Música:la llengua quetothom entén

Música:la llengua quetothom entén

Any IINúm. 15

Abril 20052,50 euros

Any IINúm. 15

Abril 20052,50 eurosvalorsvalorsvalors.orgvalors.org

"Els valors delsllibres", de JosepPalau i Fabre

FOTO

: TO

NI C

ANAL

(Mús

ic e

n un

con

cert

de P

rimav

era

per l

a Pa

u)

L'obertura de la Casa de la Música a Matarósignifica un revulsiu per aquest art a la ciutat

L'ARTICLE DEL MES

Care Santos: "Ésfantàstic veure elteu nom en unaportada"

momentVALORS

"Decàleg dels valors musical", de Joan Vives

Selecció de llibresde Josep Maria Solà

PROPOSTES

3valors

XEVI NOYAEN PORTADA

valors

EDITA Associació Cultural ValorsDIRECCIÓ Maria Coll i Joan SalicrúCONSELL DE REDACCIÓ Joaquim Brustenga,Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Xavier Manté,Eulàlia Puigderrajols, Marc de S. Pedro, Roser TrillaREDACCIÓ Laura Arias i Xavier NoyaCAP D'OPINIÓ Joaquim Brustenga

4 Editorial | La música, un idioma universal5 L'article del mes | J. Palau i Fabre. Els valors delsllibres.6-8 Fòrum | Els nous temps. Ramon Pruna. La gentgran es mou. Josep Maria Ferrer. Restauració. JosepGarrido. L'ajut als indigents. Teruca Ayguavives. El silenci.Lluís Agustí. Pasqua, aposta per la vida. Segimon Garcia.8 Llegint el diari amb... F.X.Peláez. M.C.8 ContraVALORS... Al servei dels ciutadans. X. Manté.

REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEGNúmero 15. Abril 2005pàgina web: valors.org

HI HAVIA UNA VEGADA... Roser TrillaCOL·LABORADORS Joaquim Amargant, RamonBassas, Josep Maria Cusachs, Nicolau Guanyabens,Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Maria Salicrú,Ramon Salicrú, Josep Maria Solà i Judith VivesHAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMEROLluís Agustí, Teruca Ayguavives, Lluís-J. Comerón,Josep M. Ferrer, Segimon Garcia, Josep Garrido,Pau Manté, Ramon Pruna, Joan Vives.DIBUIXOS Àlex Valls i Javier GarciaEDICIÓ Anna Olm i Xavier NoyaFOTOGRAFIA Toni Canal, Xevi Noya i Laia

AlonsoCOMPAGINACIÓ Joan SalicrúPÀGINA WEB Víctor Sancho i Jonatan LópezIMPRESSIÓ Impremta PrimsCOMPTABILITAT Engràcia CarlosPUBLICITAT Carme ItxartDISTRIBUCIÓ I ADMINISTRACIÓRaul GarcíaADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-MataróTel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.orgDIPÒSIT LEGAL B-6206-2004

El llenguatge del cor

El críticliterari deValors, elprofessorJosep MariaSolà,presenta

deu llibres associats cadascun aun valor diferent amb motiu delDia del Llibre.

sumari | abril 2005PER COMENÇAR

MONOGRÀFIC9-21 Valors melòdics10-12 INTRODUCCIÓ:Decàlegs dels valors musicals.Joan Vives.13 ENTREVISTA. Enric Illana: "Cantar t'obre un mónnou". Xevi Noya.14 ENTREVISTA. Josep Canals:"He gaudit sent pont decomunicació". Xevi Noya.15 ENTREVISTA. Carme Iglesias. "La música obre esperiti sentiment". Maria Coll.16 ENTREVISTA. Osvaldo Ramírez. "En arribar la músicacombat la solitud". Maria Coll.17 ENTREVISTA. Carles Soriano. "Al principi només volstocar en directe". Xevi Noya.18 ENTREVISTA. Manel Dopico. "Lluny de la música emmoriria". Laura Arias.19 OPINIÓ. Música per a sentir-nos vius. Pau Manté.20 REPORTATGE. Músics que han canviat la història. M.C.

21Llibres amb valorsJosep Palau i Fabre, promotor de la

Fundació Palau de Caldes d'Estrac,ens obsequia amb un article sobre laseva relació amb els llibres.

5Els valors dels llibres

L'escriptora mataronina Care Santosrecorda que va sentir quan va tenir elseu primer llibre a les mans.

32momentVALORS: C.Santos

PROPOSTES21-23 Llibres | Selecció de deu llibre amb valors ambmotiu de Sant Jordi. Josep Maria Solà23 Sant Jordi | Un llibre gegant. M.C.23 Televisió | ''El conciertazo'. M.C.24 Propostes atípiques | Deixa't perdre per laPompeu Fabra. Eulàlia Puigderrajols.24 Música | Música andina per aconseguir un sostre. M.S.25 Pel·lícula | ''Habana Blues'. Judith Vives.25 Art/Música | 'Tinc una llum al cor'. R.Bassas.26 Viatges| A Alemanya, seguint les petjades d'enCarrasclet. Joaquim Amargant.

27 Sabies que... | què va ser la Capella de Música?.Nicolau Guanyabens.27 Petites coses per canviar el món | Saberoblidar. Ramon Salicrú.28-29 Hi havia una vegada... | Cavaller de la terra.Lluís-Josep Comerón.30 Una carta des de... | Elgin (Escòcia). M. Miquel32 momentVALORS | Care Santos: "És fantàsticveure el teu nom en una portada". Laura Arias.

PER ACABAR...

9-20 La música és un art que no es pot tocar peròparadoxalment és dels que més fàcilment ens emociona,ens colpeix o ens meravella. En aquest monogràfic ensdediquem a reflexionar sobre que és la música per acadascun de nosaltres amb motiu de la obertura a Mataróde la Casa de la Música Popular.

La música, un idioma universal

UEDITORIAL

na famosa concertista, Cecilia Casas, deia que “la música és un art deltemps, és a dir, que tot i que una peça musical es compon en un tempsdeterminat, la seva influència es fa sentir al llarg de tota la història”. Lamúsica es mou en la temporalitat amb llibertat. El seu moviment esdevéun llenguatge que obre vies a la comunicació; la música possibilita

que el passat s’uneixi al present i al futur. La música és un llenguatge racional iemocional. La racionalitat humana és necessària per produir una obra musical,però aquesta va més enllà de la raó, expressant sovint allò que la nostra intel·ligènciano pot formular. La música afavoreix la comunicació entre la raó i els sentiments,per això mateix, molts autors la consideren un llenguatge privilegiat.Combinantles notes surten infinites melodies, harmonies i cançons que sorprenen ientusiasmen. El més meravellós és que la capacitat comunicativa de la música noqueda minvada pel desconeixement del seu llenguatge; sorprèn perquè el nombrede persones que gaudeixen de coneixements per entendre-la en profunditat ésreduït. Constatem que la música és un llenguatge universal capaç de commouretots els éssers humans. La música aconsegueix apropar diferents pobles i cultures. Aquest sentit universal ha convertit la música en una eina per explorar elsespais siderals, per comunicar-nos amb possibles habitants d’altres planetes. Ésuna manera de donar testimoni de la nostra intel·ligència i sensibilitat, i d’emetreuna nota comprensible a l’immens univers desconegut. La música com a factorestímul de les emocions humanes pot esdevenir un camí de fugida de tensions ipreocupacions, però també una manera de manipular grans masses de personesa través de l’emotivitat i les actituds. No hi ha dubte però, que per a la majoria depersones és un bon acompanyament, una manera d’aïllar-se i retrobar-se amb unmateix. Només la música és capaç d’ajudar a fer silenci i no trencar amb la sevasonoritat aquest espai tan privilegiat. La música, però, tampoc s’escapa dels excessos de la nostra societat:comercialització, explotació, manipulació, banalització i destrucció. Haurem desalvar la música d’aquests mals usos abusius, ja que no podem renunciar a undels millors focus de pau, bellesa, goig i veritable convivència que tenim. Necessitemde la música per poder continuar trencant vells motlles i creant nova cultura.

VALORS A L'ALÇA

VALORS A LA BAIXA

L'educació enel lleure:Uns 190.000nens i jovescatalans farancasals o colòniesaquest estiu(Qué,30/3/2005)

4va

lors

L'ACUDIT. Àlex Valls

La democràcia:El 73% delsjoves espanyolses van absteniren el darrerreferèndumeuropeu(ABC,18/3/2005)

per començar

Un llibre ha de fascinar pel seu contingut,però la presentació pot ajudar-hi molt. El Diadel Llibre fou concebut com la Diada del Llibreen Català. Cal que torni a la seva primitivaintenció i que els lectors trobin tota menad’opcions que siguin altres tantes temptacionsa les quals no puguin resistir. No cal dir laimportància que tenen, en aquests moments,els llibreters i les llibreries, o els mitjans decomunicació: premsa, ràdio i televisió.

E

L'ARTICLE DEL MES

ls nostres primers contactes ambels llibres són d’una importànciacabdal de cara al nostre propifutur. Si els primers contactes sónels que tenim a l’escola i se’nspresenten com una obligació,

malament rai. El llibre ha de ser des dels primersmoments una devoció, una cosa que ens atrauperquè conté uns secrets en els quals volempenetrar. Jo vaig tenir la sort de trobar, a casa meva,quan era petit, una gran varietat de llibres entreels quals alguns m’atreien pel seu títol, altrespel nom de l’autor, altres per les il·lustracionsque incloïen. El llibre il·lustrat és, per a l’infant,el gran esquer. Un altre esquer és el dels llibresprohibits. El meu pare mai no em va posar captabú sobre els llibres de la seva biblioteca, alcontrari, d’adolescent ja em va posar a les mans–durant una convalescència– dos llibres deSalvat Papasseït: L’irradiador del port i lesgavines i La gesta dels estels. Dos valorss’imposaven a través d’aquests llibres, el d’unallengua, la catalana, que jo a l’escola no aprenia,i l’erotisme, que em va fer ser un anticipat entreels meus companys.

El llibre hade ser desdels primersmomentsuna devoció,una cosaque ensatrau perquèconté unssecrets enels qualsvolempenetrar

Els valors dels llibres

Josep Palau i Fabre

per començar5

valors

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917) és

poeta, narrador, assagista i dramaturg. Va

jugar un paper important en la represa de

la literatura catalana de postguerra com a

creador de la revista 'Poesia'. Ha traduït i

publicat diversos llibres. Ha estat

guardonat amb la Creu de Sant Jordi

(1989) i el Premi d’Honor de les Lletres

Catalanes (1999).

Imatge de lesparades dellibres que

s'instal·len cadaany a la plaça de

Santa Anna deMataró.

ments, potenciar les relacions socials i es-tar amatents als als canvis tècnics que tanvertiginosament ens succeeixen.

També hi ha institucions que donensortida a la professionalitat i bon fer deles persones grans, homes en aquestcas, que al llarg de la seva vida profes-sional han demostrar uns coneixementstècnics adquirits de ben joves a partir delseu aprenentatge al costat d’altres operarisque els anaven instruïnt. Aquests homes,jubilats però enamorats de la seva feina nose n’han apartat i mantenen la sevalaboriositat intentant transmetre als quevenen al darrera els seus coneixements po-sant a punt màquines que segueixen rodantgràcies a la seva dedicació.

Uns i altres mereixen un aplaudiment,els primers agrupats entorn les Àules Sè-nior que aquest any compleix el 25è ani-versari i els segons a redós de la Fun-dació que porta el nom de Jaume Vilasecaa qui els membres d’una entitat local es-tan preparant un acte en record de la sevapersona, humana i emprenedora.

He rebut educació cristiana. Sóc practi-cant. Porto bastants anys implicat en mo-viments juvenils. Quan he intercanviatopinions al respecte amb companys hepalpat uns sentiments contraris o tímids, al’hora de reconèixer la seva fe cristiana. Fatemps que els catòlics tenim un gran pro-blema sobre la taula, encara que molts fanveure que no hi és. La religió s’ha d' adap-tar al seu temps. Hi ha problemes, queprovenen de les altes institucions.De quèserveix la feina feta per mossens, per per-sones d'associacions o per la gent que tre-balla per Càritas... si després queda tiradaper terra, a causa de la manera de fer d’al-guns bisbes i, per què no dir-ho, del Papa.No sóc homosexual, però sí que respectototes les tendències sexuals, i a part, totssabem que en el clergat també hi són repre-sentats –encara que en l’anonimat–,perquè són humans! És que no som totsfills de Déu? Els mateixos catòlics ens amaguem quansentim parrafades en contra del preserva-tiu.. Quina por tenim per de desvincular-nos del poder polític o del monopoli edu-catiu? Que no som, entre tots, una de lesinstitucions més grans del món? Que notenim segles d’història i milions d’adeptes?Perquè tanta preocupació? Som creientsd’una religió, i per tant, hauríem de tenirels mateixos drets i obligacions que lesaltres, ja que la fe no es pot imposar, caltransmetre-la. Com podia ser Papa un ho-me, immòbil com estava, que hauria de serun ambaixador incansable de la pau? Ambtots els respectes, dubto que ara ja poguésfer aquesta tasca. A l’Edat Mitjana, un reino era coronat fins que el seu pare o parentmoria, però som al segle XXI. Els cristianshem d'acostar-nos a la societat des de lahumilitat, i així podrem transmetre la nostrafe amb més llibertat.

Els noustemps

Ramon Pruna

per començar6

valo

rs

Ramon Pruna és membre de laGermandat Sant Antoni Abad

nostra principal motivació és l’amor aSanta Maria. La principal ajuda l’EsperitSant, que ens va donar Santa Paciènciaper arribar al final. Però si aquestarestauració ha vist la llum també és grà-cies a altre gent i agrupacions que enshan ajudat -el Museu Arxiu de SantaMaria i El Full de Mataró-. Però sobretottota la gent que el dia de la inauguració, lafesta de Sant Josep, va acudir i va fer queens sentíssim recolzats i valorats. Elnostre objectiu no són les medalles. Déuja sap perquè ho fem. I que quedi clar quesempre que ens deixin i ens ajudin, aniremreparant el patrimoni de Santa Maria, per-què no és només nostre, sinó de tots.

La Capella de Sant Disideri i Sant JosepOriol, dins la Basílica de Santa Maria, ésuna de les capelles més boniques fetadesprés de la Guerra. És un petit tresor,pràcticament desconegut, fins i tot pelsmateixos feligresos. Nosaltres, que tenimmés bona fe que altra cosa, vam sentirllàstima d’aquesta capella i amb ganes iempenta vam decidir restaurar-la. Somen Pepe Garrido, l’Alfons Palau i en XeviAlarcón, qui en les nostres estones lliu-res restaurem peces d’art. Vam començarara fa temps restaurant el mosaic moder-nista de la Capella del Sagrament, inau-gurada a les Santes del 2002, i un copacabat, se’ns va acudir restaurar tota lacapella. La feina va durar més de dosanys, però no ens va pesar gens. La

Josep Garrido

Restauració

Josep Garrido és el restauradorde la Basílica de Santa Maria

La gent gran es mouJosep Maria Ferrer

La gent gran té una forta dosi de co-neixements de curiositat i saviesa; lacuriositat impulsada per les ganes d’a-prendre i la saviesa adquirida al llarg de laseva vida. Els jubilats es troben agrupatsen casals i entitats de tota mena, moltes deles quals ocupen una part del seu tempsimpartint coneixements. El coneixement,així entès, està més a prop d’assolir l’ob-jectiu de l’aprenentatge: contribuir al de-senvolupament espiritual de l’individu.

El moviment de la gent gran ha agafattal protagonisme a la societat que s’haarribat a institucionalitzar. Ara fa cinc anyses va celebrar l’Any Internacional de laGent Gran. I sense anar més lluny, a laciutat hi ha entitats de gen gran a puntde complir el seu vint-i-cinquè aniversari.A més, mouen una quantitat ingent depersones, homes i dones, grans i no tangrans, que segueixen cursos de tota me-na, però dividits en dues vessants: lapurament de tallers diversos i mantenimentdel cos i, per altra banda, la més intel·lectual,tutelada des de la universitat, la qual elspermet actualitzar o adquirir nous coneixe- Josep Maria Ferrer és jubilat

MARIA COLL

fotoNOTÍCIA | El Parc de les Aus, en perill

En un món trasbalsat, on hi ha injustícies,en què tot es fa amb presses, i cal aconse-guir molts guany, no ens adonem ni somconscients que aquest comportamentmoltes vegades perjudica altres persones.Els cristians hem de posar-hi pau i es-pe-rança. Convé aturar-nos i preguntar-nos:On anem a parar? On posem Crist en lanostra escala de valors? Cal buscar mo-ments de tranquil·litat i de silenci, evadir-nos d’aquesta influència exterior i retrobar-nos amb nosaltres mateixos. Posar en ordrela ment i donar més importància als valorsmorals. Com aconseguir aquest silenci perpoder meditar? M’agrada l’excursionisme. Després dellargues grimpades, quan he fet cims, hesentit una gran emoció, he escoltat el silencii veient el paisatge, sento que en la bellesadel món s’hi veu la mà de Déu. Aleshoresmedito, descansant en el cim i penso enallò que és important en el nostre caminarde la vida i pots situar a Crist en el centrede tot. Una vegada, vaig pujar al Mont Sinaí.Un cop a dalt, vaig donar gràcies a Déuper haver pogut estar allà, contemplant lasortida del sol. Va ser espectacular. Tanmeravellosa era l’obra de Déu, que vaigsentir que estava molt a prop nostre. A-quests records m’han despertat la neces-sitat de tenir una actitud responsable.També caminant vaig prendre el compro-mís de posar-me al servei de la comunitat.Actualment formo part d’un grup de Revi-sió de Vida, que m’ha ajudat a compartirvivències, a posar en comú diferents temesi m’ha donat més fonaments a la fe. Fruitd’aquestes reflexions he trobat ocasionsd’ajudar els altres, donar valor a allò que re-alment és important i fer amics. Jesús sempreés present. Ell sempre està a punt... I no-saltres, estem disposats a seguir-lo i a creureen Ell? Ell dóna sentit a la vida.

per començar

Treballadors i vistants del Parc de les Aus de Vilassar de Mar han decidit periòdica-ment manifestar-se per evitar el desallotjament de les instal·lacions, programat pel 8de juliol, segons ha dictaminat una ordre judicial. L'estima i el respecte pels animalsi el seu entorn natural ha mogut aquests darrers dies milers de ciutadans, no pensenpermetre que certes desavinences familiars acabin amb el parc.

7valors

El silenci

Lluís Agustí

Lluís Agustíés jubilat

d’un sense papers al qual li diuen que sino es vol morir de fred ha d’anar a lapolicia. O del que passa tot el dia dretpels carrers de Mataró, que s’haurà d’es-perar fins a les deu de la nit per fugir delfred. Això per als pocs afortunats que sen’han assabentat. Sembla realment que més que un serveials indigents, ha estat programat per talde resoldre el problema de la policia, quequan troba algú dormint al carrer –a tem-peratures sota zero– no sap què fer-neper evitar als ciutadans una visió tan de-sagradable i estalviar-los de llegir la notí-cia que algú s’ha mort de fred a la nostraciutat, com ara ja fa anys va passar al tú-nel de l’estació. Això mateix passa amb moltes altres ac-tivitats destinades als necessitats, algu-na ajuda reben, però més que res ensserveix per tranquil·litzar les nostresconsciències i ens evita de veure allòque ens podria fer patir.

L'ajut als indigents

A vegades penso que massa sovint, ala nostra societat del benestar, els ajutsque fem als necessitats són més per a re-soldre els nostres problemes que no pasper ajudar-los a ells. Aquest hivern hi hahagut uns dies de fred extrem, pel queestem acostumats al Maresme. La CreuRoja, col·laborant amb l’Ajuntament, haobert, les nits més fredes, un local al car-rer de l’Energia, a la zona industrial de lacarretera de Mata, per a permetre passar-hi la nit als indigents que dormen al car-rer, atesa la insignificant cabuda de l’al-berg municipal. La iniciativa és del totlloable i, segur que ha ajudat molt alsque se n’han pogut beneficiar. El problema ha estat la seva gestió: nos’ha donat a conèixer als que ho podiennecessitar, no s’ha sabut ben bé quinesnits (poques) estaria obert, als que sen’arribaven a assabentar se’ls deia quehavien d’anar a la policia municipal per-què els facilités l’accés i que s’obria apartir de les 10 de la nit. Posem-nos per un moment en la pell

Teruca Ayguavives

Teruca Ayguavives ésmestressa de casa

Cito unes paraules de Lluís Serra Llansanaa Catalunya Cristiana: “Voleu dir que, perun nou ressorgiment de les comunitats cris-tianes al nostre país, no hauríem de transi-tar per l’experiència del sepulcre buit? No-més després la fe creix en el Crist Ressus-citat”. Què vol dir transitar pel sepulcrebuit? Acceptar que ser cristià ja no cotitza;navegar a contracorrent, veure com els po-ders polítics i mediàtics s’oposen i distor-sionen la informació religiosa i acceptarque les esglésies estan més buides. Arabé, la vida no és tan sols Divendres Sant.No tot es redueix a envellir i morir. La tombaés buida perquè s’ha produït una resurrec-ció. Diuen les paraules d’en Raimon: “Pera la vida s’ha fet l’home i no per la morts’ha fet”. Pasqua ens recorda que Déu estroba en la situació de l’home i l’assumeixen Jesús de Natzaret i experimenta l’aban-dó de tots en el llit de l’agonia. Per això, tothome troba Déu en el moment de la mort.La passió de Déu pels homes fa possibleque quan s’acaba el món i la història pelmoribund, aquest trobi Déu i la plenitudde la vida. Crist ha ressuscitat! Una llosade sepulcre no ha pogut retenir aquellaforça infinita d’amor. Pasqua és la festa dela vida.

SETMANA SANTA A MATARÓ.Ha estat molt positiva. La celebraciódels 300 anys dels Armats ha anatmolt bé, tant des de l'organitzacióde l'entitat com per part del públic.Respecte el temps, aquesta vegadahem aconseguit una processó re-gular. A més, tots els actes hancomptat amb bona participació.LES ELECCIONS BASQUES. Leseleccions basques, ara per ara, nohan començat gaire bé si parlem ensentit democràtic. Sembla ser queels membres afins als terroristes nos'hi podran presentar, però per altrabanda, aquells qui suposadamentguanyaran aquests comicis no hancondemnat el fet que aquests s'hivulguin presentar. No hi ha demo-cràcia en un país quan els principalsmembres de l'oposició passegenamb escorta.ELS DARRERS DIES DE VIDA DEJOAN PAU II. Com a catòlic la mortdel Papa és una notícia dramàtica.Valoro molt positivament el seupontificat. Ha estat una personavalenta, sempre ha estat al costatdels desvalguts, un home de pau ila seva figura va ser decisiva perenderrocar el mur de Berlín i, en certamanera, el comunisme. A més, ésarmat d'honor. Recordo l'abraçadaque em va fer quan vam ser aRoma. Tenir un altre Papa com ellserà molt difícil. Ha deixat el llistómolt alt.

i nosaltres estem en el dels bons, janomés serveix per els que volen viuredel “cuento”, per els fanàtics i per elsmaquiavèlics. Però mentrestant, la confiança delscatalans cap els seus representants i laseva imatge va baixant molts esglaons.El que s’ha fet és escandalós i cal repa-rar-ho donant bon exemple. Per favor,mireu quin és el vostre objectiu al margede conquerir el poder i mantenir-vos-hiinstal·lats. La política, aquesta nobleactivitat de servei, s’ho mereix.

Pasqua, aposta per la vidaSegimon García

Encara que la mort és la mort, l’instintde justícia i caritat de tots ens demana quela vida tingui sentit, no per assegurar-nosuna recompensa egoista, sinó perquè lavida sigui alguna cosa. ¿Quin sentit téaquest món material si malgrat la seva des-trucció aparent no ha de ressuscitar undia? Pasqua és la resposta a la injustíciade l’absurd de l’existència humana davantl’aparent silenci de Déu, sense que res niningú ens pugui donar explicació de lesreclamacions de justícia de l’ésser humà.No n’hi ha prou, de cap manera, amb lajustícia utilitària i pragmàtica, sinó que calespirar a una justícia eterna i sagrada.

El Crist ressuscitat ens dissipa les tene-bres del cor i de l’esperit i ens fa afrontaramb il·lusió i esperança renovada els reptesdel món. La Pasqua ens recorda que enca-ra que el sofriment i la mort ens apareguinsovint com una cosa desconcertant i ab-surda, no són pas inútils, ens porten a con-templar el món i cada persona amb una mi-rada nova. I és que Crist, accepta íntegra-ment la humanitat, incloent també l’agoniai la mort; assumeix una humanitat que pa-teix, però que és al mateix temps la huma-nitat de Déu: el que ha mort és torna Jesúsen vida. Pasqua em recorda que el camíper arribar-hi és el “sepulcre buit”. La con-templació del sepulcre buit, ens fa entendrela dinàmica de les comunitats cristianes.

per començar

Segimon Garcíaés vicari episcopal del Maresme

8va

lors

LLEGINT EL DIARI AMB...

Francesc-X.Peláez,capità manaia dels Armats

CAPGRÒS

contraVALORS. Xavier Manté | Al servei dels ciutadansEls que sempre hem entès la política comun servei al poble estem dolguts. Els po-lítics, millor dit els partits polítics, ensvan donar un autèntic disgust amb l’en-renou del 3%. Per sobre dels interessosi del bé dels ciutadans, que és del quehaurien de tenir cura, tots els partits vanintentar remar cap a casa al marge d’a-quests nobles objectius. Tots dient-hi laseva i aportant raons per justificar la sevaactuació i criminalitzar la dels altres. PSC,CiU, ERC, PP, ICV, tots. Això de voler fercreure que l’altre és el partit dels dolents

Valors melòdics

Albors, Ignasi. Música per a no melòmens.Editorial Pòrtic. Barcelona, 2002. 186 pàgs. VVAA, Història de la música catalana, valenciana i balear.Edicions 62. Barcelona, 2003. Pizà, Antoni. El doble silenci. Reflexions sobre música i músics.Documenta Balear. 2003. 263 pàgs. Willems, E: El valor humano de la educación musical. Edit. Paidos,Buenos Aires. 1981 Recursos d’educació i música: http://www.xtec.es/entitats/rmcc/recurs9.htm Barratier, Christophe. “Los chicos del coro”. França i Suissa, 2004.95 min. Drama. Craven, Wes. “Música del corazón”. EEUU. 1999. 120 min. Drama. Herman, Mark. “Tocando al viento” Regne Unit i EEUU, 1997.107min. Comedia.

VALORS

MONOGRÀFIC

9valors

Acaba d'inaugurar-se a Mataró la Casade la Música Popular, una iniciativapionera a Catalunya en aquest àmbit.La música, d'estils ben diversos, ompleles nostres vides cada dia. Però com lamúsica pot enriquir i educar l'ésserhumà? Quins valors ens aporta lamúsica? Pot ser la música uninstrument per la interculturalitat?

PER SABER-NE MÉS

Joan Vives

Des dels tempsmedievals la música ésel menys apreciat delsllenguatges artístics

ealment no és fàcil jutjar en la seva justa me-sura, si és que això és possible, un llenguatgeque no es veu ni es toca, com és la música. A ladificultat derivada de la important dosi desubjectivitat que marca la gènesi i la percepció

de totes les manifestacions artístiques, tant músico-literàriescom visuals, en el cas de la música cal afegir-hi precisamentaquest factor d’intangibilitat. Quasi podríem fer un paral·lelismeamb el perfum: quan en comprem un flascó realment que és elque paguem? L’olor? I que és l’olor sinó fum. D’aquí el nom....perfum, quelcom que fumeja. Ara no entrarem a valorar-ne lesseves virtuts, ni la seva repercussió anímica... El cert, la realitatobjectiva, és que paguem per fum... i el millor és que ho fem agust. Només cal mirar les xifres macroeconòmiques que el negocide les perfumeries mou al món sencer.

Ara ja tenim la frase. La música és el perfum de l’ànima. Comel fum, ja ho hem dit, la música no es veu ni es toca. Però estàclar que aquella “substància” sonora invisible, que també mouunes exorbitants xifres econòmiques al món, té unes repercus-sions tant individuals com socials de primeríssim ordre queabasten tota mena d’àmbits d’allò més contrastant, des delmón de la més personal i exquisida sensibilitat fins a la capacitatmés freda i eficaç de manipulació de la nostra actuació. Lahistòria de la humanitat n’està plena d’exemples, des de lesbatalles guanyades en l’antiguitat gràcies a l’enardimentprovocat pels sons contundents de grups de tambors itrompetes, als més recents usos derivats del món del màr-queting que comporten la utilització de la música com a ins-trument per a l’increment de les vendes en els espais comercialsde tota mena. La llista d’exemples, com ja podeu deduir, ésimpressionant.

Realment la música té poder i com totes les eines poderosestambé hi cal una reflexió ètica, però aquesta no és la finalitat

d’aquestes línies.La voluntat de qui signa és la d’establir una proposta de

decàleg que en principi pugui servir com a punt de partença enla reflexió sobre quina és la veritable importància del paper de lamúsica en el nostre entorn, a la nostra època i qui sap si tambécom a petita eina per començar a desterrar alguns dels tòpics,que per fortuna cada cop son menys presents a la cultura socialdel nostre temps, però que han tenyit la seva percepció socialen tots els estrats, arribant a qualificar-la com a “...luxe innocent”o bé “...matèria reservada a minories selectes”.

Resulta significatiu pensar que ja en el renaixement, perexemple, es pagava deu vegades més per un quadre que peruna composició musical. O bé, observar com en totes les es-cales de valors establertes pels diferents filòsofs i estetes desdels temps medievals, la música és el menys apreciat delsllenguatges artístics, percepció que canvia radicalment al segleXIX amb l’adveniment del romanticisme. L’impuls que aquestperíode dóna a tot allò que es deriva del sentiment i la subjec-tivitat anímica fa que la música, l’art amb més capacitat deremoure els afectes de l’ànima, esdevingui els més apreciatdel conjunt. Aquesta perspectiva romàntica és evident queno ha mort en l’actualitat. Al contrari. Però sí que ha evolucionatsota les variables cartesianes amb que el segle XX ha anatraonant i analitzant el perquè de tot plegat. I, ves per on, resul-ta que la música no era tant inofensiva com es pensava.S’adonen que era alguna cosa més que una eina de promociósentimental i sensible, de teràpia o d’ostentació social. Lamúsica esdevé una eina multiusos que estén les sevescapacitats tant en el terreny de la individualitat com de lacol·lectivitat. Una arma sensacional, que pot ser també perillosa,però que cada cop més necessita ser ben coneguda i usadaper la societat, i tinguda en compte pels seus gestors.

Tot seguit atansem-nos en aquesta proposta de decàlegdels valors quasi objectius de la música que, per sobre de tot,pretén ser una reflexió o, millor dit, un impuls a la reflexió sobrela concreció de tot l’exposat fins ara.

1. Tresor comunicatiu que ens acompanya des de l’origen.

R

INTRODUCCIÓ

Decàleg dels valors musicals

10

valo

rs

11

valors

L’origen del llenguatge sembla haver estat fruit de lanecessitat de vertebrar les primeres societats tribals i les sevesestratègies logístiques de cara a la supervivència. Però segurque ben aviat es van adonar que si un dia histrionitzaven unamica més del compte aquella simple expressió verbal, o si finsi tot s’ajudaven d’algun estri que produís so (algun de per-cussió per exemple), aquella expressió verbal exercia unainfluència superior sobre els que escoltaven. Aquest podriaser l’inici del cant que ben aviat va tenir, i segueix tenint tresusos claus: en el treball, en la dimensió espiritual-religiosa i enla festa. Potser per aquest motiu ja des de la Grècia clàssica esparlava del cant i de la música com d’un llenguatge dels déusmitològics que va arribar a les orelles dels mortals a través deles Muses. La paraula música ve del grec i vol dir precisamentaixò: l’art de les muses. Són molts els teòrics que defensen lamúsica com el reflex de quelcom superior. Alguns, com el me-dieval Boeci, parlen del reflex, a dimensió humana, de la "mú-sica mundana" o "música de les esferes", la música dels Cos-mos o ordre universal.

2. Instrument que ens permet aguditzar la nostra capacitatde percepció.

Aquesta afirmació ve a ser gairebé com una definició del quepopularment en diem la sensibilitat. Sense entrar en la gradacióde la profunditat diversa d’aquesta sensibilitat en cadascú, elcert és que una bona pràctica tant auditiva com, sobretot, in-terpretativa fa que desenvolupem una sensibilitat a percebredeterminats tipus de detalls que després no podem descon-nectar de la resta d’activitats de la nostra vida. Percebre lessubtileses dels textos en una cançó, els infinits contrastos dedeterminats passatges musicals (superiors quan més elaboradaés una obra musical), etc... fan que després puguem ser sensi-bles a altres dimensions de la vida i la relació humana.

3. El cervell considera la música una nova llengua.Aquest és un factor impressionant i que hem sabut fa molt

pocs anys gràcies a les noves possibilitats tecnològiques ins-trumentals que ens ofereix la medicina. En la gent que sabenllegir/interpretar música es va descobrir a partir d’experièncieselaborades aprofitant treballs de cirurgia cerebral, que el cervell

té ubicat al seu hemisferi esquerre la capacitat de parlar. Alcentre del punt concret hi ha ubicada la llengua mare (perexemple el català) i al seu voltant s’hi van ubicant la resta dellengües que anem aprenent durant la vida (el castellà, el fran-cès, l’anglès, etc...) i també la música en la seva dimensió in-terpretativa com a llengua. Això pot respondre al fet evident,tangible, que els músics acostumen a tenir un plus en la facilitatper assumir la comunicació en llegües foranies. Alguns estudistambé han revelat que també els estudiants de música acostu-men a aprendre amb més facilitat altres llengües. Aquí nopodem oblidar el caràcter universal de la música i la famosafrase atribuïda al compositor Franz Joseph Haydn (1732-1809):“La meva llengua l’entenen arreu”. Només afegir que ladimensió creativa, en el sentit més ampli, s’ubica en canvi al’hemisferi dret del cervell.

4. La formació musical comporta un aprenentatge col·lateral.Abans ja hem parlat de la sensibilitat, però només aquest

aspecte és el que es desenvolupa de forma col·lateral en elprocés de formació musical. La història de la música està ple-na de fruits sorgits en moments històrics i espais geogràficsdiferents, de realitats culturals i socials diverses, envoltatsd’elements filosòfics i estètics que en definitiva també son elsque han generat l’evolució del saber humà. Sovint la realitatcientífica també és al darrera del fet musical. Els exemplesflagrants d’això depassen l’àmbit d’aquest article. Només calque hi pensem uns segons.

5. La música potencia la imaginació i la creativitat.I és important que en llegir aquesta premissa no pensem

només en la dimensió infantil d’aquesta imaginació. És evidentque una dedicació professional a la música pot comportar eldesenvolupament d’aquesta imaginació cap a diferents grausde creativitat concretats en aspectes interns del fet musicalcom ara la interpretació o la composició. Però l’estímul de laimaginació derivat de la formació musical és un aliat que potassumir la dimensió de molt valuós, sobretot si tenim en compteels tipus de societat cap a la que estem anant, on la creativitatés un valor quasi m’atreviria a dir superior a la mateixa formacióuniversitària. La imaginació, la creativitat... en definitiva teniridees, és la clau d’or per al reptes professionals d’una colla

L'estímul de laimaginació derivat de laformació musical potser un aliat molt valuós

Són molts els teòricsque defensen la músicacom el reflex dequelcom superior

cional és més manifest, com ara l’adolescència, ens estalvienmoltes i moltes visites als psicòlegs i als psiquiatres. Però lautilitat que es deriva de l’emoció de l’audició ens és útil a tots,a totes les edats i en molts moment del dia. Proveu sinód’escoltar una música trista quan estigueu tristos. Observareucom un “–“ i un altre “–“ sumats fan un “+”. La música no curarefredats, ni grips, ni ossos trencats, però temperant el nostreànim si que contribueix a la recuperació. ¿Quants moments defelicitat de la vida de tots plegats estan associats a una músi-ca, una cançó...?

9. Eina d’identificació, de vertebració social, d’incitació.Hi ha músiques que ens identifiquen com a col·lectiu (polític,

cultural, generacional, lingüístic, esportiu, etc...). També lesmúsiques ens ajuden a identificar productes comercials,emissores de ràdio, programes de televisió... Fins i tot usadesal costat d’imatges en reforcen la identificació de les hores deldia, de les emocions... L’ús de la música en el cinema és in-discutiblement un dels àmbits on podrem apreciar de formapràctica moltes de les coses que venim adduint. Però també éscert que no totes les virtuts de la música han de ser del tot po-sitives. La música pot incitar a la violència, i en temps mésmoderns també s’ha descobert com ens pot incitar de formainconscient al consum. Hi ha estudis molt interessants enaquests sentit, però només cal fer un petit treball de camp.¿Quina funció creieu que fa la música nadalenca a tot drap isovint barrejada en els establiments comercials per exempledurant l’etapa nadalenca?

10. La música per la música.Probablement més d’un hi pugui trobar a faltar en aquest

decàleg alguns aspectes més que venen desenvolupats per lapràctica musical (amateur o professional), com ara la memòria,la facilitat de lectura, la capacitat de raonament, l’organitzaciódel temps, la capacitat per enfrontar-nos a situacions de tensió,etc... Per altres la música és, o ha estat, la base i motiu de laseva vida. Però també n’hi pot haver que estimin la músicasimplement pel que és en essència: l’art del so... per molts,l’art de la bellesa del so. En definitiva la música simplement pelque és... música.

12

valo

rs

d’àmbits dels temps actuals. Sovint ben remunerats.6. La pràctica musical facilita la disciplina de treball en

grup.El que ha marcat la diferència en l’evolució de les espècies

entre els homo sapiens i la resta, ha estat precisament la sevagran capacitat de poder treballar en grup. La pràctica musicala qualsevol nivell (amateur o professional) i en qualsevolestètica (una coral, un grup de cambra, una orquestra o unconjunt de rock) comporta el treball en grup. No hi ha cap altrasolució. La manca de capacitat de treball en grup dificultaenormement l’existència del grup en qüestió. Un dels capítolscada cop més cuidat en la formació musical és precisamentaquest, que esdevé un terreny de pràctiques excel·lent de caraa l’adaptació molts altres àmbits de la nostra societat.

7. La música, eina de comunicació.En el nostre temps, quan es parla d’eines de comunicació

ràpidament entenem eines de transmissió de la informació,però està clar que ens oblidem de la comunicació de l’expressióhumana, íntima... tant necessària ja no només per a la con-vivència (de la mateixa manera que volem ser escoltats hem desaber escoltar) sinó també per a l’autoestima. La felicitat maino ve de fora (malgrat que així ho pretengui la publicitat co-mercial). Sempre ve de dins nostre! Per tant cal cuidar l’estatde la nostra ànima, dels nostres afectes (amb “a”). La músicaens permet de tant en tant assolir moments de sublimacióinterior, estats de catarsi emocional que, com ja havien avançatels grecs abans de Crist, comporten una més que sensible de-puració de la nostra negativitat interior. Ens deixa bé, a gust...per tant feliços! I aquesta felicitat la transmetem al nostre entorn(familiar, treball, social...). Aquesta és la felicitat de debò.

8. La música, eina curativa.Efectivament això és el que tradicionalment s’anomena

musicoteràpia. Els grecs també en coneixien la seva capacitati la feien servir. Acabem de destacar que tant l’audició com lainterpretació musical son eines d’estímul i regulació dels estatsanímics. Encara que no ho sembli, pràcticament tots plegatsens “auto-mediquem” (sense cap efecte secundari nociu) quanescoltem determinades músiques i aquestes ens generen emo-ció, és a dir, l’esmentada catarsi. Està clar que aquestes emo-cions, especialment buscades en edats on el desequilibri emo-

Joan Vives és locutor-redactor deCatalunya Música, promotor de la

Setmana de Música Antiga de Mataró,concertista i professor de flauta de bec

Quants moments defelicitat de la vida estanassociats a una música,a una cançó?

13

valors

El pare de l'Enric Illana tocava el llaüt a l’Agru-pació Filharmònica de Mataró, una orquestra clàs-sica que hi hagué als anys quaranta a la ciutat. Desde petit, per tant, va respirar a casa seva un ambientmusical. I, de fet, als quatre anys ja cantava. I alscinc, el 1966, va quedar entusiasmat amb la músicadesprés de veure el musical Mary Poppins. Des dellavors, la seva vida i la música han anat per caminsparal·lels. Als catorze anys es posa a tocar la guitar-ra i posteriorment va entrar a l'Escola de Música deMataró on va estudiar cant, solfeig, piano i guitarra.

Deixeble de Maria dels Àngels Miró, als 18 anys va començara dedicar-se professionalment a la música com a cantant. “Vaigcomençar a fer concerts, a anar a residències, festes de barri...”rememora l'Enric. Als 23 anys va tenir l’oportunitat de signarun contracte amb una important discogràfica, però al final esva fer enrera: "A casa hi va haver un daltabaix, però em vanrecolzar. Sempre m’ha agradat cantar i la música, però no hesuportat mai el món de mentida que envolta tot això”, s'exclama.Mai s’ha penedit d'allò que va fer. Ara, encoratja els seusalumnes a arribar el màxim de lluny i que, un cop arribi el mo-ment, decideixin ells mateixos cap on volen anar.

L'Enric no ha parat mai quiet: actuacions en directe a la ràdio,televisió -tant a nivell nacional com a l’estranger-, director ipresentador d’un programa a la televisió local, regidor teatral,productor de veus, dissenyador musical (darrerament a La Passiódels Armats), etc. Fins i tot, va interpretar el personatge d’Aeneasa l’òpera Dido and Aeneas de Henry Purcell, en una contribuciód'un projecte promogut per Joan Vives. Tot i aquest impressionantcurrículum musical, des de 1992 es dedica a la seva vocació:l’ensenyament de cant de música moderna. “El que més m’agradaés la docència de la música lleugera”, comenta.

Illana confessa, i assegura que mai abans ho havia fet, queés una persona molt perfeccionista i que la pressió que ellmateix es posa a sobre quan ha de cantar, l’allibera ensenyantals seus alumnes. “M’assemblo a la Barbra Streisand, en això.És una cantant que m’ha influenciat i que també és moltautoexigent”, comenta.

Ja sigui a classe o en algun dels recitals que fa, quan canta,l'Enric es transforma: "Expresso millor els sentiments cantantque no pas parlant. Cantar obre tot un món nou de sensibilitat.Ens fa viure i veure d’una manera diferent la vida”, apunta. Pertant, com a docent que és, creu que la tècnica no ha dedesplaçar mai el sentiment: “Es neix sent cantant, es porta adins; no es pot ensenyar”, conclou. XEVI NOYA

"Cantar t'obre tot un món nou"Enric Illana. Professor de cant de música moderna

"Expresso millor elssentiments cantant queno pas parlant"

XEVI NOYA

Dins el món de la músicatenen un granprotagonisme aquells quees dediquen a ensenyarde quina manera utilitzarels recursos musicals delsquals tots disposem.L'Enric Illana és un d'ells,reiterant que de cantant,de totes maneres, s'hineix.

PERFILS

14

valo

rs

De pare trompetista, la música no era cap des-coneguda a la família Canals. Als sis anys, enJosep Canals era un nen alt i fort que passavaper un noi de 8 anys, cosa que li va permetreentrar a l’escola d’Arts i Oficis. “Em vaig passarmés de dos anys dient que en tenia vuit” expli-ca Canals, mentre recorda el mestre Rovira, di-rector de la Banda Municipal, que va ser alhorael seu primer mestre de música. Posteriorment,de la mà del Mestre Alía, als 10 anys, en Josepva passar a estudiar al Liceu de Barcelona, onva conèixer la pianista Teresa Gràcia Prats, de lamà de la qual va estudiar fins als 18 anys. Fet elservei militar i casat, reprèn els estudis de pianoi obté diverses medalles d’or i plata quan acaba el grau supe-rior de piano. Un reconeixement que va motivar que els res-ponsables del Liceu li proposessin crear una filial a la capitaldel Maresme. Canals va acceptar el repte i es va posar a treballar,ajudat pel seu gran amic Pere González, que esdevindria el codi-rector de l'Escola: “Ens coneixíem des dels onze o dotze anys;érem veïns i ens sentíem mútuament tocar el piano", recorda.Canals i González van pensar que el millor per tirar endavantl'Escola era aixoplugar-se a les dependències d'una altra entitatque els volgués acollir i el Centre Catòlic va esdevenir aquestespai. Finalment el centre va obrir les portes el 1961 a l'escolaBalmes. Tot i dirigir l'Escola, Canals havia de treballar decomptable en un despatx als matins i tocar en una cobla perpoder tirar endavant la família. Quan en tenia 45, Canals va ferel pas definitiu i va deixar la fàbrica per dedicar-se a l'Escola. Idurant vint anys, fins el 2001, ha format desenes de generacionsde músics, alguns dels quals després han muntat les sevespròpies escoles. Però durant tots aquesta anys, a més, Canals va compaginarla feina a l'escola amb la direcció de la Missa de les Santes de

mossèn Blanch i de Els Pastorets de Mataró. “Quan em vancridar vaig agafar la batuta amb molta il·lusió”, explica Canalsrespecte la Missa de mossèn Blanch, que va dirigir per primercop el 1975. Pel que fa als Pastorets, que va dirigir durantcatorze anys, Canals ho recorda com un honor. Ara, malgrat estar jubilat, Canals encara toca dues hores aldia, a part de fer d'organista a Sant Josep i alguna classe par-ticular. “Com a intèrpret, he gaudit molt sent un pont de co-municació amb la gent. Més que els aplaudiments, que en-ganxen, el que més m’omple és aquell comentari del públicdient que han sentit tal o qual sensació mentre interpretava”,assegura.

"He gaudit sent pont de comunicació"Josep Canals. Pianista i exdirector de l'Escola de Música del Liceu de Mataró.

"Més que elsaplaudiments, el quemés m'omple són elscomentaris de la gent"

X.NOYA

La vida del Mestre JosepCanals ha estat marcadaper la música i de fet ésun dels músics mataroninsmés coneguts: el 1961 vaobrir junt amb PereGonzález l'Escola de Músi-ca, la primera de la ciutat.També ha dirigit la Missade les Santes en diversesocasions.

PERFILS

"Cantar en una coralés una forma de participar,tu col·labores amb elsaltres i ells amb tu"

15

valorsPERFILS

La Carme defineix la música com una part de la vida. Els seusrecords d’infantesa estan lligats a belles melodies. Recorda lescançons que en el taller del pare els treballadors cantaven mentrecusien i els vespres quan la mare tocava el piano. Com asoprano, ha cantat al llarg de la seva vida en diversos cors: desde l’any 1986 forma part de la Coral Primavera per la Pau –encara que enguany en descansa– , va ser la fundadora de laCoral de l’Associació de Veïns de les Esmandies, ha participatal cor de l’Associació Gent Gran del Parc, canta a la Missa deles Santes, és una veu dels Pastorets i actualment forma partdel Cor La Clau de Mar, de la Conselleria de Benestar i Famíliade la Generalitat de Catalunya, on treballa. Fins i tot, canta en elcor de la parròquia d’Òrrius, localitat on estiueja. Segons la Carme, les melodies la “traslladen a una altra fase”i li “obren l’esperit i el sentiment”. Encara que reconeix quecertes cançons l’emocionen fins al punt de plorar, aquestamataronina sobretot relaciona la música amb l’alegria. “Fins itot en els enterraments la gent hauria de cantar, perquè d’a-questa manera la persona que se’n va d’aquest món ho fa con-tenta”, explica. Sempre ha practicat el cant com a membre d’ungrup i per això destaca la força de la música per “unir les perso-nes, generar comunitat i crear harmonia". "Cantar en una coralés una forma de participar, tu col·labores amb els altres i ells hofan amb tu, en un cor tothom és necessari perquè les cançonssiguin interpretades amb qualitat”, diu la Carme. Finalment,

recorda com el cant pot ser un element clau per entusiasmar ungrup: “Quan de jove feia de monitora de campaments, amb elsnois cantàvem mentre caminàvem per animar-nos els uns alsaltres". Cadascun dels grups musicals en què la Carme participa, d’unaforma o altra, l’enriqueixen i l’omplen com a persona. Potser elmés original és el que comparteix amb els companys de feina.“El fet de trobar-nos per cantar ens ajuda a tenir una relació mésfluïda i més bona entre nosaltres”, assegura. En canvi, partici-par a Primavera per la Pau, a aquesta mataronina li ha permès“viure tots els aconteixements que han succeït al món i contri-buir des de la música a la construcció de la pau”, segons explicaaquesta amant de la música. La Carme no nega el sacrifici delsassajos, però reconeix que cantant s’ho passa la mar de bé i peraixò només lamenta no tenir més temps per dedicar a aquestaafició. MARIA COLL

"La música obre esperit i sentiment"Carme Iglesias. Membre del cor La Clau de Mar i altres formacions.

M.COLL

Cantar ajuda a l'individua deslliurar-se de lesinquietuts i demostral'estat d'ànim de lapersona. Cantar ensolitari és gratificant,però fer-ho com amembre d'una coral ésun acte de participaciócomunitària.

16

valo

rs

L’Osvaldo Ramírez concep la música com un element vital a lavida. “La música ho és tot, treball i diversió”, assegura aquestequatorià. Per l’Osvaldo, a l’Equador, concretament al seu poblenatal, Apucarà de San Roque, la música li va permetre sobre-viure. Allí, aquest jove formava part d’un grup de música tradi-cional. Durant un temps va dedicar-se al negoci familiar del’artesania però en un viatge a Colòmbia va descobrir el seusentit natural per la música i aquesta com una forma de guanyar-se la vida, quan fins llavors solament havia estat una eina persentir-se “satisfet i content”. Amb un grup va participar a afestivals, molts pensats com a atracció turística: “Eren certàmensmolts rígids, havíem d’anar amb la vestimenta tradicional i totpuntuava, des de la roba fins a la qualitat musical”, recorda. Ara fa tres anys l’Osvaldo va decidir venir a Europa. Sabia queaquí alguns dels seus compatriotes es guanyaven la música tocantpels carrers, però la realitat en què es va trobar no va ser tanidíl·lica com s’imaginava. Va estar a Lleida i a Múrcia abansd’instal·lar-se a Mataró. Es traslladava quan el vent portava rumorsde feina. “M’hauria agradat dedicar-me professionalment a lamúsica, però aquí les prioritats eren dues: trobar una feina que empermetés viure i aconseguir la legalització definitiva”, afirma. Així,durant aquest temps de solitud i adaptació a una nova realitat,llengua –ell és de parla quítxua- i cultura; la músic en la vida del’Osvaldo va quedar restringida al goig personal. “Quan arribes aEuropa penses que estàs en un altre món, durant els primersmesos només vols tornar a casa i és en aquests moments lamúsica combat la solitud, per això, la majoria de músics immi-

grants acabem composant cançons dedicades a la família i alpaís”. Ara fa uns mesos però, la coincidència el va dur a descobriruna nova faceta de la música. “Un dia, davant La Peixateria, vaigsentir un grup de música andina, però vaig suposar que hi actua-ven de forma itinerant. Més endavant, vaig coincidir a l’estacióamb un altre noi equatorià que viu a Barcelona. Ell em va confirmarl’existència de Napay Amuyky, del qual en formava part”, explica.Des de llavors participa en aquest grup local especialitzat enmúsica andina, el qual solament actua per fins solidaris. “Crecque Napay Amuyky és una bona obra, perquè m’ha fet descobrircom a través de la música puc ajudar els altres”. A més, aquestaformació, integrada per catalans i sud-americans, i entre ellsperuans i equatorians, nacionalitats tradicionalment rivals, hademostrat com es poden superar certs ressentiments històrics.“A tots ens uneix la música i no ens importa que fan els políticsdels nostres respectius països”, assegura l’equatorià. Així,l’Osvaldo intenta trobar-se i integrar-se en aquesta nova ciutatque l’ha acollit; la música n’és una bona via. MARIA COLL

"En arribar la música combat la solitud"Osvaldo Ramírez. Membre del grup de música andina Napay Amuyky.

"El grup m'ha fetdescobrir com a travésde la música pucajudar els altres"

M.COLL

Encara que cada culturadisposa de la seva parti-cular riquesa musical, elsritmes des de tempsantics han estat una bonaeina per lainterculturalitat i laintegració.

PERFILS

únicament temes propis, costa molt obrir-se al públic. Per això,abans de tocar en directe cal assajar. “Als inicis, l’objectiu éstocar en directe i els assajos són uns passos pesats i obligatorisque cal fer per tocar”, diu el guitarrista. Però després de diver-sos directes ara reconeix que “s’acaba gaudint gairebé mésdels assajos que dels directes, que són pocs”. Però tard o d’horaarriba el directe i en Carles s’entrega al màxim quan està dalt del’escenari. “Abans de començar, em pregunto què dimonis estica punt de fer, però quan em llevo l’endemà cansat, veig que m’hedonat físicament i mentalment al públic”. XEVI NOYA.

“En mi la història es repeteix”, explica Carles Soriano.L’avi matern d’aquest mataroní de 33 anys era pianistai treballava en una impremta. I, avui, el nét segueix elmodel de l’avi: en Carles treballa de dissenyador gràfici toca la guitarra. “Accidentalment, als 15 anys vaigtrobar una guitarra a casa del meu avui patern, que noera músic”, comenta, i des d'aleshores no ha deixatmai de tocar aquest instrument. Amb la primera guita-rra, començà a anar a classes particulars i a tocar enpúblic a la Parròquia de Montserrat. “La qüestió és noparar mai, des dels 15 anys que estic anant temporadesmés o menys llargues a classes d’instrument”, expli-ca. Ha tocat i cantat en diferents grups i ha promogut el rock perallà on ha pogut. El primer grup amb qui va tocar va ser Zaila, ambel qual va actuar a Barcelona, Sabadell i Gandesa. En Carlestambé recorda un altre grup del qual formà part: Sonora.Paral·lelament a Sonora, també acompanyava com a segon guita-rrista el cantautor Jaume Nebot. “Mai no m’he plantejat serio-sament professionalitzar-me i no sé si voldria fer el pas i haverd’agafar la furgoneta per anar a fer les Espanyes a tocar”, afirmael mataroní. Va ser en aquest moment quan amb la col·laboraciód’amics seus, fa uns anys, van promoure les 8h de Rock a Matarói el Matarrock al Sidral. “Era una època en què vam treballarperquè sorgissin manifestacions musicals des de baix”, assegura. Ja fa un any que en Carles, conjuntament amb el seu germàAlbert i altres músics, han creat un nou grup, Saga Bluf, queesperen poder presentar en públic ben aviat. “Fa un any queestem assajant els nostres temes propis i fins fa un mes no teníemni nom”. En el món del rock, on tothom aparenta, el nou projectemusical del nostre guitarrista vol ser autocrític. “Bluf és un farol,l’aparença del que no s’és”, sentencia. A banda de les aparences, amb un grup de rock que interpreta

"Al principi només vols tocar en directe"Carles Soriano, dissenyador gràfic i guitarrista.

"S'acaba gaudintmés dels assajosque dels directes,que són pocs"

XEVI NOYALa majoria de músicsbusquen l'èxit i la famapersonal. Altres, però,descobreixen en la músicauna forma d'evasió. Enaquests casos, fins i tot elsassajos -monòtons per aalguns-, esdevenen unadiversió.

17

valors

J.S.

PERFILS

entenen, i si les peces estan ben ordenades arriba a la seva finalitat:fer plorar o riure... aquesta és la seva essència.” La música es pot rebre de molts maneres. Amb els anys,l’experiència ensenya a apreciar-la, a escoltar-la, en lloc desentir-la, i a analitzar-la completament. “Quan et dediques a lamúsica, descobreixes coses que abans no t’havies plantejat ise’t responen preguntes que et feies quan l’escoltaves. Desde dins és encara més interessant”. En Manel no només com-posa. També fa altres feines amb les quals es guanya la vidade moment, però el que de debò li agradaria és poder-se dedi-car totalment a la música. “Dedicar-me exclusivament a la mú-sica per a mi seria el paradís. Les vegades que he pogut assabo-rir el fet d’estar immers en una gira o en una feina musical hanestat grans experiències”. El somni d’en Manel és ser feliç igran part d’aquesta felicitat l’obté de la música. “Allunyar-med’ella seria una mort en vida”, conclou. LAURA ARIAS

18

valo

rs

L’art és la capacitat humana de retratar emocions, no tan solsmit-jançant la pintura i l’escultura, sinó reproduint sons enl’aire. La música, doncs, és art, i d’acord amb això, Manel Do-pico és un artista. Aquest jove baixista de 24 anys acaba de presentar una maque-ta en solitari on s’hi troben “elements personals i professionalscondensats en un sol punt”. Per poder arribar fins aquí, com lamajor part dels músics, en Manel ha tingut referències des de benpetit gràcies al seu pare, gran aficionat a la música: “Al meu pareli agradava molt la música. Això s’acaba encomanant i quan creixesaprens a escoltar-la bé”. Tenint en compte que la música és untalent vocacional que es cultiva des de dintre, en Manel és unajove promesa que encara té moltes coses per oferir. Els inicis sempre són costosos i desanimen per la distància queels separa de la meta final. Però com diu en Manel, “val la penalluitar pels propis somnis”. La vida només es viu un cop i lamúsica ha estat constantment amb ell. “Vaig començar a tocarel baix quan tenia 13 anys. Estava cansat d’imitar els meusgrups preferits amb una raqueta o el pal de l’escombra davantdel mirall, així que em vaig comprar un baix i allò va resultarque estava fet per a mi”, recorda. Segons en Manel, fer música és una forma de lluitar contra elsilenci i el soroll. Això es fa a través de l‘ordre i l’harmonia,encaixant formes que juguen entre elles i desencadenen sen-timents. “La música és un llenguatge que totes les persones

"Lluny de la música em moriria"Manel Dopico, guitarrista.

"Quan et dediques ala música descobreixescoses que abans not'havies plantejat"

ÒSCAR FERNÁNDEZ/CAPGRÒS

La música, presentada endiversos ritmes i estils, ensacompanya al llarg de lanostra. Hi ha però quicreix, es forma com apersona i viu a travésd'ella. Des de ben menutshan sentit que erenportadors d'un do musical.

PERFILS

19

valors

valors més importants en pro d’uns beneficis econòmics. Ésamb aquesta vocació que ha nascut a Mataró la Casa de laMúsica Popular. Ens en sortirem més o menys -el temps hodirà- amb aquest projecte, però no deixarem d’entendre lamúsica d’aquesta manera. Sentiments i diversitat són al meu modest entendre els gransvalors que aporta la música a la societat i a les persones. Sócmolt conscient que n’aporta molts altres: a molts els permetexpressar-se, és eix vertebrador de moltes celebracions socials,facilita l’arrelament a una cultura, és signe d’identitat i alhoraés pont entre cultures i llenguatge universal.... I per als que noels semblin prou virtuts, m’han explicat darrerament que estàcientíficament comprovat que fer funcionar el cervell amb lamúsica ajuda a desenvolupar els dos hemisferis de maneraequilibrada. Salut i molta música.

REFLEXIÓ

He estat, durant tota la meva vida professional, en contacteamb el món de la música. No ha estat una elecció premeditada;més aviat ha estat seguir una motivació. M’he trobat durantaquests anys amb molts professionals d’aquest sector: mú-sics, tècnics, managers, productors... que com jo s’han vist a-trets a aquest món pel seu magnetisme. I és que, per a mi, la música té de manera molt accentuada unpoder màgic per a despertar els sentiments. Ens passa als quefins i tot, d’una manera o altre, l’hem convertit en el nostre ofi-ci, i també, en major o menor mesura, a tots els éssers humans.Unes notes, a vegades una simple melodia, ens poden ferposar la pell de gallina, ens poden causar eufòria, ens podenfer posar tristos... Es tracta d'un llenguatge universal que vadirecte a les nostres emocions. I tot i que en les tendènciesactuals els sentiments no són un actiu massa valorat, són elque en darrer terme ens fan sentir vius i gaudir de la vida. És molt positiu a més que això passi des de l’enriquidorprisma de la diversitat. Hi ha milions de músiques diferents,reflex d’altres milions de realitats, cultures i maneres de sentirdiferents. Hi ha músiques diferents per a persones diferents.Músiques diferents per a moments diferents. Músiques di-ferents per a diferents maneres d’entendre la vida. Aquestadiversitat no ha pogut ser ofegada per la uniformitzadora pres-sió de les poderoses corporacions econòmiques, que han trac-tat la música sota l’únic prisma del lucre, però sí que ha tendita minvar. És per això que cal buscar noves vies de treballar, de"socialitzar" la música, noves vies que no malmetin els seus

Unes notes, a vegadesuna simple melodia,ens poden fer posarla pell de gallina

Pau Manté, membre de Visualsonora, cooperativa impulsora de la Casa de Música Popular de Mataró

Música per a sentir-nos vius

Imatge del concert del 12 demarç dels vendrellencsLax'n'Busto, un dels primers ques'ha pogut veure en el marc delprojecte de la Casa de la Músicaa la sala Clap.

J.S.

20

valo

rs

I tu què en penses de la música?Introdueix la teva opinió al fòrum de la revista (www.valors.org)i sortirà publicada al proper número de 'Valors'

Músics que han fet història Pau Casals (El Vendrell, 1876–SanJuan de Puerto Rico 1973). Un delsvioloncel·listes més destacats de lahistòria. Va aprofitar la música perfer saber al món la importància deconstruir la pau i defensar la lliber-

tat. Va participar en concerts benèfics, s’implicà en accionshumanitàries i va intervenir a les Nacions Unides, entitat a quiva compondre l’himne, per demanar la pacificació del món enplena Guerra Freda.

Víctor Jara (Lonquén, Xile1932–Santiago de Xile,1973). Cantautorxilè. Mitjançant les lletres de les se-ves cançons va denunciar les di-ferències socials dels pobles sud-

americans, l’explotació dels obrers i la violència. El dia del copd’estat d’Augusto Pinochet a Xile va ser detingut, torturat iuns dies més tard afusellat per les seves idees.

Daniel Barenboim (Buenos Aires,1942). Prestigiós director d’orques-tra d’origen argentí però amb na-cionalitat israeliana. Director i fun-dador, junt amb l’escriptor EdwardSaid, de la jove West Eastern

Divan Orchestra, formada per joves músics àrabs i israelians:un projecte basat en la concòrdia que busca cercar camins depacificació al Pròxim Orient.

Ludwig van Beethoven (Bonn1770–Viena 1827). Aquest músicalemany va saber superar amb co-ratge les adversitats de la vida.Malgrat perdre completament l’oï-da a l’edat de trenta anys, va ser

capaç de comprondre amb la força de voluntat algunes de lesmillors simfonies de la història de la música.

Diversos compositors i cantants han demostrat com la música pot ajudar a canviar el món

REPORTATGE

Sting (Anglaterra, 1951). El cantantdel grup Police, Gordon MatthewSummer, més conegut amb el so-brenom de Sting, és actualment undels principals promotors delmoviment ecologista a través de lamúsica. En bona part, l’èxit de la

campanya de sensibilització mundial sobre la protecció del’Amazones es deu a ell.

Antonio Vivaldi (Venècia, Itàlia1678–Viena, Àustria 1741). Malgrat ser unnen malaltís que patia asma i pro-blemes cardíacs, va estudiar músicamentre es preparava pel sacerdoci. Amés, va ser mestre de violí de l’Ospe-dale della Pietà, un orfenat-escola de

nenes indigents i orfes.

Cerverí de Girona. Aquest trobador catalàva treballar entre els anys 1259 i 1285 a lescancelleries de Jaume I El conqueridor iPere III El Gran. A ell se li adjudica l'autoriade més de cent composicions, moltes d'ellescrítiques amb l'autoritat i prepotent queexercien la monarquia i els senyors feudals.

Nina Simone (Tryon, EUA 1933–Marsella, França1933). Aquesta can-tant de jazz i gospel va renegar de lanacionalitat nord-americana com adenúncia per la segregació racistaque vivia la comunitat africana enaquest país i com a comdemna de l’as-

sassinat de Martin Luther King. La majoria de les seves can-çons van ser de protesta en aquest àmbit. També va ser de-tinguda per fer boicot d’impostos durant la Guerra del Vietnam.

propostesamb valors

21

valors

steve Soler ha estat del 2000 al 2004corresponsal de TV3 al PròximOrient, on li ha tocat cobrir alguns

dels capítols més violents en la història delconflicte entre israelians i palestins. Testi-moni directe dels esdeveniments, sense sua-vitzants, és capaç de transmetre els seussentiments a oients i lectors i fer-nos-els viure. L’eix del llibreés l’impacte que la violència té en la vida d’israelians i pa-lestins, protagonistes que s’estimarien més viure sense la per-manent amenaça de la violència i víctimes alhora de l’en-frontament que els embolcalla com un destí del qual semblenincapaços de sortir-se’n. Esteve Soler destinarà el benefici dela venda del llibre a Intermón-Oxfam.

E

SOLER, Esteve. Un català al laberint de Terra Santa. Col·leccióRamon Llull. Editorial Planeta. S.A. Barcelona, 2005. 200 pàgs.

la fitxa

El coratge:'Un català al laberint de Terra Santa'

stem atrapats en la cultura de lapressa i de la manca de pacièn-cia. Vivim en un estat d’hiper-

tensió i hiperactivitat que ens restacapacitat per gaudir i de la vida. Somsuperficials i no gaudim de les coses. Lavelocitat és una manera d’evitar les pre-guntes importants. La lentitud ens re-torna una tranquil·litat i un ritme méspausat que ens permet ser creatius, tenir més salut i connectar-nos amb el plaer”. Aquests pensaments són de Carl Honoré,que ha esdevingut cronista del moviment mundial a favor dela lentitud. Periodista, llicenciat en Història, ha publicatrecentment aquest Elogio de la lentitud. La lectura del llibreés atractiva per la singularitat de la proposta i potser percomençar a posar en pràctica el valor de la serenitat.

ELa serenor:'Elogio de la lentitud'

HONORÉ, Carl. Elogio de la lentitud. Editorial RBA. 2005.252 pàgs.

la fitxa

ESPECIAL LLIBRES | Selecció de Josep Maria Solà

l valor de la participació és el quedesitja i enyora Jordi Llisterri, di-rector de la revista Foc Nou quan

escriu Les ferides de l’Església catalana.El llibre és una crònica respectuosa, peròcrítica i irònica, dels episodis que configu-ren les relacions de l’Església catalana ambla Conferència Episcopal Espanyola, elVaticà i els poders polítics catalans i es-tatals. La successió d’esdeveniments revela els mecanismesde tota mena que pressionen les decisions eclesials. Llisterri,des de l’Església i per amor a ella, vol que l’Església no quediatrapada en les controvèrsies internes que la desvien de laseva autèntica missió.

E

LLISTERRI, Jordi. Les ferides de l'Església catalana. Col·lecciónou mil·leni. Editorial Columna. Barcelona, 2005. 234 pàgs.

la fitxa

La participació:'Les ferides de l'Església Catalana'

l professor de Filosofia Josep M.Terricabras és conegut pels seusllibres i les col·laboracions en

periòdics i revistes. El seu editor li va pro-posar que fes un recull dels fragments mésinteressants dels seus articles i això és elque ha donat origen a aquest llibre que pre-sentem. El seu objectiu és desvetllar el com-promís polític i cultural de tot ciutadà a través de la lecturarepetida dels textos que es proposen. El llibret acaba amb unpomell de frases curtes com ara: “No pensis que és insensatallò que tu no entens” o “Rumia-ho a poc a poc. Et farà mésprofit”.

E

TERRICABRAS, Josep Maria. Pensem-hi un minut. Editorial PòrticS.A. Barcelona, 2004. 128 pàgs.

la fitxa

El compromís:'Pensem-hi un minut'

propostes2

2va

lors

evolució en les formes de pensarde la societat, l’o-posició frontalde la jerarquia catòlica i l’aparició

contínua de notícies sobre el tema a lapremsa fan que el tema de l’eutanàsia siguide constant actualitat. Cartas desde el in-fierno és el llibre que el tetraplègic gallecRamón Sampedro va escriure a fi de plas-mar les seves vivències i la seva lluita per aconseguir l’eu-tanàsia. El llibre ha recobrat actualitat perquè ha estat l’inspirador dela pel·lícula Mar adentro d’Alejandro Amenábar, guanyadorade l’Òscar 2005 a la millor pel·lícula de parla no anglesa. A l’escritde Ramon Sampedro cal atribuir-li el valor de la sinceritat, persaber obrir el cor en els moments més difícils de la vida.

L'

La sinceritat:'Cartas desde el infierno'

SAMPEDRO, Ramon. Cartas desde el infierno. Editorial Planeta.Barcelona, 2004. 300 pàgs.

la fitxa

vegades, per donar unesquantes bones idees, nofan falta llibres gruixuts ni

carregosos tractats plens de notesa peu de pàgina. És el que succeeixamb Quan les religions dialoguen.Editat amb el suport de la Direcció General d’Afers Religiososde la Generalitat de Catalunya, pretén que el lector descobreixiles riqueses i avantatges que es deriven d’un diàleg religiósben entés. Comprendre per què les persones fan el que fanens hi acosta. El diàleg ens permet descobrir coincidènciesamb els altres i treballar per un món millor.

A

El diàleg:'Quan les religions dialoguen'

ROVIRA, Francesc. Quan les religions dialoguen. EditorialMediterrània.

la fitxa

mberto Eco és molt conegut perser l’autor de la novel·la El nomde la rosa. No tant, però, per ser

un erudit teòric de la comunicació i el llen-guatge. Darrerament ha publicat aquestllibre, on fa un recorregut pel que s’ha con-siderat bell al llarg de la història. És moltdiferent l’ideal de bellesa que inspira elPantocràtor de Taüll, que la Conversió de Mateu de Caravag-gio o el Gernika de Picasso. Eco es proposa identificar aquellscasos en què una cultura o una determinada època històricahan reconegut que hi ha coses agradables a la vista. El volumés profusament il·lustrat amb obres d’art de tots els temps. Labellesa ha estat un valor interpretat de maneres molt diferentsal llarg de la història.

U

La bellesa:'Historia de la belleza'

ECO, Umberto. Historia de la belleza. Editorial Lumen. 2004. 440pàgs.

la fitxa

ls diaris, a més de contenir les crò-niques dels fets que passen cada dia,ofereixen articles d’opinió on pensa-

dors de renom elaboren les reflexions que ensels interpreten. Reflexionar sobre els fets quepassen és un valor, i José Ignacio GonzàlezFaus ho fa mensualment a La Vanguardiaamb un article de màxima actualitat. Ojo avizor és una reco-pilació de 47 d’aquestes col·laboracions publicades en el trans-curs del 2000 al 2004. L’encert del llibre és poder tornar a llegiri conservar allò que va agradar, i a més posar a l’abast dels quino ho coneixien aquesta manera de veure les coses creient,crítica, valenta i lúcida.

E

La reflexió:'Ojo avizor'

GONZÁLEZ FAUS, José Ignacio. Ojo avizor. Editorial PPC.la fitxa

· Centre de Solidaritat i Cooperació La Peixateria.· Llibreria Márquez (C/Argentona).· Llibreria Márquez (Muralla de Sant Llorenç).· Llibreria El Tramvia. (Plaça Granollers)· Llibreria Robafaves. (C/ Nou)· Llibreria Mas (Pl. Cuba)· Llibreria Casa Ortega (Av. Perú).· Esglésies de Sagrada Família, Sant Josep, Santa Anna, Sant Pau, Montserrat,Esperança, Maria Auxiliadora, Llavaneres, Vilassar de Mar, Premià de Mar, Cabrils iCaldes d'Estrac.

valorses pot trobar cada mes a

vint punts de venta:

n dels programes televisius més galardonats els darrers anysa Espanya ha estat El conciertazo, un programa de La 2 decap de setmana que té la difícil missió d’apropar la música

clàssica a infants i joves i demostrar-los que les obres dels granscompositors de la història no són gens aburrides. Aquest espai te-levisiu, presentat i dirigit pel director d’orquestra Fernando Argenta,acomula dotze premis en cinc anys d’emisió, un d’ells el de MillorPrograma Infantil atorgat per l’Acadèmia de Ciències i Arts de laTelevisió. De fet, el programa assoleix mitjançant senzilles explicacions iactivitats demostratives la fita que es proposa. A més, aquest espaitelevisiu sempre han comptat amb la participació en directe d’im-portants orquestres, com l’Orquestra Simfònica de Brandemburg ol’Orquestra Simfònica Juvenil de Medellín, les quals no rebutgen lainvestigació malgrat no deu resultar dificil actuar davant d’un auditoriple de canalla. Destable d’aquest programa també la pinzellada queen cada emisió fan també de forma pedagògica al món del ballet, ambdemostracions dels ballarins Laura Hor-migón y Oscar Torrado. M.C.

El conciertazo. La 2. Cada dissabte a les12 del migdia.

propostes

rcadi Oliveres és professor deCiències Polítiques a la UniversitatAutònoma de Barcelona i pre-

sident de Justícia i Pau. El seu llibre Contala fam i la guerra reflexiona sobre els in-teressos que s’amaguen rere els conflictesi les desigualtats del món; reflecteix un ide-ari que desmunta les teories del capita-lisme salvatge i proposa alternatives vàlides. El tema, si bé haestat tractat abundantment, té en aquest llibre la originalitatde ser enfocat des del punt de vista d’un home la veu del qualés un crit constant per la instauració de la justícia.

A

La justícia:'Contra la fam i la guerra'

OLIVERES, Arcadi. Contra la fam i la guerra. Col·lecció Fild'Ariadna. Angle Editorial. Barcelona, 2004. 160 pags.

la fitxa

interessant col·lecció Obertures,dirigida per Salvador Cardús pu-blica El culte a l’emoció. L’objectiu

del llibre és mostrar que hi ha moviments po-derosos que recorren la societat i que tenenper efecte la dinamització emocional. Aquestretorn a l’emoció representa alhora un perill iuna riquesa. Riquesa, perquè atenua elsperills del racionalisme. Perill, perquèl’individu deixa de banda les emocions tranquil·les en beneficide les emocions xoc, d’experiències violentes. Davant l’emocióque degrada la sensibilitat cal bandejar tota mena d’emocionsfalsi-ficades i restaurar la capacitat per vibrar davant d’allòque és natural i bell.

L'

LACROIX, Michel. El culte a l'emoció. Edicions La Campana.Barcelona, 2005.

La sensibilitat:'El culte a l'emoció'

la fitxa

23

valors

scriure un llibre, malgrat sigui dediversos autors, sovint resulta unatasca intel·lectual que exigeix una

concentració solitària. La ciutat de Mataró,des de fa 29 anys, cada any confeccionaun llibre de centenars de pàgines, la basedel qual és la col·laboració i la participacióciutadania. La combinació és perfecte: elsinfants evoquen a les grans pàgines enblanc irreals dosis d’imaginació, mentre queels artistes, amb quatre pinzellades donenvida a les lletres amb boniques i coloridesil·lustracions. La creació del Llibre Gegant de Contesde la Ciutat, que se celebrarà a la Plaça deSanta Anna de Mataró, el proper diumenge24 d’abril, és una cita inalterable de la pro-gramació local d’aquesta diada. Aquestafesta és una clara reivindicació de la lecturai l’art de la literatura, però a més, ensdemostra com amb la unió de les persones,amb la connexió de diversos talents i il·lu-sions, amb el treball comunitari intergene-racional es poden fer grans obres. M.C.

SANT JORDI

EUn llibre gegant

TELEVISIÓ

U'El conciertazo'

propostes

Ens en faltarien moltesmés, de bibliotequescom la Pompeu Fabrade la plaça Occitània

primera vegada al cèntric teatre mataroní les seves cançonsacompanyades de noves danses que de nou interpretenamb el vestuari original que s’utilitza al Perú. Aquestesdues actuacions, com la resta que ha realitzat el grup desde fa tres anys, tenen l’objectiu de recollir diners peraconseguir pagar la construcció d’un sostre per unaguarderia ubicada a la ciutat d’Arequipa, al sud del Perú.Aquesta és la principal característica d’aquesta formacióque ha decidit, a través de la música i les danses, ajudar alsmés desfavorits. M.SALICRÚ-MALTAS

nestra construïda amb petites rajoles fo-tovoltaiques que a més d’aprofitar l’e-nergia solar, tinten d’un blau mar tot l’in-terior. L’espai del primer pis és espaiós,amb diferents àmbits i nivells ple de taulesd’estudi i alguns ordinadors per a navegari rengleres de prestatgeries curulles dellibres.

La majoria del personal que hi haaquella hora són estudiants que aprofi-ten el conventual silenci per a la pre-paració dels exàmens i treballs. Moltsd’ells porten un petit auricular per sentir

música.Les rampes que

baixen al pis de sotasón les que porten ales seccions de mú-sica i infants, sempreplenes a la tardaquan la canalla surtd’escola. És unaconstant això de la

uan entres a primera horadel matí en aquesta magní-fica biblioteca -serà pels sos-

tres enlairats o per altres recursos ar-quitectònics- t’envaeix un ambientblau, una atmosfera relaxant, queconvida a passejar-t’hi, tranquil·la-ment, amb suavitat, pujant les rampesque et porten al primer pis.

Si al vestíbul la qualitat lumínica éspotent, a la planta primera se’n gau-deix encara més, donat que la paretprincipal de l’edifici és una gran fi-

Q

LAIA ALONSO

PROPOSTES ATÍPIQUES

abril serà decisiu pel grup mataroní de MúsicaAndina Napay Amuyky ("Jo et saludo", enquítxua), llengua que encara parlen els indígenes

andins. El grup, format per tres mataronins de naixement icinc d’adopció, com és el cas de dos peruans, dos equa-torians i un dominicà, realitzaran dos concerts importantsdurant aquest mes on es podrà percebre un cúlmen artísticen la formació. En primer lloc, Napay Amuyky és el grupconvidat a la Nit de la Solidaritat que organitza el consistori,i segonament, el vespre del dia 9 d’aquest mes, a la Sala

Cabañes, la formació tocarà acompanyada de la coralLa Nota. El grup de música andina presentarà per

MÚSICA

Sala Cabañes. 9 d'abril. A 2/4 de 10 de la nit.

Música andina per aconseguir un sostre

L'

Deixa't perdre per la Pompeu Fabra

24

valo

rs

LAIA ALONSO

canalla perquè un dia que vaig anar-hia la tarda em van venir a la memòriarecords de la meva estimada bibliotecadels meus anys d’adolescent, de laplaça Sta. Anna amb la Pilar Cuadradai la Montserrat Robles. Hi anàvemtotes les tardes que podíem a......jugar. I elles amb aquella paciènciainfinita, .... Per què és així com s’aprènel gust per la lectura; apropant-te alsllibres d’una manera lúdica. Que t’hideixin acostar sense entrebancs. La Pompeu Fabra està al centregeogràfic de Mataró, a la plaça Oc-citània. Com ella, ens en farien faltamoltes més, perquè qualsevol biblio-teca és un bon lloc per perdre-s’hi.Passejant per entre les fileres de pres-tatges, els llibres et criden, et se-dueixen.A mi em va passar, per exemple, amb eldarrer de David Jou L’huracà sobre elsmapes..... els llibres t’obren les finestresde la ment. E.PUIGDERRAJOLS

XEVI

NO

YA

mirada crítica-, els abusos de la indústria musical. Al voltant dels protagonistes es desplega un ventall de perso-natges que també representen altres vies per enfrontar-se a la si-tuació cubana, país amenaçat per la misèria, la repressió ideolò-gica, el turisme sexual i la manca d’un futur clar. Alguns dels per-sonatges decidiran arriscar-se malgrat les incertes conseqüènciesi altres preferiran creure en una Cuba millor. A més, en aques pel-lícula,, Zambrano també reflexiona sobre altres temes com la fide-litat als propis principis o l’amistat. Malgrat tot, el film ofereix unamirada honesta, digna i força genuïna a la realitat cubana.

a capacitat evocadora de la música pot fer-nos traslladara altres realitats. Per als protagonistes d’Habana Blues,la música és l’únic camí per a fugir d’una realitat trista i

opresiva. El nou film del realitzador de Solas, Benito Zambrano,ofereix un retrat de la ciutat actual a Cuba prenent com a fil con-ductor la història de dos joves que busquen en la música unaforma de fugir d’un país deteriorat i empobrit que ofereix poquesoportunitats. La música, a Habana Blues, representa el millor ca-mí per a suportar una dura realitat, i quan això ja resulta pràctica-ment impossible, la música és també l’alternativa més segura als“balseros” per fugir físicament del país.A diferència de BuenaVista Social Club de Wim Wenders, Zambrano no ha optat pelsgrans intèrprets de la música cubana sinó per a una nova genera-ció de músics que intenten trobar el seu estil propi sense renun-ciar a les seves arrels. En aquest sentit, Habana Blues, tot i trac-tar-se d’una història de ficció, resultat tant interessant com eldocumental de Wenders. L’argument del fils presenta a dos mú-sics que veuen en l’oferta d’un contracte discogràfic l’oportunitatde sortir de Cuba. Aquesta trama serveix també per mostrar –amb

L

PEL·LÍCULA

'Habana Blues'

Director: Benito Zambrano Intèrprets: Alberto Joel García Osoril,Roberto Sanmartín, Yailene Sierra, Tomás Cao Uriza.Web oficial: http://wwws.warnerbros.es/movies/habanablues/

l 1789, l’escolapi Josep Guàrdia, segu-rament ajudat de l’escultor Salvador Gur-ri, va enllestir la portalada de l’església de

Santa Anna. Avui, després d’una restauració recent,no ha deixat de ser amenaçada pels coloms. A més,

un bon dia, un brètol va estampar-hi duestaques de pintura blava, no sabem si era

un fan del barroc reivindicant el color oun tros de cel que es va desfer. El 2005, el passat 12 de març, sota lavella mirada d’aquesta portalada, i enel marc del projecte de la Casa de la

Música Popular, la gent s’agrupava demica en mica davant una breu demostra-ció de gospel. Gospel vol dir evangeli,paraula de Déu, bona notícia... Per tant,és un cant espiritual, religiós, ja sabeu,aquella música de les esglésies baptistesafroamericanes, creada després de ladepressió del 29, i que conté ritmes dejazz i blues, amb incorporacions desoul. Ara el gospel viu un bon mo-ment a Catalunya, on hi ha diverses

corals. Com un turista més, vaig anar auna “missa gospel” quan vaig ser a No-

ART/MÚSICA

"Tinc una llum al cor"

Eva York, al cor de Harlem. Combinen el cantcoral entre el propi cor i la resposta del públic,i és freqüent tant el moviment del cos coml’acompanyament de les mans. En fi, la de-mostració a Santa Anna, organitzada perpromoure una jornada-taller de gospel ambl’objectiu indissimulat de crear un grup es-table, fou un èxit. La cançó amb la qual vanestar treballant fins aconseguir la implicaciódel públic diu, en anglès: “Tinc una llum alcor que vull deixar brillar”. Pocs metres mésenllà, a la boca de la portalada, l’església eraoberta. Però era fora, a ritme de la música, on lagent reclamava fer brillar la llum del cor. Foradel temple, fora de les muralles de Jerusalem,és on s’ha realitzat la missió de Jesús. Un dels reptes de la nostra societat és lacapacitat d’unir les ofertes (la portaladabarroca obrint la boca no sé si d’avorriment ode gana) amb les demandes (just a uns metres).Demandes de recerca espiritual. I en forma demúsica, el millor vehicle per expressar-les. Cadavegada estic més convençut que Sister Actés una gran pel·li espiritual. R.BASSAS

Portalada del'església deSanta Anna.

El nou cor de Gospel de la Casa dela Música popular assaja cadadimarts a les deu de la nit al Clap

25

valors

guerres entre ambdós països. També al segle XV, Gutenberghi va inventar l’impremta.

Seguint cap el sud i travessant altre cop el Rhin, a la partalemanya, arribem a Friburg, de dos-cents mil habitants. Cadadijous i com des de fa segles a la plaça del voltant de lacatedral construïda al segle XIII, hi ha mercat. Aquell indretva ser destruït durant la Segona Guerra Mundial i reconstruïtde nou tal com era abans. Sembla ben bé que el temps no hagipassat amb els seus carrers i cases de l’època de la baixa EdatMitjana. A 25 quilòmetres i amb un tren-tramvia arribem alfinal del nostre recorregut: Breisach am Rhein.

La ciutat, d’uns cinc mil habitants, es troba al costat delRhin. Al mig del riu hi ha una illa en la qual la nit del 3 al 4 desetembre del 1743, durant una batalla, en Joan Barceló"Carrasclet", coronel de l’Augusta reina d’Hongria i deBohèmia va morir. L’endemà el seu cos va ser enterrat comun heroi i amb tots els honors al cementiri de l’esglésiaparroquial de Sant Esteve de Breisach am Rhein. L’esglésiava començar a construir-se el segle XII damunt d’un turó alvoltants del qual encara queden restes de la ciutat amura-llada. Al 1944 l’aviació americana va bombardejar la ciutat ibona part de l’església de sant Esteve va quedar feta runes.Reconstruïda de nou, des de la ciutat antiga es pot veureuna panoràmica del riu i de la illa on va morir en Carresclet.La resta de catalans que lluitaven amb ell a favor de la causaaustricista contra els borbons i que es van exiliar varenfundar la Nova Barcelona, avui anomenada Zrenjanin, a laregió autònoma de Voivodina, de majoria hongaresa, a laRepública de Sèrbia. Però això ja serà comentari d’un altreviatge. JOAQUIM AMARGANT

ui vulgui resseguir les petjades de catalans il·lus-tres, com la d’en Joan Barceló, conegut com enCarrasclet, recomano que faci un viatge per el Rhin

al seu pas per l’Estat de Baden Württemberg a l’AlemanyaFederal.

A mi el nom de Carrasclet em sonava -potser d’un gegant-,però sobretot perquè va ser un guerriller nascut a Capçanes,el Priorat, al 1682, que va lluitar sempre contra els Borbonsi va morir com un heroi defensant els Àustries a Breisacham Rhein el 1743.

Joan Barceló i centenars de catalans, un cop Catalunyava caure ens mans dels Borbons al 1714, varen organitzarun exèrcit per deslliurar Catalunya de Felip V. Després demoltes batalles no ho van aconseguir. De camí a l’exili, ambcavalls i carros devien arribar al Rhin.

Avui per fer el mateix viatge que en Carrasclet podemcomprar a través d'Easyjet els bitllets -si es fa amb tempssón barats-. Agafem l’avió a Girona i en una hora i mitja ensplantem a Baden-Baden, on hi ha un aeroport molt petit itranquil. En arribar tenim dues opcions. Una agafar l’autobús205 que ens portarà a l’estació del tren de Baden-Baden oanar a Karlsruhe, més al nord.

Baden-Baden, molt a prop del Rhin, és una ciutat allar-gassada enmig d’una vall que té cinquanta mil habitants.En temps dels romans l'indret ja era famós per els seus banystermals, però no va ser fins el segle XIX -quan Victor Hugohi va anar- que es va fer famosa. El curiós del cas és quel’escriptor d’Els Miserables va portar a darrera seu bonapart de la burgesia europea a pendre banys termals i afreqüentar els seus famosos casinos.

En mitja hora de tren i travesssant el Rhin, podem visitarEstrasburg, la ciutat on hi ha el Consell d’Europa i el Par-lament europeu. Estrasburg és una ciutat plena de gent quepassegen pels carrers on les bicicletes i els tramvies són elsreis. Aquesta ciutat alsaciana ha canviat de pertinença -aFrança o a Alemanya- més de vint vegades en les diferents

VIATGES

A Alemanya, seguint lespetjades d'en Carrasclet

VALORS

QImatge de lapoblació deBaden-Baden.

propostes2

6va

lors Ja t'hi has connectat?

valors.org

per acabar...

que sigui de puntetes. Practicar un saexercici d’amnèsia. Mirar sempre enda-vant. Pensar que les mesures presess’han adoptat a fi de bé. No donar mésimportància del compte als fet, a lesfriccions acalorades. Fer una desmos-tració humil de maduresa. És Pasqua. S’han enterrat les fredorshivernals. Ha començat la primavera.Ha arribat l’hora de revifar, com cadaany, els contactes humans i de referles amistats distanciades, oblidant elpassat, fent foc nou i construint unfutur novedós i esperançador, de novaplanta. Heus aquí el quid inajornablede la qüestió que avui us proposo pertal de canviar –una bona mica– aquestmón nostre de cada dia. R.SALICRÚ

SABIES QUE...

a Capella de Música venia a ser un conjunt de cantorsi instrumentistes, dirigits per un mestre compositor,que es responsabilitzaven de la música religiosa de

la parròquia de Santa Maria. Una mena de secció musical in-terna permanent, sempre al servei de la solfa aplicada als acteslitúrgics. Gent professional i preparada, gent remunerada. Lamajoria clergues, però també amb escolanets i músics laics.Repertori extens, també composicions pròpies; una missa cadadia, cants a les processons i per a les festes assenyalades. D’arrencada medieval, als inicis la capella destacava perl’austeritat del cant pla (sense instruments), però amb el tempss’hi afegí l’orgue, el baixó (genuí recurs barroc) i els ministrilsamb la força dels aeròfons. Cap al 1600 ja trobem la institucióben consolidada. Esdevingué un lloc d’expressió musical degran categoria i de vida perdurable, que només es va diluir iextingir quan, ben entrat el segle XX, el sagrat va perdre pesen la balança social. Avui vivim atapeïts de música, música en llauna o en directe.Estils a dojo. Música omnipresent. L’absència de música, ente-sa com a pur silenci, és l’excepció. En canvi, d’antic, la Capellano tenia competidors. En un entorn no electrificat, orfe demúsica, l’excepció era la Capella mateixa. L’art musical dequalitat era exclusiu de centres eclesiàstics i de corts reials inobiliàries. L’harmonia musical, o realçava el culte diví o

PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN

a vida et depara situacions in-esperades. Al costat dels mo-ments de felicitat i de pleni-

tud s’hi ubiquen moments de desen-ganys i de frustració, acompanyatsde tensions, produïdes, fins i tot,amb persones que han compartit ambtu il·lusions i projectes. Davant d’a-questa realitat innegable, cal saber re-lativitzar la decisió no compartidad’un company o d’un amic... i moltprobablement adoptada en exercicidel seu càrrec o de la seva responsa-bilitat. D’entrada, per una senzilla raó:perquè jo –i possiblement tu també–hauria fet en el seu lloc quelcom simi-

lar. Desenganyem-nos: el marc real depossibilitats a l’hora de prendre decisi-ons és més estret del que ens pot sem-blar. I, d’altra banda, no és fàcil anar aldavant de les institucions. Implica cadados per tres haver d’adoptar mesures,pel cap baix, incompreses. Al marge del que he dit, tots hem comèserrors o espifiades. Els humans som, talvegada, uns individus especials que cre-iem sempre que un tot ho fa bé, i que elsque actuen malament són els altres. Peraixò, retreure –ressentits– situacions delpassat, evocar les relliscades dels altres,furgar en ferides, recordar momentsdelicats... no és just, ni humanament cor-recte, ni socialment positiu. Cal passar per damunt de tot, encara

Saber oblidar

què va ser la Capella de Música?

L

L

entretenia les classesbenestants. Per tant,quan una senzilla famí-lia mataronina assistia al’església, durant lacelebració d’un acte li-túrgic gaudia de l’únicconcert gratuït possi-ble. Música per a rela-cionar-se amb la divi-nitat, notes entrellaça-des, veus acoblades,l’orgue que ho envaïatot, el so definit dels ins-truments… Un luxesensual enmig de la sequera quotidiana. A Sant Tomàs de Leipzig van tenir un mestre de capella iorganista de renom: Johann Sebastian Bach. Movia una massacoral i instrumental d’aquelles que apareixen als llibres d’història.A Santa Maria vàrem tenir en Joan Pau Pujol, en Salvador Laverni,en Jaume Arau, en Jaume Isern o el menys desconegut mossènBlanch, entre molts d’altres. No apareixen als grans llibresd’història, però van sostenir l’entitat musical mataronina ambmés història. NICOLAU GUANYABENS

27

valors

"-Sanxo, amic meu. Quèhas fet? On has deixatla teva sensatesa?"

pèrdua de seny de qui, precisament, n’havia estat exemple finsaleshores. Però no va acabar aquí la cosa. De bon matí, sense encomanar-se a Déu ni al diable –bé, aDéu, sí-, Sanxo va sortir del corral com nou, com il·luminat perdins amb una llum inèdita, esclatant. Fins i tot, el primer sol elsaludà amb enveja. Es van mirar els dos de fit a fit i, en un fugaçtorneig de pureses, va guanyar Sanxo. I havent deixat llit calent,taula abundosa, armari proveït i d’altres temptadors raonamentsesgrimits en va per les dones de la casa, l’ara criat de ningú isenyor de si mateix, va enfilar camí endavant sense mirarendarrere i sense més companyia, d’això n’estava convençut,que de l’ombra de l’Absent. Les esquelles matineres van dringar sons i silencis en la blavacarpa d’un cel immens i transparent sota el qual Sanxocomençava la més admirable de les tombarelles. Perquè hemd’aclarir d’antuvi que Sanxo, modest fins en els somnis i sabentdistingir molt bé molins de gegants, s’havia dit –i havia dit bé-que el món necessitava una neteja, una escombrada i que bépodia ser ell qui, en record del seu Amo, tirés pel dret. Tot a laseva mida, és clar. Sense cap pretensió ni afany de notorietat.Perquè sabia –en la seva rústega saviesa de camperol que hoha après tot de les pluges i els sols de cada dia- que no s’adeiaal seu tarannà, ni a la seva figura, ni als seus gambals (era així demodest) escatir sobre qüestions que no entenia ni tampoc ficar-se en aventures de senyors i governadors d’ínsules (aquestcamp pertanyia al seu Amo). No res, doncs, de gestes famosessinó del menut fer i desfer de cada hora. Res de caminar per lesestrelles sinó pels prosaics i entercs camins de la terra: la petitatrampa, la maliciosa trapelleria, l’engany astut, la llagoteratraveta, l’abús del fort sobre el dèbil. Van ser solament vint dies, vint dies de traginar sense parar,sense donar descans a les seves xurriaques. La comarca sencerava tremolar com sacsejada per una mena d’íntim terratrèmol depetita, de domèstica, de quotidiana justícia. Batlles arbitraris,amos aprofitats, jutges prevaricadors, comerciants baraters,usurers abusius, marits enganyadors, criats cisadors... agutzils,recaptadors, alcavots, fanfarrons, militars, capellans... Qui fosque ho mereixés, rebia la punxant visita d’aquella mena de tàvec.Sense fer soroll, però, sense fer farons, amb discreció. Sensepretendre cap premi. Va ser com un malson per a les consciències tèrboles, com unvent que de net fereix i talla. Portes i finestres es tancaven alpas de la seva figura tan poc noble, tan poc heroica. Menut,humil, lleig, quasi ridícul... En tot cas, però, la sortida –primerai darrera- de Sanxo va durar poc. Ningú no va saber donar raó

Cavaller de la terraot va començar poc després que el batzegat cos del’anomenat Don Quixot –qui, segons fiables testimonis,havia acabat la seva peregrina guilladura amb resigna-da conformitat i recuperat senderi- descansés en pausota l’esquerp terrós d’un oblidat lloc de la Manxa.

Tothom, qui més qui menys, vessades ja les llàgrimes delsprimers moments pròpies del cas i per allò que la naturalesa éssàvia a l’hora d’esmerçar recursos per amollar dols i recances,havia començat a teixir la trama d’una ja curosament polidamemòria amb els subtils fils de consol, de fantasia i d’incons-cient oblit, per substituir la càlida alenada del personatge viu –en ocasions incòmode- per la de l’imaginari heroi quimèric plede significats literaris i extrapolables intencions. Bé, hem dit tothom, i no. El bon jan de Sanxo, company insepa-rable del finat, seguia, ell sí, com als primers dies, sense menjar,sense dormir, sense refer-se del daltabaix d’haver perdut amo icompany; un company estrafolari, carregat de somnis i delirisperò un company recíprocament –sí, recíprocament- fidel. Espassava hores com buit per dins i immòbil per fora, amb la mira-da perduda, vés a saber pensant en què, si és que pen-sava... Fins que, de cop i volta, un capvespre que tenia un no sé quèmés d’albada que de posta, va etzibar un cop de puny sobre lataula que va fer trontollar la casa. I des d’aquell moment vadesaparèixer tot repòs. Tot va ser activitat sibil·lina, movimentsfurtius, un misteriós i frenètic anar i venir sense cap sentit aparent.I sempre d’esquitllentes, procurant –inútilment, però – que noes notés que en duia una de cap i no esverar massa dona i filla. Però ben aviat quedà palesa la seva hermètica i insòlita intenció.En el corral de la casa va començar a amuntegar una pila d’atuellsformant un grotesc batibull entre rústec i cavalleresc. I aquellamateixa nit, l’escuder orfe de senyor va fer una extravagant vetllad’armes que ni el seu traspassat Amo hagués somniat en el mésesperpèntic dels seus desvaris –que ja és dir-. Des del crepusclea l’aurora, els estels no van parar de xiuxiuejar i picar-se l’ulletcomentant el que semblava, de totes totes, una inesperada

T

HI HAVIA UNA VEGADA...cada mes un conte amb valors

Lluís. J. Comerón

28

valo

rs

Lluís-Josep Comerónés cineasta i escriptor

29

valors

JAVIER GARCIA

de com ni per què, però el fet és que va anar a parar a la presó.Que si per falsos permisos, que si per llenguerut, que si pertransgressor de no se sap quines normes... Cap excusa ni ajutvan servir per alliberar-lo. I el temps va anar passant, passant...El seu inicial estupor es va convertir primer en irritació, més tarden pacient resignació i, al final, en un mesell no pensar ni sentir.Fins que un dia va entendre que li arribava l’hora de la mort. Sol.Trist. Oblidat. I vet aquí que, tot d’una, s’adonà que l’aire de la cel·la es re-plegava sobre si mateix com intuint un prodigi. I va veure també,amb els seus astorats ulls que ja amb prou feines hi veien, comapareixia la figura del seu Amo, amb la llança, l’elm i tota la resta.I que li somreia... I va sentir com, amb la seva veu noble i profun-da, li deia: -Sanxo, amic meu... Però què has fet? On has deixat la tevasensatesa? Sanxo, admirat i espantat a la vegada, balbucejà amb un fil deveu: -Perdoneu, senyor, la meva petulància... Volia fer com vós –però rectificà com si hagués dit una heretgia:- bé, com vós, no.Jo, res de princeses, ni de merlins, ni d’encantaments. Mai hevolgut emular les vostres gestes dignes dels llibres. Mai!

La veu de Quixot sonà més amistosa i una mica més trista. -Aquesta va ser la teva errada, benvolgut Sanxo. Així nopodies anar enlloc. Tu vas seguir anomenant pa al pa i vi al vi,i això no es perdona ni porta a cap glòria.

-Però vós... –anava a dir quelcom per excusar-se, però cor-regí altre cop humilment:- Però és clar que jo no sóc vós... Don Quixot el mirà amb emocionada tendresa. -Ben cert, amic, ben cert. No som iguals. I saps per què?Doncs perquè tu ets millor. Jo vaig lluitar contra ombres,contra gegants... fins i tot vaig cavalcar pels aires.

Il·lusions. Tot això es perdona i fins i tot es lloa. No famal ningú.

Es va asseure al costat del seuentranyable company detantes aventures i, abraçant-

lo afectuosament per l’es-quena, intentà aixecar-li l’ànim.

-Apa, apa, no t’entristeixis. Has estatmolt valent. Massa. I, ben mirat, no importaque sembli que hagis fracassat. El que comptaés que, aquí, l’únic heroi de debò ets tu. Heroide veritat, no de llibres. A mi m’haurien pogutanomenar Cavaller de la lluna, de les estre-lles... o dels núvols. Jo no vaig suportar larealitat i la meva bogeria no va ser més queuna disfressa de covard per defugir-la.Trastocat i teatral, vaig empentar solsficcions. Tot massa fàcil. Fum, tot fum. Tu,no. Tu has volgut lluitar contra la realitat

nua, sense fanfàrries i sense embuts. Aquestha estat el teu error i la teva grandesa. Jo, en el fons, era inofensiu.Tu, perillós. El rostre de Sanxo s’il·luminà i, aclucant lentament els ulls,semblà dormir. D. Quixot va acaronar el seu escabellat cap decamperol una mica sorrut, amb amor i respecte. -Descansa, amic, descansa. T’ho mereixes. I va morir. A poc a poc, com si tingués por de despertar-lo, D.Quixot s’aixecà, redreçà amb dificultat la seva espigada figura i,plantant-se solemnement davant del seu antic escuder, esdescobrí, s’inclinà en una llarga i cerimoniosa reverència i mur-murà amb un nus a la gola: -Benvingut, company..., benvingut, Cavaller de la terra, alregne dels paladins de la Justícia. Quan el carceller va entrar, va trobar Sanxo dormit per sempre,amb un dolç somriure als llavis, un somriure de pau amb Déu iamb els homes.

JAVIER GARCÍA

UNA CARTA DES DE...

ón les vuit del matí. Miro per la finestra i nomésveig la gebrada cobrint els cotxes aparcatsdavant de casa. Alço la vista i veig, una micamés enllà, la catedral medieval, o el que quedad’ella, i puc endevinar els primers tons de llum

del dia escolant-se pel forat buit on, anys ençà, hi havia el ro-setó que abraçava les torres. Tres quarts de nou del matí. Surto de casa per anar a treballari l’aire fred del nord em talla la pell de les galtes, em fa mal. Són les dotze del migdia. Ja no queda gens de glaç enlloc,perquè el sol daura els camins. Surto a fora i una lleugera brisaem porta olors d’arreu: tanco els ulls i puc sentir la frescor deles algues i la sal de mar i alhora la fortor de bestiar pastant alscamps, però el que més destaca és l’olor de blat. Uns segonsmés tard, ja no noto el blat, ara és una forta barreja de llevatfermentat, força dolça. La brisa ara es converteix en vent i cadavegada bufa més fort. Alço la mirada al cel i hi ha alguns núvolsgrisos que viatgen lleugers. Ara l’olor és més intensa, concen-trat d’etanol i diòxid de carboni. Welcome to the Glen Moray Distillery! Dono la benvinguda algrup de visitants i començo el meu tour, sense allargar massa eldiscurs d’introducció perquè ja cauen les primeres gotes de pluja. Treballo de guia en una destil·leria de whisky a Elgin, capitalde la comarca de Moray, al nord-est d’Escòcia. Aquí som alcor de la zona que concentra més destil·leries del país, Speysi-de, i la quantitat de whisky de malta que s’hi produeix és desor-bitant. Nosaltres som una empresa petita, però produïm les 24hores del dia cada dia de la setmana. Cada any destil·lem unsdos milions de litres d’alcohol i som el quart whisky més venutal Regne Unit i el segon a Escòcia, darrera Glenmorangie.

Elgin(Escòcia, Regne Unit)

Marta Miquel

Un cop acabem la visita a la destil·leria, tornem a la botigaper fer un tast del nostre producte i sense adonar-me’n sónles cinc de la tarda: això vol dir l’hora de plegar. Aquí els hora-ris van una mica diferents, els dinars no duren més de mitjahoreta de descans, amb una mica de sort tres quarts d’hora,però estem acostumats a sopar entre sis i set del vespre. Supo-so que sobta una mica pensar que a aquesta hora la gent deMataró, sobretot a l’estiu, tot just s’acaba de prendre un cafèamb gel i busca la frescor dels arbres, mentre va de botiga enbotiga, que mai no aconsegueixen ser puntuals i no podentancar les portes a dos quarts de nou del vespre. M’agradaria pensar que molts dels catalans que viatgen aEscòcia s’han pres la molèstia de recollir una mica d’informaciósobre els costums del país; hem de pensar que a tots ens agra-da que els estrangers ens reconeguin la pròpia idiosincràsia.A vegades, alguns dels trets que ens caracteritzen com a nació,catalana o escocesa, no es troben ni en guies ni llibres de viat-ge. Curiositat, interès per aprendre de la diferència, valorarl’individu per si mateix i com a part d’un conjunt, són la màgiaque trenca barreres. Viure a l’estranger ha estat i és per a miuna de les millors experiències a tots nivells i suposo que pucdir que m’he adaptat molt bé al canvi. La història es repeteix: no sóc la primera ni seré l’últimad’instal·lar-se lluny de casa, que sempre serà un punt de refe-rència. Al cap i a la fi, avui en dia, qui no cerca el camí que mésli convé?

Salutacions des d’Elgin, Escòcia.

Marta Miquel i Boada

S

30

valo

rs

NomAdreça Codi PostalPoblació TelèfonCorreu electrònic DNI

Forma de pagamentAdjuntant taló bancariA través del Banc o Caixa (ompli les dades bancàries)

Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)

DADES BANCÀRIESNom de l'entitatAdreça Codi Postal PoblacióTitular del compte

Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura

Enviaaquestabutlleta

al carrer SantJosep 18-2008301 Mataró

DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PERL’IMPORT DE 32 EUROS

butlleta de subscripcióvalorsTAMBÉ POTSSUBSCRIURE’TMITJANÇANT:

TELÈFONTruca al620.749.138(de dilluns adivendresde 9 a 21 h)

WEBOmple amb lesteves dades labutlleta quetrobaràs a http://valors.org

FAXEnvia la tevabutlleta al número93.798.62.59

valors

Care Santos, resident a

Mataró, seria una esposa,

mare i periodista com

moltes altres, si no fos

perquè el seu nom apareix

a la portada d'una vintena

de llibres de caràcter molt

divers i perquè la seva

empremta ha quedat

gravada en l’historial de

premis tan importants com

el Gran Angular, l’Edebé o

l’Ana María Matute de

contes. Acaba de publicar

"Quiero ser mayor", la pri-

mera aventura d'aquesta

escriptora en el món de la

literatura infantil.

Què va sentir quan va tenir el seu primer llibrea les mans? El primer cop que tens un llibre teu a les mans ésun moment màgic. És fantàstic veure el teu nom enuna portada per primera vegada. En el meu cas, jotornava d’un viatge llarg per d'Hispano-Amèrica ila capsa m’estava esperant a casa. Va ser el millorque podia trobar en aquell moment. És una sensaciópreciosa tenir una cosa escrita per tu mateixa. Totel que escrivim, i per tant, allò que publiquem, témolt a veure amb tot el que som i sentim. Pot ser negatiu publicar un llibre? El meu primer llibre, no va ser una mala experiènciaperò sí una cosa que no hauria d’haver fet. Jo, comtants d’altres, vaig córrer massa. És molt fàcil pu-blicar un llibre guiat per la febre editorial, ja que elseditors busquin autors joves i desconeguts, peròtambé és molt fàcil equivocar-se. Allò difícil és se-

moment

"És fantàstic veure el teunom en una portada"

guir publicant. El món editorial no és gens líric, nires del que et puguis pensar. Com amb qualsevolvocació artística, et decep molt veure l’abisme enor-me que hi ha entre allò que t’havies imaginat i allòque és realment. En aquest moment has de decidirquè vols fer. Jo vaig voler jugar i acceptar les reglesque hi havia, i m’hi vaig llançar de cap. Tan problemàtic va ser el primer contacte ambel món editorial? Vaig dir sí al primer editor que em va proposarpublicar un llibre i va resultar ser el pitjor. De fet, aracrec que va ser una història divertida encara que enaquell moment em va desagradar molt: ell tenia unplet amb un ex-soci i el va perdre. Van obligar elmeu editor a retirar tot el que tenia imprès, a refertots els catàlegs i òbviament a no publicar cap mésllibre amb el nom d'aquella editorial. El meu primerllibre va ser l’últim que va sortir amb el segell ante-rior. Va ser un llibre que va estar dos dies a les lli-breries, perquè el van retirar just després de la sevapublicació. Pràcticament no va existir. Com una escriptora supera aquesta entrada ac-cidental al món dels llibres? En aquell moment, com que per primera vegadaacabava de veure el meu nom en una portada, emva saber bastant de greu. Ara, que ja he tingut a-questa sensació altres vegades, m’alegro que lescoses hagin anat així. De fet, ara reconec que era unllibre dolent. Va ser un error que no va veure ningú,la qual cosa em produeix una alegria morbosa. Ésun llibre fantasma, que no existeix i per molt acuradaque sigui la persona que el busqui, no el trobarà. Sempre xperimentes la mateixa il·lusió cada copque publiques un nou llibre? Sempre. A part de les novel·les, publico moltestraduccions i edicions diferents de llibres ja exis-tents a les llibreries. Es tracta de llibres que tenenvides paral·leles. Potser fan una mica més d’il·lusióles novel·les noves inèdites que acabes de fer i quees publiquen per primer cop, però en realitat qualse-vol llibre que tinguis entre les teves mans i que si-gui teu fa moltíssima il·lusió. Hi ha gent que em diu“Tu, com que publiques tant, ja no deus trobar-hila gràcia”. Però és al contrari; sempre fa gràcia.

Care Santos. Escriptora i periodista mataronina, autora de diverosllibres i col·laboradora de diferentes publicacions nacionals i estrangeres.

per LAURA ARIAS

L.ARIAS