Llibret gaiata 8, Magdalena 2015

2 Sentits i contraSentits

3Gaiata 8. Portal de l’Om

EDITORIAL Manuel Carceller Safont

Presentem en aquest llibret de la gaiata 8, Portal de l’Om, una sèrie d’històries verídiques sobre les festes de la Magdalena. Les que hem etiquetat com a Sentits, és a dir significacions, suposen un repàs de fets que en algun cas sorprenen. Poden ser veritats que no ho semblen. A Cas-

telló, per exemple, s’hi van fer falles, abans de la guerra civil del 1936. També presentem un repàs de temes com el calendari magdalener, la creació del vestit castellonero, la definició de la gaiata -malgrat haver existit gaiates sense gaiato-, una gaiata africana o el teatre costumista al Pregó. Des de la pers-pectiva actual, apareix com a peregrina la idea de canviar el text del pregó cada any. Però cal dir que el magnífic text del Pregó de Bernat Artola va estar a punt de desaparèixer. Només el bon sentit comú d’un altre gran escriptor castellonenc, Enric Soler i Godes, ho va impedir.

Els contraSentits, és a dir les interpretacions contràries al sentit veritable, apareixen al llibret entre co-metes, per marcar un distanciament sobre el seu significat. Es tracta d’afirmacions que no responen als fets reals de la història de les festes, però que en algun cas han tingut una certa difusió. No és sostenible, per tant, que les gaiates siguen un invent del franquisme, ni que l’alcalde Benjamín Fa-bregat fóra un home de la festa, ni que el Pregó haja desfilat sempre en dissabte, ni que la reina sempre haja anat a l’acte de proclamació, ni que els governadors civils estigueren vinculats a la Magdalena, ni que el mocador verd haja estat emprat sempre per anar a la romeria, ni que les festes no hagen acabat mai el dia de la romeria, ni que els dissabtes nocturns a l’ermita de Sant Roc de Canet foren una antiga tradició... Es tracta d’afirmacions que podríem associar amb la categoria de llegendes urbanes, de fets irreals que han adquirit alguna difusió i alguna versemblança.

Els Sentits donen llum a la raó per conéixer i els contraSentits són un reflex de veritats, i de biaix també il·luminen. La intenció ha estat de respondre al model de llibret artefacte cultural, és a dir hem intentat crear una obra mereixedora de consulta i arxiu. La monografia està servida amb la llum de l’enginy dels membres de la comissió de sector de la gaiata Portal de l’Om. Que vinga la llum!

Llum del Sentit, reflex del contraSentit

Sentit4. a. m. Manera com s’ha d’entendre una cosa, significació.contraSentit1. m. Interpretació contrària al sentit natural o verdader.


EL NOSTRE PRESIDENT

Rafa Alabau Sacacia

El temps va passant molt de presa, i una vegada més ens pertoca la renovació del càrrec de la persona que durant els pròxims

anys encapçalarà a tota la comissió de la Gaiata 8 Portal de l’Om.

En primer lloc, al nostre anterior president Domin-go aprofitar l’avinentesa per agrair-li la seua tra-vessia al cap de la nau de la Gaiata 8, ha estat un capità a l’altura del que el nostre col·lectiu es mereixia, i la seua tasca durant els dos anys de mandat, ja forma part de la història de la nostra Comissió. També felicitar a Anna i Ainara, per ha-ver estat unes digníssimes representants del nos-tre Sector.

Quan es parla de renovar càrrecs dins del món de la festa, es comet habitualment l’error de pen-sar que són les cares de les persones que estan al front dels diferents col·lectius lo que hauríem de canviar assíduament. Es comenta de vegades “és que sempre estan els mateixos i porten tota la vida”. Però no, en la festa, sense cap dubte, és necessària una renovació constant, quasi jo diria que de periodicitat anual, però no de persones, és necessari renovar les il·lusions.

Per tant, el que es demana a les persones que estan al front de cadascun dels col·lectius, és que renoven periòdicament la il·lusió per les nostres festes, ja que serà la seua actitud i dedicació du-rant tot l’any el que farà que siga per a tots un any

inoblidable. Així queda reflectit en el nostre Pre-gó: “Tots devem, en dia tal, ratificar la promesa de mantindre, sempre encesa, la llum de l’amor filial.” Aquest amor per les nostres festes, em porta a apropar-vos a la figura del nou President, En Raúl Collazos.

El nostre President és d’ eixes persones “que porta tota la vida”, el seu naixement fester, va ser des de molt menut al si de la Gaiata 14 i ràpidament es va quedar atrapat pel món de les gaiates. Ha passat per tots els estaments representatius d’una gaia-ta, des d’Acompanyant de les Dames, fins arribar avui a desenvolupar la màxima representació com a President de la nostra comissió. Per a ell, les comissions no tenen ningun secret, i per damunt de tot, ha destacat la seua devoció i estima cap al símbol fester per antonomàsia, la Gaiata. Electri-cista avantatjat i quasi es podria considerar artista gaiater, ha posat cada any tot el seu temps, em-peny i dedicació perquè el monument de la gaia-ta estiguera a l’alçada de tota eixa tradició que la seua llum envolta.

De família festera, ha sabut transmetre a les se-ves filles, Carla i Natalia, tota l’estima per les tra-dicions i festes del nostre poble, havent arribat Carla a representar a tots el xiquets de Castelló com a Reina Infantil de les festes l’ any 2012. A bon segur, aquest episodi de la seua vida feste-ra ha estat un dels més satisfactoris, retornar-li el món de la festa part del sacrifici i esforç realitzat.

7

Però no ha estat únicament dins del si de les co-missions on ha treballat per les nostres festes. Durant els anys 1999 a 2002, va formar part de la Junta de Festes, desenvolupant els últims dos anys el càrrec de Vice-President de programació, recuperant el Cós multicolor i creant junt amb al-tres persones, lo que avui és el Desfile d’animació dels divendres de Magdalena, així com la creació d’alguns espectacles de les Galanies i Magdalena Vítol.

I és que, si en alguna cosa destaca per damunt de tot, és per la seua creativitat. Els que compar-teixen amb ell el dia a dia de la Gaiata, saben que qualsevol cosa que li passa pel cap, es converteix ràpidament en una idea realitzable, i després tro-ba la millor manera de dur-la a terme, essent el re-sultat final d’una qualitat extraordinària. Com, per a exemple un botó, el procés de creació d’una pre-sentació es fa mitjançant un grup de treball, que partint d’idees més o menys disbaratades, anirà convertint-se en un fil conductor, que donarà com a resultat una presentació d’allò més dinàmica. Serà en este procés on Raúl gaudirà, aportant idees per a les músiques, escenaris, balls, etc, ja que a la fi, lo difícil no és pensar fer alguna cosa, sinó trobar la millor manera de dur-ho a terme, i a poder ser amb un cost econòmic ajustat.

I vos preguntareu, i no té defectes? Clar que sí, però per a contar-los tots, necessitaria el llibret sencer i per fer aquest article només tenim un pa-rell de fulls. De totes maneres no hi ha res millor per conèixer com és una persona, que fent un se-guiment pels amics que té. I ací hem de dir que el nostre president els col·lecciona, ja que si alguna cosa ha sabut aprofitar del seu pas pels diferents col·lectius de la festa, és fer amics. Presidents i companys de la nostra i altres Gaiates, membres de la Junta de Festes, pares i xiquetes de Corts

d’honor, coeters, tècnics de llum i so, components de grups d’animació, tots ells donaran fe, que es-tem davant d’un gran fester, però per damunt de tot, d’una gran persona.

I acabarem per on hem començat, el mínim que es pot demanar a una persona com el nostre pre-sident, que forma part “dels mateixos que porten tota la vida”, és que continue mantenint encès el fanal de la il·lusió per tot allò que fa. I en el temps que porta desenvolupant el càrrec, ja ha demos-trat que, a pesar de tots els anys que porta en la festa, no ha perdut ni una mica d’il·lusió, i per tant, que seguirà contribuint a que les nostres festes siguen “dignes de noms i de fets”.

9

El calendari ha tornat a córrer de pressa i ja estem a les portes de retrobar-nos, un al-tre any, amb la història i les tradicions més

volgudes del nostre poble. I de nou creix la il·lusió dels nostres veïns i veïnes, als nostres barris, al magatzem de gaiates al mateix ritme que s’incre-menta el ritme de treball de les diferents comissi-ons.

Estem immersos de ple en un camí conegut en el que Castelló torna als seus orígens. Una ciutat que es mira amb orgull en el seu passat i que, malgrat les dificultats dels darrers anys, continua treballant amb dinamisme i lluitant pel seu futur.

L’ermita de la Magdalena, far al peu del Desert de les Palmes, balcó privilegiat de la Plana de Caste-lló, és un símbol per a tots. L’ermita blanca cap on els passos dels castellonencs i castellonenques s’adrecen cada tercer diumenge de quaresma, en un homenatge col·lectiu i multitudinari, que coro-na l’esclat de les festes més desitjades per tota la ciutat.

Perquè les nostres festes fundacionals són un sentiment compartit. Moment i punt de trobada amb la família i amistats, per convertir-nos en am-fitrions de forasters i nouvinguts que visiten la ca-pital en la seua setmana més important de l’any.

Unes festes que parlen també de la reivindicació d’aquells senyals d’identitat del nostre poble. I cal destacar que, una part insubstituïble de tot este conjunt singular és gent que participa del ‘Món de la Festa’: Patronat de Festes, gaiates, colles, ens vinculats i empreses que hi col·laboren. Uns col-lectius sense els quals la Magdalena quedaria òr-fena i sense els seus símbols més característics.

Estic convençut que esta Magdalena 2015 serà in-oblidable, enguany amb les nostres reines Dúnia i Cristina, són l’exemple d’amor i invitació a la festa.

Des d’ací vull agrair l’interés de totes les persones que han treballat de valent durant tot l’any per a aconseguir que, a cada sector de la ciutat, la llum de la gaiata continue il·luminant el nostre camí i contagiar de l’ambient festiu a la resta de ciuta-dans i ciutadanes de Castelló.

Visquem la Magdalena de manera intensa, des de la germandat, la concòrdia i el respecte. Serà la millor manera de continuar recorrent eixe camí junts, de seguir i honorar una tradició que parla de nosaltres mateixos, que ens fa protagonistes d’una història plena d’esplendor. A tots i a totes, bones Festes de la Magdalena 2015.

11

La força de la nostra Festa, el motiu principal de la celebració de les Festes de la Magda-lena, és la gent de Castelló. Són els milers

d’hòmens i dones, de jóvens, de xiquets i xiquetes que formen part del ‘Món de la Festa’. Des dels veïns dels nostres barris a la gent que s’aplega al voltant d’un cau gaiater, una colla o associació per treballar per les nostres festes.

Són, en efecte, moltes persones que, de mane-ra totalment voluntària i altruista donen part del seu temps d’oci en les tasques de construcció del monument gaiater, acudint a les presentacions al Palau de la Festa, venent loteria al barri, sopars de germanor a l’estiu o al Nadal. Moltes mans i, sobre tot molts cors, els que es posen a disposició de la Festa.

Totes elles: gaiates, colles, Patronat de Festes, Ajuntament i altres col·lectius i ens vinculats, fan de nexe d’unió, de corretja de transmissió entre la societat castellonenca i la Festa. I actes senyers com el Pregó, la Romeria de les Canyes, Desfi-

lada de Gaiates o l’Ofrena a la Mare de Déu del Lledó, mancarien de sentit sense la seua partici-pació.

La Magdalena atresora des de fa ja alguns anys el reconeixement com a Festes d’Interés Turístic Internacional. Una fita que hem assolit gràcies al treball conjunt de tots i totes. Una marca de quali-tat que obri, encara més, unes festes que sempre han sigut participatives i aptes per a tots els pú-blics, per a totes les cultures.

Com a Regidor de Festes i President del Patronat de Festes, vull convidar a tots els veïns i veïnes de Castelló que renoven este sentiment d’alegria i de germanor que sempre aplega quan ens acostem a les dates de celebració de la nostra Magdalena. Un sentiment que, gràcies al treball de les comis-sions gaiateres com esta, contagia de l’esperit i l’orgull de genealogia que és propi de la nostra ciutat.

13

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

PCL_IS300h_210x297_28.pdf 1 26/1/15 12:12

15

17

19

Com a President de la Junta de Festes de Castelló, suposa una gran alegria i satis-facció tindre l’oportunitat de dirigir-me als

veïns del sector per desitjar-los que passen unes bones festes.

Tota la Ciutat de Castelló espera amb il·lusió els dies que estan al voltant del Tercer Diumenge de Quaresma. Esperem tots aquestes dates per fer gala de la nostra condició de castellonencs.

Les Festes de la Magdalena constitueixen un exemple de convivència i de dinamisme. Entre tots, col•lectius festers, veïns i visitants, aconse-guim protagonitzar una sèrie d’activitats que te-nen al carrer el seu escenari i en el gaudiment col•lectiu la seua raó de ser.

La Gaiata és un clar exponent de treball i dedi-cació, sempre amb il·lusió, dedicats en cos i àni-ma amb la fi d’aconseguir unes festes que siguen gaudibles per la majoria del veïns del sector. Amics festers, en nom de la Junta de Festes de Castelló, vull expressar la meua més sincera feli-

citació per la vostra tasca, sense la qual les nos-tres festes no lluirien amb el resplendor que entre tots hem aconseguit que tinguen, constituint una gaiata modèlica, de la qual hem d’aprendre mol-tes coses tots aquells que estem vinculats a les Festes de Castelló.

Anime tots els veïns del Sector a participar d’aquest merescut homenatge a la Gaiata, col-laborant en tot el possible amb els representants i els membres de la comissió que han estat prepa-rant les activitats per a la Magdalena 2015, amb l’única il·lusió que siguen gaudides per la majoria dels veïns perquè es converteixen, com castello-nencs que són, en els vertaders protagonistes de la nostra setmana més gran.

Finalment, desitjar-vos en nom de la Junta de Festes, que gaudiu de les Festes de la Magdale-na, amb la confiança que la vostra participació a tots els actes serà la clau de l’èxit de les nostres festes.

Moltes gràcies i bones festes.

IVA INCLUIDOPRECIOS DE ALmACéNCompramos grandes cantidades y directos a fábrica, sin intermediarios.

StOCk DE ALmACéNPonemos a tu disposición más de 12.000 productos en stock permanente, repartidos en 7.280 m2.

HORARIO DE ALmACéNAbrimos a las 7:30h sin cerrar a mediodía y tienes a tu disposición 12 cajas (4 de ellas de Gran Volumen para facilitar la carga en tu vehículo).

CALIDAD PROfESIONALTe ofrecemos una gama de calidad con las marcas más reconocidas y un asesoramiento profesional.

BRICOMART CASTELLÓNRonda Sur con Avda. Valencia12.005 Castellón de la Plana

TEL: 964 24 69 69 / FAX: 964 20 97 01De Lunes a Viernes de 7:30h. a 21:30h.

Sábados de 7:30h. a 22:00h.

www.bricomart.com

Ctra

. Alm

azo

raN-225

N-225

N-340a

CV-197

Pol. IndustrialPi Gros

VillarealAlmazora

AP-7

Ronda Este

Avda. V

alenc

ia

Cam

ino

del P

i Gro

s

Ronda

Sur

GPSLatitud: 39º 58’ 20”NLongitud: 0º 3’ 18”W

Abrimos a las

7:30h.

El almacén de la construcción y la reforma

PARA PROfESIONALES y PARtICULARESGana tiempo y dinero en el almacén de los profesionales donde también pueden comprar los particulares.

21

Entrat ja el mes de març, arriben a la nostra ciutat les festes de la Magdalena. Festes fundacionals que ens uneixen a tots els castellonencs per compartir unes intenses jor-nades, en les que, molt especialment, són protagonistes les Gaiates.

En estos dies de diversió, no podem oblidar-nos dels nostres arrels perquè les nostres festes són plenes de tradició, de valors i de costums. Hem de sentir-nos sempre units al nostre pas-sat i orgullosos del nostre present, dins del món de la Gaiata.

Aprofite l’oportunitat que em brinda el vostre llibret, per a fer-vos arribar els meus millors desitjos que visqueu moments d’alegria i que la comissió de la Gaiata 8, Portal de l’Om, gaudisca d’estes festes en un ambient de tolerància, harmonia i germanor.

Un forta abraçada i BONES FESTES DE LA MAGDALENA 2015.

25

27

29

31

33

35

37

39

41

43

45

47


LA NOSTRA HISTÒRIA, LA NOSTRA IL·LUSIÓ

Rubén Peña García

Tot parteix d’un mateix punt, un foli en blanc, un foli en blanc que s’ha d’omplir, siga com siga però s’ha d’omplir. Haurien de ser línies

que tingueren concordança entre elles, línies rec-tes… o corbes… o ondulades… foren com foren, han d’estar lligades entre si i que quan les veges totes juntes expressen quelcom.

Partim d’una idea, una base, en este cas, par-tirem d’un carro, un carro amb rodes que puga suportar el pes d’una il·lusió, el pes d’una història transformada en monument. A partir d’ací sorgi-ran formes, que conjuntes faran realitat un somni.

Un jardí, un gran jardí de flors, de plantes, de fu-lles que donen color a esta il·lusió, a este somni. Flors de festa que pregonen galanies. Tot açò ho convertirem en grans vidrieres que il·luminen les cares de la gent. Eixes cares que esperen que els sorprenguem… i així ho farem.

Ha de tindre un perfil estilitzat, un perfil conformat pels milers de peretes incandescents que, com a bon exèrcit de formigues, se seguisquen una darrere de l’altra; que porten el ritme del cor de la festa, de la història, de la il·lusió… Que confluïs-quen totes en un mateix punt, un punt ben visible i que siga el més característic, el gaiato. Este serà el nostre guia, el que divise cap a on anem i d’on venim, el que ens indique quin és el nostre origen, però també quin és el nostre futur.

Al mig d’este camí, fins a arribar al gaiato, ens trobarem més elements que representen la nostra història, la nostra il·lusió. No oblidar l’escut de la ciutat, una quatribarrada feta realitat a través de les mans expertes de persones que també tenen història, i que en cada pinzellada o en cada colp imprimixen a este monument un poc d’ella.

Un altre element seran els fanals, la guia de la nit que puguen il·luminar-nos el nostre camí, uns fanals amb tradició modernista i vidrieres fetes a mà.

Pareix que anem omplint aquell foli en blanc amb paraules i històries dibuixades a base de bastos traços, on la senzillesa i l’elegància són el princi-pal objectiu.

Totes les línies, porten la forma que porten, ja estan impreses, i veient el resultat, s’ha creat un conjunt digne del millor monument, digne de la millor gaiata.

Flors de festa que pregonen galanies


Manolo Rodrigo Gálvez

64

65

Pere Olaria Porcar


EL SOMNI DELS XIQUETS DE CASTELLÓ

Pere Pau Montañés Guinot

Els xiquets de Castelló somien d’una forma diferent a la de la resta de xiquets del món. Els seus somnis estan plens d’una forta

llum, una llum especial que els fa més intensos, més emocionants, més fantasiosos. Perquè als somnis dels menuts castellonencs apareix un ele-ment que només poden retindre en el subconsci-ent els xiquets de La Plana, doncs és en la nostra Ciutat l’únic lloc del món on poden els infants vore monuments fets de llum, on poden vore Gaiates.

Per això, enguany els nostres artistes gaiaters només han hagut d’agafar un xicotet tros de ca-dascun dels somnis dels xiquets de la nostra co-missió infantil per fer la Gaiata que guiarà als més menuts en les properes Festes de la Magdalena 2015.

Els nostres artesans han transformat els seus somnis d’aventures en un cos central que es re-mata a la punta en el nostre simbòlic gaiato, un cos que hem guarnit amb unes vidrieres on es representen els principals personatges del món per excel•lència de la fantasia: Disney. Hem se-guit buscant en els seus innocents somnis i hem agafat d’aquests la seua il·lusió per les nostres festes, per convertir-la en els braços que envol-taran el cos central del monument, un braços que es rematen en els fanalets que guardaran eixa llum especial que tenen els seus somnis. Ben alt i en lloc destacat, l’escut de la ciutat, que ens re-

cordarà l’escenari on es desenvolupen aquests somnis infantils, la ciutat de Castelló. I com a re-mat, cadascun d’eixos somnis es transformaran en centenars de bombetes que envoltaran tot el monument i que donaran, amb la seua llum, vida a la nostra Gaiata Infantil.

Això és Fantasia Magdalenera, un monument de llum on s’arrepleguen els somnis dels xiquets de la comissió del Portal de l’Om; una Gaiata Infantil amb la que renovar la nostra cita amb la història i que ens permeta un any més poder gaudir d’eixa llum màgica que fa somiar als xiquets de Castelló d’una forma diferent, amb la llum especial que do-nen als somnis les nostres Gaiates.

Fantasia Magdalenera



68

69

Pere Olaria Porcar

NOMENAMENT

Fernando Sos García


Un any més s’iniciava un nou cicle fester. El dia 19 de Juliol, els portalers estàvem con-vocats a iniciar el camí cap a la setmana

gran de la Magdalena 2015. Un any més, està-vem convocats per a renovar la il·lusió, la tradi-ció i el compromís amb les festes fundacionals de Castelló.

I com no podia ser d’una altra manera, la respos-ta va ser massiva, amb una gran assistència de portalers, familiars i amics. En els elegants jardins i salons de l’Auditori de Castelló, va tindre lloc el nomenament de les nostres Madrines com a re-presentants del Portal de l’Om per a les pròximes Festes de la Magdalena 2015, ningú volia perdre-s’ho.

Com bé indica el seu nom, este acte suposa el

nomenament dels nous representants de la Gaia-ta 8 per a la pròxima Magdalena 2015, però també suposa la fi d’un cicle per als que van ser prota-gonistes l’any anterior i encara no sent un mo-ment desitjat, arriba l’hora en què compartisquen amb nosaltres com ha sigut la seua experiència com a màxims representants de la comissió.

Així, seguint l’orde protocol·lari van pujar a l’espectacular escenari, preparat per l’ocasió, la Madrina infantil 2014 Aina-ra Morilla Torres i la Madri-na del Portal de l’Om 2014 Anna Marín Gozalbo, a les que acompanyava el Pre-sident de la Gaiata 2014 Domingo Morilla Pineda .En primer lloc va prendre la paraula Domingo Mo-rilla, el qual finalitzava el seu període com a presi-dent i el discurs del qual serviria com comiat del seu càrrec.

Domingo va fer un discurs emotiu, repassant la seua experiència com a Pre-sident i agraint a tots els portalers el suport rebut. Nosaltres els portalers, li agraïm el seu treball i dedicació, així com haver deixat la seua empremta en la història de la Gaiata 8.

A continuació la nostra Madrina infantil 2014 Ai-nara Morilla va detallar amb gran emoció tots els intensos moments viscuts


72

enguany i va manifestar l’agraïment a tots els xi-quets de la Gaiata 8, pel suport rebut en cada acte en què havia participat.Finalment va ser la nostra Madrina 2014, Anna Marín, la que, amb la seua elegància i sensibili-tat habitual, ens va emocionar amb les seues pa-raules de comiat, galantejant a tota la comissió i agraint l’esforç realitzat, deixant constància que el darrer any quedarà gravat en la seua memòria per sempre.

Va arribar ara, el moment culminant de la nit. Tots els assistents vam conéixer als nous protagonis-tes i representants de la Gaiata per a la Magda-lena 2015, que van prendre l’escenari: Madrina Infantil 2015 Berta Montañés Selma, Madrina Magdalena 2015 Cristina López López, acompa-nyades pel president Raúl Collazos Martín.A continuació, el secretari Jaume Beltran va llegir l’acta de nomenament de les nostres Madrines, atorgant-lis el privilegi que les convertia en les màximes representants del sector del Portal de l’Om, rebent de mans del president Raúl Collazos

el pergamí acreditatiu, a més de la imposició de les insígnies d’or, com a testimoni de ser la màxi-ma representació festera dins de la nostra gaiata.Les protagonistes de la nit van prendre la paraula per a dirigir-se a tots els portalers i amics assis-tents.

Berta, amb la seua innocència i simpatia ens va emocionar a tots, però especialment als seus pares Pere i Noelia. Ambdós involucrats des de sempre en el món de la festa, en distints àmbits i que van veure com el seu gen fester tenia la con-tinuïtat assegurada.

Cristina, amb les seues sentides paraules, ens va demostrar que la tenacitat i la constància tenen premi, ja que ella havia pogut aconseguir un dels seus somnis, els seus pares Paco i Conchi van viure junt amb tots l’emoció del moment.Finalment, va prendre la paraula el president Raúl Collazos, gran coneixedor de la festa i veterà por-taler, assegurant el seu gran compromís i treball per a portar avant este gran grup humà que és la

Sentits i contraSentits

comissió i mantindre a la Gaiata 8 com una referència dins del món fester.

Així va començar el somni de les nostres Madrines Cristina i Berta, un somni que les portarà a la set-mana de la Magdalena 2015, que viuran junt amb la seua comissió, que de bon segur treballarà per a aconseguir el millor Llibret, la millor Presentació, els millors Monuments i posarà el millor de la seua part en qualsevol acte en què participen.

Per a finalitzar l’acte, vam poder disfrutar d’un castell piromusical oferit pel nostre amic i Portaler 2013, José Vicente Nebot Peñarroja, i les nostres Madrines ens van oferir un magnífic sopar i un esplèndid ball de gala, demostrant als portalers i amics, que, quan cal treballar estem ací, però quan hi ha festa també som dels primers.

Gràcies Cristina i Berta.


PRESENTACIÓ








PORTALER DE L’ANY 2015: JOSÉ ANTONIO LÁZARO ROMERO

Mari Paz Lázaro Espadas i Pilar de los Ángeles Lázaro Espadas


Des de fa vuit, la Gaiata 8 nomena cada any al Portaler de l’any i des de llavors hem vist i conegut a cadascun d’estos Portalers,

grans persones que han col·laborat sempre des-interessadament amb la Gaiata. El que mai ens imaginàvem és que el 2015 ens anava a donar una grata sorpresa, i que s’anava a nomenar el nostre pare com Portaler de l’any. No vos podeu imaginar la il·lusió que ens ha fet a tota la família, i sobretot a ell, a José Antonio Lázaro Romero, ara-gonés de naixement però castellonero d’adopció.Així que enguany ens han fet un encàrrec espe-

cial, i és que ens toca la tasca que conegueu un poquet més al nostre Portaler 2015.

El nostre pare va nàixer en una xicoteta localitat

de Terol, Fuentes Claras, però als 13 anys es va traslladar a Castelló amb els seus pares.

Va estudiar Magisteri però mai va arribar a exer-cir de mestre, ja que va entrar a formar part de l’empresa BP OIL, la refineria de Castelló, conver-tint-se no sols en un treball, sinó en una passió, com tot el que fa i es proposa.

A part del seu treball, la seua gran vocació ha si-gut sempre el folklore, en especial la jota, el cante i el Centre Aragonés de Castelló.


82

Respecte al folklore, per als que no ho sapieu, va estudiar a Saragossa fins a obtindre el Grau superior de Cantador de Jota, atorgat per l’Escola Oficial de Jota Aragonesa. A més, va estudiar en el Conservatori el Grau elemental de Cant. Ha re-but els premis més importants als que pot aspirar un cantador de jota, de la qual cosa està molt or-gullós ja que ho ha aconseguit amb molt d’esforç i dedicació. Ha recorregut gran part d’Espanya i de l’estranger (EUA, Argentina, Xile, Bèlgica, Fran-ça..., amb el nom d’Aragó i Castelló sempre pre-sent.

Al Centre Aragonés de Castelló, del que és soci fundador junt amb el nostre iaio, li ha dedicat la seua vida, sempre intentant engrandir l’enti-tat, mantenint i difonent les tradicions d’Aragó a Castelló. Es podria dir que no s’entendria la seua vida sense el Centre Aragonés, en ell ha conegut persones insubstituïbles, que són com la seua se-gona família.

Una de les seues màximes inquietuds ha sigut sempre la integració del Centre Aragonés en la vida sociocultural de Castelló, ja des de l’any 2007, quan va ser elegit president, aquesta integració s’ha anat acreixent. Tant és així, que va impulsar la creació de la Federació de Cases i Centres Re-


gionals d’Espanya a Castelló en 2010, de la que és President des de llavors.

I és que quan al principi déiem que és castellone-ro d’adopció, ho déiem de debò, i és que el nostre pare se sent castellonero pels quatre costats.

Qui no l’ha vist, any rere any, cantant en el Pre-gó, realitzant l’ofrena de flors a la Mare de Déu del Lledó, cantant-li en la serenata, o fent l’ofrena cada dissabte en les presentacions de gaiates? I sempre molt ben acompanyat per la nostra mare.I és que des de xicotetes els nostres pares ens han inculcat l’amor per les festes, el valor per les tradicions, la fe per la nostra patrona i ens han transmés el seu castellonerisme.

Tant és així que nosaltres dues hem ostentat càrrecs en la representació festera de la ciutat, Pilar com Dóna de Companya i Mari Paz com a Madrina d’esta Gaiata, Dama de la Ciutat i Reina de les Festes. Què orgullós ha estat sempre de nosaltres, quant de suport i afecte ens ha donat, i quantes llàgrimes d’emoció i felicitat se li hauran escapat al veure’ns desfilar pels carrers de Cas-telló.

Però ara ens toca a nosaltres dir com estem d’or-gulloses del nostre pare. Des que vam nàixer, te-nim en la ment al nostre pare, anant a treballar a la Refineria i després treballant en el despatx per al Centre Aragonés de Castelló, per a la Federa-ció de Cases i Centres Aragonesos d’Espanya en l’Exterior, de la que és vicepresident, millorant i aprenent més si és possible sobre el folklore i la jota aragonesa. Ajudant a tot aquell que ha reque-


84

rit de la seua experiència, ja siga com a professor d’altres Centres Aragonesos, com Benicarló, Vi-naròs, Tarragona, Sagunt, les Alqueries, realitzant tot tipus de col·laboracions que li han demanat, com articles, conferències, ponències, actuacions en actes benèfics, homenatges... Encara no l’hem vist mai queixar-se del cúmul de treball que li su-posa, sinó tot al contrari, cada cosa que prepara i realitza, ho fa amb el màxim detall, perfecció,

atenció, portant-li hores i hores de treball i restant hores de son.

I és que el nostre pare és així, perfeccionista, treballador incansable, generós com el que més, noble com a bon aragonés, que ens ha inculcat sempre els valors del respecte, l’amistat, la perse-verança, la responsabilitat, la humilitat, i sobretot, a voler a dos pobles, el d’Aragó i Castelló, ense-


nyant-nos que no hi ha fronteres. Per això no po-dem fer una altra cosa que donar-los les gràcies als nostres pares, perquè ens han fet com som i perquè són els millors pares que es podria tindre.

No podem passar per alt, sense destacar, la rela-ció que ha tingut el nostre pare amb la gaiata 8. Des que formem part d’esta associació, any en què Mari Paz va exercir de Madrina del Portal de l’Om, l’amor mutu ha sigut in crescendo, podríem dir que va ser un amor a primera vista. Han sigut multitud de col·laboracions les que ha ofert al si de la gaiata, i que esta ha respost de la mateixa

manera. Només són grans paraules les que ixen del nostre pare quan parla de la seua gaiata, amb la que ha viscut grans moments com a membre d’ella i també com a col·laborador. Com ell mateix va dir en el seu nomenament com Portaler: “quan es parla en ma casa de vosaltres, es fa des de la més sincera i profunda amistat, afecte i al ma-teix temps admiració. Ha sigut un llarg camí el que he recorregut al vostre costat. Un camí ple de grates experiències i de moments feliços, que m’ha portat no sols a mi, sinó a la meua família, a compartir l’esdevindre de la nostra volguda Gaiata Portal de l’Om i sentir l’afecte i l’amistat de les persones que la formen. Perso-nes que quan es compartixen les seues inquie-tuds s’acaba volent entranyablement.”

No volem acabar sense agrair a la Gaiata 8 Por-tal de l’Om el nomenament del nostre pare com Portaler de l’any, que és més que un orgull, és un premi que encara que passen els anys mai s’obli-da. Sabem que este nomenament, li farà sentir-se encara més castellonero, i que ho portarà sempre en el cor.


88

GAIATES DEL 2014

Lema: RomeriaAutor:Rafael Morilla Pineda

89

Lema: Tombatossals, eixe gegant de pedraAutor: Rubén Peña García

ORGULLOSOSDEL 2014

El xiquet de la nostra comissió Hugo Monfort Burdeus va ser elPREGONER INFANTIL 2014.


I el nostre Llibret va guanyar el PRIMER PREMI AL MILLOR LLIBRET MAGDALENA 2014, a més de Millor Portada i Segon a la Promoció de l’ús del valencià.


FALLES A LA CIUTAT DE CASTELLÓ

José Prades García

98

Fins a sis ocasions, entre el 1900 i el 1930, tenim documentades que es plantaren Falles a Cas-telló. Com sempre passa a la vida, va fer falta la il·lusió d’unes persones, què, tot i què després, com tots sabem, la cosa no va quallar a la nostra ciutat, van donar els passos necessaris per

aconseguir plantar, cremar, fer la festa i publicar el llibret de la Falla.

El primer intent es va denegar. Al Llibre d’Actes de l’Ajuntament del 16 de març de 1904 diu:

Més endavant, a l’acta del 15 de març de 1907 es diu: Permiso para construir una falla.- De conformidad con lo solicitado por algunos feriantes se acordó autorizarles para instalar en el Real de la Feria, una falla cuyo boceto acompañan y quemarla el día de San José a las nueve de la noche, cuidando de evitar los peligros a que pudiera dar lugar esta fiesta.

L’ Heraldo de Castellón al dia següent deia: Au-torizada por el Ayuntamiento la falla proyecta-da por los valencianos que son nuestros feri-

antes, trabajan éstos noche y día para poder dejarla ya instalada al amanecer del próximo lunes, según la costumbre de Valencia.Los castellonenses han visto con satisfacción esa iniciativa de los feriantes de la Magdalena y los que no la secundan, poniéndose a la dis-posición de sus organizadores, se prometen pasar dos buenos días el lunes y el martes de la semana entrante en la Plaza del Rey.

Els “feriants” van fer dos dies de festes dedicats al poble, i cremaren el dia 19 la falla construïda.

Seguidamente diose cuenta de una instancia que suscri-ben Joaquín Sugrañes y otros, en súplica de que se les per-mita levantar o emplazar un artefacto denominado Falla con arreglo al diseño que acompañan, situándolo entre las fachadas del Casino Antiguo y Café Suizo o punto que su Excelencia designe, para quemarlo en las primeras horas de la noche del día de San José diez y nueve de los corrientes; y el Sr. Presidente dijo que a pesar de tratarse de un asunto que afectaba más al orden público que al administrativo e ir dirigida a su autoridad sometía al criterio de la Corpora-ción la resolución que procedía adoptar.

El Sr. manifestó la imposibilidad en que se encuentra el Ayuntamiento de poder conceder dicha licencia, por prohibirlo las ordenanzas municipales en su artículo ciento veinte y cinco, añadiendo que sentía sustentar la opinión

contraria a los deseos de los solicitantes ya que era esta la primera vez que se habían dirigido al Ayuntamiento.

El Sr. Guinot dijo que estaría completamente de acuerdo con el Sr. Vicent, si efectivamente las ordenanzas se hiciesen cumplir; pero como a pesar de la prohibición de estas todos los años se queman hogueras en las calles de Castellón, entiende que deben ser todos iguales y si se autorizan aque-llas, deben consentirse estas que después de todo resultan artísticas.

El Sr. Vicent rectifica y dice que las hogueras a que se refiere Sr.Guinot, no se han autorizado nunca por el Ayun-tamiento.

Preguntado por el Sr. Presidente si se concedía o no la

autorización de que se trata, se acordó en sentido negativo.


Després no se sap si aquests van seguir plan-tant-les durant més anys, però l‘1 de febrer de 1921, l’ Heraldo de Castellón deia en la seua co-lumna Castellón al día: la “Peña Fallera” de la calle de Colón abriga el propósito de celebrar este año la festividad de San José, levantando en aquella céntrica vía una artística falla, orga-nizando con tal motivo algunos festejos, entre ellos la clásica buñolà.

El boceto de la falla ha sido encargado al nota-ble artista valenciano D. Carmelo Roda… La falla es va plantar la nit del 18 de març front a la bodega “Las Tres Coronas” la qual representava, segons conta l’ Heraldo de Castellón: un obre-ro ocupado en sus tareas alude a la crisis de

trabajo porque atraviesa España. De un lado una mujer del pueblo regresa del mercado con la cesta de provisiones casi vacía y el bolsillo exhausto, hace referencia a la enorme carestía de las subsistencias que se deja sentir entre la clase media y la trabajadora del pueblo, con-trastando con el ambiente licencioso de otras clases representado por una cupletista que bebe champagne de buena marca. Remata la falla una manola simbolizando a España que mira con dolor el cuadro de negrura y deso-lación que ofrece hoy nuestro país, i les festes que van anunciar van ser les següents:


La Fira a la Plaça del Rei

El llibret de la falla, que va cridar molt l’atenció de Lo Rat Penat de València, va ser escrit per l’il-lustre castellonenc Enric Ribés i Sangüesa, en el qual es va publicar la següent :

i després de la “Llei de les Subsistencies”,al final del llibret deia:

Al mateix temps l’ Heraldo de Castellón, el dia 17 de març de 1921, deia:

Les dos falles es van cremar sense cap problema desitjant que es continuaren els anys següents, però com ja sabem, a Castelló no va quallar la cosa.

El temps segueix transcorrent i més endavant trobem en l’Heraldo de Castelló el 30 d’agost de 1924 la notícia, ja que a Castelló es feien fogue-res per a Sant Roc, Una obra satírica del genial Juan Bta. Tirado. He aquí la soberbia falla al-zada frente al maset de don Miguel Peña, sa-tirizando la trama urdida por los amos de la Federación Regional de Fútbol que ha dado tanto que hablar, titulada “La obra del lego de la nota mi, en campeonato 1924-25” y que fue reducida a escombros entre las generales ri-sas de la multitud, la noche del 19 de agosto.

Mañana por la noche, víspera de San José, se plantará frente a la Sociedad Provincial de Caza y Pesca la falla. Hemos tenido ocasión de verla y el asunto de que trata, cos-

teada por la Asociación Provincial de Caza y Pesca es, como ya supondrá el lector, una alegoría de ambos deportes: En la parte baja se reproduce con admirable fidelidad un trozo de escollera del puerto y sentado sobre las rocas “un peixcaor de caña” que mira sonriente una llisa que acaba de quedar sujeta en la ancoreta y un cazador en concurso de tiro de pi-chón acaba de obtener una copa que ostenta ufano, mientras que el perro que le acompaña está haciendo una perrería a su lado. Por el centro se levanta un palomar y sobre éste y rematando la falla un colombaire en actitud de soltar un palomo al “pacte”. Intercalados en las figuras se ven dibujos alusivos a la caza y pesca con sus correspondientes versets, algunos de ellos con bastante intención.

Por cierto que la brillante Banda de Música de Bomberos que dará una serenata frente a la Sociedad Provincial de Caza y Pesca estrenará un bonito pasodoble cuyo nombre es el de la referida Sociedad.


Seguint el costum d’encendre unes fogueres en honor de Sant Roc i durant les festes d’agost, l’es-tiu de l’any 1929, els veïns del Poble Sec van decidir construir una falla que, l’ Heraldo de Castellón del dia 14 d’agost diu: Hemos recibido el Llibret de la Falla que se quemará en estas fiestas en la populosa barriada veraniega del llamado Poble Sec. El Llibret va ilustrado con graciosos grabados.

El mateix periòdic, el dia 19 següent, diu: Será justo consignar que en esto de las hogueras, se ha significado este año el sector del Poble Sec por el arte de la falla levantada y los fes-tejos de que ha sabido rodearla aquella pobla-ción veraniega…

También los de la Partida del Bovalar han le-vantado este año una bonita falla, acompañán-dola de animados festejos.

L’any següent el Poble Sec va plantar per les festes d’agost una nova falla ja que l’ Heraldo de Castellón, el dia 14 d’agost de 1930, deia: La comisión organizadora nos ha favorecido con varios ejemplares del Llibret de la Falla que, como de costumbre, han levantado y que re-sulta originalísima.

La fotografia ens dóna a conéixer el monument amb uns llauradors, un pixaví i el corn de l’abun-dància desitjant la bona collita. Aquest any es van estrenar uns gegants i uns cabuts acompanyats pels músics, dels que hem conegut a Micalet Pascual Balaguer, barber de l’asilo, i a Enrique González Martín, que toca la dolçaina regalada per Pedro el Dolçainer de Tales. Tots aquells ins-truments que toquen els músics encara es con-serven.

La falla es va cremar sense cap dificultat, i les fes-tes van acabar amb la felicitat de tots el veïns. No coneixem que amb posterioritat s’ hagen fet més falles a Castelló.


Falla al Poble Sec per les festes d’agost

LA DEFINICIÓ DE GAIATA ÉS D’ANTONIO PASCUAL, NO DE BERNAT ARTOLA

Enrique Segarra Segarra

102

En els programes d’actes dels sectors gaia-ters 2 i 4 de la renovada Magdalena del 1945 es pot llegir que, com a cloenda de

festes, el diumenge 11 de març, abans de la traca final, es cremaria la gaiata, de manera semblant a la fi de festa d’una falla a València.

La reacció de la Junta Central de Festejos no es va fer esperar. Era clar que la gaiata no havia de cremar-se. Per a Castelló era un símbol i els sím-bols es conserven, no es cremen a la foguera. En

un inspirat article al diari Mediterráneo, datat el 4 de març del 1945, i titulat «La última gaiata», l’es-criptor Carlos González-Espresati recollia l’autor el sí de la falla i el sí de la gaiata, per què sí cal cremar la falla, i per què no cal fer el mateix amb el monument gaiater: «Medite quien tenga la tea en la mano, antes de aplicarla, si al quemar una gayata no va a destruir con la emoción evocadora de nues-tras más santas tradiciones ciudadanas, la


posibilidad de que renazca de sus cenizas en lo sucesivo, y sea la gayata quemada para si-empre, la última gayata»

Entre els actes que es van programar aquell 1945, la cavalcada del Pregó va sorprendre a tothom, i va ser la gran troballa de la festa. Però la gaiata monumental, proposada pel vicepresident de la Junta Central, José Simón Hernández, va estar molt lluny d’eixe «esclat de llum sense foc ni fum», definició del seu gendre, Antonio Pascual Felip, i no de Bernat Artola, com de vegades s’ha dit. Un exemple del que diem és la gaiata número 12, del districte marítim, projec-tada pel mateix Bernat Artola, on la llum era molt escassa, com succeïa en moltes altres de les construïdes aquell any. I és que la materialització d’un símbol no és fàcil d’aconseguir. El programa oficial del 1945 va ser molt pobre, els de les co-missions de sector de les gaiates molt repetitius, en conjunt van ser unes festes molt modestes, però la llavor estava plantada.

Des del seu inci, a finals del 1944, i durant el 1945, la Junta Central de Festejos de la Magda-lena va actuar sense tindre un reglament fix pel qual regir-se. Finalment es va estudiar en la sego-

na meitat del 1945, i -aprovat per l’ajuntament- es va editar en forma de llibret. Es va imprimir als tallers de la impremta Segarra, l’últim dia del mes de febrer del 1946, que va ser el de la proclama-ció de la reina i imposició de bandes.

Les gaiates del 1945, encara que podem dir que eren monumentals, no van deixar prou satisfets els dirigents de les festes que formaven la Junta Central. Unes pogueren participar en la desfilada nocturna del dia de la romeria, senceres o parci-alment, unes altres no van poder moure’s del seu lloc d’ubicació. Davant aquesta situació, al no-vembre del 1945 es van cursar instruccions a les comissions dels sectors, perquè construïren els seus monuments pensant que, obligatòriament, totes les gaiates havien de desfilar en la nit del dia de la Magdalena. Així mateix, es van modificar els elements de la simbologia que havien de dur les gaiates, i es va animar a enriquir-les el més possible, amb llums blanques o de colors.


«LES FESTES DE LA MAGDA-LENA MAI NO HAN ACABAT EL DIA DE LA ROMERIA»

Joan Josep Trilles i Font

104

Un any més em trobe davant del repte que em proposa la Gaiata 8 “Portal de l’Om” per a la Magdalena 2015. Parlarem de

sentits i contrasentits. A mi m’han assignat parlar de la “revolucionària” Magdalena de l’any 1960. Per moments em vaig trobar perdut, però vaig ac-ceptar l’encàrrec i ací teniu la meua aportació.

La gent de Castelló sempre hem vist amb gelosia a la ciutat de València, al “Cap i casal”, un fet

ben manifest, no debades és la ciutat senyera a la qual cal assemblar-se. Recorde que en un prin-cipi, fins i tot les nostres festes van voler assem-blar-se a les Falles valencianes.

No de veres les primeres gaiates monumentals que s’apartaven molt de les originals que eren transportades per una sola persona recordant la llum del trasllat al pla, passen a ser més grans, transportades per quatre persones a mà. Més


tard busquen l’espectacularitat arquitectònica de les Falles, perden el seu impacte lluminós, pas-sant a ser figures i paròdies, tal com ens conta Andrés Peyrat en El liberal l’any 1983. No hi ha cap dubte que les gaiates segueixen en el seu procés innovador arquitectònic fins que l’any 1914 se li encomana al pintor Vicent Castell Doménech fer una gaiata monumental que represente la ro-meria i la processó, i que es puga transportar.

Va haver-hi un intent de fer i cremar a l’any 1921 alguna gaiata, però això no va tenir acceptació doncs, com deia Antonio Pascual Felip, membre de la primera Junta Central de Festejos, la gaiata és “Un esclat de llum, sense foc ni fum”. I així tro-bem un contrasentit, volem assemblar-nos però amb la nostra singularitat, la llum.

Seguint amb els valencians, recordem que per a la gent de l’Horta i de Castelló, els valencians són mig-ouets. Expliquen que en temps de la post-guerra, els veïns de la capital anaven a comprar d’estraperlo als mercats de les comarques dels voltants, i demanaven: “pose’m mig ouet i mitja quarteta de pollastre” (www.porcar.net). Però ma tia Vicentica, que treballava en una tintoreria del carrer Colón, em conta que aquest apel·latiu ve de la gent de València, que després de la guer-ra venia a treballar en la recollida als camps de Castelló i a l’hora de l’esmorzar deien que “amb mig ouet per a menjar en tinc prou” i d’ací es va quedar el nom de “mig-ouet” per a fer referència als de València per terres castellonenques. Un al-tre contrasentit donat que València havia de ser referència i sembla que passaven molta fam.

Llavors, fins a quin punt la relació amb “el cap i casal” ens ha afectat a les festes de Castelló. No cal dir que si les festes no han coincidit en les dades, ens ha anat molt bé ja que hem disposat del millor desplegament de Policia Nacional amb cavalls a la Romeria i com no, una molt bona co-bertura televisiva en la desapareguda RTVV. Si coincidien, tot s’ho emportava València i nosaltres ens quedàvem amb un pam de nassos.

A Castelló s’ha intentat estudiar la possibilitat que les Festes de la Magdalena passaren a una èpo-ca de l’any millor, on el temps fóra més agradable i així serien més participatives. De sempre, la gent


que més en sap, ens ha dit i insistit que les dates de les festes no es canvien, doncs conta la tradi-ció que han de celebrar-se el tercer diumenge de Quaresma, encara que es va canviar el dissabte pel diumenge, però tot quedava en el mateix cap de setmana. Per tradició ancestral, rememoren el trasllat de l’ermita de la Magdalena al pla i re-cordem que, segons el cronista de la ciutat, Lluís Revest, la primera professó del Castell Vell va ser en 1375. El caràcter penitencial ens esdevé per la fam que van patir eixe any ja que a la romeria es donava de menjar als pobres. També en 1409 i 1453 troben documents on parlen de la devoció a Santa Maria Magdalena amb la romeria al seu ermitori. A la nostra ciutat les festes de juliol eren tant o més importants que les de la Magdalena.

Però després de la renovació de 1945, concreta-ment les festes de la Magdalena de 1949 co-mencen el divendres 18 de març i se celebra el Pregó per no coincidir en el dissabte 19, dia gran de les Falles valencianes. Una nova con-tradicció a mitges, ja que la Romeria es va fer

el diumenge 20; el dissabte es va fer la Caval-cada Infantil.

Passen els anys i de bell nou, a les festes de la Magdalena de 1960 es torna a crear un embolic per la coincidència amb les Falles de València, començant les festes a Castelló el diumenge 13 i finalitzant el dilluns 21 de març. Així doncs, per evitar coincidències es va assajar un canvi radical


Homenantge a la Sang dels Moros al Castell Vell

en el concepte de la setmana magdalenera, tal com ja s’havia viscut des de feia quinze anys, en concret des de 1945. Es va intentar convertir la diada de la Magdalena en el centre de la recta final de les festes, en lloc de ser la celebració es-sencial del pòrtic festiu.

A mitjans de febrer, l’ajuntament de Castelló de l’època, presidit per l’alcalde José Ferrer, va aprovar, amb vot de la majoria, el programa amb eixa nova configuració. Un mes després, el 13 de març, segon diumenge quaresmal –a les nou del matí– es va llançar el foc pirotècnic de l’anunci ofi-cial de les festes. A partir de les onze del matí, va desfilar el Pregó. El 1960 va ser “revolucionari” quant a concepció, però –per contra– el recor-regut del Pregó va tornar a la primitiva “volta i mitja” dels pioners de la refundació de 1945. El recorregut va eixir de la plaça de Fadrell, per desfilar pels carrers Guitarrista Tàrrega, Governa-dor, Cardona Vives, Major, plaça Maria Agustina, Comte Pestagua, plaça Clavé, Enmig, Porta del Sol, Gasset, plaça de la Pau, Asensi i retorn a la plaça de Fadrell. Es tractava del recorregut més ampli que ha tingut mai el Pregó, que passava pel cor de la ciutat, però també per l’eix del nou ei-

xample del segle XIX, des de la Porta del Sol fins a la plaça de Fadrell.

Durant la setmana següent es van desenrotllar les festes i el diumenge 20, tercer diumenge de Quaresma, va tenir lloc la romeria amb el seu pro-grama habitual. Les gaiates, després de la desfi-lada nocturna, foren instal·lades a la plaça Major, tot esperant l’acte del Vítol del dia següent. Les festes, per tant, van culminar el dilluns 21 de març



amb la cavalcada infantil i -a la nit- amb el Magda-lena Vítol i la traca final.

Així doncs, trobem un altre contrasentit. Però cu-riosament en aquestes festes es va poder fer realitat, per única vegada en la història, la idea del Magdalena Vítol tal com havia estat plane-jada pel creador de l’acte, Antonio Pascual Fe-lip, en 1949. El projecte pretenia que totes les gaiates, amb les corresponents comissions de sector en ple, es concentraren a la plaça Major, abans de la traca final, de manera que es produïra un autèntic “esclat de llum” en el cor de la ciutat. Les comissions, amb les madri-nes, dames i reina de les festes, s’aplegarien al saló de plens, on l’alcalde agrairia a tots la seua col·laboració i lliuraria els corresponents premis. La presència de tots els monuments festius faria possible la comparança de qualitat. La idea d’An-tonio Pascual també tenia un caràcter pragmàtic, perquè facilitava la retirada dels monuments per part de les brigades municipals. S’hauria evitat així el trist espectacle, que encara avui suposa un “problema”, de continuar les gaiates situades durant dies als seus emplaçaments, després del final de la Magdalena, “ofreciendo una señal de abandono que dice poco a favor de las fiestas”, segons opinava Antonio Pascual.

En canvi una de les innovacions de 1960 sí que va fer fortuna. Per primera vegada es va encendre el rètol pirotècnic del Magdalena Vítol al capdamunt de la façana principal de la cocatedral de Santa Maria.

Però, per concloure i tocar de ple eixes tradicions manifestes i ja en el nou mil·lenni, les festes de la Magdalena de 2004 també van sofrir canvis. La Junta de Festes de Castelló, presidida per

Jesús López, va aprovar retardar una setma-na la celebració de les festes de la Magdalena perquè la Romeria no coincidira amb la data triada pel Govern Estatal per a la celebració de les eleccions generals, el dia 14 de març. Da-vant aquesta proposta, l’Ajuntament va acceptar al canvi i foren del 20 al 28 de març, és a dir, el cinqué diumenge de Quaresma.

Aquesta mesura trastocà tota la programació fes-tívola i el calendari escolar, a més va tenir un im-pacte molt negatiu en amplis sectors festers. Tant és així que alguns col·lectius es van plantejar la possibilitat de realitzar la Romeria el diumenge 14 sense alterar la “tradició”. Tot i això, colles i gaiates van haver d’alterar els compromisos amb xaran-gues, bandes i orquestres per a les revetlles. Tot-hom reclamava la poca sensibilitat de Madrid per les nostres festes.

Com que un contrasentit són paraules o accions contradictòries en si mateixes o que contradiuen el sentit comú, una cosa tinc ben clara: sempre hi ha algú qui utilitza eixe sentit comú a la seua conveniència.

En un article d’opinió al Mediterráneo del 17/01/2004 vaig dir que era “un canvi pràctic”, que “qualsevol ciutat tenia dret a gaudir de les festes, i més si cal de les seues festes pairals. El proble-ma no escau del món de la festa, molt al contrari, potser un problema polític, tal vegada Andalusia està ben present. Tenim molt clar que el col·lectiu de gent que vivim a Castelló poc o res hem de dir al respecte”. La polèmica ja estava servida ja que a la gent del món de la festa no se’ns va tenir en compte. Un gran contrasentit.

Un fet bestial ens va fer viure el divendres 12 una Romeria única, tot Castelló va eixir al carrer a

demanar pau i manifestar el seu rebuig al terro-risme, després dels brutals atemptats del 11 de març a Madrid.


«LA BRUSA SEMPRE HA ESTAT UN VESTIT DE FESTA»

Chelo Pastor Verchili

110

Des que el sinyó Miquel Miralles morira, no he vist cap brusa negra pels carrers de Castelló més enllà de les festes de

la Magdalena o les festes de Lledó. El sinyó Mi-quel de la capelleta, popular veí del carrer de Sant Josep, lluïa diàriament la tradicional peça de roba dels llauradors valencians. I ho feia amb “naturalitat, dignitat i elegància”, com bé afirmava José Juan Sidro en el seu blog ’Drosi del Raval’,

poc després que eixe il·lustre veí del raval de Sant Fèlix se n’anara per sempre l’any 2007, deixant la seua inesborrable ’foto’ per al record del Cas-telló agrari. Amb la mateixa dignitat continua portant mon pare la brusa llauradora cadas-cun dels nou dies de Magdalena. I així ho fa des de la dècada dels 70 quan en companyia del seu amic Paco Nebot es van rebel·lar contra les seues respectives dones i en compte d’enfundar-


Soldats de lleva (quintos) del 1922

se una americana o gavardina pròpies de l’època per a anar a veure el Pregó, van decidir vestir-se a l’antiga.

La gran revolada que es va muntar en casa quan ma mare li va preguntar a què es devia tal inte-rés a portar una simple brusa negra en compte de mudar-se com corresponia a la vespra de la Magdalena, prompte va ser aplacada per les contundents paraules de mon pare: “La brusa, ben planxada i sense nugar, és una peça de roba de mudar a Castelló”. Han passat prop de 40 anys i ell no ix al carrer en festes si no és amb la seua brusa negra, ben planxada i sense nugar; camisa blanca, pantaló de mig ample i barret al cap… ja puga fer fred o calor.

Eixa senzilla peça de roba de color negre, que en casa quasi s’idolatrava, va ser la que van adoptar els llauradors valencians en el segle XIX, inclús

per a vestir en ocasions molt especials. Així, els membres del Tribunal dels Aigües de València, continuen assistint puntuals a les 12.00 hores de cada dijous del mes a la porta dels Apòstols de la Catedral valenciana, abillats amb bruses negres. Es tracta de jurats d’una important institució que, igual que segles enrere, dirimixen conflictes per l’aigua de reg entre els agricultors de les comuni-tats de regants, de les séquies que conformen la vega de la capital del Túria.

Una vegada que la brusa llauradora va anar do-nant pas a altres peces de roba en els baüls dels llauradors de Castelló, va haver-hi qui no es va oblidar d’ella. Potser entre els primers a apostar per recuperar-la amb tot el respecte que es me-reix, estigueren els membres de la rondalla Els Llauradors, agrupació musical que va sorgir en 1968 per a posar en valor cançons i melodies po-pulars. La brusa s’ha convertit en el seu fidel com-pany de viatge durant cinc dècades. Potser fóra Paco Vicent, l’infatigable ’Quiquet de Castàlia’, qui la rescatara del baül dels records casolans. La veritat és que eren pocs barons els que la van vestir fins que en els anys 80, aquella respectable brusa negra va començar a popularitzar-se entre els jóvens de la ciutat.


Potser, per ser còmoda, barata i resistent, es va convertir en ’uniforme’ de la Magdalena, sense fer cas del seu origen i confonent-la més prompte amb un pitet, amb el que protegir-se de les taques, que pot provocar-se un a si mateix al vessar-se un glop de la bóta de vi. Fins i tot les dones han por-tat durant anys esta peça de roba absolutament masculina, alienes al seu significat. Algunes se-guixen lluint-la i entre elles, incomprensiblement la Cort d’honor de les Fogueres de Sant Joan en la seua participació en la Romeria de les Canyes.És en la pregària a la Magdalena quan, inclús la corporació municipal i el bisbe de la diòcesi de Segorbe-Castelló, desempolsen les seues bruses i es posen el mocador verd al coll, com a vestit ‘oficial’ per a empunyar la canya que dirigirà els seus passos cap al Castell Vell.

Però la brusa no ha sigut exclusivament de co-lor negre. Segons arreplega Aureli Puig en el seu ’Diccionari de la Indumentària’, van ser diversos els teixits i variat el seu colorit. Així s’indica que “per ser còmoda i sofrida va ser empleada com a peça de treball i també per a mudar, inclús per a vestir en bodes en les comarques de l’interior. Les de cada dia o treball estaven confeccionades en cotó o llana, en colors resistents com blau, gris o dissenys de ratlles, mentres que les de ’mudar’ eren de teixits amb major qualitat, com llanes fi-nes, merí, adomassats, tornassolats i sedes, amb guarnicions, galons, vistosa botonada i plecs al canesú i puny, amb dibuixos geomètrics; els co-lors de tots tipus, vius i foscos com a granat, blau, gris, marró, oli, negre i alguns amb dissenys de cridaneres ratlles”.

Fins al segle XX han arribat les bruses negres, grises o ratllades en blanc i negre, mentres que la resta d’exemples esmentats per Puig són escas-sos. Fruit de la investigació dels indumentaristes de Castelló, s’han trobat algunes peces o s’han reproduït altres que lluïxen els components dels grups de danses o alguns festers enamorats de la indumentària tradicional.

La brusa és una peça àmplia, frunzida a manera de canesú per davant i per darrere; oberta i amb botons en la part superior, més o menys a l’altura del pit. Les seues mànegues poden ser amples o amb botons en el puny i el coll, a manera de tira també tancada amb botó.

Esta peça de roba, a manera de túnica àmplia amb mànegues, apareix a partir de la segona mi-tat del segle XIX, entre les classes obreres i urba-nes, sent acceptada després en les zones rurals. Segons els estudis de Paquita Roca i Josep Vidal, la primera referència escrita en els molts números del Butlletí Oficial de la Província, que han consul-tat, apareix en 1856. És quan “desplaça la jupa i rivalitza amb la moderna jaqueta”.


I el llaurador té clar que el seu ús no desplaça a la camisa. La porta sobre ella, ja siga “blau” com la referència a l’any 1880 o “de cotó a ratlles blanques i blaus amb rivets rojos”, datada en 1872 a Vistabe-lla, que introduïxen Roca i Vidal en el seu llibre ’Pervivència de la indumentària tradicional als confins del Nord Valencià, 1835-1920’.

Els estudiosos han arribat a concretar que no serà fins ben entrat el segle XIX quan el llaurador aposte per canviar al color negre de la brusa. La monocromia estarà present també als pantalons i a la faixa. És qüestió de modes.

Roca i Vidal conclouen que és al llarg de la segona mitat del segle XIX quan el llaurador i el jornaler as-sumixen dos grans reptes a l’hora de vestir: l’ús dels pantalons i el color negre bàsic de la roba exterior. Afirmen que “el valencià urbà anirà més a la moda internacional amb el model compost per jaqueta, astràgal, pantalons i barrets de l’època (…)” i “el proletari urbà fluctuarà entre els dos models, però bàsicament vestirà amb pantalons, brusa (no sempre negra), mocador al coll i gorra”.El canvi, com va succeir ja en el segle XVIII i així continua sent en l’actualitat, es va produir des de les classes altes cap a les baixes i des de les zones urbanes cap a les rurals. Però, segons advertixen Paquita Roca i Josep Vidal, “els llauradors valencians van mantindre les peces de vestir antigues més que qualsevol altre grup social i quan la moda va canviar definitivament, alguns d’ells, van continuar mostrant la seua diferència –social– distanciant-se dels menestrals o gent d’ofici i dels senyorets”.

És fàcil comprendre, doncs, amb aquesta didàctica lliçó d’indumentària tradicional, què, per això a fi-nals del segle XX encara es podia trobar a Castelló a algunes persones majors, llauradors, vestits amb els últims elements de la roba tradicional: faixa, espardenyes, pantalons a ratlles, boina… i la brusa negra. Tota una manera orgullosa de defendre els seus senyals d’identitat.

A mon pare, Pepe ‘Botó’,

per inculcar-nos l’amor per les tradicions del nostre poble.


«EL DISSABTE A SANT ROC DE CANET ÉS UNA ANTIGA TRADICIÓ»

Miguel Ángel Mulet Taló

114

Mira per a on, forçat per les circumstàn-cies, per a correspondre a un bon amic, i per a fer-ho he d’emprar-me a

fons a redactar un article sobre alguna cosa tan controvertida com són els contrasentits.

El meu bon amic em pregunta te’n recordes Mi-guel Ángel de quan s’organitzava un “aplec-incontrolat” a l’entorn de Sant Roc de Canet la nit anterior al dia de la Magdalena i part de la

Romeria anava a l’inrevés per unes quantes ho-res?

Doncs sí, sí que me’n recorde, no tant de “la Ro-meria a l’inrevés”, que per cert, els que anem a la Magdalena tots els anys, sempre ens hem trobat joves endormiscats que venien de cara, fins i tot ara, però sí i amb tot luxe de detalls, sí que recor-de la “marxa” que es muntava aqueixa nit a Sant Roc i tot el seu entorn durant la pràctica totalitat de la dècada dels 80 del passat segle.És un contrasentit que tot un seguit de gent acam-pe a mig camí i faça el camí en el mateix sentit que en els anys posteriors es recuperarie amb la Torna? Oficialment per descomptat, popularment ja no ho tinc tan clar.Contrasentit en Magdalena, podem pensar tam-bé, és que la nit anterior a la Romeria, que ens convocarà a les set del matí a la plaça Major, es programen concerts per part de col·lectius fes-ters, quan ens hauríem d’estar “preparant” sobre el coixí per al dia gran de les nostres festes.

I contrasentit, poden pensar uns altres, també va ser la degeneració d’un costum, que va aconse-guir a més de petits conflictes i problemes amb la propietat privada i amb les autoritats, que durant uns anys i unes hores, per a un important col-lectiu de joves la Romeria anara en sentit contrari.

Eren anys de canvi, recuperació de tradicions i popularització de la festa, el meu company de


treball i amic José Miguel Juan Viciano, cavaller i posteriorment component de la colla Pixaví, m’in-sistia, en les acaballes dels anys setanta, que s’hauria de recuperar la tornà de la Romeria fins a Santa Maria, sense que en el Forn del Pla s’in-corporaren autoritats, reines i festers abillats de gran gala, fins i tot, mig de broma mig de veritat, em plantejava, plantar cara amb una arribada de la Romeria en contrasentit al de la comitiva oficial, eren anys en els quals, com deia abans, encara no s’havia recuperat del tot la Tornà, recorde que

en l’any 1982 es va crear la Colla de Cantors amb aquesta finalitat i a l’any següent, si no em falla la memòria la colla Pixaví s’estrenava com a ermità de Sant Roc de Canet o de les Fontanelles com li agradava denominar-la al meu bon amic Vicent Pau Serra.

Però per a mi la història començava anys arrere. “Militava” en 1976 en la comissió de la gaiata 7, la seua madrina, Carmen Pardo, tenia nuvi, Jaime, i aquest que ja ens semblava “major” conduïa i tenia cotxe, alguns amb l’ànsia, que encara es manté, de gaudir la setmana de festes des del primer moment, després del Pregó i el corres-ponent sopar, ens acostàvem a la discoteca TYROS, situada (açò va per als més joves) en la Casa de Banys al costat de la platja per on ara està Las Olas, local de moda que regen-tava amb especial afecte i saviesa la sempre recordada Vicenta.

I ens endinsàvem cada vegada més en la nit del “contrasentit”. Era hora de canviar d’ambient, ja no recordàvem que l’endemà, les campanes i la mascletà de primera hora ens despertaria sense pietat, havíem begut molt, i teníem fam… doncs a “resopar”… On? Què tal un pollastre de la Cafe-teria Río del Grau, en la qual a més s’ajuntava el millor de cada casa? Problema:… no cabíem. Ge-nial-idea:... vam comprar dos pollastres i ens vam anar els quatre en el “flamant” cotxe de Jaime a menjar-nos-els a Sant Roc de Canet, il·lusionats per poder finalitzar amb una bona “figa albardà” acabada de fer amb un glop de moscatell com a postres. I a més, tenint en compte que la copilot era la nostra madrina, “el arreglo” més magdale-nero impossible.

No seríem més de cinc cotxes i els seus corres-ponents ocupants els que ens concentràrem allí,


Discoteca TYROS, situada en la Casa de Banys al costat de la platja, per on ara està Las Olas

però com diuen els vells del lloc “tot fa festa”. I a més, malgrat tots els racionals auguris etílics, en la nostra tornada a casa no emulàrem al llavors famós “cascadeur” Alain Petit.

L’any 79, ja m’havien ascendit i formava part de la Junta Central de Festejos de la Magdalena. Ja corrien aires de democràcia, encara que es man-tenia la Corporació Municipal de l’anterior règim i la seua Junta de Festes. Aquell tipus d’aventu-ra d’antany començava a popularitzar-se i ja es comptaven per desenes els que s’acosta-ven la nit anterior de la Romeria a Sant Roc i es “muntaven” la festa fins a veure aparèixer als primers romers. Era llavors, quan a empen-tes i rodolons, iniciaven el seu particular “con-trasentit” intentant tornar a les seues cases per a descansar el cos o recuperar-se de la “mona”. I també aquell any amb l’anhelada llibertat, arri-bava la tardana reivindicació (tres anys després s’aprovaria l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana), reivindicació a voltes portada a ex-trems innecessaris, així doncs, en arribar la comi-tiva oficial d’aqueix any, vam poder veure com des de la balconada de l’ermita es cremava l’ensenya nacional. Eren temps de “sentits” o “contrasentits”.

Començava la dècada dels 80 i aquell any el lla-vors alcalde Antonio Tirado va nomenar com a reina a la guapíssima Maria José Peña, germana de l’incombustible Tomàs que “mos va embolicar” per a crear la primera gran colla, la Colla del Rei Barbut. Miren, benvolguts lectors, si era preciosa la reina, i encara ho és, que ni tan sols el pre-sumptament encabotament absurd de la Junta de Festes liderada per Pepe Vicent perquè fera l’eixi-

da de la Romeria des de l’Ajuntament amb brusa negra i pantalons grisos, van aconseguir apagar el seu natural somriure ni la seua singular bellesa.

Aquell any 1980 i els següents cinc anys la cosa va anar a més, fins a ajuntar, a la nit, a cente-nars de joves a l’entorn de Sant Roc, amb tots els problemes que açò suposava, acampades insegures, focs incontrolats, restes orgàniques de tot tipus i condició, dipositats en qualsevol pele-grí lloc, destrosses en la vegetació cítrica de les finques envaïdes, en tancats, reguers... en fi, un autèntic batibull que va ser sufocat per propieta-ris (qui no recorda l’abominable olor de l’abona-ment en arribar eixos anys a l’obligada parada de l’ermita!) i per les autoritats locals que van haver d’anar creant diferents ardits, per a sense donar motiu al fet que es confonguera amb un atac a la llibertat, limitar la presència de gent en aquelles nits “sanroqueres”, que tant van donar a parlar i que tantes anècdotes van generar. Poden imagi-nar-se un immens embós de vehicles que a les cinc de la matinada bloquejara l’accés rodat des de l’encreuament del riu Sec fins a la Nacional 340? O el desesper dels amics, per no poder por-tar a un afectat en coma etílic fins a un hospital o a una ambulància? Però tot no eren desgràcies, que festa n’hi havia i a dolls, i la gent jove encan-


María José Peña Martí, Reina de les Festes en 1980

tada amb la seua singular tabola, encara que fóra un tremend contrasentit amb el programat oficial-ment per a les nostres Festes Fundacionals.

Crida poderosament l’atenció veure com la prem-sa local en un alard de prudència, bé siga per a no donar protagonisme a la suposada mala notícia evitant tacar les festes o bé siga com a resultes de l’estil periodístic de l’anterior règim, no relata totes aquestes circumstàncies de la nit pre-Romeria, excepte en tímids comentaris com el que veiem en un article del Periódic Mediterráneo, sobre la Romeria del 12 de març de 1985 i en el qual diu textualment:“…Tras la llegada de la reina de las Fiestas al ermitorio de Sant Roc, en cuyos alrededores la madrugada anterior se habían vuelto a producir algunos actos vandálicos que creíamos ya olvi-dados...”

En fi, amics, castellonencs i festers, després de totes aquestes reflexions, sols cal pensar que a

voltes les coses no són tan simples com semblen, hi ha major contrasentit en la forma d’entendre les pautes d’actuació de la societat actual que el d’anar en contra de la voluntat popular? No era voluntat del poble jove “muntar-se la festa” la nit anterior al dia gran en Sant Roc? O no és un con-trasentit fer la Romeria a l’inrevés o organitzar la festa en altres llocs dels prèviament establits?

Sí, jo també tinc els meus dubtes, però del que no els tinc, és que el poble de Castelló és gent de bé, que solament vol celebrar les seues fes-tes fundacionals, mantenint les seues tradicions i gaudint-les en pau i harmonia… açò sí, com més divertides, millor.


LA MAGDALENA PUJA I BAIXA PEL CALENDARI

José Juan Sidro Tirado

118

“- Pare, si l’any 2014 el dia del meu natalici va ‘caure’ dins la setmana de festes de la Magdale-na, això vol dir que aquest any i tots els que el se-guiran també hauré d’aconvidar els meus amics en acabar el Pregó?- No, fill meu, no, que el dia del teu natalici fora el dilluns de Magdalena, això no vol dir que tots els anys el dia 24 de març hagen de ser dilluns i menys encara que siguen el dia del Pregó Infan-til. Això Joan, va ser una casualitat.

- Doncs pare, jo no ho entenc; un any el meu na-talici ‘cau’ en festes, un altre any dius que no, i tal vegada, d’ací uns quants anys més, torne a ‘caure’ altra vegada però no sent necessària-ment dilluns. Tot un embolic, pare.”


Aquesta, tal qual, va ser una escena vis-cuda a un espai públic de la Vila allà per les darreries del mes d’octubre passat,

una conversa mantinguda entre un pare i un fill enraonant de les seues coses, asseguts al ban-quet d’un racó emblemàtic de la ciutat i gaudint del bon temps que la tardor castellonenca els ofe-ria…

Una conversa que no tan sols va ser reflexiva pels dos protagonistes, també, si més no, per mi que indirectament vaig ser testimoni de la mateixa. I és que, caram és veritat, mentre el dia gran de les festes de les poblacions veïnes, Sant Josep a València o Sant Joan a Alacant, com a més pro-peres, conegudes i germanes, són sempre en dates fixes al calendari anual, el 19 de març i el 24 de juny, el nostre dia gran, el dia de la Rome-ria de les Canyes, al voltant del qual gira tota la setmana festera, té una particularitat que com-porta associada certa dificultat a l’hora d’entendre el nostre cicle festiu, sobretot per la gent menuda, i com no, també per tots aquells forasters que vo-len visitar-nos: el no presentar data fixa, “el pujar i baixar pel calendari” .

Pot semblar un contrasentit que el dia principal de la festa no siga un dia fixe, fet que facilitaria molt les coses, turísticament parlant, però realment té un gran sentit, una forta raó, desconeguda encara per molts de nosaltres i que cal conèixer i difon-dre, per així valorar com pertoca també aquesta particularitat que ens fa, als veïns de Castelló, di-ferents com a poble també en la nostra festa.

Sou vosaltres que açò llegiu del grup dels què coneixeu la raó? De ser així ajudeu-nos a divul-gar-la, és del tot necessari; No la coneixeu? No coneixeu el perquè la Magdalena puja i baixa pel calendari? Doncs no passa res, ara és el moment de fer-ne cinc cèntims. Anem per feina…

Les nostres festes de la Magdalena, des dels temps immemorials, tenen associada a la seua motivació religiosa originària, el record del fet fun-dacional de la ciutat a l’Edat Mitjana. És a dir, la base fonamental de la festa està en la simultaneï-


Un funcionari municipal escriu el Programa de Festes a la porta de l’Ajuntament

tat en un sol acte, per una banda d’una processó penitencial a l’ermita de la santa el tercer dissab-te, -després diumenge-, de quaresma, piadosa tradició documentada des del 1375, suplicant la protecció del cel contra la sequera, la fam i la pes-ta, que van tindre especial incidència a les nostres contrades la primera meitat del segle XIV, i per l’altra, la commemoració del trasllat de la pobla-ció, l’any 1252, a La Plana des d’aquell Castell Vell on està ubicada la l’estimada ermita.

No són les de la Magdalena per tant, com les de molts altres indrets, unes festes patronals. Santa Maria Magdalena no és patrona de Castelló, és una santa penitent i com a penitència s’acudix a la seua ermita, essent des de sempre pels cristians el temps màxim de penitència el temps de Qua-resma. Per tant, la Quaresma que, no oblidem, és una data directament relacionada amb la Pasqua, serà la que marcarà any rere any el dia de la ce-lebració de la Romeria i, per afegit, de tota la set-mana de festes.

Advent, Nadal, Quaresma, Ascensió, Corpus, són les grans festes de l’any litúrgic cristià. El ca-lendari cristià, hereu del calendari hebreu o jueu, és un calendari lunisolar, mixt, la lluna és la gran protagonista, i té els dos punts àlgids de celebra-ció en la Pasqua, que es bassa en el càlcul de la pasqua jueva, i en l’Advent, comptat per les set-manes que precedeixen a la data, aquesta sí fixa, de Nadal.

Conta la història, que la nit en la que el poble jueu va sortir d’Egipte, era una nit de lluna plena, fet que els va permetre prescindir de les llanternes i així no ser descoberts pels soldats del faraó.

Per recordar este esdeveniment, els jueus cele-bren cada any la Pasqua Jueva, coincidint sempre amb una nit de lluna plena. Per tant, es podria assegurar que el primer Dijous Sant de la història, quan Jesús va celebrar la Pasqua Jueva amb els seus deixebles, era una nit de lluna plena, motiu pel qual l’església fixa el Dijous Sant en la lluna plena que es presenta entre els mesos de març i abril i, el dia de la Pasqua Cristiana, el dia de la Resurrecció, el principal, el diumen-ge següent; d’eixa manera no hi ha coincidència amb la Pasqua jueva evitant-se així paral·lelismes i confusions entre les dues religions.

Eixe dia i eixa data constituïx el centre de l’Any li-túrgic, cosa que fa que la resta de dates i celebra-

cions giren al voltant seu i també pugen i baixen, com és el cas de l’inici de la Quaresma, 40 dies abans de la Resurrecció, el Dimecres de Cendra, o la nostra romeria de la Magdalena, el tercer dels cinc diumenges d’aquest període quaresmal.

Explicat tot açò, encara pot quedar-nos un dub-te: lluna plena, hi ha una cada mes, per què no es celebra la Pasqua Cristiana sempre diumenge després de la lluna plena de març?

Mirant les llunes de març i d’abril, segons les regles aprovades en el Concili de Nicea de l’any 325, el diumenge de Pasqua de Resurrecció ha de celebrar-se sempre el diumenge següent al pleniluni, a la primera lluna plena posterior al 20 de març, equinocci de primavera, canvi estacio-nal, data d’inici de la nova estació, temps de la floració, de la renovació, de la llum i del renàixer, simbologia de l’home nou, redimit pel Crist res-suscitat. Així, el diumenge de Pasqua de Resur-recció oscil·larà sempre entre el 22 de març, com a més baix, i el 25 d’abril, com a més alt.Hi ha una fórmula matemàtica coneguda com a fórmula de Gauss que ens permet calcular aques-ta data pels diferents anys, fins l’any 2100. No resulta senzill calcular-la amb molta anticipació, però us la deixe a continuació com a curiositat i faig els càlculs com a exemple per aquest any 2015:

Us oferim també un quadre amb el càlcul ja fet de la lluna plena pels propers anys. En la prime-ra columna consignem l’any, en la segona la data


Siga : • “a” la resta de la divisió de l’any proposat entre 19 (2015/19= 106 i resta 1)• “b” la resta de la divisió de l’any proposat entre 4 (2015/4= 503 i resta 3) • “c” la resta de la divisió de l’any proposat entre 7 (2015/7= 287 i resta 6)• “d” la resta de la divisió (19a+24)/30 (19*1+24)/30 = 43/30= 1 i resta 13)• ”e” la resta de la divisió (2b +4c +6d+5/7 (2*3+4*6+6*13+5)/7= 113/7= 16 i resta 1)La data de la Pasqua serà:• 22+d+e en març (22+13+1= 36) no pot ser en març perquè hi surt un nombre major que els dies que té el mes.• d+e-9 en abril. (13+1-9=5) DIUMENGE DE PAS-QUA EN 2015… serà el 5 ABRIL.

calculada del Dimecres de Cendra, la tercera la del Diumenge de Rams i la quarta i darrera, la que correspon al Diumenge de Pasqua de Resurrecció, també anomenat de Pasqua Florida:

Per acabar i després de fets aquests càlculs, coneixent les dades de la Pasqua descobrim quan “caurà” el tercer diumenge de quaresma i per tant, el dia de la Romeria i les dates de tota la setmana festera.

Com déiem al títol inicial “La Magdalena puja i baixa pel calendari”, una veritat amb un gran fonament. Així és, aquest ball de dates, com hem vist, no és fruit de cap casualitat, ni de l’atzar; aquest “pujar i baixar” no es fa a la lleugera, no és cap contrasentit, no contradiu el sentit comú, doncs les arrels són de fonda tradició religiosa popular i cristiana; és el record primitiu d’una penitència en un temps de reflexió i recolliment, en un temps de quaresma i no en cap altre…

I és a la vegada record de la transformació de terres i de l’esforç de tot un poble agraït als seus orígens; és temps de festa, popular, participativa, oberta a les portes de la primavera en un temps meteorolò-gicament canviant, temps d’adéu a la foscor de l’hivern i de benvinguda a la claredat i al despertar de la vida, de dies de fred i de vent al costat d’altres de bonança i calor amb els que hem de conviure, és la nostra setmana gran.

Així som a Castelló i així hem de continuar sent i, faig vots, perquè tots vosaltres que açò llegiu i fins ací heu arribat, pugueu com jo, seguir vivint moltes més pasqües, quaresmes, romeries de la Magdalena i setmanes festeres “pujant i baixant pel calendari”, des d’aquesta del 2015 que ja tot just toca a la porta, per molts i molts i molts anys.


Any Cendra Rams Pasqua2015 18.II 29.III 5.IV2016 10.II 20.III 27.IV2017 1.III 9.IV 16.IV2018 14.II 25.III 1.IV2019 6.III 14.IV 21.IV2020 26.II 5.IV 12.IV

Any Romeria Setmana festera2015 8.III Del 7 al 15 de març2016 28.III Del 27 de febrer al 6 de març2017 19.III Del 18 al 26 de març2018 4.III Del 3 a l’11 de març2019 24.III Del 23 al 31de març2020 15.III Del 14 al 22 de març

«L’ALCALDE BENJAMÍN FABREGAT ERA FESTER»



Benjamín Fabregat Martí va ser l’alcalde de Castelló que va impulsar el renaixe-ment de les festes de la Magdalena, des

de mitjan de novembre del 1944, amb la creació d’una gestora que seria embrió de la flamant Jun-ta Central de Festejos de la Magdalena. Castellonenc d’adopció, va veure la llum del món a Albocàsser, a l’Alt Maestrat, en la dar-rera dècada del segle xix, al si d’una família acomodada, amb profundes ar-rels religioses i amb les idees polítiques de la dreta rural. Va cursar el batxille-rat a Castelló, i va estudiar després la carrera de Farmàcia a la Universitat de Barcelona. Després de tornar a la seua terra d’origen, va obrir la seua primera farmàcia a Vistabella, població on es va casar i va gaudir del naixement del primer fill.

De Vistabella va passar a Atzeneta, poble de la dona, on va ocupar un se-gon despatx de farmàcia. La fatalitat va començar a afectar la vida del senyor Fabregat. Una tisi galopant va acabar amb la vida de l’esposa, i poc de temps després va perdre també el fill. Els re-cords personals l’angoixaven i va can-viar de residència, per a anar a Cas-telló, on va exercir com a farmacèutic en un establiment al carrer Saragossa, i encara va realitzar un nou trasllat, a la plaça Tetuan, enfront de Correus, co-merç que encara existeix. A Castelló es va casar de nou amb una senyora de la família Cardona, i a la capital de la Pla-na van nàixer els seus fills Ramon i An-tonio. Després del segon part, va morir l’esposa, i don Benjamín va restar en viduetat voluntària fins a la fi de la seua vida. No van acabar ací les desgràcies, perquè en esclatar la guerra civil va ser perseguit i empresonat per les seues idees dretanes i per la profunda religi-ositat.

Jo recorde don Benjamín com un home molt seriós, poc parlador, cortés i edu-cat, vestit sempre amb vestit fosc, que moltes vegades era negre, fins i tot l’abric i el barret ho eren. Era una persona que reia poc, si es que reia alguna vegada. Podríem definir-lo com «un home que portave manto», que va combatre la solitud amb el treball generós. Va

ser un bon regidor, un bon alcalde, un bon pre-sident del col·legi de farmacèutics, de la cambra provincial agrària, un gran pare i un gran avi per als seus nombrosos néts, i, sobretot, un cavaller en el sentit més ampli. Va morir a Castelló a finals de l’any 1974, uns quants mesos abans que Ma-nuel Segarra Ribés, considerats els dos com les

pedres angulars de les festes de la Magdalena. Va ser el mateix Fabregat qui va manifestar que, en la dècada dels quaranta, es va pretendre de crear unes festes que agermanaren els castellonencs,


i que feren possible l’oblit del passat, de manera que foren acceptades per vencedors i vençuts de la guerra civil.

Encara que resulte difícil de concretar cronològi-cament, cal dir dos premisses. La primera, molt clara, és que l’ocurrència de crear unes festes per a Castelló no va ser idea d’un sol home, ni tampoc només de don Benjamín Fabregat. És impensable que pel seu caràcter seriós, mar-cat per la tristesa de la seua vida, i no sent nascut a Castelló, que es dedicara al món de

la festa. La segona és molt fosca, i fa referèn-cia a la finalitat de la iniciativa, perquè existia la temptació de fomentar les anomenades «fiestas de la liberación», que no podien potenciar-se com a celebracions de la ciutat, pel seu caràcter par-tidista a favor del bàndol vencedor en la contesa del 1936-1939. Les festes del tercer diumenge de Quaresma, pel seu caràcter cívic de commemorar l’acte fundacional de la ciutat, podien acollir a tots, vencedors i vençuts.

Per a mi eixe és el moment de la veritable entrada de don Benjamín Fabregat Martí a l’escenari del món de la festa, en un ambient escalfat per actes i fets inpirats en les nostres més estimades tradici-ons. El 15 de novembre del 1944, don Benjamín va convocar un grup nombrós de castellonencs per a una reunió a l’ajuntament, on estaven inclosos dirigents d’entitats i associacions. Personalment, crec que va ser el primer encert de don Benjamín, que va fugir de potenciar les festes des del mateix ajuntament, utilitzant només els regidors.

El segon encert de don Benjamín va ser confiar com a president de la junta de festes en un home anomenat José Miazza Bueso, pacient dialoga-dor i hàbil mitjancer entre les diverses opinions. El tercer gran encert del senyor Fabregat va ser l’elecció dels personatges convocats. En eixe con-junt d’homes no es va considerar la ideologia de cadascú. No importava el passat anterior al 1936, sinó el present d’aquell 1944. Així es van fondre voluntats amb l’objectiu comú de crear o rellançar les festes. Un quart encert va ser deixar treballar la gent, sense interferències. Encara que com a alcalde podia revisar les idees, Fabregat va donar llibertat d’iniciativa als membres de la nova ges-tora de festes, per deixar aflorar propostes i més propostes.


L’alcalde Benjamín Fabregat vora la reina de les festes de la Magdalena del 1948, Carmen Jordan, a Ràdio Castelló

Després els seus projectes es van fer realitat. Els actes festius ocupaven una setmana sencera. Caste-lló tenia unes festes, en la nostra opinió, modestíssimes; però als ulls de don Benjamín Fabregat Martí i als d’aquells pioners, extraordinàries. L’objectiu estava aconseguit.


LA GAIATAD’ ÀFRICA



La campanya d’Ifni-Sahara de 1957-58, va ser l’última guerra colonial espanyola. L’Administració de l’època va decidir que

un batalló del Regiment Tetuán número 14 de guarnició en Castelló, se n’anara a Sidi Ifni a fer treballs a la rereguarda.

L’expedició va eixir de l’estació de Castelló el dia 20 de juny de 1958 cap a València on havia d’em-barcar en el barco Monte Amboto que va partir a les cinc de la vesprada i que la traslladaria a les Canàries on es convertiria en la Unidad en la Defensa del Territorio de Ifni (África Occi-dental Española). L’expedició la formaven més

de huit-cents homes, desembarcant el dia 24 se-güent en Sidi Ifni.

Lentament el temps anava passant i quan va ar-ribar el mes d’agost els castellonencs van decidir celebrar les festes que tenien el costum de fer al seu poble, per la qual cosa van preparar uns ga-llardets i unes banderetes de paper per penjar-los en el quarter i els dies 16 i 17 van encendre dos fogueres con acostumaven a fer en les festes de Sant Roc i el Gos.

Passats els nadals de l’any 1958, els castello-nencs seguien enyorant el seu poble i quan

s’apropaven les festes de la Magdalena de-cidiren fer una gaiata. Però una gaiata com cal necessita de tots els elements, és a dir, amb nom (lema), comissió, madrina, etc.

El nom va ser “Contrast” i de la comissió en van formar part :President: Fernando Magdalena BarberáSecretari : J. Vicente Forés EscrigTresorer : Fernando Mas AlcácerVocals: Antonio Gálvez Marín, Félix García Cañas, Vicente Martínez Traver, Francisco Lliberato Ca-llado i Vicente Monroy Vicent.

Però la major dificultat era trobar madrina, no oblidem que estaven en un quarter, i un d’aquells joves va encertar a trobar-ne una, que era la filla del cap de cabila dels Nantens, que s’anome-nava Hamida Besain Hatanoa. Va ser molt difícil convèncer al pare que va acceptar a canvi d’una cabra i una sàrria de figues. Quan van rebre la fo-tografia de la jove no van poder aclarir res ja que portava la cara tapada com totes les mores i no podien veure-li més que els ulls, per la qual cosa no va quallar l’elecció.

No voldria deixar passar l’opinió d’un dels que

van veure la gaiata plantada que deia: Destacan-do sobre su ladera y de las chabolas circun-dantes, se levanta como un grito de alegría y paleta multicolor, nuestra simbólica gayata, que vista desde el pie de Busgadir se proyecta sobre inquieto mar, desde donde parece sur-gir con inimitable arrogancia nuestro escudo de Castellón coronado por el típico remate del campanario.

Aquest fet va arribar a conèixer-se a Castelló i una vegada acabades les festes de la Magdalena l’Ajuntament de Castelló el 18 de març de 1959 va prendre el següent acord: Ante el rasgo de patri-otismo que han llevado a cabo tan beneméri-tos muchachos, hijos de Castellón y soldados de España, se acuerda felicitar a todos muy efusivamente, agradeciéndoles con toda cor-dialidad su rasgo de sentido afecto para con la Ciudad que les vio nacer y conceder a esta Gayata, levantada en el Continente africano y en tierra española dentro del mismo, un pre-mio extraordinario, equivalente en cuantía al primero que fue concedido durante las pasa-das Fiestas de la Magdalena, a la Gayata que obtuvo tan merecido galardón y que consistirá en la suma de tres mil pesetas, que será librada


El banderí del batalló del Regiment Tetuán número 14 de guarnició en Castelló, que se’n va anar a Sidi Ifni

al Capitán, don Manuel Salvador Gaspar, hijo de nuestra querida Ciudad y que forma parte también del Castellón expedicionario, envián-doles a todos los que integran esta simpática Unidad el saludo del todo cordial y efusivo de la ciudad de Castellón de la Plana representa-da por su Excelentísimo Ayuntamiento.

Quan van rebre la comunicació de l’Ajuntament en el Destacament de Sidi Ifni el cronista del Batalló en una carta enviada a la revista La Plana i publi-cada el 4 d’abril de 1959, deia: Por último, noti-

cia magnífica ha sido que la Junta Central de fiestas y el Ayuntamiento de Castellón, apre-ciando el esfuerzo de la Comisión de nuestra Gayata y como premio a su trabajo de dar a conocer nuestras tradiciones en tierras tan le-janas, nos ha mandado una felicitación muy halagüeña acompañada de unas pesetejas para que los componentes de la Comisión y artistas que trabajaron celebren su fiestecita. Hemos quedado agradecidos y asombrados. Nada menos que tres mil pesetas para estos vuestros humildes amigos. Desde luego la co-mida de hermandad que se puede organizar con ellas será fastuosa y por todo lo alto.

La missió dels soldats del Tetuán XIV va finalitzar el 19 de juny de 1959 amb l’eixida d’Ifni, arribant a Algeciras el 21 següent i a Castelló el 23 de juny a la una i mitja de la nit amb el soroll normal produït per l’alegria de la joventut que arribava i de tots els familiars i amics que els esperaven ací.

Aquesta és la Història de la nostra gaiata africana.



«ELS SECTORS GAIATERS SÓN UN INVENT DEL FRANQUISME»

Enric Nomdedéu Biosca

Hi ha un públic consens en situar la reno-vació de les festes de la Magdalena, o la seua refundació, en l’any 1945. Bàsica-

ment perquè fou en eixe any que es va dissenyar el model que amb poques variacions encara hui perdura.

Al 1945 neix el Pregó i la seua cavalcada; i també la gaiata monumental, en número de 12, que poc després representaria els 12 sectors en que es dividiria la ciutat.

I si això passà el 1945, i en eixe any, Castelló esta-va sotmés al primer franquisme, i tot just desper-

tava dels anys convulsos de la Segona República, i dels terribles de la Guerra, és fàcil comprendre que amb certa alegria argumental, es diga que les Festes de la Magdalena tal com les coneixem són un invent del franquisme. En este poble nos-tre som molt d’allò d’ “en ser negre botifarra”.

Este mite de l’origen franquista de les festes, ha fet que bona part de l’esquerra, i el que més greu em sap a mi, també del valencianisme, haja depreciat les festes, i les haja bandejat tant com ha pogut, ignorant-les, obviant-les, menystenint-les.

“És que va ser Franco -diuen alguns- que va ma-nar que totes les províncies tingueren una festa anual d’alçada i importància. I a Castelló es van copiar les de València i au”. Alguns hem sentit explicacions similars, en boca de gent amb cert nivell de representació social. Trist tot plegat.

Segur que va ser així? Realment té sentit o això de que les festes com les coneixem són franquis-tes és un contrasentit?

La Romeria i la celebració de la baixada a La Pla-na, com acte festiu, apareix ja a la Crònica de Llo-renç de Clavell, al voltant del 1730; en parla tam-bé Francisco Diago als seus Anales del Reyno de Valencia, o el Pare Josep Vela, o P. Rocafort… així que el fet original poc té a vore amb la dictadura del segle XX.

Però clar, el que s’atribueix al franquisme no és la festa en si, que té orígens històrics més que sòlids, sinó el seu format actual.

I segurament la forma més senzilla de documen-tar o desmentir l’origen franquista, és analitzar i

documentar, com eren i com es vivien en els anys anteriors, les dècades anteriors.

Don José Sánchez Adell, que fou cronista de la nostra ciutat explica abastament que malgrat l’ex-tensa documentació que explica els fets històrics

que motiven la romeria, hi havia una interpretació ingènua per part de la gent.

L’any 1887, amb Llistar, es pot dir que comença a produir-se una certa crítica historiogràfica, però va ser ja més nítidament en el primer terç del segle XX, que es van començar a posar en solfa totes les “lectures populars” que de la història se n’ha-vien fet.

Així, Ramón Huguet, a la Revista de Castelló (1913) planteja ja formalment algunes preguntes, en un article que alçaria polèmica. Participen José Castelló i Tàrrega, director d’El Heraldo que vol traslladar les festes majors a l’estiu. Salvador Gui-not que també reclama més investigació històrica sobre els nostres orígens com ciutat. O Joaquin Peris, José Soriano, Enrique Perales, Manuel Pe-


ris i d’altres erudits. La major part d’ells reclamant més estudis arqueològics i documentats, i d’altra banda un major suport a les celebracions popu-lars, que segons afirmaven, estaven morint. En paraules de Salvador Guinot pel “escepticismo enervante y funesto”.

La polèmica més o menys intermitent, durà anys. Quan el 1919 es fundà la Societat Castellonenca de Cultura, de seguida va participar de la qües-tió, amb algunes de les seues millors plomes com Juan Bautista Carbó (un altre Cronista de la ciu-tat) o Vicente Gimeno Michavila.

La preocupació pel model de festes continuà en paral·lel al pas d’uns anys, plens de canvis polí-tics, i d’enorme transcendència. Com ni els meus coneixements ni l’espai disponible em permeten ser gaire exhaustiu, em permetran fer un salt fins a l’any 1936.

Al diari Heraldo de Castellón, el 13 d’abril d’aquell any “Dos castelloneros” van signar l’article “Las fiestas de la Magdalena. La obra de todos” que proposava la celebració d’unes festes “dignes i que siguen la màxima atracció per al visitant forà, amb la potenciació del que es considera com el seu nucli propi i original: les gaiates”. Defensaven els signants que de feia ja alguns anys l’opinió pú-

blica reclamava una celebració d’una Magdalena que fos la festa major anual, i pregonera de la Pri-mavera.

Un dels autors, era Enric Soler i Godes, valenci-anista convençut i militant, que se’n feia creus de la lentitud en impulsar les festes, atribuint-ho al que ell considerava un tret distintiu dels castello-nencs, la desídia. L’article concretava la proposta. Tres dies com a mínim havien de durar les fes-tes. Vespra de la Romeria amb una cavalcada al-legòrica, on desfilaren gegants i nanos, savoians i cavallets, elements tots ells de la festa de Corpus. Diumenge, dilluns i dimarts es celebraria la “festa de les gaiates”, per la qual seria indispensable la realització de 80 a 100 gaiates completament no-ves cada any.

Cada carrer hauria de presentar una gaiata, com cada carrer de València presenta una falla. No s’amagaven els autors de que havien agafat la ca-pital del país com exemple. Això sí, gent de trellat, ja avançaven la possibilitat de federar carrers si eren massa menuts.

Definien tres models de gaiates, amb tres secci-ons diferenciades. Les que desfilarien sobre ca-mions o carros, les portades per diversos homes i les portades per un de sol. I no circumscrivien


Assemblea de mestres de «Levante», celebrada a Castelló el 1932, dies després de la signatura de les Normes. Entre altres hi apareixen Gaetà Huguet, Enric Soler i Godes o Carles Salvador

la iniciativa de fer gaiates al veïnat, també con-vidaven a les societats privades, com ara el Cír-culo Mercantil, el Casino Antic, Centre Republi-cà, Cambra Agrícola, Círculo de Cazadores o el sindicat de Sant Isidre (aquell sant madrileny de darrera fornada que havia deixat sense feina als nostres Santets de la Pedra). Fins i tot apuntaven que cada gaiata pogués estar acompanyada per una banda de música. I un apunt que amb ulls de hui té certa gràcia… que el recorregut de la des-filada canviés cada any, “perquè l’espectacle no fóra gaudit sempre pels mateixos carrers”.

Aquell article va ser determinant. Al següent nú-mero de l’Heraldo de Castellón, el seu fundador, director i propietari, José Castelló i Tàrrega, repli-cà amb un article propi: “Las fiestas de la Mag-dalena”, qualificant de “felicísima orientación” la proposta abans esmentada. El mimetisme amb les falles de València, de la ploma de José Cas-telló arribava fins a les fogueres d’Alacant. Mante-nia el director que una competència amb elles, un cert sentit de la rivalitat aportaria major interés a les nostres festes.

Afirmava que la festa de la Magdalena constitu-ïa “la reproducción de un hecho histórico”, per la commemoració, amb rigorosa propietat, d’una efemèrides, és a dir del trasllat del nucli antic al

tossal del Castell Vell, fins al pla. I que calia una festa més digna que substituís la retreta militar que, en lloc de la processó de tornada de la ro-meria, es realitzava en aquells anys de la segona república.

Castelló i Tàrrega va defensar que esta com-memoració no podia dependre només de la col-laboració voluntària del poble, i que era obligació de l’Ajuntament participar-hi ben activament. Per exemple, restaurant el Castell Vell (en això estem 80 anys després!)

Al cap d’un mes, l’11 de maig, contestaven amb un nou article els “dos castelloneros”. Es felicitaven de la resposta de Castelló i Tàrrega i considera-ven que la Magdalena estava en estat de letargia per culpa de tots. Arribaven a dir que la proposta de renovació era un “deure de ciutadania per a fer ressorgir la tradició, a més de suposar una font d’ingressos per a la ciutat de Castelló”. I passant a la concreció de la proposta originària, demanen a la comissió municipal de festes que organitze les comissions gaiateres en huit o deu carrers, convençuts que l’any següent es multiplicaran per si soles.

Resulta curiós vore que els autors feien paral-lelismes amb la recuperació de les sardanes a


Catalunya, amb la fama de la fira d’abril i la Set-mana Santa sevillanes, amb l’èxit econòmic de les falles de València i l’evolució de les fogueres d’Alacant. “Y vamos nosotros a quedarnos atrás? ¿Será Castellón la mancha negra del País Valen-ciano?”

“Lo tenemos todo y no tenemos que copiar nada a nadie, solamente mejorar lo que ya está creado, les gaiates.”

Pocs mesos després, l’alçament militar del Ge-neral Franco, i la subsegüent guerra civil, envià a l’oblit totes aquelles il·lusions, propostes, idees, per fer de la Magdalena la festa major castello-nenca.

Però una cosa és que no se’n parlés als diaris

o a les tavernes, altra, que les idees d’aquells joves no hagués fructificat. I la prova n’és el que passà aquell any 1945 al que m’he referit abans.

La cavalcada del Pregó, va ser disse-nyada i estructurada segons el model del boticari Manuel Segarra Ribés, i el primer Pregó (en castellà) va ser escrit per Carlos González Espresati. Les dotze gaiates representaven per primer cop cada sector de la ciutat. El 1946 i per votació popular, el Rotllo i Canya del mestre Josep García esde-vingué himne de les noves festes. El 1947 el Pregó de Bernat Artola, el que encara hui anuncia les festes, subs-tituí l’anterior que mai no va quallar. Lluís Sales i Boli va fixar el vestit de castellonera i fou un dels destacats participants en l’organització i creació de les noves festes.

Manuel Martí, castellonenc i professor d’Història a la Universitat de València explica a “Història local, cultura, po-lítica i identitat col·lectiva: quaranta postulats” com després de la guerra civil “la tradició liberal va ser esbor-rada per complet, en benefici d’una recreació historicista i confessional molt del gust de la Castellonenca (ben instal·lada, per cert, en el nou rè-gim): això, i no una altra cosa, era la Magdalena (amb el significatiu afegit provincialista del Pregó i el no menys

significat de la fira taurina)”. I no seré jo qui discu-tisca al professor.

Per a altres dos historiadors castellonencs, Maria Folch i Ferran Archilés (La memòria del franquis-me a Castelló), “la Magdalena naix de la necessi-tat que tenia el franquisme de crear mecanismes de legitimitat ideològica entre la societat castello-nenca. Tant en la Magdalena franquista com en la Magdalena democràtica, la manipulació i instru-mentalització de la festa per part del poder polític està a l’ordre del dia.”

Però hi ha un epíleg. Manuel Martí, en el mateix text citat més amunt, afirma: “el resultat, parado-xal, és que una festa historicista ha contribuït a l’essencialització de la identitat local, mentre que la secularització l’ha convertida en pura celebra-


“Castellonera” de Lluís Sales Boli

ció de l’existència de la ciutat”. I això jo encara ho discutiré menys.

Jo diria a tall de conclusió, que el poder polític, i notablement en el cas de les dictadures, té una evident tendència a intentar usar les festes en be-nefici propi. La democràcia, però sobretot la dicta-dura, té necessitat de construir un relat homogeni que pose al servei dels seus interessos, qualsevol manifestació popular. I les festes en són proba-blement la mostra més evident. És obvi doncs, que va ser en el franquisme, que les festes de la Magdalena van fer el disseny bàsic sobre el que les actuals encara s’assenten. Però sembla evi-dent també que no va ser pròpiament el franquis-me qui les inventà, sinó qui instrumentà el treball previ de joves castellonencs. Enric Soler i Godes era un d’aquells “Dos Castelloneros” que sig-naren l’article del 13 d’abril de 1936. La hipò-tesi més plausible diu que l’altre era Emili Cal-duch Font, erudit que havia publicat articles i fins i tot algun opuscle sobre les festes. Tots dos d’indiscutible adscripció valencianista. A Soler i Godes pertany aquella esborronadora definició de la Magdalena, com a “turó de la pàtria”.

I després Segarra Ribés, Bernat Artola, Lluís Sa-

les Boli, i abans Salvador Guinot i clar, la Cas-tellonenca de Cultura, amb Sánchez Gozalbo o Carles Salvador. Noms que apareixen en esta his-tòria, de forma reiterada.

Segur que les festes van ser d’origen franquista? Molt em sembla que no seria just dir-ho així. Esta-ven exemptes de la voluntat del règim, òbviament que tampoc.

Maria Folch, la historiadora a qui m’he referit, i que viu fora des de fa alguns anys, escrivia en fa uns pocs al seu blog El meu país d’Itàlia (ara Un altre país), anunciant un viatge curt al seu i nostre Castelló per gaudir de les festes:

“Les festes de la Magdalena es van convertir en festes majors en els primers anys del franquis-me quan, per substituir les que ho eren abans i que commemoraven la resistència anticarlina de la ciutat, es van crear unes noves festes majors al voltant de la tradicional romeria a l’ermita de la Magdalena i al castell vell. Així, alguns dels membres del primer Ajuntament franquista, molts d’ells erudits valencianistes, membres de la So-cietat Castellonenca de Cultura i signants de les Normes de Castelló, van bastir aquestes festes al voltant de la fundació de la ciutat pel Rei Jaume


Portades de la revista El fallero que relacionen la festa amb els sím-bols valencians


I. Cal dir que van tindre un èxit notable, en la cre-ació de les festes i del nou castellonerisme i en la destrucció del mite i de la memòria del Castelló liberal, anticarlí i anticlerical.

A mi m’encanten, la ciutat es transforma, amb l’olor de pólvora (i de vi) i el coets i les bandes de

música i les dolçaines (i els tabals) i els carrers i les places plenes de gent a tota hora…”

Doncs això. A mi també m’encanten. Festes nas-cudes amb voluntat de retre homenatge a un pas-sat indissociable de la condició de valencians, festes d’orgull i de fidelitat.

Molta expectació hi havia a Castelló per veure passar la cavalcada del Pregó en

l’edició del 1948. I una de les raons era que dels espectadors en destacava un, el doctor Pedro Radío, ambaixa-dor de la República Argentina davant l’Estat espanyol, que, juntament amb l’esposa i filla, havia estat convidat a les festes pel president de la comissió de la gaiata 7, Luís Ros de Ursinos i Polo de Bernabé. L’elevada nissa-ga del personatge va determinar que l’alcalde de Castelló el considerara «hoste oficial de la ciutat», de manera que va ocupar un lloc de privilegi en-tre les primeres autoritats provincials i locals.

El dia del Pregó va començar amb mals presagis, perquè negres núvols cobrien el cel castellonenc i amena-çaven amb pluja, que va anar caient de manera intermitent sobre la ciutat, i va deixar alguns clars per a celebrar uns certs actes. Però al final del matí va empitjorar la situació, de tal manera que la comissió del Pregó es va reunir, en sessió urgent i extraordinària, per a prendre alguna decisió.

No hi va haver més remei que sus-pendre la desfilada i ajornar-la per


«EL PREGÓ SEMPRE HA DESFILAT DISSABTE»


Joves alcorines portadores de ceràmiques, al Pregó del 1948

Representants de les partides del terme de Castelló, a la secció ano-menada “Castell Vell” del Pregó del 1948

al dilluns al matí. I eixe acord, que sobre el paper pareixia fàcil en aquell matí plujós, va portar de cap molts castellonencs. Així, des de diversos llocs organitzatius, es va començar a contactar amb autoritats locals dels pobles de la província compromesos amb la ca-valcada, per poder comp-tar amb els representants el dilluns de la Magdale-na al matí, festiu a Caste-lló, però no en uns altres llocs. Van intervindre en aquestes sèries de precs des del governador civil fins als delegats provincials de Treball i de sindicats, pas-sant per l’alcalde i el presi-dent de la Diputació. Els soldats del regiment Tetuán 14 van perdre els permissos del cap de set-mana, els batedors del Lusitània i del batalló d’ar-tilleria hagueren de pernoc-tar un dia més a Castelló, deixant les cavalleries a les quadres castellonenques del Maño, poc confortables per a tan selectes animals. Els mossos i les mosses dels pobles perdien jornals, els llauradors que llogaven les cavalleries i les arrosse-res del Baix Ebre, que feien el mateix amb els bous, posaven condicions, així com la casa Insa de València....

El trastorn era enorme, pero la voluntat que el Pregó isquera sens dubte era encara més gran, i vencent totes aquestes dificultats i unes altres que van anar apareixent van aconseguir traure al carrer la cavalcada, amb un gran ordre i dignitat. Aquesta nova versió del Pregó, en la seua quarta compareixença ciutadana, no va presentar mol-tes novetats, respecte a les versions anteriors. Podem considerar-lo com una manifestació histo-ricofolklòrica i etnològica de transició i consolida-ció, que no va poder mostrar tota la seua grande-

sa, projectada sobre el paper, per les causes que coneixem.

L’estructura estava formada per quatre grups: I, Batedors; II, Històric, que rebia el nom de «Crò-nica» com a homenatge al Llibre dels feits, que recorda els fets epicohistòrics del rei En Jaume I, escrit en prosa i en la nostra llengua vernacla; III, grup titulat «Comarques», i IV, «Castell Vell».

Breument cal destacar, com a pinzellades de la cavalcada, la presència de diversos cavallers que portaven els escuts d’armes de les poblacions de Morella, la Pobla de Benifassà, Albocàsser, Sant Mateu, Llucena, Peníscola, Vinaròs, Borriana,




Onda, Viver, Xèrica i Segorbe, pintats per Fèlix Peris, i la carrossa on anava el rei, dictant les se-ues gestes a l’escrivà. Vora el Conqueridor ana-ven els qui representaven Pere Cornell, Ximén Pérez d’Arenós, Ximén d’Urrea, Blasco d’Alagó i Hug de Folcalquer.

De la secció «Comarques» potser la presència de la rècua de l’Alcora va ser el més significatiu, jun-tament amb el grup bellíssim de xiques portado-res de pisa alcorina. En aquest grup van desfilar les danses de les Coves de Vinromà, la rondalla de l’Alcora, el conjunt mixt de cant i ball de Vina-ròs, amb l’estampa de la recollida de la garrofa amb les camaraes, rondalla i grup de ball de Mon-tanejos i la dansa del pastor de Traiguera. Com cal que siguem fidels a la història, hem de dir que, excepte la rondalla de l’Alcora, la resta de mostres de cultura popular era fruit de l’obra recuperadora de la Secció Femenina de Falange Española y de

las Jons pels pobles de la provín-cia de Castelló.

Una de les poques novetats de la cavalcada va ser la presència del pregoner o síndic muntat en un animós corser, Brillante, que pertanyia a la quadra de Pas-qual Viciano, Pasqualet de Xaxa. El seu fill major, també Pasqual, com el pare, duia les regnes del cavall. Sobre la muntura, Manuel de Zayas, per segon any conse-cutiu, va cantar els versos del Pregó de Bernat Artola.

Una anècdota d’aquell Pregó va ser que el periodista i escriptor Gonzalo Puerto havia enviat una crònica prèvia sobre l’acte al diari Las Provincias, de València, per publicar-se en diumenge, amb la fatalitat que es va suspendre la cavalcada, que finalment va des-filar dilluns...

Tribuna d’autoritats per al Pregó, a la Porta del Sol, amb l’ambaixador argentí Pedro Radío


«ELS GOVERNADORS ANDINO, TORRES I FERNÁNDEZ FOREN FESTERS».

Manuel Carceller Safont

La designació de la primera reina de les festes de la Magdalena, la del 1945, va ser un acte purament polític. Només con-

siderant que l’estament militar exercia el poder de l’estat podem entendre per què Carmen Abriat Puig, filla del general Miguel Abriat, capità general de la regió militar de València, va ser reina de la Magdalena. A l’any següent la temporal monarca seria Guadalupe Andino Ruiz, filla del governador civil de Castelló, José Andino Núñez. El nomena-ment de Lupita era degut a la genuflexió davant l’altra columna del règim de la dictadura: els re-presentants polítics. La senyoreta Andino havia viscut les primeres festes com a dama de la ciu-tat, al costat de Carmencita Abriat. A la tercera vegada es va encertar, i per fi, el 1947 va arribar el torn a una reina nascuda a Castelló. La bella Marisa Dols Cosín va començar el seu període fester absent de l’acte de la seua mateixa procla-mació com a reina. La mort d’una familiar i un rí-gid i hipòcrita protocol la van obligar a no acudir a la cerimònia.

A partir del 1947 fins als anys seixanta, el llistat de reines va recaure sempre en joves nascudes a la capital de La Plana. Amb la nova dècada es va entrar en l’anomenat desarrollismo i els can-vis socials contrastaven amb l’encarcarament del món polític. El 1961 Carlos Torres Cruz va ser

nomenat governador civil i cap provincial del Movimiento, i un any després la seu filla, Con-xita Torres Puya, nascuda a Granada, era reina de la Magdalena. Els representants de la festa oficial tornaven, per tant, a fer compliments al poder.

Després de l’encertadíssima decisió de nomenar Assumpció Adsuara Segarra, néta de Manuel Se-garra Ribés, creador del Pregó, com a primera reina infantil, per a la Magdalena del 1969, els vells cri-teris van tornar. Aquell aire d’involució, d’enyo-rança pels pitjors costums del poder, típic del tardofranquisme, explica els nomenaments de les següents reines infantils. Primer va ser la xiqueta Zoa Maria de Altagracia Pérez-Sala-mero, el 1970 -filla de Nicolás Pérez-Salamero, president de la Diputació- i després Susana


sobre el poder i la Magdalena

La reina Conxita Torres i l’alcalde Eduardo Codina padrins en el bateig del xiquet nascut el dia de la romeria. Bateig celebrat el darrer diumenge de festes, l’1 d’abril del 1962

Reina infantil Susana Fernández (1971)


Fernández, el 1971, filla de governador civil.

En l’acte d’imposició de bandes a les reines del 1971 es va inaugurar l’antiestètic recinte de la nova Pèrgola del parc Ribalta. Les figures centrals d’aquells dies foren la reina Maria Melchor Nos, filla del governador militar de Castelló, i Susana Fernández Martorell, reina infantil. En la imatge veiem el periodista Eduardo Mas del Río entre-vistant la jove Susana per a Ràdio Popular. Atents apareixen dos membres de la Junta Central de Festes, Miguel Silvestre i Vicent Torrent, el Valet, a més de la senyora Martorell, esposa del governa-dor civil, i la dona de l’alcalde castellonenc Fran-cisco Grangel.

Per uns motius extrafesters, el poble de Castelló va assistir, aquella primavera del 1971, a una sor-prenent moguda política, que va culminar amb la destitució del governador civil. El fet va ser que una altra filla de José Fernández Ramírez que es-tudiava a l’Institut Femení, ara anomenat Penya-golosa, va suspendre un examen. El pare i polític

va requerir la professora perquè es presentara al govern civil. Però l’ensenyant li va replicar que per tractar te-mes escolars disposava d’un horari de visita de pares, a l’institut. El governador, amb una clara mostra d’abús d’autoritat, va enviar una parella de la policia nacional al centre educatiu, per portar-la a l’edifici de la plaça de Maria Agustina. La notícia no va agradar a les altes esferes polítiques del rè-gim, i Fernández va ser destituït. Com que la seua filla havia estat nomenada reina infantil, es va de-cidir esperar a la fi de la Magdalena, per despos-seir-lo del càrrec de governador civil de Castelló.

En qualsevol cas, poc o no-res tenia de vincu-lat a les festes cap dels governadors civils i militars que van promoure les seues filles a la monarquia anual de la Magdalena. Els nomena-ments no tenien res a veure amb els interessos o mèrits de les xiques. Eren casos de pura adulació al poder. Aquelles actituds eren signe de distàn-cia del món de la festa oficial enfront del poble de Castelló.


«EL MOCADOR DE LA ROMERIA SEMPRE HA SIGUT VERD».


Mirant fotografies de la meua col·lecció referents a la Romeria de la Magda-lena, he vist que els mocadors que

els homes porten al coll són de color clar, men-tre que els de les dones ho són de tons obscurs. Mon pare, que en l’any 1941 va guanyar el primer premi de carros al peu de la Magdalena i també va guanyar el de colles l’any següent, em conta-va que els homes portaven mocador de seda blanc i les dones de qualsevol color. Per tant, el mocador de la Romeria no sempre ha sigut verd.Alguns cronistes han contat que en el VII Cen-

tenari de la Ciutat, en 1952, es va fer un primer intent de crear un mocador verd per a les festes. El que sí que es va crear aleshores, va ser la “cin-teta verda” que va col·locada en la canya, que l’Ajuntament reparteix a la plaça Major el dia de la Romeria.

En realitat, el mocador verd fou una idea del regi-dor en Manuel Godoy Soler-Espiauba, que havent pres possessió el 5 de febrer de 1967, ho va ser fins al 13 de maig de 1973, en què va morir sent membre de l’Ajuntament. Al poc de temps d’en-trar al Consistori, l’Alcalde en Francisco Grangel

Mascarós el va nomenar President de la Junta de Festes de la Magdalena.

El President va constituir la seua comissió i el Sr. Godoy els va explicar la seua idea de crear un mocador que poguera representar en altres llocs el nostre poble així com és el roig a Pam-plona, blau a la Rioja, de quadrets en Aragó, etc. i va proposar que per a Castelló fóra un mocador de color verd, que és el color de la nostra ciutat.

Aleshores, va ser acceptada la proposta i es va nomenar una comissió perquè s’encarregara del disseny, de la contractació en les cases tèxtils, etc. i es va constituir amb el Sr. Godoy i en Manu-el Salvador Gaspar, magdalenero que uns anys abans era capità del Regiment desplaçat a Sidi Ifni, on es va construir la gaiata africana, en la

qual ell va tenir tant a veure, i n’Isidoro Del Moral Porcar.

Aquesta comissió li va encarregar al fuster Sr. Causanilles els dibuixos, el qual va dissenyar un


Els homes portaven mocador de seda blanc i les dones de qualsevol color

escut de la ciutat, l’ermita de la Magdalena, cas-telloneros a peu, castelloneros en grupa i alguns més. La mateixa comissió va triar l’escut de la ciu-tat i l’ermita, col·locant-los en dos vèrtex oposats.En acabar tota aquesta tasca, s’havia d’anar a Barcelona per trobar l’empresa de teixits i cap en-llà van anar els senyors Salvador i Del Moral. Van recórrer diverses fàbriques demanant preus i qua-litats, algunes de les quals el Sr. Del Moral conei-xia per la seua professió. Després d’analitzar els preus i les qualitats van decidir que el mocador fóra de tela de ras i l’empresa elegida fou Ponsa Hermanos, a qui se li van encarregar sis de seda natural i tres-cents de ras.

Els mocadors de seda es van regalar a la Rei-na de les Festes i a altres personalitats i els de ras foren per la Corporació, la Junta de Festes, que en aquest any va ser molt nombrosa i al-guns altres compromisos municipals.

A poc a poc, el poble va començar a utilitzar-lo i des de l’any 1968 ha seguit augmentant l’ús i algunes empreses l’han donat com a regal publi-citari, altres es venien en tendes de roba, a través dels periòdics locals, etc. i en l’actualitat és un ele-ment insubstituïble a la Romeria de la Magdalena.

Aquest és el record que podem donar-los d’aquells homes que van treballar tant per les festes.



«LA REINA HA ASSIS-TIT SEMPRE A L’ACTE DE PROCLAMACIÓ»

Francesc Vicent, Quiquet de Castàlia ( 2004)†

Marisa Dols, amb les Dames de la Ciutat

En la nit del 27 de febrer del 1947 s’havia de ce-lebrar al Teatre Princi-

pal de Castelló la proclamació i imposició de bandes a la reina i dames de la ciutat. Maria Lui-sa Dols Cosín, la primera cas-tellonenca que era reina de les festes de la Magdalena, es va veure privada d’acudir a l’acte, per raons del greu estat d’una parenta pròxima. L’extrema gravetat de la senyora Antònia Moreno, esposa del farmacèu-tic Rafael Dols, cosí germà de la reina, va ser la causa d’una tan singular absència. Tal com explica l’historiador de la festa magdalenera En-rique Segarra, la Junta Central va considerar que la suspensió de l’event no era possible, per la complexitat del muntatge de l’escenari i de la decoració del coliseu.

Per tant Benjamín Fabregat Martí, alcalde de l’època, va imposar per delegació la banda de

la reina a la que rebia el títol de «dama de Abolengo», Maria Peris Sánchez de la Orden, represen-tant de la titular, Marisa Dols. La senyoreta Peris va rebre la banda blanca de dama de la ciutat, prò-pia de la seua funció, i també la verda de reina. Els severs costums de l’època van imposar, per única vegada en la història, aquesta sin-gular delegació d’una reina en una de les dames de la ciutat, precisa-ment el dia de la proclamació.

Com explica Enrique Segarra, en La meua particular història de les festes de la Magdalena (1997),

pel mateix motiu de la greu malaltia d’un famili-ar caldria haver suspés diverses imposicions de bandes a reines, anys després. No es va fer per-què els costums han anat canviant amb el temps. Conclou Segarra: «Aquells dols tan rígids, amb moltes dosis d’imatge, van passar a la història» (I: 38)


FER TEATRE COSTUMISTA AL PREGÓ

Manuel Carceller Safont

148

La força dels personatges populars del raval de Sant Fèlix creats pel teatre de Josep Barberà i Ceprià va arribar al punt

de merèixer desfilar damunt una carrossa pròpia, durant moltes edicions del Pregó de les festes de la Magdalena. Un escenari rodant de cartó pedra, creat per l’artista Rafael Guallart, representava qualsevol alqueria típica de les partides de Fa-drell o Patos.

Les escenes de la carrossa costumista tenien sempre un sentit de paròdia de fets de la vida de les classes llauradores de Castelló. Ja a la caval-cada de l’any 1951, Vicent Marco Nebot, cone-gut amb el sobrenom del Xato Castanyero, i

la singular Carme Borrull, membres del grup de teatre Castàlia, hi van representar la neteja del raïm moscatell en una vinya, amb tisores, abans de ficar-lo en cistells de senill per envi-ar-lo al mercat de Barcelona. El to còmic es pro-duïa per la intervenció del quisquillós cap de co-lla, que reposava sota un tendal de lona i criticava la faena dels peons agrícoles. Al Pregó també es van veure escenes pròpies dels costums de l’hor-ta castellonenca: la discussió de dos llauradors en una sénia pel repartiment de l’aigua, que s’en-dú la dona que està rentant la roba (any 1954), el treball del cànem (vora una barraca amb el rètol «Villa Sento i Senta») (1955), escena de l’horta (1956), el mercat, l’enfrontament entre les dones


Carme Borrull, Cuca Badal i actrius del grup Fadrell en la carrossa costumista, als anys vuitanta

d’un magatzem de taronja i l’encarregat (1967), la matança del porc (1968), la pesca de granotes (falses granotes penjades de canyes divertien la gent) o els llavadors (amb fingits llançaments d’ai-gua al públic).

A la fi del Pregó del 1949, després de les actuaci-ons dels grups folklòrics a la plaça Major, s’hi va estrenar la comèdia Del meu raval de Josep Bar-berà i Ceprià, per part de la companyia de Vicent Marco i Carme Borrull. L’èxit d’aquella obra ha perdurat en la memòria de la cultura castellonen-ca. Per això cal destacar el fenomen del canvi de significat que el poble va donar a aquella carros-sa costumista de què parlem. Aquelles minico-mèdies del Pregó van acabar associades pels espectadors amb les figures del matrimoni de Sento i Senta i amb els seus fills Sentet i Sen-teta. És a dir que la gent hi veia reflectides les criatures creades pel teatre de Barberà. Revi-vien en la veu, les taules i el gest del Xato, de la Borrull, de Jaume Sos, de Manolo Falcó, de Pa-quita Llorens i temps després d’Assumpta Badal, dels germans Albert i Pepín Marco o de Nieves Monforte, actors i actrius d’aquells moments de goig. Després d’anys de desídia, el 1978, quan

l’actor Joan Prades va ser coordinador del Pregó, es va assistir a un reviscolament de la teatral car-rossa, amb membres del mateix grup Castàlia. El singular escenari mòbil es va exhibir al Pregó fins a mitjan dels anys vuitanta.

La gentada, corpresa per l’encant d’aquestes es-cenes, imatges de retalls de la vida i el treball en l’horta de Castelló, esperava cada any, amb crei-xent interés, el pas de la carrossa del Castanyero i la seua colla. Es reia joiosament pel seu enginy i els premiava amb justificades sèries d’aplaudi-ments. Va ser tal la seua popularitat que el músic Josep Gargori, Joano el del rajolar, li va dedicar una de les seues cèlebres lletretes per a la jota de Castelló, que va cantar als anys setanta la Ronda-lla Típica Castellonenca Els Llauradors i que diu:

Quan ja s’acabe el Pregói veus que se’n riu la gent,ja ve el Xato Castanyerofent alguna de les d’ell.


Els actors Carme Borrull i Vicent Marco Nebot abans d’eixir el Pregó, als anys seixanta

LA INDUMENTÀRIA DE LA FESTA: TASCA DE RECONSTRUCCIÓ

Paquita Roca i Imma Puig


Ja fa alguns anys que, amb el nou costum dels castellonencs de traure al carrer les robes tradicionals en arribar les festes de

la Magdalena, un gran canvi s’ha produït en el considerat vestit tradicional de Castelló. Per més que el vestit oficial de la festa continua sent, com ho ha estat des que les festes van nàixer en la seua versió actual, l’any 1945, el de castellonero o de castellonera, unes altres peces antigues, o reproduccions d’antigues, han eixit al carrer. Ara formen part del vestit que el poble ha anomenat de llaurador o de llauradora.

És aquest un fet positiu, perquè peces que han

format part de la indumentària dels nostres avantpassats, i que no tenien possibilitat d’ei-xir al carrer per no formar part del vestit ofici-al, s’han afegit a la festa, omplint de varietat i colorit els carrers del nostre poble.

És cert que no sempre la fidelitat al model original ha estat respectada, i que conjunts poc afortunats per la seua escassa validesa històrica han sor-git també de la imaginació castellonera. Això ha donat al Castelló en festes un desafortunat aire carnavalesc.

Però creiem que l’existència dels museus etnolò-

La junta del sector de la gaiata 10 amb vestit de setí i Francesc Vicent, Quiquet, amb brusa, l’any 1970

gics, l’aportació de la gent preocupada pel folclore i pels costums i el bon sentit de la gent acabaran per depurar aquestes coses, i finalment la imatge tradicional de l’home i la dona dels temps passats sorgirà recomposta.

Malgrat la validesa d’aquest moviment, hi ha un aspecte que fins ara no ha estat abordat per nin-gú i és la reconstrucció del vestit oficial, del vestit de castellonero o castellonera. Quan al principi de la nova etapa de les festes el vestit es va com-pondre, els criteris històrics, estètics i pràctics van ser considerats amb igualtat. Com a conseqüèn-cia d’això, algunes inexactituds van passar a fer-se tradició i per tant es van considerar intocables. Entre aquestes, en el cas de la roba de la dona, la conformació actual del gipó, el disseny i la col-locació de la pinta, el material emprat per a les manteletes i l’eliminació de la roba interior tradici-onal són les més aparents.

Per això qualsevol intent de recuperar la riquesa original del vestit sense trencar, per suposat, amb la imatge clàssica de la castellonera és digna d’estímul i de lloança per tots aquells que estimen les nostres tradicions. No hem de posar entre-bancs a aquesta tasca, que vol aprofundir en les seues arrels per a després fer avançar les festes en una línia en què el poble té molt a dir, en tots els aspectes. Elena Beltran així com també Bàr-

bara Breva, a la Magdalena del 1985, van ser les primeres regines que es van vestir de llauradores per a la romeria de les Canyes. Van ser capda-vanteres en aquesta tasca de reconstrucció. De tot cor ens vam alegrar que aquesta opció no va ser un esforç solitari, sinó l’inici d’un conscient moviment de renovació, no sols del vestit de cas-tellonera, sinó de tot el que a les nostres festes necessita ser reconstruït.


La reina Elena Beltran i les dames de la ciutat vestides de llauradores en la romeria del 1985

GAIATES SENSE GAIATO


152

El 17 d’Octubre de 1973 el ministre d’Obres Públiques D. Gonzalo Fernández de la Mora va inaugurar l’electrificació ferro-

viària Tarragona-València, la qual cosa vol dir que en la Magdalena d’aquell any les obres en la via estaven fent-se i van tindre gran influència en les festes, ja que estaven muntant-se les catenàries que mantenen els cables que condueixen la co-rrent a les màquines del tren. Aquests cables es-taven situats a una altura de 4,50 metres, la qual cosa no permetia el pas d’elements superiors a aquesta mida.

Moltes de les gaiates, des de la construcció del magatzem de l’escorxador de l’avinguda de Be-nicàssim, es construeixen i es guarden allí, per la qual cosa l’any 1973 va ser necessari que la Junta de Festes avisara a les Comissions que els tècnics municipals havien posat de manifest el problema de l’altura, essent necessari que els gaiatos no arribaren als 4,50 metres i les que ja estaven construïdes devien desmuntar-lo per poder passar per baix del cable i portar-les al carrer de Sant Roc, per poder participar en la Processó de les Gaiates.


El mateix Ajuntament va tindre en compte que la gaiata de la ciutat, construïda per Buhigas, era molt més alta i hauria de veure quina solució li do-nava. Els mateixos tècnics van decidir que quin-ze dies abans de les festes la Gaiata de la Ciutat es portara a la “Perrera municipal” del carrer de Galícia i el dia de la Magdalena portar-la al carrer de Sant Roc des d’allí.

Les brigades municipals l’11 de març de 1973, que era diumenge i prou de matí, des de l’es-corxador la van portar per l’avinguda de Be-nicàssim, carretera nacional 340, fins al camí d’en Riera i per aquest camí, passant pel pont construït per damunt de la via del ferrocarril fins al camí Caminàs, per la qual cosa, per pri-mera i única vegada, la Gaiata de la Ciutat va retre visita a la Mare de Déu del Lledó i seguint per l’avinguda del Lledó li va fer homenatge a Pe-rot de Granyana, i va recórrer els carrers de la ciutat fins al de Galícia, des d’on es va traure el dia de la Magdalena per participar en el Desfile de les Gaiates.

Per una altra banda, el dia del Pregó de l’any en curs, la RENFE que estava muntant el servi-ci l’electrificació de la línea Valencia-Barcelona havia tingut a bé deixar mitja hora suspés el pas dels trens perquè pugueren passar les gaiates. A l’hora assenyalada pels tècnics municipals no acudiren els encarregats d’arrossegar les gaiates al carrer de Sant Roc i com no podien obrir les portes dels magatzems municipals, un membre de les brigades, amb una escala, va pujar i trencà els vidres de la part alta de la porta i deixant-se relliscar per una corda va baixar fins a terra, obrint des de dins la porta.

Aleshores desmuntaren els gaiatos que van ésser possible i uns altres no es van tocar. Els mateixos

membres de les brigades arrossegaren les gaia-tes i en arribar a les vies del ferrocarril com no podien passar les que no havien desmuntat els gaiatos, no hi va haver més remei que tren-car-los, per tant van aplegar al seu lloc del carrer de Sant Roc un poc fetes malbé.

En acabar-se el Pregó i anar a arreplegar-les els membres de les comissions de les gaiates, tin-gueren un bon disgust. Alguna es van poder arre-glar però altres hagueren de desfilar sense gaiato.


El Ministre d’Obres Públiques, Gonzalo Fernández de la Mora,el President del Consell d’Administració de RENFE, Francisco Lozano Vicente i l’Alcalde Francisco Grangel Mascarós

MAGDALENA, 70 ANYS DE FESTA

Raúl Pascual Cherta

156

Els antropòlegs asseguren que l’oci i en concret l’oci planificat, és una de les característiques que diferència a la societat humana de les estructu-res de convivència de la resta dels animals. En eixe apartat, trobem la celebració de les festes, fet present en totes les civilitzacions de totes les èpoques de la història.

Com fet social que és, la festa es veu influï-da pels aspectes culturals, econòmics, polítics i administratius de cada època i

la seua evolució és inevitablement paral·lela a la

de la pròpia societat.

Antecedents. Les festes de la Magdalena no són una excepció i han viscut una atzarosa història des que en 1375 es va redactar el document més antic dels que han arribat fins a nosaltres relaci-onats amb la festa (Processó al Castell Vell, se-gons el document a què ens referim). Inicialment, la festa té un caràcter penitencial (per això es va instaurar en plena Quaresma i l’almoina als òr-fens i pobres formava part de les activitats). Fins a 1453 no es tenen notícies sobre la construcció de


l’ermita en honor a Santa Maria Magdalena -san-ta que tenia la seua pròpia festa a finals de Juliol-.

En ple segle XVI un prestigiós cronista com Vici-ana no anomena les festes, per la qual cosa se suposa que no passaven de ser un esdeveniment religiós prou modest. No obstant, en el segle XVII trobem la Romeria plenament integrada en el ca-lendari festiu anual.

Ja en el segle XVIII es realitza la primera identifi-cació d’esta festa penitencial amb el fet fundacio-nal de Castelló. Va ser el notari Llorens de Clavell el primer a relacionar l’originàriament celebració penitencial com una forma de recordar la funda-ció de la ciutat i de pas anomena per primera ve-gada les gaiates. En 1793 es decidix que la festa passe del tercer dissabte de Quaresma al tercer diumenge de Quaresma.

El segle XIX va ser fonamental a l’hora d’assentar la doble motivació religiosa i històrica com a mo-tor de les nostres festes, ja que en 1852 el propi Ajuntament de Castelló va decidir donar-li especi-al rellevància a la jornada festiva per a celebrar el VI Centenari del trasllat de Castelló al seu actual emplaçament. També les gaiates van anar evo-lucionant i guanyant grandària, una evolució que culminaria a principis del segle XX amb la cons-trucció de les primeres gaiates monumentals, les anomenades gaiates corporatives.

I així arribem al Castelló de la postguerra, quan una sèrie de personalitats van assumir el repte de fer servir les festes com un instrument de cohe-

sió social després del llarg i sagnant episodi de la Guerra del 36. Es va aprofitar una tradició pre-existent per a reformular-la i crear unes noves festes majors, les de la Magdalena, que van ar-rancar el seu renovat camí en 1945 fa, per tant, setanta anys.

El perquè i el com de la refundació. Cal situ-ar-se en el Castelló -i l’Espanya- de just després de la Guerra Civil. Les noves autoritats necessita-ven recompondre moral i socialment un país divi-dit per la tragèdia i les festes eren un instrument adequat, per la qual cosa es considerava neces-sari recuperar l’antiga esplendor de les celebraci-ons. En el moment que el camp de batalla es va allunyar de Castelló, la Magdalena va tornar a ce-lebrar-se (1939) encara que servia d’aparador als nous protagonistes de la vida pública. Eixe any la Romeria va eixir de Sant Agustí (Santa Maria havia sigut desmantellada) i la Tornà no va passar per Lledó. La desfilada nocturna va tindre com a protagonistes a components de la Falange. I va haver-hi també una correguda de bous. Més o menys així es va seguir fins a 1944, amb protago-nisme d’esquadres de Falange, del General Aran-da, de les bandes militars...

Però en 1941 i des d’un altre dels instruments del Règim -els cartells radiofònics de la Direcció Pro-vincial de Propaganda emesos per Ràdio Caste-lló- va començar a gestar-se el definitiu inici de la nova fórmula de les festes, gràcies a la implica-ció de destacats prohoms de la cultura local, com Manuel Segarra, Ángel Sánchez Gozalbo i Carlos G. Espresati, entre altres. Allí va sonar per prime-ra vegada la marxa de La Filla del Rei Barbut, de Matilde Salvador, i es divulgava la llegenda de la


sang del moro. En 1942 es va estrenar La Filla del Rei Barbut i, en definitiva, es va gestar el desig de rescatar a les Festes de la Magdalena del que es considerava decadència, de manera que el 23 de novembre de 1944 es constituïx la primera Junta Central de Festejos de la Magdalena que es va encarregar de donar forma a la nova fórmula de les festes: nou dies partint des del tercer dissabte de Quaresma.

1945-50. Dos grans novetats esperaven els caste-llonencs en la Magdalena de 1945: la Cavalcada del Pregó i les Gaiates. El primer va ser ideat per Manuel Segarra Ribés i des de la seua primera edició podem reconéixer l’estructura organitzativa que encara hui perdura, amb mínimes variacions. El Pregó que es llegia, per cert, era obra de Car-los G. Espresati i es va llegir durant dos anys. El

diumenge a la nit van desfilar per primera vegada les 12 gaiates monumentals que representaven als barris de la ciutat. El cartell de festes d’eixe any, no obstant, arreplega la imatge tradicional d’un gaiato il·luminat del que s’han lligat les cintes de les Xiquetes del meneo una de les quals -en realitat un xiquet- porta alçat un rotllo.

L’any següent, en el context d’un concurs de pas-dobles, es va triar el que serà l’himne de les fes-tes, el Rotllo i Canya, obra de José García inspirat en temes populars. Un altre gran nom de la cul-tura local, Ángel Sánchez Gozalbo, va participar en l’adaptació de la lletra. També en 1946 es va establir la visita de la reina als sectors gaiaters.


En 1947 continuarien naixent actes que encara hui veiem en el programa. Així, se celebra la primera edició de l’Ofrena a la Mare de Déu del Lledó i es programa el primer final de festes amb castell de focs i traca final que recorre els principals carrers i finalitza en el Campanar. El programa de festes incloïa per primera vegada un festival folklòric, as-pecte sempre present en la nostra setmana gran i es va produir la primera variació de calat: es va estrenar el text del Pregó de Bernat Artola, com-pendi encertat i fins i tot actual del sentir i fer mag-dalener.

L’any 1949 serà el de l’estrena de dos dels actes més tradicionals: el Pregó Infantil -concebut com a vehicle pedagògic de les festes i com a via de par-ticipació exclusiva per als xiquets- i el Magdalena Vítol que se celebra en la Plaça Major, inicialment entorn a la Gaiata de la Ciutat, i amb participació de tots els sectors gaiaters.

Durant estos anys se van anar programant com-peticions esportives de disciplines diverses, al-gunes de les quals van aconseguir moments de gran esplendor, com la hípica, les regates de vela lleugera, el tenis, i fins a un campionat de Motoci-clisme puntuable per al campionat d’Espanya, ja desaparegut a fi de la seguretat després d’haver aconseguit altes cotes de popularitat quan se ce-lebrava en Rafalafena o en el Passeig Marítim.

En 1950 naix la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, una de les institucions fonamentals en la festa. Alguns autors asseguren que d’esta


manera pot donar-se per tancat el procés de re-fundació de les Festes de la Magdalena. A partir d’ací, tot serà qüestió d’evolucionar i renovar.

1951-1960. Va ser una dècada d’alts i baixos, però amb algunes aportacions dignes de mencio-nar-se, com és la irrupció de la pirotècnia com un dels grans atractius de la setmana, ja que en 1951 es va celebrar la primera Nit del Foc i es progra-men les primeres actuacions de Teatre Valencià.

1952 és un any molt assenyalat, ja que se celebra el VII centenari de la Fundació de Castelló i com mereix l’ocasió va haver-hi grans novetats. Es va instaurar la cinta verda en les canyes i es va rea-litzar el I Homenatge al Rei Jaume I, en este cas com un acte oficial que va comptar amb la partici-pació del ministre d’Educació de l’època, l’alcalde de Castelló i representants de les terres que van conformar la Corona d’Aragó.

El més destacable de 1953 va ser l’inici de la pre-sència de les Cases Regionals de València a Bar-celona i Madrid, sent la primera la que va obrir la tradició que encara hui es manté, encara que sense aquell entranyable Tren Magdalener.

En anys successius la cultura va tindre el seu pro-tagonisme, amb la instauració de la Taula de Po-esia i les representacions d’òpera i sarsuela en el


Principal. En 1956 en plenes festes es va realitzar una exposició sobre el Diccionari Català-Valencià-Balear i en 1957 assistim al primer homenatge a Jaume I realitzat sota l’organització dels Cavallers de la Conquesta.

A destacar d’esta dècada l’espai que la cultura pròpia va obtindre en les festes, a pesar del règim polític imperant i que en les novetats introduïdes s’endevina un desig de fer de la Magdalena una sèrie d’actes participatius i desenvolupats, princi-palment, en el carrer.

1961-70. Els anys del desarrollismo també es van deixar notar en la Magdalena. Per a començar, va començar a emprar-se l’expressió “Festes de la Llum”, present en el cartell de festes des de 1962. Conseqüentment, en 1965 es va realitzar la Pri-mera Exposició de la Llum en el Parc Ribalta i en 1966 es va estrenar la gaiata de la ciutat disse-nyada per l’enginyer català Carles Buigas, gaiata que es va fer servir fins a 1983. La llum també es va vincular a un dels espais festius més recordats, l’Hostal de la Llum ingredient de les festes des de

1962, dirigit per Salvador Bellés, qui va fer el pos-sible perquè passaren pel seu escenari, en con-certs de pagament, les més rutilants estreles de la més tard coneguda com a Dècada Prodigiosa.

Conten les cròniques que en 1963 la Cavalcada del Pregó va ser molt especial, molt cuidada en la seua concepció i perfectament explicat el seu contingut gràcies a un programa de mà elaborat per l’insigne poeta Miquel Peris, organitzador de l’esdeveniment.

Des de l’any 1967, les Festes de la Magdalena es van considerar festes d’Interés Turístic Nacional.

Especialment significatiu va ser l’any 1969, 25 Aniversari de la nova etapa de les festes. Es va


introduir el mocador verd, Els Cavallers van cele-brar la seua primera Vetlla d’Armes, inicialment en Rafalafena i la Junta Central de Festejos va intro-duir tres novetats en el programa que van arribar per a quedar-se: el Cós Multicolor (amb alguna que una altra peripècia), la mascletà i el castell diari i el popularíssim Mesón del Vino. De nou les tres novetats busquen la participació popular, el viure la festa en el carrer. No obstant, l’any 1970 va ser el de la crisi: dos sectors (4 i 6) no van po-der acudir a la seua cita anual.

1971-1978. Van ser els últims anys del règim fran-quista i de les estructures que el van sobreviu-re. De totes maneres, les autoritats locals, sense afavorir-la expressament, mai s’havien oposat a la popularització de la Festa i a l’esperit participa-tiu, ambició que tenien els partidaris de renovar la Magdalena en aquells primers anys 70.

Alguns fets importants van tindre lloc durant aquells anys, com va ser la inauguració de La Pèr-gola, alternativa a l’Hostal de la Llum, en 1971, la recordada actuació del cascadeur Alain Petit, i la inclusió en el programa d’actes en els anomenats Grups Perifèrics. En 1976 assistim a la Fundació de Moros d’Alqueria i en 1977 al naixement de la Colla del Rei Barbut. Aires nous amb ànims d’inte-gració i desenvolupament.

No obstant, esta etapa es tanca amb el I Congrés Magdalener. Aprofitant l’obertura que va suposar la transició, l’Ateneu de Castelló va organitzar este fòrum de reflexió sobre les festes i sobre el futur de les mateixes. Com a conclusions més destaca-des, el cuidar l’aspecte més tradicional de la festa, que no ha de ser oblidat, i per això cuidar amb mim la Romeria; esta serà el Tercer Diumenge de Quaresma i això ha de ser inamovible; posar al dia la desfilada nocturna, recuperar la tradició de les Xiquetes del meneo i fomentar les gaiates in-dividuals; els símbols de les festes seran el rotllo i la canya; les gaiates monumentals hauran de ser patrocinades per institucions; fomentar la partici-pació veïnal, estendre les festes als barris perifè-rics i potenciar l’òrgan de gestió de les festes amb representació dels sectors. Fruit d’este congrés va ser la reestructuració de la Junta Central de Fes-tejos de la Magdalena en 1979.

1979-1988. Amb la Transició en ple apogeu va arri-bar la democratització dels Ajuntaments i la Junta


Central de Festejos de la Magdalena, encara que continuava sent un òrgan del propi Ajuntament, va viure aires d’obertura, que es van traduir en ani-mats concerts en la Plaça Major, un dels quals, el d’Els Llauradors, s’ha convertit en tradició. Eixos mateixos aires d’obertura política van tindre com a conseqüència l’eclosió d’un nou col·lectiu: les colles, cridades a tindre un protagonisme creixent en la vida festiva. De la mateixa manera, atenent al desenvolupament urbanístic de la ciutat, es va decidir crear nous sectors i en 1982 es va passar dels 12 sectors inicials als 19 actuals, incorpo-rant-se progressivament els nous col·lectius.

A pesar de la voluntat oberturista de les autori-tats locals, el trage de la Junta Central de Festejos (amb estatuts datats en 1946) es quedava xicotet i es produïen certes disfuncions. Moros d’Alque-ria va considerar oportú convocar en 1986 un nou Congrés Magdalener per a reflexionar novament sobre el futur de les festes de Castelló. Les se-ues principals conclusions van ser que la gaiata té

la consideració de principal símbol de les festes, havent de fomentar-se tant la gaiata monumental com la individual; la vestimenta femenina pròpia de les festes serà la de Llauradora o la de cas-tellonera (hi havia proliferació de dones abillades amb la brusa negra); ha de fer-se un esforç per recuperar costums antics, l’òrgan festiu ha de ser més representatiu, dotar-se de nous estatuts i cal despertar l’interés de les colles per integrar-se en l’estructura festiva.

En 1988 es van viure unes festes atípiques, amb un nou regidor de Festes que va dotar a aquella edició d’un lema específic: “A tota canya”. Van apa-réixer els patrocinis publicitaris i es van concen-trar les festes en un recinte ubicat en l’Avinguda del Mar. No van ser poques les crítiques i intens el debat polític i social que es va obrir. Arran d’ai-xò, l’Ajuntament va obrir un procés participatiu que com a conseqüència porta la dissolució de la Junta Central de Festejos de la Magdalena i la creació de la Fundació Municipal de Festes, amb estatuts aprovats el 22 de juliol, festivitat litúrgica de Santa Maria Magdalena, penitent.

1989-2014. Han sigut vint-i-cinc les edicions de la Magdalena que s’han organitzat des d’òrgans de gestió triats pels representants dels diferents col-lectius, convocats per l’Alcalde, com a president de la Fundació, cada dos anys en Assemblea de Festes. Des del primer any es va deixar notar la voluntat de fomentar la participació, l’esperit de recuperació i defensa de les tradicions i el desig d’aconseguir una programació suggestiva i atrac-tiva.

Ja en 1989, fent gala de certa diplomàcia, la Jun-ta va decidir no acabar de colp amb l’anomenat


recinte firal que va marcar les festes de l’any an-terior, però el va desplaçar a l’Avinguda Chatelle-raux, en aquell moment zona molt ultraperifèrica i a penes urbanitzada, però es van gestionar els espais en zones més cèntriques, amb especta-cles en la Plaça Major, Santa Clara, i Avinguda del Mar; Mesón del Vino en la Plaça Borrull, i Fira Al-ternativa, una de les novetats, en el Parc Ribalta. Novetat va ser també el I Festival Internacional de Música de Festa, inicialment gestionat per Moros d’Alqueria. La potenciació de la pirotècnia va ser un altre objectiu i a això va respondre la colla A Mitges creant el premi Masclet d’Argent en 1990. Complix enguany, per tant, 25 edicions.

En el capítol de recuperació de les tradicions cal destacar la celebració de la Tornà de la Romeria, absent del programa de festes des de 1941. Pos-teriorment, tot el ritual propi de la Romeria i de la Tornà es va reflectir en una cuidada edició de la Consueta.


És per esta època quan es constituïxen la Fede-ració Gestora de Gaiates i la Federació Colles de Castelló. Per a formar part d’estos òrgans, tots els ens van haver de constituir-se en Associació Cul-tural, quedant la seua activitat prou reglada.

En el bienni 91-92 es va crear, per a romandre en el temps, encara que amb alguna polèmica, l’En-cesa de Gaiates, acte que siga quina siga la seua concepció, ha calat profundament entre els caste-llonencs, ja que sempre han sentit com a símbol propi la tradició de les gaiates. També en eixa eta-pa es va disparar el primer piromusical.

Per eixos anys es va rescatar de l’oblit el costum de L’Enfarolà del Campanar i un poc més avant l’animació dels carrers -un element sempre pre-sent, amb xarangues i amb l’edició especial de la Nit Màgica- es va potenciar definitivament amb la creació dels Tombacarrers, antecedent de la Des-filada d’animació creada en 2001. També el Mag-dalena Vítol va canviar la seua concepció i se van anar introduint elements propis d’un espectacle.

L’any 1995 va ser un tant especial, ja que es va commemorar la 50 edició de les festes amb ac-tes especialment cuidats més que nous, encara que va ser llavors quan es va decidir celebrar la Imposició de Bandes a les Reines de les Festes al Setembre i crear en la setmana anterior de les festes la Galania.

També els xiquets s’han vist beneficiats amb esta evolució dels actes, ja que en 1998 va veure la llum el Magdalena Circus, un èxit des del mateix moment de la seua arrancada.



Durant tots estos anys s’ha viscut una evolució dels espais festius paral·lela al desenvolupament urbà de la ciutat. Els actes tradicionals i de menor format romanen en el centre, mentres que els es-pectacles musicals i els pirotècnics han emigrat a la perifèria. Han deixat de programar-se concerts de pagament en La Pèrgola i s’intenta que cada any els solistes i conjunts de major renom arriben a Castelló, quelcom no sempre fàcil. Especial-ment recordats per la multitud d’assistents van ser els concerts de Dover (1998) i Luz Casal (2000). La proliferació de colles genera, igualment, micro-espais dedicats a la festa. O esdeveniments de major calat, com els programats per la colla del Rei Barbut en la Plaça de Les Aules o la colla Ba-calao.

Entre les novetats d’estos últims cursos festius cal destacar dos que no apareixen en el programa: la inauguració del Palau de la Festa, seu de la Junta de Festes i escenari de les presentacions de ga-iata i de les Galanies, i la declaració de la Magda-lena com a Festes d’Interés Turístic Internacional.

Conclusió. L’evolució de les festes a Castelló és paral·lela a l’evolució de la pròpia societat i d’unes festes mediatitzades pel règim polític imperant i dinamitzades amb encert per un conjunt de bri-llants conciutadans s’ha aconseguit el model que sempre s’ha perseguit: unes festes on l’especta-cle està en la participació, en les que el verdader protagonista és el ciutadà i en les que el carrer és l’escenari principal i imprescindible. I eixa ha sigut una constant al llarg del temps. S’han anat donant passos sempre cap eixa concepció de festa, en unes èpoques amb major decisió, en altres amb

pas menys ferm, però sempre amb eixe objectiu.

Una altra de les constants d’estos últims setanta anys ha sigut la fidelitat a la doble motivació de les festes: penitencials i fundacionals, un concep-te que per molt que hagen canviat les coses en tots els àmbits ha perdurat sempre fix en la ment dels responsables de les festes.

Assignatures pendents? Sí, sens dubte (fonts de finançament, evolució tecnològica, el debat sem-pre viu sobre els espais de les festes, concepció de la gaiata monumental...) però entre tots els castellonencs els anirem resolent. Amb la recent dissolució de la Fundació Municipal de Festes i la creació del Patronat de Festes s’inicia una nova etapa en què la participació de les persones i l’au-tonomia dels ens festius no han de veure’s perju-dicades.


Article que ha participat en el concurs de millor article inèdit,dins del concurs de Llibrets Magdalena 2015.

170

171

172

173

175

176

177

178

179

180

181

182

183

184

185

186

187

188

189

192

Documents

Llibret gaiata 8, Magdalena 2015