2

ÍNDEX

EDITORIAL

Índex i Editorial 2 ¿Hablamos de ópera? 18/19

La veu i el seu poder 3 Reflexió pensant en la Teresa 20

El Modernisme III 4/5 Espaicultura 21/22

Viatge a la Rep. Xeca i

La Tardor 6/7 La recepta 23

Las Havaneres i el nostre país 8/9 Aquest aparell imprescindible! 24/25

Botas de agua 9 a 13 Polim l’idioma 26

El camí de Sant Olav 13/14 Entreteniments 27

El Rincón del descanso 15/16

Caminarem 17

Aquesta editorial és una crida al voluntariat de l’Espai de la Gent

Gran de la Sagrada Família, que dediquem part del nostre

temps al servei dels altres, participant en projectes d’equip pel

bon funcionament d’un espai que és el nostre.

Ésser voluntari no comporta cap prerrogativa, tan sols la voluntat

d’ajudar als altres, participar solidàriament en qualsevol activi-

tat, animant a crear xarxes de cursos i tallers, des de formatius

fins a lúdics.

Així, arribarem a tenir un Espai de Gent Gran amb ànsia d’en-

fortir la nostra vida.

Sense voluntaris, l’Espai no seria un projecte comú a dur a ter-

me. No podríem enriquir als qui venen a demanar lloc d’acollida,

d’esbarjo, de formació cultural, solidària i física.

És per tot això que nosaltres, els voluntaris, hem d’orientar i faci-

litar la seva entrada a casa nostra. Entre tots ho aconseguirem!

Pàg. Pàg.

3

LA VEU I EL SEU PODER

Ja fa molt temps que vaig llegir un text de Remei Margarit que em va permetre entendre molt bé el motiu i la raó per la qual unes veus tenen la capacitat de fer-te vibrar i d’altres no. No són els seus aguts o greus poderosos i brillants, també ho aconsegueixen veus bronques i fosques.

Ella posava d’exemple la veu de Victòria dels Àngels (quasi bé res).

Efectivament, ella cantava des de l’ànima i aquest és el secret.

Victòria dels Àngels era d’aquestes persones que, independent-ment que la seva vida fos gratificant o no ho fos, transformava el dolent en bo quan cantava. Destil·lava tot allò amargant i s’expressava amb tota la puresa de l’ànima.

Però això no només es patrimoni dels grans de l’òpera, entre els que vull recordar: Carusso, Pavarotti, Plácido Domingo, María Callas, Alfredo Kraus ... sinó també ho podem sentir al escoltar L. Amstrong, Mahalia Jackson, J. Sabina, Dyango, Raimon, Luz Casal, Violeta Parra, l’Elvis...

Tot artista capaç de transmetre tota la gama de sentiments amb la veu i fer-nos comprendre el que sent, ens està obrint allò més profund, ens està obrint la porta del seu Santuari interior, ens està mostrant la senzillesa de la vida, la vida que queda registrada en allò més autèntic, en les virtuts que tots tenim i que només po-dem mostrar des de l’ànima.

Amb la veu i la dansa hi podem penetrar, sentir-ho i mostra-ho.

Herminia Carbó

4

EL MODERNISME (II) EL MODERNISME (III)

Antoni Gaudí i Cornet, (descrit a la revista de juny)

(Reus o Riudoms, el Baix Camp, 1852 - Barcelona, 1926) arquitecte màxim

exponent del modernisme català.

Algunes de les seves construccions:

EL MODERNISME (III) CONTINUACIÓ

Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 30/12/1849 –

27/12/1923) arquitecte, historiador, humanista i polític català,

dissenyador de tipografies i enquadernacions de llibres i

il·lustrador. Fou un dels principals protagonistes del Modernis-

me català. Va ser professor de Gaudí i de Puig i Cadafalch. Al-

gunes de les seves obres són Patrimoni de la Humanitat.

Els seus edificis es van anticipar als corrents arquitectònics del

seu temps, amb l'ús d'estructure de ferro i la utilització de maó

vist, mosaics, ceràmiques i vidres policromats.

5

Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 17/10/1867 – Barcelona,

23/12/1956) arquitecte, historiador de l'art i polític català. Va

ser president de la Mancomunitat de Catalunya (1917–1924).

Va ser un gran defensor d'un ideari de país.

En una primera etapa la seva arquitectura reflecteix el seu

sentiment d'arrelament a la terra. Es l'època rosa pel color

dels seus edificis d'obra vista combinada amb rajola i forja.

La segona etapa coneguda com l'època blanca, correspon als

gustos de la nova elit burgesa, amb formes suaus, capcers

arrodonits, pinacles en forma esfèrica i merlets trilobulats sen-

se angles. En reconeixement a la seva trajectòria professio-

nal, diverses universitats li concediren el títol de Doctor hono-

ris causa.

Maribel Magrans

6

Con la llegada del verano, un grupo de la Gent Gran de la Sa-

grada Familia volamos hacía la República Checa. Praga, su ca-

pital, es una joya histórica y arquitectónica, con calles de piedra

y edificios que van desde estilos de

la Edad Media a nuestros contem-

poráneos. Su castillo preside el río

Moldava. Esta fue nuestra primera

excursión. La ciudad está llena de

turistas y es fácil orientarse. Es una

delicia pasear descubriendo rinco-

nes típicos checos, judíos y alemanes, desde el puente Carlos

hasta las sinagogas.

Al día siguiente el autocar nos condujo a Karlovi Vary, lugar

con un lujoso balneario. Tiene una edificación de principios de

siglo pasado, famoso por sus curas y periodos de relajación,

toda una sensación de glamour. Nuestra tercera excursión fue a

Konopiste, a 40 km. de Praga. Su castillo, en la Bohemia cen-

tral, es patrimonio cultural de este país. De estilo romántico, re-

cuerda al francés en escaleras y puentes levadizos. Su historia

flora y fauna que lo rodea, es digno de visitar. El Príncipe Ferdi-

nard fue famoso por su gusto a la caza y allí pudimos ver sus

trofeos y armas.

Al sur de Bohemia visitamos

dos poblaciones que forman

parte de su Patrimonio de la

Humanidad, Cesky Krumlov y

Ceske Budejovice. La primera

es villa medieval a orillas del

Moldava, lugar mágico de aire

romántico que parece anclado

en la Edad Media. Ceske Budejovice es donde se fabrica la cer-

veza Budweiser Budvar, super famosa en la zona y muy sabro-

VIAJE A LA REPÚBLICA CHECA

7

sa. También centro universitario importante en Chequia. Los

nombres Checos nos hacen un recordatorio a la lengua y cultu-

ra alemana y rusa.

La última noche y para terminar nuestro viaje hicimos un mini

crucero con cena incluida por el río Moldav. Resultó muy agra-

dable y contemplamos un precio-

so atardecer. Pero lo mejor, fue al

final con las fotos de grupo, las

bromas que nos hicimos nos hici-

eron sentir la empatía que se ha-

bía establecido.

Como colofón , expresar lo gratifi-

cante de haber realizado este via-

je. Y con la esperanza de que haya muchos más, invitamos a

todos los socios-as para que os animéis. En grupo te sientes

más seguro y te lo pasas mucho mejor. Ha valido la pena.

Anna y Carmen

LA TARDOR

Ja ens arriba la tardor. Veiem cau-

re les fulles dels arbres i es vestei-

xen de colors els paisatges i les

plantes.

Les aigües dels rierols baixen amb

més alegria i pots trobar-te un rovelló sota una molsa esponjosa.

Les pluges, que sovintegen, ens donen temps per calçar-nos i,

agafant un cistelló sortir pels camins del poble a buscar uns

bons cargols.

Ja no veiem les formigues, i marxen les orenetes buscant terres

més temprades on seguir cantant al so que tant ens agrada es-

coltar-les.

Trepitjant les fulles seques i veient pondre’s el sol, sempre em

ve aquell antic refrany: acabat el mes d’agost, a les 7 ja és fa

fosc. Marga Delgado

8

LES HAVANERES I EL NOSTRE PAÍS

Les tradicions no sem-

pre neixen de coses

sublims. Del cants de

les tabernes van néixer

les havaneres, que avui

ens semblen tan nos-

tres, i van ser portades

per mariners, inspirades

en l’enyorança de les

Amèriques des de la mediterrània.

Fa molts anys quan jo era petit, en el meu poble de la comarca

de La Selva, les tabernes eren una institució; n’hi havia dues

d’importants, “can Tuta” i “can Mai-Tanquis”; les dues tabernes

tenien clients perpetus, però també dies de gran afluència; en

el meu poble era costum, durant els enterraments, seguir pel

carrer el carro del difunt i en arribant a un punt, camí del ce-

mentiri (en deien la Galcerana); allà parava la comitiva i el que

manava el dol deia amb veu ben forta:

“El dol es dona per despedit. Al vespre es farà un pa i vi a can

Tanquis”

Aquella nit, la taberna s’omplia d’amics i família del difunt que

s’acomiadaven brindant per la figura i per la vida del mort,

menjant olives i aixecant porrons de vi. Altres temps, altres

costums; la taberna també tenia una funció social.

El record de la taberna m’ha quedat sempre a la memòria; a

casa ,de petit, m’enviaven al portal de

la taberna de can Tuta a comprar les

dues coses que allà feien excel·lents:

el vi del terreny de la seva vinya, i el

pebrot confitat, que per nosaltres era

9

el tall de les mongetes de cada dia per sopar. Per la porta mig

oberta de la taberna,( jo tenia prohibit entrar-hi), ullava dins, per

veure com era una taberna; poca cosa, una estança gran amb

taules fetes de taulons i bancs de fusta prop d’una gran llar de

foc ben encesa; sobre les taules porrons de vi rosat (el vi del po-

ble), es sentia com cantaven i parlaven fort.

No puc pas dir si cantaven havaneres, però aquest estiu a la

Festa Major de Sant Cebrià he sentit entre altres, una havanera

preciosa i tendre, es diu “La barca xica” dels mestres Roglan i

Llop. Diu així

Amb l’esclop d’un pescador

m’he fet una barca xica

d’un llapis el pal major

i la vela més bonica

d’un retall de mocador.

... l’havanera segueix explicant que quan la barca surt de pes-

quera, pesca xanguet, el peix petit, però que quan arriba a port

carregat de peix de proa a popa, la gent diu:

Deu ni do! tanta pesca no s’explica pescat amb barca tan xica!

Penso ara seriosament, que el que els homes i dones d’un país

fem, treballem i aconseguim, no està supeditat a la grandària

del poble, país o pàtria, sinó a les nostres ganes i esforç. Per

l’estima la dimensió no importa. Ja ho cantava Lluís Llach:

El meu país és tan petit, que quan el sol se’n va a dormir,

mai no està prou segur d’haver-lo vist. Canto i sempre em sabré

malalt d’amor pel meu país... malgrat sigui tan petit.

Ara l’havanera m’ha posat content; el meu petit país ja te mari-

na, una barca xica, que em don l’exemple, jo també malgrat ser

xic, puc fer una bona feina pel meu país, per la meva pàtria.

Andreu

10

BOTAS DE AGUA

Treball guanyador dels Jocs Florals 2019

Con los pies mojados y fríos, ya había tomado su decisión, al

llegar a la oficina se conectó a Internet, buscó botas de agua

y pulsó imágenes. Un mosaico de fotografías variopintas,

apareció ante sus ojos, botas altas, de media caña, mates,

brillantes, negras o de colores preferentemente chillones, con

dibujos, topos, rayas, letras y hasta de piel de leopardo.

Cualquiera servía para solucionar

su problema, elegiría una y si el pre-

cio se adaptaba a su presupuesto,

la compraría.

Un flash le entró por el rabillo del

ojo, en el borde inferior derecho de

la pantalla había algo ligeramente

diferente. Fijó su atención e instinti-

vamente colocó el cursor encima y

pulsó. Se abrió una página sencilla con el epígrafe “botas de

agua” y una fotografía de una especie de botín, ligeramente

más alto que un zapato. Color indefinido, verdoso o azulado,

ligeramente obscuro sobre el que podían vislumbrarse irisa-

ciones, cuyo dibujo parecía cambiar si se mantenía la mirada.

Comprobó el precio, la disponibilidad de su número y si se

admitían devoluciones. Realizó la selección, rellenó los datos

necesarios y los innecesarios, seleccionó la opción Premium,

que si el pedido se realizaba antes de las 9h la entrega se

realizaría el mismo día, antes de las 18h.

El pedido llegó a la seis y diez, cuando ya no lo esperaba.

11

Abrió la caja, se le dibujó en la cara una mueca de decepción,

vio unas botas normales, que rayaban la vulgaridad.

Le sorprendió su tacto era diferente, suave, gelatinoso, le recor-

daba los moldes de silicona, pero más sedoso, dulce, mimoso,

sensual e invitaba a las caricias

Con recelo comenzó a ponérselas. Según sus pies se iban intro-

duciendo, una sensación de placidez invadió su ánimo, sus mal-

tratados pies se sintieron abrazados por un envoltorio creado

para ellos.

Caminó alrededor de su

mesa, sintió sensacio-

nes nuevas, diferentes,

agradables que ahora

no tenía tiempo de anali-

zar, se sentía cómoda.

En la calle seguía llo-

viendo y tenía prisa.

Apretó el paso, sintió

como si resbalase. No se encontraba segura y aligeró la mar-

cha, la sensación se hacía más liviana, pero estaba segura de

sentirla. Ya no experimentaba la sensación de resbalar, se desli-

zaba, era como un proceso ralentizado de adaptación de sus

pies en las botas, a cada nueva pisada.

La lluvia había arreciado y un viento racheado hacia inútil utilizar

el paraguas. Llegó con la cara mojada y enrojecida. Comenzó a

quitarse las botas, a las que sonrió agradecida y no pudo dejar

de observar las gotas que se escondían entre las irisaciones.

No se deslizaban, estaban como insertadas en el material. Em-

pujó una con el dedo para ayudarla a resbalar, la gota desapa-

12

reció y su dedo estaba seco. Repitió con otra y el mismo resul-

tado, lo intentó de nuevo asegurándose de tocarla muy delica-

damente, la gota tembló y al perder el contacto con el dedo

desapareció. Estaba sorprendida, pero también cansada y los

pantalones comenzaban a calarle, por lo que terminó de cam-

biarse. Arropada por la calidez de la ropa de estar por casa,

visitó la nevera y finalmente se instaló cómodamente en el so-

fá.

A la mañana siguiente, al asomarse a la ventana, embozó un

sonrisa mientras susurraba “Por fin ha dejado de llover y ha

salido el sol”. El día radiante se le antojó como la escusa ideal

para perderlo paseando sin rumbo fijo, ganduleando al sol.

Con soñolienta parsimonia se preparó para salir y sin pensarlo

se puso sus recién estrenadas botas de a

Comenzó a andar en la

dirección en la que el sol

le daba en la cara, sin

prisas. Deambuló por los

rincones por los que tan-

tas veces había pasado,

pero nunca conocido.

Siguió el olor de la brisa

que le llevó hasta la playa.

Se quitó las botas y los calcetines, pisó la arena, sintió cómo

ésta le trasladaba el calor que almacenaba, continuó hasta

llegar al borde del agua. El contacto con la arena mojada le

detuvo, comenzó a practicar el ancestral ritual de correr arriba

y abajo siguiendo el ritmo del agua al romper sobre la playa.

Recordó el deleite que de niña le producía chapotear con las

botas de goma. No pudo o no quiso evitar la tentación. Se pu-

13

Hi ha camins de peregrinació a tot el

món. A la península ibèrica el més

conegut és el Camí de Sant Jaume.

Als països escandinaus el camí per

excel·lència és el Camí de Sant

Olav.

Sant Olav va ser el rei que va cristianitzar Escandinàvia i un cop

mort el van fer sant i li van aixecar una església, avui catedral a

la ciutat de Nidaros, ciutat que avui es diu Trondheim.

so las botas y salto sobre el borde del agua. Continuó saltando,

dando patadas al agua con una sonrisa cómplice. Poco después

caminaba despacio por la orilla con el agua hasta la mitad de la

bota.

En la planta de sus pies sentía una extraña sensación, los nota-

ba secos aunque percibía como si pisara la arena mojada con

los pies descalzos. Observó como la parte de las botas que es-

taba inmersa en el agua se diluía provocando en sus proximida-

des tonalidades turquesas. Al sacarla del agua, la forma de la

bota se recomponía aspirando el mar que la rodeaba.

Incrédula, volvió a hundir lentamente la bota, el agua que con-

torneaba su pie comenzó a teñirse con sutiles colores esmeral-

da. Al retirarla del agua, la bota volvía a su forma original y le

pareció distinguir un diminuto pececillo esconderse entre las iri-

saciones.

Fascinada, se fue adentrando en el agua magnificando el efec-

to. Al notar que su pie se humedecía comprobó que al agua ha-

bía rebosado por el borde superior, inundándola. Casi instantá-

neamente las “botas de agua” se disolvieron en el mar.

Ángel Suso.

EL CAMÍ DE SANT OLAV

14

El camí de peregrinació tradicional per arribar a Nidaros surt des

de Oslo que a l’edat mitjana es deia Kristiania i recorre 650Km

per boscos, crestes, muntanyes, tundres i senders de vegades

durs però amb paisatges espectaculars.

Noruega és un país que té l’extensió

del 75% d’Espanya i en total cinc mi-

lions i mig d’habitants. La densitat és

mínima. La majoria viuen a les ciu-

tats. Es normal caminar dies sense

veure un sol esser humà.

El país és molt ric, només amb la fusta que poden exportar tots

podrien viure bé i també tenen petroli. Al 2018 el 20 per cent del

parc de cotxes era elèctric.

Malgrat la poca densitat humana, el Camí de Sant Olav té prou

infraestructura per fer la peregrinació. Esta ben senyalitzat mal-

grat val la pena portar un GPS amb el recorregut per no per-

dre’s. El Camí només es pot fer sense neu quatre mesos a l’any

i en aquests mesos les nits duren unes quatre hores.

Hi ha llocs on es pot dormir en un llit cada dia. Són granges amb

una zona per caminants, o càmpings al bosc, a la vora de rius i

llacs, casetes aïllades tipus bungalows que pots obrir després

de telefonar i rebre el codi per obrir la

porta. Normalment a dins trobes menjar,

aigua i et pots dutxar i rentar la roba, tot

amb un preu estipulat que sol ser el do-

ble del que costaria a casa nostre. Cal

recordar també que a Noruega fan servir

com a moneda la corona i no l’euro..

Hi ha tradicions pelegrines com agafar

un vaixell de vapor anomenat Skibladder per fer un parell d’eta-

pes o visitar la catedral de Hamar en ruïnes.

I potser pots coincidir amb en Kilian Jornet que viu a Noruega!

Josep Lluís Ferran

15

EL RINCON DEL DESCANSO

¡Hola! Nos encontramos de nuevo. Cuando estéis leyendo es-ta pequeña reseña os aseguro que el clima estará muy bien y hará fresquito, y remarco este pequeño detalle porque mientras escribo hace un calor de los mil demonios, y no se vosotros que tal lo lleváis... pero yo lo llevo fatal.

Estoy todo el día un poco malhumorada, duermo mal y las preo-cupaciones, hasta las más pequeñas, se me hacen montañas.

Ante esta situación y pensando que falta aún bastante para que el verano acabe y también viendo que por el momento, no pue-do dejar la ciudad, pensé que alguna solución debía encontrar (la de poner el aire acondicionado todo el día me resultaba im-posible por el coste de la electricidad).

Así que, intervino la Provi-dencia y cayó en mis manos un libro sobre la meditación. Uno de esos libros que uno tiene en la estantería cogien-do polvo y que no hemos abierto nunca, pero que en su momento pareció buena idea y nos dijimos: ¡Algún

día lo leeré! O a lo mejor nos lo regalaron. No sé cuál de los dos casos es el mío, lo cierto es que ahora eso de meditar se ha puesto un poco de moda y dadas mis circunstancias actua-les de irritación y nerviosismo, decidí leer.

¡Grata sorpresa! Pues una maña-na, de esas que el termómetro de casa marcaba 32º, me fui a la bi-blioteca, refugio temporal de los rigores del verano y comencé la lectura. El libro, sumamente in-teresante, explicaba que lo bueno de la meditación es que nos per-mite escapar por unos momentos de la realidad, adentrarse en

16

nuestros pensamientos y sentimientos, dejarse llevar por la inacción y simplemente vagar por nuestra mente sin importar las tareas que debemos hacer o aquellas cosas que nos preo-cupan, todo se pospone...Y por unos minutos estamos en un “país” donde no hace calor, no hay obligaciones ni cosas des-agradables.

Como os imaginareis esto me pareció maravilloso y me dije, voy a probarlo!

La primera cosa que sugería el libro era buscar un sillón, pol-trona, diván o cama, cualquier sitio cómodo de nuestra casa donde poder aislarse un poco y estar a gusto, entre-cerrar los ojos si ape-tece y dejarse ir a ese

mundo interior que asegura podemos entrar fácilmente.

He encontrado ese lugar, tengo en casa una de esas butacas de Ikea. Me costó muy barata en su momento, y resulta que está en un saloncito que casi no uso; pero me decidí a probar-la, y os lo digo de verdad, es una experiencia deliciosa. A este lugar de casa lo he bautizado “El rincón del descanso”

En la penumbra de la habitación, me siento en la butaca, cierro los ojos y me aíslo del mundo, dejo vagar mis pensamientos, así sin más, como quien ve una película, solamente me con-centro en mi respiración y no opongo resistencia a mi mente que vaga libre y a su antojo.

Por un ratito, creerme que no hace falta mucho rato, a veces con 10 o 15 minutos salgo más descansada y renovada. Os animo a probarlo!

Buscad ese rincón del descanso en vuestra propia casa y ve-réis los resultados.

María Guadalupe Gisbert.

17

CAMINAREM

Recordant en Joan Asbert Luengo

Tu darrere meu, jo darrere teu,

rebutjarem les llangors, que ens assetgen,

retrobarem estadis vençuts

que cobraran vigor.

La nostra barca

navegant contra corrent, riu amunt

travessarà foscors i albades,

enrere boscos de por i enyors d’ahir.

Naixeran alegries entre estats de rauxa insensata,

riu enllà cap a les pluges paridores

sota ponts de joventut festosa.

El blau serè dels teus ulls,

el rosa lleu dels teus llavis

I el poma de la pell

compondran la llum blanca.

Jo darrere teu, tu darrere meu.

Hortensia Vilar

18

“LA CLACA”<

Mis vivencias, como espectador del Gran Teatro del Liceo, son varias, y algunas divertidas, como por ejemplo cuando estuve dentro del grupo de la “claca”.

La “claca”, éramos un grupo, capitaneado por un jefe y distribui-do por toda la 5ª planta del Teatro. Disponíamos de un carnet identificativo, entrábamos de «gorra» y nuestra misión era arrancar el aplauso del público, cuando és-te se encontraba frio y estaba indeciso a la hora de aplaudir.

En mi primera vivencia como nova-to tuve que hacer una larga e infruc-tuosa cola durante horas en la calle San Pablo, puesto que a los de los pisos 4º y 5º, del teatro se entraba por dicha calle. Al llegar al lugar de dicho punto, solamente vi a dos personas y pen-sé: qué suerte; podré escoger un buen sitio, ya que por aquel enton-ces dichas localidades no estaban numeradas y te sentabas donde podías.

Pues bien; eso no era así. En realidad, aquellas dos personas estaban guardando cola para una gran cantidad de gente, que llegada la hora de entrar al teatro, te pasaban delante, y no po-días hacer nada porque ésto era algo establecido así, domingo tras domingo. Era fácil deducir que allí se había formado un clan y que quieras o no, tenías que aceptarlo como los demás.

¿HABLAMOS UN POCO DE OPERA? (2)

19

Evidentemente tu-ve que ver mi pri-mera ópera de pie durante toda la re-presentación, que por cierto fue «L’ELISIR D’AMO-RE» de Donizetti, cuyo intérprete era Gianni Poggi, tenor con una voz magni-fica y que formó pareja en varias operas con Renata Tebaldi, soprano

considerada una de las grandes divas que actuó en el Liceo. Su fama llegó hasta tal punto, que se formaron grupos llama-dos Tebaldistas, que discutían con los de María Callas, llama-dos Callistas. El público del Liceo que yo viví, en los años 80-90, era un público muy entendi-do y muy exigente con los cantantes, no dejaban pasar una nota falsa y si se tenía que sisear, se hacía, o sea, no se aplau-día: se hacía callar la “claca” y se hacía silencio, Para mas señas, puedo citar que en el entreacto, se discutía, si el do natural del aria “que gelida manina”, que cantaba el tenor en la Boheme, fue limpio o no. Asistí a muchas representaciones, imposible de mencionarlas todas y a cual la mejor, pero quizás debería dejarlas para otra ocasión.

Franduco

20

La meva mà, solament plasma

cada paraula, cada metàfora, cada vers

i cada un dels poemes que escric.

Però no en soc pas jo qui els fa néixer

en el meu interior, ets tu, tu n’ets l’autora,

ets tu qui els crees, en cada gest,

en cada paraula i en cada somriure.

Ets tu qui escriu aquets versos tan bells,

tan preciosos i tan íntims.

Jo caço al vent les paraules que fas volar,

la poesia que emanes i que inspiren

la teva sola presència.

I tot això ho sento tan a prop,

que m’arriba al cor, i llavors,

intento expressar-ho, sense saber

quines paraules utilitzar.

Jo tan sols soc un intermediari,

un intèrpret, un traductor,

un receptor que vibra amb una freqüència,

que solament se sent en el cor.

Cada vegada que penso en tu,

cada vegada que miro els teus ulls,

em limito a descriure els sentiments

que has teixit tan dins de mi,

i que ja no es podran arrencar.

Per bé o per mal, tu ets poesia,

i per sempre et duré dins meu .

Joan

REFLEXIÓ PENSANT AMB LA TERESA

21

ESPAICULTURA

A finals de l'any 2018 em van dir que a partir de l'any següent

coordinaria el projecte d'espaiCultura , més conegut com a eCul-

tura.

L'eCultura és una iniciativa de la

Biblioteca Sagrada Família, la

finalitat de la qual és fer un grup

de trobada setmanal adreçat a

persones majors de 65 anys amb

interessos i inquietuds culturals,

amb ganes de conèixer i participar de les activitats (dintre i fora

de la biblioteca) i, especialment, fer-ho en grup per tal d'ampliar

o enfortir la seva xarxa social.

La idea era molt temptadora i vaig co-

mençar a treballar.

De seguida em vaig adonar: quina feina-

da!!!! Pensar idees, establir contactes,

concretar dates, organitzar els voluntaris,

preparar el butlletí i finalment, que tot es-

devingui bé el dia assenyalat.

Al final penses, val la pena? I la resposta és: i tant!!! Per què?

En primer lloc, per la resposta dels usuaris. Les ganes de partici-

par, de saber, de formar part d'aquest grup.

El neguit dies abans de la presentació del butlletí per conèixer

les diferents activitats a la biblioteca

(serà una xerrada, un taller, un joc,

...) o les sortides culturals al barri o

ciutat (serà una entitat o un servei o

una exposició o teatre, ...).

22

A més, aquestes reunions han permès fer

grups d'amistat, on rutllen totes les informa-

cions d'aquestes activitats i d'altres que es

fan a la biblioteca i, potser, de tant en tant,

trobar-se per fer un cafè.

En segon lloc, la generositat de la gent.

Contactar amb professors universitaris, en-

titats, voluntaris, professionals de diferents

camps, que gustosament vénen a oferir-nos

els seus coneixements de forma desinte-

ressada perquè el projecte els hi agrada i

volen col·laborar.

En tercer lloc, però no menys important, és la disposició dels

voluntaris/es per participar.

Sense ells i elles no podríem realitzar-lo.

Són el nostre suport a les activitats dintre de la biblioteca i a

l'exterior com a acompanyats del grup i representants de la bi-

blioteca allà on van.

Aquest acte de dedi-

cació als altres és

admirable.

Doncs bé, ja fa 5

anys que vam co-

mençar aquest pro-

jecte i des de la bi-

blioteca us convidem

a participar.

Veniu a la biblioteca,

us hi esperem!!

23

LA RECEPTA

CREMA DE CARXOFA

INGREDIENTS:

5 carxofes 3 porros 1 litre de brou 2 porcions de formatge tipus “El Caserio” sal i pebre

PREPARACIÓ:

Netejar bé les carxofes. Seguidament picar el porro i tallar les

carxofes a làmines primes.

En una olla, saltejar la verdura a poc a poc sense que es cremi

i quan estigui tova, afegir el brou, la sal i el pebre al gust i dei-

xeu-ho coure uns 15 minuts.

Per acabar passar-ho per la batedora i afegir les 2 porcions de

formatge fins a obtenir una crema fina.

Si ho preferiu, es pot passar pel colador xinès perquè no hi

quedin restes de carxofa.

Servir-ho en racions individuals amb unes gambetes marcades

a la planxa al damunt.

BON PROFIT

Pilar

24

AQUEST APARELL IMPRESCINDIBLE!

Aquests aparells que s'han convertit en una part

del nostre cos, i dels que no fa tants anys en

podíem prescindir... Quins records quan no en

depeníem!

Sabeu que la primera trucada amb un telèfon

mòbil es va fer el 3 d'abril de 1973? Aleshores a

tot li deien mòbil, ja, ja. El primer que vàrem tenir

a casa, es connectava a la bateria del cotxe, era

una maleta i no tenia autonomia... I ara ens quei-

xem quan ens quedem sense bateria al final del dia.

El primer en nomenar un telèfon amb

el nom d'smartphone, va ser Ericsson

el 1997. Era el GS88 Penélope, en-

cara que hi ha qui considera que el

primer telèfon intel·ligent va ser l’IBM

Simon, de 1994.

Els smartphones s'han multiplicat

tant, que n'hi ha més que persones

al món, i s'han apropiat tant dels

nostres moments, que han creat

addiccions com la nomophobia,

por a sortir de casa sense mòbil, o

a quedar-se sense senyal; el ring-

xiety quan es creu sentir-ne el tim-

bre o la vibració, i no és així; i tam-

bé el phubbing que fa referència al

comportament d'una persona tan

concentrada en el seu telèfon, que s'aïlla de tot allò que hi ha al

seu voltant. En coneixeu casos, oi? Però si us enfadeu no mos-

segueu de ràbia el mòbil, perquè la seva pantalla acumula tants

bacteris, que segur que us intoxicaria.

25

I sabeu? Han jubilat rellotges, despertadors,

càmeres de fotos i de vídeo, reproductors de

música, ordinadors, tauletes, diaris, revistes i

llibres de paper, agendes, alguna que altra

màquina de jocs, mapes de carretera i GPS, fer

compres presencials i crear llistes de paper...

Poden fer el paper d'entrenador personal, amb aplicacions es-

pecífiques.

Quan tenim un dubte, li podem demanar al nostre assistent, OK

Google, que ens l'aclareixi, o que ens posi alguna música o que

ens expliqui un acudit.

A Finlàndia, des de l'any 2000 se

celebra un campionat mundial de

llançament a distància de telèfons

mòbils, oooh!...

Un accident que es produeix amb

certa freqüència és que el mòbil

caigui dins de l'aigua. A Japó volen

solucionar-ho amb la venda d'smartphones a prova d’aigua, per

al seu ús a la dutxa. Potser ens aniria be tenir-ne un!

Maribel Magrans

Solució del Sudoku

26

POLIM L’IDIOMA

Solucions: 1– fóssim 2- empenyés

3– sabíem 4– Recull 5- paït

6- acollim 7- abatés 8- rebatran

9- assenteixis 10_ beveu

Frases famoses

27

ENTRETENIMENTS

Solució del Sudoku

3a la pàg 25

Sudoku

28