13
1 Gabriel A. Arrom Tomàs HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA I Palma, 21 de maig de 2011 PAC 3 L’EXPANSIÓ IMPERIALISTA EUROPEA A L’ÀFRICA Introducció. L’imperialisme, última fase del colonialisme Els termes colonialisme i imperialisme s’empren de manera freqüent com a sinònims 1 del fenomen d’expansió territorial protagonitzat, durant el segle XIX, per les potències industrialitzades. En el treball que ara introduïm establim una diferència terminològica i diacrònica entre ambdós termes. Consideram el colonialisme modern 2 com el primer gran moviment expansionista europeu que coincideix amb el Renaixement, amb una nova cosmovisió del món, la curiositat per conèixer-lo i l’audàcia per enfrontar-se a terres i mars desconeguts fins aleshores. L’observació, l’experiència i el sentit crític dels humanistes varen preparar el camí de la ciència moderna, alguns dels avanços més importants de la qual es van realitzar en el camp de la geografia (els geògrafs, a partir de la revisió de les obres de Ptolomeu, varen afirmar que la terra és redona) i de la navegació (perfeccionament dels mapes, ús d’instruments nàutics, disseny de noves embarcacions...). Aquests avanços contribueixen de manera decisiva a l’època dels descobriments que donen lloc a un colonialisme fonamentat d’una banda en el desenvolupament econòmic dels darrers segles medievals que va suposar l’orientació de la inversió de capitals cap el comerç i consegüentment al patrocini d’expedicions marítimes i d’altra banda en el suport de les monarquies a expedicions de descobriment de nous territoris i noves rutes comercials que poguessin suposar un increment de les seves riqueses. En definitiva ho podem definir com un colonialisme mercantilista 3 . Tampoc no podem oblidar que amb la conquesta del Mediterrani oriental a mans dels otomans (presa de Constantinoble el 1453) les rutes comercials entre Àsia i Europa varen quedar bloquejades i les incipients potències espanyola i portuguesa es varen veure obligades a cercar noves rutes marítimes directes a les Índies. Precisament les disputes entre ambdues potències ibèriques varen fer necessari el tractat de Tordesillas en virtut del qual es va establir un repartiment de les terres de conquesta i d’annexió d’aquests nous territoris. També els britànics (les tretze colònies de la costa atlàntica) i els francesos (que controlaven Canadà i la conca del Mississipí) varen colonitzar territoris americans tot i que, a diferència d’espanyols i portuguesos, optaren per la fundació de colònies de poblament en què s’eliminava o es desplaçava els seus anteriors habitants. Amb el segle XVIII s’inicia el declivi d’aquestes primeres potències colonials europees. La majoria de les colònies espanyoles, portugueses i franceses aconseguiren la independència durant la primera part del segle XIX mentre que els britànics, tot i que continuaren essent una important potència colonial, havien perdut les possessions americanes després de la guerra d’Independència. 1 Per exemple: FIGUEROLA GARRETA, JORDI. L’imperialisme. Material docent de la UOC. (pàg. 9) 2 Els fenicis, mercaders i exploradors, són considerats de manera general el primer poble colonitzador que es va estendre per les voreres de la Mediterrània. Esparta i Atenes, els cartaginesos, l’imperi romà (que va derrotar Cartago a les guerres púniques) o els vikings que durant els segles IX i X varen fundar colònies a Groenlàndia o a Islàndia, són altres pobles colonitzadors anteriors a la primera gran expansió europea que coincideix amb el Renaixement. 3 FIGUEROLA GARRETA, JORDI. Op. cit. (pàg. 9)

L'expansió imperialista europea a l'Àfrica

  • Upload
    gaarrom

  • View
    191

  • Download
    0

Embed Size (px)

Citation preview

Page 1: L'expansió imperialista europea a l'Àfrica

1

Gabriel A. Arrom Tomàs HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA I Palma, 21 de maig de 2011 PAC 3 L’EXPANSIÓ IMPERIALISTA EUROPEA A L’ÀFRICA Introducció. L’imperialisme, última fase del colonialisme Els termes colonialisme i imperialisme s’empren de manera freqüent com a sinònims1 del fenomen d’expansió territorial protagonitzat, durant el segle XIX, per les potències industrialitzades. En el treball que ara introduïm establim una diferència terminològica i diacrònica entre ambdós termes. Consideram el colonialisme modern2 com el primer gran moviment expansionista europeu que coincideix amb el Renaixement, amb una nova cosmovisió del món, la curiositat per conèixer-lo i l’audàcia per enfrontar-se a terres i mars desconeguts fins aleshores. L’observació, l’experiència i el sentit crític dels humanistes varen preparar el camí de la ciència moderna, alguns dels avanços més importants de la qual es van realitzar en el camp de la geografia (els geògrafs, a partir de la revisió de les obres de Ptolomeu, varen afirmar que la terra és redona) i de la navegació (perfeccionament dels mapes, ús d’instruments nàutics, disseny de noves embarcacions...). Aquests avanços contribueixen de manera decisiva a l’època dels descobriments que donen lloc a un colonialisme fonamentat d’una banda en el desenvolupament econòmic dels darrers segles medievals que va suposar l’orientació de la inversió de capitals cap el comerç i consegüentment al patrocini d’expedicions marítimes i d’altra banda en el suport de les monarquies a expedicions de descobriment de nous territoris i noves rutes comercials que poguessin suposar un increment de les seves riqueses. En definitiva ho podem definir com un colonialisme mercantilista3. Tampoc no podem oblidar que amb la conquesta del Mediterrani oriental a mans dels otomans (presa de Constantinoble el 1453) les rutes comercials entre Àsia i Europa varen quedar bloquejades i les incipients potències espanyola i portuguesa es varen veure obligades a cercar noves rutes marítimes directes a les Índies. Precisament les disputes entre ambdues potències ibèriques varen fer necessari el tractat de Tordesillas en virtut del qual es va establir un repartiment de les terres de conquesta i d’annexió d’aquests nous territoris. També els britànics (les tretze colònies de la costa atlàntica) i els francesos (que controlaven Canadà i la conca del Mississipí) varen colonitzar territoris americans tot i que, a diferència d’espanyols i portuguesos, optaren per la fundació de colònies de poblament en què s’eliminava o es desplaçava els seus anteriors habitants. Amb el segle XVIII s’inicia el declivi d’aquestes primeres potències colonials europees. La majoria de les colònies espanyoles, portugueses i franceses aconseguiren la independència durant la primera part del segle XIX mentre que els britànics, tot i que continuaren essent una important potència colonial, havien perdut les possessions americanes després de la guerra d’Independència.

1 Per exemple: FIGUEROLA GARRETA, JORDI. L’imperialisme. Material docent de la UOC. (pàg. 9) 2 Els fenicis, mercaders i exploradors, són considerats de manera general el primer poble colonitzador que es va estendre per les voreres de la Mediterrània. Esparta i Atenes, els cartaginesos, l’imperi romà (que va derrotar Cartago a les guerres púniques) o els vikings que durant els segles IX i X varen fundar colònies a Groenlàndia o a Islàndia, són altres pobles colonitzadors anteriors a la primera gran expansió europea que coincideix amb el Renaixement. 3 FIGUEROLA GARRETA, JORDI. Op. cit. (pàg. 9)

Page 2: L'expansió imperialista europea a l'Àfrica

2

El desenvolupament accelerat de la política d’expansió colonial que hi va haver a partir del darrer terç del segle XIX fins a la Primera Guerra Mundial per part de les potències europees, dels Estats Units d’Amèrica i, una mica més tard, del Japó marca una nova etapa de colonització que aquí identificarem com imperialisme. Una nova etapa marcada per fortes connotacions nacionalistes. Els estats pretenien la conquesta sistemàtica de la major quantitat possible de territoris amb l’objectiu d’assolir el rang de potències mundials. En definitiva es tractava de posicionar-se de manera adequada en una cursa per esser considerat un estat de primera fila “...que Inglaterra se muestre capaz de hacer lo que Estados Unidos hace tan fácilmente, mantener unidos en una unión federal países muy distantes entre sí. En este caso Inglaterra se situaría a la altura de Rusia y de Estados Unidos como estado de primera fila en atención a su población y área, y por encima de los estados del Continente4.” L’objectiu no era tant la transformació cultural dels territoris conquerits sinó el seu control polític, econòmic i militar. Així ho expressa per exemple Jules Ferry “las naciones, en nuestro tiempo, no son grandes por la actividad que desarrollan ni por el brillo pacífico de sus instituciones. Es necesario que nuestro país se ponga a hacer lo que los demás y, puesto que la política de expansión colonial es el móvil general que importa en el momento actual a las potencias europeas, hay que tomar partido en su favor5.” Tot això es va revestir d’un aire civilitzador que partia de l’axioma de la supremacia de l’home blanc en una interpretació molt particular del darwinisme social. Aquesta ideologia promovia no només la superioritat de la raça blanca sinó que legitimava l’exercici del domini social i polític sobre qualsevol altra raça. En el mateix discurs a la cambra Ferry assegura que “las razas superiores tienen un derecho con respecto a las razas inferiores porque existe un deber para con ellas. Las razas superiores tienen el deber de civilizar a las razas inferiores6.” Això no vol dir que tothom donàs suport a l’explotació imperialista. Ja en el mateix segle XIX varen aixecar-se veus crítiques denunciant els postulats sobre què s’erigia aquesta política expansionista. Així per exemple Clemenceau denuncia que darrera l’ànsia civilitzadora i la pretesa supremacia blanca de què parla Ferry s’amaga simplement l’explotació dels africans: “No, no existe el derecho de las llamadas naciones superiores sobre las naciones llamadas inferiores. La conquista (...) sobre las civilizaciones primitivas, para apropiarse del hombre, torturarlo y exprimirle toda la fuerza que tiene, en beneficio de un pretendido civilizador.7” El relat d’una dona africana anomenada Ilanga, recollit per Edgar Canisius, dóna testimoni de l’horror a què sembla referir-se Clemenceau: “los soldados cogieron el bebé de mi hermana, lo arrojaron a la hierba dejándolo morir (...) muchos de los jóvenes fueron asesinados de la misma manera y muchos niños fueron arrojados a la hierba para que murieran8”. En aquest treball sobre l’imperialisme ens centrarem en l’expansió imperialista europea a l’Àfrica. Analitzarem breument l’economia i els sistemes polítics africans abans de l’onada expansionista europea, amb la intenció de desmarcar-nos de la pretesa supremacia blanca a què hem fet referència abans. Ho farem acompanyats de dos historiadors africans: Cheikh Anta Diop i Joseph Ki-Zerbo. Acte seguit ens endinsarem en el procés del repartiment del gran pastís africà a mans de les potències europees sense perdre de vista

4 SEELEY, JOHN ROBERT. The expansion of England. Londres. 1883. (Material aportat pel consultor). 5 FERRY, JULES. Discurs a la cambra. Juliol de 1885. (Material aportat pel consultor) 6 FERRY, JULES. Op. Cit. 7 CLEMENCEAU, GEORGES. Discurs a la cambra. Juliol de 1885. (Material aportat pel consultor) 8 CANISIUS, EDGAR. A Campaign Amongst Cannibals. Londres. R.A. Everett & C. 1903 (Material aportat pel consultor).

Page 3: L'expansió imperialista europea a l'Àfrica

3

les rivalitats internacionals que se’n deriven i les conseqüències que aquest imperialisme té sobre la població autòctona. Abans però i amb l’objectiu d’entendre millor els motius que provoquen la cursa expansionista africana dels estats europeus abordarem, de manera sintètica, les causes principals d’aquest fenomen. Síntesi etiològica de la formació dels imperis colonials “Cada mejora de los métodos de producción, cada concentración de la propiedad (...) parece reforzar la tendencia a la expansión imperialista (...) Este estado de la cuestión en la economía es la raíz del imperialismo (...) Necesitamos ineludiblemente mercados para nuestra creciente producción industrial; necesitamos nuevas salidas para invertir nuestros sobrantes de capital y las energías del excedente de nuestra población (...) El imperialismo resulta, por tanto, no una preferencia, sino una necesidad9.” L’economista anglès Hobson opina que l’expansió de l’imperialisme és el resultat directe de l’expansió de les forces del capitalisme modern. En aquest sentit la política imperialista s’ha d’entendre com una solució al problema social derivat del capitalisme. Hobson denuncia que l’imperialisme no és un efecte directe del capitalisme, sinó una distorsió provocada pels seus beneficiaris, una oligarquia omnipotent d’industrials exportadors10 entre els quals podem citar l’empresari britànic de diamants i fundador de la colònia de Rhodèsia Cecil Rhodes que, després d’assistir a una assemblea d’aturats a l’East End de Londres, afirma que “el imperio (...) es una cuestión de estómago11.” Així idò l’expansió del capitalisme financer ens ofereix una primera explicació de l’imperialisme. Autors marxistes com ara Rosa Luxemburg subratllen els aspectes financers d’inversió de capitals com a motor de la construcció dels imperis colonials. En la mateixa línia Lenin va escriure el seu estudi El imperialismo, estadio supremo del capitalismo. La seva tesi central (fonamentada en la teoria de Marx sobre les lleis de concentració de capital) és que la lliure competència ha estat substituïda pel monopoli que exporta capitals en lloc de mercaderies i que ha provocat la divisió del món entre grans associacions capitalistes monopolistes (cartels i trusts) i entre les grans potències que són utilitzades com instrument d’expansió. Tot i considerar imprescindible aquesta explicació econòmica que podem resumir en la recerca de nous territoris per invertir l’excés de capitals, l’exploració i la conquesta de zones per abastir de matèries primeres i energètiques la metròpoli, el control dels espais per establir mercats en règim de monopoli i la utilització de mà d’obra no qualificada però a baix preu, no podem deixar de contemplar i tenir en compte altres causes que contribuïren de manera important al procés d’expansió colonial. En primer lloc molts d’autors parlen de l’explosió demogràfica que experimenta Europa entre mitjans de segle XIX i principis del XX. La població s’incrementa gairebé en un 50%. El príncep Bernhard Von Bulow, canceller de l’emperador Guillem II, esmenta entre els motius de la creació d’una gran Alemanya “el rápido crecimiento de nuestra población12”. A això cal afegir-hi les penoses condicions de vida de la classe treballadora en els països industrialitzats (recordem ràpidament l’important èxode rural que s’havia produït durant les dècades centrals del segle XIX) que l’animava a cercar millor qualitat de vida en els territoris

9 HOBSON, JOHN ATKINSON. El Imperialismo. 1902 (Material aportat pel consultor). 10 FERNÁNDEZ, ANTONIO. Historia universal. Edad Contemporánea. Vicens Vives. Barcelona 1996. (pàg. 292-294) 11 RHODES, CECIL. Carta al periodista Stead. 1895 (Material aportat pel consultor). 12 VON BULOW, BERNHARD. Discurs al Reichstag, 11 de desembre de 1899. (Material aportat pel consultor).

Page 4: L'expansió imperialista europea a l'Àfrica

4

colonitzats i els avanços mèdics com ara l’ús de la quinina que varen permetre combatre amb èxit malalties endèmiques del continent africà com ara el paludisme. Tampoc no podem obviar la importància de l’exaltació nacionalista com a motor de l’imperialisme. Aquesta motivació de prestigi polític és molt clara en el cas de l’expansió francesa. França necessita oblidar amb urgència la pèrdua dels territoris d’Alsàcia i Lorena, en la desfeta de la batalla de Sedan de 1870 (guerra franco-prussiana). L’aventura africana suposa la gran ocasió per recuperar el prestigi polític perdut13. L’economista francès Paul Leroy-Beaulieu escriu quatre anys després de Sedan “un pueblo que coloniza es un pueblo que pone las bases de su grandeza futura (...) Sea cual fuere el punto de vista en que nos situemos siempre nos encontraremos con una verdad incontestable: el pueblo que coloniza más, es el primer pueblo; y si no lo es hoy, ya lo será mañana.14” O en paraules del cardenal Lavigerie, fundador el 1868 de la congregació Missioners d’Àfrica més coneguts com a Pares Blancs, “en Francia todo parece acabar; en la inmensa África, por el contrario, todo comienza15”. En la mateixa línia a Espanya la derrota del 98, que suposa la pèrdua de les darreres colònies americanes, marca una major preocupació pel continent africà. L’interès de les potències europees no era només assolir una hegemonia colonial mitjançant el control comercial i militar de les rutes marítimes i terrestres, sinó al mateix temps obstaculitzar per tots els mitjans l’expansió dels seus rivals. La necessitat de posar ordre a aquesta cursa colonial que provocarà rivalitats que estaran a punt d’originar conflictes bèl·lics entre les potències europees portarà a la convocatòria de la Conferència de Berlín el 1885 de què parlarem en referir-nos al repartiment d’Àfrica. Les raons ideològiques també s’esmenten freqüentment a l’hora d’explicar l’imperialisme. Ja hem apuntat a la introducció la pretesa supremacia blanca com a justificació de l’impuls de l’expansió territorial, amb el consentiment o sense dels pobles autòctons. El racisme més moderat es disfressava d’un paternalisme que pretenia rescatar de l’esclavatge natural els africans mitjançant la instrucció, l’educació, la higiene i la millora del nivell de vida (emprant una mesura europea, és evident). El rei belga Leopold II deixa ben clar als agents belgues del Congo en una carta que “en los países no civilizados, es necesario, creo yo, una firme autoridad para acostumbrar a los nativos a las prácticas de la que son totalmente contrarias a sus hábitos. Para ello es necesario ser al mismo tiempo, firme y paternal 16.” Els missioners catòlics i protestants contribueixen de manera especial a aquesta tasca. Els Pares Blancs o els missioners combonians amb una espiritualitat exclusivament missionera són dos exemples de congregacions creades amb l’objectiu de convertir l’Àfrica al cristianisme. Per als imperialistes fins i tot aquest objectiu ha d’estar supeditat als interessos de les nacions europees; la religió ha d’esdevenir un cop més una eina de control social i no pas un missatge alliberador. El mateix rei Leopold II, que es va fer multimilionari amb l’explotació de la seva colònia personal, reflecteix ben clarament aquesta concepció de la religió en un discurs adreçat als primers missioners belgues que arribaren al Congo i que sembla un curs accelerat de “teologia pastoral imperialista” (incloent una exègesi molt particular de les benaurances): “(...) Estáis aquí para evangelizar pero os debéis inspirar para ello ante todo en los intereses de Bélgica (...) Para ellos debéis interpretar el evangelio de la forma que más beneficie nuestros intereses en esta parte del mundo (...) Vuestro conocimiento del evangelio os permitirá encontrar fácilmente textos para que los fieles

13 HERNANDEZ SANDOICA, ELENA. Del imperialismo al anticolonialismo. A Siglo XX Historia universal 3 Los imperios frente a frente. Grupo 16. Madrid 1983. (pàg. 61). 14 LEROY-BEAULIEU, PAUL. La colonización en los tiempos modernos. 1874. (Material aportat pel consultor) 15 Citat a HERNANDEZ SANDOICA, ELENA. Op. Cit. (pàg. 66). 16 Carta del rei Leopold II de Bèlgica. Brussel·les, 16 de juny de 1897. (Material aportat pel consultor)

Page 5: L'expansió imperialista europea a l'Àfrica

5

amen la pobreza (...) Evangelizad a los negros para que ellos permanezcan siempre sumisos a los colonizadores blancos, para que no se rebelen jamás contra las obligaciones que les harán sufrir. Hacedles recitar cada vez «Dichosos los pobres que lloran, pues el reino de los cielos es para ellos» (...) Transformad vuestras misiones en grandes centros comerciales (...) Estableced un sistema de confesión que os haga buenos detectores de todo negro que tome conciencia o quiera reivindicar la independencia (...) Blasfemad y acusadlos de comunismo y de persecución religiosa si ellos os demandan que ceséis de engañarlos y explotarlos17”. Finalment no podem deixar de banda les causes científiques i tècniques que, tal i com havia passat en el colonialisme del Renaixement, possibiliten arribar a llocs impensables pocs anys endarrere. Ja hem esmentat l’ús de la quinina. Tan sols en comentarem dues més. D’una banda la creació de societats geogràfiques i antropològiques que assoliren una gran importància i contribuïren a propagar la curiositat per la gran aventura africana. Les expedicions africanes de Livingstone, Stanley o di Brazza varen ser determinants per a la conquesta de territoris desconeguts per als europeus. Tot i això els científics tampoc no restaren exempts ni molt manco d’actituds racistes. J. Junt a una sessió científica a la Societat Antropològica de Londres, el 1863 afirma que “las analogías entre los negros y los monos son más grandes que entre los monos y los europeos. El negro es inferior, intelectualmente, al hombre europeo18”. D’una altra banda no podem acabar d’exposar les causes de l’imperialisme sense remarcar que la superioritat tècnica dels europeus en el camp militar va ser aclaparadora. Això va atorgar un avantatge insuperable als colonitzadors tot i la seva evident inferioritat numèrica. L’economia i els sistemes polítics a l’Àfrica precolonial Tot i que l’Àfrica era, al principi del segle XIX, un continent gairebé desconegut i que només ben entrat el mateix segle es va iniciar la colonització africana, o precisament per això, els europeus s’atrevien a qualificar la societat precolonial (i de manera particular el seu sistema econòmic) de primitiva, basada en la subsistència. L’escriptor d’aventures Armand Dubarry afirma en la seva obra Viatge a Dahomey “el indígena vive al día, a la aventura, indiferente al mañana. Su gusto poco delicado le permite adaptarse a lo que le ofrece el azar19”. Els africans, en estat salvatge i aclaparats per la natura, només eren capaços de produir per a la seva pervivència i desconeixien els mecanismes comercials i l’ús de la moneda. Només des d’aquest eurocentrisme es poden entendre declaracions com la de Chamberlain “solo nuestra dominación puede asegurar la paz, la seguridad y la riqueza a tantos desgraciados que, nunca anteriormente, han conocido estos beneficios”. L’historiador, antropòleg i polític panafricanista Cheikh Anta Diop a la seva obra L’Afrique Noire pré coloniale20, escrita el 1960, mostra, a través de l’estudi de la societat precolonial senegalesa que el sistema socio-econòmic de l’Àfrica negra precolonial estava estructurat

17 Discurs del rei Leopold a l’arribada dels primers missioners belgues al Congo. Leopoldville, 12 de gener de 1883. (Material aportat pel consultor). 18 JUNT, J. Sessió científica a la Societat Antropològica de Londres. 1863. (Material aportat pel consultor) 19 DUBARRY, ARMAND. Viaje a Dahomey. 1879. (Material aportat pel consultor). El regne de Dahomey va ser un antic estat africà centre del tràfic d’esclaus durant el segle XVIII. El seu territori ocupava el que actualment és la franja costanera de la República de Benin.

20CHEIKH ANTA DIOP. L’Afrique Noire pré coloniale. Présence Africaine. Paris. 1960. Citat per SETI, PHARAON. L’économie négro-africaine précoloniale et pré-traite : mythes et réalités. A:

http://www.africamaat.com/L-economie-negro-africaine?artsuite=0 (darrera consulta 12.05.2011)

Page 6: L'expansió imperialista europea a l'Àfrica

6

en castes. La casta superior agrupava els agricultors21 i el rei. La segona casta reunia la resta d’altres professions: ferrers, orfebres, teixidors... Aquest sistema es nodria d’un conjunt de normes i principis morals que asseguraven la seva estabilitat. Una organització que exclou, de fet, la noció d’economia de subsistència perquè es fonamenta sobre la divisió del treball. Vist així sembla que el sistema econòmic més estès al continent africà abans de la colonització era un sistema de canvi i de mercat que implicava l’existència d’intermediaris i l’ús de la moneda. El geògraf i viatger àrab El Bekri ja en dóna testimoni en el segle XI “els negres estrangers anomenats Noughamarta són negociants i transporten pols d’or d’Irasni (vila situada a la ribera del riu Níger) a tots els països22” Pel que fa als sistemes polítics, abans de les onades colonitzadores europees, en general a l’Àfrica el poder es transmetia dins una família real. El rei (cap polític i religiós) és part integrant de la comunitat i participa d’una essència divina ja que representa la comunió amb els avantpassats, amb el passat de la tribu i de la seva glòria. Les forces màgiques del país es concentren en la seva persona i d’ell depenen per exemple la fertilitat de la terra o l’abundància de les pluges. Tot i que, com ja hem indicat només els membres del llinatge reial podien accedir al regnat, no podem considerar que fos exactament un poder hereditari ja que l’hereu natural i directe del cap difunt no era necessàriament el seu successor. Al costat de la família reial hi solia haver una o dues famílies notables que ostentaven la condició d’electors del rei. A més l’opinió pública expressada pels consells dels ancians era sempre tinguda en compte per entronitzar i investir d’autoritat el nou rei. Els electors del rei gaudien a més de la potestat de derrocar-lo amb la qual cosa exercien un contrapès important a l’omnipotència i les possibles actituds tiranes dels caps. D’altra banda el rei delegava moltes vegades part del seu poder en ministres, que podien ser nomenats perquè pertanyien a llinatges determinats, amb atribucions i quotes de poder ben definides. En aquest sentit “ens trobam ben lluny del sistema polític de monarquia absoluta que es tendeix a atribuir als països negres23”. Pel que hem comentat fins ara podem considerar els electors, els ministres i els consells d’ancians (òrgans deliberatius per excel·lència) com un dispositiu social per impedir els possibles abusos d’un monarca massa poderós. Per a l’historiador i polític de Burkina-Faso Joseph Ki-Zerbo, les societats africanes precolonials establien un conjunt de normes bàsiques per les quals es regien. Aquestes normes pactades per tots els membres representatius de la societat tenien l’objectiu de limitar el dret i les accions del rei. Per això, per a Ki-Zerbo “el constitucionalisme és un fet orgànic de la vida africana24”. Presentam ara una senzilla classificació (l’aprofundiment sobre aquesta qüestió no és l’objectiu d’aquest treball) dels sistemes polítics africans precolonials que ens permetrà acostar-nos a la seva comprensió. D’una banda ens trobam les societats que podríem definir com “anàrquiques”. Ens referim als pobles que no tenen una organització complexa i extensa sinó que es constitueixen en petits grups socials units pels llinatges o la religió comuna. Aquests grups no necessiten comandament ni força pública perquè no hi ha diferències socials entre els seus membres (tots disposen de les mateixes condicions materials) i perquè tots mostren una obediència natural als costums ancestrals. Aquesta anarquia pràctica no pot ser entesa en el mateix

21 Sens dubte la importància dels agricultors es deriva de la concepció de l’agricultura com una activitat sagrada. La terra, símbol de fecunditat i font de vida, s’identifica amb la mare de la humanitat. 22 EL BEKRI. Description de l’Afrique Septentrionale. (trad. M.G. Slane). Alger 1913. (pàg. 332-333) Citat per SETI, PHARAON. Op.cit. 23 BAIN, OLIVIER et LIOTIER, JEAN-MARC. Afrique: histoire, économie, politique. Les systemes politiques en Afrique Noire pre-coloniale. A http://afriquepluriel.ruwenzori.net/politique3.htm (darrera consulta 12.05.2011) 24 KI-ZERBO, JOSEPH. Citat a BAIN, OLIVIER et LIOTIER, JEAN-MARC. Web cit.

Page 7: L'expansió imperialista europea a l'Àfrica

7

sentit que l’anarquisme de Bakunin. Dins les societats africanes primitives l’individu (i la seva llibertat), a la pràctica, no s’entén més que com a membre d’un grup social i la pertinença a aquest grup i a la seva tradició és allò que l’equilibra i l’ordena. Alguns exemples d’aquestes societats25 són: els dogon (a Mali) en què la família constitueix la unitat social de base; els ibo (un dels pobles més nombrosos de Nigèria), organitzat en pobles aïllats conformats per aldees disperses; els fang (el nord del Gabon) en què els ancians ostenten una primacia entre iguals (primus inter pares). En un segon nivell d’organització trobam allò que podríem denominar les prefectures26 que són agrupaments de llinatges o de famílies organitzades a l’entorn d’un cap escollit entre els membres de la família més antiga, que ha ostentat tradicionalment el poder, i investit d’un poder màgic-religiós. L’autoritat social, econòmica i religiosa exercida pel cap dóna estabilitat al grup. Dos exemples: els mendé (situats a la frontera de Sierra Leona amb Libèria) governats per una diarquia en què el rei disposa d’un adjunt amb poder executiu que fa les funcions d’intermediari entre el monarca i el poble; els yoruba (ubicats en el sud-oest de Nigèria) la influència cultural dels quals arriba, a través dels esclaus, al continent americà, especialment a Cuba i a Brasil27. Finalment trobam els estats, organitzacions polítiques en què el cap pren el poder per sobre dels agrupaments familiars el paper dels quals queda molt restringit o pràcticament anul·lat. El cap regeix les institucions, gaudeix d’una cort i disposa d’un cos de funcionaris a les seves ordres. El regne del Congo amb una estructura feudal amb lligams de vassallatge dels caps de província amb el rei i l’antic regne del Burundi en què els administradors reials s’escollien tant entre els bahutu com entre els batutsi i que donava molta importància a les zones perifèriques del país per garantir-se una bona defensa contra els atacs exteriors, exemplifiquen els antics estats africans. Aquesta breu anàlisi dels sistemes de govern africà precolonial ens ofereix prou arguments per rebatre l’opinió del comandant britànic Verney Lovett Cameron en la seva obra autobiogràfica A través d’Àfrica escrita el 1877 “alguns consideren que és inalienable el dret dels caps africans a governar els assumptes del seu poble. Però jo crec que no trobaríem cap lloc a Àfrica on la gent fos reticent davant d’un poder més ben organitzat. El poder tradicional dels caps es fonamenta en la barbàrie i en l’arbitrarisme28.” El repartiment d’Àfrica

Abans dels anys daurats de l’imperialisme (1870-1914) Àfrica era un continent pràcticament desconegut. Portugal havia descobert les costes africanes ja en el segle XV i hi havia establert escales en el trajecte comercial cap a les Índies. Ja durant el segle XVII es començaren a explotar els recursos africans com ara els metalls preciosos, el marfil i els esclaus però sense atrevir-se a endinsar-se a l’interior del continent. Com ja hem anat apuntant al llarg de la nostra reflexió, l’autèntica cursa imperialista es va iniciar en el darrer terç del segle XIX. En la formació de les colònies es solia distingir tres

25 En relació amb les societats africanes cal tenir molt en compte l’estudi de les seves cosmogonies, explicacions filosòfiques - mitològiques a través de les quals donen sentit al seu origen i estructuren el seu univers. Podeu fer-ne un tast a la web: http://bib.cervantesvirtual.com/historia/TH/cosmogonia_africana.shtml (darrera consulta 08.05.2011) 26 Bain i Liotier utilitzen el mot francès “chefferies” per identificar aquest sistema d’organització política. BAIN, OLIVIER et LIOTIER, JEAN-MARC. Web cit. 27 http://www.ikuska.com/Africa/Etnologia/Pueblos/Yoruba/index.htm (darrera consulta 07.05.2011) 28 CAMERON, VERNEY LOVETT. A través d’Àfrica. 1877. Citat per Vicente Moreno Cullell a: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contemporania/6-1-historia-del-mon-contemporani/08-imperialisme-i-colonialisme/ (darrera consulta 12.05.2011)

Page 8: L'expansió imperialista europea a l'Àfrica

8

fases29: l’exploració-conquesta, l’organització i l’explotació econòmica. L’exploració s’iniciava moltes vegades pels comerciants, pels exploradors i pels missioners de què ja hem parlat. Un cop explorat el territori la conquesta era prou senzilla donada la superioritat militar dels europeus. En aquesta fase era habitual signar tractats amb els indígenes que resultaven esser una farsa ja que equivalien, de fet, a l’ocupació dels territoris. En tenim un petit exemple en el “tractat d’Stanley” després de l’ocupació de la conca del Congo per l’Associació Internacional Africana30. “Henry M. Stanley (...) y los jefes de Ngombi y Mafela (...) han concluido, tras mucho examen, el siguiente Tratado: 1.- Los jefes (...) reconocen, conforme a sus deseos, que la Asociación Internacional Africana se establezca en sus países para el progreso de la civilización y el comercio. De común acuerdo por sí, sus herederos sucesores ceden, ahora y para siempre, a la Asociación todos sus derechos de gobierno sobre sus territorios31”. L’organització i l’administració de la colònia suposava una segona fase. El govern d’un territori tan extens i tan llunyà plantejava problemes de tipus administratiu a la metròpoli. No totes les terres colonitzades es governaven de la mateixa manera. Els principals tipus de colònies eren32: les colònies d’explotació, els protectorats com Egipte, i les colònies de poblament com Sud-àfrica. Un cas especial de colònia d’explotació el constitueix el Congo Belga que, a la conferència de Berlín, va ser designat propietat personal del rei Leopold II. No es tractava per tant d’un territori belga sinó d’una finca particular del rei. L’explotació, que era la vertadera motivació de les potències europees, constituïa una tercera fase d’ocupació tot i que estava íntimament lligada amb la fase anterior. L’imperialisme no pretenia una relació comercial entre iguals amb les colònies. Els territoris ocupats eren simples proveïdors de matèries primeres i compradors dels productes industrials de la metròpoli. En cap moment va entrar en les previsions de les potències imperialistes industrialitzar les colònies. El continent africà és el territori en què conflueixen els interessos dels països europeus. Compareixen de manera especial les més clares superpotències de l’imperialisme: l’imperi britànic i l’imperi francès; però també belgues, alemanys, italians, portuguesos i espanyols. Les primeres onades colonitzadores provocaren ja des del principi tensions entre els països europeus. Jules Ferry fent referència a aquestes tensions afirma que “la política colonial es una expresión internacional de las leyes externas de la competencia33”. Aquesta situació va fer veure la necessitat d’una regulació internacional de l’expansió colonial a l’Àfrica. El 1885, per iniciativa del rei Leopold II i el canceller alemany Bismarck (Bèlgica ja havia tingut discrepàncies amb França pel control del Congo i Alemanya pretenia obtenir un major protagonisme a la zona) es va convocar la Conferència de Berlín que va comptar amb l’assistència de 14 països. No cal dir que els pobles i els reis africans varen quedar al marge de qualsevol deliberació. Un dels punts claus que havia de determinar aquesta trobada diplomàtica era quin era el fet que atorgava el dret d’explotar un territori: el seu descobriment o la seva ocupació efectiva. L’article 35 de l’Acta General de la Conferència determina que: “Las potencias firmantes de la presente Acta reconocen la obligación de asegurar, en los territorios ocupados por ellas en la costa del continente africano, la existencia de una autoridad suficiente para hacer respetar los derechos adquiridos y, llegado el caso, la libertad de comercio y de tránsito en las condiciones en que fuese

29 FERNÁNDEZ, ANTONIO. Op. Cit. (pàg.296-297) 30 Aquesta organització havia estat fundada el 1876 per Leopold II presumptament amb objectius científics i humanitaris. Res més enfora de la realitat. 31 Tractat d’Stanley (Material aportat pel consultor) 32 http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contemporania/6-1-historia-del-mon-contemporani/08-imperialisme-i-colonialisme/page/3/ (darrera consulta 12.05.2011) 33 Jules Ferry, “Tonkin et la mere patrie”, 1890; a, D. K. Fieldhouse: Economía e Imperio. La expansión de Europa (1830-1914), Madrid, Siglo XXI, 1977. pp.30-31. (Material aportat pel consultor).

Page 9: L'expansió imperialista europea a l'Àfrica

9

estipulada34”. El fet que s’imposàs la tesi de l’ocupació va accelerar, encara més, el ritme de la colonització. Tot i que es van donar situacions problemàtiques, com la que ja hem esmentat pel control de la zona del Congo, la clau de l’ocupació africana va ser Egipte i en concret la vall del riu Nil. La intenció de britànics i francesos (també va ser la pretensió inicial dels portuguesos) era constituir un eix que unís totes les seves colònies de banda a banda del continent. França pretenia una línia d’Est (Somàlia) a Oest (Senegal i Gabon) del continent mentre que els britànics desitjaven un eix que unificàs les seves colònies de Nord (El Caire) a Sud (El Cap). Ambdós projectes eren, és evident, incompatibles. L’incident de la ciutat sudanesa de Fashoda (1898) la possessió de la qual va ser reivindicada per les dues superpotències va estar a punt de provocar una guerra colonial. El govern francès, conscient del domini naval britànic, va decidir la retirada de les seves tropes de la ciutat. Això va suposar el reconeixement, per part de la resta de països amb possessions colonials a l’Àfrica, de la Gran Bretanya com la primera potència imperial35. El 1913, just un any abans d’esclatar la primera guerra mundial, set països europeus es repartien els territoris africans amb dues excepcions: Libèria i Etiòpia (que va ser ocupada breument per Itàlia durant la segona guerra mundial) que romangueren independents. Alemanya disposava de territoris a l’actual Camerun, a l’Àfrica oriental (Burundi, Rwanda i Tanzània), i a les actuals Namíbia, Togo i part de Ghana. Bèlgica tenia l’explotació del Congo i de les seves immenses riqueses (5 anys abans el rei Leopold II havia renunciat, en bona part per les maniobres diplomàtiques i la pressió de l’opinió pública que denunciava les condicions inhumanes en què vivien els africans, al Congo com a colònia personal). Espanya tenia possessions en el Marroc, el Sàhara i a Guinea. Itàlia ocupava l’actual Líbia, Eritrea i Somàlia. Portugal tenia possessions atlàntiques (p.ex. Guinea) i índiques (p.ex. Moçambic). França, amb possessions importants a l’Àfrica mediterrània (p.ex. Argèlia), a l’Àfrica occidental (p.ex. Senegal), a l’Àfrica equatorial (p.ex. Gabon) i a l’est del continent (p.ex. Djibouti) i Gran Bretanya que amb el control africà (p.ex. Egipte, Sudan, Kènia, Uganda, Rhodesia del nord i Rhodesia del sud -actuals Zàmbia i Zimbabwe- o Nigèria) també s’assegurava línies segures de comunicació amb la Índia (la joia de la corona), s’havien repartit la major part del pastís. Aquest repartiment serà vigent, amb algunes modificacions fruit de les concessions dels països perdedors de la primera guerra mundial, fins gairebé la meitat del segle XX. En acabar la segona guerra mundial tan sols tres estats africans són formalment independents: Egipte s’ha unit a Libèria i Etiòpia. Conclusió. Conseqüències de l’imperialisme al continent africà

Les repercussions positives de l’ocupació africana per a les metròpolis són indubtables i gairebé incalculables. Alguns exemples: les colònies varen suposar zones d’acollida dels excedents de mà d’obra en temps de crisi econòmica; les rendes de capital obtingudes a terres africanes incrementaren de manera gairebé exponencial les quantitats invertides i l’obtenció barata de matèries primeres suposà un gran impuls a la industrialització europea.

34 Conferència de Berlín. Acta General. Febrer de 1885. (Material aportat pel consultor) 35 FIGUEROLA GARRETA, JORDI. Op. cit. (pàg. 19)

Page 10: L'expansió imperialista europea a l'Àfrica

10

No negarem que el procés imperialista va aportar alguns aspectes positius als pobladors africans com ara millores contra la lluita de les malalties tropicals o el progrés de les vies de comunicació. Tanmateix la balança s’inclina clarament cap a les conseqüències negatives. L’agricultura autosuficient i bàsica per a la societat africana es va convertir en una agricultura d’exportació, en un monocultiu dels productes demandats a les metròpolis: cafè, te, cautxú... Això a més va suposar un impacte medi ambiental brutal com ara la desforestació d’immenses parcel·les de selva tropical. L’estructura social a què hem fet referència en parlar de l’Àfrica precolonial va ser substituïda per una estratificació en què els nivells més alts de les societats colonials foren ocupats pels burgesos capitalistes i en alguns casos, en un segon esglaó per les antigues elits dirigents. La immensa majoria de la població autòctona es va convertir bé en propietat personal bé en abundant mà d’obra barata. En aquest sentit podríem dir que es va produir una proletarització de la població africana36. Ni rastre dels ideals democràtics a les colònies. La llibertat, la igualtat o la sobirania nacional que des de la revolució francesa i americana havien anat configurant els nous estats liberals europeus varen ser substituïdes per l’esclavatge i la desigualtat social en els territoris ocupats. Quan parlàvem del repartiment d’Àfrica hem dit que els pobles i els reis africans varen quedar totalment al marge. Es va generar un mapa polític del continent totalment artificial en què es varen unir o segregar territoris i grups tribals o ètnics exclusivament segons els interessos europeus. Aquest repartiment és l’origen de conflictes racials i territorials encara vigents en l’actualitat. Finalment es va produir una pèrdua d’identitat africana. La imposició de les llengües europees i de la religió cristiana (catòlica, protestant i anglicana) capitanegen un procés d’aculturació en què es perden els trets definitoris propis i s’assimilen els de la metròpoli que passen a ser, en un procés més o manco conscient per part dels africans, considerats superiors. La recuperació de la identitat africana precedida d’una reflexió intel·lectual dels propis africans que atacarà frontalment els supòsits de l’hegemonia i la superioritat europea serà el motor de la descolonització africana entre els anys 50 i 80 del segle XX. A manera d’epíleg. “Consciència de colonitzat” Durant els mesos d’estiu de 1993 vaig viure una de les millors experiències de la meva vida. Vaig aconseguir una beca per fer una estada de tres mesos al cor de l’Àfrica: el Burundi. Allà vaig conèixer un missioner que em va recomanar la lectura d’una obra d’un capellà bahutu anomenat Michel Kayoya que havia estat assassinat el 1972 durant els assassinats tribals massius a mans dels batutsi i que un any abans havia publicat Sur les traces de mon père. Encara ara record amb claredat els moments de lectura a la missió de Nyabikere. Un any més tard vaig saber que l’editorial Mundo Negro n’havia publicat una versió en castellà i vaig aconseguir-ne un exemplar37. Som conscient que amb aquest epíleg superaré l’extensió recomanada per a aquest treball però crec que el capítol Conciencia de colonizado expressa a la perfecció algunes de les idees que m’agradaria haver reflectit en aquesta reflexió sobre l’imperialisme a Àfrica.

36 http://www.claseshistoria.com/imperialismo/consecuenciassociales.htm (darrera consulta 12.05.2011) 37 KAYOYA, MICHEL. Tras las huellas de mi padre. (trad. Ramon Echeverría). Mundo Negro. Madrid 1990.

Page 11: L'expansió imperialista europea a l'Àfrica

11

Conciencia de colonizado En 1885, en Berlín se repartieron nuestro continente. Sin consultar a nadie, les había dado lástima nuestra miseria. Venían a sacarnos de nuestra miseria secular, venían a educarnos, venían a civilizarnos. Esa “Acta”, que llaman Acta de Berlín, me ha humillado durante mucho tiempo. Cada vez que me encontraba con esta fecha, sentía por dentro el mismo desprecio. Que te desprecie un hombre, pase. Te acuerdas de eso un día y luego se pasa. Que un pueblo te desprecie a ti, a tu padre, a tu madre, a tu pueblo, es el colmo. El colmo de la indignación que un corazón humano puede “digerir”. Y lo que es más tremendo es que nos enseñaban esa fecha. Teníamos que aprenderla de memoria. Durante una clase entera nos repetían los nombres de los participantes en esa Acta de Berlín..., sus cualidades excepcionales, su diplomacia, los móviles que empujaron a unos y a otros. Ante nuestras caras inmóviles exponían los resultados obtenidos: pacificación de África, beneficios de la civilización en África, la valentía de los exploradores, el humanismo desinteresado. Y nadie, absolutamente nadie se daba por enterado de la injuria, de la vergüenza que nos acompañaba por todas partes. ¡Un hombre! ¡Un semejante! Se entromete en tus asuntos sin consultarte lo más mínimo. Grave descortesía que todo corazón bien nacido resiente. Comprendo que “Imana38” pueda imponernos mandamientos. Es “Imana”. Es lo suficientemente listo como para crearnos dependientes y dejarnos libres. Sus mandamientos no son sino pretiles, semáforos inventados por su amor sin límites. Pero que un hombre enrole a la fuerza a otro hombre, eso no. No lo podía soportar. Así que yo hervía de cólera cada vez que salía esa fecha u otras semejantes. Todo ello era para mí Imperialismo. Odiaba el Imperialismo. No tenía fuerza alguna para crear un ambiente de amor. La mayoría de sus agentes tampoco tenían el sentido de lo humano. Y sin embargo, me enseñaban a preferirlo a los demás sistemas. Era el que garantizaba los derechos del individuo. En él cada cual podía realizarse, llegar a ser un “yo”, un “Yo” poderoso, un “Yo” contra todo, un “Yo” juez de todo. En Occidente, ese concepto del individuo se extendía a todo, especialmente entre quienes conocían el contenido de lo que llaman la civilización. Los partidos de oposición nacieron con ese espíritu. Van tan lejos que terminan frenando el impulso de la humanidad hacia su perfección. Me enseñaban a adoptar esa mentalidad. Todo lo mío tenía que evolucionar. Me explicaban nuestro sistema social. Me enseñaban que nosotros no teníamos propiedad privada. Porque al hombre le hace falta una propiedad privada: una propiedad privada rodeada de alambradas, una propiedad privada en la que uno vive encerrado. Mi familia tenía que evolucionar, la mujer tenía que emanciparse. Y para eso le ponían faldas, se le alzaba sobre dos estacas, dos “tacones-aguja”.

38 Traducció kirundi de la paraula Déu.

Page 12: L'expansió imperialista europea a l'Àfrica

12

Y en su cabeza le metían la filosofía: la filosofía de la duda, la filosofía del “sentir”, la filosofía del lucro, la filosofía de la sed, la filosofía del suicidio. Porqué es filosofía de la desesperación. Desesperación de una vida que no conduce a nada. Yo estaba en contra de todo eso. ¿Como es posible -me decía- que crean que mi madre no es una verdadera personalidad? Mi madre sabía muy bien lo que quería, sabía bien lo que ella valía. Llevaba siempre su propio nombre. Aún después de haber esposado a su marido, estaba orgullosa de su nombre, el nombre de su individualidad, el nombre propio que le había dado su padre, el nombre que la hacía claramente diferente de su marido, de sus hijos, de su mismo padre. Mi padre también tenía su nombre, y mis hermanos, y yo mismo. Fue mi padre quien me nombró cuando le sonreí como un hombre. Todo esto desarrollaba en mí una tendencia a la contradicción. Quería ver algo distinto. Quería estudiar de cerca el comunismo. Mi pueblo se convertía en una máquina. Y mi pueblo, hecho máquina, iba perdiendo, día a día, la conciencia de su mecanismo. Ya no era una “máquina humana”, se estaba haciendo “máquina-máquina”. La máquina humana que era mi pueblo, la dirigían desde lejos. En todo lo que producía sabía que lo producía para otros. Esta se había hecho su idea fija. Creía que vivía para otros. Le decían a mi pueblo que viviera para sí mismo, pero apenas si podía vivir. Estaba casi muerto. En él moría la conciencia de su personalidad. Mi pueblo estaba colonizado. BIBLIOGRAFIA DOCUMENTS SOBRE IMPERIALISME-COLONIALISME. Material aportat pel consultor. FERNÁNDEZ, ANTONIO. Historia universal. Edad Contemporánea. Vicens Vives. Barcelona 1996. FIGUEROLA GARRETA, JORDI. L’imperialisme. Material docent de la UOC. HERNANDEZ SANDOICA, ELENA. Del imperialismo al anticolonialismo. A Siglo XX Historia universal 3 Los imperios frente a frente. Grupo 16. Madrid 1983. DE LA TORRE DEL RIO, ROSARIO. El mundo de la anteguerra. A Siglo XX Historia universal 3 Los imperios frente a frente. Grupo 16. Madrid 1983. KAYOYA, MICHEL. Tras las huellas de mi padre. (trad. Ramon Echeverría). Mundo Negro. Madrid 1990. Pàgines web: http://www.africamaat.com/L-economie-negro-africaine?artsuite=0

Page 13: L'expansió imperialista europea a l'Àfrica

13

http://afriquepluriel.ruwenzori.net/politique3.htm http://bib.cervantesvirtual.com/historia/TH/cosmogonia_africana.shtml http://www.ikuska.com/Africa/Etnologia/Pueblos/Yoruba/index.htm http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contemporania/6-1-historia-del-mon-contemporani/08-imperialisme-i-colonialisme/ http://www.claseshistoria.com/imperialismo/consecuenciassociales.htm