement de la població durant aquells anys, en un context de creixement demogràfic sense precedents, provenia de la immigració (i, a més, una gran part de la natalitat és, també, atribuïble a famílies immigrades).

Aquesta immigració es produeix ja, malgrat els obstacles que posava la dictadura, des dels anys 40, però és a partir de la dinamització econòmica que es produeix amb la fi de l’autarquia, amb el Pla d’Estabilització del 59 i l’apertura econòmica, que el flux migratori es dispara amb la demanda de força de treball com a motor. És el dinamisme de la indústria i el caràcter industrial de Catalunya el que provoca aquest enorme moviment de població.L’elevada demanda de mà d’obra (que reforçava la posició de mercat dels treballadors i feia exigible un augment dels salaris), combinades amb la carestia de vida i les condicions dels barris obrers, van ser la base sobre la que poc a poc es va anar imposant una dinàmica de mobilització social per la dignificació de les condicions de vida i de treball dels treballadors, en una grandísima part, d’origen industrial. Aquesta mobilització dels treballadors va ajudar a con-figurar una consciència de classe, una reconstrucció de la classe per a si amb uns interessos comuns i una lluita comú.

No van ser aliens a aquest procés tres factors molt importants, un d’objectiu i dos de subjectius:

El primer factor enunciat té a veure d’una banda amb la dimensió dels centres productius -de caràcter bàsicament industrial- que anaven a alimentar aquests nouvinguts (que permetia l’educació de quadres i la força mobilitzadora necessària), i de l’altra amb la seva centralitat en la vida sòcio-econòmica. Un paradigma seria la SEAT, un petit univers de desenes de milers de treballadors. També molta gent treballadora anava a parar a activitats menys centrals com empreses menors i subsidiàries o al sector serveis (restauració i taxi), però el cas és que una part dels treballadors nouvinguts van passar a ocupar un lloc central social, econòmicament i, com després veurem, políticament.

El segon factor al que em referiré és el caràcter “polític” d’una bona part dels immigrants, que no només van ser empesos a la immigració per l’augment demogràfic al camp i l’agreujament de la misèria secular, sinó que haurien, segons diversos estudis historiogràfics, fugit del fran-quisme: de l’exclusió quotidiana i l’ofec que vivien dia a dia als seus llocs d’origen. Haurien anat a l’entorn urbà a la recerca d’anonimat i fugint de les conseqüències que la seva desafecció

53

més o menys intensa al règim feixista tenia. Això hauria proporcionat quadres al moviment obrer i hauria facilitat la seva politització, l’organització de la lluita econòmica quotidiana i la seva arti-culació amb el projecte polític democràtic i antifranquista.

El tercer factor és el paper de les organitzacions de la resistència antifranquista present al país, el nucli de la qual el constituïa el PSUC, que fruit de la repressió, es componia per igual d’antics militants (com en Josep Serradell “Roman”) i nous militants procedents del PCE (Miguel Núñez, Gregorio López Raimundo). M’atreviria a afirmar que la primera experiència d’integració dels immigrants i recomposició “nacional” es va produir en aquests nuclis de direcció de la resistèn-cia. Aquesta mateixa unitat es va produir a tots els nivells, evitant una fractura ètnic-cultural entre els treballadors. La constitució de les Comissions Obreres, que era alhora moviment sindical i moviment sòcio-polític de lluita antifranquista, va representar un instrument d’organització de la classe obrera, on s’enquadraven els seus millors líders fos quina fos la seva procedència. Quan, per avatars del procés de transició, es van convertir en sindicat ho van fer sota el nom de Comissió Obrera Nacional de Catalunya, i el seu Secretari General i molts dels màxims dirigents procedien de la immigració definint-se com a sindicat nacional i de classe.

Hegemonia de la classe obrera en el projecte democràtic

Aquesta mobilització del moviment obrer a la fàbrica i al barri per la dignificació de condicions de vida i de treball va estar lligada a la reivindicació de la democràcia i la lluita contra la dicta-dura, convertint-se la classe obrera en la seva avantguarda. L’organització del moviment obrer a les Comissions Obreres i al moviment veïnal, la seva activitat de resistència i contestació van ser la base d’aquesta posició.

Sobre aquesta base, el PSUC, partit obrer i en què s’organitzava el nucli clau del moviment obrer, va articular una hegemonia, és a dir, un lideratge de la majoria de la resta de classes socials, exercint els seus militants un paper d’orientació intel·lectual i cultural en tots els àmbits de la societat civil, produint alternativa al franquisme en totes les instàncies de la societat civil (col·legis professionals, universitat, cercles de mestres, d’advocats, etc..). El PSUC, provinent de l’experiència de la guerra civil però que al I Congrés del 1956 havia sancionat una política de reconciliació nacional en què donava a la lluita antifranquista una nova dimensió i un nou impuls (deslligant la lluita per la democràcia de la guerra de defensa de les institucions republicanes

54

de l’alçament feixista) i havia iniciat una estratègia de contacte amb l’activitat quotidiana i orga-nització en base a les lluites reals.

Aquesta majoria social antifranquista va acabar expressant-se en l’Assemblea de Catalunya, institucionalitat alternativa i rupturista. El feixisme estava en minoria a Catalunya: la majoria de la societat catalana havia trencat amb ell. No obstant, l’esperança d’una ruptura política amb l’Estat feixista no es va poder produir, a causa del context internacional de Guerra Freda (en aquest punt són molt interessants les anàlisis d’en Joan Garcés), la diferència de la correlació de forces a Espanya i el pacte del sector més intel·ligent del franquisme (que veia la pèrdua de suport de la dictadura i copsava la necessitat per a la burgesia i una part de l’oligarquia d’una apertura i liberalització econòmica) amb la majoria del bloc antifranquista, fracturant-lo per de-rivar en una transició a la democràcia que va donar lloc a un nou consens i a un canvi en els camps polítics.

Però, i malgrat el sentiment subjectiu de frustració d’una gran part dels lluitadors i lluitadores en aquells moments, cal reconèixer que la ruptura de la societat catalana amb el franquisme, tal com indica l’Andreu Mayayo, va expressar-se en un fet tan rupturista com el retorn de l’exili del President de la Generalitat, en Josep Tarradellas, i la restauració de l’única institució de legitimitat republicana que es va produir a la transició: la Generalitat de Catalunya. Podríem afegir que les primeres eleccions democràtiques van fer palès que mentre a Espanya guanyava la UCD enca-pçalada pel president del darrer govern franquista, a Catalunya s’havia produït un trencament amb el franquisme, ja que els seus hereus polítics (AP i UCD) eren clara minoria a la política catalana enfront les esquerres i una dreta nacionalista de pedigrí antifranquista i democràtic.

“És català el que viu i treballa a Catalunya”

Malgrat aquesta desfeta del projecte rupturista, l’hegemonia del projecte antifranquista va deixar a Catalunya elements de caire ideològic molt importants i que són un bagatge polític molt important per afrontar els reptes de la nova immigració internacional que vivim des de la dècada dels 90. El nou projecte nacionalista burgès va assumir, de manera certament contradictòria i inconseqüent, bona part de l’imaginari antifranquista. En concret, entre les idees que van perviure i encara ho fan, i que poden tenir rellevància per la forma com ens adrecem a la immigració internacional i a la diversitat cultural, n’hi ha una que és clau: “ És català qui viu i treballa a Catalunya”.

55

Aquests conceptes de catalanitat i nació, encara que han perdut força pel que fa al moment de la seva formulació, ocupen el centre del discurs compartit. Aquesta concepció oberta de nació, com a configuració històric-social dinàmica, pròpia de l’esquerra emancipadora ha estat assu-mida per la dreta nacionalista, fins al punt que després de 23 anys de pujolisme molts catalans li atribuirien l’autoria al mateix líder de Convergència i Unió. Les contradiccions del projecte na-cionalista burgès són paleses, entre el que predicaven i el que feien: una política cultural tanca-da i essencialista, basada en una visió historicista i conservadora. En tot cas, la deriva etnicista mai no ha estat un problema i els nacionalistes més ortodoxos afegirien a aquesta concepció un “qui vol ser-ho”, que es concretaria en l’exigència d’una voluntat de ser assimilat. En la versió més conservadora d’aquesta concepció no es tractaria tant de preocupar-se si un és negre o magribí, sinó si parla català i balla sardanes.

La reestructuració productiva, la nova immigració i la recomposició de la subjectivitat de la classe treballadora

La crisi internacional del capitalisme iniciada 70 va fuetejar l’economia espanyola a mesura que s’obria. Durant els 80 la crisi de la indústria va colpejar les bases més sòlides del moviment obrer (les grans empreses industrials) i el treball es va convertir en un bé escàs, amb unes elevadíssimes taxes d’atur. L’estructura productiva va modificar-se radicalment, terciaritzant els treballadors. Paral·lelament, el pacte de la transició, el triomf de les tesis neoliberals i l’ofensiva ideològica de les elits capitalistes i imperialistes, el trencament del pacte keynesià de postgue-rra entre capital i treball i, per últim, l’esfondrament de la Unió Soviètica, van debilitar la posició cultural assolida durant la lluita antifranquista. El moviment obrer va perdre capacitat de mobi-lització i d’iniciativa. La classe treballadora es va desarticular objectiva i subjectivament fins a arribar a perdre consciència de tal classe.

Després de la reestructuració productiva que va seguir a la crisi, la nova classe treballadora es troba majoritàriament en el sector serveis, treballa en unitats productives més petites i està molt fragmen-tada pel que fa a les seves condicions de vida i de treball: primer primava l’antinomia treballadors i aturats, més tard treballadors en condicions d’estabilitat i treballadors precaris. Actualment, no obstant, la situació no és d’atur, sinó, pel contrari, de demanda de treballadors, a la que pretenen respondre els immigrants de l’Àfrica, l’Amèrica Llatina, l’Àsia i l’Europa de l’Est que rebem.

56

No vull aturar-me en la crítica a un model productiu que pressuposa l’economia submergida i la competència en l’economia globalitzada en base a reducció de costos laborals, però cal deixar palès que les diferents formes d’exclusió jurídic-política que pateixen els i les persones treballadores immigrants són funcionals a aquest model productiu esmentat. Aquesta exclusió constitueix, a més d’una violació de la dignitat humana i els drets fonamentals de les persones, una fractura importantíssima en el cos social i, en especial, al si de la classe treballadora i pressionen els salaris a la baixa. Per tant, superar totes aquestes fragmentacions, ha de ser la primera obligació del moviment obrer. Cal lluitar perquè els treballadors i les treballadores im-migrants tinguin els mateixos drets econòmics, socials i polítics que els altres treballadors, amb especial atenció als drets de participació política (inclòs el dret a vot).

La situació de demanda de mà d’obra assenta les bases objectives per a la lluita econòmica del moviment obrer per imposar millores de les seves condicions de vida i de treball, per reforçar la subjectivitat de classe i per tornar a tenir un paper polític d’intervenció. Si és cert, com postulo al principi d’aquest treball, que la incorporació dels immigrants a la participació sòcio-política com a membres d’una classe nacional, permet afrontar el repte de la immigració, que deixa de ser una qüestió en si per ser subsumida en una més àmplia qüestió social (la lluita entre el ca-pital i el treball), hi ha bases objectives avui per a ser optimistes en què aquest procés es torni a desenvolupar. D’altra banda, les tesis neoliberals han demostrat les seves limitacions i, tant a nivell internacional com a Catalunya, es torna a recuperar el concepte de conflicte d’interessos entre classes i de la política com una cosa més que gestió: la dinàmica esquerra-dreta que hi ha avui al centre del debat polític a Catalunya és una bona manifestació del que comento. Aquest ambient econòmic, polític i ideològic pot ajudar, si més no, a cimentar la recomposició de la subjectivitat de la classe treballadora. Tot dependrà de la capacitat de les organitzacions de classe i de l’esquerra per posar fil a l’agulla i aprofitar la conjuntura.

Arribo al final d’aquestes línies analitzant alguns factors diferencials del fenomen immigratori del tombant de segle respecte a l’experiència immediatament anterior. Són dificultats a les què hem de donar resposta si volem aprofitar l’experiència del passat.

Primer, la lluita antifranquista no tornarà. Ara estem en un context de sistema democràtic liberal i una economia capitalista, amb un grau fort de consens. L’articulació del moviment obrer només es pot produir sobre la base a les lluites econòmiques quotidianes i a una dimensió política

57

d’enfortir el caràcter social de l’Estat de manera que beneficiï tots els treballadors i també les classes mitjanes (per fer-lo un projecte majoritari). Per a què això sigui possible, és necessari possibilitar i incentivar la participació dels i les immigrants i lluitar contra les exclussions jurídic-polítiques perquè hi arribi a haver identitat d’interessos. D’altra banda, l’enfortiment del caràcter social de l’Estat és bàsic perquè no es produeixi una competència entre els nouvinguts i els sectors més depauperats de la classe treballadora autòctona pel treball i els beneficis socials (que pot expressar-se en conflictes “racials”).

Segon, al meu entendre molt majoritàriament els treballadors i les treballadores immigrants se situen en els marges de la nostra estructura social i productiva. Apart de les exclusions ju-rídic-polítiques, la gent treballadora provinent de la immigració s’incorpora a les perifèries del sistema productiu, en especial a treballs de baixa qualificació del sector serveis. No passen a ocupar un paper central de la vida social i econòmica. Els seus líders poden tenir temptacions d’organitzar la marginalitat en lloc d’exercir un lideratge nacional de classe. Alguns projectes polítics nacionals poden entendre que articular aquesta organització de la marginalitat (“el gueto”) pot donar rèdits i fidelitat política.

Tercer, els immigrants són més aviat “econòmics” en la seva immensa majoria. Vénen emmira-llats pel paradís occidental, perseguint alguna cosa similar al que va ser el somni americà els segles passats per als europeus. Moltes vegades es tracta d’una fugida cap endavant, amb una inversió molt gran en aquest viatge per a tota la família. La seva diversitat d’origen és molt més gran, no només d’origen, sinó també de classe (de classes mitjanes depauperades de l’Argentina a camperols magribins analfabets) amb la diversitat d’aspiracions, de concepcio-ns de vida, etc.. que això comporta. La seva incorporació a l’estructura social i productiva de Catalunya hauria de ressituar-los naturalment a unes noves coordenades d’actuació en funció d’aquesta.

Quart, abans el transvassament dels quadres i de militants polítics eren automàtics. Els treballa-dors que havien estat organitzats tenien un referent clar de quin era el seu projecte a Catalunya, compartien claus polítiques i culturals fruit d’una història comú. Avui, la internacionalització i una certa crisi, de la que estem sortint, de l’internacionalisme dels moviments de l’esquerra, fan més difícil aquest procés. Les diferències en la cultura política fan més difícil una connexió au-tomàtica i cal que les organitzacions de classe i de l’esquerra cooperin a nivell internacional per

58

facilitar la incorporació d’aquestes persones capaces de fer un lideratge de classe, incorporant a aquesta lògica la immigració provinent dels seus mateixos països.

Cinquè, s’ha parlat molt, i no em preocuparia tant pel fet, de la multicultuaralitat i la diversitat. Avui, Barcelona està més aprop de Shangai que als 60 de Sevilla i que al segle XIX Balaguer. Aquesta mateixa distància física pot ser una metàfora de les distàncies culturals, que en un context de cultura mercantilitzada i globalitzada disminueixen a “l’aldea global”. La diversitat hi és i s’ha de gestionar adequadament, però penso que no és el mateix gestionar-la en un marc o en un altre. Moltes vegades, les manifestacions més extremes d’un conflicte que s’atribueix als anomenats brots racistes, que com he dit més amunt no són altra cosa que expressió d’altres problemes estructurals, en els que, al meu parer , ens hem de centrar.

En conclusió, la integració de la immigració de tombant de segle a Catalunya (em refereixo bà-sicament a la immigració del tercer món) s’hauria de produir paral·lelament a una recomposició de la subjectivitat de la classe treballadora, després dels canvis estructurals que ha patit, i de la recuperació del seu paper polític. Malgrat que hi ha elements que indiquen que aquest procés és possible, hi ha qüestions que s’han de solucionar per tal que pugui materialitzar-se.

Bibliografia

SILVEIRA, Héctor C. et al., Immigració i Ciutadania Reptes de la Catalunya del Segle XXI. Fun-dació Pere Ardiaca. Barcelona, 2006

PUIG, Angelina, “La Guerra Civil espanyola, una causa de l’emigració andalusa en la dècada dels cinquanta?”. Recerques 31. 1995

MARTÍNEZ CASTELLS, Àngels et al., Ciutadania i Participació. Fundació Pere Ardiaca. Barce-lona, 2005.

VVAA., Immigració i participació: per l’accés a la plena ciutadania. Jornades de reflexió. Secre-taria d’Immigració de la CONC i CITE. Barcelona, 2004

PAJARES, Miguel, Inserción laboral de la población inmigrada en Cataluña. Efectos del proceso de normalización 2005. Informe 2006. CERES (CONC). Barcelona, 2006.

CITE (CONC), Memòria del CITE 2005. www.ccoo.cat/cite. Barcelona, 2006

El Moviment Veïnal

61

Cronologia del Moviment Veïnal

1965Primeres mobilitzacions de veïns del Poble-nou i la Barceloneta contra el Pla de la Ri-bera.

1966Protestes contra els barracons i els autobu-sos escolars al barri de Besós.Naixement de les primeres associacions veï-nals a Trinitat Vella.

1967Veïns del carrer Gran de Sant Andreu de-nuncien als diaris esquerdes per les obres del metro.

1968Torre Baró i Vallbona sol·liciten fonts públi-ques i una xarxa de clavegueram.Primeres mobilitzacions contra les indústries contaminants a tota la comarca.

Protestes a Sants i la Bordeta contra la cons-trucció del Primer Cinturó de Ronda.

1969Mobilitzacions en contra de les expropiaci-ons d’habitatges a l’avinguda García Morató del Raval.Reivindicació d’un pas de vianants a

l’avinguda Meridiana per unir els barris de Trinitat Vella i Trinitat Nova.Accions aïllades contra la decisió de l’alcalde Porcioles de fer desaparèixer la Rambla de Sant Andreu.

1970Lluita dels barraquistes de Can Tunis per aconseguir habitatges dignes.Mobilitzacions contra el Pla Parcial de Torre Baró, Vallbona i Trinitat.Naixement de l’Associació de Veïns de Nou Barris.Denúncies del mal estat dels habitatges de Ciutat Meridiana.

1971Lluita contra les expropiacions al Carmel per a la construcció dels accessos al Túnel de la Rovira.Protestes dels barraquistes del Carmel per un habitatge digne.Protestes dels barraquistes de darrera l’Hospital de Sant Pau.Mobilitzacions contra el Primer Cinturó al Guinardó.Protestes a Can Clos pels problemes deri-vats del mal estat dels abocadors.Protestes pels accidents i el mal estat del pas subterrani “El Tubo” de Vallbona.

62

Reivindicació de semàfors a la plaça Cerdà.Reivindicació de la casa Matas i Ramis d’Horta com a biblioteca.Tancament del Mercat del Born i primeres reivindicacions del seu ús públic.

1972Els veïns de Canyelles es neguen a aban-donar els seus pisos per 9.000 pessetes i es planten davant de les excavadores, en pro-testa per l’expropiació d’habitatges per a la construcció del cinturó.La deficient instal·lació del gas natural és la

causa d’una explosió al barri de Sants que provoca 14 morts i 19 ferits.Primeres mobilitzacions contra Catalana de Gas per exigir responsabilitats.Els veïns de Trinitat Nova es neguen a acce-ptar l’augment del 300% del preu dels seus lloguers i denuncien el mal estat dels habi-tatges.Veïns de la Guineueta Vella s’enfronten a l’expropiació per les obres del Segon Cintu-ró de Ronda.Mobilitzacions al Poblenou per la construc-ció d’un institut en un solar abandonat.

La fira de Barcelona i les barraques de Montjuïc

Cercavila a Via Júlia a princi-pis dels 70

Edificacions de Canyelles

Barraques a Nou Barris

63

1973Els veïns de Ciutat Meridiana organitzen un concurs de cacera de rates per protestar pel mal estat del barri.Els veïns del Poble Sec formen l’associació de veïns del barri i es mobilitzen en contra del Pla Parcial d’Ordenació de la Muntanya de Montjuïc.Mobilitzacions contra els túnels de la Rovira i Vallvidrera.Reivindicacions d’escoles bressol als barris de Verdum i Besós .Veïns de Trinitat, Roquetes i Verdum organi-tzen una olimpíada popular per reivindicar equipaments esportius al barri.Mobilitzacions al Besós per reivindicar l’asfaltat dels carrers, l’enllumenat i la

instal·lació d’escoles i zones verdes al barri.Accions contra el projecte del pas elevat a la plaça de Sants i reivindicació de les Cotxe-res com a equipament públic per al barri.

1974Mobilitzacions a Poblenou contra la indús-tria contaminant Fertrat.200 veïns de Roquetes segresten un auto-bús de la línia 12 i el fan arribar al seu barri per protestar per la manca de transport pú-blic.Veïns d’Hostafrancs es mobilitzen contra els fums i la contaminació de l’empresa Manu-factures Ceràmiques.Veïns de Poblenou denuncien l’ús de la Mar Bella com a abocador.

Interior d’una escola tranvia l’any 1967, l’invent va ser molt criticat pel veïnat

64

L’incendi d’un taller al carrer de les Tà-pies del barri Xino obre la polèmica sobre la convivèn-cia de les fàbriques i els tallers al costat d’habitatges.Grups d’extrema dre-ta ataquen les seus de les associacions veï-nals de Sant Andreu.

1975Mobilitzacions contra el pas elevat de la plaça Lesseps.Mobilitzacions a la Sa-grera per la construcció

d’una escola, la Pegaso.Els veïns de Poblenou es queixen del perill que su-posa el pas del tren pel mig del barri.Veïns del barri de La Sagrera reivindiquen la construcció d’una plaça en un solar abandonat.Els veïns de l’Eixample protesten per la inac-cessibilitat de la plaça Tetuan.Els veïns del Carmel reivindiquen l’escola pública per al barri.Els veïns de Sarrià rei-vindiquen zones ver-des per al barri.

Cartell reivindicatiu de l’ús públic del parc de l’Espanya Industrial (Font FAVB)

La contaminació de la indústria va ser una de les principals reclamacions dels Barcelonès Nord (Font: C.A.)

El Moviment Estudiantil

67

El Moviment Estudiantil

Des dels seus inicis, la repressió franquista va fixar-se especialment en l’ensenyament. En Franco tenia clar el paper que els mestres i els estudiants de les universitats havien tin-gut en la difusió dels valors republicans i va destinar importants esforços a localitzar i eliminar tots aquells que considerava peri-llosos per al règim, fora pel seu discurs o pel seu posicionament polític.

Després de la duríssi-ma repressió que va patir l’antifranquisme durant els primers anys de dictadura, poc a poc els moviments socials van anar guan-yant terreny al règim. Es van recomposar i van aprendre a treba-llar des de la clandes-

tinitat. La militància anti-franquista havia madurat en el procés i una nova generació que s’havia polititzat en el moviment estudiantil universitari de la dècada anterior o en les Comissions Obreres Juvenils, començava a incorporar-se al món la-

boral i al teixit associatiu de les ciutats.

En aquest context la protesta obrera es va diversificar, i va abastar sectors que, com els de serveis, havien estat poc presents

en les conflictivitats an-teriors.

De la mateixa manera, el moviment veïnal es va anar nodrint de profes-sionals liberals que aju-daven a articular les al-ternatives urbanístiques a la gestió del règim a nivell local.

68

Així mateix, es van sumar als terrenys de lluita tradicionals nous fronts sectorials, a mesura que el règim es va anar descobrint com una anomalia del liberalisme. La li-beralització inevitable de l’economia, mal-grat l’immobilisme del sistema polític, i la penetració a l’esquerra del pensament de moviments com el de maig del 68, donen pas a noves lluites de caire sectorial com l’ecologisme, el pacifisme, el feminisme i l’alliberament sexual.

La injustícia franquista sistemàtica feia evi-dent la necessitat d’un canvi. La repres-sió desmesurada i la clandestinitat forço-sa creaven i alimentaven estrets llaços de complicitat entre sectors socials molt di-versos que se sentien units en contra d’un enemic comú.

En aquest context, la presa de consciència d’un sector de la població tan important com és el dels estudiants va ser determi-nant. Els i les estudiants, com a futurs tèc-nics i governants dels país, tenien molt a dir pel que fa a l’esdevenidor.

69

Democràcia a les aulesL’experiència del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona

Aitor Carr i Andreu Espasa

A la dècada dels seixanta, la Universitat de Barcelona va esdevenir un focus d’oposició an-tifranquista que plantejava seriosos problemes a la dictadura. El mateix Francisco Franco mostrava la seva preocupació amb freqüència. En un dels moments de més tensió a les universitats espanyoles, en Franco comentava que “ya no se puede seguir como hasta ahora porque nuestra actuación ha sido interpretada como debilidad por la opinión pública nacional, lo que daba lugar al crecimiento de los agitadores”, i es queixava de la “falta de ayuda al gobierno de la mayoría de los profesores y alumnos universitarios, que se cruzan de brazos y ni siquiera condenan la subversión.”

En aquella època, les mobilitzacions giraven a l’entorn de la creació d’un sistema de re-presentació democràtica per als estudiants, que fes desaparèixer l’organització falangista Sindicato Español Universitario (SEU). El SEU havia experimentat grans canvis des de la seva fundació, el novembre del 1933. Abans de la Guerra Civil, el SEU era una de les or-ganitzacions més actives de la Falange. Allà es formaven els quadres més destacats del falangisme, en un ambient d’exaltació de la joventut com a agent principal en la conquesta del poder. Després de la guerra, però, el SEU va patir, per part de l’aparell estatal, un siste-màtic procés de burocratització i desvirtuament de les antigues aspiracions de transforma-ció feixista de la societat. Constituït com a únic sindicat d’estudiants legal a partir del 1939, el SEU va passar a ser d’afiliació obligatòria l’any 1943. Igual que les altres seccions del règim (Sección Femenina, Frente de Juventudes, etc.), el SEU era un instrument de control social al servei de la dictadura franquista. A començament de la dècada del 1960, el SEU era una organització feble i plenament deslegitimada als ulls de la majoria d’universitaris. En aquest context, van aparèixer les primeres organitzacions democràtiques d’estudiants, que visibilitzaven un creixent rebuig cap a la dictadura. També expressaven un profund malestar amb la universitat franquista,

70

criticada tant pel seu funcionament autoritari com pel conseqüent empobriment cultural. En aquell moment, en diverses universitats espanyoles, les organitzacions democràtiques d’estudiants havien aconseguit que la majoria de representants del SEU fossin escollits pels propis estudiants. L’excepció eren els càrrecs superiors (jefe nacional, jefe del distrito universitario, etc.), els quals seguien sent designats per les jerarquies de la Secretaría Na-cional del Movimiento.

La composició de les primeres organitzacions democràtiques era relativament plural, per bé que escorada cap a l’esquerra marxista. Hi abundaven els comunistes del PSUC, jun-tament amb membres d’altres organitzacions com ara el Front Obrer de Catalunya o el Moviment Socialista de Catalunya. La creixent influència del moviment democràtic univer-sitari també té relació amb el fort augment del nombre d’estudiants. A la Universitat de Bar-celona, en el període 1961-1968, el nombre d’estudiants s’incrementa en més d’un 100% i arriba als 17.995. Alguns catedràtics, alarmats, comencen a parlar de massificació a les aules. Evidentment, aquest augment no suposa la desaparició del classisme en l’accés a la universitat, però és prou significatiu com per provocar contradiccions en les estructures elitistes de la institució universitària.

Durant el curs 1964-1965 s’inicien un seguit de protestes universitàries, que tenen com a escenaris principals les universitats de Madrid i Barcelona. A les assemblees d’estudiants, cada vegada més freqüents, les qüestions més discutides eren l’autoorganització dels es-tudiants al marge del SEU, la solidaritat amb els sectors socials represaliats per la Dictadu-ra i la configuració d’una universitat i d’una cultura alternatives a la universitat i a la cultura franquistes. Aquest últim propòsit incloïa activitats culturals difícilment tolerables per les autoritats acadèmiques franquistes. Justament una d’aquestes activitats va provocar un salt endavant en l’autoorganització dels estudiants. La prohibició de la projecció de la pel·lícula Viridiana, que havia de tenir lloc a la Facultat d’Econòmiques, va motivar la con-vocatòria d’una assemblea d’estudiants per al 12 de febrer del 1965, que va aconseguir reunir més d’un miler d’universitaris.

Davant la creixent contestació estudiantil i l’evident paràlisi del SEU, el règim pren la inicia-tiva i l’abril del 1965 substitueix l’antiga organització falangista per una altra organització oficial, també d’afiliació obligatòria: les Asociaciones Profesionales de Estudiantes (APE).

71

Immediatament, els estudiants fan una valoració de la nova situació. Consideren la creació de les APE com una victòria parcial de la lluita estudiantil, però les rebutgen per la seva elaboració antidemocràtica i pel caràcter merament acadèmic i corporatiu a què es vol re-duir l’associacionisme estudiantil. A l’estiu són expulsats mitjançant expedient governatiu els catedràtics que han donat suport a les mobilitzacions dels mesos anteriors, entre els quals destaquen l’Aranguren, en Tierno Galván i en García Calvo. També en Manuel Sa-cristán és víctima de la repressió del moment. El nou rector de la Universitat de Barcelona, Francisco García Valdecasas, li anul·la la contractació com a professor de l’assignatura de Fundamentos de Filosofía a la Facultat d’Econòmiques.

A l’inici del curs següent, 1965-1966, en García-Valdecasas convoca eleccions per al nov-embre. El moviment estudiantil inicia un debat sobre com encarar la convocatòria electoral. Com a resultat, es convoquen unes eleccions alternatives i prèvies a les oficials i es llença la consigna de no participar en les eleccions oficials. Per entendre aquesta convocatòria alternativa, cal tenir en compte un aspecte important del Sindicat Democràtic: l’SDEUB era una organització il·legal, però no clandestina. Els estudiants pretenien organitzar un siste-ma representatiu universitari amb totes les garanties de la democràcia formal, malgrat estar sotmesos a un règim dictatorial. Els delegats de l’SDEUB eren elegits a les aules amb to-tes les formalitats democràtiques (es feien actes públiques de les eleccions, signades per professors demòcrates que exercien de testimonis). Justament el caràcter no clandestí del moviment democràtic d’estudiants facilitarà la posterior repressió per part de les autoritats franquistes.

Entre el 25 i el 30 d’octubre del 1965, van celebrar-se eleccions lliures a les facultats d’Econòmiques, Filosofia, Ciències, Dret, Arquitectura, Enginyers i Enginyers Tèxtils de Terrassa. Tres setmanes més tard, les eleccions oficials van anar acompanyades de forts índexs d’abstenció o vots en blanc. A Filosofia i Lletres, per exemple, no va votar ni el 10% dels estudiants, mentre que a Medicina o a Belles Arts van votar tots els estudiants matri-culats, però més del 90% ho va fer en blanc.

La resposta repressiva va comportar l’expulsió dels delegats lliurement escollits, amb l’objectiu d’escapçar i neutralitzar el moviment. D’altra banda, els estudiants que no havien anat a votar van ser sancionats econòmicament. Durant l’hivern de 1965-1966, el moviment

72

estudiantil es planteja com a tasca principal la consolidació del sindicat democràtic recent-ment creat. Amb aquest propòsit, es va decidir de convocar una assemblea fundacional en què s’aprovés una declaració de principis, un manifest a favor de la universitat democràtica i uns estatuts que garantissin el funcionament democràtic de l’organització. El 9 de març del 1966 es va constituir formalment el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) a la sala d’actes del convent dels Caputxins, al barri de Sarrià. A l’acte, a més dels delegats dels estudiants, també hi va participar una representació signi-ficativa del món cultural i polític de l’antifranquisme militant. En total, s’hi van reunir unes cinc-centes persones. La resposta policial del règim i la seva repercussió social van elevar aquest esdeveniment, popularitzat amb el nom de la Caputxinada, a la categoria de fita històrica de la lluita contra la dictadura franquista. De la Caputxinada en va sortir una orga-nització democràtica d’estudiants, amb una proposta d’universitat alternativa. El manifest aprovat posava especial èmfasi a obrir la universitat a les classes populars. En el primer ar-ticle de la Declaració de Principis de l’SDEUB, s’afirmava que la institució universitària: “Ha d’estar oberta i ser accessible a tots els individus capacitats. No podem acceptar les barre-res classistes avui existents.” També es feia referència a la necessitat de democratitzar la universitat i d’associar aquesta lluita amb la de la democràcia al conjunt de la societat.

Junt amb l’exigència d’un sindicat lliure i autònom d’estudiants, la lluita contra la repressió franquista ocupava un lloc destacat en les reivindicacions estudiantils. En aquest sentit, va ser especialment intensa la campanya per reincorporar el professor Manuel Sacristán a les tasques docents. També alguns professors van expressar una solidaritat activa. El cas que tingué més ressò fou la dimissió d’en José María Valverde, Catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona, qui, en una carta adreçada al també represaliat José Luis López Aranguren, sentenciava: “No hay estética sin ética”.

En el curs 1966-1967, l’SDEUB entra en crisi a causa de l’enorme repressió de què és vícti-ma. Centenars d’antifranquistes universitaris van patir alguna forma de repressió: expulsio-ns de la universitat, expedients acadèmics, detencions, empresonaments, multes, retirada de passaports, liquidació de pròrrogues per al servei militar obligatori, etc. Les divisions internes també van contribuir a debilitar l’organització estudiantil. En els cursos següents, el moviment estudiantil evolucionarà cap a una estratègia més radical i perdrà gran part de la influència i efectivitat assolides durant la segona meitat de la dècada dels seixanta.

73

L’experiència de l’SDEUB, per bé que breu, representa una victòria important, tot i ser par-cial, de l’oposició democràtica sobre el règim franquista, ja que s’aconsegueix desmuntar un dels organismes del règim i substituir-lo per un de democràtic. A més, la creació de l’SDEUB suposa un exitós precedent de l’esperit unitari antifranquista que l’any 1971 va fer néixer l’Assemblea de Catalunya. També va ser, per als qui van participar-hi, una estimulant escola de democràcia. El filòsof Manuel Sacristán ho recordava així: “Las cualidades de la vida comunitaria que parece que no se pueden experimentar más que en grupos de poquí-simas personas estuvieron presentes, en mayor o menor medida, según los casos, en una población estudiantil que rebasaba las diez mil personas. Por lo menos ocho mil fueron activos en aquella especie de epifanía democrática, de rara vivencia común. (...) Ésa es la enseñanza prinicipal del SDEUB, la autenticidad de su democracia de base.”

Bibliografia

Citat a Pere Ysàs, Disidencia y subversión. La lucha del régimen franquista por su supervi-vencia, 1960-1975, Crítica, Barcelona, 2004, pàg. 23.

Josep M. Colomer, Els estudiants de Barcelona sota el franquisme, Curial, Barcelona, 1978, pàg. 177.

Francisco Fernández Buey, Memoria personal de la fundación del SDEUB (1965-1966), a Hispania Nova (http://hispanianova.rediris.es/) , número 6, 2006.

Salvador López Arnal i Pere de la Fuente, “Acerca de Manuel Sacristán Luzón”, Ediciones Destino, Barcelona 1996, pàg. 73.

La lluita de gais i lesbianes

77

Acabada la Guerra Civil, la dictadura de Fran-co va necessitar dotar-se d’una nova normati-va penal que possibilités la institucionalització de la repressió, tasca que va quedar resolta amb el Codi Penal del 1944. Encara que no es pronunciava de for-ma explícita contra l’homosexualitat, sí que es va servir dels tres delictes esmen-tats en el paràgraf previ per tal de repri-mir contundentment els homosexuals.

L’estreta concepció moral de l’època, la hi-pocresia, la mentida, l’arbitrarietat d’un poder judicial la independència del qual era qüestionable, van afavorir un enjudicia-ment d’aquests delictes que de forma habitual ignorava els drets fonamentals dels encausats en els quals s’afegia la condició d’homosexual.

L’any 1954 el règim va modificar la “Ley de Vagos y Maleantes” en què, per pri-mera vegada, es tipificava explícitament

l’homosexualitat com un delicte i els i les homosexuals com a malalts i viciosos.

A finals de l’any 1969, es va a presentar a les Corts franquis-tes un avantprojecte de Llei de Perillositat Civil i Rehabi-litació Social que afectava directament al col·lectiu homosexual.

No només se’ls conside-rava perillosos, sinó que a més a més se’ls con-vertia en susceptibles de ser reeducats.

Com a mínim 600 per-sones van ser detingu-

des en aplicació d’aquesta llei.

La lluita de gais i lesbianes

78

79

Evolució del col·lectiu homosexual durant el franquismeJosep Maria VázquezH2O, Col·lectiu Gai, Lesbià, Bisexual i Transsexual (GLBT) del Camp de Tarragona

Un dels moviments socials que més ha evolucionat en els darrers cinquanta anys és, sens dubte, el del col·lectiu de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals (GLTB), tant a Catalunya com a la resta del món.

En mirar enrere i observar com vivien els gais i les lesbianes durant la dictadura franquista, el primer que en destaca és una data: 1954. Aquest any es va modificar la tristament cèle-bre Ley de Vagos y Maleantes, amb la qual cosa l’homosexualitat va passar a ser conside-rada un delicte, i l’homosexual catalogat de malalt i viciós. A partir d’aleshores, la presó de Huelva, encara ara d’infausta memòria per a molts gais grans, va esdevenir un penal on eren reclosos aquests suposats delinqüents.

La llei, que no la presó, va ser substituïda el 1970 per la nova Ley de Peligrosidad y Rehabi-litación Social, que amb prou feines va modificar la qualificació de l’homosexualitat; a partir d’aquell moment, en lloc de dropos i delinqüents, els gais –en la mentalitat masclista del règim franquista, les lesbianes, simplement, no existien, i els transsexuals eren un càncer que havia de desaparèixer- eren, per llei, perillosos individus a rehabilitar, als quals s’havia d’internar a centres de reeducació.

Tota aquesta legislació, a més, no tan sols castigava les pràctiques homosexuals, sinó tam-bé l’orientació sexual, per la qual cosa qualsevol persona sospitosa de tendències “anor-mals” podia ser detinguda sense necessitat que realitzés cap acte ni pràctica determinats.

80

Aquesta situació es va perllongar durant tota una dècada, ja que, tot i que en Franco va morir el novembre del 1975, es va haver d’esperar fins al gener del 1979 per tal que l’homosexualitat deixés de ser considerada com un delicte. Malgrat que no hi ha un cens fidedigne, se sap que més de 600 homosexuals van ser detinguts en aplicació de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social.

Aquesta era l’actitud del règim però, mentrestant, què feia el col·lectiu GLTB? De fet, fins a començament de la dècada dels 70 no es pot parlar de col·lectiu com a tal, com a mínim de manera organitzada. En ple apogeu del franquisme, els homosexuals vivien la seva realitat de manera individual, sense gosar compartir-la; intentaven passar desapercebuts, ja que no tan sols podien ser detinguts, sinó que també s’havien d’enfrontar al rebuig d’una societat homòfoba, que considerava el “marieta” o “invertit” com a una aberració del sexe masculí, i la lesbiana –millor dit, la “bollera” o “gallimarsot”-, una dona desgraciada que, per lletja, no havia aconseguit caçar un marit; de fet, tant els gais com les lesbianes van desenvolupar una doble vida per poder sobreviure enmig d’un ambient completament hostil. No cal dir que, si els homosexuals patien aquesta realitat, els transsexuals encara estaven pitjor: persecucions, teràpies aversives mitjançant electro-shoks, maltractaments físics, violència i inclús assassi-nats eren el pa de cada dia per a aquells transsexuals que gosaven mostrar-se tal i com eren.

Però el 1969, concretament el 28 de juny, un esdeveniment ocorregut a milers de kilòmetres del nostre país va marcar un canvi radical en l’actitud del col·lectiu homosexual. Aquell any, a la ciutat de New York, quan la policia realitzava una xarxada al bar Stonewall, freqüentat per públic gai –les incursions i xarxades policials eren una pràctica habitual, tant als Estats Units com a Espanya i a molts altres països-, els homosexuals, en lloc d’intentar escapolir-se com havien fet sempre, es van rebel·lar i van iniciar accions de protesta, que ben aviat es van estendre per tot el país, reclamant els seus drets. Aquell dia, els gais, en sortir al carrer i protestar junts, van convertir la seva orientació sexual, reprimida fins aleshores sense contemplacions pels poders polítics i la societat, en un fet per defensar públicament

81

i col·lectivament; o, el que és igual, en un element de consciència política, de lluita en pro de la igualtat i d’una homosexualitat en llibertat.

(Apuntem en forma de parèntesi que, en commemoració d’aquesta data, cada any, el 28 de juny, se celebra el Dia Internacional de l’Alliberament GLTB, amb manifestacions a tot el món, entre les quals en destaquen les de New York, Berlín, Madrid i Barcelona).

Aquest moviment, que ben aviat es va estendre per Europa, especialment a Holanda, i que es va fer palès en el naixement de diverses associacions d’homosexuals, va ser totalment ignorat per la premsa espanyola durant molts anys. Però el 1970, un grup de gais catalans, entre els quals hi havia l’Armand de Fluvià i en Germà Pedra, van fundar el clandestí Mo-vimiento Español de Liberación Homosexual, el primer embrió organitzatiu del col·lectiu GLTB a l’Estat, perseguit enèrgicament per la policia.

Cinc anys més tard va néixer el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, hereu de l’assetjat MELH. El FAGC, amb l’activista Jordi Petit al capdavant, va ser la primera organització amb una estructura permanent i va esdevenir l’eix central del moviment reivindicatiu del col·lectiu GLTB a Catalunya, així com un referent a la resta d’Espanya fins a mitjan de la dècada dels 80, propiciant la creació d’altres associacions homòlogues, com ara el Front d’Alliberament Homosexual del País Valencià, el Front d’Alliberament Gai de les Illes Balears, el madrileny Frente Homosexual de Acción Revolucionaria, l’Euskal Erico Gay Askapen Mugimendua, el Movimiento Homosexual Aragonés, el Frente de Liberación Homosexual Galego i molts altres. Tots aquests moviments van lluitar des del primer moment per la derogació de les lleis discriminatòries, però també per eradicar l’homofòbia de la societat i oferir plataformes de suport als homosexuals.

En general, els primers capítols d’aquesta reivindicació dels propis drets, des de la pro-testa de New York fins a la creació del FAGC a Barcelona, van ser encapçalats per homes

82

gais. Les lesbianes van haver de recórrer un camí molt més llarg i difícil, especialment a Espanya, en què la imperant moral derivada del nacionalcatolicisme considerava el plaer sexual un patrimoni exclusiu dels homes; mentre que als gais se’ls perseguia i ridiculitza-va, les lesbianes eren completament ignorades, i tot i que a primera vista pot semblar que l’absència d’assetjament policial els permetia crear-se petits espais de llibertat, el cert és que aquest ambient negador de la seva realitat va propiciar que moltes lesbianes visques-sin l’homosexualitat com un drama, com una cosa anormal i inconfessable; de fet, abans de l’aparició de l’actual moviment GLTB, la no acceptació de la pròpia orientació sexual no tan sols la van patir les lesbianes, sinó també un nombre incalculable de gais.

I si per als homes homosexuals el punt d’inflexió en la lluita pel reconeixement dels seus drets es va produir un 28 de juny a un bar de New York, el despertar de la consciència de les lesbianes com a col·lectiu amb uns drets a reivindicar cal buscar-lo en l’aparició del moviment feminista a mitjan la dècada dels 70. Aquest col·lectiu, liderat per dones com l’Empar Pineda, la Maria José Varela o la Lídia Falcón, en lluitar contra clixés d’una societat masclista i patriarcal, va estendre la idea d’una sexualitat femenina lliure, legítima i man-cada de prejudicis, que va permetre moltes dones heterosexuals disfrutar finalment de la seva pròpia sexualitat, però també les dones homosexuals reconèixer i reivindicar el seu lesbianisme. Ben aviat van aparèixer organitzacions específiques, com el Colectivo de Fe-ministas Lesbianas de Madrid, cofundat per la mateixa Empar Pineda, que es van dedicar a lluitar per a què les dones lesbianes sortissin del seu ostracisme.

Avui en dia, havent passat ja una part del segle XXI, l’actual moviment GLTB, amb els seus més i els seus menys, amb els seus intents d’unificació i les seves dissensions internes, és, bàsicament, fill d’aquests dos grans corrents, i més enllà dels guanys específics que ha aconseguit en el seu recorregut –entre ells, l’aprovació al Congrés dels Diputats dels matrimonis entre persones del mateix sexe el juny del 2005, la qual cosa va provocar les ires dels estaments més retrògrads i homòfobs de l’Estat-, ha aconseguit una cosa que ja és irreversible: independentment de l’orientació sexual de cadascú, el dret al propi cos i la lluita contra l’homofòbia i en favor de la llibertat sexual és una qüestió de consciència polí-tica que pertoca no tan sols els homosexuals sinó tot el conjunt de la societat.

Dones en Lluita

85

La Repressió de la Dona durant el franquisme

La dictadura franquista va ser un règim au-toritari, en el que imperava el patriarcalisme i el tradicionalisme més conservador. Un sis-tema que condicionà fortament les relacions socials, relegant les dones al paper que tra-dicionalment tenien assignat.Durant els primers anys del règim, quan es patien les conseqüències de la guerra civil, el rol de la dona en la societat es va arribar a degradar fins a l’extrem de considerar-la únicament per les seves funcions reproduc-tores. Així es va intentar reprimir el caràcter revolucionari que havia tingut la dona durant la IIa República i la Guerra Civil.

La primera violació de drets que van patir les dones va ser la de les tropes que van entrar a les localitats republicanes durant la guerra. Les dones republicanes van ser ob-jecte d’acarnissament per part de les forces nacionals. Les passejaven nues, després d’intoxicar-les amb purgants, les humiliaven

i maltractaven per ser “rojes i transgresso-res” i les violaven abans d’afusellar-les per terroritzar la resta de ciutadanes.

Un cop l’Estat franquista va consolidar-se, es va intentar un simulacre de legalitat i es van iniciar una sèrie de judicis sense garan-ties que van ser una manera de continuar la guerra i exercir la ven-jança. Les dones que es manifestaven i parlaven en públic sobre les seves idees polítiques eren em-presonades sense que fossin destacades mili-tants o sindicalistes.

L’objectiu d’aquest sis-tema de repressió va ser retornar a les dones a l’àmbit domèstic privat i castigar la intromissió

Dolores Ibarruri “La Pasionaria” va tenir un paper molt destacat durant la Guerra Civil en la incorporació de la dona a la lluita política i la defensa de la República

Neus Català, represa-liada i empresonada pel franquisme

86

i la transgressió que havia suposat per al sistema tradicionalista l’ocupació de l’espai públic reservat a l’home. Alhora, es va voler redefinir el model masclista que la dona re-publicana havia començat a deixar enrera.

Els estrets vincles que en Franco havia teixit amb la jerarquia de l’església van donar lloc a una veritable repressió de la sexualitat, tant masculina com femenina. En aquest sentit, pot dir-se que la repressió franquista va ser

en essència una repressió sexual cruel i pla-nificada.

Durant els anys 60 i 70, la influència dels esdeveniments internacionals van forçar el règim a permetre cert relaxament de la censura sexual. Va ser la famosa època del “Destape” en què, sota una aparença de modernitat, es van admetre certes actituds fins llavors prohibides per l’estreta mentali-tat del franquisme.

Presó franquista de dones

Dones republicanes rapades pels soldats nacionals

87

89

Militàncies IgnoradesLes dones a CCOO

Mercè CivitSecretaria de la Dona, Comissions Obreres de Catalunya

La història oficial sempre ha oblidat la història del moviment obrer. Els que tenien el poder, conscientment, ignoraven els i les veritables protagonistes dels canvis i transformacions socials i polítics.

Amb aquest rerefons, les dones hem patit una doble invisibilitat: la de classe, com a obre-res, i la de gènere, pel fet de ser dones.

Darrerament, alguns estudis i investigacions sembla que volen recuperar el paper de les dones històricament invisivilitzades fent-les visibles i recuperant-ne els noms i cognoms i el paper que han jugat. Però, tot i això, les dones del moviment obrer segueixen ignorades.

Quan ens referim a dones ignorades, ens referim a aquelles dones compromeses, dones militants de sindicats o, senzillament, dones que eren esposes o companyes d’homes actius sindicalment i que van ser el suport de la seva família mentre molts d’ells eren a les presons durant la dictadura.

Les dones treballadores van participar activament a CCOO de Catalunya. Van estar pre-sents en la clandestinitat, en la constitució del sindicat, en les eleccions sindicals i en les diferents mobilitzacions per conquerir i mantenir els drets dels treballadors i treballadores.

Per donar visibilitat a les múltiples experiències femenines cal anar més enllà dels esque-mes clàssics i observar la militància d’una forma més àmplia.

D’aquesta manera veurem amb major claredat els diversos papers femenins que contri-buïren en la configuració de les CCOO. Sovint, però, la participació femenina fou múltiple i

90

les diferents formes de participació s’entrellacen mostrant-nos la polivalència de les expe-riències femenines. Així, dones que van donar suport de múltiples maneres als seus marits empresonats, alhora feien tasques de propaganda o d’enllaç, o dones que iniciaven un con-flicte per un problema d’higiene a la seva empresa sortien al carrer per reivindicar l’amnistia dels presos polítics. Així doncs, cal ampliar les mires per tal de visualitzar les aportacions de les dones en les CCOO, en el moviment obrer i en la lluita per la democràcia.

Aquestes experiències concretes mostren la importància, encara no suficientment reco-neguda, del paper de les dones en les mobilitzacions obreres i socials, així com la seva presència i protagonisme a les CCOO. De tota manera, aquestes experiències són diverses i complexes, i sovint s’entrellacen. Aquesta complexitat alhora determinada per la seva condició de dones, esposes i treballadores, dota els perfils femenins d’una polivalència que enriqueix les seves experiències.

Entre les diferents formes de relacionar-se amb les CCOO, volem destacar-ne:

1.- les dones vinculades a CCOO en la seva condició de treballadores

2.-les dones vinculades a CCOO en la seva condició de dones de treballadors (suport a les lluites per conflictes laborals on els respectius marits tenien un paper destacat)

3.- les dones vinculades a CCOO en la seva condició de dones de militants

4.- les dones vinculades a les CCOO des de la militància clandestina

Dones, treballs i conflictes laborals (anys 60-70)

A Catalunya, durant els segles XIX i XX, les dones van estar molt presents al mercat de treball regular, a les fàbriques. La dictadura franquista va intentar “liberar a la mujer casada del taller y la fábrica”. Així, segons un estudi del Sindicat Vertical a les empreses de més de 50 treballadors/es, el 1959 a tot Espanya hi treballaven 281.400 dones, 108.776 de les quals treballaven a la província de Barcelona (38,6%). Si hi afegim les altres províncies catalanes, la mà d’obra femenina representava 128.110 persones, el 45,5% de les treba-

91

lladores espanyoles. Tot i que les estadístiques tendeixen a subestimar el treball femení, el mateix Sindicat Vertical ens mostra la importància que tenia a Catalunya cinc anys abans de fundar-se Comissions Obreres.

Les dones, com a treballadores que eren, van participar activament a diversos conflictes laborals durant el franquisme. A partir dels anys seixanta es va produir un increment qua-litatiu i quantitatiu de la conflictivitat laboral. D’aquesta manera, conflictes laborals a fàbri-ques tèxtils com els de La Seda (1958, 1962), el de Fabra i Coats (1962) i les treballadores tèxtils de Terrassa que van protestar per obtenir millors salaris i també contra judicis a opo-sitors al franquisme com va ser el Procés de Burgos (1970)... ens mostren la conflictivitat a sectors de mà d’obra tradicionalment femenina. Alhora, durant els anys setanta, es van incorporar a les mobilitzacions obreres sectors econòmics on hi treballaven dones joves i majoritàriament immigrants, com és el cas d’algunes indústries químiques o del petit me-tall. La discriminació salarial, les condicions de treball (seguretat, higiene, salubritat, etc.) o la carestia de la vida foren algunes de les principals reivindicacions plantejades per les treballadores.

Durant els anys seixanta i setanta, quan les dones eren discriminades a la família, a la feina, a la política... algunes dones van viure inicialment la militància política i sindical com una forma d’escapar a la subordinació femenina d’altres àmbits de la societat franquista.

Mullers en defensa dels llocs de treball.

Una altra de les formes de participació de les dones a les CCOO o a les mobilitzacions obreres fou realitzant la imprescindible tasca de suport als seus marits en moments de conflicte laboral a les seves empreses. D’aquesta manera, mentre els treballadors de ve-gades es tancaven a les fàbriques, feien vagues, etc. i per la realització d’aquestes mobilit-zacions eren represaliats per l’empresa amb acomiadaments, amb suspensions de salaris que podien durar setmanes i fins i tot mesos, el paper de les seves dones adquiria una rellevància especial. Moltes d’aquestes dones, mestresses de casa, treballadores en el mercat submergit o en el servei domèstic, es dedicaren d’una banda a assegurar la subsis-tència de les seves famílies, i de l’altra a fer visible les mobilitzacions de fàbriques portant-les al carrer, als mercats, fora de les fàbriques, tancant-se a les esglésies... amb la intenció

92

de socialitzar el conflicte de les fàbriques dels seus marits al conjunt de la societat en un moment en què la solidaritat era necessària en el manteniment i l’èxit del conflicte laboral. Així, conflictes com el de Motor Ibérica a Barcelona l’any 1975-76 o el de la fàbrica Laforsa de l’any 1975 mostren la importància del seu paper.

Família i activisme sindical.

Tradicionalment quan es parla de militància política o sindical, sovint parlem de militants. Tanmateix, al costat d’aquest militants que destacaren pel seu compromís polític i sindical, un compromís que els conduí en nombroses ocasions a la presó i a la clandestinitat més es-tricta, trobem, sovint silencioses, les dones d’aquest militants. Apropant-nos a l’experiència d’aquestes dones, mares i esposes, es dibuixa una figura, poc atesa per la historiografia, que desenvolupà un paper destacat en les mobilitzacions polític-social: la dona del pres, figura que es remunta als anys 40 i que continua en la figura d’aquestes dones.

Quan els seus marits eren empresonats, tot sovint a presons allunyades del seu lloc d’origen i per un període de temps llarg, aquestes dones desenvolupaven un paper principal. A elles se’ls atribuïa l’assistència als presos (alimentació, tasques d’informació, enllaç, suport afectiu, etc.). També s’encarregaven de la subsistència familiar. En aquest sentit, treballaven llargues jornades per garantir la subsistència dels seus fills, sovint també de pares i mares, així com dels seus marits. A més el seu paper va anar més enllà de l’estricte cercle familiar, i conjuntament amb altres dones organitzaren grups de suport als represaliats i a les seves famílies que pressionaven les autoritats governamentals, judicials o religioses demanant l’alliberament dels seus familiars, gestionaven l’assessorament judicial dels seus marits, es concentraven davant les presons o realitzaven llargs viatges per assistir als judicis o visitar els marits. Si els marits estaven empresonats, elles vivien a “la presó fora de la presó”.

Dones i activisme sindical

Durant tota la seva història, Comissions Obreres ha tingut dones militants, que hi han arribat a través de la seva lluita als llocs de treball, organitzacions polítiques, moviments socials... Elles, igual que els militants, també van patir la repressió en forma d’acomiadaments, de-tencions i presó.

93

En la seva militància sindical a les CCOO, juntament amb els homes, van reivindicar millo-res de caràcter laboral i reivindicacions de caràcter polític. La seva participació de vegades va prioritzar la lluita sindical i, en altres casos, es va combinar amb la militància a partits polítics i la presència a altres moviments socials, com era el cas del moviment estudiantil o el feminisme. (Idea de plurimilitància)

La seva militància sovint no va estar fàcil, amb dificultats com la combinació de la seva activitat laboral, del treball domèstic i de la militància sindical. Moltes d’aquestes dones van haver de fer front a les seves pròpies contradiccions i a la incomprensió de sectors del sindicalisme i del moviment obrer.

Analitzar el paper que van jugar aquestes dones va més enllà del terreny sindical, ja que comporta, en darrer terme, una reflexió sobre les relacions entre treball, família i militància sindical i política; entre privat i públic, ciutadania i democràcia. Unes relacions que no po-den abastar-se només des de la perspectiva de classe, sinó també des de la interrelació entre classe i gènere. El convenciment que aquesta reflexió és una tasca que no pot ser resultat només d’una investigació científica i social, sinó d’un procés de diàleg en què ha d’intervenir també l’experiència, la mirada i la paraula de dones militants en el sindicat, però també en els partits, en el feminisme i en d’altres tipus d’associacions cíviques.

Les vivències d’aquestes dones desmitifiquen tòpics sobre les relacions entre dones i sin-dicalisme. Mostren, efectivament, la importància de la seva militància dins del sindicat, reinterpreten i donen un nou valor a formes de participació considerades sovint com de segon ordre: la creació de xarxes de solidaritat i suport a empresonats i represaliats, el seu paper en els aparells i distribució de la propaganda clandestina, en l’organització de la protesta laboral en les empreses amb predomini de dones....Però, a més, i molt especial-ment, les entrevistades de la generació que va viure la guerra, enfront de la masculinització de les estructures i el funcionament sindical, ens parlen de la creació d’espais autònoms gestionats per elles on es manifesten les formes organitzatives i concepcions diferents del sindicalisme i la política.

Ha existit una gran complexitat en les formes de participació de les dones a Comissions Obreres. Per donar visibilitat a les múltiples experiències femenines, cal anar més enllà

94

dels esquemes clàssics i observar la militància d’una forma més àmplia. D’aquesta manera veurem amb major claredat els diversos papers femenins que contribuïren a la configura-ció de les CCOO. Sovint, però, la participació femenina fou múltiple i les diferents formes de participació s’entrellacen mostrant-nos la polivalència de les experiències femenines. Així, dones que donen suport de múltiples maneres als seus marits empresonats, alhora fan tasques de propaganda o d’enllaç, o dones que inicien un conflicte per un problema d’higiene a la seva empresa, surten al carrer per reivindicar l’amnistia dels presos polítics. Així doncs, cal ampliar les mires per tal de visualitzar les aportacions de les dones a les CCOO, en el moviment obrer i en la lluita per la democràcia.

Estic convençuda que sense la militància de les dones, CCOO no hagués pogut existir.