memòria professió - COMB.CAT · ... anà prenent vol. El prestigi interna- ... tocava, el clarinet, l’oboè, el saxofon, ... P Jo vaig néixer el dia 20 de novembre

memòriaprofessióCONSELL DE COL·LEGIS DE METGES DE CATALUNYA

dela

FRANCESC BARNOSELL NICOLAU

El doctor Francesc Barnosell Nicolau va néixer aPeratallada, Baix Empordà, el 1918, en el si d’unafamília menestral pertanyent a una saga de músicssardanístics, fundadors de la llegendària cobla LaPrincipal de la Bisbal. Va sentir-se de molt jove atretper la Medicina, carrera que malgrat els problemeseconòmics i polítics de l’època que li tocà viure,aconseguí completar satisfactòriament l’any 1944.Començà exercint la carrera, com era habitualaleshores, treballant gratuïtament a l’Hospital Clínica la Càtedra de Patologia General on amb el professorGironés s’inicià en la terapèutica quirúrgica de latuberculosi i adquirí gran experiència en larecuperació física del tòrax dels pacients operats.Posteriorment, gràcies a Pere Farreras, anà a pararal dispensari i sala de tuberculosos de la Càtedra dePatologia i Clínica Mèdica.La seva habilitat en la recuperació toràcica delstuberculosos li permeté estendre les seves tècniquesals infants supervivents de la poliomielitis i això elva introduir de ple en una especialitat fins aleshoresno oficialment reconeguda: la rehabilitació.A partir d’aquell moment dedicà la seva activitatprofessional a la recuperació i el 1949 començà aexercir l’especialitat en el seu Institut de MedicinaCorrectiva de Barcelona i el 1951 fundà la SociedadEspañola de Rehabilitación i fou nomenat Cap delServei Central de Rehabilitació de l’Hospital de la CreuRoja de Barcelona. Finalment, es féu càrrec del ServeiCentral de Rehabilitació de l’Hospital Clínic de laUniversitat de Barcelona.La seva incansable activitat docent a través de cur-sos d’especialització i la creació de la revista ActaFisioterápica Ibérica que dirigí des de 1956 a 1965contribuïren a consolidar la pràctica de la rehabilitaciócom a especialitat. Mentrestant, la Sociedad Espa-ñola de Rehabilitación, de la qual fou president desde 1963 a 1966, anà prenent vol. El prestigi interna-cional assolit per Francesc Barnosell a través de lespublicacions sobre rehabilitació i a la participació eninstitucions europees i americanes de l’especialitates féu palès amb el nomenament de President delsisè Congrés de la International Federation of PhysicalMedicine and Rehabilitation que es celebrà a Barce-lona el 1972 i, a continuació, amb el càrrec depresident d’aquesta International Federation.Malgrat la seva rigorosa especialització tècnica,Francesc Barnosell ha estat un clínic hipocràtic dedebò. Humà, amable i preocupat sempre pel pacient,com a persona sap establir una relació humana eficaçamb els malalts. Avui, als seus vuitanta-set anys, repencara visites de pacients amics, com sempre, a laseva clínica del carrer de Ravella.

22222 Servei d’Informació Col·legial · Març-juny 2006

memòriaprofessiódela

Entrevista al doctor

Francesc Barnosell

Nicolau feta a casa

seva, a Barcelona,

carrer de Ravella 4,

el dia 20 de juliol de

2005, pel doctor

Lluís Daufí.

El doctor Barnosell s’adreça al CongresoEuropeo de Medicina Física y de

Rehabilitación, celebrat a Madrid al junyde 1989

Ja que hem d’enregistrar memòriesde la teva vida, què et sembla si co-mencem parlant del teu lloc de naixe-ment.

Jo vaig néixer a Peratallada, provínciade Girona. Al Baix Empordà. Una pobla-ció aleshores d’uns 300 habitants, d’onera fill el meu pare.

No seria pas metge, el teu pare? No, no era metge. El meu pare era

ebenista d’ofici. Un ebenista molt com-petent. Però la veritat és que no esdedicava gaire a la fusteria fina. Enrealitat, només treballava al tallerd’ebenisteria allò que se’n diu seguitseguit, set setmanes a l’any: el tempsde quaresma, durant el qual no es per-metia ballar sardanes ni fer concerts.Sí, el seu ofici vocacional era la música.Va ser un dels fundadors de la cobla LaPrincipal de la Bisbal que va ser nome-nada durant la República cobla oficialde la Generalitat de Catalunya i ara jaho torna a ser. Era, a part de composi-tor, un mestre del tible. Va dominarmagistralment la seva tècnica i li vaaconseguir uns sons extraordinaris.Fora del tiple, la tenora i el fiscorn,instruments de la cobla sardanista, delsquals va arribar a ser un mestre, el meupare tocava altres diversos instru-ments: el violoncel per afició, la violaen els concerts quan feien orquestra ales festes majors, però és que tambétocava, el clarinet, l’oboè, el saxofon,el violí. Era realment un instrumentistamolt polifacètic. El meu avi, també dePeratallada, era músic: li deien en Xicomestre perquè ensenyava música alsque en volien aprendre. I els germansdel meu avi també eren músics. Proce-deixo d’una família de músics. I socempordanès pels quatre costats.

O sigui que no tens cap antecessordel ram de la medicina...

Sí, sí. Ara t’estic parlant de la famíliadel pare, els Barnosell. Tots eren mú-sics. En canvi, per part de la mare, síque tinc antecedents relacionats ambla professió sanitària. La meva mare,Engràcia Nicolau Blanch, era llevadora.Els Nicolau eren de Sant Mori, AltEmpordà. Ella obtingué el títol a la Fa-cultat de Medicina de Barcelona amb elProf. Pere Nubiola, al qui professavauna admiració entusiasta. Un seu ger-mà, per tant oncle meu, també de SantMori, Tomàs Nicolau Blanch era el met-ge titular de l’Armentera, a l’AltEmpordà, un poble molt proper a lacosta del golf de Roses. Els estius soliapassar-los jo a casa seva: això em feu

decantar decididament cap a la profes-sió mèdica.

I quan vas néixer? Jo vaig néixer el dia 20 de novembre

de 1918; en plena passa de grip. D’aque-lla grip que es conegué mundialmentcom a “grip espanyola”. Una veritableepidèmia mortífera. Hi havia grip a cadacasa. Els meus pares vivien aleshores ala Bisbal d’Empordà. Però la meva marehavia anat a Peratallada, amb el meupare, perquè teníem els avis malalts, iels meus pares van arreplegar la griptambé. Per això jo vaig néixer acciden-talment a Peratallada. I setmesó. Sor-tosament tots vam sobreviure a la grip.I el meu pare va anar dedicant-se cadavegada més a la música. Va néixer sentmúsic i va morir sent músic.

Quin any va morir? Va morir, mira tenia 58 anys i va

néixer al 1891, doncs el 49.

O sigui, després de la guerra. Després de la guerra, sí. El meu pare,

durant la guerra espanyola va estar aFrança amb la Principal de la Bisbal,comissionat per la Generalitat per ferconcerts i donar testimoni de l’existèn-cia de la cultura d’un país anomenatCatalunya, atacat per la insurrecciómilitar feixista. Quan va acabar la guer-ra, part dels components de la coblatornaren a Espanya. Però ell, que eramilitant actiu d’Esquerra Republicanade Catalunya, preferí, de moment, que-dar-se a Brussel·les on es guanyava lavida donant concerts de tible acompa-nyat de piano. Però el 39 va començarla Guerra Mundial. Els alemanys enge-garen la Blitzkrieg, la guerra llampec, ia mesura que anaven envaint Holandai Bèlgica i França, ell va anar baixant i vaarribar fins a Osseja, un poblet de l’AltaCerdanya, al vessant nord del Puigmal,prop de la frontera espanyola. Haviad’entrar clandestinament, perquè d’al-tra manera l’haguessin detingut. Jo nopodia anar-lo a buscar perquè -aixòt’ho explicaré més endavant- m’haviade presentar al jutge militar cada set-mana. Llavors un amic meu, en RobertSaumells, que coneixia molt bé el Piri-neu, el va anar a buscar i el va entrar aCatalunya clandestinament.

En aquella època, al començamentde la postguerra, tu tenies enllestit elbatxillerat?

Sí, jo vaig començar el batxilleratl’any 29. El vaig fer a Girona, a l’institutde Segon Ensenyament de Girona. Com

Servei d’Informació Col·legial · Març-juny 2006 33333


FRA

NCE

SC

BA

RN

OS

ELL

NIC

OLA

U

Llavors, per aprofitar el temps, vaig fer la carrera depracticant que, encara que es cursava a laUniversitat, a l’Hospital Clínic, es podia començarabans i durava dos anys.

que els pares vivien al poble, jo estavaintern als maristes de Girona, peròaquests no ensenyaven batxillerat, iles classes les fèiem al matí a l’Institutde Segon Ensenyament de Girona i a latarda els maristes ens donaven algu-nes classes també. Vaig acabar el bat-xillerat al mes de maig de 1934, tenia 15anys. Però als 15 anys no podia cursarestudis superiors. A la universitat no espodia ingressar fins als 17 anys com-plits dintre de l’any acadèmic. Llavors,per aprofitar el temps, vaig fer la carre-ra de practicant que, encara que escursava a la Universitat, a l’HospitalClínic, es podia començar abans i dura-va dos anys. També em vaig matriculari vaig fer dos cursos d’Oficial de laMarina Mercant a l’Escola de Nàutica.

A l’Escola de Nàutica d’aquí, deBarcelona.

Sí, a l’escola que encara hi és, a laplaça del Palau. El mar sempre m’hafascinat i navegar ha estat una afeccióque he cultivat tota la vida. Encara araa la meva edat, surto de l’Estartit a ferels meus petits creuers per la CostaBrava en una mallorquina que es diuSiboney.

Aleshores vas arribar a fer els 17anys...

Sí. Tenia disset anys i era Practicantde Medicina i Cirurgia i tenia la meitatde la carrera d’Oficial de la Marina Mer-cant. I, podia fer ja l’ingrès a la Univer-sitat, cosa que vaig aconseguir el dia 3de juliol de 1936. Pensava molt il-lusionat que a l’octubre, per fi, podriacomençar la carrera de Medicina queera el meu principal objectiu. Però, noi,em vaig equivocar de mig a mig. Alsquinze dies justos esclatava la guerracivil i tot s’en va anar en orris.

I tu, aleshores vivies a Barcelona? Sí, la meva mare tenia el desig que jo

i la meva germana féssim una carrerauniversitària. I, com que la feina delmeu pare ho permetia, decidiren bai-xar a Barcelona. Ja t’he dit que la mevamare era llevadora. Treballava a laMaternitat. Vivíem en un pis del carrerde Provença, al número 60, entre Ro-cafort i Entença. Aquells anys de lapreguerra, a més d’estudiar el que t’heexplicat, jo també em dedicava a nedari era del Club Esportiu Mediterrani.Entrenàvem cada dia a la piscina deMontjuïc, hivern i estiu. I jo hi anavaamb la meva bicicleta a la piscina deMontjuïc. En aquell temps podies cir-cular per la ciutat amb bicicleta, sense

necessitat de cap carril-bici, pel mig dela calçada com la cosa més natural.Llavors un dia, el 19 de juliol, me’nrecordo que era diumenge, vaig sortirde casa amb la bicicleta en direcció aMontjuïc per a entrenar-me i vaig sen-tir espetecs i vaig pensar: “Això deuser la inauguració de l’Olimpíada Po-pular”, olimpíada que com és lògic es

va haver de suspendre. Com deus sa-ber, aquesta era una olimpíada alter-nativa organitzada per països que esnegaren a participar en l’Olimpíada delCOI a Berlín, que Hitler va instrumen-tar per a fer propaganda del Reich i laseva ideologia. Però no, m’equivoca-va. Desprès vaig assabentar-me queno eren focs d’artifici. Eren trets dedebò. Com passava pel costat de laModel, vaig veure camions carregatsd’homes que portaven al coll moca-dors vermells i el puny enlaire i molta,molta gent. Més tard vaig saber queeren els presos alliberats de la Model.Bé, llavors vaig recular, ja no vaig anara l’entrenament i em vaig quedar acasa i al cap de quatre o cinc dies, perla ràdio i els diaris, em vaig adonar dela greu situació en que ens trobàvem,que estavem en plena revolució i hihavia morts i molts ferits i em vaigpresentar al Clínic, a les sales de Pato-logia General, perquè allà hi havia laRosa Saló, infermera, cosina del meupare. Em van acceptar. Llavors hi ha-via de catedràtic el professor Quatre-cases, que em va confiar a la RosaSaló. Jo era, com t’he dit, practicantnovell, i allí vaig adquirir molta pràcti-ca: a fer cures, a posar gases, a embe-nar, a punxar i a posar vies, en fi, a ferde practicant de debò.

I allí estaves de voluntari? Naturalment. Com molta altra gent.

I hi vas estar molt de temps? No. Un dia vaig rebre un ofici del

Consell de Sanitat de Guerra, que emva sorprendre. L’ofici deia: “Benvolgutcompany, us voldríem demanar que uspresentéssiu a aquest Consell de Sani-tat de Guerra perquè hem pensat quevós podeu fer quelcom més del quefeu ara.” Bé, m’hi vaig presentar i lla-vors vaig conèixer, encara que llavorsno sabia que seríem tan amics, en QuimRovira Rossell, un home que era el capde sanitat de guerra a l’oficina de lapart alta del carrer de Balmes, i em vadir: “Jo us volia demanar, en nom de laGeneralitat, si vós voldríeu prestar ser-vei al front.” Jo vaig dir que sí. I em vanfer una targeta i em van enviar a Buja-raloz, allà al mig dels Monegros, i em

La cobla La Principal de la Bisbal. Ensegona fila, el tercer començant perl’esquerra, amb barret, Enric Barnosell,pare del doctor Barnosell; a continuació,en Xico Barnosell, pare de l’Enric. Encaraque l’instrument preferit de l’un i del’altre era el tible, en aquesta ocasiótocaven el fiscorn. El contrabaix eral’Emili Saló, oncle d’en Francesc.

Pau Casals dedicà aquesta fotografia en“record de la festa de San Salvador ambl’agrahiment i admiració”, el 24 d'agostde 1918, tres mesos abans de néixer enFrances Barnosell.



Pensava molt il·lusionat que a l’octubre, per fi,podria començar la carrera de Medicina que era elmeu principal objectiu. Però, noi, em vaig equivocarde mig a mig. Als quinze dies justos esclatava laguerra civil i tot se’n va anar en orris.

vaig presentar a l’església, que feiad’hospital de sang. Un hospital de sangon no hi havia cap ferit, tots els inter-nats eren malalts mèdics, de diversosdiagnòstics. Llavors em van enviar a la24a. centúria de la columna de Durruti,a Farlete. Vaig estar a Farlete de prac-ticant d’una companyia, que aquellsen deien centúria. Un temps desprésem van destinar a un lloc anomenat elCorral de Peralta i allà vaig estar fins a20 dies més fins que van destinar unabona part de la columna Durruti, entreels que estava jo, a Madrid, quan esvan trencar les defenses de la capital,i ens va tocar cobrir una àrea de laciutat universitària. Vam anar cap allài vam concentrar tota la sanitat a lacasa de Velázquez, que era el centrede l’àrea que cobríem. Bé, llavors undia, allà va haver-hi molt de foc i, enconseqüència, tants de ferits, que nodonàvem l’abast. Què podíem fer? Ren-tar-los una mica, posar-los un apòsit,llavors un antisèptic que es deia gona-crina (un derivat de l’acridina); pocacosa més hi podíem fer, i els portallite-res se’ls emportaven camps a travéscom podien perquè les ambulànciesno arribaven fins allà, atès que lescarreteres estaven batudes pel foc debateries dels qui en dèiem els faccio-sos, les tropes de Franco. Bé, llavorsun dia rebérem l’ordre d’un oficial -quevenia a peu perquè l’única forma d’ar-ribar a primera línia- i ens ordenà queabandonéssim aquella posició perquèens estaven encerclant-, i bé, vammarxar i no sé que més va passar finsque em vaig despertar a un llit de l’ho-tel Palace de Madrid, ferit. Una morte-rada em va fer una ferida aquí (asse-nyala la part interna del colze esquer-re) i vaig tenir una hemorràgia perquèl’artèria humeral se me’n va anar a ferpunyetes i em vaig despertar mentreem feien una transfusió; però jo nosabia ni què hi feien, ni què m’haviapassat, ni res. Sé que em van posaruna fèrula de Pouliquen. Estava al llit iallà em va atendre un metge militar, enBastos Ansart, o sigui el pare d’en Fe-lipe Bastos Mora, el prestigiós cirurgiàtraumatòleg i ortpopèdic que encaraviu a Barcelona.

I què en van fer, de tu? Doncs mira, em van evacuar i em van

portar a Socuéllamos, província deCiudad Real, a l’església que feia d’hos-pital de sang. I allà, doncs bé, jo estavaal llit, amb una amnèsia total, ho con-fonia tot, no sabia dir ni el meu nom.Provisionalment em deien “El catalán”.

A més, vaig tenir una hemorràgia cere-bro-medul·lar, vaig fer una paraparè-sia, vaig quedar malferit i amb l’amnè-sia no hi tocava gens. Ningú sabia quiera i em deien “El catalan”. Llavors emvan evacuar en un tren de ferits cap aBarcelona, suposo que pel fet de ser“catalán”. En el tren anava un xicotque em va reconèixer i resultà que eraamic del meu pare -era músic, haviaestat deixeble d’ell- i llavors em vaigassabentar que em deia Paco, que emdeia Barnosell, en fi, i em va dir: “Sí, elsteus pares viuen a Girona, al carrer dela Força número 6, perquè jo anava allàa fer classes amb el teu pare.” Vaig

estar ingressat a l’Hospital Militar deBarcelona fins que em donaren l’alta. Iun dia em vaig presentar a casa i ja noportava el Pouliquen, però caminavaamb crosses, perquè tenia problemesde marxa, amb una sonda permanent,perquè vaig fer una bufeta neurògena,i bé, amb una memòria no gaire bona.A casa, la meva mare ja portava dol demi, el meu pare no hi era, corria perFrança o per no sé on, que feien propa-ganda per la Generalitat de Catalunyai, bé, la sorpresa va ser enorme i el copemocional, també. Perquè, oficialment,no sabien que fos mort però sí desapa-regut, i per tant, suposaven que eramort. Però em vaig recuperar bé. Teniadivuit anys!

Aleshores, ja vas quedar lliure d’obli-gacions militars?

No, no, i ara! Quan em van donarl’alta, em van mobilitzar i em van envi-ar a una unitat de l’agrupació nord dedefensa de costes, a una unitat queestava composta de quatre bateries, ala zona de Torroella de Montgrí. Joestava a la bateria de l’Estartit. Al capd’uns sis mesos ens van fer carregarles peces d’artilleria en uns camionsrussos que en deien katiuskes i ensvan fer anar cap a Vinaròs i d’allí amunt,cap a Morella, Torrevelilla, Belmonte,La Codoñera, què sé jo, i ens van em-plaçar en un tàlveg, una vaguada queen deien els militars, des d’on es podiafer foc sobre el pont de Calanda. Bé,vam arribar allà al vespre amb un des-concert caòtic, per la carretera; lesvorades eren plenes de material mili-tar, fusells, trípodes de metralladora,metralladores, morters, de tot, o siguila gent fugint. I arribem nosaltres allàamb unes peces de bateria que eren del’any 1865, que disparaven amb pólvo-ra negra, i un dels savis la va voler feranar amb pólvora blanca. A la primeracanonada que van tirar, el canó es vaestripar pertot arreu. Havíem de tirarsobre el pont de Calanda, perquèaquest pont era l’única comunicacióque hi havia de Calanda cap al litoral,en aquelles carreteres. Bé, resultat: al’alba, ordre de tirar, però els que vantirar van ser els altres, que estaven enun turó, trets de morter, trets de me-tralladora, van delmar completamentaquesta bateria. Llavors vam haverd’estar allà atenent ferits com podíem,tots a terra gairebé sempre, ensango-nats com carnissers de mala classe i alvespre van venir un tanc i dos tractorsi van començar a fer viatges per em-portar-se el que quedava, que no eramés que ferralla, perquè totes les pe-ces estaven tan deteriorades que ereninservibles. I vam anar a parar aTorreblanca, vam refer el camí endar-rere, i a Torreblanca vam trobar un boncamioner que havia d’anar a carregarno sé què i l’home va dir: “Va, que se’nvagin a fer punyetes, pugeu!”, i ell inosaltres cap a Barcelona, entens? Osigui que...

Grup d’alumnes del col·legi dels maristesde Girona que obtingueren el títol debatxiller a l’Institut de SegonEnsenyament d’aquesta ciutat. Asseguten primera fila, a l’extrem esquerre,veiem el jove Barnosell, que encara nohavia fet els setze anys. El tercer de lamateixa fila és Lluís Figa Faure, quedesprés seria prestigiós notari deBarcelona.



FRA

NCE

SC

BA

RN

OS

ELL

NIC

OLA

U

Oncle, mira, m’ha dit la mare que et vingués a veure,per si coneguessis algú que em pogués agafar pertreballar com a practicant.

Vau tornar cap a casa. Llavors jo era alferes, però em van

apujar a tinent, tinent estudiant, facul-tativo de segunda clase. Bé, jo cobravano com a alferes, sinó com a tinent, illavors em van destinar, qui m’ho haviade dir, a Palamós. A Palamós, perquè hihavia bombardeig cada dia; venia un odos hidroavions italians: Cant Z 506 dela base mallorquina de Pollença i tira-ven 4 o 5 bombes sobre el moll, sensefer grans destrosses. Però un dia vanvenir tres Junkers alemanys, els famo-sos Ju-52, trimotors i, noi, allò ja va seruna altra cosa més terrorífica: desenesde morts, cases a terra, una destrossa,entens?

Coneixies molt bé els avions que usatacaven.

Home, a la força. Eren els nostresobjectius.

Vas estar molt temps a Palamós. Fins l’acabament de la guerra. Ales-

hores, naturalment, em van depurar.En la depuració podies sortir “afecto”,“desafecto” o “indiferente”. A mi emvan posar “indiferente.” I era veritatperquè jo mai havia militat en cap par-tit polític ni m’havia manifestat en res,ni de la dreta, ni de l’esquerra, ni delmig; a mi el que m’importava, fora delsestudis, era la natació i les noies, quem’agradaven molt. Bé, llavors, va arri-bar un moment que em trobava prouben centrat ja, i havia d’anar a estudiari volia estudiar medicina que tenial’ingrés fet des de l’any 36 i me’n vaiganar a Barcelona amb 80 pessetes a labutxaca a estudiar medicina, tot justacabada la guerra.

Aleshores, la guerra acabada i tusatisfactòriament depurat, ja podiesestar tranquil i concentrar-te a soluci-onar la teva deficient situació econò-mica i dedicar-te a l’estudi...

No t’ho creguis pas! Ja veuràs el quèem va passar poc més endavant.

Això quin any era? Doncs era l’any 39, a la primavera del

39.

Perdó, una cosa. Has dit que abansde la guerra vivíeu a Barcelona, no?

Sí, la meva mare era llevadora i esta-va allà a una sala de la Maternitat. Peròdurant la guerra va tornar a Girona. Elmeu pare encara estava a França. Osigui, que jo vaig anar-me’n sol aBarcelona. I no tenia casa ni cap fontd’ingressos.

I com t’ho vas manegar? Doncs mira, vaig agafar la primera

feina que vaig trobar. De vigilant denatació, monitor en diriem avui, a Pis-cines i Esports -que aleshores haviaestat rebatejat com Piscinas y Depor-tes-. Allí, a més d’un petit sou em do-naven llit i menjar. Ara, a més de fer devigilant havia de fer de practicant -queera- i de noi per a tot: netejar les pisci-nes, escombrar, fer encàrrecs... Podiaviure a Barcelona, però anar a classesa la facultat i estudiar poc que ho po-dia fer. Quan s’acabà la temporadadels banys, a la tardor, em vaig quedarsense feina. Aleshores, la meva mare,em va suggerir: “perquè no vas a veurel’oncle Genís?”. L’oncle Genís, germàde la meva àvia materna, Genís BlanchJulià, i era natural de la Pera, el pobleon hi ha el castell de Púbol, on hi vaviure en Salvador Dalí i on va serenterrada la Gala. L’oncle Genís ales-hores ja era gran, i era frare dels ger-mans de les Escoles Cristianes, avuiGermans de La Salle. Es deia hermanoCarlos. I estava al Col·legi de la Bona-nova, amb altres germans superviventsde la matadissa, restaurant i reorga-nitzant aquell centre que havia estatutilitzat durant la guerra com a hospi-

tal de sang i es trobava en un estatdeplorable. Aleshores el vaig anar aveure. I li vaig dir: “Oncle, mira, m’hadit la mare que et vingués a veure, persi coneguessis algú que em poguésagafar per treballar com a practicant.”I em diu: “Sí, home, sí, ja ho crec.” I vacridar l’hermano Eusebio Félix, que erael director del col·legi. I li diu, “Miraaquí tinc el meu nebot, perquè jo sóconcle-avi d’ell, i és practicant”, i li vafer una gran apologia meva; li diguéque era un noi seriós, treballador, etc.,i me’n vaig anar allà amb una feina: emdonaven 150 pessetes cada mes, ha-via de fer de practicant i altres coses, iallà hi tenia un llit i menjar, que aixòper a mi va representar molt. O siguique encara no m’havia gastat la meitatde les meves 80 pessetes, i ja estavaallí organitzant la infermeria. Vaig es-tablir al vespre una consulta; jo m’as-seia allà i ara passava un nano i ara unaltre, i em venien 30 o 40, perquè amés dels que estaven malalts, allò eraun refugi. El qui es volia escaquejar,doncs cap a la infermeria, i aquesttenia naps i l’altre tenia cols, mal decoll la majoria. El Col·legi de la Bona-nova tenia alumnes interns. Calia quedisposés de llits per atendre els ma-

Sopar d’acabament de carrera l’any 1944. A la presidència es poden distingir, dempeus,cinc catedràtics: al centre, Julio García Sánchez Lucas; a l’esquerra es veu l’allargassadafigura d’un jove Pere Piulachs. En Barnosell (cercle) no és gaire visible, a la taula de ladreta. Qui es veu molt bé, a primera fila, amb americana blanca és l’Antoni Sitges Creus.



Vaig tenir l’ocasió de conèixer el doctor Broggi, enMoisès Broggi. Vam col·laborar intensament i vamser grans amics, i continuem sent-ho.

lalts amb febre. Vaig organitzar unapetita clínica. Al començament, quanun nano ho necessitava, cridàvem unmetge de fora. Després, quan vaig aca-bar la carrera, ja me n’encarregava jo.La patologia més frequent eren les fa-ringo-amigdalitis.

Que no resultaven sempre una ma-laltia banal

No, no. Hi havia sempre el perill quederivés en abscessos i sobretot queprovoqués una endocarditis reumàticaque deixés greus lesions valvulars car-díaques. Per sort aviat vàrem poderdisposar de sulfamides. La mitjana d’es-tada a la infermeria eren tres dies i mig;al nano li marxava la febre, els puntsblancs de les amígdales desapareixi-en, l’eritema faringi també, i el nano acórrer.

Aquesta feina et devia deixar proutemps per anar a les classes de lafacultat i per estudiar.

No t’ho creguis pas. El director, l’her-mano Eusebio Félix, el segon any d’es-tar allà, va veure que no tenia prougermans i havia de contractar seglarsque complementessin la tasca dels fra-res, molts dels quals no havien acabatencara la llicenciatura i alguns ni tansols el batxillerat. I se li va ocórrerposar-me de professor del grup de ci-ències: matemàtiques, geometria i ci-ències naturals, a primer de batxillerat.Era company de l’hermano Felipe An-drés, que feia les assignatures de lle-tres; ens aveníem molt, no hi havia capproblema. I em vaig passar allà dos otres cursos fent classes. El prefecte,cap d’estudis, era l’hermano SixtoVicente que també em tractava moltbé.

Vols dir que aquesta feina et dificul-tava els estudis de Medicina?

En certa manera, veritablement, emdeixava poc temps per estudiar. Alsmatins podia anar a les classes a lafacultat i sortint d’allà, rabent, passavaper la infermeria, on hi havia l’hermanoDaniel que em guardava el menjar, elmenú que hi havia aquell dia a l’inter-nat i l’escalfava allà en un fogonet degas, dinava i, sense perdre temps, capa donar classe de batxillerat, que co-mençava a les tres de la tarda. Per sort,hi havia un esbarjo, un recreo, en de-ien, després de dinar i podia fer lesclasses de batxillerat còmodament. Lla-vors, en acabar les classes, tornava a lainfermeria i, allà, les cures, les visites,etc.

I quan estudiaves? Al matí, molt de matí. L’hermano Blas,

que era molt matiner, em despertava ados quarts de cinc del matí...

Què dius ara? Sí, si, a dos quarts de cinc del matí, i

aleshores era quan estudiava fins al’hora que sortia per anar a classe a lafacultat, desprès d’haver passat per lainfermeria a prendre les temperaturesi veure si hi havia res de nou en els queestaven al llit.

Era la vida d’un estudiant de Medici-na de pocs recursos.

Sí, en aquella època hi havia moltsestudiants que van haver de compati-bilitzar estudis i treball. I jo no em pucqueixar. Potser d’altres no van podersortir-se’n, o els hi va costar molt.

M’has dit abans que vas tenir unproblema polític.

Sí, ara t’ho explicaré. Era l’any 40. Undia, en el tramvia 58, que pujava i bai-xava pel carrer de Muntaner, que ales-hores era de dues direccions, i em ser-via molt per desplaçar-me de la Bona-nova a la facultat, i a l’inrevés, vaigtrobar un bon home a qui coneixia per-què havíem estat junts al front a la

mateixa bateria, quan vam fer aquellacampanya tan desastrosa a Calandaque ja t’he explicat. Al cap de pocs diesve la guàrdia civil al col·legi, demanenper mi i se m’emporten.

Què vols dir, se t’emporten? Et dete-nen?

Sí. I se m’emporten emmanillat. A unacaserna del Parc de la Ciutadella, allàbaix, darrere del zoològic, al carrer deWellington. I de moment em van co-mençar a interrogar: de què coneixia joaquell individu amb qui parlava al tram-via 58, si aquell individu havia cremattal església i havia mort aquell cape-llà... “Miri, jo no ho sé, jo el vaig conèi-xer al front, jo era practicant i ell era uncomissari.” “I què feia?” “Doncs feiadiscursos i res més.” “I què més?”, “Jono en sé res més d’ell” Resultat: emvan fotre tres pallisses que em vandeixar blau i em van tancar al Palau deles Missions de Montjuïc i em van dei-xar allí vint-i-tants dies. Menys mal quel’hermano Daniel, el de la infermeria,em venia a veure cada dia i em deia: “Jotinc confiança en tu, tu ets una bonapersona”, i ara em portava quatre ocinc trossos de pa de figa dels quesobraven del dinar dels interns, o unarajola de xocolata, o picadura i paper

Una de les primeres activitats professionals de Francesc Barnosell foren les revisionsmèdiques escolars. Aquí el veiem davant de la pantalla radioscòpica, indispensable enaquella època, el 1945, probablement al Col·legi de la Bonanova.



FRA

NCE

SC

BA

RN

OS

ELL

NIC

OLA

U

La formació era difícil. Per això, si volies ser un bonmetge, havies d’anar a treballar gratuïtament a uncentre clínic per agafar experiència.

de fumar per fer cigarrets manuals. Bé,llavors em van encausar i vaig haver depresentar-me durant tres anys cadadissabte al jutjat corresponent queportava el meu procés. Al cap de tresanys va venir el veredicte: “Absueltolibremente”. Llavors me les vaig teniramb el jutge, i el jutge em diu: “Hom-bre, no puedes quejarte, tu caso hasido extraordinario porque todo el quepasa por aquí sale condenado; poco omucho, pero condenado. Y a ti te he-mos absuelto. Toma este papel que tepuede servir mucho en el futuro.

Sona corrent no. Em pots ensenyaraquest paper?, el guardes?

I tant si el tinc. Ara el veuràs.

“Absuelto libremente”. “Absuelto li-bremente”. Una sentència ben curio-sa. Era un jutge militar?

Militar, sí. Ell era un militar, no sé siera un comandant o què. Em va comen-çar a prendre declaració a la presó, alPalau de les Missions

A Montjuïc? Sí, a Montjuïc. Però al final sortir-se’n

sense prendre mal era rar, doncs sí. Novan poder demostrar que jo hagués fetres de mal. Vaig fer de practicant i vaigatendre ferits de tota mena, ferits fins itot dels nacionals perquè quan s’ocupa-va una posició i els ferits quedaven allà,jo no vaig fer-ne mai de discriminacions,amb el poc que sabia i amb els pocsmitjans de què disposava, entens?

Perfectament. Bé, parlem de la tevacarrera a la facultat. Vaig començar fent el primer curs in-

tensiu, que va ser a finals del 39. Erenset cursos, llavors, en medicina, i en elprimer curs hi havia el que en deienabans el preparatori, que era física, quí-mica, biologia. Això ho fèiem a la univer-sitat; allà hi havia el professor Pòlit, queera un gran professor de física, el pro-fessor Medrano, que era el que explica-va la química i seguíem un llibre que esdeia Química para médicos de ManuelLora Tamayo. En biologia, el titular erael professor Benito Riofrío, que malau-radament es va suïcidar no sé per quinaraó. Vaig anar fent cursos intensius i aixívaig acabar el 44. I fins i tot em vaigpresentar a una revàlida de totes lesdisciplines de la carrera i vaig treure un“sobresaliente”.

Per fi eres metge. La teva feina alcol·legi de la Bonanova ja podies dei-xar-la.

No ben bé. El mateix dia, l’hermanoEusebio, el director, em va cridar i emva dir: “Bé, ara ja s’ha acabat per a tuaquesta feina docent que fas i et vullproposar que et quedis de metge aquí,a la casa, i et donaré el sou de divuit milpessetes l’any. Mil cinc-centes pesse-tes cada mes, i pots continuar amb lateva habitació aquí i al mateix tempspots menjar aquí, si vols.” Divuit milpessetes a l’any, un sou fabulós per ami, més casa, llit i plat a taula. Al cap desis mesos jo vaig obrir despatx. Undespatx que llogava a la vídua d’unmetge, que tenia dues filles, no parlode qui eren, i en aquell despatx vaigtreballar tres o quatre mesos...

A quin carrer era aquell despatx? Ho recordo molt bé: Aribau, 50. Aquest

despatx me’l va proporcionar el doctorSalvat, l’otorrino, el pare. Bé, pel quesigui, m’hi vaig estar... em sembla quevan ser quatre mesos, però el tempsque vaig estar a la Bonanova vaig tenirl’ocasió de conèixer el doctor Broggi,en Moisès Broggi. Vam col·laborar in-tensament i vam ser grans amics, i con-tinuem sent-ho. Bé, ell va parlar amb el

doctor Josep Riu Porta, que era el pro-pietari de la clínica Provença, i en Riuem va permetre tenir el despatx allà; hitenia un despatx, que podia servir pera dos o tres metges, però jo era el mésconstant perquè tenia el despatx cadadia a la tarda, i al matí vaig continuaranant al Clínic.

Voluntari? Naturalment. I encara gràcies. No em

diràs que tu no vas fer el mateix. Enaquella època i en les condicions deprecarietat en què es feien els cursosintensius, si estudiaves molt, sabiesmolta teoria, però poca cosa de pràcti-ca. La formació era difícil. Per això, sivolies ser un bon metge, havies d’anara treballar gratuïtament a un centreclínic per agafar experiència. El qui te-nia la sort d’internar-se en un serveid’un hospital, sigui el Clínic o Sant Pau,que eren els dos centres que tothomanava al darrere, a aquell li tocava larifa perquè podia fer una bona pràcti-ca. Jo, com t’he explicat, vaig aprendreinfermeria i vaig fer pràctiques -que a laguerra em foren molt útils- amb la mevacosina Rosa Saló, al Clínic, a PatologiaGeneral. I vaig poder entrar un altre copal mateix servei. Jo vaig fer pràctica derespiratori, sobretot, i vaig adquirir unapràctica que em va ser útil per introduir-me eventualment en el que seria lameva professió: la rehabilitació. Ja t’ex-plicaré com.

O sigui que vas tornar a PatologiaGeneral.

De moment vaig aconseguir introduir-me a Patologia General. El catedràticera, en aquells moments el ProfessorLorenzo Gironés. Malgrat el seu cog-nom no era català...

I què hi feies a Patologia General? En Gironés, era un home molt preocu-

pat per la tuberculosi, i ell, fins i tot,s’atrevia a fer cirurgia toràcica, i jo l’aju-dava. Jo no tenia cap base quirúrgicaaleshores, només tenia l’experiènciade les operacions adquirida ajudant enBroggi. En Gironés feia moltes toraco-plàsties de gran envergadura: fins aressecar deu costelles, eh? A més amés, a mi em va encarregar que li fes unprotocol per al tractament postquirúr-gic a què s’havien de sotmetre els ma-

Acta de la fundació el 1952 de laInternational Federation of PhysicalMedicine, signada per delegació de laSociedad Española de Rehabilitación perJosep M. Poal Ballarín i FrancescBarnosell.



lalts operats, els humits i els secs, elsque tenien expectoració i els que no-més tenien tos i dolor.Però en Gironés, per les circumstànci-es que fossin va marxar a Amèrica,sense dir quan tornaria. Un bon dia enPere Farreras Valentí em crida, o no, emva venir a trobar, i em diu: “Mira, tincun problema: tinc el doctor Amell Sans,que era el titular del dispensari de res-piratori, que està malalt amb una sepsii pel que tinc entès, el va veure el doc-tor Agustí Pedro Pons, i va dir que entenia per a temps. Jo voldria que tu etfessis càrrec del dispensari de respira-tori.” Bé, molt bé, doncs sí, vaig deixarPatologia General...

Per a tu la tuberculosi ja era una cosaconeguda.

Em va anar molt bé, perquè, quan enFarreras em va cridar, vaig continuarfent el que ja ningú no feia i vaig arribara practicar milers de pneumotòraxsterapèutics i, a més, també una altratècnica que va ser la de Monaldi. Elmonaldi, com es deia vulgarment, erauna intervenció que va inventar un ita-lià de nom Monaldi, consistent a in-troduir una sonda dintre d’una caver-na pulmonar tuberculosa per col-lapsar-la i poder-la guarir. Abordava lacaverna des de la pell, amb planigrafi-es per situar bé dintre de la caverna lasonda que connectava a un aparelld’aspiració contínua dels que utilitza-ven els cirurgians de digestiu per po-sar una sonda permanent a l’estómacper tal de fer una aspiració suau, Lapretensió d’en Monaldi era que l’aspi-ració creés una pressió negativa dintrela cavitat i allò afavorís el col·lapse dela caverna i la seva desaparició. Bé, joem creia al començament que la cosafuncionava així; però després em vaigadonar que a vegades la sonda s’obs-truïa i demanava una sonda d’aquelltipus per canviar-la i, “Ui!, no en tin-drem cap fins d’aquí a tres dies!”, emcontestaven. La sonda obstruïda con-tinuava posada i no sortia res de lacaverna, però al final la caverna tambées tancava. I em vaig dir: “La cavernano es col·lapsa per l’aspiració a quepodem sometre-la sinó per la presèn-cia, sens dubte irritativa, de la sonda.Un dia havia de posar una sonda i enaquell moment no la teníem, i vaigdecidir, amb l’ajuda de dues agullesde pneumo i uns mandrins que em vaigfer, introduir un metre de fil de niló depescar del 90, prèviament esterilitzat... I què va passar llavors? Doncs queen menys 48 hores es féu una atelectà-

sia, i al cap d’una setmana es negati-vitzava l’esput, o sigui, el drenatges’embussava premut per l’atelactàsiai l’evolució era bona: millorava la tos,baixava l’expectoració, i si hi haviaexpectoració no hi havia bacils, i elspacients milloraven molt, i fins i tot esrecuperaven satisfactòriament. Però,de totes maneres, desprès de totaquest procès, el tòrax havia perdutelasticitat i mobilitat i era necessarirehabilitar-lo.Llavors, no sé com, el protocol de trac-tament postquirúrgic que s’havia defer als tuberculosos, que jo vaig redac-tar a instàncies d’en Gironés, va anar aparar a mans d’en Ramos, Rafael Ra-mos, catedràtic de pediatria. I a pedia-tria tenien molts pacients de paràlisiinfantil que havien passat pel pulmód’acer i necessitaven una recuperacióde la mobilitat respiratòria. I van co-mençar a enviar-me al dispensari derespiratori de Pedro Pons, pacients in-fants poliomielítics procedents del pul-mó d’acer, uns de pressió negativa,altres de pressió positiva, perquè johavia dit alguna cosa de la recuperaciófuncional dels operats de tòrax, i em

demanaven què podia fer per a la reha-bilitació de nanos amb paràlisi respi-ratòria que havien sortit del pulmód’acer. Bé, sí, vaig intentar-ho, vaigintentar fer un programa per a aquestspacients i llavors el dispensari de res-piratori es va emplenar materialmentde nanos amb parèsies respiratòries,fins al punt que em trobava desbordat,amb la feina de fer pneumos, de ferradioscòpies, d’atendre pacients tu-berculosos... El cas és que llavors emvan començar a ploure infants ambseqüeles poliomelítiques, no solamentels toràcics, sinó els que venien ambtetraparèsies, amb paraparèsies, ambmonoplègies, amb escoliosis, i em vaigtrobar integrat plenament, sense ado-nar-me’n, a dintre del camp de la reha-bilitació, que des de llavors vaig culti-var amb una dedicació vocacional.

Ja que parlem d’infantesa, recordoque en aquella època tu també feiesrevisions mèdiques escolars.

Sí, hi vaig treballar molt. Quan estavade metge a la Bonanova, jo havia viscuttot el problema sanitari escolar i emvaig adonar que hi havia coses que

Amb l’excepció de Sanchis Olmos, només vam tenirque oposició. Sempre que ha nascut una especialitaten medicina, sempre l’han tinguda separada fins queha aconseguit tenir prou entitat per fer-se valer.

Els delegats de les societats dels diversos països es reuniren per sopar a la biblioteca delRoyal College of Surgeons de Londres. El cercle assenyala Barnosell i Poal. Resultaevident l’absència de delegades.



FRA

NCE

SC

BA

RN

OS

ELL

NIC

OLA

U

En aquella època, era inconcebible per a unnord-americà que un metge tragués diners de laseva butxaca per sostenir el seu treball científic.

mès en l’època que ho vaig fer tenir unsingressos suficients per poder viuresense angúnies i poder pujar els setfills que jo tenia.

O sigui que et vas poder dedicarplenament al que tu eres: un rehabili-tador

Sí, llavors em vaig poder dedicar alque realment a mi m’apassionava, queera la rehabilitació, i vaig escriure uncapítol molt important, que va ser ac-ceptat fins i tot pels francesos, que jaés dir, sobre un concepte bàsic que jovaig denominar “unitat dinàmica”. Quèés la unitat dinàmica? És el conjuntd’estructures de les quals depèn lafunció de l’articulació i deia: “Siguiquina sigui la causa que promogui ladisfunció d’alguna d’aquestes estruc-tures, al final és el hàndicap de tot elsistema. Que et lesionis un menisc oque et lesionis la càpsula o la sinovialo el revestiment cartilaginós de lesàrees articulars o els lligaments intra-articulars o els lligaments dels refor-ços extraarticulars, el final serà sem-pre la disfunció de tot el sistema.

Ja als anys cinquanta vas començar amoure’t per aconseguir que la rehabi-litació tingués una presència oficial

mereixien més atenció. Se’m va ocór-rer proposar al director del col·legi defer una revisió mèdica de tots els nanoscada any. La revisió, en aquella època,comportava practicar radioscòpies is’havia de portar al col·legi un aparellde raigs X. Però jo no tenia diners percomprar-ne un. Aleshores em vaig po-sar d’acord amb dos radiòlegs, enManuel, Manolo li dèiem, de Queralt ien Guix Melcior. Ells disposaven d’ins-trumental. Treballaven junts. I ens vamatrevir a dur un aparell al col·legi i a ferradioscòpies, i el primer any vam de-tectar 60 nois amb lesions tuberculo-ses actives. Això a la Bonanova, uncol·legi on els alumnes procedien defamílies en bona situació econòmica idisposaven d’una atenció mèdica ade-quada.

Quin any era, això? Devia ser el 44 o 45. Bé, vam anar fent

revisions d’aquestes cada any. S’hi vanapuntar altres col·legis de La Salle,com el Condal, després Josepets, Grà-cia, Premià, i van venir també els ma-ristes i els escolapis i va venir el LiceuFrancès, i molts col·legis de monges...tant és així que jo em vaig trobarinmergit en una activitat inesperada:fèiem cada any més de 20.000exàmens. Més endavant vam introduirla fotoseriació. Amb mi treballava eldoctor Pujol, Pere Pujol Ferran, que vaser el meu ajudant, un professionalexcel·lent i un gran clínic i el doctorEnric Baldocchi, que era el rei de laradiologia, perquè era capaç de ferradiografies del que fos i amb lafotoseriació obtenia unes imatges dequalitat sorprenent. Realment, enaquell temps, vam fer una bona feina.I vam adquirir una gran experiència. Larevisió no es reduïa naturalment a latuberculosi, sinó també a defectes or-topèdics potencialment importants,lesions valvulars cardíaques, oculars,etc. Que es comunicaven a la famíliaperquè prengués les mesures perti-nents.

De fet, hi ha una publicació de laConselleria de Salut, relativamentrecent en la qual tu devies col·laborar,titulat Guies per a revisions mèdiquesescolars.

Sí, en aquest llibre jo hi vaig col-laborar. Vaig escriure el capítol d’orto-pèdia, parlava de l’escoliosi, fins i totla meva tesi doctoral va versar sobrel’escoliosi poliomielítica. Vaig recollirels casos en què vaig trobar seqüelesvertebrals i vaig distingir dos tipus d’es-

coliosi: l’escoliosi produïda a conse-qüència d’una afectació poliomielíticade la banya anterior de la medul·la i dela banya lateral, de les àrees dorsal ilumbar. I d’altres que eren escoliosisper dismetria, infants i adolescentsamb monoplègies inferiors d’una ban-da: aquell costat quedava més curt, elcreixement de les extremitats afecta-des era menor, la qual cosa produïauna escoliosi de càrrega. Sobre aques-tes constatacions fetes estudiant elsmil i escaig de casos de poliomielitisamb escoliosi que vaig observar, vaigfer la meva tesi doctoral.

Ara ja no deus fer més revisions esco-lars.

No, no. Aquesta activitat la vaig dei-xar ja fa uns anys, no gaires. Ho haguésfet abans però no em deixaven, i al’últim vaig dir que no. “No vull treba-llar més fent revisions escolars perquèés un treball de bastaix”, encara quehaig de reconèixer que m’havia per-

Frank H. Krusen, primer president de laInternational Federation of PhysicalMedicine dedicà aquesta fotografia aFrancesc Barnosell, qui el succeiria en lapresidència al cap de 20 anys.

Al maig de 1986 es reuniren a Barcelonaper invitació de Francesc Barnosell, queera membre de l’Académie MédicaleEuropéenne de Réadaptation, aquestaacadèmia i la Federation Européenne deMédicine Physique et Readaptation. Elsvisitants foren rebuts pel M. H. Presidentde la Generalitat, Jordi Pujol, i elconseller de Sanitat Josep Laporte.



Va votar tothom i em van proclamar per unanimitatpresident electe de la International Federation ofPhysical Medicine i llavors jo ja vaig preveure que el72 tindríem el congrés a Barcelona, del 2 al 7 dejuliol.

dintre de la professió. Sí, jo vaig fundar amb el malaguanyat

Josep Maria Poal Ballarin la SociedadEspañola de Reabilitación. Ell i jo, comque necessitàvem una figura per fer-lopresident de la societat, vam anar aMadrid, perquè abans tot s’havia decoure a Madrid, i vam anar a veureprimer de tot el professor Gil i Gil, queens va començar a parlar de la medici-na física i tal, ens va deixar dir i despréss’aixeca tot enfadat i congestionat di-ent: “Jovenes, si ustedes se atreven autilizar la denominación medicina físi-ca, les meto en la cárcel.” Imagina’t,amb aquells auspicis, com anàvem afer una societat! Vam parlar amb enSanromán, catedràtic d’Hidrologia iBalneoteràpia, i en Sanroman mentreno li toquessin els balnearis, ja estavad’acord amb això, però la rehabilitacióno li interessava per res; llavors, envistes de l’èxit, vam anar trucant portesi a la fi vam anar a raure amb en VicenteSanchis Olmos, que era el cap del ser-vei de cirurgia ortopèdica i traumatolo-gia, a l’hospital provincial de Madrid,l’hospital de San Carlos, i que l’únicque explicava sempre era el mètode deKenny per al tractament de la paràlisiinfantil aguda. Bé, li vam entrar bé, ellva veure que la rehabilitació era una

cosa que podia tenir transcendència i,davant de l’oposició de tots els cirurgi-ans ortopèdics i traumatòlegs quecomptaven en el país. Amb l’excepcióde Sanchis Olmos, només vam tenirque oposició. Sempre que ha nascutuna especialitat en medicina, semprel’han tinguda separada fins que haaconseguit tenir prou entitat per fer-sevaler.

Segurament a fora vàreu tenir mésacceptació.

I tant. Mira, l’any 52 vaig anar a Lon-dres al Congrés de la International Fe-deration of Physical Medicine i vaigpresentar una pel·lícula sobre rehabili-tació que havia fet a Barcelona ambl’ajuda dels meus col·laboradors, EnricBaldocchi, Josep Maria Samsó Dies,Jordi Soler Bachs i els auxiliarsfisioterapeutes que treballaven ambmi, filmada en 16 mm, amb mitjanspurament casolans. A la reunió hi haviaen Frank H. Krusen, dels Estats Units, lapersonalitat més important del món enel camp de la rehabilitació. Aquí hi ha lafoto d’ell, dedicada a mi. Em va venir atrobar i em diu: “Escolti, jove (llavors joera jove), he vist la seva pel·lícula ientre el meu mal francès i el seu malanglès, voldria que la veiéssim tots dos

perquè li vull fer una pregunta a propò-sit.” “Sí, sí, quan vulgui”, i fora d’horesvam anar a projectar la pel·lícula, queell ja havia vist, i, en acabat, diu: “Miri,voldria que ho repetíssim això”, o siguivam passar la pel·lícula dues vegades,ell la va veure tres vegades: dues ambmi i una sol, i em va dir: “Digui’m, quil’ha pagada aquesta pel·lícula”. “Jo” -livaig contestar-. “I qui l’ha feta?” -“Doncs jo”.-li vaig repetir. Quedà unamica astorat, perquè en aquella època,era inconcebible per a un nord-americàque un metge tragués diners de la sevabutxaca per sostenir el seu treball cien-tífic. “Bé, i d’on ho ha tret tot això, totaquest material que presenta a la pel-lícula?” “Oh!, miri, ho he tret de l’úsdiari, de la meva pràctica”. I aleshoresva i em diu: “Escolti, està molt bé aques-ta pel·lícula i vostè té molta imagina-ció; i li vull proposar si vostè vol venir atreballar amb mi.”

Als Estats Units? Naturalment. A la Clínica Mayo, a

Rochester, estat de Minnesota.Bé, jo llavors ja tenia tres o quatrenanos i les coses no estaven per aven-tures, però ho vàrem parlar amb lameva dona. L’oferiment era tempta-dor. Se m’obria la porta d’una carrera

Companys de la promoció 44 es retrobaven un cop l’any. Aquesta foto correspon a latrobada de la primavera de 1983 a l’hotel Garbí, de Calella de Palafrugell.

(Dos fotogrames)La pel·lícula de Barnosell presentava,entre moltes altres tècniquesinstrumentals del seu institut, el trolleyideat per ell el 1948 (i construït per unmecànic de bicicletes que hi havia alcarrer del Tigre) per a la rehabilitació dela marxa.

brillant. La Clínica Mayo! Es va mirarl’enciclopèdia Espasa: Rochester, Min-nesota, frontera amb els llacs delCanadà, a la quinta forca i amb un climainhòspit, i a l’últim vam decidir quehavíem d’agrair-li aquesta invitació,però que de moment considerava quejo no podia moure’m d’aquí i aquí emvaig quedar. Però en Krusen tenia bonamemòria també, tant és així que, des-prés de moltes coses que van anantpassant, l’any 68 hi va haver-hi el cin-què congrés de la International Federa-tion of Physical Medicine, a Montreal, ijo hi havia d’anar a la sessió adminis-trativa que es feia el primer dia delcongrés. Bé, jo vaig ser candidat pelseuropeus, perquè havia estat vicepre-sident de la Federació Europea. Doncs,allà hi havia un francès, molt salat, deLille, i aquest s’aixeca i em proposa ami com a futur president de la Interna-tional Federation. Bé, immediataments’aixeca en Krusen, i diu: “Jo, aquestcol·lega el conec bé, i puc donar fe queés molt treballador i que té molta ima-ginació, pot ser un bon president.” Lesparaules del Krusen eren com les delPapa en tot el món; a l’acte va haver-hivotació a mà alçada i va votar tothom iem van proclamar per unanimitat pre-sident electe de la International Fede-ration of Physical Medicine i llavors joja vaig preveure que el 72 tindríem elcongrés a Barcelona, del 2 al 7 de juliol.Bé, va ser un congrés brillant, de 1.900assistents, que ja està bé, i llavors aixòes va poder fer gràcies a Frank Krusen,amb qui ens havíem conegut a Londresl’any 52, i va quedar impressionat, enaquella època, per aquella pel·lícula,que jo havia fet en una època en quèningú me’n feia cas.

I aquesta pel·lícula la conserves? Sí. La pel·lícula, de la qual només hi

havia una còpia, va quedar oblidada enuna caixa rodona de llauna. Però ara fapoc un col·lega d’Alacant, que es diuJosep M. Climent, que jo no coneixia deres, fent la tesi doctoral sobre rehabili-tació i buscant documents va trobaraixò a la seu de la Sociedad Españolade Rehabilitación. Veus aquest progra-ma. És del primer congrés de la Interna-tional Federation, que es va fer aEuropa, a Londres, l’any 1952 on figurala presentació de la meva pel·lícula. EnCliment em va vindre a veure i em vaensenyar la documentació que haviatrobat. I volia veure la pel·lícula.

I tu no sabies on la tenies. Oh, la veritat és que vaig haver de

buscar-la. La vaig trobar dintre d’aques-ta capsa de llauna. La cinta no portavacap registre sonor. I jo recordava queno era muda. Em va venir a la memòriaque el so havia estat enregistrat encinta magnetofònica, que es reprodu-ïa mentre es feia la projecció. Hi haviauna versió en espanyol i una en fran-cès. Al final, en una capsa vam recupe-rar la versió en castellà. La francesa,no.

I la pel·lícula es troba en bon estat? Perfecte. En Climent es va encarregar

de fer-la passar a DVD incorporant-li elso. I es va projectar l’any passat elcongrés d’A Coruña. És més, va acon-seguir que els organitzadors fessin unaedició de 1.500 còpies d’aquest DVD;jo en tinc dues.Aquesta recuperació em porta alsmeus començaments. Aquella èpocadels quaranta i els cinquanta, en quèper camins ben estranys: tuberculosi,rehabilitació de tuberculosos i des-près poliomielítics amb seqüeles to-ràciques i naturalment d’extremitats,vaig entrar de ple en el domini incipi-ent de la rehabilitació. I em proporci-ona una gran satisfacció comprovarque aquella ignorada i menyspreadaSociedad Española de Rehabilitación,que tenia només dos socis, en Poal ijo, ara, en el seu cinquantè aniversarireuneixi més de 1.800 especialistesde tot el país.

I a part d’aquesta entrega a la reha-bilitació, a quines altres activitats hasdedicat la teva vida que no siguin larehabilitació?

De jove, com ja t’he dit abans, a lanatació i al ciclisme. Després, amb méspossibilitats econòmiques, a la nàuti-ca. Encara que la guerra va interrom-pre els meus estudis d’oficial de lamarina mercant -que possiblement nom’hagués servit de gran cosa perquèjo volia ser metge-, vaig poder obteniren el seu moment el títol de patró deiot i això sí m’ha permés navegar aplaer pel nostre mar; també vaig treu-re el títol de pilot d’aviació i amb elmeu Beechcraft Musketeer vaig volarper Espanya i per Europa. Ara, la mevadedicació predilecta ha estat la famí-lia: amb la meva dona, Anna Maria,hem anat construint una tribu de setfills (dos d’ells, metges), 16 néts i, finsara, 5 besnéts que omplen de satisfac-ció aquests anys de la tardor de lameva vida.


dela

Un capvespre de tardor10.X.97

Sol ponent.Quart creixent.Cel rogenc.Mar vestida de rosa, adornada ambllargues onades mandroses de color grisblavós que festegen un veler fondejatdintre l'espigó.Música de fons d'un mar cansat de jugar,amb “solos” de gavines que des de LesMedes s'acomiaden per anar a jóc. Silencimelòdic trencat per una barca que surt,amb un xup-xup que trenca l'harmonia peròque hi va bé.

Alè del terral perfumat de pins,terra calenta i un xic de fum.La meva pell se sent acariciada com amb unamoxaina delicada.

Els sentits ho perceben tot,la flaire, el color, les formes de la costaque es van difuminant per entrar a la nitharmoniosa i sensual. La terra s'engalanaamb petites estrelles de llum blanca igroga i a la punta de l'espigó una llumverda, desvergonyida, també hi vol ser.

Quanta bellesa, quanta pau!Oh Déu! Quines meravelles que ens

deixes fruir. Oh! Si ho pogués retenirdintre meu quan els meus ulls es tanquinper sempre. Quanta pau em donaria peresperar el dia que arribaré a veure't persempre i agrair-te l'avenç de la bellesaque ens has deixat tastar.

Com pot ser que mori i que d'això nome'n quedi res?

Escrit d'en Paco uncapvespre a laterrassa de l'Estartit


dela

COMISSIÓ DE MEMÒRIA

DE LA PROFESSIÓ

Dr. Lluís DaufíCoordinador

Dr. Lluís Guerrero i SalaSecretari

Dr. Oriol Casassas

Dr. Francesc M. Domènech i Torné

Dr. Josep López Batllori

Dr. Ramon Martínez Callén †

Dr. Josep M. Muñoz Pujol

EL LECTOR INTERESSAT TAMBÉ PODRÀ TROBAR

AQUESTA I ALTRES ENTREVISTES A LA PÀGINA WEB

www.comb.cat/memoriadelaprofessio

POT POSAR-SE EN CONTACTE AMB LA COMISSIÓ

PEL CORREU ELECTRÒNIC

[email protected]

COL·LEGI DE METGES DE BARCELONA

SERVEI D’INFORMACIÓ COL·LEGIAL

MARÇ-JUNY 2006

Documents

memòria professió - COMB.CAT · ... anà prenent vol. El prestigi interna- ... tocava, el clarinet, l’oboè, el saxofon, ... P Jo vaig néixer el dia 20 de novembre