de paz llena, / sobre el cantil donde lloró Marina”).Lloret és per a ell “monte y mar en la calma vesperti-na”, una oreneta travessa el cel serè de cap al tard i elspins, “canto de sombra y luz”, desprenen la seva flairedavant la lluna: Déu mateix “viene a habitar humil-mente / la barca del oscuro marinero...” Anys després,Tomàs Roig i Llop, que passà temporades d’estiu aLloret —com explica en les seves memòries Del meuviatge per la vida (1975)— reprengué la imatge deLloret com “una daurada petxina dels déus”.

De Tossa a Lloret avancem per la carretera que,mentre no estigué remodelada la de Llagostera, era l’ac-cés més còmode a Tossa, fa uns anys. Hi ha revolts,encara que no tan sobtats com a la de Tossa a Sant Feliu,i alguns miradors esplèndids sobre el mar (val més mirarel mar i no algunes incomprensibles edificacions quedesfiguren el paisatge terrestre en aquell tram).

Lloret ha tingut també una llarga tradició literàriai de premsa, local i per a tot el districte, que sortia dela vila, on l’estiueig i el comerç marítim, així com elcontacte més assidu amb Barcelona, atreien personali-tats i iniciatives. Des de Lloret mateix Esteve Fàbregasva fer, en el marc de les possibilitats que cada etapahistòrica li oferia, l’esforç de recuperar el passat i pro-jectar amb originalitat aspectes que trobava útils per alseu present. Avui, el seu llegat i el d’altres continuadorsens permeten d’esbossar el canemàs inicial d’un reco-rregut literari de Lloret, que amplia i completa el quevolia i començà a definir ja en els llunyans anys 50—i tot i tenir títol, “Sinfonía (o “Melodía, segons com)de Lloret”, i índex definit i anunciat, no s’arribà apublicar mai— el poeta lleonès Lope Mateo. Estiue-jant a la vila, Mateo havia escrit nombrosos articles ala premsa lloant el paisatge i les condicions de Lloret,alhora que es vinculava a determinades operacionscomercials, coses totes dues que el feren popular. El1956 oferí en el marc el Club Marina, el “casinet” deLloret (“uno de los últimos reductos del Lloret tradi-cional”, en mots el corresponsal del diari Los sitios)“una charla-recital sobre el tema Motivos literarios deLloret”. Autor de poesia castellana publicada sobretotels anys 40 i ja gran en arribar a Lloret, dedicà tambédiversos sonets ben construïts a la població que “comouna concha nacarina / abre su luz abajo, ante la arena”,o a algun dels seus racons com ara sa Caleta (“sonríe

La Selva1134

Lloret Santa Cristina

En el nostre camí d’apropament a la vila, passemper l’accés a Canyelles. César González Ruano, quetambé els anys 50 fa el trajecte invers de Blanes aTossa, podia definir Canyelles com “dos deliciosas pla-yas casi en nostálgico abandono”. Ara no és pas així,certament.

Canyelles té la seva llegenda. La inventà l’arenyencJosep Palomer, vicari de Blanes l’any 1915 (després depassar per Riudellots de la Selva i Calella de la Costa).Situada el 1573, regnat de Felip II, avui no seria “polí-ticament correcta”: un jueu, que no ha complert l’ordred‘expulsió i viu clandestinament a Lloret, és l’autord’un terrible crim: la desaparició de tres noies. Se’l

cerca, se’l deté i se’l jutja en una mena d’acte de fe al’església de Lloret en presència del bisbe, jurats ihomes del Consell. El jueu confessa el crim i és con-demnat “a la pena de mort” i és “capbuçat... en la calade Canyelles.” Un any després, cal anar a Canyelles enprocessó cantant lletanies: d’ençà dels fets “els pesca-dors no havien vist may més ses aigües tranquiles.” Lacala era envaïda al capvespre per una “fosca boyrina” i“unes lamentacions” torbadores, la cala mateixarepel·lia les embarcacions que s’hi atansaven. Un TeDeum conjurarà els mals esperits. “Des de llavors, ni laremor de les onades, ni les boyres negres, ni cap forçaoculta va torbar a n’els del poble, y anà esvahint-se

Lloret 1135

Lloret

Blanes

Sta. Cristina

Lloret de Mar

Tossa de Mar

Sant Pere del Bosc

Turó de Sant Pere

Mare de Déu de Gràcia

L'Àngel

Mare de Déu de les

Alegries

Turó de Rosell

Venècia

Santa CristinaPlatja de Santa Cristina

Platja de Fenals

Castell de Sant Joan

Punta de FenalsCala Banys

Platja de Lloret Punta des Cabdells

Cala Granes Pa de Sucre

Cala Moltó

Platja de Canyelles

Fenals

a V idreres

JOSEP PALOMERJOSEP CORTILS I VIETAANTONI DOLTRAJOAQUIM RUYRAFELICIÀ SERRA MONTJOSEP ROIG I REVENTÓSLLUÍS COLL I RODÉSJOSEP M. COLL I RODÉSMARIÀ MANENT

FRANCESC CAMPRODONLOPE MATEOJOAN B. DOMÈNECH ARTAUFELICIÀ SERRA I MONTCÉSAR GONZÁLEZ RUANOJOSEP PLAESTEVE FÀBREGA BARRIANTONI M. ARAGÓISABELL COLL DOMÈNECHJOAN DOMÈNECH I MONER

JOSEP CARNER: Paradís gentilMARIÀ MANENT: Aquest poble de marinaFELICIÀ SERRA MONT: Oda a Lloret

Ànimes vincladisses

JACINT VERDAGUERDOLORS MONSERDÀ

ANTONI M. ARAGÓ

JOSEP M. COLL I RODÉS

M. ÀNGELS GARDELLA

d’una recorrent postal lloretenca, la casa anomenada“el castell d’en Plaja”, són les darreres etapes per atèn-yer sa Caleta, i des d’allà fins a sa Caravera, tota la llar-gada de la platja de Lloret, davant per davant del pas-seig. “El castell de Sa Caleta —ens diu Esteve Fàbre-gas— és una de les coses més pintades i més fotogra-fiades de Lloret... acompleix en el nostre paisatge unaunció semblant a la d‘aquell disc de color que s’engan-xa sobre les portes de vidre perquè la gent vegi que hiha vidre. És la piga postissa que llueix per coqueteriael bell rostre mediterrani de Lloret”.

“Els anys 1919 i 1920 Josep Carner va passar dosestius a Lloret i s’hi va lliurar en cos i ànima”, ensinforma Esteve Fàbregas. El 1919 escriví, amb elpseudònim d’”Olaguer Recó” un ampli text d’onzepàgines, profusament il·lustrat, Lloret, paradís gentil, ala revista D’Ací d‘Allà, on descrivia la vida a la vilamarinera. Constitueix, segons Fàbregas, “el Pregó deLloret davant la seva nova empresa: l’atracció de foras-ters...”, a càrrec d’un poeta que s’instal·là a la vila, unmembre més de la dita “colònia” d’estiuejants, tots ellsde la burgesia barcelonina i aparentment poc disposatsa la poesia. Carles Sindreu ha deixat escrita una evo-cació literària d’aquelles estades i Marià Manent l’es-menta als seus dietaris.

En aquell text el poeta afirma: “Voltat d’un amfite-atre regular de muntanyoles —cap d’elles no amenaçatràgicament ni torreja ensuperbida com un non plusultra— la vila de Lloret s’estén a ran de mar (veieu-la dela Caravera estant), com si en una llenca de terra lesones, en lloc de deixar-hi petxinetes, hi haguessin deixatcases clares, amb patiets on hi ha hortènsies o jardinetson hi ha geranis de dues dotzenes de colors.” Es refereixals temporals amb una bella imatge (“Algunes vegadesla mar ha fet... el gest maquinal de tornar-se a quedar la

poquet poch el recort de l’ànima del juheu...” En visi-tar el lloc, “un dels més pintorescos y poètichs”, el jovei erudit vicari recorda, com una “ombra vaporosa”, lahistòria que pretén haver trobat “recercant altres docu-ments en un arxiu”.

La carretera circula a una certa alçada i entrarà a lapoblació en un punt que, per la distància i per les edi-ficacions, no tenim esment del mar. En la línia de lacosta, la cala de la Tortuga o la d’en Simó ens acostena Lloret, no sense haver doblat abans la punta delsCabdells. La cala d’en Trons i la dels Frares, i la visió

La Selva1136

El paradís de Lloret

“Lloret té serres i santuaris, i ermites i boscos i horts i vinyes i cales, i àdhuc té monuments. Velles case-

tes exquisides, i l’església més dernier cri del món, i el gran mur enramat del famós Mai tanquis, que és

el Lyon d’Or de Lloret; i tres coliseus; i un gran boulevard que és el carrer de Sant Pere; i un passeig de

mar ple d’enamorats; i una gran plaça composta de dos bells quadrilàters (l’un ombrejat d’acàcies, i l’al-

tre sense, per a ballar-hi el ball de les moratxes) sempre curulla de criatures; i una platja de petits òpals,

dits arena, adornada pels tenderols i pavellons de l’Acadèmia Tiburón, el Quintet Verdura, la Molèstia

Social, el Trianon i l’Artilleria pesada; i els jardins tropicals i mítics del 81 del carrer de Sant Pere, i una

Venècia, reclosa, crítica, amb planos de dolces noies i enormes canyes de pescar i patis blau argent i

flors vagament conventuals; i una ajuntament que s’assembla d’allò més per la seva sumptuositat i el

seu aire gairebé francès amb un palau del Tsar que sortia en una làmina de l’edició castellana de Michel

Strogoff que llegíem quan érem petits; i quatre casinos...

Lloret és, per tots cantons, un bé de Déu. ¡I quines eixies tan boniques que un hom s’hi peremt! Santa

Cristina, Tossa —d’anomenada, com Lloret, en tot lo món—, cales com la Boadella, que sembla haver de con-

tenir en sos caus impressionants algun oblidat tresor de pirates; Fenals, regular com una pista; Canyelles, on

sembla que els pins es barallen amb les ones; Banys, Cala Moresca i altres sojorns memorables de bellesa, de

magnífics pins escamarlats damunt la roca, penyes grises o oxidades, listons de vinyes, rieres d’alocs florits,

grenys plens de ginesteres...”

Josep Carner

Lloret, paradís gentil

vila de Lloret”) i evoca la riquesa procedent d’Amèricai el comerç marítim. La sentència d’aquell text, ja cone-guda, és: “Lloret és clàssic, com Blanes és romàntic”, iretreu el passat romà i el fet que Lloret era “en el tempsantic un gran lloredar vora les ones”. El classicisme esrespira també, al cap dels anys, en l’Oda a Lloret de Mar(publicada a Escaiences, 1974) que escriví Sebastià Sán-chez-Juan, gran amic d’Esteve Fàbregas, i que recordauna placa als jardins d’entrada a la vila: “Fora d’humanamesura no resulta/ res que es doni a Lloret. Atzar, fatic,/recordats piament, tenen un culte/ al fons del cor comen un vidre antic.” Alguns dels edificis que hom ha vistalçar-se a Lloret, però, desmenteixen, cal dir-ho, qualse-vol pretensió de sotmetre’s a la mesura humana i de per-metre de visualitzar, avui, un paisatge lloretenc que tin-

gui alguna retirada amb el que generalment evoquen elspoetes i els narradors.

La descripció carneriana de la vila, si hi tornem, ésespurnejant i ajustada alhora, a condició que enfoquemun Lloret tradicional i deixem de banda la seva feso-mia actual: “Lloret té serres i santuaris, i ermites i bos-cos i horts i vinyes i cales, i àdhuc té monuments.Velles casetes exquisides, i l’església més dernier cri delmón, i el gran mur enramat del famós Mai tanquis, queés el Lyon d’Or de Lloret; i tres coliseus; i un gran bou-levard que és el carrer de Sant Pere; i un passeig de marple d’enamorats; i una gran plaça...” Tots els elementsque configuren la topografia urbana i espiritual deLloret tenen cabuda en un text d’exaltació entusiastaque fa goig de llegir i que tot poble estaria joiós detenir, de la ploma del “príncep dels poetes”.*

Per a Carner Lloret és el centre d’operacions i desdel seu “bé de Déu” enumera les “eixides tan boniques”que el visitant pot fer: “Santa Cristina, Tossa —d’ano-menada, com Lloret, en tot lo món—, cales com laBoadella, que sembla haver de contenir en sos causimpressionants algun oblidat tresor de pirates; Fenals,regular com una pista; Canyelles, on sembla que elspins es barallen amb les ones; Banys, Cala Moresca...”

En els Jocs Florals del 22 d’agost de 1920, elssegons que es feien a la vila, organitzats per Carner ipresidits per Ruyra i López-Picó, guanyà la FlorNatural un jove de 22 anys, Marià Manent: “Ai, gessa-mins exquisits / d’aquest poble de marina!”

A banda d’aquestes expressions literàries de l’es-tiueig barceloní, Lloret ha estat retratat també ambmolta vivesa per un lloretenc. El 1930 Felicià Serra iMont, nat el 1900, publica Ànimes vincladisses, que ésqualificat com “el primer llibre de Lloret” i que té “unprotagonista únic... el poble de Lloret”, en mots de

Josep Carner

El passeig de mar

de Lloret

Lloret 1137

lloretenca, de l’indiano adinerat o del fill d’indianos, larepresenta el senyor Miquel Tarruga, propietari de fin-ques rurals “no... a Lloret solament: en tenia a Vidre-res, a Sils i a Pineda. Fill únic de casa bona, havia here-tat els béns de son pare...”

La Roseta viu “a Venècia —la banda de llevant dela vila—“, mentre que “ell tenia sa casa de l’altre costatde la Riera —la banda de ponent.” Hi trobem esGurugú “a mig camí de Banys... el penyal més encimatd’aquell bell indret de la costa llevantina”, sa Caravera,sa Caleta, la cala d’en Serrahima “de la part amunt de

Joan Domènech. La vida quotidiana de la primerameitat de segle és l’element bàsic i el punt d’interèsd’aquesta novel·la que, malgrat el títol (que podria ferpensar, segons l’autor, en “una intervenció quirúrgico-literària feta amb el bisturí resseguint les pregoneses del’ànima humana —Dostoiewsky!—“), “no persegueixaltre fi que el de la bellesa en si mateixa...”

Situada a la vila i als seus barris i cales, la narracióté com eix argumental una trama amorosa (d’en CiscoGòmbit i la Roseta), trasbalsada per l’aparició d’unaactriu de cinema, la Lucienne. La figura, també ben

El barri de Venècia [de Josep M. Barba]

Felicià Serra i Mont

La Selva1138

Carner a Lloret i el retrat de Carles Sindreu

La presència de Josep Carner a Lloret és documentada els anys 1919 i 1920. El lloretenc Esteve Fàbregas en deixa constància en els seus llibres

i en un conferència pronunciada el 1990 i després editada, amb altres materials, per l’Associació Popular Amics de la Cultura, encapçalada per

l’actiu Germinal Ros.

Segons Fàbregas: “Si la memòria no ens enganya, el poeta s’instal·là en un antic casal al carrer de la Vila...” Ja vell, en el seu darrer retorn a

Catalunya el 1970 Carner retreu —en conversa amb Marià Manent, que ho anota als dietaris— el record de “la casa que tenia dues entrades: l’una

al mar, l’altra a la terra”. El text que escriví per a D’Ací d‘Allà el 1919 fou reproduït en “el primer fullet turístic de Lloret”, diu Esteve Fàbregas.

Carner organitzà a Lloret una vetllada teatral. Hi prengueren part unes senyoretes de la colònia. Esteve Fàbregas, que ens informa que Car-

ner era “altament sensible a la dona jove”, recuperà un sonet carnerià dedicat a tres “senyoretes” estiuejants. L’any 1920 organitzà uns Jocs Flo-

rals, que presidiren Ruyra i López-Picó. Llaverias decorà la sala. Carner féu un discurs memorable. Hi foren premiats Manent, Riba, Clementina

Arderiu, Bofill i Mates... i el lloretenc mossèn Josep Mundet. Per a Albert Manent, “[t]ot un període de la seva vida i d’una part de la vida cultural

catalana (aquella que volia incorporar l’alta burgesia, frívola o assenyada a les lletres del país) es cloïa amb aquesta festa noucentista, encara.”

El poeta i narrador Carles Sindreu (1900-1974) evoca aquelles estades i la coneixença personal de Carner, de lluny estant, que li deixà “una

empremta tan lluminosa, que mai més no s’havia d’esborrar...” Sindreu veu Carner, i ens el retrata amb vivesa, “enfundat, com els bons estiuejants

de l’època, dins un vestit complet de fil blanc —l’americana una mica baldera—, netíssim i calçant sabates de lona blanca, d’una blancor absoluta,

passejant amunt i avall de l’avinguda limitada per un sorral poblat de palmeres de verdor mentolada. Recordo la seva cara rodona i de color sani-

tós emergint del blanc obsessionant de la seva indumentària. I un pentinat llustrós, molt negre, que ostentava al bell mig una clenxa ben partida.”

El poeta “[n]o anava mai sol. La seva esposa... l’acompanyava sempre, i mai no feien bracet, sinó que marxaven amb un pas elàstic agafats de la

mà llargues estones, silenciosos i mirant-se als ulls...” Sindreu no gosà parlar-hi i fins al 1959, en el volum d’homenatge en què deixà constància

d’aquesta coincidència a Lloret, no publicà els versos juvenils que volia mostrar-li.

Fenals”, o els carrers de Sant Pere, les Tres Creus, lessales de ball “La Solidez”, “La Nyerra”, “Can Maitan-quis”, el Casino..., les fàbriques de la carretera deVidreres, la plaça amb sardanes de festa o Santa Cris-tina en dia d’aplec. El gran espectacle, però, és la fil-mació d’una pel·lícula en escenaris lloretencs, en unaevocació, volguda o espontània, de la filmació real dela cinta de Josep de Togores i Muntades el 1915, queva significar, segons Esteve Fàbregas, el descobrimentcinematogràfic de la Costa Brava.

Una visió, també suculenta de records i de notíciessobre personatges i indrets de la vila, una visió memo-rialística, anecdòtica i feta des de l’enyorament ameri-cà al cap dels anys, és Relatos de mi pueblo, del lloretencfincat a Xile Joan B. Domènech i Artau. L’escriví el1967 i fins al 1987 —ell havia mort el 1973— no vapoder veure la llum a Lloret mateix, de la mà del ClubMarina “Casinet” i a cura de Joan Domènech. Escrivítambé en castellà Poemas humanos (1937) i s’incorporàdecididament a la vida social del país d’acollida. Elseus Poemes de Joventut, editats a Xile el 1944 (ambobra de 1912), els féu arribar a Lloret, en especial a l’a-juntament, el 1955, coincidint amb el centenari del’estrena de Marina, l’òpera o sarsuela de FrancescCamprodon, que se situa a les platges de Lloret, i queen aquells anys fou molt celebrat.

Els indrets de la banda de ponent del terme deLloret han tingut una presència desbordant en la lite-ratura, a partir de la seva rellevància en la vida local. Sisortim i agafem la carretera de Vidreres, dalt d’una ele-vació en el primer revolt en què la carretera s’enfila,trobem l’avui ermita de les Alegries, antiga parròquia,a la qual Antoni M. Aragó dedicà l’any 1938 uns ver-sos, inèdits fins ara, marcats per l’experiència traumà-tica de la persecució antireligiosa: “En el celatge ennu-

volat / hi ha alguna finestreta, / com en el mar, negre iesvalotat, / alguna cala quieta. / Així també, com un xicde claror / en la grisor dels dies / és un esquinç per ale-grar el cor / la nostra Dona de les Alegries.”

Si tornem a la línia de la costa, per la carretera queens ha d’acabar duent a Blanes, topem amb el populósbarri de Fenals, construït sobre el que eren camps ihortes no fa gaire anys i que no deixa veure el mar quetenim davant mateix. En la ficció llegendària de Mn.Palomer, la donzella grega Karina és assassinadadavant les costes de Lloret i “les aygues removien enson vayvé bellugadís” el seu cadàver. La platja deFenals “romania solitària”, cosa que avui deu ser quasiimpossible, almenys molts mesos l’any. La tragèdia deKarina era recordada, segons la llegenda, per una “creuplantada al cim d’una roca de la platja de Fenals“, “enla roca més apropada a les aygües.” Avui dia, “la Creu

La platja de Lloret

de Mar

Joan B. Domènech

i Artau

Lloret 1139

bliment turístic, on es veu la mà e Fàbregas, no obli-dava la poesia, en aquest cas obra del barceloní vincu-lat a Lloret i a Tossa Pere Vives i Sarri: “Per l’ala delsilenci llisca el vent / i les ones manyagues / s’arrissensuaument damunt les roques... / Capvespre a CalaBanys, recer dilecte, / on les hores esguarden quietuds/ i la sentor del mar arriba pura. / Jardí acurat i bellcamí de ronda / vers la Dona Marinera...”

Sobre la punta de Fanals, les restes el Castell deSant Joan, un dia solitàries ruïnes en el promontori,visibles des de Santa Cristina, i avui, un cop estudiadesi excavades, reconstruïdes en un nou entorn voltat d’al-tres edificacions. Els joves lloretencs Josep M. i LluísColl i Rodés, fills d’una notable família local, estu-diants a Barcelona i poetes romàntics, víctimes d’unamort prematura tots dos el 1900 i el 1909 respectiva-ment, han deixat sengles poemes dedicats al castell.Per a Josep M. els “trossos de muralla/ qu’escampatsjahuen arreu” només fan que enyorar “als que rodaren/al fons de l’abim negrench,/ hont la mar entre lesroques/ canta y bull eternament...” No sap la històriadel castell i la “rodona paret” que encara aguanta, peròhi passa llargues estones “extasiat, mirant lo cel” per“veure’s pondre/ lo sol darrera’l Montseny”, o “sentirfresses misterioses/ que’s fonen pe’l bosch espès...”

El seu germà Lluís el veu “sobre’l cim d’aspre puja-da / ab los sostres retuts per les tempestes” i desprésd’evocar les grandeses del seu passat (“d’armaduresbrugit, esclats de festa... / gòtichs forats”) conclou queaquells indrets “altre remor de vida ja no senten / sinóel vent que gemega pels boscatjes.”

En la processó vers Santa Cristina, element essen-cial de la tradició local i de la literatura que hi és dedi-cada, sempre hi ha un moment culminant, abans de l’a-rribada a Santa Cristina; és quan les barques s’aturen al

—anacrònica i impensable en el temps en què situa elsfets l’autor, i qui sap si en el nostre, novament— hadesaparegut, y la llarga successió de segles ha esmor-tuhït la llegenda...”

Abans d’arribar a Fenals, però, la línia litoral,també practicable a peu en un agradable passeig, enshauria dut al mirador de la Dona Marinera i a l’indretde Banys, dit Cala Banys —tot i que es troba entreroques i no hi ha pròpiament platja—, on una antigafont d’aigua bicarbonatada i càlcica havia propiciat jad’antic les anades a passeig, on el 1907 s’inaugurà l’Es-cola Horaciana amb la presència de Francesc Layret—com ens recorda Esteve Fàbregas, el seu promo-tor— i on des de mitjans anys 80 podeu prendre unacopa en un recer tranquil, arran de mar, amb musicaambiental. El 1989 la promoció de l’indret com a esta-

Lluís Coll i Rodés

La Selva1140

La processó per mar

“Els llaguts pintats de nou amb llurs proes i popes ornamentades tenen un posat de nau antiga. A cada

una hi va un músic de l’orquestra i cada llagut és una confraria on s’han acoblat els devots d’un sant..

[Després de la Salve] altre cop torna a avançar la processó més bella, la processó per mar. Les gotes de

cera que cauen a l’aigua es converteixen en petits navilis que giravolten amb els remolins que fan els

rems, que es mouen compassats, majestuosos, tots alhora, com una mena d’armats de mar. No es veu

la gentada encuriosida, ni els balcons i finestres amb cobrellits i flors. La natura és l’única que s’ho mira

joiosa i resplendent; les roques s’entendreixen, les ones no s’alcen per por de fer trontoll, els peixos no

s’allunyen adelerats com sempre, i mentre la música es perd a l’infinit i el perfum de l’encens es confon

amb l’aire del mar, les oracions, en ample espai, pugen sobiranes fins al mateix cel. El vent que hi passa

és feble; diria’s que arriba de puntetes. Els penons i banderes onegen, com les veles llatines enlairades

al cim dels arbres enseuats... La costa és piadosa; si una pluja hi hagués, en les roques, les relíquies tro-

barien un sagrari amb l’encens dels fonolls marins...”

Josep Roig i Raventós

L’ermità Maurici

mig del mar, en enfilar la capella de la Mare de Déu deGràcia, a la serra dels Tres Turons, a Sant Pere del Bosc,per cantar la Salve. L’escena ha impressionat diversosautors, que l’han registrada en les seves obres. El vidre-renc Mn. Antoni Doltra veu com les barques “marendins van allunyant-se / fins descobrir allà lluny, /esguardant a la muntanya, / com blanquíssim colomar/ la Mare de Déu de Gràcia”. “Son moments —conti-nua— solemnials: / els vaixells han fet parada, / els ma-riners alcen rems / i els clergues canten la Salve...”

Felicià Serra i Mont hi al·ludeix també, i en descriutot el recorregut: “passen enfront del roqueram deBanys... i sota el cingle que tantíssims segles fou lapeanya del castell...; la platja de Fanals, gran i esplèn-dida...” I arriba el moment en què “dempeus a les bar-ques, adreçaren la Salve tradicional a la Mare de Déude Gràcia l’estatge de la qual allà lluny, damunt unacoma de la muntanya ennegrida per espesses suredes iaulets, es llambregava en son contrast contra el fons,petitona per la gran distància, com el Far de la Glòriaque és, blanca i amb son campanar refilat com un ditassenyalant el cel... Salve Regina, Mater Misericordiae...No n’era poc de corprenedora aquella pregària cantadaen mig la mar i sota el cèlic tàlem...”

En la prosa de Roig i Raventós, a L’ermità Maurici,“de cada embarcació s’alça una boscúria de rems queresten degotant damunt les mans dels mariners, com siploressin d’emoció... Cap mur de temple, ni cap mun-tanya, no fa tornaveu a la pregària! Mar, cel, terra llun-ya, i una salve que neix com un perfum de les onades.”Per a ell, la platja de Fanals “tan blanca i tan llisa, aparun altar de carrer, amb les tovalles ben netes i planxa-des...” * Per a Ferran Agulló, que també descriví aquellsinstants en què la immensitat de l’espai sembla in-terrompre el seu etern vogar, “[m]ar, costa, sol, muntan-

Josep M. Coll i Rodés

La processó de Santa Cristina

Lloret 1141

La processó de Santa Cristina

Davant Fanals, la processó s’atura

quan es veu el perfil d’un campanar.

De cara al santuari marià

un prec comú s’eleva vers l’Altura.

Els vogadors, sol·lícits, tenen cura

d’alçar enardits els rems, amb ferma mà.

La Salve va escampant-se mar enllà

com si emprengués una altra singladura.

L’escena del moment és ben sublim.

El sentiment pregon que tots sentim

fins a l’entranya més adusta arriba.

Pel rem gastat, allargassat i prim,

rellisca lentament un regalim

com una dolça llàgrima furtiva.

Joan Domènech i Moner

Bosc, que el patrici Nicolau Font i Maig, “conde deJaruco”, havia adquirit el 1860 en públic encant i onrealitzà importants reformes: restaurà la capella i féuencàrrecs a Enric Monserdà, que pintà un seguit d’es-cenes a l’interior. Mn. Cinto, convidat per un amiclloretenc, Emili Martínez, que el volia ajudar en lasituació que vivia, dedicà un poema a “la vila del llorer”

yes, valls, arbres i flors, els ocells en l’aire, els peixos enel fons del mar, semblen suspesos d’aquella pregària...”

La imatge i el moment de la processó de Santa Cris-tina havia estat evocat encara per Mn. Josep RodóMorral, de Sta. Coloma de Farners, antic capellà deLloret, a qui retroba anys després, al final de la sevacarrera, Joan Domènech, quan Rodó exerceix el seuministeri a Malgrat de Mar, on escrivia setmanalment,entre el 1958 i 1963, un sonet al Full parroquial, amanera de “petit sermonet”. Josep Rodó, poeta des deben jove, publicà en revistes religioses i locals, col·laboràassíduament en les caramelles de Lloret i recordà sem-pre el seu pas per la vila. “La processó —escriví el1927— devota, peregrina, / de sobte s’ha parat al mig elmar, / i entona el cant de la Salve Regina / quan, boscamunt, punteja un campanar. / La barca que es glonxo-la fervorosa, / els rems regalimant drets a la mà, / laquietud solemne que s’imposa / amb l’oració que resa elcapellà...” Joan Domènech —poeta també, a més d’es-tudiós i activista de Lloret— reprèn en un sonet equili-brat i pulcre aquesta imatge d’uns rems alçats durant l’a-turada el cant de la Salve (“Davant Fanals, la processós’atura / quan es veu el perfil d’un campanar...”), unsrems que, com qui diu, semblen supurar el plor generatpel grau màxim de l’emoció local lloretenca “que fins al’entranya més adusta arriba”: “Pel rem gastat, allargas-sat i prim, / rellisca lentament un regalim / com unadolça llàgrima furtiva.” *

El campanar que es divisa des del mar, repetida-ment esmentat, és, com hem dit, Sant Pere del Bosc ola Mare de Déu de Gràcia, segons Esteve Fàbregas, “lafinca més senyora de Lloret i de la seva rodalia”. Hiesmenta presència de comunitat benedictina, desprésagregada a Sant Pere de Galligants de Girona. El 1898Jacint Verdaguer ve a Lloret, on visita Sant Pere del

El pedró de Sant Pere del Bosc [de Josep Puig i Cadafalch]

El Castell d’en Plaja

La Selva1142

i sembla que fou ajudat econòmicament per Font. Defet, es tracta del seu Càntic a la Creu que modificà enles estrofes finals; se sospita si no intervingué també enels goigs a la Mare de Déu de Gràcia.

Pocs dies després de la visita, el primer de maig de1898 s’inauguraren, segons que narra Esteve Fàbregas,les obres de restauració, que incloïen, a més, el padróde la Mare de Déu, “a l’entrada de la finca, i l’artísticacreu de terme, un poc abans d’arribar a l’ermita”,enmig el bosc i al peu el camí, on solia acabar l’aplecamb unes paraules del predicador i el Cant a la Creu:“Creu Sagrada, / creu amada, / vine, vine a nostrecor...” El poema, musicat pel mestre Candi, el propor-cionà Verdaguer, que l’havia arranjat per a l’ocasió,dedicant-lo a la creu en qüestió que hom roba “de l’er-mita en lo camí” i demanant-li: “D’exa serra, mar yterra / beneeix del Principat...” Hi assistiren JaumeCollell, Puig i Cadafalch, Dolors Monserdà i diversosrepresentants de publicacions catalanes.

Esteve Fàbregas literaturitza l’encontre a Sant Peredel Bosc, al·ludint com a base una “nodrida carpeta derecords íntims” entre el poeta i el senyor Martínez, queaquest conservava. “[E]l poeta trobava, potser —ens

diu—, en el nostre paisatge, petit, suau, una nova fri-sança; i potser, també, un coixí bla per a reposar, balda-ment per poca estona, la seva testa atribolada. ‘Ah!—va exclamar—. Que m’hauria agradat d’ésser ermitàd’aquest amagat paradís!”

En la inauguració llegí també un poema DolorsMonserdà, que després publicà La Renaixensa, dedicata la creu de terme que sosté un magnífic cavaller SantJordi, disseny de Puig i Cadafalch. Hi lloa les “mon-tanyas flayrosas”, les “boscúries y valls, / hont entre sasflors gemadas / com estrellas del cel blau, / ermitas ysantuaris / s’hi enlayran com lliris blanchs...” La temà-tica paisatgista i devota, i el prec que la contrada flo-reixi i doni fruits “de clemència, de germanó y caritat”,deixa pas, finalment, a una explícita vena catòlico-catalanista: Sant Jordi ha d’occir “lo monstre infernal”i Catalunya “lliurada de novells drachs” retornarà “ab lafe dels avis / als goigs de sas llibertats!”.

El 1904 hi hagué una nova festa a la Mare de Déude Gràcia; s’alçà el monument dit l’Àngel de Lloret, alcapdamunt del turó de “ses pedres lluïdores”, projectatper Monserdà, que inclou el primer homenatge pública Verdaguer: un relleu o medalló de bronze d’EusebiArnau amb l’efígie de Mn. Cinto i esculpida a sota enpedra la popular quarteta: “Maria al cel guia / per camíde flors; / anem-hi, volem-hi, / cantant sos amors.”

Al bell mig de la plaça de Sant Pere, els nebots deFont i Maig feren erigir el 1911 un monument “a lamemòria de llur oncle —diu Fàbregas de nou—, res-taurador de l’ermitatge i patriarca de Sant Pere delBosc”. És una figura asseguda de don Nicolau damuntd’un pedestal molt solemne. Anys després, NarcísComadira escriuria un poema dedicat a Joan Tarrús ambel títol “Sant Pere del Bosc” en què l’indiano “Cansat,després de tants viatges,/ de paisatges estranys, d’arbres

L’Àngel i el medalló amb el rostre de Verdaguer

Lloret 1143

St. Pere del Bosc

semblar críptica i ara se’ns fa clara: “Impassible en elmarbre, veus ara com s’ensorra/ el teu món. Arrogant,mires l’Àngel/ de la follia i et somriu. Al lluny.” *

Baixem de la serra i tornem a la ratlla de mar. Lapunta d’en Sureda separa Fanals de la meravellosa plat-ja, encara impol·luta per la invasió d’edificacions —fins

llustrosos,/ del comerç i dels guanys, d’ocells multico-lors,/ de flors esquives, dormiria tranquil./ I al fons veu-ria el mar...” El diàleg entre la veu poètica i l’indiano demarbre que enyora ports llunyans de joventut enmigd’una finca un dia esplèndida i ara en declivi, quanescriu el poeta, acaba amb una referència que podria

La Selva1144

Aquí, els arbres dels seus boscos

van acollir els seus somnis.

Volia aixoplugar-hi tots els records del món.

Cansat, després de tants viatges,

de paisatges estranys, d’arbres llustrosos,

del comerç i dels guanys, d’ocells multicolors,

de flors esquives, dormiria tranquil.

I al fons veuria el mar.

Jardins, jardins, terrasses, terrecotte,

pavelló de descans, el rajolí

del sortidor, llaços de vinya verge,

gelosies de fusta al templet de les heures.

(Ara alçaràs la mà i diràs: faci’s un món.

I el teu món va ser fet.)

I el descans acotxa llargues hores

amb soroll de cadenes, cridòria

als port llunyans, les certituds del múscul.

Cos, cos, absent de tan fort i present

en la carn i el perfum dels fruits aspres.

Ulls en la nit. Els meus braços són rems

per dur-te a platges closes. Sorra a la pell,

amarada dels sucres més flonjos.

Torna’m, torna, dents blanques, foc i brasa

entre els sacs de cafè, l’olor de la vainilla.

(Has d’estirar les cames, ves a veure les vinques

que ja són ben florides, amb les seves estrelles

blavoses prop del mur.)

Com una sargantana, ja la pell se t’arruga

tacada i endurida sobre ossos trencadissos.

La voluntat vacil·la.

Jardins, jardins, terrasses devastades,

copes de terra cuita esquerdades, rovell,

cambres buides de somnis, finestres tapiades,

parets que s’escrostonen.

Impassible en el marbre, veus ara com s’ensorra

el teu món. Arrogant, mires l’Àngel

de la follia i et somriu. Al lluny.

Narcís Comadira

Terra natal

Sant Pere del Bosc

quan?—, de Cala Boadella, “partida en dos —diu FerranAgulló— per una roca enorme.” M. Àngels Gardella haemplaçat l’inici de la seva novel·la El mar i el desig (1994,premi J. Ruyra, 1993) a sa Boadella, “una platja flan-quejada de penya-segats, prou ampla per no semblarreclosa i abundant de sorra daurada. Allà el mar es tornad’un verd maragda intens, transparent com el gel. Comtotes les platges d’aquella zona és oberta al llevant i lesonades s’hi encresten i trenquen escumoses, minerals,tot efervescència.” A dalt, “la casa de N’Eulàlia que,groga i assolellada, obria les arcades de les finestres mésaltes a dalt del turó que ho dominava tot...”; aquestaimaginària “torre de color de canyella enmig dels pins”que fa al protagonista una “impressió arcaica i caduca”pot evocar la casa de Santa Clotilde, on el doctor Rovi-ralta encomanà el 1919 a Rubió i Tudurí de construir elsmagnífics jardins, avui visitables, “una de les joies mésimportants de l’arquitectura jardinística del noucentis-me”, segons Pere Figareda.

En el promontori de Santa Clotilde, davant el mari l’Illa des Bot, i sobre el que havien estat vinyes, hompot veure-hi, distribuïts en diverses terrasses i nivells,estanys i brolladors, servits per camins i caminois, unmagnífic exemple de jardins renaixentistes, esmaltatsper un conjunt de sirenes de Maria Llimona. “La granescalinata, flanquejada de superbs xiprers, encaradasobre la punta de Santa Cristina, produeix una impres-sió inesborrable i és un dels moments més bells de lacosta (...) Santa Clotilde és la millor casa del litoralentre Barcelona i França”, sentencia Josep Pla en laseva Guia de la Costa Brava. La casa i els jardins sónqualificats per César González Ruano, en el seu Nue-vo descubrimiento del Mediterráneo (1960) com “unsueño suntuario y neoclásico de cipreses, escalinatas yarquitectura”, que el porten a una nova evocació literà-

ria: “hace pensar en aquella gratísima invención de laCasa del Inglés, en la novela de Baroja El laberinto delas sirenas”. Es tracta, en efecte, d’una jardí renaixen-tista fet construir per un magnat anglès a la costa ita-liana de Nàpols, a Rocanera, també per un arquitecteespecialista, Toscanelli, en la ficció barojiana. Les vis-tes que es poden contemplar des dels jardins, en elnostre cas sobre la cala de Sa Boadella i, un xic mésenllà, de Santa Cristina i Treumal, la punta de s’A-guia... són encara extraordinàries i retornen als ullsd’avui paisatges que ja crèiem destruïts per sempre,almenys en aquesta part del litoral.

“Les onades ressonaven en els penya-segats, unrespir blau marí com el respir del ventre d’un gegantadormit”, i per un camí “entre fonolls i pins” els perso-natges de M. Àngels Gardella arriben a Santa Cristi-

Platja de Santa Cristina [de Joaquim Sorolla]

Lloret 1145

pre ales té”, a trobar la “enjoyellada Santa... / la Santaforastera —de la italiana Bolsena— / qu’al ombra d’a-quells boscos / son niu penjar volgué...” Dedicà, com amínim, dos poemes més a Santa Cristina, ermita isanta, enmig d’una profusió de versos al mar, a les plat-ges, a l’enyorament juvenil del poble i de casa. Mésendavant, però no gaire més, Ferran Agulló incidítambé en l’elogi poètic de Santa Cristina.

Josep Palomer, del qual ja hem parlat, inclogué enles seves Llegendes i fantasies també Santa Cristina. Enla narració La festa d’Helios y l’aplech de Santa Cristinavol fer recular novament a temps pre-cristians els orí-gens de les tradicions lloretenques. Ens importa sobre-tot com descriu l’indret: “No lluny de la població,s’alçava a la vora del mar un montícul espadat, salpicat

na. “Era com si els camins no s’acabessin mai, ni elgranit rogenc, ni la sorra d’arròs; fins que entre elsondulats turons de pins, flonjos com munts de molsa,veien la capelleta de Santa Cristina...”

El primer que cal dir de Santa Cristina, en con-sonància amb el seu pes en la vida de Lloret, religiosai popular, i amb la seva projecció, és que JoaquimRuyra la batejà com “la perla” de les ermites de laCosta Brava i Josep Pla en digué “[l]’ermita de lesermites de Catalunya”. Marià Manent, del mar estanten l’excursió a Tossa de 1919, veié “l’ermita blancaemergint de la verdor. La mar és tranquil·la i lesroques, al bat del sol, fan una clara policromia”; i en elseu viatge al País Basc de 1921, davant les ones cantà-briques, “línies perfectes de mig quilòmetre de llargà-ria”, i davant la “impressió de grandesa” de l’illa deTxatxarramendi recorda “la polidesa més preciosistade les platges de Santa Cristina de Lloret de Mar” ienyora “la majestat graciosa dels nostres pins”.

És aquest paisatge que inspirà Joaquim Sorolla pera realitzar el seu quadre Cataluña, avui a la HispanicSociety de Nova York; el pintor valencià en deia el1915: “Santa Cristina es una maravilla. Grandes pinossobre el monte, con escollos claros de color, sobre unamar maravillosa, de azul y verde. Algo griego y estu-pendo.” Per a César González Ruano Santa Cristina“insinúa al visitante lo que va a ser la alta Costa Brava.Pero insinúa nada más. Aquí todo es aún poco gran-dioso, aunque dulce y bello... Olorosos pinares circun-dan a la ermita y los pinos bajan hasta el mismo mar.”

Josep M. Coll i Rodés a primeries del segle XX lasaludava “hermita blanca, / orgull de nostra vila, / joyellque un tresor servas... / hont sempre’l mar té càntichs /y’l cel sempre és serè.” Des de la seva cambra, malalt, elpoeta prega pel seu restabliment i vola, “que’l cor sem-

Francesc Camprodon

Santa Cristina

La Selva1146

de pins selvatges y ple de roques cantelludes; y al cim...un ample dòlmen, isolat, estava preparat per sacrificarvíctimes cruentes a Helios. (...)”. Amb el temps el pai-satge resta, però ha estat civilitzat, que per a ell vol dircristianitzat: “Avuy no és tot igual. L’aspre montícul,resta encara ab els pins selvatges y les pedres cantellu-des. La mateixa mar llepa ses vores. Però’l dòlmen druí-dich ha desaparegut, y en son lloch, s’alça blanca comuna magnòlia y encisera com un bes de les aures, unacapella que corona son cim...”

Joaquim Ruyra en el seu parlament als Jocs Floralsde Lloret (La costa serena, 1914) no pot deixar de “fermenció de la de Santa Cristina, la perla de totes elles[les ermites]. El seu pendís és tan suau, les seves are-nes tan fines, les flors que hi creixen tan extraordinà-ries, la vegetació que l’enronda tan ufanosa i el mar quela banya tan manyac, que tota ella respira una menad’idealisme femení. Res més escaient que assignar-liper patrona una nobilíssima i santa Vergeta. Abans dedescobrir la seva capella, ja sentim que la naturalesa lademana. I quan ens agenollem per collir els llirisblancs, indígenes i característics d’aquella platja, elnostre cor es complau a dedicar la genuflexió a unapuresa més adorable que la material dels lliris matei-xos.” Igualment el 1925 en el romanço nou “Lesencantèries de Blanes” (expressió benèvola de lacontrovèrsia entre blanencs i lloretencs sobre la pos-sessió de l’ermita), Ruyra repeteix l’al·lusió a unadimensió religiosa del paisatge: Cristina és “símbol dela puritat/ la bellesa i la bondat/ que Déu vessa a plenaembosta/ en formant aquesta costa...” El 1976 OctaviSaltor dedicava un poema a Santa Cristina —recollital programa de la festa que ens facilita Joan Domè-nech— en una línia molt similar que evoca “la fe delslloretencs” i el caràcter tradicional i identitari de la

festa: “Verge Cristina, amada de la mar, / que, un copa l’any, entre frisar d’onades, / us granen amb les bar-ques agençades / pels passats segles i els vinents, encar./ Lloret devot us té per lluminar, / dreta al pujol queacobla les mirades / per presidir del pobles les diades /més viva i més perenne que cap far.”

La processó arriba a la platja i “amb ‘sa rellíquiaamorrada’ / la devota processó / cargoleja munt enlaire/ vers l’ermita. A son redors / s’extén espaiosa plaça, /que cobricela un gros pi...”, diu Antoni Doltra. Roig iRaventós, que ens ha ofert el trajecte per mar des deBlanes i des de Lloret, veu “la capella... voltada de bos-cúria atapeïda. Mireu que gentil i blanca i enlluernado-ra, com una nena que fa la primera comunió acompan-yada dels jais: el pi centenari, els xiprers envellits, lesroques immortals!” “Sobre el verd dels pins —diuFerran Agulló—, la cúpula blanca de l’ermita brillava al

El Pi Gros de Santa Cristina

Lloret 1147

(sic) sorra amunt... La gent corre i riu i salta, o s’enfilaper la pineda que volta l’ermita o s’embadaleix sota elpi centenari de l’era que ombrejaria una sardana de centparelles, contemplant l’espectacle encisador d’aquellacosta sense parió en totes les costes de la mar...”

Felicià Serra i Mont també fa anar els seus prota-gonistes a Santa Cristina, com hem vist en el fragmentde la processó. Ara hi troben el “Pi Gros, conífer cente-nari que majestuós en la seva vellúria venerable s’alçaal final del planell...” i “[a]baix, vorejant el morroagrest, la platja riallera amb la seva sorra finíssima...”;fou Déu mateix qui la passà pel sedàs per a la santa i ladugué allà, “joiell escollit dintre l’enfilall de pedreria”de la Costa Brava. No és pas una ermita qualsevolaquella que pot exhibir, a més, uns goigs dedicats a lasanta de la mà de Josep Carner que s’enduguerenpremi als Jocs Florals de Girona de 1921: “Espandeixla llum divina, / Oh Cristina; / apaivaga en nit funes-ta / agonia, dol, tempesta... En el cel, i enmig d’esteles/ te’ns reveles; / i ames ja, com nou estatge, / nostravila, nostra platja, / nostres veles...”

El pi de Santa Cristina té una especial relació ambels escriptors. Després d’haver-se reunit sota la sevaombra el Govern de Catalunya el 1934, el 24 de maig de1935 s’hi apleguen, amb motiu del XIII Congrés Inter-nacional celebrat a Espanya, els membres del Pen Club.

De retorn de l’aplec a Santa Cristina, ens cal enca-ra retornar sobre la vila. Serra i Mont publicà més tar-danament, el 1947, un volum de poesies, sota el títolde Ginesta, tarongina i alga, de cap manera comparablea la novel·la Ànimes vincladisses (1930) en ambició iresultats. Es tracta de poesies senzilles que volen “can-tar les emocions d’infant i de jove”, i que “circumstàn-cies que no vénen al cas” —que tots podem intuir perles dates— havien impedit d’editar abans. Com les

sol com un gran escut d’un guerrer gegantí; els pins i lesalzines vorejaven la sorra d’or plena d’assutzenes...”

En arribar a la platja “tot és bullici i alegria —ensconta Agulló—. Les veles, a tall de tendes, la cobreixen;hi formiguegen homes i dones i criatures; flamegen elsfocs per a coure la menestra; aquí atraca un llagut; allàfondeja una balandra; un bot i un altre i cent, són issats

Esteve Fàbregas

La Selva1148

L’obra d’Esteve Fàbregas

El personatge que més ha escrit sobre Lloret en el període que va

dels anys 30 als anys 80 és Esteve Fàbregas Barri (1910-1999).

Pel que fa a llibres va publicar primer Lloret de Mar, el 1959, pri-

mer recull de notícies sobre la vila. El segon llibre fou Dos segles de

marina catalana (1961), un aplec de “delicioses narracions” sobre l’a-

ventura ultramarina del segle XIX. Les col·laboracions a la revista Tra-

muntana s’aplegaren, ampliades, en Vint anys de turisme a la Costa

Brava (1970). El 1976 publicà Alba de prima. Una manera de pensar.

Amb la novel·la La mort a Rieral guanyà el Premi Narcís Oller de

1977. Després revisa i aplega narracions de joventut en tres volums:

La serp es mossega la cua (1978) amb dibuixos de Cesc, Boira

il·luminada (1980) i Senyora i pastora (1981). Es tracta de “diver-

tir el lector —tot fent-lo pensar un xic potser— contant-li històries”.

Rieral aparenta el nom d’una població imaginària, bé que al·ludeix

al veïnat del Rieral de Lloret, i els luctuosos fets que narra tenen una

base real. Fàbregas n’usà d’altres com ara Vallfadó (Lloret), Santagna

(Blanes), Montllor (Tossa)... i inventà de vegades móns de ficció no

gaire reeixits. En allò que va excel·lir és en les notes breus, anècdotes i

facècies de la història i el present de Lloret i de la costa: de la vida mari-

nera, la primera industrialització i l’arribada del turisme. Aquests textos

no sols no han envellit, sinó que han guanyat amb el pas del temps i, lle-

gits avui, ens ofereixen una imatge molt viva de Lloret i de la costa d’a-

quells anys, a més d’un entreteniment divertit i segur.

anteriors dels germans Coll i Rodés i com d’altres dedesprés, el mar, l’ona, les gavines, el vent i els vents, hijuguen un paper de matèria primera, com és natural enuna població costanera.

Per acabar ens hem de referir, tancant un cercleque hem obert en començar el nostre itinerari, a l’obraliterària i memorialística d’Esteve Fàbregas. Anome-nat l ’Estevet, féu tots els papers possibles a Lloret. Joveescriptor catalanista, funcionari municipal sota elrègim, promotor de publicacions com Aires lloretencsels anys 30, militant catòlic i militant de la cultura,divulgador de les virtuts del seu poble, entusiasta delseu poble i de la dita ”atracció de forasters” sense esca-motejar els aspectes històrics i culturals, inventor detradicions i d’eventuals monuments i espais vinculats ala literatura tot rescatant de l’oblit no sols la històriamarinera sinó la presència dels escriptors (sense això,com dèiem en començar, mal hauríem pogut empren-dre el nostre recorregut), Esteve Fàbregas ha deixatuna obra variada i extensa, imprescindible per enten-dre l’evolució el turisme a la Costa Brava i a Lloret enparticular durant més de 60 anys, que va des de la sim-

ple anècdota o la recuperació de notícies i personatgesfins a la novel·la, passant per la reflexió moral i per unaàmplia pluralitat d’interessos.

No és el paisatge natural la seva especialitat, sinó elpaisatge humà: desfilen per les seves narracions perso-natges com en Feliu que va portar sa dona a l’illot desa Tortuga perquè hi infantés, “es gran Reyner”, queanava a l’art tot l’any, o en Pepet Joga, de Vallfadó (unimaginari Lloret), que va tenir “l’última botiga d’aque-lles que tenien de tot”, o els joves que es banyen de niti nus a la platja amb les estrangeres i que, davant laguàrdia civil, afirmen fer-ho per defensar “el honornacional” i queden lliures, o en Pelegrí, “un vallfado-nenc de pura sang” la família del qual durant quatregeneracions “van proclamar de Santagna (Blanes) aMontllor (Tossa) les dues viles veïnes, els trets essen-cials de la raça...” Aquesta aportació de Fàbregasmanté encara avui la frescor i el bellugueig del peix odel marisc acabats de treure de l’aigua.

Interior de Santa Cristina

Representació de “Marina” a

la platja de Lloret

Lloret 1149

d’en Feliu) d’un seguit de “senyes” usades pels pesca-dors per enfilar els caladors que conserven vestigisreculats de topònims oblidats, i que poden haver dei-xat d’usar-se. Fàbregas les recollí.

La invasió del turisme és el gran tema de moltesnarracions i textos d’Esteve Fàbregas, tant des del punt devista més imaginatiu com del més realista. La nit de Llo-ret pot haver esdevingut per a molts un paradís d’anoni-mat i de descordament absolut, en un terbolí de festa ina-cabable i relacions humanes intenses i joves —per ano-menar-les d‘alguna manera. Certament, l’evolució que hafet tot plegat esparveraria el mateix Fàbregas.

Dues poetesses, vinculades a Lloret, han publicatla seva producció en els anys 80 i 90, totes dues inte-grades en el grup Poesia Viva i de vegades premiadesen els seus certàmens. Es tracta, d’una banda, de Celi-

Sobresurten dos aspectes que tenen un viu interès.D’una banda, el fet d’haver acollit (com mestre Ruyraféu, d’altra banda) el parlar salat i popular dels pesca-dors i, sobretot, de les dones: La cançó del lladre, perexemple, conté una impagable tirallonga d’insults ibescantaments entre dones que causa impacte (“Callai passa de pressa abans no t’escupu a sa cara... Bèstia !Bèstia salvatgina d’aquelles d’entre rius! Molt seria quemiressis es codro de ca teua... no m’hi embolicus, si novôs que t’arrencu aqueixa figa de moro des coll...”); id’altra banda, la consignació (en el conte La sardana

La platja de Lloret

La Selva1150

Santa Cristina

Entre les roques de la costa brava,

com un llir entre penyes s’esponcella,

Santa Cristina, blanca meravella,

s’alça entre pins, mirant-se en la mar blava.

L’ona se sent de son amor esclava

i els peus li besa enamorada i bella,

l’assutzena perfuma la capella,

com les sorres daurades perfumava,

bandes de roques, llum encegadora;

cel blau, mar blava, i una font que plora,

un aire pur, les vinyes verdejant...

Quin goig, voltat de santes harmonies,

somniar en ventures i follies

a l’ombra fresca de ton pi gegant!

Ferran Agulló

na, nom d’autoria de M. Isabel Coll i Domènech (nas-cuda a Barcelona el 1946, de pares lloretencs), autorade Primera volada. Poesies 1975-1978 (Barcelona-Llo-ret, 1979) i de Miei, prop de la mar (Barcelona, 1983).En el primer recull inclou un poema dedicat a Lloreten què reprèn la imatge del llorer, que arrenca de Car-ner i que Esteve Fàbregas portà fins a la dansa i altresexpressions artístiques i turístiques: “A la vora de lamar / hi ha una fulla de llorer; / ha caigut de la coro-na / del romà, valent guerrer.” Celina designa Lloret“Rosa blanca” i, en el segon dels poemaris, l’evoca així:“una vila, vora l’ona / al meu ànim dóna empar... / Llo-ret de Mar m’acarona / com un jove enamorat... Rosablanca, vora l’ona, / que amb amor m’ha perfumat.”D’altra banda, la barcelonina Pilar González-Fàbregasha passat l’estiu a Lloret durant anys i ha arribat a teniruna relació íntima amb la vila; “la meravella i l’encís”del Passeig de Mar l’han corprès “una tarda de març”:“Tinc la mar als peus, gronxant-se / amb un lleugerremoreig. / El farcell de les angoixes / aquest cant lleum’amorteix... Vaig trenant sola la passa / mentre cau latarda, dolça, / a la platja de Lloret”

Recentment Josep Pastells, en la novel·la Rere elmirall (2001) ha ambientat a la vila una història tèrbolade relacions desorbitades, que discorre per localitzacionsdel Lloret més turístic d’avui. Ella i ell van “parlar a labarra del Tito’s, sota la foto en blanc i negre dels Beatles(...)” “Ens vam asseure a la terrassa del Tito’s a menjar uncucurutxo, jo de kiwi i ell de banana, mentre con-templàvem la façana de l’Ajuntament, d’un groc pàl·lidque contrastava amb les cadenes verdes de les pilones...després vam enfilar el carreró de Santa Eulàlia, el pri-mer que puja des del passeig. Visc aquí a prop, em vainformar (...) per fer-me entrar a Vinos La Parra. Era unlocal fosc i buit, ens vam acomodar en una taula espe-

cialment apartada... en sortir de la bodega va insistir amostrar-me la botiga on li havien fet un tatuatge, l’Uni-versal Tattoo Studio. Era al mateix carreró, una mica mésamunt.” Un element que no ha perdut la condició depunt de trobada és la Dona marinera: allà “vam trobar-nos un matí esplèndid, amb un cel net i una mica degregal que ens feia arribar el perfum dels pins, una olorespessa i directa que sobresortia per damunt de la flairede bronzejador dels turistes que es dirigien a Sa Cara-vera. I tu eres allà, repenjat a la barana que s’obre al mar(...) vam anar caminant fins al castell de Sant Joan, onvam asseure’ns en un banc de pedra força apartat...”

Sortim novament de Lloret per Fanals. Anem dei-xant els trencalls que ens durien per la dreta a Sant Peredel Bosc i més avall i a l’esquerra, a Santa Clotilde i asa Boadella, i a Santa Cristina. Després de la costa d’enGallina, entrem al terme de Blanes. B

El Passeig Verdaguer i la Casa de la Vila

Lloret 1151