Biografia de Narcís Oller.

Narcís Oller i de Moragas va néixer a Valls (Alt Camp) el 10 d'agost de 1846, en el si d'una família benestant. Orfe de pare als dos anys, va ser educat per la mare i l'oncle matern, l'advocat J. de Moragas. Aquest, home liberal i de gran cultura, influí decisivament en l'afició literària del petit Narcís, el qual també va tenir una estreta relació amb el seu cosí, el tarragoní Josep Yxart. Aquesta amistat condicionà per a bé la carrera literària de l'escriptor, de la qual Josep Yxart fou guia i promotor. Les repercussions a Valls de la Revolució de Setembre de 1868 van estar a punt de costar un seriós disgust al tutor d'Oller, i això precipità la seva marxa a Barcelona. Es va llicenciar en Dret el 1871 i va fixar-hi la seva residència habitual a partir de 1873. Després d'un breu període com a oficial de secretaria de la diputació, exercí de procurador dels tribunals fins gairebé la seva mort.

Havent rebut una educació il·lustrada i descatalanitzada, els seus primers assajos literaris foren en castellà. El 1876 escriví El Pintor Rubio, un novelón romàntic inèdit fins el 1996, i publicà articles esparsos i de poca volada , sovint amb pseudònim. Als 30 anys apuntava en castellà fins i tot les seves notes personals. La conversió al catalanisme cultural vingué de la mà de Josep Yxart i de J. Riera i Bertran. Aquests l'introduiren en els cercles literaris renaixentistes. L'impacte que li provocà la magnificència dels Jocs Florals del 1877 acabaren de decidir Oller a escriure en català:

Poc em costà d'intimar amb aquell estol d'ardits somniadors com jo mateix, que més que parlant de lletres, s'encenien parlant de pàtria o criticant els governs d'Espanya.

Oller gaudia d'un gran respecte i estimació entre els autors catastellans contemporanis

(Galdós, Pereda, Valera...) i s'hi relacionava amb freqüència. Aquets, per la seva banda,

l'insistien sovint perquè escrivis en castellà, adduint, entre altres, raons de fama i fortuna

literària. Oller, però, que tenia plena consciència del que suposava escriure en català,

mai s'hi va avenir.

El 1886 es desfermà una polèmica a la premsa peninsular sobre la utilització del català

com a llengua literària. La qüestió, curiosament, només afectava la prosa. Galdós per

exemple, escrivia el següent:

« Comprendo que los resucitadores del catalan literario consigan su objeto dentro de

la poesía, porque la poesía vive perfectamente en los idiomas ingenuos i sin cultivo,

casi mejor que en los muy trabajados; pero querer hacer en catalan la novela

contemporanea, que requiere una dicción extremadamente rica i flexible, me

parece absurdo, con perdón sea dicho del insigne Oller. »

(sic) Aquestes afirmacions seguien la mateixa línia d'altres que, un parell d'anys abans,

el mateix galdós havia fet a Oller per carta, i entre les quals en destaca una de ben

impertinent i significativa: es tontísimo que V. escriba en catalán. Oller li respongué en

una lletra del 14-12-1884 amb un seguit d'arguments que són tota una declaració de

principis sobre el seu concepte de realisme, tendència literària, d'altra banda, a la qual el

mateix Galdós estava adscrit:

« Escric novel·la en català perquè visc a Catalunya, copio costums i paisatges catalans

i catalans són els tipus que retrato, en català els sento cada dia, a totes hores, com »

vostè sap que parlem aquí. No pot vostè imaginar efecte més fals i ridícul que el que

em causaria a mi fer-los dialogar en una altra llengua, ni puc ponderar-li tampoc la

dificultat amb què ensopegaria per tal de trobar en paleta castellana quan pinto,

els colors que em són familiars de la catalana (...). No creu vostè que el llenguatge

és una concreció de l'esperit?. Aleshores com se'l pot divorciar d'aquesta fusió de

realitat i observació que existeix en tota obra realista?.

Al mateix temps, la lectura d'obres de Zola i Galdós i el consells del seu cosí i íntim amic, el crític literari Josep Yxart, el decidiren a endinsar-se en el camí de la novel.la realista, com a camí més escaient per reflectir la societat del seu temps. Els seus contes Sor Sanxa i Isabel de Galceran foren premiats en els Jocs de 1879 i 1880, respectivament. L'esclat arribà amb La Papallona (1882): malgrat el pòsit costumista i romàntic, aquesta és la primera novel.la catalana moderna. S'hi tracta amb realisme i amb consciència dels canvis històrics que viu el país. La crítica elogiosa de Joan Sardà facilita la consolidació d'un triangle Yxart-Sardà-Oller clau en el panorama de la literatura catalana de tombant de segle.

Com a novel.lista, el període de màxima fecunditat creadora es donà en el final de segle. Així, successivament, Oller va escriure L'Escanyapobres (1884), estudi acurat de l'arquetipus de l'avar i de l'impacte de la revolució industrial en la societat rural, Vilaniu (1885), descripció satírica de la vida i la política de la Catalunya profunda inspirada en el seu Valls nadiu, La Febre d'Or ( 1890-1892) i La Bogeria (1898), plantejament d'un procés de bogeria provocada per les lleis de la genètica i pel medi ambient, i on Oller se'n surt molt bé en el domini de l'estètica naturalista. Però cal matisar aquesta afirmació. La seva ideologia més aviat conservadora, burgesa i cristiana, s'allunya dels principis materialistes i deterministes del naturalisme propugnat per Zola. El fet que aquest li prologués La Bogeria (1898) ha fet exagerar la vinculació d'Oller amb el naturalisme estricte.

Aquestes darreres tres novel.les formen un conjunt que té com a finalitat l'estudi de la societat catalana en tots els seus aspectes, amb una clara finalitat crítica i didàctica. Oller té el propòsit global de reproduir la realitat: la societat catalana de la Restauració. Per això Oller empra un seguit de recursos literaris que donen unitat i coherència al corpus novel.lístic ollerià. Cal citar, per exemple, la reaparició de personatges a novel·les com Vilaniu , La Febre d'Or o La Bogeria, o la limitació dels marcs geogràfics a Vilaniu i Barcelona, que són la clara oposició món rural/món urbà. També els grans temes són recurrents: la transformació social provocada per la revolució industrial, l'ascens imparable de la burgesia, l'enfonsament del món rural , la pervivència malgrat tot del caciquisme, els ferrocarrils, la borsa...

En les seves novel.les, la tècnica narrativa d'Oller es fonamenta en l'observació. A més de la gran qualitat de les seves descripcions, Oller sap crear personatges versemblants i una trama narrativa complexa. El llenguatge és planer, i no li reca l'ús de castellanisme i localismes, tant del parlar de Valls com del de Barcelona, d'acord amb la procedència del personatge.

La mort prematura dels seus grans amics i guies literaris, Josep Yxart (1895) i Joan Sardà (1898) provocaren una forta crisi creadora i personal en Oller. Trigà anys a publicar la que seria la seva darrera novel.la: Pilar Prim (1906). En aquesta novel·la s'intensifica l'estudi psicològic del personatge i es busca un estil més refinat. Oller vol, doncs, deixar enrera els postulats naturalistes. Malgrat el reconeixement i un cert escàndol provocat per l'argument de l'obra, Oller es va anar apartant progressivament del món literari català, i la seva producció minvà molt: articles periodístics, narracions breus i para de comptar. Oller es mostrà refractari tant a les tendències ideològiques i estètiques del darrer modernisme com a l'academicisme i al purisme lingüístic del noucentisme. Tant és així que fou dels darrers escriptors catalans a acceptar les normes fabrianes.

A més de novel.les,. publicà diversos reculls de narracions breus ( Croquis del Natural, 1879; Notes de color, 1883; De tots colors (1888); Figura i Paisatge ( 1897); Rurals i Urbanes, 1916; Al llapis i a la ploma, 1918).

També cal fer esment de dues facetes força desconegudes: la de dramaturg i la de traductor, especialment actives a la darrera etapa de la seva vida. Com a autor de tatre, escriví i/o traduí diverses peces menors, aplegades als volums Teatre d'aficionats (1900) i Renyines d'enamorats (1906). Així, cal citar La brusa, una paròdia de La intrusa de Maeterlinck. Com a traductor, excel.lí en les seves versions d'autors russos (Turgenev, Tolstoij), francesos ( Dumas, Flaubert) i italians ( Goldoni).

En conjunt, el món novel·lístic d'Oller es mou entre dos pols: l'un ,el realisme, que de vegades voreja el naturalisme, i l'altre, un pòsit no gens menyspreable de sentimentalisme moralista, provinent encara del romanticisme tardà. A pesar d'això , a pesar de les limitacions narratives i tècniques de l'escriptor i, en definitiva, a pesar de les limitacions del context cultural català de tombant de segle, Oller representa la fita més important de la novel.la catalana del segle XIX.

Per això , Oller gaudí d'un gran prestigi literari dins i fora de Catalunya. Les seves obres es traduïen ben aviat a altres llengües: castellà, francès, italià, etc. Mantingué una sincera amistat i una interessant correspondència amb figures com Galdós i Clarín, correspondència que , entre d'altres coses, ens dóna una bona mostra de l'etern debat català-castellà. Oller defensa aferrissadament la seva opció lingüística a favor del català, i això suscita tota mena de reflexions en els seus contertulis del món cultural hispànic.

Les seves Memòries Literàries , redactades en 1913-18, evoquen en un to justificatiu la seva carrera d'escriptor fins al 1906. La publicació de les seves Obres Completes (12 volums,Editorial Gustavo Gili, 1928-30), en ortografia fabriana, confirmà la seva rehabilitació com a patriarca de la novel.la catalana moderna. Morí el 1930, pocs mesos abans que es col·loqués el seu retrat a la Galeria de Vallencs Il·lustres, un dels actes més solemnes de les Festes Decennals de la Candela de 1931.Hauria estat el primer vallenc que hauria rebut tal honor en vida.

Esquerra: Narcís Oller als vint anys,. Foto de Pere Català i Pic. Arxiu Municipal de Valls.

Dreta: Retrat de Narcís Oller fet per Ramon Casas. Museu Nacional d'Art de Catalunya .Abaix: L'escriptor, ja

gran

.