1

2

1

3

A vegades sembla que ja ho tenim… a vegades creiem que ja està arreglat… a vegades pensem que ja està tot fet… i de cop… arriba la crisi… no l’econòmica, no… la crisi d’idees, la crisi d’ideals, la crisi d’emocions, la crisi que ho fa tre-molar tot… i ens n’adonem que encara queda molta feina a fer. De tot això en deuen saber molt les dones escriptores, en concret... segur que en cada obra en què treballen s’hi troben força vegades… però és que també és el dia a dia de gairebé totes les dones, en general. Cada dia acabem la feina de fora de casa, i encara ens queda la domèstica, la familiar… estem convençudes que volem treballar, però veiem que acabem es-gotades; volem tenir família, però també un espai propi… volem ser lliures, però acabem lligades de peus i mans… ho volem tot, sí, és per això que cal seguir lluitant. Lluitar per a aconseguir el que volem, sigui quin sigui el nostre objectiu. Llui-tar per tenir clar quin és aquest objectiu. Lluitar per esdevenir una dona que es respecti ella mateixa. I que es faci respectar. Cada 8 de març, en la nostra diada, paga la pena, a més, recordar totes aque-lles idees, demandes, i accions, per les quals també és imprescindible continu-ar lluitant. La igualtat real en el treball, en la política, en la repartició de les tasques domèstiques, la lluita contra la violència, la lluita contra la injustí-cia... Seguim lluitant, doncs, a cada moment, seguim preguntant-nos el què vo-lem, seguim barallant-nos amb els nostres dubtes existencials, seguim –sobretot- fent-nos respectar, seguim avançant un xic més a cada hora que pas-sa, sense defallir, i potser sí, algun dia, haurem acabat la feina. Feliç diada a totes!

2

4

SESSIÓ DE

CINEFÒRUM

Teatre Nacional de Catalunya Viatge: amb bus Obra: “AGOST”

“Dia Internacional contra la violència

masclista”

Un dimecres de

cada mes i mig

Tots els dilluns a les vuit del vespre

Normalment, els dimecres a les 7 de la tarda al 1er pis de Can Roscada.

3

5

No pot pas ser!

Ja ha passat un any?

Si no fa res que estàvem davant d’un paper en blanc intentant recollir,

en un llibret, les activitats del grup de dones del 2010!

Doncs si, bagastranes, ja ha passat un any i estem al 8 de març de 2012

i ara toca presentar la memòria del 2011-2012. Per cert, i no voldríem po-

sar de mal humor a cap de vosaltres però, per molt que intentem millo-

rar el món, aportar el nostre granet de sorra, denunciar corrupteles, de-

nunciar el maltractament a les dones, i educar en la igualtat …….. el

món sembla no adonar-se’ n i seguim lamentant, dia rere dia, les

xacres més dramàtiques d’aquesta societat en crisi de tantes coses.

4

6

Com que el 8 de març coincidia amb el dimarts de carnaval, les Bagastranes vàrem decidir su-mar-nos a la festa i ens vam ca-muflar sota una perruca, eviden-ment lila, i un antifaç.

En Josep Pujol va ser l’autor del cartell, ja que dins els actes com-memoratius del Dia de la Dona, es va representar a Can Sagrera l’obra de teatre “GRANES”, de la qual ell n’és l’autor

En resposta a la convo-catoria que haviem fet del concurs de disfres-ses, algunes dones, les més enrotllades, varen-presentar-se al sopar molt ben disfressades

7

DIA DE LA DONA 2011

La Carme Solà, presidenta del Grup de Do-nes , va obrir l’acte donant la benvinguda a totes les assistents

I tot seguit la Cristina Ser-radell, va fer la lectura del Manifest 2011, en el que s'expressava la necessitat de seguir treballant contra les injustícies que hores d’ara encara afecten a les dones

Aquest any, vam fer un petit home-natge a l’escriptora Montserrat Roig, ja que es commemorava el 20è aniver-sari de la seva mort.

Un petit grup, vàrem llegir alguns dels tex-tos d’aquesta autora

8

DIA DE LA DONA 2011

Les pintures que es veuen al fons, co-rresponen a l’exposició de la pintora Gemma Negre.

9

DIA DE LA DONA 2011

10

DIA DE LA DONA 2011

PRESENTACIÓ DELs VÍDEOS: - Creences, tradicions i religió -Casc antic

En aquest vídeos, que podreu trobar a Internet: donapoblememoria.wordpress.com. les dones entrevistades, vàren ser l’Angelina Esteva, la Teresa Palmada, i l’Herminia Coll

Aquests vídeos, formen part de la continuació del projecte que vàrem iniciar l’any 2009. És un procés lent i laboriós, te-nint en compte les nostres possi-bilitats. Però com que som molt tossudes, seguirem endavant amb les en-trevistes!

11

DIA DE LA DONA 2011

les regidores Mercè Sais i Núria Casals presentant les dades estadístiques de l’Observatori del Treball

No és que estiguem llegint la carta del menú ….el sopar ja estaba molt ben triat!

El que llegim és la situació laboral de la dona al municipi de Vilobí d’Onyar

12

DIA DE LA DONA 2011

1- “GEISHA” Mercè Roura

2- “DONA EN LILA! Cristina Serradell

3- “PASSIÓ TURCA” M. Neus Vivas

4- “HIPPIE” Anna Mora

5 i 6- “DUPOND I DUPOND” Jèssica Vilert i Núria Casals

13

DIA DE LA DONA 2011

7 i 8 “CUINERES D’HONOR” Maite Atenza i Mercè Sais

9- “XARLESTON” Pepita Puig

1er PREMI: “XARLESTON”

2n PREMI: “GEISHA”

3er PREMI: “HIPPIE”

14

DIA DE LA DONA 2011

La secció de gimnàstica del Grup de dones del Bagastrà, fora de concurs, va re-presentar una coreografía al·lusiva a la cançó “Cantando bajo la lluvia” Amb una mica més d’assaig…………..els hi plourien els contractes!

15

DIA DE LA DONA 2011

La Nana, alumna de català a l’Escola “Osirere” Va fer un petit parlament explicant la seva vida a Georgia i va voler col·laborar a la festa interpretant unes can-çons del seu país, amb molt de sentiment.

I com a cloenda, la Nori, disposada sempre a col·laborar i que te una veu preciosa, va fer un petit recital que va ser molt aplaudit. Amb aquest recital, ens vam acomiadar finsl’any vinent.

14

16

El dissabte dia 12 de març, varem tenir l’honor de po-

der presentar l’obra de teatre “GRANES” escrita pel

nostre amic i veí Josep Pujol i Coll.

És una obra curta, estrenada dins el cicle Diàlegs a

quatre bandes, a la Sala La Planeta de Girona, el 28

de maig de 2010, dirigida per Cristina Cervià, amb els

actors Jordi Subirà i Meritxell Yanes.

Segons la defineix Dani Chicano, crític del Punt: “és

un drama d'urbanització i masia, situada a la vora

d'un aeroport, en què Pujol mostra un reliquiari d'anècdotes personals o d'amics

enllaçades en un sol argument.”

El cert és que la representació no va deixar indiferent el públic assistent. Tant per

l’argument com per la magnífica interpretació dels actors.

Una vegada acabada l’obra, es va iniciar un teatre fòrum, entre els actors, la di-

rectora, l’autor i els psicòlegs Esperança Figa i Miquel Barnera membres del de-

partament d’atenció a les dones, que molt amablement varen acceptar la nostra

invitació per a conduir aquest debat o col·loqui sobre el perquè, en la gran majo-

ria de casos, les dependències familiars recauen sobre la dona.

17

Les Bagastranes, amb en Josep Pujol al da-vant, continuem col·laborant amb la Biblio-teca i llegint al mateix ritme de sempre. Des del 8 de març de l'any passat hem llegit: “Pedra de tartera” de Maria Barbal, que ca-sualment s'estava representant al Teatre Municipal de Girona i vàrem aprofitar per anar-la a veure; va seguir “A gust amb la mort” de P. D. James, una novel·la policíaca del tipus de l'Agatha Christie, i després “L'òpera de Vigata” d'Andrea Camilleri; al mes d'octubre llegirem “Cera” de Miquel Pai-rolí, que va agradar moltíssim segurament perquè passa a Girona, al novembre “L'arqueòleg” de Martí Gironell, presentat pel mateix autor el qual ens va parlar molt del seu llibre i poguérem notar que s'explica millor que no pas escriu i al gener “Una lec-tora poc corrent” d'Alan Bennet, molt diver-tit perquè aquesta lectora és la Reina d'An-glaterra. Hem acabat de llegir “Cien años de soledad” de García Márquez, premi Nobel 1982, una obra molt fluida, plena de personatges, de mites i d'història i ara hem començat “Els jugadors de Whist “ de Vicens Pagès. Si algú hi està interessat, podeu anar a la biblioteca a demanar-lo i, el dia 18 d’abril a les 9 del vespre, ens trobarem al club i esperem comptar amb l’autor per comentar-lo.

16

18

CLUB DE LECTURA

El dia 21 de setembre del 2011, vàrem arribar al Club de lectura nº 50. Ho vam celebrar amb unes exquisitesses cuinades pels membres del Club i no hi va faltar un bon pastís d’aniverssari !

17

19

CLUB DE LECTURA

25 de Gener del 2012 Enguany la Biblioteca ens va proposar fer alguna cosa més a part del club de lectura. Es tractava de fer un tast de vins acompanyat amb lectures seleccio-nades i que tinguessin més o menys una relació amb el vi. Tot això va anar a càrrec de l’escriptor Miquel Martin, que va fer la presentació ressaltant el plaer de gaudir d’un bon llibre i d’una bona copa de vi; el sommelier Xavier Morera va introduir-nos al món del vi ( els vins eren d’Empordàlia ); i l’actriu Olga Cercós va llegir-nos poemes de Baudelaire

( France ), de Pablo Neruda ( Xile ), d’Omar Khayyam ( Iran ), de Joan Vinyoli ( Barcelona i Santa Coloma de Farners ), de Guerau de Liost ( Olot ), de Francesc Parcerisas ( Begues ), de Jorge Luis Borges ( Buenos Aires ) i de Josep Ma-ria de Segarra ( Barcelona ). També va llegir-nos dos fragments en prosa, un de l’Imma Mon-só (Lleida ) i un altre de la mallorquina Neus Canyelles. El resultat no podia ser millor, mentre ens arri-baven les paraules com una música, assaboríem el vi… Per acabar, què millor que recordar Baudelaire: “ Per no ser esclaus martiritzats del temps, em-briaguem-nos incessantment! De vi, de poesia, o de virtut, com més us plagui.

20

Ja que el mes d’abril al Club de Lectura haviem llegit el llibre “Pedra de tartera” de l’escriptora Maria Barbal i donava la casualitat que s’estava representant al teatre Municipal de Girona, Vàrem organitzar una sortida amb autobús des de Vilobí per anar-la a veure. Vam ser 40 persones i va agradar molt.

Maria Barbal

Atesa la bona acceptació d’aquesta iniciati-va, hem decidit repetir-la i el 16 de juny d’aquest any, tenim programat anar a veure “AGOST”, aquesta vegada a Barcelona, al TNC.

21

Hi van assistir la Dora i la Carme. Es va informar que hi hauria retallades en ajudes i subvencions, es va animar a les dones a ser molt actives en tots els àm-bits: esport, cultura i mitjans de comu-nicació, i sobretot, es va conscienciar de la necessitat de denunciar la violència de gènere. També es va demanar als as-

sistents que fessin arribar a tots els ajuntaments la proposta de que cada vegada que hi hagués una víctima de la violèn-cia de gènere s'encengués una espelma i es fes un minut de silenci com a acte simbòlic.

El Grup de Dones del Bagastrà, no podía faltar a la crida solidària que cada any fa TV3. L’acte va tenir lloc al Pavelló de Vilobí.

22

Ens trobem un any més, un altre 25 de no-vembre, per condemnar la violència envers les dones. Enguany són 54 dones en tot l’estat les que no ho podran fer. A Catalunya, 10. Gairebé un terç d’aquestes dones assassinades havien presentat denúncia abans de morir, una d’elles l’havia retirat i 9 van obtenir me-sures de protecció, però això no va ser suficient. Està clar doncs, que no hem avançat prou. Hem de seguir clamant per abolir la desigualtat històrica que fa tan difícil eradicar el problema de fons. Cal garantir els drets de les dones en tots els àmbits, i garantir el dret elemental a viure sense violència. Comencem des de la prevenció. Educant els nostres fills en la igualtat, el res-pecte i la llibertat individual, eliminant els estereotips sexistes i aportant el sentit comú que sembla tan escàs en aquests dies. I continuem amb la sensibilització de tots i cadascun de nosaltres envers aquest problema. No permetem que falsos estàndards ens facin creure que és una xacra que només afecta determinats nivells socials, o ens deixem portar per falsos prejudicis contra les dones mateixes. Creiem fermament que la violència mai no és la solució i per tant ens re-bel·lem sempre contra ella, repetint un cop i altre que la violència de gènere és un problema molt greu, que entre tots hem de solucionar. No ens adormim, perquè queda molta feina per fer, i nosaltres ens comprome-tem, en aquesta diada, a tenir-ho sempre present!

23

25 DE NOVEMBRE

Aquest any, Un gran llaç lila estès a terra i cobert de flors de pensament, on ca-dascuna de les persones assistents a l’acte podia dipositar-hi la seva espelma, va ser el petit i gran homenatge a les dones mortes al llarg de 2011 en mans de les seves parelles o ex parelles

La Sra. Mercè Sais, regidora de cultura, va llegir el manifest insti-tucional

24

25 DE NOVEMBRE

La jornada va continuar amb una tertúlia cinematogràfica, a can Sagrera on després de visualitzar “Te doy mis ojos”, va tenir lloc un interessant col·loqui. Va estar conduit per l’equip del “Consorci de Benestar Social de la Selva” format per la psicòloga Sra. Ester Mas, el Gerent Sr. Sergi Carmona, i amb mes col·laboradores. També hi van assistir dos testimonis que, amb un gran esforç van explicar-nos la seva experiència com a víctimes de la violència i juntament amb el públic assistent, varen po-der debatre sobre el tema de la violència en-vers les dones.

Amb l’exposició “Desmuntem mi-tes?” cedida per l' Institut Català de les Dones, ins-tal·lada als baixos de Can Roscada i que es va poder visitar al llarg de tota la setmana, es va concloure l’acte reivindica-tiu.

25

Cada dilluns, a les vuit del vespre, la secció de gimnàstica del Grup de dones del Bagastrà, dedica una hora i mitja a harmonitzar el seu cos.

24

26

Ja que aquest any, presentem el vídeo de les entrevistes sobre l’escola i que la majoria dels records de les dones entrevistades comencen en el temps de la II República, hem volgut ampliar una mica el tema, buscant informació sobre el projecte d'escola tant interessant que s'havia iniciat i que malauradament va quedar anul·lat per la dictadura posterior.

Escola de pàrvuls amb la senyoreta Dolors Cortada

Clase de l’escola primària amb la senyoreta Àngela Pastells

25

27

La proclamació de la II República el 14 d'abril de 1931

havia de significar un canvi profund en tots els àm-

bits: en l'esfera pública i en la vida privada, en la políti-

ca, l'economia, la cultura i l'educació.

Aquests canvis van anar molt més lluny del que

molts dels mateixos homes de la República havien pla-

nejat i fins i tot més lluny del que moltes de les dones

podien haver somiat. Les reformes de la II República

que, directament o indirecta impactaven en les dones, suposaven una

transformació cultural de la societat espanyola tan profunda que pot ser

qualificada de transcendent.

Amb la Constitució de 1931 les dones van obtenir la ciutadania civil i la

ciutadania política.

La Constitució establia la igualtat jurídica d’homes i dones, els mateixos

drets electorals per a homes i dones. Per primera vegada en la història

d’Espanya, les dones van poder gaudir dels drets que possibilitaven l’exe-

l’exercici d’una llibertat personal bàsica, la qual cosa, al seu torn, les capa-

citava per participar en l’àmbit públic, inclòs l’exercici dels drets polítics i

en concret el del dret al vot.

28

La II República va ser definida pel primer Ministre d'Instrucció Pública, Marcelino

Domingo com “La república dels mestres”.

Expressa de manera molt clara la gran importància que el nou règim republicà va

concedir a l'educació en general, i a l'educació primària, en particular.

Els mestres, –i també les mestres -, varen ser considerats els funcionaris més im-

portants de l'Estat. Sobre ells va recaure la tasca fonamental de formar i educar la

infància, els nens i nenes que eren els que havien de constituir, en el futur, la ciu-

tadania nova del país.

El projecte educatiu de la II República conjugava la renovació pedagògica procedent

tant de l'ideari liberal de la Institució Lliure d'Ensenyament com del programa edu-

catiu que propugnava l'escola única, i va configurar un model d'educació caracterit-

zat per ser públic, laic, obligatori i gratuït en l'ensenyament primari. Es facilitava

l'accés a les persones, econòmicament necessitades, a l'ensenyament secundari i a la

universitat, i s'instituïa la coeducació en els tres graus de l'ensenyament.

En les primeres dècades del segle XX, els sectors liberals, republicans, socialistes i

anarquistes van defensar la coeducació com una part essencial de les reformes que

promovien. La coeducació era concebuda com un principi pedagògic que afavoria el

respecte i l'harmonia entre els sexes, i per tant contribuïa a la formació ètica i cívica

de la personalitat, i que estimulava el desenvolupament harmònic de les facultats

naturals dels nens i de les nenes, però no era majoritàriament vista com una mesu-

ra d'igualtat entre els sexes.

29

La implantació generalitzada de la coeducació en la II República, en sumar-se a altres

mesures fonamentals que eren l'accés de les dones a la igualtat jurídica i a la ciuta-

dania política, es va convertir, per als sectors més progressistes, en l'objectiu a aconse-

guir com a expressió de la igualtat educativa entre els sexes, així com en un important

instrument en l'avenç cap a una major igualtat entre nens i nenes, entre homes i do-

nes.

Va suscitar també l'oposició dels sectors més conservadors, que la consideraven immo-

ral, per la qual cosa la coeducació en l'ensenyament primari va ser prohibida pel go-

vern en el bienni (1933-35). Va ser reinstaurada el 1936 amb el Front Popular i es va

mantenir a la zona republicana fins al final de la guerra civil. En el cas de Vilobí, no

es va implantar mai l’escola mixta en la primària, només a parvulari.

La professió de mestra era un dels pocs àmbits laborals i culturals en el qual les dones

havien anat conquerint, des del segle XIX, un terreny d'afirmació, reconeixement i le-

gitimació en l'espai públic.

En les primeres dècades del segle XX moltes mestres es van sentir atretes pels corrents

de renovació pedagògica, van participar en organitzacions femenines i feministes que

lluitaven per la reforma social i la igualtat de drets de la dona, i van formar part de

partits polítics i de sindicats.

El projecte que l'educació i la cultura arribessin als racons més remots d'Espanya era

per al govern republicà la via per construir una veritable democràcia. “Espanya no serà

una autèntica democràcia mentre la majoria dels seus fills, per falta d'escoles, es ve-

gin condemnats a perpètua ignorància” establia el Decret que disposava la creació de

7.000 places de mestres el 1931.

30

Educació i democràcia anaven de la mà i el cor de la formació en valors cívics dels

nens i de les nenes i de l'eradicació de l'analfabetisme a les zones urbanes i rurals

era l'ensenyament primari.

La política educativa de la República, si bé va abastar el conjunt del sistema educa-

tiu, es va centrar en la reforma i la millora del magisteri. Els estudis de magisteri

van adquirir categoria universitària. Els futurs i les futures mestres, que havien de

tenir estudis de batxillerat, es formaven conjuntament a la universitat en la qual

aprenien la pedagogia moderna. La millora de les retribucions va contribuir també

a dignificar la professió.

Tot aquest ambiciós projecte que tants beneficis havia de tenir per a la ciutadania,

va tenir una aplicació molt minse, tant en el temps com en el territori, doncs només

va poder durar del 1931 al 1939 i amb tres anys de guerra civil pel mig.

"En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacio-

nales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado".

El Generalísimo Francisco Franco

Burgos 1º abril 1939.

Amb aquestes paraules, conquerit per complet tot el territori, qui s'havia proclamat

"generalísimo de todos los ejercitos": Francisco Franco, dóna per conclosa la guerra en un

últim comunicat de guerra radiofònic.

A partir d'aquests moments comença una brutal persecució als desafectes al règim que

des de llavors s'imposaria a una població cansada, abatuda i tremendament ferida.

31

La depuració de funcionaris, entre ells els mestres i les mestres “ rojos i roges” amb

l'objectiu de “castigar al desafecto, intimidar al l'indeciso y premiar al partidario”.

Prenem les paraules de Mª Carmen Agulló Díaz, autora del llibre sobre Mestres Va-

lencianes republicanes :

En aquesta repressió de conductes, les mestres republicanes van ser objecte d'un sever

correctiu perquè havien donat suficient prova de la seva adhesió al règim que els ha-

via concedit la ciutadania.

A elles se'ls van imputar càrrecs específicament femenins: veure a una mestra “lliure

i atrevida” era, sens dubte, causa de sanció. Per això, igual que els seus companys,

van ser castigades per la seva militància política, sindical o cultural, però sobretot

per les seves "agosarades" conductes personals (casades pel civil, divorciades, mares

solteres …), per la seva escassa o nul·la religiositat i per haver introduït el laïcisme i

la coeducació a les aules, pràctiques que tenien una connotació pejorativa especial ja

que qüestionaven la tradicional religiositat femenina.

Algunes van ser empresonades fins i tot durant més temps del que van ser condem-

nades, alguna va arribar a morir a la presó com Carmen Orozco.

Algunes també van ser afusellades o en termes de l'època “passejades”, fins i tot exe-

cutades poc després d’acabar-se la guerra. Moltes van haver d'exiliar-se, normal-

ment a Hispanoamèrica, on van exercir com a mestres contribuint a la modernitza-

ció de l'educació en aquests països o a França com és el cas de la mestra gironina

Antònia Adroher.

Ben segur que si aquest model docent de la II República s’hagués pogut mantenir al

llarg dels anys de la dictadura franquista, el nivell cultural del país i l’educació es-

colar no haurien patit el retrocés que es va produir i que potser encara avui no hem

assolit.

32

Rosa Sensat i Vilà, va néixer el 1873 al Masnou

dins d'una família marinera i artesana. El pare,

capità de la marina mercant, va morir quan ella

tenia 9 anys i la mare, embarassada de la segona

filla, va decidir dedicar-se a la confecció de brodats i puntes al coixí amb la par-

ticipació de les altres dones de la família. La iniciativa va tenir èxit i esdevingué

un taller de prestigi que ocupava altres brodadores i proveïa algunes botigues de

Barcelona.

Rosa Sensat era una excel·lent brodadora, però també destacava en els estu-

dis. La mare i l'àvia van atendre els seus desitjos i van matricular-la a l'Escola

Normal. També van buscar-li el millor col·legi particular per preparar els exà-

mens. Com que no tenia on allotjar-se a Barcelona, van aconseguir que la direc-

tora del prestigiós Col·legi Barcelonès, Àngela Vallès, l'acceptés a casa seva. Així,

aquesta professora es va convertir en el principal referent acadèmic i professional

de Sensat i, finalment, en la seva sogra.

Als quinze anys Rosa Sensat ja era mestra al Masnou. Més tard va ser parvu-

lista a Girona i a Madrid, on va entrar en contacte amb la Institució Lliure

d'Ensenyament. També hi aconseguí el títol de mestra normal, el qual li per-

meté guanyar per oposició la plaça de labors de l'Escola Normal d'Alacant. Fi-

nalment, s’encarregà de les classes de ciències, la seva veritable passió, i hi pogué

aplicar una metodologia innovadora fins que, en trobar-se embarassada, renun-

cià a la plaça i demanà el trasllat a una escola de nenes de Barcelona.

33

A Barcelona va exercir a Sant Martí i a l'escola de la Diagonal on va escriure un diari

de classe que mostra el seu elevat grau de dedicació i entusiasme. Hi destaquen les ac-

tivitats capdavanteres, com organitzar sortides escolars o reduir el temps dedicat a la-

bors, per destinar-lo a l'estudi de la natura o a fer pràctiques de tipus experimental. En

tot moment es fa palesa la voluntat de crear un ambient escolar acollidor, similar al

d'una llar, i enfortir el caràcter de les nenes i el seu sentit de la dignitat.

L'any 1914 Rosa Sensat va ser nomenada directora de la secció de nenes de l'Escola

del Bosc, primera escola a l'aire lliure de Catalunya, on va poder aplicar el seu ideari

pedagògic en unes condicions òptimes. Malgrat tot, quan es proclama la Segona Re-

pública, va acceptar deixar la seva estimada escola i assumir la direcció del Grup esco-

lar Milà i Fontanals, on, més tard, va haver d’afrontar la guerra.

Rosa Sensat va ser una gran divulgadora. Va participar en congressos i va impartir

cursos i conferències on explicava els principis de l'Escola Nova i els plantejaments del

moviment internacional a favor d'un ensenyament domèstic de caire científic. Les se-

ves principals aportacions es van concretar en propostes encaminades a racionalitzar

els continguts i la didàctica de les matèries escolars considerades exclusivament feme-

nines, així com a apropar els principis científics a la realitat i les vivències de l'alum-

nat. Eren en realitat les dues cares d'una mateixa moneda, la necessitat de renovar la

didàctica de les ciències per fer-les més vitals i més atraients i la necessitat de bastir

uns arguments inqüestionables que permetessin la incorporació de sòlids coneixe-

ments científics en els programes de les escoles femenines.

Aquesta doble proposta cal inscriure-la en el marc del feminisme català de principis

del segle XX, moviment al qual Sensat va estar estretament vinculada. De fet, se la

pot considerar una figura clau, ja que va actuar de fil conductor entre la generació de

les primeres feministes catalanes i la posterior fornada de mestres compromeses en la

modernització i dignificació de l'escola de nenes.

Va morir a Barcelona l’any 1961

ROSA SENSAT

34

Neix a Girona el 22 de juny de 1913 en una família de la petita burgesia gironina. Des de petita, i gràcies a la seva mare, va ser consci-ent de les desigualtats socials, de l’exclusió i pobresa de moltes persones de la seva ciutat. Tothom qui l’envoltava li va fer créixer el seu caràcter lluitador, rebel i inconformista. I se li va anar marcant el seu compromís polític i social com a dona que anava per endavant del seu temps. Va estudiar per ser mestra a l’Escola Normal de Girona. “Mestra agosarada que va ensenyar a reflexionar”. Va ser militant sindicalista de la Federació Espanyola de Treballadors d’Ensenyament (FETE). Va ser de les fundadores del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) i formà part del seu secretariat femení. Va ser mestre a l’escola d’Ultramort del 1934 al 1936 i en un dels textos, escrits per ella mateixa, posa de manifest “els dos anys que vaig estar de mestre a Ultramort van ésser, sobre tot, de treball. De mestre preocupada per donar als nens de la meva escola tots els coneixements que els poguessin convertir en homes responsables i lliures” (*) El 21 d’octubre del 1936 és nomenada regidora municipal de Cultura i Propaganda de l’Ajuntament de Girona. Va ser la primera dona que for-mava part d’un organisme municipal. Va fer una tasca molt intensa per lluitar contra l’analfabetisme, la millora de les condicions escolars i la re-novació pedagògica. El 29 de gener de 1939 va travessar la frontera camí de l’exili. L’esperaven refugis, camps de concentració, acolliments, la 2a guerra mundial, resis-tència, lluita contra el franquisme... Als anys 50 se’n va anar a viure a París amb el seu marit Carmel i el seu fill Germinal. Allà va poder tornar a exercir de mestra. I continuà la seva militància política. L’any 1977 va retornar a Catalunya després de 38 anys d’exili. Va morir a Girona el 15 de setembre de 2007. Tenia 94 anys. (*)La Guerra civil a les comarques gironines (1936-1939) Quaderns el Cercle 2 – Girona1986

35

Donya Àngels Pastells i Aubert, va néixer a Banyoles el 10 de maig de 1889. Va cursar els estudis de Magisteri a la Normal de Girona i Pedagogia a la Universitat de Barcelona. Va fer de mestre a Vilobí des de l’any 1915 fins el 1943 que va anar a Barcelona on va exercir en dues escoles, a la Rambla i al Grup Escolar de la Plaça d’Espanya on s’hi va jubilar. En la seva carrera va viure diverses èpoques polítiques. Va ser mestre de: La Mancomunitat de Catalunya durant la dictadura d’en Primo de Rivera, de la II República, durant la guerra civil espanyola i en la dictadura franquista. Va morir a Vilobí el 12 de gener de 1991 a l’edat de 102 anys.

Nascuda a Vilobí l’any 1897. Va estudiar magisteri a la Normal de Girona. La senyoreta Remei, com tothom la coneixia a Vilobí, va exercir com a mestre de pàrvuls des del 1930 al 1934 als bai-xos de l’ajuntament. A petició de la seva cunyada, donya Àngela, va renunciar a la seva carrera Professional per tenir cura del seu nebot, Joaquim Puigvert i Pastells i per ocupar-se de la casa, d'aquesta manera, donya Àngela va poder continuar amb la seva professió. Va morir a Vilobí l’agost de 1984 a l’edat de 87 anys.

36

No podem deixar d’incloure en aquest repàs dels mestres de la II República, els

noms dels que exerciren a Vilobí d’ Onyar entre 1931 i 1939.

Javier Ciurana Vernet

Esteban Garriga Pla

Joan Bataller Ametlla

Maria Angela Pastells Aubert

Maria Remei Puigvert Estrach

Dolors Cortada Dedeu

35

37

35

36

38 37

39