1. L’essència del món és tràgica (retorn als presocràtics)1

El naixement de la tragèdia, primera obra filològico-filosòfica de Nietzsche. Aparentment tracta una qüestió d’història dels gèneres literaris: els origens de la tragèdia grega…

Però en realitat la qüestió que Nietzsche tracta en aquesta obra és una qüestió filosòfica, concretament metafísica:

QUÈ ÉS EL MON?

Més concretament: Com pensaven els primers pensadors grecs (filosòfs i poetes) que era el món?

I respon: L’ESSÈNCIA DEL MÓN ÉS TRÀGICA

La tragèdia grega és la primera expressió d’aquesta manera de veure el món, abans fins i tot dels filòsofs presocràtics. L’art és l’ull per conèixer a fons el món. Artistes i filòsofs parlen del mateix amb llenguatges diferents.

1. L’essència del món és tràgica (retorn als presocràtics)1

I en què consisteix allò tràgic?

DIONISOS APOL·LO

•Foscor, nit, penombra•Instint, cos, desmesura, embriaguesa, caos•Mort•NO SER

•Llum ,claredat, dia, sol•Raó, ment, equilibri, ordre, mesura•Naixement, presència•SER

Allò tràgic consisteix en la unió (inseparable) i contraposició permanent d’apol·lini i dionisíac.

L’essència del món és l’exigència mútua de ser i no-ser, de determinació i indeterminació, de néixer i morir, de sortir a la llum i tornar a la foscor.

La guerra és pare de totes les coses, de tot és rei (Heràclit)rESDEVENIR = VIDA = TERRA = COS

2. La decadència (desaparició d’allò tràgic)2

Nietzsche constata que en un determinat moment de la història es produeix la pèrdua d'allò tràgic. Aquesta pèrdua consisteix en la destrucció de tot allò que representa Dionisos, de manera que només resta Apol·lo.

Pare del dualisme: la tenebra (Dionisos), que caracteritza l'interior de la caverna, contra la llum del sol (Apol·lo) que il.lumina el món exterior

El món que ens envolta és aparença i falsedat perquè és canviant i inestable (és i no és) i aquesta inestabilitat la introdueix Dionisos

La veritat es troba en l'èsser (Apol·lo) perquè no canvia (idees)n

Defensa de l’ànima inmortal contra el cos menyspreable.La raó contra les passions (intel·lectualisme moral)m

Sobre la vida, els més savis s'han pronunciat sempre el mateix judici: "No val res." Sempre i sobre totes les coses, s'ha sentit en els seus llavis aquest mateix ressò ple de dubte, malenconia i cansament, ple de resistència contra la vida: "Viure vol dir estar malalt per una temporada; li dec un gall a Esculapi per la meva curació. " El mateix Sòcrates, un cansat de viure.

La destrucció d'allò tràgic representa l’aparició del dualisme, de la separació entre dos tipus de realitats i la subordinació d’una a una altra.

2. La decadència (desaparició d’allò tràgic)2

• Món intel.ligible• Ser• Veritat• Ànima• Eternitat• Bondat• Virtut• Racionalitat

• Món sensible• No ser• Aparença• Cos• Temporalitat• Maldat• Vici• Desig

Fugint de les aparences, hem anar a parar a

l’IDEAL

Rebutjant la vida, hem inventat

DÉU!

3. Déu: història d’un ideal

Nietzsche pensa que aquesta destrucció d'allò tràgic és l'inici de la DECADÈNCIA, el començament de l’edat del PESIMISME.

L’invent d’un món ideal contra un món aparent (l’invent de “Déu”) marca la marxa de tota la filosofia occidental, és el signe que es troba present al llarg de tota la historia d'Europa. Tota la història de la filosofia i de la cultura occidental s’aixeca sobre un gravíssim ERROR: l’invent de Déu.

“Déu” no és la creença de certs creients. No cal ser religiós per pensar en un món ideal. Déu és el signe de la decadència.

L'ideal ha adoptat diferents formes al llarg de Ia història del pensament; es pot fer una història del recorregut de l'ideal

3. Déu: història d’un ideal

Veient l'aglomeració, va pujar a la muntanya. S'assegué i se li van apropar els deixebles.I prenent la paraula els instruïa així:"Feliços els pobres en l'esperit, perquè d'ells és el Regne del Cel.Feliços els afligits, perquè seran consolats.Feliços els humils, perquè posseiran la terra.Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran sadollats.Feliços els compassius, perquè seran compadits.Feliços els nets de cor, perquè aquests veuran Déu.Feliços els qui s'esforcen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu.Feliços els perseguits a causa de la justícia, perquè d'ells és el Regne del Cel.Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran i us perseguiran i malparlaran falsament de vosaltres.Estigueu alegres i contents, perquè la vostra recompensa és valuosa en el cel, ja que de la mateixa manera van perseguir els profetes que us han precedit.

3. Déu: història d’un ideal

3. Déu: història d’un ideal

4. La mort de Déu i el nihilisme

Arriba un moment en la história de l'ideal en què l'ideal està absent, un moment en què l'ideal s'autodestrueix.

LA MORT DE DÉU NIHILISME

El nihilisme és l’abséncia de valors, de sentit, d'horitzó, de seguretat, de veritat, d’una guia per a la vida, d’una esperança, d’un destí.

El nihilisme representá també que qualsevol cosa, en qualsevol moment, es pot convertir en un valor i una guia per a la vida: res no val, perquè tot s’hi val

4. La mort de Déu i el nihilisme

Quina reacció té l’ésser humà davant la desaparició de tots els valors?

NIHILISME PASSIU O NEGATIU: Actitud que adopten els que, en descobrir que Déu ha mort, ho volen ignorar, o cauen en la desesperació o en la indiferència .

Cap pastor i un sol ramat

5. L’últim home: el nihilisme i les masses

L'últim home representa la pèrdua completa dels valors (cap pastor, cap guia), però és una pèrdua que no produeix angoixa. L'ultim home representa la comoditat i al conformisme davant el nihilisme.

6. El superhome

NIHILISME ACTIU: Actitud consistent en acceptar que verdaderament no hi ha ideals. Viure sense necessitar una alternativa a la pròpia vida.

El super-home

El super-home significa la destrucció de l'home (de la comoditat davant del nihilis-me.) i la creació d'una nova (però antiga) manera de veure les coses: la visió tràgica

L'home és una corda estesa antre l'animal i el superhome -una corda estesa sobre un abisme".

El superhome és “el sentit de la terra” (vida, l'esdevenir). El superhome representa el retorn a allò primitiu, a la concepció tràgica del nón. Aquest retorn no consisteix en tornar a un ideal que s'ha perdut sinó tot el contrari: viure en absència d'ideals, és a dir, viure sense la separació entre dos móns.

.

-El Camell: Es un animal de càrrega que obeeix sense queixar-se. És el “tu has de”. Representa la DECADÈNCIA, EL PESIMISME.Els seus valors són: LA CULPA, L’HUMILIACIÓ, LA RESIGNACIÓ, EL PECAT. El camell correspon al moment de la història en què s’oblida la vida i es menysprea la terra.

El Lleó: Es l’enemic del camell i el seu destructor. És el “jo vull”. Es l'assassí de tot alló que representa la decadència (Déu, l'ideal) però no creador de nous valors. El lleó representa el nihilisme que obre camí a nous valors.

El nen: El nen representa el superhome, la creació de nous valors, és a dir, el retorn als valors tràgics, Del nen és ignorància i oblit, necessaris per a la creació de nous valors. El nen representa el “sí” a la vida, com a valor únic.

7. De les tres transformacions

7. L’etern retorn

TRADICIÓ JUEU-CRISTIANA-IL·LUSTRADA: TEMPS LINIAL

•El temps com una línia recta. •Expressions d’aquesta linialitat: història sagrada, progrés•Direcció amb un sentit: hi ha un sentit preestablert, una marxa del món a la que ens hem de sotmetre. •El present només té sentit des del futur. Es en el futur on l’home se salva definitivament de la seva miserable existència terrenal

7. L’etern retorn

“L’etern rellotge de sorra de l’existència”, una nova imatge del temps, la història i la vida

Contra la noció decadent del temps com a linealitat (temps amb un sol començament i un sol final)

Contra la visió de la vida com a quelcom que passa (i no torna), transitori, fugaç, fals.

La vida és comparada amb un rellotge de sorra cluc, de manera eterna resulta invertit, produint-se un fluir constant (Heràclit)

Contra la comodi-tat de la linialitat (la felicitat de l’últim home), s'oposa el perill, el risc, la inseguretat de 1'esdevenír que res garanteix, que res recompensa.

L'etern retorn de la vida és una prova per copsar l'estima o el menyspreu de la vida.