Embed Size (px)
DESCRIPTION
La Festa dels Vells SENIORLAB 2009 Estem innovant? • Han passat cinquanta anys entre ambdues imatges. La festa dels vells era una celebració, un cop a l’any, per homenatjar a la gent gran. Processó, una missa i una xocolatada. Cada persona gran tenia un padrí o fadrina que el acompanyava. • Avui la gent gran no vol només tenir un dia, sinó portar les arrendes de la seva vida, tots els dies de la seva vida. Ets el que recordes CLARA AVELLÁN
Citation preview
La Festa dels Vells
SENIORLAB 2009
Estem innovant?
• Han passat cinquanta anys entre ambdues imatges. La festa dels vells era una celebració, un cop a l’any, per homenatjar a la gent gran. Processó, una missa i una xocolatada. Cada persona gran tenia un padrí o fadrina que el acompanyava.
• Avui la gent gran no vol només tenir un dia, sinó portar les arrendes de la seva vida, tots els dies de la seva vida.
Ets el que recordes
CLARA AVELLÁN
Naci el 1941 en L’Hospitalet del
Llobregat pesaba 1k88ogramos toda
una hermosura me pusieron en una
cajita envuelta en algodones, tenia
una hermana. Mi madre que se llama
Lola, traía a sus amigas para que
vieran lo pequeñita que era . Mi tía
tenia 15 años actualmente tiene 83
años, es como si fuera mi segunda
madre, tiene un esposo maravilloso
mi tío Joan. Son un gran ejemplo de
matrimonio, y ya son bisabuelos, mis
hijas también los quieren mucho. Es
maravilloso ver como pasa la vida y
que tengamos tantos recuerdos
MARIA CARCERENY
Vaig anar a la escola publica de Sant Feliu i quan vaig tenir 7 anys després de fer la primera comunió vaig anar a la acadèmia San Fernando i vaig fer estudis primaris fins els 13 anys i després mentre treballava vaig anar a estudiar comerç a la acadèmia Pou de Cornellà
ROSA BORRAS
• Esta soy yo. Nací en Rodonyà, provincia de Tarragona, el día 8 de Mayo de 1938. El país estaba en plena guerra civil. Aun así parece ser que este hecho no desanimó a mis padres. Nunca oí hablar de la guerra.
MARIA JESÚS LÓPEZ
◦ Nací en Santa Cruz De La Zarza, provincia de Toledo. Es un pueblo pequeño. Antes, cuando yo era pequeña, se vivía sólo de la agricultura, en la actualidad, el pueblo tiene más industria y los jóvenes se quedan a trabajar, y no necesitan emigrar como nos ocurrió a nosotros.
JOSEFINA GOMEZ
La Josefina es una persona molt maca ja fa uns quans anys què ens coneixem ella es mestra i als estius anava a vendre a la Boqueria per ajudar el seu marit, és escriptora i ho fa prou bé també és del club de lectura de Sant Joan Despí. María Carcereny descriu a la Josefina
Mª ROSA CASANOVAS
• Jo vaig néixer l’any
1945, just acabada la
Segona Guerra
Mundial, i en plena
postguerra civil.
Comparteixo
vivències i records
amb totes les
companyes de
Seniorlab.
FRANCISCA SANCHEZ
Nací en 1936 en Lorca, Murcia. Vine a Esplugues con 14 años. Trabajé de asistenta.
A los 19 conocí a mi novio. Me case a los cinco años de conocernos y los dos fuimos a casarnos a Lorca, en la casa de mis padre se celebró la boda.
MARIA SOCORRO
• Nací en la Ciudad del
Cuzco (Perú) en el año
1938. En una
pequeña estación
ferroviaria, intermedia
para llegar al famoso
Machu Pichu.
María Socorro i el lloc on va néixer
Entre esta casa, lugar de nacimiento, y el día de hoy, hay toda una vida. No vivo allí, sino aquí y la nostalgia está siempre presente. Por el escenario más maravilloso de mi infancia. La llegada del tren era un acontecimiento. Cuando partía, mi hermano y yo nos colgábamos de él, hasta que nos caíamos por la velocidad. Eso era una aventura de riesgo. Mis padres confiaban en nosotros.
El tren de María Socorro
• Cuando partía, mi
hermano y yo nos
colgábamos de él,
hasta que nos
caíamos por la
velocidad. Eso era una
aventura de riesgo.
Mis padres confiaban
en nosotros.
LUIS AMÉRICO
Nací en la Ciudad Imperial del Cuzco (Perú) en el año 1936. Mis primeras letras las aprendí en el emblemático colegio nacional “Ciencias”. Tuve una infancia muy triste, con muchas carencias, en gran manera de carácter afectivo. Uno más uno, no fueron dos, sino una pareja que se complementaba. Llegamos a España en el año 1990. Dispuesto a labrarme un presente, no me fue difícil encontrar un trabajo.
En Luis i la María, una parella de cine Éramos novios, María iba
a la Universidad, que se percibe en la foto. Se abría un mundo de sueños y proyectos. Estoy doctorada en Educación. Ejercí durante treinta años. Al llegar a España, no tuve acceso a la docencia. Faltaban niños.
Orígenes y nostalgia
• Ciudad de Lima, una
visita, la vuelta a los
orígenes para mitigar
la nostalgia.
Rosa Borràs quant tenia 1 any
• Aquí tenia 1 año
cuando nací mi
madre tenia 41 años
yo era el juguete de la
familia, ya que mi
hermano me lleva 12
años.
M. Rosa Casanovas amb 1 any
• Anar al fotògraf era
un costum, aleshores
les famílies no tenien
aparell propi
(màquina de fer fotos,
se’n deia aleshores)
EL PARVULARI
• L’ensenyament, aleshores, no estava compartimentat com ara. Del parvulari a l’escola, on en una mateixa classe hi havia el grup de les grans i el grup de les petites. El parvulari encara hi anàvem nens i nenes, tots junts. En passar a l’escola ja tenia lloc la separació per sexes.
El parvulari de la Rosa Borrás
• Aquí estoy en la
escuela con todos
mis compañeros de
mi pueblo Rodonyá.
Cuando iba a
párvulos mi maestra
se llamaba Lola.
Cuando veo esta
foto me trae muchos
recuerdos
El parvulari de Donya Pepita
• Tota una
institució en el
Barri del Padró.
Em penso que
tota la meva
generació va
passar per aquest
parvulari. Aquí
devíem estar
cantant “Jo tinc
un branquilló”
La Rosa Borrás a laPlaça Catalunya
• Aquí tenia 17 años
estoy con mi madre
y mi sobrina
estamos en la plaza
de Cataluña de
Barcelona solo hacia
2 meses que había
venido del pueblo.
Els coloms de la Plaça Catalunya
L’escola de la nostre infantesa
• Podria semblar que el fet de que Catalunya fos una
regió més avançada pels volta'ns dels anys 50, les
noies teníem més possibilitats pel que fa la nostre
formació. Però llevat de les famílies benestants, que
podien enviar les filles a la universitat, la resta ens
dedicàvem a aprendre un ofici, quasi sempre de
caire femení com la costura. Qualsevol dona havia
d’aprendre a cosir. Desprès ja era qüestió de trobar
una feina, dependenta en una botiga, o entrar en
unes oficines, sempre com aprenentes, després ja
s’anava progressant, fins el moment del casament,
que portava aparellat deixar la feina i quedar-se a
la llar tenint cura del marit i els fills, que no
trigàvem a arribar
El que diuen tots els retalls
Que es un prejudici pensar que els que venien de fora tenien menys estudis. La María Socorro, immigrant sud-americana, venia amb una llicenciatura en Educació. La Clara, la María i jo no vam anar a l’escola més enllà dels 14 anys, edat en la que ja vam començar a treballar. Les dones que venien d’altres regions, també van estar faltades d’estudis i van començar a treballar aviat, i en tasques netament femenines, costura. L’excepció està en la Josefina que va poder estudiar una carrera, mestre, que era la sortida més freqüent, dels estudis superiors femenins.
La Mª Jesús a l’escola, als 9 anys
No tuve la suerte de poder ir mucho tiempo a la escuela, mis padres creyeron que ya sabia suficiente, y me pusieron a coser en un taller para que aprendiera de modista. Estuve tiempo acordándome de mis estudios.
L’escola i el Mes de María
En arribar el mes de
Maig, s’aprofitava per
fer el mes de María, es
muntava un petit altar
a la classe, com es pot
veure a la foto, i totes
les nenes portàvem
flors per la Verge. El
fet de resar, això ja ho
fèiem cada dia. Era tot
una mica més festiu.
María Carcereny a l’escola
Vaig anar a les
escola's municipals
de Sant Feliu de
Llobregat fins què
vaig fer la comunió
als set anys, llavors
vaig anar a la
acadèmia San
Fernando què era
l'ateneu d'abans,
vaig cursar els
estudis primaris. .
Mª Jesús sent el buit de la manca d’escola
• Cuando dejas el colegio siendo tan niña, los conocimientos que adquieres son muy limitados y toda la vida estas notando la poca cultura que llevas en la mochila.
L’època escolar de la María
Vaig anar a la escola publica de San Feliu i quan vaig tenir 7 anys desprès de fer la primera comunió vaig anar a la acadèmia San Fernando i vaig fer estudis primaris fins als 13 anys i desprès m'entres tant treballava vaig anar a estudiar comerç a la acadèmia Pous de Cornella .
L’escola no anava més lluny dels 14 anys
• Als 13 anys vaig anar a treballar a una cotilleria mentre continuava estudiant després vaig anar a treballar a una fabrica de teixits com ajudanta de despatx i em cuidava de la farmaciola.
LA PRIMERA COMUNIÓ
Primera Comunió de Rosa Borràs Aquesta es una foto que
quasi totes les dones que avui tenim 60 anys o més, guardem en el nostre àlbum. Era la nostre presentació en societat i a la comunitat. La vida social d’aquells temps estava molt lligada a la religió.
La Primera Comunió
Sorprèn que aquesta
celebració s’ha
mantingut fins a dia
d’avui, on a les nenes
encara els agrada
vestir de blanc i de
llarg. Tot més
comercialitzat, es clar,
perquè aleshores la
celebració consistia en
una xocolatada a casa.
Les cases de poble
Les cases on vam néixer no eren gaire diferents les unes de les altres. En el pobles no eren freqüents els blocs de pisos, tothom tenia una caseta amb un pati, on sovint hi havia un galliner, que ens proveïa d’ous, per l’ús diari i aviram per les ocasions. Matar pollastre era per fer un dinar de celebració.
La casa familiar en Lorca
• Aquí es va celebrar el casament de la Francisca i també el bateig de la seva filla gran. Aleshores els convits de casament es feien a la casa familiar dels pares.
Un paisatge familiar a Lorca
• ESTA FOTO
ESTA ECHA EN
LA CASA QUE
NACIMOS LOS
NUEVE
HERMANOS.
ESTAMOS MI
MARIDO Y YO,
UNA AMIGA Y MI
HERMANO
La mare, un referent
• Per les noies, la
mare era un
referent, havien
enfrontat la vida
amb molta valentia
i tenien un
caràcter fort. Ens
van marcar el
camí, tant per
seguir-lo, com per
triar-ne un altre.
Les nostres mares
• Mareta meva tens
cara de nina de
porcellana tan bonica
i tan bona, totes les
persones que sempre
tenies al teu costat
tenim un record
admirable de tu com
a persona i bona
mare. Clara Avellán
La Mare de la Clara Avellán
La meva mare era
guapíssima. En aquesta
fotografia tenia 18 anys.
El collaret que porta
me’l deixava per ballar
ballets .Però un dia el
vaig perdre i la mare va
tenir un disgust de por.
Actualment aquests
collarets son de última
moda però jo com
aquest no en trobo cap.
Els pares de la Francisca
Mis padre se casaron el
Francia por lo civil y
después se vinieron a
España. Tuvieron
catorce hijos y
quedamos nueve
hermanos. Todos nos
hemos casado,
aportando a la familia
veintitrés nietos y diez
biznietos.
El meu pare, en Cinto
• Vestit de catalanet,
que es veu que era
un foto molt típica de
la època. Em penso
que està vestit com
en Verdaguer.
Una familia benestant de Sarriá
• Els meus avis
paterns, en Jaume i
la Roseta. Tenien
casa a Sarrià, que ja
era un barri de
classe acomodada.
Les dones anaven
vestides de llarg. Es
una mica la història
de “Mirall trencat”
L’altre cara de la moneda
La meva avia Francisca, que treballava en el Vapor Nou de Rubí, una Fábrica tèxtil, i al mateix temps pujava 4 fills. Els temps de la conciliació familiar estaven molt, però que molt lluny. De fet em penso que encara ara no han arribat
LA FAMILIA DE LA FRANCISCA
Estas son mi madre y mis tres tías que siempre se han llevado muy bien las cuatro hermanas. Mi padre diría que el se iría antes y se quedarían las cuatro palomas blancas. Mirando al cielo buscando sus amores. Esta que lo escribe su hija Francisca
El festeig dels pares de la María• La Camila i el Baldiri
eren joves i estaven
plens de vida quan es
van fer aquesta foto
desprès va venir la
guerra i sels i van
acabar aquells dies
feliços.
Els pares de María Carcereny
• Aquesta es la foto de
boda dels meus pares
ja que es varen casar
quan ja avia esclatat
la guerra es van casar
el dos d'Octubre i el
papa ja es va
incorporar a files molt
aviat.
Costums del poble
A sardanes, a San Feliu en feien un diumenge de cada mes també anàvem al ball al coro què era una societat i tenia una sala de ball i una pista per l'estiu també els dilluns de la primera pascua anàvem a ballar sardanes què feien un aplec a la salut i a la segona pascua els feien a Santa Creu d'Olèrdola i ens emportàvem el dinar i era mol divertit.
La Rosa Borrás amb els seus pares i el seu germà
• Estos son mis
padres Enrique y
Concepción y mi
hermano Isidro.
Fuimos a un
fotógrafo, en aquel
tiempo no
teníamos maquina
de fotos.
Els records de la M. Jesús
◦ En los pueblos hay costumbres arraigadas y muchas costumbres que también cambian con los tiempos. Cuando yo era pequeña se jugaba en la calle al escondite a la comba etc. Hoy en día eso pasa, como en todos los sitios, la gente se ha individualizado tanto que se ven pocos niños jugando por las calles.
Anar a passejar era una opció pels diumenges
Esta es mi amiga Teresa, estamos en el paseo de la exposición de Montjuich de Barcelona. Esta chica fue la primera familia que emigro a mi pueblo de Rodonya. Venía de Andalucía. Mis tíos les dieron trabajo en el campo
M. Jesús amb la germana i unes amigues
En los pueblos hay costumbres arraigadas y muchas costumbres que también cambian con los tiempos. Cuando yo era pequeña se jugaba en la calle al escondite a la comba etc. Hoy en día eso pasa, como en todos los sitios, la gente se ha individualizado tanto que se ven pocos niños jugando por las calles.
Anar a beneir la palma
• Una ocasió per
estrenar el vestit de
la palma. Aquesta es
una tradició que
encara es conserva a
dia d’avui. Quant més
esplèndids eren els
padrins, més gran era
la palma.
Les caramelles
Cantar a les
Caramelles, tenia
diversos objectius.
Els noiets i noietes
estàvem assajant
durant tot l’any, es a
dir recollits durant el
temps lliure. El
premi, sortir a cantar
pel poble el dia de
Pasqua.
La Festa dels Vells – Les coses es deien pel seu nom
Als anys 57 o 58 es va començar a fer aquesta festa que se’n deia dels vells. Era com un homenatge a les persones grans, jo vaig acompanyar a la meva iaia ,que estava molt contenta i molt orgullosa. María Carcereny
FRANCISCA Y GERMANES
ESTA FOTO ESTA
TOMADA EN
BARCELONA A
LOS DOS AÑOS
DE LLEGAR Y LA
MANDAMOS A MI
MADRE PARA
QUE NOS VIERA
PORQUE ESTABA
CON GANAS DE
VERNOS.
Hermanas y amigas
• Una de mis
hermanas estaba
embarazada,
aprovechando
una salida de
paseo con
amigas.
La Francisca i el seu promès
• Cuando llegué sentí
mucha añoranza de
mi tierra. Dejar a mi
madre y a mis
hermanos en el
pueblo me hizo
entristecer. La vida
aquí era más fácil,
pero muy diferente al
ámbito rural.
L'església de Rodonyà
Esta es la iglesia de mi pueblo, aquí me bautizaron y también hice la primera comunión. Mi boda se celebro en Barcelona. En la iglesia de San Paciá. En aquel tiempo yo ya no vivía en el pueblo. Había emigrado a Barcelona, en busca de mejores oportunidades
El casament de la Rosa
El casament era la segona ocasió en que les dones tornàvem a tenir protagonisme. El color blanc tenia molt de significat. Sortíem de la potestat del pare per passar a la del marit. Moltes conquestes socials i jurídiques encara no s’havien aconseguit.
La família nombrosa de la Rosa Borrás
• Esta es mi familia
mis 4 hijos mi
marido yo es la foto
de familia
numerosa que en
aquel tiempo serbia
para muchas cosas.
Mi marido Luis mi
Jesús mi José Luis
mi Enrique y mi
Ramón yo Rosa.
El primer fill de la M. Jesús
• Como todos los padres,
el nacimiento de su
primer hijo es hasta
esos momentos el
mayor acontecimiento
que les puede suceder.
La vida empiezas a
verla mas completa y
mas responsable. El
matrimonio se afianza y
sigue el camino con
más fuerza.
M. Jesús i els seus nets
• Como se ve en la
foto, ese día
disfrute de mis
nietos, estuvimos
viendo caballos y
los dos mayores les
gusto tocarlos un
poquito, el pequeño
,como es natural no
supimos lo que
podía pensar de los
animales.
ROSA BORRÁS segons la Clara La senyora Rosa estava
casada amb un senyo de L'Hospitalet , jo també soc del mateix poble comentem coses del passat del Casino del ball tan preciós que feien per la FESTA MAYOR al meu Farran era de la junta, y segurament eren coneguts perquè aquells anys tothom ens coneixíem als pobles
Francisca, una altre imatge
• Fuimos a la
comunión de la
nieta de mi
hermana y mi hija
me echó fotos con
un rosal rojo y
quedamos muy
bien las niñas.
Hoy me siguen las
rosa rojas. Estoy
enamorada de las
rosas.
“Con este trabajo nuevo que vamos hacer, no se
lo que resultara, parece ser que haremos una
cosa en conjunto entre todas las compañeras.
Esto de la informática cada día me resulta más
curioso, parece un poco fantástico, unos ratos te
da muchas satisfacciones, pero otros el
ordenador, ordena demasiado y me vuelve
turumba. De todas formas yo nunca me
imaginaba que a mis años iba yo a estar
manejando estos aparatos tan modernos”.
