LES MUNTANYES DE LA LLIBERTAT · 2008. 10. 22. · (La Pobla de Segur, 1965) és historiador. Ha dedicat bona part de les seves recerques a estudiar els primers anys de franquisme

34 L’AVENÇ 339 OCTUBRE 2008FOCUS

LES MUNTANYES DE LA LLIBERTAT

JOSEP CALVET

Job Roig

Durant els anys trenta i quaranta del segle XX, la serralada pirinenca,com a línia separadora entre dos estats, adoptà una especial rellevància.Fou percebuda, de fet, com un espai de llibertat i esdevingué un espai defugida en èpoques d’enfrontaments i conflictes bèl·lics com la GuerraCivil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Paral·lelament, la fronteraes convertí en un doble lloc de refugi. En primer lloc, per als republicansespanyols durant la Guerra Civil i la postguerra, i posteriorment, per alsjueus i els resistents que fugien de l’Europa ocupada en els anys de laSegona Guerra Mundial. A tots ells, arribar a l’altra banda els permetialliurar-se de la persecució, de la detenció, del sofriment i d’una més queprobable mort. Aquest article resumeix i avança les principals conclu-sions d’una investigació pionera sobre el pas dels evadits pels Pirineusdurant la Segona Guerra Mundial, continguda en un llibre que publicaL’AVENÇ aquest mateix mes d’octubre.

EL PAS DELS EVADITS PELS PIRINEUS DURANT LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

34 41 focus02 B4 falta anunci.qxd 19/09/2008 11:36 PÆgina 34

35L’AVENÇ 339 OCTUBRE 2008 FOCUS

Josep Calvet(La Pobla de Segur, 1965) éshistoriador. Ha dedicat bonapart de les seves recerques aestudiar els primers anys defranquisme als Pirineus iespecialment la presènciamilitar i el pas d’evadits de laSegona Guerra Mundial,objecte del seu llibre Lesmuntanyes de la llibertat que és a punt d’aparèixer. Ha coordinat el projecte decreació del museu El camí de laLlibertat a Sort.

[A l’esquerra]Els Pirineus, entre elsports d’Aulà i de Salau,al Pallars Sobirà

T ot i que els contactes personals, econò-mics i comercials entre habitants d’un ialtre vessant dels Pirineus han estat ele-

ments seculars de relació, els camins transfron-terers adquiriren el seu major protagonisme enel decurs dels anys de la Guerra Civil espanyola,la immediata postguerra i la Segona Guerra Mun-dial. Creuaran en un o altre sentit, de forma con-secutiva i en ocasions simultània, els perseguitspel règim republicà (religiosos, gents d’ideologiaconservadora i nois que volien evitar ser mobi-litzats), els que anaven camí de l’exili en finalit-zar la contesa, els que fugien de la repressió de ladictadura franquista, els republicans que retor-naven durant els anys quaranta, els estrangersque fugien de la barbàrie nazi o per lluitar al cos-tat dels aliats, els maquis que pretenien ender-rocar Franco i els nazis que s’escapolien dels aliats.Serà més d’una dècada de pas ininterromput enfunció de la conjuntura política i bèl·lica ins-taurada a banda i banda.

En finalitzar la Guerra Civil espanyola, per ferfront al continu trànsit fronterer, els governsespanyol i francès establiran un nombrós dispo-sitiu policíac amb l’objectiu d’evitar la partida idetenir als que arribaven. A Espanya, la GuàrdiaCivil i la policia no seran suficients per portar aterme aquest control, per la qual cosa s’involu-crarà l’exèrcit, que es desplegarà pels Pirineus deforma gairebé permanent fins ben entrada la dèca-da dels anys cinquanta.

L’element més destacat de la política repres-siva a la frontera fou la creació de l’anomenadazona policíaca de frontera, que permetrà enfor-tir el control sobre les persones i els seus movi-ments, especialment els d’aquells conceptuatscom a opositors que foren vigilats de maneradirecta i, en determinats moments, arribaren aser desterrats o expulsats del seu lloc de residèn-cia. La contestació a aquest estat d’excepció,vigent durant més d’un lustre, fou pràcticamentnul·la. La societat pirinenca entrà en un estat detotal desmobilització després de la virulenta repres-sió que acompanyà el final de la Guerra Civil.

A França, la vigilància portada a terme per lagendarmeria no era tan estricta, però al novem-bre de 1942, l’establiment dels alemanys al llargde la frontera, fins aleshores vigilada pel governde Vichy, significarà un increment automàtic delcontrol. Els nazis destaquen als Pirineus diver-sos cossos policíacs i duaners preparats específi-cament per a aquesta tasca i acostumats a patrullara l’alta muntanya, amb la missió d’impermeabi-litzar la frontera i cercar sobre el terreny passa-dors i evadits.

Malgrat la severa vigilància establerta a bandai banda, i la seva aparença infranquejable, els

500 quilòmetres de frontera permetran l’evasióde milers de persones durant els anys de la Sego-na Guerra Mundial. Només als Pirineus catalanses comptabilitzen 125 punts susceptibles de sercreuats, i als Pirineus d’Osca, una cinquantenamés. El tancament dels llocs duaners habilitatsprovocà que els evadits haguessin de plantejar laseva fugida a través dels colls de muntanya. Lesprovíncies situades als extrems de la serralada,Navarra i Girona, seran les contrades per on esmaterialitzaran la major part de les evasions, jaque són els territoris amb menys desnivell, la qualcosa facilitava el pas.

A partir dels informes penitenciaris i militars,es pot afinar millor les dades conegudes fins arai xifrar en 80.000 el total de refugiats que passenper Espanya durant la Segona Guerra Mundial,dels quals 50.000 foren detinguts per les autori-tats franquistes.

Un seguit de condicionants van afectar les eva-sions convertint-les, en ocasions, en una epopeiaèpica, ja que els que fugien van haver de fer fronta nombrosos esculls, entre els quals destaquenles inclemències meteorològiques, les dificultatsper completar un itinerari sovint llarg i difícil queexigia una bona preparació física, l’actuació depassadors sense escrúpols o la possibilitat d’unràpid arrest i una posterior repatriació al país desortida. Tot això, sense comptar que una deten-ció a França acostumava a ser letal, ja que podiasignificar l’empresonament i la deportació alscamps d’extermini i l’execució dels guies.

Fou especialment important el paper de lesxarxes d’evasió per tal d’organitzar i portar aterme el pas a Espanya dels evadits. En ocasions,feien el recorregut fins a la frontera, en altresar ribaven a Barcelona i f ins i tot es conduïa els estrangers fins a Portugal o Gibraltar. Els ser-veis secrets britànics i nord-americans tindranuna significació especial en la creació i en el des-envolupament d’aquest servei i estaran rere lamajor part de les xarxes que, a més del pas de per-sones, es podien encarregar de dur documenta-ció dirigida a l’exèrcit i als diversos governs al’exili. Per altra banda, molts cops, en les expe-dicions de tornada des d’Espanya s’aprofitava per

A partir dels informes penitenciaris i militars,es pot xifrar en 80.000 el total de refugiats quepassen per Espanya durant la Segona GuerraMundial, dels quals 50.000 foren detinguts’



passar informes i diners que es destinaven a orga-nitzar la resistència.

L’ambaixada de la Gran Bretanya a Madriddesplegarà una frenètica activitat per ajudarmilers de refugiats amb l’objectiu de conduir-losa Anglaterra. Per la seva part, al seu consolat aBarcelona, l’agregat de premsa, Paul HowardDorchy, i els vicecònsols a Girona formaren partdel MI9, la branca de l’Intelligence Service encar-regada de la fugida i l’evasió durant la SegonaGuerra Mundial, i desenvoluparan una destaca-da tasca en la formació i el manteniment de lesfileres d’evasió que actuaren a Catalunya. Lesrutes més utilitzades seran les que penetravenper l’Alt Empordà i els diversos camins que desd’Andorra i la Cerdanya confluïen a Manresa.

Els guies espanyols eren, majoritàriament, per-sones nascudes o residents als Pirineus, conei-xedores del medi i amb capacitat per portar aterme un treball molt arriscat i alhora exigentdes del punt de vista físic. La major part ja haviadesenvolupat aquesta feina durant la Guerra Civilespanyola, i posteriorment es dedicaren al con-traban, per la qual cosa controlaven totes les tra-mes de l’activitat. Políticament, predominavenels d’ascendència anarquista i catalanista ques’hi implicaren tot confiant que una victòria alia-da ajudés a enderrocar al règim de Franco. Tambécal esmentar que veïns dels petits pobles de bandai banda de la frontera hi participaren de manerapuntual actuant per raons de solidaritat i huma-nitat. Altres es mogueren per motius econòmics,atès que es tractava d’una tasca certament peri-llosa i arriscada, però extraordinàriament benpagada.

Les xarxes disposaven d’una notable infraes-tructura tant a les rutes que duien dels Pirineusa les ciutats com a les mateixes capitals. Lesmasies del recorregut es convertiren en llocs depas on menjar i descansar, la mateixa funcióque feien les cases segures. Els detinguts percol·laborar amb aquestes fileres no foren trac-tats amb excessiva severitat. Normalment, se’lsimposava una elevada sanció econòmica ambcaràcter exemplificador i se n’ordenava l’ex-pulsió de la zona fronterera per tal d’evitar quereincidissin.

És innegable la participació dins les xarxes d’evasió, en qualitat de col·laboradors directes otolerant-ne l’actuació, de nombrosos membresdels serveis policíacs i militars espanyols. Al fet,ja conegut, que era procediment habitual de moltsguies subornar policies o guàrdia civils, s’ha afe-git el descobriment que militars perfectamentuniformats feien viatges acompanyant estran-gers, o fins i tot, la implicació de comissaris depolicia de llocs fronterers en el pas clandestí perla frontera, tot i que fins ara no hem pogut esbri-nar quines conseqüències, si fou el cas, els repor-tà en ser descoberts.

El Principat d’Andorra, atesa la seva situacióestratègica dins dels Pirineus i el seu peculiarestatus polític, va tenir un paper rellevant en laresistència aliada. Allí s’establirà part de l’es-tructura de les xarxes d’evasió, hi residiran guiesi enllaços i es disposarà de cases per donar suporta aquells que volien passar a Espanya. Malgratque s’ha qüestionat la tasca d’alguns passadorsadduint suposats abusos comesos en conduir refu-giats, només hem trobat constància d’un sol casen què s’acusa un guia d’haver robat i assassi-nat un matrimoni jueu que havia de conduir aEspanya passant per Andorra.

Comissaria de policia de Lés (Val d’Aran) l’any 1941

Arxiu

Històric de Lleida



L’ arribada de refugiats aliats a Espanyas’emmarca en dues etapes ben diferen-ciades. La primera va des de l’inici de l’en-

frontament bèl·lic fins al novembre de 1942, quanes produeix l’ocupació alemanya de la França lliu-re. Llavors passen francesos que no volen ser mobi-litzats i aquells que responen a la crida del generalDe Gaulle per incorporar-se al seu exèrcit al nordd’Àfrica. També ciutadans dels països ocupats perHitler i soldats desmobilitzats pels seus exèrcits.En tot aquest període, els jueus formen un delsgrups més nombrosos dels que arriben a Espanya.La segona etapa discorre des del novembre de 1942fins a l’alliberament del sud de França, a l’agost de1944. L’arribada de francesos es dispara a conse-qüència de l’ocupació alemanya i l’aplicació delSpecial Operations Executive. Igualment, creuennombrosos contingents d’aviadors aliats que des-prés de ser abatuts amb les seves aeronaus als frontsde batalla pretenien reincorporar-se a la guerra.

La dependència dels detinguts es decidirà enfunció de la seva edat. Els homes catalogats enedat militar, entre els 18 i els 40 anys, seran decompetència del Ministeri de l’Exèrcit, que elsinternarà en camps de concentració. En canvi,les dones i els homes exclosos de l’edat militarpassaran a dependre de les autoritats governati-ves, en aquest cas del Ministeri de la Governació,que els podrà mantenir en presons o en llocs habi-litats per a la seva residència vigilada.

Les expulsions de territori espanyol faran quees visquin situacions tràgiques ja que, davant deltemor que fossin lliurats als alemanys, algunsjueus decidiren suïcidar-se. Només a la Val d’Aran, en el període comprès entre l’abril de 1941i el novembre de 1942 s’ha concretat la repatria-ció d’un centenar de persones. Durant els anys1943 i 1944 es plantejaren diverses temptativesper tornar a implantar les expulsions com a últimrecurs del règim espanyol per evitar la saturacióde presons i camps de concentració. La reaccióinternacional, en especial de l’ambaixada brità-nica, que advertirà que una mesura d’aquestescaracterístiques podria suposar greus conse-qüències en les relacions econòmiques i políti-ques del règim espanyol amb els països aliats, foufonamental perquè es retirés aquesta pretensió.

L’ocupació alemanya de la França de Vichydesencadena una allau d’evadits que ompliranels centres d’internament a Espanya, la qual cosaaccentuarà el tracte poc considerat que les auto-ritats espanyoles dispensaran als estrangers. Totaixò provocà un augment de les queixes i obligàel règim espanyol a dictar una normativa espe-cífica que recollís totes les situacions possiblesper tal de resoldre l’acolliment de cada col·lectiude refugiats. Paral·lelament, la insistent denún-

cia sobre les condicions de vida al camp de con-centració de Miranda de Ebro propicià que s’en-deguessin diverses obres de condicionament delcamp i l’elaboració d’un reglament de funciona-ment ajustat a les directrius superiors.

Els refugiats eren sotmesos, tan bon punt arri-baven a Espanya, a interrogatoris per tal d’esbri-nar la seva procedència i conèixer dades sobrel’evolució de la guerra. A més, se’ls escorcollavaa la recerca de diners, joies i altres pertinences.Aquests objectes restaven en mans de la GuàrdiaCivil i de la policia, i molts cops no eren retornatsals estrangers, per la qual cosa es produí un grannombre de reclamacions. Els interrogatoris i elsescorcolls continuaven sistemàticament a cadaun dels centres penitenciaris on se’ls traslladava.Això, i la manera en què eren conduïts, emma-nillats i sota la custòdia estricta de la GuàrdiaCivil, farà que les protestes diplomàtiques siguinconstants.

La ciutat de Figueres exemplifica el que fou ladiversitat de centres on s’empresonà els estran-gers. Disposava d’un centre de recepció de detin-guts a la frontera, una presó cel·lular, una presómilitar al castell de Sant Ferran i, a més, s’allot-java refugiats en un bon nombre d’hotels. Elsestabliments més luxosos es reservaven a perso-nalitats i als militars de graduació, mentre a laresta hi anaren, bàsicament, els nombrosos jueusque arribaren a l’Alt Empordà.

Els refugiats poden ser agrupats en dos granscol·lectius en funció de les raons que els portena emprendre l’evasió. Aquells que volien lluitarcontra el feixisme al costat de l’exèrcit aliat, tantels ciutadans de països ocupats (francesos, bel-gues, holandesos, polonesos...) com els pilots aba-tuts als combats (britànics, nord-americans icanadencs), i els que fugien de la barbàrie nazi(jueus de totes les nacionalitats) que tenien l’es-perança de poder dirigir-se a Amèrica, a algunescolònies belgues o holandeses i a Palestina.

El contingent més nombrós el formen els fran-cesos, amb més de la meitat del total de detin-guts, seguit del dels jueus, que fou el grup quepatí amb més intensitat les dificultats i les con-seqüències de les evasions. L’arribada massiva

Els refugiats poden ser agrupats en dosgrans col·lectius: aquells que volien lluitarcontra el feixisme al costat de l’exèrcit aliat,i els jueus que fugien de la barbàrie nazi’


de jueus a Espanya es concentra en el períodecomprés entre octubre de 1942 i gener de 1943.Molts d’ells, aprofitant els seus bons contactes ila seva capacitat econòmica, aconseguiren creuarEspanya sense incidències. La resta hagué de ferfront a la dolorosa política de repatriacions i alsproblemes que implicava creuar els Pirineus ambpersones d’edat avançada i infants. Un cop aEspanya, les famílies acostumaven a ser separa-des i portades als diferents llocs d’acolliment.

Pel que fa als jueus, cal destacar la tasca desen-volupada per l’American Jewish Joint Distribu-tion Committee, i especialment pel responsablede la seva delegació a Barcelona, Samuel Sequer-ra. Des de l’Hotel Bristol de la Ciutat Comtal i ambl’ajut d’un equip nombrós i eficaç, extraordinà-riament organitzat, s’ocupava de totes les vicis-situds que patien els jueus en la seva estada aCatalunya i ajudava també els internats als campsde concentració i a la resta del país.

La sistemàtica d’acolliment a Espanya varia-va segons la província i els centres d’internamentde què disposaven. A les províncies de Lleida id’Osca, primerament es portava els evadits alpoble on tenia la caserna la Guàrdia Civil, des-prés anaven a la presó de partit judicial i d’allí ala presó provincial. En canvi, a Girona, funcio-nava un camp de recepció a Figueres i, a més de

la presó provincial, una presó de dones i l’hospi-ci provincial. A Navarra i al País Basc, s’utilitza-ran hotels de municipis turístics de la costa i lamuntanya. Aquesta diferència de tracte tambéla notem a l’hora de procedir amb les famílies jueves. Depenia del Governador Civil de torn quefossin dispersades o, ben al contrari, que se’lsautoritzés a continuar unides durant l’estada aEspanya. Els militars de graduació aliats tindranuna atenció especial. Els pertanyents a l’exèrcitde terra eren enviats a Jaraba, mentre que elsaviadors gaudien d’un tractament exclusiu, allot-jats en hotels i portats a Alhama de Aragón, onmantindran una estada més plàcida.

D’entre les presons de partit judicial, cal desta-car la de Sort, on foren empresonats prop de tresmil evadits procedents dels llocs fronterers del PallarsSobirà i la Val d’Aran. Aquesta elevada xifra de cap-

turats contrasta amb els poc més de 500 detingutsa indrets on, teòricament, hi havia d’haver unamajor afluència d’evasions, com són Jaca, als Piri-neus d’Osca, i la Seu d’Urgell, per la proximitat ambel Principat d’Andorra. Pensem que el paper de lesxarxes d’evasió en aquests dos itineraris fronterers,presumiblement força més transitats que els ele-vats colls del Pallars, tindrà molt a veure en aquestnombre més baix de detencions, ja que gràcies a laseva actuació bona part dels que penetraren peraquesta zona aconseguiren travessar la Penínsu-la Ibèrica sense ser descoberts.

E ls camps de concentració utilitzats per aco-llir els refugiats estrangers seran els ma-teixos que s’havien posat en marxa durant

la Guerra Civil i la postguerra. El camp de Miran-da de Ebro funcionava des del 1937 com a llocd’internament de presoners republicans. Els campspropers a la frontera, com els de Figueres i Irun,s’havien habilitat com a llocs de classificació delsespanyols que retornaven després d’haver fugitdel país durant o en acabar la Guerra Civil i coma pas previ al seu trasllat a altres centres. Enaquests camps coincidiren els evadits aliats ambels presoners espanyols. Per la seva part, el campde Cervera, com el de Miranda, tingué una curio-sa continuïtat: primer acollí presos republicans;després, refugiats estrangers; i el 1944, duanersalemanys que fugien dels Aliats. Aquí i a les pre-sons provincials, els refugiats foren tractats ambla mateixa severitat que es dispensava als preso-ners polítics espanyols, i van patir l’amuntega-ment, la mala alimentació, les epidèmies, lesvexacions i l’obligatorietat d’homenatjar cons-tantment la bandera i els símbols franquistes.

El camp de concentració de Miranda de Ebrofou la destinació final dels homes estrangers com-presos en edat militar. En unes instal·lacions ambcapacitat per a poc més d’un miler de personesse n’arribà a internar prop de quatre mil. Nomésla pressió d’una vaga de fam i la constant inicia-tiva de les ambaixades i de la Creu Roja aconse-guiren que s’endeguessin, a l’estiu de 1943, unesobres de millora per tal de facilitar una estadamés còmoda. En els seus deu anys d’existència,passaren pel camp burgalès contingents dels diver-sos grups de detinguts pel règim franquista: repu-blicans, brigadistes internacionals, refugiats aliatsi refugiats alemanys. Miranda fou el lloc de con-centració per excel·lència de molts dels protago-nistes que es trobaren al bell mig de la conflictivitatpolítica i social dels anys trenta i quaranta.

Les ambaixades aliades, especialment la bri-tànica i la nord-americana, realitzaren una tascaingent per tal de facilitar la sortida dels refugiatsd’Espanya. La seva actuació de control i denún-


Els camps de concentració utilitzats peracollir els refugiats estrangers seran elsmateixos que s’havien posat en marxadurant la Guerra Civil i la postguerra’



cia pel tractament que rebien els evadits resultàcabdal per fer menys dura l’estada dels seus compatriotes. L’ambaixada britànica a Madrid atenia la protecció de tots els refugiats sense con-sideracions de nacionalitat. En aquesta lluita l’acompanyaren les diverses delegacions de laCreu Roja, especialment la francesa, on mon-senyor Boyer-Mas es convertí en el referent de lalluita en favor dels refugiats. La dependència dela representació diplomàtica gal·la, primer delgovern de Vichy i més tard de les autoritats ale-manyes d’ocupació, contribuí que aquestes tas-ques s’haguessin de realitzar a l’empara de laCreu Roja, que acollí la dissidència francesa. La Creu Roja espanyola, per la seva part, actuàamb escassa iniciativa pròpia procurant moles-tar el menys possible el règim de Franco, atès queels seus màxims mandataris pertanyien a l’esta-blishment franquista, fet que propicià el desem-barcament a Espanya del Comitè Internacionalde la Creu Roja, que acabà desenvolupant unadestacada tasca d’ajut.

Davant la saturació de presons i camps de con-centració, s’hagué d’improvisar una solució d’emergència, que consistí a allotjar refugiats enestabliments hotelers situats a poblacions turís-tiques. Aquest fet permeté descongestionar elscentres penitenciaris i evitar que el camp de Miran-da tornés a omplir-se al límit. Crida l’atenció elfet que aquestes despeses foren sufragades en soli-tari per les representacions diplomàtiques i lesdelegacions de la Creu Roja. La situació dels refu-giats en aquests indrets, tot i que estaven sot-mesos a un control estricte, permetia una vidamés relaxada i sense les vexacions que patien ales presons.

La sortida dels contingents de refugiats fouinicialment problemàtica a causa de les pressionsalemanyes, que intentaven evitar que nois enedat militar enfortissin l’exèrcit aliat. Posterior-ment, s’organitzaren nombroses expedicions pertal d’alliberar els diversos centres d’internament.En molts casos, els vaixells que s’enduien els refu-giats havien arribat carregats de matèries pri-meres destinades al govern espanyol. Resultaevident, doncs, que Franco canviarà productesalimentaris per refugiats.

L’acolliment dels guàrdies fronterers alemanysque s’endinsaren a Espanya per buscar la pro-tecció de Franco i evitar caure en mans dels Aliatsrespongué a la dinàmica que imposarà el Minis-teri d’Afers Exteriors, que decretarà que els fosd’aplicació, sense cap distinció i consideracióespecial, la normativa que s’havia generat pertractar els refugiats aliats. Així, atenent que totsestaven compresos en edat militar, foren duts alcamp de concentració de Miranda de Ebro. La

seva partida d’Espanya i posterior repatriació aAlemanya fou tutelada per les potències vence-dores a la guerra, i durant la seva estada a Espa-nya en cap moment s’atengué les demandes iexigències de l’ambaixada alemanya a Madrid.

L a política del règim de Franco envers elsestrangers que entraven a territori espa-nyol es caracteritza per la improvisació i

varia amb els anys en funció tant de la pròpia evo-lució de la guerra mundial com de l’origen dels

[A dalt] La presó del partit judicial de Sort, l’any 1942[A baix] La presó-museu «El camí de la llibertat» ubicada a l’antiga presó de Sort

Arx

iu C

omar

cal d

el P

alla

rs S

obir

àJo

sep

Cal

vet



evadits. El comportament d’Espanya tindrà molta veure amb el desenllaç de la guerra, des de l’avantatge alemany fins al decantament cap albàndol aliat, que farà variar les seves preferèn-cies pels alemanys cap a una posició més favo-rable als Aliats. Cal parlar d’una tolerància inicial,amb la permissió del pas per territori espanyoldels refugiats que duien la documentació en regla,un enduriment posterior de la vigilància que pro-vocarà la repatriació a França dels detinguts i,finalment, la detenció i l’internament en presonsi camps de concentració. Durant aquesta darre-ra etapa s’anirà flexibilitzant la postura espa-nyola en pro dels Aliats, que es concretarà en unamajor disposició a facilitar la seva progressivasortida d’Espanya.

Tot i la posició de no bel·ligerància i d’equi-distància entre els dos bàndols que lluitaren ala Segona Guerra Mundial, Espanya mantindrà,inicialment, una gran complicitat amb el règimnazi. En conseqüència, l’ambaixada alemanyaexercirà una notable inf luència en tot allò que fa referència a la vigilància de la frontera i

la detenció dels refugiats que la traspassaven desde França. La presència de la Gestapo a Espanyai les seves estretes relacions amb la policia espa-nyola afavoria aquest intervencionisme alemany.En aquest sentit, eren constants les demandesperquè no s’alliberessin determinats evadits oles amenaces de bombardejar els vaixells quesortien de ports espanyols carregats de refugiats.La pressió al règim de Franco arribà, fins i tot,a través de la premsa alemanya, que denuncia-rà de manera directa la política de tolerància iajut que aquest dispensava, segons el seu crite-ri, als refugiats estrangers.

El progressiu retrocés alemany en la guerrareconduirà la política espanyola cap a les posi-cions aliades, un gir al qual també contribuí l’ajut rebut per fer front als creixents problemeseconòmics del règim espanyol. El nomenamentdel comte de Jordana al capdavant del Ministerid’Afers Exteriors substituint Serrano Suñer, alsetembre de 1942, esdevindrà un element clauque explica el canvi en el tractament dels eva-dits. El fet que l’arribada de Jordana al Ministe-ri coincidís amb el període de màxima entradade refugiats facilità que la situació es resolguésde la manera menys traumàtica possible i que estemperessin les majoritàries vel·leïtats en pro deles potències de l’Eix de bona part del règim.

El 1945, un cop finalitzada la Segona GuerraMundial i, per tant, les excepcionals circums-tàncies que envoltaren els primers anys de ladècada dels quaranta, l’exèrcit deixà d’ocupar-se dels nois en edat militar detinguts per pas clan-destí de fronteres i aquests passaran a dependrede les autoritats governatives, que decidireningressar-los en el camp de concentració alabèsde Nanclares de la Oca, un establiment que haviaactuat com a lloc de càstig per als que haviencreat problemes al camp burgalès de Miranda deEbro i que, posteriorment, acollí el contingentd’estrangers que al gener de 1947 encara roma-nia a Espanya. Els estrangers hi convisquerenamb espanyols condemnats per infraccions a lalegislació de tasses, rodamóns i captaires que hieren traslladats com a correccional i que erenobligats a treballar en una pedrera i objecte dela disciplina que s’aplicava en un camp de càs-tig com aquell.

Per tot plegat, es pot concloure que durant elsanys de la Segona Guerra Mundial els Pirineus,i per extensió Espanya, esdevingueren un esglaómés en l’Europa que lluitava contra el feixisme,ja que aquestes serralades es van convertir, a des-grat del franquisme, tan proper a les dictadureseuropees del moment, en les muntanyes de la lli-bertat per als milers de persones que aconsegui-ren travessar-les.

Plaques d’homenatge als evadits de la repressió nazi, al refugi des Estagnous (Arieja)

Jose

p C

alve

t



Documents

LES MUNTANYES DE LA LLIBERTAT · 2008. 10. 22. · (La Pobla de Segur, 1965) és historiador. Ha dedicat bona part de les seves recerques a estudiar els primers anys de franquisme