Els noms de lloc i la seva evolució al llarg deltemps constitueixen un material de gran valordocumental, tant per resseguir la història i elscanvis paisatgístics viscuts pel territori que elsacull com per conèixer més a fons la societat, lacultura i la particular cosmovisió que els ha gene-rat. És per això que el seu estudi constitueix unadisciplina (la toponímia) on conflueixen investiga-dors procedents de diverses branques de lesciències humanes: historiadors, lingüistes, geò-grafs i antropòlegs, cadascun des del seu propipunt de vista i moguts per interessos diversos -però sovint emprant procediments i mètodes simi-lars-, s'han interessat per aquest àmbit de treball.Tanmateix, tot i l'interès creixent que estan susci-tant els treballs sobre toponímia, a casa nostra nohan passat, en general, d'un primer estadi derecerca. Calen més estudis rigorosos i sistemà-tics i cal, sobretot, una major col·laboració entreles diferents àrees de coneixement que utilitzen latoponímia com a font documental per a les sevesrespectives recerques. Només així es podranaprofitar al màxim les possibilitats que ens ofereixel seu estudi.

Aquestes són algunes de les principals con-clusions a què es va arribar en el decurs de laJornada Toponímia i paisatge rural, celebrada el17 de setembre a la Facultat de Lletres de laUniversitat de Girona. L'acte, organitzat pelCentre de Recerca d'Història Rural de laUniversitat de Girona i l'Associació d'HistòriaRural de les Comarques Gironines, amb el suportde l'Institut Ramon Muntaner, va reunir un seguitd'estudiosos que treballen la toponímia des decamps diversos i amb finalitats ben diferents.L'objectiu era que els assistents -la majoria histo-riadors- poguessin conèixer de primera mà elsresultats de les recerques d'aquests estudiosos,així com les mancances i les dificultats actualsamb què topa la pràctica d'aquesta disciplina.

La primera de les cinc ponències de laJornada va anar a càrrec de Ramon Amigó, mem-

bre de la Societat d'Onomàstica, que va fer unminuciós balanç de la recerca feta dins el campde la toponímia arreu de les terres de parla cata-lana des de la seva introducció -a inicis del segleXX- fins l'actualitat. Així mateix, des de la sevaexperiència com a investigador, va exposar elsrequisits metodològics bàsics que hauria de reu-nir tot inventari onomàstic seriós i amb voluntatd'exhaustivitat: enquestes orals, treballs sobre elterreny i recerques documentals en els arxius. Elsegüent en intervenir fou Joan Anton Rabella,membre de l'oficina d'Onomàstica de l'Institutd'Estudis Catalans, que, en qualitat de lingüista,va parlar sobre les utilitats de la toponímia en elsestudis etimològics, d'història de la llengua i dedialectologia, així com dels mètodes emprats pelslingüistes que treballen amb els noms de lloc. Alllarg de la seva intervenció, Rabella va posarrepetidament de manifest el tradicional bandeja-ment de què ha estat objecte l'estudi de la topo-nímia dins el món universitari, situació que tot just

1

mestallmestall: 1. mescla de diferentsespècies de cereals; 2. conjunthomogeni de coses diverses

Butlletí de l'Associació d'Història Rural de les Comarques Gironines

TOPONÍMIA I PAISATGE RURAL

any VInúm. 16

novembre 2004

SUMARI

PortadaToponímia i paisatge rural

EstudisL’arquitectura escolar noucentistaen el món rural

L’AssociacióLliurament del SegonPremi MestallResums dels treballsguardonatsLa pela del suro i elveïnat de Montnegre

Llibres

Joaquim Alvarado,Suro, carracs i taps.Llagostera, 1753-1934

Francesc Valls,La Catalunya atlàntica.Aiguardent i teixits al'arrencada industrialcatalanaManuel Moreno,El personal políticrepublicà a l'Ajuntamentde FigueresLluís Camps, Els castells i masosde Celrà

Recerques en cursRosa Lluch, Els remences del'Almoina de Pa de la Seu de Girona

Agenda

any VI - núm. 16 - novembre 2004

2

ara comença a superar-se. Seguidament,es donà la paraula a Joan Tort, geògraf dela Universitat de Barcelona, que va desta-car, entre d'altres qüestions, l'estret lligamexistent entre els topònims i el paisatgerural, així com l'important ajut que pot oferir

la geografia a l'hora d'explicar l'origen i l'e-volució històrica dels primers. Les duesdarreres intervencions varen anar a càrrecd'Elvis Mallorquí i de Francesc Roma. Elprimer, principal organitzador de la Jornadai membre de l'AHRCG, és autor d'un inte-ressant i minuciós estudi toponímic i d'his-tòria del paisatge sobre Sant Mateu deMontnegre, antiga parròquia situada almassís de les Gavarres. En tant que histo-riador del món rural, Mallorquí va reivindi-car la toponímia com una font històrica vàli-da a partir de la qual hom pot aproximar-sea l'evolució del territori, dels seus habitantsi de les activitats que aquests hi han dut aterme en el transcurs del temps. Aixímateix, va assenyalar la importància que téper als historiadors el fet de poder situar elstopònims en el temps; en aquest sentit vareivindicar l'ús de les sèries de capbreus

senyorials com a font per conèixer la topo-nímia antiga dels llocs així com la sevaevolució secular. El segon, sociòleg i geò-leg, va centrar la seva ponència en els lli-gams existents entre l'imaginari popular iels noms de lloc, en la mesura que aquests

últims són sovint un reflex dels valors i elsreferents culturals de la societat que elsgenera. Al mateix temps, Roma destacà elfet que cada societat -i, dins d'aquesta,cada grup social- reinterpreta els topònimsen funció dels valors i els referents culturalsque li són propis.

La jornada es va cloure amb unsminuts de debat i discussió entre elsponents i el públic assistent que van servirper intercanviar punts de vista sobre lesdiverses qüestions tractades i per posar demanifest l'elevat grau de curiositat i interèsque desperta l'estudi de la toponímia entreels historiadors del món rural i entre elpúblic en general.

Josep Colls

l’Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines

convoca el

3r. premi Mestallcurs 2004 - 2005

a treballs de recerca de batxillerat realitzats per estudiants deBatxillerat sobre temes relacionats amb el món rural en qualsevol

dels seus àmbits temàtics, cronològics i geogràfics (història, paisatge,patrimoni, economia, població, emigracions, històries de vida, etc.).

Dotació: 500 euros per als estudiants i

un lot de llibres per al centre en el qual estudiïn. Termini de presentació:

30 d’abril de 2005. Informació i bases a la webwww.udg.edu/ilcc/ahr.html

mestall3r. premi

2004-2005

D’esquerra a dreta: ElvisMallorquí, Joan Tort,Francesc Roma i JoanAnton Rabella

any VI - núm. 16 -novembre 2004

3

Al petit poble de Das, a la BaixaCerdanya gironina, sobresurt rivalitzantamb el campanar parroquial l'esvelta torredel rellotge de l'edifici destinat a casa delcomú i als estudis de nois i de noies, cons-truït a finals del segle XIX (fig. 2). Es trac-ta, en efecte, d'un edifici monumentalinaugurat el 1891 que guarda moltsparal·lelismes arquitectònics amb els edifi-cis escolars aixecats a la mateixa època ala veïna França republicana (1). Fou unagran construcció costejada pel filàntroprepublicà i lliurepensador Rossend Arús(1845-1891) feta, tal com es pot llegir ensengles plaques commemoratives, "a lamemòria de la sua mare Na TeresaArderiu filla de aquest poble", per tal de"millorar la ilustració y fomentar lo progrésdel poble". No ens equivoquéssim, però.Aquest és un cas del tot excepcional a laCatalunya i Espanya de l'època, en lamesura que, aleshores, eren pràcticamentinexistents els edificis destinats ex profes-so a escoles públiques de primària, tant ales ciutats com a la ruralia. A finals delsegle XIX i començaments del XX (recor-dem-ho) sovintejaven les queixes dels ins-pectors i mestres a les autoritats localsdenunciant les pèssimes condicions delsedificis de lloguer destinats a escoles,sovint foscos, de petites dimensions id'escassa ventilació (2). De fet, aquestasituació era, al seu torn, un indicador de laprecària situació en què es trobava la ins-trucció pública en el món rural, la qualcosa es traduïa en alts índexs d'absentis-me, i no pas menors índexs d'analfabetis-me, força més elevats que a França (3).

En aquest sentit, les diferències entreFrança i Espanya, tal com constatà PauVila, es feien notar encara el 1926 a lamateixa Cerdanya en poblacions quecompartien característiques geogràfiquesi socioeconòmiques similars però que per-tanyien a Estats diferents: "a conseqüèn-cia de la mateixa necessitat de braços(per treballar als camps durant l'estiu) hemtrobat escoles sense alumnes durant elmes de juliol (aleshores lectiu) en laCerdanya espanyola. Les escoles france-ses, però, (conclou Pau Vila), tenien l'as-sistència completa encara que els treballsde la collita fossin els mateixos, perquè lallei fa efectivament obligatòria l'assistèn-cia" (4). Així doncs, el retard espanyol enla construcció d'escoles respecte a laRepública Francesa reflectia, al seu torn,un altre retard encara més punyent, el defer verament efectiva la universalització il'obligatorietat de l'ensenyament.

La manca d'una arquitectura escolaradequada era, en qualsevol cas, un indi-cador més de les mancances i timidesesdel sistema educatiu escolar públic a lesprimeries del segle XX. Seria, però, durantla segona, tercera i quarta dècada delsegle XX, de manera molt especial entemps de la Mancomunitat de Catalunya(1914-1923) i de la segona RepúblicaEspanyola (1931-1939), quan aquestpanorama començaria a canviar: es cons-truïren escoles públiques no només a ciu-tat, sinó també a la ruralia, i quedarenenrere les rònegues aules decimonòni-ques que no reunien les mínimes condi-cions higièniques i pedagògiques. La

estudis

L'ARQUITECTURA ESCOLARNOUCENTISTA EN EL MÓN RURAL

NOTES

(1).- Vegeu MUEL, Francine,"Les instituteurs, les paysans etl'ordre républicain", Actes de laRecherche en sciences sociales,17-18 (1977), 37-61; OZOUF,Mona, L' École, l'Église et laRépublique, 1871-1914, París,Éditions Cana-Jean Offredo,1982. I, de manera especial,WEBER, Eugen, La fin desterroirs. La modernisation de laFrance rurale, 1870-1914, París,Fayard, 1983, 439-488.

(2).- Per a una visió general d'a-questa problemàtica, vegeu elnúmero monogràfic dedicat a "Elespacio escolar en la historia",coordinat per Antonio Viñao,publicat a Historia de la Educa-ción, 12-13 (gener-desembre,1993-1994), 11-271; i GUERRE-RO, Salvador, "Arquitectura ypedagogía. Las construccionesescolares de Antonio Flórez",dins Antonio Flórez, arquitecto(1877-1941), Madrid, Residenciade Estudiantes, 2002, 61-145.Un bon testimoni d'època és elque ofereix ALPERA, Martí, Lasescuelas rurales. Enseñanzas-organización-construcción-insta-lación, Girona, Dalmau Carles /Cª Editores, 1911, 143-238.

Joaquim M. Puigvert i Solà

Figura 1:Alçat de les Escoles dePalau-saverdera (1915)

segons el projecte deFrancesc de Paula Nebot

(AHCOAC).

Figura 3:Escoles de

Ribes deFreser de

JeroniMartorell

(1925-1930),ampliades perJosep Danés

el 1936

any VI - núm. 16 - novembre 2004

4

Catalunya-ciutat anhelada i somiada pelsnoucentistes començava a construir-se entemps de la Mancomunitat no pas senseentrebancs i moltes contradiccions i nopas menys timideses derivades sovint delperfil conservador del catalanisme en elpoder. Per tal que això fos possible, en pri-mer lloc, calia que els municipis ende-guessin un esforç financer considerable,en la mesura que les subvencions estatalsprevistes no cobrien ni de bon tros el prin-cipal gruix de les despeses que comporta-ven les noves construccions i l'adquisiciódels terrenys on s'havien d'ubicar; i en lamesura que la Mancomunitat es limità aoferir el 1915, amb caràcter d'assaig i"model", quatre edificis escolars mitjan-çant concurs que guanyaren les pobla-cions de Masó, Torms, Sant Llorenç Savalli Palau-saverdera (5). Per fer més fàcil iràpid el procés de construcció de novesescoles, el rector de la Universitat deBarcelona, Valentí Carulla (aleshores lamàxima autoritat dels diversos graus d'en-senyament en el tot el districte universita-ri), aconseguí el 1917 del govern deMadrid que aquells municipis que renun-ciessin a demanar subvencions a l'Estatno haguessin de presentar els seus pro-jectes escolars a Madrid, de manera quefos suficient amb el vistiplau de la Juntad'Arquitectura Escolar de la Universitat deBarcelona (6). Molts municipis s'endeuta-ren, per exemple demanant crèdits a la

Caixa de Pensions per a la Vellesa id'Estalvis; altres (com en el cas de Das)disposaren de sengles ajudes filantròpi-ques que facilitaren la construcció de lesseves flamants escoles. Aquest seria, perexemple, el cas de Cadaqués, on el 1916es projectà una escola de nenes benefi-ciant-se de la donació de cabals deFrederic Rahola i d'un solar per part delpropietari Josep Francesch (7); o deCaldes de Malavella, on l'advocat i estiue-jant Narcís Pla i Daniel el 1919 donà30.000 pessetes per pagar les novesescoles i restaurar l'edifici de l'Ajuntament(8); o Vilobí d'Onyar, on Josep Madrenys,propietari del Castell i descendent d'un ricindià, el 1919 féu donació d'uns terrenysque formaven part de la Coromina delCastell per edificar les noves escoles (9).De la precarietat econòmica de moltsmunicipis en dóna compte, per exemple,la petició que l'ajuntament d'Osor cursà el1918 a la Jefatura d'Obres Públiques deGirona per poder disposar, a fi de finançarles escoles, dels arbres existents a les lle-res de les rieres del seu terme (10); quel'administració municipal de Serinyà, el1919, per tal de poder disposar de la pres-tació voluntària i gratuïta dels veïns de tre-balls i jornals de transport de materials(que juntament amb els donatius repre-sentà un benefici de 4.944,32 pessetes, el15,50 % del cost total de les noves esco-les i ajuntament) n'assumí la direcció encomptes d'acudir a la subhasta (11); o elfet, per posar un darrer exemple, que avoltes es construïssin menys aules dedi-cades a nenes (com seria el cas de Salt el1923) o no es contemplés la construcciód'una nova escola de nenes (com s'esde-vingué a Caldes de Malavella el 1919, onnomés es construí l'escola de nens) ambla coartada que la major part de nenesassistien a les escoles de monges de lesesmentades viles; pretext que servia, sí,per reduir costos però que denotava demanera prou manifesta el considerablepes que la xarxa d'escoles religioses per anenes havia assolit al llarg del període dela Restauració monàrquica (1875-1923) iel suport que aquestes tenien entre no paspoques autoritats municipals i propietarislocals (12).

Sigui com sigui, i amb les limitacionsque ja hem comentat, a partir de la sego-na dècada del segle XX algunes pobla-cions rurals començaren a disposar de fla-mants escoles que, molt sovint, eren elsprimers edificis públics de caràcter civild'una certa entitat i decòrum. Com que estractava d'obres públiques, s'exigia que

estudis

(3).- Sobre l'absentisme escolaren el món rural, resulten impres-cindibles la consulta dels treballsrecents de BORRÁS, JoséMaría, "El trabajo infantil en elmundo rural español (1849-1936). Género, edades y ocupa-ciones" dins MARTÍNEZ, J.M.,ed., El nivel de vida en la Españarural, siglos XVIII-XIX, Alacant,Universidad de Alicante, 2002,497-547; i de SARASÚA,Carmen, "El acceso de niñas yniños a los recursos educativosen la España rural del siglo XIX",dins MARTÍNEZ, J.M., ed., Elnivel de vida..., cit., 549-609.(4).- VILA, Pau, La Cerdanya,Barcelona, Editorial Barcino,1926, 147.(5).- Vegeu MANCOMUNITAT DECATALUNYA, L'obra realitzada.Anys 1914-1923, Barcelona, ArtsGràfiques S.A. Successorsd'Henrich i Cª, 1923, 245-250.

Figura 2:Escoles iAjuntament deDas (Cerdanya).

any VI - núm. 16 -novembre 2004

5

fossin projectades per arquitectes titulats,de manera que a les comarques gironi-nes, per exemple, reconeguts arquitectesnoucentistes varen construir escoles enuns indrets on la construcció privada que-dava massivament en mans dels mestresde cases locals. Començava a quedarenrere, per dir-ho amb paraules de CèsarMartinell, el temps en què "els enginyers iarquitectes, [eren] una mena d'estels de lacua, que hom veia una vegada cada centanys, quan els portava al poble el nou tra-çat d'una carretera, o aquelles esquerdesde l'església que mai no acabaven d'ado-bar-se" (13). Així, per exemple, i senseànim d'exhaustivitat, Rafael Masó projectàles escoles de Sarrià de Ter (1909-1910),Vilablareix (1911-1912) i Sant Gregori(1917-1919) (14); Josep M. Roca i Pinetles de les Planes (1911) (15); Francesc dePaula Nebot les de Palau-saverdera(1916) (16) (fig. 1); Jeroni Martorell les deVilobí d'Onyar (1919), Sant Joan de lesAbadesses (1925) i Ribes de Freser(1926) (17) (figs. 3 i 4); Josep Goday (l'ar-quitecte dels emblemàtics grups escolarsbarcelonins dels anys vint) el grup escolarMalagrida d'Olot (1925) (18). Es tractad'una arquitectura, en general, que combi-nava la funcionalitat amb la tendència alclassicisme i un cert monumentalisme(que seria severament criticat durant laSegona República pels arquitectes racio-nalistes del GATPAC), on sovint (com ésel cas de les escoles de Jeroni Martorell ode Josep Goday) s'incorporaven elementsdecoratius que s'inspiraven en el barroc;no en va (recordem-ho) els noucentistesmaldaren per revaloritzar aquest estil.Així, per exemple, Jeroni Martorell en lamemòria de les escoles de Ribes deFreser (1925) reconeixia quina havia estatla seva font d'inspiració: "la arquitecturacivil [deia], particularmente comarcal, delos siglos XVII y XVIII nos ha sugerido eldetalle de las formas artísticas"; i en la deSant Joan de les Abadesses (1925) afir-mava que "las proporciones, líneas, mol-duras y detalles decorativos [emprats], sehan fundado en el estudio de los monu-mentos del renacimiento y barroquismoexistentes en el país, interpretados segúnel sentimiento arquitectónico moderno"(19). Lluny de tractar-se d'una arquitectu-ra clònica, els diferents projectes s'adap-taven a les diferents demandes de lespoblacions (no era el mateix una escolaunitària que una graduada), a les caracte-rístiques i dimensions dels solars i a lespossibilitats econòmiques. La separacióde sexes vigent a l'escola d'aleshores va

tenir una clara traducció en la morfologiaarquitectònica, de manera que molts edifi-cis s'organitzaven en diferents cossos pro-jectats simètricament: al mig s'hiinstal·lava la casa de la vila o depèndèn-cies escolars comunes (biblioteca, despat-xos, sala d'actes, etcètera) i, a banda ibanda del cos central, les escoles denoies i de nois. En qualsevol cas, laCatalunya rural dels anys 30 del segle XXja no era aquell desert (des del punt devista de l'arquitectura escolar moderna) decomençament del segle XX. La situacióestava canviant; això sí, amb alguns cla-robscurs i amb unes dècades de retardrespecte França. I de Das, és clar.

Un patrimoni per protegirAquestes escoles noucentistes (així

com les escoles més racionalistes de l'e-tapa de la Generalitat republicana i algu-nes construïdes durant l'etapa franquista)constitueixen un patrimoni de doble vàlua,històrica i arquitectònica, que no sempreha merescut l'atenció i la protecció que esmereix per part dels ajuntaments, elsquals a voltes només hi han vist uns solarsllaminers i cèntrics per destinar a altresusos públics, de manera especial a partirdels inicis dels anys setanta, quan es con-truïren noves escoles per fer front al crei-xement de la població escolar i al procésde concentració escolar que significà eltancament de les escoles rurals unitàries.En general, han estat més respectats elsvells edificis escolars de les ciutats i de lesviles grans, ja sigui perquè han continuatdestinats a la mateixa funció per a la qualforen creats, ja sigui perquè ha existit mésconsciència de la seva vàlua històrica:aquest és el cas, per exemple, del modè-lic grup escolar Ignasi Iglésies al peu delMontjuïc gironí de l'arquitecte Ricard GiraltCasadesús, dels grups escolars barcelo-nins de Josep Goday i les escoles deJeroni Martorell de Sant Joan de les

estudis

(6).- Vegeu Reglas a que debesometerse la construcción deedificios escolares sin subven-ción del Estado, según R.O. de30 de enero de 1917, Barcelona,Distrito Universitario de Barcelo-na / Junta de Arquitectura Esco-lar, 1917.(7).- Arxiu Històric de la Univer-sitat de Barcelona (AHUB), Fonsd'Ensenyament Primari, 20-9-5-3.(8).- AHUB, Fons d'EnsenyamentPrimari, 20-9-5-3. (9).- Vegeu PUIGVERT, JoaquimM., "Les Escoles de Jeroni Mar-torell de Vilobí d'Onyar: un exem-ple d'arquitectura escolar nou-centista", Quaderns de La Selva[en premsa]. (10).- AHUB, Fons d'Ensenya-ment Primari, 20-2-4-1.(11).- Memoria de la construccióndel edificio destinado a escuelasnacionales, habitaciones de losprofesores y salones consistorialy del juzgado municipal, Serinyà,Ayuntamiento Constitucional deSeriñá, 1919, 6-9.(12).- AHUB, Fonsd'Ensenyament Primari, 20-9-5-3.(13).- MARTINELL, Cèsar,Actuació de l'arquitecte alspobles i petites viles, Barcelona,1er. Congrés Municipalista Catalàorganitzat per la Federació deMunicipis Catalans, 1933, 6.(14).- COMADIRA, Narcís iTARRÚS, Joan, Rafael Masó.Arquitecte noucentista,Barcelona, Col·legi d'Arquitectesde Catalunya-Demarcació deGirona, 1996, 370 i 375.

Figura 4:Alçat i planta de les

Escoles de Vilobí d'Onyar(1919) segons el projecte

de Jeroni Martorell(AHCOAC).

Figura 5:Escoles de Salardú (Era Val d'Aran).

any VI - núm. 16 - novembre 2004

6

Abadesses i de Ribes de Freser. No s'haesdevingut el mateix en els municipis méspetits. En aquest cas la casuística d'ac-tuacions sobre aquest patrimoni ha estatenorme i ha anat, per exemple, des del'enderrocament despietat (com és el casde les escoles velles de Maçanet de La

Selva i de Sils), a l'ampliació desfigurado-ra (Sant Gregori i Vilablareix), passant pelseu canvi d'ús després de fer una rehabi-litació acurada i respectuosa (Aiguaviva,Caldes de Malavella, Galliners, Palau-saverdera, etcètera). De les mancances ifebleses en la protecció d'aquest patrimo-ni n'és un exemple recent el cas de lesescoles velles de Vilobí d'Onyar: si nohagués estat per la mobilització de ciuta-dans, historiadors i institucions culturals(Centre d'Estudis Selvatans i Institut dePatrimoni Cultural de la UdG) haguessinestat enderrocades; enderroc que, en casd'haver-se produït, diguem-ho clar, era deltot legal, pel fet que no estaven cataloga-des, com si el catàleg del patrimoni arqui-tectònic d'un municipi fos tancat ja persempre, sense possibilitat de ser revisatperiòdicament o de ser ampliat. La situa-ció resulta, com a mínim, inquietant; per-què, si les mobilitzacions de la ciutadaniaen defensa del patrimoni són un bon indi-cador de vivesa i de consciència social,també, no ens enganyéssim, són sinònimsde no pas poques inhibicions institucio-nals. Les mobilitzacions socials sónimportants, però, al mateix temps, pel fetde ser molt sovint moviments locals, reac-tius i monotemàtics (20), no són suficients,en la mesura que no garanteixen la pro-tecció de conjunt del patrimoni des d'unaperspectiva més coherent, global i ambi-ciosa. Resulta francament desencoratja-dor pensar que el patrimoni arquitectònicmassa sovint s'ha d'intentar "salvar apams", a base de pressions i de volunta-risme social. Perquè, si els enderrocs d'e-

dificis amb interès històric són encara pos-sibles, és perquè alguns ajuntaments iconsells comarcals (que en els municipisde menys de 5.000 habitants tenen lacompetència de catalogació dels béns cul-turals d'interès local) fan una interpretacióa la baixa, gasiva i restrictiva, de l'actualLlei del Patrimoni Cultural Català (LPCC)i, sobretot, perquè no han entès res del'esperit que l'anima i la informa. Molts laveuen com una càrrega de la qual cal alli-berar-se, i no pas com una llei proteccio-nista que cal desplegar i fer efectiva. Lesseves actuacions, en definitiva, no con-templen l'existència d'una tercera catego-ria de protecció (formada pels BIPCC, elsbéns integrants del Patrimoni CulturalCatalà que no han estat objecte de decla-ració monumental ni de catalogació, peròque reuneixen els valors històrics, artísticsi arquitectònics descrits a l'article 1 de l'es-mentada llei), a la qual les escoles nou-centistes i republicanes es poden acolliramb tota seguretat i que hauria de ser elprimer pas per catalogar-les com a bé cul-tural d'interès local i per protegir-les d'uneventual enderroc (21). És una qüestió depura sensibilitat històrica i cultural. I devoluntat política. O és que l'article 3.1. dela LPCC, que afirma que els ajuntamentshan de vetllar per la integritat, protecció,conservació, acreixement i difusió delpatrimoni cultural del seu terme municipal(públic o privat), és pura retòrica o papermullat, un simple article per fer bonic? I,quan els ajuntaments no fan els deuresque la LPCC els assenyala, no hauria deser la Generalitat que els instés a fer-ho (iels ajudés amb mitjans tècnics), per tal degarantir la igualtat dels ciutadans tambéen qüestions referents al patrimoni cultu-ral? Al capdavall, el tractament sobre elpatrimoni cultural hauria de fer-se sobrebases més globals i objectives que super-essin les sovint massa aleatòries políti-ques locals o de campanar. No deixa deser un contrasentit que les escoles deJeroni Martorell de Sant Joan de lesAbadesses estiguin catalogades i les deVilobí, de la mateixa època i arquitecte,no; o que les escoles velles de Batea(també de Jeroni Martorell) hagin estatenderrocades en els darrers mesos.Malauradament ja no ens hem de remetreal franquisme per parlar de casos d'impu-nitat envers el patrimoni arquitectònic ipaisatgístic. I, mentrestant, el paisatgeurbà de moltes viles i ciutats catalanescada dia és un xic més adotzenat; cadadia un xic més clònic; cada dia amb menysmemòria i gruix històric.

estudis

(15).- Vegeu Fons d'Arxiu. JoanRoca Pinet (1885-1973), Girona,COAC, 2004, 19 i 36. (16).- Arxiu Històric del Co.legiOficial d'Arquitectes de Catalu-nya-Demarcació de Barcelona(AHCOAC), Fons de Francesc dePaula Nebot.; MANCOMUNITATDE CATALUNYA, L'obra realitza-da..., cit., 245-250. (17).- Arxiu del Servei del Patri-moni Arquitectònic Local de laDiputació de Barcelona(ASPALDB), Fons Jeroni Marto-rell, c33/01; c33/d12; c40/d55.PUIGVERT, Joaquim M., "Lesescoles de Vilobí d'Onyar deJeroni Martorell...", cit. (18).- AHCOAC, Fons JosepGoday. Per l'arquitectura escolarde Josep Goday a Barcelona,vegeu AJUNTAMENT DE BAR-CELONA, Les construccionsescolars de Barcelona, Barce-lona, Tallers d'Arts GràfiquesHenrich i Cª, 1918.(19).- ASPALDB, Fons JeroniMartorell, c33/d12; c40/d55.(20).- Manllevo aquests termesde NEL·LO, Oriol, ed., Aquí no!Els conflictes territorials aCatalunya, Barcelona, EditorialEmpúries, 2003, 11 i ss.(21).- Vegeu LACUESTA,Raquel, Els municipis i el patri-moni arquitectònic. Compendilegislatiu comentat, Barcelona,Diputació de Barcelona, 2003.

any VI - núm. 16 -novembre 2004

7

Reunit el jurat del Primer premi Mestall a treballs derecerca de Batxillerat convocat per l'Associació d'HistòriaRural de les comarques gironines, constituït per PereGifre Ribas, Elvis Mallorquí Garcia i Joaquim M. PuigvertSolà després de les deliberacions, acorda:

1. Valorar molt positivament la qualitat dels treballs pre-sentats.

2. Tenint en compte el rigor i tractament científic en eldesenvolupament del tema, així com la idoneïtat de lesfonts i la metodologia emprada, s'atorga el Primer premiMestall a treballs de recerca de Batxillerat en la sevasegona edició exaequo als treballs:

- La Transhumància, presentat amb el pseudònim"Morralet". Oberta la plica correspon a Natàlia JORDANALIMIÑANA, de l'IES Pont de Suert, essent professoratutora Concepció Maestro;i- La vall dels Arcs de Santa Pau. L'home i el paisatge,presentat amb el pseudònim "Rafael Planademunt".

Oberta la plica correspon a Albert REIXACH SALA, del'IES Montsacopa d'Olot, essent professor tutor JesúsGutiérrez Martínez.

3. Vista la qualitat dels treballs, es fa menció especial dedos altres estudis que han estat considerats finalistes:

- Cent quaranta-dues cartes per a una història.Pseudònim: "Berliaf". Oberta la plica correspon a JúliaFERRERI GIBERT, de l'IES Joan Mercader d'Igualada,essent professora tutora Sílvia Susmanscky.

- L'oli i l'olivera. Una activitat tradicional amb projecció defutur. Estudi d'un cas particular: Agullana. Pseudònim:"Argudell". Oberta la plica correspon a Aida TUBERT iCAMPÀ, del CCE Montessori-Palau de Girona, essenttutor Josep Maria Cerillo.

4. El jurat proposa que un resum d'aquests estudis pre-miats sigui publicat en el Mestall, 16 (novembre de2004).

Girona, 29 de juny de 2004

lliurament del

Segon Premi MestallFacultat de Lletres de la Universitat de Girona

17 de setembre de 2004

l’Associació

Per què parlem de la transhumància?Senzillament perquè es desconeix i s'acaba;s'acaba com tot allò que a algú interessa queno continuï. La transhumància és el despla-çament estacional d'alguns animals per tald'arribar a una zona on poder-se alimentar.Aquests desplaçaments són anteriors a l'edatmitjana i es realitzen pels camins ramaders,també anomenats cabaneres. Actualment elramader té tots els drets sobre aquestscamins; però dia rere dia aquestes xarxesagropecuàries van desapareixent, ja siguiperquè se n'apropien els propietaris de lesterres veïnes, ja sigui perquè s'hi realitzencarreteres o altres tipus de construccions.

Potser per la desaparició de les caba-neres, potser per la comoditat dels ramaders,o potser més aviat per altres forces majors,les dades de l'actual estat transhumant sónrealment preocupants: en la darrera dècadaa l'Alta Ribagorça hi ha hagut un descens del55% del nombre de les explotacions i del

37% del nombre d'animals totals que realit-zen la transhumància. A més, a mesura quepassa el temps també s'aboleixen algunscostums transhumants, o simplement es can-vien per altres de més còmodes pel ramader;sempre n'hi ha, però, que van resistint i per-sistint fins als nostres temps, i ens mostren,d'alguna manera, la seva gràcia i funció.

Els costums pràcticament ja inexistentssón tot un cúmul de dites i creences quemostren què es pot fer o què no, i tambéreprodueixen gran part del vocabulari especí-fic del món ramader, com ara els "txugadors".Ben pocs sabem que són les articulacions.Avui dia els remeis casolans han estat subs-tituïts pels medicaments; les banes d'oli perles ampolles; els tapaboques pels sacs dedormir; les esquelles ja no són de fusta, sinóde goma i sense cap mena de guarniment; iel morralet, aquella bossa artesana de pelladobada, s'ha substituït per la motxilla.Tanmateix, com a contrast trobem altres ele-

ments que es resisteixen a l'oblit, com elsgossos i el seu aprenentatge i funció, lesmarques de pega, la xolla, i, sobretot, elganxo.

De totes maneres, tot això anomenatno té gaire sentit sense l'acció de realitzar lacabanera. Abans, però, s'han hagut de dur aterme tota una sèrie d'activitats prèvies, comara la xolla; la marca de pega diferent decada casa adherida a l'esquena de cada ove-lla; la col·locació dels trucs, els quartissos,etcètera, als crestons; i l'obtenció de la guia,un document en el qual s'autoritza el canvid'explotació del ramat.

Aquest tipus d'animals, quan s'acosta ladata durant la qual es realitza la cabanera, escomporten d'una manera estranya; i es recor-daran per sempre més del camí tan bon puntl'hagin dut a terme una vegada. Tant és aixíque, si algun membre es perd durant el tras-llat, tendeix sempre a seguir el camí transhu-mant: és freqüent que un animal es perdi i

LA TRANSHUMÀNCIANatàlia Jordana Liminyana

IES Pont de Suert

ACTA DEL JURAT del 2n. Premi MestallTreballs de recerca de batxillerat; curs 2003-2004

any VI - núm. 16 - novembre 2004

8

l’Associació

Aquest treball de recerca, que prencom a àmbit d'estudi la vall dels Arcs deSanta Pau, analitza l'evolució del paisatgedes de la perspectiva de la intervenció i laconsciència de l'home. El context cronològices basa en el període que va de mitjan segleXIX fins a l'actualitat, malgrat que sovint es fareferència a èpoques anteriors.

Entès com una construcció històrica, elpaisatge és el concepte bàsic a partir del quales definiren les dues línies d'investigació dela recerca: per una banda, el seu tractamentdes d'una perspectiva socioecològica i, perl'altra, des d'un punt de vista humanístic. Aquícalia entrar a cercar les fonts d'informacióadequades. En aquest sentit, s'ha constatatun buit bibliogràfic gairebé absolut quant aestudis centrats específicament en la valldels Arcs. Les dues eines principals han estatdocuments de l'Arxiu municipal de SantaPau: els padrons i l'amillarament. Tambés'han emprat fotografies aèries i ortofotoma-pes, així com el Nomenclàtor digitalitzat enuna tesi doctoral de la Universitat Autònomade Barcelona; a més de converses ambveïns i, sobretot, excursions per observar elterreny directament.

El primer dels dos blocs en què s'haestructurat el treball, és a dir, l'anàlisi socioe-cològica del paisatge, gira entorn d'aquestconcepte interpretat com una mena de super-posició de capes. S'inicia amb la descripcióde la base, o sigui, de l'àrea d'estudi i el seumedi físic. Tot seguit, de manera ja mésexhaustiva, es procedeix a l'estudi del pobla-ment, tant des de l'òptica estrictament demo-gràfica (l'evolució de les dades demogràfi-

ques) com pel que fa a la distribució de lapoblació damunt del territori: el repartimentdels masos per la vall. En aquest apartat,considerant els masos com a unitats depoblament, es pot constatar un progressiudespoblament, manifestat per l'abandona-ment continu de cases de pagès que comen-çà a la dècada dels cinquanta.

La tercera capa consisteix en l'activitateconòmica. A grans trets, cal dir que es dis-tingeixen dos marcs econòmics força diferen-ciats al llarg del període estudiat. Primer, eltradicional, que situem gairebé des de mitjansegle XIX -tot i arrossegar nombrosos tretsd'èpoques encara més reculades- fins ladècada dels seixanta del segle XX, es centraen l'autoconsum. Contràriament, el noupanorama sorgit dels canvis iniciats pels voltsdels anys seixanta suposa l'aparició d'unaramaderia bovina extensiva i alhora intensi-va, el relegament de l'agricultura a un segonpla i la presència de diversos establimentsturístics.

Si fins ara s'han caracteritzat les diver-ses capes, cal arribar al veritable objectiu deltreball, és a dir, a copsar la confluència detota aquesta sèrie de condicionants i realitats,bé demogràfiques, bé econòmiques, concre-tada en l'evolució del paisatge des de mitjansegle XIX fins a l'actualitat. Semblantment al'apartat anterior, es fixen dos contextos. Elmón agrari tradicional (1850-1950) mostra engeneral un gran immobilisme, derivat, òbvia-ment, del mateix estancament econòmic.Després de l'anàlisi dels usos del sòl mitjan-çant la confrontació dels amillaraments de1862 i 1950, s'adverteix, entre altres fenò-

mens, que la superfície agrícola disminueixen benefici de la massa forestal.

Deixant aquestes dècades dels cin-quanta i seixanta com una etapa d'impàs, vala dir que el paisatge actual dels Arcs esdevéla conseqüència de la transformació del marceconòmic i d'una acceleració dels canvis engeneral. A partir de la comparació d'una foto-grafia aèria de 1971 i una de 2003 es fandiverses observacions: primerament, com larelació dels polígons entre els camps i elbosc pràcticament no varia, o com la massaforestal es mostra més compacta. En definiti-va, es produeix una transformació que radi-ca, essencialment, en el trencament de l'es-quema tradicional configurat pel mas, elsseus camps i el bosc adjacent.

De la lectura humanista de la vall delsArcs, el segon bloc del treball, es destaquen,per exemple, els següents aspectes: la con-sideració del paisatge com a marc existen-cial, la relació entre l'home i la natura palesaen la toponímia, o l'entorn en la seva condi-ció de font inesgotable d'inspiració per a mul-titud d'artistes.

Vistos i aplicats els dos mètodes, s'ela-boren unes conclusions generals que, en certamanera, casen les dues perspectives. La refle-xió final, precisament, és que el paisatgeesdevé un concepte polièdric, al qual espoden fer múltiples aproximacions des dediversos àmbits. Després d'observar-lo en l'es-cenari específic d'una de les fondalades delmunicipi de Santa Pau, se'ns mostra com unaconcreció de la recerca constant per part del'home de l'equilibri perdut amb la natura.

LA VALL DELS ARCS DE SANTA PAU: L'home i el paisatgeAlbert Reixach Sala

IES Montsacopa, Olot

que l'endemà al matí torni a ser ja amb elramat. Els animals també tenen un compor-tament anormal quan reclamen la sal o, mésencara, quan ha d'haver-hi un canvi detemps. Quan els pastors, que són grans savisi molt bons coneixedors del seu ofici i del seuramat, noten aquest comportament, romanenalerta i esperen el que pugui esdevenir-se.

La transhumància pretén recórrer ambel mínim temps la màxima distància possible.És per això que l'expedició comença moltd'hora, després d'haver realitzat un lleugerprimer àpat. És en aquest moment, i també ala darrera hora de la tarda, quan la ramadasegueix un pas més ràpid -no obstant,segueix essent molt lent-. Quan el sol ja s'haalçat, a mig matí, s'esmorza de valent, i esreprèn la marxa fins al moment de dinar, quees fa coincidir amb les hores de màxima inso-lació. Per tal de fer front a la intensa calor, elramat roman amorriat (el cap d'un animal

sota el ventre d'un altre). El menjar no acos-tuma a variar gaire entre uns àpats i elsaltres: pa, vi, tota mena d'embotit i amanides.Durant els primers dies se sol menjar totamena de guisats que es porten de casa; enalguns casos, pot ser que es mengi en refu-gis, si és que n'hi ha per aquelles rodalies, oque algun conegut els apropi la teca calenta.Les nits es passen fora, amb els sacs; elspastors dormen apartats del ramat, quequeda vigilat per la presència del mastí delsPirineus.

Les carabanes transhumants sempresegueixen un ordre: al capdavant de l'expedi-ció, un pastor encarregat de guiar, mentreque, al darrere, per tal de mantenir la unitatde la ramada, un altre -si es dóna el cas quen'hi ha més d'un-. Els animals capdavanterssón els crestons. Aquests estan amansits iacostumats a rebre pa, de manera que, pertal que el ramat comenci a caminar, el pastor

els crida amb la intenció que hi vagin a bus-car el pa; i les ovelles, en sentir el soroll delstrucs i els xiulets dels pastors, també hi van.Els crestons, a més, que tenen més corpu-lència, en cas que es trobi neu, la xafen iobren pas als que segueixen.

Aparentment i a grans trets, les cinc osis jornades que sol durar la transhumànciasón totes iguals. Només els petits detalls, elsnous esdeveniments, les anècdotes singu-lars, etcètera, s'encarreguen d'aconseguirque cada dia sigui diferent a l'anterior i quel'acte de transhumar pugui arribar a ser totauna aventura, una experiència inoblidable.Però qui pot assegurar-nos que en el trans-curs del temps la paraula "transhumància"continuarà pronunciant-se; que els caminsramaders continuaran exercint la seva fun-ció? O la tradició transhumant serà això, unaperduda tradició encadenada a l'oblit?

any VI - núm. 16 -novembre 2004

9

El treball ha sorgit de l'interès inicial pertractar algun aspecte relatiu a la dieta medi-terrània i, en particular, de l'oli d'oliva. En elpla de treball s'ha procurat incloure apartatsla recerca dels quals ha estat bàsicamentbibliogràfica i documental, capítols que exi-gissin treball de camp i, per últim, fragmentsfets a partir de la recerca oral. L'estructuradefinitiva del treball parteix d'un primer apar-tat d'aproximació al món de l'olivera, en elqual es tracten des dels seus antecedentshistòrics, fins als tipus d'oliveres, les activitatsespecífiques en el conreu d'aquest arbre i elsdiferents tipus d'explotació que existeixen.Un segon bloc, ben extens, es dedica a estu-diar tots els aspectes relatius a la composiciói procés de maduració de les olives, així comels diferents tipus d'olis d'oliva existents i elsdetalls de la seva composició i evolució. S'hidescriuen també aquells aspectes queinflueixen en la qualitat de l'oli d'oliva, el seuprocés d'elaboració i els diferents usos de lesolives i de l'oli en la cuina, en la medecina, lacosmètica o l'agricultura.

Per estudiar el cas pràctic d'Agullana,s'ha fet una introducció teòrica al territori,s'han descrit els diferents polígons agrícolesdel terme municipal i s'ha posat una especialatenció en aquells en els quals hi havia con-reu de l'olivera; s'ha fet un estudi d'una fincaparticular en la qual conviuen diferents tipusd'espècies d'olivera -i s'han classificat i des-crit rigorosament- i també s'ha explicat tot elprocés de renovació que s'ha produït en l'ex-plotació de la finca de Mas Palau.

Un capítol sencer està dedicat a recep-tes i curiositats recollides entre la gent delpoble, i es fa també un estudi de dos trullsantics del segle XIX que es conserven aAgullana. Tanca el treball un índex bibliogrà-fic i un índex de procedència de les il·lustra-cions. En relació a aquestes, s'ha procuratque la majoria siguin de l'autora d'aquest tre-ball, que les ha elaborat amb la voluntat decrear documents gràfics de valor tant des-criptiu com científic.

Finalment, s'ha extret la conclusió queaquest és un producte amb unes perspecti-ves de futur molt bones; això no obstant,s'observa que el pes de la tradició en moltspetits propietaris -els que tenen aquest con-reu com una activitat secundària i es confor-men amb obtenir uns litres d'oli per al con-sum propi- és un inconvenient que pot frenaraquestes bones expectatives, perquè un olide qualitat només es pot obtenir si es consi-deren seriosament aspectes com la raciona-lització de la distribució de les oliveres en lesparcel·les, el cupatge o barreja equilibradad'oli procedent d'olives de diferents espècies,uns sistemes de recol·lecció en els quals l'o-liva sigui el menys maltractada possible, l'in-terval mínim del temps transcorregut entre lacollita i l'inici de la mòlta, la utilització de trullsmoderns que garanteixin les màximes mesu-res d'higiene i de control, etcètera.

En el cas concret general de l'AltEmpordà i d'Agullana en particular, la vigèn-cia d'un règim de petit propietari provoca que,per una banda, aquest conreu continuï molt

vigent, però, per l'altra, que s'hagi mantingutmolt arcaic. Els ajuts de la Unió Europea hanestat un estímul important per la modernitza-ció del sector; en aquest sentit, l'efecte mésimmediat que ha produït és la introducciód'algunes espècies foranes, especialment l'a-nomenada picual -molt vulnerable a certstipus de fong i amb una fruita molt àcida-, endetriment de les autòctones, especialment del'argudell, una espècie de la qual és difícilobtenir planter, la qual cosa fa plantejar lanecessitat de cobrir aquesta mancança.

Pel que fa a l'estructura productiva d'al-guns dels trulls cooperatius de la comarca,es denuncia que encara treballen amb crite-ris molt poc exigents en la selecció de les oli-ves rebudes i que això redueix molt la possi-bilitat d'obtenir un oli molt millor. Malgrat tot,es detecta una tendència molt clara a modifi-car aquests trets i a difondre entre els propie-taris una cultura d'exigència dirigida a acon-seguir una producció d'olis de màxima quali-tat. En el cas d'Agullana, és esperançadorauna iniciativa que segurament acabarà pros-perant i que pot racionalitzar el tema de larecollida i millorar molt la qualitat de l'oliobtingut.

Per últim, la presència a Agullana dedos trulls del segle XIX amb una maquinàriai instal·lació encara en molt bon estat ha fetque alguns veïns i les autoritats prenguinconsciència de la necessitat de protegiraquest patrimoni sovint desconegut per lapròpia població.

El meu treball sorgeix de la troballad'una capsa plena de cartes -142- durant l'es-tiu de l'any 2002 a casa dels meus avispaterns, al poble de Sant Joan de Mediona.Les cartes les havia escrit Cisco Gallego (unoncle de la meva àvia) des de l'Argentina,país on va emigrar des d'aquest poble quannomés tenia 16 anys, i anaven adreçades alsseus pares i germans.

A l'Argentina, a l'immigrant li deien"gallego", com el seu cognom. Vaig pretendredur a terme un treball diferent pel que fa a larecerca d'informació; pensava que no nomésera interessant obtenir informació partint dellibres, d'internet, etcètera, sinó que podiaextreure'n d'alguna font única, i les 142 car-tes esmentades em proporcionaven aquestapossibilitat.

Les cartes eren un camí d'anada i tor-nada per estar a prop de la seva família.Personalment, m'han permès trobar part dels

meus orígens posant-me a la pell d'un germàdel meu besavi; també m'han aportat unaexperiència molt emocionant, ja que de vega-des buscant una cosa en trobava d'altres d'i-nesperades. Per exemple, en una entrevistaamb el seu únic fill, vaig donar a aquest l'o-portunitat de descobrir el seu pare, ja quegairebé no li havien parlat d'ell -va morir pocsanys després de tornar, quan el seu fill eramolt petit.

Amb molta paciència i, sobretot, moltacuriositat, he anat desenvolupant el treball:desxifrar les paraules de Cisco Gallego,transcriure'n les cartes i ordenar-les, estudiarel seu llenguatge, apropar-me a allò que feia,pensava i sentia entre línies, situar les sevesvivències en el context internacional -i en eld'Espanya i de l'Argentina, és clar-, escoltarles persones que el van conèixer, elaborar laseva biografia i l'arbre genealògic, etcètera.De fet, poc a poc es van anar creuant dades

entre la seva aventura personal i la social, demanera que vaig adonar-me que el món estàmolt interrelacionat: quan en una part delmón passa un esdeveniment, a la resta esprodueixen algunes conseqüències que tardo d'hora es fan notar.

En definitiva, aquesta recerca ha estatun viatge per a descobrir una part de la vidad'un avantpassat meu que va marxar lluny decasa amb la intenció de "buscar-se la vida".Fonamentalment, fa referència a la immigra-ció com a fenomen universal, a partir d'unaantiga història particular que em permetentendre el meu present. En el fons, tots somciutadans del món: la frontera entre ser o noser d'un lloc és molt relativa. He volgut feruna recerca d'una història petita per poderentendre una mica més la gran Història del'Home.

l’AssociacióCENT QUARANTA-DUES CARTES PER A UNA HISTÒRIA

Júlia Ferrer GibertIES Joan Mercader, Igualada

L'OLI I L'OLIVERA. Una activitat tradicional ambprojecció de futur. Estudi d’un cas particular: Agullana Aida Tubert Campà

CCE Montessori-Palau, Girona

any VI - núm. 16 - novembre 2004

10

l’Associació

La pela del suro i el veïnat de Montnegre

El cel era ennuvolat i gris. Mal dia perpelar. Podia ploure i, si sortia el sol, deixarescaldat el tronc del suro. Però érem propd'una trentena que, malgrat les malesperspectives meteorològiques, volíemsaber com es pela el suro.

En cotxe vam arribar a Montnegre.Aquí, el terreny calcari només permet quehi creixin alzines: els suros volen elterreny silícic. I ens hi vam encaminar. Lafinca era de can Pujades, casa conegudaen temps medievals com mas Fabrella.Des de la casa vam entrar en una fonda-lada que queda entre Montigalar -originà-riament, Mont Aguilar- i el puig de lesTeixoneres i que veu néixer la riera de laFont Picant de Madremanya. Vam arribara la peça del Llobinar on es troben encarales restes de la barraca d'en Benet. Elbosc era net i cuidat.

Tot seguit, l'Eloi Madrià va prendre ladestral de pelar, pensada expressamentper a aquesta feina. Però abans, és clar,calia triar el suro. Per a un pelador entès,no costa gens saber els anys que té laplanta i quant fa que ha estat pelat perdarrera vegada. Tampoc no costa distingirun suro pelagrí -el que encara no ha estatmai pelat-, d'un matxot -el que només hoha estat una vegada- o d'un suro adult.Per veure'n les diferències, en vam esco-llir un d'adult i un pelagrí.

"El suro, se l'ha d'escoltar", va dirl'Eloi. A través de l'eina, el pelador escoltael so que fa l'escorça i l'interpreta tal comsi fos el mateix suro qui l'escoltés. Amb ladestral se li fa l'alçaprem per aixecar lapela i amb el mànec se l'acaba de separardel tronc. Els suros adults, d'ençà de ladarrera pela, ja tenen feta la clivella; amb

els pelagrins cal anar-hi més amb compte,per descobrir amb calma quina és la milloropció per aixecar la pana de suro.

Mentre pelàvem va ploure. Però persort no va sortir el sol i els suros no vanpatir gens per la calor. Acabada la demos-tració, vam passejar pel veïnat deMontnegre. Primer vam pujar fins al collde Portell, que en temps medievals noméses deia Portell -el collet-. Vam seguir des-prés la pista forestal que uneix Montnegreamb la carretera de Santa Pellaia a laBisbal, fins arribar a can Riera, l'antic masUllastres. Encara avui es conservendavant la casa algunes oliveres mig difun-tes que recorden la glaçada de l'any 1956.Vam baixar fins les oliveres que cuida enCiset, el propietari del mas, i fins l'hort dela casa, muntanya avall, on hi ha l'aigua.

De tornada, vam seguir un tram moltben conservat de l'antic camí que anavade Montnegre a Sant Sadurní fins arribara l'ermita de Santa Maria de Montnegre,situada al centre d'una antiga celleramedieval, de la qual avui només en que-den dues cases, ca l'Escolà i can Jaques,que havien estat construïdes al segleXVIII i que servien de residència a duesfamílies de treballadors o jornalers quetreballaven per als masos veïns.

La sortida va acabar a Cal Bosquetà,restaurant de la parròquia veïna delCastellar, un magnífic punt per descansari pair tot el que ens havia ofert aquesta jor-nada del començament de l'estiu.

Elvis Mallorquí

Sant Mateu de Montnegre, 19 de juny de 2004

any VI - núm. 16 -novembre 2004

11

llibres

Quan l'any 2002 ressenyava alMestall el llibre que aleshores acabava depublicar Joaquim Alvarado sobre lahistòria del suro a l'Alt Empordà,assenyalava que "l'anàlisi històrica delnegoci del suro ha estat un àmbit d'estudirelativament desatès". Aquesta afirmacióés avui menys certa que aleshores,perquè estem assistint en els darrers anysa una florida d'estudis sobre aquestsector. El llibre que ara ressenyem, queconstitueix la segona aportació importantde Joaquim Alvarado a l'estudi del móndel suro, n'és una bona mostra. A més, eltreball d'Alvarado no s'esgotarà aquí,perquè està elaborant la seva tesi doctoralsobre el sector i perquè té ja com aprojecte immediat un estudi sobre el suroa la població de Cassà.

Suro, carracs i taps. Llagostera,1753-1934 és una important aportació a lahistòria del negoci del suro des delsorígens de la indústria suro-tapera en elsegle XVIII fins a la vigília de la GuerraCivil. Consta de cinc capítols, lesconclusions i quatre apèndixs, en elsquals es posa a disposició del lectorinteressant informació quantitativa iqualitativa.

El capítol 1, en el qual es traça unapanoràmica del sector surer a Catalunyadurant els segles XVIII i XIX, és un estatde la qüestió sobre les dimensions delsector, les xifres agregades de producció,el nombre d'empreses i l'exportació ambquè comptem avui. Alvarado recull i tractaamb les precaucions degudes les xifresdisponibles procedents de fontssecundàries i de les estadístiques del'època.

El capítol 2 s'aproxima a l'estructurasocioeconòmica de Llagostera a través dela descripció de la trajectòria demogràficade la localitat, de l'evolució delsaprofitaments agroforestals i de lapropietat de la terra. Una de les principalsconclusions d'aquest capítol -l'incrementdel percentatge de terres destinades al'alzina surera durant el segle XIX-condueix l'autor a l'estudi de l'explotacióde les suredes llagosterenques, temadesenvolupat al capítol 3. Les qüestionsanalitzades són, bàsicament, l'evolució dela propietat de boscos surers i, d'altrabanda, el comerç de suro, aspecte aquestdarrer que s'aborda a través de fonts

notarials i de l'anàlisi del cas del propietarillagosterenc Narcís Gotarra, proveïdor deles empreses Martí Montaner, dePalamós, i Coris Mundet, de Llagostera.

Els aspectes manufacturers delnegoci del suro s'estudien en els capítols4 i 5. Aquests capítols són, sens dubte, elsmés importants del llibre, i concentren lesaportacions més innovadores. Lesqüestions que s'hi tracten són diverses:l'evolució del nombre de tapers itreballadors de la indústria surera, el seuorigen geogràfic i els movimentsmigratoris que protagonitzaren, lesassociacions vinculades a la indústriasurera i la conflictivitat social, l'evolució delnombre de fàbriques i obradors, i lacomercialització de taps i carracs que elstapers llagosterencs efectuaven a la granempresa de Palamós Martí Montaner.Mereix ser destacada també unacomparació breu, però sucosa, entrel'estructura empresarial de Llagostera i lade la veïna localitat de Cassà. Finalment,en el capítol 5, es reconstrueixexcel·lentment la trajectòria de l'empresade Francesc Coris Mundet i Josep Raset iSastre durant el període 1880-1934.L'anàlisi d'aquesta empresa d'una vintenade treballadors és especialmentinteressant pel fet que, per les sevesdimensions, és molt representativa deltipus d'establiments que predominaren enla manufactura suro-tapera catalana.

D'entre les principals conclusions delllibre, és particularment rellevant la quemostra la no-consolidació d'un sistema defàbriques de certa mida i volum aLlagostera, i la progressiva especialitzacióde la localitat en la producció de carracs,a través d'un sistema complex derelacions comercials i de subcontractacióamb empreses de majors dimensionsd'altres localitats sureres de l'entornproper, com Palamós o Sant Feliu. Unfenomen que ha tingut, segons argumentaAlvarado, importants conseqüències pelfutur industrial de Llagostera.

També em sembla important des-tacar, entre els abundants mèrits del llibre,el rigor metodològic en l'anàlisi de lesfonts i de la diversitat de materialsemprats. Alvarado ha treballat amb ofici lavariada documentació rellevant per al'anàlisi de la indústria, molt especialmentels fons d'empresa -els de la casa de

ALVARADO i COSTA,JoaquimSuro, carracs i taps.Llagostera, 1753-1934Ajuntament de Llagostera,Llagostera, 2004.

El negoci del suro a Llagostera

any VI - núm. 16 - novembre 2004

12

llibres Palamós Martí Montaner i els de lallagosterenca Coris Mundet-; però tambécadastres i amillaraments, fonamentalsper a l'estudi del vessant forestal delsector; les matrícules industrials, indis-pensables per aproximar-nos a l'estruc-tura empresarial de les manufactures; elspadrons o la documentació sobre asso-ciacions.

En resum, doncs, estem davantd'una obra que representa una aportacióimportant per a l'anàlisi històrica del món

del suro i que serà de referència obligadapels estudiosos d'un sector que comença,afortunadament, a rebre l'atenció quemereix, atesa la seva rellevància per a lahistòria de les comarques gironines. Calfelicitar l'autor per la feina feta i agrair al'Ajuntament de Llagostera el seu suport ala recerca a través de la beca Esteve FaTolsanas.

Rosa Ros

És ben conegut, des dels treballsd'E. Giralt, P. Vilar i J. Torras, que el pro-cés d'expansió vitícola experimentat peralgunes comarques catalanes durant elsegle XVIII va ser fonamental per al des-envolupament d'un mercat interior catalài per impulsar l'arrencada industrial de laregió. Amb tot, aquesta vinculació entreespecialització agrícola i industrialització,com Francesc Valls apunta oportuna-ment, no és una relació tan evident comsembla: altres regions que desenvolupa-ren un comerç vitivinícola d'exportaciócomparable -el Llenguadoc o Portugal-varen experimentar paral·lelament un fortprocés de desindustrialització que fa mésremarcable la trajectòria catalana.

El treball de Francesc Valls, fruit dela seva tesi doctoral, és una fonamenta-da explicació del cercle virtuós que desde finals del segle XVII uní la viticulturad'exportació i la manufactura tèxtil catala-na. L'objecte central del llibre és lareconstrucció minuciosa dels circuits decomercialització de l'aiguardent i del visortits dels ports catalans. L'adopciód'una perspectiva a llarg termini -de finalsdel segle XVII a mitjan segle XIX- li per-met posar de relleu el dinamisme dels cir-cuits d'exportació vitícoles i la sevadependència de les conjunturesbèl·liques i polítiques, així com el pesdeterminant dels mercats de l'Europanord-atlàntica almenys fins la darreradècada del segle XVIII, quan les guerresamb França varen blocar-ne l'accés.Només des d'aleshores el mercat ameri-cà, que havia crescut molt lentament alllarg de la segona meitat del segle XVIII,adquirí major importància i esdevingué,ja en el període postnapoleònic, el primerdestinatari d'una producció vinícola que,

en competència amb l'aiguardent decanya, deixà de ser aiguardentera peresdevenir sobretot vinatera. Valls desfàde forma convincent el tòpic historiogràficque atorga gran importància al mercatamericà en el desenvolupament indus-trial català del Set-cents i mostra laimportància que, a aquests efectes,varen tenir els mercats nord-atlànticsencara que, en alguns moments, s'hiaccedís a través del port de Cadis.Probablement, però, un dels aspectesmés sòlids del treball és la reconstrucciódels fluxos comercials d'un bon grapat decases catalanes. És quan es davalla aaquest nivell de detall que afloren elsestrets lligams entre vi i teixits: qui orga-nitzà, fins a la revolució cotonera, les tra-meses d'aiguardent a Lisboa, a l'illa deMan, a Calais o a Dunkerque foren bàsi-cament botiguers de teles que trobarenen l'exportació d'aiguardent la via perfinançar les seves compres de manufac-tures tèxtils, de primer acabades i, poste-riorment, llenços en cru per ser pintats irevenuts a les colònies americanes.

El llibre La Catalunya atlàntica.Aiguardent i teixits a l'arrencada indus-trial catalana és, en definitiva, un treballde referència pel que fa a l'evolució delcomerç exterior català i als seus lligamsamb la naixent indústria tèxtil; i un treballben interessant per a qui vulgui compren-dre amb major perspectiva la transforma-ció de l'agricultura catalana amb anterio-ritat al cicle modernitzador iniciat en lasegona meitat del segle XIX.

Enric Saguer

VALLS JUNYENT,FrancescLa Catalunya atlàntica.Aiguardent i teixits al'arrencada industrialcatalanaEumo editorial, Vic, 2003,415 pp.

Especialització agrícola iindustrialització a Catalunya

any VI - núm. 16 -novembre 2004

13

llibres

MORENO i CHACÓN,Manuel, El personal polític repu-blicà a l'Ajuntament deFigueres. Les eleccionsmunicipals durant laRestauració (1877-1923)Ajuntament de Figueres(Col·lecció Juncària, 1),Figueres, 2004, 278 pàgs. +CD-ROM

En plena commemoració del cente-nari del naixement de Salvador Dalí,l'Ajuntament de Figueres ha publicat un lli-bre que, en part, analitza un altre delsreferents mítics de la història de la ciutat:el republicanisme. Com és sabut, els ide-als republicans quallaren ben aviat aFigueres, i en el segle XIX figures comAbdó Terradas o Narcís Monturiol esde-vingueren referències mítiques per alrepublicanisme a nivell figuerenc, català iespanyol. En aquest context, l'any 1999l'Ajuntament de Figueres organitzà unaexposició sobre el fenomen republicàdurant el primer terç del segle XX (amb lasubsegüent publicació d'un catàleg coor-dinat per Jaume Santaló que ha esdevin-gut una obra bàsica per a la història de laFigueres del segle XX) i promogué la pri-mera edició de la Beca de Recerca "Ciutatde Figueres", per a un treball que analit-zés qualsevol aspecte sobre el republica-nisme en aquesta ciutat. El guanyador d'a-questa beca fou Manuel Moreno i Chacón,historiador i arxiver figuerenc, amb unaanàlisi de les eleccions municipals aFigueres durant el període de laRestauració, incidint particularment en elpaper dels republicans, predominants enel Consistori durant la major part del perí-ode. Després d'una inexplicable espera,per fi els resultats han vist la llum.

Manuel Moreno ha fet el buidatge detots els resultats a les eleccions munici-pals a Figueres entre els anys 1877 i1922, ha analitzat els resultats al llarg delllibre i ens inclou uns pràctics apèndixsamb tots els regidors que sortiren escollitsen cada convocatòria. Aquests apèndixsvénen complementats amb un CD-ROMque inclou informació diversa sobre elsdiferents regidors, republicans o no, queformaren part de l'Ajuntament de Figueresal llarg d'aquell període. Si hom n'observales dades, pot comprovar el predominidels republicans, més concretament delsrepublicans federals. A partir de 1890aquest corrent polític representà la majo-ria dels regidors en els diferents consisto-ris (malgrat que els alcaldes continuarenessent monàrquics en el sentit que erennomenats per Reial Ordre), mentre que, apartir de la convocatòria electoral de 1899,tots els membres del Ple formaren part deles diferents famílies republicanes, excep-te en moments molt puntuals. D'aquestamanera, observem com Figueres aconse-guí trencar les limitacions a la llibertat de

vot que comportava el sistema caciquistaa l'època de la Restauració. Tot i així,Moreno ha detectat certs elements queobliguen a matisar aquesta situacióidíl·lica: per una banda, uns índexs d'abs-tenció molt elevats, al voltant del 40 %,característica que es mantingué a partirde 1909, quan, en teoria, anar a votar eraobligatori; per l'altra, segons Moreno hacomprovat, els dirigents republicans apli-caren les mateixes pressions i les matei-xes xarxes clientelars fetes servir pelsseus rivals monàrquics (i regionalistes, apartir del decenni de 1910) per tal d'adul-terar els processos electorals en altreslocalitats: per obtenir vots, els regidorsrepublicans s'aprofitaren de la dependèn-cia econòmica dels empleats municipals idels treballadors de certs comerços quetenien amos republicans. Aquest segonelement, de fet, explicaria el primer: elselectors no captaren que l'adscripció ideo-lògica dels regidors municipals fos un indi-cador de què eren més progressistes omés benefactors que les forces monàrqui-ques o regionalistes. Quina simpatiapodien sentir les classes populars per unsdirigents que no havien respectat el resul-tat d'un referèndum en el qual els ciuta-dans de Figueres l'any 1912 havien apro-vat l'abolició de l'impost de consums?L'abstenció, tot i que no tan elevada comen molts altres municipis catalans, fou unindicador del distanciament entre podermunicipal i votants.

Un altre element interessant queaporta el llibre és la divisió que patí el par-tit federal entre el sector "històric", defen-sor de les clàssiques idees federalistes ique es mantingué en posicions més"esquerranes" (donà suport a l'aboliciódels consums en el referèndum de 1912),i el sector "nacionalista", que creà la sec-ció figuerenca de la Unió FederalNacionalista Republicana, on s'afiliarenels sectors republicans més conservadorsi els empresaris i comerciants de la ciutat,a causa de la nul·la implantació de la LligaRegionalista a Figueres (en diverses con-teses electorals, l'opció republicana eral'única que es presentava, sobretot durantel primer decenni del segle XX). El llibre, amés, aporta una altra novetat: el paperdesenvolupat pel partit republicà radical,que al llarg dels decennis de 1910 i 1920tingué sempre una mínima representacióen el Consistori.

El treball de Manuel Moreno, per tant,

Un apropament desmitificador al republicanisme figuerenc

any VI - núm. 16 - novembre 2004

14

ens presenta com Figueres esdevinguéuna plaça republicana durant laRestauració i ens mostra que, a partir delsdarrers anys del segle XIX, pràcticamentno hi quedà lloc per a altres opcions polí-tiques. De la mateixa manera, la ciutat deFigueres també visqué les divisions queaquest corrent polític patí al llarg d'aquellsanys. Des d'un punt de vista quantitatiu,hem de valorar molt positivament la feixu-ga tasca realitzada per l'autor a l'hora dedestriar tots els resultats electorals i d'indi-car-nos els regidors escollits en cada con-vocatòria. I, des d'un punt de vista qualita-tiu, aplaudim la desmitificació que repre-senta el llibre: els republicans, malgrat tot,eren polítics, o sigui, gent amb fam depoder. És per això que establiren lesmateixes xarxes clientelars que elsmonàrquics o els regionalistes en altres

localitats, per mantenir-se en el poder. I laresposta de bona part de la societat foul'abstenció electoral.

D'aquesta manera, no podem fer resmés que no sigui celebrar l'aparició d'a-quest llibre, que, segons el nostre punt devista, representa una referència fonamen-tal per a qualsevol estudi futur que vulguiaprofundir sobre el paper del republicanis-me a nivell local. Així mateix, els figue-rencs comptem des d'ara amb una obraque ens ajudarà a entendre millor quèrepresentà aquest corrent ideològic a lanostra ciutat, més enllà de les clàssiquesidees mitificadores predominants fins eldia d'avui, que d'ara en endavant haurande ser revisades a fons.

Quim Alvarado

llibres

Nova llum sobre el Celrà medieval

Celrà és una de les poblacionsgironines que gaudeixen de mésdocumentació escrita que fa referència ala localitat en si, i es tracta d'unadocumentació especialment útil per alperíode medieval. Totes les institucionseclesiàstiques que hi posseïren senyoriesfeudals, la majoria creades per cavallers isenyors laics, han conservat pràcticamentintactes els seus arxius. En efecte, elsfons de les pabordies de Maig i Juny de laseu de Girona, l'Almoina del Pa, l'HospitalNou, l'església de Sant Feliu de Girona i elmonestir de Sant Miquel de Cruïlles, entred'altres, ofereixen un vastíssim repertoride documentació que, paradoxalment, finsara ha desanimat més estudiosos que nopas n'ha incitat a la recerca.

És per això que la tasca de LluísCamps i del Taller d'Història de Celrà nonomés esdevé ben digna de ressenyar,sinó que, per diversos motius, es revelade gran interès: en primer lloc, perquèdescobrim que Celrà, a l'edat mitjana, noes corresponia gens amb la imatge tandifosa del poble medieval sotmès alsenyor feudal del castell. Des del segle XIIexistien tres castells dintre la parròquia deCelrà -el de Barbavella, el de Palagret i elde Celrà, aquest darrer convertit més tarden Aguiló i Escala- i, a més, una casa forta-la torre Desvern-. Els dos primerscastells, a finals del segle XIII, van passara mans eclesiàstiques, mentre que elsaltres dos seguiren sota control de

famílies de cavallers i ciutadans. En segonlloc, perquè ens trobem davant d'unapoblació la parròquia de la qual i, sobretot,la sagrera o cellera creada al segle XI alvoltant de l'església de Sant Feliu hanestat els principals factors de cohesió dela comunitat al llarg de la història. I, endarrer lloc, per l'alt grau de permanènciadels masos des dels temps medievals finsl'actualitat. Certament, de la cinquantenade masos que es documenten en eltreball, una bona part ja figuren en textosdels segles XIII i XIV. En aquesta època,però, no s'assemblaven gens a les belles iespectaculars masies actuals, ja quesegurament eren molt senzills i pobres icadascun era habitat per una sola famíliade pagesos, que eren homes propis d'un omés d'un senyor de la parròquia de Celrà.Molts d'aquests masos, com els tretze quefiguren a la part final del llibre, no vansobreviure a la crisi demogràfica del finalde l'edat mitjana.

En resum, tenim a les mans unmagnífic treball d'història local de Celrà,útil especialment perquè tracta una de lesseves etapes històriques més desco-negudes i perquè té com a centresd'interès les principals institucions de lalocalitat -els castells, la sagrera i elsmasos- que han regit la vida de lapoblació, amb canvis continus de relacióentre elles, al llarg d'una bona colla desegles.

Elvis Mallorquí

CAMPS i SAGUÉ,Lluís.Els castells i masos deCelràTaller d’Història de Celrà,Celrà, 2004.

any VI - núm. 16 -novembre 2004

15

recerques en curs L'objectiu d'aquesta tesi és estudiar el

funcionament real de la servitud catalanamedieval a través de l'estudi dels homenat-ges i els cobraments dels mals usos rebuts iaplicats per l'Almoina del Pa de la Seu deGirona sobre els seus remences entre 1331i 1458. Les dates han estat determinadesper la documentació generada per aquestainstitució benèfica gironina: el primer llibrede comptes és de l'any 1331, en aquests lli-bres els pabordes encarregats de gestionarl'Almoina hi consignaven tots els seusingressos i totes les despeses. Des de l'any1458 deixem de trobar constància escrita delpagament dels mals usos i de la prestaciód'homenatges.

La importància dels mals usos, és a dir,aquells pagaments que havien de fer elsserfs pel fet de ser-ho, a la Catalunya de labaixa edat mitjana és una qüestió fora dediscussió. Bona part dels historiadors -Hinojosa, Vicens Vives, Freedman, etc.- atri-bueixen als mals usos, als homenatges i a laseva continuada exigència els dos alça-ments remences contra les senyories feu-dals a partir de l'any 1462. Segons aquesteshipòtesis, la lluita per suprimir els mals usosi aconseguir la llibertat individual és la raó deles guerres remences de finals del segle XV,que van quedar resoltes amb la SentènciaArbitral de Guadalupe, dictada pel rei FerranII, que va suprimir definitivament la servitudde les terres catalanes.

Malgrat la importància que els historia-dors han concedit a l'existència dels malsusos i, sobretot, a la manca de llibertat delsremences, no hi ha estudis sistemàticssobre la seva aplicació a la pràctica. Peraixò, l'objectiu d'aquesta tesi és estudiar totsels mals usos i tots els homenatges aplicatsi rebuts per una sola senyoria -l'Almoina delPa de la Seu de Girona-, els remences de laqual van participar activament en ambduesguerres i que és, sense cap mena de dubte,representativa del que succeïa en la diòcesigironina. A més, cal assenyalar que l'estudicomprèn un període de temps que inclou cir-cumstàncies tan cabdals com la pesta negrai la resta de catàstrofes del segle XIV i elsegle XV fins a la primera guerra remença.

Com és sabut, els remences catalansestaven sotmesos a sis mals usos: laredempció de persones (mitjançant la qualaconseguien la seva llibertat), les firmesd'espoli forçades (que havien de pagar quanes casaven en determinades circumstàn-cies), la intèstia i l'eixòrquia (que gravaven lamort intestada i sense descendents), l'àrsia(que penalitzava la crema accidental delmas o la masada) i la cugúcia (exigida a lesdones considerades adúlteres). Els remen-

ces confirmaven la seva dependència d'unasenyoria en els corresponents homenatgeso reconeixements de domini que havien deprestar quan els ho requerien.

La tesi està organitzada en deu capí-tols, a més d'una introducció i d'unes con-clusions. El segon capítol està dedicat a ladescripció de les fonts utilitzades, entre lesquals destaquen els llibres de comptes delspabordes, i on queda prou palesa la impor-tància d'haver pogut disposar d'una excep-cional font seriada, a més a més de perga-mins. El tercer capítol correspon a l'estudid'aquesta institució, que tenia terres a lesactuals comarques del Gironès, la Selva,l'Alt i el Baix Empordà i el Pla de l'Estany. Enel quart capítol s'analitzen els problemesgenerats a l'hora d'intentar conèixer el nom-bre de persones que eren pròpies del'Almoina i saber de quins masos provenien.

A continuació hi ha els quatre capítolsque constitueixen el cos central de la tesi. Alseu torn, la seva anàlisi va ocasionar l'ela-boració dels tres darrers. En el capítol cin-què s'estudien tots els homenatges rebutsper l'Almoina entre els anys 1300 i 1457, tantels que figuren en els manuals de comptescom els que es conserven en pergamí. Entotal, tenim documentats 1.258 dels home-natges o reconeixements de domini rebutsper la institució. El capítol següent està dedi-cat a l'estudi de les firmes d'espoli forçades ials 424 cobraments fets per l'Almoina peraquest concepte entre els anys 1331 i 1452.En els capítols setè i vuitè s'analitzen elsmals usos que gravaven les sortides deldomini, tant les voluntàries com les involun-tàries. El resultat obtingut és que entre 1331i 1458 la institució va concedir la llibertat a557 persones, bona part de les quals vantornar a adscriure's de nou a una altra sen-yoria. El nombre d'aquests sortides contras-ta amb el cobrament per part de l'Almoina,entre aquestes mateixes dates, de només105 intèsties i eixòrquies; dit d'una altramanera, fins a l'any 1445 va ingressar dinersen concepte de 23 intèsties, fins al 1458 per68 eixòrquies i fins al 1406 per 14 intèstiesi/o eixòrquies. Els capítols 9 i 10 tracten delsignificat i les limitacions que comportavenels mals usos, com a trets definitoris de lapertinença a la servitud, sobre les personesque hi estaven sotmeses. Finalment, en eldarrer capítol s'analitza el compliment de lasentència dictada pel rei Alfons el Magnàniml'any 1457, en la qual suspenia la servitud alPrincipat de Catalunya i queda fora de dubteque pocs anys abans de la primera guerraremença els homenatges i els mals usoshavien deixat d'aplicar-se sobre la poblacióremença.

Tesi doctoral

Els remences del'Almoina del Pa dela Seu de Girona(segles XIV i XV)

Rosa LLUCH BRAMON,Els remences de l'Almoina del Pa de la Seu de Girona (segles XIV i XV).

Tesi doctoral dirigida per Lluís ToFigueras i llegida a la Facultat deLletres de la Universitat de Gironael 24 de novembre de 2003.

any VI - núm. 16 - novembre 2004

16

CURSOS, JORNADES,CONGRESSOS

Cicle de Conferències Pierre Vilar.Aportacions a la història deCatalunya. Museu d'Història deCatalunya. 18 octubre-15 desembre2004. Inf.: Tel. 93 225 4700. A/e:mmoralesm@gencat.net

III Seminari d'Història del PenedèsEls treballs i el món del treball alPenedès històric. 22 i 23 octubre de

2004, Casa Olivella de Vilanova i laGeltrú. El dia 23, àmbit 2, "El treball enel món agrari". Organitzat per l'Institutd'Estudis Penedesencs. Inscripció gra-tuïta. Inf.: Tel. 669 882 959. A/e: secre-taria@iepenedesencs.org

II Trobada d'estudi per a la preser-vació del patrimoni en pedra secaals Països Catalans. Torroella deMontgrí, 23 i 24 d'octubre de 2004.Inscripció: 30 € (inclou dinars). Inf.:Can Quintana Centre Cultural de la

Mediterrània, Tel. 972 755 180. A/e:canquintana@torroella.org

Seminari d'identificació i preserva-ció de fotografies. Impartit pel profes-sor Josep Pérez Pena. Dissabtes 6, 13i 20 de novembre de 10 a 13.30 h, al'Arxiu Històric Comarcal de Figueres.Inscripció: 25 €. Inf.: Tel. 972 670 178.

II Congrés d'Història Marítima deCatalunya. Museu Marítim deBarcelona, 10 a 12 de novembre de2004. Límit inscripció: 30 d'octubre.Quota 120 €, reduïda 90 € (estudiantsi amics del Museu). Inf.: Tel. 93 3429920. A/e: m.maritim@diba.es

IV Jornades d'Estudi del Patrimonidel Baix Llobregat: Diferents mane-res d'entendre i actuar davant delpatrimoni. 25 i 26 de novembre de2004 al Palau Falguera de Sant Feliude Llobregat. Organitzat pel Centred'Estudis Comarcals del Baix Llobre-gat. Inf.: al portal del Baix Llobregat,http://www.llobregat.info, i al ConsellComarcal del Baix Llobregat, Àrea deCultura i Ensenyament. Tel.: 93 685 2400. A/e: cultura@ elbaixllobregat.net

V Seminari Arqueologia i ensenya-ment. Barcelona, 25, 26 i 27 denovembre de 2004. Adreçat a estu-diants d'història i d'arqueologia i aensenyants de ciències socials.Inscripció: 50 € (estudiants 30 €). Inf.:al Web: http://www.uab.es/cepap, i altel. 93 403 0720. A/e: cepap@uab.es

Col·loqui internacional Irrigació,energia i abastament d'aigua: Elscanals a Europa a l'Edat Mitjana.Museu de la Tècnica de Manresa, 25,26 i 27 de novembre de 2004. Orga-nitzat pel Parc de la Sèquia, el CentreNational des Arts et Metiers i l'Associa-ció del Museu de la Ciència i la Tècni-ca, amb la col·laboració del Centred'Estudis del Bages. Inf.: tel. 93 8749130. A/e: lmuns@juntasequia.com

Congrés Internacional "Suredes,Fàbriques i Comerciants. Passat,present i futur del negoci surer.Palafrugell, 17 a 19 de febrer de 2005.Organitzat per Associació d'EmpresarisSurers de Catalunya (AECORK), Ajun-tament de Palafrugell, Museu del Surode Palafrugell, Institut Català del Suro iCRHR-UdG. Inf.: Tel. 636 319 635.

V jornades sobre sistemes agraris,organització social i poder localCondicions de vida al món rural.Alguaire, 14, 15 i 16 d' abril de 2005.Organitzat per la Universitat de Lleida il'Ajuntament d'Alguaire. Les propostesde comunicació s'han d'enviar abansdel 31 de gener de 2005 a l'adreçaelectrònica: sistemesagraris@historia.udl.es. Inf.: http://www.sistemesagraris.udl.es

BEQUES I PREMIS

Beca de Recerca Ciutat de Figueres2004. Ciències socials i humanes, prio-ritàriament història i geografia, en l'àm-bit de la ciutat de Figueres. Dotació de4.600 €. Termini de presentació: 29d'octubre de 2004. Inf.: Arxiu Municipalde Figueres. Tel. 972 500 100.

Ajuts per a treballs d'abast comarcalo nacional, de recerca sobre històriacontemporània de Catalunya.Convocats pel Departament de laPresidència de la Generalitat deCatalunya. Inclou la redacció dememòries i transcripció de dietaris od'epistolaris. Destinataris: personesfísiques, a títol individual o col·lectiu.Termini: 30 de novembre de 2004.Inf.: DOGC núm. 4112 - 15/04/2004.

mestallredacció:Rosa Congost, Lídia Donat, Ricard Garcia, David Moré,Joaquim M. PuigvertAssessor lingüístic: Daniel FerrerPer a informació i inscripcions:ASSOCIACIÓ D'HISTÒRIARURAL DE LES COMARQUESGIRONINESPl. de Sant Josep, 1Arxiu Històric de Girona17004 GIRONATel. 972 22 55 00Consulteu la nostra Web:www.udg.edu/ilcc/ahr.htmlPeriodicitat: febrer, maig i octubre.Dipòsit legal: GI-731-1999

agenda

26 de novembre de 2004Política naval i cultius estratègics alsegle XVIIIPablo de la Fuente, Fundació lesFortaleses Catalanes

10 de desembre de 2004Entorn dels orígens i primers passosdel sector dels vins escumososFrancesc Valls, Univ. de Barcelona

14 de gener de 2005Població i indústria a la Catalunya delsegle XVIII: el cas d'IgualadaJulie Marfany, Universitat deCambridge

18 de febrer de 2005Regionalisme i ‘literatura muntanyenca’Margarida Casacuberta,Departament de Filologia i Filosofia dela Universitat de Girona

11 de març de 2005La llar de la nació: els nacionalismes iel món ruralBibiana Cruz, Centre de Recercad'Història Rural (ILCC - Vicens Vives), UdG

22 d'abril de 2005Cycle de vie, cycle d'accumulation etcycles économiquesGérard Béaur, CNRS, París

20 de maig de 2005La lluita per l'aigua a la Catalunya delset-centsMontserrat Pellicer, Centre de Recercad'Història Rural (ILCC - Vicens Vives), UdG

17 de juny de 2005La pràctica mèdica a la Catalunyarural del segle XVIIIAlfons Zarzoso, Museu d'Història dela Medicina de Catalunya

SEMINARIS D'HISTÒRIA RURAL

Curs 2004-2005

Organitzats pel Centre de Recerca d'Història Rural (ILCC-Secció VicensVives) de la Universitat de Girona. Totes les sessions es faran a les 16 ha la sala del Centre de Recerca d'Història Rural (Facultat de Lletres,plaça Ferrater Mora, 1. 17071 Girona. Tel. 972 418 945). S'ha sol·licitatque l'assistència a cinc dels vuit seminaris sigui convalidable per un crè-dit del doctorat de Lletres de la UdG. No cal fer inscripció.

PROGRAMA

XVII Seminari d’HistòriaEconòmica i Social

Les muntanyes i elshomes: societat, economia,història (s. IX-XIX)

Girona, 5 i 6 de novembre de 2004Organitza: Centre de Recerca d'Història Rural de la Universitat de Girona

Programa

DIVENDRES 5 DE NOVEMBRE10.00 h -10.45 h: Économie et pré-lèvement seigneurial dans l'Andorremédiévale; Roland Viader (CNRS,Toulouse)10.45 h -11.30 h: Les comunitats demuntanya i el comerç: el cas d'An-dorra a l'època moderna; OlivierCodina (Àrea de Recerca Històricadel Govern d'Andorra)11.30 h - 12.00 h: Pausa12.00 h - 12.45 h: L'Andorra agríco-la dels segles XVI-XVIII: entre terresi prats; Domènec Bascompte(Arxiu Històric Nacional d'Andorra) 12.45 h - 13.30 h: Comunitats i bénscomunals a la Vall d'Aran i al PallarsSobirà en època moderna; JosepM. Bringué (Univ. de Barcelona) iM. Àngels Sanllehy (Secciond'Istòria, Institut d'Estudis Aranesi)13.30 h -14.00 h: Debat16.00 h -16.45 h: La muntanya a laplana empordanesa: el penó de

Rocabertí; Pere Gifre (Centre deRecerca d'Història Rural de la UdG)16.45 h - 17.30 h: Les comunitatsde muntanya a la zona del Prepi-rineu en un moment de canvi. Elsegle XIX; Jacinto Bonales (Univ.de Lleida)17.30 h - 18.00 h: Pausa18.00 h - 18.45 h: Les comunitats demuntanya a la vall de Ribes als se-gles XVII-XVIII; Tünde Mikes (Depar-tament de Dret Privat de la UdG)18.45 h - 19.30 h: Muntanya i pos-sessions a la Mallorca moderna;Gabriel Jover (Centre de Recercad'Història Rural de la UdG)19.30 h -20.30 h: DebatDISSABTE 6 DE NOVEMBRE10.00 h - 10.45 h: Les comunitatsde muntanya: una visió des de l'an-tropologia; Jordi Abella (Ecomuseude les Valls d'Àneu) i Ignasi Ros(Universitat de Lleida)10.45 h -11.30 h: L'organisationdomestique dans les Alpes Occiden-tales: frontières et transformationshistoriques (XVIIe-XXe siècles);Dionigi Albera (Institut d'EthnologieMéditerranéenne et Comparative,Aix-en-Provence)11.30 h - 12.00 h: Pausa12.00 h - 12.45 h: Questions à l'his-toire comparée des sociétés montag-nardes alpines et pyrénéennes: suc-cessions-migrations (XVIIIe-XIXe siè-cles); Joseph Goy (École d'HautesÉtudes en Sciences Sociales, París)12.45 h -13.45 h: Debat