Embed Size (px)
Citation preview
Llegir per conviure: les ratlles de la vida
https://www.youtube.com/watch?v=TOq3l-4t5bE
Escriptors TV: Raquel Ricart
http://www.dailymotion.com/video/x2e9o05_escriptors-tv-raquel-ricart_news
Tapa blanda: 276 páginas
Editor: Edicions 3 i 4 (16 de diciembre de 2010)
Colección: Narratives 3 i 4
Idioma: Catalán
ISBN-10: 8475028721
ISBN-13: 978-8475028729
Preu: 14,50 euros 11,40 euros
LES RATLLES DE LA VIDA són aquelles marques
que el degoteig del temps va dibuixant en
l'existència de cada persona i que la fan única i
diferent.…En aquesta novel·la assistim, com a
testimonis privilegiats, a l'esdevenir d'un poble a
través d'una família. Les dones com a fil
conductor, com a filadores del teixit vital. Amb
Vicenta, Ermerinda, Bàrbara, Rosa, Regina, però
també amb Ximo, amb Francesc, amb Gerard,
amb Elies, amb Lluís i amb Vidal, contemplarem
moments vitals de quatre generacions diferents.
Personatges als quals la vida ha anat omplint de
ratlles d'alegria, de tristesa, d'amor, de mort,
d'amistats, de secrets.
Amb LES RATLLES DE LA VIDA, l'autora ha volgut,
primer de tot, contar-nos històries, i amb les
històries, elevar a la categoria de protagonistes
persones senzilles que, amb la seua existència,
van teixint el tapís de la pròpia vida i el tapís de la
història.
PREMI OCTUBRE DE NARRATIVA 2010
Raquel Ricart, escritora de Bétera, es galardonada con
el premio Andròmina de Narrativa en el OCCC.
Raquel Ricar, nacida en Bétera en 1962 ha sido galardonada con el
premio Andròmina de Narrativa y que se entregó en el Octubre
Centre de Cultura Contemporània (OCCC).
La obra premiada es ‘Les ratlles de la vida’ y narra la historia de un
pueblo a través del paso del tiempo en cuatro generaciones de una
familia. La autora ha querido dejar claro que el pueblo del libro no es
Bétera, pero que sus influencias están presentes en la narración. Ella
ha nacido aquí y por lo tanto son de aquí sus referencias.
La obra trata temas como el amor, la guerra, el amor, amistades,
secretos... todo ello fluyendo a través de la gran cantidad de
personajes que aparecen.
La novela ha tardado tres años en ser escrita, pero es que la autora
quería hacerlo bien. Era la ilusión de su vida contar esta historia y
hacerlo bien. El resultado no ha podido ser mejor.
Para Raquel el libro es un homenaje a tantas heroínas del día a día que
han hecho posible que la vida continúe y sea posible. Y es que las
mujeres tienen principal relieve en la narración.
Los otros galardonados ha sido, con el premio Vicent Andrés Estellés
de poesía, la poetisa y escritora Cèlia Sànchez-Mústich. El premio
Octubre de Teatro recayó en Francesc Adrià y el catedrático Joan
Nogué se alzó con el Joan Fuster de ensayo.
Otras obras de la autora de nuestra población son Un mort al sindicat
(1999), Ferrabràs (1990) y ganó el premio Malvarrosa en 1980.
"Trobar la manera de contar requereix una mica de màgia"
El País. JESÚS CÍSCAR | 09-06-2011
XAVIER ALIAGA - València - 09/06/2011
Raquel Ricart (Bétera, 1962) té la mà trencada en el món de
la literatura: aquesta dona d'aspecte fràgil, mirada profunda
i somriure agradós i càlid és autora d'un text teatral,
Ferrabràs (1990), representat per Bambalina Titelles, de la
novel·la negra Un mort al sindicat (1999) o de novel·les
juvenils com ara El quadern d'Àngela (2010). No obstant
això, ha estat amb Les ratlles de la vida (3i4, 2010), premi
Andròmina dels Octubre i Premi de la Crítica dels
Escriptors Valencians, que el seu nom ha guanyat pes
específic. La raó: una història senzilla, la d'una nissaga
familiar vista a través de les seues dones, trenada amb un
elaborat artefacte narratiu d'eixos temporals superposats i
informacions ben administrades, adobat amb una prosa
elegant i intel·ligent. Un llibre que, curiosament, no ha estat
fàcil de donar a conéixer. Amb l'autora parlàrem instants
després d'arreplegar el Premi de la Crítica que ha compartit
amb Andreu Sevilla.
"Vaig pensar que guardaria el llibre en un calaix i en faria un altre"
"La novel·la ha estat reescrita un parell de vegades"
"M'agraden molt els gèneres que són considerats menors"
En el discurs d'acceptació, Ricart havia confessat que no
tenia molt clar que Les ratlles de la vida s'anara a publicar.
"Personalment no he desconfiat mai del llibre, perquè no és
el primer que escric i perquè crec que ha assolit un nivell
d'exigència amb l'escriptura. Però, com que no es publicava,
vaig pensar que el guardaria en un calaix, en faria un altre i,
si tenia més sort, ja el trauria. Afortunadament, la novel·la
guanyà l'Andròmina, ara el Premi de la Crítica, i he de dir
que estic molt contenta", confessa amb un to pacient i
precís, una cadència que recorda una mica la seua
escriptura. La manera com està escrita és, precisament, un
dels mèrits més ressaltats de la novel·la, un valor que té a
veure amb el talent però, també, amb una faena constant.
"Hi ha molt de treball. La novel·la ha estat reescrita un
parell de vegades, no tant per la prosa com per la
construcció i l'estructura de la història. Fins que vaig trobar
la manera, que va ser a través del llenguatge, fent que tots
els personatges d'èpoques diferents anaren presentant-se al
mateix temps i unint tot allò sense que el lector es perdés i
sense desvetllar els secrets abans d'hora. Tot això requeria
una mica de màgia. I sobre la prosa, hi ha una part que és el
do, que no se sap ben bé d'on procedeix, i després hi ha el
treball", explica. I revela un dels trucs d'aquella màgia, el fet
de llegir allò escrit en veu alta, una mecànica que l'ajuda
"amb el ritme, la sonoritat...". "M'agrada provar com sona",
confessa l'escriptora.
"Tinc sort de tindre una mare que és una gran narradora”
L'escriptora aprofita el costum familiar de contar coses
Després hi ha l'organització dels elements, cosir sense
atropellaments, oblits ni pèrdues -els defectes de
construcció més habituals en les novel·les que acumulen
moltes trames-, personatges i fils narratius diferents. "La
dificultat més gran cada vegada que afrontava un capítol era
llegir amb els ulls del lector que no sap res, treballar amb la
informació, i trobe que me n'he eixit prou bé", diu amb
satisfacció.
També, lògicament, hi ha una història. O unes històries,
més aviat, fils que intuïm amb una certa gènesi biogràfica
que no sempre correspon a la realitat. "Hi ha un poc de tot.
Hi ha un homenatge a les dones de la meua família, que no
vol dir que hagen tingut eixes vides, exactament, però tinc la
sort de tindre una mare que és una gran narradora. I també
d'haver viscut en una família on eren molt presents el fet de
raonar, contar coses, o fins i tot escenificar-les", relata. No
debades, son pare feia teatre i el seu germà és l'actor Pep
Ricart. Però insisteix, com a motor, en els dots per a la
narració de sa mare: "Ella ens ha contat moltes coses i hi ha
fragments que sí que remeten a episodis familiars. Uns
altres, segurament els més impactants, són fabulació.
Llavors hi ha una barreja de tot això, sense una pretensió
historicista, però deixant una aroma de tot el que va ser i
mostrant l'evolució de les dones, com ha anat canviat la
seua situació al llarg del temps... afortunadament". Les
ratlles de la vida no és una novel·la sobre la memòria
històrica, ni una vindicació feminista avant la lettre. El
tema de la dona i la literatura, amb tot, plana sobre totes les
entrevistes que li han fet. "Si ets dona i escrius i ixen
personatges femenins, una de les preguntes és si les dones
escrivim d'una manera diferent. O si hi ha una narrativa
femenina. Estava llegint un assaig molt interessant,
Maternitat i creació, en què apareixen escriptores que han
tingut fills. Evidentment, és més dificultós per a les dones.
Quan llegia que la dona de García Márquez entrava en el seu
despatx i li deixava la sopa en la safata sense fer soroll, per
no molestar-lo, pensava que això era l'ideal, el respecte al
silenci de l'escriptor. Per a escriure, jo he d'anar-me'n fora
de casa, perquè no vols que ningú et moleste. Hi ha moltes
coses. És cert que hi ha moltes dones escriptores al País
Valencià, sobretot quant a literatura infantil i juvenil. Però
en aquell assaig també parlava Ursula K. Le Guin, que és
una escriptora de ciència-ficció, i deia que les dones no hem
assumit prou llibertat interior per a dir les coses que volem
dir i de la manera com les volem dir. I assegurava que per
això havia triat gèneres considerats menors, per poder
sentir-se més lliure en l'escriptura. Vull reflexionar sobre
això".
Un altre tret ressenyable de Les ratlles de la vida és que no
cau en el defecte, recurrent de la nostra literatura, de
l'excessiva i redundant contextualització històrica. Un fet
que no significa que no hi haja un treball documental previ.
"He fet moltes lectures històriques per a la novel·la, perquè
això em donava un solatge, una seguretat, perquè els
personatges navegaren en aquell temps, per a imaginar el
context i l'espai sense qüestionar-me si era així", diu, i
assegura que gràcies a això ha trobat, fins i tot, solucions
narratives eficaces.
La conversa arriba a l'espai recurrent de les influències
literàries, en el cas de Raquel Ricart inesperadament
heterogènies. "M'agraden moltes coses. Hi ha temporades:
m'agrada moltíssim la ciència-ficció, la novel·la negra... No
tinc manies, però m'agraden molt els gèneres que són
considerats menors, trobe que aporten coses molt
interessants", diu, gustos que fa compatibles amb la lectura
a hores d'ara de la traducció que va fer Carles Riba de
l'Odissea. O amb l'intent, a voltes frustrat, d'estar un poc al
dia pel que fa a la literatura en català. En acabant, al·lega
que la lectura està condicionada al "temps limitat" que té
per a escriure. Darrerament, també el temps de l'escriptura
s'ha ressentit, tot i que ha estat pel tràfec positiu dels premis
rebuts per Les ratlles de la vida o per El quadern d'Àngela,
aquesta darrera englobada en un tipus de narrativa, la
dirigida als joves, que reivindica i que no descarta reprendre
en un futur. "Afronte l'escriptura d'una novel·la juvenil o
per a adults de la mateixa manera. En l'àmbit lingüístic o
d'història, l'exigència és la mateixa, no crec que siga un
gènere menor", sosté, tot i reconéixer que els reptes que
plantejava Les ratlles de la vida eren més complexos. Allò
substancial, en tot cas, és que l'autora ha creuat amb
suficiència els àmbits no sempre permeables entre
universos creatius amb codis diferenciats. I que, gràcies a
això, l'espectre dels seus lectors s'ha eixamplat.
Levante-EMV.com » Cultura
Una novela sobre mujeres y un ensayo del paisaje triunfan en
los Premis Octubre Obras sobre la fragilidad de la vida y la crítica al capitalismo se
alzan con el galardón en las categorías de poesía y teatro
Celia Sánchez-Mústich, Joan Nogué, Raquel Ricart y Francesc Adrià, ayer tras conocer el fallo. MARGA FERRER
Domingo 31 de octubre de 2010
MARÍA SEGUÍ VALENCIA
Un ensayo sobre el paisaje, del profesor catalán Joan Nogué, y una
novela sobre las mujeres de una familia, de la valenciana Raquel
Ricart, fueron los ganadores de las categorías de ensayo y
narrativa, respectivamente, en los premios Octubre, que se
entregaron anoche.
Nogué, que es catedrático de Geografía Humana en la Universidad
de Girona y director del Observatori del Paisatge de Catalunya, fue
galardonado con el premio Joan Fuster de ensayo por Paisatge,
territori i societat civil. En él, el autor destaca "el papel del paisaje en
la consolidación de identidades territoriales. El paisaje es el rostro
del territorio. Y los paisajes cotidianos tienen que devenir paisajes
que nos hagan sentir identificados".
Según el profesor, "no hay paisajes inocentes, sino que todos
tienen una construcción cultural, social, ética y política". Además, el
ensayo propone la introducción del paisaje en las políticas
territoriales y en la cultura, con el fin de evitar su destrucción. "Los
paisajes son dinámicos, pero se tienen que transformar y no
destruir. Hay que distinguir entre evolución y destrucción".
Josep Murgades, miembro del jurado, alabó el texto de Nogué,
puntualizando que "no siempre es obvio que a los premios de
ensayo se presenten ensayos tal como los definía Ortega y Gasset:
ciencia menos la prueba explícita".
Por su parte,la escritora de Bétera Raquel Ricart obtuvo el premio
Andrómina de narrativa por Les ratlles de la vida. "Esta novela",
declaró la miembro del jurado Núria Cadenes, "nos llamó la
atención desde la primera frase, aunque tiene muchos otros
aspectos que la hacen destacar. Es una novela sincera y tierna,
pero con toques de malicia. Además, la autora utiliza un lenguaje
muy trabajado".
Les ratlles de la vida trata la historia de cuatro generaciones de una
misma familia, con las mujeres como hilo conductor. "El amor, la
alegría y la muerte son cruciales en esta novela que, según la
autora, "era la novela que quería escribir porque me sentía
heredera de las personas anónimas que han condicionado mi
existencia. Les ratlles de la vida son las que el goteo de la vida deja
en una persona, haciéndola única y diferente".
El premio Vicent Andrés Estellés de poesía le fue otorgado a la
barcelonesa Celia Sánchez-Mústich, por On no sabem. Sus poemas
hablan de la incerteza de la vida y del amor, a partir de lo más
cotidiano, a través del enigma, la paradoja y la fe.
La poetisa explicó que "en On no sabem, los objetos más comunes
se convierten en una puerta a reflexiones metafísicas. Conviven
imágenes cotidianas con otras inaprensibles, que realmente son la
misma realidad, pero vista desde diferentes miradas".
Sánchez-Mústich añadió: "hacemos poemas para no tener que
hablar de ellos, sobre todo si se trata de tus propios poemas".
Por su parte, el premio Octubre de Teatro recayó sobre la obra
Taula de canvis, del escritor y actor de Carcaixent Francesc Adrià.
Esta obra "plantea una situación utópica en la que una minoría de
piratas pueden cambiar las reglas del mercado". El hilo conductor
de la obra es un diálogo entre un hacker de una asociación secreta
y un especulador sin escrúpulos.
La globalización, la informática, el rap y el capitalismo más salvaje
son los ingredientes principales del argumento. "Es difícil hablar de
economía en el escenario, pero intenté enfocarlo desde la obsesión
por los beneficios que tienen muchos empresarios".
"La obra la escribí cuando me quedé, como muchas otras personas,
en el paro en el año 2008", contó el autor, "y veía a mi hijo
enganchado al ordenador y a la música rap, y en él basé el
personaje del hacker. Fue un periodo muy fructífero".
Diversidad temática y formal
Los miembros del jurado coincidieron en que la calidad de las obras
que habían presentado a esta XXXIX edición era muy alta. Todos
mencionaron, además, la gran diversidad temática y formal de los
textos candidatos. "Los temas en narrativa iban desde novela gótica
o histórica hasta contemporánea, cuando estamos acostumbrados
que los temas recurrentes sean los que más están de moda",
declaró Cadenes.
Al cierre de esta edición, tenía lugar la entrega de premios en una
gala que clausuraba la semana de los Octubre, durante la que se se
desarrollaron distintos congresos.
LES RATLLES DE LA VIDA, DE RAQUEL RICART
divendres 15 d’abril de 2011
Hi ha diferents maneres de captar l'atenció dels lectors. La més directa,
segurament, és a través d'una història que enganxe, una trama articulada a
través de girs i revoltes sorprenents o de mecanismes adjacents com ara la
intriga o l'humor. També hi ha novel·les que t'atrapen per la seua cadència,
per la saviesa narrativa, per la musicalitat de les seues paraules i frases. Per
aconseguir açò darrer s'ha de saber escriure molt bé. I Raquel Ricart
(Bétera, 1962) té el do de la paraula escrita, la capacitat d'escriure novel·les
de rang superior com ara Les ratlles de la vida (3i4, 2010), sense haver de
recórrer als trucs i procediments a l'ús.
La seua és una història d'històries, de les vides dels components d'una
mateixa nissaga familiar trenades amb saviesa i habilitat, amb salts
temporals i informacions que van i tornen, que s'afegeixen, que
desapareixen i tornen a emergir, de forma que el lector va omplint a poc a
poc els buits.
Tot i ser molt meritòria l'estructura, allò més cridaner de Les ratlles de la
vida és la seua escriptura precisa i rica, el maneig encisador del lèxic i la
volada literària del text, sense perdre per això proximitat i calidesa, un poc
a la manera de Toni Cucarella en Quina lenta agonia, la dels ametlers
perduts, com ha dit ja Martí Domínguez. I també és notable la forma en què
la novel·la troba un equilibri entre l'emotivitat gens continguda que
destil·la i els necessaris tocs de cruesa.
Allò més discutible potser siga el punt de vista narratiu, sobre el qual no
podem aprofundir sense donar pistes argumentals. Poca cosa. Tornant al
principi, Raquel Ricart no tenia una gran història (en el sentit clàssic) que
contar-nos, però sí ens ha obsequiat amb un recull de petites històries
colpidores i atraients que mereixien ser contades amb aquesta densitat
plàcida. Comptat i debatut, una de les bones novel·les manufacturades al
País Valencià en els darrers temps. I compte perquè l'autora potser ens
sorprendrà més endavant amb una novel·la encara millor. Jo no apostaria el
contrari.
Raquel Ricart i Andreu Sevilla,
comparteixen el premi ex aequo de la
Crítica dels Escriptors Valencians
“Les ratlles de la vida” i “La penombra de la
coloma”, guanyadores de la XXI edició
Enric Sòria obté el guardó d'assaig i Ramón
Guillem aconsegueix el de poesia
AVUI + 17/05/11
L'escriptora Raquel Ricart. Foto: REDACCIÓ.
1
L'Associació d'Escriptors en Llengua catalana (AELC) ha
atorgat ja els XXI Premis de la Crítica dels Escriptors
Valencians en les cinc categories: assaig, narrativa, poesia,
teatre i difusió de la literatura.
El jurat dels guardons, constituït per Xavier Aliaga,
Salvador Company, Albert Forment, Marisol González Felip
i Francesc Mompó, ha decidit atorgar el premi d'assaig a
En el curs del temps. Un itinerari a través de huit-cents
anys de literatura catalana, d'Enric Sòria, editat per Moll.
El premi de narrativa (ex aequo) ha sigut per a Les ratlles
de la vida (3i4), de Raquel Ricart Leal, i La penombra de la
coloma (Sra. Llavi de Neu, llibres) d'Andreu Sevilla.
Pel que fa a la categoria de poesia, l'obra de Ramon
Guillem Abisme i ocell, editat per Bromera, ha obtingut el
reconeixement de la crítica. En teatre, La taula de canvis,
de Francesc Adrià Cucarella, ha sigut la guanyadora.
A aquests premis cal afegir el premi Difusió de la Literatura,
atorgat per la junta de l'AELC del País Valencià, i que
enguany ha recaigut en al llibreter Vicent Beguer.
Els premis es lliuraran en un acte que tindrà lloc a València
el proper 27 de maig i on es retrà homenatge a l'escriptor
Josep Piera, amb parlaments de Sebastià Alzamora i Marc
Granell.
El Punt avuí +. Cultura 31/10/10 16:10 - BÉTERA – E.CASTELLANO
RAQUEL RICART LEAL GUANYADORA DEL PREMI ANDRÒMINA DE NARRATIVA 2010
“És la novel·la que sempre
he volgut escriure”
L'escriptora diu que es tracta d'un homenatge
a totes les persones anònimes que són les
protagonistes de les nostres vides i que fan
que tot siga possible
Raquel Ricart a la plaça de Nàpols i Sicília de València. Foto: ESCORCOLL.
A la novel·la s'hi mostra el degoteig del
temps, marcat dins de la vida d'una
persona, per fer-la única i diferent
Ha estat la guanyadora del premi de narrativa amb influència en tot
l'àmbit lingüístic. Triat d'entre 19 originals presentats enguany, Les
ratlles de la vida narra la història d'una família a través de quatre
generacions, essent els personatges femenins el fil conductor. La
seua autora, compagina el treball a un dels sindicats majoritaris del
País Valencià, amb la seua afecció literària.
—Què és el que ha suposat per a Raquel Ricart el
Premi Andròmina?
—“La veritat és que ha estat una alegria molt i molt gran,
perquè l'Andròmina és un premi molt prestigiat i, sobre tot,
pel fet de saber que Les ratlles de la vida es publicarà i
podrà ser llegit en un ampli territori i per molta gent”.
—Què hi ha darrere de Les ratlles de la vida?
—“Dons hi ha moltes coses. Sincerament, és la novel·la
que volia escriure. En realitat són el conjunt de marques
que la vida va deixant en cada existència i volia fer una
novel·la, per retre homenatge a totes les dones que m'han
precedit en la història i que han fet possible que jo estiga
ací. És, per tant, una novel·la que relata la història d'una
família, a través de quatre generacions i que, mitjançant
aquest relat, assistim a l'esdevenir del Poble Valencià. Són
moments vitals de les seues vides que marquen el decurs
del temps entre el final del segle XIX fins arribar a l'inici del
segle XXI. A la novel·la s'hi mostra el degoteig del temps
marcat dins de la vida d'una persona per fer-la única i
diferent”.
—Té aquesta novel·la algun percentatge autobiogràfic?
—“No podria parlar de percentatge autobiogràfic, però he
de dir que es tracta d'un llibre ben farcit d'històries, gràcies
a la narració incansable de ma mare que, quan era ben
menudeta, m'explicava moltes i moltes històries per intentar
que fes una menjada com Déu mana. Segurament l'estima
per la narració em ve d'aquest fet. Tot això, destil·lat i filtrat
es troba al llibre”.
—La teua darrera novel·la premiada amb anterioritat, ha
estat una història d'una jove de 12 anys. Escrius de
diferent manera quan penses amb aquest tipus de
personatges?
—“El fet de com són els meus protagonistes, no és una
decisió a priori. En Van ploure estrelles, el protagonista era
Pau, un xiquet de 12 anys i al Quadern d'Àngela, és una
jove de la mateixa edat (una casualitat) però que comença
a plantejar-se preguntes de molt de calat. La veritat és que,
quan escric, faig literatura i pense que aquella que s'adreça
als joves, no ha de tractar-se de literatura considerada com
a menor. Jo no escric diferent, si el protagonista té 12, 30 o
70 anys. Evidentment, les experiències són diferents i el
personatge serà diferent, però no rebaixe el nivell literari”.
—Et trobes encara cercant dins del camp de la
narrativa?
—“La veritat és que en el conjunt del món literari,
m'agraden moltes coses i molts gèneres. M'agrada la
ciència ficció, la novel·la negra... el conjunt de la narrativa
en sí. Per tant, el que procure és teixir històries i no prenc
cap decisió que m'encotille el relat. Els llibres hi estan al
meu interior i, arriba un moment, en que han de sortir d'una
manera o altra. En aquest sentit, he de dir que sempre em
trobe oberta a la recerca”.
—Satisfeta amb el conjunt de les teues obres?
—“Sí; estic contenta. Cada llibre té un significat en la meua
vida, en la meua trajectòria i estic contenta. Sí, sí”.
—Ja estàs posada en farina?
—“I tant, clar que sí. Ja m'he posat en marxa amb una nova
historia”.
—Diuen de tu que ets una escriptora exigent...
—“Bo; segurament deu ser així perquè no em conforme
amb qualsevol cosa. Procure llegir i rellegir allò que faig
abans de donar-li el vistiplau. Segurament sóc tan exigent
amb mi mateix, com ho són un bon grapat d'escriptors i
escriptores que saben que tenen una responsabilitat davant
dels seus lectors”.
Raquel Ricart
Nascuda a Bètera, Camp de Túria, es donà a conèixer literàriament en guanyar un
accèssit dels premis Malvarrosa (1980). Va col·laborar en les planes de les revistes
Celobert i Lletres de canvi. Ha escrit un text dramàtic Ferrabràs (1990), que va ser
posat en escena per Bambalina Titelles. Ha publicat la novel·la negra Un mort al
sindicat (Tàndem, 1999), el relat juvenil Van ploure estrelles (Tàndem, 2001) i el volum
Costums i tradicions, dins del projecte editorial de la Fundació Bromera “Llegir en
valencià per a conèixer-nos”. Va ser finalista del premi El lector de l'Odissea 2009, i ha
guanyat el 5è Premi Vila de Paterna de narrativa infantil Vicenta Ferrer Escrivà (2009)
amb la novel·la El quadern d'Àngela, fins la data la seua darrera novel·la.
V I E R N E S 8 D E J U L I O D E 2 0 1 1
Un univers femení
Raquel Ricart, “Les ratlles de la vida”, 3 i 4, 2010
Tot i que no es tracta d’una autora novella –l’avala una
trajectòria com a creadora de narracions i obres teatrals de
caire infantil i juvenil–, Les ratlles de la vida constitueix la
primera aportació de Raquel Ricart a la novel•la diguem-ne
d’adults. I no ha estat el seu un debut qualsevol, sinó més
aïna brillant, en tant que ha merescut un dels premis més
rellevants de les lletres catalanes –l’Andròmina–, recentment
referendat pel premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.
Tampoc no és un assumpte menor que es tracte d’una
escriptora valenciana, per tal com no abunden precisament,
en la nostra novel•lística, les veus femenines.
Tot plegat no tindria la menor importància si no estiguérem
parlant d’una obra d’un interès literari indubtable, que
conjuga a parts iguals emotivitat i nervi narratiu. Les ratlles
de la vida conta la història de quatre generacions d’una
família. Malgrat que les històries que se’ns hi relaten recorren
un ampli segment temporal –des de finals del dinou fins a
l’actualitat–, el context històric ocupa un espai insignificant
en la trama novel·lesca, perquè aquesta és una obra centrada,
essencialment, en la vida interior dels personatges. I en uns
personatges d’abassegador protagonisme femení. És a través
de la mirada de les dones que es va teixint el tapís de les
vides familiars, i especialment, a traves de les veus de l’àvia
Ermerinda, de la seua filla Bàrbara, i de Regina, la seua néta.
A partir de la mort de l’àvia comencen a encadenar-se les
històries, a desxifrar-se les ratlles amb què els anys han solcat
les seues pells. Històries que l’àvia contava a la neta, i que
aquesta salvarà de l’oblit per a tots nosaltres. Les ratlles de la
infantesa, les ratlles de l’amor, les ratlles de la maternitat,
de la por, de la guerra... I especialment les de la mort,
perquè l’autora es recrea en la part dramàtica de la vida. Les
vides d’aquestes dones estan marcades per la desgràcia, que
sovint adquireix la forma d’una mort violenta i prematura, tot
i que sempre treuen forces per a seguir endavant.
Però el que fa aquesta novel•la interessant no és l’anecdotari
d’unes vides humils i tràgiques, sinó, òbviament, la manera
tan personal i reeixida amb què l’autora ens les conta. Les
diferents trames que recorren aquesta obra coral se’ns
presenten amb continus salts temporals, que fragmenten la
trama tot dosificant-ne sàviament la informació. I per damunt
de tot, està la seua poeticitat, la delicadesa en l’exploració
dels sentiments, el treball sobre el llenguatge i les veus
narratives, que no defalleix en cap moment. Resulta
inevitable, en aquest sentit, el record de Mercè Rodoreda,
l’àvia Ermerinda de les lletres catalanes. I més en concret de
Mirall trencat, aquella altra saga familiar que tan bé va saber
explorar els territoris fronterers de la tendresa i la crueltat.
S’hi podrien convocar altres noms –Laura Esquivel, Isabel
Allende, Maria Barbal...–. Tan se val, tot i que hi ressonen
altres ecos, Raquel Ricard té la seua pròpia veu, i l’ha feta
servir d’una manera perdurable.
el bloc de Ximo Espinós
dijous, 8 de setembre de 2011
Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart
Raquel Ricart la nit del lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians.
Les ratlles de la vida és la darrera novel·la publicada per l’escriptora Raquel Ricart, amb què obtingué en 2010 el XXXIX Premi Andròmina de Narrativa (dins dels Premis Octubre) i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat de narrativa. Les ratlles de la vida és una novel·la coral que ens parla d’una família al llarg de quatre generacions. No podem parlar d’un cognom que definesca la nissaga, com els Buendia de Cent anys de solitud, ja que en l’obra de Ricart són les dones les que fan continuar l’estirp i per tant el cognom va variant generació rere generació: Bisquert, Alemany, Monfort, Llobet i Climent. I és que són les dones les que prendran el protagonisme les més de les vegades. Dones senzilles, meravelloses, úniques; no per ser
heroïnes de grans aventures, èxits o fites, sinó perquè al final la grandiositat d’una vida rau en les petites coses, com ara la lluita diària per tirar endavant els fills, la recerca inesgotable dels somnis o l’estima incondicional a la família. El llibre comença amb l’apoplexia d’Ermerinda Monfort, que li ha esborrat la meitat dels records i pràcticament el futur, a més d’ocasionar-li la paràlisi de la meitat del cos. I finalitza amb la primera ratlla escolpida al rostre de la seua néta: Regina Climent i el bategar d’una nova vida. Perquè les ratlles de la vida són això, les marques que ens van deixant a la pell cadascuna de les històries viscudes. -Què tens a la cara, iaia? -Les ratlles de la vida. -I què vol dir això? -Cada ratlla que veus és una història. -Me la pots contar? -Quina de totes? La novel·la està narrada en tercera persona, l'omniscència del narrador transmet al detall els pensaments més íntims de cada personatge, potser perquè està més a prop de les petites històries que conta del que el lector espera. A més, es pren la llicència d’ordenar les escenes a partir de qualsevol punt de la història. El procés de vaivé, els feedbacks i els salts temporals són característiques narratives de l’obra de Ricart. Els fets se succeeixen de manera helicoidal, el temps avança i retrocedeix, i els personatges mai acaben de morir del tot perquè sempre retornen. Així, a poc a poc, el lector va sabent més coses d’ells fins a completar la història d’aquestes quatre generacions. Les ratlles de la vida destaca també, i sobretot, per l’alt tremp literari. Cada pàgina, cada paràgraf, fins i tot cada línia, està esculpida amb maduresa i precisió. Les imatges, els paral·lelismes, les enumeracions, les sinestèsies, les gradacions, la tria del lèxic... constitueixen tot un treball d’ornamentació disfressat d'aparent senzillesa. Molt recomanable per als addictes a la bona literatura.
Mercé Climent DIVENDRES, 13 DE NOVEMBRE DE 2015
'Les ratlles de la vida' de Raquel Ricart Leal arriba a la tercera edició
La novel·la Les ratlles de la vida de l'escriptora de Bétera Raquel Ricart Leal és una de les obres més premiades i reconegudes del panorama literari valencià. Aquesta obra va merèixer el Premi Andròmina de Narrativa a la nit dels Octubre del 2010, així com el Premi de la Crítica dels escriptors valencians del 2011 i el de creació literàri a de la Universitat de València.
Raquel Ricart ha consolidat amb aquesta obra (editada per Tres i Quatre
i que ara arriba la la tercera edició) la seva carrera literària, que va fer un
pas més amb el guardó El Lector de l'Odissea d'aquest any per amb El
temps de cada cosa.
Les ratlles de la vida són aquelles marques que el degoteig del temps va
dibuixant en l’existència de cada persona i que la fan única i diferent. En
aquesta novel·la assistim, com a testimonis privilegiats, a l’esdevenir d’un
poble a través d’una família. Les dones com a fil conductor, com a
filadores del teixit vital. Amb Vicenta, Ermerinda, Bàrbara, Rosa, Regina,
però també amb Ximo, amb Francesc, amb Gerard, amb Elies, amb Lluís
i amb Vidal, contemplarem moments vitals de quatre generacions
diferents. Personatges als quals la vida ha anat omplint de ratlles
d’alegria, de tristesa, d’amor, de mort, d’amistats, de secrets. Amb Les
ratlles de la vida, l’autora ha volgut, primer de tot, contar-nos històries, i
amb les històries, elevar a la categoria de protagonistes persones
senzilles que, amb la seu a existència, van teixint el tapís de la pròpia
vida i el tapís de la història.
ENTREVISTA AMB RAQUEL RICART
Quina importància té la memòria en aquest llibre?
Té una importància absoluta, tanta com en la vida. Quan es perd la
memòria es perd la identitat, perquè es perd la consciència contínua d’un
‘jo’ que experimenta la vida. La novel·la comença amb la pèrdua parcial
de memòria d’una de les protagonistes, i eixa pèrdua és el primer pas
cap a la mort. Diria que col·lectivament passa el mateix. Si es perd la
memòria, es perd la consciència de poble. Em sembla necessari
recordar, saber d’on venim i saber qui som.
Quin paper tenen les dones?
La saga familiar de la novel·la és matrilineal. Per tant són personatges
importants que vertebren la novel·la, i en fer-ho, ens parlen de les
pròpies experiències. Experiències vitals poques vegades contades o
narrades, si les comparem amb altres com la guerra, per exemple. Els
parts, les menarquies, la sexualitat, la mort, l’amor. Dones humils que
treballen per la vida de tots.
Quina simbologia adquireixen les ratlles en aquest llibre?
Les ratlles són les experiències vitals que marquen les seues vides, com
els solcs de la terra quan es treballa, quan es passa la rella. I he jugat
amb la idea que cada ratlla, cada arruga de la cara, contava una història,
una vivència, un desig, un amor.
Què et va motivar escriure aquesta novel·la?
Era una història que demanava ser contada. Una història plena
d’històries. Moltes me les han contades al llarg de la meua infantesa,
perquè ma mare és una gran narradora. Moltes altres són inventades.
Era una necessitat i també un homenatge a totes les dones que m’han
precedit i que no han tingut l’oportunitat d’explicar tot això que jo conte.
Fer memòria, fer vida.
Entrevista a Raquel Ricart, escriptora DIVENDRES, 12 DE FEBRER DE 2016
Terenyina digital
Gabinet de premsa de CCOO del País Valencià
“Quan aconsegueixes expressar tot allò
que et bull a l’interior, arribes a comunicar-
te amb la persona que llig”
Raquel Ricart és escriptora valenciana i treballadora de CCOO del PV. Acaba de ser guardonada amb el Premi Andròmina de Narrativa dels XXXIX Premis Octubre per Les ratlles de la vida, que organitzen la Fundació Ausiàs March i l’Editorial 3 i 4. La seua passió per la literatura li ve de lluny, i ja ha publicat dues obres de narrativa infantil i juvenil i una novel·la negra. Considera que es podria millorar molt la relació cultural entre els tres territoris de parla catalana.
Raquel, pots fer-nos una descripció breu del que ens vols contar en la teua novel·la Les ratlles de la vida?
Les ratlles de la vida són aquelles marques que el degoteig del temps va dibuixant en l’existència de cada persona, fent-la única i diferent. Jo he volgut, primer de tot, contar històries, i amb les històries, elevar a la categoria de protagonistes persones senzilles que, amb la seua existència, van teixint el tapís de la pròpia vida i el tapís de la història.
La novel·la narra la història de quatre generacions de dones d’una mateixa família. ¿Tenies la intenció de fer un retrat coral d’un territori i un moment històric molt determinat o t’has centrat més en els personatges?
Retrat coral d’un territori em sembla molt bonic. No sé si ho he aconseguit, això. En un principi, el meu interés eren els personatges, les històries que vivien, les coses que els passaven, però amb la idea de fons que, aquestes coses que els passaven als meus personatges, formaven part de la Història, amb majúscula, perquè la Història també la fan les persones senzilles, les persones que treballen, les persones que no fan grans gestes. És per això que, evidentment, les dones, que han estat tant de temps amagades darrere l’escenari, es convertien en protagonistes.
I, evidentment, tots aquests personatges, tots aquests homes i aquestes dones, viuen en un lloc determinat, en un moment històric determinat, i tot això forma part de les seues vides, amb la qual cosa era necessari, és clar, descriure el temps i l’espai que els envolten.
El jurat va qualificar la teua obra de “sincera, emocionant, tendra i amb uns tocs de maldat molt interessants”. Per què creus que n’han destacat aquests aspectes?
Segons jo crec, els llibres són de l’autor mentre s’escriuen. Escriure és un ofici solitari. Però una vegada fet això, quan el llibre es llig, comença a fer la seua pròpia vida, i cada persona, cada lectura, és diferent. Crec que l’han trobat sincera perquè ho és, en el sentit que té la sinceritat en l’escriptura i en la literatura, és clar. Quan escrius sincerament, ho fas des de molt endins, i a vegades tens la sensació que despulles la teua ànima. Pense que, quan aconsegueixes expressar tot allò que et bull a l’interior, arribes a comunicar-te amb la persona que llig. I en la novel·la hi ha tendresa i hi ha maldat, com en la vida.
Els teus llibres han sigut premiats anteriorment. Què significa per a tu i per a la teua carrera aquest Premi Andròmina?
Per a mi, personalment, el Premi Andròmina significa molt, perquè és el premi amb més història del País Valencià, un premi que ha sigut atorgat a grans escriptors i escriptores, i a més, és un premi reconegut en tot el nostre àmbit lingüístic. Per a la meua carrera, la veritat, encara no sé què significarà. Espere que moltes coses.
La teua trajectòria literària inclou publicacions de narrativa infantil i juvenil i una novel·la negra. Aquesta nova publicació, comporta un canvi de registre?
Evidentment és una novel·la diferent a les altres. Més ambiciosa pel que fa a l’estructura, als personatges, al tractament del temps. Però és que les històries ho requerien. Trobe que cada llibre demana una forma, una veu. En aqueix sentit, Les ratlles de la vida, ha significat un gran treball, però estic molt contenta amb el resultat.
Creus que el fet que no et dediques exclusivament a l’escriptura pot aportar-te més bagatge sobre les relacions
humanes?
Un mort al sindicat, la meua primera novel·la, té una relació evident amb el fet que jo treballe ací. Qualsevol vivència pot aportar-te i ensenyar-te moltes coses, però si fóra possible, m’encantaria dedicar-me exclusivament a l’escriptura, almenys durant un temps.
Quins són els teus referents literaris?
Ací faria una llista molt llarga, perquè, a més, els referents van augmentant a mesura que passa el temps. Viatge pels clàssics, pel XIX, per la literatura contemporània. Si començara a dir noms segur que me n’oblidava de molts. A més és que m’agraden moltes coses, la novel·la negra, la ciència ficció…
Com veus el panorama literari en valencià? Creus que hi ha suficient promoció dels autors valencians perquè es donen a conéixer les seues obres i arriben al públic dels tres territoris de parla catalana?
Evidentment, la promoció hauria de començar al País Valencià, però és evident que això no serà possible mentre governe el PP. Pel que fa a la resta, em sembla que es podria millorar moltíssim la relació cultural entre els tres territoris, i crec que, per exemple, pel que fa a la distribució dels llibres, és més fàcil trobar al País Valencià llibres editats a Catalunya que no a l’inrevés.
Nota biogràfica
Raquel Ricart Leal va nàixer a Bétera (el Camp de Túria) l’any 1962. L’amor per la lectura li ve d’antic, i des de molt jove la passió per les paraules i per les històries ha sigut una costant en la seua vida. Literàriament es donà a conéixer en guanyar un accèssit als Premis Malvarrosa (1980). Col·laborà en les planes de les revistes Celobert i Lletres de canvi. Ha escrit un text dramàtic, Ferrabràs (1990), que va ser posat en escena per Bambalina Titelles. Ha publicat la novel·la negra Un mort al sindicat (Tàndem, 1999), el màgic relat juvenil Van ploure estrelles (Tàndem, 2001), el volum Costums i tradicions, dins del projecte editorial de la Fundació Bromera “Llegir en valencià per a conéixer-nos” i la novel·la El quadern d’Àngela (Tàndem, 2010), guanyadora del Vé Premi Vila de Paterna de narrativa infantil Vicenta Ferrer Escrivà. Col·labora ocasionalment amb columnes d’opinió en el diari El Punt.
RAQUEL RICART
LES RATLLES DE LA VIDA,
Premi Andròmina de Narrativa (Premis Octubre 2010). editorial 3 i 4.
LES RATLLES DE LA VIDA són aquelles marques que el degoteig del temps va dibuixant en l’existència de cada persona i que la fan única i diferent. En aquesta novel·la assistim, com a testimonis privilegiats, a l’esdevenir d’un poble a través d’una família. Les dones com a fil conductor, com a filadores del teixit vital. Amb Vicenta, Ermerinda, Bàrbara, Rosa, Regina, però també amb Ximo, amb Francesc, amb Gerard, amb Elies, amb Lluís i amb Vidal, contemplarem moments vitals de quatre generacions diferents. Personatges als quals la vida ha anat omplint de ratlles d’alegria, de tristesa, d’amor, de mort, d’amistats, de secrets. Amb LES RATLLES DE LA VIDA, l’autora ha volgut, primer de tot, contar-nos històries, i amb les històries, elevar a la categoria de protagonistes persones senzilles que, amb la seua existència, van teixint el tapís de la pròpia vida i el tapís de la història.
Per a Adults
