XÈNIA VEGA ALEGRET

1. Per dur a terme aquest joc, es necessari posar en practica tres funcions de la atenció. El principal tipus d'atenció que aquest exercici posa en practica es la atenció sostinguda la qual ens permet mantindre un mateix estimul durant un període prolongat de temps fins que aquest estimul canvia. En el cas del joc, l'atenció sostinguda ens ajuda a seguir els avions en moviment per la pantalla fins que s'aturen. Al complicar-se el joc i passar a controlar varis avions a la vegada, aquestes tasques de vigilancia passen a funcionar en varis estímuls a la vegada. Aquesta habilitat, es l'anomenada atenció dividida i depèn com be diu Kahneman en el seu model, de la quantitat de recursos que tinguem en el moment i de la demanda de atenció que impliqui la tasca (Arnanz i Pousada, 2007). Es a dir, de d'intensitat o rellevància que tinguin aquests estímuls per a nosaltres. Els avions requereixen la mateixa quantitat d'atenció pel que es possible dur a terme aquesta funció, si un d'ells captes més la nostra atenció, possiblement ens resultaria més difícil per no dir impossible estar atents a tots els avions de manera simultanea. Un cop el joc està arribant al final i el nivell de complicació augmenta més, passem a utilitzar un ultim tipu d'atenció; l'atenció selectiva o funció selectiva de l'atenció la qual explica còm podem estar atents als avions en moviment i ignorar els sorolls que fiquen de fons a partir del segon joc. Aquest tipu d'atenció ens permet centrarnos en l'informació rebuda per la vista i ignorar la rebuda per altres organs dels sentits com es la oïda, fent que aquesta informació s'inhibeixi i que la informació dels avions en moviment es processi de manera més eficcient. Seguint el model de filtre de Broadbent (1958), el estimul auditiu al no necessitar una resposta com el visual, es descartat pel nostre cervell. Tot i predominar aquests tres tipus, podríem dir que intervé un quart en moments molt concrets del joc; al principi del joc quan la veu ens explica l'enunciat, els avions s'il·luminen momentàniament. Això provoca que de manera involuntària la nostra vista es centri en ells, es així un reflex d'orientació o atenció passiva el que ens permet fixar la nostra vista en els avions que haurem de seguir de manera automàtica.

Pel que fa a la memòria hi ha un sistema que actua en gran mesura i que es imprescindible per a la correcte elaboració de les tasques presentades, es tracta de la memòria sensorial en concret la icònica encarregada de retenir els estímuls en aquest cas de retenir l'imatge dels avions més enllà de quan els capta. Mentre els avions s'estan movent per la pista els nostres ulls efectuen “moviments sacàdics oculars” el que permet seguir-los i quedar-nos amb la seva impremta icònica que vindria a ser una continua replicació d'aquest estímul (Arnanz i Pousada, 2007). D'altre banda hem d'ignorar lo millor possible el que la memòria ecoica tracte de processar. Segons el mètode de la tasca secundaria de Baddeley i Hitch (1974), la memòria a curt termini intervé per permetre aquest succés. Així, s'utilitza també la que ara s'anomena memòria de treball, però en especial dos dels tres subsistemes que la composa; l'agenda visuoespacial que s'encarregaria de representar temporalment els components viusals en l'espai, es a dir de planificar els avions en el espai i crear una imatge mental d'ells per un millor seguiment d'aquests, i l'executiu central que subordina a l'agenda visupespacial emmagatzemant informació visual dels avions moventse i permetent controlar el processament i magatzem d'aquests.

2. A mesura que el joc avança, aquest es torna més complex i més difícil de resoldre provocant que el rendiment entre els tres jocs disminueixi. Aquest fet succeeix en el moment en que la nostra atenció ha de centrar-se en diferents estímuls simultàniament, es a dir en el moment en que l'atenció passa a ser dividida i a centrar-se en dos, tres o quatre avions. Els models de recursos tracten d'explicar el funcionament de d'aquest tipu d'atenció basant-se en una idea bàsica; “en que el processament de la informació podia dependre, més que d'una característica estructural del sistema, de l'esforç i dels recursos de l'atenció que aquest processament impliqués” (Fernández i

Arnanz ,2007). Seguint això, Kahneman proposant un model de recursos, explica que com més recursos i esforç atencional requerís la tasca a realitzar, més complicat serà realitzar-la amb èxit. Per tant, la quantitat de recursos que podem tenir al dur cada tasca, es un factor que determinaria el rendiment en els tres jocs. No obstant, hi ha un model de recursos que seria encara més adequat per a explicar aquestes diferencies en el rendiment, i es el model de processos limitats per dades i processos limitats pels recursos formulat per els autors Norman i Bobrow (1975).

Segons aquest model, la qualitat de les dades que rebem pot ser també determinant en el comportament o actuació que el subjecte porti a terme. No necessàriament un increment en els recursos de la atenció marca un augment del rendiment, interfereixen també aspectes sensorials en les dades que rebem. Dit d'una altre forma, hi han processos de la atenció que poden estar limitats pels recursos d'aquesta i processos determinats per la qualitat de les dades rebudes com es el cas dels processos que posem en practica al dur a terme els tres jocs.

Per tant, Norman i Bobrow explicarien les diferencies en el rendiment de la seguent forma; al inicial la prova, veiem que es tracta d'una tasca ben senzilla, on la major part del treball l'executa el nostre sentit de la vista i la resta un petit subministrament de recursos atencionals. No hi ha cap interferència suficient com perque el rendiment disminueixi pel que la qualitat de les dades es relativament bona. La segona i tercera prova en canvi, els estimuls incrementen i apareixen sorolls de fons, aquests dos fets provoquen que la qualitat de les dades que ha de atendre el subjecte, disminueixi i per tant interfereixi negativament en el proces de atendre dificultant la seva realització.

3. Durant la vellesa, les nostres capacitats cognitives experimenten una serie de canvis. Algunes de les facultats cognitives pateixen un deteriorament o es declinen mentre d'altres maduren. Seattle va estudiar algunes d'aquestes capacitats i va proposar l'existència de dos classes d'intel·ligència les quals operen de manera general seguin uns patrons. Es tracta de la intel·ligència fluida i la intel·ligència cristal·litzada. La primera, acostuma a deteriorar-se en persones de la tercera edat a causa del desgast en les funcions neurofisiològiques. Es tracta de la intel·ligència relacionada amb tots els processos cognitius bàsics com és la capacitat per raonar, la capacitat per formular conceptes o per resoldre problemes. D'altre banda està la intel·ligència cristal·litzadora que correspon al coneixement adquirit per mitjà de l'experiència acumulada com es el cas de l'educació i que es manté estable o fins i tot en alguns casos millora en la tercera edat (Roca, Cardona, Arnanz, Fernández i Ferrándiz, 2007).

Si concretem més podem advertir que en el joc predomina la utilització de la memòria i l'atenció per part de ambdós grups per al compliment de la tasca. La memòria en el cas dels ancians, varia sobretot en algun dels seus subsistemes com es la memòria de treball on, la retenció dels estímuls visuals com seria el cas dels avions i la manipulació de la informació en el moment de retindre-la, es torna una tasca dificultosa i per tant amb poques oportunitats d'èxit. A més d'aquest canvi, es produeix un dèficit en la memòria episòdica i en alguns aspectes de la memòria semàntica en els ancians, fet que impedeix recordar alguns noms, dates i moments passats amb total claredat (Roca, et al, 2007).

En el cas de l'atenció, els ancians semblen tindre més dificultats per a inhibir la informació irrellevant a l'hora d'atendre (Fernández i Arnanz, 2007). Es a dir que durant les proves, la selecció de la informació es veuria interferida per certs estímuls, com es el cas dels sorolls de fons o del increment d'avions pels que estar atent, els quals competeixen amb l'estimul objectiu dels avions a seguir i l'allunyen d'aquest. Seguint el model d'atenuació de Treisman, al no ser capaços de inhibir certs estímuls, la informació que passa pel filtre i la que es atenuada però captada, es tal que sobrecarrega el sistema de processament i impossibilita en part l'atenció necessària per a la

correcte resolució del joc. D'altre banda, els joves si seran capaços de centrar l'atenció en uns determinats avions mitjançant mecanismes amplificadors i inhibidors de l'atenció, i completant el joc en molta més quantitat que el grup de ancians. No obstant, si comparem el grup de joves amb un grup de controladors aeris experimentats també apareixeran diferencies bastant notables en el rendiment atencional. Això es degut a que els joves utilitzen un mecanisme o processament de la informació diferent al dels controladors aeris. Basantos en el model de Kahneman, els jocs requereixen per part els joves una quantitat d'atenció conscient major que el dels controladors aeris, requereixen un processament controlat de la atenció per a poder realitzar la tasca que es demana. En canvi el grup de controladors aeris al haver practicat en repetides ocasions el mateix exercici aquest ha deixat de requerir una atenció conscient i s'ha automatitzat. Els controladors aeris ja no necessiten tant esforç atencional ni tants recursos, fet que possibilitza una realització dels exercicis més precisa i correcte que el de un jove estudiant.

PART 2: Atenció en la conducció

4. Es imprescindible conscienciar a les persones afectades per alguna lesió cerebral de les seves condicions i posteriorment dur a terme un seguit de proves i avaluacions per determinar si aquesta lesió interfereix en l'acció de conduir fins el punt de posar-se en perill ell mateix i a tercers. Com es comenta en l'article (Tardón, L. 2014), el fet de no haver un protocol estandarditzat i concret per a valorar la capacitat de conduir, produeix que hi hagi gent circulant que no es apte i que suposen un gran risc no només per a ells sinó per terceres persones. I es que pràcticament tots els sistemes de memòria i tots els tipus d'atenció operen en el proces de conduir. Quan ve algun vehicle per darrere i mirem pel retrovisor, la nostra memòria sensorial icònica actua retenint l'estimul visual i creant una empremta icònica el temps suficient per a poder codificar-la atribuir-li significat i permet-ens actuar d'una manera determinada, per exemple reduint la velocitat i deixant-li pas per on sigui que vulgui adelantarnos. En el cas de que el vehicle fos una ambulància no només actuaria la memòria icònica sinó que també posaríem en marxa la memòria sensorial ecoica.

La memòria sensorial tot i ser molt important per a la conducció, no es suficient, fan falta unes bases que només la memòria a llarg termini es capaç d'obtindre. Dins d'aquesta, la memòria episòdica s'encargaria per exemple de recordar que l'ultim cop que vam passar per un carrer aquest estava tallat per obres, es a dir de situacions del pasat o espaciotemporals. I la memòria semàntica s'encarragaria de donar significat a aquest fet passat i determinar que seria més adequat passar per una altre via. Ambdos subsistemes estarien per tant en continuada relació. Però com be diu Arnanz i Pousada (2007), “qualsevol tasca de memòria té components declaratius i no declaratius interactuant entre ells”. Així la conducció d'un vehicle a més depèn molt de l'aprenentatge previ a tindre el carnet i de la manera en que aquest s'ha après. Totes les normes de conducta imprescindibles davant del volant que vam haver d'aprendre en l'autoescola, formen part de aquest sistema de memòria. Sense aquestes normes està clar que la condució ens seria impossible. Tot el significat de les senyals, dels cartells, dels usos dels semàfors o de les línies continues, totes les adreces a les quals t'has dirigit algun cop es guarden durant minuts, hores, dies o fins i tot anys a la memòria a llarg termini, en concret a la memòria declarativa (Arnanz i Pousada, 2007). En canvi, quan hem de fer un trajecte a un determinat lloc al qual no em anat mai, utilitzaríem la memòria de treball i tots els seus subsistemes; el llaç fonològic ens permetria per exemple comprendre les indicacions textuals de la autopista o de una carretera convencional, i recordar-les durant una quantitat de temps determinada. L'agenda visuoespacial participaria en la orientació geogràfica i la planificació espacial per tal de no perdre'ns i arribar al nostre destí amb èxit, i finalment l'executiu central subordinaria els altres dos subsistemes distribuint els recursos cognitius que necessitem per conduir. Recursos tals com l'automaticitat o

l'execució de varies tasques simultàniament, molt important a l'hora de dur a terme el canvi de marxes i tots els moviments mecanitzats que comporten que el vehicle circuli. Així l'atenció també seria un recurs que l'executiu central ha de distribuir adequadament i que es necessaria per a la bona conducció del vehicle.

L'atenció passiva o reflex d'orientació ens permet captar estímuls tals com un semàfor en vermell o un cotxe que posa l'intermitent, de manera automàtica sense necessitat de utilitzar massa esforç o recursos atencionals. l'Atenció sostinguda que ens permet mantindre la vista en la carretera durant el trajecte per tal de no desviarnos de la ruta convertint la conducció en una tasca de vigilancia. l'Atenció dividida, que es potser la més important i que ens permet atendre tant a les indicacions del gps, com als retrovisors, al canvi de marxes, etc. Es a dir atendre a diferents estimuls de manera simultanea i eficaç. I per últim l'atenció selectiva que es donaria en menys mesura al per exemple haver de centrar l'atenció en la carretera i ignorar la conversació que s'esta donant als seients de derrere. Aquesta ultima classe d'atenció es produiria essencialment en el primer mes en que agafes el cotxe, i necessites una gran quantitat de recursos atencionals.

5. a) En aquest exemple es posa en marxa la atenció selectiva i la atenció dividida. El subjecte necessita estar atent a una informació que determina com a rellevant en aquest cas l'acció de conduir i ignora la resta. El model de Deutsch i Deutsch (1963), explicaria aquest succés de la següent manera; els estímuls de la radio i de la conversa amb el copilot no han tingut la suficientment rellevància com per passar pel filtre un cop processats i no han arribat a ser seleccionats per l'atenció conscient. Aquest fet i la incapacitat per atendre simultàniament diferents estímuls s'explicaria segons el model de Kahneman en base a que l'execució d'una tasca determinada com es el conduir, esta afectada per la quantitat de recursos que tinguem i per la demanda d'atenció que implica la tasca (Fernández i Arnanz, 2007). Per tant la demanda d'esforç mental que implicava el conduir el cotxe i la quantitat de recursos que requeria era tal que ha impedit que pogués atendre als demés estímuls. Això es coneix com la llei de yerkes-Dodson (1908).

b) Te la capacitat per atendre a varis estímuls de manera simultània afectada com la majoria de gent gran, es a dir que disminueix la velocitat perquè l'arousal que parla Kahneman en el seu modul es poc elevat i les demandes de atenció a l'hora de conduir son elevades. Aquesta diferencia es el que provoca que no sigui capaç de atendre a tots els estímuls de la mateixa manera. A més en aquest cas apareix el factor neurofisiològic el qual es presenta clarament deteriorat. La selecció de la informació tampoc serà la adequada per la seva incapacitat de inhibir o ignorar certs estímuls fet que afectarà a l'atenció total d'aquests.

c) Aquí es posa en marxa l'atenció selectiva encarregada d'atendre a la informació que el subjecte trobi rellevant i d'ignorar la resta que en aquest cas es la conversa del amic des del seient de darrere i la radio. Actua també però, el reflex d'orientació que fa que tot i estar focalitzant tota la atenció en el fet de conduir, capti l'estimul de l'ambulància de manera automàtica sense ser una decisió conscient. Segons el model de Johnston i Heinz les característiques dels estímuls que estava rebent son les que determinarien la selecció i el processament de la informació. Però en el moment en que ha aparegut el soroll de l'ambulància, les característiques dels estímuls han canviat sobtadament i han permès una selecció diferent fent que arribes captar la seva atenció.

BIBLIOGRAFIA:

Arnanz, J; Pousada, M. F. (2007). Els sistemes de la memòria. En D. Sáiz, J. Baqués, J. de la Fuente y J. A. Vera, Psicologia de la memòria (pp. 1-91). Barcelona: FUOC

Espert, R. Cerebro estresado: Atencion dividida (controlador aereo). Extret el dia 10 d'abril de 2015: http://www.dailymotion.com/video/x20djnz_cerebro-estresado-atencion-dividida-controlador-aereo_school

Fernández, M; Arnanz, J. (2007). L'atenció. En D. Sáiz, J. Baqués, J. de la Fuente y J. A. Vera, Psicologia de l'atenció i de la memòria (pp. 11-39). Barcelona: FUOC

Roca, D; Cardona, J; Arnanz, J; Fernández, M; Ferrándiz, J. (2007). Aplicacions de la psicologia de la memòria. En D. Sáiz, J. Baqués, J. de la Fuente y J. A. Vera, Psicologia de l'atenció i de la memòria (pp. 11-39). Barcelona: FUOC

Tardón, L. Llum verda (o vermella) a la conducció. (2014). Extret i traduït de El Mundo el 5 de març de 2015: http://www.elmundo.es/salud/2014/07/23/53c9083c268e3e516b8b457b.html