63

Les accions armades a la cos-ta de Castelldefels en la guerra de 1714

Josep Campmany GuillotCentre d’Estudis de Gavà

IntroduccióLa publicació de noves fonts relatives als fets de la guerra del 1713-1714,1 juntament amb l’accés a fonts franceses,2 que fi ns ara no havien estat explotades pels estudiosos d’aquests fets, permeten precisar amb força detall l’esquema d’aquests enfrontaments marítims que es produiren a la costa de Castelldefels.

Les marines d’Eramprunyà a inicis del segle XVIIIEl Delta occidental, mirat al detall, no és ben bé pla: té l’aspecte d’una enorme banyera, amb una barrera que el delimita: la cadena de sorres i dunes de platja, més elevades que l’interior. Aquesta barrera, que unia el Prat amb les costes de Garraf, separava el mar pròpiament dit d’un ampli estany que s’estenia fi ns al peu de la muntanya. Aquest estany, omplert amb els llims dipositats per les rieres de la zona, connectava amb el mar a través d’una sèrie de passos o graus oberts en aquest cordó litoral de sorra i dunes.3

L’eix vertebrador d’aquest espai dèltic en plena formació era, a l’època de la guerra de Successió, l’antic camí ral de València, que es construí al segle XVII a partir de la prolongació i arranjament de la carrera Bovatera, documentada a Gavà, sota la Roca, a Viladecans i el Prat a fi nals del XVI.4

Al nord d’aquest camí hi havia, a Castelldefels, les partides conegudes com les Llanes, el Pou dels Horts i el Rourell (actualment incloses al polígon industrial del Camí Ral) i, ja a Gavà, les Oliveres i el Serguerar (a banda i banda de la riera dels Canyars). A llevant, sota les terres conreades de la Roca, sovintegen referències al Matar, que també es denomina corredora vella, sota la qual hi ha una petita partida denominada les Sardes, que limita a migdia amb la Marina. Val la pena recordar que ja el 1460 hom hi esmenta «la marina que allí s’ha fi xat», indicació que ens confi rma el rebliment d’un antic estany, si més no aquí.

Al segle XVI, a la corredora vella s’ha afegit un nou canal de desguàs, que hom anomena òbviament corredora nova. Aquesta corredora nova, que encara es conserva, conduïa les aigües del torrent del Calamot fi ns a la Murtrassa, tot travessant la partida denominada Feixes Fondes o Feixes sota la Roca. A fi nals del XVI, aquestes terres rebien el suggerent nom de Bassals. A llevant del Matar, la partida més meridional conreada el 1587 era la denominada Marina del Pou de l’Armengol, on Magí

1 Agustí ALCOBERRO i Mireia CAMPABADAL, Eds (2014) Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714, Barcelona, Ed. Barcino2 Gazzette de Paris, 1713 i 1714. Es pot consultar sencera a http://gallica.bnf.fr3 Josep CAMPMANY (2011), Castelldefels i la Mar, Castelldefels, Ajuntament, (segona edició ampliada), p. 144 Josep CAMPMANY (2004), «La colonització del delta occidental del Llobregat (Gavà i Castelldefels)», El Baix Llobregat. Història i

actualitat ambiental d’un riu, Sant Feliu de Llobregat, Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, p. 162-165

64

VII Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. L’aigua, el territori i les persones

Pujades tenia una barraca cap al 1671, anomenada a inicis del XVIII el corral del Diablo, situada prop de l’actual encreuament entre l’Avinguda del Mar i el camí Ral, i limitava al sud amb un indret denominat L’Aigual, lloc rodejat al nord per les dues corredores existents –la vella i la nova–, que desguassaven en un estany que es denominava Murtrassa (fi nals del XVI) o les Marrades de la Murtra (fi nals del XVII). A llevant d’aquest darrer indret, tocant el terme de Vi-ladecans, hom esmenta les partides denominades La Rompuda i El sorral d’en Caldes, noms que no deixen cap lloc a dubte sobre el fet que aquestes terres feia relativament poc que havien emergit.

Més a llevant, ja en ple terme de Viladecans, arri-bem a les terres del Remolar, zona de canyes i ma-resmes i paradís per a les aus, on la cacera estava monopolitzada pel senyor de Viladecans, Miquel de Torrelles, que a mitjan segle XVII, «per major segu-retat feu fabricar una casa y un fortí de terra ahont ell, dit Don Miquel habitava molta part del añ». Se-gons un memorial de fi nals del XVII, «dita caseta y fortí de terra dels quals encara se veuhen vuy los vestigis son scituats en la dita marina de Vilade-cans, molt mes havall del dit corral del Sants envés la mar, al costat del estany de Remolar a distansia de algunas vint passas y sobre y antes de arribar a la regadora Vidala a distansia de algunas vint pas-sas poch mes o menos». El fortí estava artillat: «dit don Miquel y tenia dos pessas en lo dit fortí».5

El Remolar estava delimitat, a llevant, per l’antiquíssim Rec de Sales, que feia de partió en-tre les quadres Burgesa i del Fonollar. Més enllà, seguint la carretera de València, mentre al nord es parla de terres regades amb sínia, al sud s’esmenta la partida de les Ràfoles coma indret de pastura, després el Fonollar, amb la riera Roja, i el Prat, amb un nucli no consolidat que comptava amb prou feines una cruïlla de camins i una placeta amb l’església, la carnisseria i un parell de masies importants. Cap a mar, la zona d’estanys (l’Illa, la Magarola, la Ricar-da, l’Albufera, i els Banyols) tot just començava a ser colonitzada.6

Al delta occidental, al sud de la carretera de Valèn-cia, i malgrat que un informe d’aleshores ens indica que «sota lo Camí Real de València, les terres sem-pre han estades hermas, fi ns al any 1670 ques co-mençaren a cultivar», el cert és que la colonització era anecdòtica i precària. Certament, el 1668 els barons havien establert a Isidre Gorchs de Castell-defels dues peces de terra, una al lloc anomenat les tanques i l’altra al lloc anomenat la tanqueta, al lloc dit las Marinas. En aquell moment, a ponent d’en

Gorchs ja hi havia un altre pagès castelldefelenc: Montserrat Bo. Altres establiments, a llevant de la Murtrassa, foren els de Jeroni Vaquer de Castelldefels (1669), Vicenç Manent (1632) i Magí Pujades (1671).7 Cap al 1691, els barons constaten que «y ha moltas persones que cultivan terres sens títol algú en la Marina dels dits Senyors, y par davall del Camí de València», per la qual cosa, al tombant dels segles XVII i XVIII, van procedir a legalitzar-ne la situació atorgant cartes d’establiment. De tota manera però, entre el 1697 i el 1712 només 111 mujades entre Gavà i Castelldefels, d’un total de mil

5 AHCB, Arxiu del Veguer, Processos, sèrie XXXVII, núm. 22216 Jaume CODINA (1971), El delta del Llobregat i Barcelona, Barcelona, Ariel, p. 198-1997 Josep CAMPMANY (2004), «La colonització del delta occidental del Llobregat (Gavà i Castelldefels)», p. 165

Figura 1. Detall del mapa de termes entre Gavà i Castelldefels dibuixat

pel geòmetra Francesc Claveria l’any 1753, en què es dibuixa el corral

del Diablo i el pou de l’Armengol (23). Font: ABE, UC 312

Figura 2. Detall del mapa de les marines de Castelldefels, Gavà i Vi-

ladecans que hi havia a l’Arxiu de la Baronia, actualment en parador

desconegut, de la primera meitat del segle XVIII. A sota del camí ral

de València, la major part dels terrenys encara són erms o pineda.

Elaboració: J. Campmany

Figura 3. Mapa de la costa de ponent, al 1764. S’hi observen els es-

tanys litorals. El mapa va ser fet pel baró d’Eramprunyà i arxiver reial

Francesc Xavier de Garma. Font: ICC

65

dues-centes, entre Gavà i Castelldefels, havien estat cedides en rompuda.8

Una connotació addicional: la presència, en els noms de les peces de establertes, de Tanca i Tan-queta, topònims que fan referència a l’existència de camps barrats, de tanques per impedir el lliu-re pas del bestiar, situats just a sobre de la partida del Pou de l’Armengol i del corral del Diablo, és a dir, al costat d’un indret destinat al bestiar. També a Viladecans, quan es descriu la localització del fortí artillat del baró Miquel de Torrelles, es fa referència al corral d’en Sants.

La toponímia, aquí, posa doncs en evidència l’existència d’una àmplia zona de pastures amb al-guns corrals (del Diablo, d’en Sants) aixecats prop de punts d’aigua (pou de l’Armengol, pou dels Horts) on pasturaven ramats (carretera Bovatera), plena d’estanys, maresmes i sorrals (les Marines, estany del Remolar, estany de la Murtra, estany de l’Illa, l’Albufera, Murtrassa, Marrades de la Murtra, l’Aigual, els Bassals, el Sorral) amb vegetació silvestre (el Serguerar, el Matar), on una colla de pioners intentava conrear noves terres (la Rompu-da) protegint-les del bestiar com podien (la Tanca, la Tanqueta).

Pel sud, aquest espai feréstec i inhòspit delimitat per un cordó litoral de sorra i dunes, poblat d’una pineda que les ordinacions baronials de 1691 insten a protegir, a causa del «gran dany que moltas persones fan en tallar pins a la Marina y pineda de dits Srs. Barons, de manera que són ja pochs los pins que en ella se troban».9

Els estanys interiors eren accessibles per a les embarcacions a través de diversos passos. Un docu-ment del 1601 esmenta que una esquadra de galeres va fer nit a la Cala de la Murtra.10 Val a dir que, encara durant els confl ictes de l’època de Carles II, un vaixell de guerra francès penetrà el 1684 a la Murtra, on fou escomès pels sometents dels pobles de la rodalia, que l’aconseguiren reduir.11

Arribada de l’exèrcit borbònic i construcció de l’embarcador del LlobregatL’exèrcit borbònic arribà a la costa del Llobregat a l’inici del setge: el 25 de juliol de 1713, mentre el duc de Pòpuli arribava fi ns a les portes de Barce-lona intimant a la rendició, un estol de 6 galeres, un navili,12 un parell de balandres, diverses barques llongues,13 una vintena de gànguils i altres embar-cacions va ancorar a la desembocadura del riu Llo-bregat,14 i desembarcà tropes que ocuparen la Torre del Cap de Riu.15 El camp del voltant de la torre va ser fortifi cat, i es va construir un embarcador a la platja que va constituir el punt d’entrada marítima de provisions, armes i queviures per a l’exèrcit bor-bònic durant tot el setge.

8 Josep CAMPMANY (2012), Gavà i Eramprunyà al segle XVII. De la guerra dels Segadors a l’Onze de setembre de 1714, Gavà, Associació d’Amics del Museu i Centre d’Estudis de Gavà, p. 89-90

9 ABE, UC 341, publicat per Josep CAMPMANY (2012), Gavà i Eramprunyà al segle XVII, p. 18610 Josep Maria CASAS HOMS (1976), Dietari de Jeroni Pujadas, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, vol III, p. 17711 Josep CAMPMANY (2003), «L’edat moderna», dins Castelldefels, temps d’història, Castelldefels, Ajuntament, p. 21212 Navili: vaixell de guerra de tres pals i fl oc, amb veles quadrades i més d’una coberta amb artilleria. Van arribar a desplaçaven unes

1000 tones. També eren coneguts com navilis de línea, perquè batallaven formant cordó. A principis del segle XVIII, solien portar entre trenta i seixanta canons

13 Barca llonga: evolució de la galera dissenyada per l’armada hispana a mitjan segle XVII. Tenia un únic pal amb aparell llatí, i portava una vintena de rems per banda. Anava artillada amb un o dos canons i no tenia coberta. Desplaçava poc més d’unes vint tones

14 Gànguil: petit vaixell de pesca amb un pal i aparell llatí, amb dos o quatre rems per banda. Al centre tenia una caixa en forma de piràmide quadrangular truncada amb la base major cap amunt, i podia servir per carregar gra a l’engròs o altres matèries volumi-noses

15 La torre, construïda a l’esquerra de la desembocadura a mitjan segle XVI per protegir el riu dels atacs dels pirates, conforma avui la base del far del Llobregat

Figura 4. Detall del mapa de Francesc de Santacruz en què es veu

el riu, l’embarcador de la desembocadura, i els pobles de la costa

d’Eramprunyà

Figura 5. Detall de l’embarcador del Llobregat, amb la torre i el fortí, i

algunes naus ancorades a la platja

J. Campmany, Les accions armades a la costa de Castelldefels en la guerra de 1714

66

VII Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. L’aigua, el territori i les persones

A principis d’agost, l’estol fi lipista es va fer a la mar, en direcció a Mallorca, per instar l’illa a rendir-se, però fou rebutjat, i ben aviat va tornar a l’embarcador.

Durant el setge hi havia destacats en aquest embarcador, de forma permanent, dues galeres i una ga-liassa, vaixells de guerra per excel·lència a la Mediterrània, encara al segle XVIII, i algun navili de línia.

L’armada catalanaDes del primer moment del setge, el govern català va preocupar-se per constituir un petit estol de vaixells armats que garantís les comunicacions entre la ciutat i les costes del país. El primer pas va ser l’expedició de patents de cors, de forma que armadors particulars, amb naus armades, podien lluitar per la ciutat a canvi de quedar-se part del botí capturat. Entre els principals armadors que van facilitar vaixells per a la marina catalana va ser el negociant Sebastià Dalmau, que a càrrec seu va armar tres navilis, una fragata de rems,16 dos pincos,17 una sagetia i una barca.18 Volia comprar dos navilis més per formar una petita esquadra i atacar les costes de la Península, però l’1 de set-embre, tres galeres borbòniques van enfonsar dos dels navilis de Dalmau davant Mataró, i va haver d’abandonar el projecte.19 La seva fl ota es va limitar a efectuar petites accions a la rodalia de la ciutat. També la ciutat, a expenses seves, a armar diverses barques de guerra.

A banda dels corsaris, la marina catalana, pagada per la Generalitat i l’Ajuntament, va arribar a comptar amb quatre navilis de línia, sis fragates i nou bergantins,20 destinats a protegir els combois d’abastiment que venien de Mallorca o a organitzar atacs puntuals contra enclaus borbònics, com l’efectuat el 28 de desembre a Mataró,21 on es va canonejar la ciutat, o l’acció dels dies 1 i 2 de gener a Salou, en què s’assaltaren els magatzems borbònics.22

Atacs i contratacs a la costa d’EramprunyàEn una data tan primerenca com el 28 de juliol de 1713, l’exèrcit català va destacar el capità Josep Badia per aixecar sometents i voluntaris a la zona de Viladecans, i reunir cavalls a Sant Boi, el Prat, Sant Vicenç i altres pobles del Baix Llobregat.23 Va sortir de la ciutat i va arribar, de nit i per mar, a la costa d’Eramprunyà, on va desembarcar protegit per la vegetació. Pocs dies després, ell en-capçalava els fusellers que, ajudats pels pagesos i sometents de Gavà, Viladecans i Sant Climent, s’enfrontaren victoriosament als borbònics en les batalles de Bruguers i Sant Climent, els dies 8 i 9 d’agost de 1713.24

A conseqüència d’aquesta derrota borbònica, entre l’estiu i l’hivern de 1713, la costa d’Eramprunyà va romandre lliure de domini borbònic, cosa que la convertia en plataforma estratègica d’embarcament de queviures i provisions per a la ciutat, i lloc d’on la ciutat podia accedir al rerepaís.

Aquesta situació facilitava accions com la del 26 d’agost, quan un nou contingent de voluntaris i ofi cials va desembarcar a la riba occidental del Llobregat, amb la missió d’escampar-se pel territori i articular l’exèrcit català a l’exterior.25

Alhora, l’aïllament de la torre del Cap de Riu va facilitar que hi sovintegessin els atacs de l’armada catalana: el 15 d’agost,26 la sagetia de Sebastià Dalmau, de 29 canons, intentà caçar les dues fraga-tes i la galiassa que hi havia de guàrdia, que van fugir cap a ponent, i va canonejar la torre i, el 3 de setembre, un corsari català apressà, al mateix embarcador, davant les barbes dels borbònics, un

16 Fragata: petit navili. Tenia també tres pals i fl oc, aparell quadrat, però només una coberta. Podia portar una desena de canons i des-plaçar fi ns a unes 400 tones. Les fragates tenien molta mobilitat i rapidesa. En aquesta època encara portaven rems, per maniobrar i moure’s en cas de vent contrari o calma

17 Pinc: vaixell mercant de tres pals, aparell llatí, amb la popa plana i el buc pla. Tenia una sola coberta. Podia portar fi ns a 7 rems per banda, una desena de canons, i desplaçava unes 50 tones

18 Sagetia: vaixell pesat de tres pals, aparell llatí i una sola coberta. Podia portar fi ns a una desena de canons, i 12 o 15 rems per banda. Podia desplaçar fi ns a unes 200 tones

19 Francesc CASTELLVÍ (2002), Narraciones históricas, Madrid, Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, vol. III, p. 675-676

20 Bergantí: vaixell de dos pals i fl oc, aparell quadrat, i una coberta. Podia desplaçar unes 600 tones i anava armat amb una dotzena de canons

21 Gazeta de Barcelona. Continuación del diario del sitio y defensa de Barcelona, publicado en esta plaça dia 3 de enero de 1714, f. 322 Francesc CASTELLVÍ (2002), Narraciones históricas, vol. IV, p. 273-274. Gazeta de Barcelona, 16 de gener de 1714, f. 1-223 Mateu BRUGUERA (1872) Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de

Cataluña en 1713 y 1714, Barcelona, L. Fiol y Gros, vol. I, p. 13124 Josep CAMPMANY (2012), Gavà i Eramprunyà al segle XVII, p. 168-16925 Gazeta de Barcelona, 2 de setembre de 1713, f. 326 Manuel SOLER (2014), «Dietari del Setge de Barcelona», dins Cròniques del setge de Barcelona, p. 250. Gazeta de Barcelona, 18

d’agost de 1713, f. 3

67

vaixell carregat de 340 quintars de pólvora.27 La guarnició, en inferioritat, no s’arriscava a lluitar a mar obert.

Tot i això, els borbònics no van trigar a reforçar l’embarcador, amb l’arribada d’un estol, el 14 de se-tembre, i el desembarcament de peces d’artilleria a la torre del Cap de Riu per reforçar la posició.28 Pocs dies després, però, el 26 de setembre, les tor-naven a embarcar. L’endemà, però, l’inici de les tem-pestes d’hivern obligà les galeres i altres barques a marxar cap al sud, deixant la posició desprotegida.29

Fou així com va ser possible l’arribada de grans combois de vitualles des de Mallorca, o des de la mateixa costa d’Eramprunyà: el 9 d’octubre tres llondros de Sitges carregats de vi van travessar el cordó assetjant i arribaren feliçment a la ciutat, i l’endemà també ho va fer un llondro carregat d’oli, magranes de mà (bombes de mà) i olles de foc (bales explosives) provinent del sud de Barcelona.30 Així, una faluga i un comboi de llaüts sortits de Castell-defels van portar a la ciutat,31 el 24 d’octubre, 835 moltons i una gran quantitat d’ous, aviram i altres aliments.32 Van passar, de nit, pel davant de la torre del Cap de Riu sense se inquietats.33 Ens consta que almenys un pescador de Gavà, Joan Bages, va vendre el seu llaüt a un altre pescador barceloní, probablement per destinar-lo a accions com aquesta.34 De fet, els corsaris catalans s’atrevien fi ns i tot a entrar a l’embarcador del Cap del Riu i prendre les barques carregades d’aliments destinades als borbònics, com succeí el 13 d’octubre, quan dos llaüts de Barcelona capturaren un llondro amb oli, o tres dies després, quan van prendre-hi un gran llondro carregat d’ordi.35

El 27 d’octubre, un gran comboi de Mallorca va arribar a la ciutat, i els navilis que el custodiaven van salpar, l’endemà, cap a la costa de Castelldefels.36 Davant la torre del Cap de Riu van apressar una barca i un vaixell anglès. La gosadia dels corsaris catalans va arribar fi ns al punt de saltar a terra i robar d’un corral del Prat 10 vedelles, que van embarcar i portar a la ciutat el 10 de novembre.37 El 17 de novembre, la guarnició de la torre veia, impotent, com li passava per davant un comboi d’11 embarcacions carregades de queviures apressades pel corsari Miquel de Montserrat a Vilanova.38 El colofó va venir el 3 de gener, quan la fl ota catalana, que tornava victoriosa de l’acció a Salou, va tornar a canonejar la torre.39

La permeabilitat del bloqueig borbònic era tal, que contínuament entraven naus al port de Barcelo-na, inclosos els grans combois de Mallorca, que arribaren sense difi cultat el 27 d’octubre (25 em-barcacions de càrrega), el 26 de novembre (32 embarcacions) i els dies 3 (23 embarcacions) i 29 de desembre (15 embarcacions).40 I també per terra: el 30 de desembre, el coronel Miquel San Juan i unes desenes de fusellers travessaren el Llobregat en direcció a Martorell, on pretenien enquadrar els sometents de la zona i atacar els borbònics.41

27 Francesc CASTELLVÍ (2002), Narraciones históricas, vol III, p. 67628 Manuel SOLER (2014) «Dietari del Setge de Barcelona», p. 260, Gazeta de Barcelona, 16 de setembre de 1713, f. 429 Gazeta de Barcelona, 5 d’octubre de 1713, f. 1-230 Manuel SOLER (2014), «Dietari del Setge de Barcelona», p. 270 i 271, Gazeta de Barcelona, 13 d’octubre de 1713, f. 3 i 23

d’octubre de 1713, f. 131 Llaüt: vaixell de càrrega, sense coberta, generalment amb un pal. Podia tenir dos o quatre rems per banda. Desplaçava unes 50

tones32 Faluga o falutx: vaixell de dos pals amb aparell llatí, sense coberta, més gran que el llagut, que desplaçava entre 50 i 100 tones33 Manuel SOLER (2014), «Dietari del Setge de Barcelona», p. 276, Anònim (2014), «Succinta memòria i relació breu del siti de Bar-

celona», dins Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714, Barcelona, Barcino, p. 15834 AHPN, notari Ignasi Teixidor, Manual, 909/9, f. 234. Ajust acordat el 16 de desembre de 1714 del preu que Joan Bages ha de

cobrar del pescador de Barcelona Pere Antoni Balart per la venda que li va fer del seu llaüt, durant el setge35 Manuel SOLER (2014), «Dietari del Setge de Barcelona», p. 271 i 273, Anònim (2014), «Succinta memòria i relació breu del siti de

Barcelona», p. 15636 Gazeta de Barcelona, 30 d’octubre de 1713, f. 3-437 Manuel SOLER (2014), «Dietari del Setge de Barcelona», p. 281, Anònim (2014), «Succinta memòria i relació breu del siti de Bar-

celona», p. 16538 Manuel SOLER (2014), «Dietari del Setge de Barcelona», p. 282-283, Francesc CASTELLVÍ (2002), Narraciones históricas, vol III,

p. 67639 Manuel SOLER (2014) «Dietari del Setge de Barcelona», p. 293, Gazeta de Barcelona, 16 de gener de 1714, f. 240 Francesc CASTELLVÍ (2002), Narraciones históricas, vol III, p. 676-67741 Francesc CASTELLVÍ (2002), Narraciones históricas, vol IV, p. 62

Figura 6. Detall del grava de Santacruz en què es veu un enfrontament

entre la fl ota catalana (36), amb un navili, dos xabecs i un falutx, i la

dels borbònics (35), amb una galera i un navili, mentre un comboi de

xabecs i falutxs, acompanyat d’un altre navili, sorteja els vaixells en

lluita i, arrossegats per barques de rem, entra a port (38)

J. Campmany, Les accions armades a la costa de Castelldefels en la guerra de 1714

68

VII Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. L’aigua, el territori i les persones

Una nova acció, aquesta per terra, va tenir com a protagonistes els habitants de la zona: l’11 de ge-ner, un gran grup de pagesos van assaltar un corral del Prat, on van prendre entre 150 i 340 moltons i ases. Per entrar-los a la ciutat, van rebre l’auxili de 40 fusellers que van sortir de Montjuïc i van ajudar-los a travessar el riu i el cordó assetjant.42

Primera ocupació borbònica de la costa d’EramprunyàAquest estat de coses va fer reaccionar els borbò-nics, que a principis de gener van ocupar la costa d’Eramprunyà, cosa que comportà que hi comen-cessin a cobrar les quinzenades: el 10 de gener de 1714 els jurats de Castelldefels ja van haver de de-manar el primer préstec «para pago de las tropas».43

Amb la costa ocupada, van poder reforçar l’esquadra situada davant la torre del Cap de Riu, amb l’objectiu de protegir l’embarcador i millorar el bloqueig per mar. Així, el 30 de gener, una gran quantitat de vaixells borbònics, fi ns a 60 veles, es va aplegar da-vant de Castelldefels, on va romandre fi ns al 5 de febrer.44 La majoria d’aquests vaixells eren angle-sos, holandesos i genovesos, que havien estat con-tractats pels borbònics per suplir les defi ciències de la seva fl ota. El mal temps va impedir que la fl ota

desembarqués els queviures i les municions de forma immediata. Segons les fonts franceses, «à

cause du mauvais temps, elle [la fl ota] n’avoit pû debarquer que qualques grains à la plage de Castelle-

fels à deux lieües au deça du Llobregat».45 Ho confi rma un document notarial que indica que, a inicis de 1714, es van exigir 41 serveis de bagatges a pobles de la vall baixa del Llobregat, com ara Sant Feliu, per portar pertrets de guerra des de Castelldefels al camp davant Barcelona.46

Un cop completat el desembarcament de queviures davant Castelldefels, la fl ota es va traslladar al Cap de Riu, on va romandre entre el 9 i el 15 de febrer, on sembla que havia d’embarcar tropes per efectuar un desembarcament entre la ciutat i Montjuïc, en un intent d’aïllar la ciutat de la fortalesa i precipitar-ne la rendició.47 Al fi nal, l’acció no es va produir, perquè els assetjats van descobrir els plans i van reforçar aquell sector.

De resultes d’aquests fracassos, Felip V va rellevar els caps de la fl ota, i el 21 de febrer nomenava el francès Jean Ducasse com a tinent general del mar i cap de l’esquadra de bloqueig de Barcelona.48

Ara bé, l’ocupació de la contrada no va dissuadir les accions marítimes: el 24 de febrer, aprofi tant que la fl ota borbònica s’havia allunyat del Cap del Riu perseguint un comboi d’auxili a Barcelona provinent de Nàpols, i que un canvi de vent li havia impedit tornar, la fl ota catalana va sortir del port i va assaltar l’embarcador del Llobregat, on va capturar 13 naus plenes de provisions.49

L’endemà, la fl ota borbònica va tornar al Cap de Riu, i els dies 27 i 28 de febrer va desembarcar-hi «molts canons de batre, mortés, axadas, cabassos, palas y moltas de boca», és a dir, més material per estrènyer el setge.50

L’armada borbònica així desplegada es va apuntar un èxit: el 29 de març va interceptar un comboi de Mallorca per a la ciutat, de 23 embarcacions, protegit pels 4 navilis de l’armada catalana. En el com-bat, 4 pincos van ser apressats, 7 van aconseguir entrar a la ciutat, i els altres 12 van tornar a l’illa. 51

42 Gazeta de Barcelona, 16 de gener de 1714, f. 4, Anònim (2014), «Succinta memòria i relació breu del siti de Barcelona», p. 176, Francesc CASTELLVÍ (2002), Narraciones históricas, vol IV, p. 36

43 AMC, Armari 2, Caixa 1, Correspondència, Carpeta 1.5, lligall de documents de 177844 Gazeta de Barcelona, 26 de febrer de 1714, f. 1, Manuel SOLER (2014), «Dietari del Setge de Barcelona», p. 30045 Gazette de Paris, núm. 10, 10 de març de 1714, p. 114.46 AHPN, notari Francesc Bosch i Soler. Manual 926/2, any 1714, f. 296r-296v. Dec aquesta informació a la M. Luz Retuerta, de Sant

Feliu de Llobregat47 Manuel SOLER (2014) «Dietari del Setge de Barcelona», p. 30448 Cesáreo FERNÁNDEZ DURO (1900), Historia de la armada española desde la unión de los reinos de Castilla y de Aragón. Madrid,

Est. tipográfi co Sucesores de Rivadeneyra, vol. VI, p. 11249 Individual verdadera relacion de lo sucedido a vista de el muelle de Barcelona, dia y noche de el Apóstol San Mathias de este año

de 1714, insertada a la Gazeta de Barcelona de 7 de març de 171450 Manuel SOLER (2014), «Dietari del Setge de Barcelona», p. 309-31051 Manuel SOLER (2014), «Dietari del Setge de Barcelona», p. 319. Gazeta de Barcelona, 17 d’abril de 1714, f. 3.

Figura 7. Detall del mapa de Santacruz amb Cornellà (49), Viladecans

(52), Gavà (53) i Castelldefels (54)

69

Detall del gravat de Santacruz en què es veu la fl ota borbònica (35) fent fugir part d’un comboi de Mallor-ca (37). Pels borbònics es dibuixa una galera i una fragata, i pels catalans tres pincos i dos falutxs.

Entre les tropes destinades a ocupar la costa hi ha-via el regiment de cavalleria valona comandat per Francesc de Bournonville, baró d’Eramprunyà, que des del 13 al 27 de març va tornar a exigir bagatges per endur-se aliments i altres pertrets de Castell-defels.52 Un altre document notarial complementa aquesta informació i ens diu que, «en el año de mil

setecientos catorze, continuando el assedio de Barce-

lona, de orden de don Joseph Fornaguera, subdelega-

do del Ilustre señor Intendente General y por Servicio

de su Magestad (que Dios guarde) se llevaron de la

Playa de Castelldefels tres lahudes, que eran de los

particulares de Castelldefels, los quales llevaron y

pusieron de orden de dicho Fornaguera al río Llobre-

gat, delante de la villa de San Boy, y en dicho paratge

saben, y les consta muy bien, se perdieron».53 Les barques eren necessàries per facilitar el pas del Llobregat, i de fet la primavera de 1714 els borbò-nics van construir un pont de fusta a Sant Boi, per poder accedir amb més facilitat al delta occiden-tal, tal com mostra un document notarial que esmenta els 112 homes i dos carros de Sant Feliu que el delegat Fornaguera va convocar «por la fábrica de la puente de Sant Boy».54

El contratac català: l’aixecament de primavera de 1714El primer d’abril, el baró d’Eramprunyà, que havia vingut en persona al capdavant dels seu regiment a cobrar els impostos fi lipistes autoritzava, de pròpia mà, un nou endeutament als veïns de Caste-lldefels «per a contribuir al donatiu que dit terme fa a la Magestat».55 Però la presència del baró no va arronsar els pagesos de la zona, ben al contrari, els va motivar més a resistir.

El 2 d’abril, el coronel Desvalls informava la ciutat que, des de Sant Llorenç Savall, on era amb l’exèrcit català a l’exterior, havia enviat els coronels Brichfeus i Mitjans, i el capità Adjutori Segarra a Martorell,56 on enquadraren els pagesos de la zona i derrotaren una columna borbònica a l’alçada de Sant Andreu de la Barca, al congost.57 Després d’aquesta acció, els fusellers del capità Segarra van baixar cap a la costa, i a principis d’abril tota la baronia d’Eramprunyà s’havia alçat en armes. Aquests sometents, enquadrats amb els fusellers dels capitans Armiges i Segarra van enfrontar-se a les tropes borbòniques.

Les fonts borbòniques, publicades a la Gazette, descriuen els fets en detall: «Les nouveles du Camp

devant Barcelone du 19 [d’abril] porten qu’environ deux cent vingt rebelles s’étant assemblez au deça

du Llobregat au voisinage de Castel-de-Fels et de Villanueva de Cubelles près de la Mer, le Duc de Popoli

avoit detaché le Lieutenant Colonel Don Nicolas Teran,58 avec cent cavaliers et quelques compagnies de

grenadiers pour les en chasser, que les rebelles ayant occupé un passage étroit, avoient d’abord fait une

décharge sur les troupes, dont deux soldats avoient été tuez et trois blessez, mais qu’ils avoient été atta-

quez avec tant de vigueur, qu’ils avoient été forcez presque sans resistance, en sorte que dix-neuf furent

faits prisonniers, parmi lesquels étoient trois offi ciers, et le reste taillé en pieces à la reserve de vingt qui

se sauverent dans les montaignes».59 Segons aquesta versió, l’enfrontament va acabar amb victòria borbònica, la captura de tres ofi cials catalans i la fugida per les muntanyes de voluntaris i pagesos.

52 AHPN, notari Francesc Bosch i Soler. Manual 926/2, any 1714, f. 296r-296v53 AHPB, notari Ignasi Teixidor, Manual 909/11, any 1717, f. 1v-2v54 AHPN, notari Francesc Bosch i Soler. Manual 926/2, any 1714, f. 296r-296v55 AHPB, notari Ignasi Teixidor, manual 909/10, any 1714, f. 37r56 AHCB, Consell de Cent. Cartes comunes. 1B.X-127, doc. 12057 Gazeta de Barcelona, 17 d’abril de 1714, f. 758 Nicolás Terán era capità del regiment del comte del comte de Montemar, amb qui va participar a la batalla d’Almansa. Era madri-

leny, fi ll de Juan Terán, secretari de la cambra i estat del Consell de Castella. El 3 d’abril de 1699 va entrar a l’orde de Santiago, i al fi nal de la seva carrera va assolir el grau de brigadier, esdevenint el 1738 governador del castell de Veracruz. Mercedes Meya, «Aspectos de la guerra de Sucesión: soldados entre Alcaráz y Almansa», revista Gaceta histórica de Almansa, núm 30, juny 2012, Almansa, p. 20, i José Antonio Alvarez y Baena, Hijos de Madrid, ilustres en Santidad, dignidades, armas, ciencias y artes : diccionario histórico por orden alfabético de sus nombres, que consagra al... Ayuntamiento... de Madrid su autor, Madrid, Imp. Benito Cano, 1789-1791, tom IV, p. 137

59 Gazette de Paris, núm. 20, 19 de maig de 1714, p. 233-234

Figura 8. Detall del gravat de Santacruz en què es veu la fl ota borbòni-

ca (35) fent fugir part d’un comboi de Mallorca (37). Pels borbònics es

dibuixa una galera i una fragata, i pels catalans tres pincos i dos falutxs

J. Campmany, Les accions armades a la costa de Castelldefels en la guerra de 1714

70

VII Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. L’aigua, el territori i les persones

Ara bé, la mateixa font ens indica que –probablement dies després– els borbònics van tornar a atacar, cosa que posa en dubte que el combat de Castelldefels fos victoriós per a ells. En aquesta ocasió es parla d’un nou combat en una «montanya molt difícil» propera a Begues (tal volta el castell d’Eramprunyà?): «Una au-

tre tropupe de trois cens miquelets s’étant mise dans une

Montagne tres diffi cile, peu eloignée du lieu de Vega [Be-gues], on detacha contre eux les regiments de Cordove,

d’Asturie et de Castille, qui les difi rent, en tuerent soixan-

te, et fi rent vingt-huit prisonniers».60

Segons aquesta font, la victòria va ser borbònica. Ara bé, el sempre exacte Francesc Castellví, que probable-ment barreja ambdues accions, ho descriu d’una altra manera: «El marques de Poal tuvo aviso (el 4 de maig)

que los voluntarios de a cavallo y Paysanos habia tenido

un reencuentro en Castell de Fels con M. de Teran; que con 200 caballos y 3 compañias de granaderos

havia ido a ocupar aquella marina, y que herido en el combate, le habia sido preciso retirarse».61 Proba-blement, les tres companyies a què fa referència són els tres regiments de què parla la font france-sa (en aquella època els regiments tenien entre una i dues companyies cadascun).

Aquest segon combat probablement es va produir el 8 d’abril, perquè aquella nit, fusellers i volunta-ris es van comunicar amb la ciutat mitjançant grans fogueres enceses a les muntanyes de Begues.62

Si el resultat hagués estat una victòria borbònica, els focs de Begues no haurien tingut sentit, perquè aquests s’encenien per avisar la ciutat de la presència de tropes catalanes. Tampoc hauria tingut sentit que, dos dies després, el 10 d’abril, Desvalls enviés el capità Francesc Armiges per aixecar més sometents a la zona de Corbera, Sant Climent de Llobregat, i muntanyes d’Eramprunyà,63 amb l’objectiu d’alliberar Sitges i Vilanova, cosa que van fer a mitjan mes de maig.

A més, sabem que l’abril i el maig els fusellers i pagesos aixecats van ser amos del delta de ponent: el 12 d’abril de 1714, «a la parte de Llobregàt [és a dir, al Prat] se viò la noche de este dia un crecido

fuego, y segun el informe de los Desertores, porcediò de aver nuestros Paysanos Voluntarios quemado à

los Enemigos mucha Fagina que tenian recogida; tambien dixeron averles cogido algunos Cavallos, que

quisieron defender la Fagina».64 Igualment, per mar, entre els dies 11 i 23 d’abril van arribar al port de Barcelona cinc fragates, una vintena de llaüts, un llondro i un xabec de Mallorca, més dos pincs apresats als enemics, tots carregats de provisions.65

Al maig, la fl ota borbònica seguia sense poder oposar-se als atacs dels corsaris barcelonins: el 8 de maig,66 la fragata de Sebastià Dalmau va apressar davant Castelldefels un llondro carregat de vi i una urca plena de càrrega valuosa.67 El llondro va entrar sense problemes al port de la ciutat, passant entre les naus del cordó enemic, però l’urca, un vaixell lent i pesat, per manca de vent, va haver de ser remolcada per la fragata, cosa que va donar oportunitat als navilis del cordó, arrosse-gats per barques a rem, i l’artilleria de la torre, a atacar-la. Després d’un combat de més de dues hores davant la nostra costa, la fragata va haver de deixar l’urca, però va tenir temps de buidar-la i de facilitar l’entrada al port d’un altre bergantí que venia de Mallorca.

L’endemà, però, el cordó assetjant va tornar a interceptar un nou comboi de Mallorca. De les dese-nes d’embarcacions enviades, només en van poder entrar 14 al llarg dels dies següents. Dues van ser apressades i la resta va fugir.68

Pocs dies després, el 15 de maig, els voluntaris de terra tornaven a desbaratar els magatzems borbònics: aquella nit «se descubriò un incendio à la otra banda de Llobregat [de nou al Prat], en don-

de aplicaron nuestros Paysanos voluntarios fuego à las faginas, maderas del Enemigo, quien hizo un

Destacamento àzia aquellos parages».69 Aquest fet demostra que els fusellers i voluntaris seguien 60 Gazette de Paris, núm. 20, 19 de maig de 1714, p. 23461 Francesc CASTELLVÍ (2002) Narraciones Históricas, vol. IV, p. 8062 Manuel SOLER (2014) «Dietari del Setge de Barcelona», p. 309-31063 AHCB, Consell de Cent. Cartes comunes. 1B.X-127, doc. 12564 Gazeta de Barcelona, 21 d’abril de 1714, f. 365 Gazeta de Barcelona, 21 d’abril de 1714, f. 4 i Gazeta de Barcelona, 26 d’abril de 1714, f. 1-2. Manuel SOLER (2014) «Dietari del

Setge de Barcelona», p. 325-32866 Gazeta de Barcelona, 8 de juny de 1714, f. 1. Manuel SOLER (2014), «Dietari del Setge de Barcelona», p. 33467 Urca: embarcació similar a la fragata, de gran amplada en el seu centre, destinada preferentment al transport de mercaderies. Podia

carregar fi ns a unes 500 tones 68 Manuel SOLER (2014), «Dietari del Setge de Barcelona», p. 335-336. Gazeta de Barcelona, 8 de juny de 1714, f. 269 Gazeta de Barcelona, 8 de juny de 1714, f. 4

Figura 9. Aspecte del castell de Castelldefels cap al 1714. El con-

trol de la fortalesa garantia el domini sobre la costa de Ponent

71

controlant el delta de ponent. Ara, les escaramus-ses a la zona del Prat eren tan sovintejades que un masover d’una fi nca situada al Cap de Riu explicava al propietari, a la tardor de 1714, que aquell any no havia pogut sembrar «per causa de la guerra i de quedar la fi nca entre dos focs».70

La fi del confl icteDe la mateixa manera que l’exèrcit borbònic, per terra, va ser reforçat per fer front a l’ofensiva ca-talana de primavera, també ho va ser la fl ota de bloqueig. El 14 de maig arribava un nou comandant de l’esquadra borbònica, Jacques-Auguste Léonard Maynard de la Malmaison, molt més expert i com-petent.71 L’endemà s’avistaren davant de Barcelona diversos estols, que conformaren un total de 120 veles repartides de llevant a ponent.72 Amb aquests reforços, el bloqueig va començar a fer-se notar.

El nou comandant va poder desbaratar el darrer dels grans combois que es van formar a Mallorca per aprovisionar la ciutat: la matinada del 8 d’agost de 1714, davant Castelldefels, va arribar un com-boi de 45 embarcacions, escortades pels 4 navilis de l’armada catalana, 10 fragates i una galiota. Van aturar-se unes hores esperant el vaixell més lent, cosa que va donar temps a la fl ota borbònica per sortir del Cap de Riu i plantar-los cara. Els borbònics van capturar un navili i 22 embarcacions, i només 17 embarcacions i 3 navilis van poder passar.73 Però, segons conten les mateixes cròniques franceses, «la plûpart des matelots des prises s’y sauverent aussi dans leus chaloupes et leurs canots,

les autres gagnerent à la nage la côte du côté du Llobregat, mais les Walons qui y sont campés, et aus-

quels les rebelles en diverses occasions n’avoient fait aucun quartier, les passerent au fi l de l’épée à la

reserve de quelques uns qui se sauveren à la nage».74

Les darreres setmanes del setge, les forces exteriors, inferiors en nombre, maldaven per trencar el cordó assetjant. La darrera temptativa tingué lloc el 25 d’agost de matinada, quan un miler d’homes van passar la riera de Rubí, amb el sometent general del Llobregat, de 14 anys en amunt, aixecat al toc de campanes i al crit de «via fora, socorro a Barcelona».75 El dia abans, Villarroel enviava a Esplugues i Sant Just, per enllaçar-hi, un destacament de cavalleria i el seu ajudant, Martí Zubiria.

Tot i això, la columna quedà aturada al Pla del Pa-piol, on trobà resistència. Vist que no podien seguir baixant per la riba esquerra, passaren el Llobregat i es refugiaren a Corbera. Per la seva banda, el desta-cament de Zubiria també va passar, el mateix dia 24 al vespre, el riu Llobregat, i es va refugiar a Begues, on amagaren les armes que portaven en diversos masos. Els fi lipistes van sortir a perseguir-los, però hagueren de feren nit a Sant Climent de Llobregat, aturats per la gran tempesta que comença la nit del 24 i durà dos dies.76 El dia 26, les forces que eren a Begues es dividiren. Una part, amb Zubiría, anà a Cor-bera, on es trobà amb les tropes de Bricfeus. L’altra, sota el comandament del tinent coronel Calveria, es dirigí a la torre del Garraf, controlada pel capità Josep Badia, on hi havia queviures llestos per ser enviats a Barcelona. L’embarcament estava previst per al 26 a la nit, però la tempesta, que provocà que una de les barques embarranqués, va impedir-ho.

70 Jaume CODINA (1966), La gent del fang, El Prat: 965-1965, Granollers, Ed. Montblanc, p. 13971 Era nascut a París, senyor de Bellefontaine, i membre de l’orde dels cavallers de sant Joan de Malta, on va rebre la batllia d’una

comanda a Flandes. Per això les cròniques l’anomenen «el batlle de Bellefontaine». Anthelme de Tricaud, Campagnes de mon-sieur le prince Eugène en Hongrie et des generaux venitiens dans la morée pendant les années 1716 et 1717. Lyon, 1718, Thomas Amaulry, Vol. I, p. 438-439

72 Manuel SOLER (2014), «Dietari del Setge de Barcelona», p. 33673 Francesc CASTELLVÍ (2002) Narraciones Históricas, vol. IV, p. 27774 Gazette de Paris, núm. 34, 4 d’agost de 1714, p. 36575 Mateu BRUGUERA (1872) Historia del memorable sitio y bloqueo..., vol. II, p. 12476 BNE, Mss 4455, Jorunal du siége de Barcelona commandé par Mgneur. les Maréchal Duc de Berwick, géneralissime de l’armée des Deux Couronnes en 1714. f. 42r-42v.

Figura 10. Detall del mapa de Santacruz on hi ha representat Sant Boi

(50) i la marina del Prat

J. Campmany, Les accions armades a la costa de Castelldefels en la guerra de 1714

Figura 11. Torre i casa del Garraf, on hi havia un destacament català

comandat pel capità Josep Badia

72

VII Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. L’aigua, el territori i les persones

Mentre, les tropes concentrades a Corbera tornaren a intentar el pas del Llobregat sota la supervisió de Zubi-ria: el dia 28 la columna intentà creuar pel pont de fusta improvisat que els borbònics havien bastit a Sant An-dreu,77 però foren desbaratats pels fi lipistes. Davant la impossibilitat de passar el riu, les tropes catalanes es retiraren, per Corbera, Gelida i Piera fi ns a Capellades, on el 29 d’agost van tenir un nou consell de guerra.

A la part costanera, el mateix 29 d’agost, el destaca-ment fi lipista deixà Sant Climent i atacà Begues, on va cremar alguna casa, baixà a Gavà, on assaltà diverses masies,78 va ocupar Castelldefels i seguint el camí de les costes s’emparà de la torre del Garraf, que l’exèrcit català acabava d’abandonar. Hi van trobar 500 sacs de blat que estaven a punt de ser embarcats cap a Barce-lona.79 Els ofi cials i soldats destinats a l’operació del Garraf van fugir, i no es van poder reintegrar a les se-ves unitats fi ns al cap d’uns quants dies.

Vist que no es podia trencar el setge per terra, el 29 d’agost Pere Brichfeus va proposar un darrer intent «em-barcar la gent de peu en las costas de la part de Castell de Fels».80 Així, el 31 d’agost s’havien reunit a la torre de la Guarda de Castelldefels 450 quintars de blat, llard, moltons i altres provisions, i una guarnició de 30 soldats.

Però el comandament borbònic havia estat avisat d’aquest darrer intent d’aprovisionar la ciutat: «el mar-

ques de Poal dio diferentes disposiciones y ordenes para

que en las marinas (...) se aprovistase harina para que

cargando con un cuerpo de gentes al anochecer sobre las

guardias de la marina, se facilitase cargar algunas ligeras

barcas y introducirlas en Barcelona con harina y 300 hom-

bres. Se malogró el designio porque noticioso el Duque de

Berbick de las estrecheces de viveres de la plaza, confi rio

con el General de la Mar, el Bailio de Bellafontaine, y luego

las galeras y fragatas y 34 embarcaciones tomaron (...)

400 sacos de harina en los parages de Castell de Fels».81

La versió borbònica detalla l’acció: «On avoit aussi de-

couvert au delà du Llobregat le long de la Mer prés de

Castel de Fels, un magazin de vivres qu’on portoit la nuit

a Barcellonne dans une vieille Tour, qu’on croyoit inhabi-

tée. Il y avoit trente hommes, qui prirent la fuite, voyant

debarquer cinquante hommes pour les attaquer. On y

trouva quatre cens cinquante quintaux de blé, du lard, des

moutons et d’autres provisions».82 L’explicació francesa ens ajuda a ubicar el magatzem que usaven els sol-dats i voluntaris catalans que volien ajudar Barcelona: la torre Barona de Castelldefels, que tenien guarnida amb una trentena d’homes, cosa que confi rma que fi ns a ben bé el fi nal de la contesa, el delta occidental va estar en mans de l’exèrcit català.

Després d’aquesta acció, però, els borbònics van obtenir defi nitivament el control de la costa d’Eramprunyà.

Onze dies després d’aquests esdeveniments, Barcelona es rendia. Fins al darrer moment, però, la costa d’Eramprunyà va ser un indret estratègic en la contesa.

77 AHCB, Cartes comunes originals, 1B. X-127, f. 357. Document conegut gràcies a la gentilesa de Víctor Mata78 ACA, Reial Audiència, Plets Civils, 28.20079 Francesc CASTELLVÍ (2002) Narraciones Históricas, vol. IV, p. 18580 Mateu BRUGUERA (1872) Historia del memorable sitio..., vol. II, p. 12481 Francesc CASTELLVÍ (2002) Narraciones Históricas, vol. IV, p. 27182 Gazette de Paris, núm. 38, 22 de setembre de 1714, p. 450. Esmenta un informe francès datat l’endemà, 1 de setembre.

Figura 12. Detall d’un plànol de les marines d’Eramprunyà de mi-

tjan segle XVIII en què es van pintar diversos vaixells típics dels

inicis d’aquell segle. Hi podem veure un navili de línia, un xabec,

un bergantí i una galiassa. El navili i la galiassa porten la bande-

ra borbònica, instaurada l’any 1701. Tal vegada el dibuix idealitza

l’acció a Castelldefels d’ agost de 1714. Coloració: J. Campmany

Figura 11. Imatge antiga de la torre de la Guàrdia de Castelldefels.

Les fons franceses la identifi quen com enclau on s’amagaven les

provisions que de nit es feien entrar a Barcelona. Foto: AMC