Peixos litorals

Mikel ZabalaAntoni Garcia-Rubies

Jordi Corbera

Peixos litorals

cap1intro 11/12/05 18:33 Página 2

PEIXOS LITORALS

Mikel ZabalaAntoni Garcia-Rubies

Jordi Corbera

Col·lecció Norai 10Ajuntament de Badalona

Badalona, 2005


Peixos litoralsCol·lecció Norai 10

© Ajuntament de Badalona per aquesta edició© Mikel Zabala, Antoni Garcia-Rubies i Jordi Corbera, text© Jordi Corbera, il·lustracions© Fotografies, cada un dels autors

Foto de la coberta: Antoni Garcia-Rubies

Assessorament lingüístic: M. Mercè Estévez

Edita:Escola del Mar, Centre d’Estudis Marins de BadalonaÀmbit de Medi Ambient i SostenibilitatAjuntament de Badalona

Amb la col·laboració de:Diputació de Barcelona

Disseny grafic: Jordi CorberaImprès a: El Tinter, SAL. (empresa certificada ISO 14001 i EMAS).Dipòsit legal: B-53.540-2005 ISBN: 84-606-3879-0

L'Escola del Mar, Centre d'Estudis Marins de Badalona, ha esdevingut,en el transcurs dels anys, una institució de referència a Catalunya. Gràciesa l'aquari i el laboratori, la biblioteca especialitzada, les exposicions i con-ferències que programa, les activitats que proposa, milers de persones detotes les edats i procedències han pogut conèixer, entendre i estimar, unamica més, el mar. No sols això: molts han descobert Badalona com unaciutat amb tradició i vocació marinera i han establert una relació clara entreBadalona i el mar. Més encara avui, que els badalonins estrenem el portesportiu i pesquer.

Els llibres de la col·lecció “Norai”, encetada ja en els inicis de l'Escoladel Mar, han esdevingut una eina d'estudi i de consulta tant per a afec-cionats com per a experts, i han projectat més enllà de l'àmbit deBadalona la imatge i el tarannà d'una ciutat amb 5 quilòmetres de plat-ja, oberta a l'horitzó marí.

Els peixos del nostre litoral formen part del valuós patrimoni naturalbadaloní. Els seus noms –l'aranya, el tacó, el sard, la lluerna, la mabra, elmoll–, com també els dels arts i de l'activitat pesquera, integren el nostrepatrimoni etnològic. Bé mereix, doncs, ser coneguda una mica més a fonsaquesta fauna, tan lligada a la nostra cultura i a la nostra gastronomia.

Quan fullegeu aquest llibre us adonareu que no és una guia més. Hi des-cobrireu els peixos vius, veureu com es comporten, com es reprodueixen, onviuen, com neden i, també, com podem identificar i reconèixer les diversesespècies. Les fotografies no són d'aquari, de museu ni de llotja de pescadors,sinó que copsen els peixos en el propi entorn natural.

Peixos litorals, doncs, ens convida a observar i conèixer el patrimoninatural del nostre mar. Però la voluntat divulgativa que duu a termel'Escola del Mar no és sols didàctica, sinó que forma part d'una pedago-gia conscienciadora que acompanya l'atractiu de conèixer els peixos, eldeure de protegir, divulgar i potenciar el nostre litoral, l'entorn mediter-rani, tan local, tan global.

MAITE ARQUÉ VIRGÍNIA MURÉ Alcaldessa de Badalona Regidora de Medi Ambient i Sostenibilitat



Taula

Presentació ............................................................................................... 9

Què és un peix?........................................................................................ 15

La classificació dels peixos. Sis pistes per a la identificació d’un peix ........ 19

Els peixos de les roques superficials .......................................................... 25

Els peixos de les roques profundes............................................................ 89

Els peixos de les coves............................................................................... 102

Els peixos de la praderia de posidònia ...................................................... 109

Els peixos de fons sedimentaris................................................................. 122

Els peixos d’aigües obertes ........................................................................ 147

Observació de peixos ................................................................................ 159

Estudi de peixos litorals............................................................................ 170

La reproducció del mero i una breu història de com es va descobrir......... 175

Pesca i protecció de la ictiofauna litoral mediterrània: les reserves marines................................................................................... 184

Bibliografia............................................................................................... 187

Índex........................................................................................................ 189



9

Presentació

El que teniu entre les mans és la reedició millorada d’un modest llibret publicat famés de deu anys en aquesta mateixa sèrie (col·lecció “Norai”, número 8). Els amics del’Escola del Mar de Badalona ens han premiat amb una reedició amb un format i unescondicions editorials envejables. Per correspondre a aquest esplèndid oferiment, hemvolgut fer un esforç equivalent i millorar-ne els continguts.

La primera preocupació ha estat evitar la pudor de refregit que acostumen a fer lespresentacions de qualsevol reedició. Però com es pot compatibilitzar la frescor que sem-pre volem que tingui un producte nou (i estem parlant de peix!) i les inevitables refe-rències al treball anterior? Potser el més encertat és conservar el que ens sembla vigentde la primera versió, és a dir, l’explicació de la seva “filosofia”, mentre actualitzem elque ha quedat obsolet o demana un nou marc geogràfic; de passada, sembla interes-sant analitzar els canvis que s’han operat en la dècada llarga que s’ha escolat entremig.

Començant per la “filosofia”, l’any 2005 ens hem de continuar confessant iguald’“amateurs” com ictiòlegs com l’any 1992. Res no canvia el fet que hàgim dedicat mol-tes hores dels anys següents a comptar, mesurar i observar sota l’aigua els peixos del lito-ral mediterrani, i que aquests esforços hagin donat fruits divertits, com l’observació dela fresa del mero, a la qual dediquem un apartat en el darrer capítol del llibre. De formaque, si la publicació d’un llibre sobre peixos va ser en el seu moment un atreviment, laseva reedició és quelcom que demana una explicació. Això és el que intentarem fer enaquesta presentació, alhora que aprofitem per demanar excuses pels errors i les impreci-sions que, per la nostra exclusiva responsabilitat, s’hagin pogut escolar o cometre.

Dues de les tres idees que ens van fer decidir a empendre l’aventura segueixen ple-nament vigents. D’una banda, seguim convençuts que els peixos han d’esdevenir perals submarinistes el que els ocells són per als naturalistes “terrestres”: l’atractiu essencialdels passeigs submarins, el grup animal observat i estudiat per milers d’aficionats.S’acompleixen tots els requisits perquè el fishwatching arribi a ser tan popular com elbirdwatching:

- Els peixos desperten l’enveja de l’home per la seva manera àgil de nedar, així comles aus ens fascinen pel seu vol. Com els ocells, els peixos exhibeixen una enorme diver-sitat de formes i, encara que sembli impossible, uns colors encara més explosius.

- El que és més important, uns i altres “es deixen veure” amb facilitat, sobretot a lesàrees protegides. En aquests llocs els peixos presenten fins i tot un avantatge envers lesaus: la distància d’observació és molt més petita –sovint d’uns pocs metres a centíme-tres. Així que si d’una banda hem d’anar equipats amb màscares, respirador o peus d’à-


nec (i potser escafandre), a canvi ens estalviem la necessitat d’utilitzar aparells enutjo-sos prismàtics o telescopis.

- Els peixos han estat una de les primeres fonts d’alimentació humana i, com a ata-visme del caçador o del pescador neolític que tots portem a dins, continua vigent ennosaltres l’instint de la seva captura.

- Els peixos ens brinden un divertit objecte de caça fotogràfica.Si prenem seriosament aquestes consideracions resulta estrany entendre el que amics

monitors i companys d’afició ens han confirmat: que un percentatge notable de personesabandona la pràctica de les activitats subaquàtiques al cap d’un temps d’iniciar-s’hi, avo-rrides pel fet de “no saber què fer sota l’aigua”. O el que és pitjor, que altres derivin el seuavorriment cap a la rapinya de qualsevol objecte del patrimoni natural o arqueològic sub-marí: peixos, corall, llagostes, àmfores, monedes, etc. La segona raó que ens ha mogut areunir aquestes pàgines ha estat el desig d’oferir als practicants d’activitats submarines l’o-portunitat de “descobrir” un camp d’observació fascinant que pugui entretenir les sevesimmersions durant anys i anys més enllà de la pura activitat esportiva: el comportamentdels peixos. Encara que no sigui l’objectiu prioritari del llibre, en les últimes planes hemrecollit un resum molt concís del que avui saben uns quants especialistes sobre la repro-ducció, les lliurees o la cooperació d’algunes espècies litorals. Només n’hem apuntat elsdetalls que ens han semblat més divertits i espectaculars. Però en queden molts d’altres imoltes espècies per estudiar. Aquí s’obre un camp ampli d’investigació on els observadorsaficionats podran aportar un suport insubstituïble als estudis dels científics. Una vegadamés el camí ens el mostra l’ornitologia, disciplina en la qual bona part dels coneixementsactuals serien impensables sense la col·laboració d’observadors aficionats.

El 1992 atribuiem la inexplicable poca afecció al fishwatching a la manca de mate-rial didàctic assequible. No és que no hi hagués llibres de peixos mediterranis. N’hihavia, i de molt bons. El que passava és que les descripcions que ens fan dels peixos elsictiòlegs convencionals, que són una mena de forenses de bata blanca i bisturí, sónautòpsies de cadàvers que no tenen gaire a veure amb el que veiem en un peix viu. Tretscom el nombre de radis o d’espines a les aletes difícilment serveixen d’ajut, i menysquan el peix neda amb l’aleta plegada! El color de les lliurees es perd amb freqüènciaquan mor el peix i les il·lustracions d’alguns llibres –que representen peixos de peixa-teries– poden ser útils per a les mestresses de casa, però fan riure o plorar un submari-nista. Al contrari, tot aquell que ha observat un peix viu, de la mateixa manera com hofa amb les aus, sap que la forma com neden, els grups que formen, la manera on es tro-ben, ajuden més a la identificació al camp que molts trets anatòmics. A la nostra mentsempre ha estat present la idea de proveir aquest llibre d’aquella informació útil sotal’aigua que no trobàvem en els llibres convencionals.

Tanmateix, és un plaer reconèixer que aquesta motivació per publicar un nou llibreja no estaria tan justificada avui, perquè moltes d’aquestes deficiències han quedatamplament cobertes amb les excel·lents guies i llibres publicats en els darrers anys, comla guia de Louisy (2002) i els dos volums de l’Enciclopèdia de Menorca dedicats als pei-xos (Cardona i Elices, 2002, 2005), dels quals trobareu referència al final del llibre.

10


Quines són les modificacions que hem introduït? Amb la possibilitat d’ampliar elcatàleg d’espècies ens hem plantejat la necessitat de modificar el marc espacial i geo-gràfic del llibre. Escollir les espècies que han de ser representades és una qüestió deli-cada perquè no ens interessa incloure-les totes, d’altra banda seria impossible, i laimportància d’una espècie en termes de vulgaritat o raresa depèn en bona mesura de lalocalitat. Per esquivar aquest problema, en la primera edició del llibre havíem deciditcentrar la nostra atenció en els peixos que amb seguretat trobaria un submarinista quevisités les illes Medes, la coneguda reserva marina del litoral empordanès en la qualnosaltres haviem desenvolupat la majoria de les nostres recerques. Tractant-se de fonspredominantment rocosos, la nostra selecció estava esbiaixada cap a la ictiofauna d’a-quests ambients; a més, encara que les Medes tinguin una ictiofauna privilegiada nos’hi troben, ni de bon tros, tots els peixos del litoral català. Per respondre a l’interès delsamics de Badalona que tenen un litoral eminentment arenòs, hem fet un esforç percompletar el repertori de peixos de les comunitats de sorra i fang. I pensem que, uncop obert l’espectre d’espècies a les comunitats sorrenques, el marc d’aplicació d’aquestllibre pot ampliar-se a tot el litoral som de Catalunya,

Un altre problema associat a les faunes de peixos “convencionals” és que presentenles espècies litorals barrejades amb les espècies profundes, normalment sense una pon-deració de la seva abundància en un ambient i un altre. En compensació a les seveslimitacions, esperem que aquesta guia –pel fet d’eliminar les espècies que mai no podenser vistes amb escafandre autònom– agilitzi la identificació de les espècies que ensacompanyen amb més freqüència en les nostres passejades submarines.

En resum, pensem que la selecció d’espècies que aquí presentem pot ser útil per alssubmarinistes que visitin els fons del litoral català, rocosos o sorrencs, entre les pro-funditats habituals d’immersió (entre 0 i 50 metres de profunditat).

Per acabar abordarem la questió final: què podem dir que ha canviat en aquestsdarrers anys que sigui rellevant per al tema que ens ocupa?

Almenys tres aspectes positius contribueixen a donar una visió optimista al nos-tre treball, alhora que posen més amunt el llistó de qualitat que hem d’exigir a lanova versió:

La que anunciàvem com una esperable expansió del fishwatching és ja una autènticarealitat, especialment als espais marins protegits, on els itineraris d’observació subaquàti-ca, amb guies i informació pedagògica accessòria, han esdevingut equipaments bàsics.Aquesta tendència es veu reforçada pel fet que la xarxa d’àrees marines protegides es trobaen franca expansió, almenys dins l’àmbit dels Països Catalans (en aquest interval s’hancreat el parc nacional de l’arxipèlag de Cabrera, el parc natural del cap de Creus, les reser-ves de pesca del nord de Menorca, dels freus d’Eivissa-Formentera, de Masia Blanca,etc.). Les activitats de busseig, tant d’apnea (snorkelling) com les auxiliades d’escafandreautònom, gaudeixen de gran popularitat i cada cop s’eixampla més l’espectre social delsque busquen passar sota l’aigua els seus moments de lleure.

Els concursos de caça-foto sub, que consisteixen a capturar en imatges el més grannombre d’espècies de peixos diferents en el curs d’una immersió o sessió d’apnea, han

11


esperonat el coneixement de la ictiofauna litoral entre els seus practicants. El pas de lacaça a la fotografia és una evolució que hem observat entre molts amics, com algunsdels que col·laboren amb les seves imatges en aquest llibre. Amb plaer, hem vist comes modificaven la seva antiga atracció de caçadors submarins per les grans peces demitja dotzena d’espècies, a tot estirar, cap al repte d’identificar la diversa fauna de pei-xets petits que abans “ni veien”, i el pas de la seva mortífera activitat predatòria cap ala pacífica observació de les inesgotables combinacions de colors i formes que animenles seves fotografies. Si quan les càmeres equipades amb rodets d’emulsió situaven en36 les espècies diferents que es podien impressionar-capturar en cada rodet i concurs,quin serà el límit d’aquests esplèndids esportistes amb la il·limitada capacitat de lescàmeres fotogràfiques digitals?

És precisament l’avenç tecnològic el que ens ha brindat el tercer i fonamental favor.En aquesta dècada no solament s’ha desbloquejat la crònica dificultat per obtenir bonesfotografies sota l’aigua. Molt més important, la revolució informàtica ha trencat mol-tes barreres que semblaven esculls insuperables de la tasca editorial i ha facilitat des dela maquetació fins al control de la qualitat i l’abaratiment de la publicació d’imatges encolor. Això fa (quasi) possible el vell somni de reproduir tantes imatges com siguinnecessàries per il·lustrar cada espècie en tota la gamma de colors i formes que puguiexhibir per causes genètiques, de sexe, edat, “estat d’ànim” o hora del dia.

És bo poder assenyalar tants aspectes positius en un període en que no tot han estatbones notícies. D’una forma global, que no té relació directa o exclusiva amb els pei-xos ni amb la Mediterrània, la darrera dècada ha portat canvis negatius per als ecosis-temes marins. L’augment imparable de la població humana i de l’ocupació de la costa,la sobreexplotació dels recursos pesquers, la contaminació, la dispersió antròpica d’es-pècies invasores o el canvi climàtic són alguns dels elements que han contribuït a dibui-xar un panorama, si no pessimista sí preocupant, sobre el futur de les comunitats lito-rals.

Potser el pitjor enemic al qual s’enfronta la conservació dels ecosistemes, i especial-ment la dels marins, és el desconeixement. Amb el desenvolupament tecnològic, lahumanitat s’allunya, més de forma aparent que no pas real, de la seva dependència i elseu contacte amb els ecosistemes. L’artificialització i la concentració de la vida urbana,les alternatives virtuals (per exemple, audiovisuals) al contacte real amb la natura, lafalta de referències històriques de com eren els ecosistemes del passat, tot porta a témerque les generacions d’“urbanites” futurs es vegin temptades a prescindir (encara més)del contacte directe i del respecte necessari per la natura. El respecte neix de l’estima-ció i l’estimació neix del coneixement. En aquest desig d’abrandar el coneixement i elrespecte pel patrimoni litoral, el fishwatching pot retre’ns un servei equivalent al que aterra ens fa el birdwatching. Els peixos no són tota la natura marina, com els ocells nosón tota la natura terrestre; però és cert que en la nostra visió esbiaixada de la natura,uns i altres ocupen un lloc d’apreciació preferent. No és que vulguem menysprear lacapacitat formativa de la realitat virtual, dels mitjans audiovisuals que ens fan conèixerecosistemes i espècies d’un exotisme fascinant; però pensem que el contacte directe

12


amb el més modest dels peixos de casa nostra pot tenir un efecte educatiu molt supe-rior quan del que es tracta és de despertar l’amor i el respecte pels ecosistemes marinsque ens envolten.

Convençuts del que diem, ens sentim privilegiats amb l’oportunitat de contribuiramb els amics de la Escola del Mar de Badalona en el valuossísim esforç editorial ieducatiu que representa la col·lecció “Norai”, i estem il·lusionats amb la publicaciód’aquest llibre que, encara que modest, pot contribuir a divulgar la bellesa i la fragi-litat de la vida marina litoral i a reclutar entusiastes de la seva conservació. Aquestconvenciment i la satisfacció d’haver aportat el nostre granet de sorra a l’empresaseran els nostres premis. El plaer més gran: el fet d’observar els peixos en el seuambient. Proveu-ho!

Els autors

13



Què és un peix?

Sembla raonable, pel fet de tractar-se d’una guia d’identificació, que hàgim deciditlimitar voluntàriament els texts a una descripció concisa de la morfologia externa delspeixos tot confiant en la capacitat descriptiva de les fotografies. Tanmateix, un peix ésmolt més que el senzill relat de la seva aparença externa.

Les pàgines que vénen a continuació són un resum que intenta compensar aquestaenorme llacuna, més com a recurs per al submarinista precipitat o mandrós que no pasamb la pretensió d’exhaustivitat per a la qual us adrecem a la selecció de llibres de labibliografia.

El peix és un animal modelat per a la vida a l’aigua. La seva forma, els seus apèn-dixs, la seva musculatura, els seus sentits, les seves adaptacions fisiològiques, la seva ali-mentació, tot resulta explicable i envejable per a nosaltres els submarinistes si conside-rem els pros i els contres del fet de viure submergit en aquest medi que tots estimemtant.

L’aigua és un líquid incompressible que s’ha de moure per tal de desplaçar-se. Laforma afusada, amb un cap punxegut, més ample cap al centre i que s’aprima una altravegada cap a la cua permet al peix lliscar a l’aigua amb la mínima turbulència i és peraixò que resulta ser la forma més comuna entre els peixos.

Com els altres vertebrats, els peixos tenen per esquema anatòmic bàsic un cilindrede simetria bilateral, és a dir, amb dues meitats idèntiques com el reflex d’un mirall, iamb la boca a un extrem i l’anus a l’extrem oposat, units per un tub digestiu (Fig. 1).

Al llarg d’aquest cilindre, un rosari de petits ossos articulats forma la columna ver-tebral que dóna rigidesa al cos. Associada a la columna vertebral, la medul·la espinaluneix l’encèfal amb els òrgans sensorials i la musculatura. Les espines són llargues pro-longacions de les vèrtebres on s’insereixen els poderosos feixos musculars que es vanrepetint de manera idèntica al llarg de tot el cilindre i que permeten l’ondulant loco-moció dels peixos. Les aletes són apèndixs que col·laboren en la propulsió, l’estabilitati el rumb.

Els peixos es troben coberts d’escates, però, contràriament al pensament general, lesescates estan inserides a la part interna de la pell. Es tracta d’una carcassa flexible for-mada per petites plaques òssies sobreposades i de contorn arrodonit, llis (cicloides) odentat (ctenoides). A més, la pell externa a les escates segrega una capa de material vis-cós que augmenta la protecció i millora el desplaçament.

Els peixos per respirar utilitzen l’oxigen dissolt a l’aigua, el qual passa a través de lesbrànquies. Les brànquies, dividides en nombrosos filaments branquials que augmen-

15


ten la superfície d’intercanvi, folrades de capil·lars sanguinis i envoltades d’una capa depell molt fina, funcionen d’una manera similar als pulmons. S’allotgen sota l’opercle,una placa òssia que les protegeix i que se situa a la part posterior lateral del cap.

Els peixos actuals han evolucionat a partir de peixos pulmonats dels quals elsqueda el vestigi de la bufeta natatòria. Aquest globus situat a la cavitat intestinal araja no compleix cap missió respiratòria, però serveix als peixos pel mateix que els esca-fandrers utilitzem la jaqueta flotadora, per ajustar la flotabilitat a la profunditat des-itjada. A través d’unes glàndules especials, els peixos poden recollir part dels gasos quecirculen per la sang i acumular-los a la bufeta o bé buidar-la, tot aconseguint un ajustmolt precís. Amb tot, l’ajust és lent i això limita la mobilitat dels peixos. Com ja hau-reu observat quan pesqueu serrans al volantí, si un peix capturat en un ham és remun-tat a la superfície massa veloçment sofreix un accident de descompressió i la seva bufe-ta, incapaç de reduir-se tan de pressa, li sortirà per la boca. Per això molts dels gransnedadors pelàgics, com les tonyines, els bonítols o els verats, no tenen bufeta o latenen molt reduïda.

Els peixos que viuen a prop de la costa estan exposats al risc d’un canvi importanten la salinitat de l’aigua. Això provoca problemes d’ajust químic entre la concentracióde sals als líquids del cos i els de l’aigua que els envolta. El medi marí, més ric en salsque la limfa dels peixos, tendeix a robar aigua als peixos i és per això que els peixos delmar tenen unes cèl·lules a les brànquies capaces de segregar sals. Algunes espècies, comels múgils, les angules i els llobarros, són capaces d’adaptar-se a la vida en aigua dolça;la majoria d’espècies, però, suporta molt poc els canvis de salinitat.

Per la rapidesa com fugen o se’ns apropen, resulta evident que els peixos capten totallò que succeeix al seu voltant. Mes, quin sentit utilitzen? Tenen els cinc sentits queens són propis, uns més desenvolupats –la vista, el tacte, l’olfacte– que d’altres –l’oï-da i el gust–, i un sisè que al mar és molt útil: la línia lateral. La línia lateral és undiminut sistema de canals de la pell que es descobreix a primera vista com una líniad’escates de diferent color i forma, situada a tot el llarg dels dos costats del peix.Aquest sisè sentit exclusiu dels peixos és una espècie d’econsensor que percep les onesde pressió transmeses a través de l’aigua. Gràcies a ell, els peixos s’equilibren i s’o-rienten als corrents, mantenen la posició en un eixam o detecten les seves preses idepredadors en la foscor.

La vista és el sensor més utilitzat pels peixos litorals. La limitada transparència del’aigua pot ser la raó principal de la simplicitat de la seva estructura ocular. Com queviuen en un medi líquid no necessiten ni parpelles ni llagrimall, i l’iris és quasi rígidperquè els canvis d’intensitat lluminosa són poc acusats. Per compensar la manca derefracció entre l’aigua i el líquid interior els peixos han recorregut a un cristal·lí grosangular, quasi esfèric per concentrar els raigs lluminosos. Els ulls dels peixos estanadaptats a la visió a distàncies curtes, i són col·locats en posició tan lateral que no per-meten la visió estereoscòpica, sinó és en una estreta banda frontal. Els peixos compen-sen aquesta visió monocular girant amb freqüència per col·locar l’objecte d’interès enaquesta estreta franja on poden calcular la distància. A més, el que veu cada ull dóna

16


una imatge independent. L’avantatge d’aquest tipus de visió és que els permet de veuretot allò que es mou al seu voltant en qualsevol moment. Els científics discuteixen finsa quin punt la percepció dels colors resulta útil per als peixos. Com que l’aigua filtraaviat els colors més càlids, a partir d’una certa profunditat, la seva utilitat sembla dub-tosa perquè tot es veu d’un color blavós. Si més no, però, entre els peixos d’aigües méssupeficials, una bona part del comportament de reconeixement, aparellament i agres-sió es basa en l’ús de lliurees de color, tal com veurem més endavant.

Si tritureu una pegellida o un musclo en un petit bassal superficial, podreu com-provar que l’olfacte dels peixos és també molt agut. Es localitza a les fosses nasals, unparell d’orificis oberts a l’exterior en un extrem del morro. L’oïda és interna i s’allotjaen unes càpsules situades darrere els ulls a la part posterior del crani. És format per trescàmeres entapissades de cilis sensitius i cadascuna conté una “pedreta” fabricada pelmateix peix que s’anomena otòlit. L’oïda dels peixos sembla que serveix més com a

17

12

3

4

5 6

7

8

9

10

11

12

13

14

12

3

4 5 6

7

8

9

10

11

121314

15

A

B

Figura 1. Anatomia d'un peix ossi. A, anatomia externa: 1 mandíbula superior, 2 orificis nasals, 3 ull,4 opercle, 5 aleta dorsal espinosa (primera dorsal), 6 aleta dorsal tova (segona dorsal), 7 peduncle cau-dal, 8 aleta caudal, 9 línia lateral, 10 aleta anal, 11 aleta pectoral, 12 aleta pèlviana, 13 oberturabranquial i 14 mandíbula inferior. B, anatomia interna: 1 crani, 2 cervell, 3 otòlit, 4 espina neural,5 medul·la espinal, 6 segments musculars, 7 anus, 8 bufeta natatòria, 9 ovari, 10 ronyó, 11 estómac,12 intestí, 13 fetge, 14 cor i 15 obertures branquials.


òrgan d’equilibri que no pas per sentir-hi, funció que en algunes espècies acompleix labufeta natatòria.

Tot el que acabeu de llegir no és més que un esquema d’organització general sobreel qual els peixos han desenvolupat tot tipus de modificacions. Per exemple, alguns pei-xos passen part de la seva existència fora de l’aigua i s’ofegarien si els forcéssim a sub-mergir-se. D’altres repten terra endins per saltar d’una tolla a l’altra . Els peixos adap-tats a viure als fons de sorra com els llenguados s’han aplanat com un full i els seus ullss’han reunit en un mateix pla. Les aletes de moltes espècies s’han reduït en gran mane-ra o han crescut i s’han modificat per contribuir al seu camuflament. Les escates podenhaver desaparegut, com en els congres i les morenes, o bé poden tenir una estructuramolt diferent, com succeeix en molts taurons.

Gràcies a aquestes adaptacions i moltes d’altres, els peixos, que amb no menys de400 milions d’anys d’existència es poden comptar entre els vertebrats més antics, hancolonitzat pràcticament tots els ambients aquàtics. Actualment es considera que exis-teixen més de 20.000 espècies de peixos repartides arreu del món i que ocupen rius,llacs, tolls i mars. Més de 600 han estat citades a la Mediterrània, la majoria, però, sónespècies profundes o molt rares. En aquesta selecció trobareu més d’un centenar de lesespècies que més freqüentment podreu observar en les vostres passejades submarines.

18


La classificació dels peixos Sis pistes per a la identificació d’un peix

Per identificar amb èxit un peix sota l’aigua és important utilitzar un cert mètodeen la seva observació. La millor manera de fer-ho és respondre a un nombre limitat depreguntes. Les dades més importants per identificar un peix són 1) la seva anatomia–això inclou la mida, la silueta, la forma de les aletes i la cua–, 2 ) els colors de la sevalliurea, 3) el seu gregarisme –incloent-hi el nombre i la forma de les agregacions–, 4)la seva posició respecte al fons, 5) els seus moviments i 6) l’ambient on ha estat vist.

Anatomia: què és el que pot observar el submarinista?

Molts dels trets d’identificació anatòmics que ens suggereixen els ictiòlegs no espoden observar en els peixos en moviment. Per contra, hem de seleccionar aquellsdetalls que –encara que no tan concloents– siguin fàcils d’observar sota l’aigua. Els tretsque hem de tenir en compte són diferents segons si el peix és lluny o està en un pri-mer pla. En el primer cas, la identificació ha de fer-se per la silueta. La silueta ve defi-nida per la forma general del cos (fusiforme, serpiforme, aplanada, etc.), les dimen-sions, la posició i la forma de les aletes i del morro i la posició de la boca.

En el segon cas, contribuiran al diagnòstic detalls com la talla, el color general delcos, la forma del cap (Fig. 2 i 3), els ulls i els opercles, la mida de les escates, la dispo-sició de la línia lateral, etc.

La majoria d’espècies tenen dos jocs d’aletes parells: les pectorals, situades darreremateix de les brànquies, al costat de la boca, i les pèlvianes –o ventrals segons la sevaposició–, situades generalment més enrere. Les aletes senars són la dorsal, situada alllarg de la línia mitjana superior, l’anal, situada darrere l’anus, i la caudal, situada a l’ex-trem de la cua. (Fig. 1).

Lliurees: com es reconeixen entre ells

Els peixos necessiten reconèixer-se entre ells per atraure’s, marcar els territoris, avisarde la seva toxicitat, etc. Entre els peixos de roca és molt freqüent utilitzar fantàstics dis-senys de color, a manera de semàfors. D’altres vegades la coloració de la pell és utilitzadaper camuflar-se i passar desapercebuts als seus depredadors o a les seves preses.

En tot cas, si els serveix a ells també pot servir-nos a nosaltres. I la veritat és que pera la no gaire diversa fauna mediterrània les lliurees suposen un ajut essencial en la iden-

19


tificació dels pocs gèneres que com els Symphodus (Fig. 4) d’altra manera resultarienproblemàtics. S’ha de reconèixer que en altres casos les lliurees contribueixen a dificul-tar les coses, com entre els Tripterygion, ja que canvien segons el sexe, l’estat fisiològic,

20

A

B

1 2

3 4

5

6

7

8

9

10

A

1 2 3 4

B

Figura 2. Esquemes pera la diferenciació delsblènnids més freqüents ales nostres costes. A,espècies sense tentaclescefàlics o amb tentaclesmolt petits i poc visibles:1, Lipophrys canevae;2, Lipophrys nigriceps;3, Parablenniussanguinolentus; 4,Lipophrys pavo. B,espècies amb tentaclesben visibles: 5, Parablenniustentacularis; 6,Parablenniusgattorugine; 7,Parablennius rouxi; 8, Aidablenniussphynx; 9, Parablenniuszvonimiri; 10,Parablennius pilicornis.

Figura 3. Esquemes pera la diferenciació delsmugílids més freqüentsa les nostres costes segonsla morfologia del cap.A, aspecte general d'unmugílid. B, estructuraanatòmica del cap dediferents espècies de lafamília: 1, Mugilcephalus; 2, Chelonlabrosus; 3, Lizaaurata; 4, Liza saliens.


el color del fons i entre el dia i la nit. A més, exhibeixen exemples de mimetisme –és adir, que unes espècies copien el disseny d’altres– d’una perfecció sorprenent. Tampocno s’ha d’oblidar que moltes lliurees tenen una missió reproductora i duren el tempsque dura aquesta.

Per això cap a final de la primavera i durant l’estiu, quan la majoria de les espèciess’aparellen, és l’època més idònia per observar peixos.

Les lliurees, preferentment, es defineixen en unes àrees concretes del cos que s’hand’observar amb atenció: 1) el cap; 2) els ulls; 3) ocels de l’opercle i la base de l’aletapectoral; 4) taques sobre el cos; 5) color de l’aleta caudal i 6) ribets de les aletes dorsal,caudal i anal.

Agrupació: solitaris i gregaris

Hi ha espècies de peixos que viuen agrupades en grans bancs per protegir-se delsseus enemics o per caçar millor. S’ha demostrat que per als peixos herbívors com lasalpa (Sarpa salpa) la vida en grup augmenta la probabilitat de supervivència dels indi-vidus perquè la detecció dels seus possibles depredadors és més fàcil i dificulta les

21

1

2

3 4

5

6

7

8 9

A

B

C

D

Figura 4. Esquemes pera la diferenciació dels

làbrids més freqüents ales nostres costes. A,

espècies amb una taca alcentre del peduncle

caudal: 1, Symphodusroissali; 2, Symphodus

tinca; 3, Symphodusmelops;

4, Symphodusocellatus.

B, espècies amb unataca a la part superior

del peduncle caudal: 5, Symphodusmediterraneus; 6, Ctenolabrus

rupestris. C, espècieamb la taca a la zona

inferior del pedunclecaudal:

7, Symphoduscinereus. D, espècies

sense taca al pedunclecaudal:

8, Symphodusrostratus;

9, Symphodusmelanocercus.


maniobres de captura. Per la seva banda, alguns peixos que s’alimenten d’altres peixos,com els llobarros, les barracudes, els bonítols o les cèrvies cacen “al setge” i per això ata-quen en grup. D’altres aconsegueixen els mateixos objectius vivint solitaris, en parelleso en petites famílies. Com que el comportament d’agregació és un tret bastant deter-minant de cada espècie, hem de saber emprar-lo per a la seva identificació.

La posició respecte al fons

Per la seva necessitat de refugis, per la seva alimentació, per la seva capacitatnatatòria, cada espècie manté un grau diferent de dependència i de proximitat alfons. Aquest paràmetre, que resulta molt clar d’observar, permet una senzilla divi-sió de la ictiofauna mediterrània en grups reduïts i compactes, dins dels quals laidentificació resulta molt més fàcil. Harmelin i altres especialistes han sistematitzataquesta dependència en sis classes de comportament que nosaltres simplifiquem enquatre (Fig. 5):

1) Peixos “enganxats” al fons, que passen gran part del seu temps reposant sobre elfons. Acostumen a ser solitaris i molt territorials. Per exemple, les escórpores o les bavo-ses.

2) Peixos bentònics, de mobilitat elevada, però que mai no s’allunyen més que uns

22

Figura 5. Organització espacial dels peixos segons la posició repecte al fons. A: peixos enganxats al fons.B: peixos bentònics. C: peixos nectobentònics. D: peixos pelàgics (modificat d'Harmelin, 1987).

D

C

B

A


quants centímetres o pocs metres del fons i estrictament associats a aquest. Per exem-ple, les donzelles, els serrans o els tords.

3) Peixos nectobentònics, que alternen llargs períodes de vida bentònica amb altresde vida pelàgica on es col·loquen a nivell variable a la columna d’aigua sempre, però,uns quants metres per sobre al fons. Aquestes alternances obeeixen generalment aimperatius reproductius o d’alimentació. Per exemple, els sargs, les llísseres, les cànte-res, les castanyoletes o els pagres.

4) Peixos pelàgics, que passen gran part de la seva vida a la columna d’aigua llunydel fons i només ocasionalment s’hi acosten, generalment buscant protecció o aliment.Per exemple, les oblades, les bogues, els espets o les cèrvies.

Moviments: l’indefinible delator

Heus ací una de les pistes més infal·libles per identificar un peix, també, però, unade les més difícils d’explicar per escrit. Els submarinistes saben que hi ha molts peixosesquius dels quals només arribem a veure una silueta fugissera allà al límit del reduïtcamp de visió submarí. Tot i això, un fishwatcher experimentat els identificarà amb unagarantia quasi total per aquesta manera indefinible, però també inconfusible, de sortir“corrent”.

Uns se’n van de dret a amagar-se sota la coberta algal més pròxima – com el llavió–;uns altres fugen sinuosament, com relliscant suaument entre les algues i roques – pen-seu per exemple en un Labrus merula o en un mero. Uns “piquen” cap al fons brusca-ment, impulsats per un cop enèrgic de cua, com fa el sarg; d’altres fugen cap a lesaigües lliures, com les orades o els déntols. Els corballs, estàtics entre les aigües, sem-bla que tinguin mandra de moure’s, però dins el cau maniobren amb una agilitat sor-prenent.

D’altres peixos, als quals ha costat molt de temps camuflar-se al fons, no esmouen si no és que algú els cau a sobre; aquest és el cas de l’escórpora o el rap. Quanse’ls amoïna, aquests peixos fan un curt i pesant vol i tornen a deixar-se caure sobreel fons. Hi ha peixos que planten cara. El petit serrà defensa valentment el seu terri-tori dels submarinistes, gegantins per a ell, s’hi encara frontalment i venteja les sevesaletes pectorals fins que el vidre de la màscara d’aquests se situa a pocs centímetresdel seu morro.

Hi ha espècies que fins i tot van cap als submarinistes. D’altres estan a l’aguait. N’hiha que neden d’una manera nerviosa i rectilínia, la majoria caçadors que escometenliteralment l’observador, com els llobarros, els tallahams, les cèrvies, els bonítols i elsespets; d’altres s’acosten de manera més circumspecta i el contornegen, guardant lesdistàncies, com les orades, els déntols o els sargs. Els bancs d’altres espècies, com lesbogues, les salpes i les llísseres van passant pel nostre costat en caravanes de vegadesinterminables. En àrees protegides i molt visitades, com les illes Medes, donzelles,sargs, cànteres, orades i meros han canviat el seu comportament i s’han acostumat amenjar de la mà dels homes.

23


Ambients: cadascú al seu lloc

Molts peixos estan circumscrits a un ambient determinat. De manera que en unambient conegut, la tasca d’identificar-los se simplifica en la tria entre un nombre mésreduït d’espècies. Per exemple, els petits Parablennius rouxi i Gobius vittatus, amb laseva lliurea blanca i negra de ratlles, s’assemblen molt a primera vista. Però si un d’a-quests peixos és observat en un fons molt superficial, és molt més probable que es trac-ti de la primera espècie, mentre que si el trobem en fons coral·lígens, cap a uns 40metres de profunditat, podem dir amb certa seguretat que es tracta de la segona.

Per aquesta raó, hem agrupat les espècies per l’hàbitat on és més fàcil trobar-les. Ambaixò no vol dir que no es puguin trobar en altres ambients; i en llocs com les illes Medes,on els ambients diferents se superposen en un espai molt reduït, aquestes transgressionses fan especialment paleses.

24


Els peixos de les roques superficials

Les roques submergides pocs metres (entre 1 i 15) sota l’aigua apareixen en generalamagades sota una densa coberta d’algues que dóna refugi a nombroses espècies de pei-xos. És un ambient ben familiar als escafandristes que passen aquí els tediosos períodesde descompressió. És també l’ambient més freqüentat pels apneistes. És el regne delslàbrids, dels petits serrànids i dels mugílids. Als llocs com les illes Medes, protegits dela caça submarina, s’hi concentra gran part de la ictiofauna litoral; així és possible d’ob-servar a molt poca profunditat grans espècies d’espàrids, meros, llobarros, corballs, etc.

La densitat i la talla dels peixos augmentaran amb la rugositat del terreny, de mane-ra que, a falta d’una altra indicació, podeu esperar més i millors sorpreses d’un fonsamb grans blocs i anfractuositats que d’una paret llisa que caigui a pic.

En aquest rang de profunditats podríem distingir diverses zones, cadascuna carac-teritzada per una fauna diferent de petits peixos sedentaris. Però emmascarant les dife-rències existeix un grup molt variat d’espècies mòbils que, com es desplacen indife-rentment de les unes a les altres, resten interès a aquesta subdivisió. Les més freqüentssón les següents:

25

cap2Superf 11/12/05 19:33 Página 25

Muraena helena (Linnaeus, 1758) Morena

Cast. MorenaAngl. Mediterranean morayFr. Murène de Méditerranée

Silueta: anguil·liforme, amb la boca grossa i els ulls petits. Sense aletes pectorals i ven-trals. Fins a 1 m de longitud.

Lliurea: amb taques irregulars grogues i negres amb valor críptic.Gregarisme: territorial i solitària.Posició: enganxada al fons.Moviments: sedentària dintre d’un forat (durant el dia); quan és molestada s’amaga din-

tre d’aquest (sense que la seva fama d’animal perillós tingui cap justificació), si béquan se l’acorrala l’abandona amb àgils moviments ondulatoris, nedant sempremolt a prop del fons.

Alimentació: carnívora, s’alimenta de peixos, crustacis i cefalòpodes.Reproducció: entre juliol i agost.Ambient: en fons rocosos des de poca profunditat fins al coral.ligen. Molt abundant a

les Balears, més rara que els congres a les illes Medes.

26


Conger conger (Linnaeus, 1758) Congre

Cast. CongrioAngl. Conger eelFr. Congre

Silueta: serpentiforme, quasi cilíndric, encara que es va compimint vers la cua. L’aletadorsal comença a prop d’on acaba la pectoral. Fins als 3 m de longitud.

Lliurea: de color gris fosc o bru amb la part ventral més clara.Gregarisme: solitari.Posició: enganxat al fons.Moviments: es desplaça fent grans ondulacions del cos.Alimentació: crustacis decàpodes, cefalòpodes i peixos.Reproducció: entre juny i juliol, per sota dels 800 metres de fondària, que és on viuen

els mascles. El congre només es reprodueix un cop a la vida, ja que mor després dereproduir-se.

Ambient: viu en fons de roca, des de pocs metres fins a més de 1.000. Tots els exem-plars que podrem observar són femelles, perquè els mascles viuen per sota dels500 m.

27


Scorpaena porcus (Linnaeus, 1758) Escórpora fosca

Cat. Rufí, rascla, rascassa, rascasCast. Rascacio, cabrachoAngl. Black scorpionfishFr. Rascasse brune

Silueta: cos allargat amb un cap gros cobert d’espines, ulls també molt grassos amb unaperllongació cutània sobre cada un. Fins a 25 cm.

Lliurea: cos cobert de taques de diferents tons marronosos, que li donen una coloraciócríptica, amb tres franges verticals fosques sobre l’aleta caudal.

Gregarisme: solitaria i territorial.Posició: enganxada al fons.Moviments: estàtica,

però fuig a granvelocitat quan ésmolestada.

Alimentació: petitspeixos (blènids igòbids), crusta-cis i altres inver-tebrats.

Reproducció: durantl’estiu.

Ambient: sobreroques i algues.

28


Scorpaena maderensis Valenciennes, 1833 Escórpora de Madeira

Cast. Rascacio de MadeiraAngl. Madeira rockfishFr. Rascasse de Madère

Silueta: cos allargat amb el cap gros i ple d’espines, però relativament més petit que lesaltres escórpores i sense la depressió occipital que les caracteritza. Els tentaclessupraorbitals són petits. L’aspecte general és més gràcil que la resta d’escorpènidsmediterranis. Fins a 14 cm.

Lliurea: coloració molt variable en la qual predominen les taques marrons sobre fonsclar o vermellós que sovint formen franges verticals desdibuixades. Una franja ver-tical fosca ben marcada sobre el peduncle caudal i una altra sobre la cua. Sense lataca negra a l’aleta dorsal que caracteritza les altres espècies d’aquest gènere.

Gregarisme: solitària, tot i que no és rar trobar diversos exemplars junts, encauats enescletxes de les roques.

Posició: enganxada al fons, sovint encauada de dia i descoberta de nit.Moviments: estàtica.Alimentació: crustacis i peixos petits.Reproducció: no se’n tenen dades.Ambient: sobre fons de roca fins als 40 m de fondària.

29


Sarpa salpa (Linnaeus, 1758) Salpa

Cat. SaupaCast. Salpa, salemaAngl. SalemaFr. Saupe

Silueta: cos oblong i comprimit lateralment amb el cap petit i el musell arrodonit.Normalment mesura uns 30 cm, malgrat que pot arribar fins als 45 cm.

Lliurea: de color argentat amb reflexos verdosos o blavosos, i 10 o 12 línies longitudi-nals grogues.

Gregarisme: gregària, sol formar bancs de molts centenars d’individus.Posició: nectobentònica. Moviments: és un peix que neda parsimoniosament en grans bancs que es desplacen

seguint un itinerari més o menys determinat i que acostuma a repetir-se dia a dia.Quan és sorpresa entre blocs soms té una reacció de fugida molt ràpida. És normalveure-les alimentant-se incansablement d’algues o posidònia cap per avall.

Alimentació: omnívora; generalment els joves són carnívors i s’alimenten de crustacis,mentre que els adults són herbívors.

Reproducció: té dos períodes de reproducció, un durant la primavera i l’altre a la tardor.Ambient: sobre roques litorals amb cobertura algal i també en praderies de faneròga-

mes.

30


Spondyliosoma cantharus (Linnaeus, 1758) Càntera

Cat. Calet, xopaCast. ChopaAngl. Black sea breamFr. Dorade grise, canthare

Silueta: cos d’espàrid, comprimit lateralment, ovalat i bastant alt, amb una depressiósobre l’ull. Fins a 60 cm, normalment entre 20 i 30 cm.

Lliurea: gris argentat amb tonalitats blavoses o brunes que sovint fan aigües; hi ha indi-vidus molt foscos, quasi negres. Aleta caudal amb el marge posterior fosc. El mas-cle reproductor és de color blau intens amb franges verticals fosques i una bandatambé fosca per darrere de l’ull

Gregarisme: gregària,sovint en gransbancs.

Posició: nectobentò-nica.

Moviments: peixnedador, es mouperfectament entreaigües i s’acostamolt als escafan-dristes.

Alimentació: omní-vora, algues i petitsinvertebrats.

Reproducció: entrefebrer i maig, elmascle construeixuna depressió a lasorra, on la femellafa la posta, i des-prés resta a propdel niu per oxige-nar i protegir elsous.

Ambient: comuna enroques litorals,fons de sorra i pra-deries de posidò-nia.

31


Diplodus sargus (Linnaeus, 1758) Sarg

Cat. SardCast. SargoAngl. White sea breamFr. Sar commun

Silueta: cos ovalat, bastant alt i comprimit. Aleta caudal forcada. Fins a 45 cm.Lliurea: de color gris argentat, amb 9 franges transversals alternativament més fosques

o pàl·lides sovint poc conspícues, una taca quasi negra sobre el peduncle caudal i elmarge posterior de l’aleta caudal fosc. Aletes pectorals de color gris amb el primerradi de color blanc (vegeu pàg. 20 per la diferenciació dels espàrids).

Gregarisme: gregari, si bé no fa grups gaire nombrosos.Posició: nectobentònic.Moviments: com la majoria dels espàrids és molt actiu i es desplaça perfectament en la

immediatesa del fons; especialment hàbil en els trencants i les zones de fort hidro-dinamisme, fuig d’un sobtat cop de cua “picant” cap al fons. És curios veure’ls, a lamatinada, alimentant-se a les muscleres tot traient el llom fora de l’aigua.

Alimentació: els joves són omnívors, mentre que els adults són carnívors i s’alimentende poliquets, mol·luscs, crustacis i equinoderms.

Reproducció: de març a juny.Ambient: zones litorals rocoses, però també el podem trobar sobre fons sorrencs. Els joves

poden entrar a les llacunes litorals a la primavera per sortir-ne a finals de la tardor.

32


Diplodus vulgaris (E. Geoffrey Saint-Hilaire, 1817) Variada

Cat. Patena, verada, vidriadaCast. MojarraAngl. Two-banded sea breamFr. Sar à tête noire

Silueta: cos oval, comprimit i alt. Fins a 45 cm, encara que la majoria dels individus noacostumen a sobrepassar els 25 cm.

Lliurea: gris argentat amb el dors més fosc, dues taques negres molt marcades, unasobre el peduncle caudal i l’altra just darrere el cap, per davant de la dorsal i fins al’aleta pectoral. Aleta caudal amb el marge posterior tenyit de fosc.

Gregarisme: més gregària que el sarg, pot formar bancs d’uns quants centenars d’indi-vidus.

Posició: nectobentònica. Moviments: semblants al del sarg, però en general més esquiva.Alimentació: carnívor (crustacis, mol·luscs i poliquets).Reproducció: a final d’hivern.Ambient: fons rocosos i sorrencs propers a la costa (fins a 80 m de fondària).

33


Diplodus puntazzo (Cetti, 1777) Morruda

Cat. Auradeta, aurada platejadaCast. Sargo picudoAngl. Sharpsnout sea breamFr. Sar à museau pointu

Silueta: cos ovalat i comprimit lateralment, es distingeix fàcilment dels altres espàridsperquè té un musell sortint (d’aquí el nom) que li dóna un perfil còncau al cap.Normalment fa uns 30 cm, malgrat que pot arribar als 60.

Lliurea: gris argentat amb 11-13 franges verticals que de manera alterna són llargues ifosques o curtes i pàl·lides, molt més conspícues que en el sarg. Una ampla bandanegra sobre el peduncle caudal. Marge posterior de l’aleta caudal negre i una tacatambé fosca a l’inici de la pectoral.

Gregarisme: generalment solitària o en grups petits.Posició: nectobentònica.Moviments: es mou, com el sarg, sempre vora el fons. És un peix més confiat que el sarg

comú, que hom sorprèn fàcilment brostejant algues sobre les roques. La seva fugi-da és també més lenta.

Alimentació: a base d’algues, poliquets, musclos i crustacis.Reproducció: a final d’hivern.Ambient: sobre fons rocosos litorals; els joves, molt a prop de la costa.

34


Sparus aurata Linnaeus, 1758 Orada

Cat. Daurada, aurada, moixarraCast. DoradaAngl. Gilt-head sea breamFr. Dorade royale

Silueta: cos oblong bastant alt i comprimit amb el cap més voluminós i la prolongaciócaudal més allargada que en els altres espàrids. Aleta pectoral triangular i llarga; l’a-leta caudal emarginada. Fins a 70 cm.

Lliurea: de color gris argentat, amb una taca gran al principi de la línia lateral quecobreix part de l’opercle i una franja groga vorejada de fosc en l’espai intraocular.Aleta caudal amb el marge negre i aleta dorsal amb una franja longitudinal foscacentral.

Gregarisme: solitària o formant petits grups.Posició: nectobentònica.Moviments: es tracta d’una nedadora potent, que es desplaça prop del fons. Molt des-

confiada quan es mou entre aigües, s’aproxima a l’observador fent marrades; sem-bla perdre la por quan es troba dins d’un forat qualsevol, fet que, a causa de la pescasubmarina, ja és força rar de veure.

Alimentació: carnívora, té preferència pels musclos, però també s’alimenta de crustacisi peixos i ocasionalment d’algues.

Reproducció: d’octubre a desembre. Durant el primer i segon any de vida solen ser mas-cles i esdevenen femelles més endavant.

Ambient: espècie litoral, comuna en fons de sorra i en praderies de posidònia. Suportabé les aigües salabroses i penetra a les llacunes litorals.

35


Chromis chromis (Linnaeus, 1758) Castanyoleta

Cat. Moret, somera, soldat, tuta, estudiantCast. CastañuelaAngl. Damsel fishFr. Castagnole

Silueta: cos oval amb l’aleta caudal grossa i forcada. Part tova de l’aleta dorsal alta. Finsa 15 cm.

Lliurea: color bru quasi negre, amb les escates molt marcades lleugerament daurades ala part central. Marge posterior de l’aleta caudal transparent. Els exemplars moltjoves (1 cm) són d’un blau iridiscent, que van perdent a mesura que creixen.

Gregarisme: gregària.Posició: nectobentònica.Moviments: es mou indolentment, formant grans estols, entre aigües i s’alimenta de

plàncton. Només perd aquesta tendència a l’època de cria, quan els adults fan elniu. Aleshores es mou nerviosament i s’enfronta i peixos molt més grossos i elsforagita.

Alimentació: plàncton i petits organismes bentònics.Reproducció: durant l’estiu. El mascle, que es torna territorial, prepara un niu on la

femella diposita els ous que queden enganxats per uns fil·laments adhesius.Ambient: a poca fondària (entre 2 i 30 m) prop de parets rocoses, o sobre praderies de

posidònia.

36


Epinephelus marginatus (Linnaeus, 1758) Mero

Cat. Anfós, neroCast. MeroAngl. Dusky grouperFr. Mérou brun

Silueta: cos molt robust, cap gros amb els ulls petits i prominents. Aleta caudal arro-donida; aleta dorsal única amb la part espinosa més llarga que la part tova. Fins a150 cm, encara que no sol passar d’1 m.

Lliurea: color general marró vermellós, amb taques irregulars blanques o groguenques.Aleta caudal amb un marge blanc. Els ejemplars joves, de color groc verdós tacat denegre.

Gregarisme: solitari i molt teritorial.Posició: bentònic.Moviments: com tots els serrànids sedentaris, el mero s’enfronta a l’observador donant-

li la cara. Quan la distància és curta, el peix pot fugir donant un potent cop de cuaque, fins i tot, es pot sentir.

Alimentació: caça a l’aguait cefalòpodes, peixos i crustacis.Reproducció: durant l’estiu (vegeu el capítol especial al final el llibre).Ambient: en fons rocosos entre 1 i 200 m, si bé és difícil trobar-lo a poca fondària

fora de les reserves marines. El seu territori se situa al voltant d’un cau o petitacova que de fet és el seu lloc d’estada habitual.

37


Epinephelus costae (Steindachner, 1878) Mero ratllat

Cast. Falso abadejoAngl. Goldblotch grouperFr. Badèche

Silueta: cos oblong, d’aspecte més allargat i comprimit que el mero bru. L’aleta caudalés arrodonida en els joves, però es torna còncava en els adults. Mandíbula inferiorprominent. Fins a 140 cm

Lliurea: color del cos verdós, amb cinc o sis franges longitudinals més clares, molt mésvisibles en els exemplars joves. La lliurea nupcial dels mascles és espectacular, ambuna taca groga de marges irregulars molt conspícua a l’esquena, el ventre blanc i eldors fosc i entre ambdós una línia quasi negra irregular.

Gregarisme: els joves poden formar petits bancs, però els adults acostumen a ser solita-ris.

Posició: bentònic.Moviments: tendeix a moure’s més lluny del fons que els altres meros i s’encaua més

rarament.Alimentació: crustacis, mol·luscs i peixos.Reproducció: es produeix a l’estiu i és similar a la d’E. marginatus.

38


Ambient: sobre fons rocosos i especialment mixtos de roca i posidònia. També es potveure, nedant, a les extensions sorrenques enmig de l’herbei o les roques. Pot arri-bar fins als 200 m de fondària.

39


Epinephelus caninus (Valenciennes, 1843) Mero déntol

Cast. Mero dentónAngl. Dogtoothed grouperFr. Merou noir

Silueta: cos oblong, d’aspecte robust, amb l’aleta caudal truncada. Fins a 150 cm.Lliurea: coloració grisa porpra més o menys uniforme, més fosc al dors, amb quatre o

cinc franges transversals, més fosques. Al cap presenta dues o tres ratlles fosques iestretes que s’estenen des de l’ull cap a sobre la ganya. Els exemplars adults presen-ten el color porpra grisós uniforme.

Gregarisme: solitari.Posició: bentònic.Moviments: de jove, que és quan es pot veure en immersió, tendeix a romandre poc

actiu en forats, coves o extraploms. Segurament és més actiu de nit. Quan es fa gran es desplaça amés fondària,fins al talús, onpot assolir unagran talla.

Alimentació: peixosi invertebrats.

Reproducció: segu-rament similar ala del mero bru;els ous són pelà-gics.

Ambient: en fonsfangosos entre30 i 400 m defondària. Elsexemplars joveses troben amenys fondària,entre 10 i 30 m,en fons de roca.

40


Mycteroperca rubra (Bloch, 1793) Anfós rosat

Cast. GitanoAngl. Mottled grouperFr. Badèche rouge

Silueta: cos oblong, però notablement més comprimit que el dels Epinephelus; la man-díbula també és característicament més prominent que en altres meros. Aleta cau-dal lleugerament còncava amb els extrems punxeguts. Fins a 80 cm.

Lliurea: marró vermellós amb franges longitudinals més clares sobre el cap i taques irre-gulars més fosques a la part dorsal i més clares a la ventral. El mascle en zel presen-ta unes bandes blavoses que s’estenen des del cap vers els costats del cos.

Gregarisme: solitari, tot i que, de vegades, poden veure’s alguns exemplars laxamentagrupats entre aigües.

Posició: bentònic.Moviments: tendeix a moure’s més separat del substrat que els seus parents; no és rar

veure’l quiet entre aigües, a força distància del fons.Alimentació: mol·luscs i cefalòpodes, però principalment altres peixos.Reproducció: la posta es produeix a l’estiu; s’ha vist un mascle amb diverses femelles, per

la qual cosa cal pensar que la reproducció és similar a la dels meros bruns.Ambient: sobre fons de roca o sorra fins als 200 m de fondària.

41


Serranus cabrilla (Linnaeus, 1758) Serrà

Cat. Nero bord, serranetCast. CabrillaAngl. ComberFr. Serran chevrette, saran

Silueta: de serrànid amb una dorsal espinosa tan llarga com la part tova; aleta caudalarrodonida sobre una cua robusta i opercle acabat en una espina. Fins a 25 cm delongitud.

Lliurea: flancs adornats amb 7-9 franges verticals de color marró vermellós sobre fonsrosat, reflexos verdosos i tres bandes groguenques horitzontals. Sexes iguals. Sensetaca negra a l’aleta dorsal ni franges blavoses sobre el flanc. Opercle amb bandesrogenques rectilínies.

Gregarisme: solitari i molt territorial.Posició: bentònic.Moviments: protegeix el seu territori situat en petits orificis i cavitats; fa front a l’intrús

fins que aquest s’acosta a 20 cm o menys i aleshores retrocedeix, es gira sobre ellmateix i torna a enfrontar-s’hi.

Alimentació: zoòfag, s’alimenta de poliquets, crustacis i peixos petits.Reproducció: fèrtil tot l’any.Ambient: molt abundant en tots els ambients de les illes Medes, preferentment en fons

rocosos; més profund que S. scriba.

42


Dicentrarchus labrax (Linnaeus, 1758) Llobarro

Cat. Llop, patoiaCast. LubinaAngl. European seabassFr. Loup

Silueta: cos allargat i robust, aleta dorsal dividida en dues parts, peduncle caudal grui-xut que suporta una aleta emarginada. Opercle triangular amb una espina conspí-cua. Fins a 1 m de llargada.

Lliurea: gris argentat, amb el llom més fosc, amb un reflex blavós o verdós. Els joves,amb els costats i el dors del cos pigallats.

Gregarisme: solitari o en petits grups (de 3 a 8) quan caça.Posició: nectobentònic.Moviments: incansable nedador i predador, capaç d’acostar-se francament a l’observa-

dor, fins a molt poca distància. Els caçadors submarins que coneixen aquesta acti-tud, resten immòbils sobre el fons, esperant que el llobarro, encuriosit, s’acosti, i elpesquen a l’aguait.

Alimentació: depredador molt voraç, que prefereix crustacis, peixos i cefalòpodes.Reproducció: durant la primavera i l’estiu. Els ous són planctònics.Ambient: molt comú en tot tipus de fons, incloent-hi les aigües salabroses i les llacunes

litorals; fins i tot penetra en els rius, si bé es reprodueix sempre al mar.

43


Chelon labrosus (Risso, 1826) Llissa vera

Cat. Llíssera, caluga blancaCast. AlburAngl. Thicklip grey mulletFr. Mulet lippu

Silueta: cos fusiforme, allargat i robust. Boca petita situada molt amunt del cap que ésgros i arrodonit; opercle sense espines ni dents. Aleta dorsal dividida en dos trossoscurts i separats. Fins a 60 cm.

Lliurea: gris argentat, més fosc i blavós sobre el llom, flancs amb línies longitudinalsque segueixen les fileres d’escates.

Gregarisme: gregària, sempre en grups.Posició: espècie pelàgica, però molt litoral, la qual cosa fa que sovint la trobem cercant

aliment sobre els fons rocosos.Moviments: com a bona nedadora, acostuma a presentar-se en grans estols, que sovint

es poden veure boquejant a la superfície.Alimentació: omnívora, principalment algues epífites, petits invertebrats i detritus.Reproducció: durant l’hivern.Ambient: espècie que fa migracions a les aigües continentals quan és jove, però després

roman al mar.

44


Pomadasys incisus (Bowdich, 1825) Roncador

Cast. RoncadorAngl. Bastard gruntFr. Grondeur métis

Silueta: cos ovalat, alt i comprimit lateralment, amb uns ulls grossos i el musell agut.Aleta caudal emarginada. Fins a 50 cm.

Lliurea: grisa argentada amb el dors lleugerament més fosc i una taca negra allargadade dalt a baix, al marge posterior de l’opercle. Aletes pectorals, ventrals i part devan-tera de l’anal groguenques; aleta caudal fosca.

Gregarisme: forma grups nombrosos.Posició: bentònic.Moviments: normalment està encauat, si bé no és rar veure’l en densos estols a prop del

fons. Alimentació: invertebrats bentònics i peixos petits.Reproducció: a l’estiu.Ambient: sobre fons de roca, però també de sorra, fins als 100 m de fondària.

45


Labrus viridis (Linnaeus, 1758) Tord verd

Cat. Grívia, mostela, xinet, massotCast. Tordo verdeAngl. Green wrasseFr. Labre vert

Silueta: làbrid gros de cos fusiforme i allargat, amb el musell punxegut. Aleta dorsal dela mateixa alçada, amb la part espinosa més llarga que la tova. Entre 35 i 40 cm.

Lliurea: de color verd fosc amb moltes taques blanques i la panxa groga; una franja detaques argentades o blanques va des de l’ull fins a la cua seguint la línia lateral.

Gregarisme: solitari o en parelles.Posició: bentònic.Moviments: sovint estàtic entre les posidònies o les algues; fuig en línia recta sense aban-

donar la protecció de les algues i les roques quan se’l molesta.Alimentació: carnívor, principalment crustacis, garotes i petits peixos.Reproducció: entre febrer i juny.Ambient: en fons de roca amb cobertura algal i en alguers de posidònia.

46


47


Labrus merula (Linnaeus, 1758) Tord negre

Cat. Tord massot, grívia negra, ull de perdiu, roquer bavaiCast. MerloAngl. Brown wrasseFr. Merle

Silueta: làbrid gros de cos oval lleugerament allargat però menys afusat que el de L. viri-dis. Peduncle caudal alt. Fins a 45 cm.

Lliurea: els joves són de color verd amb el ventre clar, amb una franja de taques petitesargentades des de l’ull fins a la cua, o bé amb el dors marronós i el ventre gris. Elsexemplars més grans són de color molt variable, marró, verd o blau molt fosc, peròsempre amb les aletes dorsal, anal i caudal ribetejades de blau cel brillant (encaraque a vegades el ribet és quasi imperceptible).

Gregarisme: els joves de vegades formen grups, però els adults són solitaris.Posició: bentònic.Moviments: acostuma a desplaçar-se tranquil·lament vora el fons. Aquesta placidesa i la

mida que pot arribar a tenir el fan una presa habitual dels caçadors submarins pocexperimentats.

Alimentació: garotes i ofiüres, també crustacis, mol·luscs i poliquets.Reproducció: de febrer a maig. Ambient: en fons de roca i als alguers entre 1 i 50 m.

48


Ctenolabrus rupestris (Linnaeus, 1758) Gripau roquer

Cast. Grivieta, taberneroAngl. Goldsinny wrasseFr. Cténolabre

Silueta: làbrid petit de cos oblong, allargat i poc comprimit, amb el cap i la boca petits;en comparació dels altres làbrids petits, el peduncle caudal resulta especialmentrobust i de secció arrodonida. Fins a 18 cm, més freqüent entre 10 i 12 cm.

Lliurea: color general vermell ataronjat o marró verdós, amb dues taques negres, unasobre els primers radis de l’aleta dorsal i l’altra a la part superior del peduncle cau-dal. No presenta dimorfisme sexual cromàtic.

Gregarisme: quasi sempre solitari, pot ser vist en companyia d’altres làbrids.Posició: bentònic.Moviments: es mou, gràcies a les aletes pectorals, de forma lenta i tranquil·la, normal-

ment dins de forats o a l’empar de roques d’una certa entitat.Alimentació: carnívor (briozous, crustacis i mol·luscs).Reproducció: de gener a juliol. Els mascles defensen una zona de fresa petita, on poden

fecundar diverses femelles. Els ous són pelàgics.Ambient: en fons de roca amb cobertura algal entre 1 i 50 m.

49


Symphodus doderleini (Jordan, 1981) Tord flassader

Cast. ZorzalAngl. Long striped wrasseFr. Rouquié

Silueta: làbrid força petit que no ultrapassa els 10 cm, amb el cos allargat, però que téun aspecte relativament rabassut ja que no és gaire comprimit.

Lliurea: espècie monocromàtica sense dimorfisme sexual aparent; presenta dues fran-ges marrons vermelloses sobre el dors i una de blanca molt conspícua sobre el flanc,que per sota és de color groguenc. En el peduncle caudal hi ha una taca negra quees troba per sobre de la línia lateral.

Gregarisme: solitari; els exemplars joves poden anar en parelles.Posició: bentònic.Moviments: es deplaça sense pressa, sempre a la vora del fons.Alimentació: briozous, poliquets, mol·luscs i amfípodes.Reproducció: entre maig i juliol. El mascle construeix diversos nius en un territori força

ampli que defensa dels competidors. A cada niu, el cicle reproductor només durados dies. Durant el primer dia el mascle prepara el niu cobrint una petita depressiódel fons amb trossos d’algues; a la tarda del segon dia s’aparella amb totes les feme-lles possibles. Just l’endemà comença la construcció d’un nou niu.

Ambient: és relativament freqüent a una certa fondària, entre 15 i 20 m, tot i que espot trobar en un rang de fondàries relativament ampli (entre els 5 i els 40 m de fon-dària) sobre fons rocosos i a les praderies de posidònia.

50


Symphodus melanocercus (Risso, 1810) Llambrega

Cast. LlambregaAngl. Black-tailed wrasseFr. Crénilabre nettoyeur

Silueta: làbrid bastant petit, de 10 a 12 cm, amb el cos allargat i comprimit.Lliurea: espècie dicromàtica no permanent. La lliurea inicial, que és la dels juvenils i

les femelles en època de reproducció i la general a l’hivern, és d’un color beix claruniforme i la cua és negra amb el marge distal blau. La lliurea terminal és caracte-rística dels mascles adults durant la reproducció. El cos és gris fosc amb la part infe-rior més clara i amb una sèrie de taques blau metàl·lic sobre el dors i els flancs quepoden formar dues línies longitudinals. Les aletes estan tacades del mateix blaumetàl·lic.

Gregarisme: els mascles són solitaris i territorials durant l’època de reproducció.Posició: bentònica.Moviments: més mòbil que la resta dels petits làbrids, aquest peix que es dedica a nete-

jar de paràsits els altres peixos, s’allunya fàcilment de la protecció de les roques perbuscar activament als seus clients.

Alimentació: poliquets, crustacis, briozous i hidraris.Reproducció: d’abril

a juliol. Durantaquesta època elsmascles, que noconstrueixen niu,defensen un terri-tori bastant ampli,uns 100 m2, on lesfemelles fresendurant les duesprimeres hores deldia. Fora d’aquestpetit espai detemps, els masclesno dubten d’aban-donar el seu terri-tori per anar nete-jar altres peixos.

Ambient: en fonsrocosos i praderiesde posidònia.

51


Symphodus mediterraneus (Linnaeus, 1758) Canari

Cat. Tord rogenc, porcellana, saigCast. VaquetaAngl. Axillary wrasseFr. Crénilabre rouquié

Silueta: làbrid petit de cos molt ovalat, boca petita i peduncle caudal alt amb l’aletaarrodonida. Fins a 18 cm.

Lliurea: espècie amb dues lliurees permanents durant tot l’any. La lliurea inicial és lade les femelles i els mascles joves. És de color marró amb la zona inferior grisa o gro-guenca amb una taca grossa i fosca a la part superior del peduncle caudal i una tacagroga al marge del peduncle de l’aleta pectoral.

La lliurea terminal és la dels mascles nidificants i la d’alguns mascles que encara noconstrueixen niu. El color general és vermell ataronjat, amb la zona dorsal més foscai marronosa i la gola i el ventre de color blau. Una sèrie de línies de punts verds reco-rren el cos des de l’ull fins al peduncle caudal, que té una taca fosca a la meitat supe-rior. A la base de l’aleta pectoral hi ha una altra taca negra vorejada de groc.

Gregarisme: mascles molt territorials durant la reproducció i solitaris també a l’hivern,època en què els individus joves poden formar petits grups.

Posició: bentònic.

52


Moviments: com molts làbrids, acostuma a desplaçar-se en parelles utilitzant, sobretot,les aletes pectorals.

Alimentació: principalment mol·luscs, poliquets tubícoles, quitons, garotes i briozous.Reproducció: de maig a agost. El mascle construeix un niu amb trossos d’alga, tant sobre

roca com sobre fons tous, on les femelles faran la posta. Alguns mascles inicialspoden realitzar fecundacions paràsites tot imitant el comportament de les femelles.Un cop ha acabat la posta, el mascle cobreix el niu amb sorra i resta a prop per pro-tegir-lo de qualsevol depredador, però en cap cas ventila els ous.

Ambient: en fons de roca litoral entre 1 i 50 m de fondària.

53


Symphodus ocellatus (Forsskal, 1775) Enrocador

Cat. Trencaavellanes, roqueret, saigCast. Tordo de rocaAngl. Ocellated wrasseFr. Crénilabre ocellé

Silueta: làbrid petit de cos oblong, peduncle caudal alt amb l’aleta arrodonida. Fins a9 cm.

Lliurea: espècie amb dues lliurees no permanents (durant l’hivern són molt semblants).La lliurea inicial correspon a les femelles i als mascles joves, amb l’única diferènciaque l’ocel de color verd que hi ha sobre l’opercle, en els mascles està vorejat de ver-mell. La resta del cos és de colors bruns o verdosos, molt pàl·lids al ventre i més fos-cos al dors, i una franja que va de la boca al peduncle caudal, al mig del qual hi hauna taca obscura. La lliurea terminal és de color verd brunenc, amb una franja queva de la boca al peduncle caudal, on hi ha una taca negra. Sobre l’opercle té un ocelblau fosc vorejat de vermell i blau i les aletes dorsal caudal i anal estan ribetajadesde blau. Alguns individus presenten una anomalia cromàtica, que alguns autorsconsideren com una subespècie (S. ocellatus bertini), amb una lliurea de color total-ment groc ataronjat o vermell, però els podem identificar per la presència de l’ocelsobre l’opercle.

Gregarisme: durant el període de reproducció els mascles defensen un territori d’1 m alvoltant del niu, però a l’hivern formen grups juntament amb femelles, joves i altreslàbrids.

54


Posició: bentònic.Moviments: làbrid molt actiu, que es mou incansablement sovint en petits estols. En

l’època de cria, el mascle sembla un esperitat i persegueix les femelles i foragita altresmascles.

Alimentació: briozous, hidraris, poliquets i crustacis.Reproducció: de maig a juliol. Els mascles construeixen un niu en una petita depressió

d’una roca horitzontal. Hi aporten una gran varietat d’algues fins que formen unamena de copa. Després, diferents femelles faran postes successives que el mascleanirà fecundant; quan el període d’activitat sexual s’acaba, el mascle recobreix el niuamb més algues i passa llargues estones ventilant el niu.

Ambient: molt freqüent en fons rocosos litorals.

55


56

Symphodus roissali (Risso, 1810) Tord roquer

Cat. Planxeta, petarquetCast. PlanchitaAngl. Five-sppoted wrasseFr. Crénilabre à cinq taches

Silueta: cos ovalat, alt i comprimit lateralment. Fins a 14 cm.Lliurea: espècie amb dicromatisme no permanent. Durant l’època de reproducció podem

diferenciar dues lliurees. La lliurea inicial, que és la de les femelles i dels mascles joves,és formada per dues franges longitudinals fosques de color bru vermellós sobre unfons beix més argentat a la part ventral. A més, poden presentar una sèrie de taquesbrunes més o menys fosques. La intensitat de les taques és variable. A l’opercle hi haun ocel petit bru ataronjat poc conspicu i a la base de l’aleta caudal, al centre delpeduncle, hi ha una taca fosca sovint molt desdibuixada. La lliurea terminal és la delsmascles. És molt acolorida, amb dues franges longitudinals de color bru o vermellóssobre un fons verd o gris blavós, amb el ventre blanquinós o daurat. Les galtes estancreuades per franges verdes i vermelles, i l’opercle té un ocel vermell brunenc (ara sívisible). A l’aleta dorsal hi ha cinc taques fosques, les dues darreres més marcades.L’ull, negre, està encerclat de vermell viu i després de groc.

Gregarisme: solitari.Posició: bentònic.Moviments: làbrid molt actiu, que es mou a poca fondària i que fa la sensació d’anar

sempre apressat.


Alimentació: mol·luscs, crustacis, garotes i hidrozous.Reproduccció: entre abril i juliol. El mascle construeix un niu en una petita depressió de

la roca on acumula trossos d’algues. Després, diverses femelles fan postes successi-ves que el mascle fecunda i cobreix amb més algues, cosa que fa augmentar pro-gressivament la mida del niu. Un cop acabada la fase d’activitat sexual, el masclerecobreix tot el niu amb una nova capa d’algues, ara amb trossos més petits, i hideixa un forat per a la ventilació, que dura uns 10 dies. Després d’un període

d’inactivitat es potreiniciar el cicle.

Ambient: és moltabundant a lesroques superficialscobertes d’algues.

57


Symphodus rostratus (Bloch, 1797) Petarc

Cat. Tord becut, grivieta, trugeta, gripauCast. Tordo picudoAngl. Long-snouted wrasseFr. Sublet

Silueta: molt característic, amb el musell llarg i punxegut lleugerament aixecat a la partdistal i el cap dorsalment còncau, cosa que fa que sigui fàcil distingir-lo de les altresespècies del gènere. Fins a 12 cm.

Lliurea: coloració molt variable segons els individus, però sense relació amb l’edat ni elsexe. Generalment de tons grisos o verds, amb més o menys taques fosques i claresi sovint amb màscara facial bruna que va de l’ull a la boca. Ulls de color vermell. Elventre i la meitat inferior del cap solen ser blancs argentats.

Gregarisme: durant la reproducció els mascles defensen un petit territori, però a l’hi-vern acostumen a formar grups amb altres espècies del gènere.

Posició: bentònic.Moviments: com molts làbrids, normalment es mou fent anar les aletes pectorals.

Acostuma a presentar-se en solitari i, de tots, és potser un dels més desconfiats.Alimentació: únicament petits crustacis.Reproducció: de març a juliol, el mascle construeix un niu amb algues, principalment

algues vermelles coral·linàcies, i en menys d’una hora pot rebre les femelles. La fasede construcció i la d’activitat sexual són simultànies i duren uns 3 dies, després elmascle roman ventilant el niu uns 10 o 12 dies.

Ambient: tant en fons rocosos com a les praderies de posidònia.

58


Symphodus melops (Linnaeus, 1758) Tord enrocador

Cast. PorredanaAngl. CorkwingFr. Crénilabre

Silueta: cos ovalat, alt i notablement comprimit. Pot arribar als 28 cm, tot i que nor-malment no es veuen exemplars més grossos de 18 cm a la Mediterrània.

Lliurea: espècie dicromàtica no permanent. A la lliurea dels joves i les femelles hi pre-dominen els tons marrons verdosos, mentre que en els mascles reproductors domi-nen els tons marrons vermellosos. En ambdós casos, és molt característica la taca enforma de mitja lluna just darrere de l’ull. Aquesta espècie també presenta una altrataca negra al peduncle caudal just a sota de la línia lateral. Les femelles en època dereproducció tenen unes papil·les urogenitals de color blau fosc, mentre que els mas-cles presenten unes línies ondulades de color vermell sobre les galtes.

Gregarisme: pot formar petits grups.Posició: bentònic.Moviments: molt actiu, es desplaça sempre vora del fons.Alimentació: petits crustacis, mol·luscs i altres animals sèssils com els briozous o els

hidraris.Reproducció: durant la primavera i principis d’estiu el mascle construeix un niu sobre

la roca amb trossos d’algues. Allà atrau les femelles perquè hi facin la posta, que ellfecunda i defensa.

Ambient: poc freqüent a les costes catalanes, sempre en fons litorals de roca a poca fon-dària (5-10 m) i, molt ocasionalment, en fons de posidònia.

59


Symphodus tinca (Linnaeus, 1758) Llavió

Cat. Espatarc, rossinyol, petarcCast. Peto, bodiónAngl. Peacock wrasseFr. Crénilabre paon

Silueta: és el més gran dels petits làbrids (com a mínim els mascles). Cos ovalat i com-primit lateralment, musell llarg i punxegut amb una boca petita de llavis carnosos.Hi ha un gran dimorfisme en les talles dels mascles (grossos) i de les femelles (peti-tes). Els mascles més grans poden arribar fins als 35 cm.

Lliurea: espècie dicromàtica no permanent, amb dues lliurees, la inicial i la terminal,que fora de l’època de reproducció són molt semblants. La lliurea inicial és la de lesfemelles i la dels mascles juvenils. El color és gris verdós o brunenc i el ventre és grisargentat. Una màscara facial quasi negra va de l’ull a la boca; els flancs són a voltesuniformes i a voltes tenen dues franges longitudinals brunes. Els mascles presentenla lliurea terminal, molt més colorejada, amb tons grocs i verdosos, els flancs ambtres franges longitudinals de punts vermells i blaus, màscara facial molt marcada iuna taca fosca darrere l’aleta pectoral. Les aletes estan tacades de blau metàl·lic i ver-mell (aquests colors tan virolats han fet que rebés el sobrenom de pallasso).

Gregarisme: els exemplars petits formen grups durant l’hivern, mentre que els grossossón solitaris. En època de reproducció esdevenen molt territorials.

60


Posició: bentònic.Moviments: els exemplars grossos, sobretot els mascles, es desplacen lentament prop del

fons gràcies a les aletes pectorals. Fan la sensació de no tenir mai pressa i amb elsseus llavis ara xuclen d’aquí, ara d’allà. Sovint es veuen envoltats de peixets queintenten aprofitar-se de les xuclades i les posteriors escopides de sorra.

Alimentació: garotes, mol·luscs i crustacis.Reproducció: entre l’abril i el juliol. Els mascles grossos construeixen un sol niu per a

tota l’època de reproducció en una escletxa o petita cavitat de les roques, on apor-ten trossos d’algues (principalment del gènere Cystoseira). Els mascles mitjans, queno construeixen niu, també es reprodueixen. Poden aparellar-se amb una femella iutilitzar el niu d’un mascle gros, poden realitzar fecundacions paràsites o bé podenfresar sobre qualsevol tipus de substrat.

Ambient: molt abundant en fons de roca des del litoral fins als 50 m de fondària.

61


Thalassoma pavo (Linnaeus, 1758) Fadrí

Cast. FrediAngl. Ornate wrasseFr. Girelle-paon

Silueta: cos tan allargat com el d’una juliola però comprimit. Cap marcadament con-vex amb la boca petita i els llavis prims. Peduncle caudal ample, amb l’aleta trun-cada en els joves i forcada en els mascles terminals. Fins a 25 cm, però normalmententre 15 i 20 cm.

Lliurea: espècie dicromàtica permanent. Lliurea inicial és la de les femelles i els masclesjoves, mentre que la terminal l’exhibeixen els mascles adults. En la lliurea inicial elcos és groguenc o verdós, amb fines línies verticals brunes i cinc franges, també ver-ticals, blaves, i una taca negra a la base de la dorsal entre la segona i la tercera fran-ja vertical. El cap és vermellós o violaci amb vermiculacions blaves. A la lliurea ter-minal el cos és verd, amb fines línies verticals roses, amb una franja vertical blavaque passa per la base de l’aleta pectoral. El cap és vermell fosc amb vermiculacionsblaves, i a l’aleta dorsal i a l’anal té franges longitudinals verdes, blaves i violetes.

Gregarisme: les femelles i els joves acostumen a formar grups petits, però els mascles sónsolitaris, excepte a l’època de cria, que vigilen zelosament el seu harem.

62


Posició: bentònic.Moviments: extraordinàriament actiu, aquest petit i acolorit làbrid és el que imprimeix

un moviment més ràpid i frenètic a les aletes pectorals. Aquest moviment l’acom-panya amb unes ondulacions molt característiques del cos.

Alimentació: mol·luscs petits i crustacis.Reproducció: de juny a juliol. La fresa és pelàgica, igual que els ous.Ambient: espècie molt litoral, d’aigües somes; prefereix les aigües calentes, i en alguns

llocs com les Balears, pot ser molt abundant.

63


Coris julis (Linnaeus, 1758) Donzella

Cat. Juliola, giula, guiula, julivia, senyoretaCast. Julia, doncellaAngl. Rainbow wrasseFr. Girelle

Silueta: cos molt allargat, fusiforme i poc comprimit. Musell punxegut amb una bocapetita. Fins a 19 cm.

Lliurea: espècie amb dicromatisme permanent. A la lliurea inicial, que és la de les feme-lles i la dels mascles inicials, la part dorsal del cos és marró vermellós i el ventre ésblanc amb reflexos daurats; pot presentar una o dues franges blanques sobre elsflancs. Sobre la part posterior de l’opercle hi ha un ocel petit blau.

La lliurea terminal és la dels mascles adults, que tenen el llom verd i el ventreblanc, una franja longitudinal serrada de color vermell ataronjat que va del musellfins a la caudal i a sota d’aquesta i darrere de la pectoral una taca allargada negra.Sobre els tres primers radis de l’aleta dorsal, que són més llargs, hi ha una altra tacanegra. En els darrers anys sembla haver esdevingut més freqüent l’aparició de mas-cles amb la lliurea terminal atlàntica, caracteritzada per un color de fons vermell ata-ronjat (el verd no hi és present) i el peduncle i l’aleta caudals negres.

64


Gregarisme: els mas-cles terminals sónsolitaris i defensenun territori bas-tant ampli onviuen diversesfemelles i masclesinicials. Malgratque sovint podemveure molts indivi-dus francamentjunts, aquests noformen un verita-ble grup.

Posició: bentònica. Moviments: activa dedia, s’enterra a la

sorra per passar la nit. Neda movent ràpidament les aletes pectorals. La siluetaafusada i la capacitat de contorsionar el cos fan que el seu nedar sembli serpifor-me. Es tracta d’un peix molt nerviós i àvid, que en zones molt freqüentades s’a-costa a pocs centímetres de l’observador, amb el qual sembla mantenir una acti-tud d’una certa innocència.

Alimentació: crustacis, poliquets, equinoderms i mol·luscs.Reproducció: entre el maig i l’agost. La fresa es realitza després d’una parada nupcial en

què mascle i feme-lla ascendeixen ver-ticalment l’un alcostat de l’altre uns3 m sobre el fons;llavors entren encontacte i alliberenels òvuls i l’esper-ma, i ràpidamenttornen cap al fons.Els ous són pelà-gics.

Ambient: espèciemolt abundant,que tant viu enfons rocosos comen praderies deposidònia.

65


Aidablennius sphynx (Valencienes, 1836) Dormilega de roca

Cast. DormilónFr. Blennie sphynx

Silueta: cos allargat i lleugerament comprimit, amb un cap més aviat petit i un perfilmolt inclinat i amb tentacles supraoculars simples, més llargs que el diàmetre del’ull, sobretot en el cas dels mascles. Fins a 8 cm de llargària.

Lliurea: color beix o verd groguenc amb sis bandes verticals més fosques que podendividir-se a prop de la base de l’aleta dorsal. Els exemplars que es troben en fons demusclos presenten un color més aviat platejat, amb les bandes verticals més fosques.A la part posterior del cap i darrere dels ulls té una taca blava vorejada de vermell,molt més contrastada en els mascles que en les femelles.

Gregarisme: solitària i territorial.Posició: enganxada al fons.Moviments: és un peix molt actiu que té tendència a no parar quiet gaire estona.Alimentació: petits invertebrats i algues.Reproducció: es reprodueix a principis d’estiu. Els mascles persegueixen de forma incan-

sable les femelles tot desplegant l’aleta dorsal i donant cops amb el cap per tal deconvèncer-les que els segueixin fins al niu. Aconseguida la posta d’una o més feme-lles, els ous fecundats romanen enganxats a la paret d’una petita cavitat. El mascles’encarrega de vigilar-los zelosament. Durant l’època de cria els mascles són moltterritorials i agressius, i són habituals les lluites aferrissades entre ells.

Ambient: sobre fonsrocosos de moltpoca fondària(generalment amenys d’1 m)amb recobri-ment d’alguescespitoses o demusclos.

66


Scartella cristata (Linnaeus, 1758) Bavosa de cresta

Cast. Babosa de crestaAngl. Molly millerFr. Blennie cheveleu

Silueta: cos allargat, d’aspecte robust, amb el cap relativament gros i una renglera defilaments fins i curts sobre la nuca. Fins a 10 cm

Lliurea: el color del dors es verdós fosc o marró grisós, amb 6 o 7 bandes transversalsfosques que s’estenen fins a la part baixa de l’aleta dorsal. Tant el color de base comles franges tendeixen aclarir-se cap a la part ventral del peix.

Gregarisme: solitari i territorial.Posició: enganxat al fons.Moviments: espècie molt curiosa, però es que refugia ràpidament al seu cau quan és

molestat.Alimentació: petits invertebrats i algues.Reproducció: n’hi ha poques dades, tret que es tracta d’un peix que fa niu dintre de peti-

tes cavitats i que és el mascle qui vigila la posta.Ambient: sobre substrat rocós, a molt poca fondària, entre 0 i 10 m.

67


Parablennius gattorugine (Brünnich, 1768) Capsigrany

Cat. Bavosa roja, dormilega roja, futarraCast. CabruzaAngl. Tompot blennyFr. Blennie gattorugine

Silueta: cos allargat i robust, ventre prominent, tentacles supraoculars alts i arbores-cents. Aleta dorsal contínua amb la part tova lleugerament més alta que l’espinosa.Fins a 30 cm, malgrat que són més freqüents els exemplars entre 15 i 20 cm.

Lliurea: tot el cos cobert per taques i reticulacions de tons bruns i negres que formen7 o 8 bandes verticals més fosques que es perllonguen sobre la dorsal i l’anal.

Gregarisme: solitari i agressiu.Posició: enganxat al fons.Moviments: desplaçaments curts i serpentiformes arran de les roques.Alimentació: invertebrats bentònics i també algues.Reproducció: entre març i maig. Diverses femelles enganxen els ous a la cavitat que

defensa el mascle.Ambient: freqüent a les escletxes i les cavitats entre 3 i 30 m i també entre algues i a les

esculleres.

68


Parablennius incognitus (Bath, 1968) Bavosa verda

Cast. Babosa verdeFr. Blennie diabolo

Silueta: cos allargat i esvelt, amb un parell de tentacles oculars llargs que tenen ramifi-cacions curtes a la base. Els tentacles nasals són curts i ramificats. Fins a 7 cm.

Lliurea: la coloració de base és molt variable (beix, groc verdosa, vermellosa, negren-ca...) ja que s’adapta a l’entorn on habita; en qualsevol cas, són conspícues les de 7a 9 franges verticals fosques vorejades de clar, que es divideixen i es difuminen versla part ventral del cos.

Gregarisme: solitària i territorial.Posició: enganxada al fons.Alimentació: invertebrats bentònics, petits crustacis i algues.Reproducció: es reprodueix durant la primavera i principis d’estiu. Els mascles atrauen

les femelles amb moviments rítmics de la part anterior del cos i vigilen les postesfins a l’eclosió.Durant aquestaèpoca són moltterritorials i foragi-ten qualsevol altrecompetidor ambcops de cua i mos-segades.Ambient: restringital primer metre defondària, però sobretot tipus de fonsrocós (zones deblocs, muscleres,cavitats, roquesamb abundantvegetació...).

69


Parablennius pilicornis (Cuvier, 1829) Bavosa de plomall

Cast. Babosa astadaAngl. Ringneck blennyFr. Blennie pilicorne

Silueta: blènid de fins a 11 cm, proveït de tentacles supraoculars llargs (més que el dià-metre de l’ull) dividits molt a prop de la base en 5 filaments el més llarg dels qualsés l’anterior . L’aleta dorsal no té una divisió marcada.

Lliurea: color general verd groguenc, pigallat de taques fosques. Durant l’època dereproducció els mascles es tornen molt foscos, quasi negres. Hi ha també una lliu-rea totalment groga i una altra que recorda la de P. rouxi.

Gregarisme: solitària i territorial.Posició: enganxada al fons.Moviments: general-

ment estàtica, esmou fent des-plaçamentscurts peròràpids, ondulantenèrgicamenttot el cos.

Alimentació: carní-vora, peròtambé menjaalgues.

Reproducció: demarç a juny.

Ambient: en fonsde roca superfi-cials. S’amaga iprotegeix la postaa les closques demol·luscs morts.

70


Parablennius rouxi (Cocco, 1833) Bavosa blanca

Cat. Bavosa de franja negraCast. Babosa blancaFr. Blennie de Roux

Silueta: típica de Blennius, cos molt allargat i prim, molt poc comprimit lateralment.Cap petit amb apèndixs supraoculars en forma de palma. Fins a 8 cm.

Lliurea: de color blanc ratllat per una franja horitzontal fosca, marró o negra, moltmarcada que va des de l’ull fins l’aleta caudal. Per la lliurea i també per la posicióen el fons i la talla, aquesta espècie pot ser confosa amb Gobius vittatus, que acos-tuma a viure a més fondària. La silueta de blènid amb el cap proporcionalment mésgros i la postura, amb el cap alçat sobre les aletes pectorals, poden ajudar a distin-gir-lo.

Gregarisme: solitària i territorial.Posició: enganxada al fons.Moviments: el mascle, per defensar el seu territori i per atraure les femelles, executa

moviments verticals amb el cap.Alimentació: omnívora, algues, crustacis, poliquets, etc.Reproducció: de maig a juliol; el mascle atrau les femelles al seu cau i allí fan la posta.Ambient: abundant en fons de sorra i pedra entre 2 i 8 m de fondària.

71


Parablennius sanguinolentus (Pallas, 1811) Llepissós

Cast. LagartinaAngl. Red-speckled blennyFr. Bavose palmicorne

Silueta: cos allargat però d’aspecte rodanxó, amb el ventre prominent. Presenta tenta-cles supraoculars poc conspicus, formats per un grup de filaments molt curts. Estracta d’un blènnid gros, que pot arribar fins als 20 cm.

Lliurea: coloració de fons d’un gris marró clar sobre la qual hi ha multitud de taquesnegres petites i tres sèries de taques blanques distribuïdes longitudinalment sobre elsflancs. Durant la reproducció els mascles es tornen de color marró o violaci moltfosc, i en destaquen les glàndules d’un blau elèctric a les espines de l’aleta anal.

Gregarisme: solitari i territorial.Posició: enganxat al fons.Alimentació: invertebrats bentònics, petits crustacis i algues.Alimentació: algues, poliquets i crustacis petits.Reproducció: durant la primavera i principis d’estiu. El mascle atrau les femelles fins a

una depressió plana de la roca i allà fan la posta, que el mascle protegeix fins a l’e-closió.

Ambient: sobre fons de blocs recoberts per gespes d’algues a poca fondària, entre els 0,5i els 3 m.

72


Parablennius tentacularis (Brünnich, 1786) Banyut

Cast. ViejaAngl. Horned blennyFr. Blennie cornue

Silueta: cos allargat, esvelt i lleugerament comprimit. Tentacles supraoculars llargs iramificats només en el marge posterior. Tentacles nasals tubulars i petits. Fins a15 cm.

Lliurea: color marró amb 8 o 9 franges verticals fosques que es bifurquen i difuminencap a la part ventral. Aquestes franges sovint estan vorejades per una línia blancaque a voltes es converteix en una sèrie de punts. Al començament de l’aleta dorsalpresenta una taca negra.

Gregarisme: solitari i territorial.Posició: enganxat al fons.Reproducció: entre març i maig. El mascle protegeix la posta de varies femelles.Ambient: és un dels pocs blènnids que assoleixen una certa profunditat; es troben en

zones mixtes de blocs i sorra entre els 5 m i fins a més de 30 m de fondària.

73


Parablennius zvonimiri (Kolomvatovic, 1892) Bavosa menuda

Cast. Babosa de bandasFr. Blennie de Zvonimir

Silueta: cos allargat i lleugerament comprimit, amb els ulls grossos. Els tentacles supra-oculars són molt llargs i ramificats a la base, recordant les banyes d’un cérvol; els ten-tacles nasals, molt més curts, també estan ramificats. Els mascles poden tenir tenta-cles addicionals sobre el front i la nuca. Es tracta d’un peixet petit que rarament arri-ba als 7 cm.

Lliurea: són molt característiques les 7 taques blanquinoses sobre fons fosc a la base del’aleta dorsal. El color de fons és variable, gris verdós, marró groguenc o vermellmarronós, amb 8 franges o taques fosques que es difuminen cap al ventre. El capdels mascles agafa unes tonalitats vermelloses durant la reproducció.

Gregarisme: solitària i territorial.Posició: enganxada al fons.Alimentació: invertebrats bentònics i algues.Moviments: a diferència dels altres blènnids utilitza les aletes pectorals per a la natació.Reproducció: entre maig i juliol. El mascle atrau les femelles aixecant ostentosament la

part anterior del cos; el mascle té cura de la posta fins a l’eclosió dels ous.Ambient: en petites cavitats i extraploms fins als 7 m de fondària.

74


Lipophrys canevai (Vincigerra, 1880) Bavosa de mar

Cast. FloraFr. Blennie de Caneva

Silueta: cos allargat i esvelt amb el cap tirant a rodó i sense tentacles supraoculars, peròamb un parell de tentacles nasals bífids molt petits. Fins a 8 cm.

Lliurea: coloració general tirant a marró amb un entrellat de línies clares que envoltenles taques fosques. En alguns casos poden presentar fins a 8 franges fosques a la basede la dorsal. Aquesta coloració pot variar força en funció de l’ambient. En època dereproducció els mascles tenen el cap quasi negre, amb una gran taca groga sobre elsopercles que arriba fins a les aletes pelvianes.

Gregarisme: solitària i territorial.Posició: enganxada al fons.Alimentació: crustacis petits i algues.Reproducció: es reprodueix durant la primavera i a principis d’estiu. El mascle se situa

en un petit forat, que molt sovint és un orifici abandonat d’un dàtil de mar. Peratreure les femelles treu el cap i el mou vigorosament. Si té èxit, les femelles deixenels ous enganxats a l’interior del cau on són fecundats; aleshores el mascle defensaaferrissadament la posta fins a l’eclosió.

Ambient: a molt poca fondària (entre 0,5 i 1,5 m) sobre fons de roques calcàries. Potser absent a les costes silícies.

75


Lipophrys pavo (Risso, 1810) Gallerbó

Cat. Bavosa paona, dormilega, guillaCast. GallerboAngl. Peacock blennyFr. Blennie paon

Silueta: blènnid robust (fins a 12 cm) amb el cap aparentment sense tentacles, ja queaquests són molt petits, sense ramificacions i estan situats per sobre del globus ocu-lar. Aleta dorsal rectilínia sense constriccions. Els mascles, en època de reproducció,desenvolupen un gep molt visible sobre el cap.

Lliurea: bandes verticals de color marró olivaci, sobre fons groguenc o verdós, emmar-cades amb línies i punts de color blau clar. Darrere l’ull presenta un ocel fosc vore-jat de blau.

Gregarisme: molt territorial, solitari o en parelles.Posició: enganxat al fons.Moviments: estàtic, amb desplaçaments molt ràpids i curts mitjançant fortesondula-

cions del cos.Alimentació: carnívor (mol·luscs i crustacis) i també algues.Reproducció: entre maig i juliol.Ambient: zona de marees, en escletxes i entre còdols, en fons de fanerògames en

ambients salabrosos (praderies de Ruppia i Cymodocea). Comú al Delta de l’Ebre imolt rar a les Medes.

76


Lipophrys trigloides (Vincigerra, 1886) Futarra

Cast. FutarraAngl. Stared-eyed blennyFr. Blennie trigloide

Silueta: cos allargat i quasi cilíndric, d’aspecte robust. Com tots els d’aquest gènere, nopresenta tentacles sobre els ulls, que són grossos i sobresurten del perfil del cap. Elstentacles nasals són petits i ramificats. Fins a 13 cm.

Lliurea: són característiques les 6 franges verticals fosques que es divideixen cap a lameitat ventral. El color del cos varia en funció del substrati pot ser verd oliva, rosat,groguenc o vermellós, amb nombroses taques clares i fosques. Durant la reproduc-ció els mascles esdevenen més foscos i amb punts verds irisats.

Gregarisme: solitària i territorial.Posició: enganxada al fons.Alimentació: mol·luscs, petits crustacis i algues.

Reproducció: defebrer a maig. Lesfemelles adherei-xen els ous a laroca, on el mascleels fecunda i en técura fins a l’eclo-sió.

Ambient: en fonsrocosos moltsuperficials, sobre-tot en zones ambabundants pobla-cions de musclo.Pot suportar uncert temps fora del’aigua.

77


Lipophrys nigriceps (Vincigerra, 1883) Dormilega negra

Cast. Babosa de cabeza negraAngl. Black-headed blennyFr. Blennie à tête noire

Silueta: cos allargat, força esvelt. No té tentacles oculars al cap i els tentacles nasals sónmolt petits. Es tracta d’un blènnid petit que rarament supera els 3,5 cm.

Lliurea: de color vermell amb línies blaves o grisenques que formen un entrellat i quevan desapareixent cap a la cua. El cap també és marbrat, però sobre fons fosc, i potvariar d’intensitat en funció de l’estat d’ànim del peix. En època de reproducció elcap del mascle s’assembla al de L. canevai, amb els opercles d’un color groc brillant.

Gregarisme: solitària i territorial.Posició: enganxada al fons.Alimentació: hidra-

ris, briozous,petits crustacis ialgues.

Reproducció: entremaig i juny. Elmascle atrau lesfemelles ambmoviments late-rals del cap idesprés té curade les postes.

Ambient: habita elsfons rocososentre 1 i 10 m,amb preferènciaper zones pocil·luminades,com coves iextraploms.

78


Tripterygion melanurus minor Guichenot, 1850 Rabosa petita

Cast. Moma pequeñaFr. Triptérygion tacheté

Silueta: cos llarg, amb el perfil cefàlic molt agut i els ulls molt grossos. Fins a 5 cm.Lliurea: cos vermell, el cap dels mascles terminals durant el període de reproducció és

negre, mentre que el de les femelles i els mascles joves és marmori.Gregarisme: solitària i molt territorial.Posició: enganxada al fons.Moviments: semblants als de l’espècie anterior.

Alimentació: inverte-brats molt petits,e s p e c i a l m e n tcopèpodes.

Reproducció: de maiga juliol, els ous sóndipositats perdiverses femellessobre el fons alterritori del mas-cle, que es cuidade protegir-los.

Ambient: en llocsmolt foscos, enparets o sostres deles coves méssuperficials, sotapedres grosses idintre d’escletxes.

79


Tripterygion delaisi Cadenat & Blache, 1971 Rabosa groga

Cast. Moma amarillaAngl. Black-faced blennyFr. Triptérygion jaune

Silueta: cos allargat i fusiforme, musell agut i ulls grossos i prominents. Aleta dorsaldividida en tres parts, les dues primeres amb radis espinosos. Entre 6 i 9 cm de lon-gitud.

Lliurea: les femelles i els mascles no territorials són de tons grisos, amb 5 bandes verti-cals amples fosques, l’última de les quals forma una taca quasi negra característicasobre el peduncle caudal. Els mascles terminals tenen el cap i el coll negres i la restadel cos groc. La primera dorsal també és negra i la segona té els primers radis moltllargs.

Gregarisme: solità-ria.

Posició: enganxadaal fons.

Moviments: nor-malment estàti-ca, però fa des-plaçamentscurts i ràpidstant per caçarcom per fugir.

Alimentació: petitscrustacis i altresinvertebratsbentònics.

Reproducció: demaig a juliol.

Ambient: abundantentre els 6 i 12 m de fondà-ria en fons deroca amb pocail·luminació.

80


Tripterygion tripteronotus (Risso, 1810) Rabosa morruda

Cat. FutarraCast. Moma narigudaFr. Triptérygion rouge

Silueta: cos allargat i comprimit i musell punxegut. Tres dorsals, la segona amb els pri-mers radis més llargs. Fins a 8 cm.

Lliurea: els mascles territorials tenen el cap negre i el cos vermellós, amb 5 franges ver-ticals més fosques. Les aletes són també vermelles i estan ribetejades de blau. Lesfemelles i els mascles joves són de tons marronosos, amb 4 o 5 bandes transversals.

Gregarisme: solitària.Posició: enganxada al fons.

Moviments: estàticasobre el fons; quanés molestada esdesplaça fentpetits salts conse-cutius.

Alimentació: crusta-cis bentònics moltpetits (copèpodes itanaidacis).

Reproducció: de maiga juliol, diversesfemelles fresen alterritori d’un mas-cle que tindrà curadels ous.

Ambient: abundanten fons de rocamolt superficial(entre 0 i 3 m). Alcontrari de lesaltres espècies delgènere prefereix elsllocs ben il·lumi-nats.

81


Gobius bucchichi Steindacher, 1870 Burret

Cast. RasposoAngl. Bucchich’s gobyFr. Gobie de Bucchich

Silueta: típica de gòbid, amb les aletes dorsals clarament separades, perllongant-se finsmolt a prop de la cua.

Lliurea: sexes iguals. Coloració críptica de fons de sorra, formada per un jaspiament detaques petites de color bru, ocre, blanc i negre. Pot presentar una taca negra davantde l’aleta pectoral i sovint el glòbul ocular està creuat per una banda fosca. Però nohi ha caràcters fiables per distingir sota l’aigua aquesta espècie d’altres gòbids queviuen a la Mediterrània.

Gregarisme: territorial i solitari.Posició: enganxat al fons.Moviments: generalment estàtic sobre fons de sorra; malgrat tot, fa una ràpida però curta

nedada rectilínia quan se’l molesta per tornar tot seguit a descansar sobre el fons.Alimentació: poliquets, amfípodes, mol·luscs i algues.Reproducció: de març a maig.Ambient: fons de sorra molt superficials, prop de roques amb algues o de còdols. De

vegades associat amb l’anemone Anemonia sulcata, que li serveix de protecció.

82


Gobius cobitis Pallas, 1811 Burro roquer

Cat. Cabot de roca, ruc de rocaCast. Góbido de rocaAngl. Giant gobyFr. Gobie à grosse tête

Silueta: de cos allargat i robust, és el gòbid més gros de les nostres aigües, i pot arribarfins als 27 cm.

Lliurea: de color bru olivaci, amb taques més fosques i més clares que als flancs podenformar franges. Els mascles adults són més foscos, amb les aletes ribetejades deblanc.

Gregarisme: solitari i molt territorial.Posició: enganxat al fons.Moviments: quiet al fons, però s’escapa cap al cau amb un moviment ràpid i rectilini

quan se’l molesta.Alimentació: omnívor, s’alimenta d’algues, crustacis petits i poliquets. Reproducció: de març a maig; els ous estan enganxats a sota de les pedres.Ambient: a molt poca fondària en cubetes litorals i sobre fons de roca amb cobertura

algal.

83


Gobius paganellus Linnaeus, 1758 Calacabot

Cast. BobiAngl. Rock gobyFr. Gobie paganel

Silueta: cos quasi cilíndric, cap gros i ulls prominents. Fins a 12 cm.Lliurea: color beix amb taques fosques al cap i amb una franja clara al marge de la dor-

sal. El mascle reproductor és d’un color morat vellutat, amb una franja de colorcrema a l’aleta dorsal.

Gregarisme: solitari.Posició: enganxat al fons. Moviments: com la majoria de gòbids, acostuma a reposar estàtic sobre el fons.Alimentació: petits crustacis i poliquets.Reproducció: de gener a juny. Les postes, que poden ser multiples, s’adhereixen a sota

de pedres o closques de mol·luscs.Ambient: en fons rocosos fins als 30 m de fondària. A poca fondària és més fàcil veure

aquest gòbid de nit que no pas de dia.

84


Gobius xanthocephalus (Zander & Hedermayer, 1992) Gobi de cap daurat

Cast. Gobio doradoAngl. Golden gobyFr. Gobie doré

Silueta: cos cilíndric lleugerament comprimit amb el cap gros i els ulls prominents.Fins a 10 o 12 cm de llarg.

Lliurea: color de fons gris clar amb taques fosques petites i molt nombroses. El cap ésgroguenc.

Gregarisme: solitari, si bé els juvenils, acabats d’assentar, poden estar agrupats sobre elfons.

Posició: enganxat al fons.Moviments: normalment pot veure’s immòbil sobre el fons. Potser aquesta espècie és un

xic més activa que la resta de gòbids.Alimentació: no se’n tenen dades exactes, però segurament menja petits invertebrats

bentònics.Reproducció: a finals de primavera i principis d’estiu.Ambient: sobre fons rocosos entre 10 i 30 m de fondària.

85


Lepadogaster lepadogaster (Bonnaterre, 1788) Xucladits

Cat. Aixafa-roquesCast. ChafarrocasAngl. Shore clingfishFr. Lépadogastère

Silueta: peix de mida petita, fins a 7 cm, i de silueta inconfusible, aplanat dorsiven-tralment, amb una boca grossatambé plana i projectada cap endavant. Els ulls estanmolt pròxims i situats dorsalment, i les aletes ventrals i pectorals estan soldades for-mant una ventosa. Es diferencia de les altres espècies pròximes, perquè té les aletesdorsal i anal parcialment unides amb la caudal i uns filaments supraoculars dividits.

Lliurea: de color verd oliva o bru, amb taques rodones més fosques i dos ocels de colorblau intens a la nuca. Mai amb ocels o taques de color vermell.

Gregarisme: territorial i solitari.Posició: enganxat al fons.Moviments: generalment adherit a la cara inferior de les pedres amb la seva ventosa ven-

tral. Moviments curts, ràpids i nerviosos quan la pedra on està adherit és remoguda.Alimentació: carnívor. Reproducció: entre abril i juliol; els ous són dipositats per la femella sota les pedres.Ambient: a la zona superficial i a les cubetes litorals, sota les pedres i els còdols.

86


Lepadogaster candolii Risso, 1810 Aixafa-roques

Cast. Cabote sorbedorAngl. Connemarra clingfishFr. Lépadogastère de Candolle

Silueta: peix de mida petita, fins a 7,5 cm, amb la silueta inconfusible de la família,aplanat dorsiventralment i amb una boca grossa projectada cap endavant en unmusell relativament allargat. La membrana de l’aleta dorsal i de l’anal no s’ajuntenamb la de la cua.

Lliurea: el color de fons de les femelles és verd oliva clar amb taques blanques. Els mas-cles són rogencs, amb una taca vermella seguida de diverses línies verticals del mateixcolor al costat del cap. Sovint amb tres taques vermelles a la base de la dorsal.

Gregarisme: territorial i solitari.Posició: bentònic, normalment enganxat amb la ventosa ventral a sota les pedres. Moviments: generalment viu adherit a la cara inferior de les pedres amb la ventosa ven-

tral. Moviments curts, ràpids i nerviosos quan es remou la pedra on està adherit. Alimentació: carnívor. Sembla que, ocasionalment, pot actuar de netejador. Reproducció: no se’n coneixen dades.Ambient: a la zona superficial i a les cubetes litorals, sota les pedres i els còdols.

87


Balistes carolinensis Gmelin, 1789 Peix ballesta

Cast. Pez ballestaAngl. Trigger fishFr. Baliste comun

Silueta: la forma d’aquest peix resulta insòlita i, per tant, és inconfusible entre els pei-xos litorals mediterranis. El cos és molt alt i comprimit, de silueta ovalada, gairebéen forma de rombe, amb els ulls situats quasi al dors. La segona aleta dorsal i l’anal,disposades de forma oposada, són amples i llargues, gairebé triangulars. L’aleta cau-dal té forma de mitja lluna. Pot arribar als 40 cm.

Lliurea: color verdós o blavós jaspiat, un xic més clar a la zona ventral.Gregarisme: solitari o en petits grups.Posició: bentònic, tot i que de vegades es troba associat a boies i altres objectes flotants.Moviments: es desplaça amb molta lentitud sobre el fons a la recerca d’aliment gràcies

als moviments ondulants de les aletes anal i segona dorsal. La primera aleta dorsalestà molt modificada, reduïda a tres espines òssies. A la base de la segona hi ha unencaix on queda retinguda la primera espina. En cas de perill, el peix pot desplegar-la de sobte produint un soroll. D’aquí prové el seu nom.

Alimentació: Mol·luscs i crustacis la closca dels quals tritura amb facilitat gràcies a lespoderoses dents.

Reproducció: durant l’estiu, la parella excava un niu, on fan la posta i la fecundació; des-prés el vigilen fins a l’eclosió.

Ambient: no és gaire freqüent; es troba sobre fons rocosos entre 10 i 100 m.

88


89

Els peixos de les roques profundes

A mesura que en la nostra immersió guanyem profunditat, penetrem en un regnede penombra. Els colors més càlids ja no es distingeixen i tot es veu d’un to blavós.

Paral·lelament, la majoria de les algues que abundaven a les aigües superficialscomencen a desaparèixer i donen pas a unes altres algues d’aspecte diferent, incrustantsi dures i a tot un univers d’animals invertebrats d’aspecte de planta. És el regne de lesgorgònies, del corall, les esponges, els briozous, els ascidis, etc.

També en els peixos s’observen alguns canvis. Algunes de les espècies més superfi-cials desapareixen i en trobem d’altres mai vistes més amunt. En general, la biomassade peixos minva i també el nombre d’espècies. En contrapartida, serà necessari arribara aquests fons per observar exemplars de grans dimensions de meros, corballs o sargs,llevat que la costa estigués protegida de la pesca i la caça submarina. Aquestes espècies,que busquen refugi en la profunditat, a les reserves prefereixen els fons més superficials.

L’aspecte, sens dubte, més espectacular de les roques profundes és la munió de petitspeixos planctòfags que com el tres cues (Anthias anthias) voletegen entre les aigües,pocs metres per sobre la roca, però suficientment a prop com per buscar refugi al mésmínim sobresalt. Un altre al·licient poden ser les topades fortuïtes amb visitants ines-perats com l’esquiu déntol (Dentex dentex), l’estrany gall de sant Pere (Zeus faber) o elgat (Scyliorhinus stellaris) que dormisqueja sobre el sediment al fons d’una esquerda. Enles concavitats de les roques situades a 30 o 40 metres de profunditat regna una foscorquasi total i la llanterna serà un estri indispensable per a les vostres observacions. Enaquest ambient trobareu amb freqüència algunes de les espècies que com la bròtola deroca (Phycis phycis), el moll reial (Apogon imberbis) o el gòbit lleopard (Thorogobiusephippiatus) són els representants més típics de les coves.

cap3-4prof,coves 11/12/05 20:07 Página 89

Scorpaena scrofa (Linnaeus, 1758) Cap-roig

Cat. Polla, escórpora rojaCast. CabrachoAngl. Red scorpionfishFr. Rascasse rouge, chapon

Silueta: cos engruixit a la part anterior, cap molt gros i amb espines. Amb protu-beràncies cutànies sobre la línia lateral, sobre els ulls i el cap i especialment a lamandíbula inferior. Aleta dorsal amb 12 espines molt fortes. Aleta caudal arro-donida. Fins a 50 cm.

Lliurea: combinació de taques vermelles, grogues, ataronjades i brunes que li donenuna coloració críptica. Taca negra al centre de l’aleta dorsal.

Gregarisme: solitari i territorial.Posició: enganxat al fons.Moviments: roman totalment immòbil fins que som molt a prop o l’arribem a tocar,

llavors aixeca un petit vol per parar-se uns quants metres més lluny.Alimentació: peixos, crustacis i mol·luscs.Reproducció: de maig a agost. Els ous i les larves són planctònics.Ambient: en fons de roca a partir del 20 m de fondària (fons coral·lígens) i també sobre

sorres fangoses i fons detrítics.

90


Anthias anthias (Linnaeus, 1758) Forcadella

Cat. Tres cues, reixet, somera vermella, cabutCast. Tres colasAngl. Swallowtail sea perchFr. Barbier hirondelle

Silueta: cos ovalat bastant alt, aleta caudal grossa i molt forcada, ventrals molt desen-volupades i tercer radi de la dorsal molt llarg. Fins a 27 cm malgrat que no sol supe-rar els 20 cm.

Lliurea: color rosat o vermell amb tres franges grogues longitudinals a les galtes; extremde les ventrals i dels primers radis de la dorsal també grocs. Durant l’època repro-ductora els mascles adults exhibeixen unes franges de color blau cel al voltant delcap, alhora que les aletes ventrals són molt més desenvolupades.

Gregarisme: forma petits grups de 10 a 60 individus. En parets o fons coral·lígensbatuts per corrents pot formar bancs de centenars d’individus.

Posició: bentònica.Moviments: és un serrànid que es mou entre aigües i menja plàncton. Les llargues aletes

i la cua confereixen a aquest bonic peixet, i sobretot als mascles, un aire majestuós.Alimentació: crustacis i petits peixos.Reproducció: durant la primavera i l’estiu.Ambient: en fons coral·lígens i també dintre de les coves submarines.

91


Dentex dentex (Linnaeus, 1758) Déntol

Cat. DentóCast. DentónAngl. Toothed breamFr. Denté commun

Silueta: cos oblong, una mica alt, caudal emarginada. Fins a 100 cm, però normalmententre 30 i 50 cm.

Lliurea: color verdós o blavós metàl·lic, amb els flancs argentats i petites taques negresi blaves per sobre el nivell de les pectorals. A la nit, quan descansa entre les posidò-nies, es transforma per l’aparició de nombrosos punts blancs sobre una tonalitatverda metàl·lica.

Gregarisme: els joves són gregaris mentre que els adults són solitaris.Posició: nectobentònic.Moviments: és un peix ictiòfag i, per tant, neda entre aigües buscant preses. Molt des-

confiat però curiós, es pot acostar a l’observador després de moltes anades i vingu-des. De vegades caça en grup sobre bancs de bogues i altres peixos, desplegant unagran dosi de violència.

Alimentació: carnívor molt voraç que s’alimenta de peixos i cefalòpodes.Reproducció: de març a maig.Ambient: sobre fons rocosos entre els 20 i els 50 m, i també en fons tous prop de

roquissars.

92


Diplodus cervinus (Lowe, 1841) Sarg imperial

Cat. Sard soldatCast. Bedeo, sargo breadoAngl. Zebra sea breamFr. Sar à grosses lèvres, sar tambour

Silueta: cos ovalat, comprimit lateralment. Els exemplars adults presenten una gepadarrere el cap. Boca petita amb els llavis gruixuts i carnosos. Fins a 55 cm.

Lliurea: argentat, amb 5 franges grosses verticals i brunes i una àrea fosca entre els ulls.Gregarisme: solitari, o en petits grups d’entre 2 i 6 individus.Posició: nectobentònic.Moviments: es mou, com el sarg, a la vora del fons, tot i que de vegades es pot veure

formant estols entre aigües, com les verades. En general, és molt més confiat i tran-quil que el sarg.

Alimentació: omnívor, algues i petits invertebrats.Reproducció: de gener a abril.Ambient: en fons rocosos per sota els 25 m.

93


Pagrus pagrus (Linnaeus, 1758) Pagre

Cat. Pargolí, pargotí, pàgueraCast. PargoAngl. Common sea breamFr. Pagre commun

Silueta: cos oblong i comprimit lateralment, perfil cefàlic convex i caudal emarginada.Fins a 75 cm, però normalment entre 30 i 35 cm.

Lliurea: argentat, amb tonalitats rosades, petites taques blaves sobre el llom en elsexemplars joves i la punta dels lòbuls de l’aleta caudal tacats de blanc. Durant la nitel color argentat esdevé rosat intens.

Gregarisme: solitari o en grups de dos o tres.Posició: nectobentònic.Moviments: s’acosta

decidit al sub-marinista, elrodeja a unacerta distància igeneralmentmarxa. De vega-des se’l potveure immòbilentre aigües.

Alimentació: princi-palment crusta-cis, mol·luscs ipeixos.

Reproducció: entreabril i juny.

Ambient: en espaisoberts, entreroques i sorraper sota dels 20 m.

94


Sciaena umbra Linnaeus, 1758 Corball

Cat. Corb, corba, escurbaiCast. CorballoAngl. Brown meagreFr. Corb

Silueta: llom fortament arquejat, cos comprimit lateralment, aleta caudal truncada.Fins a 50 cm, normalment al voltant de 35 cm.

Lliurea: de gris fosc a marró fosc, amb reflexos argentats i els marges espinosos de lesaletes ventrals i anal d’un blanc molt contrastat.

Gregarisme: gregari, forma petits grups.Posició: bentònic.Moviments: fa la impressió de ser un peix molt tranquil. Generalment es presenta

majestuós, en grups a la vora de grans blocs rocosos. Malgrat l’aparent abúlia, el cor-ball pot fugir a una velocitat inusitadament alta.

Alimentació: petits peixos i crustacis.Reproducció: de març a agost.Ambient: en llocs poc il·luminats, caus, balmes i coves.

95


Labrus bimaculatus (Linnaeus, 1758) Pastenaga

Cat. Músic, lloro, xuclà, gallet de rei, papagallCast. Gallano, gallito reyAngl. Cuckoo wrasseFr. Coquete, Labre melé, vieille

Silueta: cos fusiforme allargat i comprimit. Musell punxegut, aleta dorsal única i de lamateixa alçada, aleta caudal arrodonida. Fins a 35 cm.

Lliurea: mascle amb el cap, el dors i l’aleta caudal de color blau amb línies verdoses,part ventral groga o rosada, així com les aletes dorsal i anal, que a més estan vore-jades de blau. Femelles de color rosat groguenc uniforme, amb tres taques negresenvoltades de blanc sobre el peduncle caudal i la part posterior del llom.

Gregarisme: normalment solitària.Posició: bentònica.Moviments: és un làbrid que es desplaça, movent les aletes pectorals, d’un forat a un

altre. És un peix curiós que suporta molt bé la proximitat de l’observador.Alimentació: a base

de crustacis,malgrat quetambé sol men-jar peixos imol·luscs.

Reproducció: demarç a juny. Elsmascles es tor-nen molt terri-torials i defen-sen la zona onconstrueixen unniu sobre fonsde grava.Durant els pri-mers 10 anys devida solen serfemelles i méstard esdevenenmascles.

Ambient: comunaen fonscoral·lígens.

96


Lappanella fasciata (Cocco, 1833) Donzell

Cast. DoncelAngl. Point-snouted goldsinnyFr. Labre iris

Silueta: petit làbrid de cos fusiforme i allargat amb el musell llarg i punxegut. Fins a 14 cm.

Lliurea: sexes iguals, de color rosat vermellós o ataronjat, amb una taca fosca sobre elsúltims radis espinosos i els primers segments de l’aleta dorsal, una altra a la part dor-sal del peduncle caudal i una darrere sobre els radis centrals de l’aleta caudal.

Gregarisme: solitari.Posició: bentònic.Moviments: fa moviments molt lents i pausats i es desplaça ondulant entre les gorgò-

nies i els forats del fons.Alimentació: crustacis, mol·luscs i poliquets.Reproducció: entre abril i maig.Ambient: làbrid que viu a bastant fondària, entre els 60 i els 200 m, i que de tant en

tant podem observar en fons coral·lígens.

97


Phycis phycis (Linnaeus, 1766) Mòllera roquera

Cat. Bròtola de rocaCast. Brótola de rocaAngl. Fark beardFr. Mostelle de roche

Silueta: de gàdid, cos fusiforme i allargat, amb la part anterior més ampla. Primera dor-sal curta i de la mateixa alçada que la segona, que és molt llarga. Anal semblant a lasegona dorsal però una mica més curta. Aleta caudal arrodonida. Aletes ventrals enforma de dos filaments llargs, com dos palps per explorar el fons. Pot arribar fins a60 cm.

Lliurea: de color marró fosc, que sota l’aigua es veu gris, lleugerament més clar a la partventral. Filaments ventrals blancs, aletes més fosques a la zona distal però acabadesamb un ribet blanc.

Gregarisme: solitària.Posició: bentònica.Moviments: aquest peix sol passar el dia encauat. Es tracta d’un peix confiat i curiós que

pot treure el cap del forat davant la proximitat de l’observador. Quan neda ho faondulant el cos com els congres.

Alimentació: peixos i diversos invertebrats.Reproducció: de gener a maig.Ambient: espècie d’hàbits nocturns que viu en zones rocoses profundes, fins als 200 m.

98


Gobius cruentatus Gmelin, 1789 Cabot anglès

Cat. BurroCast. GobitAngl. Red-mouthed gobyFr. Gobie ensanglanté

Silueta: cos allargat i robust, ulls prominents, parts espinosa i tova de l’aleta dorsal sepa-rades, caudal arrodonida. Fins a 16 o 18 cm.

Lliurea: coloració críptica amb taques marrons, rosades i vermelloses. Llavis tacats devermell.

Gregarisme: solitari i territorial.Posició: enganxat al fons.Moviments: generalment immòbil sobre el fons, però quan és molestat marxa amb un

moviment rectilini cap a un cau proper.Alimentació: crustacis i mol·luscs.Reproducció: entre octubre i desembre.Ambient: sobre fons tous entre els 10 i els 40 m.

99


Gobius vittatus Vinciguerra, 1883 Gòbit ratllat

Cast. Gobio listadoAngl. Stripped gobyFr. Gobie rayé

Silueta: de petit gòbid; cos allargat i fusiforme, lleugerament comprimit, ulls grossosperò no prominents i llavis carnosos i gruixuts. La postura de gòbid, totalmentparal·lela al fons, serveix per distingir-lo de Parablennius rouxi, que generalmentalça el cap un xic i es recolza en les aletes pectorals (postura típica de blènnid). Finsa 6 cm.

Lliurea: color general molt pàl·lid amb lleugeres tonalitats verdoses. Una franja longi-tudinal ampla de color negre recorre el cos des de la boca fins a l’aleta caudal tra-vessant l’ull. Lliurea molt similar a la de P. rouxi.

Gregarisme: solitari.Posició: enganxat al fons.Moviments: estàtic sobre el fons.Alimentació: copèpodes, poliquets, algues i esponges.Ambient: en fons coral·lígens entre els 20 i els 40 m de profunditat (en general a més

fondària que P. rouxi).

100


Zeus faber (Linnaeus, 1758) Gall

Cat. Gall de sant PereCast. Pez de san PedroAngl. John DoryFr. Saint-Pierre

Silueta: cos ovalat i molt comprimit lateralment; el cap és relativament gros amb elsulls situats al marge superior. La primera part de l’aleta dorsal és formada per radisossis molt forts i les membranes interradials tenen unes prolongacions filamentoses.L’anal té una part espinosa separada de la resta de l’aleta. A la base de la part tovad’ambdues aletes hi ha una sèrie de plaques òssies espinoses. Entre 30 i 40 cm, peròpot superar el mig metre.

Lliurea: gris argentat amb tonalitats violàcies o verdoses i taques groguenques, amb unagran taca rodona negra, al centre del flanc, envoltada d’una zona més clara.

Gregarisme: solitari.Posició: nectobentònic.Moviments: podem trobar-lo quasi estàtic entre aigües o nedant parsimoniosament.

Quan se n’adona que és observat és bastant esquiu; sovint descansa en el fons recol-zat sobre un dels flancs.

Alimentació: espècie molt voraç, que s’alimenta d’altres peixos, cefalòpodes i crustacis.Reproducció: entre juny i agost. Els ous i les larves són bentònics.Ambient: a la plataforma entre 50 i 150 m.

101


102

Els peixos de les coves

Alguns sectors de costa, especialment els d’origen calcari, es veuen afavorits per l’e-xistència de coves submarines litorals. En general es tracta de cavitats d’origen càrsticque es van desenvolupar fora del mar i que processos tectònics han submergit poste-riorment. Aquest és el cas de les coves del Montgrí, de les illes Medes, del cap de Pera,de Cabrera, de Menorca o del penyal d’Ifac.

La fauna de peixos de les coves no acostuma a ser gaire abundant, ni en densitat nien nombre d’espècies; es tracta, però, d’una fauna original. Al costat d’espècies d’altresambients litorals que hi busquen refugi ocasional, com els llobarros (Dicentrarchuslabrax), les llísseres (Chelon labrosus), les oblades (Oblada melanura) o els serrans(Serranus cabrilla), es troben peixos que mostren clara preferència per les coves com elmoll reial (Apogon imberbis), el corball (Sciaena umbra) o el gòbit lleopard (Thorogobiusephippiatus).

Sens dubte, però, el més original de les coves són dues espècies que a la zona lito-ral, al rang batimètric que podem observar amb escafandre autònom, són exclusives deles coves submarines més obscures. Es tracta del gòbit de Steinitz (Gammogobius stei-nitzi) descrit a la dècada dels seixanta i de la cuca (Grammonus ater), petit fantasmanegre amb cara de relíquia fòssil.


Grammonus ater (Risso, 1810) Cuca

Cast. CucarachaFr. Faufré noir

Silueta: cos allargat i comprimit lateralment, cap gros (fins una quarta part del cos),format per plaques que li confereixen l’aspecte de peix antic; cua acabada en puntaamb les aletes dorsal, caudal i anal fusionades. Fins a 12 cm.

Lliurea: negre blavós uniforme.Gregarisme: solitària, però pot formar petits grups en època de reproducció.Posició: enganxada al fons.Moviments: és un peix poc actiu, i quan es mou recorda la mòllera.Alimentació: petits crustacis.Reproducció: és una espècie vivípara; el mascle, dotat de penis, diposita els espermatò-

fors en els receptacles que les femelles tenen als ovaris, i és aquí on es desenvolupenels embrions.

Ambient: a les parts més fosques i encalmades de les coves submarines i també a gransfondàries (fins als 700 m).

103


Apogon imberbis (Linnaeus, 1758) Moll reial

Cat. Moret vermell, escanyavelles vermell, reiCast. Salmonete realAngl. Cardinal fishFr. Castagnole rouge, coq, roi des rougets

Silueta: cos oval comprimit lateralment, peduncle caudal gruixut, ull molt gros i duesaletes dorsals de mida semblant. Entre 10 i 12 cm.

Lliurea: de color vermell molt viu, amb l’ull travessat per una banda negra amb duesratlles clares transversals.

Gregarisme: en petits grups o solitari.Posició: bentònic.Moviments: normalment resta immòbil dins dels forats que ocupa de dia (es tracta d’un

peix nocturn) separat uns centímetres del fons. El podem veure cap per avall quanocupa el sostre de les coves.

Alimentació: invertebrats i petits peixos.Reproducció: durant l’estiu, per fecundació interna. Els mascle cova els ous dintre la

boca durant uns 8 dies.Ambient: comú en coves submarines, dintre de grans escletxes i en fons tous profunds.

A les illes Balears viu en aigües més somes i il·luminades.

104


Scorpaena notata Rafinesque, 1810 Cap tinyós

Cat. Ullot, rasclotCast. EscorpenaAngl. Small red scorpionfishFr. Rascasse pustuleuse

Silueta: típica d’escorpènid, amb el cap gros i els ulls prominents, sense apèndixs cuta-nis a la mandíbula inferior i amb el tentacle supraocular curt. Fins a 20 cm, perònormalment no supera els 15.

Lliurea: color vermell marronós, sovint amb una franja ampla i clara a la part posteriordel cap i una taca negra situada entre el sisè i l’onzè radis de l’aleta dorsal.

Gregarisme: solitari.Posició: enganxat al fons.Moviments: estàtic, fa desplaçaments curts i ràpids per caçar o fugir quan és molestat.Alimentació: crustacis i peixos petits.Reproducció: durant la primavera.Ambient: en fons rocosos entre 30 i 700 m, sovint a les coves submarines.

105


Thorogobius ephippiatus (Lowe, 1839) Gòbit lleopard

Cast. LeopardoAngl. Leopard-spotted gobyFr. Gobie léopard

Silueta: cos allargat i cilíndric, aleta caudal arrodonida, ulls grossos quasi dorsals. Finsa 13 cm.

Lliurea: cos blanquinós amb taques grans marrons vermelloses, que a les coves es veud’un color blau amb taques negres; taca fosca en els dos últims radis de la primeradorsal.

Gregarisme: solitari i teritorial.Posició: enganxat al fons.Moviments: reposa estàtic sobre el fons i quan neda ho fa a molt poca distància d’a-

quest. Normalment els desplaçaments són curts, d’uns quants centímetres o metres.Alimentació: petits crustacis, poliquets, gasteròpodes i algues.Reproducció: de maig a juliol.Ambient: viu a les coves i escletxes.

106


Didogobius splechtnai Ahnelt & Patzner, 1995 Gobi de Splechtna

Cast. Gobio de SplechtnaAngl. Splechtna gobyFr. Gobie nain à barres brunes

Silueta: cos allargat amb el cap gros i els ulls en posició dorsal. Fins a 2,5 cm.Lliurea: color de fons gris blanquinós, amb el cap marró fosc i tres franges amples del

mateix color sovint dividides a la seva meitat superior.Gregarisme: solitari.Posició: enganxat al fons.Moviments: normalment poc actiu. Es desplaça a curtes distàncies, però molt ràpida-

ment, quan se’l molestaAlimentació: no se’n coneixen dades; segurament petits invertebratsReproducció: no se’n coneixen dades.Ambient: coves submarines amb fons sedimentaris, fins a 15 m de fondària.

107


Gammogobius steinitzi Bath, 1971 Gobi de Steinitz

Cast. Gobio de SteinitzAngl. Steinitz’s gobyFr. Gobie cavernicole de Steinitz

Silueta: cos allargat amb el cap i els ulls grossos i en posició quasi dorsal. Fins a 4 cm.Lliurea: cos blanquinós, amb el cap fosc i unes 8 franges verticals marrons. A la base

de les espines de l’aleta dorsal s’hi poden veure unes petites taques negres.Gregarisme: solitari.Posició: enganxat al fons.Moviments: aparentment poc actiu; es desplaça molt ràpidament quan se’l molesta.Alimentació: no se’n coneixen dades, segurament petits invertebrats.Reproducció: no se’n coneixen dades.Ambient: coves submarines fins a 15 m de fondària

108


109

Els peixos de la praderia de posidònia

Les praderies de Posidonia oceanica constitueixen una de les comunitats més caracte-rístiques del litoral mediterrani (Romero, 2004). S’estenen sobre fons de perfil suau,preferentment de sorra en segments de costa no gaire exposats i a profunditats queoscil·len entre quasi la superfície i 35 m de profunditat. Aquesta planta –que no és unaalga– forma feixos de 5-7 fulles en forma de cinta d’1 cm d’ample i fins a quasi 1 m dellargada. Creix en tal densitat i extensió que entapissa el fons formant així praderies comqualsevol gramínia terrestre explotada en monocultiu. La riquesa de la ictiofauna de lespraderies de posidònia depèn en gran mesura de la disponibilitat de fons rocosos adja-cents. En segments de costa baixa, on els relleus rocosos són inexistents, quasi tota laictiofauna litoral busca refugi entre les posidònies (Garcia-Rubies i Corbera, 2002). Peròen llocs com les illes Medes on una praderia d’extensió més aviat modesta es troba envol-tada de fons rocosos de marcat relleu, la ictiofauna de les praderies és pobra tant enriquesa com en densitat.

La sensació de buit és molt intensa quan descendim sobre una praderia de posidòniade les Balears on la transparència de l’aigua permet veure una extensa planúria verda icomprovar amb desolació que l’únic peix visible és un alarmat mascle de donzella (Corisjulis) que, amb l’alta negra dorsal a manera de gallardet, ve des del límit del camp de visióa avisar-nos que entrem en el seu territori solitari. Amb sort, podrem observar a la llu-nyania, tot destacant-se uns quants metres sobre el tapís vegetal, bancs estàtics de peixosplanctòfags com les castanyoletes (Chromis chromis), les xucles blanques (Spicara maena),els gerrets (Spicara smaris) o les bogues (Boops boops). Però aquesta sensació de pobresa ésen part fictícia, i si tenim la paciència de rebuscar entre el dens garbuix de fulles, desco-brirem la presència d’esquius làbrids, esparralls (Diplodus annularis) de comportamenttímid i petites escórpores (Scorpaena porcus). Més pacient encara, però a la vegada mésexcitant, és la recerca de cavallets de mar (Hippocampus hippocampus), d’agulles morru-des (Syngnathus typhle) i de mules (Syngnathus acus), les espècies més originals de les pra-deries.

Sobre la sorra de les clarianes que s’alternen entre les posidònies és freqüent sor-prendre esquadrilles de molls (Mullus surmuletus) i de mabres (Lithognathus mormyrus)removent el fons a la recerca de petits cucs. Les posidònies tenen molta cel·lulosa a lesfulles i això les fa poc desitjables per als peixos que com les llísseres (Chelon labrosus)prefereixen alimentar-se de la multitud de petits organismes que els hi creixen a sobre.Entre les poques excepcions hi ha les salpes (Sarpa salpa), que pasten indolents enbancs de centenars d’individus que arriben a produir severes segues en alguns rodals.

cap5-6posi,sorra 11/12/05 20:12 Página 109

A l’entrada de l’estiu, les praderies de posidònia s’omplen de xucles (Spicara maena).Amb la seva taca blava sobre el llom que delata l’època de cria, vetllen els seus niusconstruïts entre rizomes a la base de les mates. Però, sens dubte, el canvi més especta-cular de la praderia té lloc entre el dia i la nit. Mentre estudiants, xucles, esparralls ilàbrids dormisquegen tranquil·lament entre les mates, els peixos nocturns com el con-gre (Conger conger), les morenes (Muraena helena) o les escórpores (Scorpaena notata)surten a la caça.

A les praderies de posidònia s’han censat més de 70 espècies diferents de peixos i espoden trobar gairebé totes les que acabem de descriure com a característiques de lesroques superficials. Però hem adjudicat a aquest ambient només els peixos que hi mos-tren una clara preferència respecte als fons rocosos. Per exemple, almenys vuit de lesespècies del gènere Symphodus, S. cinereus, S. doderleini, S. mediterraneus, S. melanocercus, S. ocellatus, S. roissali, S. rostratus i S. tinca són freqüents a la praderia,però només una, S. cinereus, té aquest hàbitat com a preferent.

110


Syngnathus typhle Linnaeus, 1758 Agulla morruda

Cat. Mula morruda, serpentí, bruixa, peix badaCast. Aguja mulaAngl. Deep-snouted pipefishFr. Siphonostome

Silueta: serpentiforme, cos llarg i estret que es va aprimant cap a la cua. Musell moltcaracterístic, llarg i alt, tant com l’alçada del cap. Aletes molt reduïdes. Fins a 35 cmde longitud.

Lliurea: molt variable, sobre un fons ocre o marró mostra diverses taques més fosquesi més clares; la part ventral és més clara, d’un blanc argentat.

Gregarisme: solitària.Posició: bentònica.Moviments: molt lents, té el costum de situar-se verticalment amb el cap a la part infe-

rior, amb la qual cosa es confon amb les fulles de les fanerògames on viu.Alimentació: carnívora, s’alimenta de larves de peixos, principalment de les famílies

Blenniidae i Gobiidae, i de petits crustacis com amfípodes, isòpodes i d’altres.Reproducció: de març a juliol. Durant aquesta època la femella diposita els ous a la bossa

incubadora situada en el ventre del mascle i aquest els incuba durant unes quatresetmanes.

Ambient: principalment a la praderia de posidònia, encara que també la podem trobarsobre fons detrítics i sorrencs.

111


Syngnathus acus Linnaeus, 1758 Mula

Cat. Agulla, bruixa, serpetóCast. MulaAngl. Great pipefishFr. Syngnathe aiguille

Silueta: serpentiforme, aprimant-se progressivament cap a la cua, mussell larg i prim iulls grossos una mica prominents. Tot el cos està protegit per una sèrie d’anells ossisque li donen un aspecte cuirassat. Aletes molt reduïdes, excepte la dorsal, que estàsituada a la meitat del cos, i la caudal, que té forma de ventall. Fins a 40 cm.

Lliurea: la coloració és molt variable, formada per un conjunt de tons marrons, ocres,rosats o verdosos que acostumen a disposar-se formant bandes fosques i clares alter-nes. La presència d’aquesta coloració críptica fa que sigui difícil de veure’l quanresta immòbil entre les fulles de posidònia.

Gregarisme: solitària.Posició: bentònica.Moviments: molt lents, produïts pel moviment ondulatori de l’aleta dorsal. La seva

millor defensa és quedar-se quiet, cosa que la fa mimètica en el seu ambient.Alimentació: petits crustacis i altres invertebrats epibionts dels alguers, així com orga-

nismes planctònics.Reproducció: de febrer a juliol, la femella diposita els ous a la bossa incubadora del mas-

cle, on es desenvolupen fins a esdevenir petites mules de 2 o 3 cm.Ambient: principalment als alguers de posidònia, però també en fons de sorra.

112


Hippocampus hippocampus (Linnaeus, 1758) Cavall de mar

Cast. Caballito de marAngl. Sea-horseFr. Hippocampe à moseau court

Silueta: molt típica, semblant a un cavall d’escacs amb una cua de secció quadrangularprènsil. Tot el cos protegit per anells ossis espinosos. Fins a 15 cm.

Lliurea: castany fosca (a vegades quasi negra) amb petites taques blanquinoses.Gregarisme: solitari, encara que gens territorial, cosa que fa que dos o més individus

puguin estar agafats al mateix suport.Posició: bentònic, sovint se subjecta amb la cua prènsil en algun suport (algues, fulles

de fanerògames, gorgònies, etc.) per evitar els corrents.Moviments: molt lents en posició quasi vertical mitjançant les ondulacions de l’aleta

dorsal.Alimentació: carnívora basada en petits crustacis, larves epiplanctòniques i fins i tot

petits peixos.Reproducció: d’abril

a octubre la feme-lla diposita els ousa la bossa marsu-pial del mascle, onresten uns 21 dies;passats aquests,amb estranyescontraccions, elmascle va expul-sant els joves cava-llets, que ja tenenla forma delsadults però tansols fan uns 15 mm de llarga-da.

Ambient: viu a lespraderies de posi-dònia.

113


Hippocanpus ramulosus Leach, 1814 Cavallet de mar

Cast. Caballito de marAngl. Sea-horseFr. Hippocampe à museau long

Silueta: molt característica, amb el cap disposat en angle recte respecte a la resta del cos;el musell és més llarg que la tercera part de la longitud del cap. Les apòfisis òssiestenen prolongacions dèrmiques molt desenvolupades, sobretot en el cap i el tronc.Fins a 15 cm.

Lliurea: entre marró fosc i negre, però sovintegen els exemplars més clars i coberts detaques. N’hi ha fins i tot de vermells.

Gregarisme: solitari, però gens territorial.Posició: bentònic.Moviments: es desplaça en posició vertical amb moviments molt lents gràcies a l’ondu-

lació de l’aleta dorsal. Fa servir la cua per agafar-se a qualsevol suport sòlid.Alimentació: petits crustacis i larves de peixos.Reproducció: les femelles dipositen els ous a la bossa que el mascle té per a aquest fet.

El mascle transporta els ous fins a la seva eclosió i llavors allibera els joves cavalletsmitjançant unes espectaculars contorsions.

Ambient: fons sorrencs i detrítics, amb preferència per les praderies de fanerògamesmarines fins als 30 m de fondària.

114


Serranus scriba Linnaeus, 1758 Vaca serrana

Cat. Vaqueta, vacaCast. SerranoAngl. Painted comberFr. Serran écrituré

Silueta: de serrànid. Cos fusiforme amb el cap de silueta triangular, peduncle caudalgruixut. Fins a 25 cm.

Lliurea: flancs de color rosat amb set franges molt fosques, la segona i la tercera nor-malment bifurcades, i una taca blavosa a la part ventral. L’opercle està adornat d’unlaberint de línies sinuoses amb matisos blavosos i ataronjats.

Gregarisme: solitària i territorial.Posició: bentònica.Moviments: s’acosta fins a uns 2 m del submariniste o capbussador i fuig tot seguit cap

al seu amagatall.Alimentació: molt voraç; s’alimenta de crustacis i altres peixos.Reproducció: de maig a agost.Ambient: viu als alguers de posidònia i als fons rocosos de poca fondària.

115


Mullus surmuletus Linnaeus, 1758 Moll de roca

Cat. Roger de roca, moll roquerCast. Salmonete de rocaAngl. Striped red mulledFr. Rouget de roche

Silueta: cos allargat, comprimit lateralment, amb l’aleta caudal forcada i la dorsal divi-dida. De la mandíbula inferior surten dues barbetes molt característiques. Té lasilueta del cap més angulosa que el moll de fang (Mullus barbatus). Extraordinària-ment, pot arribar als 40 cm, malgrat que no acostuma a superar els 25 cm.

Lliurea: color rosat pàl·lid, amb una línia vermella que va des de l’ull fins a la cua i persota d’aquesta tres franges groguenques. La primera dorsal té dues bandes inclina-des de color vermellós.

Gregarisme: acostuma a formar petits grups que cerquen l’aliment conjuntament.Posició: bentònic.Moviments: quasi sempre el veurem a la recerca d’aliment removent el fons amb les

dues barbes.Alimentació: a base de crustacis, poliquets, mol·luscs i també algues.Reproducció: durant la primavera i l’estiu.Ambient: sobre fons tous com els de la praderia de posidònia i també en fons de roca.

116


Diplodus annularis (Linnaeus, 1758) Esparrall

Cat. Esparralló, pintaCast. RaspallónAngl. Annular sea breamFr. Sparaillon commun

Silueta: cos ovalat i comprimit lateralment. Aleta caudal emarginada. És el més petitdels espàrids i no supera els 20 cm.

Lliurea: de color gris argentat amb reflexos daurats. Té una gran taca fosca en el pedun-cle caudal. Les aletes, l’ull i l’opercle tenen una tonalitat groguenca.

Gregarisme: gregari, en parelles o formant estols de pocs individus.Posició: nectobentònic.Moviments: es desplaça a prop del fons i sobre les posidònies, entre les quals s’amaga

amb un àgil cop de cua.Alimentació: s’alimenta d’invertebrats, prin-cipalment de crustacis, poliquets, mol·luscs

i hidrozous.Reproducció: durant la primavera.Ambient: comú a l’alguer de posidònia i també arran de costa, en fons de roca i a l’in-

terior de ports.

117


Spicara smaris (Linnaeus, 1758) Gerret pàmfil

Cat. Gerret, xucla blanca, regetCast. CaramelAngl. PicarelFr. Picarel, jarret

Silueta: cos fusiforme, allargat i prim. Fins a 15 o 20 cm.Lliurea: color gris marronós amb taques més clares al dors i blanc argentat per sota. Té

una taca quadrangular fosca al centre del cos que en alguns exemplars pot estar moltdifuminada.

Gregarisme: gregari, en estols de molts centenars d’individus.Posició: pelàgic.Moviments: neda entre aigües amb els moviments típics dels peixos que formen grans

estols, tal com ho fan les bogues.Alimentació: planctòfag.Reproducció: de febrer a maig. El niu és un clot a la sorra excavat pel mascle, que és qui

el vigila.Ambient: en fons fangosos i de posidònia entre els 15 i els 100 m.

118


Spicara maena (Linnaeus, 1758) Xucla vera

Cat. Gerla, mora, mata-soldatsCast. ChuclaAngl. Blotched picarelFr. Mendole

Silueta: cos fusiforme, elevat per darrere del cap i comprimit lateralment. Entre 20 i 25cm segons siguin femelles o mascles. Generalment més grossa que l’espècie anterior.

Lliurea: verd argentat amb petites taques sobre el cos i línies a la cara de color blau bri-llant. Canvia de color de forma espectacular durant la nit.

Gregarisme: gregària, forma estols però normalment no tan nombrosos com els de l’es-pècie anterior.

Posició: pelàgica.Moviments: es desplaça entre aigües formant estols més o menys estàtics, i de nit s’a-

costa al fons per dormir. Alimentació: planc-

tòfaga.Reproducció: entre

agost i octubre. Elmascle excava unniu entre els rizo-mes de posidònia.

Ambient: sobre elsfons de la platafor-ma continental,típicament sobreels blocs rocososaïllats que desta-quen damunt delsfons sorrencs.S’apropa a la costadurant l’època dereproducció.

119


Symphodus cinereus (Bonnaterre, 1788) Tamborer

Cat. Porquet, rossinyolCast. Bodión, porredanaAngl. Grey wrasseFr. Crénilabre cendré

Silueta: cos oblong; tant el marge dorsal com el ventral són convexos, el musell és curti arrodonit i la boca, petita amb els llavis carnosos. L’aleta dorsal és contínua, ambla part espinosa de la mateixa alçada que la tova, i la caudal és arrodonida. Fins a 14 cm de llargària.

Lliurea: durant l’hivern tots el individus tenen una coloració semblant, són d’un grisgroguenc pàl·lid, però durant el període de reproducció es poden observar dues lliu-rees diferents. La lliurea inicial, que és característica de les femelles i dels masclesjoves, és beix uniforme, amb dues línies paral·leles que van de l’ull al peduncle cau-dal i que s’enfosqueixen més quan la femella s’apropa al mascle. La lliurea terminalés la dels mascles nidificants. Bàsicament és d’un color beix clar, amb una gran tacablava molt fosca a la part inferior del peduncle caudal i una taca negra sobre els pri-mers radis de la dorsal.

120


Gregarisme: durant la reproducció els mascles són molt territorials i defensen l’àrea on hiha el niu, però durant l’hivern formen grups amb altres espècies del mateix gènere.

Posició: bentònic.Moviments: es mou constantment d’un lloc a l’altre prop del fons i sovint barrejat amb

individus d’altres espècies del mateix gènere.Alimentació: principalment a base de crustacis (amfípodes, isòpodes, decàpodes...) i

també mol·luscs.Reproducció: d’abril a juliol, els mascles reproductors construeixen un niu en una

depressió de la sorra amb algues, petites pedretes i restes de conquilles. En aquestniu hi pondran els ous diverses femelles de manera successiva i el mascle fecundaràcada una de les postes. Un cop acabada la posta, el mascle restarà al niu per prote-gir-lo i ventilar-lo fins que eclosionin els ous. Després d’un període de descans,entre 5 i 20 dies, podrà recomençar el cicle. Durant el període reproductiu unmateix mascle pot realitzar el cicle de 3 a 5 vegades.

Ambient: comú als fons sorrencs adjacents a les praderies de posidònia i a les clarianesd’aquestes. A l’hivern, però, podem veure alguns individus buscant aliment en fonsrocosos juntament amb S. ocellatus.

121


122

Els peixos de fons sedimentaris

Els submarinistes acostumem a nedar poques vegades sobre els fons tous de sorra ofang. I amb freqüència, quan ho fem, és forçats per una odiosa equivocació en el posi-cionament d’una roca solitària; o sigui, que passem ràpidament sobre el fons, malhu-morats i sense fixar-nos en allò que conté. Es tracta d’una actitud comprensible perquèels fons tous allotgen una fauna i una flora més pobres o, si més no, més ingrates d’ob-servar; gairebé tot es troba amagat. I els peixos no són una excepció a la regla. Mes pera un fishwatcher inquiet, el repertori de peixos no serà complet fins que dediqui unesquantes hores a vagar, perdut com en un desert, per les monòtones planúries de sorra.

És el regne dels peixos plans, de les rajades, els gòbits, les lluernes, les aranyes i lesrates de mar. Peixos de colors torrats i pigmentats amb petits punts blancs i foscos queels camuflen tan bé entre la sorra que resulten molt difícils de distingir. Sovint l’únicsenyal de la seva presència és una lleugera rodera a la sorra o dos petits ulls que esmouen nerviosos, cadascun per la seva banda. El mes de març, per alguna raó proba-blement relacionada amb la reproducció, és freqüent observar bells exemplars de rapsque esperen pacientment que algun petit peix piqui a la seva dissimulada canya.Encara que poc freqüents, aquestes espècies premiaran la vostra perseverança, tot dei-xant-se fotografiar amb facilitat. Els fons sedimentaris no gaire profunds són la guar-deria de moltes espècies profundes o pelàgiques.

A la primavera, podem sorprendre prop del fons bancs de sonsos (Gymnammodytescicerellus), bogues (Boops boops), anxoves (Engraulis encrasicholus) o joells (Atherinaboyeri, Atherina hepsetus). També són freqüents grups juvenils de molls (Mullus surmu-letus), pagells (Pagellus erythrinus) i besucs (Pagellus acarne), que exploren el fons a larecerca de cucs i crustacis.


Torpedo marmorata Risso, 1810 Vaca tremolosa

Cat. Vaca morena, tremoló, tremoloiaCast. Tembladera, tremolinaAngl. Marbled electric rayFr. Torpille marbée

Silueta: cos aplanat dorsiventralment i de forma circular, musell arrodonit, boca enposició ventral i els ulls dorsals. Cua carnosa que presenta dues aletes dorsals a mésde la caudal. Fins a 60 cm.

Lliurea: color del dors molt variable, marró groguenc amb taques brunes que formenun disseny marmori. Per sota és blanca o crema.

Gregarisme: solitària.Posició: enganxada al fons.Moviments: normalment es troba reposant, molt tranquil·la, sobre fons sorrencs. Si és

molestada, s’aixeca de la sorra, arqueja espectacularment l’esquena i presenta el dorsal persistent atacant. Si aquest resulta tocat, una descàrrega elèctrica produeix unadesagradable sensació. Acabat aquest atac voltaic, el peix s’allunya ondulant el cosde forma indolent.

Alimentació: peixos bentònics petits i també invertebrats.Reproducció: ovovivípara, la gestació dura al voltant de 10 mesos i al final de la tardor

la femella allibera entre 5 i 32 juvenils.Ambient: sobre fons sorrencs o pedregosos, normalment fins als 40 m.

123


Torpedo torpedo (Linnaeus, 1758) Vaca

Cast. TembladeraAngl. Common torpedoFr. Torpille ocellée

Silueta: cos deprimit i de contorn quasi circular, amb la boca ventral i els ulls dorsals;a la cua, molt carnosa, té dues aletes dorsals separades. Vist de dalt, té l’aspecte insò-lit d’una paella. Fins a 60 cm.

Lliurea: la coloració dorsal és més o menys uniforme, d’un marró rosat, amb cinc ocelsblaus, molt característics, vorejats de negre; el ventre és més clar, d’un color blan-quinós.

Gregarisme: solitària.Posició: enganxada al fons.Moviments: generalment estàtica, basa la seva defensa en la possibilitat de produir descà-

rregues elèctriques que en ocasions superen els 200 volts. Ataca, si se la molesta, sepa-rant-se del fons i arquejant exageradament l’esquena amb l’ànim de tocar l’intrús.

Alimentació: crustacis, cefalòpodes i peixos.Reproducció: ovovivípara; els exemplars juvenils, quan neixen, mesuren uns 9 cm.Ambient: en fons litorals sorrencs, però pot arribar fins a 400 m de fondària.

124


Raja undulata Lacepède, 1802 Rajada ondulada

Cat. Clavellada, clavell, escrita, romagueraCast. Raya mosaicoAngl. Undulate rayFr. Raie brunette

Silueta: cos aplanat dorsiventralment i de forma romboïdal amb la cua llarga armadaamb agudes dents. Fins a 90 cm.

Lliurea: de tonalitats brunes amb bandes més fosques resseguides per taques blanques.La cua, amb bandes fosques i clares.

Gregarisme: solitària.Posició: enganxada al fons.Moviments: es presenta immòbil, sovint mig enterrada sobre fons tous. Si se la moles-

ta, aixeca un vol majestuós mitjançant l’ondulació de les aletes pectorals.Alimentació: crustacis i qualsevol altre tipus d’invertebrats bentònics.Reproducció: espècie ovípara que es reprodueix durant l’hivern i la primavera. La fecun-

dació és interna, i els ous són coriacis i quadrangulars, amb una prolongació fila-mentosa a cada vèrtex.

Ambient: des d’aigües superficials fins a 300 m, sobre fons de sorra i fang.

125


Myliobatis aquila (Linnaeus, 1758) Milana

Cat. Milà, monja, vídua, totana, tòtinaCast. Águila marinaAngl. Common eagle rayFr. Aigle de mer

Silueta: cos aplanat dorsiventralment, de forma romboïdal, més ampla que llarga, ambuna cua filiforme proveïda de dos agullons verinosos. El cap sobresurt de la resta delcos i els ulls són laterals. El disc pot arribar als 80 cm.

Lliurea: dorsal de color molt fosc uniforme i ventral blanquinosa amb els margesmarronosos.

Gregarisme: solitària.Posició: nectobentònica.Moviments: natació molt característica, amb moviments de les aletes pectorals sem-

blants a les ales d’un ocell.Alimentació: mol·luscs i crustacis.Reproducció: ovovivípara, la gestació dura de 6 a 8 mesos i es poden desenvolupar entre

3 i 7 exemplars juvenils.Ambient: fons de plataforma; ocasionalment s’acosta a fons més soms.

126


Ophidion barbatum Linnaeus, 1758 Metge

Cast. LorchaAngl. Snake blennyFr. Donzelle

Silueta: cos cilíndric i serpentiforme, amb un parell de barbetes sota la mandíbula infe-rior. Les aletes dorsal, caudal i anal estan soldades. Fins a 25 cm

Lliurea: la coloració pot ser rogenca, rosada o marronosa, amb el ventre més blanc, gai-rebé platejat. Els marges de les aletes dorsal i anal són negres.

Gregarisme: solitari.Posició: enganxat al fons.Moviments: es desplaça, de nit, amb moviments ondulatoris.Alimentació: petits crustacis bentònics. Reproducció: no se’n tenen dades.Ambient: fons sorrencs o fangosos fins a 150 m de fondària.

127


Apterichthus caecus (Linnaeus, 1758) Serpetó cec

Cast. CieguitoAngl. European finless eelFr. Anguille-serpent aptère

Silueta: cos molt allargat i cilíndric, amb el cap relativament petit que es caracteritzapel musell, molt agut. Els ulls són petits i estan més a prop de la punta del musellque de la comissura bucal. Aletes dorsal i anal absents. Fins a 60 cm.

Lliurea: coloració marbrada, més fosca dorsalment, amb un fons vermell groguenc,amb taques irregulars més fosques.

Gregarisme: solitari.Posició: enganxat al fons.Moviments: roman enterrat al sediment; segurament es desplaça només de nit.Alimentació: no se’n tenen dades.Reproducció: es produeix de maig a juny; sembla que presenta larves leptocèfales, com

les anguiles o els congres.Ambient: excava galeries en fons de sorra o fang entre 10 i 40 m de fondària.

128


Ariosoma balearicum (Delaroche, 1809) Congre roig

Cast. VargaAngl. Bandtooth congerFr. Congre des Baléares

Silueta: serpentiforme, gairebé cilíndric, més comprimit cap a la cua. L’aleta dorsalcomença més endavant del final de la pectoral; sense aletes pelvianes. Fins a 35 cm.

Lliurea: groc pàl·lid o ocre amb taques rosades, més clar al ventre. Aletes dorsal i analamb les vores negres.

Gregarisme: solitari.Posició: enganxat al fons.Moviments: enterrat al sediment; es desplaça, només de nit, amb moviments ondula-

toris del cos, com una anguila.Alimentació: carnívor; segurament invertebrats bentònics i petits peixos.Reproducció: finals de primavera i estiu. Les larves, pelàgiques, romanen al plàcton de

20 a 22 mesos.Ambient: excava galeries en els fons de sorra o fang a fondàries de 20 fins a més de

100 m.

129


Ophisurus serpens (Linnaeus, 1758) Serp de mar

Cat. Congre serpeterCast. Culebra de mar, tieso torpudoAngl. Serpent eelFr. Serpenton à nez long

Silueta: serpentiforme, musell llarg i punxegut, aletes dorsal i anal ben desenvolupadesi absència d’aleta caudal. Pot superar els 2 m de llargada.

Lliurea: vermell marronós per sobre i groguenc per sota.Gregarisme: solitària.Posició: enganxada al fons.Moviments: presumiblement aquest peix es deu moure tal com ho fa una serp.

Normalment es troba enterrat dins del seu forat i només en treu el nas.Alimentació: carnívora.Reproducció: durant l’estiu.Ambient: enterrada en fons de sorra o de fang.

Lophius piscatorius Linnaeus, 1758 Rap

Cat. Buldroi, granota de marCast. RapeAngl. AnglerfishFr. Baudroie

Silueta: cap i cos molt deprimits, boca molt grossa, amb la mandíbula inferior promi-nent vorejada d’apèndixs dèrmics, ulls petits i ovalats. Aletes pectorals amb unpeduncle basal carnós. La part espinosa de l’aleta dorsal està modificada, i el primer

130


radi, que és lliure, està transformat en un filament pescador. Fins a 2 m, si bé alsindividus d’1 m ja se’ls considera grossos.

Lliurea: coloració críptica formada per taques irregulars brunes, ocres i vermelloses.Gregarisme: solitari.Posició: enganxat al fons.Moviments: resta immòbil sobre el fons i, si és molestat, pot amenaçar l’intrús obrint

desmesuradament la monstruosa boca. Si això no espanta i la molèstia continua, elrap aixeca el vol ondulant espectacularment el cos. De totes maneres, la velocitat ala qual arriba no és mai gaire acusada, i qualsevol escafandriste pot avançar-lo sensegaires dificultats.

Alimentació: peixos bentònics i cefalòpodes que caça a l’aguait atraient-los amb el fila-ment pescador.

Reproducció: la fresa es realitza de febrer a juliol; els ous formen bandes gelatinoses moltllargues (fins a 10 m) que es mouen lliurement per les aigües, i les larves són pelà-giques.

Ambient: sobre els fons sedimentaris de la plataforma continental. Durant l’època dereproducció se’n poden observar alguns exemplars en aigües més superficials.

131


Synodus saurus (Linnaeus, 1758) Dragó

Cast. Pez de San FranciscoAngl. Lizzard fishFr. Poisson lézard

Silueta: allargat, de secció cilíndrica, amb el cap lleugerement aplanat i els ulls situatsquasi dorsalment, a la part davantera. Fins a 40 cm.

Lliurea: coloració variable. Generalment, sobre fons marró clar o grisós hi ha una sèriede franges de taques fosques; sobre la línia lateral hi ha una franja de taques allar-gades blanques o blavoses. La part inferior del cos és blanca.

Gregarisme: solitari, tot i que no és rar que quan se’n veu un n’hi hagi d’altres pel voltant.Posició: enganxat al fons, tot i que ocasionalment se’l pot observar entre aigües.

Aguanta molt bé la proximitat de l’observador sense moure’s.Moviments: resta enterrat a la sorra o quiet a sobre del fons i espera que passi una presa

a prop; l’atac és rapidíssim i normalment fulminant, encara que la presa passi a unacerta distància del fons.

Alimentació: peixos.Reproducció: entre gener i novembre.Ambient: fons de sorra gruixuda fins a 20 m de fondària.

132


Uranoscopus scaber Linnaeus, 1758 Rata

Cat. SaltabardissaCast. Rata de mar, miracieloAngl. StargazarFr. Rascasse blanche, uranoscope

Silueta: cos molt robust comprimit a la part caudal. Cap molt gros i quadrat, amb laboca vertical i els ulls, que són petits, en posició dorsal. Fins a 35 cm.

Lliurea: dors de clor bru amb taques, que es va aclarint als flancs i es torna blanc gro-guenc al ventre. Primera dorsal negra.

Gregarisme: solitària.Posició: enganxada al fons.Moviments: s’enterra amb moviments ràpids de les aletes pectorals, i només els ulls

sobresurten del fons.Alimentació: principalment peixos.Reproducció: entre abril i agost. Els ous són pelàgics.Ambient: en fons de sorra i de fang entre 15 i 400 m de fondària.

133


Trachinus draco Linnaeus, 1758 Aranya blanca

Cat. Dragó, aranya monjaCast. EscorpiónAngl. Greater weeverFr. Gran vive

Silueta: cos allargat i comprimit, boca grossa i obliqua i ulls quasi dorsals. La primeradorsal és curta i formada per radis espinosos forts. Sobre l’opercle hi ha una espinamolt forta. Fins a 40 cm, però normalment entre 25 i 30 cm.

Lliurea: llom verd marronós, amb taques fosques sobre el cap, flancs travessats perlínies obliqües blaves, brunes i grogues. Primera dorsal negra.

Gregarisme: solitària quan se l’observa enterrada al fons; sembla que s’ajunta en grupsnombrosos quan caça entre aigües a l’entrada de l’estiu.

Posició: enganxada al fons.Moviments: com els seus congèneres roman quieta enterrada a la sorra. La immobilitat

es trenca només en el moment de la caça o quan el peix és molestat. Davant l’in-trús, pot reaccionar fugint o, cosa més que alarmant, atacant l’agressor. En aquestdarrer cas, emergeix amb força de la sorra amb un moviment frenètic del cos, esdirigeix directament vers l’atacant i se li tira a sobre, tot intentant agullar-lo ambl’aleta dorsal, els opercles o les pectorals, que són verinoses. Aquest comportamentacostuma a produir-se els mesos estiuencs i sembla que és potestat dels mascles.

Alimentació: petits invertebrats i peixos.Reproducció: durant la primavera i l’estiu.Ambient: en fons de sorra fins als 100 m.

134


Trachinus radiatus Cuvier, 1829 Aranya de cap negre

Cast. VíboraAngl. Starry weeverFr. Vive rayée

Silueta: cos allargat i lleugerement comprimit, amb el cap gros i la boca molt inclina-da i dirigida cap amunt; els ulls, molt junts, es troben en una posició dorsal. Fins a40 cm, encara que no acostuma a superar els 25 o 30 cm.

Lliurea: coloració beix, amb nombroses taques més fosques distribuïdes de manera querecorden les d’un lleopard. Els opercles branquials poden presentar un color moltfosc, gairebé negre, i empal·lideixen quan el peix se sent molestat.

Gregarisme: solitària, tot i que quan se’n veu un exemplar no és rar que n’hi hagi méspels voltants.

Posició: enganxada al fons.Moviments: generalment molt estàtica, enterrada a la sorra, on espera que alguna possible

presa se li acosti.Quan se sent enperill, desplega laprimera dorsal, a labase de la qual hiha glàndules queprodueixen unpotent verí, aixícom les espinesdels opercles. Nosón rars els atacs ahumans.

Alimentació: inver-tebrats i peixos.

Reproducció: semblaque s’agrupa enl’època de cria,que es produeix ala primavera i l’es-tiu.

Ambient: en fons desorra des de la líniade la costa fins a150 m de fondà-ria.

135


Chelidonichthys lastoviza (Bonnaterre, 1788) Borratxo

Cast. RubioAngl. Streaked gurnardFr. Grondin camard

Silueta: cos allargat de forma cònica, amb el cap molt grossa i els ulls també grossos, ala part superior. Aletes pectorals molt desenvolupades amb els tres radis inferiorslliures. Cos cobert de plecs dèrmics paral·lels i lleugerament inclinats que neixen deles escates de la línia lateral, que són grosses i acaben en punxa. Fins a 40 cm, sovint,però, força més petit.

Lliurea: coloració de fons grisa o rosada amb taques més fosques, marrons o vermelles,que molt sovint formen franges verticals. La cara interior de les aletes pectorals ésverda o ocra, vorejada i tacada d’un blau elèctric.

Gregarisme: solitari.Posició: enganxat al fons.Moviments: es desplaça lentament sobre el fons amb l’ajut dels radis lliures de les aletes

pectorals.Alimentació: crustacisReproducció: es reprodueix de juny a agost.Ambient: fons sorrencs, entre 10 i 150 m de fondària.

136


Dactylopterus volitans (Linnaeus, 1758) Xoriguer

Cast. ChicharraAngl. Flying gurnardFr. Grondin volant

Silueta: cos molt allargat i de secció quadrangular a la meitat anterior. Cap gros i d’as-pecte cuirassat, amb unes espines llargues que ultrapassen, cap enrere, l’obertura dela ganya. Destaca l’enorme desenvolupament de les aletes pectorals, els radis de laqual arriben fins al peduncle caudal, que formen, quan es despleguen, unes amplesales. Fins a 50 cm de llargària.

Lliurea: color general marró vermellós, amb taques blaves sobre el dors que li donenun aspecte marmori. Aletes pectorals de color blau molt intens, amb nombrososocels de color blau vorejats de negre.

Gregarisme: solitari, tot i que de vegades, quan neda separat del fons forma grups depocs individus.

Posició: enganxat al fons.Moviments: es desplaça arran del fons amb lentitud mentre furga el sediment amb els

radis lliures de les pectorals a la recerca d’aliment. Quan se’l molesta, fa un curt des-plaçament i planeja amb les pecorals totalment esteses.

Alimentació: mol·luscs, poliquets i altes animals que viuen enterrats al sediment.Reproducció: no se’n tenen dades.Ambient: sobre fons de sorra i fang fins a 80 m de fondària.

137


Serranus hepatus (Linnaeus, 1758) Serrà de bou

Cat. Serrà de fang, treslliuresCast. MerilloAngl. Brown comberFr. Tambour, serran hépate

Silueta: cos fusiforme i robust, aleta caudal arrodonida o truncada. Normalment entre10 i 12 cm.

Lliurea: color rosat de fons amb diverses bandes verticals brunes (de 2 a 5); la de sotade la part tova de l’aleta dorsal, bifurcada a la seva part superior. Una taca negra almig de l’aleta dorsal, i aletes ventrals i principi de l’anal fosques. Tres línies groguessobre les galtes.

Gregarisme: solitari i territorial.Posició: bentònic.Moviments: el comportament d’aquest petit serrànid és similar al dels seus parents més

grossos. S’enfronta a l’observador cara a cara, fins a una distància molt curta, men-tre s’aguanta gràcies als moviments de les grosses pectorals. Quan arriba a una dis-tància mínima, el peix opta per fugir, un pam o dos, per tornar a enfrontar-se a l’in-trús. Es tracta d’un peix petit que, malgrat resideix sobre fons tous, sempre ho faassociat a un o altre petit escull. Com que aquests refugis van molt buscats, el peixes defensa amb un gran valor.

Alimentació: peixos i invertebrats.Reproducció: entre març i agost.Ambient: en fons de sorra i fang entre 20 i 300 m.

138


Lithognathus mormyrus (Linnaeus, 1758) Mabre

Cat. Mabritjol, mabretCast. HerreraAngl. Striped sea breamFr. Marbré

Silueta: cos allargat, amb el cap bastant agut. Aleta caudal emarginada. Fins a 55 cm,però no acostuma a superar els 30 cm.

Lliurea: cos argentat, més fosc a la part dorsal i blanquinós al ventre. Amb 13 o 15 fran-ges fosques verticals i estretes, que neixen al marge dorsal i arriben al nivell de lespectorals.

Gregarisme: forma petits grups (de 5 a 20 individus).Posició: bentònic.Moviments: es desplaça burxant el fons amb el musell a la recerca de petits invertebrats

i aixecant núvols de pols que el delaten. Els individus petits s’acosten confiats, peròels grans són esquius.

Alimentació: poliquets, mol·luscs i crustacis que troba enterrats en el sediment.Reproducció: entre maig i agost.Ambient: generalment en fons de sorra a poca fondària i també a la praderia de posi-

dònia.

139


Xyrichthys novacula (Cuvier, 1814) Raor

Cast. GalánAngl. Cleaver wrasseFr. Rason

Silueta: es tracta d’un làbrid molt diferent de la resta, amb el cos alt i molt comprimiti un cap gros, més alt que llarg, amb un front molt inclinat i els ulls, relativamentpetits, situats a la part superior. Pot arribar fins als 30 cm, si bé un exemplar de mésde 20 cm ja pot considerar-se de bona mida.

Lliurea: les femelles i els mascles joves són de color rosat, amb nombroses línies verti-cals blavoses sobre el cap. Els mascles reproductors són de color vermellós o verdósmolt viu, amb el ventre d’un color rosat brillant.

Gregarisme: és solitari, si bé acostuma a viure envoltat de congèneres, amb els quals esreparteix extenses àrees de fons sorrencs.

Posició: bentònicMoviments: normalment se’l veu estàtic o nedant sinuosament sobre el fons; quan se

sent amenaçat, es pot enterrar molt ràpidament a la sorra i, fins i tot, es pot des-plaçar pel seu interior.

Alimentació: petits crustacis, poliquets i mol·luscs.Reproducció: a finals d’estiu. A diferència d’altres làbrids, no construeix niu i la posta

és pelàgica.Ambient: fons sorrencs entre 5 i 50 m de fondària; sovinteja en fons de Cymodocea

nodosa.

140


Blennius ocellaris Linaeus, 1758 Ase mossegaire

Cast. TorilloAngl. Butterfly blennyFr. Blennie papillon

Silueta: cos allargat i lleugerament comprimit. El cap és gros i té un parell de tentaclessupraoculars llargs (més que el diàmetre de l’ull) i ramificats. L’aleta dorsal està moltdesenvolupada, especialment la part davantera, que és el doble d’alta que la poste-rior, i presenta un ocel negre vorejat de blanc molt conspicu. Fins a 20 cm.

Lliurea: de cinc a set franges marró fosc sobre un fons de color canyella que tendeixena desaparèixer cap al ventre, on són substituïdes per una xarxa de línies fines sobreun fons rosat.

Gregarisme: solitari i territorial.Posició: enganxat al fons.Alimentació: invertebrats bentònics.Moviments: quan se sent amenaçat, fa espectaculars moviments, s’aixeca sobre les aletes

pelvianes, les puntes dels tentacles se li tornen negres i li apareixen unes taques gro-gues a sobre i a sota dels llavis; també desplega l’aleta dorsal, que mou rítmicament capal rival.

Reproducció: durantla primavera i prin-cipis d’estiu. Lesfemelles ponen elsous sobre pedres oa l’interior de clos-ques de mol·luscs iel mascle els vigila iels defensa fins al’eclosió.

Ambient: en fonssorrencs o de fangsituats entre 20 i100 m de fondà-ria.

141


Gobius geniporus Valenciennes, 1837 Gobi foradat

Cast. Gobio de arenaAngl. Slender gobyFr. Gobie à joues poreuses

Silueta: cos allargat, molt lleugerement comprimit, amb el cap gros. Fins a 16 cm.Lliurea: sobre un fons blanc rosat es disposen taques marrons de diferents mides, més

fosques i grans sobre els flancs, on formen una franja discontínua.Gregarisme: solitari.Posició: enganxat al fons.Moviments: quasi sempre quiet sobre el sediment, es deplaça amb moviments curts.Alimentació: no se’n tenen dades exactes, però segurament s’alimenta de petits inverte-

brats bentònics (crustacis, poliquets, etc.).Reproducció: entre abril i maig.Ambient: en fons de sorra propers a roques o en clapes sorrenques en els herbeis de

posidònia, entre 5 i 30 m de fondària.

142


Gobius niger Linnaeus, 1758 Burret negrós

Cast. ChaparrudoAngl. Black gobyFr. Gobie noire

Silueta: cos allargat, quasi cilíndric, amb el cap gros i els ulls prominents. Primera aletadorsal més desenvolupada que en la majoria d’altres gòbids. Fins a 15 cm.

Lliurea: color de fons marró clar, amb taques més fosques sobre el llom i els flancs. Elsmascles poden ser molt foscos, gairebé negres en època de cria.

Gregarisme: solitari.Posició: enganxat al fons.Moviments: normalment roman estàtic, reposant sobre el fons.Alimentació: petits crustacis, poliquets i mol·luscs.Reproducció: entre març i maig. Els ous són ovalats i queden adherits sota de pedres o

en closques de mol·luscs; són vigilats pel mascle. Ambient: fons sedimentaris, amb preferència dels fangosos, i a prop de refugis com

pedres, closques de mol·luscs o ampolles submergides, fins a 70 m de fondària.Molt corrent a l’interior dels ports, on pot assolir densitats elevades.

143


Arnoglossus laterna (Walbaum, 1792) Peluda

Cast. SerrandelAngl. ScladfishFr. Fausse limande

Silueta: cos ovalat i molt comprimit. Els ulls, molt junts, estan tots dos situats al cos-tat esquerre. Fins a 13 cm.

Lliurea: coloració marró ocràcia o grisosa amb taques fosques.Gregarisme: solitària.Posició: literalment enganxada al fons.Moviments: generalment estàtica, mig enterrada a la sorra, on passa desapercebuda grà-

cies a la seva coloració críptica.Alimentació: principalment petits crustacis.Reproducció: entre abril i agost; no fa niu i els ous i les larves són plantònics.Ambient: sobre fons de sorra o fang des de la costa fins a 1.000 m de fondària.

144


Bothus podas (Delaroche, 1809) Tacó

Cat. Puput, pedaçCast. PodasAngl. Wide-eyed flounderFr. Bothus, rombou podas

Silueta: peix pla, ovalat, amb els dos ulls situats al costat esquerre, que és el dorsal. Finsa 20 cm.

Lliurea: marró ocraci, amb taques rodones més o menys fosques, de vegades ocel·lades.Coloració molt semblant a la sorra.

Gregarisme: generalment solitari.Posició: enganxat al fons.Moviments: normalment resta al fons descansant com una catifa. Si s’aixeca, ho fa a

pocs centímetres de la sorra, nedant amb una ondulació frenètica de les pectorals, iaterra a uns pocs decímetres, o metres, d’on s’ha originat el moviment.

Alimentació: peixos petits i invertebrats.Reproducció: entre maig i agost.Ambient: en aigües superficials sobre fons de sorra.

145


Zeugopterus regius (Bonaterre, 1788) Pelaia misèries

Cast. PelayaAngl. Eckström's topknotFr. Cardine chevelue

Silueta: peix pla, ovalat, dues vegades més llarg que ample, una boca grossa i els dosulls situats al costat esquerre que es correspon amb el dorsal. Fins a 20 cm.

Lliurea: color marró vermellós, amb taques irregulars més fosques i una taca rodonamolt visible cap al terç posterior de la línia lateral.

Gregarisme: generalment solitària.Posició: enganxada al fons.Moviments: poc activa, es desplaça curtes distàncies quan se la molesta. Alimentació: peixos petits i invertebrats.Reproducció: entre febrer i agost.Ambient: a partir dels 10 m de fondària i fins als 180 m sobre fons de sorra, però, oca-

sionalment, també en fons de roca.

146


147

Els peixos d’aigües obertes

Els submarinistes passegen prop del fons perquè saben que el món entre aigües ésun gran desert blau. Això no vol dir que es trobi totalment desproveït de peixos.Nedant entre aigües o en plena descompressió podem veure’ns sorpresos no solamentper bellíssimes espècies de sifonòfors, salpes i meduses, sinó també pel pas fugisser d’unbanc de peixos pelàgics. De vegades es tracta d’espècies migradores que visiten la costade manera més o menys esporàdica buscant aliment prop del fons. D’altres vegades sónles formes juvenils d’espècies pelàgiques que busquen aliment i protecció. En altrescasos es tracta d’espècies més o menys vinculades al fons però que es mantenen entreaigües.

Es tracta de peixos de colors argentats, de forma afusada i poderosa musculatura,que els permet nedar ràpidament i incansablement. Malgrat que generalment són gre-garis, el contacte amb ells sovint no dura més d’uns breus segons. Però qui s’hagi vistenvoltat per un grup de grans cèrvies o hagi estat objecte de l’abordatge agressiu d’ungrup d’anxoves guardarà una impressió inesborrable d’aquestes trobades i buscarà repe-tir-les. La cosa no és gens fàcil, ja que les trobades són sempre aleatòries. L’únic que espot fer és freqüentar els llocs més propicis en les èpoques indicades.

Bonítols, cèrvies i tallahams són a les nostres latituds peixos estivals o de tardor. Iels llocs més adequats per observar-los són els caps rocosos més sortints que s’envol-ten de fons de 30 m o més de profunditat.

cap7Aigues 12/12/05 08:02 Página 147

Sardina pilchardus (Walbaum, 1792) Sardina

Cat. Patoia, carmeloCast. SardinaAngl. European pilchardFr. Sardine commune

Silueta: fusiforme, cos comprimit lateralment. Aleta caudal forcada i dorsal petita,situada lleugerament més endavant de la meitat el cos. Fins a 25 cm de llargària.

Lliurea: flancs i ventre d’un blanc argentat i dors més fosc, blau verdós. Aletes trans-parents.

Gregarisme: forma grans moles.Posició: pelàgica.Moviments: nedadora infatigable, forma grans moles, molt denses, en les quals es veuen

boquejar incansablement pe menjar plàncton.Alimentació: principalment copèpodes, però també altres organismes planctònics.Reproducció: a l’hivern, de novembre a juny, quan la temperatura de l’aigua oscil·la

entre els 13 i els 15°C.Ambient: sempre en aigües lliures però prop de la superfície, entre 25 i 50 m durant el

dia i 15 i 35 m durant la nit. Les larves solen viure a prop de la costa.

148


Engraulis encrasicholus (Linnaeus, 1758) Seitó

Cat. Anxova, aladroc, cent-en-bocaCast. Anchoa, boquerónAngl. European anchovyFr. Anchois

Silueta: cos fusiforme, allargat i esvelt. Boca molt llarga, amb la mandíbula inferior méscurta que la superior. Aleta caudal forcada. Fins a 20 cm.

Lliurea: flancs i ventre argentats, dors bru blavós o verdós.Gregarisme: forma grans moles que en època de reproducció s’apropen a la costa.Posició: pelàgic.Moviments: les moles es mouen com si fossin un sol individu i reaccionen ràpidament

al més petit estímul.Alimentació: planctònica, en gran part copèpodes, larves de cirrípedes i de mol·luscs.Reproducció: a l’estiu, d’abril a setembre. Els ous són pelàgics i de forma ovalada.Ambient: realitza migracions estacionals, i és durant la primavera i l’estiu quan s’apro-

pa a la costa. Els exemplars joves de vegades es protegeixen en badies i llacunes lito-rals, on suporten baixes concentracions de sals.

149


Polyprion americanus (Schneider, 1801) Dot

Cast. ChernaAngl. WreckfishFr. Cernier commun

Silueta: cos alt i robust, cap gros i amb una depressió sobre els ulls i la mandíbula infe-rior força prominent. L’aspecte general és el d’un mero monstruós, més curt del queés normal i un xic deforme.

Lliurea: coloració uniforme grisa fosca, lleugerament blavosa, més fosca al dors. Elsjoves presenten unes taques irregulars blanques.

Gregarisme: els adults són solitaris, mentre que els joves poden agregar-se en petitsgrups.

Posició: els adults són estrictament bentònics; els juvenils es troben en aigües obertessovint associats a objectes flotants.

Moviments: els juvenils romanen poc actius sota els objectes flotants. Els adults segu-rament es mouen a prop del fons.

Alimentació: crustacis, mol·luscs i peixos.Reproducció: a l’estiu.Ambient: l’hàbitat dels juvenils és absolutament diferent de l’hàbitat dels adults; els

primers se situen sota objectes flotants, mentre que els segons viuen a fondàriesgrans, d’entre 50 i més de 200 m. Ocasionalment pot trobar-se algun adult, de tallagrossa, en vaixells enfonsats a més de 40 o 50 m.

150


Seriola dumerili (Risso, 1819) Cèrvia

Cat. Verderol, serviola, círviaCast. Pez de limónAngl. Greater amberjackFr. Sériole couronnée

Silueta: fusiforme, com correspon als grans nedadors. Cos comprimit lateralment.Aleta caudal forcada amb el peduncle estret. Pot arribar fins als 180 cm, i pesar uns80 kg.

Lliurea: dors blavós o olivaci i laterals platejats o blancs. Els joves solen tenir 5 frangesverticals fosques i una línia obscura i obliqua sobre els ulls.

Gregarisme: de joves poden formar petits grups, però els adults són solitaris.Posició: pelàgica.Moviments: peix agressiu i curiós, s’acosta a l’observador amb un moviment rectilini i

el rodeja quan és a una distància curta.Alimentació: peixos i invertebrats.Reproducció: durant l’estiu.Ambient: s’acosta a la costa durant l’època d’aigües càlides.

151


Trachinotus ovatus (Linnaeus, 1758) Sorell de penya

Cast. Pámpano blancoAngl. DerbioFr. Palomine

Silueta: cos oval, alt i força comprimit. Cua és molt forcada, gairebé en forma de mitjalluna. Fins a 70 cm, tot i que és rar veure exemplars que superin els 35 cm.

Lliurea: la coloració del dors és blavosa, mentre que la del ventre és platejada, ambtaques fosques allargades (entre 3 i 5), disposades verticalment entre l’aleta pectorali el peduncle caudal. Els extrems de les segona aleta dorsal, de l’anal i les puntes dela cua són negres.

Gregarisme: forma petits grups.Posició: pelàgic.Moviments: els grups es desplacen de forma ràpida seguint la línia de la costa i perse-

gueixen els bancs de sardines o seitons quan els troben. Alimentació: crustacis, mol·luscs i peixos petits.Reproducció: durant l’estiu.Ambient: prop de la superfície, sobretot en àrees de platges sorrenques.

152


Trachurus mediterraneus (Steindachner, 1868) Sorell blancal

Cast. Jurel mediterráneoAngl. Mediterranean horse mackerelFr. Chinchard à queue jaune

Silueta: cos allargat i fusiforme amb els ulls grossos i el musell punxegut. Presenta lalínia lateral molt conspicua, amb la corba característica del gènere, formada perescames amples, en forma d’escut. Pot arribar a 60 cm, tot i que la talla habitual nosupera els 30 cm.

Lliurea: coloració uniforme, grisa o blau verdosa al dors, més clara al ventre i amb refle-xes platejats. Presenta una taca negra a l’extrem de l’opercle branquial.

Gregarisme: forma grans bancs que durant el dia resten prop del fons, però que a la nits’apropen a la superfície.

Posició: típicament pelàgic, es mou entre aigües.Moviments: és un gran nedador, capaç de fer llargs desplaçaments. De vegades pot for-

mar moles amb altres espècies pelàgiques, igualment gregàries.Alimentació: principalment peixos, com sardines i seitons, i crustacis.Reproducció: de juliol a octubre.Ambient: normalment es troba entre els 40 i els 500 m de fondària, tot i que, de vega-

des, es pot veure a ben poca fondària, a prop de la costa. Els juvenils s’agreguen sotales ombrel·les de les meduses, protegits pels tentacles verinosos d’aquestes.

153


Pomatomus saltator (Linnaeus, 1766) Tallahams

Cat. Lliri, emperador, trencahamsCast. AnjovaAngl. BluefishFr. Tassergal

Silueta: cos oblong i comprimit, cap gros amb la boca terminal i la mandíbula inferiormolt potent i lleugerament prominent. Peduncle caudal alt. Fins a més d’1 m.

Lliurea: coloració argentada amb el dors gris verdós i una taca negra a la base de l’ale-ta pectoral.

Gregarisme: gregari.Posició: pelàgic.Moviments: veure en acció al tallahams és un espectacle que fins i tot fa por. Predador

insaciable, fa la sensació que no para mai. En certs moments es pot acostar fran-cament a l’observador, no d’una manera serena i segura com ho fa el llobarro, sinód’una forma intranquil·la i àvida que pot produir certa inquietud. Veure un bancde tallahams caçar és un espectacle inoblidable per la seva espectacularitat i vio-lència.

Alimentació: espècie molt voraç que caça en grups i s’alimenta d’altres peixos, crustacisi cefalòpodes.

Reproducció: durant la primavera i l’estiu. Els ous són pelàgics.Ambient: en aigües obertes, sempre prop de la superfície. Freqüent a les zones d’estuaris.

154


Sarda sarda (Bloch, 1793) Bonítol

Cat. BonitoCast. BonitoAngl. Atlantic bonitoFr. Bonite à dos rayé

Silueta: cos fusiforme i comprimit, amb el cap cònic i la boca gran. Peduncle caudalestret i aleta semilunar. Aletes dorsal i anal acabades en uns radis lliures que formenpínnules. Normalment fins a 50 cm i 2 kg de pes, malgrat que pot arribar fins els90 cm.

Lliurea: dors blau fosc, flancs blaus verdosos i parts inferiors d’un blanc argentat. De 5a 11 bandes fosques longitudinals lleugerament obliqües que des del dors van finsa la meitat del cos.

Gregarisme: forma grans moles.Posició: pelàgic.Moviments: és un gran nedador, similar a la tonyina, i capaç d’assolir unes velocitats

astorants, gràcies a una potent musculatura i una silueta hidrodinàmica.Alimentació: principalment peixos, en particular clupeids.Reproducció: entre maig i juliol; els ous i les larves són planctòniques.Ambient: peix migratori que s’apropa a les nostres costes de febrer a setembre.

155


Boops boops (Linnaeus, 1758) Boga

Cat. Boguet, bogarróCast. BogaAngl. BogueFr. Bogue

Silueta: cos allargat i fusiforme més arrodonit i robust que el de les sardines i les anxo-ves, lleugerament comprimit. Ull proporcionalment gros. Fins a 35 cm, malgratque no acostuma a superar els 20 cm.

Lliurea: llom verdós i costats argentats o daurats, amb 3 o 5 línies longitudinals gro-gues. Una petita taca fosca a la base de les pectorals.

Gregarisme: acostuma a formar moles.Posició: pelàgica.Moviments: com totes les espècies pelàgiques molt gregàries formen moles de movi-

ment compacte, però no tan coordinat com en el cas de les anxoves i les sardines.Alimentació: omnívora; els joves són més carnívors, mentre que els adults solen ser més

vegetarians.Reproducció: durant la primavera. Assoleixen la maduresa sexual al primer any de vida.Ambient: entre dues aigües i també sobre diferents fons (sorra, roca, posidònia...).

156


Oblada melanura (Linnaeus, 1758) Oblada

Cat. Dobladeta, beata, doblada, viradorCast. ObladaAngl. Saddled breamFr. Oblade

Silueta: cos allargat i ovalat, ull gros i musell curt. Fins a 30 cm.Lliurea: gris argentat, més fosc a la part dorsal. Una taca quasi negra envoltada de blanc

en el peduncle caudal.Gregarisme: forma petits grups.Posició: pelàgica.Moviments: forma bancs més o menys laxos que es desplacen entre aigües. Molt activa,

es precipita sobre qualsevol cosa que suri a la superfície.Alimentació: omnívora, principalment petits invertebrats.Reproducció: d’abril a juny.Ambient: sempre en aigües litorals, sobre fons de roca i praderies de posidònia, però

sovint entre dues aigües.

157


Sphyraena viridensis Cuvier, 1829 Espet

Cast. EspetónAngl. Yellowmouth barracudaFr. Bécune bouche jaune

Silueta: cos oblong i molt allargat. Musell llarg i punxegut, amb la boca grossa i la man-díbula inferior prominent. Caudal forcada. Fins a 160 cm, encara que normalmentno supera els 60 cm.

Lliurea: dors d’un bru olivaci, flancs argentats amb unes 20 franges tranversals.Gregarisme: gregari.Posició: pelàgic.Moviments: a diferència de la barracuda vera (Agrisosphyraena barracuda), un peix tro-

pical, l’espet és un depredador disciplinat que pot formar estols d’una certa presèn-cia, atesa la mida que poden presentar els seus integrants. Moltes vegades s’enfron-ten, aparentment immòbils, al corrent dominant. Aquesta abúlia aparent es trencadavant les preses, i aleshores poden moure’s a velocitats sorprenents.

Alimentació: principalment peixos, però també cefalòpodes i crustacis.Reproducció: durant l’estiu.Ambient: a la zona pelàgica entre aigües.

158


159

Observació dels peixos

No tot s’acaba en reconèixer cada peix i adjudicar-li dues llatinades, com quan uncol·leccionista punxa les seves papallones o enganxa segells i ja està. Els peixos ofereixendiversions molt més riques. El comportament dels peixos és un món fascinant que potestar al nostre abast sempre que siguem una mica observadors. Evidentment hi ha espè-cies esquerpes de les quals gairebé no sabem res. D’altres que tenen por del soroll de l’es-cafandre, potser només les veiem en apnea. Per això necessitarem una certa tècnica.

El que s’ha escrit del comportament de les espècies estudiades fins avui és tan extensque sobrepassa les pretensions d’aquesta guia. A les pàgines que vénen a continuaciónomés en tractarem uns quants exemples, d’entre els més espectaculars i accessibles alssubmarinistes, amb la intenció de despertar en vosaltres la curiositat per un món moltpoc conegut. Gran part d’aquests coneixements els hem recollit dels treballs publicatsrecentment per autors com Fiedler, Lejeune, Quignard, Pott i Voss.

Camuflament i avisos

Alguns peixos exhibeixen una sorprenent capacitat per modificar la coloració de laseva lliurea, ja sigui davant d’un perill, o amb el pas del dia a la nit, etc. A més a més,en algunes espècies existeixen tres o més lliurees diferents. Aquest detall, que pot sem-blar una enutjosa complicació per a la identificació d’aquestes espècies, resulta sum-mament útil per distingir els sexes i els nivells de maduresa, o per desvetllar “estats d’à-nim”, tals com l’ansietat, la temença, l’amenaça, la submissió, etc. El coneixementdetallat de les diferents lliurees de cada espècie i el seu significat i l’observació dels seuscanvis al camp poden ser una laboriosa tasca, però també una afició absorbent.

Camuflament

Les escórpores (Scorpaena spp.), el rap (Lophius piscatorius) o la vaca tremolosa(Torpedo marmorata), només per posar-ne tres exemples, són espècies que cacen a l’a-guait, basant-se en la seva immobilitat i la perfecta homocromia amb el fons. Sovint esveuen obligades a canviar de lloc bo per caçar. i si, com és probable, el nou lloc té uncolor de fons diferent, una lliurea fixa perd el seu valor de camuflament.

Totes aquestes espècies, així com molts serrànids, pleuronèctids i làbrids, tenen lacapacitat de modificar en pocs minuts el color de la seva lliurea i la poden aclarir oenfosquir per tal d’adaptar-la al color del fons. Ho podeu comprovar si acuiteu un cap-

cap8-9obserEstudi 12/12/05 15:43 Página 159

roig (Scorpaena scrofa) just perquè canviï d’emplaçament fins a un lloc de color de fonsmolt diferent de l’anterior.

En d’altres casos la cripsi de les lliurees serveix per amagar-se dels depredadors. Elserrà (Serranus cabrilla) i moltes espècies del gènere Symphodus, davant la proximitatinsistent d’un submarinista, reforcen la intensitat de les seves franges verticals o horit-zontals en una adaptació d’un clar valor disruptiu.

Lliurees d’avís

Al contrari succeeix amb els peixos que exhibeixen brillants taques de color sobre elllom, cap o aletes com a clars senyals d’avís per als seus congèneres. Les lliurees d’avíss’utilitzen per a dues funcions bàsiques: com a advertència en la defensa d’un territorii com a atracció en l’aparellament. Els millors exemples ens els proveeixen les espèciesdel gènere Symphodus.

Defensa del territori

En el gènere Symphodus els mascles són sempre els responsables de la consecuciód’un territori, on després fabricaran els nius i cap on atreuran les femelles per a la posta.Per exemple, els mascles de S. mediterraneus i S. tinca estableixen grans territoris sobresuperfícies que poden oscil·lar entre 10 i 20 m2.

Lliurea

Els mascles nidificadors exhibeixen lliurees anunciadores per dissuadir altres mas-cles d’entrar al seu territori. Els S. rostratus mostren sobre el llom una alternança debandes verticals fosques i clares i, sobretot, una màscara facial fosca sobre una bandablanca que va des del llavi superior fins a l’alçada de l’inici de l’aleta dorsal. Els mas-cles nidificants de S. roissali afegeixen a l’atapeïda lliurea neutra brillants vetes ver-des i vermelles sobre els flancs del cap i el coll i una taca opercular marró rogenca.L’ull, que és negre, està envoltat per un anell vermell i una fina vora vermella.

Sobre la lliurea habitual de color gris (o beix) uniforme dels exemplars de S. cine-reuses destaquen tres taques fosques, una darrere l’opercle, l’altra a l’inici de la dorsal iuna altra més gran a la part inferior de la cua. Però, sens dubte, la lliurea més especta-cular és la dels mascles del petit netejador S. melanocercus, que a l’època de reproduc-ció esdevé d’un color blau metàl·lic.

Posició d’amenaça

En les espècies que hi ha canvi de sexe, com en S. tinca, els conflictes més freqüentsno tenen lloc entre els mascles territorials, sinó entre un mascle territorial i un masclesatèl·lit o, encara amb més freqüència, entre dos mascles satèl·lits. En trobar-se dos

160


mascles, s’amenacen col·locant-se en posició inclinada amb el cap avall (S. rostratus, S.cinereus) o amunt (S. melanocercus).

Manera de nedar i parades laterals

El conflicte continua amb “les maneres de nedar per intimidació”. El mascle terri-torial persegueix l’intrús fins que aquest fuig o s’amaga. Els S. mediterraneus s’aproxi-men batent exclusivament les aletes pectorals, i cada contrincant s’inclina per mostrarel llom al seu adversari. Si l’estrany persisteix, el mascle territorial exhibeix una paradacompleta. Durant la parada lateral els dos peixos neden durant uns quants metres l’unal costat de l’altre (Fig. 6A), després s’aturen i es mostren els flancs, reforcen els colorsi despleguen totes les aletes (S. rostratus, S. cinereus, S. mediterraneus, S. roissali, S. tinca). En unes quantes espècies aquestes demostracions es poden acompanyar debruscos cops de cua (S. tinca, S. ocellatus).

Nedada en cercle

Després dibuixen cercles, l’un al voltant de l’altre, i empaiten amb la boca la cua del’adversari (Fig. 6B). Els cercles que fan els S. rostratus són amplis, i els peixos es man-tenen a distància, però els cercles que fan els S. cinereus són comprimits. Els mascles deS. mediterraneus només fan un semicercle i acaben col·locan-se una altra vegada l’un alcostat de l’altre, però en sentit invers. De vegades, i sobretot al final del combat, aquestsmoviments en cercle es ritualitzen tot descrivint una espiral ascendent cap a la super-fície (S. roissali, S. mediterraneus, S. tinca).

161

A

B

C

Figura 6. Diferents pos-tures que utilitzen els

làbrids per a la defensadel territori: A, paradalateral rectilínia de S.roissali; B, nedada en

cercle de S. roissali; C,agressó frontal de S.

ocellatus (Redibuixatde Lejeune, 1985).


Agressions i boca a boca

Si la dissuasió no és suficient es dirigeixen l’un contre l’altre amb violència (Fig.7C). Les agressions dels S. rostratus, en qui el comportament està especialmentritualitzat, poden durar uns quants minuts, però a part de l’exhibició de boques iopercles no s’observa cap contacte físic. En canvi, els mascles de S. roissali i S. oce-llatus s’ataquen intentant subjectar-se pels opercles i per la boca. A la “presa deboca” el mascle dominant intentarà agafar la mandíbula inferior del seu contrin-cant i empènyer-lo fins al fons (S. mediterraneus, S. tinca) o cap amunt (S. ocella-tus). Quant a S. cinereus l’agressiu propietari del territori acaba mossegant el flanco la boca de l’intrús.

Lliurees d’apaivagament

El mascle perdedor desenvolupa una lliurea de cripsis en la qual els colors es tornenpàl·lids, les màscares i les taques es difuminen i, sovint, apareixen dues bandes longi-tudinals fosques. El mascle de S. rostratus que fuig desenvolupa un color verd poma ila màscara facial es difumina. L’exemple més espectacular, però, és el de S. melanocer-cus. En pocs segons, desapareix el color blau metàl·lic del cos del mascle perdedor, quees torna gris clar. A més, la cua, que era transparent i coberta de taques blaves, es tornacompletament negra, com a la lliurea neutra.

Comportament reproductor

En els peixos els sexes acostumen a estar separats i en general mascles i femelles mos-tren clares diferències externes; aquestes diferències són moltes vegades morfològiquesi molt freqüentment s’acompanyen de diferències a les seves lliurees. Moltes espècieslitorals són potencialment hermafrodites, és a dir, que poden desenvolupar ambdóssexes en un mateix individu. Un aspecte sorprenent per a nosaltres és que algunes can-vien de sexe al llarg de la seva vida. Per exemple, els meros i les donzelles primer sónfemelles i després són mascles (això els especialistes ho anomenen hermafroditismeproterogin), però les orades i les salpes primer són macles i després són femelles (her-mafroditisme proteàndric). D’altres, com els serrans, són mascles i femelles a la vega-da (hermafroditisme sincrònic), però no poden autofecundar-se, de manera que neces-siten el concurs d’un altre individu.

De totes maneres, la fecundació és generalment externa. És a dir, ambdós sexes alli-beren els seus productes sexuals a l’aigua, i espermatozoides i ous han de trobar-seenmig de l’extens oceà. Per suplir l’elevada mortalitat d’aquest procediment, les espè-cies pelàgiques i moltes espècies bentòniques produeixen cents de milers d’ous planc-tònics, que abandonen a la seva sort. Aquesta estratègia és pròdiga però molt poc eco-nòmica i sovint esgota els progenitors. Per exemple, el congre (Conger conger) mor des-prés d’una posta d’uns quants milions d’ous.

162


Generalment, entre els peixos de roca s’ha desenvolupat una estratègia diferent: lespostes es fan sobre el fons, en un moment i un lloc definits, sovint en un niu, on sónprotegits pels progenitors. Per assegurar les trobades i protegir les postes s’han desen-volupat ritus sincronitzats i ordenats de moviments, postures i lliurees. El benefici d’uncomportament tan disciplinat rau en el fet que en augmentar les possibilitats de super-vivència dels ous, es fa possible la reducció del seu nombre a uns quants per posta.

Per a nosaltres, això suposa la possibilitat d’observar divertides escenes que faranque el temps sota l’aigua ens passi volant. El primer requisit és que sapigueu distingiramb certa facilitat les diferents espècies de làbrids i serrànids (gèneres Symphodus, Coris,Thalassoma, Serranus, etc.) i les lliurees d’ambdós sexes. Aleshores busqueu un fons deblocs, superficial, provist d’una bona capa algal i qualsevol dia des del maig fins al juliolfeu un reconeixement dels petits peixos que hi habiten. Si us poseu darrere d’una rocasense massa miraments i us quedeu quiets durant una estona podreu assistir a apassio-nants afers amorosos.

Els peixos de roca són sovint polígams. Un sol mascle fecunda les postes de dife-rents femelles, els ous de les quals de vegades protegeix amb nius que ell mateix hafabricat. L’empresa li costa molts esforços i no està exempta de riscs, ja que sempre hiha altres mascles disposats a animar-la amb les seves trifulgues. L’exemple més divertiti a la vegada fàcil d’observar ens el proporcionen una altra vegada les espècies del gène-re Symphodus.

El comportament reproductor podem dividir-lo en tres fases: la formació del niu,la parada sexual i la protecció de la posta.

Formació del niu

Amb l’excepció de S. melanocercus, els mascles de totes les espècies mediterrànies delgènere Symphodus fabriquen nius més o menys elaborats. Cap al principi de la prima-vera és fàcil sorprendre els mascles transportant algues que dipositaran sobre una pedra,en una esquerda o en una petita excavació entre la grava. Generalment, les algues estanfixades al fons i entrellaçades entre elles, cosa que obliga el peix a col·locar-se perpen-dicular al fons. S. tinca no construeix un niu pròpiament dit, sinó que acumula alguesen una àmplia superfície de posta de fins a 1 m2 de superfície.

S. doderleini per la seva part es conforma a excavar una petita depressió de 5 a 10cm de diàmetre a la sorra entre les mates de posidònia; a continuació fixa al fons de ladepressió petits trossos d’algues i després hi llança per sobre una mica de sorra. Aquestaconstrucció rudimentària té lloc el primer dia d’un cicle de posta que dura no més dedos dies. El segon dia, quan es fa fosc, després de la posta i la fecundació dels ous,cobreix tot el niu amb una capa de sorra i l’abandona, i l’endemà comença la cons-trucció d’un altre niu.

Molt més elaborada és la construcció de S. cinereus. Excava una depressió a la sorraa mossegades i diposita la sorra en petits munts al voltant del forat. Després consolidaels munts amb cops bruscs del cap i hi introdueix petits bris d’algues. Alternant els

163


moviments d’extracció i consolidació aconsegueix construir una excavació envoltadad’un petit mur, que després entapissa completament d’algues. A continuació escampala resta de closques i sovint ho recobreix tot amb una capa gruixuda de sorra que camu-fla el niu dels intrusos. S. ocellatus també fabrica un niu molt elaborat que s’assemblaal d’un ocell, amb una copa d’uns 15 cm de diàmetre formada exclusivament peralgues. S. rostratus, després d’acumular algues durant dies, finalitza el seu niu, en formade copa ovalada, i el cobreix amb una capa de graveta. Una cosa semblant fa S. roissa-li el qual, després d’acumular algues en diferents llocs, es decideix per un lloc on enpoques hores acaba un niu molt camuflat, que després cobrirà de graveta.

Parada sexual

Quan arriba el moment de la reproducció els mascles executen nombrosos viatgesd’anada i tornada sobre l’àrea de posta (S. tinca o S. roissali) o esperen les femelles propdel niu o ajaguts a sobre (S. cinereus, S. mediterraneus, S. dodorteini, S. mediterraneus).De vegades, com passa en els exemplars de S. mediterrraneus, la sola visió d’un masclenidificant comporta un canvi de lliurea de la femella. Enfront de la proximitat d’unafemella, els mascles surten cap a ella, la ressegueixen i proven de conduir-la cap al niuamb una manera de nedar a mode d’invitació. És freqüent que davant d’aquest com-portament les femelles arquegin el cos i l’inclinin per exhibir la papil·la urogenital, queestà hipertrofiada i fortament acolorida. Una femella de S. tinca disposada a la posta esdeixa conduir dòcilment fins el niu, on realitzarà la posta directament.

En general, però, la cosa és més complicada. Per indicar la posició del niu i incitara la posta, el mascle de S. doderleini enfonsa el cap cap al centre del niu i en aquestaposició agita violentament la cua. La femella imita aquesta posició sobre el niu peròroman immòbil. En aquest moment el mascle evoluciona al voltant de la femella fre-gant el seu ventre i, acte seguit, ambdós inicien una nedada en cercle que precedeix al’entrada de la femella al niu per fresar. En altres espècies, el mascle efectua nedades encercle abans de recolzar-se sobre el niu amb totes les aletes desplegades (S. rostratus, S.cinereus). Com a resposta, la femella passa i torna a passar per sobre d’ell adoptant unacuriosa postura recorbada que s’ha anomenat “posició en S”. Això, per exemple, incitael mascle de S. cinereus a abandonar el niu i en aquest moment la femella davalla brus-cament i després de fregar el ventre contra el fons “fumiga” el niu d’ous. Pel que fa aS. rostratus el ritual és una mica més complex, i prèviament a la posta ambdós dibui-xen un moviment oblic d’elevació durant el qual el mascle es veu agitat per un brusctremolor de cap. Immediatament darrere la femella, el mascle fa una passada tot fecun-dant els ous. En un moviment circular, mascle i femella alternen nombroses passadesde posta i fecundació a un ritme frenètic, de manera que tota la fresa pot durar moltpocs segons.

La parada sexual de S. melanocercus, l’espècie que no construeix nius, és molt dife-rent. Mascles i femelles tenen el seu propi territori, que defensen agressivament. A l’al-ba, les femelles abandonen el seu territori i es dirigeixen cap al dels mascles. Quan un

164


mascle detecta la presència d’una femella, s’hi col·loca a sota i, mentre neda, començala seva parada mitjançant sotragades pronunciades de tot el cos. La femella neda pocscentímetres per sobre la parella i s’acosta fins a la roca més propera. Allà, el mascleenfonsa el ventre entre la capa algal i dibuixa una sèrie de cercles comprimits i movi-ments en forma de 8 mentre continua les convulsions. Després d’això remunta cap ala femella, la qual es manté passiva i lleugerament inclinada cap avall i li colpeja el ven-tre amb el dors. La topada ha d’incitar l’alliberament dels ous, que es dipositaran sobreles algues.

En moltes espècies no és rar observar al voltant del mateix niu diverses femelles que,estimulades per la parada del mascle, comparteixen el lloc de posta. Encara més diver-tit per a nosaltres és el comportament dels mascles satèl·lits d’algunes espècies.Generalment són mascles secundaris, que davant la impossibilitat de defensar un terri-tori, de fabricar els nius i de guanyar les femelles, es dediquen a “posar banyes” als mas-cles dominants.

Es tracta de guaitar prop del niu i aprofitar-se d’una distracció del mascle dominantper fecundar els ous postos per les femelles que aquest ha aconseguit festejar. Warner iLejeune han descrit dos comportaments de S. ocellatus . Els mascles més petits (de 4 a6 cm de longitud total), que exhibeixen encara la lliurea inicial, eviten l’agressió delmascle dominant tot espiant des de lluny i penetren rabents al niu just quan la feme-lla acaba de dipositar els ous. Els mascles satèl·lits més grossos (6-8 cm), però no nidi-ficants, exhibeixen una lliurea intermèdia i són tolerats més a prop del niu, en la cons-trucció del qual poden haver-hi col·laborat. Aquests mascles poden fecundar les feme-lles quan el mascle dominant ha deixat de ser receptiu. Alguns mascles de S. tincasatèl·lits que exhibeixen una lliurea quasi tan llampant com la dels mascles dominantsi que executen parades sexuals poden convèncer les femelles per fresar fora dels nius enqualsevol superfície coberta d’algues. Aquests investigadors han estimat que, d’aquestamanera, els mascles no nidificants poden arribar a fecundar entre el 23% (S. ocellatus)i el 50% (S. roissali) dels ous que després covaran els mascles dominants.

Protecció de la posta

Ja hem dit que el netejador S. melanocercus abandona els ous a la seva sort. Enaltres espècies del gènere, el mascle empaita la femella després de la posta fins a fer-la fugir. Després torna al niu i vigila sol·lícitament els ousi els ventila (S. tinca és l’ú-nica excepció) amb les aletes pelvianes i s’enfronta als intrusos que s’hi acostin. Finsi tot S. doderleini, que –com ja jem dit– construeix nombrosos nius consecutius encicles de 2 dies, visita freqüentment els nius precedents per recobrir-los amb unamica més de sorra. La vigilància és necessària perquè moltes espècies intentaransaquejar les postes, i en el cas de S. roissali són les mateixes femelles immadures lesque descobreixen els ous.

L’esforç invertit pels mascles en cadascuna d’aquestes fases no és el mateix per a totesles espècies i s’ha vist alguna relació entre la defensa del niu i l’existència del canvi de

165


sexe en els seus individus. Per exemple, els mascles dominants de S. ocellatus i S. rois-sali –que com hem vist construeixen nius molt elaborats– ventilen les postes i dediquentemps a la defensa territorial, però pateixen, per contra, una elevada interferència en lafecundació per mascles secundaris i no exhibeixen canvi de sexe. Els mascles de S. tinca, que construeixen només uns nius rudimentaris, no ventilen els ous i pateixenmenys interferències per part dels altres mascles, es dóna el canvi de sexe, però és pocfreqüent. Finalment, els mascles de S. melanocercus, que no construeixen nius i dedi-quen tot el seu temps a fecundar les postes de les femelles i a expulsar als mascles com-petidors del seu territori, quasi no pateixen interferència, i el canvi de sexe és moltcomú.

Els netejadors

No tot es tracta de conductes agressives entre els peixos. També podem sorprendremostres de cooperació. Potser la més comuna és el comportament de neteja d’uns pei-xos per part dels altres. Per aquest procediment els peixos aconsegueixen desfer-se demolts dels paràsits externs que com alguns isòpodes, copèpodes i cucs s’adhereixen a laseva pell o entre les brànquies. Per això es lliuren gustosos a aquest “joc” per al qualexisteix, no obstant això, certes normes.

El primer requisit és el reconeixement entre netejador i usuari. El senyal potvenir d’ambdues parts. Els peixos que desitgen ser netejats adopten una posturamolt especial, la d’“invitació a la neteja”. La majoria del Symphodus i les donzelles(Coris julis) es col·loquen verticalment amb el cap cap amunt. La salpa (Sarpasalpa), per contra, ho fa cap avall com la majoria dels Diplodus. Els Labrus s’immo-bilitzen en posició horitzontal. Una vegada vaig sorprendre una petita tribu deSymphodus tinca agrupada en un espai reduït que esperava el netejador, tots en pos-tura vertical mirant cap als núvols; aquella escena em va fer pensar en una barberia:per aconseguir l’efecte complet només mancava una tauleta amb revistes del cor.Quan el peix netejador, generalment de mida més petita, localitza “clients” enaquestes postures sap que no corre el perill de ser agredit i s’hi acosta a complir laseva missió. Ha d’estar alerta, però, perquè si la neteja resulta dolorosa el client potclavar-li una mossegada.

Per la seva banda, el netejador té les seves pròpies maneres d’oferir els seus serveis.A la Mediterrània el peix netejador per excel·lència és el petit S. melanocercus; encaraque quan aquest no és freqüent, com succeeix a l’arxipèlag de Cabrera, també fan tas-ques de neteja les donzelles (Coris julis) i els fadrins (Thalassoma pavo). El S. melano-cercus a la recerca de treball s’acosta al client potencial tot nedant de manera molt dife-rent de l’habitual: agita fortament la cua en comptes de moure les alectes pectorals.Prop del peix s’atura i espera que aquest adopti la postura d’“invitació a la neteja”. Siel peix continua nedant, vol dir que no necessita els seus serveis i, després d’empaitar-lo per un breu espai de temps, el netejador l’abandona per tal de buscar un altre pos-sible client.

166


Les dietes

Un altre camp d’observació on serà indispensable la col·laboració dels fishwatchers afi-cionats és el de l’alimentació dels peixos. Els ictiòlegs estudien la dieta dels peixos a tra-vés de l’anàlisi dels continguts estomacals. Però aquest és un mètode cruent que obliga asacrificar els peixos. L’alternativa és l’observació directa. Es tracta d’un estudi ingrat i difí-cil perquè la majoria de les espècies rarament s’avenen a menjar davant nostre, però noés del tot impossible. Per exemple, no és difícil observar les salpes pasturant entre les posi-dònies o la confiada morruda donant dentades a les algues carregades d’epífits. Tampocno us costarà observar els molls i les agulletes removent el fons a la recerca de cucs. Ambuna mica de sort sorprendreu una vaca serrana golafre per la boca la qual encara surt lacua d’un altre peix . És innecessari preguntar-li què menja. Més difícil us resultarà sor-prendre in fraganti un llenguado, una rajada, un llobarro o un mero.

Els peixos, al llarg de l’evolució, han “trobat” la manera d’explotar pràcticament totel que té de comestible el mar. Molts, com els tres cues (Anthias anthias), els estudiants(Chromis chromis) o les sardines (Sardina pilchardus) són planctòfags, és a dir, que men-gen plàncton que retenen als seus arcs branquials. Hi ha peixos herbívors que mengenalgues i posidònia, com la salpa (Sarpa salpa). La morruda (Diplodus puntazzo), mal-grat tenir una dieta variada, inclou bastantes algues en la seva alimentació. D’altresmengen invertebrats que viuen fixos al fons, com musclos, esponges, briozous o celen-

167


terats. Més freqüentment prefereixen petits animals mòbils, com els crustacis, moluscs,estrelles o eriçons. En són exemples, els serràns, les donzelles, els tords, els sargs, elsbesucs i les orades.

Els peixos ictiòfags s’alimenten d’altres peixos, per la qual cosa necessiten velocitati bons clients de presa. És el cas del llobarro, el déntol, l’espet, el bonítol, la cèrvia, etc.D’altres vegades la caça és mitjançant una pacient espera. Així pesquen els incauts pei-xets el rap, l’escórpora i, de vegades, també el mero.

Però d’entre les espècies que ens són més comunes també hi ha les que barregen enla seva dieta tots aquests aliments, els omnívors. Entre ells, hi ha la majoria dels blèn-nids i els gòbids i també les llísseres.

En realitat les llísseres són fonamentalment sedimentívores, és a dir, que s’ali-menten de la matèria orgànica i les deixalles vegetals i animals que sedimenten enel fons o de la que per un truc físic de tensió superficial tendeix a acumular-se a lacapa més superficial del mar. Per això a les llísseres els agrada desplaçar-se amb elcap fora de l’aigua per trasbalsar, amb la boca oberta, grans quantitats de matèriaorgànica. Les trobareu sovint formant grans ramats de caparrons negres que se sub-mergeixen amb gran algaravia en sentir el soroll del motor.

Ritmes i migracions

Si preneu nota de les vostres observacions de peixos i compareu les notes de dife-rents èpoques de l’any no us resultarà difícil comprovar que les poblaciones canvienamb l’estació. Així observareu que els molls són molt més abundants a l’estiu que nopas a l’hivern. El mateix succeeix amb els meros, que a l’hivern es mostren a més a mésmolt esquius. Els raps s’acosten a la praderia de posidònia de les Medes cap al mes demarç i les cèrvies només són freqüents quan l’aigua és calenta. On són aquests peixosla resta de l’any? La majoria realitzen desplaçaments sistemàtics anomenats migracions.Aquests desplaçaments estan relacionats amb la reproducció o amb la necessitat de can-viar d’hàbitat per explotar altres recursos alimentaris. Així, les llísseres, les anguiles i elsllobarros penetren als rius a la recerca d’aliment. D’altres, com els meros, sembla queresulten més rars perquè minven la seva activitat “hibernant” o passant moltes horesdins d’un cau.

Durant les migracions els peixos poden recórrer distàncies molt variables, des d’unscent metres fins a milers de quilòmetres. ¿Sabíeu que totes les anguiles de laMediterrània han nascut al mar dels Sargassos, al llunyà Atlàntic americà i mai no arri-baran a reproduir-se perquè no tenen la possibilitat de tornar-hi? Les migracions tenenuna gran importància econòmica perquè els pescadors aprofiten alguns d’aquestes des-plaçaments per pescar certes espècies que així resulten més fàcils de capturar.

Els submarinistes d’alguns llocs de la Mediterrània encara tindran el privilegi d’acostar-se a alguna morruda o petita almadrava per observar atrapats en la trampa grans exemplarsde cèrvies, palometes o tonyines. Si ho feu, no us oblideu de demanar prèviament permísal seu amo, ja que als pescadors no els agrada, i amb raó, aquests tipus de visites.

168


Més espectaculars encara són els canvis que sofreixen les poblacions de peixos entreel dia i la nit. Més que aparicions o desaparicions, el que observareu és un canvi en elritme d’activitat. Si teniu l’oportunitat de nedar sota l’aigua a la nit, no la desaprofi-teu. Descobrireu un món nou. Com en un teatre, sobre un mateix decorat, canvia lallum, canvia l’activitat, canvien els personatges. Mentre uns van a dormir, d’altrescomencen el seu torn de nit. La majoria dels peixos localitzen l’aliment guiats per lavista i la seva activitat és diürna; a la nit se’n van a dormir.

És inútil, doncs, intentar pescar a la nit donzelles (Coris julis) o raors (Xirichtys nova-cula) perquè es colguen a la sorra. Les verades, els llavions (Symphodus tinca) i moltsaltres tords dormisquegen amb els ulls oberts sota les mates de posidònia. Davant laclaror de les nostres llanternes marxaran atabalats fins a un refugi proper. En canvi, lesescórpores de les coves (Scorpaena notata), els corballs (Sciaena umbra) i els molls reials(Apogon imberbis) estan més “vius” que mai. Amb les bròtoles (Phycis phycis), els gats(Scyliorhinus stellaris), els congres (Conger conger) i les morenes (Muraena helena)comencen ara la seva jornada laboral. Després d’haver passat el dia amagats en foratsfoscos, surten ara a caçar els imprudents que dormen. D’altres, com el pagre (Pagruspagrus), les xucles (Spicara smaris) o les ravoses (Tripterygion spp.), es canvien de vestitcom si es posessin de llarg per a una festa nocturna.

Moltes de les espècies diürnes mostren una activitat preferent cap a la matinada oel capvespre. Per exemple, els exemplars grossos de sargs i orades que habiten les zonesno protegides mostren una activitat vespertina. A primeres hores del matí s’acosten ales aigües superficials, on creixen els musclos i les pegellides, dels quals es nodreixen, isi se senten molestats busquen redós en aigües profundes per a la resta del dia. Tambél’activitat sexual pot mostrar un marcat ritme diürn. Si les parades sexuals de la majo-ria dels Symphodus es repeteixen a totes hores del dia, haurem de matinar per observarla del netejador S. melanocercus. En canvi, els serrans (Serranus cabrilla) comencen lesseves parades cap al capvespre. Tots els ous que han post en un dia les femelles del nete-jador s’obriran a primeres hores de la nit i les larves, de vida planctònica, assoliran lesaigües superficials en plena foscor. Se suposa que aquest comportament sincrònic per-met reduir la mortalitat dels ous en mans dels depredadors, que són diürns i els loca-litzen amb la vista.

169


170

Estudi dels peixos litorals

Ningú no pot posar en dubte que es coneixen quines són les espècies de peixos quehi ha a la Mediterrània. Les nombroses guies i monografies sobre el tema així hodemostren. De fet, la Mediterrània es pot considerar, pel que fa a la fauna i la flora,una mar qualitativament ben estudiada. També es poden considerar ben conegudes lesdiferents comunitats bentòniques que es desenvolupen en els seus fons.

Indubtablement, l’arribada de l’escafandre autònom va representar un punt d’infle-xió molt important pel que fa al coneixement d’aquestes comunitats bentòniques lito-rals (fins a uns 50 m). Aquest enginy va permetre passar del mostratge indirecte, desde la superfície, a un mostratge directe in situ, la qual cosa es podria comparar amb elfet de treure mostres d’un bosc des d’un helicòpter un dia de boira baixa, o, contrària-ment, a anar-les a buscar tot caminant, ara un pas ara un altre. Evidentment el grau deconeixement del bosc, fins i tot independentment de la qualitat de les mostres obtin-gudes, s’aconseguiria amb més eficàcia –i de manera molt més barata– tot passejant,que no pas des del cel. A més, una presa de mostres afinada permet una bona repre-sentativitat de les mostres, sobretot si aspiren a ser quantitatives, és a dir, que a més delque hi ha, hom pretén saber quant n’hi ha de cada (ja sigui en nombre d’individus, pes,pes sec, etc.).

Curiosament, els peixos, que són els més conspicus dels animals que poblen lamar, van ser incomprensiblement deixats de banda en aquest tipus d’estudis directessobre les comunitats bentòniques que es van desenvolupar sobretot en els anys sei-xanta. Així, mentre que el nou mètode d’estudi del bentos marí va produir una sèried’especialistes d’una gran qualitat en diversos grups d’animals invertebrats (com sónels cnidaris, els briozous, les esponges o els poliquets, per posar-ne algun exemple),ningú no es va encarar amb els peixos litorals aprofitant els avantatges que oferia l’es-cafandre autònom.

Els estudis ictiològics clàssics es continuaven basant en tècniques indirectes, quepassaven necessàriament per la pesca, amb xarxa, verins o, fins i tot, explosius, a la zonaque es volia estudiar. Aquests mètodes són feixucs i, a més, comporten la destrucció, simés no parcial, de les poblacions que són objecte d’estudi; per acabar-ho d’adobar, elsresultats, en molts casos, es podien considerar com a certament esbiaixats en funció dela selectivitat relativa de la presa de mostres.

Així, l’ús de l’escafandre autònom va ser absolutament passat per alt pel que fa al’estudi dels peixos litorals, si més no a la Mediterrània, ja que alguns autors anglo-saxons (autralians i americans) van començar a fer inventaris visuals de peixos sota


l’aigua, de la mateixa manera que ho feien, des de feia temps, els seus col·legues orni-tòlegs en el medi terrestre. Aquests primers treballs es van realitzar en esculls de coralli van proporcionar unes dades prou vàlides com per justificar-ne la continuació.

Els avantages eren indubtables: s’aconseguia un gran volum d’informació amb uncost de temps i diners mínim, o, en tot cas, molt més reduït que no emprant els mèto-des de mostratge clàssics. A més, les poblacions no en resultaven afectades ni poc nimolt, la qual cosa permetia la utilització d’aquests mètodes en zones protegides on eraabsolutament fora de lloc la destrucció, ni que fos parcial, de la ictiofauna. També espodien repetir els comptatges sobre una mateixa població, ja que aquesta no es veiaafectada pel mètode d’estudi. Alguns autors francesos, com Mireille Harmelin-Vivieno René Galzin, es van adherir a aquest sistema de quantificar els peixos litorals ambescafandre autònom, però sempre en mars tropicals.

No va ser fins ben entrats els anys vuitanta quan un autor australià, Jonathan Bell,va introduir els comptatges visuals a la Mediterrània, concretament a Banyuls de laMarenda, en comparar els poblaments de peixos d’una zona protegida amb els d’unazona on la pesca era permesa. Els resultats foren prou concloents i el mètode va seradoptat per autors francesos, com Jean Georges Harmelin, que produiren uns treballsd’una remarcable qualitat. Finalment, la quantificació in situ dels peixos mediterraniss’havia aconseguit, i ara el mètode ja ha estat adoptat en la majoria d’estudis previs oposteriors a la creació de reserves marines, però també en l’estudi de l’evolució d’escullsartificials, o en l’avaluació de recursos pesquers litorals en certes zones.

Hom ha de dir que la Mediterrània es pot considerar com una mar absolutamentideal per desenvolupar-hi aquest tipus d’estudis. D’una banda, es tracta d’una mar rao-nablement tranquil·la durant una bona part de dies de l’any; la temperatura de l’aiguafa possible, a més, un treball efectiu i relativament prolongat durant totes les estacions,fins i tot a l’hivern. De l’altra, els peixos litorals mediterranis no presenten, ni de bontros, l’esfereïdora diversitat d’espècies que presenten els dels mars tropicals. Així, enuna àrea d’esculls de corall relativament reduïda –uns centenars de metres quadrats–hom pot trobar fins a un parell de centenars d’espècies, mentre que a la Mediterrània,en fons rocosos (els més poblats) i en la mateixa àrea, el nombre no ultrapassa les tresdesenes. Aquest nombre relativament reduït d’espècies fa que l’observador s’hi familia-ritzi ràpidament, sense gaires problemes, amb un xic d’experiència i voluntat.

Vistes totes aquestes circumstàncies, és difícil de comprendre com, pel que fa a l’es-tudi dels peixos in situ, la Mediterrània no ha estat capdavantera, com ho ha estat enaltres grups.

Censos

Després de “l’explicació” d’un fet inexplicable, veurem en què consisteix i quininterès té el comptatge visual de peixos. En primer lloc, hem de dir que es tracta d’es-tudis qualitatius i quantitatius. El fet de saber quins peixos hi ha i també quants n’hiha de cada espècie ens pot permetre establir comparacions, per exemple entre dife-

171


rents comunitats bentòniques, fondàries, o entre zones protegides i no protegides.En algun cas, i si l’estudi és referit a una sola espècie, l’estudi pot ser només quanti-tatiu. Amb una mica de pràctica, hom pot aspirar, fins i tot, a estimar, amb més omenys exactitud, la mida dels individus que prèviament s’han identificat i comptat.Aquest és un paràmetre molt interessant, ja que hom pot, així, comparar l’estructu-ra de talles de les poblacions de certes espècies preuades, per exemple entre zonesprotegides i no protegides.

Per aconseguir tot això, dues són les tècniques més emprades. L’una és la basadaen el transsecte i l’altra, en els denominats punts fixos. La primera es basa en la deli-mitació d’un passadís d’una llargària i una amplada determinades (una mida raona-ble per a la Mediterrània és de 30 a 50 m de llarg, per 3 o 5 m d’ample). L’observadorrecorre aquest transsecte a poc a poc, però a una velocitat adequada per evitar queels peixos més nedadors puguin avançar-lo i siguin comptats més d’una vegada. Elproblema és de compromís, ja que hom s’enfronta a peixos molt mòbils i conspicusi a d’altres, més sedentaris, que resten immòbils, amagats sobre el fons o en lesanfractuositats, i que sovint presenten una coloració críptica. Si el que hom preténés abordar aquests dos tipus de peixos de comportament tan diferent, ha de resignar-se a subestimar els darrers respecte dels primers. Si hom volgués centrar-se en elssegons, hauria d’oblidar-se dels primers i reduir dràsticament les dimensions deltranssecte, o bé dedicar-se a la inspecció exhaustiva de petites superfícies normalit-zades (quadrats, per exemple).

L’altra tècnica consisteix que l’observador no es desplaci sobre el fons, sinó que restiquiet al bell mig d’una superfície circular d’àrea coneguda, tot identificant, quantifi-cant i mesurant tots els peixos que es trobin a l’interior del cercle. Aquest mètode pre-senta un avantatge sobre l’anterior, ja que l’àrea d’estudi és menor i hom pot efectuarun nombre més gran de comptatges per unitat de temps i, per tant, batre zones mésàmplies. En aquest cas, però, les petites i inconspícues espècies bentòniques, són moltmés subestimades encara que en el cas anterior. Això es pot solucionar, en part, realit-zant una visita d’inspecció acurada de tot el cercle, però si es fa això, es perd la princi-pal qualitat del mètode, que és la rapidesa del comptatge.

En qualsevol cas l’observador porta una taula de plàstic sobre la qual va apuntantles observacions: el nom de les espècies observades i el nombre i la talla dels individusd’aquestes espècies. Evidentment, això és més fàcil de dir que de fer, i cal anar a pams.Les espècies observades, per exemple, poden apuntar-se a mesura que es van veient, obé es poden portar ja escrits els noms de les presumptament més comunes. En el pri-mer cas convé abreujar d’alguna manera que resulti clara el nom científic de cada espè-cie. Una forma pràctica de fer-ho és anotar les tres primeres lletres del nom genèric iespecífic de cada espècie, és a dir, per exemple, si hom veu una donzella (Coris julis)hom apuntarà a la taula CORJUL.

El pas següent és l’estima de les abundàncies de cada espècie. Es tracta potser dela tasca més feixuga de tot el procés, i requereix una certa pràctica per aconseguiruns resultats plausibles. Si bé el desitjable és obtenir la xifra exacta d’individus de

172


cada espècie, això és difícilment possible quan l’observador s’enfronta amb un bancde peixos integrat per molts individus, que passen nedant sense parar pel seu cos-tat. En aquest cas val la pena fer una estimació del nombre d’individus que integrenl’estol. Per això, a la taula es defineixen una sèrie de classes d’abundància quesegueixen una progressió geomètrica, molt aproximadament, de base dos, és a dir:1, 2-4, 5-10, 11-30, 31-50, 51-100, >101. Si hom pot comptar exactament el nom-bre de peixos del grup observat, s’apunta la xifra a la columna corresponent, si no,s’hi fa un signe. Per al tractament posterior de les dades, s’agafarà el valor mitjà decada classe.

El tercer paràmetre és el de la talla dels peixos observats. Aquesta estimació és la querequereix més experiència de camp. Inicialment hom es pot conformar a assignar elspeixos observats a tres classes de talla, més o menys subjectius, com poden ser petits,mitjans i grossos. Aquesta classificació pot referir-se a terços respecte de la talla màxi-ma de cada espècie que es troba a la bibliografia. Amb una certa experiència hom potanar reduint l’amplada de les diferents classes de talla, fins a arribar a un rang proupetit (2 o 3 cm). És molt útil fer estimacions de peixos prèviament pescats i mesurar-los posteriorment a fi de comprovar l’exactitud de l’estimació. En tot cas, la informa-ció sobre la talla pot ser també codificada mitjançant signes o lletres (P, M, G; per apetits, mitjans i grossos; o A < 2 cm, 2 < B < 4 cm, etc.).

Tots aquests paràmetres (espècies, abundància, talles) forneixen una quantitat d’in-formació important sobre el poblament de peixos d’una zona. Evidentment, hom hade ser conscient que tot això no són més que estimacions i que, per tant, es troben sub-jectes a un grau més o menys elevat d’error. És per això molt convenient efectuar unasèrie de rèpliques (en el mateix lloc, sobre la mateixa superfície i a la mateixa hora, peròen dies diferents, per exemple). En tot cas, el que hom obté són uns inventaris quan-titatius susceptibles de ser tractats estadísticament, i, per tant, de fornir una valuosainformació sobre les comunitats de peixos litorals.

Marcatges

A més d’aquests estudis, l’escafandre autònom permet la realització d’altres treballsforça interessants, com per exemple els de caire etològic. Hi ha moltes espècies litoralsmolt sedentàries que es mouen en espais restringits i que permeten observacions repe-tides del seu comportament, com en el cas d’alguns serrànids, làbrids, blènnids ogòbids. També es pot controlar la població d’una espècie mitjançant tècniques de mar-catge. Aquesta experiència ha estat feta amb els meros d’una zona localitzada al parcnacional de Port-Cros, a França, on gràcies a un marcatge amb senyals de diferentscolors, s’han pogut controlar durant una sèrie d’anys els desplaçaments dels exemplars,així com l’arribada o la desaparició de peixos a la població controlada. Actualment exis-teixen marques magnètiques, emprades sobretot en peixos de riu, que obren tot unventall de noves possibilitats en aquest camp.

173


Com es pot saber l’edat d’un peix

Les escates creixen amb el peix i constitueixen un registre exacte de la seva edat.Com que a l’època més propícia (l’estiu a les nostres latituds) el peix creix més de pres-sa, el cantell de l’escata produeix una franja més ampla i fina que la resta de l’any. Coma conseqüència es produeixen anells de creixement que permeten datar-ne l’edat ideduir quins van ser els anys més i menys favorables. L’otòlit, com les escates, va crei-xent per deposició discontínua de capes de carbonat i, com aquelles, serveix per iden-tificar les espècies i datar l’edat dels individus. Els anells de creixement de les escates idels otòlits dels peixos mediterranis són bastant menys definits que els dels peixos demars freds i això en dificulta la datació.

Vídeo i fotografia

Les observacions descrites a l’apartat de comportament poden ser enregistradessense dificultat amb una càmera de vídeo per a aficionats protegida per una caixa estan-ca com les que avui es troben al mercat. Ja que la majoria de les situacions tenen lloca les aigües molt superficials podreu filmar amb llum natural i estalviar-vos els focus,que interferiran el comportament normal dels peixos. Una vegada localitzat el niu,podeu dirigir-hi l’objectiu, accionar la filmació i abandonar la càmera temporalment alfons, mentre vosaltres us retireu a una distància prudencial. Amb una mica de pacièn-cia aconseguireu unes preses excel·lents.

174


175

La reproducció del mero i una breu història de com es va descobrir

No hi ha cap mena de dubte que el mero és el peix més emblemàtic de laMediterrània. Reuneix moltes qualitats per ser-ho, això és ben cert, i la més prosaicade totes és la seva indiscutible qualitat gastronòmica, que ja era prou coneguda en elneolític i que, des d’aleshores no ha minvat en absolut, ans al contrari: el mero sempreha estat molt apreciat i, per tant, ha estat i és una presa molt cobejada pels pescadorsprofessionals a causa de l’elevat preu que assoleix al mercat.

Però el mero també és un trofeu, potser el més preuat pels pescadors submarins. Potassolir una gran mida i és sedentari; a diferència d’altres grans espècies, com ara la cèr-via o el dèntol, el mero es busca al cau i no es troba més o menys aleatòriament entreaigües. L’alt valor del mero fa que alguns pescadors submarins vagin més enllà de l’es-port, esdevinguin furtius i pesquin meros per vendre’ls, il·legalment, a restaurants o aparticulars. Ja sigui per esport o com a negoci, la caça submarina és, de totes les moda-litats de pesca, la més efectiva per a la captura del mero. Tant, que a França se n’ha pro-hibit la pesca submarina.

Entre unes coses i les altres, el mero va esdevenir molt rar a les costes catalanes. Tant,que veure’n algun en immersió ja era motiu d’encesos comentaris entre els bussejadorsesportius. Actualment les coses han variat un xic: ara hi ha més meros que fa vint anys.A més, sembla que aquesta tendència positiva es va confirmant any rera any. Segons elparer d’alguns entesos, sembla que l’espècie es veu afavorida pel progressiu escalfamentde la Mediterrània nord-occidental. Ara els exemplars joves o juvenils són relativamentfreqüents i, fins i tot, poden veure’s reclutes de l’espècie en indrets insòlits fa uns anys.S’han vist densitats d’exemplars juvenils absolutament inversemblants en llocs on elreclutament de l’espècie és més normal, com ara les Balears. Fins i tot els exemplarsrelativament grossos es deixen veure, de tant en tant, en zones obertes a la pesca; arabé, per veure un gran nombre de meros i de bona mida, hom ha de capbussar-se neces-sàriament en una reserva marina...

El mero, per unes raons o altres, és un peix molt popular i és per això que hom espregunta com és possible que se’n desconegués la reproducció fins a l’any 1996. Homcreu que hi ha, com a mínim, dues raons de pes: una és el notable enrariment de l’es-pècie a les costes més poblades del litoral mediterrani; l’altra és la manera com, actual-ment, s’enfoca l’estudi de la natura... Anem a pams, però.

El litoral de la Mediterrània ha estat força poblat d’antic. Es tracta, doncs, d’unamar tradicionalment explotada. Ja hem dit que s’han trobat restes de meros en els


poblats neolítics, signe inequívoc que ja en aquell temps els pescaven i se’ls menja-ven... Però aleshores, i fins fa ben poc, el mero es pescava mitjançant mètodes indi-rectes, com ara les llences, les gambines o els palangres. Les captures, tot i aprecia-bles, eren perfectament suportables per la població de meros: es tractava d’una pesca“sostenible”.

Les coses variaren quan l’home s’introduí al mar per tal de caçar, més que no pes-car, els peixos amb arpó. Havia nascut la pesca submarina i els primers a arribar es tro-baren un vertader paradís. Feren maig, com diuen a les Balears. Les espècies que mésvan rebre foren les més sedentàries, que assolien una talla grossa. I la més grossa i seden-tària de totes era el mero, és clar. A més a més, el mero presenta uns trets biològics queel feien, i el fan, molt vulnerable a una explotació massa eficaç: un creixement lent, unaprimera maduresa tardana (uns cinc anys), com a femella, i una posterior inversió desexes, de femella a mascle, entre els 8 i els 12 anys d’edat. Amb aquestes característi-ques, la selectivitat de la pesca submarina, en capturar només els individus més gros-sos de les espècies més preuades, cosa que sovint s’ha esgrimit com a principal qualitatd’aquesta modalitat, resulta ser letal pel que fa a la població de meros...

I entre unes coses i les altres, va passar el que havia de passar: la població va ser ràpi-dament escapçada en caure primer els grossos mascles; en un segon estadi, la poblaciós’enrarí tant que no fou possible assolir la “massa crítica” necessària per permetre lesrelacions socials entre els individus. La reproducció del mero en aigües catalanes es vafer senzillament inviable a causa de la baixa densitat d’individus.

Aquest procés no es va documentar, però és gairebé segur que va ser així i, a més,va ser ràpid. De com és de letal la pesca submarina pel que fa a les poblacions de merospot comprovar-se comparant les densitats de les reserves marines on la pesca profes-sional és permesa, com ara Cabrera, a les Balears, o Port-Cros a França, amb la densi-tat que es troba allà a on la pesca submarina és lliure... El mero és un animal que viumolts anys (més de quaranta, diuen els experts) i és prou intel·ligent per aprendre a evi-tar els ormeigs tradicionals. Però és un peix poderós, amb pocs enemics naturals, i aixòfa que sigui d’un natural molt confiat i fins i tot curiós enfront de l’observador. Elmero, en zones batudes pels pescadors submarins, es torna esquerp més per experièn-cia que no pas per caràcter natural...

Aquesta és una de les raons del perquè la reproducció no es va veure en una bonapart del litoral mediterrani –la més poblada. L’altra és més subtil i té a veure amb lamanera com s’aborda l’estudi de la natura en els darrers anys.

Diu la dita popular que “la ciència avança que és una barbaritat”. És ben cert: darre-rament la ciència ha experimentat un enorme progrés en gairebé tots els camps. Haavançat molt i ho ha fet a grans gambades, per dir-ho exactament. I això és bo, en gene-ral, tot i que amaga un cert perill; vull dir que, si bé, d’una banda, les grans passes asse-guren una progressió ràpida, de l’altra també deixen molt territori per trepitjar...

El tarannà del científic professional també ha evolucionat molt, en consonànciaamb el progrés de les tècniques que s’empren en l’estudi de la natura. És així que elnaturalista típic del segle XIX ha quasi desaparegut, tot i que encara en queda algun.

176


Ara més aviat hi ha uns magnífics especialistes molt especialitzats, valgui la redundàn-cia. La complexitat i la competitivitat es troben a l’ordre del dia, i cal ser molt compe-tent i competitiu per poder sobreviure en el món de la ciència. Cal treure el màximprofit d’aplicar les sofisticades tècniques apreses i, sobretot, cal publicar molta quanti-tat i qualitat d’articles científics per treure’n partit. Això implica, ineluctablement, ques’escurcin els estudis per tal que siguin “publicables” en el menor temps possible. Elsllargs estudis basats en una mera, però sòlida, observació del que passa a la naturadurant anys i panys han passat de moda. Ja no són rendibles, senzillament. Ara eltemps, en el món de la ciència, va molt car... Tot plegat és una conseqüència lògica del’evolució de la societat, molt més avançada que fa uns quants anys, però també moltmés competitiva...

Suposo que, arribat en aquest punt, el lector, impacient, es preguntarà, amb tota laraó del món, què té a veure tot això amb la reproducció del mero... Més del que sem-bla, jo li contestaria. Si no, com pot explicar-se que d’un peix tan emblemàtic, popu-lar i preuat com el mero se n’ignorés la reproducció fins fa ben poc... Senzillament, lareproducció del mero quedà, com tantes altres coses, entre una gambada i l’altra en l’a-vanç de la ciència. Sort que, com ha passat en molts descobriments, en aquest cas es vaproduir la feliç confluència de tres factors: un naturalista excel·lent, un medi favorablei un xic de fortuna.

El medi propici l’assegurava un estudi llarg i, per tant, anacrònic i més aviat rutinarii poc “rendible”, dedicat al seguiment de l’evolució de les poblacions d’espècies vulnera-bles en un àmbit protegit com el de les illes Medes des de l’any 1989. El naturalistaexcel·lent fou el doctor Mikel Zabala, coautor del llibre que ara teniu entre les mans... Elxic de fortuna es presentà, curiosament, en forma d’una hèrnia discal.

Però abans que aquests factors confluïssin, al llarg de l’estudi ja s’havien anat veientcoses, uns detalls que fins aleshores no s’havien observat, o als quals mai ningú no n’ha-via fet gaire cas, la qual cosa, a efectes pràctics, és el mateix. Aquestes observacions ana-ven paral·leles amb l’increment notable, any rere any, de la població de meros de lesilles Medes, potser l’efecte més clar i més espectacular de la protecció aplicada enaquestes illes des de 1982.

Progressivament, es van anar veient lliurees que s’allunyaven de la coloració crípti-ca de sempre; també s’observaren algunes femelles amb símptomes força inequívocsd’estar ben gràvides... Tot això cridà l’atenció dels observadors i així s’inicià un segui-ment, més o menys lax, d’algunes de les femelles més visiblement embarassades... Nos’aconseguí gairebé res, tret de llargues estones d’observació en les que tant el peix coml’observador es miraven l’un a l’altre, encuriosits, però sense saber ben bé el perquè detanta atenció.

L’any 1996 passà un fet que marcà un punt d’inflexió cabdal en els anals de l’estu-di de la subfamília dels epinefelins: una hèrnia discal deixà al dic sec –o sec al dic, queés el mateix– un dels observadors. Com a conseqüència, el ritual anual de comptar elsmeros de les Medes es va haver d’ajornar un mes per estricta ordre facultativa; en llocde fer-se al mes de juliol, es tingué que fer l’agost. I vet aquí que, per començar a fer

177


boca, tot just acabades les vacances, l’altre observador se’n va anar a les Medes a fer unaimmersió d’escalfament.

El que va veure en aquella immersió fou, ni més ni menys, la reproducció del meroper primera vegada a la història... El descobriment fou una fita excepcional; feia tempsque s’hi anava al darrere tant aquí com a França. La cosa fins i tot transcendí als mit-jans de comunicació... Des d’aleshores s’ha anat veient, cada estiu, a les Medes. No és,doncs, un fet insòlit; només calen unes condicions mínimes perquè es produeixi, la pri-mera de les quals, és clar, és que hi hagi meros, prou meros perquè es puguin trobar elsuns als altres, si més no...

La reproducció dels meros és espectacular per la mida del peix, però no difereixgaire de la reproducció d’altres peixos litorals molt més modestos: es tracta una postapelàgica amb fecundació externa i sincrònica dels ous. La cosa va, més o menys, així:quan s’escalfa l’aigua, a començaments d’estiu, els mascles –que són els exemplars mésvells i grossos– comencen a patrullar el territori, delimitant-lo i deixant ben clar que ésel seu enfront dels altres mascles veïns que fan el mateix. En aquesta fase, els masclesja exhibeixen la lliurea nupcial, fosca, amb les bandes platejades al cap que es perllon-guen als costats. No són rars les trobades més o menys violentes entre els mascles mésfatxendes...

La superfície del territori que defensen sembla dependre de la densitat de mascles:en els llocs favorables, la densitat de mascles és elevada i la superfície és menor que noen les zones on les condicions no són tan adients. Els indrets més cobejats pels mascleses caracteritzen per un desnivell important en fons de grossos blocs de roca i en zonesbatudes per un cert corrent...

Les femelles comencen a presentar els ventres voluminosos a mesura que els ousmaduren en augmentar la temperatura de l’aigua. A mitjan juliol, en anys calorosos, jahi ha femelles madures a punt de fresar. Els anys més freds, la maduració pot retardar-se fins entrat l’agost. Amb l’aigua calenta i els territoris ben definits pels mascles i lesfemelles madures, comença la reproducció.

L’acte en si es produeix a la tarda, cap al tard, poc abans que el sol es pongui. Elmascle es desplaça pel seu territori buscant, sense parar, femelles que siguin receptives.No sempre hi són, tot i que als mascles això no els desanima; de vegades una femellaentra al territori i espera sobre el fons que el mascle s’hi fixi. Quan el mascle la veu, s’hiapropa i sembla fer-ho amb l’ànim d’expulsar l’intrús. La femella aguanta el tipus iroman quieta. Sembla que aquesta quietud és l’avís que la femella és receptiva. Aixòprovoca que el mascle comenci a fer-li la cort, i aquesta pot dividir-se en dues fases: laprimera és l’aproximació del mascle, que es basa en una exhibició lateral amb la quals’apropa a la femella per sobre i per darrere agitant la part posterior del cos i movent lacua convulsivament (flapping) (Fig. 7a); la segona és l’ascens, que la femella inicia coma resposta al festeig i al qual s’ajunta el mascle (Fig. 7b). Tots dos, molt junts, pugenen paral·lel i sembla que el mascle força la femella, tocant-li el cap amb el seu cap, a feruna espiral laxa, de dues o tres voltes en el sentit contrari a les agulles del rellotge (Fig.7c). Moltes vegades la cosa acaba aquí, després d’una pujada de 6 o 7 m. La femella se

178


separa del mascle, se’n va avall i aquí s’a-caba la història (Fig. 7d). Normalment,el mascle insisteix amb la mateixa feme-lla i el procés es torna a iniciar, de vega-des fins a dues o tres vegades; d’altres, elmascle ho prova amb una altra femella.Si l’ascens és bo, mascle i femella acce-leren la natació en l’espiral de pujada,que esdevé frenètica (Fig. 7e). És ales-hores quan, en el punt àlgid de la puja-da, la femella deixa anar els ous –des-enes de milers– i el mascle, un núvold’esperma (Fig. 7f ). Mascle i femella seseparen cadascun per la seva banda i esdirigeixen cap al fons. A l’aigua, en elpunt on s’ha produït la fecundació,només queda un núvol d’esperma; elsous, translúcids i de 0,7 mm de diàme-tre, no es detecten, tot i que sempre hiha un estol d’oblades que, enfollidesdavant d’un tal festí, se’ls mengen (Fig.7g). Mentrestant, el pare ja busca unanova femella i la mare, alleugerida, esretira. La femella no hi tornarà fins queno tingui madura una altra tongadad’ous...

Aquests són els fets que, amb lleuge-res variacions, es produeixen estiu rereestiu a les Medes. És tot això una cosarealment extraordinària? Hom creu quesí, que ho és. Que dissortadament enca-ra ho és, per ser exactes. La majoriad’indrets on la reproducció s’ha consta-tat, o bé hi ha evidències que es pro-dueix, són reserves marines, llocs prote-gits de la pesca submarina. Amb moltpoques excepcions.

179

termoclina

a

b

c

d

e

f

g

-15 m

-20 m

-25 m

Figura 7. Representació simplificada de laparada nupcial i de la posterior reproducció del

mero (Epinephelus marginatus) tal com haestat observada a les illes Medes (vegeu la des-

cripció detallada al text).


180

Sembla, però, que el mero es reprodueix a diversos indrets a la Mediterrània. És aixícom, malgrat tot, ha sobreviscut l’espècie. Diuen que els vells pescadors coneixien elsindrets on els meros es reproduïen, la qual cosa suggereix que es produïa una agrega-ció de meros en aquests punts. En qualsevol cas, la reproducció no implica gransmigracions ni agrupacions tumultuoses, com en el cas d’algun mero tropical molt pro-per a la nostra espècie (E. striatus, al Carib). N’hi ha prou amb un fons favorable i l’e-xistència d’un mascle i unes quantes femelles. S’han vist algun mascle petit (més petitque els de les Medes, si més no) i un parell o tres de femelles a la costa del Montgríamb símptomes inequívocs que s’estaven reproduint.

Figura 8. Lliurees quepoden presentar els merosen quasevol època del’any: a, marbrada bàsica;b, marbrada críptica; c,fosca amb taques blan-ques; d, fosca uniforme.

a

d

c

b


181

Quins són aquests símptomes? El tret més aclaridor és la presència d’un mascle ambla lliure nupcial, però n’hi ha d’altres. Hi ha lliurees que només es poden veure enèpoca de fresa i que coexisteixen amb les lliurees que es veuen al llarg de tot l’any.Anant a pams, les lliurees que poden presentar els meros en qualsevol època de l’anysón les següents:

La bàsica, que és la marbrada clàssica (Fig. 8a), amb un color bru de base i abun-dants taques de color crema. Aquesta lliurea és molt contrastada quan l’exemplar estroba a sobre o molt prop del fons o encauat (Fig. 8b).

La fosca amb tres taques grans blanques al dors (Fig. 8c) que sembla lligada a unacerta agressivitat i que es pot veure quan un exemplar n’ataca un altre, normalment auna certa distància del fons.

La fosca uniforme (Fig. 8d), similar a l’anterior, sense taques, i que també semblalligada a un cert nivell d’agressivitat, si bé encara se’n desconeix el significat exacte.

Les que són, o semblen ser, específiques de l’època de reproducció:La lliurea clara, que es dóna en exemplars mitjans (de 40 a 75 cm), possiblement feme-

lles adultes (Fig. 9a), quan es troben a una certa distància del fons (1-10 m). De vegades,el front i el dors són lleugerament més foscs, cosa que dóna l’aparença bicolor a l’exem-plar. No se sap exactament quin significat té, però talment sembla que es tracta de feme-lles que, no sent receptives, volen assistir a l’acte sense jugar-hi, a una certa distància.

La lliurea clara amb bandes fosques (Fig. 9b) és similar a l’anterior, amb el dors mésfosc i unes bandes fosques transversals més aviat primes (4 o 5). També es produeix auna certa distància del fons i sembla més o menys relacionada amb encontres agressius,i més o menys ritualitzats, entre dos o més exemplars. Sembla pròpia de femelles adul-tes (50 a 75 cm).

La lliurea argentada (Fig. 10a), pròpia i exclusiva dels mascles territorials en èpocade reproducció. El contrast entre el platejat de les bandes i el color fosc, gairebé negre,

Figura 9. Lliurees específi-ques de les femelles en

època de reproducció: a,clara; b, clara amb ban-

des.

b

a


182

de base s’accentua en el moment de la fresa o en els encontres, més o menys violents,entre mascles.

Tret d’aquestes coloracions se’n poden veure algunes més que corresponen als mas-cles durant el període de posta o després d’aquest: una és la blanca (Fig. 10b), que espot veure en grans mascles durant períodes de repòs, fora del seu territori, o després del’època de cria. En aquest cas, el to blanquinós i la relativa inactivitat que presenten elsmascles d’aquest color accentuen l’aspecte cansat o malaltís després de la temporada defresa; a més a més, el color clar fa que es ressaltin les cicatrius adquirides en els encon-tres agressius amb altres mascles.

Els mascles també poden presentar la lliurea de base, marbrada (Fig. 10c), quan novan darrere les femelles o amenacen altres mascle o s’hi barallen. En aquest cas el colorbru de base esdevé més pàl·lid i les taques es tornen gairebé blanquinoses.

La riquesa de lliurees i la rapidesa amb què els meros poden passar d’una a l’altrasuggereixen una comunicació prou rica i fluida entre exemplars, de la qual encara hemd’aprendre el significat. En qualsevol cas, sembla clar que hi ha un certa trama socialen les agrupacions de meros, en l’àpex de la qual hi ha un mascle, i la presència d’a-quest imposa una repressió social de la inversió sexual. En zones pescades, a les Balears,

Figura 10. Lliurees delsmascles reproductors: a,argentada; b, blanca; c,marbrada.

a

c

b


s’ha confirmat la presència de mascles de mida petita i, per tant, molt més joves queno pas els que caracteritzen les poblacions de les reserves marines, la qual cosa semblaconfirmar que aquesta repressió efectivament existeix i que la desaparició del mascledominant permet la inversió sexual d’una femella.

Queden, encara, moltes incògnites del món dels meros que encara desconeixem.Sembla que ja és hora d’aplicar avançades tècniques de la biologia molecular per tal decaracteritzar genèticament les poblacions de meros, o de conèixer d’on vénen els exem-plars joves que, any rere any, ingressen a les poblacions de la Mediterrània occidental,mitjançant una anàlisi química fina del nucli dels otòlits (otolith elemental fingerprint).També cal esbrinar moltes coses sobre l’estructura social dels meros; per això s’han inse-rit sofisticats sensors que permeten saber, per teledetecció, on és i on va l’exemplar mar-cat en cada moment del dia i la nit durant llargs períodes de temps. Ara sí que és l’ho-ra d’aplicar tota la potència que el progrés científic posa en les nostres mans; ara ha arri-bat l’hora de les noves generacions, la dels “especialistes especialitzats”.

183


184

Pesca i protecció de la ictiofauna litoral mediterrània: les reservas marines

De tots els habitants del nostre litoral, els peixos són –juntament amb el corall ver-mell i unes quantes espècies de crustacis i mol·luscs– els éssers més perseguits, quasi elsúnics pobladors marins (qui es recorda ja de les nostres foques o tortugues?) que habuscat activament l’home. Segur que aquesta persecució mil·lenària va portar a lespoblacions d’alguns peixos a una situació d’enrariment ja en temps històrics. Però haestat recentment quan la tecnologia pesquera, que permet, per exemple, equipar els vai-xells amb potents motors, fabricar malles de fibres sintètiques resistents i invisibles, ins-tal·lar maquinetes per llevar els arts, o localitzar els caladors per satèl·lit amb la tecno-logia GPS, els ha acabat de donar el cop de gràcia i ha eliminat el que havia estat lagarantia de supervivència de moltes espècies: l’existència de refugis inaccessibles a lapesca on les poblacions sobrevivien i es reproduïen. El resultat es defineix tècnicamentamb el nom de sobrepesca, i l’efecte més important per al que aquí ens importa és quel’observació d’algunes de les espècies representades en aquest llibre (però no de totes,ni tan sols de la majoria) pot resultar difícil a les nostres costes.

Per ser justos, cal advertir que la pesca no és l’única responsable de l’empobrimentde la ictiofauna litoral. El mar Mediterrani ha suportat el pes d’una intensa ocupacióhumana des de les més antigues civilitzacions. En l’actualitat el litoral mediterrani,almenys l’europeu, s’acosta a la forma d’un cinturó contínuament habitat excepte enels breus segments en què el relleu es fa excessivament sever per a l’edificació. Les modi-ficacions de la línia de costa, els ports esportius, els emissaris d’evacuació de residus, lacontaminació o la degradació dels estuaris possiblement han influït tant com la pescao encara més perquè afecten un espai clau per al cicle de vida de moltes espècies de pei-xos: els llocs on es recluten els joves, les nurseries on aquests joves passen una de les èpo-ques més crítiques del seu cicle vital.

El caràcter multifactorial dels problemes que afecten les poblacions de peixos ensacosta al que possiblement és el principal obstacle per a una gestió racional de laictiofauna costera: els interessos encreuats d’un gran nombre de sectors de la socie-tat, com per exemple el transport i la seguretat marítims, la nàutica i la navegació delleure, la pesca professional, la pesca esportiva, la conservació del patrimoni naturali el medi ambient. El reflex d’aquesta situació és la partició i la superposició de com-petències entre un gran nombre de departaments administratius que donen lloc auna legislació excessiva, complexa i pràcticament impossible d’aplicar; o si es vol i enresum, a una normativa inoperant.


Davant d’aquesta situació de sobrepesca, aparentment irreversible, i d’inoperànciaadministrativa, fatalment irresoluble des de plantejament sectorials, les reserves mari-nes varen aparèixer com una de les poques (però no l’única, ni excloent de les ante-riors) solucions viables. En efecte, la figura de la reserva marina sembla aportar una res-posta convincent a aquests dos tipus de problemes. D’una banda, permet crear un espaide refugi, on les poblacions de peixos sobrepescades poden refer els seus efectius ennombre i talles, fins a constituir un estoc reproductor que permeti recolonitzar leszones perifèriques. De l’altra, permet reformular la complexa trama competencial,encara que només sigui sobre un segment de costa definit, simplificant-la i posant-laen mans d’una o de poques unitats administratives (siguin de pesca o de medi ambient)que tindran com a pretensió gestionar aquell patrimoni sota l’objectiu prioritari de laseva sostenibilitat.

L’aparent atractiu d’aquesta figura ha fet que les reserves marines hagin proliferatper la Mediterrània en les últimes tres dècades. Amb diferents noms (parc nacional,parc natural, reserva marina, refugi de pesca, àrea marina protegida, no take areas), elnombre de zones on la pesca i altres activitats han estat prohibides o severament regu-lades ha crescut exponencialment, sobretot al Mediterrani nord-occidental, i més con-cretament en les costes espanyoles. Des que el 1963 es va decretar la creació del parcnacional de Port-Cros, situat a l’arxipèlag de les Hyères (Var, França), l’han seguit lareserva marina de Cerbère-Banyuls (1974), l’àrea marina protegida de les illes Medes(1983-1990), la reserva de pesca de Tabarca (1985), la reserva natural de les illesColumbrets (1990), el parc nacional de Cabrera (1991), l’espai protegit de Ses Negres(1993), el parc natural de Cabo de Gata-Nijar (1995), la reserva de Cabo de Palos-IslasHormigas (1995), el parc natural de cap de Creus (1998), les reserves de pesca de lesilles Balears situades al nord de Menorca (1999), badia de Palma de Mallorca, SaDragonera, els freus d’Eivissa-Formentera (1999), el Migjorn de Mallorca (2002), del’illa del Toro i de les illes Malgrats (2004).

L’entusiasme despertat per la simplicitat i l’aparentment òbvia utilitat de les reser-ves marines s’han vist correspostos en l’ambient científic per un interès paral·lel a inda-gar les possibilitats reals d’aquestes eines de gestió. Les poblacions de peixos de lesreserves marines han estat objecte d’un gran nombre d’estudis dirigits a demostrar laseva recuperació. La tècnica d’estudi preferida han estat els censos visuals, realitzatsamb escafandre autònom. Quasi unànimement, aquests estudis han demostrat quedins les reserves s’observen poblacions de peixos més riques en diversitat d’espècies,més denses en nombre d’individus i de talles més grans. Aquest efecte és especialmentevident entre les espècies més apreciades pel seu valor de mercat, com el mero, el llo-barro, l’orada, el déntol, el sarg, les escórpores, etc.

Tanmateix, entre la proliferació de publicacions científiques generades al voltant deles reserves marines també han aparegut opinions crítiques i alguns detractors. Encaraque potser no és aquest el lloc per discutir el tema, els que signem aquestes línies creiemque bona part de les crítiques són injustificades perquè responen als malentesos deri-vats de falses expectatives: l’interès dels científics per les reserves marines s’ha decantat,

185


massa sovint sota el nostre parer, cap al seu suposat valor com a eines de gestió pes-quera. Una de les expectatives plantejades en aquest context és que les poblacions depeixos recuperades dins les reserves siguin capaces de repoblar de peixos les àrees veï-nes expoliades per la pesca, i aquesta expectativa no s’ha vist confirmada o resulta moltdifícil de confirmar. Per a qualsevol naturalista que conegui la forma com es repro-dueixin els peixos, és evident que els ous alliberats pels peixos reproductors que poblenles reserves marines no podran quedar retinguts dins aquests petits espais i fertilitzaraninevitablement les costes properes. Una altra cosa és que, ateses les desiguals propor-cions entre els petits sectors protegits i la grandària de les zones no protegides i les flo-tes que hi pesquen, les exportacions des de les reserves permetin mantenir de forma sig-nificativa les captures d’una població de pescadors. Acceptada aquesta limitació, creiemque el veritable interès de les Reserves Marines s’ha de veure des d’una altra perspecti-va. El litoral alberga un patrimoni natural d’un extraordinari valor, per la seva biodi-versitat, però extremament fràgil, per la seva naturalesa limitada (la costa és un cintu-ró llarg però molt prim). Un handicap contra el qual ha de lluitar la conservació delpatrimoni marí és el desconeixement: no es protegeix el que no s’aprecia, però no s’a-precia el que no es coneix. Els organismes marins ens resulten molt poc coneguts a lamajoria dels humans que ens movem per terra seca. I per això la nostra societat estàmolt poc implicada en els riscos que amenacen la conservació de l’ambient costaner.N’hi ha prou de mirar el nombre d’espècies recollides a les llistes d’espècies amenaça-des als ambients marins i comparar-les amb les incloses a les llistes d’espècies terrestres:trobarem diferències de dos ordres de magnitud. I això només respon en part a unadiferència real en la vulnerabilitat de les espècies; sobretot és un artefacte fruit del des-coneixement del que està succeint al mar. Doncs bé, les reserves marines són un apa-rador excel·lent en el qual es pot mostrar el ric patrimoni marí, i tenen moltes batallesa guanyar en el camp de l’apreciació social d’aquests espais. I els peixos són els millorsambaixadors per a aquesta missió. Sigui en apnea, sigui amb escafandre autònom, siguides de darrere de la finestra d’un vaixell de fons de vidre, els peixos de les reserves mari-nes seran els millors introductors a una afecció que pot canviar la nostra forma de pen-sar i el futur del nostre litoral. El fishwatching en el mar pot fer el que el birdwatchingha fet pels ecosistemes terrestres: obrir els ulls de milers i milers de persones a les belle-ses del món marí, a les seves amenaces i a la possibilitat de modificar el nostre com-portament cap a actituds que permetin la coexistència d’homes i biodiversitat i la sevatransmissió a les generacions properes.

186


187

Bibliografia

ALEGRE, M.; LLEONART, J.; VENY, J. – 1992. Espècies pesqueres d’interès comercial.Nomenclatura Oficial Catalana. Generalitat de Catalunya. Barcelona.

BAUCHOT, M. L.; PRAAS, A. – 1982. Guía de los peces de mar de España y de Europa.Ed. Omega, Barcelona.

BINI, G. – 1967-1970. Atlante dei pesci delle coste italiane. Ed. Mondo Somerso, Roma,8 vol.

BORI, C. – 1984. Ictiofauna bentònica i litoral de les illes Medes. In: ROS, J.;OLIVELLA, I.; GILI J.M. (eds.): Els sistemes naturals de les illes Medes, pp. 601-617.Institut d’Estudis Catalans, Arxius de la Secció de Ciències 73. Barcelona.

CARDONA, L.; ELICES, M. – 2002. Els peixos. Enciclopèdia de Menorca, tom cinquè,vol 1. Obra Cultural de Menorca, Maó.

CARDONA, L.; ELICES, M. – 2005. Peixos (Continuació). Enciclopèdia de Menorca, tomcinquè, vol 2. Obra Cultural de Menorca, Maó.

CORBERA, J.; SABATÉS, A.; GARCIA-RUBIES, A. 1996. Peces de mar de la penínsulaIbérica. Planeta, Barcelona, 312 pp.

GARCIA-RUBIES, A.; CORBERA, J. – 2002. Els peixos de l’alguer de Posidonia oceanicade Mataró. L’Atzavara, 10: 47-62.

GOLANI, D.; ORSI-RELINI, L.; MASSUTÍ, E.; QUIGNARD, J.-P. 2002. CIESM Atlas ofExotic Species. 1. Fishes. CIESM, Mònaco.

HARMELIN, J-G. – 1987. Structure et variabilité de l’ichtyophaune d’una zone rocheu-se protégée en Mediterrannée (Parc national de Port-Cros, France). P.S.Z.N.I:Marine Ecology, 8(3): 263-284.

HARMELIN-VIVIEN, M.; HARMELIN, J.-G .– 1990. Guide des poissons de la Méditerranée.Delachaux & Niestlé, Lausanne, Paris.

HUGUET, A.– 1991. Catàleg d’espècies d’interès pesquer a Catalunya. Generalitat deCatalunya. Barcelona.

HUREAU, J.C.; MONOD, T. – 1973. Check-list of the fishes of the North East Atlantic andMediterranean (CLOFNAM), I & II. UNESCO, Paris.

LEJEUNE, P. – 1985. Le comportament social des Labridés méditerranéens. Cahiersd’Ethologie appliquée, 5(2): 1-208.

LLORIS, D.; RUCABADO, J.; DEL CERRO, L.; PORTAS, F.; DEMESTRE, M.; ROIG, A. –1984. Tots els peixos del mar català. I, Llistat de cites i referències. Treballs SocietatCatalana d’Ictiologia i Herpetologia, 1: 1-208.

LOUISY, P. 2002. Guide d’identification des poissons marins: Europe et Méditerranée.


Ulmer, París, 430 pp.LUTHER, W.; FIEDLER, K. – 1968. Peces i demás fauna marina de las costas del

Mediterráneo. Pulide, Barcelona.LYTHGOE, J.; LYTHGOE, G. – 1991. Fishes of the sea. The North Atlantic and

Mediterranean. Blandford, Londres.MERCADER, L.; LLORIS, D.; RUCABADO, J. – 2001. Tots els peixos del mar català: diag-

nosis i claus d’identificació. Arxius de la Secció de Ciències, IEC, 128: 1-350.MUUS, B. J.; DAHLSTROM, P. – 1971. Guía de los peces de mar. Omega, Barcelona.NADAL, J. – 1981. Els nostres peixos. Publicacions del Departament de Biologia del

Colegi Universitari de Girona, Diputació de Girona.ROMERO, J. – 2004. Posidònia: els prats del fons del mar. La mirada del biòleg a un eco-

sistema mediterrani. Col·lecció Norai 9, Ajuntament de Badalona.SOSTOA, A. et al. – 1990. Peixos. Història Natural del Països Catalans (vol. 11).

Enciclopèdia Catalana, Barcelona.WHITEHEAD, P. J. P.; BAUCHOT, M. L.; HUREAU, J. C.; NIELSEN, J.; TORTONESE, E. –

1984-1986. Fishes of the Northeastern Atlantic and the Mediterranean. UNESCO,Paris, 3 vol.

ZABALA, M.; GARCIA-RUBIES, A.; CORBERA, J. – 1992. Els peixos de les illes Medes i dellitoral català. Escola del Mar, Badalona.

ZABALA, M.; GARCIA-RUBIES, A.; LOUISY, P.; SALA, E. – 1997. Spawning behaviour ofthe Mediterranean dusky grouper Epinephelus marginatus (Lowe, 1834) (Pisces,Serranidae) in the Medes Islands Marine Reserve (NW Mediterranean, Spain).Scientia Marina, 61: 65-77.

Zabala, M.; Louisy, P.; Garcia-Rubies, A.; Gracia, V. – 1997. Socio-behavioural con-text of reproduction in the Mediterranean dusky grouper Epinephelus marginatus(Lowe, 1834) (Pisces, Serranidae) in the Medes Islands Marine Reserve (NWMediterranean, Spain). Scientia Marina, 61: 79-89.

188


Aidablennius sphynx 20, 64aguila marina 126aguja mula 111agulla 112agulla morruda 111aigle de mer 126aixafa-roques 86, 87aladroc 149albur 44anchoa 149anchois 149anfós 37anfós rosat 41anglerfish 130anguille-serpent aptère 128anjova 154annular sea bream 117Anthias anthias 91anxova 149Apogon imberbis 104Apterichthus caecus 128aranya blanca 134aranya de cap negre 135aranya monja 134Ariosoma balearicum 129Arnoglossus laterna 144ase mossegaire 141Atlantic bonito 155aurada 35aurada platejada 34auradeta 34axillary wrasse 52barbier hirondelle 91babosa astada 70babosa blanca 71babosa de bandas 74babosa de cabeza negra 78babosa de cretsa 67babosa verde 69badèche 38badèche rouge 41baliste comun 88Balistes carolinensis 88bandtooth conger 129

banyut 73bastard grunt 45baudroie 130bavosa blanca 71bavosa de cresta 67bavosa de franja negra 71bavosa de mar 75bavosa de plomall 70bavosa menuda 74bavosa paona 76bavosa roja 68bavosa verda 69bavose palmicorne 72beata 157bécune bouche jaune 158bedeo 93black goby 143black scorpionfish 28black sea bream 31black-faced blenny 80black-headed blenny 78black-tailed wrasse 51blennie à tête noire 78blennie cheveleu 67blennie cornue 73blennie de Caneva 75blennie de Roux 71blennie de Zvonimir 74blennie diabolo 69blennie gattorugine 68blennie paon 76blennie papillon 141blennie pilicorne 70blennie sphynx 66blennie trigloide 77Blennius ocellaris 141blotched picarel 119bluefish 154bobi 84bodión 60, 120boga 156bogarró 156bogue 156boguet 156

189

Índex


bonite à dos rayé 155bonito 155bonítol 155Boops boops 156boquerón 149borratxo 136bothus 145Bothus podas 145brótola de roca 98bròtola de roca 98brown comber 138brown meagre 95brown wrasse 48bruixa 111, 112Bucchich’s goby 82buldroi 130burret 82burret negrós 143burro roquer 83burro 99butterfly blenny 141caballito de mar 113, 114cabot anglès 99cabot de roca 83cabote sorbedor 87cabracho 28cabrilla 42cabrucho 90cabruza 68cabut 91calacabot 84calet 31caluga blanca 44canari 52càntera 31canthare 31cap tinyós 105cap-roig 90capsigrany 68caramel 118carmelo 148cardinal fish 104cardine chevelue 146castagnole 36castagnole rouge 104castanyoleta 36castañuela 36cavall de mar 113cavallet de mar 114cent-en-boca 149cernier commun 150cèrvia 151chafarrocas 86chaparrudo 143chapon 90

Chelidonichthys latovitza 136Chelon labrosus 20, 44cherna 40chicharra 137chinchard à queue jaune 153chopa 31Chromis chromis 36chucla 119cieguito 128círvia 151clavell 125clavellada 125cleaver wrasse 140comber 42common eagle ray 126common sea bream 94common torpedo 124Conger conger 27conger eel 27congre 27congre des Baléares 129congre roig 129congre serpeter 130congrio 27connemarra clingfish 87coq 104coquete 96corb 95corba 95corball 95corballo 95Coris julis 64-65corkwing 59crénilabre à cinq taches 56crénilabre cendré 120crénilabre mélops 59crénilabre nettoyeur 51crénilabre ocellé 54crénilabre paon 60crénilabre rouquié 52cténolabre 49Ctenolabrus rupestris 21, 49cuca 103cucaracha 103cuckoo wrasse 96culebra de mar 130Dactylopterus volitans 137damsel fish 36daurada 35denté commun 92Dentex dentex 92dentó 92déntol 92dentón 92depp-snouted pipefish 111

190


derbio 152Dicentrarchus labrax 43Didogobius splechtnai 107Diplodus annularis 117Diplodus cervinus 93Diplodus puntazzo 34Diplodus sargus 32Diplodus vulgaris 33doblada 157dobladeta 157dogtoothed grouper 40doncel 97doncella 64donzell 97donzella 64donzelle 127dorada 35dorade grise 31dorade royale 35dormilega 76dormilega de roca 66dormilega de roja 68dormilega negra 78dormilón 66dragó 132, 134dusky grouper 37Eckström’s topknot 146emperador 154Engraulis encrasicholus 149enrocador 54Epinephelus caninus 40Epinephelus costae 38-39Epinephelus marginatus 37escanyavelles vermell 104escorpena 105escorpión 134escórpora fosca 28escórpora roja 90escrita 125escurbai 95esparrall 117esparralló 117espatarc 60espet 158espetón 158estudiant 36European anchovy 149European finless eel 128European pilchard 148European seabass 43fadrí 62falso abadejo 38fark beard 98faufré noir 103fausse limande 144

five-sppoted wrasse 56flora 75flying gurnard 137forcadella 91fredi 62futarra 68, 77, 81galán 140gall 101gall de Sant Pere 101gallano 96gallerbó 76gallet de rei 96gallito rey 96Gammogobius steinitzi 108gerla 119gerret 118gerret pàmfil 118giant goby 83gibie à grosse tête 83gilt-head sea bream 35girelle 64girelle-paon 62gitano 41giula 64gobi de cap daurat 85gobi de Splechtna 107gobi de Steinitz 108gobi foradat 142góbido de roca 83gobie à joues poreuses 142gobie de Bucchich 82gobie doré 85gobie ensanglanté 99gobie léopard 106gobie nain à barres brunes 107gobie noir 143gobie paganel 84gobie rayé 100gobio de Splechtna 107gobio de arena 142gobio de Steinitz 108gobio dorado 85gobio listado 100gobit 99gòbit lleopard 106gòbit ratllat 100Gobius bucchichi 82Gobius cobitis 83Gobius cruentatus 99Gobius geniporus 142Gobius niger 143Gobius paganellus 84Gobius vittatus 24, 100Gobius xanthocephalus 85goldblotch grouper 38

191


golden goby 85goldsinny wrasse 49gonie cavernicole de Steinitz 108Grammonus ater 103gran vive 134granota de mar 130great pipefish 112greater amberjack 151greater weever 134green wrasse 46greywrasse 120gripau 58gripau roquer 49grívia 46grívia negra 48grivieta 49, 58grondeur métis 45grondin camard 136grondin volant 137guilla 76guiula 64herrera 139hippocampe à mouseau court 113hippocampe à mouseau long 114Hippocampus hippocampus 113Hippocampus ramulosus 114horned blenny 73jarret 118John Dory 101julia 64juliola 64julivia 64jurel mediterráneo 153labre iris 97labre melé 96labre vert 46Labrus bimaculatus 96Labrus merula 23, 48Labrus viridis 46-47lagartina 72Lappanella fasciata 97leopardo 106leopard-spotted goby 106Lepadogaster candolii 87Lepadogaster lepadogaster 86lépadogastère 86lépadogastère de Candolle 87Lipophrys canevai 20, 75Lipophrys pavo 20, 76Lipophrys trigloides 77Lipoprhys nigriceps 20, 78Lithognathus mormyrus 139Liza aurata 20Liza saliens 20lizzard fish 132

llambrega 51llavió 60llepissós 72lliri 154llissa vera 44llíssera 44llobarro 43llop 43lloro 96long striped wrasse 50long-snouted wrasse 58Lophius piscatorius 130-131lorcha 127loup 43lubina 43mabre 139mabret 139mabritjol 139Madeira scorpionfish 29marbled electric ray 123marbré 139massot 46mata-soldats 119Mediterranean horse mackerel 153Mediterranean muray 26mendole 119merillo 138merle 48merlo 48mero 37, 175-184mero déntol 40mero dentón 150mero ratllat 38mérou brun 27mérou noire 40metge 127milà 126milana 126miracielo 133moixarra 35mojarra 33moll de roca 116moll reial 104moll roquer 116mòllera roquera 98molly miller 67moma amarilla 80moma nariguda 81moma pequeña 79monja 126mora 119morena 26moret 36moret vermell 104morruda 34

192


mostela 46mostelle de roche 98mottled grouper 41Mugil cephalus 20mula 112mula morruda 111mulet lippu 44Mullus surmuletus 116Muraena helena 26murène de la Méditerranée 26músic 97Mycteroperca rubra 41Myliobatis aquila 126nero 37nero bord 42oblada 157Oblada melanura 157oblade 157ocellated wrasse 54Ophidion barbatum 127Ophisurus serpens 130orada 35ornate wrasse 62pagre 94pagre commun 94Pagrus pagrus 94pàguera 94painted comber 115palomine 152pámpano blanco 152papagall 96Parablennius gattorugine 20, 68Parablennius incognitus 69Parablennius pilicornis 20, 70Parablennius rouxi 20, 24, 71Parablennius sanguinolentus 20, 72Parablennius tentacularis 20, 73Parablennius zvonimiri 20, 74pargo 94pargolí 94pastenaga 96patena 33patoia 43, 148peacock blenny 76peacock wrasse 60pedaç 145peix bada 111peix ballesta 88pelaia misèries 146pelaya 146peluda 144petarc 58, 60petarquet 56peto 60pez ballesta 88

pez de San Francisco 132pez de San Pedro 101pez limón 151Physis physis 98picarel 118pinta 117planchita 56planxeta 56podas 145point-snouted goldsinny 97poisson lézard 132polla 90Polyprion americanus 150Pomadasys incisus 45Pomatomus saltator 154porcellana 52porquet 120porredana 59, 120puput 145rabosa groga 80rabosa morruda 81rabosa petita 79raie brunette 125rainbow wrasse 64Raja undulata 125rajada ondulada 125raor 140rap 130rape 130rascacio 28rascacio de Madeira 29rascas 28rascassa 28rascasse blanche 133rascasse brune 28rascasse de Madère 29rascasse pustuleuse 105rascasse rouge 90rascla 28rasclot 105rason 140raspallón 117rasposo 82rata 133rata de mar 133raya mosaico 125red scorpionfish 90red-mouthed goby 99red-speckled blenny 72reget 118rei 104reixet 91ringneck blenny 70rock goby 84roger de roca 116

193


roi des rougets 104romaguera 125rombou podas 145roncador 45roquer bavai 48roqueret 54rossinyol 60, 120rouget de roche 116rouquié 50rubio 136ruc de roca 83rufí 28saddled bream 157saig 52, 54Saint-Pierre 101salema 30salmonete de roca 116salmonete real 104salpa 21, 30saltabardissa 133sar à grosses lèvres 93sar à museau pointu 34sar à tête noire 33sar commun 32sar tambour 93sard 32sard soldat 93Sarda sarda 155sardina 148Sardina pilchardus 148sardine commune 148sarg 32sarg imperial 93sargo 32sargo breado 93sargo picudo 34Sarpa salpa 21, 30saupa 30saupe 30Scartella cristata 67Sciaena umbra 95scladfish 144Scorpaena maderensis 29Scorpaena notata 105Scorpaena porcus 28Scorpaena scrofa 90sea-horse 113, 114seitó 149senyoreta 64seran 42Seriola dumerili 151sériole couronnée 151serp de mar 130serpent eel 130serpentí 111

serpenton à nez long 130serpetó 112serpetó cec 128serrà 42serrà de bou 138serrà de fang 138serran chevrette 42serran écrituré 115serran hépate 138serrandel 144serranet 42serrano 115Serranus cabrilla 42Serranus hepatus 138Serranus scriba 115serviola 151sharpsnout sea bream 34shore clingfish 86siphonostome 111slender goby 142small red scorpionfish 105snake blenny 127soldat 36somera 36somera vermella 91sorell blancal 153sorell de penya 152sparaillon commun 117Sparus aurata 35Sphyraena viridensis 158Spicara maena 119Spicara smaris 118Splechtna goby 107Spondyliosoma cantharus 31stared-eyed blenny 77stargazar 133starry weever 135Steinitz’s goby 108streaked gurnard 136striped red mulled 116striped sea bream 139stripped goby 100sublet 58swallowtail sea perch 91Symphodus 20Symphodus cinereus 21, 120-121Symphodus doderleini 50Symphodus mediterraneus 21, 52-53Symphodus melanocercus 21, 51, 167Symphodus melops 21, 59Symphodus ocellatus 21, 54-55Symphodus roissali 21, 56-57Symphodus rostratus 21, 58Symphodus tinca 21, 60-61Syngnathus acus 112

194


Syngnathus typhle 111Synodus saurus 132tabernero 49tacó 145tallahams 154tamborer 120tambour 138tassergal 154tembladera 123, 124Thalassoma pavo 62-63thicklip gry mullet 44Thorogobius ephippiatus 106tieso torpudo 130tompot blenny 68toothed bream 92tord becut 58tord enrocador 59tord flassader 50tord massot 48tord negre 48tord rogenc 52tord roquer 56tord verd 46tordo de roca 54tordo picudo 58tordo verde 46torillo 141Torpedo marmorata 123Torpedo torpedo 124torpille marbée 123torpille ocellée 124totana 126tòtina 126Trachinotus ovatus 152Trachinus draco 134Trachinus radiatus 135Trachurus mediterraneus 153tremolina 123tremoló 123tremoloia 123trencaavellanes 54trencahams 154tres colas 91tres cues 91treslliures 138trigger fish 88Tripterygion 20

Tripterygion delaisi 80triptérygion jaune 80Tripterygion melanurus minor 79triptérygion rouge 81triptérygion tacheté 79Tripterygion tripteronotus 81trugeta 58tuta 36two-banded sea bream 33ull de perdiu 48ullot 105undulate ray 125uranoscope 133Uranoscopus scaber 133vaca 115, 124vaca morena 123vaca serrana 115vaca tremolosa 123vaqueta 52, 115varga 129variada 33verada 33verderol 151vidriada 33vídua 126vieille 96vieja 73virador 157vive rayée 135vívora 135white sea bream 32wide-eyed flounder 145wreckfish 150xinet 46xopa 31xoriguer 137xucladits 86xuclà 96xucla blanca 118xucla vera 119Xyrichthys novacula 140yellowmouth barracuda 158zebra sea bream 93Zeugopterus regius 146Zeus faber 101zorzal 50

195


Enric Ballesteros: 107, 108.

Enric Cahner: 29, 70s, 70i, 114, 124, 127, 136, 144.

Josep Clotas: 37, 40i, 41, 47i, 167.

Jordi Corbera: 73, 76, 81s, 81i, 87, 113, 119i, 133, 143, 153.

David Díaz: 37i.

Manuel Elices: 51s, 67, 69, 72, 74, 77, 78s, 78i.

Antoni Garcia-Rubies: 26, 27, 28, 30, 31s, 32, 33, 34, 35, 36, 38, 42, 43, 44, 46, 47s,48, 49, 50, 52, 53s, 54, 55, 56, 57s, 57i, 58, 60, 61, 62, 63, 64, 65s, 65i, 68, 71,75, 79s, 80s, 82, 83, 85, 90, 91, 92, 93, 94s, 95, 96, 97, 98, 99, 100, 103, 104,105, 106, 115, 116, 117, 120, 125, 131, 132, 142, 148, 149, 151, 156, 157.

Josep Maria Gili: 123.

Gabriel Guiard: 130.

Juan Domingo Guzman: 86, 140.

Jean George Harmelin: 155.

Patrick Louisy: 45, 59, 84, 152.

Jaume Minguell: 40s, 64, 88, 101, 112, 134, 135, 137.

Gregori Muñoz-Ramos: 128, 138, 146, 154.

Josep Lluis Peralta: 39s, 39i, 51i, 53i, 79i, 80i, 111, 119s, 126, 139, 145, 158.

Ramon Pujol: 150.

Salvador Punsola: 118.

José Sánchez: 94i, 129, 141.

Molts dels nostres companys i amics ens han ofert desinteressadament les sevesfotografíes. Sense la seva aportació no hauria estat possible mostrar ni tantes espèciesni tantes formes diferents. És per això, que els volem expressar el nostre sincer agraï-ment.

196

Crèdit fotogràfic



Ajuntament de Badalona

Peixos litoralsCol·lecció Norai 10

Darrera la desenfadada invitació a que agafeu la màscara i el tub, i us aneu a mirar peixos, s’amaga un objectiu ocult: crear adhesions per a la conservació. El mirall de la superfície del mar amaga un mon impenetrable, desconegut. El desconeixement, abans protector, és avui el pitjor enemic per a la seva pervivència enfront d’una societat a la que la vida urbana, la tecnologia i la virtualitat han fet poderosa però també distant. Els peixos no són tota la natura marina, com els ocells no són tota la natura terrestre; però és cert que en la nostra visió biaixada de la natura, uns i altres ocupen un lloc d’apreciació preferent. Com el respecte neix de l’estimació i l’estimació neix del coneixement, estem convençuts que el “fishwatching” pot retre a la conservació del mar un servei equivalent al que a terra fa el “birdwatching”. No serà entre el silenci, la frescor, i la llum de les capbussades on trobarem l’escola de convivència pacífica amb tots els essers que ens envolten?

Amb el suport de:

Documents

Peixos litorals