La Nòvia del MoroLa Fiancée du Maure

II LO RACONTE / LE RÉCIT

Fondacion Occitània

Alem

Sur

re G

arcia

À Anna Mauri Graells et Lugan Bedel

À Anna Mauri Graells et Lugan Bedel

SOMARISOMMAIRE

Raconte / récit originalRécit original occitan d’ Alem Surre Garcia Reviradas / traductionsRevirada francesa / version française de Sylvie Wojciechowski-G. et ASG Revirada araba / version arabe de Faïza Ellougbi Revirada amaziga / version amazigh (berbère) de Rabeh AllamRevirada persana / version persane de Manijeh Nouri Revirada catalana / version catalane de Anna Mauri Graells Revirada castelhana / version castillane de Bernard Lesfargues Revirada anglesa / version anglaise d’ Angie et James Cherrill

7111519232731

3

1

LO RACONTE RÉCIT ORIGINAL OCCITAN

LA NÒVIA DEL MORO

Era d’aquel temps dels Aquitans, dels Visigòts, dels Moros e dels Sarrasins. Un sègle tot escàs aprèp la mòrt del profèta Mohammad, las tropas arabò-berbèras èran a passar l’estrech de Gibraltar. Lo reiaume visigotic serà lèu conquistat dins son ample, de Guadalquivir a Ròse, al delai doncas de la Montanha dels Pòrts, atal disián dels Pirenèus los Vascons e los Arabis.

Narbona, ciutat antica, se trapa d’ara enlà cap de pont de l’Islam al ponent, l’egala de Merv, enlà luènh, cap a l’Asia centrala. Mas la ciutat que los conquistaires sómian de prene mai que tot, aquò’s Tolosa, clau de la rica Aquitània e primièra capitala del reiaume visigotic. Los poetas, los musicians, los filosòfs emai los as-tronòms i avián espandit las arts e las sciéncias de Roma e de Bizanci. Qui ten Tolosa, ten Bordeu e Aira d’Ador, la Mar Tenebrosa e la Mar Nòstra. Tolosa, flor de las ciutats, seriá la Còrdoa d’ubac.

E la conquista de s’aprestar. D’aquel temps lo prince Eudon governava Aquitània tota, de la Montanha Negra a la Fin de las Tèrras, de Lèire a la Montanha dels Pòrts. Tan grèva semblava la menaça, que lo Papa mandèt al Prince, en mòda de benediccion, tres espongas que se’n servissián per l’autar de Roma. Tot d’una lo Prince las fa estrocelar e las balha a manjar als seus soldats : atal serián inven-cibles !

Davant las muralhas de Tolosa, las doas armadas s’afrontan. La batalha menada es acarnassida, longaruda e fosca. Ni per las espongas sacradas, los Aquitans començan de flaquir. Per bon astre recebon l’ajuda valenta e caparruda dels Vascons e finisson que fan recular l’armada conquistaira. Desvariats per aquela abrivada e la mòrt del cap Al-Samah, las tropas sarrasinas daissan lo combat. Macats per la desfacha, la primièra de tota la conquista, s’en tornan pel camin de Narbona, lo famós « Camin dels Martirs ». D’aquela derrota se’n parlarà tant e mai al palais de Còrdoa e fins a Damas ont demòra lo califa.

3

Pel camin de Narbona, lo Moro Monossa daissa pas de romiar e de soscar a son astrada. Lèu nomenat governador en Gotia, decidís de s’installar non pas a Narbona, tròpa agitada, mas a Livia de Cerdanha. A Livia, solelheja gaireben tot l’an e s’i alena un aire mai que pur. E d’en d’amont se pòt mestresar l’entrada de quatre vals : Sègre, Tet, Aude e Arièja. Livia amerita plan lo seu novèl nom de Medinat al-Bab, la Ciutat de la Pòrta...La pòrta per obténer lo poder aval a Còrdoa, per qué pas, çò marmolha Monossa...L’emir arab, aquí l’enemic primièr, mas ont trapar d’ajuda ?

Monossa sap que los Aquitans, vencéires a Tolosa, conéisson las garolhas entre Arabis e Berbères. E sap tanben que lo prince Eudon crenta un envasiment dels Francs, los enemics de sempre. Alara Monossa prepausa al prince una pacha inedicha contra tota menaça, venguèsse d’ubac o de solana. Lo prince ditz pas de non. Aquel acòrdi aquitanò-berbèr leva aitanlèu la ràbia dels Francs a Trèvi, del papa a Roma e de l’emir a Còrdoa.

Lo Prince Eudon aviá una filha que totes, en Aquitània e al delai, ne lausavan la granda beutat. Lampàgia èra lo seu nom. Quora Monossa venguèt a Tolosa per sarrar la pacha amb lo Prince, entrevejèt pel primièr còp la cara d’aquela que se’n parlava tant... coma un tresluc espelit de las cortinas sornas e pesugas de la Sala d’onor. Pivelat per aquela vision fugidissa, Monossa s’enamora sul pic. Se recòrda Aziz, lo conquistaire de Còrdoa, conquistat al seu torn per la bèla Egilona. Lampàgia es encara mai bèla. A tot còst, Lampàgia serà seuna.

Passan los meses, passan los jorns, passan las oras...Lampàgia sómia al Moro ufanós vengut dels èrms. Ne vòl saber mai. Monossa, enamorat a ne pèrdre la rason, tira plans e plans per la raubar. A la perfin ne ven que se confisa al Prince Eudon. Se lo paire se daissa esmòure, l’Aquitan vei aquí l’escasença d’enfortir longamai la pacha sarrada.

Las nòças s’aprèstan, las nòças se fan : i son convidats aqueles d’Aquitània, de Navarra o de Ribagorza, e los de Narbona, Josius letrats, nòbles Visigòts, sens doblidar los fisèls de Monossa, Arabis o Berbères. A Trèvi, a Roma e a Còrdoa, la ràbia a la ràbia se torna nosar.

4

Un còp acabadas las nòças, lo Moro mena sa polida nòvia a Narbona, puèi a Medinat al-Bab. Espelís alara una istòria d’amor coma se’n vei pas gaire, entre un musulman e una crestiana.

De la torre mai nauta de la ciutadèla, cada ser a calabrun, quora la Serra de Cadí s’emporpora, Monossa sentís lo langui de l’Atlas e s’amudís. Lampàgia li conta alara las oras de la rica Aquitània : los flumes de color e las ribas granadas, las ciutats afanadas e las selvas prigondas ont son paire aima de caçar. Ven l’ora que l’acrin de la Serra de Cadí rebat la darrièra lusor. E Monossa, al seu torn, de contar lo campament de las caravanas contra las palmas, la frescor de l’aiga al còr dels èrms, la sabor subtila del dàtil e la bona flaira de l’encés d’Adramaut...Sòmian que somiaràn, lo Moro e sa nòvia bastisson en terra gotica un país novèl entre mars e monts. Los pòbles d’aicí s’endevenon amb los pòbles d’ailà. Las lengas s’i crosan, s’i desnosan e s’i tornan nosar. Un país ont crestians, josius, musulmans e los autres vivon amassa sens se pèrdre.

Entre Tolosa e Còrdoa, lo desir s’alarga e se delarga. A cada ser, una idèia nòva, un esper novèl. A cada jorn l’amor mai prigond...

Mas dins son palais de Còrdoa, l’emir es a velhar. Pòt pas acceptar la pacha entre lo grince e lo governador, encara mens aquel maridatge aquitanò-berbèr. Sens estar gaire, manda sas tropas cap a Medinat al-Bab. Monossa e Lampàgia, menaçats, cercan de jónher lo pòrt mai pròche. La correguda se fa nerviosa e malsegura. Se cal pausar un brièu, se cal levar la set a una font... frescor de l’aiga, ombra doça del bòsc, sospirs escambiats...un brièu d’eternitat .

Subran gisclan los soldats de l’emir. Monossa vòl aparar Lampàgia, mas se trapa lèu mestresat. Lo van escapitar francament : òrdre de l’emir qu’atal s’assolida lo poder a Còrdoa. Lampàgia, tota esglasiada, tomba estavanida. Li pòrtan pas cap violéncia. Sa beutat e sa qualitat de princessa d’Aquitània ne fan un tesaur presat per l’òme mai potent d’aquel temps : lo califa de Damas.

Ne faguèt benlèu sa favorita, ò sabem pas. Çò que sabem pasmens, es que, pel planòl cerdan, s’ausís encara refrenir lo caval de Monossa. Ten estacat a la sèla

5

lo cap sanguinós del seu mèstre. Çò que sabem tanben, es que l’aiga de la font que levèt la set als fugitius, daissa pas de desgrunar, encara e sempre, las lagremas de la princessa d’Aquitània, la Nòvia del Moro...

ALEM SURRE-GARCIA

6

REVIRADA FRANCESAVERSION FRANÇAISE

LA FIANCÉE DU MAURE

C’était au temps des Aquitains, des Wisigoths, des Maures et des Sarrasins. Un siècle à peine après la mort du Prophète Mohammed, les troupes arabo-ber-bères passent le détroit de Gibraltar. L’ensemble du royaume wisigoth est bientôt conquis, du Guadalquivir au Rhône, au-delà même de la Montagne des Ports : c’est ainsi que les Vascons et les Arabes nomment les Pyrénées.

L’antique cité de Narbonne devient alors l’égale de Merv, là-bas, vers l’Asie cen-trale. Narbonne, figure de proue de l’islam en Occident...Mais la ville que les conquérants rêvent de prendre, c’est Toulouse, la clef de la riche Aquitaine et première capitale du royaume wisigothique. Les poètes, les musiciens, les philo-sophes et aussi les astronomes, tous y avaient répandu les arts et les sciences de Rome et de Byzance. Qui est maître de Toulouse, règne sur Bordeaux et sur Aire sur Adour, sur la Mer Ténébreuse et la Méditerranée, notre mer.. Toulouse, fleur des cités deviendrait-elle la Cordoue du nord ?

La conquête de la ville s’annonce. En ce temps là, le prince Eudes gouvernait toute l’Aquitaine, de la Montagne Noire à la Fin des Terres, de la Loire à la Mon-tagne des Ports. Si grave est la menace que le Pape envoie au Prince, en mode de bénédiction, trois éponges sacrées utilisées sur l’autel romain. Le Prince les fait aussitôt découper en menus morceaux qu’il donne à manger à ses soldats pour qu’ils deviennent invincibles.

Devant les remparts de Toulouse, deux armées s’affrontent. La bataille fait rage, elle se prolonge... Malgré les éponges sacrées, les Aquitains commencent à fai-blir. Mais les renforts arrivent : grâce à la poussée valeureuse et sans faille des Vascons, l’armée des conquérants recule. Déroutés par cet élan et la mort de leur chef Al-Samah, les troupes sarrasines cessent le combat. Elles s’en retournent vers Narbonne, meurtries par la défaite, la première en Occident, et ce chemin

7

prendra désormais le nom de « Chaussée des martyrs ». On parlera longtemps de cette défaite dans les palais de Cordoue et jusqu’à Damas où réside le calife.

Sur le chemin du retour, le Maure Munuza ne cesse d’interroger son propre destin. Bientôt nommé gouverneur de Gothie, il décide de s’installer non pas à Narbonne, trop agitée, mais à Livia en Cerdagne. A Livia, il fait beau presque toute l’année et on y respire un air des plus purs. Mais surtout, on y maîtrise l’accès aux quatre vallées du Sègre, de la Tet, de l’Aude et de l’Ariège. Livia mérite bien son nouveau nom de Medinat al Bab, la Cité de la Porte...La porte vers le pouvoir à Cordoue, pourquoi pas, ose penser Munuza ! L’émir arabe, voilà l’ennemi ! Mais où trouver de l’aide ?

Munuza sait que les Aquitains, vainqueurs à Toulouse, n’ignorent pas les que-relles entre les Arabes et les Berbères. Il sait aussi que le prince Eudon craint une invasion des Francs, les ennemis de toujours. Alors Munuza lui propose un pacte inédit contre toute menace qu’elle vienne du nord ou du sud. Le prince ne dit pas non. Cet accord aquitano-berbère soulève aussitôt la grande colère des Francs à Trêves, du pape à Rome et de l’émir à Cordoue.

Le prince avait une fille dont tout le monde, en Aquitaine et au-delà, vantait la grande beauté. Lampégie était son nom. Lorsque Munuza vint à Toulouse pour signer le pacte avec le prince, il entrevit pour la première fois le visage de celle dont on parlait tant...Une sublime apparition...Une lune surgie des rideaux sombres et épais de la Salle d’honneur...Ebloui par cette vision fugitive, le Maure Munuza tombe amoureux sur le champ. Il se rappelle Aziz, le conquérant de Cordoue, séduit par la belle Egilona. Lampégie est encore plus belle. Lampégie sera sienne.

Passent les mois, passent les jours, passent les heures...Lampégie rêve au Maure orgueilleux, venu du désert. Elle veut en savoir plus. Munuza, amoureux à en perdre la raison, échafaude mille plans pour l’enlever. Finalement il prend la décision d’aller rendre visite au prince. Si le père se laisse attendrir, le prince voit là l’occasion de renforcer durablement le pacte conclu et d’affirmer son pouvoir.

8

Les noces se préparent, les noces se font. Y sont conviés tous ceux d’Aquitaine, de Navarre ou de Ribagorza, et ceux de Narbonne, les juifs lettrés, les nobles wisigoths, sans oublier les fidèles de Munuza, arabes ou berbères. À Trêves, à Rome et à Cordoue, c’est la consternation. La colère enfle...

Les noces accomplies, le Maure emmène sa belle et jeune mariée à Medinat al Bab. Commence alors une histoire d’amour comme on n’en voit guère, entre un musulman et une chrétienne.

De la tour la plus haute de la citadelle, chaque soir au crépuscule, alors que la montagne du Cadi s’empourpre, la nostalgie de l’Atlas s’empare de Munuza : il reste silencieux. Lampégie lui raconte alors les heures de la riche Aquitaine, les fleuves de couleur et leurs rives fécondes, les villes industrieuses et les forêts profondes où son père aime chasser...

Mais voici que la dernière lueur du jour éclaire le sommet de la montagne. Munuza sort de son silence et raconte à son tour le campement des caravanes près de la palmeraie, la fraîcheur de l’eau au cœur du désert, la saveur subtile de la datte et le doux parfum de l’encens d’Hadramaout. Le rêve se prolonge : le Maure et sa jeune femme bâtissent entre mers et montagnes un pays neuf où les peuples d’ici accueillent les peuples d’ailleurs, où les langues se croisent, se nouent et se dénouent. Un pays où chrétiens, juifs, musulmans et autres, vivent ensemble sans se perdre.

Entre Toulouse et Cordoue, le désir se dilate et se diffuse. A chaque soir une idée nouvelle, un espoir nouveau. A chaque jour, un amour plus profond...

Pendant ce temps, l’émir, dans son palais de Cordoue, ne cesse de veiller. Il ne peut accepter cette alliance entre le prince et le gouverneur, et encore moins ce mariage aquitano-berbère. Il doit agir. Sans attendre, il envoie ses troupes vers Medinat al Bab. Munuza et Lampégie, menacés, cherchent à rejoindre à cheval le col le plus proche. Leur course devient nerveuse, incertaine, éperdue...Il faut s’arrêter un instant pour se désaltérer auprès d’une source : fraîcheur de l’eau, ombre douce du bois, soupirs échangés, un court instant d’éternité...un si court instant...

9

Les cavaliers de l’émir surgissent. Munuza veut protéger Lampégie, il est vite maîtrisé. Sa tête roule sur le champ, ordre de l’émir désormais maître absolu à Cordoue. Lampégie, terrorisée, tombe évanouie. Aucune violence ne lui est faite. Sa beauté et sa qualité de princesse d’Aquitaine en font un trésor sans prix pour l’homme le plus puissant de son temps : le calife de Damas.

On dit qu’elle devint sa favorite, peut-être ! Ce que nous savons par contre, c’est qu’on entend encore, dans la haute plaine cerdane, hennir le cheval de Munuza lors des nuits sans lune. Il porte, attachée à la selle, la tête sanglante de son maitre. Ce que nous savons aussi, c’est que l’eau de la source qui désaltéra les fugitifs, ne cesse d’égrener, encore et toujours, les larmes de la princesse d’Aquitaine, la Fiancée du Maure ...

SYLVIE WOJCIECHOWSKI-GOULARD et ALEM SURRE GARCIA

10

REVIRADA ARABAVERSION ARABE

Rhône

11

Sègre

12

13

FAÏZA ELLOUGBI

14

REVIRADA AMAZIGAVERSION AMAZIGH (BERBÈRE)

15

16

17

au

18

REVIRADA PERSANAVERSION PERSANE

19

20

MANIJEH NOURI

21

REVIRADA CATALANAVERSION CATALANE

LA NOVIA DEL MORO

Era en el temps dels aquitans, dels visigots, dels moros i dels sarrains. Tot just un segle després de la mort del profeta Mohammad les tropes àrabo-berbers van creuar l’estret de Gibraltar. Ben aviat el reialme visigot seria àmpliament conquerit, des del Guadalquivir al Roine, per tant més enllà de la Muntanya dels Ports, que així és com anomenaven els bascos i els àrabs als Pirineus.

Narbona, ciutat antiga, des d’aquest moment en endavant esdevé el pont de l’Is-lam a ponent, i l’equivalent de Merv, allà lluny, cap a l’Àsia central. Però la ciutat que els conqueridors somien de prendre més que res en el món és Tolosa, la clau de la rica Aquitània i la primera capital del reialme visigot. Els poetes, els músics, els filòsofs i també els astrònoms hi havien desenvolupat les arts i les ciències de Roma i de Bizanci. Qui té Tolosa, té Bordeus i Aire d’Ador, el mar tenebrós i el mare nostrum. Tolosa, la flor de les ciutats esdevindria la Còrdova del nord.

I la conquesta es prepara. En aquell temps, el príncep Eudon governava tota l’Aquitània, des de la Muntanya Negra fins a Finis Terrae, des de Leire fins a la Muntanya dels Ports. L’amenaça semblava tant greu, que el Papa envià tres esponges emprades per netejar l’altar de Roma al príncep, com a benedicció. Tot d’una el príncep les va fer trossejar i les va fer menjar als seus soldats: així esdevindrien invencibles!

Les dues armades s’enfronten davant les muralles de Tolosa. La batalla és acarnis-sada, inacabable i incerta. Malgrat les esponges sagrades els aquitans comencen a mostrar signes de feblesa. Per sort reben l’ajuda valenta i caparruda dels vascons. A la fi fan recular l’armada amb afany conqueridor. Desconcertats per aquella embranzida i per la mort del seu cap Al-Samah, les tropes sarraïnes abandonen el combat. Marcats per la desfeta, la primera de tota la conquesta, se’n tornen pel camí de Narbona, el famós camí dels màrtirs... D’aquesta derrota se’n parlarà durant molt de temps al palau de Còrdova com també a Damasc on viu el Califa.

23

De camí cap a Narbona, el moro Monossa no deixa de rumiar ni de donar voltes al seu destí. Aviat serà nomenat governador de la Gòtia. No pensa pas instal·lar-se a Narbona, que és una ciutat massa agitada, sinó a Llívia, a la Cerdanya. A Llívia hi fa sol gairebé tot l’any i s’hi respira un aire molt pur. I des d’allà dalt s’hi domina l’entrada a quatre valls: la del Segre, del Tet, de l’Aude i de l’Arieja. Llívia mereix amb escreix el seu nou nom de Medinat al-Bab, la ciutat de la porta... Per què no podria esdevenir la porta del poder a Còrdova? Es diu per ell mateix Monossa... L’emir àrab, ell és l’enemic directe! Però on puc trobar ajuda?

Monossa sap que els aquitans, vencedors a Tolosa, coneixen les diferències entre els àrabs i els berbers. També sap que el príncep Eudon té por d’una possible invasió franca, els seus eterns enemics. Així doncs Monossa proposa al príncep un pacte inèdit contra tota amenaça, tant si vingués del nord com del sud. El príncep no ho refusa. Aquest acord aquitano-berber ben aviat enrabia els francs a Trèveris, el Papa a Roma i l’emir de Còrdova.

El príncep Eudon tenia una filla tan bella que les seves qualitats eren lloades per tot Aquitània i més enllà. Lampàgia era el seu nom. Quan Monossa anà a Tolosa per tancar el pacte amb el príncep, descobrí el rostre d’aquella de qui n’havia sentit tant a parlar que era com una lluna plena irradiant per les cortines fosques i pesugues de la sala d’honor...Hipnotitzat per aquesta visió fugissera, Monossa, el moro, de seguida se’n va enamorar. Se’n recorda d’Aziz el conqueridor de Còrdova conquerit al seu torn per la bella Egilona. Lampàgia encara era més bonica. Lampàgia havia de ser seva a tota costa.

Passen els mesos, els dies i les hores... Lampàgia somia del moro ufanós vin-gut dels erms. En vol saber més d’ell. Monossa, enamorat amb bogeria, pensa mil maneres de segrestar-la. A la fi li confessa els seus sentiments al príncep Eudon. El pare se’n commou i l’aquità hi veu una oportunitat per enfortir la pau pactada per molt temps. Les noces es preparen, les noces es celebren. Hi són convidats gent d’Aquitània, de Navarra, de la Ribagorça, de Narbona, jueus lle-trats, nobles visigots, sense oblidar els fidels amics de Monossa, tant els àrabs com els berbers. A Trèveris, a Roma i a Còrdoba, la ràbia es torna a trenar.

24

Un cop les noces són acabades, el moro porta la seva bonica núvia a Medinat al-Bab. Llavors floreix una història d’amor com se n’han vist poques, entre un musulmà i una cristiana.

De la torre més alta de la ciutadella, cada capvespre quan la Serra del Cadí es tenyeix de color porpra, Monossa s’enyora de l’Atlas i emmudeix. Lampàgia lla-vors li conta les hores de la rica Aquitània: els rius de color i les ribes granades, les ciutats feineres i les selves pregones on al seu pare li agrada anar a caçar.

Arriba l’hora on la crinera de la Serra del Cadí reflexa el darrer bri de claror. Mo-nossa pren la paraula i li parla del campament amb caravanes vora les palmeres, la frescor de l’aigua al cor dels erms, el gust subtil del dàtil i la bona flaire de l’encens d’Adramaut...

Somia que somiaràs, el moro i la seva núvia basteixen a la terra gòtica un país nou entre mars i muntanyes. Els pobles d’aquí acullen els pobles d’allà. Les llen-gües s’hi creuen, s’hi desnuen i s’hi tornen a nuar.

Entre Tolosa i Còrdova el desig es dilata i es contrau. Cada vespre, una idea nova, una nova esperança. I cada dia l’amor més penetrant...

Però des del seu palau de Còrdova, l’emir vigila. No pot acceptar el pacte entre el príncep i el governador i encara menys aquest casament aquitano-berber. Sense gaires contemplacions envia les seves tropes cap a Medinat al-Bab. Monossa i Lampàgia, amenaçats, corren cap al port més proper. La correguda és nerviosa i poc segura. Cal fer pauses, cal assedegar la set a una font. La frescor de l’aigua, la dolça ombra dels arbres, sospirs intercanviats... un moment d’eternitat.

De sobte els alarits dels soldats de l’emir. Monossa vol protegir Lampàgia, però l’immobilitzen de seguida. El decapitaran allà mateix, és una ordre de l’emir que així assolirà el poder a Còrdova. Lampàgia, tota esglaiada, es desmaia. Els opo-nents no li fan cap mal, la seva bellesa i la seva qualitat de princesa d’Aquitània la converteixen en un tresor preuat per l’home més poderós d’aquell temps: el Califa de Damasc.

25

Si esdevingué la seva favorita, no ho sabrem mai. El que si sabem és que per la plana cerdana encara s’hi escolta el renill del cavall de Monossa, el qual porta lligat a la sella el cap sagnant del seu mestre. I també sabem que l’aigua de la font on van assadollar la seva set els fugitius, no deixa mai de rajar, ara i sempre, les llàgrimes de la princesa d’Aquitània, la núvia del moro.

ANNA MAURI GRAELLS

26

REVIRADA CASTELHANAVERSION CASTILLANE

LA NOVIA DEL MORO

Fue en la época de Aquitania, visigodos, moros y sarracenos. Apenas un siglo después de la muerte del profeta Mahoma, las tropas árabes y beréberes cruza-ron el estrecho de Gibraltar. El reino visigodo todo fue conquistado rápidamente desde el Guadalquivir hasta el Ródano, más allá de las montañas de Puertos. Así vascos y árabes llamaban a los Pirineos.

La antigua ciudad de Narbona vina a ser igual a la de Merv, allí en Asia cen-tral. Narbona... mascarón de proa del Islam en Occidente. Pero la ciudad que los conquistadores se ilusionaban con tomar, la ciudad entre las ciudades era Tolosa, clave de la rica Aquitania. La que fue la primera capital del reino visigótico. Poetas, músicos, filósofos y astrónomos, todos habían en ella sembrado las artes y las ciencias de Roma y de Bizancio. Quien es dueño de Tolosa es dueño de Burdeos y de Aira (Aire-sur-Adour), reina en el Mar tenebroso y en el Mar nuestro. Tolosa, la más bella entre la más bellas, tenía que ser la Córdoba de este lado del Pirineo.

Se está preparando la conquista. En aquel tiempo, Eudes, duque de Aquitania y conde de Tolosa, gobierna toda Aquitania. Desde Montaña Negra hasta el final de las tierras, desde el Loira hasta la Sierra de Los Puertos. Tan pesada es la ame-naza que el papa ha enviado al príncipe de Aquitania, a modo de bendición, tres esponjas sagradas que se utilizaban en el altar, en Roma. En seguida, el príncipe manda que las corten en trozos pequeños, los reparte a sus soldados para que se los coman: en adelante serán invencibles.

Frente a las murallas de Tolosa se arrostran dos ejércitos. La batalla es un mons-truo ávido de carne, se alarga, todavía dura, es dudosa. A pesar de las esponjas sagradas, empiezan los aquitanos a debilitarse. De repente llegan los vascones. Por su empuje y su valor, hacen retroceder el hueste enemigo.

27

Sorprendidas por la llegada de los Vascones y consternadas por la muerte de su jefe al-Samah, las tropas sarracenas abandonan el combate. Magulladas por la derrota, vuelven a Carbona por un camino que desde aquel día fatídico es lla-mado Camino de los Mártires. Durante mucho tiempo se hablará de aquella der-rota en el palacio de Córdoba y, allá también, en Damasco donde mora el califa.

Camino a Narbona, el moro Monosa no deja de cavilar y dar vueltas a su des-tino. Pronto será nombrado gobernador de la Gotia. No piensa instalarse en Nar-bona, pues es una ciudad demasiado agitada, sino en Llívia, en la Cerdaña. En Llívia hace sol casi todo el año y se respira un aire muy puro. Y desde allí arriba se domina la entrada a cuatro valles: la del río Segre, la del Tet, la del Aude y la del Arieja. Llívia merece de sobras su nuevo nombre de Medinat al-Bab, la ciudad de la puerta... La puerta del poder de allí abajo, Córdoba... ¿por qué no?, se murmura a sí mismo Monosa... El emir árabe, ¡este es el enemigo número uno! ¿Dónde puedo encontrar ayuda?

Monosa sabe que los Aquitanos, vencedores en Tolosa, conocen las peleas entre Árabes y Bereberes. Y sabe también que el príncipe Eudon teme una invasión de los Francos, los enemigos de siempre. Entonces Manosa propone al Príncipe un pacto inédito contra toda amenaza, venga del norte o del sur. El príncipe no dice que no. Aquel acuerdo aquitano-bereber despierta rápidamente la rabia de los Francos en Trevas, del Papa en Roma y del emir en Córdoba.

Hay que saber que el príncipe Eudes tenía una hija de cuya hermosura charla-ban todos, en Aquitania y en otra parte. Se llamaba Lampagia. Cuando Munuza vino a Tolosa para firmar la paz con el príncipe, vislumbró por primera vez la cara de aquella mujer de quien se hablaba tanto. Fue la aparición fugaz y mara-villosa de una luna nueva, pálida y resplandeciente, entre las cortinas oscuras y espesas de la sala de actos. Deslumbrado por esta visión, el moro Munuza se enamora inmediatamente. Se acuerda de Aziz, conquistador de Córdoba, sedu-cido por la guapa Egilona. Lampagia es todavía más hermosa. Sea cual sea el precio que tendrá que pagar, Lampagia le apartendrá.

Pasan los meses, pasan los días, pasan las horas... Lampagia sueña con el

28

moro altivo, venido del desierto. Tiene que saber más. Enamorado hasta el punto de perder el juicio, Munuza traza mil planos y piensa en raptarla. Pero acaba por abrir su pecho al príncipe. El padre se deja enternecer, el duque de Aquitania ve una oportunidad de fortalecer la paz y afirmar su poder.

La boda se prepara, la boda tiene lugar. Están convidados todos los de Aquitania, de Navarra, de Ribargoza, y los de Narbona, los judíos eruditos, los nobles visigo-dos, todos los fieles de Munuza, árabes o beréberes. En Tréveris, en Roma y en Córdoba sube, sube la colera.

Acabadas las bodas, el moro conduce a su bella casada a Narbona y a Medina-al-Bab. Entonces comienza una historia de amor como pocas se ven, entre un musulmán y une cristiana.

En la más alta torre de la ciudadela, cada tarde, cuando se tiñe de púrpura la sierra del Cadí, la nostalgia del Atlas se adueña de Munuza. Se queda silencioso.Entonces Lampagia le cuenta las horas de la rica Aquitania, los ríos coloreados y sus fértiles riberas, las ciudades que zumbaban como colmenas y los bosques profundos donde a su padre le gusta cazar.

Pero hete aquí que la última luz del día ilumina la cima de la montaña. A su vez Munuza cuenta el campamento de las caravanas cerca del palmeral, la frescura del agua en el corazón del desierto, el sabor súbtil del datil y el dulce aroma del incienso del Hadramaut. Sueñan, sueñan... El moro y si joven esposa edifican entre mar y montaña un país nuevo en el que los pueblos de aquí reciben a los pueblos de allá, en el que las lenguas se cruzan, se atan y desatan. Un país en el que cristianos, judíos, musulmanes y los demás viven juntos sin perderse.

Entre Toloza y Córdoba, el deseo se dilata, se difunde. Cada tarde una idea nue-va, una esperanza nueva. Cada día, un amor más hondo.

Pero, entre tanto, en su palacio de Córdoba, vigila el emir. No puede aceptar esta alianza entre el príncipe y el gobernador, y mucho menos ese matrimonio occitano-berebere. El tiene que actuar. El tiene que saber. Sin esperar, manda a

29

sus tropas hacia Medinat-al-Bab. Munuza y Lampagia se sienten amenazados. Tratan de llegar a caballo hasta el puerto más cercano. Su carrera se hace ner-viosa, incierta, loca... Hay que detenerse un instante para refrescarse cerca de un manantial: frescura del agua, sombra quieta del bosque, suspiros, sonrisas compartidas, un momento de eternidad, un pequeño momento de eternidad...

Aparecen los soldados del emir. Munuza quiere proteger a Lampagia pero lo dominan. En el mismo campo, en seguida, rueda su cabeza. Orden del emir. Así es como, en Córdoba, se refuerza el poder. Aniquilada por el miedo y el dolor, Lampagia se desmaya. No le hacen ninguna violencia. Su belleza, su calidad de princesa de Aquitania la convierten en un tesoro de muchísimo valor para el hombre más poderoso de su época, un regalo de un valor inestimable para el califa de Córdoba.

Dicen que vino a ser su favorita, ¿sin embargo, quien lo puede decir ? Lo que sabemos, es que cada noche sin luna aun se oye, en la alta meseta de Cerdaña, relinchar el caballo de Munuza. Lleva, atada a la silla, la cabeza ensangrentada de su dueño. Lo que también sabemos es que desde entonces el agua del manantial en la que bebieron los fugitivos no para de desgranar, aun y siempre, las lágrimas de la princesa de Aquitania, la Novia del Moro...

BERNARD LESFARGUES

30

REVIRADA ANGLESAVERSION ANGLAISE

LAMPÉGIE : THE MOOR’S BRIDE

It was the time of Aquitanians, Visigoths, Moors and Saracens. Barely a century after the death of the Prophet Mohammed (p b u h)*, Arab-Berber troops crossed the Gibraltar Strait. The entire Visigothic kingdom was quickly conquered, from the Guadalquivir to the Rhone, beyond the Mountains of Ports, which the Basques and the Arabs called the Pyrenees.

The ancient city of Narbonne became the equal of Merv, in Central Asia. Nar-bonne... the figurehead of Islam in the West. But the city that the conquerors were dreaming about was Toulouse, the city of cities, the key to rich Aquitaine, the true first capital of the Visigoth kingdom. Its poets, musicians, philosophers and astro-nomers had spread all their arts and sciences from Rome and Byzantium. Whoe-ver is the master of Toulouse reigns over Bordeaux and over Aire-sur-Adour, over the Mare Britannicum and the Mediterranean. Toulouse, the most beautiful of the beautiful, had to be the new Cordoba north of the Pyrenees.

It is the time of Eudes, Duke of Aquitaine, Count of Toulouse. Prince Eudon go-verns all Aquitaine, from the Montagne Noire to Lands End, from the Loire to the Mountain of Ports. But the Arabs are preparing to invade. So serious is the threat that the Pope himself has sent to the Prince, by way of blessing, three sacred sponges used to clean the altar in Rome. Immediately the Prince has them cut into small pieces, and distributes them to his soldiers to eat; now they will be invincible!

In front of the walls of Toulouse, two armies clash. The battle is hungry, a true monster hungry for flesh, it goes on and on. The outcome is undecided. Despite the sacred sponges, the Aquitanians begin to weaken. Suddenly, the Basques arrive, courageous and unwavering, they drive back the army of the invaders. Sur-prised by the arrival of the Basques and appalled by the death of their leader al-Samah, the Saracen troops abandon the fight. Bruised by defeat, they head back

31

to Narbonne, this road is called the Way of the Martyrs since that fateful day ...

In the palace of Cordoba and in Damascus, in the Caliph’s house, they talked about this defeat for a long time.

On the way to Narbonne, the Maure Munuza mulled over this defeat and thought of his future. As he was soon to be posted as governor of Gothia(?), he decided to settled down in Livia, Cerdagne, and not in Narbonne, which was too agitated. The weather was fine all year round and air was particularly pure in Livia. And from up there, one could control the entrance to four valleys : the Sègre, the Tet, the Aude and the Ariège. Livia’s new name of Medinat al Bab, the City of Gates, was well earned... And what about the gates to power over there, in Cordoba, murmured Munuza...The arab Emir, there is the main enemy! Where could he find assistance?

Munuza knew that to the Aquitains, the victors in Toulouse, the quarrels between Arabs and Berbers held no secret. And he also knew that Prince Eudon was afraid of an invasion of the Franks, their sworn enemies. So Munuza suggested an unheard of pact to the Prince, against any kind of threat, from North or South. The Prince accepted. This Aquitain-Berber agreement roused the anger of the Franks in Trèves, the Pope in Rome and the Emir in Cordoba.

Prince Eudon had a daughter. Everyone in Aquitaine and beyond were boas-ting of her great beauty. She was named Lampagia. When one of the invaders’ chiefs, the Berber Munuza, came to Toulouse to make peace with the Prince, he saw for the first time the face which was spoken of by so many. It was the sublime and fleeting appearance of a fresh moon, pale and shining between the thick and dark curtains of the Hall of Honor... Blinded by the glimpse, the Moor Munuza immediately falls in love. He remembers the Saracen Aziz, the conque-ror of Cordoba, seduced by the beautiful Christian Egilona. Lampagia is even more beautiful. Whatever the price, Lampagia will be his own.

Months pass, the days pass, the hours pass... Lampagia dreams of the proud Moor, come from the desert. She needs to know more. Munuza, mad with love,

32

develops a thousand plans, even thinking of kidnapping her. But at last, he decided to talk to Prince Eudon. The father’s heart is touched but the Duke of Aquitaine also sees this as an opportunity to strengthen the peace and an opportunity to affirm his power.

The wedding is ready, the wedding is done. All are invited, from Aquitaine, from Navarre and Ribargoza, and those from Narbonne, Jewish scholars, Visigoth nobles, all the faithful of Munuza, Arabs or Berbers. At Trèves, Rome and Cor-doba, anger rises, rises...

The wedding over, the Moor led his beautiful bride to Bab al-Medina. This is the beginning of a beautiful love story, between a Muslim and a Christian.

From the highest tower of the citadel, each evening at dusk when the Cadi moun-tain flushes, nostalgia for the Atlas mountains seizes Munuza. He remains silent.Lampagia talks about the wonders of Aquitaine, the rivers of color and their fertile banks, the buzzing cities like hives and deep woods where her father likes to hunt...

But then the last light of day illuminates the summit of the mountain. Then Munuza talks about the encampment near the palm grove, the fresh water in the heart of the desert, the subtle flavor of dates and the sweet scent of Hadramaut incense.They dream. They dream... The Moor and his young wife are building a new country between sea and mountains where everyone living there welcome the peoples from elsewhere, where languages intersect and mingle. A country where Christians, Jews, Muslims and others live together without losing their identity.

Between Toulouse and Cordoba, the passion expands, spreads. Each evening a new idea, a new hope. Every day, a deeper love...

But meanwhile, in his palace at Cordoba, the Emir, chief of the Saracens keeps watch. He cannot accept the alliance between Prince Eudon and Governor Mu-nuza, even less the Aquitano-Berber marriage. He must act. He must find the truth. Without much further ado, he sends his troops to Madinat al-Bab. Munuza

33

and Lampagia feel threatened. They take to their horses and flee to the nearest mountain pass. Their flight is nervous, uncertain, bewildered... They pause a moment to drink from a spring: fresh water, soft shade of trees, sighs exchanged, a moment of eternity... one tiny moment of eternity ...

The soldiers of the Emir attack. Munuza wants to protect Lampagia, but he is overpowered. On the field here, right now, his head rolls. Order of the Emir. Cor-doba’s power is growing. Lampagia, distraught in fear and sorrow, faints, but no further harm will come to her. The beauty and nobility of the Aquitaine Princess make her a priceless treasure for the most powerful man of his time, a present of rare value for the Caliph of Damascus.

They say she became his favorite, but who knows? What we do know is that every night without moon can still be heard in the Cerdan high plain, Munuza’s neighing horse. And he carries, attached to the saddle, the bloodied head of his master. What we also know is that ever since this time, the water of the spring where the fugitives quenched their thirst, continues to flow with the tears of the Princess of Aquitaine, the moor’s bride...

ANGIE ET JAMES CHERRILL

34

Concepcion generala / conception généraleAlem Surre Garcia

Carta grafica / charte graphique de la collectionMesa en pagina / mise en page Aurélia Randriamorasata (Fondacion Occitània / org&com)

Crèdi fotografic / crédit photosNoureddine Atatfafenêtre de style mudéjar, Montgiscard (XV°) p. 2porte de style mudéjare, cathédrale, Roda de Isábena, p. 22

Archives ASG polygone étoilé, mosaïque aquitano-romaine de Lescar (V° siècle), p.35 détails : p. couverture, p.6 / 10 / 14 / 18 / 26 / 30 / 34 / 37

Estampatge / ImpressionCDS, abrial de 2012Edicions : Fondacion Occitània, 11 rue Malcousinat, 31000 Toulouse

Tolosa, flor de las ciutats, Còrdoa d’Oltra-pòrts...Toulouse fleur des cités, Cordoue d’au-delà des cols...