PÀGINES 2, 3 i 4 Dominical - Diari de Girona: últimes ... Dominical Diumenge 9 de març de 2008 Dominical Passeig General Mendoza 2. 17002 GIRONA. Telèfon: 972 20 20 66 Director

Reportatge Cita amb la moda Un únic expositor gironí ha participat en el Saló Internacional de la Moda de Madrid PÀ GI NA 5.Entrevista Moisès Broggi Cirurgià i humanista, farà 100 anys al maig i és homenatjat per l’Acadèmia de Medicina PÀGINES 8 I 9.

1200 m2. EN EXPOSICIÓ «DE ENSUEÑOS»1200 m2. EN EXPOSICIÓ «DE ENSUEÑOS»

LÍDER EUROPEU DEL DESCANS

Dom

inic

alDiumenge 9de març de 2008

Diari de Girona ReportatgeLa gran festa del viEl concurs Girovi reuneix aGirona experts i aficionatsper elegir els millors vinsi caves de Catalunya.PÀGINES 2, 3 i 4

ReportatgeLa passió per

la literaturaJacobo Siruelaha emplaçat a

Vilaür el seu nouprojecte editorial.

PÀGINES 6 i 7

2 DominicalDiumenge 9de març de 2008

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: ANIOL RESCLOSA (UN DELSJURATS DEL CONCURS GIROVI 2008, TASTANTUN VI; JACOBO SIRUELA A L’INTERIOR DEL MASDE VILAÜR ON S’HA INSTAL·LAT)

9 de març de 2008

5 ReportatgeCita amb la modaUn únic expositor gironí haparticipat en el SalóInternacional de la Moda deMadrid, un certamen de referència.

6 i 7 ReportatgePassió per la literaturaJacobo Siruela, fill de laduquessa d’Alba i creador de laprestigiosa editorial Siruela,torna a editar des de Vilaür.

8 i 9 EntrevistaMoisès Broggi L’eminent cirurgià complirà centanys el maig vinent i la ReialAcadèmia de Medicina hadecidit homenatjar-lo tot l’any.

11 ArquitecturaCasa RNI de Cassà

13 GastronomiaLa culpa de la patata

15 SalutRevisió al cervell

SUMARI1

La gran festa

del viEl concurs Girovi reuneix cada any a Girona experts i

aficionats per elegir els millors vins i caves de Catalunya.

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

Dissabte passat, dia 1 de març, a les set dela tarda hi havia una animació poc ha-bitual al carrer Albereda de Girona.

Grups de persones, d’edats i aspectes ben di-versos, entraven a l’edifici del Casino i espe-raven al peu de l’escala l’autorització per po-der accedir a la sala noble de l’immoble. Tresplantes més amunt, l’organització enllestia elspreparatius d’una trobada que, a primer copd’ull, podria semblar perfectament el tiberid’un casament: una àmplia estança plena detau les rodones amb entre vuit i deu cadires alvoltant de cada taula. Però no s’hi feia un ca-sament, dissabte, al Casino de Girona, com espodia comprovar una estona més tard, quantotes la cadires estaven ocupades per les per-sones que s’havien esperat al peu de l’escala.D’entrada, sobre les taules no hi havia gens demenjar, sinó només ampolles de vins i caves,embolicades amb paper perquè no se’n veiésel nom. A més, a les converses no es comen-tava com s’havia conegut el nuvi o la núvia, nies relataven les anècdotes que s’hi havien com-

partit, sinó que es pronunciaven frases com «ésmolt mineral», «és astringent», «es nota la fus-ta», «deixa la boca seca», «està perdent color»...El Casino era l’escenari de la tretzena ediciódel Concurs de Vins i Caves de Catalunya Gi-rovi 2008, i aquests eren alguns dels comen-taris que feien les prop de 200 persones quevan participar-hi com a jurats, i que van haverd’elegir les millors entre unes 200 mostres devi presentades per cellers de totes les deno-minacions d’origen de Catalunya.

Girovi és un concurs atípic en el sector delvi a Catalunya per dos motius principals: pri-mer perquè precisament s’hi presenten vins detotes les denominacions catalanes. El més ha-bitual és que en cada zona productora i ela-bo radora es facin concursos als quals optennomés els cellers d’aquell tros de país. El se-gon motiu es troba en la composició del jurat:al costat d’experts en vitivinicultura com enò-legs, sommeliers, celle rers, professors i alum-nes de l’Escola d’Hos taleria, venedors, restau-radors..., també hi ha simples aficionats, per-

sones que no es dediquen professionalment almón del vi però que han fet cursos de tast, oque són reconeguts per l’organització pel seubon criteri en aquesta missió. Aquesta barrejaentre l’opinió de professionals i la de consu-midors experts és especialment remarcada pelsorganitzadors i apreciada pels cellers que espresenten al concurs, que cada any són més.

CREAT PER AGUSTÍ ENSESAEl responsable del naixement i del creixentprestigi d’un certamen que aquest any cele-brava la seva tretzena edició és Agustí Ensesa,fundador de l’Escola de Tastavins del Gironèsi de Mestres Tastavins i Cellerers de Catalunya,les dues entitats que organitzen Girovi, quecompta amb la col·laboració de l’Institut Cata-là del Suro i el suport de l’Associació Catalanade Sommeliers. Ensesa –que és col·laboradorde Diari de Girona– recorda que la primera edi-ció de Girovi es va fer l’any 1996 coincicidintamb les Fires i Festes de Sant Narcís de Giro-na, i limitada a vins de les comarques gironi-

nes (en aquell moment, fora de l’Empordà, no-més se n’elaborava a Calonge, a Blanes i a lesPlanes d’Hostoles). Però finals d’octubre erauna època molt dolenta per als productors devins blancs i rosats, per la qual cosa l’any se-güent el certamen es va traslladar al març. I ala següent edició es va decidir obrir-lo a totesles denominacions d’origen de Catalunya. «Lasopresa va ser que van venir totes», recorda En-sesa. Des de llavors, el certamen no ha paratde créixer com també ho ha fet el sector del vi.«Ara hi ha molts més cellers que els que hi ha-via l’any 1997, i tenen un equipament molt mi-llor, i el vi ha guanyat extraordinàriament enqualitat», afegeix l’organitzador de Girovi, quesosté que el que no ha canviat és l’objectiu delcertamen: «Promocionar els vins catalans».

Ensesa va muntar Girovi a partir de la sevaexperiència com a membre del comitè de tastde diferents concursos de vins a França, i l’haanat polint per millorar-lo i per ampliar-lo. Enl’actualitat, el funcionament és molt senzill. Elsvins que es presenten al concurs es divideixen

en categories (blancs joves, blancs amb fusta,blancs chardonnay, rosats, negres joves, negresamb un màxim de 6 mesos de criança, negrescriança, negres reserva, dolços, caves bruts, ca-ves bruts chardonnay, caves brut nature, cavesbrut nature reserva, caves brut nature gran re-serva i caves brut rosat). En cada taula es jutjauna de les categories (si bé n’hi ha algunes que,com que se’n presenten moltes mostres, tenendiverses taules de tast). Els tastadors de cadataula, després d’haver tastat –a cegues, perquèles ampolles estan tapades i només s’hi pot lle-gir un número– tots els vins, anoten en una fit-xa la puntuació que donen a cadascun, i d’a-questa manera es concedeixen les Medalles deCatalunya per a cada taula de tast: d’or, d’ar-gent i de bronze. En una fase posterior, l’orga-nització suma la puntuació que s’ha donat entotes les taules als vins de cellers de les co-marques gironines, i proclamen les Fulles deGirona –també d’or, argent i bronze– en cadacategoria, exclusivament pet a vins de la de-marcació. Una taula nota-

Reportatge


Fotos:Sobre aquesteslínies, a dalt, AgustíEnsesa, organitzadorde Girovi; a baix, elseu col·laboradorEduard Carles.1Una membre del ju -rat mou el vi blanc ala copa per apreciar-ne millor l’aroma.2Una vista general dela sala noble delCasino de Girona, ones va fer l’edició d’a-quest any de Girovi.3Un membre de l’or-ganització obre unaampolla abans de l’i-nici del concurs.4Una de les taules detast.5Les ampolles a con-curs estaven emboli-cades amb paperperquè no se’n veiésel nom i només esta-ven identificadesamb un número iunes inicials (de laclasse de vi: enaquest vas, blancsamb fusta).6Integrants d’unataula de tast analit-zant els vins i pun-tuant-los. El jurat n’a-nalitzava l’aspecte(de 0 a 3 punts), l’a-roma (de 0 a 6), elgust (de 0 a 8), i enfeia un judici global(de 0- 3). La sumade punts donava lavaloració final del vi.7Dos membres deljurat valorant l’as-pecte d’un cava.

(Continua a la pàgina 4)

2

3

5 6 7

4

rial formada per representantsinstitucionals i de l’organització dóna fe de laimparcialitat de tot el procès. I un cop procla -mats els guanyadors del concurs, tots els as-sistents poden tastar els vins que vulguin de laresta de taules, i l’organització ofereix un so-par: aquest any, amb fideuà i vedella guisada.

«ELS GUSTOS COINCIDEIXEN»«Te n’acabes adonant que els gustos coincidei-xen; potser no saben descriure amb detalls lescaracterístiques dels vins, ni concretar-ne as-pec tes tècnics, però hem constatat que quanun vi és bo, tant els experts com els aficionatsho valoren igual». L’afirmació la fa Eduard Car-les, la mà dreta d’Agustí Ensesa en l’organitza-ció de Girovi. Ell és una de les persones queva arribar al món del vi per simple afició: «M’a-gradava i com a regal d’aniversari em van do-nar la possibilitat d’assistir a un dels cursos queorga nitzava l’Agustí Ensesa». Li va agradar tantque en va fer un altre i va començar a col·la-borar amb Ensesa en els seus cursos i en altresactivitats. Fins el punt que ell mateix en va im-partir algun. I finalment es va decidir a fer elsestudis universitaris de sommelier. Va aconse-guir el títol i tot i que va tenir ofertes per exer-cir-ne, no va voler abandonar la seva feina deprofessor de secundària: «El vi m’agrada com aafició», comenta. Tot i això, s’implica a fons enl’organització de Girovi, un certamen que pera ell serveix també per demostrar que «el móndel vi és molt viu, hi ha molta vida, i les cosescanvien molt d’un any a un altre». La seva ex-periència en el sector li permet afirmar que «hiha molts cellers que treballen molt bé, cada copmés, i a l’Empordà en concret s’estan fent lesco ses molt bé». Els resultats de Girovi, diu, tam-bé confirmen aquesta tendència.

Un dels cellerers que, segons els resultats deGirovi, ho estan fent bé a l’Empordà és RafaelMartín, que amb la seva dona Carme Faixó, haposat en marxa el celler Martín-Faixó a Cada-qués, al Cap de Creus. El seu vi Cadac 2005(ne gre criança) va rebre una Medalla d’Or i unaFulla de Girona d’Or i ell, que assistia a l’actecom a representant de la Cambra de Comerçde Girona –en presideix la comissió de turis-me– estava eufòric. «La meva filla –el celler ésmolt familiar– va presentar el vi al concurs i nom’ho va dir, de manera que ha estat tota unasorpresa», explicava. Cadac 2005 sortirà al mer-cat en els propers mesos, després que el seupredecessor, Cadac 2004, ja s’hagi esgotat. «Éssensacional que sense haver sortit al mercat en-cara, un jurat tan professional com el de Giro-vi ja ens doni aquest premi». Rafael Martín esmostrava especialment satisfet perquè «a Giro-vi hi ha un nivell de qualitat elevat, i la rigoro-sitat a l’hora de puntuar a Girovi és molt alta».

També tenia paraules elogioses per al con-curs Ignasi Martín, director de l’Escola d’Hos-taleria de Girona i jurat en aquesta i en ante-riors edicions de Girovi: «És un concurs que esfa en pocs altres llocs i que entre d’altres mè-rits dóna la possibilitat a petits elaboradors per-què un jurat entre popular i professional valo-ri els seus productes, i això sempre és positiuper a qui vol continuar evolucionant».

MILLORA CONSTANTAquest és el cas, curiós, de Paticia Hernàndez,l’enòloga de Vins La Botera, de Batea (TerraAlta), que va rebre un doble guardó en l’edi-ció d’aquest any de Girovi. D’entrada, el vi delseu celler Mudefer 2004 va obtenir una Meda-lla d’Argent en la categoria de negres criança.Però, a més, Patricia Hernàndez, que és pro-

fessora de tècniques de vinificació a l’escolaagrària de Gandesa, va aconseguir que l’orga-nització acceptés fora de concurs –incompleixles normes perquè no sortirà a la venda– unvi que havien elaborat els seus alumnea. I Glau-ka –així es deia aquest blanc amb fusta fet perun grup d’estudiants de 16 anys– va ser guar-donat pel jurat amb una Medalla d’Argent, en-cara que a l’hora de la proclamació dels guar-dons, i després de la preceptiva explicació perpart d’Ensesa, es va quedar sense premi. Tot iaixò, Hernàndez estava encantada: «Volia sa-ber, tant en el cas del meu vi com en el delsmeus alumnes, quina opinió en tenia la gent,perquè m’agrada que em diguin els defectes.Volia saber en quin nivell estem, perquè aques-ta és la manera de continuar evolucionant».

L’evolució no la fan només els vins, o els ce-llers, sinó també els aficionats, molts dels qualss’acaben convertint en autèntics experts. Peraquest camí va Carles Ovide, un comptable deSalt que exercia de jurat en una taula de negrescriança i que, després d’haver participat com aalumne en dos cursos d’Agustí Ensesa, va con-tinuar assistint a altres cursos, tastant moltsvints, formant-se, en definitiva. I ara és ell quin’imparteix, de cursos. Dani Coll, informàtic deSalt, ha estat un dels seus alumnes, i tots doscompartien taula a Girovi, i relataven el curs–curiós, també– en el qual van participar, l’uncom a alumne i l’altre com a professor: «Un grupde pares d’alumnes d’una escola interessats enel món del vi vam aconseguir que la direcciódel centre ens permetés fer el curs de tast devins al centre», rememora Santi Coll. El curs elva impartir Carles Ovide, que d’aquesta mane-ra es convertia en un pioner a l’hora de portarla cultura del vi a l’escola. Encara que de mo-ment només per a pares d’alumnes.

Reportatge


Fotos:Sobre aquesteslínies, a dalt, AgustíEnsesa presentant elconcurs al costat dela taula notarial; abaix, una membrede l’organització ulti-mant els preparatiusabans de l’inici deGirovi.8Un membre del juratapreciant l’aromad’un dels vins.9Agustí Ensesa reti-rant el paper queembolicava l’ampollai donant a conèixerun vi guanyador.10La fitxa de tast quehavia d’omplir cadamembre del jurat.11Una noia observal’aspecte d’un vimentre un companyde taula el tasta.12Després del con-curs, l’organitzacióva oferir un sopar abase de fideuà ivedella guisada.13Una membre deljurat tasta un vinegre amb criança.

(Ve de la pàgina 3)

8

11 12 13

10

9

Reportatge


Una superfície de 30.900 metres quadrats,809 expositors, 1.609 firmes i més de17.000 visitants en tres dies. Aquestes

quatre xifres podrien resumir la darrera ediciódel Saló Internacional de la Moda de Madrid(SIMM), que entre el 15 i el 17 de febrer vamostrar una completa panoràmica de les pro-postes en moda tardor-hivern 2008-2009. Peròfalta una dada: dels 809 expositors, només un–Brandtex– era de Girona.

Aquesta baixíssima participació gironina enun certamen de referència de la moda comer-cial a Europa no té una explicació clara: la di-recció del SIMM promociona la fira a tota Ca-talunya, tant a través de la seva base de dadesde professionals interessats a rebre informaciócom per mediació d’una agent comercial. Amés, també porta a terme una campanya pu-blicitària. De tota manera, si es comparen nú-meros, la representació gironina tampoc sem-bla tan ridícula: només hi havia una empresalleidatana, i cap de Tarragona. Això sí, la pre-sència barcelonina era destacable: 177 expo-sitors (el 21,8% del total).

FER I RETROBAR CLIENTS«Aquesta és una fira de contactes i de venda demarca», assegura José Miguel Barros, el presi-dent d’Onara, una companyia que ha partici-pat en tretze edicions del SIMM. Barros té clarque el saló compleix el seu objectiu de propi-ciar el contacte amb nous clients i de ser unpunt de trobada amb els antics.

Les 17.813 persones que van visitar el SIMM–professionals del sector– van poder contem-plar les col·leccions per a la propera tempora-da de tardor-hivern en moda femenina, mas-culina i en complements: vestits de festa (delsmés elegants als més impensables, però ja sesap que sobre gustos no hi ha res escrit), pro-postes bàsiques i atemporals –aquelles que lesrevistes especialitzades solen anomenar «fonsd’armari»–, dissenys clàssics i també innova-dors (que aspiren a ser els «must» del properhivern), barrets, bosses de mà, penjolls, cintu-rons, corbates, pelleteria (per als que no tenenobjeccions de consciència), peces de punt, pa-raigües, bufandes i guants, mocadors de coll,maniquís, penjadors i tota mena de bosses per-què el client s’endugui el producte a casa... Ientre tot això, zones de relax, cafeteries –finsi tot un piano bar!–, una borsa de treball, res-taurants, àrees on tastar vins i caves...

Queda clar que cinc pavellons dedicats a lamoda donen per a molt, però poden arribar asaturar. Per als que necessitaven un «break», resmillor que assistir a alguna de les desfilades dela sisena edició de la Pasarela LatinoAméri-caFashion. Les col·leccions de Nadine Zloto-gora (Argentina), Carlos Valenzuela (Colòm-bia), Miguel Vieira (Portugal), Lina Cantillo(Colòmbia), Julia y Renata (Mèxic), Pablo Ra-mírez (Argentina), Ricardo Dourado (Portugal)i Trista (Mèxic) van oferir una més que desta-cable qualitat, posades en escena impecablesi l’oportunitat de conèixer noves propostes.

I encara que després de 59 edicions està clarque la fira funciona, l’organització segueix in-troduint novetats. La marcada vocació inter-nacional del SIMM s’ha reforçat aquest any ambla iniciativa «País Invitado», que s’ha estrenatamb Portugal i que continuarà en la properaconvocatòria del saló amb Brasil. La cita seràal juliol, per si algú s’anima...

Cita amb lamoda

Un únic expositor gironí ha participat en el Saló Internacionalde la Moda de Madrid, un dels certàmens de referència

a Europa i que ha reunit les col·leccions de 1.609 firmes.

TEXT: ANNA ESTARTÚS

Fotos:1Panoràmica delSIMM. El certamenva augmentar un 6%el nombre de visi-tants respecte l’ante-rior edició, al setem-bre de l’any passat.Foto: SebastianMarjanov.2Nadine Zlotogora vamostrar les sevespropostes a laPasarela Latino -AméricaFashion.Foto: Santi Burgos.3Detall de l’estand deMatilda: «Moda pera dones separadesde la monotonia, di -vorciades de la tris-tesa i amants de lallum i el color». Fo -to: Anna Estartús.4Alguns visitants esmostren molt interes-sats en les col·lec-cions de festa. Foto:Anna Estartús.5Malgrat que la modafemenina és la loco-motora del sector, elSaló compta ambuna presència impor-tant d’estands dedi-cats a l’home. Foto:Sebastian Marja -nov.

5

4

2

3

1

Dia d’hivern amb una calorada inopinadaa l’Empordà. Aquí també es percep elcanvi climàtic. El petit poble de Vilaür,

no lluny de l’Escala, dorm un son ancestral.Tranquil·litat i pau. Des d’una masia del pobleempordanès, entre camps llaurats i xipresos,l’editor Jacobo Siruela (Madrid, 1954), desen-volupa la seva tasca editorial. Fa tres anys queEdiciones Atalanta es fa un lloc en el mercateditorial. És un reflex de la personalitat del seufundador.

Jacobo Siruela és un dels fills de la duques-sa d’Alba. El seu primer cognom és Fitz-JamesStuart, però pren el cognom Siruela del com-tat que és propietat de la família. Forma partd’una de les nissagues nobles amb més histò-ria i títols nobiliaris d’Europa. De formes pau-sades, educat, bon conversador, Siruela viu elmón cultural des de jove. Ell mateix dissenyales cobertes dels llibres que publica. No deba-des va començar com a pintor fins ben entratsels vint anys. Una altra passió: la literatura me-dieval. La seva trajectòria professional li va fermerèixer el 2004 el Premi Nacional a la millortasca editorial.

PASSIÓ MEDIEVALFa més de vint anys, mogut per aquesta pas-sió, edita un text antic, acompanyat d’il·lustra-cions artístiques. El 1981 és guardonat pel Mi-nisteri de Cultura. Era La muerte del rey Artu-ro: «Tothom em deia que havia fet una boge-ria en editar-lo, en fi, que me’n penediria. I efec-

tivament, el llibre costava de vendre. Fugia delsllibres convencionals de bibliòfils. El vaig pre-sentar al premi del Ministeri al llibre millor edi-tor de l’any, i vaig tenir l’enorme sort de gua -nyar-lo», diu. El va moure en premsa i es va es-gotar l’edició. «La gent dóna molta importànciaals premis», aclareix.

Des d’aquell cop de sort, la fascinació perl’època medieval esdevé una línia editorial. Elprimer llibre de la nova col·lecció de Siruela,la seva editorial, és Silken y el caballero verde,l’obra favorita de Tolkien, l’autor d’El senyordels anells. Un èxit enorme, malgrat els con-sells que abandonés la col·lecció: «De mica enmica em vaig anar ficant en l’edició», recorda.Preguntat sobre si es pot ser editor sense quet’agradi la literatura, enfront de l’editor espec-tacle o l’editor entès com un gestor econòmic,respon: «Hi ha moltes editorials independentsa Espanya i Catalunya que demostren que l’o-fici editorial és una resposta contra els gransgrups i empreses, que tenen una manera im-personal de fabricar cultura».

Siruela esdevé al llarg dels anys sinònim dequalitat. A l’escalf de la tornada de l’època me-dieval, que va tenir novel·les i adaptacions encinema. Tornava el món medieval, i Siruela es-tava al mig de l’ull de l’huracà. L’altre pas del’editor és la compra dels drets de la col·leccióde literatura fantàstica que va editar Borges, pera Franco Maria Ricci. Jacobo Siruela viatja a Milàper aconseguir els drets i es converteix en uneditor especialitzat en el fantàstic. Un nou èxit.

Edita la revista El paseante, on aplega firmesassenyalades del món cultural: «Podies publi-car a qui vulguessis. Podies anar a París a de-manar un article a l’autor que sempre t’ha agra-dat. Crec que el disseny va ser trencador; jo di-ria que va ser una revista postmoderna», re-corda.

EL SECRETEl secret d’un llibre, a banda de l’interior, potser una portada atractiva, o minimalista? «Lesportades dels meus llibres tenen a veure exac-tament amb el contingut. La portada del llibrede Conrad que vaig publicar és exactament elvaixell on es desenvolupa la novel·la. Un llibrecuidat és un signe de respecte al contingut. Pen-sa que el llibre és el concepte platònic mésgran. És sofisticadíssim», explica.

Es mostra poètic quan diu que un llibre és«rebre vida» i una bona portada és «abraçar ellector». Afegeix que cal tenir un bon paper i unbon interliniat. I és que «llegir ha de ser unplaer». Però quin és el secret del madrileny?Quan posa en marxa Siruela, és una petita edi-torial. En el moment de vendre-la, és una graneditorial de Madrid amb un públic fidel, i ambmolt de mercat: «L’únic secret és que no hi hasecret. No hi ha fórmules. Un editor és una micatafur. És un jugador que té vista, olfacte i oïda.Un bon editor ha de tenir els sentits desperts.Un editor descobreix un autor per l’atzar. Allòmés important és tenir un catàleg coherent»,apunta.

La passió per la

literaturaJacobo Siruela, fill de la duquessa d’Alba i creador de la prestigiosa editorial Siruela, ha trobat

en un mas de Vilaür l’emplaçament ideal per al seu nou projecte en el món dels llibres: Atalanta.

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA


Jacobo Fitz-JamesStuart Martínez deIrujo és el tercer fillde Cayetana Fitz-James Stuart,duquessa d’Alba, iPedro Luis Martínezde Irujo, duc deSotomayor. Als 23anys va canviar l’or-dre dels seus cog-noms seguint l’auto-rització que li vadonar la seva mare,que perseguia lapreservació del cog-nom Fitz-JamesStuart. És el germà,per tant, de CarlosFitz-Ja mes Stuart,Alfonso Martínez deIrujo, FernandoMartínez de Irujo,Cayetano Martínezde Irujo i EugeniaMartínez de Irujo.Jacobo Siruela sem-pre s’ha mantingutallunyat del món«rosa» que envoltaaltres membres de laseva família, i aviatva començar a usarcom a cognom el deltítol de comte deSiruela que li vadonar la seva mare.Siruela va ser, preci-sament, el nom del’editorial que va fun-dar, i que en els mésde vint anys que vaestar en funciona-ment va ser una deles més prestigiosesde l’Estat espanyol.Després d’uns anysallunyat de l’edició,Jacobo Siruela vaposar en marxa l’oc-tubre de 2005 elsegell Atalanta, ambseu al Mas Pou deVilaür, a l’Alt Em por -dà.

1

Un comtea Vilaür

Sobre aquestes línies, les portades dequatre llibres que Jacobo Siruela conside-ra bàsics en la seva editorial:La fuga de Atalanta: De Michel Maier,publicat al desembre del 2007. Gira alvoltant d’un alquimista del segle XVI. Unllibre multimèdia, d’origen incert i queamaga un misteri. Té un disc que l’acom-panya. «Un llibre per veure, per escoltar i

per crear». Va encarregar la música a ungrup radicat a El Escorial, que l’acompan-ya, i té previst oferir una sèrie de concertsa Girona, Figueres i Madrid. Que prometser un happenning ben curiós: escoltar lamúsica que és un llibre.Confesiones de un opiófago inglés:De Thomas de Quincey, prologat per Jor -ge Edwards. Forma part de la col·leccióde contes breus, prologats per autors deprestigi. «Un dels llibres que sempre m’haacompanyat. Un dels llibres més interes-sants i moderns del segle XIX, no té con-sideracions morals. És un gran estilista»,assegura.Yijing:: «El llibre capital de la culturaxinesa. Un llibre per consultar. Una sínteside coneixements sobre les diferents situa-cions que es poden donar a la vida. Perals xinesos, l’única cosa immutable sónels canvis, i nosaltres ens hi hem d’adap-tar», exposa. Implica com comportar-seamb claredat i moralment a la vida. La pri-mera traducció feta del xinès, per dos tra-ductors catalans: Jordi Vila i AlbertGarbany. Porta dues edicions.El arte de conversar: L’Oscar Wildemés actual, combina els seus aforismes iels relats que explicava com a conversa-dor. Són contes que van escriure altres,com André Gide i d’altres amics seus: «unhome d’intel·ligència prodigiosa». Des del’octubre passat, porta tres edicions.

Reportatge


La venda de Siruela, diu, és provocada perla necessitat econòmica. «M’havia divorciat, te-nia uns crèdits, i com tothom pot entendre, ne-cessitava calés», assegura. D’altra banda, recor -da que Siruela al principi va ser «un conte defades». Parlem, per exemple, d’èxits com Elmundo de Sofía, amb més d’un milió d’exem-plars venuts. Però l’empresa li menjava eltemps. Tenia dotze treballadors. Llegia nomésles obres que publicava. I va decidir vendre,primer, part del capital a Anaya, i després la to-talitat de l’editorial. Va marxar de Madrid un es-tiu: volia anar a Itàlia o França. Però va trobaruna masia a l’Empordà el 1997, i va decidir feruna editorial des del camp. A Vilaür viu tran-quil i en pau.

DES DE GIRONAParla d’una experiència que el fa rejovenir. Ata-lanta és també una cura d’humilitat: «Has dedonar explicacions als agents de qui ets, el pa-per primer el pagues al comptat. La gent cos-ta que t’identifiqui amb el nou projecte, peròés una editorial del segle XXI», explica. Junta-ment amb la seva dona, la periodista Inka Mar-tí, i una secretària de confiança, Lluïsa Rico,són cada dia al peu del canó.

Tenen desenes de col·laboradors, com correctors o traductors. Poden ser a Madrid, oa Barcelona, fins i tot hi ha una col·laborado-ra a Laos. Des del 2005, aquesta petita edito-rial es fa un lloc al mercat. Les seves tiradesmitjanes són de 2.500 a 4.000 exemplars. Ja-cobo presumeix de proximitat. Respon als lec-tors a través dels seus blocs a Internet. Darre-re els títols publicats hi ha una tasca de recer-ca constant. Passa temporades a l’Índia, un paíson «pots viure totes les èpoques a la vegada».Recomana Orisha, i el temple de Konarak. Eltemple eròtic en forma de carro situat al nord-est del país, poblat de figures eròtiques en to-tes les postures.

ELS «PAPARAZZI»Siruela no refusa parlar del tema de la fama. Hiconviu des de sempre. Però sempre s’ha man-tingut allunyat de les portades i d’aquest circmediàtic i un xic descerebrat del paper cou-ché, i els programes del cor de la tele. Recor-da dies amb els paparazzi a la porta de casa.Muntant guàrdia com si fossin soldats: «Unatemptat a la intimitat intolerable». Diu que «etrespecten si els rebutges de bones maneres,però cada vegada que vaig a veure la mare aSevilla, sempre aparec. Cadascú assumeix lesseves coses». Inka Martí, la seva dona, ho ex-posa gràficament: «Un dia es va apropar un pa-parazzi i ens va dir: “Sou avorrits”». La culturai mantenir-se al marge no interessa el sector.

Tornem als llibres. Un autor com Oscar Wil-de perdurarà sempre, però per què alguns lli-bres perduren i altres no? «És un misteri perquèun llibre se segueix llegint i un altre no. Els seusautors diuen una cosa essencial: allò bo per-dura. És una pregunta sobre l’inefable». No volparlar de fracassos en el món editorial, però sid’un èxit inesperat. De Kingsley, En los oscu-ros lugares del saber. Un èxit sense publicitat,bastit pel boca-orella: «Un llibre és un ésser viuque té vida pròpia». Als vint i escaig anys, vasortir d’una depressió molt dura gràcies a unclàssic de les lletres, Les mil i una nits: «Un lli-bre infinit, inesgotable, l’expressió més alta delconte meravellós». La literatura que redimeix iajuda a viure. La passió de les passions.

Siruela em mira i diu: «Un es pot preguntarper què un alpinista es pren tantes molèstiesper escalar una roca de basalt; bé, és el sentitque li dóna a aquesta muntanya la seva imagi-nació. Perquè un futbolista guanya centenarsde milions per sortir al camp, això és un argu-ment realista i palpable. Però és que un senyorque està penjat del no res, en l’abisme, noguanya res: excepte això, un repte de la ima-ginació», assenyala.

En definitiva, fabular és imaginar. I imaginarés estar viu, ser feliç i respirar literatura. L’edi-tor segueix: «O una bandera, què és això?, unparrac de colors. Una certa combinació de co-lors, i, en canvi, quanta gent ha donat la sevavida al llarg de la història, per aquest tros detela?», es pregunta. I ell mateix, després d’unssegons, respon: «En el fons, les coses impor-tants són sempre simbòliques. I allò simbòlicés el llenguatge de la imaginació». Poques co-ses més es poden afegir a aquest comentari,excepte desitjar-los que els acompanyi la mà-gia de les lletres.

Fotos:Sobre aquesteslínies, de dalt a baix,Jacobo Siruela al’exterior del MasPou de Vilaür, on téla seu l’editorial Ata -lanta; dos imatgesdel paisatge queenvolta el mas;Siruela mostrant undetall d’un dels seusllibres; i l’editor a l’in-terior de la casa.1Jacobo Siruela tre-ballant a la seud’Atalanta, a Vilaür.2L’editor, a l’exteriordel Mas Pou. Al fons,un dels seus gossos.

2

La tria de l’editor

Moisès Broggi (Barcelona, 1908) ha rebutnombrosos premis i honors, com ara laCreu de Sant Jordi i la Medalla d’Or de la

Ciutat de Barcelona, entre d’altres. És presidentd’honor de la Reial Acadèmia de Metges de Cata-lunya, de l’Institut Borja i de l’Institut Mèdic Far-macèutic. Casat amb Angelina Trias, filla del Doc-tor Joaquim Trias i Pujol, han tingut set fills. Enaquesta entrevista, repassa aspectes bàsics de laseva biografia i del seu pensament, com ara en-torn familiar i amics, participació en la Guerra Ci-vil en qualitat de membre de les Brigades Inter-nacionals, avenços mèdics, problemes del món….

Quin és el secret per arribar als 99 anys –aviat100– amb l’energia i amb la lucidesa que mos-tra? La longevitat depèn de molts factors, uns d’in-trínsecs (herència, congènits…) i uns altres d’ex-trínsecs, que són els que compten més (malalties,accidents, etc.); també el comportament personal,si bé això darrer crec que intervé en menor esca-la i, per aquest motiu, crec que la vellesa no potconsiderar-se cap mèrit. Representa una etapa ter-minal de la nostra vida, preludi de la mort, ambuna declinació ostensible de les funcions vitalsque fa que hom s’adoni de la proximitat del final.

Va escriure que «per a viure una vida amb ale-gria i gaudir-ne plenament, el primer quehem de procurar és perdre la por a la mort».Com es venç la por a la mort? El vell, que sapque no té futur, té en canvi un gran passat, ric enesdeveniments, que li demostren palesament queles coses no poden mirar-se només des d’un puntde vista material, ja que, tot allò que semblava sò-lid i consistent, acaba desapareixent. La mateixamatèria viva està subjecta a un procés de renova-ció constant. Així, jo podria ser una altra persona,si no fos la part espiritual, la que constitueix el ve-ritable eix de la personalitat. La vida no començani acaba, és una continuïtat de formes canviants,com ho són la vellesa i la mort, així com el nai-xement i la infància, tot supeditat a unes lleis or-denadores a les quals tots estem sotmesos. Això,el vell, per poc que ho mediti, ho té molt clar. Eljove, en canvi, que té per davant un futur que lisembla que no s’ha d’acabar mai, ho té més difí-cil, ja que pensa sobretot en els béns materials quel’envolten i que necessita per subsistir, i ni tan solsno es pot imaginar la mort sense angoixa, com lanegació de tot el que ell més desitja i ambiciona.Es dóna així el fet paradoxal que, com més t’a-costes a la mort, menys la tems.

L’any 2001 va aparèixer el primer volum deles seves memòries; el 2005, el segon. Què liva portar a escriure-les? A quins factors atri-bueix l’èxit que van tenir i que tenen? Quanvaig acabar de fer cirurgia, tenia moltes coses es-crites i aplegades, tant sobre temes purament mè-dics, com paramedicals. Amb tot aquest material,els meus familiars en feren una publicació de ca-ràcter íntim que tingué un cert èxit i m’animarena fer-ne una edició de debò sobre el que eren re-cords. El primer volum va aparèixer el 2001, i com-prèn gairebé la meitat de la meva vida, de l’any1908 al 1945. M’ho vaig passar molt bé recordantles coses passades, així com les persones estima-des, la majoria de les quals ja no hi eren... El granprogrés tecnològic que va assolir la humanitat enaquella època, i que no ha parat de créixer, lesguerres espantoses que aleshores tingueren lloc…Tot plegat són fets extraordinaris que mereixen lamajor quantitat possible d’exàmens testimonials.

El segon volum abraça de l’any 1945 al 2000.De llavors ençà han passat pocs anys, peròmolts esdeveniments, tant a Catalunya com ala resta del món. Hi haurà un tercer volum?El segon volum abraça un període en què sem-blava que a partir de l’acabament d’unes guerrestan terribles com les que havíem sofert, s’entrariaen una nova època de reconsideració i d’harmo-nia en la qual, en lloc de la força i la violèn cia,s’imposarien altres mètodes, basats en els acordsi la justícia per arranjar les diferències que sepa-ren els homes i les nacions. Lamentablement, però,

no ha estat així, i han seguit les amenaces, amb lacèlebre cursa armamentística que va tenir durantgairebé mig segle tot el món espaordit. I nomésha estat aquesta por a l’extermini el que ha evitatl’aparició d’una nova guerra general. Gairebé totala història de la segona meitat del segle XX estàmarcada per aquest fet angoixant i per això, en elsegon volum, al costat de l’autobiografia, domi-nen els temes d’interès socio polítics. Després del’any 2000, les coses segueixen igual i, encara quejo estigui acabant la corda, estic preparant un es-tudi sobre les reflexions d’un vell centenari.

Va participar activament en la Guerra Civilcom a cap de l’equip quirúrgic de les BrigadesInternacionals. Quin record en té? M’hi vaigtrobar embolicat de ple, i reconec que és un delsesdeveniments que més m’han colpit i influït. Emvan mobilitzar a finals del febrer del 37 com a capd’equip quirúrgic de les Brigades Internacionals,amb destí al front de Madrid. Vaig tenir ocasió d’as-sistir ferits i de tractar-los… I de veure les desgrà-cies de les més grans batalles de la nostra guerra.Era gent que venia dels llocs més diversos, la ma-joria impulsats per un ideal, i amb qui vaig fergrans i permanents amistats: entre ells hi haviapersones summament interessants, de la vida delsquals es podria fer una novel·la.

Vostè és el valerós metge del qual parla Ernest

Hemingway a Per a qui sonen les campanes.El va conèixer personalment? En el front deMadrid, a més del personal sanitari, molt cordial icompetent, vaig tenir ocasió de tractar literats i pe-riodistes. Ens aplegàvem a l’hotel Florida, sovinten l’intermedi entre batalles. Entre ells recordomolt bé l’escriptor John Dos Passos, que escriviaun llibre sobre el que ell en deia les «dos Españas»,la de les cavernes i la de Don Quixot; el periodistaMathews, que després es va fer famós pels seusreportatges sobre la guerra de Cuba al costat deCastro; també, el cèlebre Hemingway, que estavaentusiasmat per la defensa de Madrid i ens deiaque el que passava aquí era un espectacle ver-gonyós que havíem de procurar donar a conèixera tot el món, ja que es tractava d’un exèrcit po-derós anorreant un poble indefens. A la batalla deGuadarrama, on va estar al mig de la «melée», éson situà l’acció de Per a qui sonen les campanes.Finalment, també recordo haver-me topat en elmateix lloc amb el gran Norman Bethune, que ha-via creat el primer banc de sang a Madrid.

La Guerra, deixant a part tot el seu compo-nent dramàtic i destructiu, va ser una granuniversitat per a vostè? Quant a la part sanità-ria, de seguida vaig veure que no podia haver anata parar en un lloc millor per a fer un bon treball,ja que ens oferien generosament totes les facili-tats i tots els mitjans que necessitàvem. Rebíem

Metgei humanista

TEXT I FOTOGRAFIA: DAVID PAGÈS I CASSÚ


MOISÈS Broggi Metge cirurgià

El doctor Moisès Broggi complirà cent anys el proper divuit de maig. La seva seva humanitat i la sevatrajectòria professional l’han convertit en un referent per a la professió mèdica i la societat en general.En reconeixement a la seva trajectòria, la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya ha decretat queaquest 2008 sigui l’Any Centenari de l’eminent cirugià.

“En aquells

anys difícils,en què estava

fitxat com aseparatista i

«rojo» pujat decolor, vaig

tenir ocasiód’operar el filld’un general

i un delspersonatges

mésimportants

de la policia,cosa que molt

aviat em vapermetre

de disposarde permisosde sortida.“

1

Entrevista


ajudes de tot arreu, de tal manera que quan, perexemple, vam exposar la conveniència de dispo-sar d’un hospital mòbil per poder tractar els feritsamb més rapidesa, a les poques setmanes ja tení-em un «autochir» (camió-quiròfan) dotat amb totsels detalls, dissenyat especialment, fabricat per lacasa Renault de París i sufragat pels sindicats suïs-sos amb col·lectes populars. Amb aquest sol de-tall es pogueren millorar molt els resultats. A més,disposàvem dels primers bancs de sang. Ambaquestes condicions era fàcil treballar bé i obtenirmillors resultats que en guerres anteriors.

Durant el conflicte va viure moments durs, enels fronts de Brunete, Belchite, Teruel i l’Ebre,entre d’altres. Però a més els primers anys dela postguerra tampoc no li foren plàcids ni fà-cils... Un cop acabada la guerra, la majoria d’in-tel·lectuals i universitaris destacats van haver defugir per la fúria depuradora dels vencedors, quedeixaren el país dividit en vencedors i vençuts du-rant gairebé mig segle. Com és natural, jo forma-va part dels segons i la supervivència no m’era fà-cil. Tant el camí de la docència com el treball encentres hospitalaris m’estaven vedats. Tan sols emquedava l’incert camí de la pràctica privada, però,afortunadament, hi havia un factor important ambel qual jo no comptava i que fou la meva salva-ció. Em refereixo a la gran quantitat d’amics quetenia, que començaren a enviar-me malalts de totamena, com a consultor, i també per a operar, detal forma que en pocs mesos vaig poder compro-var que tenia la qüestió econòmica resolta, cosaque vaig considerar com una mena de miracle en

aquell ambient de penúria i opressió en què viví-em. El que més em satisfeia era comprovar la con-fiança que em tenien els bons amics, fins i tot en-tre els que venien de l’altre costat. Així, per exem-ple, en aquells anys difícils, en què estava fitxatcom a separatista i rojo pujat de color, vaig tenirocasió d’operar el fill d’un general i un dels per-sonatges més importants de la policia, cosa quemolt aviat em va permetre de disposar de permi-sos de sortida, en un moment en què, per a la ma-joria, era difícil obtenir-los. La meva biografia ésun homenatge a l’amistat.

Aquells anys devia iniciar el festeig amb lapersona que esdevindria la seva esposa, l’An-gelina Trias? Els meus mestres estimats, els ger-mans Trias, com tota la gent liberal més destaca-da, hagueren de fugir. Aquí a Barcelona hi viviendues germanes de la muller del Dr. Joaquim Trias,a les quals jo visitava amb una certa assiduïtat perparlar dels seus parents exiliats, fins que un diade finals de l’any quaranta arribaren de França lesdues filles grans del doctor, Angelina i Isabel, ambla intenció d’acabar, respectivament, els estudisuniversitaris de ciències naturals i filosofia. Jo vaigseguir amb les meves visites, ara potser amb mésassiduïtat, i amb Josep Lluís Sagarra, el xicot de laIsabel, organitzàrem freqüents sortides amb lesdues germanes. Les coses anaren de pressa i elmaig de 1941, el mateix dia i en el mateix lloc, les

dues parelles ens casàrem. Crec que fou un delsactes més afortunats de la meva vida. Aquí voldriaremarcar el paper important que en tot ha tingutl’Angelina, que ha estat per a mi la companya icol·laboradora inseparable fins avui, en què se-guim voltats per una descendència envejable.

El paper central que tenia en el primer volumla crònica personal de la Guerra Civil, el re-presenta en el segon l’evolució que ha expe-rimentat la medicina i la cirurgia en aquestesdècades. Els avenços han estat espectaculars.Com els ha viscut? Un dels grans amics de Joa-quim Trias era el professor Santy, de Lió, on ha-via format una escola de cirurgia en la qual es prac-ticaven les tècniques més avançades i a la qualvaig poder passar una temporada. Això era a fi-nals dels 40, quan aquí regnava la més fosca au-tarquia econòmica i cultural. En tornar, vaig po-der aplicar aquí alguns d’aquells avenços, el queem permeté practicar intervencions que difícil-ment es podien efectuar, cosa que m’omplia desatisfacció, per bé que això durà poc, ja que moltaviat els fets em feren comprendre que tot té elsseus límits, sobretot la cirurgia, que sempre seràuna escola d’humilitat: fins i tot amb les tècniquesmés perfeccionades, sempre es pot topar amb fac-tors imprevisibles que poden malmetre els resul-tats que considerem més segurs.

Què destacaria del segle XX? En aquest segle hatingut lloc la gran eclosió dels beneficis que haobtingut l’home, com a conseqüència dels pro-funds estudis i descobertes efectuats sobre el món

material que han despertat l’admiració de tothom.Això és indiscutible i n’hi havia molts que creienque la ciència ho podria tot, acabant amb totes lesfaules i supersticions, i era fàcil pensar que tenienraó aquells que deien que l’home, amb el seu in-tel· lecte, era l’ésser culminant de la creació. Peròaquests no veien que tots aquests progressos erenpurament materials i no s’adonaven que no ana-ven acompanyats per un coneixement paral·lel delque és en realitat la menta litat humana i les sevesrelacions amb les forces naturals i els altres éssershumans. És a dir, en el camp espiritual, l’home hacontinuat essent el mateix de sempre, egoista iagressiu. Les grans guerres i revoltes demostraren,d’una forma contundent, amb totes les seves cruel-tats, que tots aquells grans invents i descobertesque havien de servir per al nostre benestar, tam-bé servirien per potenciar el poder destructiu del’home. Tampoc havien servit perquè l’home s’en-tengués amb els altres homes. És a dir, que aquellésser tan superior des del punt de vista material,encara no ha après a conviure amb els altres ho-mes. De què ens serviran les majors grandeses ma-terials si l’home no pot, o no sap, conviure ambels altres? No és improbable que, de seguir així,acabi tirant-se els plats pel cap. Per altra part,aquest gran desenvolupament i consum materialque estem vivint gravita sobre la terra i altera l’or-dre natural, amb els grans desacords i la degra-dació ambiental que tot això comporta.

De fet, les armes atòmiques són el principalproblema que apunta en el seu llibre. Desprésde la darrera guerra tampoc no es va saber arri-bar a una pau veritable i continuà una pugna en-tre les dues nacions més poderoses, amenaçant-se mútuament, aleshores ja amb armes de des-trucció total, cursa armamentística d’espant queva seguir fins que, l’any 1982, un grup de perso-nes assenyades llançaren un crit d’alerta sobre l’ab-surditat del que s’estava fent i se’ls va escoltar, ai-xecant-se un clamor general de protesta, que vadetenir aquella cursa diabòlica. Crec que, més queper humanisme, les grans potències ho van fer perno poder aguantar les enormes despeses que re-presentava. En aquesta acció tan benèfica i efi-cient, vaig tenir la sort de poder-hi intervenir, for-mant part del Congrés Fundacional, que tinguélloc a Cambridge l’any 1982. Després vaig seguiren tots els altres congressos i reunions de la so-cietat, fins a l’any 1989, que va tenir lloc la cloen-da a la ciutat d’Hiroshima, a la qual assistiren mésde tres mil persones amb representacions gover-namentals de la major part dels països.

Sobre el futur de la humanitat, amb quina eti-queta se sent més identificat: optimista, opti-mista preocupat, pessimista… Sols veig duesformes de fer un pronòstic tan arriscat. La prime-ra, la més fàcil, és pensar que les coses seguirancom fins ara o d’una forma semblant i, en aquestcas, no veig la possibilitat d’optimisme. L’altra éspensar en la producció de canvis imprevisibles, elmés important dels quals seria que l’home deixésde ser un ser egoista i agressiu, i que posés enpràctica les normes evangèliques d’estimar elproïsme com a si mateix, cosa fàcil de dir, però di-fícil de practicar. Aquest és, potser, l’únic camí quepot evitar que la humanitat acabi autodestruint-se. Aquest precepte, que en cap altre lloc està ex-pressat en forma tan clara i contundent com alsEvangelis, ja té precedents en antigues escriptu-res, com és el Bhagavat Gita, un episodi de la granepopeia hindú del Mahabharata.

Els joves, més que mai, necessiten models, re-ferents. Quins consells els podria donar? Ésmolt difícil fer-se càrrec del que representa en lavida de les persones el sofriment i el dolor sensehaver-los sofert, així com el caràcter efímer de to-tes les coses sense haver-ho pogut comprovar. Percontra, és fàcil pensar que hem vingut aquí a di-vertir-nos i, per això, són molts els qui, quan to-pen amb les inevitables adversitats de la vida, estroben desconcertats i acaben buscant, en la dis-tracció frenètica i en les drogues, l’oblit al granbuit de les vides i a la insignificància del nostreésser. Crec que ha estat un error el menystenir l’es-tudi i el conreu d’aquelles filosofies i religions queatribueixen a l’home una missió transcendental.

La medicina, en la mesura que es perfeccio-na, tendeix a l’especialització. Quins avantat-ges i quins inconvenients comporta aquestfet? El gran progrés de la cirurgia ha imposat lanecessitat de l’especialització, de tal manera queprogrés i especialització es potencien mútuament,però l’especialització estricta contribueix a la des-humanització de la pràctica mèdica.

El seu compromís per Catalunya sempre l’hafet compatible amb el seu interès per la hu-manitat. Alguna vegada ha parlat de la crea-ció d’un govern global per damunt dels go-verns de cada lloc per resoldre més eficaç-ment problemes de caire general. Després del45, tothom veia que, per mantenir la pau, era ne-cessària la implantació, en primer terme, d’un go-vern d’abast mundial que pogués enfrontar-se ambtots aquells problemes que afectessin tota la hu-manitat i, per això, aquí vèiem amb molt bons ulls,i com un primer pas, les gestions per aconseguirla Unió Europea i per resoldre les dificultats quepodrien aparèixer en tractar de la unió política,quan els actuals estats-nacionals es veiessin obli-gats a cedir poder. A més, a Europa encara hi haestats-nacionals que mantenen al seu interior mi-nories nacionals subjugades i explotades, cosa quesempre serà motiu de greus problemes i discòr-dies: només cal que tinguem en compte l’exem-ple recent de Iugoslàvia. Sempre he pensat queper fer-nos càrrec de les grans creacions i tambédels grans esdeveniments és molt important l’es-tudi i el coneixement de les causes i orígens.

El millor i el pitjor moment de la seva vida?Les majors alegries m’han vingut del tracte i la con-vivència amb la família i els bons amics; i quant ales penes, de la pèrdua dels éssers estimats.

Fotos:Sobre aquesteslínies, la portada delsegon volum de me -mòries del DoctorMoisès Broggi, titulatAnys de plenitud(1945-2005). Hi apa-reix fotografiat ambla seva esposa,Angelina Trias.1Marta Ferrusola salu-da Moisès Broggidesprés de la pre-sentació de les me -mòries del cirurgià ala llibreria Empúriesde Girona, el 24 demarç de 2006.2Moisès Broggi acasa seva, en unmoment de l’entre-vista.

2

Establimentsantics


L’any 1932, quan Sant Daniel era un mu-nicipi independent de Girona, Manel Ra-fart i Vila i la seva dona, Maria Font i Vi-

ves, van obrir una petita botiga de queviures icarnisseria al número 53 del carrer de Sant Da-niel. Ell era carnisser d’ofici i mentre matava imanipulava la carn, ella despatxava a la boti-ga que, a més, oferia una àmplia varietat deproductes: des d’hortalisses a granes, passantper espelmes, esclops, carbur, oli, etc...

Els principals clients de l’establiment eren elsllenyataires i els carboners, així com els pa-gessos i la gent del poble. En anar o tornar dela feina, els treballadors del bosc s’aturaven acomprar una mica de carn o embotits. El pa elcompraven en una fleca que hi havia gairebéal costat, propietat de l’alcalde. En aquells anysa Sant Daniel hi havia molta gent treballant alscamps i boscos dels que s’extreien les feixinesde llenya que feien servir els forns de pa de lacapital gironina, i també els quatre o cinc fornsde calç que hi havia als voltants de la ciutat.

Quan va esclatar la Guera Civil, Manel Rafartva haver d’anar al front i la seva dona es vaquedar a la botiga, venent el que podia, mal-grat l’escassetat d’aliments. A Sant Daniel, elscomitès republicans van afusellar el mestre itambé alguns pagesos molt religiosos. Malgrataixò, molts gironins que tenien familiars oamics a les masies del poble hi van anar a viu-re, perquè s’hi sentien més protegits dels con-tinus bombardeigs de l’aviació franquista.

INTERCANVI AMB PAGESOSA la postguerra es va imposar el racionament.Faltava sucre, oli i pa. Malgrat això, a l’establi-ment de Manel Rafart sempre hi havia algunacosa per comprar: cebes, tomates, patates ofruita, que li portaven els pagesos a canvi d’al-tres productes. Algunes famílies benestants deGirona es traslladaven a Sant Daniel per com-prar aquelles coses que escassejaven a la ciu-tat. Ho feien d’amagat, subornant els «burots»,una mena de carrabiners que vigilaven que to-thom qui entrava aliments del camp a la ciutatpagués els tributs corresponents.

L’establiment de queviures i la carnisseriavan fer una bona revifalla als anys cinquanta,

però a finals d’aquella època Sant Daniel es vaintegrar a la ciutat de Girona i llavors les cosesvan canviar; alguns diuen que la vall en va sor-

tir perjudicada. L’any 1965, el fill del matrimo-ni, Esteve Rafart i Font, va entrar a treballar ambel seu pare; tenia 14 anys. Alternava la botigaamb la carnisseria i també fent el repartimentde comandes per cases de la vall i de Girona.

Esteve Rafart es va casar a la dècada dels se-tanta amb Teresa Serra i Faure i mentre ella es-tava a la botiga, ell treballava a la carnisseria,preparant la carn a l’obrador i despatxant dar -rere del mostrador. El matrimoni va tenir dosfills. L’Esteve es va jubilar a l’any 2002 i la sevadona va morir. Els fills no van voler saber resde continuar amb l’establiment i ara l’Estevel’ha deixat en mans de Maria Carme Jiménez iOsta, que el regenta actualment. Continua ve-nent els mateixos productes alimentaris desempre, però, és clar, havent-hi introduït elsmoderns articles que ofereix el mercat.

Queviures Sant DanielGironaVa començar a funcionar a principis de la dècada de 1930 i és

l’única botiga de la vall de Sant Daniel que encara es conservaoberta al públic; ofereix una àmplia varietat de productes.

Història

La botiga, queva ser carnisse-ria, continuaemplaçada almateix lloc onva obrir. S’hi ve-nia carn del dia itambé hortalis-ses naturals.Durant la GuerraCivil no van tan-car, però el pro-pietari, ManelRafart, va haverd’anar al front. Ala postguerra in-tercanviaven ali-ments per altresproductes. Aranomés és botigade queviuresencara que con-tinua despat-xant carn.

Origen1932.FundadorManel Rafarti Vila.Propietàriaactual Maria Carme Ji-ménez i Osta.TreballadorsRègim familiar.ActivitatVenda al detallde queviures.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Va ser una de les obres seleccionades enels premis d’arquitectura de les comar-ques gironines corresponents a 2007 i el

cert és que les imatges que es reprodueixen so-bre aquestes línies evidencien la qualitat de lafeina que van fer els arquitectes Adrià Felip iJosep Camps. Es tractava de construir una casaunifamiliar a Cassà de la Selva, i els seus crea-dors van voler-hi aportar un valor afegit en for-ma d’una arquitectura d’alt nivell, amb una es-tètica espectacular, l’aprofitament de les con-dicions del terreny i l’adequació a les necessi-tats presents i futures dels seus inquilins.

Felip i Camps, en la memòria del projecte in-closa en el catàleg dels premis, comencen des-crivint la relació de l’habitatge resultant amb elseu entorn: «L’edifici, una capsa perfectamentencaixada en el territori, s’adapta a les condi-cions del terreny, aprofita el desnivell existent,s’integra en el medi natural, que li fa de fons iassoleix les vistes, que s’incorporen estratègi-

cament a les dependències interiors. La relacióentre els diferents àmbits determina en granmanera la gestió de l’espai, els buits i els plens,les escletxes, els plans que, fixes o mòbils, do-nen rigor a la pell. Un volum on els diferentsplans prenen protagonisme, amb la seva ma-terialitat, textura, color, llum, etc...».

En aquesta mateixa línia s’inscriu l’opció delsarquitectes a l’hora de decidir la distribució deles dependències de l’immoble: «El programas’adapta a la geometria amb naturalitat. Al so-terrani, els serveis i el garatge; a mig nivell, l’en-trada; al jardí, la cuina, el menjador i la sala; adalt, les habitacions». Segons ells, a més, «el ri-gor domina la composició i l’ortogonalitat éspresent des de tots els àmbits, generant un edi-fici d’una presència formal aclaparadora, marcrígid on conviuen uns espais oberts, lliures, can-viants. En funció de la major o menor relacióamb l’entrada, amb el jardí, els porxos o les te-rrasses, la coberta desapareix, transformant-

se en un pla més sota el mantell tecnològic».Felip i Camps descriuen també les variacions

de l’aspecte exterior de l’edifici en funció de ladiferent orientació de les façanes: «A sud, sotael marc de formigó, hi domina un pany vidriatamb les proteccions solars, el sistema de tan-cament. Els panys mòbils de fusta natural re-presenten la imatge més amable, amb les trans-parències, filtres i reflexos. El control de la llum,en definitiva. En el tractament de la façana nordés on el formigó s’expressa més lliurement, aco-llint a l’interior un gran buit on es recolzen sub-tilment les diferents peces d’estar. Aquest ensexplica tot el funcionament intern de la casa iacull l’escala, amb un primer tram sòlid i el se-gon més lleuger, fins arribar al pont que per-fora la pantalla de formigó. Aquí, els plans in-teriors es converteixen en una segona façanaque s’obre cap al buit. En cada nivell es podendesenvolupar diverses activitats vinculades alselements que s’hi recolzen».

Arquitecturagironina


Una capsa canviantLa potent presència formal de l’edifici no és obstacle per a la flexibilitat dels espais resultants.

Casa RNI (Cassà de la Selva)

Mésinformació

– Demarcació deGirona del Col. -legid’Arquitectes deCatalunya, plaçaCatedral, 8,Girona.972 41 27 27 www.coac.net/Gi rona.

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: JORDI MIRALLES

Fitxatècnica

ProjecteCasa RNI.MunicipiCassà de laSelva.Autors Adrià Felip iJosep Camps.PromotorsRamon Garolerai Ma. CarmenArmengol.ConstruccióEstructures Alfa iEnric Ruscalle -da, s.l.Col·laboradorsCarles Planas iMariona Ordis.

En la seva ja dilatada vida professional, qui aixòsigna ha gaudit, en general, de més taules bones

que dolentes. Entre aquestes bones taules n’hi ha ha-gut de molt bones, memorables; però el que més es-casseja són taules de les quals s’ha aixecat no ja sa-tisfet i feliç, sinó emocionat. N’hi ha hagut, per des-comptat, però que una cuina emocioni no és unacosa tan habitual com ho hauria de ser; és clar quel’objectiu d’un gran cuiner hauria de ser aquest, emo-cionar els seus clients a través de les seves creacions;no només deixar-lo satisfet, sinó aconseguir aques-ta emoció que converteix un menjar en una cosa in-oblidable. Ja dic que no és cosa que passi tots elsdies... però passa a vegades. I llavors un és feliç.

L’últim cuiner que m’ha fet feliç, que m’ha emo-cionat, es diu Óscar Velasco, i és el responsable delsfogons del restaurant Santceloni, a qui l’AcadèmiaEspanyola de Gastronomia ha atorgat aquest any elpremi al millor cap de cuina, un premi ben meres-cut malgrat la seva joventut. El nom del restaurantporta a una referència molt clara: Óscar procedeixde l’«equip» de Santi Santamaria. Ha desenvolupat laseva pròpia personalitat, però és fidel als principisque inspiren la filosofia culinària i vital del gran mes-tre del Montseny. I aquests principis comen cen peruna cosa tan bàsica, però tan poc freqüent avui enl’alta restauració, com un producte impecable.

Velasco va oferir un sopar a un grup de privile-giats col·legues, al qual va assistir també Santama-ria, com a comensal. Ja el primer aperitiu ens va po-sar en situació: una patateta confitada amb bou demar, dipositada sobre un llit de mínimes favetes a lacatalana, és a dir, amb un toc de menta; suau, peròamb força pròpia. Va seguir una deliciosa amanidade tòfona negra i brots germinats sobre una base depeus de porc: un altre mos esplèndid. Van venir des-prés dues navalles amanides amb oli de tomàquetsec i codony, que van donar pas a una sensacionallassanya de carxofes, vedella i més tòfona negra.Després, uns pèsols de Llavaneres, mínims, dolços,pràcticament crus, que servien d’escorta –o era al re-

vés?– a un superb llom de lluç. Vam acabar amb uncarré de porcell rostit en el moment i servit amb es-pàrrecs verds silvestres, però silvestres de veritat, re-col·lectats al mateix entorn del Montseny, d’unaamargantor profunda però elegant.

M’agradaria poder transmetre’ls les sensacions queaquest sopar va anar deixant en mi i, pel que co-mentaven, en la resta dels comensals. Pot al·legar-se que hi havia primera matèria de preu, la tòfonane gra; però el que segurament no oblidarem en molttemps són els pesolets i els espàrrecs silvestres. Aixòés buscar, obtenir i oferir la millor primera matèriapossible en cada moment; això és el que emociona.

Comentem que Óscar Velasco ha estat designat mi-llor cap de cuina de l’any. No sempre és fàcil triom-far quan es treballa a l’ombra d’un gegant, com, enaquest cas, Santamaria. O posem el cas d’un altredels premis de l’Acadèmia d’aquesta temporada, elde millor sommelier, que ha estat, i me n’alegro mol-tíssim, per a Mariano Rodríguez, del restaurant Ar-zak. No és fàcil que la gent es fixi en una personaque treballa al costat d’una figura de la fama i per-so nalitat de Juan Mari Arzak; i és que, a casa seva,el gran mestre donostiarra ho és tot, la seva presèn-cia és constant, des de la rebuda dels clients fins alcomiat; Juan Mari exerceix no només de cap de cui-na, sinó que domina la sala. És difícil, molt difícil,fer-se notar al seu costat... i Mariano ho aconsegueix.És un exemple per als sommeliers. A mi m’ha fetgaudir molt; fins i tot ha arribat a emocionar-me, afer que un sopar fos complet, perfecte, gràcies aaquell vi magnífic i no molt habitual que em va re-comanar. Un sommelier té un paper importantíssimen aquesta missió somiada d’aconseguir que el co-men sal abandoni el restaurant feliç; el vi és una partcada vegada més decisiva en aquesta satisfacció ge-neral... com ho és, què hi farem, en la factura. I finsi tot en això Mariano Rodríguez mostra el seu bonfer, aconseguint grans vins en primícia, el que li per-met guardar-los amb cura i que, arribats al seu mo-ment perfecte, els seus preus no s’hagin disparat.

Premis i emocionsCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Medallad’Or al

Concurs deVins i Cavesde Catalun-ya Girovi2008. Ex-traordinari viemporda-nès, elaboratamb les va-rietats Ca-bernet Sau-vignon, Mer-lot i Garnat-xa al cellerdel castellque hi ha al’entrada deCapmany.De color ci-rera intensamb ribetsataronjats.Aroma in-

tensa i delicada, amb notes de bonacriança. En boca és carnós, moltmadur i amb tanins suaus per laseva permanència en l’ampolla,després d’un any de criança en bó-tes de fusta. Darreregust persistenti madur. Està en el seu moment òp-tim de consum. Recomanat per aplats de carns i formatges curats.

El celler elaborador: Castillo deCapmany, fundat l’any 1994 perJosé Luis Moll de Alba, està reco-llint els fruits del treball ben fet du-rant aquests últims anys, per partd’ell mateix i de tots els seus col·la-boradors.

Moll de AlbaEl vi

Reserva 2001

Michel Montignac –el nou profeta de l’a-primament–, en una recent estança alnostre país, manifestava que, d’una ban-

da, la dietètica tradicional és incompatible ambla gastronomia –cosa que comparteixo–, i del’altra, que la cuina catalana, pròxima al modeld’alimentació mediterrani, és molt acceptablesi en traiem les patates –cosa, aquesta última,amb la que, òbviament, no hi estic d’acord–.Estem parlant de gent mitjanament sana, o mit-janament malalta –com ho som tots–. Però jasabem que alguns dietistes són com profetesadeptes a una mena de religió de les prohibi-cions i tabús. I que alguns «predicadors» radio-fònics de la cuina continuen intoxicant-nos ambla «dieta mediterrània», un concepte, si més no,discutible.

Potser s’oblida que el plaer –i, per tant, elplaer gastronòmic– també és salut. Tot i que enaquest combat, les pobres i desgraciades pata-tes sempre han portat la pitjor part, com a cul-pables de suposat crim d’obesitat en grau ma-jor. Però, fora de casos d’impediment per es-tric tes raons mèdiques (algunes dispèpsies, rè-gims especials), l’únic pecat que jo atribuiria aaquest tubercle és no menjar-ne, i, això fóra pe-cat mortal si, a més, no sabéssim descobrir les

que són de bona qualitat.Igual que les patates no es poden treure de

la cuines ibèriques sense que en resultessin am-putades, el mateix podem dir de la resta de cui-nes mediterrànies. I amb això reprenem la crí-tica al concepte de «dieta mediterrània» com unacosa fixada i predeterminada, quan el que sem-pre s’ha fet per aquests verals és salvar al fami les inclemències del clima adoptant tota menade productes –la major part dels quals, per tant,no tenen pas 5.000 anys d’història!–. Però, aixòsí: convertint aquesta necessitat en un art, el dela cuina –o millor cuines– mediterrànies: l’artde saber viure amb poc, l’art del gust.

Unes cuines –o una alimentació, que no «die-ta»– que s’ha caracteritzat per la seva obertura,en el sentit que, constantment, ha incorporat,com dèiem, altres productes, incloent els vin-guts d’Amèrica. Ingredients que s’han natura-litzat i mestissat fent-los, fins i tot, part essen-cial del llenguatge culinari propi. En efecte: quipodria entendre avui l’alimentació d’aquestaconca sense els parents americans dits tomà-quet, pebrot, mongeta o patata?

Dels Països Catalans en recordaríem plats es-tratègics com l’escudella i carn d’olla, el put-xero o olla valenciana, l’ollada de la Catalunya

Nord, els suquets i estofats generals i, fins i tot,l’exquisit púding o coca de patates de les Ba-lears. A Occitània hi ha el superb confit d’ocaamb patates. Espanya estricta té els seus sabo-rosos guisats amb carn, peix i patates i la trui-ta de patates, dita española, sense oblidar lessuculentes patates amb xoriço.

No oblidem Portugal, amb la seva caldeira-da, que retrobem a Galícia –on els cachelosacompanyen també pops i sardines a la brasa–o Euskadi amb el marmitako.

La truita de patates la retrobem en d’altresllocs, com a Itàlia, país que ens ofereix els gnoc-chi de patates i diversos guisats de patates alforn, sopes i fins amanides. A l’Alguer i a Sar-denya trobem diversos bullits i guisats amb pa-tates o pomes de terra. De Grècia podem re-cordar la Patatosaláta o amanida de patates iels estofats i rostits amb patates. I de Turquiales Firinda patates, perfumades patates al forn,i els estofats i altres guisats que les acompa -nyen. Fins a l’Orient Pròxim –Líban, Israel,etc...– hi trobem plats tan exquisits com el Kib-bit batata, amb bulghur i espècies. Als païsosdel Magrib, finalment, les patates formen partdel cus-cús i es guisen amb peix, o khilii, carnde bou seca.

Gastronomia


Aquest producte originari d’Amèrica s’ha integrat completament en les cuines mediterrànies.

JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabrega

La culpa de la patata

Les patates emmascarades són un delsplats característics del Berguedà, aixícom d’alguna altra comarca veïna, com

el Solsonès. També es coneixia amb el nomde «patates ensanguinades». Cal recordarque al País Valencià hi havia plats similarsfets amb arròs. Era un plat del dia de matarporc, ja que el seu nom li ve del color queagafen les patates amb la sang de l’animal(o la sang preparada per a les botifarres).D’altra banda, dos productes vinguts d’A-mèrica, el blat de moro i les trumfes, són ca-racterístics d’aquesta contrada: trumfos ei-xuts (patates bullides i aixafades), amb fre-dolics, amb col negra... Aquests –juntamentamb les mongetes estofades amb morro iorella de porc– eren, segons diuen els vells,els plats que menjava Picasso a la seva es-tada a Gòsol. És un plat que té moltes va-

riants, però senzill de fer.

ElaboracióFeu bullir les patates. Escorreu-les i poseu-les en una paella amb una mica de sal i aneu-les aixafant amb una forquilla amb la sangde porc, fins que quedi com un puré –peròno tan fi com els purés convencionals– tenyitde color negre.

NotesTambé, en comptes de només posar-hi sang,

s’hi posava pasta de botifarres negres, ge-neralment sense coure. Abans de posar lespatates a la paella s’hi pot posar una micade llard o oli i fregir-hi unes tires o daus benpetits de cansalada o rostillons, ben crui-xents. També s’hi posen llardons.– Les patates, altrament, es podien bullir enel brou bufat o suc de la caldera de les boti-farrres; aquest plat, doncs, s’emparenta ambla «sopa de ventre», que se sol fer amb broubufat i amb farina de blat de moro.– Hi són boníssims, també, uns quants fre-dolics bullits. – Aquest plat era anomenat, tradicionalment,trumfes (o trumfos) emmascarades. Actual-ment es fa amb botifarra negra, que heu d’a-nar esbotifarrant, per tant el podeu fer a casa.Afegiu-hi alguns bolets (fredolics, cama-grocs).

Ingredients

� Un quilo depatates.

� Una tassa desang de porc.� Sal.� Aigua.

Patates emmascaradesLa recepta

DdeG

Demà s’inaugura aBarcelona la «XXXI Se-mana Nacional Numismática», el princi-pal certamen estatal dedicat al món de la

moneda en tota la seva extensió, que organitzal’entitat barcelonina Asociación NumismáticaEspañola (ANE). Com ha passat en les edicionsanteriors, la cita abastarà un bon nombre d’ac-tes, com la trobada d’estudis, el saló comercial,conferències, presentació de publicacions, sub-hasta, sopar social, i lliurament de distincions;en alguns casos, amb la col.laboració de les Uni-versitats de Barcelona i Madrid, vinculades d’u-na manera o altra a aquesta disciplina de lesmonedes, bitllets i medalles, considerada unaciència auxiliar de la història.

Entre els dies 10 al 15 d’aquest mes de març,doncs, tant els col·leccionistes, com els comer-ciants i els estudiosos tindran un bon motiu peracostar-se a la Setmana Numismàtica, els actesde la qual es repartiran entre el local social delsorganitzadors, a la Gran Via de les Corts Cata-lanes, i l’hotel Avenida Palace, al mateix carrer.

Dimecres dia 12, d’altra banda, durant la LIIIassemblea general de l’ANE, es procedirà a laconcessió del premi Javier Conde Garriga 2007de numismàtica, a l’obra de Jaume Benages iOlivé Corpus de les monedes visigodes de Tarragona, Leovigild-Àkhila II, 575-714, pel seuexhaustiu treball d’inventari i descripció de lesmonedes visigodes encunyades a la ceca de Ta-rraco, i de les troballes de peces de la mateixaèpoca. També rebrà la medalla d’Excel.lent alMèrit Numismàtic el doctor Pere Pau Ripollès,per la seva valuosa tasca en pro d’aquesta cièn-cia. I pel que fa a la presentació de noves pu-blicacions, cal destacar la del llibre Las acuña-ciones y «quiebras» monetarias de Alfonso X ySancho IV, 1252-1284-1295, obra de Josep Pe-llicer, per altra banda director de la magníficarevista de l’ANE, Gaceta Numismática.

Aquesta darrera publicació representa unpunt de referència per als investigadors numis-màtics d’arreu de l’Estat espanyol. Amb una pe-riodicidad quadrimestral, s’ha convertit en elmitjà de divulgació que presenta excel·lents tre-balls de recerca, en la majoria dels casos i tot ique mostrats en un format reduït, tractant-se deveritables tesines doctorals.

BON NIVELL A GIRONALes comarques gironines tenen un importantcens de col.leccionistes numismàtics, algunsd’ells especialitzats en les branques més conre-a des, monedes, bitllets, o medalles. També hiha comerciants reconeguts, com Xavier Ordó-ñez, Jasón, o Pere Masferrer, entre d’altres. I perdonar sopluig i orientació als aficionats, a al de-marcació funcionen diverses societats filatèli-ques, numismàtiques i de col.leccionisme. Detot plegat en resulta que el nivell gironí enaquesta temàtica es pot considerar notable.

En les il·lustracions que acompanyen aques-tes línies s’hi pot veure una postal recordatoride la II Setmana Nacional de Numismàtica, lacorresponent a l’any 1979, per la qual cosa javeiem que s’han complert les tres primeres dè-cades d’activitat de l’ANE; aquesta targeta mos-tra un dracma del segle III aC. A més, hi ha unsobre de primer dia de l’exposició commemo-rativa del Centenari de la Pesseta, celebrada aBarcelona de l’1 al 6 de novembre de 1968, sotal’organització del Cercle Filatèlic i Numismàtic.Finalment, una postal litogràfica amb les mo-nedes de França que circulaven l’any 1900, i laseva conversió a les altres monedes veïnes,marcs, corones, shillings, lires, pessetes, florins,rubles i dòlars. Aquesta peça forma part d’unasèrie dedicada a diversos països.

Per acabar, voldríem fer-nos ressò d’una re-vista de referència, El Eco Filatélico y Numis-mático, amb 64 anys de trajectòria, i conside-rada la de més prestigi en castellà. Aquesta pu-blicació, editada a Pamplona i dirigida per Isa-bel Bengoechea, regularment dóna notícies decol·leccionisme de les comarques gironines, id’ençà de la seva recent relació amb la Federa-

ció Espanyola de Societats Filatèliques (Fesofi)ha incrementat notablement la informació re-ferent tant a la filatèlica com a la numismàtica ial col·leccionisme en general.

En l’apartat concret de la moneda, aporta in-teresants estudis divulgatius, informa de les ex-posicions, convencions i subastes, així com deles noves emissions, nacionals i mundials.

Col.leccionisme


XavierRomero

Festa numismàticaS’inaugura a Barcelona el principal certamen dedicat al col·leccionsme i l’estudi de la moneda.

Actualment disposem de tecnologies prousensibles per detectar alteracions en lafuncionalitat del cervell molts anys abans

que aquest doni símptomes clínics. No cal queuna lesió es manifesti per poder predir un risc».Ho diu el Dr. Ramón Cacabelos, director mè-dic del Centre Euroespes, de Neurociències, si-tuat prop de la Corunya i un dels més avançatsd’Europa. La possibilitat de saber a través de lagenòmica la situació del nostre cervell obre uncamp fascinant. Perquè en una sola jornada esdetecta el risc de patir trombosi, infarts cere-brals o malalties cerebrovasculares. I el més im-portant: detectat el risc, es poden engegar lesmesures preventives oportunes.

«En moltes patologies del sistema nerviós –as-senyala el Dr. Cacabelos– no hi ha evidènciaclínica de disfunció latent fins a èpoques avan-çades de la vida; això obliga a utilitzar el diag-nòstic molecular per predir aquest risc silen-ciós. El sistema predictiu més fiable és l’anàli-si genòmica. Pensi que fins a un 80% de les ma-lalties del cervell tenen una base genètica. Al-gunes es manifesten en èpoques primerenquesde la vida (retard mental, autisme, dislèxia);d’altres, en la joventut (esquizofrènia, depres-sió, ansietat, esclerosi múltiple); i d’altres en l’e-dat adulta o en la vellesa (Huntington, Parkin-son, Alzheimer, etc...). Hi ha una regla que diuque a major nombre de gens afectats, més pre-coç és l’aparició de la malaltia, més ràpid el seucurs i pitjor el seu tracta ment; mentre que commenys gens estiguin afectats, més tardà l’inici,més lent el curs clínic, i millor refeta terapèuti-ca. Una altra característica important de totesaquestes malalties és que necessiten del con-curs de factors ambientals per activar la dis-funció genètica subjacent. La forma de demos-trar la vulnerabilitat a algunes d’aquestes mo-lèsties és fer una anàlisi poligènica i multi -factorial per detectar l’afectació genòmica i im-plantar programes preventius individualitzats».

Hi ha una forma directa de «veure» el riscen un cervell? Sí. Detectat el risc, podem uti-litzar tècniques de neuroimatge altament sen-sibles, com el PET, la Ressonància MagnèticaFuncional o la Topografia Òptica Digital per«veure» les zones del cervell que comencen aestar funcionalment compromeses encara sen-se donar signes clínics evidents. Per exemple,en la malaltia d’Alzheimer, els pacients que sónportadors d’un genotip APOE-4/4 mostren al-teració cerebral a edats molt primerenques (als30-35 anys); és a dir, fins a 40 anys abans queapareguin els símptomes.

Imagini que hi ha risc. Quines mesures espoden prendre? Identificat el risc, s’implan-ten programes personalitzats per endarrerir l’a-parició de la malaltia o, en condicions òptimes,evitar que es manifesti. Les formes d’interven-ció preventiva poden ser farmacològiques i nofarmacològiques, depenent de la malaltia, delperfil genètic de la persona, i del tipus de risc.

Es pot detectar l’Alzheimer en els primersestadis? Sí; es pot detectar en fases primeren-ques. És possible predir el risc molts anys abansque manifesti els seus símptomes; però també

cal dir que en molts casos el diagnòstic d’Alz-heimer és erroni i s’està anomenant Alzheimera coses que no ho són. No és l’única causa dedemència.

I una vegada detectat, què es pot fer? Hi hadiverses formes de neuroprotecció a les qualspoden sotmetre’s les persones de risc, abansde manifestar símptomes. Una vegada que lamalaltia ha fet la seva aparició, tenim una sè-rie de medicaments d’escàs valor curatiu, peròque en un 20% dels casos són d’alguna utilitatterapèutica. Alguns d’aquests medicaments te-nen complicacions i no s’han de donar de ma-nera indiscriminada. Perquè poden ser tòxicsper a algunes persones. Per això la farmaco-genètica és ja un instrument important per a lapersonalització del tractament, i per saber si se-ran efectius o no.

L’anàlisi genètica és tan determinant? Per-què se sol dir que el gen proposa i l’estil devida disposa... La genètica de les malaltiescomplexes és una genètica de probabilitat, noés una genètica determinista. Naixem amb lapossibilitat (vulnerabilitat, susceptibilitat) depatir una malaltia, però si activem diversos me-canismes de defensa (endògens i exògens) es-tem en condicions d’aconseguir que la malal-tia no es manifesti. El gen «proposa» la suscep-tibilitat, i l’ambient «disposa» els elements pre-cipitants per fer que aquests gens es manifes-tin. A través de la identificació genòmica delrisc podem saber de què ens hem de protegir;i mitjançant el control saludable del medi am-bient podem protegir-nos per evitar la induc-

ció exògena de malalties. Aquest és el gran pri-vilegi amb el qual ha de familiaritzar-se la me-dicina del futur. La medicina convencional noté marcadors presimptomàtics que ens perme-tin identificar el risc abans que la malaltia doniels seus símptomes. La medicina genòmica delfutur, que estem construint ara, és l’arma queens permetrà veure en el genoma el que el fu-tur ens depara, amb la possibilitat de ser capa-ços de modificar-lo.

Però, en definitiva, si tots tenim un risc po-tencial, no seria més útil partir de les me-sures preventives ja conegudes de controlde tensió, de colesterol, exercici físic i hà-bits de vida saludable? Per descomptat. Noobstant això, és fonamental saber el fons decada problema. Jo puc tenir el colesterol alt iser un ferm candidat a un infart de miocardi,per exemple; però la meva forma personal dereduir el colesterol varia si sóc hipercolestero-lèmic per alteració dels mecanismes genètics osi ho sóc perquè menjo inadequadament, faigvida sedentària, em devora l’estrès, dormo poci fumo. En el primer cas, els canvis d’hàbits noem serveixen perquè el meu problema és en-dogen i la meva solució és farmacològica totala vida. En el segon cas, el meu problema ésexogen, i canviant el meu estil de vida no ne-cessito fàrmacs per protegir-me contra el risccardíac o cerebrovascular. La dada diferencia-dora (el diagnòstic real de la meva hipercoles-terolèmia) me la dóna l’examen genòmic, nol’anàlisi de sang. L’important és saber per quèels nivells de colesterol estan alts.

Imagini que em vull sotmetre a una anàli-si predictiva d’aquest tipus: Què i com esfa? Qualsevol anàlisi genètica, per a qualsevolmalaltia sobre la qual disposem de marcadorsespecífics, només requereix una mostra desang, que és analitzada en laboratoris altamentespecialitzats i qualificats. El laboratori emet uninforme amb els resultats i amb els suggeri-ments a seguir pel metge i pel pacient. Tambés’aporta consell genètic a qui ho requereixi.

Per què es deteriora el cervell? Un ús am-pli de la capacitat cerebral fa que funcionimés i millor? En condicions normals, el cer-vell, com qualsevol òrgan, es deteriora amb elsanys, i el principal factor de deteriorament ce-rebral és el declivi del reg sanguini, que decreixprogressivament a partir dels 45-50 anys. Encondicions patològiques, el cervell es deterio-ra per causes físiques (traumatismes), tòxiques(alcohol, drogues, fàrmacs, pol·lució ambien-tal), infeccioses (bacteris, virus, paràsits), i percauses degeneratives; i en aquest darrer cas enel fons estem parlant de vulnerabilitat genèti-ca familiar i personal. En la majoria dels casos,les malalties de la vida adulta i senil són el re-sultat de la convergència de factors genètics iambientals que precipiten la mort prematurade les neurones. Les neurones són el nostresensor de longevitat i estan preparades per viu-re 100-120 anys; quan moren abans és perquèalguna cosa les està matant. Qualsevol cosa, ali-ment, exercici o activitat que contribueixi amantenir-les actives és bo.

Salut


RamónSánchezOcaña

La tecnologia permet predir el risc de patir malalties cerebrals anys abans que es manifestin.

Revisió al cervell

MAR

TÍ F

ERRE

R


• Serveis personalitzats i integrals de neteja i manteniment.• Especialistes en meteja i restauració d’incendis.• Estudis a mida per a finalitzacions d’obra.• Especialistes en neteja criogènica• Neteja i manteniment de: naus industrials, pàrquings, moquetes i tapisseries.

ServiceMASTERClean

®

Et fa la vida més fàcil - www.servicemaster.es - e.mail: [email protected]

� 972 24 50 26 Pol. Ind. Casa Nova II. C/ Garrotxa s/n, parcel·la 102 - 17181 AIGUAVIVA Fax 972 40 14 21

Serveis de Neteja

Krizia Salvatore Ferragamo Robe

GIANFRANCO FERRE

1A CLASSE ALVIERO MARTINI

JUST CAVALLI

ETRO

DSQUARED2

D&G

GUCCI

MOSCHINO CHEAP&CHIC

Just Cavalli

Roccobarocco

John Richmond

Marni

Fendi

Burberry Prorsum

Tendències


L’ART DELDESCANS

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

CATIFES CORTINES ROBA DE CASA OBJECTES DE REGAL

TTaarrddoorr 22000077

MM--VV ii ssccoo

MM--LLààtteexx

Matalàs de molles + visco.Double offset.Teixit Stretch. Climatitzat.

Matalàs de molles.Double offset. 25% més de molles.Teixit Piqué.

Matalàs de molles + Làtex 100%Double offset. Teixit Stretch

Parelles de contrarisL’atreviment dels estampats animals i el classicisme dels quadres s’equilibren en vestits molt

femenins o de sòbria inspiració masculina en l’hivern presentat a la passarel·la de Milà.

ANNA ESTARTÚS

erta Scarpa Byblos

EMILIO PUCCI

ALBINO

DOLCE & GABBANA

SPORTMAX

JIL SANDER

MAX MARA

Guanyadora de sis premis Grammy,Mary J.Blige és una cantant i compo-sitora que prové del Bronx novaior-

quès i que amb temes com No more drama iWhat’s the 411, i gràcies a les col·laboracionsamb grans artistes com Missy Elliot o U2 s’haconvertit en una de les reines del R&B als Es-tats Units. Ara, i després de resumir el 2006tota la seva carrera en el recopilatori Reflec-tions, torna a l’atac amb Growing pains, untreball en el qual han col·laborat estrelles delgènere com Ludacris i Usher.

Va debutar l’any 1992 amb What’s the 411i va arribar al cim de l’èxit amb The Breakth-rough del 2005; a l’Estat espanyol, el temaOne, gravat a duo amb el grup U2 ha sonat atotes les emissores de ràdio al llarg de tot el2007. Amb temes en la seva discografia d’è-xit com No more drama, What’s the 411, Mylife, Share my world, Mary i Love & Life, MaryJ.Blige presenta ara Growing Pains, amb elqual pretén continuar amb l’estela d’èxitsaconseguida amb l’antologia Reflections.

Per respondre què poden esperar els fansde Growing Pains, ella mateixa escriu a laseva pàgina a Internet que «tindran una visió

del meu estat mental i de com veig el món,perquè sempre em mostro tal com sóc».

Per a aquest àlbum ha treballat en col·la-boració amb els millors noms del R&B nord-americà, com Tricky i Dream, Neyo i Starga-te, The Neptunes, Dre i Vidal, Jazze Pha, SeanGarrett. Just Fine, produït per Jazze Pha iTricky i escrit per Mary i Dream, és el primersingle extret d’aquest disc, del qual comenta:«A vegades sents que estàs passant per un mo-ment difícil, els 365 dies de l’any són durs.Però quan tens un d’aquests dies bons; pot-ser els cabells t’han quedat bé o no estàs im-mersa en un embús; un dia en el qual tot surtbé, i ho celebres». Aquesta actitud tan positi-va la reflecteix també en temes com la balla-ble Work that, el vuitanter Till the morning,el romàntic Roses o el duo amb Usher a Sha-ke down.

De la gravació del disc, Mary J.Blige n’as-segura que «la manera de fer discos és dife-rent de quan començava», perquè ara sap elque vol i «no hi ha cinquanta persones a cà-rrec del projecte», i és que ella i el seu maritKendu Isaacs porten les regnes de tota la pro-ducció i gravació.

Música


Una reina del

BronxLa cantant nord-americana Mary J. Blige, que el 2006 va resumirtota la seva discografia anterior a «Reflections», reapareix amb

«Growing pains» acompanyada de grans artistes del R&B.

Bandes sonores

Novetats

OnceG. Hansard/M. IrglovaColumbia-Sony BMG

Flamant guanya-dor de l’Oscar ala millor cançópel tema Fallingslowly, aquestfilm –al costat deJuno– s’ha con-vertit en la gransorpresa del ci-nema indepen-dent d’aquest úl-tim any. La pel·lí-

cula, que va guanyar el premi del públic al festivalde Sundance, és un musical, una història d’amorexplicada i cantada pels seus protagonistes, dosmúsics no massa coneguts. Es tracta de Glen Han-sard, el cantant del grup irlandès The Frames, i deMarketa Irglova, una artista txeca de només dinouanys. Els dos han escrit i interpreten, en solitari oen forma de duet, dotze dels tretze temes que espoden trobar en aquest disc, totalment integrats enla trama de la pel.lícula. A més de la cançó guan-yadora de l’Oscar, a la banda sonora n’hi ha d’al-tres d’interessants, com Fallen from the sky, o laque dóna títol al film, Once. Lluís Poch

Javier Limón: «Son de...»

És el productorde moda desque va arrasaramb Lágrimasnegras i els mi-llors músics delmón van co-men çar a visitarel seu estudi-llarCasa Limón, untemple improvi-sat d’on Javierha espremut arael seu segon àl-bum, titulat Sonde Limón, en elqual participen Chucho Valdés, Buika, La Negra oel Paquete. «Prefereixo prostituir-me jo a prostituirla meva música», assegura Javier Limón. I afegeiximmediatament, gairebé com a declaració d’inten-cions, que per a ell «la música és sagrada», que«no hi estaria a qualsevol preu» i que «la de quali-tat està al marge de les crisis de la indústria». Li-món ha orquestrat per a aquest Son de Limón unequip de sòlids artistes, «tots amics», que han in-terpretat amb talent el guió que ell mateix ha escrit.

Vicente Fernández: «Para...»El rei de la cançó mexicana, Vicente Fernández, haelegit dotze nous temes del compositor Juan Se-bastián per al seu nou àlbum, Para siempre. Ambmés de 40 anys de carrera a les seves espatlles,durant els que ha venut prop de 60 milions de dis-cos de la seixantena d’àlbums que ha publicat, i ro-dat més de 30 pel·lícules, Vicente Fernández, paredel també popular Alejandro Fernández, ha elegitcom a títol Para siempre, que és el nom del temaprincipal de la telenovel·la Fuego en la sangre.

Névoa: «Entre les pedres...»La cantant de fados Núria Piferrer (Névoa) combi-na la cadència del fado tradicional amb la sensua-litat de la poesia d’autors catalans, encara que tam-bé del xilè Pablo Neruda, en el seu últim disc, En-tre les pedres i els peixos. Névoa interpreta en ca-talà una selecció de melodies tradicionals del fadode Lisboa amb lletres de poetes catalans com En-ric Casasses, Feliu Formosa o Josep Maria de Sa-garra i també un tema en castellà amb lletra del po-ema no publicat de Neruda No te quiero.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 � Back toblack Amy Wine -house2 � Thriller (Edi -ció especial)Michael Jackson 3 = Papito Mi guelBosé4 � A buena ho -ra Sergio Dalma5 = Dos pájarosde un tiro Serrat& Sabina

REGNE UNIT

1 � Back toblack Amy Wine -house2 � Seventh treeGoldfrapp3 � Life in carto-on motion Mika4 � Call meirresponsibleMichael Bublé5 � 19 Adele

ESTATSUNITS

1 = Sleepthrough the sta-tic Jack Johnson 2 � As I amAlicia Keys3 � Back toblack Amy Wine -house4 � Kidz Bop 13DKidz Bop Kids5 � BSO StepUp 2: The stre-ets Diversos

TEXT: CARLOS DEL AMO

La mosca de Girona s’ha tornat boja i ara ja vola contenta en llibertatDEIXA’T SEDUIR PER LA MAGIA DE LA VERITABLE MOSCA DE GIRONA

Gràcies a tots els gironins per FER-LA VOLARPunts de venda a llibreries i quioscos de girona. També podeu comprar l’Auca de Sant Narcís a la Llibreria Carlemany,

a la Llibreria 22, a Can Geli, a la Papereria d’Aro de Fontajau i a la botiga Records del Barri Vell (Pont de la Princesa). Per tan sols 3 euros amb mosca inclosa.

Mr. Brooks

Directors: Bruce A. Evans.Intèrprets: Kevin Costner,Demi Moore.Distribuïdora: Manga.Durada: 120 minuts.Un estimable thriller sobreun pare de família que estransforma, arran d’un des-doblament de personalitat,en un psicòpata particular-ment inquietant. Està molt

ben rodada, però el més atractiu és el treball deCostner (esplèndid) i els secundaris. P. P.

El empleado del mes

Director: Greg Coolidge.Intèrprets: Dane Cook, Jessi-ca Simpson.Distribuïdora: Lions Gate.Durada: 103 minuts.Un exemple del que pot es-devenir la comèdia nord-americana si es continuadeixant en mans de cineas-tes mediocres i actors sensecarisma. La història de dostreballadors enfrontats per

ser l’empleat del mes d’uns grans magatzemsconté algun apunt aprofitable, però acaba per-duda en un mar de tòpics. P. P.

Mimzy

Director: Bob Shaye.Intèrprets: Timothy Hutton,Joely Richardson.Distribuïdora: Tripictures.Durada: 95 minuts.Dos nens troben una caixade joguines que tenen el po-der de diluir les fronteres en-tre el present i el futur. Unbon punt de partida per a unfilm juvenil tan discret com

efectiu, que recorda les produccions de StevenSpielberg dels anys 80. P. P.

La patent de les paròdies cinematogràfi-ques que van iniciar els germans Zuckeri Jim Abrahams amb Aterriza como pue-

das i Top Secret! va entrar en franca decadèn-cia quan els germans Wayans van vulgaritzarel seu registre a Scary Movie i, posteriorment,els múltiples guionistes d’aquesta saga es vandedicar a martiritzar-nos amb tota mena debajanades amb la paraula «movie» en el títol.Així, Date Movie i Epic Movie portaven la me-diocritat dels Wayans a extrems insuportables,fins al punt que es feia pràcticament impossi-ble dibuixar un mínim somriure al llarg de 90minuts. De fet, les úniques que mantenien eltipus eren la tercera i la quarta entregues deScary Movie, entre d’altres coses perquè lesfirmava un dels pares d’aquest estil, DavidZucker. Ara, Superhero Movie busca fer la sà-

tira definitiva delcinema de super-herois amb el ma-teix Zucker enfuncions de pro-ductor i guionistai amb Craig Ma-zin, format al seulaboratori d’idees,en les tasques dedirecció.

La cinta espoliael que ha estatl’estructura perexcel·lència delscòmics de super-herois de la Mar-vel: un jove in-adaptat adquireixpoders especials idecideix fer el bédesprés de passarper una experièn-cia traumàtica i,de passada, ambl’afany d’impres-sionar la noia detorn. En el cas queens ocupa, el pro-tagonista, Rick Ri-ker, s’adona queté una força so-brehumana i unapell que el fa in-destructible des-prés de rebre lapicada d’una li-bèl·lula modifica-da genèticament.El noi adopta elnom d’aquest in-secte i no triga aadonar-se que elseu enemic mésacèrrim és Lou

Landers, un sonat que té l’habilitat d’absorbirla força vital de les persones.

No cal dir que Superhero Movie se serveixd’aquest punt de partida per riure’s de tots icadascun dels tòpics que caracteritzen la pre-sa de consciència dels poders especials, elsuniformes que semblen pijames de colorainesi, sobretot, els suposats turments interns del’heroi. Entre les pel·lícules parodiades hi hala trilogia de Spider-man, Batman Begins, Su-perman Returns, El Castigador, El motoristafantasma, X-Men o Los 4 fantásticos.

El repartiment està format per Drake Bell,Sara Paxton, Christopher McDonald, l’incom-bustible Leslie Nielsen, Regina Hall, Craig Bier-ko, Kevin Hart, Marion Ross, Ryan Hansen,Jeffrey Tambor, Brent Spiner i la inefable Pa-mela Anderson.

Superherois de

per riure«Superhero Movie» s’afegeix a la febre de les paròdies i revisaen clau d’humor els tòpics de les pel·lícules de superherois

a partir de la història d’un noi que és picat per una libèl·lula.

TEXT: PEP PRIETO

DVD

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Cinema

Bandes sonores

August Rush. El triunfo...Mark Mancina/DiversosColumbia-Sony BMG

La banda sonorad’aquest film in-clou el tema Rai-se it up, un altredels que compe-tia per l’Oscar enla categoria de lamillor cançó. Lacinta narra lesperipècies del fillabandonat d’unrocker i una vio-

loncelista, un prodigi de la música que un dia s’es-capa de l’orfenat i se’n va a la recerca dels seuspares. El soundtrack és molt heterogeni. El CD in-clou dos fragments del score original de Mark Man-cina, un dels quals és l’emotiu tema central. La res-ta són cançons, algunes interpretades per Jona-than Rhys Meyers –l’actor que interpreta el pare delnen–, entre les quals destaca una versió del Mo-ondance de Van Morrison. També hi ha temes deJohn Legend, Leon Thomas III, els guitarristes KakiKing, Heitor Pereira i Doug Smith, i el trompetistaChris Botti, que acompanya en una cançó a la can-tant i compositora Paula Cole. Lluís Poch


Qui això escriu, fa anys,i també amb pocs di-ners, però moltes ga-

nes de veure món, sense en-comanar-se a Déu ni al diable,se’n va anar a Nova York, des-prés a Puerto Rico i després ala República Domicana... Déun’hi do! No ho vaig passar ma-lament, doncs a Puerto Rico,on havia nascut la meva àviamaterna, encara hi vivien unsparents seus, que em van aco-llir meravellosament... Allàvaig provar el rom, la pinyacolada i em vaig fer amic delsindis taïnos, que foren els quevan rebre a Cristòfol Colom,molt amablement... Sobre elstaïnos ja vaig escriure enaquest Diari de Girona i vaigfer diverses conferències...

Ara, després d’aquestes ex-periències, m’ha continuat in-teressant el món geogràfic i cultural dels maies, al territori dels quals he tornat, havent estat ja abans a Cam-peche, al Yucatan i a Mèxic: Tota una nova experièn-cia! He visitat, a la capital de Mèxic, el zócalo (la pla-ça), la catedral, el palau presidencial, amb els frescosde Diego Rivera, la plaça de Santo Domingo, el palaude Belles Arts, el Paseo Reforma, i he tastat el seu men-

jar a l’«antiga hacienda de Tlalpan», a les proximitats deXochimilco... He remuntar l’imponent «Cañón del Su-midero», veritable caprici de la mare natura... Sense obli-dar el cenote X’Kelen i deu llocs inoblidables: el Ba-rranco del Cobre, Chichén Itzá, Guanajuato, Huatulco,Monte Albán, el Museu Nacional d’Antropologia, Pa-lenque, Taxco, Teotihuacán i Xochimilco.

Arròs? Voleu plantar arròs?». Elsenyor Coll, amb una mira-

da viva, va assentir amb el cap,sense dir res.

– Però...ja n’hi havia hagutd’arròs aquí, i la cosa no va aca-bar bé...

– Són altres temps, tenim méseines i més coneixements. Noheu vist tots aquests aiguamoi-xos? Imagini’s...

– Vostè ve de Cuba, i se linota. Està avesat a anar per fei-na, però això d’aquí no és igual,les coses d’abans pesen molt. Amés, no crec que a tothom li facipeça això de l’arròs. Tindrà fei-na senyor Coll, molta feina.

– Doncs la farem!Pere Coll Rigau va néixer a la

localitat empordanesa de Torroella de Montgrí l’any 1853.Igual que molts altres nois de lespoblacions del litoral català, vamarxar per intentar fer fortunaa Cuba, que aleshores era la co-lònia d’ultramar més pròsperad’Espanya.

La seva aventura va culminaramb èxit, sobretot gràcies al ne-goci del tabac i a la producciód’e lements complementaris,com ara els mistos. Amb els pri-mers guanys que va fer va am-pliar el seu ventall de negocis,invertint en mines de magnesi icoure, i també en el sector im-mobiliari.

Quan el segle XIX arribava ala seva fi, Pere Coll Rigau va tor-nar a la seva localitat natal. Grà-cies a la fortuna que havia fet vacomprar un extensíssim terrenyd’uns quants centenars d’hectà-rees entre Begur i Torroella. Partd’aquell territori eren aiguamollsi, per mirar de treure’n algun be-nefici, va proposar conrear-hiarròs.

La iniciativa, però, va toparamb l’oposició del comte RobertRobert, diputat del partit con-servador pel districte de Torro-ella. L’argument principal perimpedir fer efectiva la idea deColl era que el conreu d’aquellcereal es converteria en un fo-cus de pal·ludisme, igual que jahavia passat dècades enrera. Enrealitat hi havia un rerefons po-lític: Robert era un dels princi-pals terratinents de la zona i, sila iniciativa de Coll triomfava, ellperdria poder al seu districte.

Malgrat els impediments, Collva fundar la Comunitat de Re-gants de la Sèquia del Molí dePals i va aconseguir que el 1909les autoritats donessin el permísdefinitiu per conrear arròs enaquelles terres.

Pere Coll Rigau va morir a Palsel 1918, quan tenia seixanta-cincanys. Dècades més tard, JosepPla va lloar la seva iniciativa de-dicant-li un dels seus «home-nots». Segons l’escriptor de Pa-lafrugell, el pal·ludisme es vafrenar precisament quan es vannetejar els canals i aiguamoixosper plantar-hi l’arròs, que aras’ha convertit en un tot un refe-rent gastronòmic.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Els maiesPereColl

RigauXAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

IsabelCochPsicòlogawww.ddivan.com

Curiós àmbit, aquest, el de la sensibilitat, que ens por-ta a viure en funció d’aquest especial paràmetre. I

així sense gairebé adonar-nos i tot efectuant una tria enfunció d’allò que més ens commou o sacseja, ens tro-bem jugant uns determinats papers a la vida, uns rolsque la majoria de les vegades apareixen condicionatspel fet de sentir-se més o menys amatents a una certaàrea, atrets per una determinada disciplina, per una ten-dència, per un simple camí...

Per tant, fins i tot ens podríem qüestionar si la sensi-bilitat pot arribar a servir-nos de brúixola a l’hora de na-vegar pels mars de la vida. Però és clar, un navegantabans de fer-se a la mar l’ha de saber estimar, s’hi had’entregar i només llavors quan l’atracció i la passió pelgran blau supera la por als esculls o el temor a les tem-pestes s’hi llença a la mar, a la vida. No obstant, tot so-vint semblem endinsar-nos al mar de la nostra vida sen-se sentir, gairebé com aquell aprenent de mariner querebutja les eines necessàries per a una correcte i pru-dent navegació tot suposant que amb un vaixell i ambun velam ja n’hi ha be bé prou. I així, de vegades, enstrobem anant a la deriva pel món sense sintonitzar ambla vida que estem portant a terme.

Algú diu que de sensibilitats n’hi han diverses: la quefa referència als aspectes interns i que encaixa perfec-tament amb el reconeixement de la pròpia vida psíqui-ca i l’externa, que enfocaria més els paràmetres de per-cepció ubicats fora de nosaltres. Malgrat tot, a fi decomptes penso que la sensibilitat és una percepció queens ajuda a definir l’entorn i que també ens dóna unbon cop de mà per tornar-nos a redefinir un cop mésnosaltres mateixos.

La societat que ens acull presenta en l’actualitat unconsiderable collage en el tema que avui ens ocupa.Podríem, doncs, arribar a visualitzar un contínuum ambdos pols extrems, la sensibilitat i la insensibilitat.

Com a psicòloga clínica, també com a mare i sensecap mena de dubte com a persona ciutadana del món,m’alarma la insensibilitat que ens envolta, que s’apo-dera i ens buida... Potser ens hauria de preocupar bonapart del que estem fent a la mainada, de la insensibili-tat que, sovint sense adonar-nos, els estem inoculant...Els infants se’ns acostumen com a espectadors a con-templar el dolor d’altri d’una forma llunyana i, de tan-ta imatge violenta que perceben, les seves pupil·les jano es sobten en contemplar les escenes bèl·liques, niles massacres, ni els maltractaments als nostres germanspetits els animals, ni el patiment de Gaia...

Segons com s’analitzi aquesta qüestió podem veure

que hem permès tal grau d’exposició als inputs nega-tius que bona part de la nostra societat ja ni se n’adonade que són el pa de cada dia; algú ja hi ha posat pellmorta i per a algú més totes aquestes escenes resultend’allò més normal. Estem esdevenint insensibles!

Quan els nostres sentits esdevenen insensibles enstrobem endinsats en una tessitura certament perillosa...si insensibilitzem el tacte, les nostres mans no podrancaptar, posem pel cas, la sensibilitat a l’escalfor i podranresultar cremades, llagades... sense poder percebre eltocar, l’acaronar o la recepció d’aquella tan anheladabesada. Quan els nostres ulls resten passius, massa tran-quils com adormits i acostumats al que s’han volgut oal que s’han sabut acostumar, diuen no voler veure gai-re més enllà... i aleshores amb què ens trobem? És aques-ta una actitud pràctica? És cínica o hipòcrita? És egois-ta? O senzillament és la pura i dura desídia de la nostraespècie...?. Probablement, ens cal una profunda refle-xió... I el nostre cor...? Què li passa a la nostra especialvíscera quan esdevé insensible...? I a la nostra vida? Aixíles coses, és ben cert que hi ha qui no percep la sensi-bilitat. Sense adonar-se’n porta les ulleres entelades totala seva vida i naturalment allò que no has conegut noho pots enyorar. Però també és cert que hi ha gent detot, hi ha qui de tant sentir, de tant mirar més lluny, mésendins, s’enlluerna fins al punt de l’encegament.

En l’instant en què la sensibilitat comença a bullir, enel precís moment en el que la sensibilitat comença aafectar-nos, hom sent quelcom semblant a la irradiaciódel sol. I l’escalfor d’aquells raigs s’infiltra des del pri-mer al darrer porus de la pell de l’ànima de la personaque no pot restar passiva, que ha de saber reaccionar...Quan la sensibilitat ens abraça alhora en abrasa i és enpatir aquella cremor dins el cor quan l’individu enténque ha de fer quelcom per aconseguir la davallada d’a-quella coïssor. Efectivament, ha de fer quelcom però nopas qualsevol cosa donat que el que no s’hi val és trac-tar de distreure’s o de dissuadir-se puix que aquella fri-sança continua fent la seva feina, alterant l’homeostasid’aquell ser. Aleshores pot ser el moment àlgid de l’es-plendor personal, just al límit abans de caure daltabaixi estimbar-se en el precipici de tant sentir, la personaexplosiona i es deixa portar per la passió, per la rauxad’aquell cabal d’emocions que l’empenyen a plasmar elque sent damunt d’una tela, a traduir el que viu dins enforma de peça musical o escrita, o senzillament es trac-ta de fer la seva vida coherent en funció d’aquell dolo-rós però alhora meravellós sentir, romanent fidel a laseva sensibilitat, a la seva essència.

SensibilitatsISABEL COCH

Televisió


L’èxit de la sèrie Brothers&Sisters (Cincohermanos), és que tracta temes universals,segons un dels seus protagonistes, David

Annable, que interpreta a Justin Walker. Cua-tro estrenarà la segona temporada de la sèrie ala primavera, encara que aquests capítols ja po-den veure’s actualment al canal Fox a les pla-taformes de pagament.

Annable, juntament amb un altre dels pro-tagonistes, Matthew Rhys, van presentar a Ma-drid la segona temporada de la sèrie, que na-rra la història d’una família californiana de clas-se alta, i que compta entre el seu repartimentamb Sally Field (que lidera el peculiar clan fa-miliar dels Walker) o Calista Flockhart. En lasegona temporada, Sarah (Rachel Griffiths) ini-cia una nova vida com a mare separada, men-tre Kitty (Flockhart) i el senador McCallister(Rob Lowe) segueixen endavant amb els seusplans de casament; alhora que Kevin (Rhys)continua el seu idil·li amb el germà del sena-dor. En canvi, Tommy (Balthazar Getty) i Julia(Sarah Jane Morris) entren en crisi després deperdre un dels bessons que esperaven.

Creada per Jon Robin Baitz, Cinco herma-nos és l’hereva contemporània de les sèriesd’estil familiar que van triomfar a la dècada delsvuitanta. Més realista, amb personatges i argu-ments inspirats en la vida quotidiana, la sèrieha conquistat l’audiència i la crítica nord-ame-ricana i espanyola gràcies a una excel·lent com-binació de veritat, frescor, drama, humor i, so-bretot, unes grans interpretacions.

Matthew Rhys, un actor britànic nascut aGal·les, encarna un dels «cinc germans», KevinWalker, un advocat triomfador per al qual laseva homosexualitat mai ha estat un problemagràcies al suport de la seva família. Això sí: aKevin no li resulta fàcil formalitzar les seves re-lacions. L’actor va explicar que el que li agra-da del seu paper és que tracta l’homosexuali-tat «amb normalitat, sense cap tipus de clixé,d’una forma intel·ligent».

UN TEMA UNIVERSALPer a David Annable, la clau de l’èxit de Cin-co hermanos és que tracta d’una família on hiha persones de caràcters diversos. «Tracta untema universal, com és la família i tothom alsEstats Units pot identificar-se amb algun delsseus integrants, però també succeeix a la restade països on s’emet, d’aquí el seu èxit», raonael jove actor. Annable interpreta el petit delsWalker, que en un rampell de barreja d’heroïs-me i inconsciència, s’allista a l’exèrcit. Però laguerra de l’Afganistan deixa en ell un enormebuit que intenta omplir mitjançant drogues i al-cohol. Quan sembla que comença a trobar l’es-tabilitat, l’exèrcit l’envia a l’Iraq. L’actor té lesidees molt clares sobre la guerra d’Iraq, i lesexpressa sense embuts: «Els nord-americanshaurien de tornar quan abans millor, i sans i es-talvis. Que tornin a casa».

Sobre la recent vaga de guionistes als EstatsUnits, l’intèrpret destacava que molts actorss’han solidaritzat amb ells «perquè moltes deles coses que els afecten també ens poden afec-tar». En aquest sentit, remarcava que la vaga haafectat moltes persones i que algunes han per-dut els seus llocs de treball, «però a nosaltresno ens va afectar perquè es va acabar la vagajust per poder acabar aquesta temporada» de lasèrie. Tant Rhys com Annable estan d’acordque, darrerament, les bones històries estan aramés a la televisió que al cinema. «Ara estemveient com la televisió ha pujat de nivell –haassenyalat Matthews Rhys–. Sempre s’ha par-lat de les diferències entre cinema i televisió,

però crec que ara, gràcies als canals de paga-ment, la televisió ha pujat de nivell i ara l’en-treteniment està més a la televisió». I Annableva afegir: «Això és el que està passant. Els gransactors de cinema, com és al cas de Sally Fieldo James Wood, s’han passat a la televisió; nohi ha grans diferències entre el cinema i la te-levisió perquè els guions són igual de bons».

Els dos actors també van parlar de Javier Bar-dem, i van qualificar d’«extraordinari» el paperque fa a la pel·lícula dels germans Coen No espaís para viejos. Només van tenir bones pa-raules per a l’oscaritzat actor espanyol, encaraque Rhys també va demostrar que coneix méscoses del cinema espanyol i va lloar la trajec-tòria de Pedro Almodóvar.

Cuatro estrenarà la primavera vinent la segona temporada de lasèrie nord-americana «Cinco hermanos», una de les produccions

que han estat més ben valorades per crítica i espectadors.

TEXT: EFE/DDEG

Coses de

família

Dilluns 10 de març22 DominicalDiumenge 9de març de 2008

� Parc infantil temàtic de 600 m2.

� Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».

� Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitorsi els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.

� Matinals especials per a escoles i grups.

� Bolera amb 12 pistes.

� Promocions cada dia de la setmana.

� Festes d’aniversari.

�Tornejos d’empresa i grups.

Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

Els més vistos(del 27 de febreral 4 de març)

CatalunyaCopa del Rei: Barça-ValènciaDimecres 27 defebrer, Tele 5.1.313.000 especta-dors (40,7%).

Debat Zapatero-RajoyDilluns 3 de març,TVE-1. 1.008.000espectadors(31,1%).

AídaDiumenge 2 demarç Tele 5.995.000 especta-dors (34,7%).

PolòniaDijous 28 de febrer,TV3. 896.000espectadors(27,8%).

Camera CaféDiumenge 2 demarç, Tele 5.796.000 especta-dors (25,6%).

EspanyaDebat Zapatero-RajoyDilluns 3 de març,TVE-1. 6.905.000espectadors(32,6%).

AídaDiumenge 2 dmarç, Tele 5.6.642.000 especta-dors (35,6%).

Copa del Rei: Barça-ValènciaDimecres 27 defebrer, Tele 5.6.322.000 especta-dors (33%).

Lliga de Campions:Sevilla-FenerbahçeDimarts 4 de març,Antena 3. 5.434.000espectadors (27%).

Camera CaféDiumenge 2 demarç, Tele 5.4.455.000 especta-dors (24%).

09.15

14.55

CuatroAlerta CobraTom i Semir segueixen uns lladres que hanrobat tot el correu a un missatger. Desprésd’una perillosa persecució, un dels homesaconsegueix escapar. Quan Petra veu elretrat robot del sospitós, s’adona que s’as-sembla al seu exnòvio.

LaSextaFuturamaHarold Zoid, famós comediant passat demoda, és l’oncle del doctor Zoidberg. Elprofessor i Bender convencen Calculónperquè financi i gestioni una pel·lícula es-crita i protagonitzada per Zoid. Calculónnomés hi posa una condició: que la pel·lí-cula guanyi un Oscar.

K3Pepa, la porquetaAvui està nevant i la Pepa i en Jordi hande sortir a jugar amb el gorro, els guants ila bufanda. Primer jugaran a fer petjadesa la neu, després a tirar-se boles, i al final,faran un ninot de neu! Però el ninot té fred,i també necessita gorro, guants i bufan-da! I si li posen els del pare?

TV3El passerellEl jove Clark Kellog abandona el seu Ver-mont natal i el seu rígid padrastre per anaraprendre cinema en una escola de NovaYork. Tan aviat com arriba li roben les ma-letes i els diners. Sorprenentment es tro-ba el lladre, que li proposa, en compen-sació del robatori, presentar-li el seu on-cle, Carmine Sabatini, un mafiós idèntic alPadrí. Aquest l’adopta com un fill i tot se-guit es troba ficat en un tràfic d’animalsexòtics.

Tele 5CSI Grissom se sent intrigat i fascinat quan repuna rèplica en miniatura exacta que l’es-cena del crim que estan investigant: cadadetall és idèntic a l’escena real del crim.Grissom decideix intentar resoldre el casutilitzant les proves de la rèplica. Per altrabanda, Catherine torna a trobar-se en pe-rill, i no només ella, sinó algú proper a ella.La investigadora comença a pensar quipodria estar-la assetjant.

Dimarts 11 de març

12.50

17.10

18.30

22.10

22.15

K3La màgica Do-Re-MiFins ara, les nenes han tingut molta sortamb els exàmens de bruixeria. El del ni-vell tres, però, l’hauran de fer per separat.Hauran de passar per les tres portes delmón en un temps i uns encanteris limitats,i evitant tota mena de distraccions.

LaSextaMe llamo EarlEarl vol resoldre el punt 12 de la seva llis-ta: fer creure a una dona que ell és Déu.Quan l’antiga encarregada de Joe el vadenunciar, Earl se les va enginyar per par-lar-li través de l’audífon: ella va pensar quesentia la veu de Déu i li va donar tots elsseus diners a Joe, va treure la denúncia iva ingressar en un convent.

TV3PossessióRoland, un catedràtic de literatura, des-cobreix per atzar unes cartes d’amor es-crites per un poeta de l’època victoriana.Li sembla que les cartes no van dirigidesa la dona del poeta, sinó a una altra dona,també escriptora. Roland demana ajudaa Maud Bailey, una experta en la vida del’escriptora en qüestió. Roland i Maud ani-ran descobrint els detalls d’una vella his-tòria d’amor secreta per la qual se senti-ran cada cop més fascinats.

3360 minutsAquest reportatge repassa alguns delsmoments tensos viscuts entre les autori-tats polítiques russes i nombrosos grupsde joves, que van convertir-se a partir del’any 2005 en els principals opositors alpoder cada cop més monolític i consoli-dat de Vladimir Putin. Són una minoria,com han demostrat les eleccions, peròeren grups que tenien moltes ganes de fersentir la seva veu.

Tele 5Los SerranoCelia necessita reflexionar i se’n va ambChoni per veure les processons del seupoble. Diego, amb Fiti i Santiago, viatjaràcap a Totana per buscar-la. Un cop arri-ben, veuran una cosa que els fa pensarque Celia està embarassada.

Dimecres 12 de març

09.30

16.15

18.00

22.15

21.30

33HoritzonsA la jungla amazònica del Perú trobem l’èt-nia Huachipaeri, membre de la ComunitatNativa de Queros. Ja habitaven aquellazona quan els inques van emigrar des del’altiplà fins a Cuzco i ara, al segle XXI, pro-curen viure sense destruir el seu entorn.Actualment intenten recuperar la seva cul-tura i tradicions basades en la interrelacióentre l’home i la selva.

Tele 5Yo soy BeaBea constata que Diego ha aconseguit en-ganyar Álvaro perquè confiï en ell. El mal-vat jove està a punt d’aconseguir el seuobjectiu i sembla que res ho impedirà... ex-cepte Bea: alertada per Marga, intentaràfrustrar els seus plans. Les contínues visi-tes de Bea a l’hospital afavoreixen un con-tacte molt estret amb el seu «ex», fet queencén tant Nacho com Olga.

K3Els quatre fantàsticsEncara que no ho reconegui, en Namor hatornat per demanar ajuda als 4 Fantàstics.I és que el rei de l’Atlàntida ha estat derro-cat per un bàrbar molt poderós, anome-nat Attuma, que està amenaçant d’envairtambé el món de la superfície! En Johnny,que s’ha quedat per vigilar la ciutat, ni s’haadonat que l’atac ja ha començat, i en for-ma de balena gegant!

LaSextaUEFA: Getafe-BenficaEls homes de Laudrup es juguen a casal’oportunitat de continuar vius a les trescompeticions contra el Benfica de Cama-cho.

CuatroAnatomía de GreyEl terrible accident d’una ambulància del’hospital Seattle Grace segueix portantconseqüències. La caòtica situació a ur-gències comença a ser esgotadora tantper als metges interns com per als resi-dents. A més del gran nombre d’interven-cions que s’acumulen, una sèrie d’impre-vistos complicaran encara més la feina.Lexie s’enfronta a la seva primera situacióextrema, i Bailey segueix sense resoldreproblemes per conciliar família i feina.

17.15

22.15

18.30

Guia TV


Dijous 13 de març

14.00

18.25

16.25

18.30

22.00

22.15

Antena 3Los SimpsonDesprés de ser atacada per un home alcarrer, Marge té por de sortir de casa, estanca al sòtan i comença a fer exercici finsque s’anima a sortir. Però aleshores s’haobsessionat amb l’exercici i comença aprendre esteroides, fet que l’acaba de tor-nar del tot boja.

33Planeta TerraAl sud de la República Dominicana, propde la frontera amb Haití, hi ha el llac d’ai-gua salada més gran del Carib, el llac En-riquillo, una reserva de cocodrils. En Liviohi treballa. La seva missió és la de prote-gir els cocodrils acutus de la gran salini-tat del llac i dels caçadors furtius.

CuatroAlta tensiónEl concurs arriba al programa número 500i, per celebrar-ho, oferirà un especialque,entre altres sorpreses, inclourà un pa-nell sobre el número 500. I sense oblidarel pastís i el cava que el presentador, LuisLarrodera, compartirà amb els concur-sants i tot l’equip del programa.

TV3Arma joveA Nou Mèxic, el 1878, contracten Billy elNen i cinc joves proscrits com a ajudantsdel xèrif amb la missió de vigilar un terri-tori que s’ha convertit en un cau de crimi-nals a sou del cacic. El cap dels nous guar-dians de la llei és assassinat brutalment iels joves són considerats fora de la llei i esconverteixen en l’objectiu de la caceramés gran de la història de la frontera.

LaSextaBonesUna nova entrega d’aquesta sèrie d’in-vestigació forense. En el capítol d’estre-na, Brennan busca un assassí caníbal quefa esquelets amb ossos de diferents víc-times.

CuatroCuenta atrásPer fi ha arribat el dia. Corso troba l’assassídel seu pare, Yakov. El desarma i l’apun-ta amb la seva pistola. Quatre horesabans, s’havia despertat al costat de Ga-llardo....

Divendres 14 de març

15.50

20.55

21.00

22.55

23.55

00.30

TV3El cor de la ciutatEn Max aconsegueix avisar la Berta, quedecideix ajudar el seu fill. El robatori no surtdel tot bé. Hi haurà trets i… En Xavi fa undescobriment que el condueix a recupe-rar completament la memòria. I el que des-cobreix és esgarrifós. I, mentrestant, laClara i en Sergi fan les paus, potser en elpitjor moment.

LaSextaRobin HoodLittle John és empresonat a Nottinghamquan intenta rescatar el seu fill. Robin ideaun pla per treure el seu millor amic de lapresó, mentre el xèrif organitza el «festivaldel dolor», en el qual els Little seran elsprotagonistes.

K3Latitud juniorMouna Bakali és una noia de 20 anys queviu a Xauen, una població del nord del Mar roc. Ella mostra quina és la situació dediscriminació que pateixen les dones enalgunes zones del Marroc i els esforçosde les noves generacions per millorar lasituació.

33El documentalPhantasticus. El cant de Ramon se sub-mergeix en la vida i l’obra de Ramon Llull.Ho fa amb la mirada dels experts més re-coneguts i els lectors més il·lustres del pri-mer gran intel·lectual de la cultura catala-na.

LaSextaSharkJessica se sent culpable quan una cone-guda tennista apareix assassinada a casaseva. Ella havia empresonat un home quel’assetjava, i que ha estat posat en lliber-tat fa poc. Shark posa tot el seu equip abuscar proves que incriminin l’assetjador.

CuatroLas VegasEl nou Montecito ha obert les seves por-tes i els problemes han tornat a les videsdels treballadors del casino. Danny inten-ta ocupar la seva ment com pot per ocul-tar el dolor per la pèrdua del seu pare. Edi Mike s’ocupen d’un nou cas d’estafa alcasino. I Mónica intenta controlar a la sevamanera tot el que passa al Montecito.

Recomanem

Montana

Divendres 14. TV3, 18.30h.

Un western mo-dest però ambvigor, una cosagens estranya jaque tenia al cap-davant el granRaoul Walsh(encara quemoltes vegadesla pel·lícula s’a-tribueix només aRay Enright).Morgan Lane téun ramat d’ove-lles i decideixdur-les a pastu-rar a unes terresque controlenels ramadersmés rics. Per en-trar al territoriprohibit es fapassar per ve-nedor.

Any1950.PaísEstats Units.DirectorRaoul Walsh/RayEnright.IntèrpretsErrol Flynn, AlexSmith, S.Z.«Cuddles» Sa-kall.

Dissabte 15 de març

13.20

14.55

15.40

19.55

21.30

22.10

33Cànon VisionsA Clark Gable se’l coneixia com «el Rei».Va treballar a la Metro Goldwyn- Mayer du-rant 25 anys, i va protagonitzar una de lespel·lícules més famoses de la història delcinema, Allò que el vent s’endugué. El do-cumental, però, parla més de l’home quede l’estrella: malgrat la fama i la fortuna,Clark Gable mai no va tenir el reconeixe-ment del seu pare.

LaSextaPadre de familiaStewie veurà la mort de prop per culpad’una trampa que ell mateix va instal·lar.Estarà a punt de morir i, durant aquesttràngol, podrà veure l’infern. Aleshorespren la decisió de convertir-se en unabona persona. Mentrestant, Peter utilitza-rà una nova feina en una secció del noti-ciari per queixar-se de tot.

TV3JesúsUna pel·lícula de dues parts (que s’eme-ten seguides) amb intèrprets internacio-nals sobre la vida, els miracles, la mort i laresurrecció de Jesús, com la coneixem apartir de la Bíblia.

TV3Salut!Quan arriba la nit, ficar-se al llit i dormir ésel més natural. Però no tothom ho acon-segueix. Per a un 30% de catalans el quehauria de ser un son reparador es con-verteix en un malson. El programa mostraalguns bons hàbits que poden evitar l’in-somni.

CuatroDesafío extremoL’última edició del programa mostra el tri-ple repte que afronta Jesús Calleja percompletar el projecte que s’havia propo-sat: li falten per escalar l’Aconcagua, el Vi-sono i la Piràmida de Carstenz.

33Faust 5.0Faust, un metge famós especialitzat enmedicina terminal, pateix una greu de-pressió. En una convenció es troba ambSantos, un antic pacient a qui fa 8 anyshavia pronosticat uns mesos de vida.Junts viatjaran per les entranyes d’una ciu-tat on els edificis estan contaminats per unestrany virus i on s’enamorarà de Marga-rida, una noia de 14 anys.

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode naturalutilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seubenestar general i el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueix re-duir el sobrepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Gi-rona, al carrer Pare Maria Cla-ret, 14 2n 2a, des de l’abril de 2005també els ofereixen les seves ins-tal·lacions, on Patricia Ribera i el seuequip ja han solucionat el problemade sobrepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òr-gan i regulem el funcionalment de totl’organisme mitjançant aquestspunts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres de co-lesterol i de glucosa, si estan alterats,i en els casos de menopausa es re-dueixen notablement les sufocacions,així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sempre seguit d’una fase de mante-niment de 3 setmanes, que tenencom a finalitat estabilitzar el pes ad-quirit. Finalitzat el procés, vostè po-drà tornar a menjar normalment sen-se guanyar pes.

És un tractament que poden se-

guir dones (fins i tot aquelles que estroben en període postpart –semprei quan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors. Les nos-tres tècniques són saludables. Aju-dem a portar un control sobre el cos,

i, el que és més important, a tro-bar-se més dinàmic i amb més ga-nes de viure.

Holovital té les seves ins-tal·lacions situades al c/ Pare Ma-ria Claret, 14 2n 2a. Aquesta ésuna bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament ni pa-tir gana, i a la vegada gaudir d’unbon estat de salut i optimisme.

APRIMAMENT

Documents

PÀGINES 2, 3 i 4 Dominical - Diari de Girona: últimes ... Dominical Diumenge 9 de març de 2008 Dominical Passeig General Mendoza 2. 17002 GIRONA. Telèfon: 972 20 20 66 Director