Nous accents 2006L’opinió de…

Manuel Borja-Villel, director del Museu d’Art Contemporani deBarcelona

“Deu anys, moment zero”, el lema del desè aniversari del MACBA, diuclarament que estem davant d’un museu que no pensa deixar de repensar-secom a tal ni de qüestionar el seu temps i el seu entorn. Replantejar-se les ideesde col·lecció i espai museístic i explorar noves relacions amb el públic i elsartistes són tasques indestriables d’una reflexió més àmplia sobre lacontemporaneïtat. Aquesta reflexió hauria de ser, segons el museògraf idirector del MACBA Manuel Borja-Villel (Burriana, 1957), la funció principal dequalsevol museu d’art contemporani. Amb la incorporació recent de la capelladel Convent dels Àngels i el seu “edifici pantalla” —espais veïns ques’afegeixen a l’emblemàtic edifici de Richard Meier—, el MACBA no sols ampliaels seus usos, sinó que també obre la possibilitat de noves experiències per ala ciutat.

LA CULTURA A BARCELONA

Al llarg dels darrers deu anys, ¿en quines facetes creu que ha milloratculturalment Barcelona?

Abans de tot, deixa’m aclarir que per a mi la paraula “millora”, aplicada a lacultura, té dues connotacions que no m’agraden gaire. En primer lloc, hi ha unaconnotació darwinista-evolucionista, i en segon lloc és una paraula que deixaentreveure un cànon que no ha estat definit, que no ha estat posat en relacióamb res. Si per “millorar” entenem que tal vegada es parla més de la culturacom a fenomen social —en el mal sentit— o que la cultura troba més difusió,doncs possiblement sí que ha millorat. No és un fenomen nou ni únicamentbarceloní: la cultura i l’art gaudeixen d’una popularitat que no havien tingut maifins ara, i Barcelona ha estat capdavantera en aquesta tendència. Ara bé, elque és important de debò és preguntar-se si aquesta major difusió de la culturaporta a algun replantejament de les estructures de coneixement. ¿Porta a unacultura més alliberadora, a una cultura que vagi més enllà de la divulgació?Aquesta és tota una altra discussió, però en tot cas el repte de cara al futurseria que la cultura deixés d’estar segrestada per consideracions d’ordre socialen el pitjor sentit, una malaltia general de l’Estat espanyol d’ençà que fenòmenscom ARCO o “la Movida” van començar a ser vistos com el nucli del que és lacultura, quan aquesta és pensament, educació, etc. Un repte de futur seriaalliberar la cultura del segrest per part d’allò “social” i tornar-la a l’esfera delconeixement, del coneixement lent i, si em permets, agònic. Aclarit això, sí quepenso que Barcelona, en comparació amb altres llocs de l’Estat com ara Madrid—que es troba en una situació arcaica—, viu un moment dinàmic.

Nous accents 2006L’opinió de…

La preeminència de la difusió de què parla ¿també va en detriment de lacreació?

El nucli de la cultura és la creació, és important que ho tinguem present. Però almateix temps vull anar amb compte a manejar els termes, perquè jo no estic encontra de la difusió, al contrari. És important saber utilitzar tots els mecanismesque ens faciliten la societat actual i l’Estat nacional. El que dic és que la cultura,l’art, són un salt al buit, són el coneixement que fa que ens replantegempermanentment, i són una forma de coneixement que no pot ser substituït perla política de l’esdeveniment immediat, és a dir, pel contrari del risc. I això és elque està passant una mica a tot arreu. La cultura ha adquirit una centralitat enla societat actual que no havia tingut mai, perfecte. Ara bé, es tracta d’unacentralitat —insisteixo— molt contaminada pel fet social. El perill que corremaquí és que, com que no existeix una estructura de coneixement prou profundani una una tradició prou sòlida en aquest, confonguem el que només éscomunicació amb el tot de la cultura. Hem d’anar amb compte a no fer unacosa que potser estigui molt bé des del punta de vista de la comunicació opensant en el turisme, però que en cap cas és cultura. El nostre leitmotiv “AnyDeu, Moment Zero” va en aquesta direcció.

Les ciutats cada cop competeixen més per guanyar un posicionamentatractiu en l’àmbit cultural. ¿Cap on hauria de tendir Barcelona?

Cal tenir presents una sèrie d’aspectes. Barcelona com a ciutat és moltagradable, és un lloc amable on la gent vol venir. Una altra cosa és que siguiun centre de pensament. Sobre aquest punt tinc els meus dubtes, per bé queestic molt content del funcionament del MACBA i també del fet que hi ha moltsaltres llocs a la ciutat que es mouen en el sentit de fomentar la reflexió i lacrítica. Però no es pot dir que Barcelona sigui el que va ser Düsseldorf als anyssetanta o Nova York als anys quaranta. Et poso dos exemples molt diferents enels quals no és necessari que ens emmirallem. El que penso és que ésimportant que en un món que ha canviat, que està en xarxa i on les novestecnologies tenen cada cop més importància, la nostra ciutat es converteixi enun nucli generador de pensament, d’idees, d’una I+D no sols mèdica icientífica, sinó també cultural i creativa. I encara no hi hem arribat, tot i quehem aconseguit convertir Barcelona en una ciutat atractiva en el nivell social. Siens fixem en les arts visuals, el terreny que conec una mica millor, i en lesgrans fires internacionals com Documenta, no trobarem gaires artistesespanyols en comparació amb el nombre de participants brasilers o alemanys. Ino crec que els nostres siguin més “mals artistes” que els altres, sinósenzillament que hi ha una manca molt gran de discurs i de pensament. I si nogenerem un discurs propi és molt difícil que s’entengui el que proposem.

Nous accents 2006L’opinió de…

¿Pertoca a algú en concret, articular aquest discurs? ¿Als creadors? ¿Ala societat? ¿A les institucions?

No ho sé, però en qualsevol cas no sóc gens partidari de les solucionsjacobines, de la planificació centralitzada. Quan alguna ciutat ha funcionat coma centre irradiador de cultura, no ha estat gràcies al dirigisme polític ni a l’accióde cap departament que decidís quines iniciatives concretes calia emprendre.El que passava en aquests llocs és que existia una xarxa que posava moltselements en relació: el pensament, la creació, una Kunstakademie (en el casde Düsseldorf), una sèrie de galeries, etc. Es tracta doncs de crear un teixit quepermeti la sinèrgia, la circulació de continguts. Per això crec que l’èmfasi s’hade posar a fomentar el pensament i la creació, encara que ni una cosa ni l’altrasiguin per a majories. Si pensem en el París de finals del segle XIX, en l’èpocade Mallarmé i Cézanne, ens adonarem que tot passava al voltant del barri deBatignolles, on quatre creadors i pensadors —en un sentit gairebé literal— vandemostrar una gran capacitat de generar i difondre idees i creacions. Per tant,tot i que el món ha canviat i és més global que mai, penso que hem de deixarde manejar visions massa economicistes i quantitatives de les coses. Aquestavisió ha estat bona per a la fase de creació d’una ciutat on la gent volguésvenir. En una segona fase, caldria oblidar-se’n una mica i pensar en creació ipensament deixant de banda si arriba a quatre o a cent. L’important és que lesidees es creïn i comencin a circular.

Tampoc no es pot fer néixer cap Mallarmé, des d’un àmbit decisori…

No, és clar, l’única cosa que pot fer l’administració és possibilitar una estructuraadequada, unes condicions perquè un creador pugui desenvolupar-se enllibertat. Cal tenir clares les prioritats principals. Si aquestes passen per lesgrans xifres, és molt difícil que, si neix cap Mallarmé en el nostre àmbit, aquests’hi pugui desenvolupar.

Doncs parlem d’aquesta estructura. Tenint en compte el recent procés detransferències cap a altres administracions, ¿quin paper hauria de tenirl’Ajuntament en cultura?

Durant molt de temps l’Ajuntament ha interpretat un paper substitutori. Lescoses que van canviant a nivell d’arts visuals ho fan sobre estructures del segleXIX o de la modernitat. El “com” es veuen les exposicions, com s’organitzen lescol·leccions, l’establiment de categoritzacions, etc. La manera de veure lesexposicions encara és el passeig, però l’accés a la cultura no es dóna sols através del passeig, com ja sabem a partir de Duchamp. La idea de col·lecciócom la d’un patrimoni fet únicament de pedres està igualment antiquada. En elmón on estem és fonamental crear estructures d’escala diverses, pensar en elmuseu dins del museu. I a més d’escales, hem de crear conceptes; podem fer,per exemple, una exposició sobre art i llenguatge, i fer-ho en col·laboració ambuna comunitat de veïns de Besòs que reclamen equipaments per al barri. Així,

Nous accents 2006L’opinió de…

es creen espais de negociació, sinèrgies, dinàmiques noves. En aquest sentit laGeneralitat, articulant una idea de país, una “identitat” relacional, es pot posard’acord amb l’Ajuntament per facilitar els canvis d’escala en accions locals quel’Ajuntament haurà promogut. El que potser caldria fer és redefinir el mapad’equipaments. El Centre d’Art Santa Mònica, per exemple, és una Kunsthalle iaquesta mena d’equipaments tenen molt a veure amb la realitat cultural decada dia, i per tant tindria més sentit que fos gestionat per l’Ajuntament. Pensoque en general caldria deixar el més immediat i local —en el bon sentit de laparaula— al govern de la ciutat.

EL MACBA I BARCELONA

¿Com ha de ser un museu del segle XXI?

Nosaltres fa anys que mirem de donar-hi resposta. El concepte de museu esbasa, amb tots els matisos que es vulguin, en la col·lecció. Això és, unamemòria, una manera d’escriure la història, i una història escrita des d’un puntde vista molt patrimonial, molt regi. Aquest és l’enfoc que cal replantejar. Perexemple: hauríem de pensar que la història de finals del segle XIX no és sols ladel modernisme, la de la burgesia barcelonina, sinó també la història delsobrers que construïen les cases d’aquests burgesos. Potser els obrers notenien mobles dissenyats per Gaudí —no tenien els mitjans per adquirir-los—,però sí que tenien uns pasquins i altres materials efímers. La relació amb lapropietat era diferent, i crec que nosaltres ens hauríem de replantejar elconcepte de col·lecció seguint aquesta idea. Hem d’escriure la història d’unaaltra manera. Tenim la tendència a pensar que l’art català és fonamental i quesón els altres els que hi han d’entrar i conèixer-lo. Però és un error volerafirmar-nos dins d’una història que ja està escrita, i que ha estat escrita desd’un punt de vista eurocèntric, segons unes necessitats que no són les nostresactuals. Més val escriure una història nova on s’estableixin nous tipus derelacions. Això vol dir reflexionar sobre com s’escriu la història, sobre coms’articulen les col·leccions, i proposar tot seguit modes de col·lecció que nosempre segueixin el patró historicista a l’antiga i busquin fórmules mésdistributives. Aquest replantejament, reconec que difícil de portar a terme, hade ser vist com un repte de cara als propers anys.

¿I la relació amb els artistes? ¿També necessita un replantejament?

Aquí és on volia arribar. Repensar el concepte de col·lecció ens portanecessàriament a repensar la relació amb els artistes, qüestionant la nocióactual de copyright, i mirant de pagar per altres vies. Un altre replantejamentnecessari és el dels espais. Fins ara, els museus s’han construït per al passeig.Però hem de pensar que la cultura visual no és necessàriament òptica, i nohem de confondre allò visual amb la idea d’allò visual. El que és visual no solsés algú que mira pel voltant mentre va fent voltes a peu. Per això cal repensarels llocs del museu. El museu no té perquè ser un lloc articulat al voltant d’unessales que responen únicament a una previsió de visites, com a part d’un llocd’entrada i sortida. Potser hi hem de pensar com en un lloc on s’organitza el

Nous accents 2006L’opinió de…

debat, com en un espai de negociació, com l’entrevista que ara mateix estemmantenint…

Així doncs, també cal repensar la relació amb el públic…

L’actitud del públic ha estat tradicionalment molt passiva. En canvi, jo pensoque cal dotar-lo d’una certa agència. Hem de pensar que el gran art del futur noserà ni la pintura, ni el cinema, ni la fotografia tal com els entenem. Potser l’artdel futur potser sí que es formalitzarà com a pintura o com a fotografia, peròencara és més segur que privilegiarà l’element teatral, entenent el teatre com aart eminentment performatiu en què el text en realitat és un pretext: l’obraexisteix des que l’actor fa seu el pretext, que interpreta sempre de maneradiferent. De la mateixa manera que el teatre en un moment donat va canviard’estructures, el gran repte que té un museu de cara al futur és tenir en compteel nou aspecte de teatralitat de l’obra plàstica, i el fet que la idea de col·lecció,els espais i el públic es veuran sotmesos a un replantejament continu. D’aquíes deriven connotacions legals, patrimonials, etc. I jo crec que per la posicióque la ciutat s’ha guanyat els darrers deu anys, per la seva imatge amable i pertal com ni el MNAC és el Louvre ni el MACBA és el MOMA, tenim la possibilitatde replantejar-nos la història i, per què no, d’esdevenir el que va ser Düsseldorfals anys setanta.

Però el museu ¿no hauria d’articular una certa idea de cànon?

És clar, però el cànon és com la idea d’identitat. Les identitats no són maitancades, sempre funcionen “en relació amb”; són com la vida mateixa, semprecanviants. El cànon és igualment un concepte dinàmic, perquè s’estableix enrelació amb altres cànons —l’art català, sense anar més lluny, no es potentendre com un conjunt tancat. Això no significa que no hi hagi obres millorsque altres; significa que hem de pensar la història com un relat en relació ambun altre relat, i que ja no té sentit la típica història canònica escrita des d’algunmoment de ruptura respecte d’allò establert, generant un mite dels orígens queno sempre respon a la realitat, com en el cas de Dau al Set. La relació verticalde la institució amb el públic també entra en crisi. La idea que un curadorespecialista en algun artista transmet els seus coneixements a algú que no sapres ja no té sentit, perquè aquest algú segur que sap alguna cosa que elcurador ignora. La cultura és interacció constant, i per això dic que els canvisd’escala són importants. No obstant això, encara no som prou conscients de lanecessitat d’aquest canvi de paradigma, i per això es donen algunescontradiccions absurdes. Els mitjans de reproducció digital faciliten ladistribució indefinida de l’obra d’art, i molta obra que es fa ara és efectivamentdigital. Que els expositors arribin a pagar molts diners per obres fàcilmentreproduïbles s’explica perquè el paradigma encara vigent és obsolet. I atenció,no dic que l’artista no tingui dret a viure del que fa!

Nous accents 2006L’opinió de…

¿Com es combat des del MACBA el risc de terciarització de la cultura dequè tant es parla?

La cultura és servei públic, i servei públic no significa necessàriament serveiterciari. ¿Com evitem aquest perill al MACBA? En primer lloc, a partir del nostreprograma d’estudis, que funciona molt bé, i a través del qual mirem de fomentarel coneixement i la creació d’opinió. En segon lloc, treballant en diversesescales per facilitar-nos en algun moment l’acció directa, cosa que ha portat aaccions d’abast polític. Finalment, a través de la nostra manera de fer lescol·leccions. Aquí ja parlo de compres, de qüestions legals, i per això es tractade fer col·leccions que no tinguin un caràcter tan patrimonial. Fa poc hemcomprat, per exemple, una sèrie d’obres de Pedro G. Romero, un artistaandalús l’obra del qual és fàcilment fotocopiable, fàcilment agenciable, i queconvida a la participació; tothom se la pot fer seva. Entendre la cultura com aservei públic vol dir que el públic tingui un caràcter agent, a més de fomentarl’educació i el coneixement, que en una societat cada cop més ràpida tenenvirtuts alliberadores.

¿Com es defineix la identitat del MACBA respecte d’altres equipamentsmuseístics de la ciutat?

A nivell internacional, he sentit que es parla del MACBA com d’un museu quees replanteja el paper del museu. Pel meu gust, encara estem en la fased’intencions, però també és cert que a poc a poc van canviant algunes coses.Deixant de banda institucions com la Fundació Miró o la Tàpies, mésmonogràfiques, els dos grans equipaments artístics de la ciutat són el MNAC iel Centre d’Art Santa Mònica. El primer és un museu nacional d’art que tambées planteja una sèrie de qüestions; per exemple, la identitat de l’art català, quees pot definir en relació amb altres tradicions, com ara l’art llatinoamericà delsegle XIX o el fet al Mediterrani, i amb realitats en principi no artístiques. En lacol·lecció modernista seria interessant incloure-hi, per exemple, les maquetesde les fàbriques del Poblenou, o documentació sobre el moviment obrer il’anarquisme, per donar una visió més complexa sobre aquesta identitatartística. El MACBA, com el seu nom indica, és un museu d’art contemporani,és a dir, un museu que ens ha de fer entendre millor la contemporaneïtat aBarcelona. Podríem situar-ne el començament als anys cinquanta, quan lanostra societat es transforma de producció a consum, i Barcelona s’especialitzaclarament en els serveis. És així com la cultura comença a gaudir d’unacentralitat social i econòmica que no havia tingut fins aleshores. A partird’aquesta constatació, la nostra funció ha de ser crear models històrics que enspermetin entendre millor aquesta dinàmica. Finalment, el Centre d’Art SantaMònica és la Kunsthalle, un lloc epidèrmic que s’està fixant continuament en elque succeeix. També ens podem definir en relació amb un equipament de lescaracterístiques del CCCB, respecte del qual penso que som complementaris:nosaltres tenim fonamentalment col·lecció i voluntat “històrica”, i ells és tot elcontrari, són com un Santa Mònica a una altra escala.

Nous accents 2006L’opinió de…

¿Es pot dir llavors que existeix un “públic MACBA”? ¿Respon a unatipologia determinada?

Sí, i per al nostre gust potser encara és massa homogeni. Però també he de dirque hi ha molta gent que repeteix experiència, i al llarg de deu anys això hacreat una determinada fidelització i la consegüent assimilació d’una sèried’idees, que després generen reflexió. En segon lloc, tenim una sèrie decol·lectius que van i vénen en funció de les activitats que organitzem, com araagrupacions feministes o gent del món del cinema. Després, hi ha públics mésocasionals i no permanentment actius, una massa més indefinida que suma sifa no fa la meitat dels nostres visitants. Aquests tres nivells es repeteixen pelque fa al públic foraster. Organitzem les activitats tenint en compte aquestamena d’estructura. Els nostres “fixos” participen gairebé de tot el que fem. Pelque fa a les comunitats definides, responen a l’estímul de certs programes il’ideal seria establir ponts entre elles perquè es produís un cert reciclatge.Finalment, de cara a la gran massa de públic —un públic també internacional ique no és el mateix que acudeix als grans reclams turístics—, oferim visitesguiades, que a poc a poc anem transformant, partint de la base que el nostremodel no és ni el dels maestros antiguos, que suposa la contemplacióprolongada de les “obres mestres” —una experiència que no dic que no siguivàlida—, ni el del passeig, que és el tipus d’experiència més estès, el delsturistes. Per això intentem proposar passeigs que fomentin l’esperit crític. L’anypassat, per exemple, ho vam provar amb dues exposicions coincidents, la deFrancis Alÿs i la de stanley brown, en l’obra dels quals la idea de passeig té unpaper important. Es començava amb exposicions guiades a través de les salesdel museu, i després se sortia fora. Partint de Ciutat de Mèxic, Alÿs proposavauna reflexió sobre les mesures d’una ciutat, que determinen un tipusd’experiència urbana i una relació determinada amb l’espai. La idea de passeigturístic es transformava així en passeig crític que tampoc no exigia capsobreesforç de part de ningú. Em consta que una cosa així també s’ha provatdes del CCCB o des de la Fundació Tàpies, que han organitzat tours temàticsper la ciutat. Però per resumir i tornar als tipus de públic, hi ha tres nivells depúblic que exigeixen tres llocs de mediació distints. Com que l’edifici de RichardMeier no permet tot aquest joc —cal recordar que, segons Bataille, elsarquitectes no sols participen d’una ideologia, sinó que la construeixen, elMACBA s’amplia amb la Capella dels Àngels, un espai completament diferent, il’edifici pantalla de la plaça —que es convertirà en el Centre de Documentació iBiblioteca del Museu—, de manera que podrem tenir, en la mateixa plaça, trestipus d’espais que permetran tres tipus d’experiència diferents.

¿Quina seria la situació ideal, amb la vista posada d’aquí a deu anys?

Doncs que aquestes tres àrees funcionessin completament, per exemple, i queseguim avançant en totes les reflexions que plantegem. Després, queconsolidem la xarxa tramada amb les altres institucions artístiques (MNAC,Santa Mònica, etc.), i finalment que formalitzem la relació amb equipamentsd’escala distinta, com ara l’animació veïnal, fins ara molt voluntarista. Pel que a

Nous accents 2006L’opinió de…

les institucions, voldria que tot l’èmfasi que aquests anys han posat en la difusiói l’alta divulgació el posessin ara en el pensament i el coneixement. En unaciutat com la nostra és perfectament possible, ja que Gaudí, el Museu Picasso ila mateixa ciutat continuaran al lloc de sempre. El repte és moure’s en l’altradirecció.

Per acabar: ¿què pot fer el MACBA per Barcelona?

Crec que puc respondre’t partint del MOMA. Ha estat el gran museu del segleXX, així com el segle XX ha estat el segle americà, el segle en què elsanglosaxaons han escrit la història a la seva manera. El MOMA representa,mostra i explica la realitat tal i com un grup de gent pertanyent al món fordista—el de la gran indústria que es desenvolupa a finals del segle XIX— l’entenia.Aquesta gent necessitava un lloc que els servís per entendre’s ells mateixos iper explicar-ho als altres. I almenys fins als anys vuitanta, el MOMA va explicarcom ningú la història formalista, hegemònica i anglocèntrica d’aquestespersones, perquè cada obra exposada de Matisse, Miró, etc., és una obra claude la modernitat entesa des d’aquest punt de vista. Doncs bé, voldria que elMACBA fos el MOMA del segle XXI, un museu que servís per entendre’ns anosaltres i també per entendre la nova realitat global. Per això penso que laciutat pot tenir un paper fonamental. Crec que fins i tot és més important quel’Ajuntament estigui present en un museu d’art contemporani com el nostre, enquè es defineixen nous tipus de relacions, que en un museu com el MNAC.

Moltes gràcies.

Accent personal

Lectura i cinema són les grans passions de Manuel Borja-Villel, a les quals calafegir el passeig. Diu que sempre ha viscut en ciutats que, com Nova York, fan peral passeig. Coneix Barcelona barri a barri perquè l’ha recorregut caminant de puntaa punta, des de Vallbona i Torre Baró fins a l’Hospitalet. Diu que en molts aspectesBarcelona no es pot comparar amb París, sobretot pel que fa a la cartellera decinema, però que és una ciutat on hi poden passar moltes coses: de sobte s’hiorganitzen exposicions extraordinàries, més interessants que les d’algunes ciutatsalemanyes de gran tradició museística, i la programació teatral i cinematogràfica nodeixa de ser molt bona… Però lamenta que falti un lligam sòlid de la creacióartística amb el pensament i l’opinió. Creu que Barcelona es troba en un momentdolç de la seva història i que s’hi presenten oportunitats que no es podendesaprofitar. Però no es cansa d’insistir que, per fer-ho, ens cal treballar lacapacitat crítica i que hem de tenir un discurs coherent que permeti lligar tot el quepodem oferir.