Situat a Wolfsburg, una ciutat que va estar construïda completament pel grup Volkswagen al 1938 però que no es pot considerar una ciutat planifcada. A aquesta ciutat de 120.000 habitants 50.000 treballen a la fàbrica de la companyia que es troba a l'altre cantó del canal i de les vies de tren.

Formant part de la iniciativa del Autostadt iniciada al 1998 que ambicionava oferir als habitants de la ciutat un senyal d'identitat i un espai de lleure amés d'atreure possibles touristes, el Phaeno va ser part culminant d'aquest procés i en les bases del concurs que es va obrir l'any 2000 es contemplava amés del programa de centre d'estudi de ciències, la capacitat d'oferir a la ciutat un espai per a activitats públiques, essent un dels trets remarcables la seva situació entre l'entorn industrial i el centre de la ciutat, conferint-li a l'edifci dintre aquesta ciutat industrial un paper molt

PHAENO

WOLFSBURG

ZAHA HADID

JORGE S. KILZI COMPO 3

important. De fet, un dels factors que va donar-li el projecte a l'arquitecte Zaha Hadid va ser l'especial sensibilitat en aquest aspecte.

Al 2007, el conjunt de la ciutat del cotxe, l'Autostadt, va rebre 1,5 milions de visitants, consagrant-se com un èxit.

De la parcel·la on es proposa el projecte surt la forma triangular de l'edifci, amb línies paral·leles quasi perfectes al perímetre. No hi ha voluntat banal.

L'arquitecte ha fet de moment projectes menors i la majoria del seu imaginari es basa en projectes teòrics. Així, aquesta voluntat de romandre propera als conceptes més axials de la seva ideologia arquitectònica es plasma a l'edifci de bombers del conjunt de Vitra, a l'estació d'esquí i a l'estació de tram i de forma cèlebre al Phaeno... Plans inclinats troben pilars i estructures inclinades, la visió corbuseriana de l'espai modern es posa en dubte i es deforma.

No hi ha façana representativa tot i que s'hi apliquen de forma intermitent recursos formals per transmetre sensacions a l'interior i a l'exterior. S'ofereix doncs una visió fragmentada en contrast amb el perímetre continu de formigó que tenca la seva forma triangular.

Deu pilars, cons, com els diu l'arquitecte, sustenten aquesta massa pesant. Tots deu diferents en inclinació i tamany allotgen funcions distintes i determinen l'espai de sota. Aquests volums uneixen tres dels conceptes de principal discussió als fonaments de l'arquitectura moderna; forma, funció i estructura. Unes peces arquitectòniques complertes en elles mateixes que defneixen el caràcter de l'edifci.

La forma i distribució d'aquests cons no és aleatòria, no és una marca de voluntat. L'arquitecte en vol fugir en aspectes puntuals. No es tracta doncs, en aquest sentit, d'una voluntat estètica puntual, sinó del desenvolupament d'un seguit de conceptes optant sovint de tècniques i eines que no són pròpies de l'atzar. A les fnestres de la façana sud, que donen al centre de la ciutat, es pren les mides i el disseny d'un motlle d'encofrat, el mateix que als cassetons del forjat i als focus de llum al mateix espai. Als 'cons' es va fer servir un procés bastant més abstracte i constructivament menys pragmàtic.

Al contrari al que es fa sovint, aquests pilars gruixuts es van plantejar d'amunt envall, partint de la fgura de triangle desplaçant volums funcionals segons els programes i càrregues estructurals, trobant una distribució adient, com si es tractés d'un tel que s'estira cap al terra sota el pes de pesos i angles diferents. Un procés modernista, que allunya l'arquitecte dels compromisos formals específcs, el que s'hi plasma es la voluntat d'eines i recursos, els conceptes.

La Zaha Hadid diu que la idea d'habitar l'estructura la va captivar quan prenia part dels treballs de construcció d'un pont ab una estructura de dimensions tals que podria acollir espais habitables. I és que aquesta idea no és quelcom nou. Arribat un punt es va anar dividint aquests dos conceptes fns a l'edifci pell com a punt crític, tot i així, els espais únics en tots els sentits funcionals és i ha estat un referent.

D'aquests deu cons inicials, cinc continuen per sostenir sostre, però tots deu marquen els espais com a fuctuacions d'un mateix conjunt. La presència de cada un produeix doncs pertorbacions a la massa que conforma l'espai únic del museu. Es tracta així d'un paisatge on les formes tenen un diàleg ordenat i es completen. No obstant, com l'arquitecte emfatitza respecte aquest i altres edifcis, es comparteixen els trets elementals entre aquest paisatge artifcial i el natural, no obstant les seves naturaleses són radicalment diferents. No es pot parlar doncs en aquest cas d'arquitectura orgànica per que els mecanismes que el produeixen no ho son ni ho volen ser, són mecanismes matemàtics, industrials, abstractes, humans. Així, es manlleva l'expressivitat del paisatge, no la seva identitat. Es vol estudiar i proposar formes de moure's per un edifci que emulin els espais exposats al canvi, espais fuctuants.

Si be es diu que no es fan préstecs específcs de les fgures naturals, els mitjans del projecte llencen formes geològiques clares, colines, planes, penya-segats, coves... El visitant experimenta llavors multiplicitat de punts de vista, es troba be envoltat be lliure, be a les fosques o be al sol, be pujant, be deprimit respecte altres observadors. En un espai dissenya per experimentar, l'espai és proposa com a un experiment en ell mateix.

Els elements més abstractes del procés de creació apareixen construïts com a voluntats formals, els conceptes i l'evolució morfològica del projecte s'imposa. Sovint, encara que aquest cas és de la primera Hadid, els seus projectes cauen en un exercici d'estudi formal i de mitjans que poden ser insultants pels funcionalistes. Aquest no obstant és un punt de trobada exitòs de totes dues consciències tot i veure a la seva genètica les marques d'aquesta avidés de recursos i formes noves, una necessitat de descobrir com quelcom exacte i matemàtic, quelcom precís llença productes de fsonomia quasi orgànica, un paradigma digne d'estudiar encara que compromès.