Grau en Ciències Polítiques i de l’AdministracióTreball de fi de Grau (21686)

Curs acadèmic 2012-2013

MACBETH:

L’APORTACIÓ DE WILLIAM SHAKESPEARE AL PENSAMENT POLÍTIC MODERN

Liliya Shmyhelska

121286

Tutor/a del treball:

Ivan Serrano Balaguer

DECLARACIÓ D’AUTORIA I ORIGINALITAT

Jo, Liliya Shmyhelska, certifico que el present treball no ha estat presentat per a l’avaluació de cap altra assignatura, ja sigui en part o en la seva totalitat. Certifico també que el seu contingut és original i que en sóc l’únic/a autor/a, no incloent cap material anteriorment publicat o escrit per altres persones llevat d’aquells casos indicats al llarg del text.

Com a autor/a de la memòria original d’aquest Treball Fi de Grau autoritzo la UPF a dipositar-la i publicar-la a l’e-Repositori: Repositori Digital de la UPF, http://repositori.upf.edu, o en qualsevol altra plataforma digital creada per o participada per la Universitat, d’accés obert per Internet. Aquesta autorització té caràcter indefinit, gratuït i no exclusiu, és a dir, sóc lliure de publicar-la en qualsevol altre lloc.

Índex

Introducció ................................................................................................ 1

BLOC I: MARC TEÒRIC

El sorgiment del Modernisme.................................................................. 4

Els precursors de lèpoca de la Llum. Edat Mitjana............................... 4

L’Època Moderna................................................................................. 6

Pensadors moderns.................................................................................. 8

Filosofia política de Nicolas Maquiavel ........................................ 8

Thomas Hobbes i el context anglès s. XVI-XVII......................... 10

Shakespeare dins del context polític Modern......................................... 11

Macbeth..................................................................................................... 12

BLOC II: PART PRÀCTICA. Macbeth: dimensió política de Shakespeare

Governança............................................................................................... 17

La legitimitat en “Macbeth”:el pas de Déu a Home....................... 19

Aproximació alternativa al concepte de legitimitat en “Macbech”. 23

Moralitat i poder....................................................................................... 24

La condició humana i la seva relació amb el poder....................... 25

Shakespeare i el poder sobrenatural....................................................... 28

Conclusió...................................................................................................29

Bibliografia................................................................................................31

Abstracte

Aquest treball ofereix l’estudi sobre l’aportació que va fer el dramaturg anglès del segle XVI- XVII William Shakespeare en la filosofia política. El principal objectiu del treball consisteix en analitzar la seva obra teatral “Macbeth” destacant els element rellevants per la teoria política del seu període, és a dir l’època Moderna. El desenvolupament de les noves concepcions del món i de l’ordre social d’aquell moment va marcar un abans i un després en el pensament polític. En l’estudi, els aspectes polítics tractats en “Macbeth” es comparen amb les idees de Hobbes i Maquiavel per demostrar que malgrat Shakespeare mai ha sigut considerat com a un filòsof polític, les seves visions de la societat eren innovadores i sovint semblants a les visions de pensadors més il·lustres de la teoria política.

Paraules claus: Shakespeare, Macbeth, pensament polític, governança, legitimitat, condició humana, poder.

Abstract

This paper provides a study on the contribution made by the English playwright of the XVI- XVII centuries William Shakespeare to political philosophy. The main aim of this study is to analyze his play "Macbeth" by highlighting the political aspects found in the play which are rellevant for political theory of Shakespeare's time, Modern Era. The development of new worldviews and conceptions about social order of that time marked a turning point in political thought. In this study, the political elements discussed in "Macbeth" are compared with the ideas of Machiavelli and Hobbes to show that although Shakespeare has never been considered as a political philosopher, his visions of society were innovative and often similar to the visions of the most illustrious thinkers of political theory.

Keywords: Shakespeare, Macbeth, political thought, governance, legitimacy, human condition, power.

Introducció

Durant segles la tendència general de l’ésser humà ha sigut descriure, anomenar i classificar

allò que coneixem a vegades de manera inconscient o simplement per ordenar el món caòtic

que ens envolta. Així, l’art de la paraula ha obtingut nom de literatura. Tanmateix, la màgia de

l’escriptura consisteix no tan sols en recursos estilístics com ara la metàfora, al·legoria o

rimes sinó sovint va molt més enllà. En paraules de l’escriptor escocès Robert Louis

Stevenson :The difficulty of literature is not to write, but to write what you mean; not to affect

your reader, but to affect him precisely as you wish. O dit d’altra manera, la literatura a

vegades presenta una lluita invisible entre el com i el què entenent pel com la estilística de

l’obra i pel què el missatge que l’autor volia transmetre. La creació literària Shakespeariana

n’és un exemple. William Shakespeare va introduir milers de paraules i frases així com nous

conceptes i estructures gramaticals a l’idioma anglès. Si bé el llenguatge de Shakespeare pot

semblar antiquat als ulls moderns, era bastant atrevit i inusual per a l'època.

No obstant això, la recerca literària sobre el lèxic shakespearià i el seu enriquiment immers de

l’idioma anglès sovint deixa al segon pla altres dimensions de l’obra de el dramaturg anglès

com ara la dimensió política en la qual Shakespeare va fer contribucions rellevants.

L’objectiu d’aquest treball és estudiar l’aportació que va fer Willliam Shakespeare al

pensament polític modern del segle XVI-XVII agafant com a cas d’estudi la seva obra

“ Macbeth ”. El treball es construeix en dos blocs: el primer integra el marc teòric i el segon

conté l’anàlisi pràctic dels elements polítics trobats en “Macbeth” comparant-los amb les

idees polítiques dels pensadors de la època shakespeariana.

El marc teòric de la recerca consisteix en ubicar al lector en el context sociopolític de

l’època, explicar el trencament amb el pensament medieval, els arrels i fonaments de les idees

modernes. També, s’analitza les fons literàries de “Macbeth” i la filosofia política dels

pensadors més destacats d’aquell període com ara Thomas Hobbes i Nicolàs Maquiavel.

L’elecció d’aquests dos filòsofs en concret està relacionada amb el temps en el que van

escriure les seves obres polítiques. Ells, juntament amb William Shakespeare pertanyen al

període històric crucial quan les noves concepcions del món substituïen poc a poc l’antic

ordre social. Tant Hobbes com Maquiavel són els primers en trencar amb l’estructura del

govern basada en organització medieval on el Déu era la font de tota legitimitat. Introdueixen

1

els elements del pensament modern i les seves idees serviran com a fonament en el qual més

endavant es desenvoluparà la teoria política moderna.

La part pràctica d’aquest treball compara els pensaments i idees polítiques descrits en

“Macbeth” amb les idees similars trobades en les lectures de Hobbes i Maquiavel. La

metodologia que s’ha fet servir per dur a terme l’estudi ha consistit en l’anàlisi qualitatiu de

les obres polítiques d’aquests dos autors, concretament de “El Príncep” i el “ Leviatan” i

també, en l’anàlisi de l’obra “Macbeth”. A més, la recerca i l’anàlisi de la literatura dels

acadèmics que han realitzat estudis sobre la dimensió política de William Shakespeare també

forma part del procés metodològic. Més precisament, els treballs com "Medieval Political

Philosophy" de J. Kilcullen, "Enlightenment" de W. Bristow, “Las propiedades de

Shakespeare” de David Armitage o el ”Shakespeare and the best state of a commonwealth”

d’Eric Nelson, etc han comportat en el desenvolupament del marc teòric i en la

contextualització d’aquest treball. En canvi, els estudis de S. Greenblatt “Shakespeare and the

ethics of authority” o de Alan Sinfield “Macbeth:history, ideology and intellectuals”

juntament amb la lectura de “Macbeth”, “El Príncep” i “Leviatan” han construït la part

pràctica.

Un cop fet el treball de camp, el pensador napolità dels finals del segle XV- principis del

XVI, el dramaturg anglès del segle XVI i el teòric modernista del segle XVI-XVII han sigut

comparats a base dels següents punts: 1) la governança; 2) la moralitat i la seva relació amb el

poder.

El treball ofereix al lector la descripció de l’època, presenta una breu introducció al

pensament modern i conté l’estudi sobre “Macbeth” contrastat amb les idees maquiavelianes i

hobbesianes. La conclusió del treball classifica i presenta les aportacions rellevants que

Shakespeare va fer a la teoria política contemporània a través d’aquesta obra teatral.

2

BLOC I

MARC TEÒRIC

El sorgiment del Modernisme

Els precursors de l’època de la Llum: Edat Mitjana

En el pensament polític de l’Edat Mitjana trobem idees precursores de la Modernitat que més

endavant seran utilitzades pels filòsofs moderns. Segons l’article John Kilcullen “Medieval

Political Philosophy” és el període entre el Boethius i Descartes que durava gairebé mill

anys. Es caracteritza per la forta relació entre la filosofia i la religió que consequentent va

influir en el desenvolupament del pensament polític d’aquella època. L’Edat Mitjana es

refereix només al continent europeu i inclou el periode pre-escolàstic, escolàstic i post-

escolàstic. Els estudis de dret predominaven en les universitat del període, el qual va tenir

conseqüència en la filosofia política. Generalment els pensadors de l’Edat Mitjana escrivien

en resposta als events puntuals, com per exemple, els conflictes entre l’Església i les regles

seculars o el poder que haurien de tenir els Papas.

El període tardià de l’escolàstica comença al segle XIV i se solapa parcialment amb els

principis del Modernisme. No obstant això, les idees dels autors escolàstics tenien com a fons

dominants la Bíblia i els pares de l’Església, es sacerdots i fins la Reforma Protestant només

era l’Església qui interpretava els escrits sagrats. Per aquesta raó, no és gens estrany que les

idees polítiques del període reflectien la jerarquia establerta en la societat com per exemple la

visió que la humanitat és normalment governada per un emperador o rei qui gaudeix del

suport dels clergues. La religió constantment representa en la nostra civilització, va

determinar el desenvolupament de les dinàmiques socials com ara la rebel·lió. Aquesta no

estava ben vista ja que rebel·lar-se contra el poder reial significava rebel·lar-se contra la font

d’aquell poder que era Déu. En els escrits sagrats com per exemple, el Nou Testament als

cristians els ensenyaven que no hi ha l’altre tipus de poder accepte aquest que ve determinat

pel Deu (Romans 13:1-5)1.

L’article de Kilcullen també descriu que al segle XVII els protestants i alguns catolics van

desvincular-se de la idea que els subjectes tenen obligació religiosa de subordinar-se i obeir 1 13 Let everyone be subject to the governing authorities, for there is no authority except that which God has established. The authorities that exist have been established by God. 2 Consequently, whoever rebels against the authority is rebelling against what God has instituted, and those who do so will bring judgment on themselves. 3 For rulers hold no terror for those who do right, but for those who do wrong. Do you want to be free from fear of the one in authority? Then do what is right and you will be commended. 4 For the one in authority is God’s servant for your good. But if you do wrong, be afraid, for rulers do not bear the sword for no reason. They are God’s servants, agents of wrath to bring punishment on the wrongdoer. (Romans 13:1-5)

4

sense qüestionar el poder del rei. Es va passar de la premissa “obeir al rei com a representant

de Déu” a “obeir el Déu abans que al rei”. D’aquesta manera la desobediència passava a

tenir oportunitat a ser justificada.

En aquella època també sorgeixen les primeres aproximacions a les teories de la guerra

justificada. Segons el St. Augustine, la coerció i el càstig podien ser beneficiós i es podien dur

a terme pel bé de l’altre. Tanmateix, l’individu sol no podia exercir aquest dret a la guerra

justa, sinó que havien de ser els governants.

L’element més destacat de la filosofia política de l’Edad Mitjana va ser la llei natural que més

endavant va donar pas a l’idea dels drets naturals. Historiados apunten al desenvolupament

dels diversos tipus de llei com per exemple, la llei de les nacions (ius gentium) o llei civil (la

llei de una comunitat particular).

Però sense dubte, els avanços més destacats de l’època consistien el reconèixer la resistència

amb força dels ciutadans davant del governant/rei. L’argument que més endavant

desenvoluparia el pensador anglès, John Locke.

A més, segons senyala John Kilcullen en el seu article "Medieval Political Philosophy", la

distinció ente l’Església i l’Estat (encara no la separació) també té les seves arrels en aquell

període.

És interessant veure el procès de l’evolució del pensament polític en la Edat Mitjana ja que les

idees nascudes durant aquell període i els pensadors que les van promulgar es consideren

precursors de la Modernitat. Marsilius de Padua va ser precisament un d’aquests pensador

prominents de l’època. En la seva “Defensor pacis” (1324) rebutjà la idea de la totalitat del

poder Papal i demostrà que el Papa no és la font del poder polític.2 Marsilius en canvi, es pot

observar la idea que el poder coercitiu ve del poble i que damunt d’aquest hi ha el governador

suprem que agrupa en les seves mans la font del poder coercitiu (la doctrina posteriorment

desenvolupada pel Hobbes). Segons Marsilius, el governador suprem no pot ser el Papa ja que

Crist havia prohibit als clèrigs a involucrar-se als afers temporals. Per tant, el suprem

governador no ve de la llei divina ja que el Déu no porta a terme les sancions en aquest món

sinó en l’altre.

Un altre pensador destacat era Francisco Suárez que en el seu treball De legibus va afirmar el

dret del poble de rebel·lar-se contra el governador si aquest es converteix en tirà3.

2 En aquell temps el Papa XXII estava relacionat amb els conflictes d’elecció del governador de Bavaria, Ludwig. El Papa afirmava que el Ludwig necessitava l’aprovació papal per poder governar.3 Suárez , De legibus, Edició 1971 pp. 33-46

5

En definitiva, encara que la Filosofia Política no formava part part essencial del currículum

universitari i els escrits d’aquell temps no estaven destinats a contribuir a la disciplina, cap al

final de l’Edat Mitjana, el pensament polític havia adquirit la consciència i tradició. Kilcullen

per exemple, apunta que les copies dels manuscrits dels diversos autors van ser agrupats per

volums i publicats durant el segle XVII per Dupuy o Goldast. Per això, els pensadors modern

com per exemple Hooker, Grotius o Hobbes podien trobar-los fècilment.

L’Època Moderna

Com ben senyala John Robertson “Enlightenment was a serious intellectual exercise”

(Robertson, 2005). El paradigma arrelat en l’àmbit polític en el qual es construïa l’antic model

medieval va perdurar gairebé fins la Pau de Westfalia (1648). L’antic model consistia en

ubicar l’Església Romana en la posició més elevada de la jerarquia del poder ja que aquesta,

l’Església, representava el regne de Déu en la terra. Com a conseqüència, segons l’idea

agustiana de que allò espiritual ha de predominar sobre allò material, el poder Papal havia de

dominar el “regne d’aquest món” també.4 D’aquí la humanitat obtenia el model de l’ordre

polític on el poder sobirà emanava de Déu i fins i tot en alguns casos havia de ser aprovat pel

Papal. Amb el naixement de noves forces socials emergents, l’antic model medieval era

insostenible. La crisi de l’Antic Règim va donar pas a noves idees, transformacions

econòmiques i social així com al naixement del Segle de les Llums també conegut com a

Època Moderna.

Aquesta va ser una etapa històrica que agrupa a tot una sèrie de corrents filosòfiques, polítics i

socials que van expandir els horitzons pel pensament humà. La raó constituïa la base del

moviment i simbolitzava la llum que guia als homes. Els pensadors il·lustrats veien en la raó

humana una eina que pot combatre la ignorància, la superstició i la tirania i a partir de la qual

es pot construir un món millor.

Les característiques bàsiques d’aquest període es basen en l’antropocentrisme que recupera la

visió de Protàgores que diu que l’home és la mesura de totes les coses, fet que fa que en el

terreny de la política abandonem el camp de la transcendència per endinsar-nos en el camp de

la immanència: la política deixa de tenir sentit fora d’ella mateixa, i que s’expliqua a través

d’arguments fets per homes i per als homes.

4 González Hernández, Bryan El pensamiento político de la Modernidad, 2010

6

Per altra banda, lligat a l’anterior concepte, l’individu es descobreix a ell mateix com a

subjecte que decideix i que actua per crear-se la seva pròpia política, que parteix de la llibertat

i de valorar els límits de la seva pròpia acció. L’inici de la modernitat introduïa una nova visió

del món: la primacia de la ciència per sobre de la religió, deixant de ser Déu el vector

explicatiu de la teoria política, per obrir pas a arguments científics.

Pel que fa l’organització estatal, hi havien lluites continues entre diversos poders locals.

Aquest fet dificultava els processos de State-Building i National-Bulding. Tot i així, l’Estat

s’anava secularitzant i la política adquiria un sentit modern.

No existeix la data exacta del començament de la Modernitat encara que generalment aquest

moviment intel·lectual l’associen amb el període que va des dels finals del segle XV- la

meitat del segle XVII fins el segle XVIII caracteritzat revolucions en la ciència, filosofia i

política que van esborrar en gran majoria el pensament medieval. Parlar del Segle de la Raó,

és sense dubte parlar de pensadors com Maquiavel, Hobbes, Locke, Voltaire, Diderot,

D’Alembert, Montesquieu, Hetcheson, Hume, Wolff, etc.

No obstant això, la consciència plena de la transformació que estava experimentant la

humanitat no va arribar instantàniment. Només cap al final de l’Il·lustració amb el sorgiment

del intel·lectualisme il·lustrat alemany aquest moviment pren la forma reflexiva. La qüestió

sobre “ què és Il·lustració?” es debat obertament en la societat que comença a ser molt

conscient del seu progrés. Una de les respostes a la pregunta plantejada la trobem en l’assaig

d’Immanuel Kant “ An answer to the Question: What is Enlightenment?” (1784). Kant

defineix el moviment com a procés de maduració de la humanitat que es basa en les capacitats

intel·lectuals d’un mateix per determinat en que creu i com actua.

Precisament aquesta capacitat d’aplicar capacitat intel·lectuals per reflexionar sobre els

fenòmens desconegut van definir el modermisme europeu que es va expressar en gairebé totes

les esferes de la vida. Amb Descartes i Newton naixia el mètode científic, o dit d’altra

manera, la comprovació i la raó com a manera d’entendre i d’interpretar el món.

L’època de la Raó famosa per les sospites que tenien els seus pensadors sobre els dogmes

establertes contrasta bruscament amb el període anterior de la creença religiosa i a part de les

ciències naturals i afecta l’ordre polític de la societat. De fet, el període està marcat per tres

revolucions a conseqüència de les quals es constitueixen les bases d’una democràcia

constitucional, un Estat Modern: La Revolucion Anglesa (1688), la Revolució Americana

(1775-1783) i la Revolució Francesa (1789-1799). Davant la crisi del paradigma polític, es

7

busca nou concept de governança i sobirania i es fonamenten els pilars laics per l’autoritat

dels Estats emergents.

És important comprendre les nocions de sobirania i Estat, principalment, que es trobaran a

posteriori en el contractualisme, sobretot en Hobbes, la qüestió de l'estat natural de l'ésser

humà i la seva relació amb l'Estat.

El sistema polític de l'Edat Mitjana, caracteritzat pel feudalisme, es va substituir per l'Estat-

Nació. Amb això, el sistema poliàrquic va ser reemplaçada per la monarquia, en un intent de

conformar un poder general en un territori determinat, poder que es trobava disgregat en

diversos dipositaris, producte del feudalisme. A més tota la concepció de la descendència

divina es va enfondrar i es va donar pas a la idea de l'estat natural i amb això la idea del

contracte social. El contracte social és l’essència del pensament polític modern i es fonamenta

a base de que els governants han de tenir consentiment dels governats per poder regnar. Els

contractualistes suplanten la idea del poder derivat dels déus per la idea de la successió del

poder a un sobirà per mitjà d'un contracte social entre humans, lliures, bons/dolents (depèn de

l'autor) i racional que han decidit abandonar el seu estat natural i unir-se en societat. Aquesta

visió comporta amb sí noves relacions de poder i conseqüèntment teories innovadores en

l’àmbit de la filosofia política.

Pensadors moderns

A continuació, es presenta el pensament dels autors que més endavant seran comparats amb

les visions polítiques de Shakespeare. Es pretén entendre la rellevància de Maquiavel i

Hobbes i conèixer el context de la seva lectura política. La informació descrita en aquest

apartat ha sigut trobada en els llibres de Machiavelli& the Renaissance de F. Chabod, The

Machiavellian moment de J. G. A. Pocock i Hobbes studies:bibliography de W. Sacksteder.

Filosofia política de Nicolàs Maquiavel

Nicolàs Maquiavel (1469-1527) fou un filòsof de la Itàlia renaixentista que destaca

principalment pel seu pensament polític, pel qual es considera l’iniciador de la modernitat. Va

desenvolupar la funció de l’home d’Estat durant el període de la Republicà i també durant la

governança dels Medici.

8

Pel que fa el seu context històric, ens situem als finals de l’Edat Mitjana s. XV que es

caracteritzava per la ruptura amb l’estil de vida de l’època anterior, sorgiment del capitalisme

mercantil i els canvis en l’estructura de l’organització d’Estat- el Renaixement que es va

donar sobre tot en els Països Baixos i Itàlia.

Maquiavel vivia en una època convulsa, on la península itàlica es trobava fragmentada en

diversos principats, regnes i repúbliques que lluitaven entre elles pel domini. En aquest

context , Maquiavel va esdevenir una de les figures més importants de la Florència de la seva

època, de la qual fou anomenat secretari com a càrreg més important que arribà a ostentar,

després del seu ascens marcat per la victòria contra Pisa. La seva carrera política va donar un

gir quan el Medici, que havien estat la major part del s XV al comandament de la ciutat

havien tornat al poder i l’havien declarat enemic seu. Va ser llavors quan es trobà retirat

durant un temps llarg de l’activitat política i va escriure entre d’altres El Príncep, la seva obra

més coneguda, i Els Discursos de la primera dècada de Tit Livi.

Amb Maquiavel comença l’època moderna del pensament polític ja que ell defensava la

secularització de l’Estat i l’autonomia política. Cal dir que en aquell temps Itàlia estava

dividida en cinc unitats polítiques principals: Nàpols, Milà, Venècia, els Estats Pontificis i

Florència. En aquest context tan fragmentat, el poder del Papa estava percebut per una part de

les elits i intel·lectuals de l’època com a primer responsable dels problemes de la divisió

territorial, fet que va provocar rebuig del poder Papal.

Parlant de l’obra i de la teoria política, Maquiavel era realista, però aquest realisme no era

propi de la seva època. Com a conseqüència, les seves obres no eren enteses ni ben

interpretades en el seu temps. Nicolàs Maquiavel no tractava la política des d’un punt de vista

moral, tot al contrari, l’excloïa i es guiava no pels conceptes del bé i del mal sinó per d’utilitat

d’una acció política. Explicava la política des d’un punt de vista estrictament tècnic. És per

aquest fet, alguns autors com Strauss veien a Maquiavel com aquell que volia destruir la

religió.

Maquiavel desitjava veure una Itàlia forta, era patriota i va escriure El Príncep per marcar

pautes necessàries que segons ell servirien per unificar la seva pàtria. Ell mateix reconeixia

que els mitjans que utilitza un príncep sovint són perjudicables per la seva ànima però un ha

de ser conscient i ha d’estimar la seva terra allò suficient com per poder sacrificar-se per ella.

9

Thomas Hobbes i el context anglès s. XVI-XVII

Thomas Hobbes (1588 – 1679 Anglaterra) fou un filòsof anglès considerat juntament amb

Maquiavel com a iniciador de la Teoria Política Moderna, i per altra banda és especialment

reconegut com a inventor de la teoria contractualista, i famós per la seva concepció

antropològica negativa, i per la seva defensa de l’absolutisme com a forma de govern

necessària.

El context en el que vivia Hobbes va influir en la seva percepció del món. Per una banda, pel

que respecta al context geohistòric, Hobbes és trobava en guerra en la seva totalitat. El nivell

internacional estava marcat per la guerra dels 30 anys, que va finalitzar el 1648 amb la Pau de

Westfàlia configurant així la primera societat internacional i el naixement dels primers Estats

moderns amb les fronteres ben definides. A nivell nacional hi havia la guerra civil anglesa que

confrontava el parlamentarisme de Cromwell amb la concepció monàrquica tradicional. Així

doncs, després de la Pau de Westfalia es va produir un procés de centralització dels poders

monàrquics que van culminar en l’absolutisme. Hobbes es va convertir en defensor d’aquesta

dinàmica.

Pel que fa la seva obra, la més important és el Leviatà escrit sobre la naturalesa dels homes i

l’organització de l’Estat on s’esmenten els temes com l’imperfeccionisme moral i el contracte

social.

En definitiva, el pensament modern introduit en la filosofia política pels autors com

Maquiavel i Hobbes va proposar idees innovadores i normes que limitaven el poder de la

monarquia. Dit d’una altra manera, es produïa una secularització important de l’Estat.

Tanmateix, els pensadors les obres dels quals van suposar una gran aportació a la filosofia

política, representen només a una part de tot el col·lectiu il·lustrat. A part dels filòsofs, els

pintors, escriptors o compositors també contribuïen a aquest canvi social. Un d’ells sense

dubte va ser William Shakespeare. No obstant això, com senyala John D. Cox,5 Shakespeare

malgrat estar elogiat com un dels pensadors més grans de tots els temps, no té posició en la

història de la filosofia política occidental. Aquest treball intenta destacar la contribució que va

fer el dramaturg anglès a la transició de la societat cap a la Modernitat.

5John D. Cox , Shakespeare and Political Philosophy Volume 26, Number 1, April 2002

10

Shakespeare dins del context polític Modern

Com explica David Armitage en el seu treball “Las propiedades de Shakespeare”,

Shakespeare tenia 18 anys quan en 1583 es va publicar l’obra de Sir Thomas Smith,

l’embaixador angles a Paris, anomenada “De Republica Anglorum” que il·lustrava el model

de governança d’Anglaterra i la cultura participativa del país. Malgrat que el nom de l’escrit

indicava l’organització política monàrquica, el joc de paraules llatines que senyalava

l’existència d’una comunitat participativa (res publica). Smith va destacar l’activitat de la

ciutadania i va dividir als anglesos en quatre tipus d’homes: els cavallers; els burgesos; els

petits propietaris; i els treballadors. Però dins de cada categoria havia una divisió encara més

important que consistia en “aquest que participen en la comunitat, desempenyen càrrecs i

aquells que no”. Els primers van ser anomenats “magistrats” i els segons “homes privats”.

Aquesta distinció és molt significativa ja que mostra la prioritat d’una societat.

En aquest context, el pare del futur dramaturg, John Shakespeare va ser una persona

exemplar ja que participava activament en la política local de la seva ciutat natal Stratford-

upon-Avon. Shakespeare, en canvi, mai va creuar la línia descrita per Sir Thomas Smith i

sempre s’havia mantingut com a “home privat”. És més, tal i com descriu Armitage, William

va ser reconvingut diverses vegades (1597-1600) per no pagar els impostos locals. Aquesta

indiferència es pot explicar de varies maneres i de fet diu Armitage, té ressonància en les

seves obres on els jutges adquireixes característiques humoristiques o inclòs despectives. Una

de les possibles explicacions podria estar relacionada amb la noció shakespeariana del poder.

En les seves obres deposita el poder efectiu en els cavallers, nobles i reis, rarament en el

poble, encara que, com veurem més endavant, aquest té influència en la vida política.

Tanmateix, la consciencia de Shakespeare sobre els límits d’aquesta comunitat participativa i

sobre poder real de l’ultima decisió que venia de la reina, podrien allunyar-lo d’activitat local.

Una altre justificació d’aquest comportament podria tenir els orígens en la pròpia personalitat

del dramaturg.

No obstant això, tot i que Shakespeare no era un ciutadà actiu en el sentit grec de la paraula,

es podria dir que la seva participació en la comunitat política va ser a través de l’art. Segons el

BBC documental “In Search of Shakespeare” als anys noranta del segle XVI el teatre anglès

va entrar en la seva etapa d’or i Shakespeare va ocupar lloc del dramaturg més destacat

deixant enrere fins i tot al Christopher Marlowe6. La majoria de les seves obres desenvolupen

6 Quan Shakespeare es va mudar a la capital, Marlowe, segons el documental de BBC “In search of Shakespeare”, va ser l’escriptor més famòs de la ciutat de Londres. No obstant això, la seva fama va ser

11

temes relacionats amb l’autoritat i l’obediència, la lleialtat i la traïció, etc. Els elements de

crueltat que sovint trobem en Shakespeare ens fan reflexionar sobre la nostra pròpia

naturalesa. Encara que no hem d’oblidar que parlem del temps quan el teatre competia amb

les execucions públiques que formaven part de la quotidianitat.

Un altre aspecte per tenir en compte quan parlem de l’aportació shakespeariana al pensament

modern és el fet que el dramaturg anglès va morir el 1616, més de vint anys abans del Discurs

del Mètode de Descartes (1637). Aquell escrit anunciava el pensament lliure i autònom de la

Il·lustració, posava en qüèstió els dogmes establerts. Tanmateix, Shakespeare ja feia dècades

desafiava el coneixement existent a través de les seves obres. L’art sovint transmet les

tendències dins de la societat i té connotacions polítiques. Per aquesta raó és important

estudiar Shakespeare des d’aquesta perspectiva.

Macbeth

David Armitage, l’autor de “Las propiedades de Shakespeare” va senyalar que “La foscor de

Shakespeare constitueix un problema especialment agut per a tots aquells que intenten

estudiar-lo en relacion amb el pensament del seu temps.” Així és, les seves obres expressen

varietat d’idees i opinions, fet que fa dificil trobar la veu del pròri Shakespeare entre tanta

diversitat.

Coneixem que el dramaturg anglès sovint situava les seves obres dins del context històric

d’Anglaterra encara que, segons Victor Beser Sastre i Felix Calero Sanchez, autors de

“Macbeth y la Historia” la història només li interessa com a marc d'ambientació d'una obra de

teatre.

Aquests mateixos autors elaboren un comentari de la història d'Escòcia que reflecteix l’obra

shakesperiana de “Macbeth” i, a més, destaquen les fons en què segons ells, es va basar el

propi Shakespeare.

Per començar i seguint els criteris de Ballester Escalas7, Beser Sastre i Calero Sanchez

classifiquen les obres històriques de Shakespeare en diversos cicles:

1. Cicle Grec: Troilo i Criseida, Timó d'Atenes i Perlcles, príncep de Tir.

eclipsada per les obres de William Shakespeare.7 Ballester Escalas R. “El Historiador William Shakespeare “ Editor: R. Ballester Tarragona 1945, pàg. 126-126

12

2. Cicle Romà: Coriolà, Juli Cèsar, Antoni i Cleopatra i Tito Andrónico. Aquesta tetralogia

simbolitza tota la història de Roma: lluites entre patricis i plebeus, els inicis de l'imperi i la

decadència romana.

3.Cicle de l’àmbició: situat entre l'època antiga i la medieval: Julio César, Macbeth i Ricard

III. Sembla que Shakespeare considera l'ambició com un dels ressorts de la història.

4. Cicle celta: desenvolupat en una "terra de ningú" bàrbar-celta: Cimbelí, Macbeth, Hamlet

i El Rei Lear.

5. Cicle nacional anglès: Vida i mort del rei Joan, El Rei Ricardo II, La primera part del

Rei Enrique IV, La segona part del Rei Enric IV, La vida del Rei Enrique V, La primera part

del Rei Enrique VI, La segona part del Rei Enrique VI, la tercera part del Rei Enrique VI, la

tragèdia de Ricard III i La famosa història de la vida del Rei Enrique VIII.

No obstant això, a part de l’ubicació genèrica, cal introduir el context en el qual Shakespeare

situa la seva obra. “Macbeth” va ser primer publicat en 1623 i narra la historia d’Escòcia

barrejant-la amb mites.

Pel que fa el context històric real, fins al segle IX Escòcia estava dividida en dos regnes, que

es corresponien amb els dos pobles que hi habitaven: els pictos i els escotos. Entre tots dos hi

havia contínues lluites i dominacions d'uns sobre altres, però al segle IX els escots van

sotmetre per complet als pictes, unificant els dos regnes sota la corona del Kenneth I Mac

Alpin, primer rei d'Escòcia. Com apunta el treball de Beser Sastre i Calero Sanchez, aquesta

unitat no existia més que a nivell de monarca ja que la topografia escocesa afavoria la

dispersió i aïllament dels grups humans. Així, la societat estava organitzada en clans,

autònoms entre si i no existia una "consciència escocesa".

Al segle XI, moment en què regna Macbeth, que era una figura històrica real, la política

escocesa té tres pols principals que requereixen l'atenció dels monarques: Asegurar seu

manteniment en el tron davant els intents d'usurpació dels senyors, i governar sobre el territori

escocès; els territoris del Nord, ocupats pels noruecs que feien contínues incursions cap al sud

i enviaven atacs marítims des de Noruega buscant ampliar les seves conquestes; i finalment, el

Sud, Anglaterra, país amb què els monarques escocesos van tenir freqüents disputes - pel

territori fronterer de Northumberland. El seu interès radicava en qüestions estratègiques: dos

regnes desitjaven dominar la "terra de ningú" que s'estenia entre ells.

La situació a l'interior d'Escòcia era la d'un regne dividit interiorment entre multitud de pobles

que buscaven la unitat, però que no estaven disposats a renunciar a les seves diferents formes

de vida. Aquest fet dificultava la unió i pacificació dels sobirans.

13

El regnat de Macbeth va durar entre 1040-1057. Ell, com a postura històrica, va ser l'últim rei

de l'antiga Escòcia, representant del vell regne Picto i Escoto de Kenneth Mac Alpin, el seu

avantpassat. Com descriu l’estudi “Macbeth y la Historia”, fins al final del seu regnat,

Macbeth no va tenir res a veure amb exèrcits anglesos. A diferència de molts dels seus

successors no va estar inquietat per valors que, de forma secreta o oberta, afavorissin una

aliança amb Anglaterra, o fins i tot la subordinació al rei anglès. El triomf del seu successor,

Malcolm III que també era una figura real, es va produir amb l'ajuda anglesa i va suposar el

començament d'un procés mitjançant el qual els valors anglesos es van arrelar en la realitat

escocesa. Era l'inici de la influència anglesa a Escòcia, que ha durat ininterrompudament fins

als nostres dies8.

El sistema de successió d’Escòcia d’aquell temps era l'anomenat Tanistry. Es basava en la

successió alternativa dels membres dels dos branques de successors del primer rei d'Escòcia,

Kenneth 1 Mac Alpin, la primogènita i la segundogènita. Quan moria un rei de la primera

branca havia d'heretar el tron el successor de la segona, i viceversa, perquè d’aquesta manera

s’assegurava que sempre hi havia un rei adult en el tron.

Veiem que les investigacions modernes sobre la història medieval d'Escòcia proporcionen

unes dades radicalment diferents als que apareixen a l’obra de “Macbeth”. Però aquestes

incorreccions no poden ser atribuïts a Shakespeare ja que ell va ser dramaturg, no historiador.

Es va limitar a exposar la narració que de la vida de Macbeth que apareix en diversos llibres

històrics i que es poden considerar com les possibles fonts de l’obra:

Holinshed: Chronicle of England, Scotland and lreland (1577)

George Buchanan: Rerum Scoticarum Història (1583)

John Leslie: De Origine. Moribus, et Rebus Gestis Scotorum (1578).

A més, com diuen Beser Sastre i Calero Sanchez, l’obra Scotorum Historiae, d'Hèctor

Boethius (París, 1526) també podria continuar la llista de les fons shakesperianes ja que

descriu fets històrics relacionats amb Escòcia d’aquell període. A més, igual que el dramaturg

anglès, Boethius barreja la narració de la història amb la tradició i els mites.

Després d’aquesta aproximació a la història real de Macbeth, es podria dir que per

Shakespeare l’important no era el què va passar, sinó com. Així, en l’obra teatral “Macbeth”

8 Plantagenet and Fiona Somerset Fry, History of Scotland, Londres, 1982, p. 54.

14

no es presenta des d’una persoectiva històrica però més aviat des d’una perspectiva humana

amb totes les conseqüències, passions, pors, ambicions que aquesta implica.

Parlant de l’obra, ens ubica en el regnat del rei Duncan qui va estar amenaçat pels seus

enemics varies vegades. Els últims sempre van ser vençuts gràcies a la valerosa ajuda de

Macbeth qui era el seu cosí i súbdit. En les batalles tambe es va distingir el senyor de

Lochquhaber, Banquo.

Quan Macbeth i Banquo tornaven de lliurar l'última batalla contra els enemics del rei quan

se'ls aparèixer tres bruixes, que van profetitzar a Macbeth, senyor de Glamis, que arribaria

també a ser senyor de Cawdor i que, a més, seria rei i a Banquio que seria el pare del rei.

Aviat la profecia de Macbeth va començar a fer-se realitat i el personatge es va veure cada

vegada més turmentat per l'ambició, encoratjada especialment, per la de la seva dona.

Finalment, va assassinar Duncan i es va fer coronar rei. Mentrestant, el cos de Duncan era

enterrat i els seus fills fugien a Anglaterra i Irlanda

L’obra és una tragèdia sagnant que no obstant no és un mer joc escènic sobre l'assassinat, però

com es senyala en la “Macbeth y la Historia” la representació de la lluita del protagonista

contra ell mateix, conta les seves passions i ambicions. No obstant això, el seu costat fosc

acaba vencent. Shakespeare a més, introdueix l’imatge de les bruixes que reforcen el caràcter

tenebrós de tota l’obra.

15

BLOC II

PART PRÀCTICA

Macbeth: dimensió política de Shakespeare

Per analitzar els element polítics dins de l’obra shakesperiana Macbeth s’agafen com a punts

de referència el pensament dels altres autors de l’època moderna. Com ja s’ha senyalat abans,

aquests autors són el filòsof anglès del segle XVI Thomas Hobbes i diplomàtic, filòsof polític

italià del segle XV Nicolàs Maquiavel. Els punts en comú que comparteixen aquest autors

amb William Shakespeare són múltiples però el treball se centrarà en estudiar dos aspectes

claus de la teoria política presents en els escrits de Hobbes i Maquivel i reflectits en la obra

del dramaturg anglès. Per una banda, es desenvolupa el tema de governança que inclou les

fons de legitimitat d’aquest que regna i les característiques que ha de posseir per ser un bon

governador. I per l’altra banda, s’analitzarà l’aspecte de moralitat relacionada amb el poder

.

Governança

Com destaca Eric Nelson en el seu article “Shakespeare and the best state of a

commonwealth”, molts autors i pensadors polítics han comportat a la búsqueda de la millor

organització estatal però tots ells, segons Nelson, “agreed that the answer to this question

should be found in the study of Roman history” (p. 253). Les idees polítiques de Shakespeare

que podem trobar en les seves obres van estretament relacionades amb allò que en paraules

que Cicero constitueix, "the best state of a commonwealth” o dit d’altra manera, el dramaturg

anglès es preguntava si és preferible viure subordinats al monarca o com a ciutadans de la

república també anomenada com a “free state”?

Un altre autor que reflexionava sobre aquest tema va ser l’italià Nicolàs Maquiavel.

Maquiavel, seguint les afirmacions dels pensadors de Quattrocento va expressar en els

Discursos de la primera dècada de Tit Livi que la transició de la República a Principat va

provocar el declivi de Roma9. Dit d’altra manera, va destacar que l’estat popular és millor.

Segons Nelson, Willian Shakespeare, malgrat també planteja aquesta idea, no apareix en les

seves obres (especialment en les que tractaven la historia de Roma) com a defensor del règim

republicà ni tampoc de l’imperial Pax Romana. En paraules de Nelson “he (Shakespeare)

seems insistently to deny the orthodoxy that different constitutions yield different levels of

virtue and greatness (...)not because he believes that there is no choice to be made among the

various regimes, but rather because he believes that the choice does not matter”.

9 “si vede per esperienza le cittadini non avere mai ampliato ne di dominio ne di ricchezza se non mentre sono state in libertà” Discorsi sopra la prima deca di Tito Livio. Ed.Giorgio Inglese ( Milan 1984, p. 297)

17

D’aquest fragment es podria treure la primera aproximació a la filosofia política

shakesperiana. L’escriptor anglès en totes les seves obres teatrals mostra a l’espectador dues

cares d’un mateix fet i difícilment el podem posicionar al costat d’un personatge o d’un altre.

Descrivint diversos tipus de regnats i d’organització estatal, Shakespeare no es preocupava

tant de quin és el millor règim sinó quines són les condicions que fan que un règim sigui bo.

Si es contrasta aquesta visió de Shakespeare amb els autors de la seva època, observem que

Maquiavel al igual que el dramaturg anglès, tampoc era el defensor rígid d’un determinat

tipus de govern. És cert que és gairebé impossible llegir els Discursos sobre la primera

dècada de Tit Livi sense evidenciar la simpatia que tenia Maquiavel cap a republicanisme.

Tanmateix, com destaca l’autor de “Machiavelli: The Prince and other works” Maquiavel no

era un republicà frenètic i podria veure avantatges en una monarquia constitucional. Bon

govern també era possible sota el regnat d’un príncep. A més, Maquiavel afirmava que en

casos determinats quan es necessiten les reformes i la societat és massa corrupta, només el

princep pot portar a terme un bon govern. Aquest era el cas d’Itàlia quan ell va escriure el seu

famós El Príncep.

El Príncep és una lectura molt pràctica que senyala que és el que ha de fer un governador però

no especifica detalladament sota quines circumstàncies ho ha de fer. Tot i així, el llibre

“Machiavelli: The Prince and other works” expressa que el filòsof italià donava per suposat el

fet que la tasca del governador és governar bé. Malgrat les diverses interpretacions de la seva

lectura, Maquiavel mai es va mostrar partidari del govern tirà, tant dins del règim republicà o

del príncep. En paraules de l’autor:

“(...) he (Maquiavel) was filled with the notion of the common good of Florence, the basis

for the Discorse on Reforming the Government of Florence and the good of Italy (...). He may

scarely have realized that so little on justice and public good was to be found in The Prince,

But if he said little, he implied more.”

Machiavelli: The Prince and other works, Chapter 6.

Tanmateix, si Maquiavel coincideix amb Shakespeare en la flexibilitat d’acceptar diversos

tipus de govern a l’hora de cercar un bon règim, Hobbes divergeix d’aquesta idea. Sense cap

dubte, el pensament de Hobbes va ser format pel context de guerra civil anglesa i el conflicte

internacional d’aquell moment. Per entendre quina és la millor manera de governar una

comunitat, Hobbes es dedica a imaginar com actuarien els éssers humans si aquesta comunitat

18

no existís. Aquest estat previ a la societat obté nom de l’estat de naturalesa i serveix com a

punt de partida per la seva obra Leviatan. El pensador anglès afirma que els homes són per

naturalesa més o menys iguals en les seves capacitats mentals i físiques i les desigualtats

existents no donen lloc a una jerarquia estable10. Així, tenint en compte que som igualment

capacitats per posseir allò que volem, Hobbes conclou que la condició natural és la guerra de

tots contra tots. No obstant això, el nostre instint de conservació ens porta a delegar la part

dels nostres drets a un sobirà que estableixi les lleis i que castigui a aquests que infrigeixen les

normes. Sense lleis tot el que posseïm és només de facto ja que en qualsevol moment ens

poden atacar. Aquesta mútua i voluntària transferència dels drets al governador és el contracte

de Hobbes amb el qual neix la seva organització d’estat.

Així, pel que fa la governança, a primera vista es podria pensar que l’antropologia negativa

del teòric anglès té reflexió en les tragèdies shakespearianes ja que Shakespeare descriu

guerres, traïcions i sovint la necessitat d’un rei fort. Tanmateix, Hobbes es referia a un tipus

de govern determinat, fort i amb elements absolutistes. En canvi, la creació literària del

dramaturg anglès troba més similituds amb el pensador italià perquè els dos autors buscaven

adequar la governança al context.

La legitimitat en “Macbeth”: el pas de Déu a Home

El concepte de governança no ve separat i inclou altres aspectes del pensament polític que van

ser tractats per Maquivel i Hobbes i en els que Shakespeare també va fer contribucions

importants. Un d’aquests aspectes és la font de legitimitat per governar que constitueix un

dels temes centrals en l’estudi de filosofia política i la visió del qual ha variat al llarg del

temps.

Com senyala José López Hernández en el seu article “El concepto de legitimidad en

perspectiva histótica”, existeixen dos conceptes d'Estat: un identifica l'Estat amb l'aparell de

poder que organitza i dirigeix a la població d'un determinat territori; un altre relaciona l'Estat

amb la població que viu en aquest territori, que és alhora subjecte i objecte d'aquest poder.

Tanmateix, sigui quin sigui el concepte d’Estat, implica l’exercici de poder i automàticament

planteja el tema de legitimitat.

Ara bé, en la època moderna en la qual se situa Maquiavel, Hobbes i el mateix Shakespeare,

cal tenir en compte l’important procés de secularització de la religió. Dit d’altra manera, es

10 Leviatan, Capitol XIII

19

qüestionava la legitimitat divina del poder polític. En la lectura de “El Príncep” de Maquiavel

o “Leviatan” de Hobbes, s’observa un trencament amb la idea del poder concedit al monarca

per la força divina.

Com destaca el Walter Hendricks en el seu llibre Machiavelli: The Prince and other works ,

“Machiavelli lived within the frame of human society; not Haven of Hell, but the

earth was his center” (Hendricks: p.17 )

Molt preocupat per la religió, el pensador italià la va subordinar als assumptes humans.

L’objectiu de la religió havia de consistir, segons Maquiavel, no en fer als homes conscients

de l’altre món sinó del món actual. Per Nicolas Maquiavel, la religió tenia funció en aquest

món i havia de unir i promulgar valors del bé comú.Tanmateix, no constituïa la font de

legitimació d’un governador.

Pel que fa el pensament de Thomas Hobbes, sovint el descriuen com a partidari de la

monarquia anglesa. No obstant això, malgrat que la seva filosofia presenti clarament els trets

de l’estat absolut degut possiblement al seu context històric, el teòric anglès va introduir el

pensament revolucionari i modern dins de la seva obra política que en certa manera anava en

contra de la monarquia d’Anglaterra. Així, amb la constitució del Leviatan com a sobirà,

Hobbes va depositar la legitimitat de l’existència d’aquest en les mans del poble rebutjant

d’aquesta manera el dret diví a la governança. És per aquesta raó que Thomas Hobbes ha

entrat en la història de filosofia política com l’autor que entre altres coses, va donar pas de

legitimitat divina a l’acceptació de la política com un artifici creat per l’home. Més endavant,

aquest èxit de la Modernitat va influènciar en el desenvolupament de l’Estat modern.

Ara bé, el Leviatan de Thomas Hobbes va ser publicat pel primer cop l’any 1651, més de

vint-i-cint anys després de la primera aparició escrita de “Macbeth” shakesperià en la edició

Fist Folio. Maglrat que Willian Shakespeare mai ha sigut conciderat com a un pensador

polític, Christopher Tilmouth en el seu article “Shakespeare’s open consciences” ens

demostra la valuosa aportació del dramaturg anglès en la consciencia política de la seva

època.

Tilmouth descata que “Macbeth”, escrit i publicat anys abans que el famòs Leviatan, ja

incorporava la idea de la política com a fet humà. El personatge principal de l’obra, Macbeth

que es converteix en un sobirà sanguinari, és molt conscient de les seves accions i sobretot

que les conseqüències. El fragment de l’obra presentat a continuació senyala que el

20

protagonista sap que el seu judici no serà a l’altre món ni proveirà de Déu sinó que tindrà lloc

en el món present.

Si fos fet, quan ja és fet, fóra millor

Fer-ho de presa. Si l’assasinat

Pogués caçar totes les conseqúències

I, consumat, pogués atrapat l’èxit,

Si el cop fos tot i ho acabés tot

damunt del banc de sorra temporal

passaríem per sobre l’altra vida.

Però en tals casos se’ns judica aquí:

I si ensenyem amb lletra sangunària,

La lletra, de retop, va contra el mestre.

(Macbeth, Acte I, Escena VII)

En les paraules del mateix autor de l’article “ (...) the public gaze exerts are perpetual

influence over his (Macbeth’s) conscience, witness his preocupation with tha “judgment

here” and now (...)”. Així, veiem que Macbeth és conscient de que l’aprovació de le seves

accions, o dit d’altra manera, la seva legitimitat recau en les persones afectades per la seva

actuació. Reconeix que matant al legitim rei Duncan, trenca l’ordre social establert i, usurpant

el seu lloc, es vincula amb el poble davant del qual ell tindrà drets i deures i el qual serà el seu

jutge.

Un altre element valuós per tractar el tema de la legitimitat és la idea de bon governant que

William Shakespeare va destacar en aquesta obra en concret. Llegint "Macbeth", constatem

des del primer acte, la idea del canvi d’ordre social. Tanmateix, a partir de l’acte III, el que fa

créixer el malestar i les tensions contra el rei Macbeth ja no és degut tant la usurpació del

poder sinó a la manera del govern de Macbeth i el tracte que ell li dóna a la seva població.

Stephen Greenblatt, l’autor de Shakespeare and the ethics of authority, apunta:

“None of Shakespeare’s plays, not even Macbeth unequivocally endorses the view that any act

of usurpation is automatically evil and none condemns as necessarily unethical the use of

violence to topple the established order.”

“Macbeth” transmet la intuïció que no és exactament l’ocupació il·legal del tro que destrueix

al protagonista sinó el fet de no ser bon governant. Aquesta visió política expressada a través

de la idea de bon governant com a condició necessària per legitimar al monarca o al cap

21

d’Estat està també explicada en “El Príncep” de Maquivel i en la lectura política de Hobbes.

En el cas de pensador italià és interessant destacar que Maquiavel donava molta més

importància al bon govern del qui regna que no pas a la manera en la qual va aconseguir la

seva posició. Era perfectament conscient que, en la època en la qual ell vivia, existia només

una via relativament assegurada per arribar al poder i aquesta consistia en ser hereu del tro.

Tanmateix, Maquiavel era realista. Per aquesta raó, en el capítol VIII de “El Príncep”11

descriu dues maneres que té “private citizen” per aconseguir poder. Concretament diu:

“But because a private citizen may become a prince in two ways (...). There are two: first, a

man climbs to authority by some criminal and wicked path; or second, a private citizen by the

favour of his fellow citizens becomes prince of his native land.”

No obstant això, no s’atura a raonar sobre el bé i el mal de cadascuna d’aquestes vies. A

continuació, exposa l’exemple de Liverotto de Fermo qui va ocupar el lloc de governador

amb força però va poder governar molts anys i, a diferència dels altres usurpadors, mai va

patir cap intent de cop del seu govern. En el capítol VIII de “El Príncep” trobem l’explicació

a aquest fet:

“ I believe this difference results from the good or bad use of cruelties. Their use can be

called good (if the word good can be applied to what is bad) when they are committed at one

stoke12 and because it is necessary for a ruler to secure himself; yet afterwards he does not

continue with them, but takes the opposite course of doing all he can for the profit of his

subjects. Cruelties badly used are those which though few at the beginning, increase with

time(...)” El Princep, Capitol VIII p.122.7

“anyone who seizes control of a state ought to consider carefully all the injuries he

must do and do them all in one stroke so that he will not have to undertake new once

everyday (...) to give men feeling of security and gain them to his side by benefiting

them” El Princep, Capitol VIII p.122.8

Veiem que, malgrat la via anomenada per Maquiavel “criminal and wicked path”, el que

preval per ell és saber exercir el poder de forma adequada. Aquesta idea atravessa tota la obra

del filosof italià.

“A prince, therefore, provided that he has not to rob his subjects, that he can defend himself,

that he does not become poor and abject, that he is not forced to become rapacious, ought to

11 The Prince, Chapter VIII: On those who attain princely power through evil deeds

12 Once, punctual case not the abuse of power.

22

hold of little account a reputation for being mean, for it is one of those vices which will enable

him to govern” Chapter XVI

Per l’altra banda, el pensament polític de Hobbes també guarda relació certa amb la obra

shakespeariana. Pel teòric anglès, la fi de l’Estat és particularment la seguretat. Si el qui

governa no pot aconseguir aquest objectiu, l’Estat perd la raó de ser. Dit d’altra manera,

aquest no és un bon governador. Ara bé, Shakespeare ens mostra com el seu personatge

principal Macbeth provoca un sentiment d’inseguretat dins del regne d’Escòcia. És més, en

l’Acte IV Escena VI Lennox va servir la paraula “tirà” per descriure el regnat de Macbeth. De

fet, el propi protagonista corrobora aquesta idea d’inseguretat i destaca que:

“De tota aquesta gent,

No n’hi ha cap que no tingui dintre casa

Un criat que treballa al meu servei “(Macbeth, Acte IV, Escena IV )

Per tant, tenint en compte en que ha desembocat el seu regnat, Macbeth perd tota la

legitimació d’ocupar la posició del rei. Shakespeare en paraules de Macduff, expressa la

necessitat de derrocar-lo però no la relaciona directament amb l’assassinat del rei legítim sinó

amb el malestar i el patiment general d’Escòcia.

“Cada matí gemeguen

Noves viudes, nous orfres ploriguegen,

Noves dolors piquen la pròpia cara

Del cel, que tot retruny, com si patís

Amb l’Escòcia, i cridés d’acord amb ella

el mateix clam de dol”

( Macduff, Acte , Escena)

Al final de l’obra, el dramaturg anglès va preferir concloure indicant a través del discurs de

Malcolm les qualitats que ha de tenir un bon rei. Entre elles figuren justícia, veritat,

temprança, constància, perseverança, bon cor, lleialtat, paciència i valentia. O, dit d’altra

manera, tots aquests atributs que legitimen les accions d’un governador però la manca dels

quals va comportar al desastrós final de Macbeth.

Aproximació alternativa al concepte de legitimitat en “Macbeth”

En l’apartat anterior s’ha destacat el tema de la legitimitat vista a través dels ulls de pensadors

moderns i tractada en l’obra “Macbeth” de William Shakespeare. El propòsit de l’apartat era

23

demostrar que Shakespeare igual que els teòrics polítics més importants, es plantejava quines

són les fons de legitimació d’un governador. És més, el pensament el qual es podria atribuir al

dramaturg anglès no només trenca amb els paradigmes antics de legitimitat divina, sinó també

proporciona reflexions pròpies de la teoria política de la Modernitat buscant la legitimació de

les accions d’un governador en el món terrestre.

No obstant això, l’autor de “Macbeth: history, ideology and intellectuals” Alan Sinfield es

fixa en un altre aspecte de legitimitat en l’obra shakesperiana poc estudiat fins ara. El teòric

anglès famós per dur a terme els estudis sobre Shakespeare i el teatre modern se centra en el

concepte de la utilització de la força i fa la distinció bàsica entre la violència legitimada i la

violència il·legítima. Shakespeare, diu Sinfield, dibuixa a Macbeth com a un assassí terrible

quan aquest mata al rei Duncan. Però no tenim la mateixa visió d’ell quan al principi de

l’obra Macbeth assesina a Macdonwale, el rebel, ja que té l’aprovació del rei Duncan. Mata

dues persones però són dos actes de violència diferents.

Així, veiem que la violència és acceptada i fins i tot considerada com bona o desitjable quan

está al servei del poder. Tanmateix, quan es rebel·la contra aquest, és dolenta. Segons

Sinfield, la reclamació del monopoli de la força és fonamental en la configuració de l’Estat

Modern i Shakespeare va captar molt bé aquest concepte. Segons Sinfield, aquest monopoli

ve dels temps d’Absolutisme quan el poder del monarcà se sostenia per la llei divina contra la

qual no es podia rebel·lar. L’article també explica que la visió captada per Shakespeare

perdura fins als nostres dies ja que es considera que el monopoli de la violència de l’Estat és

el mal menor comparat amb altres tipus de força que poden existir.

Moralitat i poder

“Sent la nostra intenció tractar aquí de coses pertanyents a la moral, el primer que hem de

fer és esbrinar exactament de què ciència forma part. La moral, al meu parer, només pot

formar part de la política. En política no és possible cap cosa sense estar dotat de certes

qualitats, vull dir, sense ser home de bé. Però ser home de bé equival a tenir virtuts, i per tant,

si en política es vol fer alguna cosa, és cal ser moralment virtuós. (...)”

(Aristotel, La Gran Moral: llibre I, cap.I)

24

La condició humana i la seva relació amb el poder

Segons la definició del pensador ben conegut a l’època Shakespeariana, Aristotel, la moral

està estretament vinculada al poder polític. La visió aristotèlica planteja la pregunta

immediata si aquesta relació amb el poder influeix en la nostra moralitat. Dit d’altra manera,

es pregunta si la nostra moralitat canvia a la mesura que adquirim el poder.

Molts filòsofs han tractat el tema de moralitat dins d’un marc de ciència política. No obstant

això, es podria distingir entre la consciencia moral i la moralitat. La primera fa referència al

capacitat que posseïm els humans de distingir entre el bé i el mal mentre que la segona es

refereix a on ens decanten un cop sabem el que està be i el que no. La qüestió de la moralitat

juga un paper rellevant dins d’estudi polític. Sovint, en l’imaginari col·lectiu existeix la visió

dels governants com aquests capaços de trencar les seves promeses i dur a terme accions

amorals amb l’objectiu de perpetuar el seu poder. Però, és certa aquesta percepció de que el

poder perverteix a la moralitat?

Shakespeare va ser un dels autors que han ajudat a trobar possibles respostes a aquesta

pregunta. La immersa majoria de les seves obres teatrals desenvolupen les situacions

d’adquisició, governança i traïció en el poder però el dramaturg anglès sempre ensenya dues

cares de la moneda, ens mostra el món interior dels personatges a conseqüència del que

podem entendre les motivacions de les seves accions.

Parlant de l’obra “Macbeth” és sovint anomenada “Shakespeare’s most haunting play”13 però

no per la crueltat del personatge principal. Macbeth és massa humà i les seves passions

humanes fan que l’espectador trobi reflectit en ell els propis desitjos i ambicions.

Pel que fa la moraliitat, Stephen Greenblatt en el seu article “Shakespeare and the ethics of

authority” senyala que “Shakespeare’s characters have a rich and compelling moral life”

però afegeix que “that moral life is not autonomous. Instead, it is intimately bound up with

the particular community in with the character participates.” És cert, al principi de l’obra la

imatge de Macbeth que se’ns presenta és d’un home del rei, lleial i coratjós. La revelació de la

profecia de ser el futur rei fa sorgir l’ambició per el poder i tenta la seva moralitat. La última

està influenciada pel context de la societat en la que viu Macbeth ja que Shakespeare descriu

l’època on a manca de la ciència sòlida, la bruixeria donava coneixements sobre allò

desconeguts com per exemple, el futur, per tant incentivava a confiar en bruixes. Tenint en

compte aquestes circumstancies, Greenblatt tenia raó, la comunitat en la que vivim influeix en

13 Lizhi, Y. The Equivocation Theme in Macbeth, Canadian Social Science Vol.2 No.2 June 2006

25

les nostres creences que poden tenir repercussions en la moralitat. La revelació de tres bruixes

dóna esperances al personatge principal qui interioritza la profecia profundament. No obstant

això, malgrat generalment es considera que, a part de les bruixes, és Lady Macbeth qui

encoratja al seu marit a dur a terme les accions sanguinàries, Shakespeare ens mostra

clarament que el mateix Macbeth ja estava predisposat a realitzar-les des del principi.

“Príncep de Cumberland! És un graó on he d’ensopejar, si és que no el salto Perquè em barra el camí. Amagueu, estrelles, els vostres focs, i que la llum no vegi la negror de les meves cobejances!

Que davant de la mà es tanquin els ullsi, malgrat tot, s’executi allòque els ulls s’espantaran a contemplar

quan serà fet.”(Macbeth, Acte I, Escena IV)

Evidentment, del pensament a l’acció hi ha un pas important i Lady Macbeth ajuda a Macbeth

a fer-lo. L’autor anglès mostra que el personatge principal reconeix la maldat dels seus fets

però la veu de la consciència moral no és suficient, ja que la moralitat, com pensava Aristòtil,

és una virtut que és perd de la mateixa manera que es perd qualsevol altra qualitat si no

s’exerceix14. Així, un cop comès el primer assassinat, la moralitat del personatge es

deterioritza. La por de perdre el poder pel qual ell ha tacat la seva ànima el porta a cometre

més crims.

“Si es així,

si sols pels fills de Banquo he embrutat la meva ànima”

( Macbeth, Acte III, Escena I)

La história de Macbeth descriu el cercle viciós del qual el personatge no pot sortir i el qual

desemboca en el final tràgic. Tanmateix, el lector no troba en l’obra la generalització de la

idea que l’ambició pel poder perverteix necessàriament la moralitat de la persona. Banquo- un

altre personatge de la obra al qual les bruixes també havien donat esperances reials15, malgrat

tenir els mateixos incentius d’obrir el pas al seu fill per aconseguir el que la profecia li havia

promès, no es decanta pel camí cruel. Evidentment, desconeixem com actuaria Banquo si

estigues en el lloc de Macbeth i influenciat per la seva dona encara més ambiciosa que ell. Tot

14 La Gran Moral, Cap. 515 En el Acte I de la obra es produeix la trobada de Macbeth i Banquio amb les tres bruixes. Aquestes li van prometre al personatge principar que será el futur rei i a Banquo que será el pare del futur rei.

26

i així, amb el contra pes del personatge de Banquo, Shakespeare deixa una porta oberta que

ens impedeix generalitzar que tot el desig o l’esperança de poder danya la moralitat.

Pel que fan altres autors que tractaven la relació entre moralitat i poder, cal senyalar a

Maquiavel. Per Maquiavel, existeix la divisió entre la moral convencional i la moral política

que no són el mateix. L'acció política requereix d'actituds incomparables o incompatibles,

amb allò que l'educació cristiana i la tradició occidental imposa com a bo i just. El pensador

italià classifica la moral convencional com aquesta que permet tacar la consciència amb les

accions dolentes sempre i quan aquestes accions siguin pel bé de la pàtria16. Mai es recomana

al príncep cometre atropellaments per aconseguir la glòria personal que és això, en definitiva,

el que mou a Macbeth. No està en els plans de protagonista shakespearià ser un governant just

per a Escòcia, sinó simplement ser el Rei.

Finalment, en l’obra shakesperiana “Macbeth” sovint trobem alegacions als actes contra la

natura.

Això és contra natura, com ho és l’acte

Que que s’ha comès aquí. (Vell, Acte II, Escena IV)

Es refereix sobretot al assassinat i traïció com si existis una llei natural que ens prohibis

acions dolentes. És curiós destacar que Hobbes en el seu treball “Leviatan” també parla de les

lleis naturals i les descriu en el capítol XV i XXVI.

“Las leyes no escritas son, todas ellas, leyes de naturaleza” capitol XXVI De las leyes

civiles

Segons Hobbes, aquestes lleis no necessiten passió ni parcialitat sinó han de ser interpretades

mitjançant l’ús del raonament. Per això, l’ignorància de la llei de naturalesa, diu el pensador,

no excusa a ningú ja que quan l’individu assoleix la raó és perfectament conscient que no ha

de fer a l’altre el que no vol que li facin a ell. Així, es podria observar que aquestes lleis

constitueixen la moralitat que Hobbes expressa en la seva obra política i que guarda relació

amb la moralitat convencional de Maquiavel. De les dinou lleis naturals que destaca Thomas

Hobbes, algunes com ara la sisena o la setena estableixen la necessitat del perdó de les

ofenses o la prohibició de la revenja. Cal apuntat però, que cap d’aquestes lleis no es vinculen

amb els valors de la moralitat cristiana sinó convencional i aquesta última serveix per donar

16 En la carta de Maquiavel a Francesco Verotti (16 Abril 1527) Maquiavel va escriure que estima la seva ciutat natal més que la seva ànima. També va expresar l’opinió que un gobernador ha de saber que les accions que beneficiaran la seva patria poden embrutar la seva consciència. Informació treta de Machiavelli: The Chief Work and Others, Vol. 3; Allan Gilbert, Duke University Press, 1965

27

garantia del temps futur. Així, per exemple, la llei natural de perdonar ajuda a no generar més

guerra. La moralitat hobbesiana busca utilitat i ordre. Podria ser que Shakespeare també va

captar la visió d’aquest tipus de moralitat basada en les lleis naturals i va castigar al seu

personatge per trencar-les.

Shakespeare i el poder sobrenatural

Shakespeare prestava molta atenció a allò desconegut i sobrenatural però, com ja s’ha

senyalat en els apartats anteriors, l’espectador ha de tenir en compte el context de la societat

shakesperiana. Es tracta de l’època prèvia al descobriment del mètode científic i aquesta falta

de coneixement dipositava la confiança en bruixeria com a forma d’explicar allò inexplicable.

Cal tenir en compte que la figura de la bruixa va aconseguir una gran popularitat en l'època de

Shakespeare i va cridar l'atenció de l'audiència. Al segle XVII es creia en l'existència i el

poder de les bruixes i de fet, en la caça europea de bruixes (Els Temps de la Foguera) es va

basar en la creença que la bruixeria podia ser un gran obstacle per a l'ordre establert de la

societat i la religió.

Parlant de l’obra de “Macbeth” Susan James en el seu article “Shakespeare and the politics of

superstition” apunta que Macbeth es va realitzar per primera vegada després de l'adhesió de

Jaume I i molts crítics han especulat sobre els significats que podia tenir l’obra per la política

local. Un d’aquests significats podria derivar del fet que James I havia cregut que estava sota

l'atac de bruixes. En el moment en que es va convertir en Rei d'Anglaterra, el seu interès en la

bruixeria sembla haver disminuït, però almenys alguns membres de l'audiència de

Shakespeare podrien tenir coneixement sobre l’obsessió prèvia de James i relacionar al

personatge principal Macbeth amb ell. Potser el joc hagués estat entès en part com la

representació d'un desastrós rumb de l'esdeveniment que James I pogués haver patit si no

tindria la força voluntat per retrocedir en la seva creença en bruixeria.

Així, segons l’autora de l’article Macbeth shakesperià senyala el perill que suposa un

governador o un home d’Estat supersitciós i reclama l’ús de la raó per part del qui governa.

28

Conclusió

L’objectiu d’aquest treball consistia en descobrir i demostrar la rellevància de William

Shakespeare en el pensament polític a través de l’anàlisi de la seva obra teatral “Macbeth”.

Després d’analitzar l’obra es pot senyalar dues aportacions importants a la teoria política

moderna que l’escriptor anglès incorporava a la seva creació literària. La primera consisteix

en posar en evidència el paper central de l’home en la política. Si tenim en compte el context

del dramaturg anglès, el tema de la legitimitat es pot considerar una de les aportacions

polítiques més rellevants de William Shakespear ja que durant la seva època la legitimitat del

governador estava vinculada a la figura divina. Shakespeare, en canvi, incorpora visions d’un

governador les accions del qual tenien judici en el món actual, per tant transporta la legitimitat

al món terrestre.

La segona aportació està relacionada amb la moralitat dins del marc de l’acció política.

Shakespeare dóna importància a la condició humana i als valors morals d’aquest que governa.

No obstant això, aquesta moralitat no està d’acord amb els principis cristians ni té finalitat

religiosa sinó que està relacionada amb la moralitat convencional de la qual parlava

Maquiavel i que té repercussions en la vida política. Les accions d’un governador han

d’incorporar valors morals pel bé de la seva comunitat davant de la qual el governador té drets

i deures. A més, malgrat que la lectura de Shakespeare pot formar la visió que el desig de

poder perverteix a la moralitat humana, en la obra “Macbeth” l’autor anglès no es posiciona a

favor d’aquesta afirmació sinó emfatitza en la importància de la bona governança i senyala les

conseqüències desastroses de les accions amorals del protagonista.

A part d’aquestes aportacions tractades en l’estudi, les obres shakespearianes contenen molts

més temes polítics rellevants i innovadors per la seva època. S’ha de senyalar que el

dramaturg anglès donava veus als col·lectius marginals de la societat i així per exemple, les

dones representades per personatges com Lady Macbeth17, Portia18 o Viola19, tenen un paper

destacable en la seva lectura. És més, Shakespeare tractava el tema d’exclusió d’estrangers el

qual s’emfatitza en una altra obra “ El Mercader de Venècia” on l’escriptor fa una clara

distinció entre les persones que pertanyen a una comunitat i les que no, visualitzant aquesta

17 “Macbeth” W. Shakespeare, 1623 primera públicació18 “El Mercader de Venecia” W. Shakespeare 160019 L’obra “ La nit de reis” W. Shakespeare 1602

29

problemàtica. Altres autors com A. Sinfield apunten a la violència estatal com un altre

assumpte important el pes del qual s’ha d’analitzar en la literatura de Shakespeare.

Per concloure, s’ha de dir que generalment es considera que els pares del pensament polític

modern són els autors com Maquiavel i Hobbes ja que els dos havien trencat amb l’antic

paradigma de l’acció política. No obstant això, com s’ha vist en aquest treball, la herència

literària de William Shakespeare plena de passions i ambicions humanes ens mostra que som

nosaltres els principals creadors de tots els esdeveniments del món terrestre. Hobbes va

definir la política com un artifici de l’home. Tanmateix Shakespeare ja expressava aquesta

visió anys abans a través de la seva obra “Macbeth” i aquesta ha sigut la seva major aportació

en la teoria política.

30

Bibliografia

Kilcullen, J. "Medieval Political Philosophy", The Stanford Encyclopedia of Philosophy

(Spring 2011 Edition), Edward N. Zalta (ed.)

Bristow, W. "Enlightenment", The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Spring 2011

Edition), Edward N. Zalta (ed.)

Plantagenet and Fiona Somerset Fry, History of Scotland, Londres, 1982, p. 54.

Robertson, J. The case for the Enlightenment. Scotland and Naples 1680-1760, University of

Oxford, 2005 p.374

Chabod, F. Machiavelli& the Renaissance, London: Bowes& Bowes, 1958,

Sacksteder W. Hobbes studies :bibliography Bowlong Green Ohio: Philosophy

Documentation Center, 1982

Armitage, D. “Las propiedades de Shakespeare” David Armitage, Conal Condren and

Andrew Fitzmaurice, eds., Shakespeare and Early Modern Political Thought (Cambridge:

Cambridge University Press, 2009), pp. 25-43.

Gilbert, H. Allan The prince, and other works: including Reform in Florence, Castruccio

Castracani, On fortune, Letters, Ten discourses on Livy / [Niccolo] Machiavelli, Chicago :

Packard and Company, cop. 1941.

Pocock, J. G. A. Princeton (N.J.) Machiavellian moment : Florentine political thought and

the Atlantic republican tradition , Princeton University Press, 2003

Tilmouth, C. “Shakespeare’s open consciences” Renaissance Studies Volume 23, Issue

4, pages 501–515, September 2009, Wiley Online Library

Hendricks, W. Machiavelli: The Prince and other works. University classics., General editor

Chicago : Packard and Company, cop. 1941

Nelson, E. Shakespeare and the best state of a commonwealth,Shakespeare and Early Modern

Political Thought 2012, Chapter 13

James, S. Shakespeare and the politics of superstition, Shakespeare and Early Modern

Plitical Thought 2012. Chapter 4

31

Greenblatt, S. Shakespeare and the ethics of authority, Shakespeare and Early Modern

Political Though, 2012. Chapter 3 page 66

Alan Sinfield Macbeth:history, ideology and intellectuals Critical Quarterly, Vol. 28, Issue

1-2, pages 63–77, Sep. 2007, Wiley Online Library

Caton, H. On the basis of Hobbes’s political philosophy, The Australian National University

Springborg, P. The Cambridge Companion to HOBBES’S LEVIATHAN, University of Sydney

Free University of Bolzano, Italy

Aristòtil, La Gran Moral , Biblioteca digital del Ministeri d’Educació i Cultura,

http://www.edu.mec.gub.uy/biblioteca_digital/libros/a/Aristoteles%20-%20La%20Gran%20Moral.pdf

López Hernández J. “El concepto de legitimidad en perspectiva histórica” Universidad de

Murcia, Cuadernos Electrónicos de Filosofía del Derecho.

Lizhi, Y. The Equivocation Theme in Macbeth, Canadian Social Science Vol.2 No.2 June

2006

Hobbes, T. Leviatan, Recursos digitals del Centre d’Estudis Filosòfics

http://eltalondeaquiles.pucp.edu.pe/sites/eltalondeaquiles.pucp.edu.pe/files/Hobbes_-

_Leviatan.pdf

Maquiavel, N. “The Prince” London : Penguin, 2011. YHT Poliitt.hist. Turku Library

Reserve.

Documental BBC “In search of Shakespeare” Michael Wood, 2004

Sagarra, J. M. “Macbeth” Barcelona : Institut del Teatre, 2000.

32