Llengua, cultura i política cultural

Carles  Monclús  i  GarrigaProf. d’intervenció sociocomunitària

Juny 2012

“Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa” Salvador Espriu

Llengua   i   cultura,   cultura   i   llengua:   parlar   d’aquests   dos   conceptes   i   la  seua  relació   sembla  aparentment   senzill,   però   quan  en  la  nostra  societat   actual   intentem  aprofundir-­‐hi  es  fa  més  complicat.  Si  a  més  volem  reElexionar  sobre  ambdós  conceptes  en  relació  a  la  política  cultural,  la  cosa  encara  es  complica  més.  

Durant  anys,   i  encara  des  de  molts  àmbits,  s’ha  associat  una  cultura  a  una  llengua:  una  cultura  es  construïa  fonamentalment  al  voltant  d’una  llengua.  En  els  darrers  anys  sense  cap  dubte  eixa  relació   s’ha   fet   més   complexa.   Amb   el   fenomen   de   la   globalització   hi   ha   molts   elements  culturals  que   compartim  parlants   de  diferents   llengües,  de  diferents   països   i   territoris   i   per  això  ja  no  podem  parlar  d’una  relació  tan  directa.  

No  podem  partir  d’explicacions  simplistes   i   de  tòpics,   ja  que  és  cert  que  aquesta  relació   s’ha  modiEicat,  i  no  obstant  això  és  més  necessària  que  mai  la  defensa  i  preservació  de  les  llengües  minoritzades  com  a  patrimoni  cultural  de  la  humanitat.

El  concepte  de  cultura

La  cultura  segons   la  UNESCO  és  “  tot  el  complex  de  trets  espirituals,  materials,   intel·lectuals  i  emocionals  distintius  que  caracteritzen  una  societat  o  un  grup  social.  No  només  inclou  l'art  i  les  lletres,  sinó  també  els  sistemes  de  vida,  els  drets  fonamentals  de  l'ésser  humà,  els  sistemes  de  valors,   les   tradicions  i   les   creences   .”  Aquesta  deEinició   segueix   la   línia  de   l’antropologia   ,  Taylor   al   1871  deia   que   la   cultura   “és   aquella   totalitat   complexa   que   inclou   coneixements,  creences,   art,  moral,  dret,  costums   i   tota  la  resta  de  capacitats   i  hàbits   que  l’home  adquireix  com  a  membre  d’una  societat”

En  els  últims  anys  des  de  la  gestió  cultural    ha  hagut  un  canvi  d’enfocament.  López  de  Aguileta,  I.   (2000),     per   exemple,   ha   deEinit   la   cultura   com   “un   conjunt   d’activitats   i   productes   de  caràcter  simbòlic  realitzades  als  àmbits  intel·lectual,   artístic,  social  i  recreatiu,  concebuts  amb  un  caràcter  creatiu”.  És  a  dir,  s’associa  cultura  al  seu  producte:  les  activitats  culturals.

Des  de  l’animació  sociocultural  entenc  que  el  concepte  de  cultura  ha  d’integrar  aquestes  dues  vessants,     la   cultura   és   a   la   vegada   un   univers   simbòlic   i   de   signiEicats   compartit   per   una  comunitat  o  grup  humà,  i  un  camp  o  sector  de  l’activitat  humana  centrat  especíEicament  en  la  manipulació  i  ús  de  símbols  que  es  nodreix  d’aquest  univers  simbòlic  i  el  transforma.

Carles Monclús - CFGS Animació Sociocultural - IES Jordi de Sant Jordi (València) 1

La   llengua   és   un   element   fonamental   de   la   cultura,   un   dels   coneixements   transmesos   i  adquirits  com  a  membres  d’una  societat.  Però  a  més,  és  una  ferramenta  a  través  de  la  qual  es  crea  i  es  transforma  la  pròpia  cultura,  ja  que  moltes  de  les  activitats  creatives  són  vehiculades  a  través  d’una  llengua  concreta.

El  concepte  de  llengua

També  el  concepte  de  llengua  ha  anat  evolucionant   ,   i  eixa  evolució   la  podem  observar  en  les  deEinicions   de   diferents   diccionaris.   El   Diccionari   Català-­‐Valencià-­‐Balear   d’Alcover   deEineix  Llengua  com  el  “  Llenguatge  o  conjunt  de  mots  i   formes  de  parlar  propi  d'una  nació”.  És  a  dir,    associa  llengua  a  nació,   i  per  tant  d’alguna  manera  a  una  cultura  especíEica.   També  va  en  eixa  línia  una  de  les  deEinicions  del  “Diccionario  de  uso  del  español”  de  María  Moliner  ens  diu  que  llengua  és  el  “  Conjunto  de  formas  de  expresión  que  emplea  para  *hablar  cada  nación.  “

Tanmateix,   en   l’actualitat   el   concepte  de  llengua   s’associa   fonamentalment   als   conceptes  de  codi   i  de  comunicació,  deixant  de  costat  l’aspecte  més  cultural  del  terme.  A  mode  l’exemple  el  diccionari   de   l’Institut   d’Estudis   Catalans   diu   que   llengua   és   un   “Sistema   de   signes   orals,  reElectit  sovint  en  un  codi  escrit,  que  serveix  bàsicament  per  a  la  comunicació.”  I  el  Diccionario  de   la   Real   Academia   Espanyola   assenyala   que   la   llengua   és   un   “Sistema   de   comunicación  verbal  y  casi  siempre  escrito,  propio  de  una  comunidad  humana.”  També    en  una  altra  de  les  deEinicions  del  “Diccionario  de  uso  del  español”  de  María  Moliner    se’ns  diu  que  la  llengua    és    un   “Sistema   lingüístico   que   sirve   de   vehículo   de   comunicación   a   una   comunidad,   por  oposición  a  "habla",  que  es  la  realización  concreta  de  ese  sistema.”

Relacions  entre  els  dos  conceptes

Hi   ha   una  primera   qüestió   fonamental   ,   la   llengua   és   un   element   cultural   bàsic.   Els   éssers  humans   adquirim   la   nostra   cultura   a   través   de   la   llengua.     Mitjançant   una   llengua   anem  construint  la  nostra  manera  d’entendre  el  món,  assimilem  els  costums,  conEigurem  un  univers  simbòlic  concret.  

Segons  Vygotsky  el  desenvolupament  dels  individus  és  resultat  de  la  cultura  en  què  es  troben  immersos.  El  desenvolupament  mental    és  conseqüència  dels  processos  d'aprenentatge  de  la  llengua  i  els  raonaments.  Aquestes  capacitats  es  generen    a  través  d'interacció  social  amb  els  altres  i  representen,  d'alguna  manera,  el  coneixement  compartit  de  la  cultura,  i  es  consoliden  a  través   de   la   interiorització.   La   interiorització     és   un  procés     que  descriu   com   les   activitats  socials  dels  nens  es  transformen  per  convertir-­‐se  en  activitats  mentals.

Per   tant   a   través   de   la   llengua   assimilem   determinats   trets   culturals,   una   manera   de  relacionar-­‐nos  amb  el  món,  uns  valors.  

Gabriel   Janer  Manila   al   seu   interessantíssim   llibre    Cultura   popular   i   ecologia   del   llenguatge  ens   diu   “L’entorn   en  què   habitam   està   impregnat   de   llenguatge.   Potser   hauríem   de   dir   de  llenguatges   que   expliquen   i   nomenen   l’entorn.   Aquest   llenguatge   –   o   aquests   llenguatges   –  s’incorporen  ben  prest  a  la  vida  cognoscitiva  i  afectiva  del  nen.  El  coneixement  i  la  comprensió  de   la   realitat   immediata   es   dóna   en   funció   de   la   llengua,   d’una   llengua   que   s’ha   adaptat  prodigiosament     a   la   realitat   amb   la   intenció   de   nomenar-­‐la   i,   d’explicar-­‐la.   També   els  sentiments   es   tradueixen   en   paraules.   La   relació   afectiva   que   l’home   estableix   amb   la   seua  realitat   més   pròxima   l’incita   a   fer   enunciats   verbals,   a   entendre   i   a   comprendre   aquesta  realitat  pels   camins  del  sentiment  que  sorgeix  a  l’hora  de  relacionar-­‐se  amb  aquest   entorn.  I  aquest  entorn  no  solament  exerceix  el  paper  de  mediador,  sinó  de  model.”

Carles Monclús - CFGS Animació Sociocultural - IES Jordi de Sant Jordi (València) 2

Llengua  i  cultura    a  les  societats  tradicionals

A  les  societats  tradicionals  sense  massa  comunicació  amb  altres  societats,  la  llengua  és  l’eix  de  la  cultura.  El  tronc  al  voltant  del  qual  els  éssers  humans  interpreten  la  realitat  i  els  fa  entendre  el  món.  Aïllades  unes  de  les  altres,   les  diferents   cultures  interpreten  la  realitat,   construeixen  els   seus   símbols,   donen  sentit   a   la   vida  mitjançant   una   llengua.   La     relació   entre   llengua   i  cultura   en   aquestes   societats   és   unívoca   en   les   dues   direccions:   un   dels   aspectes   més  deEinitoris   d’una  cultura  és   la   llengua  que  utilitza  per  a  comunicar-­‐se,   i   paral·lelament  cada  llengua  construeix  al  seu  voltant  una  cultura  singular.

La  globalització  cultural  i  el  seu  impacte  en  la  relació  de  llengua  i  cultura

La  globalització   i  els  processos  de   comunicació   entre  les  diferents   cultures  han  modiEicat  de  manera   important   aquesta   relació   unívoca.   Des  de   ja   fa  uns   segles   però   especialment   en   el  darrer  mig  segle,  els  éssers  humans  cada  vegada  compartim  més  trets  culturals  amb  persones  que   viuen   lluny   de   nosaltres.   Persones   ubicades   en   territoris   llunyans   comparteixen   forts  lligams   culturals   amb   persones   que   viuen   a   un   altre   lloc   del   món   i   que   parlen   llengües  diferents,  en  alguns  casos  més  forts  que  els  que  comparteixen  amb  persones  que  viuen  al  seu  mateix   carrer   i   que   parlen   la   mateixa   llengua.   Els   joves   comparteixen   valors,   referents  musicals  i   formes  d’oci   amb  altres   joves  que  viuen  a  quilòmetres  de  distància   i   que  utilitzen  una  altra  llengua  per  a  comunicar-­‐se.  

La   comunicació   entre   diferents   cultures   i   el   coneixement   cada   vegada  major   de  més   d’una  llengua   per   part   de   molts   dels   individus   que   habitem   aquest  món,   fa   que   la   relació   entre  llengua  i  cultura  deixe  que  tenir  el  caràcter  unívoc  que  tenia  a  les  societats  tradicionals.    

No  obstant  això,  les  llengües  no  són  un  simple  codi  comunicatiu  

Tenint  clar   que   les   llengües   són  un   codi   de  comunicació,   cal  dir  que  no  només   són  això,   cal  ressaltar  que   la   llengua  transmet  una  manera  d’enfrontar-­‐se  l’ésser  humà  amb  l’entorn.   Les  llengües   en  molts  casos  són  diEícils  de   traduir   perquè  darrere  de   la  paraula  hi   ha  emocions,  sentiments   i   una  peculiar  manera  d’entendre   la   relació   amb   el   món.   Quan  els   portuguesos  diuen  que  “saudade”  és  una  paraula   intraduïble,   és  perquè  transmet  sentiments  molt  propis  de  la  cultura  portuguesa  o  galega.  I  un  “t’estime”  de  la  nostra  llengua  és  molt  diEícil  de  traduir.  Sabem  que  no  equival  a  un  “te  amo”,  sabem  que  expressa  sentiments  no  traduïbles  i  expressa  una  relació  diferent  amb  el  fenomen  amorós.

Les  dites  populars,   els   refranys,   les  rondalles,   els  acudits   i  els  contes  són  també  exemples  de  com   una   llengua   comporta   una   relació   especíEica   amb   el   món,   una   manera   especíEica  d’enfrontar-­‐se  amb  el  temps,  amb  la  mort,  amb  l’amor,  en  deEinitiva  amb  la  vida.  

Per  tant,  encara  que  cal  reconéixer  que    compartim  determinats  elements  culturals  no  lligats  a  la   llengua,   la  llengua  segueix  sent  un  element  que  construeix  la  nostra  manera  d’entendre  el  món.  I  és  per  tant  un  element  cultural  singular  a  defendre.

La  defensa  de  les  llengües  minoritzades  com  un  element  fonamental  de  la  política  cultural

En   els   darrers   anys   el   fet   de   donar   rellevància   socialment   a   l’aspecte   més   pragmàtic   i  comunicatiu   de   la   llengua   qüestiona   socialment,   i   en   especial   per   als   usuaris   de   llengües  hegemòniques,    l’ús  de  les  llengües  minoritzades.  De  vegades  s’arriba  a  aEirmar  que  parlar  i  fer  ús  de   llengües  minoritzades  és  un  obstacle  per   a   la  comunicació.   Això  a  la  nostra  terra  es   fa  més  evident  pel   fenomen  de  l’autoodi  i   la  infravaloració  de  la  llengua  pròpia.    Moltes  vegades  Carles Monclús - CFGS Animació Sociocultural - IES Jordi de Sant Jordi (València) 3

se’ns  presenta  a  qui  defensem   l’ús   i   la  presència  social  d’aquesta  com  persones  que  anem  en  contra  de  l’evolució  i  del  progrés.

Defendre   la   diversitat   lingüística   és   equivalent   a   defendre   la   diversitat   de   les   espècies,   la  diversitat  biològica.  La  diversitat  biològica  representa  la  diversitat  de  maneres  que  ha  tingut  la  vida  per  adaptar-­‐se  i   enfrontar-­‐se  a  l’entorn  i   la  diversitat   lingüística  representa  les  diferents  maneres   que   ha   tingut   l’ésser   humà   d’aprehendre   el   seu   entorn,   de   categoritzar-­‐lo,   de  construir   pensament…   és   en  deEinitiva  un  element   fonamental  de  la  defensa  de  la  diversitat  cultural.

I   totes   les   llengües   no   tenen   el   mateix  potencial   econòmic   darrere,   ni   el  mateix   nombre  de  parlants.   Les   relacions   entre   les   diferents   llengües   no   són   harmòniques.   Les   llengües  tendeixen  a   ocupar   determinats   espais   d’ús   en   funció   del   poder   econòmic   i   el   prestigi   que  tenen  darrere.

En  la  majoria  de  casos  quan  hi  ha  dues  llengües  en  contacte  en  un  mateix  territori  cadascuna  ocupa  uns  espais  d’ús.  Són  habituals  les  situacions  de  diglòssia,  en  les  quals  una  llengua  ocupa  els  espais  formals  i  de  prestigi  i  l’altra  ocupa  els  espais  més  col·loquials  i  menys  prestigiats.

Per   a   garantir   la   pervivència   d’ús   d’eixes   llengües   minoritzades   i   per   garantir   els   drets  lingüístics   dels   parlants   no   hi   ha   altre   camí   que   la   potenciació   del   seu   ús   per   part   de  l’administració  i  la  posada  en  marxa  d’accions  compensadores  de  la  desigualtat.  És  fonamental  també   la   generalització   de   l’ensenyament   d’eixa   llengua   en  el   seu   territori   i   la   potenciació  d’activitats  culturals  vehiculades  en  eixa  llengua.  També  totes  les  actuacions  i  intervencions  de  la  societat  civil  s’han  de  fer  tenint  en  compte  eixos  drets.

La    Declaració  Universal  sobre  drets  culturals  treballada  per  la  UNESCO,  va  en  eixa  línia  i    ens  diu   a   l’article   5   que   “   Els   drets   culturals   són   part   integrant   dels   drets   humans,   que   són  universals,   indisociables  i   independents.  El  desenvolupament  d’una  diversitat  creativa  exigeix  la   plena   realització   dels   drets   culturals.   tal   com   els   deEineix   l’Article   27   de   la   Declaració  Universal  dels  Drets  Humans  i  els  articles  13  i  15  del  Pacte  Internacional  de  Drets  Econòmics,  Socials   i   Culturals.   Tota  persona  ha  de,   així,   poder   expressar-­‐se,   crear   i   difondre     les   seues  obres  en  la  llengua  que  desitge  i  en  particular  en  la  seua  llengua  materna;  tota  persona  té  dret  a  una  educació   i   una   formació   de  qualitat  que  respecte  plenament  la  seua   identitat  cultural;  tota   persona   ha   de   poder   participar   en   la  vida   cultural   que   trie   i   exercir   les   seues   pròpies  pràctiques  culturals  dins  dels  límits  que  imposa  el  respecte  el  respecte  dels  drets  humans  i    de  les  llibertats  fonamentals.  “

Per  a  garantir  estos  drets  culturals  i  lingüístics  és  necessària  sempre  una  determinada  política.  Una  política  cultural  i   lingüística,  perquè  la  política  lingüística  és  un  element  fonamental  de  la  política  cultural.    

La   política   cultural   la   deEinim   com   el   “conjunt   estructurat   d’accions   i   pràctiques   socials  conscients   i   deliberades,   (o   absència    d’elles),   dels   organismes   públics,   (però   també  d’altres  agents   socials   i   culturals)  en   la   cultura,   entesa   bàsicament     i   de  manera   restringida   com   a  sector   d’activitats   culturals   i   artístiques,   però   també   de   manera   indirecta   i   extensa   com   a  univers  simbòlic  compartit  per  la  comunitat.”    

I  en  les   activitats  culturals  sempre  es  vehiculen  a  través  d’una  determinada  llengua.   Per  tant,  en  situacions   de   contacte  de   llengües    no   val   la  neutralitat.   Si   no   actuem,   el  mercat  actua,   i  sempre  a  favor  d’allò  que  té  més  possibilitat  de  negoci.  

Carles Monclús - CFGS Animació Sociocultural - IES Jordi de Sant Jordi (València) 4

Quan   s’actua   no   es   pot   ser   neutral.   La   política   pot   buscar   la   recuperació   de   les   llengües  minoritzades  presents   al   territori   o   el   seu  extermini.   De   fet   quan  no  es   fa  explícita  aquesta  política   normalment   és   perquè   es   fa   una   política   d’extermini.     Des   d’aquesta   posició   es  presenta  la  política  lingüística  com  un  element  irrellevant  de  la  política  cultural   i  es  fa  política  lingüística  i   cultural   a   favor  de  la  llengua  dominant,   fent   invisible  o   simplement   folklòrica  la  utilització  de  la  llengua  minoritzada.  

La  llengua  segueix  sent  un  element  de  la  cultura  molt  important  i  això  no  podem  oblidar-­‐ho.  I  des  de  l’animació  sociocultural  i  la  intervenció  cultural  no  podem  defugir  el  compromís  amb  la  recuperació  de  les  llengües.  I,  com  hem  dit  abans,  defugir  eixe  compromís  és  actuar  a  favor  del  genocidi  lingüístic.

Carles Monclús - CFGS Animació Sociocultural - IES Jordi de Sant Jordi (València) 5