Pirineu -Revista gratuïta de les comarques del Pirineu de

Joaquim Bacardit Cabestany

- 2 -

El llibre del món de la Sardana

- 3 -


El llibre del món de la

SARDANA

Diccionari català

Traduït al castellà per Joaquim Bacardit

Traduït al francès per Alain Giró

Informació sardanista

2ª edició revisada i augmentada

Igualada. - setembre de 2009 -


- 4 -


- 5 -

Índex

Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Català . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Castellà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83 Francès . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 161 Apèndixs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 239


- 6 -


- 7 -

Pròleg

Com ha nascut aquest llibre: Igualada, diumenge matí del 9 de juny de 1991, Parc de Vallbona, 63è Aplec de la Sardana d’Igualada; des de casa sentia les notes de les sardanes que desgranaven les cobles Ciutat de Girona, Marinada i Juvenil Ciutat d’Igualada, em vaig animar a sortir per veure l’ambient que s’hi respirava; passejant em vaig trobar a un antic company de treball però, a més, va resultar ser també el president de l’Agrupació Sardanista d’Igualada, el senyor Antoni Ferrer Busquets. Ens saludàrem i em preguntà: Bacardit, no voldries pas entrar a formar part de la junta de l’Agrupació, ja que últimament ens falten persones que hi vulguin col·laborar? Li contesto que sí, és clar, però li aclareixo que jo no sé ballar sardanes; tant se val, és la seva resposta, a dintre de l’Agrupació hi ha també altres tasques a desenvolupar. De llavors fins ara, doncs, he fet les feines de comptador i de tresorer, a més, de portaveu del món sardanístic als diferents mitjans escrits de la ciutat d’Igualada. I preguntareu ara com va néixer el llibre del món de la Sardana? Doncs mireu, fa uns 3 anys, a principis del 2006 concretament, estant de baixa per un refredat, sinó recordo malament, estava passant l’estona a la xarxa buscant informació sobre el món sardanístic – per cert en vaig trobar molta, però molt dispersa –, i vaig veure llavors que amb tota aquella informació recopilada podria fer-se’n un llibre. I així va ser, la vaig reunir tota i, un cop llesta la feina, la vaig penjar al meu blog; va ser visitada per força persones, entre elles una de la Catalunya del Nord, Alain Giró, que es va oferir per fer la traducció al francès, al qual li vaig quedar molt agraït. Fins aquest any 2009, el projecte va quedar mig adormit, ja que esperava a veure si sortia alguna persona més que intentés fer la traducció a alguna altra llengua. Veient que no sorgia ningú, jo mateix em vaig posar a la tasca de fer la traducció al castellà, l’altra llengua que conec. Ja tinc la traducció al castellà feta, amb algunes dificultats per trobar les paraules adients per aquest tema. I aquí és quan entra el meu fill gran, Vicenç, que em dóna la idea d’imprimir el llibre, ja que ell també ha escrit vàries novel·les i les té publicades. Llavors penso que també puc fer el mateix amb aquest treball que estic a punt d’acabar, poso fil a l’agulla i aquí hi ha el llibre que ara tens a les teves mans, estimat lector. Ara, gaudeix-lo. Ah, i per cert, continuo sense saber ballar sardanes!



- 8 -


- 9 -

Lloança a la sardana

I

La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan;

és la mòbil magnífica anella que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.

Ja es decanta a l’esquerra i vacil·la ja volta altra volta a la dreta dubtant,

i se’n torna i retorna intranquil·la, com, mal orientada, l’agulla d’imant. Fixa’s un punt i es detura com ella.

Del contrapunt arrencant-se novella, de nou va voltant.

La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

II

Els fadrins, com guerrers que fan via, ardits la puntegen; les verges no tant;

mes, devots d’una santa harmonia, tots van els compassos i els passos comptant.

Sacerdots els diríeu d’un culte que en mística dansa se’n venen i van

emportats per el símbol oculte de l’ampla rodona que els va agermanant.

Si el contrapunt el bell ritme li estrella, para’s, sospesa de tal meravella...

El ritme tornant, la sardana és la dansa més bella

de totes les danses que es fan i es desfan.


- 10 -

III

El botó d’eixa roda, quin era que amb tal simetria l’anava centrant?

Quina mà venjativa i severa buidava la nina d’aquell ull gegant?

Potser un temps al bell mig s’apilaven les garbes polsoses del blat rossejant,

i els suats segadors festejaven la pròdiga Ceres saltant i ballant...

Del contrapunt la vagant cantarella és estrafeta passada d’ocella

que canta volant: La sardana és la dansa més bella

de totes les danses que es fan i es desfan.

IV

No és la dansa lasciva, la innoble, els uns parells d’altres desaparellant

és la dansa sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans.

La garlanda suaument es deslliga; desfent-se, s’eixampla, esvaint-se al voltant,

cada mà, tot deixant a l’amiga, li sembla prometre que ja hi tornaran.

Ja hi tornaran de parella en parella. Tota ma Pàtria cabrà en eixa anella,

i els pobles diran:

La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

Joan Maragall


- 11 -

Diccionari de la Sardana i la Cobla

VERSIÓ VERSIÓ VERSIÓ VERSIÓ EN EN EN EN CATALCATALCATALCATALÀÀÀÀ


- 12 -


- 13 -

- A -

acabament. Acció d’acabar una tirada o la totalitat de la sardana.

acabar. Acabar és donar fi a una tirada o a la totalitat de la

sardana. És essencial tant l’una com l’altra marcant l’últim pas de cadascuna sincronitzat amb l’últim compàs de la música. Un bon acabament acredita l’ajust en el compte i en la repartició.

actes sardanistes: aplecs. La definició del mot Aplec és:

Reunió de gent, generalment a l’aire lliure, amb motiu d’una festa o celebració determinada. Aplec, doncs, no és un mot exclusivament sardanista, ja que és aplicable a festes de qualsevol tipus. Si ens referim a un aplec sardanista, podríem definir-lo com una reunió de gent, generalment a l’aire lliure, amb motiu de gaudir d’un nombre indeterminat de sardanes interpretades per un nombre variable de cobles.

En un Aplec de la Sardana, les cobles actuants van alternant les seves actuacions, seguint el programa prèviament establert. Cada cobla interpreta cinc sardanes i una de conjunt. El nombre de sardanes interpretades augmenta, si aquestes són de set tirades i no de deu.

Darrerament comença a veure’s en alguns aplecs que les cobles interpreten totes les seves sardanes seguides, en lloc d’alternar les seves actuacions. Això es fa per reduir despeses, ja que d’aquesta manera la cobla cobra per dues hores d’actuació i no per tot el dia.

És pràctica habitual que cada cobla toqui una sardana de les dites obligades, que són sardanes on la complexitat d’interpretació per algun dels instruments és especialment elevada. Les cobles toquen aquestes sardanes per el lluïment d’un o més dels seus solistes.

actes sardanistes: ballades. Són l’expressió més habitual del sardanisme. Solen fer-se els dies festius a molts pobles


- 14 -

i ciutats de Catalunya. Durant els mesos d’estiu, és freqüent que es celebrin cicles d’audicions diàries o setmanals a darrera hora de la tarda o a la nit. Generalment són actes amb una sola cobla i s’interpreten sis sardanes. En finalitzar la quarta (mitja part) i sisena sardana (final) es repeteixen una tirada de curts i una de llargs. Si les sardanes són de set tirades, solen tocar-se’n nou.

Aquests actes solen realitzar-se en llocs públics a l’aire lliure i no s’acostuma a cobrar entrada. S’acostumen a finançar amb les aportacions voluntàries dels balladors o amb el suport econòmic d’alguna entitat.

La durada d’una audició o ballada és aproximadament de dues hores.

actes sardanistes: concerts. Tant pel lloc de la seva

ubicació: teatres, envelats, auditoris, sales de concert, etc., com pel nivell més elevat de les obres, els concerts són activitats ben diferents de les ballades i els aplecs.

La cobla interpreta normalment dos curts i dos llargs d’un programa de deu sardanes. En un concert el públic assistent no balla, només escolta.

En un concert també s’hi programen obres escrites per a cobla (poemes simfònics, glosses, suites per a cobla, etc.), malgrat que aquesta faceta és només conreada per alguns compositors.

actes sardanistes: concursos. En els concursos, les

colles sardanistes, ballen la sardana procurant aconseguir la màxima interpretació coreogràfica, estètica i de precisió, entre l’interpretació musical i els seus passos de dansa. Podem diferenciar entre dos tipus de concursos: els de colles improvisades i els de colles perfectament definides. En el primer dels casos, en el decurs d’un aplec la gent s’agrupa per improvisar una colla i ballar una sardana que serà puntuada per un jurat. Abans de finalitzar l’aplec es repartiran els premis corresponents a cadascuna de les colles. En el segon dels casos, les colles, desenvolupen la seva activitat bàsica, competint en els Concursos de Colles Sardanistes. Aquests concursos és realitzen durant tot l’any i tenen la següent estructura:

Un galop Les colles per parelles i en fila entren al recinte al d’entrada compàs de la música, saluden la presidència i es van col·locant als llocs prèviament assignats.

Sardana de És la sardana o sardanes que ballen les colles i on

Lluïment desprès un jurat n’avalua la seva execució


- 15 -

considerant aspectes estètics, coreogràfics, ritme, compenetració musical, etc...

Sardana És habitual que en un concurs de colles s’interpreti

Revessa una sardana revessa. Les colles han d’endevinar-ne el tiratge i repartir-la correctament.

Sardana de Al final, i en espera de la classificació, s’interpreta la

Germanor sardana de germanor, ballada per totes les colles i també el públic assistent, fent grans rotllanes que omplen tot el recinte.

Repartiment Una vegada acabada la sardana de germanor, es fa

de premis la lectura de les classificacions i el repartiment de premis.

aire. Significa puntejar fent en cada un dels punts tres moviments amunt i avall del cos, i, en el canvi, dos moviments; tot això sense aixecar els dos peus del terra alhora (sense saltar).

altres músiques basades en la sardana o la cobla.

Una experiència interessant fou la col·laboració entre la Companyia Elèctrica Dharma i la cobla Mediterrània. S’escolliren uns temes i es feren els arranjaments necessaris per a la combinació de la cobla i un conjunt de rock. La dificultat de compenetrar aquests dos conjunts són evidents, però l’experiència resultà força satisfactòria com ho demostra l’èxit de públic i la bona acollida del disc enregistrat per ambdues formacions musicals.

Una altra experiència més actual és la fusió de la música de la sardana amb el ritme del jazz, però això sí, mantenint l’estructura de la sardana. el resultat s’anomena Sardanova i es pot ballar de la mateixa manera que la sardana. per a poder tocar sardanoves s’ha hagut d’augmentar el nombre de instruments de la cobla, depenent de les necessitats de la composició a tocar. L’acceptació de la sardanova és ben diversa i encara no veiem ben definit quin serà el seu futur.

El que sí sembla que ja ha tornat a arrelar en el món de la cobla és el que coneixem com a Balls vuitcentistes. Antigament llogar un conjunt musical comportava l’obligació d’interpretar tots els compromisos musicals d’un programa de festes: cercavila, ofici religiós, concert vermut, sardanes, ball d’envelat, etc..., la cobla havia d’assumir aquesta versatilitat i ho feia amb la mateixa formació que per les sardanes. És per això que les cobles d’aquella època incorporaven en el seu repertori aquest anomenats balls vuitcentistes: polques, valsos, jotes, masurques, etc..., degudament arranjats per a ser interpretats per la cobla.


- 16 -

aplec. És un acte -o uns actes- organitzat per tal que unes persones es reuneixin per festejar alguna commemoració. Des del punt de vista sardanístic, un aplec de la sardana és una festa convocada per homenatjar aquesta dansa. Barcelona va celebrar el seu primer aplec sardanístic el 14 d’abril del 1907, a Vila Joana, de Vallvidrera, i continuà celebrant-se fins que fou prohibit l’any 1923. Després de la Guerra Civil, l’any 1952, l’Obra del Ballet Popular reprèn l’aplec, que celebra a Montserrat, fins que el 1963 es restaura novament a Vallvidrera, però no té continuïtat. Ara, son molts els pobles i ciutats de Catalunya que tenen establert, ja per tradició, un dia al any dedicat a l’aplec de la sardana, en el qual generalment diverses cobles, tocant alternativament, ofereixen un ampli repertori de sardanes als dansaires congregats a la festa. Igualada és, després de Calella, la ciutat a on l’aplec té més antiguitat de tot Catalunya.

arquet. Vergueta o petita vara de fusta corbada al foc, els

dos extrems de la qual mantenen tibant una metxa de crins de cavall. Serveix per fer vibrar els instruments anomenats de corda. En la cobla s’utilitza per fer sonar el contrabaix. També s’anomena arc.

audició. S’ha convingut de denominar audició -facultat o

possibilitat d’escoltar- la sessió de sardanes que executa una o diverses cobles. Generalment, en les audicions en què intervé una sola cobla, aquesta acostuma a executar sis sardanes i repetició.

avís. És el senyal o l’advertència que el ballador que porta la

sardana dóna als altres dansaires de la rotllana. Aquest avís pot ésser fet amb un gest (alçant els braços quan es ballen els curts i l’exigència del repartiment demana un tres o uns tresos; o abaixant els braços quan, durant els llargs, s’han de marcar un dos o uns dosos, també segons el repartiment), amb una estreta de mans (signe o avís poc usat) o, finalment, amb una indicació verbal, de manera que tots els dansaires l’entenguin.


- 17 -

- B -

ball. S’anomena ball l’acció de ballar. Ball de la sardana és la successió de passos (marcats o saltats) executats seguint l’ordre dels compassos i el ritme de la música. Com que els passos es marquen o se salten en sèries de dos en dos (en els curts) o de quatre en quatre (en els llargs), d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra (excepcionalment amb un tres), l’anella manté un moviment oscil·latori. Com escriu Maragall: ...amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant. Ja es decanta a l’esquerra vacil·la, ja volta altra volta a la dreta dubtant.

ballada. És la trobada dels dansaires, disposats a ballar sardanes. També equival a audició, sardana en particular. ballar. Acció d’executar la sardana. Equival a dansar la sardana, això és, seguir la successió regulada de passos a salts, segons els compassos que marca la cobla. baqueta. Consisteix en una vara prima de fusta que serveix per tocar el timbal. La baqueta per a tocar el tamborí s’anomena broqueta. Batlle, sardana del. Sardana típica de la població d’Amer. Es balla el dia de la festa major que se celebra cada any del 15 al 17 d’agost. Sembla que la sardana del batlle, dita també de l’alcalde, prové de molt antic. Va deixar-se de ballar durant un temps fins que fou restaurada l’any 1950. La sardana es encapçalada pel batlle el qual dóna la mà dreta a la seva parella i a continuació segueixen els consellers municipals amb les respectives parelles i el poble en general. La sardana resta sempre oberta i la mà esquerra de l’alcalde lliure. A l’altre cap hi ha de figurar sempre un home, motiu del qual cal invertir la parella final. Aquesta sardana que es balla a la plaça del poble es presidida pel gegant i la geganta.


- 18 -

bolo, fer un. En l’argot utilitzat en el món de l’espectacle -música, teatre, etc…-, nom que designa les actuacions aïllades en una altre cobla, en el cas de la sardana, diferent de la cobla normal. braços. La dansa de la sardana no és únicament el moviment del peus que fan els balladors en marcar o saltar els passos. Si el cos, per extensió natural, segueix el ritme dels peus, els braços també juguen en la dansa. En la posició inicial els braços es tenen abaixats. En ballar els curts es mantenen també abaixats i es marca discretament el ritme amb un moviment d’espatlles. En els llargs els braços es posen i es mantenen enlaire, lleugerament arquejats a l’altura dels muscles, sense rigidesa excessiva de manera que no desentoni de l’agilitat corpòria natural que el ballar de la sardana comporta. broqueta. Baqueta, pal o vara prima de fusta que serveix per tocar el tamborí.


- 19 -

- C -

cadafal. És una plataforma elevada, feta generalment de taulons, que es col·loca a la plaça a al lloc públic en el qual s’ha de celebrar una ballada de sardanes, i en la que se situa la cobla. Expressió equivalent a empostissat, entaulat, tarima i taulat. cap de colla. Aquell que formant part de una colla sardanista la dirigeix i representa, especialment davant els organitzadors i el jurat d’un concurs de sardanes. capdanser. Amb el nom de capdanser es designava la persona que dirigia la dansa del contrapàs. Entre els balladors, aconseguir actuar de capdanser era quelcom considerat distingit i honorífic. Generalment ocupaven aquest lloc els pabordes de la festa o les primeres autoritats. Si no era així i el deure de cortesia envers de les persones principals ja s’havia acomplert, el lloc de capdanser era ofert per subhasta i concedit al més adient. Avui el capdanser de la sardana és l’equivalent al cap de colla. caravana de la sardana. Munió de persones que acompanyen la flama de la sardana en ser traslladada des de la ciutat que ha deixat d’ésser pubilla a la que la segueix en l’ostentació del pubillatge. Ciutat Pubilla. Localitat especialment designada per l’Obra del Ballet Popular per centrar i materialitzar la celebració universal de la Diada de la Sardana. Igualada fou Ciutat Pubilla l’any 1974. Al final del llibre, a l’apèndix, s’hi indiquen totes les poblacions que han estat nominades Ciutat Pubilla. cobla. La paraula cobla prové del llatí copola, que significa unió o conjunt. Es tracta, doncs, d’un conjunt instrumental per executar una determinada música. Abans de tenir noticia de la sardana existia ja la cobla, amb un nombre indeterminat de músics i diversos instruments. Avui, es denomina cobla el conjunt d’onze


- 20 -

músics que amb uns determinats instruments (deu de vent, un de corda i un de percussió) interpreten la sardana, així com altres danses populars catalanes. La cobla actualment està constituïda per un flabiol i un tamborí, que són tocats per un mateix executant, dos tibles, dues tenores, dues trompetes, dos fiscorns, un trombó i un contrabaix. La cobla, com a conjunt musical, ve de temps molt antic i els seus instruments han variat, sobretot a partir de mitjans del segle XIX. Al segle XIV es troben ja joglars constituïts en forma de cobla, en la qual, a més del flabiol i el tamborí, que han estat els instruments més permanents, hi figuren altres instruments, com la cornamusa o la tarota, avui coneguda per tible. Aquest tipus de cobla va perdurà fins que s’implanta la reestructuració per Pep Ventura. Encara hem sentit ha parlar als nostres avis del sac de gemecs, nom popular de la cornamusa, però Ventura, ordena la sardana llarga, o sardana actual, introdueix a la cobla nous elements, a la vegada que suprimeix d’altres. Dóna a la tenora un paper primordial. Hi afegeix els cornetins o les trompetes, el fiscorn, i finalment el contrabaix, malgrat les divergències d’opinió, però que acaba imposant-se com a element important per mantenir el compàs de la cobla i el ritme de la dansa. Amb aquestes transformacions queda estabilitzat el conjunt instrumental de la cobla. colla. És el conjunt de persones que formant parelles dansen la sardana amb la voluntat d’aconseguir perícia en el ball, exactitud en la repartició i elegància en el gest. En general, avui les parelles que es constitueixen en colla ho fan amb la intenció de demostrar públicament tals virtuts, arran d’un concurs de colles sardanistes o concurs de sardanes. començament. Acció de començar. Pel que fa a la sardana, cal distingir entre el començament de cada tirada, ja que aquesta varia segons l’estil i si es tracta d’una tirada d’abans o després del contrapunt. compàs. Així s’anomena el signe amb què s’expressa la mesura musical que estableix la relació dels sons entre si. Actualment, en la sardana, s’usen només dos compassos diferents: el 2/4, que es marca a dos temps i comprèn dues figures de corxera, i el 6/8 que també es porta a dos temps però inclou un grup de tres corxeres. En general, els músics de la cobla prefereixen el primer 2/4 per què són els valors que s’escriuen més fàcils de llegir i


- 21 -

d’interpretar. Amb el 6/8, els valors són més ràpids i, a vegades, de més difícil execució. La majoria de les sardanes estan escrites amb el compàs 2/4, però molts autors empren també amb molta freqüència el 6/8 perquè dóna un caire més pastoril a la composició. En algunes sardanes, s’hi troben intercalats un o diversos compassos 3/4 que algun ballador sol anomenar-los de rebot, i que s’han d’executar amb la mateixa duració que el compàs de 2/4. I no és que siguin verament compassos de 3/4, són un tresat de negres lligades a dos temps. El compàs en la sardana és marcat per la música de la cobla de tal manera que el ballador el nota fàcilment. compositors. Tots els compositors catalans des de el moment de la implantació de la sardana llarga, han contribuït amb la seva inspiració i el seu esforç a incrementar i prestigiar el patrimoni sardanístic iniciat per Pep Ventura. La música de la sardana s’ha desenvolupat d’acord amb les característiques personals de cada compositor: uns, seguint la línia melòdica i popular encetada per Pep Ventura, com Vicenç Bou o Josep Vicenç Xaxu; altres, amb una exigència més purista, com Enric Morera, Eduard Toldrà o Joan Manén, i, per damunt de tots, Juli Garreta que va saber elevar les seves composicions per a cobla a la més alta categoria musical. comptar. Determinar un nombre de compassos de cada una de les tirades de curts i llargs d’una sardana s’anomena comptar. És la primera operació que realitza el que porta la dansa i prèvia al seu repartiment. Cal saber la totalitat dels compassos d’ambdues tirades a la fi de poder-les repartir de manera que acabin a l’esquerra, amb un dos, un tres o un quatre, si es balla amb l’estil empordanès, o amb un tres, sempre, si es balla l’estil selvatà o garrotxí, d’acord amb les regles del repartiment de cadascun dels estils. Josep Pla considera aquest un dels majors atractius de la sardana: Un dels grans plaers de la sardana deu ésser el seu ordre, vull dir ballar-la, comptar-la i acabar-la com la solfa mana. També Santiago Rusiñol, amb el seu bon humor, quan es refereix a la sardana, escriu: Trontollen les cames, però no es perd el cap, se salta i se saltironeja, però es passen comptes, i més endavant: El cor balla, el cap calcula.

concert, sardana de. No totes les sardanes han estat concebudes per ésser ballades, encara que el ball sigui la finalitat de la música de la sardana. Els compositors però, portats per un anhel d’exigència musical, ens han ofert també el fruit de la seva creació en funció d’una interpretació musical per a concert. Ja el


- 22 -

1872, la cobla de Pep Ventura, durant la seva estada a Barcelona donava, a més de ballades, concerts de sardanes. En aquell moment es tractava de donar a conèixer la música, per després aprendre a dansar, ja que la sardana era novetat. De llavors ençà, però, arreu de Catalunya, i sobretot en festes senyalades, s’han donat concerts de sardanes. En aquestes oportunitats, a voltes s’han afegit a la cobla més músics que els habituals, a més d’altres instruments complementaris i, en moltes ocasions, inclòs veus o conjunts corals que interpreten la lletra en què ha estat inspirada la composició sardanista. Una entitat denominada Amics dels concerts, de l’Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona, dedica la seva atenció des de fa més de vint-i-cinc anys a fomentar recitals de sardanes. Per això ha estat guardonada amb la Medalla al Mèrit Sardanista, per l’Obra del Ballet Popular.

concurs. Un concurs constitueix una competència oberta

entre les diverses colles reunides per aquesta finalitat i entre les quals, dintre d’un mateix ordre de condicions, un Jurat, prèviament constituït, tria la millor o les millors. És un refinament al qual ha arribat l’extensió i el desenvolupament de la sardana que permet una demostració de l’habilitat de les colles concursants en el triple aspecte de la perícia del ball, l’elegància en el gest i l’exactitud en el compte i consegüent repartició dels compassos de la dansa. En els concursos es ballen generalment tres sardanes que es consideren reglamentàries: la de lluïment -a vegades se’n toquen dues-, la revessa i la de germanor. Els premis que en aquestes manifestacions es concedeixen són diversos per a la de lluïment, i un per la revessa, a repartir entre les colles que puguin treure-la. La sardana de germanor és la que clou la festa i és com una generosa abraçada entre els dansaires i també el públic assistent.

Els concursos de sardanes varen proliferar en la gairebé immediata postguerra, i es varen implantar en la desena dels anys 1940-1950. Llavors es constituí la Unió de Colles Sardanistes, espècie de col·legiació dels grups concursants. No tothom, però ha estat d’acord amb els concursos i algú ha trobat que aquests no afavoreixen la perfecció de la dansa, ja que les colles ballaven amb afectació o amb un gest excessivament encarcarat, contrari a la naturalitat que ha d’ésser norma de la sardana. No obstant, és un fet que, avui, en la majoria de les Festes Majors, el concurs de sardanes centra l’atenció dels dansaires.

També en diverses ocasions s’han convocat concursos de música de sardana, alguns d’ells molt reeixits i dels quals han sorgit sardanes que han esdevingut tradicionals en les audicions.


- 23 -

contrabaix. És l’instrument de major dimensió de la cobla. Classificat dintre del grup d’instruments de corda -cordòfon- i arquet (o també arc), prové de la família de la viola de gamba i conserva la forma de les antigues violes. La seva aparició com a tal instrument data de mitjans del segle XVII però la seva introducció a la cobla no es produeix -i no sense controvèrsia-, fins la segona meitat del segle XIX, quan Pep Ventura reordena i constitueix la cobla moderna. No sempre ha tingut el mateix nombre de cordes, ja que ha oscil·lat entre tres i sis. Actualment s’ha estabilitzat a quatre, afinades de greu a agut: mi, la, re, sol, encara que la majoria de les cobles el tenen de tres cordes, afinades: la, re, sol. La música per aquest instrument està escrita en clau de fa. Al contrabaix també, popularment, s l’ha anomenat verra, si bé tal denominació està en decadència.

contrapàs. Dins la història de la dansa popular -escriu Aureli

Capmany, gran historiador de les nostres danses- el contrapàs constitueix un document d’importància cabdal, tant per la seva condició de joia arqueològica, com pel seu interès coreogràfic, i pel caràcter de la lletra que acompanya al ball.

Aquesta dansa és un antecedent pròxim de la sardana. Va conviure amb la sardana curta i fou substituïda pràcticament més tard, per la sardana llarga, o sardana actual. El nom de contrapàs al·ludeix al moviment del passos: un pas fet en direcció inversa al primer pas. Els balladors es disposen en filera o rengle i són dirigits pel capdanser. Tot ballant han de fer la volta a la plaça, mesurant els passos de tal manera que en acabar la música es tornin a trobar just al punt de partida, generalment d’esquena als músics. El contrapàs adoptava sempre el compàs binari, de sis per vuit, amb intercalacions del compàs de tres. La seva melodia era d’una certa uniformitat tonal i anava acompanyada d’una lletra que relatava la Passió de Crist, s’anomenava per això divino, la qual era cantada amb repetició de dites i respostes. Això fa pensar en els orígens religiosos o fins i tot litúrgics d’aquesta dansa, que temps després va passar de l’església a la plaça i esdevingué dansa popular.

És balla fins a la segona meitat del segle XIX, quan s’iniciava la sardana actual i desaparegué totalment a finals del mateix segle quan aquella ja havia arrelat definitivament. Era ballat principalment a les comarques de l’Empordà i la Selva i presentava diverses varietats: el contrapàs llarg, el curt, el cerdà i el persigola. Era una dansa excessivament llarga i monòtona i això va produir un cert cansament. En època de decadència fou anomenada tirabou, més aviat en forma despectiva. La seva coreografia era complicada,


- 24 -

d’aquí que fos necessària la figura del capdanser per tal de dirigir la dansa, amb els passos, figures i recompte de passos. Cal fer observar que en el contrapàs es distingien dos estils o maneres de ballar: l’empordanès i el selvatà (que després han passat a la sardana), els quals es diferenciaven per fer els acabaments de les tirades a l’esquerra o a la dreta, segons un o altre estil.

contrapunt. Toc de flabiol que assenyala els intervals de

descans entre la quarta i la cinquena, i la cinquena i la sisena de llargs. Són uns compassos, sempre iguals, que no es ballen i durant els quals els dansaires es mantenen quiets, amb les mans abaixades i atens a recomençar tan bon punt la cobla inici la corresponent tirada de llargs.

cop final. Per acabar definitivament la sardana, tota la cobla

dona el cop final que consisteix a repetir l’última nota escrita donant-li el valor de corxera, amb sequedat i en el temps immediat següent del compàs. En el mateix moment, els balladors, plantats ja en l’últim compàs de la darrera tirada de llargs, fan un moviment de braços i mans cap a l’interior de la rotllana, rubricant així el final de la dansa.

cornamusa. Instrument aeròfon, o de vent, d’origen molt

antic. És un instrument tradicional i de tipus pastoral que ja apareix descrit en documents del segle X. A Catalunya es coneix a partir del segle XII. Està format per un bot de pell de cabra, que serveix per emmagatzemar l’aire. En ell hi ha tres forats en els qui s’hi adapten diversos tubs o canons: un de petit que serveix per insuflar l’aire amb la boca i s’anomena tudell, bufeta o també bufador; un altre, en que s’hi col·loca un altre tub amb forats i que serveix per aconseguir la melodia (s’anomena gralla o xeremia); i un tercer, del que surten un nombre variable d’altres tubs, denominats bordons, que són els que produeixen el so. El bordó més greu, produeix un so únic i continu que és el que serveix d’acompanyament. Aquest instrument, que també rep el nom popular de sac de gemecs o xeremia, ha desaparegut gairebé totalment. Es conserva només amb aquest darrer nom xeremia a l’illa de Mallorca.

curta, sardana. És la sardana antiga, la que es tocava i

ballava abans de la reforma efectuada per Pep Ventura. Era constituïda per dos temes melòdics: el primer compost de vuit compassos curts i el segon de vuit compassos repetits, o sigui,


- 25 -

setze compassos denominats llargs. En total, la sardana curta tenia vint-i-quatre compassos. Era, com es dedueix, una sardana massa rudimentària. La música era interpretada per un flabiol i un tamborí, un tible i una cornamusa. La sardana curta, musicalment, estava escrita, com el contrapàs, en compàs de sis per vuit.

El fet que tingués vint-i-quatre compassos en total ha fet que s’hi volés veure el simbolisme de les hores del dia, sense cap altre fonament que ho podés confirmar perquè la seva història es perd en la foscor del temps.

La estructura de la sardana curta era molt simple: començava amb el preludi del flabiol i seguien els 8 compassos curts que es repetien, a continuació es tocaven els 16 compassos llargs. Seguidament es tocaven dues tirades més de curts i una de llargs, i s’acabava amb el contrapunt i repetició.

curta, sardana (de Banyoles). Fins fa poc, concretament

a l’any 1961, a Banyoles, el dia de Sant Antoni Abat es ballava una sardana curta per part dels pabordes (no podia entrar ningú més) de Sant Antoni.

curts. L’estructura de la sardana es compon bàsicament de

dues parts que es repeteixen diverses vegades: els curts i els llargs. Aquesta divisió afecta particularment la dansa, ja que els compassos musicals són sempre iguals. Tan els curts com els llargs -escriu Josep Pla- són formes musicals absolutament acabades, closes, decisives, en definitiva necessàries. Els curts, musicalment, són la porta que dóna als llargs.

En els curts, el ballador marca només els passos de dos en dos -oscil·lant d’esquerra dreta- i corresponent, cada un d’ells, a dos compassos. L’expressió curts té una especial significació per al qui compta la sardana, quan en la tirada de llargs, per buscar la justa repartició, ha d’advertir als altres dansaires que cal marcar un de curts, o tres dosos, d’acord amb el costum dels balladors, sobretot en l’estil selvatà.

Cada sardana inclou quatre tirades de curts, de les quals les dues primeres -tant en l’estil empordanès com el selvatà- es ballen seguides, a fi de que els dansaires puguin comptar-les degudament i establir el repartiment final. Així doncs, el nombre de compassos de les dues tirades serà sempre parell i comportarà un acabament amb un dos, a la mà que caigui, estil empordanès, o amb dos tresos, estil selvatà i garrotxí, a la dreta o a l’esquerra. Les tirades tercera i quarta de curts es repartiran com s’indica a continuació, segons els estils:


- 26 -

Empordanès: Comença la tercera tirada a l’esquerra i acaba amb un dos o un tres -segons el nombre de compassos sigui parell o senar-, en el costat que vingui el compàs final. La quarta tirada comença en sentit contrari al que ha acabat l’anterior, o sigui, a l’esquerra si aquella ha acabat a la dreta i a la dreta si aquella havia acabat a l’esquerra. Cal remarcar que si el nombre de compassos de la tirada es parell, acabarà amb un dos i, si és senar, amb un tres.

Selvatà: Comença la tercera tirada a l’esquerra i acabarà, si és possible, amb un tres final a la dreta -excepcionalment ho farà a l’esquerra- si el nombre de compassos és senar, i amb dos tresos si es parell. Igualment que en l’estil empordanès, si la tercera tirada acaba a la dreta -com és regla-, la quarta comença a la dreta.

Vegi’s el repartiment dels curts d’una sardana hipotètica i les diferències entre un altre estil en el quadre.

QUADRE 1

Repartiment de curts d’una

sardana que compta hipotèticament 27

compassos

1a tirada E - 2 - 1 Comença a l’esquerra (1)

D - 3 - 4

E - 6 - 5

D - 7 - 8

E -10 - 9

D -11-12

E -14-13

D -15-16

E -18-17

D -19-20

E -22-21

D -23-24

E -26-25

2a tirada D -27-28 27 Compassos

E -30-29

D -31-32

E -34-33


- 27 -

E - 50-49 D -35-36

D - 51-52 E -38-37 E -51-50-49

E - 54-53 D -39-40 D -52-53-54

Estil empordanès E -42-41 Estil selvatà

54 compassos, suma de les dues

D -43-44 54 compassos, suma de les dues

tirades. Acaba amb un dos a

E -46-45 tirades. Acaba amb dos tresos a

l’esquerra D -47-48 la dreta


- 28 -


- 29 -

- D -

dansa. Equival a ball o acció de ballar. A la sardana se l’ha denominada indistintament ball o dansa. Ball, per la seva popularitat; dansa, perquè s’hi ha d’obeir les regles que comporta l’art de ballar la sardana, i no hi sardana si no es compleixen les normes que regeixen els passos i el seu repartiment, segons els compassos musicals, d’acord amb la correcció exigida per cadascun dels dos estils.

dansaire. S’anomena així el que dansa o balla. desfer. Quan les parelles es deslliguen les mans perquè ha

sonat el cop final i la dansa s’ha acabat, la sardana es desfà, en contraposició al fer, que és quan la dansa s’organitza. És l’expressió del vers de Maragall: ...les danses que es fan i es desfan.

Diada de la Sardana. S’acordà l’establiment de la diada de

la Sardana en les I Jornades Sardanistes celebrades a Montserrat el 23 de maig de 1959. És una jornada d’enaltiment de la nostra dansa i fou fixada per ser celebrada el diumenge anterior a la festivitat de la Verge de Montserrat.

do. Primera nota de l’escala musical. dos. S’anomenen així, dos o dosos, dos passos, equivalents

a dos compassos. La forma de ballar els curts és així: un dos a l’esquerra un dos a la dreta, successivament. També s’intercalen un dos o uns dosos -amb un màxim de tres-, al final dels llargs, quan el repartiment exigeix marcar dos punts o passos. Es diu curt parat, quan les exigències del repartiment en els curts obliguen a marcar només un dos final.

dreta. Les expressions dreta o esquerra tenen una gran

significació per als dansaires de la sardana, sobretot en el moment


- 30 -

de fer la repartició, segons que l’estil en què es balla sigui l’empordanès o el selvatà. També la dreta és la mà que el ballador dóna a la seva balladora i entre ells no pot entrar-hi cap altre ballador, a fi de no trencar la parella.


- 31 -

- E -

empordanès, estil. Cal tenir en compte que encara que es parli de dos estils -l’empordanès i el selvatà-, la sardana sempre és la mateixa. Els anomenats estils es diferencien només en les regles del començament i del acabament i, per tant, en la també diferent exigència de repartiment.

Estil empordanès .............................................................................................................................................

Preludi

Comença a l’esquerra

1a tirada de curts

2ona tirada de curts

Es doblen per tal de comptar i

acaben amb un dos

Comença en sentit contrari al que

han acabat els curts

1a tirada de llargs

2a tirada de llargs

És doble, per tal de comptar i

acaben amb un dos o un quatre


3a tirada de curts

4a tirada de curts

Cada tirada acaba amb un dos si el compte total és parell o amb un tres si és

senar

Comença en sentit contrari al que han acabat els curts

3a tirada de curts

4a tirada de curts

La tercera acaba amb un dos o un quatre, si el

compte és parell, o amb un tres si és senar i al costat

que vingui A la quarta, s’ha de fer el repartiment que convingui

per tal de que acabi a l’esquerra

Contrapunt


6a tirada de llargs

Acaba a l’esquerra i convé fer la

repartició que correspongui


- 32 -

entrar. Acció de prendre part a la dansa, quan aquesta ja ha començat. En fer-ho, el ballador o la parella balladora tindran molta cura de no trencar cap de les parelles que formen ja la sardana. Per això, seguint la cortesia obligada per les lleis de la dansa, ho farà sempre per l’esquerra d’una de les parelles que ja esta en la sardana. Si no ho fes així, podria ser-li negada l’entrada per aquest punt, indicant-li que no pot trencar la parella. escala musical. S’anomena escala musical a la successió de sons disposats en ordre gradual ascendent i descendent. L’escala és la base i el fonament de tot el sistema de música i a ella es refereixen, sempre, els principis de tonalitat, melodia i harmonia. Consta d’una sèrie de set sons o notes diferents, en un registre més agut o més greu, segons sigui l’escala ascendent o descendent. Les notes o sons són: do, re, mi, fa, sol, la, si. esquerra. Expressió que, com la dreta, té importància entre els balladors de sardanes. Cal tenir en compte l’esquerra en els començaments i finals, i en la repartició, segons es balli en estil empordanès o selvatà. Igualment cal tenir en compte l’esquerra en tant que és el cantó del ballador pel qual s’ha d’entrar a la sardana per no trencar-la. estètica. La bellesa de la dansa, en general, és l’art d’un moviment en funció d’un espai i d’un temps. Per això la sardana és una dansa bella i la seva bellesa prové: a) del sentiment expressat pel ballador amb el seu gest. La tensió del cos amb els braços enlaire és una realitat estètica que s’expressa en forma activa, i b) de la pròpia rotllana de la sardana: forma geomètrica perfecta, oscil·lant d’acord amb un ordre dinàmic, compassat, rítmic: És la bellesa de l’ordre, d’un moviment dòcil a la llei. Per això va poder escriure Maragall que: la sardana és la dansa més bella de totes les danses. estil. Estil, en la dansa, és aquella manera característica de ballar-la. En el cas de la sardana, el que s’ha convingut de denominar estil no afecta el pas o el moviment en sí, sinó únicament la diversa manera d’iniciar o acabar, a l’esquerra o a la dreta, cada una de les tirades i, sobretot, la manera de repartir-les. Així, doncs, els dos estils que avui conviuen -l’empordanès i el selvatà- es diferencien només en el que denominaríem les regles del ball. Els passos i el ritme del moviment sempre són els mateixos. La


- 33 -

diferència entre els dos estils sembla que prové de les mateixes que existien en el contrapàs, que a l’Empordà acabava a l’esquerra, i a la Selva a la dreta, regla que ha heretat la sardana. El que no se sap és com es varen produir aquestes diferències ja en el contrapàs. Aquest serà un dels enigmes que, com el del origen de la sardana, acompanyarà la seva història. estructura. La sardana està constituïda bàsicament per dues parts principals -els curts i els llargs-, que es repeteixen diverses vegades i que comencen i acaben a l’esquerra o a la dreta, segons les regles de cada estil. La música de la sardana s’inicia amb el preludi, toc de flabiol que introdueix a la dansa, però que no es balla. Entre les tirades quarta i cinquena i sisena de llargs, el mateix instrument toca els compassos que constitueixen el contrapunt, que tampoc no es balla. L’acord final és el senyal que la dansa s’ha acabat. La cobla interpreta tirades de curts i de llargs, per aquest ordre:

(Preludi) 1ª 1 tirada de curts 2ª 1 tirada de curts 3ª 1 tirada de llargs 4ª 1 tirada de llargs 5ª 1 tirada de curts 6ª 1 tirada de curts 7ª 1 tirada de llargs 8ª 1 tirada de llargs 9ª 1 tirada de llargs (contrapunt)

10ª 1 tirada de llargs (contrapunt) (Cop final o fora)

Veiem ara una representació gràfica de les tirades d’una sardana: Curts / -- / -- / / -- / / -- / Llargs / ---- / ---- / / ---- / / ---- / / ---- / / ---- / Curts i llargs / -- / -- / / ---- / ---- / / -- / / -- / / ---- / / ---- / / ---- / / ---- /


- 34 -

etimologia. L’etimologia del nom sardana es perd en confusions a través de la seva història. Els filòlegs no s’han pas posat d’acord i no han trobat arguments prou convincents per a recolzar les grafies cerdana o sardana. Joan Coromines, Diccionario Crítico Etimológico de la Lengua Castellana, opina que davant d’aquesta diversitat, l’única definició etimològica digna de consideració és la de identificació amb l’adjectiu ètnic del comptat i la comarca de Cerdanya, ja que si bé no s’han trobat documents que justifiquin l’existència de la sardana en aquella contrada, tampoc hi han proves contràries. Afavoreixen aquesta opinió J. Mainar i J. Vilalta, els quals opinen que donada l’existència d’una classe de contrapàs anomenat cerdà i atesa la familiaritat de la sardana amb el contrapàs existeix un marge a aquesta possibilitat. De totes maneres la cerdana o sardana anterior a mitjans del segle XIX, o millor, abans de la reforma i ordenació establerta per Pep Ventura i Miquel Pardàs, sembla que tenia molt poc a veure amb la sardana actual que és la que manté viu el calor popular de la dansa. Sardana és, finalment, la grafia emprada avui i admesa per Pompeu Fabra, Diccionari General de la Llengua Catalana, Alcover i Moll, Diccionari Català, Valencià i Balear i la Gran Enciclopèdia Catalana.


- 35 -

- F -

fa. Nom de la quarta nota de l’escala musical. fer. És el verb que s’empra per indicar que es balla o es vol ballar la sardana, fem la sardana, fan la sardana, etc...; per això s’ha dit de la nostra dansa que es distingeix de les altres perquè es fa. Totes les altres, en general, es ballen simplement. La sardana però, és la que en ballar-la es va constituint, es va fent. Maragall va copsar-ho lúcidament: de totes les danses que es fan i es desfan. Fer és -segons Pompeu Fabra- donar existència, forma a alguna cosa, ajustant les seves parts o elements, transformant-se en una altra cosa. Així les parelles que dansen, ajuntant-se a les altres (donant-se les mans) constitueixen la sardana. El glosador Eugeni d’Ors va recolzar filosòficament la definició maragalliana, considerant que aquest fer, era essencial: Tota sardana es una composició. Els balladors, amb sos regulars moviments, composen un ritme, el creen. I com un ver ritme és una cosa definitiva, cada sardana un cop ballada, un cop feta, ja no pot morir. Per aquesta mateixa raó de transcendència, d’Ors, rebutja després el concepte de desfer.

fiscorn. Instrument aeròfon, o de vent i de metall, semblant a

la trompeta però més gros i proveït de tres pistons, o cilindres. La seva tonalitat és en do.

flabiol. És un instrument aeròfon, de flauta. El seu origen és

molt antic i sorgí d’un ambient rústic. Està constituït per un canó de fusta, la longitud del qual oscil·la entre els 10 i els 35 cm. Té una embocadura i una sèrie de forats que poden manipular-se amb els dits o bé per mitjà de claus. Juga un paper important en la cobla des del seu començament. El preludi de la sardana va única i exclusivament al seu càrrec i només després de la seva execució comença la sardana. Toca el flabiol el mateix executant que el tamborí, i el manipula amb l’esquerra. La seva tonalitat es en fa.


- 36 -

Flama de la Sardana. Foc que simbolitza la sardana i que la caravana trasllada amb tota solemnitat de la Ciutat Pubilla de l’any anterior a la que celebra el pubillatge, per tal que la pubilla elegida encengui el foc nou en el cremador instal·lat davant del monument que la localitat elegida exigeix a la Sardana.

fora. Exclamació que generalment fa el que compta i porta la

sardana per indicar als balladors l’acabament de la darrera tirada i, per tant, de la dansa. Així, segons cada cas del repartiment, pot dir: un tres i fora, dos dosos i un tres i fora o simplement fora, com a sinònim s’ha acabat.

fora aire. És passar de fer aire a punteig normal. fora salt. És passar de fer salt a punteig normal.


- 37 -

- G -

garrotxí, estil. Als dos estils tradicionals -empordanès i selvatà- s’hi uneix, el que, a la Catalunya Nord, s’ha convingut en denominar garrotxí, indicatiu de la procedència de la comarca de la Garrotxa. L’ha recollit, per primera vegada, la publicació de Sardanes, editada pel Foment de la Sardana, de Ceret. Es tracta d’una variant, amb més exigència, de l’estil empordanès. El garrotxí comença cada tirada a l’esquerra i, tant en els curts com en els llargs, acaba sempre amb un tres. Els llargs, obligatòriament han d’acabar a l’esquerra. Pel repartiment serveixen les mateixes regles aplicables dels estils empordanès i selvatà.

geografia. Abans de 1850, data en la que Miquel Pardàs,

amb el seu Método per aprendre a ballar la sardana llarga, dona fe de l’existència de la sardana tal com la coneixem ara, es dansava la sardana curta en un àrea geogràfica limitada a les comarques del Rosselló, l’Empordà i la Selva. Fou després de la nova estructura de la música i de la cobla realitzada per Pep Ventura que la sardana llarga s’anà expandint. Nascuda a l’Empordà, passà a la Selva -per Sant Feliu de Guíxols, escriu Pla- i d’aquí, a poc a poc, guanyà Barcelona, com s’explica en l’article d’història, i s’estengué desprès arreu de Catalunya, fins a convertir-se en la dansa nacional dels catalans. Avui, segons el manifest de la Sardana en el text aprovat pel Consell directiu de l’Obra del Ballet Popular (1972), la ballen a més, en terres de València on es parla català i a les illes Balears, a Andorra, als Pirineus Orientals (França) i a l’Alguer (Itàlia). També es balla a Madrid (a la glorieta de la sardana del Parque del Retiro) i a altres ciutats d’Europa i d’Amèrica on s’agrupen catalans.

germanor, sardana de. Els concursos de sardanes

acaben amb la sardana de germanor, en la qual tots els dansaires de les diverses colles que han pres part en el concurs ballen una gran sardana única. És com l’abraçada de germanor -d’aquí el nom- entre els sardanistes després d’haver rivalitzat en les sardanes de lluïment i revessa.


- 38 -

gest. El moviment que realitza el ballador, expressiu del llenguatge de la dansa i que correspon al ritme sentimental d’aquesta, és el que es denomina gest. El gest del sardanista es manifesta en el punteig, el moviment del cos seguint el compàs de la música i els braços que, abaixats o alçats acompanyen el moviment natural d’aquell. En el gest està basada l’estètica de la dansa.

gralla. Instrument de vent, aeròfon, antic, semblant al clarinet

i construït de fusta. Formava part de les antigues cobles, juntament amb la cornamusa, el flabiol i el tamborí. Avui pràcticament en desús, només es utilitzat pels castellers.


- 39 -

- H -

harmonia. Harmonia és sinònim d’ajust o coordinació. Musicalment, és l’art de combinar notes per formar acords o combinacions simultànies de dues i més notes. història. Encara que el nom sardana, com a dansa, es troba ja escrit en documents de mitjans del segle XVI, la sardana tal com la coneixem ara és relativament moderna. No tenim noticies exactes de com era el ball de la sardana, malgrat el seu antic origen o com eren ballades les que citen els documents del segle XVI al XIX. Si sabem, en canvi, que encara en el segle XIX, juntament amb el contrapàs es ballava la sardana curta, que va desaparèixer just en el moment en que la sardana dita llavors llarga, o sardana actual, es va imposar popularment. La sardana, com a dansa dels catalans, s’inicia amb la reforma de la cobla i de l’estructura musical que realitza Pep Ventura en la dècada dels anys 1840 a 1850. Efectivament, durant aquesta dècada, podem dir que es crea la sardana. Encara que ens és poc coneguda la vida de Pep Ventura en aquests anys, ens atrevim a afirmar que era per ell una època de gran activitat. És quan s’interessa per reformar i donar empenta a la cobla; quan coneix a Antoni Turon de Perpinyà i amb ell dissenyen la nova tenora, instrument que situa com a eix central de la renovada ordenació musical; quan allarga la sardana curta, salvant-la de l’apatia en què sembla es trobava, per crear la sardana actual, i quan els primers sardanistes s’hi entusiasmen fins el punt en que Miquel Pardàs pot donar a l’impremta, encara que breu, el seu primer tractat del ball de la sardana: Método per aprender a ballar la sardana llarga. És a partir de 1850 en què Miquel Pardàs publica el seu Método, que la sardana comença a donar-se a conèixer. Tres anys més tard (1853) és Josep Junquer i Lloveras el que publica un altre Método para aprender a bailar sardanas largas. Mentre, en el programa de les Festes de Santa Creu de Figueres de l’any 1850 ja s’anunciava que es ballaran les danses del país anomenades sardanes llarges.


- 40 -

La sardana va fent el seu camí. L’any 1859 es constitueix la cobla La Ampurdanesa i el mateix any Clavé estrena Lo pom de flors i obté un gran èxit l’aire de sardana amb que està composta la cançó: sonen les gralles airosa cerdana pren cada nina un pastor per company. A partir de 1860 la sardana es propaga a Barcelona. La cobla de Pep Ventura és invitada a participar a la festa que se celebra a Montserrat en ocasió de la visita de la reina Isabel II. A aquests actes hi va també Miquel Pardàs junt amb els altres dansaires per ballar la sardana. El mateix any, Pep Ventura estrena la sardana Arri Moreu, que mereix una gran popularitat. Semblantment la sardana s’anava expandint per les contrades de l’Empordà i La Selva, i a través d’elles arreu de Catalunya. A Santa Coloma de Farners, l’any 1856, durant la Festa Major es ballava el contrapàs i la sardana, també hi ha noticies que l’any 1870 les sardanes eren ballades a Banyoles, Besalú, Olot, Palamós, Tordera, etc. En el quadre cronològic del desenvolupament de la sardana que figura a continuació, queden registrats els esdeveniments més importants relacionats amb la sardana i d’ells es dedueix la seva penetració en la vida ciutadana de Barcelona.

quadre cronològic

L’arxiu municipal d’Olot conté el llibre Liber consulatus on es descriuen els afers municipals de l’època des l’any 1520 al 1563. Quan s’obre aquest gros llibre, el dia 5 d’agost del 1552, es llegeix la cinquena conclusió que determinaren els cònsols apareix: Item concluderunt et determirunt que’s prohibisca lo ball de la sardana y altres balls deshonests; y que sobre assò seran donats protests y requestats alls officialls realls; y que los consells y fassen les provisihons y forces necessàries; y que no’s permeta en temps de Carnestoltes ni altres dies la son son. El 22 de maig del 1573, el bisbe gironí prohibeix els abusos fets a la catedral i a les esglésies on els joglars cantant cançons deshonestes e ballant sardanes. L’any 1575 a causa dels abusos comesos durant les festes del Corpus Cristi es prohibeix ballar la sardana dins els temples. A Vic, en el 1596 es disposa sota pena d’excomunió major, aplicada al moment, de tocar de dia i de nit per les places, ciutats, viles i llocs allò que vulgarment se’n diuen cerdanes.


- 41 -

Al 22 d’agost de 1610, a Igualada determina item determin dit honorable consell que no’s ballen de aquí al devant en la plassa serdanes per ser ball deshonest, y que de ninguna manera se balle en divendres, attés que en semblant die prengué mort y passió nostre senyor Déu Jesuchrist per nostra salut y remey, y que no’s balle sinó de die y no de nit, y assò per a llevar tots abusos. Al 1616 en una relació de festes de carnestoltes a Barcelona. Al 1625 en una relació de festes a Barcelona amb motiu del naixement d’una infanta i de la diada de Sant Jordi. Al 1647 en les festes a Barcelona amb motiu del bateig del fill del Virrei. Al 1660, sarau en el Palau del Rei de Barcelona i un altre a casa del diputat militar Joan Grimau. Al 1661, sarau en el Palau de la Comtessa de Barcelona. Al 1668 en les festes de la visita del Duc de Florència. Al 1717, són privades totes les danses que el poble ballava, sense esmentar-ne cap específicament, durant la Nit de Nadal, a causa dels abusos comesos. Una embranzida forta s’obté quan les sardanes figuren en el programa de les festes de la Mercè de Barcelona. En el programa de les festes de 1871 els empordanesos ballen sardanes llargues al so de la cobla, i a l’any 1872 hi figura la cobla de Pep Ventura tocant contrapassos, sardanes llargues i altres balls, mentre als jardins de l’exposició de Belles Arts, la música d’Artilleria interpreta la sardana de Pep Ventura Lo toch d’oració. No sempre fou fàcil el camí de la sardana. Al llarg del segle XIX ja sofreix entrebancs i persecució segons el règim polític que governa. En època de la primera República és favorablement rebuda i adquireixen triomfal acceptació les cobles de Pep Ventura i d’en Cardoneda que estrenen conjuntament Per tu ploro. Contribueix enormement a l’establiment de la sardana a Barcelona l’Associació d’empordanesos, que organitzen ballades de sardanes en diversos llocs, la fundació de l’Orfeó Català, que dedica especial atenció a la música popular catalana i l’estrena al gran teatre del Liceu de l’òpera Garin del mestre Tomás Bretón en la que figura una sardana que el dia de l’estrena va tenir que ser repetida tres vegades per la gran insistència del públic. Un cop guanyada Barcelona, la difusió de la sardana a la resta de les comarques catalanes va ser considerable. Per això la sardana entrava amb bon peu en el segle XX, en el que assoleix, malgrat els corresponents alts i baixos que tota cosa humana


- 42 -

comporta i els avatars polítics exigeixen, l’èxit que fins avui l’acompanya. horitzontal, sardana. És la manera, diem, antiga de ballar la sardana i que correspon a la primera etapa de la nostra dansa, aquella en la que la tenora de Pep Ventura semblava que s’hi adormia, en contraposició a la vertical, imposada després de l’aparició de les sardanes de Juli Garreta. Josep Pla, que ha escrit pàgines admirables i precises sobre la sardana, descriu la manera horitzontal de ballar-les com aquella del seu temps, en què s’arrossegaven utilitzant un ritme en l’oscil·lació de les espatlles ple de sonsònia, picant els peus amb una certa soma..., els braços s’alçaven només fins a mig aire i hom donava un sacsejament a les espatlles una mica esfotrassat, llavors es corria més. Les dues formes, però, conservades en el seu punt just, tenen les seves excel·lències.


- 43 -

- I -

instruments musicals. Són aquells aparells o dispositius que han estat projectats i construïts per obtenir sons musicals. Tals instruments, per diversos procediments, cada un d’ells produeixen vibracions que transmeses a través de l’aire arriben als oïdes humans. Les diverses classes d’instruments, per les seves pròpies característiques, donen diferents varietats de timbres, la sincronització dels quals constitueixen l’harmonia de la música per ells obtinguda. Existeixen moltes classificacions d’instruments musicals. Limitem a donar aquí els noms que dintre la classificació general comprenen els instruments que avui constitueixen la cobla: Membranòfons: que sonen gràcies a una membrana tensa, percudida per un altre element, el tamborí. Aeròfons: que sonen gràcies al vent. A la vegada poden subclasificar-se: De llengüeta de canya, tible i tenora. De metall, trompeta, fiscorn i trombó. De flauta de pic, flabiol. Cordòfons: que sonen gràcies a la vibració de les cordes, a l’ésser activades per un arquet, contrabaix.


- 44 -


- 45 -

- L -

la. Nom de la sisena nota de l’escala musical.

llarga, sardana. És la que avui és coneguda pròpiament com a sardana. És la sardana per antonomàsia. S’anomena així per contraposició a la sardana curta.

llargs. La diferència entre els curts i els llargs en la sardana

és convencional, ja que la música marca sempre els compassos de la mateixa durada. En els llargs, els balladors oscil·len d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, marcant els passos de quatre en quatre, que corresponen al mateix grup de compassos. Per això els llargs s’anomenen quatres, quan en l’estil empordanès es permet acabar així -amb un quatre- la tirada de llargs. Encara que curts i llargs són formes absolutament acabades, la substància de la sardana -escriu Pla- es troba en els llargs. Cada sardana inclou sis tirades de llargs, de les quals les dues primeres -tan en l’estil empordanès com en el selvatà- es ballen seguides, a fi que els dansaires puguin comptar-les convenientment i establir-ne el repartiment. El nombre conjunt d’ambdues tirades serà, doncs, sempre parell i comportarà un acabament amb un dos o un quatre, al costat que caigui, en l’estil empordanès, o amb dos tresos, sempre a la dreta, en l’estil selvatà. Les tirades tercera, quarta, cinquena i sisena de llargs, es reparteixen com s’indica a continuació:

Empordanès: Comença la tercera tirada a l’esquerra i acaba amb un dos o un quatre, si el compte total de la tirada és parell, o amb un tres si és senar, al costat que vingui, segons el repartiment més curt. La quarta tirada comença en sentit contrari al que ha acabat l’anterior, però ha de acabar obligatòriament a l’esquerra i per tant s’ha de fer el repartiment que convingui per complir amb aquesta regla.

Selvatà: Comencen la tercera i quarta tirades a l’esquerra i acaben a la dreta, sempre amb un tres, per això podrà marcar al final dosos i tresos, mai en nombre superior a tres de cadascun. La cinquena i sisena tirada després del contrapunt, comencen i acaben


- 46 -

a la dreta i s’ha d’establir la repartició adient per tal d’aconseguir-ho, sense que mai -com s’ha dites pugui marcar més de tres dosos o tres tresos.

lleis de la sardana. La sardana també te les seves regles,

que el temps i l’exigència de la mateixa dansa han anat imposant. Són regles independents de la música i de la dansa en si i afecten, bàsicament, a la formació i manteniment de l’ordre de la sardana:

1a. A la sardana s’hi admet a tothom que sàpiga ballar-la, sense distinció de sexe, edat, raça, nacionalitat, instrucció, manera de pensar, classe social ni posició econòmica, Manifest sardanista, recollit l’article 2 de la Carta de Declaració dels Drets Humans de l’ONU, 1948. La sardana és una dansa democràtica.

2a. Per formar part de la sardana s’ha de saber com a mínim, marcar els punts. És un deure de cada ballador -que té el dret d’admissió a la rotllana- no destorbar als balladors que democràticament l’han acceptat.

3a. La sardana s’ha de ballar amb naturalitat. Aquesta és la norma que ha de regir la nostra dansa, que té per base la popularitat.

4a. A la sardana hi pot entrar tothom encara que s’ha de procurar formar parella, ballador i balladora. L’home donarà sempre la mà dreta a la dóna que té per parella o viceversa.

5a. Quan la rotllana està constituïda, la persona o la parella que hi entri ho farà per l’esquerra d’un ballador o per la dreta d’una balladora, a fi de no trencar la parella.

6a. Cada ballador seguirà el compàs i el ritme de la dansa d’acord amb l’exigència musical de la sardana, seguida pels demés dansaires de la rotllana.

7a. La unitat de la sardana, un cop constituïda, no pot estar subjecte al caprici. Per això cap ballador deixarà la dansa fins que s’hagi marcat l’acord final, a no ser que alguna exigència precisa ho aconselli.

lluïment, sardana de. És aquella sardana en la qual, en

els concursos, les colles de balladors mostren, a la vista del públic en general i del jurat en particular, el seu saber sardanístic, posant de manifest la justesa en el repartiment de la dansa i l’estètica del gest en ballar-la.


- 47 -

- M -

Majordoma, sardana de la. S’anomena així a la primera sardana que es balla el dia del Roser, a Sant Martí del Clot de Bianya. El nom prové de l’honor que es donava a la majordoma de la rectoria.

mans. Encara que la sardana es balla pròpiament amb els

peus, les mans també juguen en la dansa. Els balladors s’agafen amb les mans formant parella, que a la vegada s’uneix amb les mans a les demés parelles, per formar totes juntes la rotllana. La mà dreta és la que el ballador dóna a la balladora, mentre aquesta li dona l’esquerra. Només donant-se les mans es fa la sardana: Es la dansa sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans.

melodia. És aquella successió de sons ordenats i relacionats

entre si, de tal manera que ofereixin un sentit lògic i siguin comprensibles musicalment. La melodia neix de la inspiració de l’artista que la crea i expressa el seu sentiment i la seva emoció en termes musicals. La primera condició que ha de tenir la melodia -escriu Pla- es que sigui intel·ligible i ben dibuixada.

mi. Nom de la tercera nota de l’escala musical. mig compàs, sardana de. S’anomena així la sardana en

què, per exigències de composició, alguna tirada, bé de curts o bé de llargs, comença o acaba amb una fracció de compàs. Això és, perquè el fragment de compàs està dedicat al silenci. El ballador llavors troba la dificultat d’ajustar-se a la música i per això ha de tenir present que en el primer pas, i per tant el primer comptar de compàs, ha de començar en el moment de sonar el primer temps accentuat.

missatge. El dia de la proclamació de la Ciutat Pubilla de la

Sardana, s’adreça un missatge al món sardanista, generalment


- 48 -

elaborat per una personalitat rellevant del món literari, artístic o cultural, més o menys vinculat al fet sardanista.

moviment. En un sentit musical s’entén per moviment la

fixació del valor de la unitat de temps. És l’acció per la qual una persona canvia de lloc respecte a la

seva posició inicial. Com es comprèn, el moviment és essencial en la dansa. En la sardana, concretament, els balladors marquen els passos amb uns moviments de peus. Cada pas equival a un compàs musical. Així doncs, el ballador haurà de fer tants moviments de peus, marcant el pas de la dansa, com compassos compta cadascuna de les tirades de curts i de llargs. Els passos es marquen en sèries de dos (en els curts) o en sèries de quatre (en els llargs), d’esquerra a dreta o de dreta a esquerra. Aquest moviment, que és el que constitueix el ritme de la dansa, es transmet igualment al cos i als braços del ballador, els quals segueixen també, amb continguda elasticitat, el moviment rítmic que exigeix la música, ara marcant o bé saltant. El moviment dels passos d’esquerra a dreta o de dreta a esquerra imprimeix a la vegada un moviment oscil·latori a tota la rotllana, que és el que dóna atractiu rítmic, dintre la col·lectivitat de dansaires que formen la rotllana de la sardana i constitueix la seva base essencial: l’ampla rodona que els va agermanant, de Maragall.

música. La música de la sardana té el ritme binari de dos per

quatre, alternant, a vegades, amb el de sis per vuit. Això li dóna un aire característic propi, el que fa que sigui, com escriu Pla, una música per a ballar, absolutament ordenada, acabada...

L’origen de la música de la sardana moderna, que es constituí i desenvolupà, a mitjans del segle XIX, s’ha de buscar entre els músics coetanis de Pep Ventura i, sobretot, en l’impuls que aquest donà al llarg de la seva vida. És una època que no es pot pas separar del context musical d’aquells moments en què la influència del melodisme italià havia estat ben acollit pels afeccionats a la música del país. L’obra de Ventura no es va poder pas sostreure d’aquella influència, que en un cert grau va marcar la seva obra. També l’obra de Clavé, que va aconseguir ben aviat una popular adhesió, va deixar la seva empremta en la música de Ventura. Però en aquest va trobar la deu de la seva inspiració, fou els cants populars de la terra. Per això va produir una música d’un gran colorit melòdic, potser d’estructura simplificada, però rica en troballes rítmiques. Va saber treure de la cobla, reordenada per ell mateix, tota la gamma de possibilitats.


- 49 -

Seguiren l’obra iniciada per Pep Ventura compositors de sardanes que contribueixen a donar impuls a la nostra dansa: Joan Carreras i Degàs (1823-1900), Bonaventura Frígola i Frígola (1835-1875), Albert Cotó i Fita (1852-1906), Antoni Agramont i Quintana (1858-1906), Pere Rigau i Poch (1868-1909), etc.

Cada compositor imprimeix en les seves sardanes les característiques pròpies de la seva inspiració. No obstant, s’han vingut distingint dues tendències: 1a. La popular, continuadora de la línia iniciada per Pep Ventura i representada per Vicenç Bou i Geli (1886-1962) i Josep Vicens Xaxu (1870-1956) i 2a. La de exigència de l’0bra ben feta: construïda, continguda, representada per Josep Serra i Bonal (1874-1939) i Joaquim Serra i Coromines (1907-1957), entre altres.

Després vénen les grans personalitats musicals, representatives de la música de Catalunya, les quals també fan la seva valuosa aportació a la sardana, atrets per les possibilitats que ofereix el conjunt instrumental de la cobla: Enric Morera, Joan Manén, Francesc Pujol, Sancho Marraco, Antonio Pérez i Moya, Joan Lamotte, Eduard Toldrà, i per damunt de tots Juli Garreta, seguit de Pau Casals, i tot un esplet de compositors que s’ha anat ampliant i renovant en el decurs dels anys, fins arribar al moment actual, en què la producció sardanista està assegurada.


- 50 -


- 51 -

- N -

nom. El nom, com l’etimologia de la sardana, es perd en confusions a traves de la història. Ni la dansa, ni la seva denominació sabem exactament quan aparegueren. La primera dada recollida de tal denominació es un document del Consell de la Universitat d’Olot, lliurat l’any 1552 i pel qual es prohibeix ballar sardanes. A l’any 1573, Antonio de lo Fraso escriu cerdana, mentre el mateix any, el bisbe de Girona, Benet de Tocco, al prohibir també el ball en el temple. Una disposició sinodal dictada a Vic, el 1596, en el mateix sentit, escriu cerdanes; i un romanç popular de Miquel Ribes, de Granollers, escrit el 1616, diu: fent la sardana i lo ball pla tots mà per mà. Consta que en una festa celebrada el 1625 a la casa senyorial d’en Francesc Grimau es ballaren diverses danses i la cerdana, a la que hi entraven tots els que cabien. L’any següent, en una solemnitat celebrada al Palau de la Diputació, també es dansa la sardana segons el testimoni de la composició que d’ella es va escriure: Alli el galán pretendiente tuvo el sol tan de su mano, que al son de la sardanilla hizo dar vueltas al carro. Covarrubias també escriu cerdana, al segle XVII, afegint que era considerada dansa de moda, introduïda als saraus aristocràtics i al palau reial. El propi Lope de Vega en la comèdia El maestro de danzar, escriu: Que danzaas? - la Cerdana. I un alumne del seminari de Nobles de Cordelles, de Barcelona, al citar les danses apreses, vers 1700, cita també la cerdana. Sembla que en un temps la sardana era considerada un ball senyorial o almenys distingit, per contrast a la popularitat del contrapàs o de la que té ara la sardana. Així ho insinua una de les estrofes dels goigs humorístics de Santi Salvi, recollits del monestir franciscà de Sant Miquel de Cladells, avui terme de Santa Coloma de Farners: per nosaltres, els frares, la sardana, pel guardià el contrapàs. L’alternança en l’ús d’aquestes dues grafies continua fins en època molt recent. Així, el mateix Joan Maragall, en la primera versió, de l’any 1892, de la seva famosa poesia dedicada a aquesta


- 52 -

dansa, la titula La cerdana, si bé en la segona versió, de 1898, la rectifica per La Sardana. Finalment s’ha imposat el nom de sardana, malgrat aquestes diferències i el que s’exposa en l’article de l’etimologia.


- 53 -

- O -

obligada, sardana. És aquella en la música de la qual hi ha un instrument protagonista, per damunt dels altres que composen la cobla. Segons sigui aquest instrument dominant, la sardana serà obligada de tenora, de tible, de fiscorn, de flabiol, etc. origen. S’han establert i s’ha especulat molt sobre l’origen de la sardana, sense que s’hagi pogut trobar cap dada que l’aclareixi. Tothom està d’acord però en que la dansa circular, ballada en col·lectivitat es d’origen molt primitiu, segurament prehistòric. El nom de sardana, com es pot veure en l’article corresponent apareix per primera vegada al segle XVI, això no vol dir que molt abans no es ballés una dansa semblant a la que avui coneixem per sardana, però la seva descripció no ens ha arribat i ben segur que es tractava de un ball, possiblement emparentat amb la nostra dansa, però ben diferent del que coneixem avui. La sardana actual, la que ara es balla, és la que comença amb Pep Ventura i Miquel Pardàs, amb els quals s’inicia pròpiament la història de la sardana.


- 54 -


- 55 -

- P -

parat, punt. Parar es deturar el moviment. Així, es diu que un dos o un quatre és parat quan aquest és el final d’una tirada, que segons l’estil empordanès pot acabar així. Aquest és un punt que no existeix en l’estil selvatà ni el garrotxí ja que en ells no s’admet més que el final de la tirada amb un tres. parell. S’anomena parell un conjunt de dues coses homogènies, o també, el nombre divisible per dos. Així, en la sardana, es diu que acaba en parell -o que ve parells- quan el nombre de compassos d’una tirada és divisible per dos. En aquest cas, el repartiment comportaria un acabament amb un dos o un quatre, si es dansa en l’estil empordanès, i amb dos tresos si es dansa en l’estil selvatà. parella. En terminologia sardanista s’entén per parella el conjunt de dues persones, un home i una dona, disposats a entrar a la dansa. També es diu parella de cadascun dels components d’aquesta. Així el ballador o balladora dirà del seu company o companya, que és la parella. Encara que, en la sardana, hi pot entrar tothom, en general, és una dansa que es balla amb parella. Aquest és el concepte del mateix Maragall, en parella: Seguint les lleis del ball de la sardana, sempre l’home donarà la dreta a la seva parella femenina. És una mostra de cortesia que exigeix la dansa. Per això, en el moment d’entrar a la sardana, cada parella -o cada persona individual, que també s’admet- ho farà de tal manera que no trenqui la parella que ja està en la dansa. Així, doncs, haurà de fer-ho sempre demanant d’entrar per l’esquerra de l’home per tal de no trencar la parella que forma amb la dona que dansa a la seva dreta. Si no ho fa així pot negar-se-li l’entrada, indicant-li que ho faci correctament. particel·la. Part de la partitura d’una sardana corresponent a un determinat instrument.


- 56 -

partitura. Paper pautat en el qual figuren les notes musicals de totes les parts de la composició d’una sardana, escrites una sota l’altra, de manera que coincideixin els diversos compassos. parts d’una sardana. Qualsevol sardana es divideix en deu parts, que es diuen tirades. De les deu tirades d’una sardana, n’hi quatre de curts i sis de llargs. Totes les tirades de curts i de llargs són iguals entre elles. Les deu tirades d’una sardana tenen sempre el mateix ordre: dues de curts, dues de llargs, dues de curts i quatre de llargs. Les dues darreres tirades de llargs van separades per unes notes de flabiol. Una tirada consta d’un nombre de compassos determinat. Per exemple, una sardana pot tenir 33 compassos en cada tirada de curts i 75 en cada tirada de llargs. Diem llavors que aquesta sardana tira 33 per 75. Les dues primeres tirades de curts i les dues primeres de llargs estan unides i es ballen seguides sense interrupció. Les separacions entre tirades volen dir que ens hem d’aturar i quedar amb els peus junts. Les dues darreres tirades són anomenades sovint contrapunts i es distingeixen perquè la cobla fa una parada més llarga alhora que el flabiol fa una petita tonada. pas. És el moviment de peus que realitza el ballador equivalent a un compàs de la música. Aquell, per tant, haurà de marcar tants passos, o també punts, com compassos musicals executa la cobla. Segons el nombre de passos que la música exigeix al que balla, aquest haurà de realitzar dos passos, dosos, tres passos, tresos, o quatre passos, quatres. plaça, instrument de. Nom típic als instruments de la cobla. peus. No hi ha cap dubte que en qualsevol dansa són les extremitats inferiors les que actuen imprimint a tot el cos el moviment propi de la dansa. En la sardana, el joc del peus és essencial perquè amb ells es marquen els punts o passos que han de seguir el compàs de la música. portar. No tots els balladors saben comptar els compassos de la sardana i procedir després al seu repartiment segons les lleis


- 57 -

de cada un dels estils. No són per això menys bon balladors que els altres. Els que no saben comptar i repartir s’han de confiar a qui porta la sardana. Portar la sardana és, doncs, comptar-la i repartir-la, advertint a els altres balladors, dels passos a realitzar per tal d’aconseguir acoblar la dansa a la música i acabar ambdues en justa sincronització, treure la sardana. Qui porta la sardana adverteix amb un avís, baixant els braços, fent una estreta de mà, o bé de viva veu, dels passos a fer per treure-la. posició. La posició es la forma o manera d’estar parat el ballador immediatament abans de començar la dansa o en els moments de descans o silenci musical, durant el contrapunt. La posició correcta és la que manté el dansaire, dret, amb els peus lleugerament junts i els braços abaixats i discretament separats del cos per donar la mà dreta a la parella -si es tracta d’un home- o l’esquerra -si és una balladora-. A partir d’aquesta posició s’inicia el moviment de la dansa. preludi. Són els compassos que executa el flabiol i que serveixen d’avís per començar la dansa. Els sardanistes es preparen amb atenció per no perdre el primer compàs de curts amb què comença pròpiament la sardana, així que acaba el flabiol i sona un sol toc de tamborí. S’anomena també entrada o introit. prima. Nom amb el qual es coneixia antigament el tible. punt. És la forma en què el ballador marca el pas de la dansa, d’acord amb el compàs de la música que executa la cobla. punt d’espera, sardana de. La descriu Aureli Capmany d’aquesta manera: quan la música calla durant un cert temps, en una o altra tirada o en totes dues, però el ballador ha de marcar els passos prescindint d’aquell silenci, la sardana s’anomena de punt d’espera. punt lliure. Joc de peus en el que el punteig tradicional és substituït per una manera filigranada de marcar els punts, sense deixar de seguir el compàs ni mantenir la rotllana. El sardanista posa de manifest les habilitats del bon dansaire. puntejar. Acció de marcar el punt o pas de la dansa. Puntejar la sardana és en el que consisteix pròpiament la dansa.


- 58 -

Maragall en el seu poema La sardana així ho constata: Les fadrins, com guerrers que fan via ardits la puntegen; les verges no tant.


- 59 -

- Q -

quatre. Es diu quatre -o quatres-, de quatre passos o punts, equivalents a quatre compassos musicals. La manera de ballar els llargs és així: Un quatre a l’esquerra i un quatre a la dreta i així successivament. També es diu quatre parat, quan aquest és el darrer de la tirada.


- 60 -


- 61 -

- R -

re. Nom de la segona nota de l’escala musical. registre. Es diu registre al timbre que els instruments ofereixen segons els sons per ells emesos. Segons corresponguin a la regió greu, a la del centre o a l’aguda, el registre serà greu, mig o agut. regla. És la manera que regeix el ball de la sardana. Es confon amb l’estil, ja que les diferències entre l’estil empordanès i l’estil selvatà es distingeixen per les regles que fixen els començaments i finals de les tirades, i per tant, del seu repartiment. repartició. És l’acció de repartir que realitzen els dansaires en general, però especialment es diu que reparteix el que porta la sardana. repartiment. Acció de repartir que realitza el dansaire i especialment el que porta la sardana. repartir. S’anomena repartir la sardana a la distribució que fa el que compta els compassos, convertint-los en passos, per tal d’aconseguir que cadascuna de les tirades de curts i llargs acabin d’acord amb les regles establertes per cadascun dels dos estils; empordanès i selvatà. El comptar i repartir ho fa el ballador que porta la sardana, mentalment. En realitat cada dansaire deuria fer-ho, com diu Maragall: tots van els passos i compassos comptant. Per repartir es faran les combinacions que calguin amb dosos, tresos i quatres, tenint en compte: a) que l’estil empordanès reparteix de la manera més senzilla, ja que no té exigències d’acabar a l’esquerra més que en les tirades 4a, 5a, 6a, i b) que l’estil selvatà no admet acabament amb un dos o un quatre, sempre han d’acabar amb un tres, i en el repartiment no es poden establir més que tres dosos i tres tresos, com a màxim.


- 62 -

............................................................................................................................................ R E P A R T I M E N T

…………………………………………………………………………………………… S’indiquen en aquest quadre, de manera sintètica, els repartiments que haurà de realitzar el ballador en les diverses tirades i en cadascun dels estils. Cal tenir en compte abans d’entrar en el detall, els següents advertiments:

1) En la sardana no es poden marcar més de quatre punts ni menys de dos. Entre els conjunts, doncs, de dos, tres i quatre passos -o punts- s’ha de calcular el repartiment.

2) L’estil empordanès admet major llibertat en els acabaments, els quals poden ser justificats amb dosos, tresos i quatres.

3) L’estil selvatà és molt estricte i només accepta acabaments en tres. 4) En qualsevol cas, en el repartiment de llargs -en el de curts no fa el cas- no es

poden marcar més de 3 dosos i 3 tresos.

ESTIL EMPORDANÈS .......................................

Comença la 1a tirada a l’esquerra i es compta seguidament la segona, per tal de doblar el nombre de compassos i poder calcular l’acabament que serà sempre amb un dos

-ja que el nombre de compassos serà parell- a la direcció que vingui.

Comencem en direcció contrària a la qual han acabat els curts i les tirades es ballen també seguides. El total de compassos por ser:

-múltiple de 4, amb el qual acabarà amb un quatre al cantó que vingui, o -múltiple de 4 o més 2 i, per tant, acabarà amb un dos, també al costat que vingui. Comencem en direcció contrària a l’acabament de la tirada anterior i pot acabar:

-amb un dos, si el compte de compassos és parell, o -amb un tres, si és senar, sempre al costat que vingui.

Comença en direcció contrària a l’acabament de la tirada anterior i pot acabar allà on vingui segons els compassos.

-si són múltiple de 4, acabarà just amb un quatre. -si són múltiple de 4 més 3, acabarà amb un tres. -si són múltiple de 4 més 2, acabarà amb un dos.

-si són múltiple de 4 més 1, es farà el repartiment 5, o sigui, un dos i un tres.

Comença en direcció contrària l’acabament de la tirada anterior i ha d’acabar obligatòriament a l’esquerra segons les regles del repartiment.

(Desprès del contrapunt). Es ballen separadament. Comencen a l’esquerra i han d’acabar obligatòriament també a l’esquerra.

Per les tirades 4a, 5a i 6a de llargs, cal tenir en compte les següents regles de repartiment

Regles de repartiment (1)

......................................... De 2: Si el ballador es troba a la dreta i li falten dos punts per acabar,

ha de marcar un dos i acabaràs a l’esquerra. Si el ballador es troba a l’esquerra, ha d’agafar quatre punts anteriors

i fer el repartiment de 6, això és, marcar 3 dosos. De 3: Si el ballador es troba a la dreta i li falten tres punts per acabar,


- 63 -

marcant-los acaba a l’esquerra. Si el ballador es troba a l’esquerra ha d’agafar els 4 punts anteriors

i fer el repartiment de 7, això és 2 dosos i 1 tres. De 4: Si el ballador es troba a la dreta, marcant 1 quatre acaba just.

Si el ballador es troba a l’esquerra, haurà de marcar 2 dosos. De 5: Si el ballador es troba a la dreta, haurà d’agafar els 4 anteriors i

fer la repartició de 9. Si el ballador es troba a l’esquerra, marcarà 1 dos i desprès 1 tres.

De 6: Si el ballador es troba a la dreta, marcarà 3 dosos. Si el ballador es troba a l’esquerra, farà 2 tresos o bé repartició de 2. De 7: Si el ballador es troba a la dreta, marcarà 2 dosos i 1 tres.

Si el ballador es troba a l’esquerra, farà 1 quatre i 1 tres. De 9: Si el ballador es troba a la dreta marcarà 1 quatre i desprès farà la repartició de

5. Si el ballador es troba a l’esquerra, farà 3 dosos i 1 tres.

ESTIL SELVATÀ ...............................

Comença la primera a l’esquerra i es compten i ballen seguides. Han d’acabar amb un tres.

Per això haurà de fer repartició de sis (marcant 2 tresos). També comencem a l’esquerra o al costat contrari al que han acabat els curts i han

d’acabar a la dreta amb un tres. Es compten seguides i s’haurà d’aplicar el repartiment que convingui segons les regles.

Es ballen independents. Comencen a l’esquerra i acaben a la dreta i es tindran en compte els repartiments que segueixen.

(Desprès del contrapunt). Comencem i acabem a la dreta i cal tenir ben presents les regles de repartiment.

Regles de repartiment (1)

......................................... De 3: Si el ballador es troba a l’esquerra, acabarà just amb 1 tres a la dreta.

Si el ballador es troba a la dreta, haurà d’aplicar el repartiment de 9. De 5: Si el ballador es troba a l’esquerra, haurà d’aplicar la repartició de 9.

Si el ballador es troba a la dreta , marcarà 1 dos i 1 tres. De 6: Si el ballador es troba a l’esquerra, s’haurà d’acollir a la repartició 12.

Si el ballador es troba a la dreta, marcarà 2 tresos De 7: Si el ballador es troba a l’esquerra, marcarà 2 dosos i 1 tres.

Si el ballador es troba a la dreta, aplicarà la repartició de 3, marcant 1 quatre i 1 tres. De 8: Si el ballador es troba a l’esquerra, marcarà 1 dos i 2 tresos. Si el ballador es troba a la dreta, haurà de fer repartició de 12. De 9: Si el ballador es troba a l’esquerra, marcarà 3 tresos. Si el ballador es troba a la dreta, marcarà 3 dosos i 1 tres.

De 10: Si el ballador es troba a l’esquerra, marcarà un seguit de quatre i 2 tresos. Si el ballador es troba a la dreta, marcarà 2 dosos i 2 tresos.

De 12: Si el ballador es troba a l’esquerra, marcarà 3 dosos i 2 tresos. Si el ballador es troba a la dreta, es farà un seguit de quatre i es marquen 1 dos i 2

tresos. (1) El nombre amb que s’indiquen els repartiments (de 2, de 3, etc.),

es refereixen als compassos que falten per acabar la tirada.


- 64 -

repetició. Les audicions de sardanes fineixen amb l’execució d’un fragment de la darrera sardana compost per preludi i dues tirades de curts i dues de llargs. És com un comiat dels balladors i alhora la promesa de retrobament en una nova ballada. revessa, sardana. Revessa equival a enrevessada, difícil. És la sardana que ha estat composta amb la intenció de desorientar al ballador. És com un repte que el compositor fa als dansaires oferint-los-hi una sardana en la qual intenta fer especialment difícil el recompte dels curts i els llargs perquè els sons musicals en que comencen uns i altres són voluntàriament molt semblants o fins i tot a vegades idèntics. Sembla que el primer que va produir aquest tipus de sardanes va ser el compositor empordanès Antoni Agramont i avui una revessa figura en tots els programes de concursos sardanistes, i tenen per finalitat de comprovar la perspicàcia dels comptadors i premià aquell -o la seva colla- qui malgrat les dificultats que està farcida, surt airós de l’empresa de “treure” o acabar justa la sardana revessa. La dificultat, doncs, rau en encertar els tiratges precisos de la sardana, no pas en el repartiment ni en la dansa, que no acusen cap diferència de les sardanes normals, Com s’ha de fer per comptar la sardana revessa? Hem de partir de la base que si intentem comptar-la com les altres, no assolirem res, perquè ens passaran per alt tots els finals de les tirades. Cal, doncs, cercar un altre mètode per a saber els tiratges exactes. Hom acostuma a fer-ho de la manera següent: Es deixa estar el començament de la sardana, com si res no succeís, i s’escolta atentament la música. Així que hom sent un tema, un cant, un acord o una nota tan sols que el sobti i li sembli que el pot recordar, aleshores es posa a comptar. Els curts es repeteixen, i per tant allò que ha motivat que ell comencés els comptes ha de tornar-se a sentir necessàriament. En aquest punt para de comptar i ja sap el tiratge dels curts. Això es molt clar: si els curts tiren 30, i es repeteixen, trobarem el mateix nombre de compassos entre el primer de la primera tirada i el primer de la segona, que entre el compàs número 10 i el del mateix número de la segona. Entre qualsevol compàs de la primera tirada i el mateix compàs de la segona trobarem sempre els 30 que tiren de curts. I és lògic que si ens és impossible de treure els curts comptant del començament fins al final, recorrem al sistema de comptar-los pel mig, sabent que ens ha de portar al mateix resultat.


- 65 -

Ara bé, el comptador ja sap que els curts tiren 30 i que ha de ballar 60 punts seguits; per a poder acabar els 60 exactes li manca només que un altre de la colla s’hagi posat a comptar des del començament i sàpiga en tot instant a quants estant. Acabats els 60 curts, cal fer la mateixa operació amb els llargs. Un es posa a comptar ràpid i l’altre espera quelcom, un moment musical que li cridi l’atenció, i comptar fins que el torna a copsar en la tirada següent, que hom balla lligada amb la primera. Si ha trobat 50 llargs, per exemple, podrà marcar els 100 punts que li calen, mitjançant el company que porta el compte dels que ja han fet. En les tirades següents es ballen i es reparteixen els 30 curts i els 50 llargs que tira la sardana. Farem, ara, una curta enumeració d’alguns dels casos en què es pot trobar el sardanista que compta revesses. Pot agafar-se a un tema musical i després trobar-lo repetit infinitat de vegades. Li pot passar tota la primera tirada de curts sense haver trobat res que li cridi l’atenció. Al tornar a trobar el compàs en el que havia començat a comptar, pot comptar-lo altre cop i s’errarà d’un punt. El company que li ha comptat des del començament se li pot haver perdut. Pot treure només els curts o només els llargs, i aleshores no hi ha res a fer. Pot deixar escapar una bona ocasió de posar-se a comptar, amb la por que el moment musical que ha sentit es repeteixi massa i no li serveixi. Pot sentir perfectament un compàs propici a agafar-s’hi i passar-li desprès per alt la repetició. Pot ésser que la tirada sigui del doble del que ell ha comptat. I tantes i tantes de coses li poden succeir per a portar-lo al fracàs, que renunciem a exposar-ne més. El cas és que les colles que van a concurs acostumen a ballar curts quan son llargs, o viceversa. Algunes paren mitja hora abans d’acabar, i d’altres els atrapa el final tot just eren a la meitat dels punts que pensaven fer. Tot el qual semblaria cosa combinada expressament per fer quedar en ridícul als sardanistes. De tot el que hem exposat es dedueix que per a treure una sardana revessa es necessita:

1. Que pugui treure. Si el compositor s’ho proposa, no li costarà res de fer una sardana impossible -tiratges


- 66 -

exageradament llargs, repetició monòtona d’un tema únic, etc...-

2. Que el comptador tingui l’oïda fina i, sobretot serenitat. L’oïda fina per copsar una petita diferència d’instrumentació o una variant insignificant d’un tema. Serenitat que eviti els dubtes de si s’agafa o es deixa, o s’ha errat de comptes, i li proporcioni decisió i optimisme.

3. Finalment, i això és potser el més important, es necessita estar de sort. Hi ha tantes petites circumstàncies que porten al fracàs, que sols el que està de sort pot esquivar-les totes.

ritme. És l’ordre en la successió dels sons i l’alternança dels forts i els febles, els llargs i els curts, dintre el moviment musical. rodona. Sinònim de rotllana. rotllana. Cèrcol que formen els balladors en fer la sardana. També s’anomena rodona. La sardana la ballem fent una rotllana, aquesta està completa quan està formada per un nombre determinat de parelles. Una rotllana no forçosament ha de ser completa, i per tant pot haver-hi persones desaparellades. Una parella, la forma un home i la dona que te a la seva dreta. Si una persona ha d’entrar en una rotllana, primer ho farà, si és possible, completant una parella. Si no pot fer-ho, entrarà de forma que no trenqui cap de les parelles ja formades. No es pot negar mai l’entrada d’una persona a una rotllana, i no se’n pot sortir si no és per un motiu molt justificat. Per agafar-se les mans, la mà de l’home, aguanta la de la dona.


- 67 -

- S -

sac de gemecs. Nom amb que popularment es denomina la cornamusa. salt. Pot ser curt o petit, i és igual que l’aire, però saltant una mica. salt fort. És igual que el salt però enlairant més els peus del terra. saltar. Donar-se impuls verticalment enlaire, de tal manera que durant un curt lapse de temps els peus no toquen a terra. Saltar en la sardana equival a fer-ho seguint el compàs de la dansa i quan el ritme de la cobla ho exigeix. sardana. Definir la sardana en els seus diversos aspectes i matisos no és cosa fàcil. Per això ens sembla escaient deixar constància d’aquella definició descriptiva que de la nostra dansa en fa el Manifest de la Sardana, llegit el 30 d’abril de 1972 a Lloret de Mar en ocasió del Dia Universal de la Sardana: És una dansa clàssica i matemàtica. Els sardanistes s’agrupen lliurement en rotllanes, és a dir, formen anelles agafats de les mans. Els dansaires han de comptar els compassos de la música -que solen ser en nombre diferent a cada composició- i traduir-los a passos, de manera que repartits ara voltant cap a la dreta, ara cap l’esquerra, la dansa es desplegui i s’acabi exactament d’acord amb les normes tradicionals que la regeixen. Vegi’s articles complementaris: nom, etimologia, història. sardana, (locucions). Al llarg del temps el nom de sardana ha entrat a formar part d’una particular manera de dir. Així: haver-hi una bona sardana, indica que hi ha molta feina; quina sardana ens han deixat, significa la feina que es preveu que serà necessària per a deixar la casa endreçada desprès d’una festa; o també és mes llarga la sardana que el contrapàs, que equival a dir


- 68 -

que té més volum la part accessòria que la principal. El mot sardana ha passat, per extensió a certs jocs infantils en els quals la mainada s’agafen per les mans, fent la sardana. Fins i tot la lletra d’una cançó infantil popular s’hi refereix: La sardana de l’avellana pica de peus i balla la gana, la sardana de Ripoll mata la puça i el poll. sardana, classes de. Sense poder establir una classificació rigorosa, ja que aquesta no existeix, sí que es poden descriure certs tipus de sardana que amb el temps s’han anat distingint. Cal aclarir que en les diverses classes de sardana que podem senyalar, sempre la manera de ballar és la mateixa, en el que fa referència al pas i el compàs, i la diferència afecta només a la música o a la forma de marcar aquells per part dels balladors. Es poden registrar les següents: de concert, de lluïment, de mig compàs, vertical, obligada i revessa. Existeixen també certes sardanes denominades molt concretament amb una determinada significació, així: Sardana del Batlle, Sardana de la Majordoma, o altres, com sardana dels canonges, o sardana dels golluts, de les quals només es conserva el nom. Folklòricament s’ha utilitzat el nom de la sardana amb un qualificatiu per a designar varietats de dansa similars, com sardana dels cornuts, sardana dels esclops, sardana de les cuines o altres que s’escapen del que és pròpiament la sardana. sardanejar. Acció de ballar sardanes. Verb emprat més en el terreny literari que en el llenguatge col·loquial: Amb quin aire, bon Déu, dansaven elles!, amb quin delit sardanejaven ells!, Jacint Verdaguer: L’Empordà. Sardaneig, efecte o acció de sardanejar. Utilitzat en el llenguatge literari: Oh Catalunya, pàtria meva, clara, serenitat sota el dosser d’atzur, del sardaneig no siguis mai avara, dins el combat que va tornant-se pur. Agustí Esclassans, La Sardana. sardanisme. 1. És l’afecció o sentiment per la sardana i la seva difusió. En general, és el moviment -o moviments- que des de primers del segle XX va promovent la sardana, treballant per la seva perfecció, tant artística com musical, i, sobretot, estimulant la seva divulgació en tant com a dansa nacional de Catalunya. En realitat, tota la tasca per la promoció i perduració de la nostra dansa a través de la història es sardanisme. 2. Entramat socio-cultural bastit a l’entorn de la sardana. Aquesta dansa tradicional, genuïnament catalana, és una manifestació viva d’esplai civil, espontani i de participació comunitària i, per tant, pot ser qualificada de fet social,


- 69 -

clarament evolutiu i canviant, a redós de l’evolució i dels canvis socials del comportament del poble. La sardana ha estat un element aglutinador de primer ordre, especialment pel que fa referència al manteniment de la consciència política del poble en els moments de màxima repressió, i també una de les expressions vitalistes de la voluntat d’ésser i un senyal visible d’identitat nacional. Més de mig miler de grups i associacions s’integren actualment en aquest moviment de foment i difusió de la sardana; s’hi poden distingir: les agrupacions dedicades a l’organització i promoció d’activitats genèriques a l’entorn del fet sardanista, cursets, ballades, concerts, aplecs, divulgació, etc...; les colles sardanistes, caracteritzades per la dedicació plena a la dansa i especialment a la competició; les cobles i els compositors, que configuren el sector artístico-musical. Aquest entramat socio-cultural es vertebra en estructures de tipus federatiu: les Federacions Sardanistes de Catalunya i del Rosselló, la Unió de Colles Sardanistes, les Coordinadores d’Aplecs, etc... Els orígens de la sardana es perden en la nebulosa del temps i hom només pot arribar a establir de manera fefaent que els antecedents immediats són el contrapàs i l’anomenada sardana curta. Les fites conegudes del procés que segueix la sardana daten del segon terç del segle XIX. Pep Ventura apareix com un dels homes que van impulsar l’evolució coreogràfica i musical de la dansa; a ell devem l’encertat ajustament d’instruments que, amb lleugeres alteracions, s’ha consagrat: flabiol i tamborí, dos tibles, dues tenores, dues trompetes, un trombó, dos fiscorns i un contrabaix. Pep Ventura dignificà encara el repertori de la cobla amb l’insòlit recull del folklore i l’aplicació i difusió consegüent per mitjà de les seves partitures. Contemporani seu fou Miquel Pardàs, que publicà el 1850 a Figueres el primer mètode per aprendre a ballar sardanes llargues; fou també un destacat dansaire a l’Empordà i a la Barcelona de 1859-1860. Cal remarcar també que Josep Pella i Forgas, en la seva Història de l’Empordà, publicada el 1883, va ser el primer a qualificar la sardana de dansa nacional de Catalunya. sardanista. És el nom amb que es designa el ballador de sardanes. sardanístic. Expressió relativa a la sardana o pertanyen a aquesta dansa. seguit. Expressió avui en desús, procedent del contrapàs i que s’utilitzava en l’època de Miquel Pardàs per indicar els quatres, que s’havien de marcar d’una manera seguida o sense interrupció,


- 70 -

per contraposició amb els trencats. lo seguit -escriu Pardàs- se compon de quatre compassos. selvatà, estil. Cal tenir en compte que encara que es parli de dos estils -l’empordanès i el selvatà-, la sardana sempre és la mateixa. Els anomenats estils es diferencien només en les regles del començament i del acabament i, per tant, en la també diferent exigència de repartiment.

Estil selvatà .............................................................................................................................................

Preludi


1a tirada de curts

2ona tirada de curts

És doblen per tal de comptar, i han d’acabar, si es possible, a la dreta amb

un tres

Comença a l’esquerra o en sentit contrari a

l’acabament de les tirades de curts

1a tirada de llargs

2a tirada de llargs

És doblen, per tal de comptar i han d’acabar a la

dreta amb un tres


3a tirada de curts

4a tirada de curts

Cada una d’elles comença a l’esquerra i ha d’acabar

amb un tres


3a tirada de curts

4a tirada de curts

Cada una d’elles ha d’acabar a la dreta amb un

tres

Contrapunt

Comença a la dreta 5a tirada de llargs Acaba a la dreta amb un tres

Comença a la dreta 6a tirada de llargs Acaba a la dreta amb un tres

senar. Ha estat definit com imparell, a aquell nombre que no es divisible per dos. En la sardana, és el nombre de compassos d’una tirada que no és divisible per dos. Llavors, el repartiment en qualsevol dels dos estils -empordanès i selvatà- comportarà un acabament amb tres. si. Nom de la setena nota de l’escala musical.


- 71 -

simbolisme. S’ha intentat buscar en la sardana diversos simbolismes lligats al seu origen. Es pot tractar d’una dansa solar? Els primitius dansaires festejaven a Ceres fent la rotllana i encerclant amb ella les garbes de blat, com cantava Maragall? Tradicionalment la circumferència s’ha considerat simbòlicament com emblema del sol, però també és el símbol d’una limitació precisa i regular, i de l’harmonia universal. Totes aquestes possibles significacions contribueixen a crear la màgica bellesa de la nostra dansa. sol. Nom de la cinquena nota, de l’escala musical. solfa. Notació musical per mitjà de la qual el compositor escriu les seves obres i el músic les interpreta. sortir. La llibertat de la sardana permet entrar a la rotllana sempre i, naturalment, sortir-ne -anar-se’n o deixar-la- sempre que el ballador o la parella balladora es vegin precisats a fer-ho, si bé les lleis de la dansa, per respecte als demés balladors, aconsellen acabar-la.


- 72 -


- 73 -

- T -

tamborí. Instrument membranòfon i de percussió, únics d’aquest tipus que figura en la cobla, semblant a un timbal petit de cos allargat, que el músic que el toca porta penjat al braç esquerra i toca amb la mà dreta, amb una baqueta que s’anomena broqueta. tarima. Taulat, en forma de plataforma movible i d’una certa elevació en la que se situa la cobla durant les ballades en places o lloc públic en el que es ballen sardanes i en el que s’hi col·loca la cobla. Equival a tarima, cadafal, empostissat i entaulat. tarota. Nom amb el que es coneixia antigament el tible. tècnica. El coneixement i la pràctica de l’art de la dansa és el que constitueix la seva tècnica. La tècnica recolza l’art del bon sardanista que per això ha de saber no solament el ball sinó també el compte i repartició dels compassos d’acord amb l’estil en que dansa. temps. Es diu a la unitat de durada d’un moviment musical. També equival a cadascuna de les parts d’igual durada en què es divideix el compàs. tenor. Nom d’un instrument antic, avui totalment en desús. S’havia utilitzat abans de la introducció de la tenora a la cobla. Era més voluminós que aquella però mes curt, sense claus i amb una grossa campana de fusta. S’anomena també tenor al músic que toca la tenora. tenora. Instrument aeròfon, o de vent. Si bé el seu origen és antic, el seu perfeccionament i la seva introducció a la cobla la realitzà Pep Ventura a mitjans del segle XIX i degut a la seva amistat i col·laboració amb el constructor d’aquest tipus d’instrument Antoni Toron, de Perpinyà. Pep Ventura fou el gran executant


- 74 -

d’aquest instrument i pel seu impuls aquest es constituí en l’instrument central de la cobla, ja que sabé extreure del seu to, el seu volum i la seva ductilitat, les melodies que el feren famós. La tenora es construïda amb fusta de ginjoler i formada per cinc peces: la canya, el tudell, el cos superior del cilindre, el cos inferior i la campana, que és de metall. Posseeix tretze claus de metall que serveixen perquè el músic executant pugui manipular els forats de l’instrument bàsic de la cobla a partir de Pep Ventura, només hi ha -digué Garreta- un instrument que pugui donar un crit de joia, o de dolor, amb veu humana, i aquest és la tenora. tible. Instrument aeròfon, o de vent, que s’utilitza en la cobla. És del mateix tipus que la tenora, si bé de dimensions més reduïdes. Té una sonoritat aguda i és afinat en fa. També es coneixia antigament amb els noms de tiple, prima i tarota. timbre. Designació amb la que es caracteritza el so. La qualitat del timbre és la que diferència els tons. tipus de sardana: corals o cantades. Són aquelles composicions que tenen lletra i per tant poden ser cantades. Degut a l’impuls del cant coral i a la utilització per part dels compositors de sardanes de cançons populars, aviat varen aparèixer compositors i poetes que feien sardanes per a lletres, lletres per a sardanes o bé tot a l’hora. Passat l’esplendorós moment orfeonístic català, les sardanes corals han entrat en un parèntesi semi-oblidat, només obert de tant en tant per algun intent de rellançament. Actualment, són nombrosos els grups d’havaneres que inclouen sardanes cantades en el seu repertori. tipus de sardana: de concert. Són composicions que no han estat concebudes pensant exclusivament en el ballador i que contenen elements qualitatius propis de la seva execució en una sala de concerts. Les sardanes programades en un concert s’interpreten en la forma reduïda de dues tirades de curts i dues tirades de llargs. tipus de sardana: de conjunt. En el decurs d’un aplec solen haver-hi una o dues sardanes de conjunt. Son sardanes per a ballar, com qualsevol de les altres que s’hi toquen, però que tenen la particularitat de que són tocades per els músics de totes les cobles alhora. Cal diferenciar-les de les sardanes per a dues a més


- 75 -

cobles. Les sardanes de conjunt no han estat composades especialment per tocar-se de conjunt. En canvi les sardanes per a més d’una cobla, sí. tipus de sardana: per a més d’una cobla. Són sardanes escrites especialment per ser interpretades per dues o més cobles. Si bé, les normes d’instrumentació són les mateixes, cal que els autors a l’hora d’escriure-les tinguin en compte algunes consideracions importants, com l’equilibri sonor de l’obra, ja que tot surt multiplicat de força i podria resultar excessivament estrident. tipus de sardana: per ballar. És el tipus més conegut ja que s’interpreta a ballades, concursos i aplecs. Algunes d’aquestes, els sardanistes, depenent de gustos i criteris personals les anomenen balladores. Acostuma a dir-se que una sardana és balladora quan té música alegre, canvis d’aire i un salt ben fort. tipus de sardana: revesses. Les sardanes revesses solen ballar-se als concursos de colles, juntament amb les de lluïment i les de germanor. A les sardanes revesses, l’objectiu principal no és ballar bé, si no esbrinar quin és el tiratge de curts i llargs de la sardana que s’interpreta. Això, que a les sardanes normals sòl ser senzill, a les revesses és molt més complicat. La raó és que els compositors de sardanes revesses s’esforcen en fer que els curts i els llargs siguin molt similars entre sí, que no estiguin separats per una pausa marcada i que durant tots els curts i tots els llargs es repeteixin els mateixos motius musicals cada pocs compassos, amb molt petites variacions. La repetició d’aquestes variacions és el que els balladors han d’utilitzar com a pista per esbrinar el tiratge de curts i llargs. En els concursos de sardanes revesses, les colles que encerten el tiratge, l’han de fer arribar al jurat abans de que acabi la sardana. Únicament les colles que l’encertin seran capaces, amb tota probabilitat, d’acabar la sardana en el moment que acabi la música. tirabou. Expressió amb què es designava el contrapàs en l’època de decadència i en to més aviat despectiu. El nom sembla que prové del fet de que el capdanser havia d’arrossegar als balladors quan aquests no eren prou hàbils o no seguien les indicacions d’aquell, referides als moviments a executar.


- 76 -

tirada. El nombre de compassos que comprèn cada una de les parts de la sardana, s’anomena tirada. Així, el nombre de compassos dels curts serà la tirada de curts. De manera semblant, el conjunt de compassos equivalents a passos, de llargs, s’anomena tirada de llargs. I de la suma dels curts i dels llargs en direm, doncs, tirada total. tonalitat. És el conjunt de fenòmens melòdics i harmònics que resulten de l’estructura dels tons. També s’empra com a sinònim de to. El to és determinat per la freqüència d’una nota. Es diu que les notes són altes o baixes quan en realitat el que vol indicar és que la seva freqüència és elevada o baixa. trencar. Quan un ballador o una parella volen entrar a la sardana, entre la dreta de l’home i l’esquerra de la dona que formen parella, és un intent de trencar la parella dansadora. Això, segons les lleis de la sardana. no és mai permès. trencat. Expressió que prové del contrapàs i que utilitza Miquel Pardàs en contraposició amb els seguits per indicar les sèries de dos i tres passos que s’han de marcar al final dels curts i dels llargs. tres. És el conjunt de tres passos -tresos, doncs, és el conjunt de dos o tres grups de tres passos- corresponents a tres compassos amb què acaben les tirades de curts i de llargs, en l’estil empordanès quan la tirada o tirades són senars i, obligatòriament, en estil selvatà. La forma de puntejar els tresos, s’explica en l’article ballar. treure. Es diu treure la sardana, quan el ballador té la suficient preparació musical i habilitat numèrica per aconseguir comptar els compassos de la dansa i distribuir-los amb justesa, de tal manera que la música i el ball, perfectament sincronitzats acabin al mateix temps i d’acord amb les regles que regeixen cadascun dels estils empordanès i selvatà. trombó. És un instrument aeròfon, o de vent, i de metall, de coure, accionat per una colissa o bé per pistons. El trombó anomenat de colissa és el més antic i data del segle XV. En canvi el de pistons es coneix des de la primera meitat del segle XIX. El trombó que actualment s’empra en la cobla és afinat en do.


- 77 -

trompeta. És un instrument aeròfon, o de vent, i de metall, amb embocadura. Està format per un tub d’un metre de llargada, corbat dues vegades. Pel cantó que es toca, porta una embocadura cònica. L’altre extrem acaba amb un pavelló. És un instrument molt antic que s’ha utilitzat en sumptuositats fúnebres o militars, i ha estat present en solemnitats sagrades. La trompeta anomenada simple solament pot executar la sèrie d’harmònics de so fonamental. La que s’utilitza en la cobla és la denominada de pistons o cromàtica perquè pot executar totes les notes de l’escala. Aquesta és la més moderna i aparegué vers el començament del segle XIX, inventada per Blühmel i Stölzel. En ocasions, i per tal d’obtenir determinats sons, admet la sordina. La seva tonalitat és en si bemoll.


- 78 -


- 79 -

- V -

vertical, sardana. Entre les maneres de ballar la sardana, Josep Pla, tan bon observador de les nostres coses, descriu aquella forma antiga de dansar-la, horitzontal, de la primera etapa, immediata a Pep Ventura, i la forma vertical, imposada més tard, per la música de Juli Garreta. Són les sardanes que es ballen ara, les quals, diu Pla, se salten sobre un espai de terra molt petit, limitat. El cos oscil·la poc. És manté dret, vertical..., els braços s’alcen més drets, més alts, amb més vigor i les espatlles es mantenen més rígides..., ara, se salta i es punteja més. És la forma més moderna de ballar la sardana, en la que la ritmació és més vertical, sobre un espai reduït. La sardana és la mateixa i les dues maneres de ballar-la -la vertical i l’horitzontal- tenen el seu atractiu, si es ballen amb naturalitat, el resultat és el mateix. verra. Nom vulgar amb què ha estat designat també el contrabaix. volum. El volum d’un so o d’una nota musical depèn de l’amplitud de la seva vibració. La plenitud d’un instrument va determinada per la capacitat de volum que pot donar.


- 80 -


- 81 -

- X -

xeremia. Nom amb que el qual és coneguda a Mallorca la cornamusa, on aquest instrument encara es conserva.


- 82 -


- 83 -

Diccionario de la Sardana y la Cobla

VERSIÓN VERSIÓN VERSIÓN VERSIÓN EN CASTELLANOEN CASTELLANOEN CASTELLANOEN CASTELLANO

Preámbulo

A fin de no modificar el orden alfabético del diccionario original catalán, las palabras catalanas han estado conservadas, caracteres

en cursiva, y preceden alguna vez a las palabras idénticas en castellano cuando alguna traducción parecida no ha podido ser

encontrada.


- 84 -


- 85 -

- A -

acabament (final). Acción de finalizar una tirada o la totalidad de la sardana.

acabar (terminar). Terminar o finalizar es dar fin a una

tirada o a la totalidad de la sardana. Es esencial tanto en una como en otra marcar el último paso de cada una sincronizando con el último compás de la música. Un buen final acredita el buen ajuste en la cuenta y en la repartición.

actos, manifestaciones sardanistas (actes,

manifestacions sardanistes) – aplecs (aplecs). La definición de la palabra Aplec es: Reunión de gente, generalmente al aire libre, con motivo de una fiesta o una celebración determinada. Aplec, pues, no es una palabra exclusivamente sardanista, ya que se aplica a fiestas de cualquier tipo. Si nos referimos a un aplec sardanista, podríamos definirlo como una reunión de gente, generalmente al aire libre, cuyo motivo es el de disfrutar y bailar un número indeterminado de sardanas interpretadas por un grupo variable de coblas.

En un Aplec de la Sardana, las coblas actuantes alternan sus interpretaciones, siguiendo el programa previamente establecido. Cada cobla toca cinco sardanas y una de conjunto. El nombre de sardanas interpretadas aumenta, si estas son de siete tiradas y no de diez.

Últimamente empieza a observarse en algunos aplecs que las coblas interpretan todas sus sardanas seguidas, en vez de alternar sus actuaciones. Esto se hace para reducir gastos, ya que de esta forma la cobla cobra por dos horas de actuación y no por todo el día.

Es práctica habitual que cada cobla toque una sardana de las llamadas obligadas, que son sardanas donde la complejidad de interpretación para alguno de sus instrumentos es especialmente elevada. Las coblas tocan estas sardanas para el lucimiento de uno o más de sus solistas.


- 86 -

actos sardanistas (actes sardanistes) – balladas (ballades). Son la expresión más habitual del sardanismo. Suelen hacerse los días festivos en muchos puebles y ciudades de Cataluña. Durante los meses de verano, es frecuente que se celebren ciclos de audiciones diarios o semanales a última hora de la tarde o por la noche. Generalmente son actos con una sola cobla y se interpretan seis sardanas. Finalizada la cuarta, media parte, y sexta sardana, final, se repite una tirada de cortos y una de largos. Si las sardanas son de siete tiradas, suelen tocarse nueve.

Estos actos suelen realizarse en lugares públicos al aire libre y no se suele cobrar entrada. Se acostumbran a financiar con las aportaciones voluntarias de los sardanistas o con el soporte económico de alguna entidad.

La duración de una audición o ballada es aproximadamente de dos horas.

actos sardanistas (actes sardanistes) – conciertos

(concerts). Tanto por el lugar de su ubicación: teatros, entoldados, auditorios, salas de concierto, etc., como por el nivel más elevado de las obras, los conciertos son actividades bien diferentes de las balladas y los aplecs.

La cobla interpreta normalmente, con dos tiradas de cortos y con dos de largos, un programa de diez sardanas. En un concierto el público asistente no baila, solo escucha.

En un concierto también se programan obras escritas para cobla, poemas sinfónicos, glosas, suites para cobla, etc., a pesar de que esta faceta es solo cultivada por algunos compositores.

actos sardanistas (actes sardanistes) - concursos.

En los concursos, los grupos sardanistas, bailan la sardana procurando conseguir la máxima interpretación coreográfica, estética y de precisión, entre la interpretación musical y sus pasos de danza. Podemos diferenciar entre dos tipos de concursos: los de grupos improvisados y los de grupos perfectamente definidos. En el primero de los casos, en el transcurso de un aplec el público se agrupa para improvisar un grupo y bailar una sardana que será puntuada por un jurado. Antes de finalizar el aplec se repartirán los premios correspondientes a cada uno de los grupos. En el segundo de los casos, los grupos, desarrollan su actividad básica, compitiendo en los Concursos de Grupos Sardanistas. Estos concursos se realizan durante todo el año y tienen la siguiente estructura:


- 87 -

Un galop Los grupos por parejas y en fila entran en el recinto al de entrada compás de la música, saludan a la presidencia y se colocan en sus lugares previamente asignados.

Sardana de Es la sardana o sardanas que bailan los grupos y lucimiento donde después un jurado evalúa su ejecución,

considerando aspectos estéticos, coreográficos, ritmo, compenetración musical, etc.

Sardana Es habitual que en un concurso de grupo se

revesa interprete una sardana revesa. Los grupos han de acertar el tiraje y repartirla correctamente.

Sardana de Al final, y en espera de la clasificación, se interpreta la

hermandad sardana de hermandad, bailada por todos los grupos y también el público asistente, haciendo grandes círculos que llenan todo el recinto.

Reparto Una vez terminada la sardana de hermandad, se hace

de premios la lectura de las clasificaciones y el reparto de premios.

aire (aire-fuerza). Significa puntear haciendo en cada uno de los puntos tres movimientos arriba y abajo del cuerpo y en el cambio, dos movimientos; todo esto sin alzar los pies del suelo a la vez y sin saltar.

altres músiques basades en la sardana o la cobla

(otras músicas basadas en la sardana o la cobla). Una experiencia interesante fue la colaboración entre la Companyia Elèctrica Dharma y la cobla Mediterránea. Se escogieron unos temas y se hicieron los arreglos necesarios para la combinación de la cobla y un conjunto rock. La dificultad de compenetrar estos dos conjuntos son evidentes, pero la experiencia resultó bastante satisfactoria como lo demuestra el éxito de asistencia y la buena acogida del disco grabado por las dos formaciones musicales.

Otra experiencia más actual es la fusión de la música de la sardana con el ritmo del jazz, pero esto sí, manteniendo la estructura de la sardana. El resultado se llama Sardanova y se puede bailar de la misma manera que la sardana. Para poder tocar sardanovas se ha tenido que aumentar el número de instrumentos de la cobla, dependiendo de las necesidades de la composición a tocar. La aceptación de la sardanova es muy diversa y aun no se ve bien definido cual será su futuro.

Lo que sí parece que ya ha vuelto a arraigar en el mundo de la cobla es lo que conocemos como Balls vuitcentistes. Antiguamente alquilar un conjunto musical conllevaba la obligación


- 88 -

de interpretar todos los compromisos musicales de un programa de fiestas: pasacalle, oficio religioso, concierto vermú, sardanas, baile de entoldado, etc., la cobla tenía que asumir esta versatilidad y lo hacía con la misma formación que para con las sardanas. Es por esto que las coblas de aquella época incorporaban en su repertorio los llamados bailes ochocentistas: polcas, valses, jotas, mazurcas, etc., debidamente retocados para ser interpretadas por la cobla.

aplec (aplec). Es un acto -o actos- organizados para que

unas personas se reúnan para celebrar alguna conmemoración. Desde el punto de vista sardanístico, un aplec de la sardana es una fiesta convocada para homenajear a esta danza. Barcelona celebró su primer aplec sardanístico el 14 de abril de 1907, en Vila Joana, Vallvidrera, y continuó celebrándose hasta que fue prohibido el año 1923. Después de la Guerra Civil, en el año 1952, la Obra del Ballet Popular reanuda el aplec, que lo celebra en Montserrat, hasta que en el 1963 se restaura nuevamente en Vallvidrera, pero no tiene continuidad. Ahora, son muchos los pueblos y ciudades de Cataluña que tienen establecido, por tradición, un día al año dedicarlo al aplec de la sardana, en el cual generalmente diversas coblas, tocan alternativamente, ofreciendo un amplio repertorio de sardanas a los sardanistas congregados en la fiesta. Igualada es, después de Calella, la ciudad que tiene y celebra el aplec más antiguo de toda Cataluña.

arquillo (arquet). Pequeña vara de madera curvada al

fuego, donde los dos extremos de la cual mantienen tirante un mechón de crines de caballo. Sirve para hacer vibrar los instrumentos llamados de cuerda. En la cobla se utiliza para tocar el contrabajo. También se llama arco.

audición (audició). Se ha acordado de llamar a audición

-a la facultad o posibilidad de escuchar- a la sesión de sardanas que ejecuta una o varias coblas. Generalmente, en las audiciones en que interviene una sola cobla, ésta acostumbra a ejecutar seis sardanas y una de repetición.

aviso (avís). Es la señal o advertencia que el sardanista que

lleva la sardana da a los otros sardanistas del círculo. Este aviso puede ser hecho con un gesto, alzando los brazos cuando se bailan los cortos y la exigencia de la repartición pide un tres o más de tres; o bajando los brazos cuando, durante los largos, se han de marcar


- 89 -

un dos o más de dos, también según el reparto, con un apretón de manos, signo o aviso poco usado, o finalmente, con una indicación verbal, de manera que todos los sardanistas lo entiendan.


- 90 -


- 91 -

- B -

(ball) baile. Se llama baile a la acción de bailar. El baile de la sardana es la sucesión de pasos, marcados o saltados, ejecutados siguiendo el orden de los compases y el ritmo de la música. Como los pasos se marcan o se saltan en series de dos en dos, en los cortos, o de cuatro en cuatro, en los largos, de izquierda a derecha y de derecha a izquierda, excepcionalmente con un tres, el círculo mantiene un movimiento oscilante. Como escribe Maragall:...con pausa y con medida va lenta oscilando. Ya se balancea a la izquierda oscila, ya gira otra vez a la derecha dudando.

ballada (audición). Es la reunión de sardanistas, dispuestos a bailar sardanas. También equivale a audición, sardana en particular. ballar (bailar). Acción de ejecutar la sardana. Equivale a bailar la sardana, o sea, seguir la sucesión regulada de pasos o saltos, según los compases que marca la cobla. baqueta (baqueta). Consiste en una vara delgada de madera que sirve para tocar el timbal. La baqueta para tocar el tamborín se llama broqueta. (Batlle, sardana del) Alcalde, sardana del. Sardana típica de la población de Amer. Se baila el día de la fiesta mayor que se celebra cada año del 15 al 17 de agosto. Parece que la sardana del Batlle, llamada también del alcalde, proviene de muy antiguo. Se dejó de bailar durante un tiempo hasta que fue restaurada en el año 1950. La sardana está presidida por el alcalde, el cual da la mano derecha a su pareja, a continuación siguen los concejales municipales con sus respectivas parejas y el pueblo en general. La sardana permanece siempre abierta y la mano izquierda del alcalde libre. En el otro extremo tiene que estar siempre un hombre, motivo del cual se tiene que invertir la pareja final. Esta


- 92 -

sardana que se baila en la plaza del pueblo está presidida por los gigantes. (bolo, fer un) bolo, hacer un. En el argot utilizado del mundo del espectáculo -música, teatro, etc.,- palabra que designa las actuaciones aisladas en otra cobla, en el caso de la sardana, diferente de la cobla normal. (braços) brazos. La danza de la sardana no es únicamente el movimiento de los pies que hacen los sardanistas en marcar o saltar los pasos. Si el cuerpo, por extensión natural, sigue el ritmo de los pies, los brazos también juegan en la danza. En la posición inicial los brazos están bajados. Bailando los cortos se mantienen también bajados y se marca discretamente el ritmo con un movimiento de espaldas. En los largos los brazos se mantienen alzados, ligeramente arqueados a la altura de los músculos, sin excesiva rigidez de manera que no desentonen de la agilidad corpórea natural que el bailar de la sardana comporta. broqueta (baqueta). Baqueta, palo o vara delgada de madera que sirve para tocar el tamborín.


- 93 -

- C -

cadafal (tablado). Es una plataforma elevada, hecha generalmente de tablones, que se coloca en la plaza o en el sitio público en el cual se ha de celebrar una ballada de sardanas, y en la que se sitúa la cobla. Expresión equivalente a entablado, tablado, tarima y entarimado. cap de colla (director del grupo). Es aquel que formando parte de un grupo sardanista lo dirige y representa, especialmente delante de los organizadores y el jurado en un concurso de sardanas. capdanser (maestro de baile). Con el nombre de capdanser, maestro de baile, se designaba a la persona que dirigía la danza del contrapaso. Entre los sardanistas, conseguir actuar de maestro de baile era algo considerado una distinción y un honor. Generalmente ocupaban este lugar los religiosos de la fiesta o las primeras autoridades. Si no era así y el deber de cortesía hacia las personas principales ya se había cumplido, el lugar de maestro de baile era ofrecido en subasta y concedido al más adecuado. Hoy el maestro de baile de la sardana es el equivalente al cap de colla, o primero del grupo. caravana de la sardana (caravana de la sardana). Grupo de personas que acompañan a la flama de la sardana al ser trasladada desde la ciudad que ha dejado de ser pubilla a la que la sigue en la ostentación del pubillaje. Ciutat Pubilla (Ciudad Pubilla). Localidad especialmente designada por la Obra del Ballet Popular para centrar y materializar la celebración universal de la Diada de la Sardana. Igualada fue Ciudad Pubilla en el año 1974. Al final del libro, en el apéndice, se indican todas las poblaciones que han sido nombradas Ciudad Pubilla.


- 94 -

cobla (cobla). La palabra cobla proviene del latín copola, que significa unión o conjunto. Se trata, pues, de un conjunto instrumental para ejecutar una determinada música. Antes de tener noticia de la sardana existía ya la cobla, con un número indeterminado de músicos y diversos instrumentos. Hoy, se denomina cobla al conjunto de once músicos que con unos determinados instrumentos, diez de viento, uno de cuerda y uno de percusión, interpretan la sardana, así como otras danzas populares catalanas. La cobla actualmente está constituida por un flabiol y un tamborín, que son tocados por un mismo músico, dos tibles, dos tenoras, dos trompetas, dos fiscornos, un trombón y un contrabajo. La cobla, como conjunto musical, viene de tiempo muy antiguo y sus instrumentos han variado, sobretodo a partir de mediados del siglo XIX. En el siglo XIV se encuentran ya juglares constituidos en forma de cobla, en la cual, a demás del flabiol y el tamborín, que han sido los instrumentos más permanentes, figuran otros instrumentos, como la cornamusa o la tarota, hoy conocida por tible. Este tipo de cobla perduró hasta que se implanta la reestructuración de Pep Ventura. Aun hemos sentido hablar a nuestros abuelos del sac de gemecs, nombre popular de la cornamusa, pero Ventura, organiza la sardana larga, o sardana actual, introduce en la cobla nuevos elementos, a la vez que suprime otros. Da a la tenora un papel primordial. Añade los cornetines o las trompetas, el fiscorno, y finalmente el contrabajo, a pesar de las divergencias de opinión, pero que acaba imponiéndose como elemento importante para mantener el compás de la cobla y el ritmo de la danza. Con estas transformaciones queda estabilizado el conjunto instrumental de la cobla. colla (grupo). Es el conjunto de personas que formando parejas bailan la sardana con la voluntad de conseguir práctica en el baile, exactitud en la repartición y elegancia en el gesto. En general, hoy las parejas que se constituyen en grupo lo hacen con la intención de demostrar públicamente tales virtudes, a raíz de un concurso de grupos sardanistas o concursos de sardanas. començament (principio). Acción de empezar. Por lo que es a la sardana, hay que distinguir entre el principio de cada tirada, ya que ésta varía según el estilo y si se trata de una tirada de antes o después del contrapunto.


- 95 -

compás (compàs). Así se nombra el signo con el cual se expresa la medida musical que establece la relación de los sonidos entre sí. Actualmente, en la sardana, se usan solo dos compases diferentes: el 2/4, que se marca con dos tiempos y comprende dos notas de corchea, y el 6/8 que también se hace con dos tiempos pero incluye un grupo de tres corcheas. En general, los músicos de la cobla prefieren el primero de 2/4 porque son los valores que se escriben más fáciles de leer y de interpretar. Con el 6/8, los valores son más rápidos y, a veces, de más difícil ejecución. La mayoría de las sardanas están escritas con el compás 2/4, pero muchos autores utilizan también con mucha frecuencia el 6/8 porque da un aspecto mas pastoril a la composición. En algunas sardanas, se encuentran intercalados uno o diversos compases de 3/4 que algún sardanista suele nombrarlos de rebote, y que se han de ejecutar con la misma duración que el compás de 2/4. Y no es que sean verdaderamente compases de 3/4, son un grupo de notas negras unidas en dos tiempos. El compás en la sardana está marcado por la música de la cobla de tal manera que el sardanista lo nota fácilmente. compositores (compositors). Todos los compositores catalanes desde el momento de la implantación de la sardana larga, han contribuido con su inspiración y su esfuerzo a incrementar y prestigiar el patrimonio sardanístico iniciado por Pep Ventura. La música de la sardana se ha desenvuelto de acuerdo con las características personales de cada compositor: unos, siguiendo la línea melódica y popular iniciada por Pep Ventura, como Vicenç Bou o Josep Vicenç Xaxu; otros, con una exigencia más purista, como Enric Morera, Eduard Toldrà o Joan Manén, y, por encima de todos, Juli Garreta que supo elevar sus composiciones para cobla a la más alta categoría musical. comptar (contar). Precisar un número de compases de cada una de las tiradas de cortos y largos de una sardana se llama contar. Es la primera operación que realiza el que lleva la sardana, previa a su reparto. Hay que saber la totalidad de los compases de las dos tiradas a fin de poder repartirlas de manera que acaben a la izquierda, con un dos, un tres o un cuatro, si se baila con el estilo ampurdanés, o con un tres, siempre, si se baila al estilo selvatano o garrotxano, de acuerdo con las reglas del reparto de cada uno de los estilos. Josep Pla considera esto uno de los mayores atractivos de la sardana: Uno de los grandes placeres de la sardana debe ser su orden, quiero decir bailarla, contarla y terminarla como la solfa


- 96 -

manda. También Santiago Rusiñol, con su buen humor, cuando se refiere a la sardana, escribe: Tambalean las piernas, pero no se pierde la cabeza, se salta y se brinca, pero se calculan las cuentas, y mas adelante: El corazón baila, la cabeza calcula.

concierto, sardana de (concert, sardana de). No todas las sardanas han estado concebidas para ser bailadas, aunque el baile sea la finalidad de la música de la sardana. Los compositores, pero, llevados por un anhelo de exigencia musical, nos han ofrecido también el fruto de la su creación en función de una interpretación musical para concierto. Ya en el 1872, la cobla de Pep Ventura, durante su permanencia en Barcelona ofrecía, a más de balladas, conciertos de sardanas. En aquel momento se trataba de dar a conocer la música, para después aprender a bailarla, ya que la sardana era una novedad. De entonces y hasta ahora, por toda Cataluña, y sobretodo en fiestas señaladas, se han ofrecido conciertos de sardanas. En estas oportunidades, a veces se han añadido a la cobla más músicos de los habituales, y además, otros instrumentos complementarios y, en muchas ocasiones, incluso voces o conjuntos corales que interpretan la letra en que ha estado inspirada la composición sardanista. Una entidad denominada Amigos de los conciertos, de la Agrupación Cultural Folklórica de Barcelona, dedica su atención desde hace más de veinticinco años a fomentar recitales de sardanas. Por esto ha estado galardonada con la Medalla al Mérito Sardanista, por la Obra del Ballet Popular.

concurso (concurs). Un concurso constituye una

competencia abierta entre los diferentes grupos reunidos para esta finalidad y de entre los cuales, dentro de un mismo orden de condiciones, un Jurado, previamente constituido, escoge la mejor o las mejores. Es un refinamiento al cual ha llegado la extensión y el desarrollo de la sardana que permite una demostración de la habilidad de los grupos concursantes en el triple aspecto de la pericia del baile, la elegancia en el gesto y la exactitud en el cálculo y consiguiente reparto de los compases de la danza. En los concursos se bailan generalmente tres sardanas que se consideran reglamentarias: la de lucimiento -a veces se tocan dos-, la revesa y la de fraternidad. Los premios que en estas manifestaciones se conceden son diversos para la de lucimiento, y uno para la revesa, a repartir entre los grupos que puedan sacarla. La sardana de fraternidad es la que cierra la fiesta y es como un generoso abrazo entre los sardanistas y también el público asistente.


- 97 -

Los concursos de sardanas proliferaron en la casi inmediata posguerra, y se implantaron en el decenio de los años 1940-1950. Entonces se constituyó la Unió de Colles Sardanistes, especie de colectividad de los grupos concursantes. Todo el mundo no ha estado de acuerdo con los concursos y alguien ha encontrado que éstos no favorecen a la perfección de la danza, ya que los grupos bailaban con afectación o con un gesto excesivamente rígido, contrario a la naturalidad que ha de ser la norma de la sardana. No obstante, es un hecho que, hoy, en la mayoría de Fiestas Mayores, el concurso de sardanas centra la atención de los sardanistas.

También en diversas ocasiones se han convocado concursos de música de sardana, algunos de ellos muy acertados y de los cuales han salido sardanas que han llegado a ser tradicionales en las audiciones.

contrabajo (contrabaix). Es el instrumento de mayor

dimensión de la cobla. Clasificado dentro del grupo de instrumentos de cuerda -cordófono- y arquillo, o también arco, proviene de la familia de la viola de gamba y conserva la forma de las antiguas violas. Su aparición como tal instrumento data de mediados del siglo XVII pero su introducción en la cobla no se produce -y no sin controversias-, hasta la segunda mitad del siglo XIX, cuando Pep Ventura reordena y constituye la cobla moderna. No siempre ha tenido el mismo número de cuerdas, ya que ha oscilado entre tres y seis. Actualmente se ha estabilizado en cuatro, afinadas de grave a agudo: mi, la, re, sol, aunque la mayoría de las coblas la tienen de tres cuerdas, afinadas en: la, re, sol. La música para este instrumento está escrita en clave de fa. Al contrabajo también, popularmente, se le llama verra, si bien tal denominación está en decadencia.

contrapaso (contrapàs). Dentro de la historia de la danza

popular, -escribe Aureli Capmany, gran historiador de nuestras danzas- el contrapaso constituye un documento de importancia principal, tanto por su condición de joya arqueológica, como por su interés coreográfico, y por el carácter de la letra que acompaña al baile.

Esta danza es un antecedente próximo de la sardana. Convivió con la sardana corta y fue substituida prácticamente más tarde, por la sardana larga, o sardana actual. El nombre de contrapaso alude al movimiento de los pasos: un paso hecho en dirección inversa al primer paso. Los sardanistas se ponen en hilera o fila y son dirigidos por el maestro de danza. Al momento, bailando


- 98 -

han de dar la vuelta a la plaza, midiendo los pasos de tal manera que al terminar la música se vuelvan a encontrar justo en el punto de partida, generalmente de espaldas a los músicos. El contrapaso adoptaba siempre el compás binario, de seis por ocho, con intercalaciones del compás de tres. Su melodía era de una cierta uniformidad tonal e iba acompañada de una letra que relataba la Pasión de Cristo, se llamaba por esto divino, la cual era cantada con repetición de refranes y respuestas. Esto hace pensar en los orígenes religiosos o hasta y todo litúrgicos de esta danza, que tiempo después pasó de la iglesia a la plaza, llegando a ser danza popular.

Se bailó hasta la segunda mitad del siglo XIX, cuando se inició la sardana actual y desapareció totalmente a finales del mismo siglo cuando aquella ya había arraigado definitivamente. Era bailado principalmente en las comarcas del Ampurdán y la Selva y presentaba diversas variedades: el contrapaso largo, el corto, el cerdán y el persígola. Era una danza excesivamente larga y monótona y esto produjo un cierto cansancio. En época de decadencia fue llamada tirabou, mas bien en forma despectiva. Su coreografía era complicada, de aquí que fuese necesaria la figura del maestro de danza para que dirigiera la danza, con los pasos, figuras y recuento de pasos. Hay que observar que en el contrapaso se distinguían dos estilos o maneras de bailar: el ampurdanés y el selvatano, que después han pasado a la sardana, los cuales se diferenciaban para hacer las terminaciones de las tiradas a la izquierda o a la derecha, según uno u otro estilo.

contrapunto (contrapunt). Toque de flabiol que señala

los intervalos de descanso entre la cuarta y la quinta, y la quinta y la sexta de largos. Son unos compases, siempre iguales, que no se bailan y durante los cuales los sardanistas se mantienen quietos, con las manos bajadas, atentos para volver a empezar en el momento que la cobla inicia la correspondiente tirada de largos.

cop final (salida final). Para finalizar la sardana, toda la

cobla da la salida final que consiste en repetir la última nota escrita dándole el valor de corchea, con displicencia en el tiempo inmediato después del compás. En el mismo momento, los sardanistas, colocados ya en el último compás de la última tirada de largos, hacen un movimiento de brazos y manos hacia el interior del círculo, terminando así el final de la sardana.


- 99 -

cornamusa (cornamusa). Instrumento aerófono, o de viento, de origen muy antiguo. Es un instrumento tradicional y de tipo pastoral que aparece ya descrito en documentos del siglo X. En Cataluña se conoce a partir del siglo XII. Está formado por un pellejo de piel de cabra, que sirve para almacenar el aire. En él hay tres agujeros en los que se adaptan diversos tubos o cañas: uno de pequeño que sirve para insuflar el aire con la boca llamado tudel, bufeta o también bufador; otro, en el que se coloca otro tubo con agujeros y que sirve para conseguir la melodía, se llama gralla o xeremia; y un tercero, del cual salen un número variable de otros tubos, denominados bordones, que son los que producen el sonido. El bordón más grave, produce un sonido único y continuo que es el que sirve de acompañamiento. Este instrumento, que también recibe el nombre popular de saco de gemidos o xeremia, ha desaparecido casi totalmente. Se conserva solo con este último nombre xeremia en la isla de Mallorca.

curta, sardana (corta, sardana). Es la sardana antigua,

la que se tocaba y bailaba antes de la reforma efectuada por Pep Ventura. Estaba constituida por dos temas melódicos: el primero compuesto de ocho compases cortos y el segundo de ocho compases repetidos, o sea, dieciséis compases denominados largos. En total, la sardana corta tenía veinticuatro compases. Era, como se deduce, una sardana demasiado rudimentaria. La música era interpretada por un flabiol y un tamborín, un tible y una cornamusa. La sardana corta, musicalmente, estaba escrita, como el contrapaso, en compás de seis por ocho.

El hecho que tuviera veinticuatro compases en total ha hecho que se quisiera ver el simbolismo de las horas del día, sin ningún otro fundamento que lo pudiese confirmar porque su historia se pierde en la oscuridad del tiempo.

La estructura de la sardana corta era muy simple: empezaba con el preludio del flabiol y seguían los 8 compases cortos que se repetían, a continuación se tocaban los 16 compases largos. Seguidamente se tocaban dos tiradas más de cortos y una de largos, y se terminaba con el contrapunto y la repetición.

curta, sardana (de Banyoles) (corta, sardana (de

Banyoles)). Hasta hace poco, concretamente el año 1961, en Banyoles, el día de San Antonio Abad se bailaba una sardana corta por parte de los religiosos, (no podía entrar nadie más), de San Antonio.


- 100 -

curts (cortos). La estructura de la sardana se compone básicamente de dos partes que se repiten diversas veces: los cortos y los largos. Esta división afecta particularmente a la danza, ya que los compases musicales son siempre iguales. Tanto los cortos como los largos -escribe Josep Pla- son formas musicales absolutamente terminadas, concluidas, decisivas, en definitiva necesarias. Los cortos, musicalmente, son la entrada que abre los largos.

En los cortos, el sardanista marca solo los pasos de dos en dos -oscilando de izquierda a derecha- y corresponden, cada uno de ellos, a dos compases. La expresión cortos tiene un especial significado para el que cuenta la sardana, cuando en la tirada de largos, para encontrar la repartición exacta, ha de avisar a los demás sardanistas que hay que marcar uno de cortos, o tres de dos, de acuerdo con la costumbre de los sardanistas, sobretodo en el estilo selvatano.

Cada sardana incluye cuatro tiradas de cortos, de los cuales los dos primeros -tanto en el estilo ampurdanés como el selvatano- se bailan seguidos, a fin de que los sardanistas puedan contarlos debidamente y establecer el reparto final. Así pues, el número de compases de las dos tiradas será siempre par y comportará un final con un dos, en el lado que toque, estilo ampurdanés, o con dos treses, estilo selvatano y garrotxano, a la derecha o a la izquierda. Las tiradas tercera y cuarta de cortos se repartirán como se indica a continuación, según los estilos:

Ampurdanés: Empieza la tercera tirada por la izquierda y termina con un dos o un tres -según el número de compases sea par o impar-, por el lado que venga el compás final. La cuarta tirada empieza en sentido contrario al que ha terminado el anterior, o sea, a la izquierda si aquella ha terminado a la derecha y a la derecha si aquella había terminado a la izquierda. Hay que remarcar que si el número de compases de la tirada es par, terminará con un dos y, si es impar, con un tres.

Selvatano: Empieza la tercera tirada por la izquierda y terminará, si es posible, con un tres final por la derecha -excepcionalmente lo hará a la izquierda- si el número de compases es impar, y con dos treses si es par. Igualmente como en el estilo ampurdanés, si la tercera tirada termina a la derecha -como es de regla-, la cuarta empieza por la derecha.


- 101 -

Véase el reparto de los cortos en una sardana hipotética y las diferencies entre uno y otro estilo en el cuadro.

CUADRO 1

Reparto de cortos de una sardana que cuenta hipotéticamente 27

compases

1a tirada E - 2 - 1 Comienza a la izquierda

D - 3 - 4

E - 6 - 5

D - 7 - 8

E -10 - 9

D -11-12

E -14-13

D -15-16

E -18-17

D -19-20

E -22-21

D -23-24

E -26-25

2a tirada D -27-28 27 compases

E -30-29

D -31-32

E -34-33

E - 50-49 D -35-36

D - 51-52 E -38-37 E -51-50-49

E - 54-53 D -39-40 D -52-53-54

Estilo ampurdanés E -42-41 Estilo selvatano

54 compases, suma de las dos

D -43-44 54 compases, suma de las dos

tiradas. Acaba con un dos a

E -46-45 tiradas. Acaba con dos treses a

la izquierda D -47-48 la derecha


- 102 -


- 103 -

- D -

dansa (baile). Equivale a baile o acción de bailar. A la sardana se la ha denominado indistintamente baile o danza. Baile, por su popularidad; danza, porqué hay que cumplir las reglas que comporta el arte de bailar la sardana, y no hay sardana si no se cumplen las normas que rigen los pasos y su reparto, según los compases musicales, de acuerdo con la corrección exigida para cada uno de los dos estilos.

dansaire (bailador). Se llama así al que danza o baila. deshacer (desfer). Cuando las parejas se sueltan las

manos porque ha tocado el punto final y la sardana ha terminado, la sardana se deshace, en contraposición a hacerse, que es cuando la danza se organiza. Es la expresión del verso de Maragall: ...las danzas que se hacen y se deshacen.

Diada de la Sardana (Festividad de la Sardana). Se

acordó el establecimiento de la jornada de la Sardana en las I Jornadas Sardanistas celebradas en Montserrat el 23 de mayo de 1959. Es una jornada de enaltecimiento a nuestra danza y fue fijada para ser celebrada el domingo anterior a la festividad de la Virgen de Montserrat.

do (do). Primera nota de la escala musical. dos (dos). Se llaman así, dos o doses, a dos pasos,

equivalentes a dos compases. La forma de bailar los cortos es así: un dos a la izquierda, un dos a la derecha, sucesivamente. También se intercalan un dos o unos doses -con un máximo de tres-, al final de los largos, cuando el reparto exige marcar dos puntos o pasos. Se dice corto parado, cuando las exigencias del reparto en los cortos obligan a marcar solo un dos final.


- 104 -

dreta (derecha). Las expresiones, derecha o izquierda, tienen una gran significación para los sardanistas, sobre todo en el momento de hacer la repartición, según el estilo en que se baila sea el ampurdanés o el selvatano. También la derecha es la mano que el bailador da a su bailadora y entre los dos no puede entrar ningún otro bailador, para que así no se rompa la pareja.


- 105 -

- E -

empordanès, estil (ampurdanés, estilo). Hay que tener en cuenta que aunque se hable de dos estilos -el ampurdanés y el selvatano-, la sardana siempre es la misma. Los estilos nombrados se diferencian solo en las reglas del principio y del final y, por tanto, también en el diferente orden de reparto.

Estilo ampurdanés .............................................................................................................................................

Preludio

Empieza a la izquierda

1a tirada de cortos

2a tirada de cortos

Se doblan por tal de contar y

terminan con un dos

Empieza en sentido contrario al que

han terminado los cortos

1a tirada de largos

2a tirada de largos

Es doble, por tal de contar y

terminan con un dos o un cuatro


3a tirada de cortos

4a tirada de cortos

Cada tirada termina con un dos si la cuenta total es par o con un tres si es impar

Empieza en sentido contrario al que han terminado los cortos

3a tirada de cortos

4a tirada de cortos

La tercera termina con un dos o un cuatro, si la

cuenta es par, o con un tres si es impar o por el lado

que venga

A la cuarta, hay que hacer el reparto que convenga por tal de que termine a la

izquierda

Contrapunto


6a tirada de largos

Termina a la izquierda y conviene hacer el

reparto que corresponda


- 106 -

entrar (entrar). Acción de tomar parte en el baile, cuando éste ya ha empezado. Al hacerlo, el sardanista o bien la pareja tendrá mucho cuidado en no partir ninguna de las parejas que forman ya la sardana. Por esto, siguiendo la cortesía obligada por las leyes de la danza, lo hará siempre por la izquierda de una de las parejas que ya está en la sardana. Si no lo hace así, podría negársele la entrada por este lugar, diciéndole que no puede partir la pareja. escala musical (escala musical). Se llama escala musical a la sucesión de sonidos dispuestos en orden gradual ascendente y descendente. La escala es la base y el fundamento de todo el sistema musical y a ella se refieren, siempre, los principios de tonalidad, melodía y armonía. Consta de una serie de siete sonidos o notas diferentes, en un registro más agudo o más grave, según sea la escala ascendente o descendente. Las notas o sonidos son: do, re, mi, fa, sol, la, si. esquerra (izquierda). Expresión que, como derecha, tiene importancia entre los sardanistas. Hay que tener en cuenta la izquierda en los principios y finales, y en la repartición, según se baile en estilo ampurdanés o selvatano. Igualmente hay que tener en cuenta la izquierda ya que es el lado del sardanista por el cual se ha de entrar a la sardana para no partirla. estética (estètica). La belleza de la danza, en general, es el arte de un movimiento en función de un espacio y de un tiempo. Por esto la sardana es un baile precioso y su belleza proviene: a) del sentimiento expresado por el sardanista con su gesto. La tensión del cuerpo con los brazos levantados es una realidad estética que se expresa de forma activa, y b) del propio círculo de la sardana: forma geométrica perfecta, oscilando de acuerdo con un orden dinámico, acompasado, rítmico: Es la belleza del orden, de un movimiento dócil a la ley. Por esto Maragall escribió que: la sardana es la danza más hermosa de todas las danzas. estilo (estil). Estilo, en la danza, es aquella manera característica de bailarla. En el caso de la sardana, lo que se ha convenido en denominar estilo no afecta al paso o al movimiento en sí, sino únicamente a las diversas maneras de iniciar o terminar, a la izquierda o a la derecha, cada una de las tiradas y, sobretodo, la manera de repartirlas. Así, pues, los dos estilos que hoy conviven


- 107 -

-el ampurdanés y el selvatano- se diferencian solo en el que denominaríamos las reglas del baile. Los pasos y el ritmo del movimiento siempre son los mismos. La diferencia entre los dos estilos parece que proviene de las mismas que existían en el contrapaso, que en el Ampurdán terminaba a la izquierda, y en la Selva a la derecha, regla que ha heredado la sardana. Lo que no se sabe es como se produjeron estas diferencies ya en el contrapaso. Este será uno de los enigmas que, como el del origen de la sardana, acompañará en su historia. estructura (estructura). La sardana está constituida básicamente por dos partes principales -los cortos y los largos-, que se repiten diversas veces y que empiezan y terminan a la izquierda o a la derecha, según las reglas de cada estilo. La música de la sardana se inicia con el preludio, toque de flabiol que introduce a la danza, pero que no se baila. Entre les tiradas cuarta y quinta y sexta de largos, el mismo instrumento toca los compases que constituyen el contrapunto, que tampoco se baila. El acorde final es la señal de que la danza ha terminado. La cobla interpreta tiradas de cortos y de largos, por este orden:

(Preludio) 1ª 1 tirada de cortos 2ª 1 tirada de cortos 3ª 1 tirada de largos 4ª 1 tirada de largos 5ª 1 tirada de cortos 6ª 1 tirada de cortos 7ª 1 tirada de largos 8ª 1 tirada de largos 9ª 1 tirada de largos (contrapunto)

10ª 1 tirada de largos (contrapunto) (Salida final o fuera) Veamos ahora una representación gráfica de las tiradas de una sardana: Cortos / -- / -- / / -- / / -- / Largos / ---- / ---- / / ---- / / ---- / / ---- / / ---- / Cortos y largos / -- / -- / / ---- / ---- / / -- / / -- / / ---- / / ---- / / ---- / / ---- /


- 108 -

etimología (etimologia). La etimología de la palabra sardana se pierde en confusiones a través de su historia. Los filólogos no se han puesto de acuerdo y no han encontrado argumentos bastante convincentes para apoyar las grafías cerdana o sardana. Joan Coromines Diccionario Crítico Etimológico de la Lengua Castellana, opina que delante de esta diversidad, la única definición etimológica digna de consideración es la de identificación con el adjetivo étnico del condado y la comarca de la Cerdaña, ya que si bien no se han encontrado documentos que justifiquen la existencia de la sardana en aquella comarca, tampoco hay pruebas contrarias. Favorecen esta opinión J. Mainar y J. Vilalta, los cuales opinan que dada la existencia de una clase de contrapaso llamado cerdà y atendiendo la familiaridad de la sardana con el contrapaso existe un margen para esta posibilidad. De todas maneras la cerdana o sardana anterior de mediados del siglo XIX, o mejor, antes de la reforma y ordenación establecida por Pep Ventura y Miquel Pardàs, parece que tenía muy poco a ver con la sardana actual, que es la que mantiene vivo el calor popular de la danza. Sardana es, finalmente, la grafía empleada hoy y admitida por Pompeu Fabra, Diccionari General de la Llengua Catalana, Alcover i Moll, Diccionari Català, Valencià i Balear y la Gran Enciclopedia Catalana.


- 109 -

- F -

fa (fa). Nombre de la cuarta nota de la escala musical. fer (hacer). Es el verbo que se emplea para indicar que se baila o se quiere bailar la sardana, hacemos la sardana, hacen la sardana, etc.; por esto se ha dicho de nuestra danza que se distingue de las otras porque se hace. Todas las demás, en general, se bailan simplemente. La sardana pero, es la que en bailarla se va construyendo, se va haciendo. Maragall lo entendió lúcidamente: de todas las danzas que se hacen y se deshacen.

Hacer es -según Pompeu Fabra- dar vida, forma a alguna cosa, ajustando sus partes o elementos, transformándose en otra cosa. Así las parejas que bailan, juntándose con las otras, dándose las manos constituyen la sardana. El ensayista Eugeni d’Ors subrayó filosóficamente la definición maragalliana, considerando que este hacer era esencial: Toda sardana es una composición. Los bailadores, con sus regulares movimientos, componen un ritmo, lo crean. Y como un verdadero ritmo es una cosa definitiva, cada sardana una vez bailada, una vez hecha, ya no puede morir. Por esta misma razón de trascendencia, d’Ors, rechaza después el concepto de deshacer.

fiscorno (fiscorn). Instrumento aerófono, o de viento y de

metal, parecido a la trompeta pero mas grande y provisto de tres pistones, o cilindros. Su tonalidad es en do.

flabiol (flauta). Es un instrumento aerófono, de flauta. Su

origen es muy antiguo y surgió en un ambiente rústico. Está constituido por un tubo de madera, la longitud del cual oscila entre


- 110 -

los 10 y los 35 cm. Tiene una embocadura y una serie de agujeros que pueden manipularse con los dedos o bien por medio de llaves. Juega un papel importante en la cobla desde su inicio. El preludio de la sardana va única y exclusivamente a su cargo y solo después de su ejecución comienza la sardana. Toca el flabiol el mismo ejecutante que el tamborín, y lo usa con la izquierda. Su tonalidad es en fa.

Flama de la Sardana (Flama de la Sardana). Fuego

que simboliza la sardana y que la caravana traslada con toda solemnidad de la Ciudad Pubilla del año anterior a la que celebra el pubillaje, por tal que la pubilla elegida encienda el fuego nuevo en el pebetero instalado delante del monumento que la localidad elegida honora a la Sardana.

fora (fuera). Exclamación que generalmente hace el que

cuenta y lleva la sardana para indicar a los sardanistas el final de la última tirada y, por tanto, de la sardana. Así, según cada caso del reparto, puede decir: un tres y fuera, dos doses y un tres y fuera o simplemente fuera, como sinónimo de que se ha terminado.

fora aire (fuera aire). Es pasar de hacer aire a punteo

normal. fora salt (fuera salto). Es pasar de hacer salto a punteo

normal.


- 111 -

- G -

garrotxano, estilo (garrotxí, estil). A los dos estilos tradicionales -ampurdanés y selvatano- se le une, el que, en la Cataluña Norte, se ha acordado denominar garrotxano, indicativo de la procedencia de la comarca de la Garrotxa. Lo ha recogido, por primera vez, la publicación de Sardanas, editada por el Fomento de la Sardana, de Ceret. Se trata de una variante, con más exigencia, que el estilo ampurdanés. El garrotxano empieza cada tirada a la izquierda y, tanto en los cortos como en los largos, termina siempre con un tres. Los largos, obligatoriamente han de terminar a la izquierda. Para el reparto sirven las mismas reglas aplicadas en los estilos ampurdanés y selvatano.

geografía (geografia). Antes del año 1850, fecha en que

Miquel Pardàs, con su Método para aprender a bailar la sardana larga da fe de la existencia de la sardana tal como la conocemos ahora, se bailaba la sardana corta en un área geográfica limitada a las comarcas del Rosellón, el Ampurdán y la Selva. Fue después de la nueva estructura de la música y de la cobla realizada por Pep Ventura que la sardana larga se fue expandiendo. Nacida en el Ampurdán, pasó a la Selva -por San Feliu de Guíxols, escribe Pla- y de aquí, lentamente, llegó a Barcelona, como se explica en el artículo de historia, extendiéndose después por toda Cataluña, hasta convertirse en la danza nacional de los catalanes. Hoy, según el manifiesto de la Sardana en el texto aprobado por el Consejo directivo de la Obra del Ballet Popular (1972), la bailan además, en tierras de Valencia donde se habla el catalán y en las islas Baleares, en Andorra, los Pirineos Orientales (Francia) y en el Alguer (Italia). También se baila en Madrid, en la glorieta de la sardana del Parque del Retiro, y en otras ciudades de Europa y de América donde se reúnen personas catalanas.


- 112 -

germanor, sardana de (fraternidad, sardana de).

Los concursos de sardanas acaban con la sardana de fraternidad, en la cual todos los sardanistas de los diversos grupos que han tomado parte en el concurso bailan una gran sardana. Es como el abrazo de fraternidad -de aquí el nombre- entre los sardanistas después de haber rivalizado en las sardanas de lucimiento y revesa.

gesto (gest). El movimiento que realiza el sardanista,

expresivo del lenguaje de la danza y que corresponde al ritmo sentimental de ésta, es lo que se denomina gesto. El gesto del sardanista se manifiesta en el punteado, el movimiento del cuerpo siguiendo el compás de la música y los brazos que, bajados o subidos acompañan el movimiento natural de aquel. En el gesto está basada la estética de la danza.

gralla (gralla). Instrumento de viento, aerófono, antiguo,

parecido al clarinete y construido con madera. Formaba parte de las antiguas coblas, juntamente con la cornamusa, el flabiol y el tamborín. Hoy prácticamente en desuso, solo se utiliza en los castellers.


- 113 -

- H -

harmonia (armonía). Armonía es sinónimo de ajuste y coordinación. Musicalmente, es el arte de combinar notas para formar acordes o combinaciones simultáneas de dos o más notas. historia (història). Aunque la palabra sardana, como danza, se encuentra ya escrita en documentos de mediados del siglo XVI, la sardana tal como la conocemos hoy es relativamente moderna. No tenemos noticias exactas de como era el baile de la sardana, a pesar de su origen antiguo o como eran bailadas las que citan los documentos de los siglos XVI al XIX. Sí sabemos, en cambio, que aun en el siglo XIX, juntamente con el contrapaso se bailaba la sardana corta, que desapareció justo en el momento en que la sardana llamada entonces larga, o sardana actual, se impuso popularmente. La sardana, como danza de los catalanes, se inicia con la reforma de la cobla y de la estructura musical que realiza Pep Ventura en la década de los años 1840 al 1850. Efectivamente, durante esta década, podemos decir que se crea la sardana. Aunque nos es poco conocida la vida de Pep Ventura en estos años, nos atrevemos a afirmar que era para él una época de mucha actividad. Es cuando se interesa por reformar y dar empuje a la cobla; cuando conoce a Antonio Turon de Perpiñán, diseña con él la nueva tenora, instrumento que sitúa como el eje central de la renovada ordenación musical; cuando alarga la sardana corta, salvándola de la apatía en que parece que se encontraba, para crear la sardana actual, y cuando los primeros sardanistas se entusiasman hasta el punto en que Miquel Pardàs puede entregar a la imprenta, aunque breve, su primer tratado del baile de la sardana: Método para aprender a bailar la sardana larga. Es a partir del 1850 en que Miquel Pardàs publica su Método que la sardana empieza a darse a conocer. Tres años más tarde (1853) es Josep Junquer Lloveras el que publica otro Método para aprender a bailar sardanas largas. Mientras, en el programa de las Fiestas de la Santa Cruz de Figueres del año 1850 ya se anunciaba que: se bailarán las danzas del país nombradas sardanas largas.


- 114 -

La sardana va siguiendo su camino. En el año 1859 se constituye la cobla La Ampurdanesa y el mismo año Clavé estrena El ram de flors y obtiene un gran éxito el aire de la sardana con que está compuesta la canción: suenan las grallas airosa cerdana coge cada chica un pastor por compañero. A partir del 1860 la sardana se extiende por Barcelona. La cobla de Pep Ventura es invitada a participar en la fiesta que se celebra en Montserrat en ocasión de la visita de la reina Isabel II. En estos actos acude también Miquel Pardàs junto con otros bailadores para bailar la sardana. En el mismo año, Pep Ventura estrena la sardana Arri Moreu que merece una gran popularidad. De esta forma la sardana se iba expandiendo por las comarcas del Ampurdán y La Selva, y a través de ellas por toda Cataluña. En Santa Coloma de Farners, en el año 1856, durante la Fiesta Mayor se bailaba el contrapaso y la sardana, también hay noticias que en el año 1870 las sardanas eran bailadas en Bañolas, Besalú, Olot, Palamós, Tordera, etc. En el cuadro cronológico del desarrollo de la sardana que figura a continuación, quedan registrados los acontecimientos más importantes relacionados con la sardana y se deduce de ellos su penetración en la vida ciudadana de Barcelona.

Cuadro cronológico

El archivo municipal de Olot contiene el libro Liber consulatus donde se describen los hechos municipales de la época desde el año 1520 al 1563. Cuando se abre este gran libro, el día 5 de agosto del 1552, se lee en la quinta conclusión que determinaron los cónsules y aparece: Además concluyeron y determinaron que se prohíba el baile de la sardana y otros bailes deshonestos; y que sobre eso serán dadas las protestas y requerimientos a los oficiales reales; y que los consejos hagan las provisiones y fuerzas necesarias; y que no permita en tiempo de Carnaval ni otros días la son son…. El 22 de mayo del 1573, el obispo gerundense prohíbe los abusos hechos en la catedral y en las iglesias donde los juglares cantan canciones deshonestas y bailan sardanas. En el año 1575 a causa de los abusos cometidos durante las fiestas del Corpus Christi se prohíbe bailar la sardana dentro de los templos. En Vich, en el 1596 se dispone bajo pena de excomunión mayor, aplicada al momento, de tocar de día y de noche en las


- 115 -

plazas, ciudades, villas y lugares aquello que vulgarmente se llaman cerdanas. El 22 de agosto del 1610, en Igualada se determina: Además determina dicho honorable consejo que no se bailen de aquí en adelante en la plaza sardanas por ser un baile deshonesto, y que de ninguna manera se baile en viernes, ya que en parecido día recibió muerte y pasión nuestro señor Dios Jesucristo por nuestra salud y auxilio, y que se baile de día pero no de noche, y esto para evitar todos los abusos. En el 1616 en una relación de fiestas de carnaval en Barcelona. En el 1625 en una relación de fiestas en Barcelona con motivo del nacimiento de una infanta y de la festividad de San Jorge. En el 1647 en las fiestas en Barcelona con motivo del bautizo del hijo del Virrey. En el 1660, velada en el Palacio del Rey de Barcelona y otro en casa del diputado militar Joan Grimau. En el 1661, velada en el Palacio de la Condesa de Barcelona. En el 1668, en las fiestas de la visita del Duque de Florencia. En el 1717, son prohibidas todas las danzas que el pueblo bailaba, sin nombrar ninguna específicamente, durante la Noche de Navidad, a causa de los abusos cometidos. Un fuerte impulso se obtiene cuando las sardanas figuran en el programa de las fiestas de la Merced de Barcelona. En el programa de las fiestas del año 1871 los ampurdaneses bailan sardanas largas al son de la cobla y en el año 1872 figura la cobla de Pep Ventura tocando contrapasos, sardanas largas y otros bailes, mientras en los jardines de la exposición de Bellas Artes, la banda de Artillería interpreta la sardana de Pep Ventura El toc d’oració. No siempre fue fácil el camino de la sardana. A lo largo del siglo XIX ya sufre contratiempos y persecución según el régimen político que gobierna. En la época de la primera República es favorablemente recibida y adquieren triunfal aceptación las coblas de Pep Ventura y de Cardoneda que estrenan conjuntamente Per tu ploro. Contribuye enormemente al establecimiento de la sardana en Barcelona la Asociación de ampurdaneses, que organizan balladas de sardanas en diversos lugares, la fundación del Orfeón Catalán, que dedica especial atención a la música popular catalana y a la estrena en el gran teatro del Liceo de la ópera Garin del maestro Tomás Bretón en la que figura una sardana y que en el día de su


- 116 -

estreno tuvo que ser repetida tres veces por la gran insistencia del público. Una vez ganada Barcelona, la difusión de la sardana en el resto de las comarcas catalanas fue considerable. Por esto la sardana entraba con buen pie en el siglo XX, en el que alcanza, a pesar de las correspondientes dificultades que todo evento humano comporta y los avatares políticos conllevan, el éxito que hasta hoy le acompaña. horizontal, sardana (horitzontal, sardana). Es la manera, digamos, antigua de bailar la sardana y que corresponde a la primera etapa de nuestra danza, aquella en la que la tenora de Pep Ventura parecía que se dormía, en contraposición a la vertical, impuesta después de la aparición de les sardanas de Juli Garreta. Josep Pla, que ha escrito páginas admirables y precisas sobre la sardana, describe la manera horizontal de bailarlas como aquella de su tiempo, en que se arrastraban utilizando un ritmo en la oscilación de las espaldas lleno de insipidez, golpeando los pies con una cierta frivolidad..., los brazos se levantaban solamente hasta medio aire y uno daba una sacudida a las espaldas un poco desordenadas, entonces se corría más. Las dos formas, pero, conservadas en su punto justo, tienen sus excelencias.


- 117 -

- I -

instrumentos musicales (instruments musicals). Son aquellos instrumentos o dispositivos que han estado proyectados y construidos para obtener sonidos musicales. Tales instrumentos, por diversos procedimientos, cada uno de ellos producen vibraciones que transmitidas a través del aire llegan al oído humano. Los diversos tipos de instrumentos, por sus propias características, dan diferentes variedades de timbres, la sincronización de los cuales constituyen la armonía de la música por ellos obtenida. Existen muchos grupos de instrumentos musicales. Nos limitaremos a dar aquí los nombres que dentro la clasificación general incluyen los instrumentos que hoy constituyen la cobla: Membranófonos: que suenan gracias a una membrana tensa, percutida por otro elemento (el tamborín). Aerófonos: que suenan gracias al viento. A la vez pueden subclasificarse: De lengüeta de caña, tible y tenora. De metal, trompeta, fiscorno y trombón. De flauta de pico, flabiol. Cordófonos: que suenan gracias a la vibración de las cuerdas, al ser activadas por un arco, contrabajo.


- 118 -


- 119 -

- L -

la (la). Nombre de la sexta nota de la escala musical. (llarga, sardana) larga, sardana. Es la que se conoce hoy propiamente como sardana. Es la sardana por antonomasia. Se llama así en contraposición a la sardana corta. llargs (largos). La diferencia entre los cortos y los largos en la sardana es convencional, ya que la música marca siempre los compases de la misma duración. En los largos, los sardanistas oscilan de izquierda a derecha y de derecha a izquierda, marcando los pasos de cuatro en cuatro, que corresponden al mismo grupo de compases. Por esto los largos se llaman cuatros, en cuanto al estilo ampurdanés se permite terminar así -con un cuatro- la tirada de largos. Aunque los cortos y los largos son formas absolutamente terminadas, la sustancia de la sardana -escribe Pla- se encuentra en los largos. Cada sardana incluye seis tiradas de largos, de los cuales las dos primeras -tanto en el estilo ampurdanés como en el selvatano- se bailan seguidas, a fin de que los sardanistas puedan contarlos convenientemente y establecer el reparto. El número conjunto de las dos tiradas será, pues, siempre par y comportará un final con un dos o un cuatro, al lado que corresponda, en el estilo ampurdanés, o con dos treses, siempre a la derecha, en el estilo selvatano. Las tiradas tercera, cuarta, quinta y sexta de largos, se reparten como se indica a continuación:

Ampurdanés: Empieza la tercera tirada por la izquierda y termina con un dos o un cuatro, si el cálculo total de la tirada es par, o con un tres si es impar, por el lado que corresponda, según el reparto mas corto. La cuarta tirada empieza en sentido contrario al que ha terminado el anterior, pero ha de terminar obligatoriamente a la izquierda y por tanto se ha de hacer el reparto que convenga para cumplir con esta regla.

Selvatano: Empezamos la tercera y cuarta tirada por la izquierda y termina a la derecha, siempre con un tres, por esto se podrá marcar al final doses y treses, nunca en número superior a


- 120 -

tres de cada uno. La quinta y sexta tirada después del contrapunto, empiezan y acaban a la derecha y se ha de establecer el reparto conveniente para conseguirlo, sin que nunca -como se ha dicho- se pueda marcar más de tres doses o tres treses.

lleis de la sardana (leyes de la sardana). La sardana

también tiene sus reglas, que el tiempo y la exigencia de la misma danza ha ido imponiendo. Son reglas independientes de la música y de la danza en sí y afectan, básicamente, a la formación y mantenimiento del orden de la sardana:

1a. En la sardana se admite a todo el mundo que sepa bailarla, sin distinción de sexo, edad, raza, nacionalidad, cultura, manera de pensar, clase social ni posición económica, manifiesto sardanista, recogido en el artículo 2 de la Carta de la Declaración de los Derechos Humanos de la ONU, 1948. La sardana es una danza democrática.

2a. Para formar parte de la sardana se ha de saber como mínimo, marcar los puntos. Es un deber de cada sardanista -que tiene el derecho de admisión en el círculo- no estorbar a los sardanistas que democráticamente lo han aceptado.

3a. La sardana se ha de bailar con naturalidad. Esta es la norma que ha de regir nuestra danza, que tiene por base la popularidad.

4a. En la sardana puede entrar todo el mundo, aunque se ha de procurar formar pareja, bailador y bailadora. El hombre dará siempre la mano derecha a la mujer que tiene por pareja o viceversa.

5a. Cuando el círculo esté constituido, la persona o la pareja que entre lo hará por la izquierda de un sardanista o por la derecha de una sardanista, a fin de no romper la pareja.

6a. Cada sardanista seguirá el compás y el ritmo de la danza de acuerdo con la exigencia musical de la sardana, seguida por los demás sardanistas del círculo.

7a. La unidad de la sardana, una vez constituida, no puede estar sujeta al capricho. Por esto ningún sardanista dejará la danza hasta que se haga marcado el acorde final, a no ser que alguna exigencia precisa lo aconseje.

lluïment, sardana de (lucimiento, sardana de). Es aquella sardana en la cual, en los concursos, los grupos de sardanistas muestran, a la vista del público en general y del jurado en particular, su saber sardanístico, poniendo de manifiesto la


- 121 -

exactitud en el reparto de la danza y la estética del gesto en bailarla.


- 122 -


- 123 -

- M -

Majordoma, sardana de la (Mayordoma, sardana de la). Se llama así a la primera sardana que se baila el día del Roser, en San Martí del Clot de Bianya. El nombre proviene de la distinción que se daba a la mayordoma de la rectoría.

manos (mans). Aunque la sardana se baila propiamente

con los pies, las manos también actúan en la danza. Los sardanistas se cogen con las manos formando pareja, que a la vez se unen con las manos a las demás parejas, para formar todas juntas un anillo. La mano derecha es la que el bailador da a la bailadora, mientras ésta le da la izquierda. Solamente dándose las manos se hace la sardana: Es la danza entera de un pueblo que ama y prospera dándose las manos.

melodía (melodía). Es aquella sucesión de sonidos

ordenados y relacionados entre sí, de tal manera que ofrecen un sentido lógico y son comprensibles musicalmente. La melodía nace de la inspiración del artista que la crea y expresa su sentimiento y su emoción en términos musicales. La primera condición que ha de tener la melodía -escribe Pla- es que sea comprensible y bien dibujada.

mi (mi). Nombre de la tercera nota de la escala musical. mig compàs, sardana de (medio compás, sardana

de). Se llama así a la sardana en que, por exigencias de composición, alguna tirada, bien de cortos o bien de largos, empieza o termina con una fracción de compás. Esto es, porque el fragmento de compás está dedicado al silencio. El sardanista encuentra entonces la dificultad de ajustarse a la música y por esto ha de tener presente que en el primer paso, y por tanto el primer compás contado, ha de empezar en el momento de tocar el primer tiempo acentuado.


- 124 -

missatge (mensaje). En el día de la proclamación de la Ciudad Pubilla de la Sardana, se envía un mensaje al mundo sardanista, generalmente escrito por una personalidad importante del mundo literario, artístico o cultural, mas o menos vinculado al evento sardanista.

movimiento (moviment). En un sentido musical se

entiende por movimiento a la fijación del valor de la unidad de tiempo.

Es la acción por la cual una persona cambia de lugar respecto a su posición inicial. Como se comprende, el movimiento es esencial en la danza. En la sardana, concretamente, los sardanistas marcan los pasos con unos movimientos de pies. Cada paso equivale a un compás musical. Así pues, el sardanista tendrá que hacer tantos movimientos de pies, marcando el paso de la danza, como compases cuenta cada una de las tiradas de cortos y de largos. Los pasos se marcan en series de dos, en los cortos, o en series de cuatro, en los largos, de izquierda a derecha o bien de derecha a izquierda. Este movimiento, que es el que constituye el ritmo de la sardana, se transmite igualmente al cuerpo y a los brazos del sardanista, los cuales siguen también, con contenida elasticidad, el movimiento rítmico que exige la música, bien marcando o bien saltando. El movimiento de los pasos de izquierda a derecha o de derecha a izquierda imprime a la vez un movimiento oscilatorio a todo el círculo, que es el que da el atractivo rítmico, dentro de la colectividad de sardanistas que forman el círculo de la sardana y constituye su base esencial: El amplio círculo que los va fraternizando, (Maragall).

música (música). La música de la sardana tiene el ritmo

binario de dos por cuatro, alternando, a veces, con el de seis por ocho. Esto le da un aire característico propio, lo que hace que sea, como escribe Pla, una música para bailar, absolutamente ordenada, acabada...

El origen de la música de la sardana moderna, que se constituyó y desarrolló, a mediados del siglo XIX, se ha de buscar entre los músicos contemporáneos de Pep Ventura y, sobretodo, en el impulso que éste le dio a lo largo de su vida. Es una época que no se puede separar del contexto musical de aquellos momentos en que la influencia del melodismo italiano había estado bien acogido por los aficionados a la música del país. La obra de Ventura no se pudo sustraer de aquella influencia, que en un cierto grado marcó su obra. También la obra de Clavé, que consiguió bien pronto una


- 125 -

popular adhesión, dejó su huella en la música de Ventura. Pero en éste encontró la fuente de su inspiración, fueron los cantos populares de la tierra. Por esto se produjo una música de un gran colorido melódico, quizás de estructura simplificada, pero rica en hallazgos rítmicos. Supo sacar de la cobla, reordenada por él mismo, toda la gama de posibilidades.

Siguieron la obra iniciada por Pep Ventura compositores de sardanas que contribuyeron a dar impulso a la danza nuestra: Joan Carreras Degàs (1823-1900), Bonaventura Frígola Frígola (1835-1875), Alberto Cotó Fita (1852-1906), Antoni Agramont Quintana (1858-1906), Pere Rigau Poch (1868-1909), etc.

Cada compositor imprime en sus sardanas las características propias de su inspiración. No obstante, se han venido distinguiendo dos tendencias: 1a. La popular, continuadora de la línea iniciada por Pep Ventura y representada por Vicenç Bou Geli (1886-1962) y Josep Vicens Xaxu (1870-1956) y 2a. La de la exigencia de la obra bien hecha: construida, contenida, representada por Josep Serra Bonal (1874-1939) y Joaquim Serra Coromines (1907-1957), entre otros.

Después vienen las grandes personalidades musicales, representativas de la música de Cataluña, las cuales también hacen su valiosa aportación a la sardana, cautivados por las posibilidades que ofrece el conjunto instrumental de la cobla: Enric Morera, Joan Manén, Francesc Pujol, Sancho Marraco, Antonio Pérez Moya, Joan Lamotte, Eduard Toldrà, y por encima de todos Juli Garreta, seguido de Pau Casals, y todo un conjunto de compositores que se ha ido ampliando y renovando a través de los años, hasta llegar al momento actual, en que la producción sardanista está asegurada.


- 126 -


- 127 -

- N -

nombre (nom). El nombre, como la etimología de la sardana, se pierde en ambigüedades a través de la historia. Ni la danza, ni su denominación sabemos exactamente cuando aparecieron. El primer dato recogido de tal denominación es un documento del Consejo de la Universidad de Olot, entregado en el año 1552 y por el cual se prohíbe bailar sardanas. En el año 1573, Antonio de lo Fraso escribe cerdana, mientras que en el mismo año, el obispo de Girona, Benet de Tocco, prohíbe también el baile en el templo. Una disposición sinodal dictada en Vic, en el 1596, en el mismo sentido, escribe cerdanas; y un romance popular de Miquel Ribes, de Granollers, escrito en el 1616, dice: Haciendo la sardana y el baile plano todos mano por mano. Consta que en una fiesta celebrada en el 1625 en la casa señorial de Francesc Grimau se bailaron diversas danzas y la cerdana, a la cual entraban todos los que se admitían. Al año siguiente, en una solemnidad celebrada en el Palacio de la Diputación, también se baila la sardana según el testimonio de la composición que de ella se escribió: Allí el galán pretendiente tuvo el sol tan de su mano, que al son de la sardanilla hizo dar vueltas al carro. Covarrubias también escribe cerdana, en el siglo XVII, añade que era considerada una danza de moda, introducida en las veladas aristocráticas y en el palacio real. El propio Lope de Vega en la comedia El maestro de danzar, escribe: Que danzaas? - la Cerdana, y un alumno del seminario de Nobles de Cordellas, de Barcelona, al citar las danzas aprendidas, alrededor del 1700, cita también la cerdana. Parece que en algún tiempo la sardana era considerada un baile señorial o al menos distinguido, por contraste a la popularidad del contrapaso o de la que tiene ahora la sardana. Así lo insinúa una de las estrofas de los gozos humorísticos de Santi Salvi, recogidos en el monasterio franciscano de San Miquel de Cladells, hoy término de Santa Coloma de Farners: Para nosotros, los frailes, la sardana, para el guardián el contrapaso.


- 128 -

La alternancia en el uso de estas dos grafías continúa hasta época muy reciente. Así, el mismo Joan Maragall, en la primera versión, del año 1892, de su famosa poesía dedicada a esta danza, la titula La cerdana, si bien en la segunda versión, de 1898, la rectifica por La Sardana. Finalmente se ha impuesto el nombre de sardana, a pesar de estas diferencias y lo que se explica en el artículo de la etimología.


- 129 -

- O -

obligada, sardana (obligada, sardana). Es aquella en que la música de la cual hay un instrumento protagonista por encima de los demás que componen la cobla. Según sea el instrumento preferente, la sardana será obligada de tenora, de tible, de fiscorno, de flabiol, etc. origen (origen). Se han establecido y se ha especulado mucho sobre el origen de la sardana, sin que se haya podido encontrar ningún dato que lo aclare. Todo el mundo está de acuerdo que la danza circular, bailada en colectividad es de origen muy primitivo, seguramente prehistórico. La palabra sardana, como se puede ver en el artículo correspondiente aparece por primera vez en el siglo XVI, esto no quiere decir que mucho antes no se bailara una danza parecida a la que hoy conocemos por sardana, pero su descripción no nos ha llegado y bien seguro que se trataba de un baile, posiblemente emparentado con nuestra danza, pero bien diferente de lo que conocemos hoy. La sardana actual, la que ahora se baila, es la que empieza con Pep Ventura y Miquel Pardàs, ya que con los cuales se inicia propiamente la historia de la sardana.


- 130 -


- 131 -

- P -

parado, punto (parat, punt). Parar es detener el movimiento. Así, se dice que un dos o un cuatro es parado cuando éste es al final de una tirada, y que según el estilo ampurdanés puede terminar así. Este es un punto que no existe en el estilo selvatano ni en el garrotxano ya que en ellos no se admite más que el final de la tirada con un tres. parell (par). Se llama par a un conjunto de dos cosas homogéneas, o también, al número divisible por dos. Así, en la sardana, se dice que termina en par -o que vienen pares- cuando el número de compases de una tirada es divisible por dos. En este caso, el reparto comportaría un final con un dos o con un cuatro, si se baila en el estilo ampurdanés, y con dos treses si se baila en el estilo selvatano. parella (pareja). En terminología sardanista se entiende por pareja al conjunto de dos personas, un hombre y una mujer, dispuestos a entrar en el baile. También se dice pareja de cada uno de los componentes de ésta. Así el bailador o bailadora dirá de su compañero o compañera, que es su pareja. Aunque, en la sardana, puede entrar todo el mundo, en general, es una danza que se baila con pareja. Este es el concepto del mismo Maragall, en pareja: Siguiendo las leyes del baile de la sardana, siempre el hombre dará la derecha a su pareja femenina. Es una muestra de cortesía que exige la danza. Por esto, en el momento de entrar en la sardana, cada pareja -o cada persona individual, que también se admite- lo hará de tal manera que no rompa la pareja que ya está en la danza. Así, pues, tendrá que hacerlo siempre pidiendo poder entrar por la izquierda del hombre a fin de no romper la pareja que forma con la mujer que baila a su derecha. Si no lo hace así puede negársele la entrada, diciéndole que lo haga correctamente. particela (particel·la). Parte de la partitura de una sardana correspondiente a un determinado instrumento.


- 132 -

partitura (partitura). Papel pautado en el cual figuran las notas musicales de todas las partes de la composición de una sardana, escritas una debajo de la otra, de manera que coincidan los diversos compases. partes de una sardana (parts d’una sardana). Cualquier sardana se divide en diez partes, que se llaman tiradas. De las diez tiradas de una sardana, hay cuatro tiradas de cortos y seis tiradas de largos. Todas las tiradas de cortos y de largos son iguales entre ellas. Las diez tiradas de una sardana tienen siempre el mismo orden: dos de cortos, dos de largos, dos de cortos y cuatro de largos. Las dos últimas tiradas de largos van separadas por unas notas del flabiol. Una tirada consta de un número de compases determinado. Por ejemplo, una sardana puede tener 33 compases en cada tirada de cortos y 75 en cada tirada de largos. Entonces decimos que esta sardana tira 33 por 75. Las dos primeras tiradas de cortos y las dos primeras de largos están unidas y se bailan seguidas sin interrupción. Las separaciones entre tiradas quieren decir que nos hemos de parar y quedar con los pies juntos. Las dos últimas tiradas se llaman a veces los contrapuntos y se distinguen porque la cobla hace una parada más larga y a la vez que el flabiol hace un pequeño tono. paso (pas). Es el movimiento de pies que realiza el sardanista equivalente a un compás de la música. Aquel, por tanto, tendrá que marcar tantos pasos (o también puntos) como compases musicales ejecuta la cobla. Según el número de pasos que la música exige al que baila, éste tendrá que realizar dos pasos (doses), tres pasos (treses) o cuatro pasos (cuatros). plaza, instrumento de (plaça, instrument de). Nombre típico a los instrumentos de la cobla. peus (pies). No hay ninguna duda que en cualquier danza las extremidades inferiores son las que actúan imprimiendo a todo el cuerpo el movimiento propio de la danza. En la sardana, el juego de los pies es esencial porque con ellos se marcan los puntos o pasos que han de seguir el compás de la música.


- 133 -

portar (llevar). No todos los sardanistas saben contar los compases de la sardana y proceder después a su reparto según las normas de cada uno de los estilos. No por eso son menos buenos sardanistas que los otros. Los que no saben contar y repartir han de confiar con quien lleva la sardana. Llevar la sardana es, pues, contarla y repartirla, advirtiendo a los demás sardanistas, de los pasos a realizar por tal de conseguir ajustar la danza a la música y terminar las dos con la exacta sincronización, sacar la sardana. Quien lleva la sardana advierte con un aviso, bajando los brazos, haciendo un apretón de manos, o bien de viva voz, de los pasos a realizar para lograrla. posición (posició). La posición es la forma o manera de estar parado el sardanista inmediatamente antes de empezar la danza o en los momentos de descanso o silencio musical, durante el contrapunto. La posición correcta es la que mantiene el sardanista, erguido, con los pies ligeramente juntos y los brazos bajados y discretamente separados del cuerpo para dar la mano derecha a la pareja -si se trata de un hombre- o la izquierda -si es una mujer-. A partir de esta posición se inicia el movimiento del baile. preludio (preludi). Son los compases que ejecuta el flabiol y que sirven de aviso para empezar la sardana. Los sardanistas se preparan con atención para no perder el primer compás de cortos con que empieza propiamente la sardana, así que el flabiol acaba y suena un solo toque del tamborín. Se llama también entrada o introit. prima (prima). Nombre con el cual se conocía antiguamente el tible. puntear (puntejar). Acción de marcar el punto o paso de la danza. Puntear la sardana es en lo que consiste propiamente la danza. Maragall en su poema La sardana así lo constata: Los mozos, como guerreros que hacen camino decididos la puntean; las doncellas no tanto. punto (punt). Es la forma en que el sardanista marca el paso de la danza, de acuerdo con el compás de la música que ejecuta la cobla.


- 134 -

punto de espera, sardana de (punt d’espera, sardana de). La describe Aureli Capmany de esta manera: Cuando la música calla durante un cierto tiempo, en una u otra tirada o en las dos, aun así el sardanista ha de marcar los pasos prescindiendo de aquel silencio, la sardana se llama de punto de espera. punto libre (punt lliure). Juego de pies en el que el punteo tradicional es sustituido por una manera afiligranada de marcar los puntos, sin dejar de seguir el compás y manteniendo el círculo. El sardanista pone de manifiesto las habilidades del buen bailador.


- 135 -

- Q -

quatre (cuatro). Se dice cuatro -o cuatros-, de cuatro pasos o puntos, equivalentes a cuatro compases musicales. La manera de bailar los largos es ésta: Un cuatro a la izquierda y un cuatro a la derecha y así sucesivamente. También se dice cuatro parado, cuando éste es el último de la tirada.


- 136 -


- 137 -

- R -

re (re). Nombre de la segunda nota de la escala musical. registro (registre). Se llama registro al timbre que los instrumentos ofrecen según los sonidos emitidos por ellos. Según correspondan a la zona grave, a la central o a la aguda, el registro será grave, medio o agudo. regla (regla). Es la forma que rige el baile de la sardana. Se confunde con el estilo, ya que las diferencias entre el estilo ampurdanés y el estilo selvatano se distinguen por las reglas que fijan los comienzos y los finales de las tiradas, y por tanto, de su reparto. repartición (repartició). Es la acción de repartir que realizan los sardanistas en general, pero especialmente se dice que reparte el que lleva la sardana. reparto (repartiment). Acción de repartir que realiza el sardanista y especialmente el que lleva la sardana. repartir (repartir). Se llama repartir la sardana a la distribución que hace el que cuenta los compases (convirtiéndolos en pasos), a fin de conseguir que cada una de les tiradas de cortos y de largos terminen de acuerdo con las reglas establecidas por cada uno de los dos estilos: Ampurdanés y selvatano. El contar y repartir lo hace el sardanista que lleva la sardana, mentalmente. En realidad cada sardanista tendría que hacerlo, como dice Maragall: todos van los pasos y compases contando. Para repartir se harán las combinaciones que sean necesarias con doses, treses y cuatros, teniendo en cuenta: a) que el estilo ampurdanés reparte de la manera más sencilla, ya que no tiene las exigencias de terminar a la izquierda más que en las tiradas 4a, 5a, 6a, y b) que el estilo selvatano no admite final con un dos o un cuatro, siempre han de


- 138 -

terminar con un tres, y en el reparto no se pueden establecer más que tres doses y tres treses, como máximo. ……....................................................................................................................................

R E P A R T O

…………………………………………………………………………………………… Se indican en este cuadro, de manera resumida, los repartos que tendrán que realizar el sardanista en las diversas tiradas y en cada uno de los estilos. Hay que tener en cuenta antes de entrar en detalle, las siguientes normas:

5) En la sardana no se pueden marcar más de cuatro puntos ni menos de dos. Entre las combinaciones, pues, de dos, tres y cuatro pasos -o puntos- se ha de calcular el reparto.

6) El estilo ampurdanés admite mayor libertad en los finales, los cuales pueden ser justificados con doses, treses y cuatros.

7) El estilo selvatano es muy estricto y solo acepta finales en tres. 8) En cualquier caso, en el reparto de largos -en el de cortos no se hace caso- no

se pueden marcar más de 3 doses y 3 treses.

ESTILO AMPURDANÉS .......................................

Empieza la 1ª tirada a la izquierda y se cuenta seguidamente la segunda, por tal de doblar

el número de compases y poder calcular el final que será siempre con un dos -ya que el número de compases será par- a la dirección que venga.

Empezamos en dirección contraria a la cual han terminado los cortos y las tiradas se bailan

también seguidas. El total de compases puede ser: -múltiplo de 4, con el cual terminará con un cuatro al lado que venga, o

-múltiplo de 4 o más 2 y, por tanto, terminará con un dos, también por el lado que venga.

Empecemos en dirección contraria al final de la tirada anterior y puede terminar: -con un dos, si la cuenta de compases es par, o

-con un tres, si es impar, siempre por el lado que venga. Empieza en dirección contraria al final de la tirada anterior y puede terminar

allí donde venga, según los compases. -si son múltiples de 4, acabará justo con un cuatro. -si son múltiples de 4 más 3, acabará con un tres. -si son múltiples de 4 más 2, acabará con un dos.

-si son múltiples de 4 más 1, se hará el reparto 5, o sea, un dos y un tres.

Empieza en dirección contraria el final de la tirada anterior y ha de terminar obligatoriamente a la izquierda según las reglas del reparto.

(Después del contrapunto). Se bailan por separado. Empecemos a la izquierda y han de terminar obligatoriamente también a la izquierda.

Para las tiradas 4a, 5a y 6a de largos, hay que tener en cuenta las siguientes reglas de reparto


- 139 -

Reglas de reparto (1) .........................................

De 2: Si el sardanista está a la derecha y le faltan dos puntos para terminar, ha de marcar un dos y acabará a la izquierda.

Si el sardanista está a la izquierda, ha de coger cuatro puntos anteriores y hacer el reparto de 6, esto es, marcar 3 doses.

De 3: Si el sardanista está a la derecha y le faltan tres puntos para terminar, marcándolos termina a la izquierda.

Si el sardanista está a la izquierda ha de coger los 4 puntos anteriores y hacer el reparto de 7, esto es 2 doses y 1 tres.

De 4: Si el sardanista está a la derecha, marcando 1 cuatro termina justo. Si el sardanista está a la izquierda, tendrá que marcar 2 doses.

De 5: Si el sardanista está a la derecha, tendrá que coger los 4 anteriores y hacer la repartición de 9.

Y si el sardanista se encuentra a la izquierda, marcará 1 dos y después 1 tres. De 6: Si el bailador está a la derecha, marcará 3 doses.

Si el sardanista está a la izquierda, hará 2 treses o bien repartición de 2. De 7: Si el sardanista está a la derecha, marcará 2 doses y 1 tres.

Si el sardanista está a la izquierda, hará 1 cuatro y 1 tres. De 9: Si el sardanista está a la derecha marcará 1 cuatro y después

hará la repartición de 5. Si el sardanista está a la izquierda, hará 3 doses y 1 tres.

ESTILO SELVATANO

............................... Empieza la primera a la izquierda y se cuentan y se bailan seguidas. Han de terminar

con un tres. Por esto se tendrá que hacer una repartición de seis (marcando 2 treses).

También empezamos por la izquierda o el lado contrario al que han terminado los cortos y han

de terminar a la derecha con un tres. Se cuentan seguidos y se tendrá que aplicar el reparto que convenga según las reglas.

Se bailan independientes. Empiezan a la izquierda y terminan a la derecha y se tendrán

en cuenta los repartos que siguen. (Después del contrapunto). Empezamos y terminamos a la derecha y hay que tener

bien presente las reglas del reparto.

Reglas de reparto (1) .........................................

De 3: Si el sardanista está a la izquierda, terminará justo con 1 tres a la derecha. Si el sardanista está a la derecha, tendrá que aplicar el reparto de 9.

De 5: Si el sardanista está a la izquierda, tendrá que aplicar el reparto de 9. Si el sardanista está a la derecha, marcará 1 dos y 1 tres.

De 6: Si el sardanista está a la izquierda, se tendrá que acoger al reparto 12. Si el sardanista está a la derecha, marcará 2 treses

De 7: Si el sardanista está a la izquierda, marcará 2 doses y 1 tres. Si el sardanista está a la derecha, aplicará el reparto de 3, marcando 1 cuatro y 1 tres.

De 8: Si el sardanista está a la izquierda, marcará 1 dos y 2 treses.


- 140 -

Si el sardanista está a la derecha, tendrá que hacer repartición de 12. De 9: Si el sardanista está a la izquierda, marcará 3 treses. Si el sardanista está a la derecha, marcará 3 doses y 1 tres.

De 10: Si el sardanista está a la izquierda, marcará un seguido de cuatro y 2 treses. Si el sardanista está a la derecha, marcará 2 doses y 2 treses.

De 12: Si el sardanista está a la izquierda, marcará 3 doses y 2 treses. Si el sardanista está a la derecha, se hará un seguido de cuatro y se marcan 1 dos y 2

treses.

El número con que se indican los repartos (de 2, de 3, etc.), se refieren a los compases que faltan para terminar la tirada.

.......................................................................................................................................

repetición (repetició). Las audiciones de sardanas finalizan con la ejecución de un fragmento de la última sardana compuesta por preludio y dos tiradas de cortos y dos de largos. Es como una despedida de los sardanistas y a la vez la promesa de reencontrarse en una nueva ballada. revesa, sardana (revessa, sardana). Revesa equivale a enrevesada, difícil. Es la sardana que se ha compuesto con la intención de desorientar al sardanista. Es como un reto que el compositor hace a los sardanistas ofreciéndoles una sardana en la cual intenta hacer especialmente difícil el recuento de los cortos y de los largos porqué los sonidos musicales en que empiezan los unos y los otros son voluntariamente muy parecidos o hasta a veces idénticos. Parece que el precursor que produjo este tipo de sardanas fue el compositor ampurdanés Antoni Agramont y hoy en día una revesa figura en todos los programas de concursos sardanísticos, teniendo por finalidad comprobar la perspicacia de los contadores y premia aquel -o a su grupo- que a pesar de las dificultades de las que está repleta, sale airoso del trabajo de sacar o terminar exacta la sardana revesa. La dificultad, pues, reside en acertar las tiradas precisas de la sardana, no en el reparto ni en la danza, que no acusan ninguna diferencia de las sardanas normales, ¿Como se ha de hacer para contar la sardana revesa? Hemos de partir de la base que si intentamos contarla como las demás, no conseguiremos nada, porqué se nos pasarán por alto todos los finales de las tiradas. Así pues, hay que encontrar otro método para saber los tirajes exactos. Se acostumbra hacer de la siguiente manera: Se deja de lado el principio de la sardana, como si no sucediera nada, y se escucha atentamente la música. Así que se oye un tema, un canto, un


- 141 -

acorde o una nota que le sorprenda y parezca que lo pueda recordar, entonces se pone a contar. Los cortos se repiten, y por tanto aquello que ha motivado que él empezara los cálculos ha de volver a oírse necesariamente. En este punto para de contar y ya sabe el tiraje de los cortos. Esto es muy claro: si los cortos tiran a 30, y se repiten, encontraremos el mismo número de compases entre el primero de la primera tirada y el primero de la segunda, que entre el compás número 10 y el del mismo número de la segunda. Entre cualquier compás de la primera tirada y el mismo compás de la segunda encontraremos siempre los 30 que tiran los cortos. Es lógico que si nos es imposible sacar los cortos contando desde el principio hasta el final, recurrimos al sistema de contarlos por la mitad, sabiendo que nos ha de llevar el mismo resultado. Ahora bien, el contador ya sabe que los cortos tiran a 30 y que ha de bailar 60 puntos seguidos; para poder terminar los 60 exactos le falta solamente que otro del grupo se haya puesto a contar desde el principio y sepa en todo instante a cuantos están. Terminados los 60 de cortos, hay que hacer la misma operación con los largos. Uno se pone a contar rápido y el otro espera algo como un momento musical que le llame la atención, y contar hasta que lo vuelva a coger en la tirada siguiente, que uno baila unida con la primera. Si ha encontrado 50 largos, por ejemplo, podrá marcar los 100 puntos que precisa mediante el compañero que lleva la cuenta de los que ya ha hecho. En las tiradas siguientes se bailan y se reparten los 30 cortos y los 50 largos que tiene de tiraje la sardana. Haremos, ahora, una pequeña enumeración de algunos de los casos en que se puede encontrar el sardanista que cuenta revesas. Puede agarrarse a un tema musical y después encontrarlo repetido infinidad de veces. Le puede pasar toda la primera tirada de cortos sin haber encontrado nada que le llame la atención. Al volver a encontrar el compás en el que había empezado a contar, puede contarlo otra vez y se equivocará de un punto. El compañero que le ha contado desde el principio se puede haber perdido. Puede sacar solo los cortos o solo los largos, y entonces no hay nada que hacer. Puede dejar escapar una buena ocasión de ponerse a contar, con el miedo de que el momento musical que ha oído se repita demasiado y no le sirva.


- 142 -

Puede oír perfectamente un compás propicio para cogerse y pasarle después por alto la repetición. Puede ser que la tirada sea del doble de lo que él ha contado. Y tantas cosas le pueden suceder para llevarlo al fracaso, que renunciamos a exponer más casos. El caso es que los grupos que van a concursar acostumbran a bailar cortos cuando son largos, o viceversa. Algunos paran mucho antes de terminar, y otros cogen el final justo cuando eran a la mitad de los puntos que pensaban hacer. Todo lo cual parecería un hecho combinado expresamente para hacer quedar en ridículo a los sardanistas. De todo lo que hemos expuesto se deduce que para sacar una sardana revesa se necesita:

1. Que se pueda sacar. (Si el compositor se lo propone, no le costará nada hacer una sardana imposible, tirajes exageradamente largos, repetición monótona de un tema único, etc.)

2. Que el contador tenga el oído muy fino y, sobretodo serenidad. (El oído fino puede coger una pequeña diferencia de instrumentación o una variante insignificante de un tema. Serenidad que evite las dudas de si se coge o se deja, o se ha equivocado de cuentas, y le proporcione decisión y optimismo.)

3. Finalmente, y esto puede ser lo más importante, se necesita estar de suerte. Hay tantas pequeñas circunstancias que llevan al fracaso, que solo el que está de suerte puede esquivarlas todas.

ritmo (ritme). Es el orden en la sucesión de los sonidos y la alternancia de los agudos y los graves, los largos y los cortos, dentro el movimiento musical. rodona (círculo). Sinónimo de anillo. rotllana (anillo). Círculo que forman los sardanistas para bailar la sardana. También se llama anillo. La sardana la bailamos haciendo un círculo, éste está completado cuando está formado por un número determinado de parejas. Un círculo no forzosamente ha de estar completo, y por tanto puede haber personas desaparejadas. Una pareja, la forma un hombre y la mujer que tiene a su derecha.


- 143 -

Si una persona tiene que entrar en un círculo, primero lo hará, si es posible, completando una pareja. Si no puede hacerlo, entrará de forma que no rompa ninguna de las parejas ya formadas. No se puede negar nunca la entrada de una persona en un círculo, y no se puede salir si no es por un motivo muy justificado. Para cogerse de las manos, la mano del hombre, sostiene a la de la mujer.


- 144 -


- 145 -

- S -

sac de gemecs (cornamusa). Nombre con que se denomina popularmente a la cornamusa. salt (salto). Puede ser corto o pequeño, y es igual que el aire, pero saltando un poco. salt fort (salto acentuado). Es igual que el salto pero alzando más los pies del suelo. saltar (saltar). Darse impulso vertical hacia arriba, de tal manera que durante un corto período de tiempo los pies no toquen al suelo. Saltar en la sardana equivale a hacerlo siguiendo el compás de la danza y cuando el ritmo de la cobla lo exija. sardana (sardana). Definir la sardana en sus diversos aspectos y matices no es cosa fácil. Por esto parece oportuno dejar constancia de aquella definición descriptiva que de nuestra danza hace el Manifiesto de la Sardana, leído el 30 de abril de 1972 en Lloret de Mar en ocasión del Día Universal de la Sardana: Es una danza clásica y matemática. Los sardanistas se agrupan libremente en círculos, es decir, forman anillas cogidos de las manos. Los sardanistas han de contar los compases de la música -que suelen ser en número diferente en cada composición- y traducirlos a pasos, de manera que repartidos, una vez girando a la derecha, otra vez a la izquierda, la danza se despliegue y se termine exactamente de acuerdo con las normas tradicionales que la rigen. Véanse artículos complementarios: nombre, etimología, historia. sardana, (locuciones) (sardana, (locucions)). A lo largo del tiempo el nombre de sardana ha entrado a formar parte de una particular manera de decir. Así: Hay una buena sardana, indica que hay mucho trabajo; qué sardana nos han dejado, significa el trabajo que se prevee será necesario para dejar la casa arreglada después de una fiesta; o también es más larga la sardana que el


- 146 -

contrapaso, que equivale a decir que tiene más volumen la parte accesoria que la principal. La palabra sardana ha pasado, por extensión a ciertos juegos infantiles en los cuales los chiquillos se cogen con las manos, haciendo la sardana. Incluso la letra de una canción infantil popular se la refiere: La sardana de la avellana pica de pies y baila el hambre, la sardana de Ripoll mata la pulga y el piojo. sardana, clases de (sardana, classes de). Sin poder establecer una clasificación rigurosa, ya que esta no existe, sí que se pueden describir ciertos tipos de sardanas que con el tiempo se han ido diferenciando. Hay que definir que en las diversas clases de sardana que podemos señalar, siempre la manera de bailar es la misma, en lo que hace referencia al paso y el compás, la diferencia afecta solamente a la música o a la forma de marcar los puntos por parte de los sardanistas. Se pueden catalogar las siguientes: De concierto, de lucimiento, de medio compás, vertical, obligada y revesa. Existen también ciertas sardanas denominadas, muy concretamente, con una determinada significación, así: Sardana del Batlle, Sardana de la Mayordoma, u otras, como sardana de los canónigos, o sardana de los papudos, de las cuales solo se conserva el nombre. Folklóricamente se ha utilizado el nombre de la sardana con un calificativo para nombrar variedades de danzas similares, como sardana de los cornudos, sardana de los zuecos, sardana de las cocinas u otras que se escapan de lo que es propiamente la sardana. sardanejar (bailar sardanas). Acción de bailar sardanas. Verbo empleado más en el terreno literario que en el lenguaje coloquial: Con que aire, buen Dios, bailaban ellas!, con que delirio sardanejaven ellos!, Jacinto Verdaguer: L’Empordà. Bailar, efecto o acción de bailar sardanas. Utilizado en el lenguaje literario: Oh Cataluña, patria mía, clara, serenidad bajo el dosel celeste, del sardanismo no seas nunca avaro, dentro del combate que se volvió puro. Agustí Esclassans, La Sardana. sardanismo (sardanisme). 1. Es el afecto o sentimiento por la sardana y su difusión. En general, es el movimiento -o movimientos- que desde principios del siglo XX va promoviendo la sardana, trabajando para su perfección, tanto artística como musical, y sobretodo, estimulando su divulgación como danza nacional de Cataluña. En realidad, todo el trabajo para la promoción y perduración de nuestra danza a través de la historia es


- 147 -

sardanismo. 2. Entramado socio-cultural construido al entorno de la sardana. Esta danza tradicional, genuinamente catalana, es una manifestación viva de diversión cívica, espontánea y de participación comunitaria y, por tanto, puede ser calificada de hecho social, claramente evolutiva y cambiante, al amparo del progreso y de los cambios sociales del comportamiento del pueblo. La sardana ha estado un elemento aglutinador de primer orden, especialmente por lo que hace referencia al mantenimiento de la conciencia política del pueblo en los momentos de máxima represión, y también una de las expresiones vitales de la voluntad de ser y una señal visible de identidad nacional. Más de medio millar de grupos y asociaciones se integran actualmente en este movimiento de fomento y difusión de la sardana; se pueden distinguir: Las agrupaciones dedicadas a la organización y promoción de actividades genéricas al entorno del mundo sardanista, cursillos, balladas, conciertos, aplecs, divulgación, etc.; los grupos sardanistas, caracterizados por la dedicación plena a la danza y especialmente a la competición; las coblas y los compositores, que configuran el sector artístico-musical. Este entramado socio-cultural se vertebra en estructuras de tipo federativo: Las Federaciones Sardanistas de Cataluña y del Rosellón, la Unión de Grupos Sardanistas, las Coordinadoras de Aplecs, etc. Los orígenes de la sardana se pierde a lo largo del tiempo y solo se puede llegar a establecer de manera fehaciente que los antecedentes inmediatos son el contrapaso y la llamada sardana corta. Los hitos conocidos del proceso que sigue la sardana datan del segundo tercio del siglo XIX. Pep Ventura aparece como uno de los hombres que van a impulsar la evolución coreográfica y musical de la danza; a él debemos el acertado acoplamiento de instrumentos que, con ligeras alteraciones, se ha consagrado: flabiol y tamborín, dos tibles, dos tenoras, dos trompetas, un trombón, dos fiscornos y un contrabajo. Pep Ventura dignificó aun el repertorio de la cobla con la insólita compilación del folklore y la aplicación y difusión consecuente por medio de sus partituras. Contemporáneo de él fue Miquel Pardàs, que publicó en 1850, en Figueras, el primer método para aprender a bailar sardanas largas; fue también un destacado sardanista en el Ampurdán y en la Barcelona de 1859-1860. Cabe remarcar también que Josep Pella y Forgas, en su Historia del Ampurdán, publicada en el 1883, fue el primero en calificar la sardana de danza nacional de Cataluña. sardanista (sardanista). Es el nombre con el que se designa al bailador de sardanas.


- 148 -

sardanístico (sardanístic). Expresión relativa a la sardana o perteneciente a esta danza. seguido (seguit). Expresión hoy en desuso, procedente del contrapaso y que se utilizaba en la época de Miquel Pardàs para indicar los cuatros, que se habían que marcar de una manera seguida o sin interrupción, por contraposición con los quebrados. Lo seguido -escribe Pardàs- se compone de cuatro compases. selvatano, estilo (selvatà, estil). Hay que tener en cuenta que aunque se hable de dos estilos -el ampurdanés y el selvatano-, la sardana siempre es la misma. Los dos estilos nombrados se diferencian solo en las reglas del principio y del final y, por tanto, en la también diferente exigencia de reparto.

Estilo selvatano .............................................................................................................................................

Preludio


1a tirada de cortos

2a tirada de cortos

Se doblan por tal de contar, y han de terminar, si es posible, a la derecha con

un tres

Empieza a la izquierda o en sentido contrario al final de les tiradas de cortos

1a tirada de largos

2a tirada de largos

Se doblan, por tal de contar y han de terminar a la derecha con un tres


3a tirada de cortos

4a tirada de cortos

Cada una de ellas empieza a la izquierda y ha de terminar con un tres


3a tirada de cortos

4a tirada de cortos

Cada una de ellas ha de terminar a la derecha con

un tres

Contrapunto

Empieza a la derecha 5a tirada de largos Termina a la derecha con un tres

Empieza a la derecha 6a tirada de largos Termina a la derecha con un tres

senar (impar). Ha estado definido como impar, a aquel número que no es divisible por dos. En la sardana, es el número de compases de una tirada que no es divisible por dos. Entonces, el reparto en cualquiera de los dos estilos -ampurdanés y selvatano- comportará un final con un tres.


- 149 -

si (si). Nombre de la séptima nota de la escala musical.

simbolismo (simbolisme). Se ha intentado buscar en la sardana diversos simbolismos unidos a su origen. ¿Se puede tratar de una danza solar? ¿Los danzantes primitivos celebraban a Ceres haciendo un círculo y rodeaban con ella las gavillas de trigo, como cantaba Maragall? Tradicionalmente la circunferencia se ha considerado simbólicamente como emblema del sol, pero también es el símbolo de una limitación precisa y regular, y de la armonía universal. Todas estas posibles significaciones contribuyen a crear la mágica belleza de nuestra danza. sol (sol). Nombre de la quinta nota de la escala musical. solfa (solfa). Notación musical por medio de la cual el compositor escribe sus obras y el músico las interpreta. surtir (salir). La libertad de la sardana permite entrar en el círculo siempre y, naturalmente, salirse -irse o dejarla- siempre que el sardanista o la pareja se vean obligados a hacerlo, si bien las leyes de la danza, por respeto a los demás sardanistas, aconsejan terminarla.


- 150 -


- 151 -

- T -

tamborín (tamborí). Instrumento de membrana y de percusión, único de este tipo que figura en la cobla, parecido a un timbal pequeño de cuerpo alargado, que el músico que lo toca lo lleva colgado en el brazo izquierdo y lo toca con la mano derecha, con una baqueta que se llama broqueta. tarima (tarima). Tablado, en forma de plataforma móvil y de una cierta elevación en la que se sitúa la cobla durante las balladas en plazas o lugares públicos en el que se bailan sardanas y en el que se coloca la cobla. Equivale a estrado, entarimado o tinglado. tarota (tarota). Palabra que con la cual se conocía antiguamente el tible. técnica (tècnica). El conocimiento y la práctica del arte de la danza es lo que constituye su técnica. La técnica respalda el arte del buen sardanista que por esto ha de saber no solamente el baile sino también contar y repartir los compases de acuerdo con el estilo en que se baila. temps (tiempo). Se dice a la unidad de duración de un movimiento musical. También equivale a cada una de las partes de igual duración en que se divide el compás. tenor (tenor). Nombre de un instrumento antiguo, hoy totalmente en desuso. Se había utilizado antes de la introducción de la tenora en la cobla. Era más voluminosa que aquella pero más corta, sin llaves y con una gruesa campana de madera. Se llama también tenor al músico que toca la tenora. tenora (tenora). Instrumento aerófono, o de viento. Si bien su origen es antiguo, su perfeccionamiento y su introducción en la cobla la realizó Pep Ventura a mediados del siglo XIX y debido a su amistad y colaboración con el constructor de este tipo de


- 152 -

instrumento Antoni Toron, de Perpiñán. Pep Ventura fue el gran ejecutor de este instrumento y por su impulso éste se constituyó en el instrumento central de la cobla, ya que supo extraer de su tono, su volumen y su finura, las melodías que la hicieron famosa. La tenora está construida con madera de jinjolero y formada por cinco piezas: la caña, el tudel, el cuerpo superior del cilindro, el cuerpo inferior y la campana, que es de metal. Tiene trece llaves de metal que sirven para que el músico ejecutante pueda manipular los agujeros del instrumento básico de la cobla a partir de Pep Ventura, solo hay -dijo Garreta- un instrumento que pueda dar un grito de joya, o de dolor, con voz humana, y este es la tenora. tible (tible). Instrumento aerófono, o de viento, que se utiliza en la cobla. Es del mismo tipo que la tenora, si bien de dimensiones más reducidas. Tiene una sonoridad aguda y está afinado en fa. También se conocía antiguamente con los nombres de tiple, prima y tarota. timbre (timbre). Designación con la que se caracteriza el sonido. La cualidad del timbre es la que diferencia los tonos. tipus de sardana: corals o cantades (clases de sardanas: corales o cantadas). Son aquellas composiciones que tienen letra y por tanto pueden ser cantadas. Debido al impulso del canto coral y a la utilización por parte de los compositores de sardanas de canciones populares, pronto aparecieron compositores y poetas que hacían sardanas para letras, letras para sardanas o bien todo junto. Pasado el momento brillante orfeonístico catalán, las sardanas corales han entrado en un paréntesis medio olvidado, solo abierto de vez en cuando por algún intento de relanzamiento. Actualmente, son numerosos los grupos de habaneras que incluyen sardanas cantadas en su repertorio. tipus de sardana: de concert (clases de sardanas: de concierto). Son composiciones que no han estado concebidas pensando exclusivamente en el sardanista y que contienen elementos cualitativos propios de su ejecución en una sala de conciertos. Las sardanas programadas en un concierto se interpretan en forma reducida de dos tiradas de cortos y dos tiradas de largos.


- 153 -

tipus de sardana: de conjunt (clases de sardanas: de conjunto). En el transcurso de un aplec suelen haber una o dos sardanas de conjunto. Son sardanas para bailar, como cualquiera de las otras que se tocan, pero que tienen la particularidad de que son tocadas por los músicos de todas les coblas a la vez. Hay que diferenciarlas de les sardanas para dos a más coblas. Las sardanas de conjunto no han estado compuestas especialmente para tocarse de conjunto. En cambio las sardanas para más de una cobla, sí. tipus de sardana: per a més d’una cobla (clases de sardanas: para mas de una cobla). Son sardanas escritas especialmente para ser interpretadas por dos o más coblas. Si bien, las normas de instrumentación son las mismas, hace falta que los autores a la hora de escribirlas tengan en cuenta algunas consideraciones importantes, como el equilibrio sonoro de la obra, ya que todo sale multiplicado de fuerza y podría resultar excesivamente estridente. tipus de sardana: per ballar (clases de sardanas: para bailar). Es el tipo más conocido ya que se interpretan en balladas, concursos y aplecs. Algunas de éstas, los sardanistas, dependiendo de los gustos y criterios personales las llaman bailadoras. Acostumbra a decirse que una sardana es bailadora cuando tiene música alegre, cambios de aire y un salto bien fuerte. tipus de sardana: revesses (clases de sardanas: revesas). Las sardanas revesas suelen bailarse en los concursos de grupos, juntamente con las de lucimiento y las de hermandad. A las sardanas revesas, el objetivo principal no es bailarla bien, si no encontrar cual es el tiraje de cortos y de largos de la sardana que se interpreta. Esto, que en las sardanas normales suele ser sencillo, en las revesas es mucho más complicado. La razón es que los compositores de sardanas revesas se esfuerzan en hacer que los cortos y los largos sean muy similares entre sí, que no estén separados por una pausa marcada y que durante todos los cortos y todos los largos se repitan los mismos motivos musicales en cada pocos compases, con muy pequeñas variaciones. La repetición de estas variaciones es lo que los sardanistas han de utilizar como pista para averiguar el tiraje de los cortos y de los largos. En los concursos de sardanas revesas, los grupos que aciertan el tiraje, lo han de hacer llegar al jurado antes de que


- 154 -

termine la sardana. Únicamente los grupos que acierten serán capaces, con toda probabilidad, de terminar la sardana en el momento que termine la música. tirabou (tirabou). Expresión con que se designaba el contrapaso en la época de decadencia y en un tono más bien despectivo. La palabra parece que proviene del hecho de que el maestro de baile tenía que arrastrar a los bailadores cuando estos no eran lo bastante hábiles o no seguían les indicaciones de aquel, referidos a los movimientos a ejecutar. tirada (tirada). El número de compases que comprende cada una de les partes de la sardana, se llama tirada. Así, el número de compases de los cortos será la tirada de cortos. De manera parecida, el conjunto de compases equivalentes a pasos, de largos, se llama tirada de largos. Así de la suma de los cortos y de los largos diremos, pues, tirada total. tonalidad (tonalitat). Es el conjunto de manifestaciones melódicas y harmónicas que resultan de la estructura de los tonos. También se emplea como sinónimo de tono. El tono está determinado por la frecuencia de una nota. Se dice que las notas son altas o bajas cuando en realidad lo que quiere indicar es que su frecuencia es elevada o baja. trencar (romper). Cuando un sardanista o una pareja quieren entrar en la sardana, entre la derecha del hombre y la izquierda de la mujer que forman pareja, es un intento de romper la pareja sardanista. Esto, según las leyes de la sardana, no está nunca permitido. trencat (roto). Expresión que proviene del contrapaso y que utiliza Miquel Pardàs en contraposición con los seguidos para indicar las series de dos y tres pasos que se han de marcar al final de los cortos y de los largos. tres (tres). Es el conjunto de tres pasos -treses, pues, es el conjunto de dos o tres grupos de tres pasos- correspondientes a tres compases con que terminan las tiradas de cortos y de largos, en el estilo ampurdanés cuando la tirada o tiradas son pares y, obligatoriamente, en estilo selvatano. La forma de puntear los treses, se explica en el artículo bailar.


- 155 -

treure (sacar). Se dice sacar la sardana, cuando el sardanista tiene la suficiente preparación musical y habilidad numérica para conseguir contar los compases de la danza y distribuirlos con exactitud, de tal manera que la música y el baile, perfectamente sincronizados terminen al mismo tiempo y de acuerdo con las reglas que rigen cada uno de los estilos ampurdanés y selvatano. trombón (trombó). Es un instrumento aerófono, o de viento, de metal, cobre, accionado por una vara corredera o bien por pistones. El trombón llamado de vara es el más antiguo y data del siglo XV. En cambio el de pistones se conoce desde la primera mitad del siglo XIX. El trombón que actualmente se emplea en la cobla está afinado en do. trompeta (trompeta). Es un instrumento aerófono, o de viento, de metal, con embocadura. Está formado por un tubo de un metro de largo, curvado dos veces. Por el lado que se toca, lleva una embocadura cónica. En el otro extremo termina con un pabellón. Es un instrumento muy antiguo que se utilizó en suntuosidades fúnebres o militares, y ha estado presente en solemnidades sagradas. La trompeta llamada simple solamente puede ejecutar la serie de harmónicos de sonido fundamental. La que se utiliza en la cobla es la denominada de pistones o cromática porque puede ejecutar todas las notas de la escala. Esta es la más moderna y apareció al principio del siglo XIX, inventada por Blühmel y Stölzel. En ocasiones, y para tal de obtener determinados sonidos, admite la sordina. Su tonalidad es en si bemol.


- 156 -


- 157 -

- V -

vertical, sardana (vertical, sardana). Entre las maneras de bailar la sardana, Josep Pla, tan buen observador de nuestras costumbres, describe aquella forma antigua de danzarla, horizontal, de la primera etapa, inmediata a Pep Ventura, y la forma vertical, impuesta más tarde, por la música de Juli Garreta. Son las sardanas que se bailan ahora, las cuales, dice Pla: Se saltan sobre un espacio de tierra muy pequeño, limitado. El cuerpo oscila poco. Se mantiene recto, vertical..., los brazos se levantan más rectos, más altos, con más vigor y las espaldas se mantienen más rígidas..., ahora, se salta y se puntea más. Es la forma más moderna de bailar la sardana, en la que el ritmo es más vertical, sobre un espacio reducido. La sardana es la misma y las dos maneras de bailarla -la vertical i la horizontal- tienen su atractivo, si se bailan con naturalidad, el resultado es el mismo. verra (verra). Nombre vulgar con el que ha sido designado también el contrabajo. volumen (volum). El volumen de un sonido o de una nota musical depende de la amplitud de su vibración. La plenitud de un instrumento viene determinada por la capacidad de volumen que puede dar.


- 158 -


- 159 -

- X -

xeremia (chirimía). Nombre con el cual es conocida en Mallorca la cornamusa, donde este instrumento aun se conserva.


- 160 -


- 161 -

Dictionnaire de la Sardane et de la Cobla

VERSION VERSION VERSION VERSION EN EN EN EN FRANÇAISFRANÇAISFRANÇAISFRANÇAIS

Préambule

Afin de ne pas modifier l’ordre alphabétique du dictionnaire catalan d’origine, les noms catalans ont été conservés (caractères en

cursive) et précèdent quelquefois même les mots français lorsque aucune traduction satisfaisante n’a pu être trouvée.


- 162 -


- 163 -

- A -

acabament (terminaison, fin). Action de fin d’une série de pas ou d’une sardane entière. acabar (terminer, finir). Terminer, c’est donner fin à une série de pas ou à une sardane entière. Dans un cas comme dans l’autre, il est essentiel de synchroniser le dernier pas de chacune d’elles avec l’ultime mesure de la musique. Une bonne terminaison confirme la justesse du comptage et de la répartition. actes, manifestations sardanistes (actes sardanistes) - aplecs. La définition du mot Aplec est: réunion de personnes, se tenant généralement à l’air libre, pour célébrer une fête ou un événement déterminé. Aplec n’est donc pas un mot exclusivement sardaniste car il peut désigner des fêtes de tout genre. Si nous nous référions à un aplec sardaniste, nous pourrions le définir comme une Réunion de personnes, se tenant généralement à l’air libre, dans le but de profiter d’un nombre indéterminé de sardanes interprétées par un nombre indéterminé de cobles. Dans un Aplec de la Sardane, les cobles jouent alternativement leurs propres partitions, suivant le programme initialement établi. Chaque cobla interprète cinq sardanes et une dite de conjunt, c’est-à-dire conjointement avec l’autre cobla ou les autres cobles présentes. Le nombre de sardanes interprétées augmente si ces dernières sont de sept séries de pas au lieu de dix. Dernièrement, et dans certains aplecs, on a pu constater que les cobles interprétaient leurs sardanes successivement et sans interruption, au lieu d’alterner leurs interventions. Cette pratique est utilisée pour réduire les dépenses car la cobla est alors rémunérée pour une prestation de deux heures et non plus pour toute la journée. Il est habituel que chaque cobla interprète une des sardanes dites obligées, sardanes dont la complexité d’interprétation pour un ou plusieurs instruments est particulièrement élevée. Les cobles


- 164 -

choisissent ces sardanes pour mettre en valeur un ou plusieurs de leurs solistes. actes, manifestations sardanistes (actes sardanistes) - ballades. Elles sont l’expression la plus habituelle du monde de la sardane. Elles se déroulent les jours de fête dans beaucoup de villages et de cités de Catalogne. Durant les mois d’été, il est fréquent que se déroulent des cycles d’auditions quotidiens ou hebdomadaires, en fin d’après-midi ou en début de soirée. Cette manifestation ne comprend généralement qu’une seule cobla qui interprète six sardanes. A la fin de la troisième sardane (Mi-temps) et de la sixième (Finale), la cobla répète une tirade de pas cours et une tirade de pas longs. Si les sardanes concernées étaient de sept séries de pas, elles en comporteront alors neuf. Ces manifestations devraient être organisées dans des lieux publics, à l’air libre, et ne pas devenir systématiquement payantes. Il serait préférable d’en assurer le financement par les dons volontaires des danseurs ou grâce au soutien économique de certains organismes. La durée approximative d’une audition (ou ballada) est de deux heures. actes, manifestations sardanistes (actes sardanistes) - concerts. Tant par le lieu de leur déroulement (théâtres, chapiteaux, auditoriums, salles de concert, etc…) que par le niveau plus élevé des œuvres, les concerts sont des événements bien différents des ballades ou des aplecs. Normalement, la cobla interprète deux séries de courts et deux séries de longs d’un programme de dix sardanes. Dans un concert, le public ne danse pas, il écoute seulement. Le programme d’un concert peut comporter des pièces écrites pour la cobla, comme des poèmes symphoniques, des gloses, des suites pour cobla, etc…, malgré le nombre restreint de compositeurs qui exploitent ces genres. actes, manifestations sardanistes (actes sardanistes) - concours. Pendant les concours, les colles sardanistes dansent la sardane en essayant d’atteindre la plus parfaite corrélation chorégraphique, esthétique et précise, entre l’interprétation musicale et ses pas de danse. On peut différencier deux types de concours: celui de colles improvisées et celui de colles parfaitement définies.


- 165 -

Dans le premier cas, pendant le déroulement d’un aplec, des personnes se regroupent pour improviser la composition d’une colla et danser une sardane qui sera appréciée par un jury. Avant la fin de l’aplec, il sera procédé à la remise des prix correspondants à chaque colla. Dans le second cas, les colles développent leur raison d’être qui est la compétition dans les Concours de Colles Sardanistes. Ces concours se déroulent tout au long de l’année et sont structurés comme suit:

Un galop d’entrée Rangées par couples et en file les colles entrent dans l’enceinte du concours en musique, et en mesure, saluent la prési- dence et vont se placer aux endroits qui leur ont été assignés. La sardane de Il s’agit de la sardane (ou des sardanes) prestige que dansent les colles et à partir de laquelle un jury va apprécier la qualité d‘exécution, prenant en compte les aspects esthétiques, chorégraphiques, rythmiques, d’expression musicale, etc... La sardane Dans un concours, il est habituel que Revessa s’interprète une sardane dite revessa, c’est-à-dire dont les transitions entre les séries de courts et longs sont quasiment imperceptibles. Les colles doivent deviner son tiratge et la répartir correctement. La sardane de En attendant la classification, à la fin des la fraternité épreuves, s’interprète la sardane de la fraternité dansée par toutes les colles mais aussi par l’assistance, l’ensemble composant de grandes rondes emplissant l’enceinte du concours. Distribution des Après la fin de la sardane de la fraternité, prix il est procédé à l’annonce des résultats et à la remise des prix.

air, aéré (aire). Cela signifie pointer en exécutant trois mouvements du corps ascendants et descendants sur chaque point et deux lors du changement de côté (canvi), sans jamais lever les deux pieds en même temps (sans sauter). autres musiques basées sur la sardane ou la cobla. Une expérience intéressante dans ce domaine résulta de la


- 166 -

collaboration entre la Companyia Elèctrica Dharma et la Cobla Mediterrània. Après avoir choisi quelques thèmes, ils réalisèrent les arrangements nécessaires à la combinaison d’une cobla et d’un groupe de rock. La difficulté d’homogénéisation de ces deux groupes est évidente, mais l’expérience s’avéra très satisfaisante comme le démontra le succès rencontré auprès du public et l’accueil fait au disque enregistré par les deux formations. Une autre expérience plus récente est la fusion de la musique de la sardane avec le rythme du jazz tout en conservant la structure de la sardane. Le résultat est appelé Sardanova et peut se danser exactement comme une sardane. Pour pouvoir jouer des sardanoves, il a fallu augmenter le nombre d’instruments de la cobla en fonction des nécessités de la composition à exécuter. Les appréciations portées sur la sardanova sont diverses et il est difficile de présager de son avenir. Ce qui paraît avoir repris vraiment racine dans le monde de la cobla est ce que l’on connaît sous le nom de Balls vuitcentistes (bal des années dix-huit cent). Anciennement, s’engager dans un ensemble musical supposait l’obligation de satisfaire toutes les difficultés musicales d’un programme festif: défilé, office religieux, concert apéritif, sardanes, bal de chapiteau, etc… La cobla devait assumer cette versatilité et le faisait avec la même formation que celle des sardanes. C’est pour cela que les cobles de l’époque incorporaient aux répertoires de ces dénommés balls vuitcentistes: polkas, valses, jotas, mazurkas, etc…, dûment transposées pour la cobla. aplec (aplec). C’est une manifestation -ou des manifestations- organisées pour que des personnes puissent se réunir afin de fêter une quelconque commémoration. Du point de vue sardanistique, un aplec de la sardane est une fête organisée en hommage à cette danse. Barcelone célébra son premier aplec sardaniste le 14 avril 1907, à Vila Joana, de Vallvidrera, et continua à le célébrer jusqu’à ce qu’il fût interdit, en 1923. Après la Guerre Civile, en 1952, l’Œuvre du Ballet Populaire reprit l’aplec qu’il célébra à Montserrat jusqu’en 1963, année de son retour à Vallvidrera, mais n’assura pas sa continuité. Nombreux sont aujourd’hui les villes et villages de Catalogne qui ont instauré, déjà par tradition, un jour de l’année dédié à l’aplec de la sardane au cours duquel, généralement, plusieurs cobles jouent alternativement pour offrir aux danseurs participant à la fête un ample répertoire de sardanes. Après Calella, Igualada est la ville dont l’aplec a le plus d’ancienneté.


- 167 -

archet (arquet). C’est une vergette ou baguette en bois, cintrée au feu, dont les deux extrémités maintiennent tendue une mèche de crins de cheval. Il sert à faire vibrer les instruments dits à cordes. Dans la cobla, il s’utilise pour jouer de la contrebasse. En catalan, il est aussi appelé arc. audition (audició). Il est convenu d’appeler audition (faculté ou possibilité d’écouter) la session de sardanes exécutée par une ou plusieurs cobles. En principe, au cours de l’audition dans laquelle instrumente une seule cobla, il est joué six sardanes et leurs éventuelles prolongations. annonce (avís). C’est le signal, ou l’avertissement, que donne aux autres danseurs celui qui dirige la ronde. Ce signal peut être un geste (lever les bras pendant la série de pas cours lorsque la répartition exige la réalisation d’un ou de plusieurs trois, ou les baisser durant la série de pas longs lorsqu’il convient d’intercaler un ou plusieurs deux), une pression des doigts (peu utilisé), ou plus simplement, une annonce verbale qui puisse être entendue par tous les danseurs.


- 168 -


- 169 -

- B -

bal (ball). On appelle bal le fait de danser. Le bal de la sardane est une succession de pas (marchés ou sautés) exécutés en mesure et suivant le rythme de la musique. Étant donné que les pas se marquent ou se sautent en séries de deux en deux (pendant les courts) ou de quatre en quatre (pendant les longs), de gauche à droite puis de droite à gauche (exceptionnellement avec un trois), la ronde maintient un mouvement oscillatoire. Comme l’écrit Maragall: …posément et en mesure elle va, oscillant lentement. Par moments elle s’incline à gauche, vacillante. Par moments elle refait un détour à droite, incertaine. ballada (ballada). C’est le rassemblement de danseurs disposés à danser la sardane. L’appellation vaut aussi pour une audition (concert), en particulier de sardanes. ballar (danser). C’est le fait d’exécuter une sardane. Cela équivaut à danser la sardane, c’est-à-dire suivre la succession régulière des pas marchés et des sauts, selon la mesure que donne la cobla. baguette (baqueta). Elle se compose d’un simple bout de bois qui sert à jouer du tambour. La baguette qui est utilisée pour jouer du tambourin (tamborí) est appelée broqueta. bailli (Maire), sardane du (Batlle, sardana del). C’est une sardane typique de la ville d’Amer. Elle se danse le jour de la Festa Major qui se célèbre chaque année du 15 au 17 août. Il est probable que la sardane du bailli, également appelée sardane du maire, soit très ancienne. Sa pratique fut interrompue un certain temps jusqu’à sa restauration en 1950. Cette sardane est dirigée par le maire qui donne la main droite à sa conjointe, débutant une ronde à laquelle s’adjoignent les conseillers municipaux et leurs conjointes respectives et la population en général. La ronde doit rester toujours ouverte et la main gauche du maire demeurer libre. A


- 170 -

l’autre bout de la ronde doit toujours figurer un homme ce qui impose l’inversion du dernier couple. Cette sardane, qui se danse sur la place du village, est présidée par le géant (gegant) et la géante (geganta). bolo, fer un (extra, faire un). C’est une expression argotique, utilisée dans le monde du spectacle, de la musique, du théâtre, etc…, qui désigne le fait de jouer avec un autre groupe, dans le cas de la sardane, de jouer dans une autre cobla que la cobla habituelle. bras, les (braços). La danse de la sardane ne se réduit pas aux seuls mouvements des pieds des danseurs exécutant les pas marchés ou sautés. Si le corps suit le rythme des pieds, par extension naturelle, les bras aussi ont leur rôle dans la danse. En position initiale, les bras sont baissés et se maintiennent ainsi durant les pas courts, le rythme se traduisant par un discret mouvement des épaules. Pour les pas longs, les bras se mettent en l’air et s’y maintiennent, légèrement fléchis, à hauteur d’épaule, sans rigidité excessive de façon à ne pas entraver la souplesse corporelle naturelle que demande la danse de la sardane.


- 171 -

- C -

cadafal (estrade). C’est une plate-forme surélevée, généralement faite de madriers, qui s’installe dans un lieu public, à l’endroit où doit se dérouler une ballada de sardanes, et sur laquelle officiera la cobla. On utilise aussi les mots scène, praticables, tréteaux, planches et podium. chef de colla (cap de colla). C’est le membre d’un groupe sardaniste organisé qui le dirige et le représente, notamment auprès des organisateurs et du jury des concours de sardanes. chef de danse (capdanser). Le qualificatif de chef de danse était attribué à la personne qui dirigeait la danse du contre-pas. Pour les danseurs, l’accession à cette fonction était considérée comme une distinction et un honneur. Généralement, ces fonctions étaient occupées par les responsables de la fête ou les hautes autorités. Si ce n’était pas le cas et si le devoir de courtoisie envers les personnages principaux avait été déjà accompli, le titre était mis aux enchères et concédé au plus offrant. Aujourd’hui le chef de danse de la sardane est l’équivalent du chef de colla. caravane de la sardane (caravana de la sardana). C’est l’ensemble des personnes qui accompagne la flamme de la sardane lors de son transfert de la ville qui cesse d’être majoritaire (pubilla) jusqu’à celle qui hérite du majorat (pubillatge). Cité du Majorat (Ciutat Pubilla). C’est la localité spécialement désignée par l’Œuvre du Ballet Populaire pour centraliser et concrétiser la célébration universelle du Jour de la Sardane. A la fin du livre, a l’appendice, s’indiquent toutes les localités qu’ils ont été nommées Ciutat Pubilla. cobla (cobla). Le terme cobla provient du mot latin copola, qui signifie union, ou ensemble. Par conséquent, il s’agit d’un ensemble instrumental destiné à l’exécution d’une musique


- 172 -

déterminée. La cobla existait déjà, avant que n’apparaisse la sardane, comprenant un nombre indéterminé de musiciens et des instruments divers. Aujourd’hui, on appelle cobla l’ensemble des onze musiciens qui, avec des instruments bien précis (dix à vent, un à cordes et un à percussion), interprètent la sardane, ainsi que d’autres danses populaires catalanes. Actuellement, la cobla est composée d’un flabiol et un tambourin, tous deux joués par le même instrumentiste, deux tibles, deux tenores, deux trompettes, deux fiscorns et une contrebasse. Au titre d’ensemble musical, la cobla provient de temps très anciens et ses instruments ont changé, surtout à partir du milieu du XIXe siècle. Au XIVe siècle déjà, on trouve des ménestrels organisés en forme de cobla dans laquelle, en sus du flabiol et du tambourin qui ont été les instruments les plus permanents, figuraient d’autres instruments comme la cornemuse ou la tarota aujourd’hui devenue le tible. Ce type de cobla a perduré jusqu’à l’implantation de la réforme de Pep Ventura. Nous avons encore entendu nos grands-parents de la cornemuse (sac de gemecs), mais Ventura, pour structurer la sardane longue, ou sardane actuelle, introduit de nouveaux éléments et à la fois en supprime d’autres. Il donne à la tenora un rôle primordial. Il rajoute les cornets à pistons ou les trompettes, le fiscorn, et finalement la contrebasse, malgré les divergences d’opinion, qui finit par s’imposer comme un élément important pour le maintien de la mesure de la cobla et le rythme de la danse. Avec ces transformations, l’ensemble instrumental de la cobla accède à la stabilité. colla (colla). C’est l’ensemble des personnes réunies par couple qui dansent la sardane avec la volonté de parvenir à concilier l’habileté dans le bal, l’exactitude dans la répartition et l’élégance dans les gestes. Aujourd’hui, en général, les couples qui constituent une colla le font dans l’intention de démontrer publiquement de semblables qualités, au niveau d’un concours de colles sardanistes ou concours de sardanes. commencement (començament). C’est le fait de commencer. Pour ce qui est de la sardane, il convient de différencier le commencement de chaque série de pas, d’autant que celui-ci varie selon qu’il s’agit d’une série de pas précédant ou suivant le contrepoint. compàs (mesure). Ainsi se nomme le signe qui exprime la mesure musicale établissant la relation des sons entre eux.


- 173 -

Actuellement, dans la sardane, on n’utilise que deux mesures différentes: le 2/4, qui se compte à deux temps et comprend deux croches, et le 6/8, lui aussi à deux temps, mais qui inclut un groupe de trois croches. En général, les musiciens de la cobla préfèrent la première, 2/4, parce qu’elle représente des valeurs plus faciles à déchiffrer et à jouer. Avec la 6/8 les valeurs sont plus rapides et quelquefois d’exécution plus difficile. La majorité des sardanes est écrite en mesure binaire 2/4, mais beaucoup de compositeurs utilisent fréquemment la mesure 6/8 car elle donne à l’œuvre un caractère plus pastoral. Dans certaines sardanes, on trouve une ou plusieurs mesures 3/4 que certains danseurs aiment appeler de ricochet, ou de rebond, et qui doivent s’exécuter avec la même durée que la mesure 2/4. Elles ne sont pas vraiment des mesures 3/4 mais une succession de noires liées à deux temps. La mesure de la sardane est marquée par la cobla d’une manière telle que le danseur la reconnaît facilement. compositeurs (compositors). Depuis l’implantation de la sardane longue, avec leur inspiration et leurs efforts, tous les compositeurs ont contribué à enrichir et rendre prestigieux le patrimoine sardanistique initié par Pep Ventura. La musique de la sardane s’est développée en relation avec les caractéristiques personnelles de chaque compositeur: les uns dans la lignée mélodique et populaire tracée par Pep Ventura, comme Viçenc Bou ou Josep Viçenc Xaxu, d’autres avec une exigence plus puriste, comme Enric Morera, Eduard Toldrà ou Joan Manen, et, par-dessus tout, Juli Garreta qui a su élever ses compositions pour la cobla au plus haut niveau musical. compter (comptar). Déterminer le nombre de mesures de chacune des séries de pas courts et longs d’une sardane est appelé compter. C’est la première opération que réalise celui qui mène la danse et prévoit sa répartition. Il faut connaître les totalités des mesures des deux séries de pas afin de pouvoir les répartir de façon à les terminer à gauche, avec un deux, un trois ou un quatre, si l’on danse dans le style ampurdanais, ou toujours avec un trois, si l’on danse dans le style selvatà ou garrotxà, selon les règles de répartition propres à chaque style. Josep Pla considère cet aspect de la sardane comme l’un de ses plus grands attraits: L’un des grands plaisirs de la sardane réside dans son ordonnancement, je veux dire la danser, la compter et la finir comme l’exige le solfège. Santiago Rusiñol également, avec son bon humour, lorsqu’il se référait à la sardane, écrivait: Les jambes chancellent, mais on ne


- 174 -

perd pas la tête, on saute et l’on sautille, mais on n’oublie pas les comptes, et plus loin: Le corps danse, mais la tête calcule. concert, sardane de (concert, sardana de). Toutes les sardanes n’ont pas été conçues pour être dansées, bien que le bal soit la finalité de la musique de la sardane. Pourtant les compositeurs, portés par un ardent désir d’exigence musicale, nous ont aussi offert le fruit de leur créativité par rapport à une interprétation musicale de concert. Déjà en 1872, la cobla de Pep Ventura, durant son séjour à Barcelone donnait, en plus des ballades, des concerts de sardanes. A ce moment-là il était question de faire connaître la musique, pour ensuite apprendre à danser, vu que la sardane était une nouveauté. Depuis lors, partout en Catalogne, et surtout pour des fêtes notables, on a donné des concerts de sardanes. Pour ces occasions, se sont ajoutés à la cobla plus de musiciens qu’habituellement, ainsi que des instruments complémentaires et, dans de nombreux cas, des voix ou des chœurs qui interprétaient les paroles dont s’était inspirée la composition sardaniste. Une entité dénommée Amis des Concerts consacre toute son activité, depuis plus de vingt-cinq ans, à l’encouragement de récitals de sardanes. Elle a été récompensée pour cela par la Médaille du Mérite Sardaniste décernée par l’Œuvre du Ballet Populaire. concours (concurs). Un concours constitue une compétition ouverte entre les diverses colles réunies dans ce dessein et parmi lesquelles, selon des critères identiques, un Jury préalablement constitué choisit la ou les meilleures. C’est un raffinement auquel ont conduit l’extension et le développement de la sardane qui permet une démonstration de l’habileté des colles concurrentes sous le triple aspect de l’adresse du bal, l’élégance du geste et l’exactitude du compte dont la conséquence est la répartition des mesures de la danse. Dans les concours, il se danse généralement trois sardanes considérées comme réglementaires: celle de prestige, -il en est joué parfois deux-, la revessa, et celle de la fraternité. Les prix qui se distribuent dans ces manifestations sont plusieurs pour la sardane de prestige, et un seul pour la revessa à répartir entre les colles qui réussissent à la trouver. La sardane de la fraternité est celle qui clôt la fête et symbolise une généreuse embrassade entre les danseurs et aussi l’assistance. Les concours de sardane ont proliféré dans l’à-peu-près immédiat après-guerre, et se sont implantés dans la décennie 1940-1950. L’ Union des Colles Sardanistes s’est alors constituée, sorte


- 175 -

d’association des groupes concurrents. La plupart de ses membres, mais pas tous, ont été favorable aux concours: certains considéraient que ces derniers n’amélioraient pas la perfection de la danse étant donné que les colles dansaient avec affectation ou avec des gestes trop rigides, contraires au naturel que doit revêtir la norme de la sardane. Nonobstant, il est de fait qu’aujourd’hui, dans la majorité des Festes Majors, le concours de sardanes retient l’attention des danseurs. Également et dans diverses occasions, ont été organisés des concours de musique de sardane dont certains très réussis et desquels sont issues des sardanes devenues traditionnelles dans les auditions. contrebasse (contrabaix). C’est l’instrument de la cobla qui a la plus grande dimension. Classée dans la catégorie des instruments à cordes -cordophone- et archet (en catalan, on peut dire arquet ou arc), elle appartient à la famille de la viole de gambe et conserve la forme des violes antiques. Son apparence actuelle date du milieu du XVIIe siècle mais son incorporation à la cobla ne s’est produite, et dans la controverse, qu’à la fin de la seconde moitié du XIXe siècle, quand Pep Ventura réorganisa et constitua la cobla moderne. La contrebasse n’a pas toujours possédé le même nombre de cordes qui a oscillé entre trois et six. Il s’est actuellement stabilisé à quatre, accordées du grave à aigu: mi, la, ré, sol, bien que la majorité des coblas en possèdent une à trois cordes accordées en la, ré, sol. La musique pour cet instrument est écrite en clé de fa. En catalan, el contrabaix a aussi été populairement appelé verra mais cette dénomination est tombée en désuétude. contre-pas (contrapàs). Dans l’histoire de la danse populaire, écrit Aureli Capmany, grand historien de nos danses, le contre-pas constitue un document d’importance capitale, tant par sa nature de joyau archéologique, que par son intérêt chorégraphique, et par le caractère des paroles qui accompagnent le bal. Cette danse est un ascendant proche de la sardane. Elle a cohabité avec la sardane courte avant de se voir remplacée pratiquement, plus tard, par la sardane longue, ou sardane actuelle. Le nom de contre-pas fait allusion au mouvement des pas: un pas fait en direction inverse du premier pas. Les danseurs se disposent en files ou rangs et sont dirigés par le chef de danse. Tout en dansant, ils doivent effectuer le tour de la piste, en mesurant les pas de telle manière que, au moment où s’achève la musique, ils se retrouvent exactement à leur point de départ, généralement dos aux


- 176 -

musiciens. Le contre-pas adoptait toujours la mesure à deux temps, de six par huit, avec des mesures à trois temps intercalées. Sa mélodie présentait une certaine uniformité tonale et était accompagnée d’un texte qui relatait la Passion du Christ (il s’appelait, à cause de cela, divino), texte qui était chanté avec répétitions de demandes et répliques. Ceci conduit à penser aux origines religieuses ou globalement liturgiques de cette danse, qui passera longtemps plus tard de l’église à la place pour devenir une danse populaire. Le contre-pas se dansa jusqu’à la seconde moitié du XIXe siècle, au moment où s’initiait la sardane actuelle, et disparut totalement à la fin du même siècle lorsque la sardane se fut définitivement enracinée. Il était dansé principalement dans les communes de l’Ampurdàn et de la Selva et présentait plusieurs variétés: le contre-pas long, le court, le cerdan et le persigola. C’était une danse excessivement longue et monotone et cela produisit une certaine lassitude. En période de décadence, il fut qualifié de tire-bœuf, terme plutôt péjoratif. Sa chorégraphie était compliquée au point que d’exiger la présence du chef de danse pour la diriger, avec ses pas, ses figures et décompte des pas. Il faut noter que, dans le contre-pas, on distingue deux styles ou façons de danser: l’ampurdanais et le selvatan (qui sont ensuite passés à la sardane), qui se différenciaient par l’achèvement des séries de pas à gauche ou à droite, dans l’un ou l’autre style. contrepoint (contrapunt). C’est un morceau de flabiol qui signale les moments de repos entre les quatrième et cinquième, puis cinquième et sixième séries de pas longs. Il s’agit de mesures, toujours identiques, qui ne se dansent pas et durant lesquelles les danseurs se tiennent immobiles, les bras baissés, se préparant à recommencer dès que la cobla débutera la série correspondante de pas longs. cop final (accord final). Pour achever définitivement la sardane, toute la cobla joue un accord final qui consiste à répéter la dernière note écrite en lui attribuant la valeur d’une croche, sèchement et dans le temps suivant immédiat de la mesure. Au même moment, les danseurs, arrêtés sur l’ultime mesure de la dernière série de pas longs, effectuent un mouvement des mains et des bras vers l’intérieur de la ronde, signant ainsi la fin de la danse. cornemuse (cornamusa). C’est un instrument aérophone, ou à vent, d’origine très antique. C’est un instrument traditionnel et


- 177 -

du type pastoral déjà décrit dans des documents du Xe siècle. Il est connu en Catalogne à partir du XIIe siècle. Il est formé d’une outre en peau de chèvre qui est utilisé pour emmagasiner l’air. Cette outre possède trois trous sur lesquels s’adaptent divers tubes ou tuyaux: un petit par lequel on insuffle de l’air avec la bouche et qu’on appelle embouchure, porte-vent ou également bouffoir, un autre sur lequel s’adapte un autre tube muni d’orifices et qui sert à jouer la mélodie (on l’appelle chanter, lévriad ou chalumeau), et le troisième duquel sortent un nombre variable d’autres tuyaux, appelés bourdons, qui produisent le son. Le bourdon proprement dit, plus grave, produit un son unique et continu qui sert d’accompagnement. courte, sardane (curta, sardana). C’est la sardane antique, celle qui était jouée et dansée avant la réforme effectuée par Pep Ventura. Elle se composait de deux thèmes mélodiques : le premier comportait huit mesures courtes et le second en comportait huit répétées, c’est-à-dire seize mesures appelées longues. Au total, la sardane courte comportait vingt-quatre mesures. Comme on le perçoit, c’était une sardane trop rudimentaire. La musique était interprétée par un flabiol et un tambourin, un tible et une cornemuse. Musicalement, comme le contre-pas, la sardane courte était écrite en mesure de six pour huit. Le fait qu’elle comporte vingt-quatre mesures au total a entraîné qu’on ait voulu y voir le symbole des heures du jour, sans qu’aucun autre argument ne puisse le confirmer car son histoire se perd dans la nuit des temps. La structure de la sardane courte était très simple : elle débutait par un prélude du flabiol que suivaient 8 mesures courtes se répétant, à la suite desquelles se jouaient les 16 mesures longues. Après qu’aient été jouées deux séries supplémentaires de courts et une série de longs, elle se terminait avec le contrepoint et sa répétition. courte, sardane (de Banyoles) (curta, sardana (de Banyoles)). Jusqu’à il y a peu de temps, concrètement en 1961, à Banyoles, le jour de la Saint Antoni Abat, se dansait une sardane courte réservée aux chanoines de Saint Antoine (personne d’autre n’était autorisé à y participer). courts (curts). La structure de la sardane comprend basiquement deux parties qui sont répétées plusieurs fois: les courts et les longs. Cette division affecte plus particulièrement la danse


- 178 -

étant donné que les mesures musicales sont toujours identiques. Tant les courts que les longs -écrit Josep Pla- sont des formes musicales absolument achevées, fermées, décisives, en définitive nécessaires. Musicalement, les courts sont la porte qui ouvre sur les longs. Dans les courts, le danseur ne marque les pas que de deux en deux -passant de gauche à droite- et correspondant, pour chacun d’entre eux, à deux mesures. L’expression courts a une signification particulière pour celui qui compte la sardane quand, au cours d’une série de pas longs, pour répartir justement, il doit prévenir les autres danseurs d’avoir à effectuer un court, ou trois courts, selon l’habitude des danseurs, et surtout en style selvatan. Chaque sardane comporte quatre séries de pas courts dont les deux premières -tant dans le style ampurdanais que dans le style selvatan- se dansent enchaînées afin de permettre aux danseurs de les compter dûment et de prévoir la répartition finale. Ainsi donc, le nombre de mesures des deux séries sera toujours pair et s’achèvera sur un deux, quel que soit le côté (en style ampurdanais) ou sur un trois (en style selvatan et garrotxan), à droite ou à gauche. Les troisième et quatrième séries de pas courts se répartiront comme il est indiqué par la suite, selon le style: Ampurdanais: La troisième série de pas courts commence à gauche et se termine sur un deux ou un trois -selon que le nombre de mesures soit pair ou impair-, du côté où conduit la mesure finale. La quatrième série de pas courts commence dans le sens contraire où s’est achevé la précédente, c’est-à-dire à gauche si cette dernière s’est achevée à droite et à droite si cette dernière s’est achevée à gauche. Il est à noter que si le nombre de mesures de la série est pair, elle se terminera par un deux et, si le nombre est impair, par un trois. Selvatan: La troisième série de pas courts commence à gauche et se terminera, si cela est possible, sur un trois final à droite -elle ne se terminera à gauche qu’exceptionnellement- si le nombre de mesures est impair, et sur deux trois si le nombre est pair. De la même façon qu’en style ampurdanais, si la troisième série s’achève à droite -conformément à la règle- la quatrième débutera à gauche.


- 179 -

Regardez la répartition des courts d’une sardane hypothétique et les différences entre l’un et l’autre style dans le cadre.

CADRE 1

Répartition des courts d’une

sardane qui compte, par hypothèse, 27

mesures

1a série G - 2 - 1 Commence à gauche (1)

D - 3 - 4

G - 6 - 5

D - 7 - 8

G -10 - 9

D -11-12

G -14-13

D -15-16

G -18-17

D -19-20

G -22-21

D -23-24

G -26-25

2ème série D -27-28 27 mesures

G -30-29

D -31-32

G -34-33

G - 50-49 D -35-36

D - 51-52 G -38-37 G -51-50-49

G - 54-53 D -39-40 D -52-53-54

Style ampurdanais G -42-41 Style selvatan

54 mesures, somme des deux

D -43-44 54 mesures, somme des deux

séries. S’achève par un deux à

G -46-45 séries. S’achève par deux trois à

gauche D -47-48 droite


- 180 -


- 181 -

- D -

danse (dansa). Équivaut au bal ou à l’action de danser. Indistinctement, la sardane a été appelée bal ou danse. Bal, pour sa popularité; danse, parce qu’il faut y obéir aux règles que comporte l’art de danser la sardane, et il n’y a pas de sardane si ne sont pas respectées les normes qui régissent les pas et leur répartition, suivant les mesures musicales, en accord avec la correction exigée par chacun des deux styles. danseur (-se) (dansaire). Ainsi s’appelle celle ou celui qui danse. défaire (desfer). Quand les couples dénouent leurs mains parce que l’accord final a retenti et que la danse est achevée, la sardane se défait, par opposition au faire qui est le moment où la danse s’organise. C’est l’expression des vers de Maragall: ...les danses qui se font et se défont . Diada de la Sardana (Journée de la Sardane). L’adoption de la Journée de la sardane fut décidée lors de la 1ère des Journées Sardanistes célébrées à Montserrat, le 23 mai 1959. C’est une journée d’exaltation de notre danse et la date de sa célébration fut fixée au dimanche précédent la fête de Vierge de Montserrat. do (do). C’est la première note de la gamme. deux (dos). On appelle ainsi (deux) deux pas, équivalents à deux mesures. La manière de danser les courts est la suivante: un deux à gauche, un deux à droite, successivement. Un ou plusieurs deux -avec un maximum de trois- s’intercalent à la fin des longs quand la répartition exige de marquer deux points ou pas. On l’appelle court parat lorsque les exigences de la répartition des courts obligent à ne marquer qu’un deux final.


- 182 -

droite (dreta). Les expressions droite ou gauche ont une grande signification pour les danseurs de la sardane, surtout à l’instant de faire la répartition, selon que le style adopté soit l’ampurdanais ou le selvatan. En plus, la main droite est celle que le danseur donne à sa cavalière et aucun autre danseur ou danseuse ne peut s’y intercaler pour ne pas séparer le couple.


- 183 -

- E -

empordanès, estil (ampurdanais, style). Il faut prendre en compte le fait que, bien qu’il se parle de deux styles -l’ampurdanais et le selvatan-, la sardane est toujours la même. Les dénommés styles ne se différencient que par les règles du commencement et de l’achèvement et, pour autant, par l’exigence également différente de sa répartition.

Style ampurdanais …………………………………………………………………………………………….

Introduction

Commence à gauche

1ère série de courts

2ème série de courts

Se doublent pour pouvoir compter et s’achèvent

par un deux

Commence en sens contraire au pas de fin des

séries de courts

1ère série de longs

2ème série de longs

Se doublent pour pouvoir compter et s’achèvent

par un deux ou un quatre


séries de longs



Chaque série s’achève par un deux si elle est paire, par un trois si elle est

impaire


séries de courts



La troisième série s’achève par un deux ou un quatre si elle est paire, sinon avec un trois, quel que soit le

côté La quatrième se répartit comme il convient pour s’achever à gauche

Contrepoint

Commence à gauche


S’achève à gauche et il convient de faire

la répartition correspondante

Contrepoint

Commence à gauche


S’achève à gauche et il convient de faire

la répartition correspondante


- 184 -

entrer (entrar). C’est l’action de prendre part à la danse lorsque celle-ci est déjà commencée. Pour le faire, la danseuse, le danseur ou le couple devront prendre beaucoup de soins pour ne séparer aucun des couples qui composent déjà la sardane. Pour cela, suivant la courtoisie imposée par les lois de la danse, il faudra toujours le faire par la gauche de l’un des couples qui sont déjà dans la ronde. Celui qui ne procèderait pas ainsi pourrait se voir refuser l’entrée à cet endroit et s’entendre dire qu’il ne peut pas séparer le couple. escala musical (gamme). On appelle gamme la succession de sons disposés en ordre graduel ascendant et descendant. La gamme est la base et le fondement de tout le système de musique et à elle se référent toujours les principes de tonalité, mélodie et harmonie. Elle est composée d’une série de sept sons ou notes différents, en un registre plus aigu ou plus grave suivant que la gamme soit ascendante ou descendante. Les notes ou sons sont: do, ré, mi, fa, sol, la, si. esquerra (gauche). Comme la droite, cette expression a de l’importance pour les danseurs de sardane. Il faut prendre en compte la gauche dans les commencements et finales, et dans la répartition, suivant que l’on danse en style ampurdanais ou selvatan. Il faut également noter que la gauche est le côté du danseur par lequel on doit entrer dans une sardane sans la couper. esthétique (estètica). La beauté de la danse, en général, réside dans l ‘art d’un mouvement en fonction d’un espace et d’un temps. A ce propos, la sardane est une danse belle et sa beauté provient: a) du sentiment exprimé par le danseur à travers son geste. La tension du corps avec les bras levés est une réalité esthétique qui s’exprime par une forma active, et b) de la ronde proprement dite de la sardane: forma géométrique parfaite, oscillant en accord avec un ordre dynamique, cadencé, rythmique: C’est la beauté de l’ordre, d’un mouvement soumis à la loi. C’est pour cela que Maragall pût écrire: la sardane est la plus belle de toutes les danses. estil (style). Le style, dans la danse, c’est cette manière caractéristique de la danser. Dans le cas de la sardane, ce qu‘il est convenu d’appeler le style ne concerne pas le pas ou le mouvement en eux-mêmes, sinon uniquement la façon différente de commencer


- 185 -

ou d’achever (à gauche ou à droite) chacune des séries de pas et, surtout, la façon de les répartir. Ainsi, donc, aujourd’hui, les deux styles qui cohabitent -l’ampurdanais et le selvatan- ne se différencient que par ce que nous pourrions appeler les règles du bal. Les pas et le rythme du mouvement sont toujours les mêmes. La différence entre les deux styles semble provenir de celle qui existait avec le contre-pas qui s’achevait dans l’Ampurdan à gauche, et à droite à La Selva, règle dont la sardane a hérité. Ce que l’on ignore c’est comment se produisirent ces différences déjà avec le contre-pas. Ceci restera l’une des énigmes qui, comme celle des origines de la sardane, accompagnera son histoire. estructura (structure). La sardane est constituée basique ment de deux parties -les courts et les longs- qui se répètent plusieurs fois et qui commencent et s’achèvent à gauche ou à droite, suivant les règles de chaque style. La musique de la sardane débute avec l’introduction, morceau de flabiol qui annonce la danse, mais ne se danse pas. Entre les quatrième et cinquième séries et les cinquième et sixième, le même instrument jouent les mesures qui constituent le contrepoint qui ne se danse pas non plus. L’accord final indique que la danse est terminée. La cobla interprète les séries de courts et de longs dans l’ordre suivant:

(Introduction) 1ère 1 série de courts 2ème 1 série de courts 3ème 1 série de longs 4ème 1 série de longs 5ème 1 série de courts 6ème 1 série de courts 7ème 1 série de longs 8ème 1 série de longs 9ème 1 série de longs (contrepoint)

10ème 1 série de longs (contrepoint)

(Accord final ou dehors)


- 186 -

Nous voyons maintenant une représentation graphique des séries d’une sardane. Courts / -- / -- / / -- / / -- / Longs / ---- / ---- / / ---- / / ---- / / ---- / / ---- / Courts et longs / -- / -- / / ---- / ---- / / -- / / -- / / ---- / / ---- / / ---- / / ---- /

étymologie (etimologia). L’étymologie du nom de la sardane se perd en confusion à travers son histoire. Les philologues ne se sont pas mis d’accord et n’ont pas trouvé d’arguments suffisamment convaincants pour s’appuyer sur les graphies cerdane ou sardane. Joan Coromines (Dictionnaire Critique Étymologique de la Langue Castillane) pense que, devant cette diversité, l’unique définition étymologique digne de considération est celle de l’identification avec l’adjectif ethnique du comté et de la région de Cerdagne, bien qu’il n’ait pas été trouvé de documents qui justifient l’existence de la sardane dans cette contrée, mais il n’existe pas non plus de preuves contraires. J. Mainar et J. Vilalta soutiennent cette opinion et pensent qu’étant donné l’existence d’un genre de contre-pas appelé cerdan et entendue la familiarité de la sardane avec le contre-pas, il existe une marge pour cette possibilité. Quoi qu’il en soit, la cerdane ou la sardane antérieure au milieu du XIXe siècle, ou mieux, avant la réforme et l’ordonnancement établis per Pep Ventura et Miquel Pardàs, paraît n’avoir que peu de chose en commun avec la sardane actuelle qui est celle qui maintient vivante la chaleur populaire de la danse. Sardane est, finalement, la graphie employée aujourd’hui et admise par Pompeu Fabra (Dictionnaire Général de la Langue Catalane), Alcover et Moll (Dictionnaire Catalan, Valencien et des Baléares) et la Grande Encyclopédie Catalane.


- 187 -

- F -

fa (fa). C’est le nom de la quatrième note de la gamme. faire (fer). C’est le verbe qui s’emploie pour indiquer que l’on danse ou que l’on veut danser la sardane (faisons une sardane, ils font une sardane, etc.); c’est pour cela qu’il a été dit de notre danse qu’elle se distingue des autres parce qu’elle se fait. Toutes les autres, en général, se dansent simplement. La sardane, elle, est celle qui tout en se dansant se constitue, se fait. Maragall l’a parfaitement saisi: de toutes les sardanes qui se font et se défont. Selon Pompeu Fabra, faire est donner existence, forme à quelque chose, en ajustant ses parties ou éléments, la transformant en autre chose. Ainsi les couples qui dansent, s’ajoutant les uns aux autres (en se donnant les mains) composent la sardane. Le compositeur de gloses Eugeni d’Ors appuiera philosophiquement la définition maragallienne en considérant que ce faire était essentiel: Toute sardane est une composition. Les danseurs, avec leurs mouvements réguliers, composent un rythme, le créent. Et comme un vrai rythme est une chose définitive, chaque sardane une fois dansée, une fois faite, ne peut déjà plus mourir. Pour cette même raison de transcendance, d’Ors, rejète ensuite le concept de défaire. fiscorn (fiscorn). Instrument aérophone, ou à vent, fait en métal, semblable à la trompette mais plus gros et pourvu de trois pistons, ou cylindres. Sa tonalité est en do. flabiol (flabiol). C’est un instrument aérophone, en forme de flûte. Ses origines sont très anciennes et issues d’un milieu rustique. Il est constitué d’un tuyau en bois dont la longueur oscille entre 10 et 35 cm. Il possède une embouchure et une série de trous qui peuvent s’obturer avec les doigts ou par l’intermédiaire de clés. Il assume un rôle important au sein de la cobla dès son début. L’introduction de la sardane est de son unique et exclusif ressort et


- 188 -

c’est seulement après son exécution que commence la sardane. Le même exécutant joue du flabiol et du tambourin, et il le manipule avec la main gauche. Sa tonalité est en fa. Flamme de la Sardane (Flama de la Sardana). Feu qui symbolise la sardane et que la caravane transporte avec solennité de la Cité Majorataire (Pubilla) l’année précédente jusqu’à celle qui célèbre le majorat (Pubillatge), afin que la majorataire élue allume le nouveau feu dans le brûloir installé devant le monument que la localité concernée érige à la Sardane. fora (dehors). Exclamation que prononce généralement celui qui compte et mène la sardane pour indiquer aux danseurs l’achèvement de la dernière série et, par tant, de la danse. Ainsi, selon chaque cas de répartition, il peut dire: un tres i fora (un trois et dehors), dos dosos i un tres i fora (deux deux, un trois et dehors), ou simplement fora (dehors), qui a pour synonyme s’ha acabat (c’est fini). fora aire (dehors l’air). C’est passer du pas avec air, aéré (aire) au pas (pointé) normal. fora salt (dehors le saut). C’est passer du pas sauté au pas (pointé) normal.


- 189 -

- G -

garrotxan, style (garrotxà, estil). Aux deux styles traditionnels -ampurdanais et selvatan- s’ajoute celui que, en Catalogne Nord, il est convenu d’appeler garrotxan, indicatif de sa provenance de la région de Garrotxà. En a fait mention, pour la première fois, la revue Sardanes, éditée par le Foment de la Sardane de Céret. Il s’agit d’une variante, avec plus d’exigence, du style ampurdanais. Le garrotxan commence chaque série à gauche et, tant pour les courts que pour les longs, s’achève toujours par un trois. Les longs, obligatoirement, doivent se terminer à gauche. Pour la répartition, on utilise les mêmes règles applicables aux styles ampurdanais et selvatan. géographie (geografia). Avant 1850, date à laquelle Miquel Pardàs, avec sa Méthode pour apprendre à danser la sardane longue, donne acte de l’existence de la sardane telle que nous la connaissons aujourd’hui, on dansait la sardane courte dans une aire géographique limitée aux régions du Roussillon, l’Ampurdan et La Selva. Ce fut postérieurement à la nouvelle structure de la musique et de la cobla réalisée par Pep Ventura que la sardane longue se répandit. Née en Ampurdan, elle passa à La Selva -par Sant Feliu de Guíxols, écrit Pla- et de là, peu à peu, gagna Barcelone, comme cela est expliqué dans la rubrique d’histoire, et s’étendit ensuite partout en Catalogne, jusqu’à devenir la danse nationale des catalans. Aujourd’hui, selon le manifeste de la Sardane, dans le texte approuvé par le Conseil Directeur de l’Œuvre du Ballet Populaire (1972), on la danse de plus, sur les terres de Valence où se parle le catalan et aux Iles Baléares, en Andorre, dans les Pyrénées-Orientales (France) et à l’Alguer (Italie). On la danse aussi à Madrid (à la gloriette de la sardane dans le Parc de la Retraite (Parque del Retiro)) et dans d’autres villes d’Europe et d’Amérique ou se regroupent des catalans.


- 190 -

germanor, sardane (fraternité, sardane de la). Les concours de sardanes se terminent avec la sardane de la fraternité à laquelle participent tous les danseurs de toutes les colles qui ont pris part au concours, en une grande et unique ronde. C’est comme l’embrassade fraternelle -d’où son nom- entre les sardanistes, après avoir rivalisé lors des sardanes de prestige et revessa. geste (gest). Le mouvement qu’exécute le danseur, expressif du langage de la danse et qui correspond au rythme sentimental de celle-ci. Est ce que l’on appelle le geste. Le geste du sardaniste se manifeste dans le pointé, le mouvement du corps suivant la mesure de la musique et les bras qui, levés ou baissés, accompagnent son mouvement naturel. Dans le geste réside l’esthétique de la danse. gralla (flageolet). C’est un instrument à vent, aérophone, antique, ressemblant à la clarinette et construit en bois. Il faisait partie des anciennes cobles, avec la cornemuse, le flabiol et le tambourin. Aujourd’hui, tombé en désuétude, il n’est utilisé que par les castellers (qui constituent des pyramides humaines).


- 191 -

- H -

harmonie (harmonia). Harmonie est synonyme d’ajustement ou de coordination. Musicalement, c’est l’art de combiner des notes pour former des accords ou la combinaison de deux ou plusieurs notes. histoire (història). Bien que le nom de sardane, au titre de danse, se rencontre déjà dans des documents du XVIe siècle, la sardane telle que nous la connaissons aujourd’hui est relativement moderne. Nous n’avons pas de précisions sur ce qu’était le bal de la sardane, malgré ses origines antiques, ni sur la façon dont étaient dansées celles que citent les documents du XVIe au XIXe siècle. Au contraire, nous savons très bien que, encore au XIXe siècle, conjointement avec le contre-pas, on dansait la sardane courte qui disparut juste au moment où la sardane dite alors longue, ou sardane actuelle, s’est imposée populairement. La sardane, comme danse des catalans, se crée avec la réforme de la cobla et de la structure musicale que réalise Pep Venture au cours de la décennie des années 1840 à 1850. Effectivement, durant cette décennie, on peut dire que s’est créée la sardane. Bien que la vie de Pep Ventura, dans cette période, nous soit peu connue, nous pouvons affirmer que c’était pour lui une époque de grande activité. C’est à ce moment qu’il s’intéresse à la réforme et à la promotion de la cobla, à ce moment qu’il connaît Antoni Turon de Perpignan et conçoivent ensemble la nouvelle tenora, instrument qu’il situe comme axe central de la rénovation de l’ordonnancement musical. C’est aussi le moment où il rallonge la sardane courte, la sauvant de l’apathie dans laquelle il semble qu’elle se trouvait, pour créer la sardane actuelle, et le moment où les premiers sardanistes s’en enthousiasment au point dont Miquel Pardàs peut faire imprimer, quoique bref, son premier traité du bal de la sardane: Méthode pour apprendre à danser la sardane longue.


- 192 -

C’est à partir de 1850, lorsque Miquel Pardàs publie sa Méthode, que la sardane commence à être connue. Trois ans plus tard (1853), c’est Josep Junquer i Lloveras qui publie une autre Méthode pour apprendre à danser les sardanes longues. Pendant ce temps, dans le programme des fêtes de la Sainte Croix de Figuères, en 1850, figure déjà l’annonce que l’on dansera les danses du pays appelées sardanes longues. La sardane continue à faire son chemin. En 1859 se constitue la cobla L’Ampurdanaise (La Ampurdanesa) et, la même année, Clavé étrennant Lo pom de flors obtient un vif succès : la mélodie de sa sardane est reprise pour composer la chanson: sonen les gralles airosa cerdana pren cada nina un pastor per company (jouent les flageolets gracieuse cerdane chaque fille prend un berger pour compagnon). A partir de 1860 la sardane se propage à Barcelone. La cobla de Pep Ventura est invitée à participer à la fête qui se célèbre à Montserrat, à l’occasion de la visite de la reine Isabelle II. Miquel Pardàs se rend aussi à cette manifestation en compagnie d’autres danseurs pour danser la sardane. La même année, Pep Ventura étrenne la sardane Arri Moreu (Hue !, ou en avant, le brun) qui mérite une grande popularité. Parallèlement la sardane s’étendait dans les régions de l’Ampurdan et de La Selva, et à travers elles, partout en Catalogne. A Santa Coloma de Farners, en 1856, pendant la Festa Major, on dansait le contre-pas et la sardane, et il existe des traces selon lesquelles les sardanes étaient dansées à Banyoles, Besalú, Olot, Palamós, Tordera, etc. Dans le cadre chronologique du développement de la sardane qui figure en continuation, sont notés les évènements les plus importants en relation avec la sardane et à partir desquels se dessine sa pénétration de la vie citoyenne de Barcelone.

Cadre chronologique (Quadra cronològic) Les archives municipales d’Olot contiennent le livre Liber consulatus dans lequel s’ont racontées les affaires municipales de l’époque des années 1520 à 1563. Quand on ouvre ce grand livre, à la date du 5 août 1552, on peut lire dans la cinquième conclusion que définirent les consuls: En outre nous avons conclu et déterminé que doive se proscrire le bal de la sardane et autres danses malhonnêtes ; et qu’à ce propos il sera déposé un protêt et une requête auprès des officiers royaux ; et que les conseils et affectent les provisions et les


- 193 -

forces nécessaires ; et que ne se permette ni en temps de Carnaval (Carnestoltes) ni d’autres jours la son son ... Le 22 mai 1573, l’évêque de Girona interdit les abus perpétrés dans la cathédrale et les églises où les ménestrels chantent des chansons malhonnêtes et dansent des sardanes. En l’an 1575, à cause des abus commis pendant les fêtes du Corpus Christi, on interdit la danse de la sardane dans les temples. A Vic, en 1596, s’interdit sous peine d’excommunication majeure, et d’effet immédiat, de jouer, de jour comme de nuit, sur les places, cités, villes et en tout lieu, ce qu’on appelle vulgairement des sardanes. Le 22 août 1610, à Igualada se note en outre est décidé par l’honorable conseil que dorénavant ne soient plus dansées sur la place les sardanes qui sont des danses malhonnêtes, et qu’en aucune manière elles ne se dansent les vendredis, attendu qu’en ce même jour vivait mort et passion notre seigneur Dieu Jésuchrist pour notre salut et sauvegarde, et qu’elles ne se dansent que pendant la journée et pas de nuit, et cela pour empêcher tous abus. En 1616 on en parle dans la relation des fêtes de carnavals à Barcelone. En 1625 dans le récit de fêtes à Barcelone organisées en raison de la naissance d’une infante et de la journée de Saint Georges (Sant Jordi). En 1647 pendant les fêtes de Barcelone organisées à l’occasion du baptême du fils du Vice-Roi. En 1660, soirée au Palais du Roi de Barcelone et une autre chez le délégué militaire Joan Grimau. En 1661, soirée au Palais de la Comtesse de Barcelone. En 1668, pendant les fêtes de la visite du Duc de Florence. En 1717, sont supprimées toutes les danses que pratiquait le peuple, sans n’en mentionner spécifiquement aucune, durant la Nuit de Noël, pour cause d’abus commis. Un grand essor est donné lorsque les sardanes figurent au programme des fêtes de la Mercè (du Remerciement) de Barcelone. Dans le programme des fêtes de 1871, les ampurdanais dansent des sardanes longues au son de la cobla et en l’an 1872 y figure la cobla de Pep Ventura jouant des contre-pas, des sardanes longues et autres bals, pendant qu’aux jardins d’exposition des Beaux-Arts, la Musique de l’Artillerie interprète la sardane de Pep Ventura Lo toc d’oració (Le son de la prière). Le chemin de la sardane ne fut pas toujours facile. Au long du XIXe siècle, elle eut à souffrir entraves et persécution selon le


- 194 -

régime politique qui gouvernait. À l’époque de la Première République elle est accueillie favorablement et les cobles de Pep Ventura et de Cardoneda, qui étrennent conjointement Per tu ploro (Pour toi je pleure) reçoivent un accueil triomphal. Contribuent énormément à l’établissement de la sardane à Barcelone, l’Association des ampurdanais qui organisent des ballades de sardanes en plusieurs lieux, la fondation de l’Orphéon Catalan, qui accorde une attention spéciale à la musique populaire catalane et l’initie au grand théâtre de l’Institut (d’el Liceu) de l’opéra Garin du maître Tomàs Bretón, initiation au cours de laquelle une sardane fut répétée trois fois à la demande insistante du public. Une fois Barcelone acquise, la diffusion de la sardane au reste des régions catalanes a été considérable. Ainsi la sardane entrait de bon pied dans le XXe siècle, au cours duquel elle parvient, malgré les hauts et les bas correspondants que toute chose humaine comporte et que les avatars politiques imposent, le succès qui ne l’a pas quitté jusqu’à aujourd’hui. horizontale, sardane (horitzontal, sardana). C’est la manière, disons, antique de danser la sardane et qui correspond à la première étape de notre danse, celle dans laquelle il semblait que la tenora de Pep Venture s’y endormait (s’hi adormia), au contraire de la verticale imposée après l’apparition des sardanes de Juli Garreta. Josep Pla, qui a écrit des pages admirables et précises sur la sardane, décrit la manière horizontale de danser les sardanes comme celle de son époque, avec laquelle ils se traînaient avec un rythme de balancement des épaules plein d’ennui, pointant les pieds avec une lourdeur évidente…les bras se levaient seulement à mi-hauteur et on donnait avec les épaules des soubresauts un peu désordonnés, alors on courrait plus. Les deux formes, mais conservées à leur juste point, ont leurs excellences.


- 195 -

- I -

instruments musicaux (instruments musicals). Ce sont ces appareils ou dispositifs qui ont été conçus et construits pour obtenir un son musical. Ces instruments, par divers procédés, produisent chacun des vibrations qui, transmises à travers l’air arrivent aux oreilles humaines. Les diverses sortes d’instruments, par leurs caractéristiques propres, donnent différentes variétés de timbre dont la synchronisation constitue l’harmonie de la musique par eux obtenue. Il existe beaucoup de classifications d’instruments musicaux. Nous nous limiterons à donner ici les noms qui, dans la classification générale, regroupent les instruments qui constituent aujourd’hui la cobla: Membranophones: qui résonnent grâce à une membrane tendue, percutée par un autre élément (le tambourin). Aérophones: qui résonnent grâce au vent. Tout à la fois, ils peuvent se sous diviser en: À anche de roseau (tible et tenora) En métal (trompette, fiscorn et trombone) En flûte à bec (flabiol). Cordophones: qui résonnent grâce à la vibration de cordes, lorsqu’elles sont activées par un archet (contrebasse).


- 196 -


- 197 -

- L -

la (la). C’est le nom de la sixième note de la gamme. longue, sardane (llarga, sardana). C’est celle qui est aujourd’hui proprement comme sardane. C’est la sardane par antonomase. On l’appelle ainsi par opposition à la sardane courte. longs (llargs). Dans la sardane, la différence entre les courts et les longs est conventionnelle étant donné que la musique marque les mesures de même durée. Au cours des longs, les danseurs vont de gauche à droite et de droite à gauche, marquant les pas de quatre en quatre, ce qui correspond au même groupe de mesures. A cause de cela, les longs s’appellent aussi des quatre lorsque, en style ampurdanais, il est permis d’achever ainsi -avec un quatre- la série de pas longs. Bien que les courts et les longs soient des formes absolument achevées, la substance de la sardane -écrit Pla- se trouve dans les longs. Chaque sardane comporte six séries de longs dont les deux premières -tant en style ampurdanais qu’en style selvatan- se dansent enchaînées (suivies), afin de permettre aux danseurs de les compter correctement et de prévoir la répartition. Le nombre total des deux séries sera donc toujours pair et s’achèvera avec un deux ou un quatre, quel que soit le côté où il échoit, en style ampurdanais, ou avec deux trois, toujours vers la droite, en style selvatan. Les troisième, quatrième, cinquième et sixième séries se répartissent comme il est indiqué ci-après: Ampurdanais: La troisième série débute dans le sens opposé à celui où s’est achevée la série précédente de courts et se termine sur un deux ou un quatre si le compte total de la série est pair, ou avec un trois, quel que soit le côté qui vienne, selon la répartition la plus courte. La quatrième tirade commence dans le sens contraire où s’est achevée la série précédente mais doit s’achever obligatoirement à gauche et il convient donc d’appliquer la répartition qui convient pour satisfaire à cette règle.


- 198 -

Selvatan: La troisième et la quatrième série commencent à gauche et s’achèvent à droite, toujours sur un trois, (pour cela il sera possible d’effectuer à la fin des deux et des trois, jamais en nombre supérieur à trois de chacun d’entre eux). La cinquième et la sixième série, après le contrepoint, commencent et s’achèvent à droite, et il faut appliquer la répartition adéquate pour y parvenir sans que jamais -comme cela a été dit- ne puissent s’effectuer plus de trois deux ou trois trois. lois de la sardane (lleis de la sardana). La sardane aussi a ses règles que le temps et l’exigence de la danse elle-même ont progressivement imposées. Ce sont des règles indépendantes de la musique et de la danse elles-mêmes et affectent, basiquement, la formation et le maintien de l’ordre de la sardane. 1a. Dans une sardane, on accepte tous ceux qui savent la danser, sans distinction de sexe, âge, race, nationalité, instruction, façon de penser, classe sociale ni position économique (Manifeste sardaniste, reprenant l’article 2 de la Charte des Droits de l’Homme de l’ONU, 1948). La sardane est une danse démocratique. 2a. Pour faire partie de la sardane, il convient de savoir au minimum marquer les points. C’est un devoir pour chaque danseur -qui a le droit d’accès à la ronde- de ne pas déranger les danseurs qui démocratiquement l’y acceptent. 3a. La sardane doit se danser naturellement. Ceci est la norme qui doit gouverner notre danse dont la base demeure la popularité. 4a. Dans une sardane, peut y rentrer qui que ce soit, encore faut-il essayer de la faire en couple (danseur et cavalière). L’homme donne toujours la main droite à la femme qui est sa cavalière ou vice-versa. 5a. Quand la ronde est constituée, la personne ou le couple qui y pénètre doit le faire à la gauche d’un danseur ou à la droite d’une danseuse afin de ne pas séparer le couple. 6a. Chaque danseur suivra la mesure et le rythme de la danse en accord avec l’exigence musicale de la sardane, suivie par les autres danseurs de la ronde. 7a. L’unité de la sardane, une fois constituée, ne peut faire l’objet d’un caprice. Pour cela, aucun danseur n’abandonnera la ronde avant que l’accord final n’ait retenti, sauf dans le cas où une exigence précise l’exigerait. lluïment, sardana de (prestige, sardane de). C’est cette sardane au cours de laquelle, dans les concours, les colles de


- 199 -

danseurs font montre, à la vue du public en général et du jury en particulier, de son savoir sardanistique, rendant manifeste la justesse de la répartition et l’esthétique du geste en la dansant.


- 200 -


- 201 -

- M -

Majordoma, sardana de (Supérieure, sardane de la). On appelle ainsi la première sardane qui se danse le jour du Roser, à Sant Martí del Clot de Bianya. Le nom provient de l’honneur qui était fait à la supérieure du couvent. mains (mans). Bien que la sardane se danse proprement dit avec les pieds, les mains aussi ont leur rôle dans la danse. Les danseurs se prennent la main pour former un couple qui s’unit à la fois par les mains aux autres couples formant tous ensemble la ronde. La main droite est celle que le danseur donne à sa cavalière pendant que celle-ci lui donne sa main gauche. Rien qu’en se donnant les mains se fait la sardane: C’est la danse entière d’un peuple qui aime et avance en se donnant la main. mélodie (melodia). C’est cette succession de sons ordonnés et en relation entre eux de manière à offrir un sens logique et à être musicalement compréhensibles. La mélodie naît de l’inspiration de l’artiste qui la crée et exprime son sentiment et son émotion en termes musicaux. La première condition que doive remplir une mélodie -écrit Pla- c’est d’être intelligible et bien dessinée. mi (mi). C’est la troisième note de la gamme. moitié mesure, sardane de (mig compàs, sardana de). On appelle ainsi la sardane dans laquelle, par exigences de composition, certaines séries, qu’elles soient de courts ou de longs, commencent ou s’achèvent par une fraction de mesure. Ceci provient de ce que le fragment de mesure est dédié au silence. Le danseur rencontre alors la difficulté d’ajustement de ses pas à la musique et, à cause de cela, ne doit pas oublier que lors du premier pas, et par suite du premier comptage de mesure, il convient de commencer à l’instant où résonne le premier temps accentué.


- 202 -

message (missatge). Le jour de la proclamation de la Ville Majorataire (Ciutat Pubilla), un message est adressé au monde sardaniste, généralement élaboré par une personnalité du monde littéraire, artistique ou culturel, plus ou moins lié au fait sardaniste. mouvement (moviment). Dans un sens musical, on entend par mouvement la fixation de la valeur de l’unité de temps. C’est l’action par laquelle une personne change d’endroit par rapport à sa position initiale. Comme cela se comprend, le mouvement est essentiel dans la danse. Concrètement, dans la sardane, les danseurs marquent les pas avec un mouvement de pieds. Chaque pas est l’équivalent d’une mesure musicale. Ainsi donc, le danseur devra faire autant de mouvements de pieds marquant le pas de la danse qu’il y aura de mesures dans chacune des séries de courts et de longs. Les pas se marquent par séries de deux (dans les courts) ou par séries de quatre (dans les longs), de gauche à droite et de droite à gauche. Ce mouvement, qui est celui qui constitue le rythme de la danse, se transmet également au corps et aux bras du danseur lesquels suivent aussi, avec une élasticité contenue, le mouvement rythmique qu’exige la musique, tantôt marchant, tantôt sautant. Le mouvement des pas de gauche à droite ou de droite à gauche imprime parfois un mouvement oscillatoire à toute la ronde, qui est à l’origine d’une rythmique attractive pour la collectivité de danseurs qui forment la ronde de la sardane et constitue sa base essentielle: l’ample cercle qui va-en les fraternisant, (l’ampla rodona que els va agermanant), Maragall. musique (música). La musique de la sardane a le rythme binaire de deux sur quatre, alternant, parfois, avec celui de six sur huit. Ceci lui donne un air caractéristique propre, celui qui en fait, comme l’écrit Pla, une musique pour danser, absolument ordonnée, achevée… L’origine de la musique de la sardane moderne, qui se constitue et se développe au milieu du XIXe siècle, doit se rechercher parmi les musiciens contemporains de Pep Venture, et, surtout, dans l’élan qu’il impulsa toute sa vie. C’est une époque que l’on ne peut pas séparer du contexte musical du moment ou l’influence des mélodistes italiens avait été bien accueilli par les amateurs de la musique du pays. L’action de Ventura ne pouvait pas se soustraire à cette influence qui, à un certain degré, a marqué son œuvre. L’œuvre de Clavé également, qui a reçu très tôt une adhésion populaire, a laissé son empreinte dans la musique de Ventura. Mais c’en quoi il a trouvé la source de son inspiration fut


- 203 -

les chants populaires de la terre. Grâce à cela, il produisit une musique d’une grande couleur mélodique, peut-être de structure simplifiée, mais riche en trouvailles rythmiques. Il a su extraire de la cobla, réordonnée par lui-même, toute la gamme de ses possibilités. Suivirent l’œuvre initiée par Pep Ventura des compositeurs de sardanes qui contribuèrent à donner de l’impulsion à notre danse: Joan Carreras i Degàs (1823-1900), Bonaventura Frígola i Frígola (1835-1875), Albert Cotó i Fita (1852-1906), Antoni Agramont i Quintana (1858-1906), Pere Rigau i Poch (1868-1909), etc. Chacun des compositeurs imprima à ses sardanes les caractéristiques propres à son inspiration. Nonobstant, sont apparues deux tendances distinctes: 1a. La populaire, continuant la lignée initiée par Pep Ventura, et représentée par Vicenç Bou i Geli (1886-1962) et Josep Vicens Xaxu (1870-1956) et 2a. Celle de l’exigence de l’Œuvre bien faite: construite, contenue, représentée par Josep Serra i Bonal (1874-1939) et Joaquim Serra i Coromines (1907-1957), entre autres. Viennent ensuite les grandes personnalités, représentatives de la musique de Catalogne, qui ont aussi apporté leur valorisante participation à la sardane, attirés par les possibilités offertes par l’ensemble instrumental de la cobla: Enric Morera, Joan Manén, Francesc Pujol, Sancho Marraco, Antonio Pérez i Moya, Joan Lamotte, Eduard Toldrà, et par dessus tout Juli Garreta, suivi de Pau Casals, et toute une ribambelle de compositeurs qui est allée grandissant et se renouvelant au fil des ans, jusqu’à aujourd’hui, où la production sardinier est assurée.


- 204 -


- 205 -

- N -

nom (nom). Le nom, comme l’étymologie de la sardane, se perd en confusions à travers l’histoire. Nous ne savons pas exactement quand apparurent la danse et sa dénomination. La première donnée retrouvée d’une telle dénomination figure sur un document du Conseil de l’Université d’Olot émis en 1552 et par lequel s’interdisait le fait de danser des sardanes. En l’an 1573, Antonio de lo Fraso écrit cerdane, pendant que, la même année, l’évêque de Girona, Benet de Tocco, interdit aussi le bal dans le temple. Une disposition synodale édictée à Vic, en 1596, dans le même sens, écrit cerdanes ; et un roman populaire de Miquel Ribes, de Granollers, écrit en 1616, dit: faisant la sardane et le bal se tenant tous main dans la main. Il est prouvé qu’en une fête célébrée en 1625 dans la demeure seigneuriale de Francesc Grimau, se dansèrent plusieurs danses et la cerdane à laquelle entrèrent tous ceux qui savaient la danser. L’année suivante, dans une solennité célébrée au Palais de la Députation, on danse aussi la sardane selon un témoin de l’événement qui a écrit à son propos: Là-bas, le galant prétendant avait tellement cette musique dans le sang, qu’au son de la petite sardane il fit valser son attelage. Covarrubias aussi écrit cerdane, au XVIIe siècle, ajoutant qu’elle était considérée comme une dansa à la mode, introduite dans les soirées aristocratiques et au palais royal. Le propre Lopez de Vega, dans la comédie Le maître de danse, écrit: Qu’as-tu dansé ? - la Cerdane. Et un élève du séminaire de Nobles de Cordelles, de Barcelone, citant les danses apprises, vers 1700, cita aussi la cerdane. Il semble qu’en un temps, la sardane ait été considérée comme un bal seigneurial ou pour le moins distingué, par contraste avec la popularité du contre-pas ou de celle qu’a maintenant la sardane. Ainsi l’insinue l’une des strophes de la composition poétique (goig) humoristique de Santi Salvi, recueillies au monastère franciscain de Sant Miquel de Cladells, aujourd’hui


- 206 -

commune de Santa Coloma de Farners: pour nous autres (les frères) la sardane, pour le gardien le contre-pas. L’alternance dans l’utilisation de ces deux graphies continua jusqu’à une époque très récente. Ainsi, le même Maragall, dans la première version, en 1892, de sa célèbre poésie dédiée à cette danse, l’intitule La cerdane, aussi bien que dans la seconde version de 1898 il la rectifie et l’intitule La Sardane. Finalement, c’est le nom de sardane qui s’est imposé, malgré ces différences et ce qui figure dans l’exposé sur l’étymologie.


- 207 -

- O -

obligada, sardana (obligada, sardane). C’est une sardane dans la musique de laquelle on trouve un instrument protagoniste, au-dessus des autres qui composent la cobla. Selon l’instrument dominant, la sardane sera obligada de tenora, de tible, de fiscorn, de flabiol, etc. origine (origen). On a supposé et spéculé beaucoup sur l’origine de la sardane, sans qu’on ait pu trouver de donnée qui l’éclaircisse. Cependant, tout le monde pense que la danse circulaire, dansée en collectivité, est d’origine très primitive, sûrement préhistorique. Le nom de la sardane, comme on peut le lire dans l’exposé correspondant, apparaît pour la première fois au XVIe siècle, mais cela ne suppose pas que bien avant ne se dansait pas une danse similaire à celle que nous connaissons aujourd’hui comme la sardane: sa description ne nous est pas parvenue mais il est certain qu’il était question d’un bal, possiblement apparenté avec notre danse, mais bien différent de ce que nous connaissons de nos jours. La sardane actuelle, celle que nous dansons maintenant, est celle qui commence avec Pep Ventura et Miquel Pardàs, avec lesquels s’initie proprement dite l’histoire de la sardane.


- 208 -


- 209 -

- P -

parat, punt (arrêté, point). Arrêter, c’est interrompre le mouvement. Ainsi dit-on d’un deux ou d’un quatre qu’il est arrêté (parat) lorsqu’il termine une série, ce qui peut se faire en style ampurdanais. Ceci est un point qui n’existe pas dans le style selvatan ni dans le style garrotxan puisqu’ils n’admettent qu’un achèvement de série sur un trois. parell (pair, paire). On appelle couple l’ensemble homogène de deux choses, ou aussi, un nombre divisible par deux. Ainsi, dans la sardane, on dira qu’elle s’achève sur une paire -ou qu’elle est paire- lorsque le nombre de mesures d’une série est divisible par deux. Dans ce cas, la répartition comportera une terminaison avec un deux ou un quatre, si on danse en style ampurdanais, et avec deux trois si on danse en style selvatan. parella (couple). En terminologie sardaniste on entend par couple l’ensemble de deux personnes, un homme et une femme, disposées à entrer dans la danse. On appelle également couple chacun des composants de la ronde. Ainsi, en catalan, le danseur ou danseuse dira de son compagnon ou de sa compagne qu’il, ou qu’elle, est la parella. (En français, on utilise les termes de cavalier et cavalière). Bien que tout le monde puisse entrer dans la sardane, en général, elle se danse en couple. C’est aussi le concept de Maragall, en couple: Selon les lois du bal de la sardane, l’homme donnera toujours la main droite à sa cavalière. C’est un effet de la courtoisie qu’exige la danse. Pour cela, au moment d’entrer dans la sardane, chaque couple -ou chaque personne, individuellement, ce qui s’admet également- le fera de telle manière qu’il ne sépare pas un couple qui est déjà dans la danse. Ainsi, donc, il devra le faire en demandant d’entrer à gauche de l’homme pour ne pas séparer le couple que ce dernier forme avec la femme qui danse à sa droite. S’il ne procède pas ainsi, on peut lui refuser l’entrée, tout en lui recommandant de le faire correctement.


- 210 -

partie (particel·la). Partie de la partition correspondant à un instrument déterminé. partition (partitura). Papier musique (avec des portées) sur lequel figurent les notes musicales de toutes les parties de la composition d’une sardane, les unes sous les autres, de façon à ce que coïncident les diverses mesures. parties d’une sardane (parts d’una sardana). N’importe qu’elle sardane se divise en deux parties, que l’on appelle séries. Des dix séries de la sardane, quatre sont de pas courts et six de pas longs. Toutes les séries de courts et de longs sont égales entre elles. Les dix séries d’une sardane ont toujours le même ordre: deux de courts, deux de longs, deux de courts et quatre de longs. Les deux dernières séries de longs sont séparées par quelques notes de flabiol. Une série comprend un nombre de mesures déterminé. Par exemple, une sardane peut avoir 33 mesures dans chaque série de courts et 75 mesures dans chaque série de longs. On dira alors que cette sardane tire 33 par 75. Les deux premières séries de courts et les deux premières de longs sont enchaînées et se dansent suivies, sans interruption. Les séparations entre séries veulent dire que nous devons nous arrêter et rester les pieds joints. Les deux dernières séries sont souvent appelées contrepoints et se distinguent parce que la cobla fait une pause plus longue pendant que le flabiol joue un petit morceau. pas (pas). C’est le mouvement des pieds que réalise le danseur équivalant à une mesure de la musique. En conséquence, celui-ci devra marquer autant de pas (ou aussi points) que la cobla exécute de mesures musicales. Selon le nombre de pas que la musique exige de celui qui danse, ce dernier devra réaliser deux pas (des deux), trois pas (des trois) ou quatre pas (des quatre). place, instrument de (plaça, instrument de). Nom typique des instruments de la cobla. pieds (peus). Il ne subsiste aucun doute que, dans toute danse, ce sont les extrémités inférieures qui fonctionnent imprimant à tout le corps le mouvement propre à la danse. Dans la sardane, le


- 211 -

jeu des pieds est essentiel car c’est avec eux que se marquent les points ou pas qui doivent suivre la mesure de la musique. portar (conduire, mener). Tous les danseurs ne savent pas compter les mesures de la sardane ni procéder ensuite à sa répartition suivant les lois de chacun des styles. Ils ne sont pas, pour autant, moins bons danseurs que les autres. Ceux qui ne savent ni compter ni répartir doivent faire confiance à celui qui mène, qui conduit la sardane. Mener ou conduire la sardane consiste donc à la compter et la répartir, en avertissant les autres danseurs des pas à réaliser pour réussir à harmoniser la danse et la musique et terminer les deux avec une juste synchronisation (sortir, réussir la sardane). Celui qui mène (conduit) la sardane avertit avec le signal (en baissant les bras, en faisant un serrement des doigts, ou de vive voix) des pas à exécuter pour sortir (réussir) la sardane. position (posició). La position est la façon ou la manière pour le danseur de rester statique avant de commencer la danse ou pendant les moments de repos ou silence musical (durant le contrepoint). La position correcte est celle que maintient la danseur, droit, les pieds pratiquement joints et les bras baissés et discrètement séparés du corps pour donner la main droite à sa cavalière -si c’est un homme- ou sa main gauche -si c’est une femme-. A partir de cette position s’initie le mouvement de la danse. prélude, introduction (preludi). Ce sont les mesures qu’exécute le flabiol et qui servent d’avis pour commencer la danse. Les sardanistes se préparent attentivement pour ne pas manquer la première mesure des courts avec laquelle débute la sardane proprement dite, lorsque se termine le flabiol et résonne un seul coup de tambourin. On peut également appeler l’introduction l’entrée ou introït. prima (prima). C’est le nom sous lequel était antiquement connu le tible. point (punt). C’est la manière dont le danseur marque le pas de la danse, en accord avec la mesure de la musique qu’exécute la cobla. point d’attente, sardane de (punt d’espera, sardana de). Aureli Capmany la décrit de cette façon: quand la musique se


- 212 -

tait durant un certain temps, dans l’une ou l’autre série ou dans les deux, mais que le danseur doit quant même marquer les pas omis de ce silence, on appelle la sardane sardane de point d’attente. point libre (punt lliure). C’est le jeu des pieds au cours duquel le pointé traditionnel est remplacé par une manière plus fantaisiste de marquer les points, sans arrêter de suivre la mesure ni de poursuivre la ronde. Le sardaniste met en évidence son habileté de bon danseur. pointer (puntejar). C’est l’action de marquer le point ou le pas de la danse. Le pointé de la sardane constitue la danse proprement dite. Dans son poème La sardane, Maragall le constate ainsi: les garçons, comme des guerriers entreprenants, la pointent; les jeunes filles pas autant .


- 213 -

- Q -

quatre (quatre). On appelle un quatre -ou des quatre- quatre pas ou points, équivalant de quatre mesures musicales. La façon de danser les pas longs est ainsi: un quatre à gauche et un quatre à droite, et ainsi successivement. On dit aussi quatre arrêté lorsque celui-ci est le dernier de la série.


- 214 -


- 215 -

- R -

ré (re). Nom de la seconde note de la gamme. registre (registre). On appelle registre le timbre qu’offrent les instruments en fonction des sons qu’ils émettent. Selon qu’ils émettent dans la partie grave, du centre ou la partie aigue, on dira que le registre est grave, médium ou aigu. règle (regla). C’est la façon de régir le bal de la sardane. On peut la confondre avec le style puisque les différences entre le style ampurdanais et le style selvatan se distinguent au travers des règles qui fixent leurs commencements et les terminaisons de leurs séries et donc de leur répartition. répartition (repartició). C’est l’action de répartir que réalisent généralement les danseurs, mais plus spécialement on dit que répartit celui qui mène (conduit) la sardane. repartiment (distribution, répartition). Action de répartition que réalise chaque danseur et spécialement celui qui mène (conduit) la sardane. répartir (repartir). On appelle répartir la sardane la distribution que réalise celui qui compte les mesures (les convertissant en pas), de façon à obtenir que chaque série de pas courts et de pas longs s’achève en parfait accord avec les règles établies pour chacun des deux styles; ampurdanais et selvatan. Le danseur qui mène (conduit) la sardane compte et répartit, mentalement. En réalité, chaque danseur se devrait de le faire, comme le dit Maragall: tous vont comptant les pas et les mesures. Pour répartir, on fera les combinaisons nécessaires avec des deux, des trois ou des quatre, prenant en compte que: a). le style ampurdanais répartit de la façon la plus simple, n’ayant comme exigence que de terminer à gauche les séries de pas longs 4, 5 et 6, b). que le style selvatan n’admet pas de terminaisons avec un deux


- 216 -

ou un quatre, mais toujours avec un trois et que, dans la répartition, ne peuvent figurer que trois deux ou trois trois, au maximum.

............................................................................................................................................. R E P A R T I T I O N

…………………………………………………………………………………………… Dans ce cadre s’indiquent, de manière synthétique, les répartitions que devra réaliser le danseur dans les diverses séries et dans chacun des deux styles. Avant d’entrer dans les détails, il faut prendre en compte les éléments suivants : Dans la sardane, on ne peut marquer plus de quatre points ni moins de deux. Donc, c’est avec des ensembles de deux, trois et quatre pas -ou points- qu’il faudra calculer la répartition.

9) Le style ampurdanais accorde plus de liberté dans les terminaisons qui peuvent se réaliser avec des deux, des trois et des quatre.

10) Le style selvatan est très strict et n’accepte que les terminaisons par des trois. 11) Dans tous les cas, lors de la répartition des pas longs -dans les pas courts ce

n’est pas le cas- on ne peut marquer plus de 3 deux ni de 3 trois.

STYLE AMPURDANAIS .......................................

Commence la 1ère série à gauche qui se compte suivie avec la seconde, doublant ainsi le nombre de mesures et permettant de calculer la terminaison qui sera toujours sur un deux -étant donné que le nombre total de mesures sera pair- quel que soit le sens.

Nous commencerons dans le sens contraire à celui où se sont achevés les pas courts et

les séries se dansent, là aussi, suivies. Le total des mesures peut être : -un multiple de 4, et s’achèvera alors sur un quatre, quel que soit le sens, ou bien

-un multiple de 4 plus 2, auquel cas elles s’achèveront par un deux, également quel que soit le sens.

Nous commencerons en sens contraire à celui où s’est achevée la série précédente et

nous terminerons: -avec un deux, si le compte de la série est pair, ou

-avec un trois, s’il est impair, toujours quel que soit le sens.

Commence en sens contraire à celui où s’est achevée la série précédente et peut s’achever dans n’importe quel sens, selon le nombre de mesures.

-si ce nombre est un multiple de 4, on terminera juste avec un quatre. -si ce nombre est un multiple de 4 plus 3, on terminera avec un trois. -si ce nombre est un multiple de 4 plus 2, on terminera avec un deux.

-si ce nombre est un multiple de 4 plus 1, on fera la répartition de 5, c’est-à-dire un deux et un trois.

Commence en sens contraire à celui où s’est achevée la série précédente et doit

s’achever obligatoirement à gauche suivant les règles de la répartition.

(Après le contrepoint) Les deux séries se dansent séparément. Elles commencent à gauche et doivent impérativement se terminer également à gauche.


- 217 -

En ce qui concerne les 4ème, 5ème et 6ème séries il faut prendre en compte les règles de répartition suivantes:

Règles de répartition (1) .........................................

De 2 : Si le danseur se trouve à droite et qu’il lui manque deux points pour terminer, Il doit marquer un deux et finira à gauche.

Si le danseur se trouve à gauche, il doit utiliser les quatre points antérieurs et appliquer la répartition de 6, c’est-à-dire marquer 3 deux.

De 3 : Si le danseur se trouve à droite et que lui restent trois points pour terminer, En les marquant il termine à gauche.

Si le danseur se trouve à gauche, il doit utiliser les quatre points antérieurs et appliquer la répartition de 7, c’est-à-dire marquer 2 deux et 1 trois.

De 4 : Si le danseur se trouve à droite, en marquant 1 quatre il finira juste. Si le danseur se trouve à gauche, il devra marquer 2 deux.

De 5 : Si le danseur se trouve à droite, il doit utiliser les quatre points antérieurs et appliquer la répartition de 9.

Si le danseur se trouve à gauche, il marquera 1 deux et ensuite 1 trois. De 6 : Si le danseur se trouve à droite, il marquera 3 deux.

Si le danseur se trouve à gauche, il fera 2 trois ou alors la répartition de 2. De 7 : Si le danseur se trouve à droite, il marquera 2 deux et 1 trois.

Si le danseur se trouve à gauche, il fera 1 quatre et 1 trois. De 9 : Si le danseur se trouve à droite, il marquera 1 quatre et fera ensuite la

répartition de 5. Si le danseur se trouve à gauche, il fera 3 deux et 1 trois.

STYLE SELVATAN ...............................

La première série commence à gauche, se danse et se compte suivie avec la seconde. Elles doivent se terminer avec un trois.

Pour cela, il faudra faire une répartition de six (marquant 2 trois).

Nous commencerons aussi à gauche ou du côté opposé à celui où se sont terminés les courts et il faudra finir à droite avec un trois. Les deux séries se compteront

suivies et il faudra appliquer, selon les règles, la répartition qui convient.

Elles se dansent indépendamment l’une de l’autre. Elles commencent à gauche, s’achèvent à droite et feront l’objet des répartitions qui suivent.

(Après le contrepoint) Elles commencent et finissent à droite et il est indispensable

de garder à l’esprit les règles de répartition suivantes:

Règles de répartition (1) .........................................

De 3 : Si le danseur se trouve à gauche, il finira juste avec 1 trois à droite. Si le danseur se trouve à droite, il devra appliquer la répartition de 9.

De 5 : Si le danseur se trouve à gauche, il devra appliquer la répartition de 9. Si le danseur se trouve à droite, il marquera 1 deux et 1 trois.

De 6 : Si le danseur se trouve à gauche, il devra appliquer la répartition de 12. Si le danseur se trouve à droite, il marquera 2 trois.


- 218 -

De 7 : Si le danseur se trouve à gauche, il marquera 2 deux et 1 trois. Si le danseur se trouve à droite, il appliquera la répartition de 3, marquant 1 quatre et

1 trois. De 8 : Si le danseur se trouve à gauche, il marquera 1 deux et 2 trois. Si le danseur se trouve à droite, il devra appliquer la répartition de 12.

De 9 : Si le danseur se trouve à gauche, il marquera 3 trois. Si le danseur se trouve à droite, il marquera 3 deux et 1 trois.

De 10 : Si le danseur se trouve à gauche, il marquera un suivi de quatre et 2 trois. Si le danseur se trouve à droite, il marquera 2 deux et 2 trois.

De 12 : Si le danseur se trouve à gauche, il marquera 3 deux et 2 trois.

Si le danseur se trouve à droite, il se fera un suivi de quatre et se marqueront 1 deux et 2 trois.

(2)

Les nombres avec lesquels s’indiquent les répartitions (de 2, de 3, etc.) représentent le nombre de mesures manquantes pour terminer la série.

.......................................................................................................................................

répétition (repetició). Les auditions de sardanes s’achèvent sur l’exécution d’une partie de la dernière sardane, partie comprenant l’introduction, deux séries de courts et deux séries de longs. C’est comme un au revoir aux danseurs en même temps qu’une promesse de retrouvailles lors d’une prochaine ballade. revessa, sardana (revessa, sardane). Revessa équivaut à embrouillée, difficile. Il s’agit de la sardane qui a été composée dans l’intention de désorienter le danseur. C’est comme un défi lancé par le compositeur aux danseurs dans lequel il tente de rendre particulièrement difficile le décompte des pas courts et des pas longs en utilisant des sons musicaux très ressemblants pour débuter les uns et les autres, quelquefois même, identiques. Il semblerait que le premier producteur de ce type de sardanes fut le compositeur ampurdanais Antoni Agramont et, de nos jours, une sardane revessa figure dans tous les programmes des concours sardanistes. Elle a pour finalité la mise à l’épreuve de la perspicacité des compteurs et la récompense de celui -lui ou sa colla- qui, malgré les difficultés dont elle est truffée, réussit l’entreprise de sortir ou d’achever justement cette sardane revessa. La difficulté, donc, réside dans la découverte du décompte précis de la sardane et ni dans la répartition ni dans la danse qui ne présentent aucune différence avec les sardanes normales. Comment faut-il faire pour compter une sardane revessa? Il nous faut partir du principe que si nous tentons de les compter comme les autres nous ne réussirons pas, entendu que


- 219 -

nous ne percevrons aucune des finales des différentes séries. Il convient donc de rechercher une autre méthode pour arriver à connaître les décomptes exacts. Il est habituel de procéder de la manière suivante: on ne s’occupe pas du début de la sardane, comme si de rien n’était, et on écoute attentivement la musique. Ainsi, ce n’est que lorsque l’on perçoit un thème, un chant, un accord, ne soit-ce qu’une note qui attire l’attention et paraît mémorisable, que l’on commence à compter. Les courts se répètent et, par tant, ce qui a motivé le début du comptage doit nécessairement se faire réentendre. À ce point précis on s’arrête de compter et l’on sait alors le décompte des courts. Ceci est très clair: si les courts sont au nombre de 30 et qu’ils se répètent, on retrouvera le même nombre de mesures entre le premier point de la première série et le premier de la seconde, qu’entre la mesure numéro 10 de la première série et la même mesure de la seconde série. Entre n’importe laquelle des mesures de la première série et cette même mesure dans la seconde, nous trouverons toujours les 30 points que comptent les courts. Et il est logique de penser que, s’il est impossible de trouver le compte des courts en comptant de leur début jusqu’à leur fin, on recourre au système qui consiste à les compter par leur milieu, sachant que cela conduit au même résultat. À partir de là, le compteur sait déjà que les cours sont au nombre de 30 et qu’il doit danser 60 points suivis; pour pouvoir terminer ces 60 points avec exactitude, il ne lui manque plus qu’un autre compteur de la colla se soit mis à compter depuis le début et sache à tout moment à quel nombre ils en sont. Lorsque se terminent les courts, il faut faire la même opération avec les longs. Un se met à compter rapidement et l’autre attend quelque chose, un moment musical qui retienne son attention, et commence alors à compter jusqu’à ce qu’il saisisse à nouveau ce moment dans la série suivante, série qui se danse liée à la première. S’il a trouvé 50 longs, par exemple, il pourra marquer les 100 points qu’il lui faut avec l’aide du compagnon qui compte le nombre de points déjà exécutés. Lors des séries suivantes, se danseront et se répartiront les 30 courts et les 50 longs que compte la sardane. Nous ferons, maintenant, une courte énumération de certains cas de figure dans lesquels peut se trouver le sardaniste qui compte des sardanes revesses.


- 220 -

Il peut s’accrocher à un thème musical et le retrouver ensuite répété un nombre infini de fois. Il peut avoir laissé passer toute la première série de courts sans avoir trouvé quoi que ce soit qui retienne son attention. Au moment où il retrouve la mesure sur laquelle il avait commencé à compter, il peut lui arriver de la compter une autre fois et se tromper alors d’un point. Le compagnon qui a compté depuis le début peut avoir perdu le compte. Il peut ne trouver que les courts ou seulement les longs, et il n’y a alors plus rien à faire. Il peut laisser passer une bonne occasion de se mettre à compter par peur de voir le moment musical qu’il avait repéré se répéter trop souvent et ne lui servir à rien. Il peut avoir parfaitement repéré une mesure propice à se lancer et puis manquer complètement le moment de sa répétition. La série peut être du double de ce qu’il a compté. Il peut survenir tant et tant de choses qui conduisent à l’échec qu’il est inutile d’en exposer plus encore. Le fait est qu’il est habituel de voir les colles qui participent à des concours danser des courts alors qu’il s’agit de longs, et inversement. Certaines s’arrêtent demi-heure avant la fin, d’autres se font rattraper par le final alors qu’ils n’en étaient juste qu’au milieu des points qu’ils pensaient faire. L’ensemble laissant à croire qu’il s’agit d’une chose expressément combinée pour ridiculiser les sardanistes. De tout ce qui a été exposé, on peut déduire que pour sortir une sardane revessa, il est nécessaire:

1. Que cela soit possible. (Si le compositeur le souhaite, il ne lui en coûtera rien de composer une sardane impossible -séries exagérément longues, répétition monotone d’un thème unique, etc.)

2. Que le compteur ait l’ouïe fine et, surtout, reste serein. (L’ouïe fine pour repérer la petite différence instrumentale ou la variation insignifiante d’un thème, la sérénité pour éviter les doutes à propos du choix de s’accrocher ou laisser passer, ou dans la confiance en ses comptes, et lui apporte détermination et optimisme.)

3. Finalement, et cela est peut-être le plus important, il est indispensable d’avoir de la chance. Il y a tellement de petites circonstances pouvant entraîner l’échec, que seul celui qui a de la chance peut espérer les éviter toutes.


- 221 -

rythme (ritme). C’est l’ordre dans la succession des sons et l’alternance des temps forts et des temps faibles, des longs et des courts, dans le mouvement musical. rodona (cercle). Synonyme de ronde (rotllana) ronde (rotllana). Cercle que forment les danseurs en faisant une sardane. En catalan, on l’appelle aussi rodona. La sardane se danse en faisant une ronde, et ce dernier est complet lorsqu’elle est formée par un nombre déterminé de couples. Une ronde n’a pas besoin d’être, forcément, complète et peut donc incorporer des personnes seules. Un couple est formé d’un homme et de la cavalière qu’il a à sa droite. Si une personne doit entrer dans une ronde, elle essaiera (dans la mesure du possible) de trouver son complément pour former un couple. Si elle n’y parvient pas, elle entrera dans la ronde mais de manière à ne séparer aucun des couples qui déjà la composent. On ne peut jamais refuser l’entrée à qui que ce soit dans une ronde, et on ne peut la quitter sans un motif très sérieux. Pour s’attraper les mains, celle de l’homme soutient celle de la femme.


- 222 -


- 223 -

- S -

sac de gemecs (cornemuse). C’est le nom catalan populaire de la cornemuse (cornemusa). salt (saut). Il peut être court ou petit, identique à l’air (aéré), mais en sautant un peu. salt fort (saut fort). Il est égal au saut mais en soulevant un peu plus les pieds de terre. saltar (sauter). C’est se donner une impulsion verticale en l’air, de manière à ce que, durant un court laps de temps, les pieds ne touchent plus par terre. Sauter pendant la sardane suppose de le faire suivant la mesure de la danse et lorsque le rythme de la cobla l’exige. sardane (sardana). Définir la sardane dans ses différents aspects et nuances n’est pas chose facile. Pour cela, il nous paraît adéquat de s’en référer à la définition descriptive de notre danse qu’en fait le Manifeste de la Sardane (lu le 30 avril 1972 à Lloret de Mar à l’occasion du Jour Universel de la Sardane): C’est une danse classique et mathématique. Les sardanistes se regroupent librement en rondes, c’est-à-dire forment des anneaux en se donnant la main. Les danseurs doivent compter les mesures de la musique -qui peuvent être différentes dans chaque composition- et les traduire en pas, de manière à ce que, répartis tantôt vers la gauche, tantôt vers la droite, la danse se déroule et s’achève exactement en accord avec les normes traditionnelles qui la régissent. Voir articles complémentaires: nom, étymologie, histoire. sardane, (locutions) (sardana, (locucions)). Au long du temps, le nom de la sardane a fini par être repris dans certaines locutions. Ainsi: y avoir une bonne sardane indique qu’il y a beaucoup de travail; quelle sardane ils nous ont laissée représente le travail qui se prévoit comme nécessaire pour laisser une maison


- 224 -

rangée (en ordre) après une fête; ou aussi la sardane est plus longue que le contre-pas, qui revient à dire que la partie accessoire est plus importante que la partie principale. Le mot de sardane est passé, par extension, à certains jeux infantiles dans lesquels les enfants se tiennent par la main, faisant une sardane. Enfin, les paroles d’une chanson populaire pour enfant s’y réfère: la sardana de l’avellana pica de peus i balla la gana, la sardana de Ripoll mata la puça i el poll (la sardane de la noisette tape des pieds et danse la faim, la sardane de Ripoll tue la puce et le poulet). sardanes, variétés de (sardana, classes de). Sans pouvoir établir une classification rigoureuse, qui n’existe d’ailleurs pas, on peut tout de même décrire certains types de sardanes qui, avec le temps, se sont progressivement distingués. Il convient de clarifier que, dans les diverses variétés de sardanes que nous pouvons signaler, la façon de danser reste toujours la même en ce qui concerne le pas et la mesure, la différence n’affectant que la musique ou la manière de marquer ces mesures de la part des danseurs. On peut enregistrer les suivantes: de concert, de prestige, de moitié de mesure, verticale, obligada et revessa. Il existe également certaines sardanes nommées concrètement suivant une signification bien déterminée, ainsi: Sardane du Maire, sardane de la supérieure, ou autres, comme la sardane des moines, ou sardane des goitreux, desquelles on n’a conservé que le nom. Folkloriquement, on a utilisé le nom de la sardane avec un qualificatif pour désigner quelques variétés de danses similaires, comme la sardane des cornus, sardane des sabots, sardane des cuisines ou d’autres qui sortent du domaine de la sardane proprement dite. sardanejar (danser la sardane). C’est le fait de danser des sardanes. C’est un verbe catalan plutôt utilisé sur le terrain littéraire que dans le langage courant: avec quelle grâce, bon Dieu, dansaient-elles ! avec quelle légèreté dansaient-ils la sardane (sardanejaven ells) !, (Jacint Verdaguer: L’Ampurdan). Sardaneig, c’est l’effet ou l’action de sardanejar, utilisé dans le langage littéraire: Oh Catalogne, ma patrie, claire sérénité sous le baldaquin d’azur ne soit jamais avare du sardaneig dans le combat qui redevient pur. (Agustí Esclassans, La Sardana). sardanisme (sardanisme). 1. C’est l’attachement ou le penchant pour la sardane et sa diffusion. En général, c’est le mouvement -ou les mouvements- que, depuis le début du XXe


- 225 -

siècle promeut la sardane, œuvrant à sa perfection, tant artistique que musicale et, surtout, stimulant sa divulgation au titre de danse nationale de Catalogne. En réalité, toutes les tâches réalisées pour la promotion et la survivance de notre danse à travers l’histoire est du sardanisme. 2. C’est la trame socioculturelle construite autour de la sardane. Cette danse traditionnelle, authentiquement catalane, est une manifestation vive d’esprit civil, spontané et de participation communautaire et, pour autant, peut être qualifiée de fait social, clairement évolutif et changeant, à l’abri de l’évolution et des changements sociaux du comportement du peuple. La sardane a été un élément fédérateur de premier ordre, spécialement parce qu’elle se réfère au maintien de la conscience politique de la population dans des moments d’extrême répression, et aussi une des expressions vitalistes de la volonté d’existence et le symbole visible d’une identité nationale. Plus d’un demi millier de groupes et associations s’intègrent actuellement dans ce mouvement d’encouragement et de diffusion de la sardane; on peut y distinguer : les groupements qui se dédient à l’organisation et à la promotion des activités génériques autour du fait sardaniste (cours, ballades, concerts, aplecs, divulgation, etc…); les colles sardanistes, caractérisées par leur pleine consécration à la danse et, plus spécialement, à la compétition ; les cobles et les compositeurs qui configurent le secteur artistico-musical. Cette trame socioculturelle est la colonne vertébrale des structures de type fédératif: les Fédérations Sardanistes de Catalogne et du Roussillon, l’Union des colles sardanistes, les Coordinateurs d’Aplecs, etc... Les origines de la sardane se perdent dans la nébuleuse des temps et il est seulement établi de manière digne de foi que ses antécédents immédiats sont le contre-pas et la dénommée sardane courte. Les bornes connues de l’évolution de la sardane datent du second tiers du XIXe siècle. Pep Ventura apparaît comme l’un des hommes qui ont impulsé l’évolution chorégraphique et musicale de la danse; nous leur devons la mise au point réussie d’instruments qui, avec de légères modifications, ont été consacrés: flabiol et tambourin, deux tibles, deux tenores, deux trompettes, un trombone, deux fiscorns et une contrebasse. Pep Ventura honore encore le répertoire de la cobla avec le recueil insolite du folklore, l’application et la diffusion conséquentes au moyen de ses partitions. Miquel Pardàs fut son contemporain, et publia en 1850, à Figuères, la première méthode pour apprendre à danser les sardanes longues; il fut aussi un remarquable danseur de l’Ampurdan et de Barcelone des années 1859-1860. Il faut noter également que Josep Pella i Forgas, dans son Histoire de


- 226 -

l ‘Ampurdan publiée en 1883, a été le premier à qualifier la sardane de danse nationale de Catalogne. sardaniste (sardanista). C’est le nom par lequel on désigne le danseur de sardane. sardanistique (sardanístic). C’est une expression relative à la sardane ou appartenant à cette danse. seguit (suivi). Cette expression, aujourd’hui désuète, issue du contre-pas, était utilisée à l’époque de Miquel Pardàs pour indiquer les quatre qui devaient se marquer d’une manière suivie ou sans interruption, par opposition aux interrompus (trencats). selvatan, style (selvatà, estil). Il ne faut pas oublier que, bien qu’il se parle de deux styles -l’ampurdanais et le selvatan-, la sardane reste toujours la même. Les styles susnommés ne se différencient que par les règles de commencement et de terminaison et, pour autant, les exigences différentes de leur répartition.

Style selvatan .............................................................................................................................................

Introduction

Commence à gauche

1ère série de courts


Se doublent afin de pouvoir compter et

s’achèvent, si possible, à droite avec un trois

Commence à gauche ou en sens contraire à la

terminaison des séries de courts

1ère série de longs


Se doublent afin de pouvoir compter et doivent s’achever à droite avec un

trois

Commence à gauche



Chacune d’elles commence à gauche et doit se

terminer avec un trois

Commence à gauche



Chacune d’elles doit se terminer à droite avec un

trois

Contrepoint

Commence à droite 5ème série de longs. Contrepoint

Se termine à droite avec un trois

Commence à droite 6ème série de longs Se termine à droite avec un trois


- 227 -

senar (impair). A été défini comme impair le nombre qui n’est pas divisible par deux. Dans la sardane, c’est le nombre de mesures qui n’est pas divisible par deux. Dans ce cas, la répartition dans n’importe quel style -ampurdanais et selvatan- comportera un achèvement avec un trois. si (si). C’est la septième note de la gamme. simbolisme (symbolisme). On a essayé de trouver dans la sardane diverse symbolismes liés à ses origines. S’agit-il d’une danse solaire? Des danseurs primitifs festoyant en l’honneur de Cérès faisaient-ils une ronde autour des gerbes de blé, comme le chantait Maragall? Traditionnellement, la circonférence est considérée symboliquement comme emblème du soleil, mais c’est aussi le symbole d’une limite précise et régulière, et de l’harmonie universelle. Toutes ces possibles significations contribuent à créer la magique beauté de notre danse. sol (sol). C’est la cinquième note de la gamme. solfège (solfa). C’est la notation musicale au moyen de laquelle le compositeur écrit ses œuvres et le musicien les interprète. sortit (sortir). La liberté de la sardane permet toujours d’entrer dans la ronde et, naturellement, toujours d’en sortir -s’en aller ou la quitter- lorsque le danseur ou le couple de danseurs se voient contraints à le faire, bien que les lois de la danse, par respect envers les autres danseurs, conseillent de la terminer.


- 228 -


- 229 -

- T -

tambourin (tamborí). Instrument membranophone et de percussion, unique instrument de ce type qui figure dans la cobla, semblable à un petit tambour de corps allongé, que le musicien qui en joue porte pendu au bras gauche et qu’il percute avec une baguette tenue dans la main droite, baguette qu’on appelle en catalan broqueta. tarima (scène, estrade). Planches disposées en plateforme mobile et d’une certaine élévation sur lesquelles s’installe la cobla durant les ballades sur les places ou les lieux publics dans lesquels se dansent des sardanes. On utilise aussi les mots scène, praticables, tréteaux, planches et podium. tarota (tarota). Nom sous lequel était antiquement connu le tible. technique (tècnica). La connaissance et la pratique de l’art de la danse sont les éléments constitutifs de sa technique. La technique est le support de l’art de tout bon sardaniste qui doit connaître non seulement le bal mais aussi le comptage et la répartition des mesures en accord avec le style dans lequel il danse. temps (temps). On appelle ainsi l’unité de durée d’un mouvement musical. Cela désigne aussi chacune des parties d’égale durée en lesquelles se divise la mesure. ténor (tenor). Nom d’un ancien instrument aujourd’hui totalement inutilisé. Il était employé avant l’introduction de la tenora dans la cobla. Il était plus volumineux que cette dernière mais plus court, sans clés et avec un gros pavillon en bois. On appelle aussi ténor le musicien qui joue de la tenora.


- 230 -

tenora (tenora). Instrument aérophone, ou à vent. Bien que son origine soit ancienne, son perfectionnement et son introduction dans la cobla ont été réalisés par Pep Ventura, au milieu du XIXe siècle, et dus à son amitié et sa collaboration avec le constructeur de ce type d’instrument Antoni Toron, de Perpignan. Pep Ventura fut un grand exécutant de cet instrument qui, grâce à son impulsion, se positionne comme l’instrument central de la cobla, et dont il sût tirer par son ton, son amplitude et sa dextérité, les mélodies qui le rendirent célèbre. La tenora est construite en bois de jujubier et composée de cinq pièces: une anche, l’embouchure, le corps supérieur du cylindre, le corps inférieur et le pavillon qui est en métal. Il est muni de treize clés métalliques qui sont utilisées pour que le musicien exécutant puisse boucher les trous de cet instrument basique de la cobla depuis Pep Ventura, il n’y a qu’un seul instrument -disait Garreta- qui puisse pousser un cri de joie, ou de douleur, avec une voix humaine, et cet instrument, c’est la tenora. tible (tible). Instrument aérophone, ou à vent, qui s’utilise dans la cobla. Il est du même type que la tenora, mais de dimension plus réduite. Il possède une sonorité aiguë et est accordé en fa. Il était anciennement connu sous le nom de tiple, prima et tarota. timbre (timbre). C’est la désignation avec laquelle on caractérise un son. La qualité du timbre est ce qui différencie les tons. tipus de sardana (types de sardane): chorales ou chantées. Il s’agit de ces compositions qui possèdent un texte et peuvent donc être chantées. Sous les impulsions du chant choral et de l’utilisation de chansons populaires par les compositeurs de sardanes, très tôt, apparurent des compositeurs et des poètes qui faisaient des sardanes pour des textes, ou des textes pour des sardanes, ou tout à la fois. Une fois passée la splendeur des orphéons catalans, les sardanes chorales sont entrées dans une parenthèse de demi-oubli, seulement entrouverte quelquefois par des tentatives de relance. Actuellement, nombreux sont les groupes de habaneras qui incluent des sardanes chantées dans leur répertoire. tipus de sardana (types de sardane): de concert. Il s’agit de compositions qui n’ont pas été conçues en pensant


- 231 -

exclusivement au danseur et qui contiennent des éléments qualitatifs propres à leur exécution dans une salle de concert. Les sardanes programmées dans un concert s’interprètent sous la forme réduite de deux séries de courts et deux séries de longs. tipus de sardana, de conjunt (types de sardane): d’ensemble. Dans le déroulement d’un aplec, il convient d’y avoir une ou deux sardanes d’ensemble (de conjunt). Il s’agit de sardanes pour danser, comme n’importe qu’elle autre qui s’y joue, mais qui ont la particularité d’être jouées par les musiciens de toutes les cobles présentes. Il faut les différencier des sardanes pour deux ou plusieurs cobles. Les sardanes d’ensemble n’ont pas été composées spécialement pour être jouées (de conjunt) par des ensembles contrairement aux sardanes pour plusieurs cobles qui, elles, l’ont été. tipus de sardana (types de sardane): pour plus d’une cobla. Il s’agit de sardanes spécialement composées pour être jouées par deux ou plusieurs cobles. Bien que les normes d’instrumentalisation soient les mêmes, il faut que les auteurs, au moment de les écrire, tiennent compte de certaines considérations importantes comme l’équilibre sonore de l’œuvre étant donné que se trouve multiplié et pourrait résulter excessivement strident. tipus de sardana (types de sardane): pour danser. C’est le type de sardane le plus connu qui s’interprète lors des ballades, concours et aplecs. Certaines de ces sardanes, selon leurs goûts et leurs critères personnels, sont appelées dansantes (balladores) par les sardanistes. Il est habituel d’attribuer ce qualificatif à une sardane lorsque sa musique est gaie, avec des changements d’air et un saut bien marqué. tipus de sardana: revessa (types de sardane): revessa. Les sardanes revesses (embrouillées) se dansent dans les concours de colles, conjointement avec celle de prestige et celle de la fraternité. L’objectif principal des sardanes revesses n’est pas d’être bien dansées, sinon de deviner le compte des pas courts et des pas longs de la sardane qui est interprétée. Ceci, très facile dans les sardanes normales, devient très compliqué dans les sardanes revesses. La raison en est que les compositeurs de sardanes revesses s’efforcent de faire en sorte que les courts et les longs soient très semblables entre eux, qu’ils ne soient pas séparés


- 232 -

par une pause marquée et que, durant les courts et les longs, se répètent les mêmes motifs musicaux, sur peu de mesures, avec de toutes petites variations. La répétition de ces variations est l’élément que les danseurs doivent utiliser comme piste pour deviner le compte des courts et des longs. tirabou (tire-bœuf). Expression par laquelle on désignait le contre-pas à son époque de décadence et somme toute péjoratif. Le nom paraît provenir du fait que le chef de danse devait traîner les danseurs lorsqu’ils n’étaient pas suffisamment habiles ou lorsqu’ils ne suivaient pas les indications qu’il donnait en référence au mouvement à exécuter. tirada (série). Le nombre de mesures que comprend chacune des parties de la sardane s’appelle série. Ainsi, le nombre de mesures des pas courts sera la série des courts. De la même manière, l’ensemble des mesures équivalant aux pas longs sera la série des longs. Et la somme des courts et des longs s’appellera la série totale. tonalité (tonalitat). C’est l’ensemble des phénomènes mélodiques et harmoniques qui résulte de la structure des tons. On utilise également ce nom de ton. Le ton est déterminé par la fréquence d’une note. On dit que les notes sont hautes ou basses alors que, en réalité, on veut indiquer que sa fréquence est élevée ou basse. trencar (couper). Lorsqu’un danseur ou un couple veulent entrer dans une sardane entre la droite d’un homme et la gauche d’une femme il s’agit d’une tentative de séparation du couple qui danse. Selon les lois de la sardane, cela n’est jamais permis. trencat (coupé, cassé). Ce terme qui provient du contre-pas et qu’utilise Miquel Pardàs, par opposition aux suivis, est employé pour désigner les séries de deux et trois pas qui doivent se marquer à la fin des courts et des longs. tres (trois). Cet l’ensemble de trois pas -des trois seront donc l’ensemble de deux ou trois groupes de trois pas- qui correspondent aux trois mesures qui terminent les séries de courts et les séries de longs, en style ampurdanais quand la ou les séries


- 233 -

sont impaires et, obligatoirement, en style selvatan. La manière de pointer les trois est expliquée dans l’article danser (ballar). treure (sortir, trouver). On dit trouver ou sortir une sardane quand le danseur possède suffisamment de préparation musicale et d’habileté numérique pour réussir à compter les mesures de la danse et les répartir avec justesse, de façon que la musique et le bal, parfaitement synchronisés, s’achèvent en même temps et en accord avec les règles qui régissent chacun des styles ampurdanais et selvatan. trombone (trombó). C’est un instrument aérophone, ou à vent, en métal (cuivre), actionné par une coulisse ou des pistons. Le trombone dit à coulisse est le plus ancien et date du XVe siècle. En revanche, celui à pistons est connu depuis la première moitié du XIXe. Le trombone qui est utilisé dans la cobla est accordé en do. trompette (trompeta). C’est un instrument aérophone, ou à vent, en métal, avec une embouchure. Il est formé par un tube d’un mètre de longueur, recourbé deux fois. Du côté où il se joue, il comporte une embouchure. L’autre extrémité se termine par un pavillon. C’est un instrument très ancien qui a été utilisé lors de cérémonies funèbres ou militaires, et a été présent dans des solennités sacrées. La trompette appelée simple ne peut exécuter que la série d’harmoniques de son fondamental. Celle qui est utilisée dans la cobla est appelée à pistons ou chromatique car elle peut exécuter tous les sons de la gamme. Cette dernière est la plus récente et apparût au début du XIXe siècle, inventée par Blühmel et Stölzel. En certaines occasions, et pour obtenir certains sons déterminés, on utilise la sourdine. La tonalité de la trompette est en si bémol.


- 234 -


- 235 -

- V -

verticale, sardane (vertical, sardana). Dans les façons de danser la sardane, Josep Pla, excellent observateur de nos particularités, décrit l’ancienne manière de la danser, horizontale, de la première étape, immédiate de Pep Ventura, et la forme verticale, imposée plus tardivement par la musique de Juli Garreta. Il s’agit des sardanes qui se dansent maintenant, dont Pla dit: on saute sur un espace au sol très petit, limité. Le corps oscille peu. On se tient droit, vertical…, …les bras se lèvent plus droits, plus hauts, avec plus de vigueur et les épaules se maintiennent plus rigides…, …maintenant on saute et on pointe (se punteja) plus. C’est la forme la plus moderne de danser la sardane, dans laquelle le rythme est plus vertical, sur un espace plus réduit. La sardane reste la même et les deux façons de la danser -verticale et horizontale- ont chacune leur attrait si elles sont pratiquées naturellement, le résultat est le même. verra (verra). Nom vulgaire avec lequel on désigne aussi la contrebasse. volume (volum). Le volume d’un son ou d’une note musicale dépend de l’amplitude de sa vibration. La plénitude d’un instrument est déterminée par la capacité du volume qu’il peut atteindre.


- 236 -


- 237 -

- X -

xeremia (cornemuse). C’est le nom sous lequel est connue la cornemuse à Majorque, où cet instrument est encore conservé.


- 238 -


- 239 -

Apèndixs

Ciutats “Pubilla de la Sardana”

Any Ciutat Comarca

1960 Girona El Gironès 1961 Lleida El Segrià 1962 Ceret El Vallespir 1963 Manresa El Bages 1964 Reus El Baix Camp 1965 Banyoles El Pla de l’Estany 1966 L’Hospitalet de Llobregat El Baix Llobregat 1967 La Pobla de Segur El Pallars Jussà 1968 Olot La Garrotxa 1969 L’Espluga de Francolí La Conca de Barberà 1970 Berga El Berguedà 1971 Lloret de Mar La Selva 1972 Bellpuig L’Urgell 1973 Tarragona El Tarragonès 1974 Igualada L’Anoia 1975 Torroella de Montgrí El Baix Empordà 1976 Granollers El Vallès Oriental 1977 Banyuls El Rosselló 1978 Tona Osona 1979 Barcelona El Barcelonès 1980 Les Borges Blanques Les Garrigues 1981 Santa Coloma de Farners La Selva 1982 Prats de Molló El Vallespir 1983 Solsona El Solsonès 1984 San Sadurní d’Anoia Alt Penedès 1985 Sant Llorenç de Cerdans El Vallespir 1986 Premià de Mar El Maresme 1987 Santpedor El Bages 1988 Badalona El Barcelonès 1989 Flix La Ribera d’Ebre


- 240 -

1990 Salou El Tarragonès 1991 Llançà L’Alt Empordà 1992 Mollet Vallès Oriental 1993 Martorell El Baix Llobregat 1994 Cervera La Segarra 1995 Encamp Andorra 1996 Calella El Maresme 1997 Sant Joan de les Abadesses El Ripollès 1998 Terrassa El Vallès Occidental 1999 Manlleu Osona 2000 Cassà de la Selva El Gironès 2001 Malgrat de Mar El Maresme 2002 El Vendrell El Baix Penedès 2003 Ripoll El Ripollès 2004 Palamós El Baix Empordà 2005 Molins de Rei El Baix Llobregat 2006 Esparreguera El Baix Llobregat 2007 Santa Coloma de Gramenet El Barcelonès 2008 Sant Climent de Llobregat El Baix Llobregat 2009 Mataró El Maresme 2010 L’Escala L’Alt Empordà


- 241 -

Aplecs internacionals de la Sardana

Any Ciutat País 1988 Amsterdam Holanda 1989 Paris França 1990 Zuric Suïssa 1991 Tolosa de Llenguadoc França 1992 Brussel·les Bèlgica 1993 Florència Itàlia 1994 Marsella França 1995 Hannover Alemanya 1996 Luxemburg Luxemburg 1997 Ceret França 1998 Innsbruck Àustria 1999 Lausana Suïssa 2000 L’Alguer (Sardenya) Itàlia 2001 Copenhaguen Dinamarca 2002 Lisboa Portugal 2003 Manchester Regne Unit 2004 Graz Àustria 2005 Haarlem Holanda 2006 Malmö Suècia 2007 Frankfurt Alemanya 2008 Tallin Estònia 2009 Luxemburg Luxemburg 2010 Cracòvia Polònia


- 242 -


- 243 -

Adreces Web

Adreces Web d’associacions Adreces Web de cobles Adreces Web de colles Adreces Web de compositors Adreces Web vàries


- 244 -


- 245 -

Adreces Web d’associacions

Agrupació Cultural Folklòrica de Sant Feliu de Llobregat http://acf.santfeliu.net Agrupació Cultural Sardanista de Cerdanyola del Vallès http://agrupaciosardanista.entitats.cerdanyola.cat Agrupació d’aplecs sardanistes de les comarques gironines http://www.aplecsgironins.cat Agrupació d’Aigüestoses de Sant Andreu de la Barca http://agrupacio.iespana.es Agrupació de Sardanistes de Caldes de Malavella http://wwww.caldes.org Agrupació Folklòrica Amunt i Crits http://amunticrits.terrassa.net Agrupació Sardanista Avi Guillem http://usuarios.lycos.es/aviguillem Agrupació Sardanista Baix Montseny de Sant Celoni http://www.sant-celoni.cat Agrupació Sardanista Barres i Escacs http://www.multimania.com/gsbie Agrupació Sardanista Capellades http://sardanes.capellades.net Agrupació Sardanista Continuïtat http://www.continuinat.com Agrupació Sardanista Costa Brava de Palamós http://www.palamossardanista.cat


- 246 -

Agrupació Sardanista de Calella http://calellabarcelona.com Agrupació Sardanista de Cardedeu http://www.cardedeu.org Agrupació Sardanista de Riudellots de la Selva http://www.riudellots.cat Agrupació Sardanista de Sant Vicenç de Castellet http://www.santvi.cat Agrupació Sardanista de Santa Perpètua http://www.arquitecte.org/users/sardanista Agrupació Sardanista de Vic http://www.vicvirtual.net/agrupaciosardanista Agrupació Sardanista d’Organyà http://www.agrupaciosardanistaorganya.cat Agrupació Sardanista Granollers http://www.entitatsgranollers.cat Agrupació Sardanista i Cultural de Cabrera de Mar http://www.sardanistes.cat Agrupació Sardanista l’Ideal d’en Clavé de Les Roquetes http://www.gencat.cat/entitats/clave.htm Agrupació Sardanista Malgratenca La Barretina http://sardanistamalgrat.blogspot.com Agrupació Sardanista Manlleuenca http://agrupaciosardanistamanlleuenca.com Agrupació Sardanista Mollerussa http://www.amollerussa.com


- 247 -

Agrupació Sardanista Montgat http://usuario.slycos.es/chimisanas/sardanas.htm Agrupació Sardanista Tarragona Dansa http://www.tinet.org Amics de la Sardana d’Alguaire http://www.telefonica.net/web2/amicsdelasardana Amics de la Sardana de Cambrils http://www.sardanes-cambrils.org Amics de la Sardana de Canet de Mar http://www.canetdemar.org/entitats/sardana Amics de la Sardana de Cassà de la Selva http://www.amicsdelasardana.net Amics de la Sardana de Cornellà http://amicssardanacornella.blogspot.com Amics de la Sardana de Sitges http://www.gencat.cat/entitats/asarsitg.htm Amics de la Sardana de Vilassar de Mar http://www.sardanavilassardemar.org Amics de la Sardana Terranostra http://www.terranostra.cat L’Anella – Promotora de la Sardana a Gràcia http://www.lluisosdegracia.cat Associació Sardanista La Rotllana de Roses http://www.rosesweb.cat Casal Tarragoní http://webfacil.tinet.org/casaltgn


- 248 -

Coordinadora Sardanista de L’Hospitalet de Llobregat http://www.gencat.cat/entitats/coorsar.htm Entitat Sardanista de Sant Cugat http://www.esardanista.santcugatentitats.net L’Escala Sardanista http://escalasardanista.blogspot.com Federació Sardanista de les Comarques de Lleida http://www.sardalleida.org Foment de la Sardana de Barcelona http://www.fomentsardana.net Foment de la Sardana de Rubí http://rubidigital.net/fomentdelasardanaderubi Foment Sardanista Andreuenc http://www.sant-andreu.com/entitats/fomentsardanista Foment Sardanista de Sant Sadurní d’Anoia http://www.sardanesasantsadurni.org Fonovilassar 78 http://idd00cvj.eresmas.net Fundació privada El Foment de Banyoles http://www.elfoment.cat Grup Sardanista Balàfia http://www.lleidaparticipa.cat Grup Sardanista Horta http://grupsardanistahorta.blogspot.com Grup Sardanista Montsant http://webfacil.tinet.cat/grupsmon


- 249 -

Grup Sardanista Tamborí http://www.tambori.org Grup Sardanista Tot Bellvitge http://www.gencat.cat/entitats/gstotb.htm Jovent Sardanista d’Arbúcies http://es.geocities.com/josarbucies Olesa Sardanista http://www.aolesa.com/olesasardanista Sabadell, més Música http://www.sabadellmesmusica.com Sabadell Sardanista http://entitatsabadellsardanista.blogspot.com Salt Sardanista http://www.gencat.cat/entitats/saltsas2.htm Sardanistes de Sort http://sardanessort.blogspot.com Secció Sardanista de l’Ateneu Arenyenc http://www.ateneuarenyenc.org Secció Sardanista del Centre Cultural l’Avenç http://www.sardaesplugues.org Secció Sardanista d’El Progrés http://www.amartorell.com Societat Sardanista Dansaires Vilanovins http://www.gencat.cat/entitats/socivila.htm


- 250 -


- 251 -

Adreces Web de cobles

Banda i Cobla del Col·legi Santa Maria de Blanes http://www.blanes.net/bandacoblasantamaria Bellpuig Cobla http://www.bellpuigcobla.com Cobla Antiga Pep de Figueres http://www.geocities.com/Vienna/1439/coblape1.htm Cobla Baix Empordà http://coblabaixemporda.blagspot.com Cobla Baix Llobregat http://www.coblabaixllobregat.com Cobla Catània http://www.coblacatania.net Cobla Ciutat de Girona http://www.coblaciutatdegirona.com Cobla Ciutat de Reus http://www23.brinkster.com/coblacdereus Cobla Ciutat de Terrassa http://www.cobla.cat Cobla Contemporània http://www.contemporania.net Cobla Jovenívola d’Agramunt http://www.jovenivola.com Cobla Jovenívola de Sabadell http://www.jovenivolasabadell.blogspot.com


- 252 -

Cobla Juvenil Ciutat de Solsona http://www.coblasolsona.4t.com Cobla La Bisbal Jove http://www.labisbaljove.com Cobla La Cervianenca http://www.lacervianenca.com Cobla La Flama de Farners http://laflamadefarners.blogspot.com Cobla La Nova Vallès http://personal.telefonica.terra.es/web/coblanovavalles Cobla La Principal d’Amsterdam http://www.cobla.amsterdam.nl http://www.myspace.com/coblaprincipalamsterdam Cobla La Principal de Berga http://www.xtec.cat/~jarza/sardana.htm Cobla La Principal de la Bisbal http://www.laprincipaldelabisbal.com http://www.audiovisualsania.com/pribisbal.htm Cobla La Principal de l’Escala http://www.princescala.org Cobla La Principal de Porqueres http://www.coblaprincipaldeporquers.com Cobla La Principal de Tarragona http://www.myspace.com/coblapricipaldetarragona Cobla La Principal del Llobregat http://www.lallobregat.cat Cobla La Principal d’Olot http://www.laprincipalolot.com


- 253 -

Cobla Lluïsos de Taradell http://www.lluisos.cat Cobla Maricel http://coblamaricel.com Cobla Marinada http://www.coblamarinada.com http://www.myspaces.com/coblamarinadadebadalona Cobla Mediterrània http://www.coblamediterrania.com Cobla Miramar http://personal.redestb.es/c_i_m/miramar/miramar.htm Cobla Montgrins http://www.orquestramontgrins.com Cobla Ressò de La Passió d’Esparreguera http://www.coblaresso.com Cobla Jeus Jove http://reusjove.blogspot.com Cobla Sabadell http://coblasabadell2.blogspot.com http://www.coblasabadell.com Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona http://www.coblasantjordi.com http://www.myspace.com/coblasantjordi Cobla Tàrrega Jove http://www.coblatarregajove.com Cobla Vila d’Olesa http://www.coblavilaolesa.tk http://viladolesa.blogspot.com


- 254 -

Cobla-Orquestra Cadaquès http://www.lacadaques.cat Cobla-Orquestra Costa Brava http://www.orquestracostabrava.com Cobla-Orquestra Internacional Maravella http://www.maravella.com Cobla-Orquestra Internacional Selvatana http://www.selvatana.com Cobla-Orquestra Internacional Vila de Blanes http://usuaris.intercomgi.com/gamo Cobla-Orquestra Marina http://www.orquestramarina.com Cobles i Banda del Col·legi Pare Manyanet de Reus http://www-manyanet-reus.net Música per la Cobla http://www.musicsperlacobla.com Orquestra-Cobla Mirantfont http://mirantfont.blogsopot.com La Principal de la Nit http://www.laprincipaldelanit.cat La Simfònica de Cobla i Corda de Barcelona (SCCC) http://www.simfonicadecoblaicorda.org Tarasca. La cobla del ball http://www.tarasca.net


- 255 -

Adreces Web de colles

Colla Àgora i Grup de Colles Encant http://www.collagora.cat Colla Antaviana http://www.geocities.com/antavianaweb Colla Cossetània http://www.fut.es/~cosse Colla Joia Catalana http://es.geocities.com/collasardanistajoiacatalana Colla Laietans http://www.laietans.cat Colla Mediterrània de sardanes http://www.mediterrania.com Colla Petits Tarragona Dansa http://www.webpersonal.net/ptdastgn/index2.htm Colla Sabadell http://collasabadell.blogspot.com Colla Sardanista Argent http://www.geocities.com/Vienna/7584 Colla Sardanista La Geltrú http://webs.demasiado.com/esg Colla Sardanista Rosa de Reus http://usuaris.tinet.cat/rosareus Colla Sardanista Roses Blaves de Sant Feliu de Llobregat http://acf.santfeliu.net/sardanista.htm


- 256 -

Colla Sardanista Roure http://collaroure.blogspot.com Colla Sardanista Sa Palomera de Blanes http://www.collasapalomera.cat Colla Violetes del Bosc http://www.violetesdelbosc.cat Colles Galzeran i Escola de sardanes Flordeneu http://www.collesgalzeran.cat Colles Sardanistes de Barcelona Ciutat i Comarques Barcelonines http://www.bcnciutatcomarques.net Colles Sardanistes de les Comarques Gironines http://www.sardanistes-gironins.com Cosseweb, Colla Cossetània http://www.tinet.org/~cosse/index_no_flsh.htm Dansaires del Penedès http://www.dansairesdelpenedes.cat http://www.dansairesdelpenedes.cjb.net Grup Dansaire Catalunya (Califòrnia) http://www.casalcalifornia.org/grupdansaire/grupdansaire.html Grup de colles Nostra Ensenya http://www.grupne.com Grup Sardanista Dintre el Bosc http://www.lasequia.org/dintreelbosc Grup Sardanista Estels http://www.geocities.com/Vienna/9004/index.htm Grup Sardanista Estol http://www.estol.svt.es


- 257 -

Grup Sardanista Maig http://www.grup-maig.cat Grup Sardanista Mirant al Cel http://iescasablancas.xtec.cat Grup Sardanista Montserrat http://www.grupsardanistamontserrat.cat Grup Sardanista Riallera http://www.riallera.org Grup Sardanista Tamborí http://www.tambori.org Grup Sardanista Xaloc - Mare Nostrum http://www.webmare.com El racó de Mediterrània Dansa http://mediterraniadansa.blogspot.com Secció Sardanista de La Passió d’Esparreguera http://www.lapassio.net/sardanes/index.htm Unió de colles Sardanistes http://www.uniodecolles.net


- 258 -


- 259 -

Adreces Web de compositors Antoni Sagré i Vives http://usuarios.lycos.es/sardanes Carles Raya i Civit http://www.carlesraya.es/composicions.html Centenari Joaquim Serra http://www.joaquimserra.org/noticies.php Compositors de sardanes - Viquipèdia http://ca.wikipedia.org/wiki/categoria:Compositors_de_sardana Daniel Gasulla i Porta http://da2001es.geogle.pages.com/sardanesdani Eduard Toldrà i Soler http://www.vilanova.cat./doc Gerard Pastor i López http://gerardpastor.com/Catacat.html Homenatge al mestre Francesc Mas i Ros http://www.caldes.org/fmasros Jordi Feliu i Horta http://perso.wanadoo.es/jordifeliuhorta Jordi Moraleda i Perxachs http://moraledinsky.geoglepages.com/sardanes Jordi Paulí http://www.jordipauli.cat Josep Maria Ruera http://www.ruera.net


- 260 -

Josep Masó i Quer http://www.josepmasoquer.com Marc Timón http://www.marctimon.com/indexcatala.html http://www.marctimon.com/obres7.html Música de cobla – Viquipèdia http://ca.wikipedia.org Stravinski i la sardana http://edu365net/primaria/muds/musica/stravinski/cat.htm Xavier Montsalvatge i Bassols http://www.montsalvatge.com Xavier Pagés i Corella http://www.xavierpages.com/cat/principal_cat.htm Xavier Piñol i Garcia http://xavierpinyolgarcia.blogspot.com


- 261 -

Adreces Web vàries

150 Anys de la Tenora http://sardanista.cat/fed/150tenora Aplec Virtual http://aplecvirtual.net Arxiu de particel·les de diversos autors http://fed.sardanista.cat/tpbasejc.asp Boig per la Sardana http://sardanista.cat/boigperlasardana Cal Músic http://www.calmusic.cat Centre d’Estudis Falsetans http://tinet.org/~cefalset Discografia sardanista d’Actual Records http://www.actualrecords.com Discografia sardanista d’Audiovisuals de Sarrià http://www.audiovisualssarria.com/sardanes.htm Discografia sardanista de DiscMedi http://www.discmedi.com/ca Discografia sardanista de Música Global http://www.musicaglobal.net El bloc de la sardana http://elblogdelasardana.blogspot.com El bloc sardanista dels Botet http://sardanes.blogspot.com


- 262 -

El sardanisme a Terrassa http://www.terra.es/personal/teresj Els instruments tradicionals http://grups.blanquerna.url.edu/m46/catalans/index.htm Entitats catalanes http://www.entitatscatalanes.com Federació Sardanista de Catalunya http://fed.sardanista.cat Federació Sardanista de Lleida http://www.sardalleida.org Fiscornades http://fiscorn.blogspot.com Fisconr.cat http://www.fiscorn.cat Fòrum de sardanisme.amunt.cat http://sardanisme.amunt.cat/forum Garonuna http://www.garonuna.com Instruments de cobla – Viquipèdia http://ca.wikipedia.org/wiki/Categoria:Instruments_de_cobla Jordi Puerto. Retalls d’una vida entorn de la sardana http://jordipuerto.blogspot.com Josep Pla. La sardana http://www.lletres.net/pla/sardanes.html La cobla i la sardana http://www.xtec.cat/~rsellart/cobla/cobla.html


- 263 -

La Sardana a l’Escola http://www.ddgi.cat/recursosPedagogics/sardana La Sardana de l’Alcalde d’Amer http://www.firesfestes.com/Fires/F-Sardana-Alcalde-amer.htm Llibreta. El món de la sardana http://llibreta.blogspot.com Lluís Subirana http://llsubirana.blogspot.com Luthiers - Música tradicional catalana http://ccf.intercomgi.com/luthiers.htm#tenora

Pàgina de sardanes http://usuarios.lycos.es/leopold/sardamarcs.htm

Portal de la sardana de la Viquipèdia http://ca.wikipedia.org/wiki/Portal.Sardana Sarau Artesenc http://www.minorisa.es/sarauartesenc Sardanateca de Joan Fageda i col·laboradors http://www.jfcsardanes.net Sardanessitges http://sardanesitges.blogspot.com Tenores i tibles d’en Joan Roca http://www.tenoresitiblesdenjoanroca.com Tot sardanes i més http://www.totsardanes.net Tradicions i Costums http://www.gencat.cat/entitats/tracomol.htm Una dansa... la Sardana http://sardanaselvatana.blogspot.com


- 264 -

Vilapou http://vilapou.blogspot.com Web del Flabiol http://flabiol.trad.org


- 265 -

Llistats d’estadístiques

Autors més escoltats Autors amb més sardanes Cobles que més toquen Sardanes més tocades


- 266 -


- 267 -

Els 50 autors més escoltats

Ordre Autor Quantitat 1) Viladesau i Caner, Ricard 4416 2) Mas i Ros, Francesc 4000 3) Saderra i Puigferrer, Manel 2913 4) Salò i Ramell, Conrad 2240 5) Saderra i Puigferrer, Josep 2000 6) Gil i Membrado, Tomàs 1649 7) Bou i Geli, Vicenç 1612 8) Santiago i Roig, Carles 1585 9) Beumala i Sampons, Joan Jordi 1489 10) Serra i Coromines, Joaquim 1471 11) Paulí i Safont, Jordi 1433 12) Cassú i Serra, Josep 1205 13) Rovira i Reixach, Carles 1171 14) Molina i Membrives, Jordi 1040 15) Tarridas i Barri, Josep Maria 1036 16) Ortí i Martín, Enric 962 17) Font i Coll, Martirià 950 18) Vicens i Juli “Xaxu”, Josep 948 19) Vilà i Ferrer, Ramon 916 20) Fontàs i Puig, Pere 915 21) Havart, Max 864 22) Serra i Bonal, Josep 843 23) Morera i Viura, Enric 840 24) Làzaro i Costa, Joan 777 25) Bonaterra i Dabau, Jaume 747 26) Moraleda i Perxachs, Joan Lluís 724 27) Leon i Royo, Jordi 717 28) Camps i Comellas, Francesc 664 29) Capell i Hernàndez, Josep 651 30) Sans i Salellas, Enric 627 31) Tudela i Benavent, Miquel 619 32) Auferit i Costa, Josep 609 33) Borgunyó i Garriga, Agustí 597 34) Soms i Janer, Joaquim 585 35) Artiaga i Valls, Marcel 571 36) Martínez i Comin, Fèlix 549


- 268 -

37) Coll i Ferrando, Josep 516 38) Marons, Pau 493 39) Forcada i Carreras, Xavier 491 40) Boix i Risech, Josep Maria 465 41) Gasulla i Porta, Daniel 457 42) Picamal i Coma, René 450 43) Mercader i Andreu, Pere 447 44) Ventura i Tort, Jaume 441 45) Garreta i Arboix, Juli 424 46) Juanola i Reixach, Francesc 413 47) Buscarons i Pastells, Lluís 382 48) Paulís i Vila, Narcís 373 49) Albors i Asins, Antoni 361 50) Blanch i Reynalt, Josep 358


- 269 -

Els 50 autors amb més sardanes

Ordre Autor Quantitat 1) Gil i Membrado, Tomàs 1255 2) Rigau i Poch, Pere 409 3) Juanola i Reixach, Francesc 403 4) Figuerola i Escusa, Sebastià 348 5) Suñé i Font, Antoni 320 6) Serra i Bonal, Josep 300 7) Havart, Max 288 8) Mercader i Andreu, Pere 280 9) Soms i Janer, Joaquim 268 10) Rimbau i Clos, Artur 251 11) Viladesau i Caner, Ricard 245 12) Mas i Ros, Francesc 240 13) Agramont i Quintana, Antoni 231 14) Cristau i Brunet, Jaume 216 15) Saderra i Puigferrer, Josep 206 16) Tudela i Benavent, Miquel 203 17) Ventura i Tort, Jaume 196 18) Blanch i Reynalt, Josep 190 19) Bonaterra i Dabau, Jaume 180 20) Borgunyó i Garriga, Agustí 178 21) Saló i Ramell, Emili 176 22) Ventura i Casas, Pep 175 23) Serrat i Fajula, Ramon 172 24) Vicens i Juli “Xaxu”, Josep 166 25) Camps i Comellas, Francesc 164 26) Bou i Geli, Vicenç 160 27) Buscarons i Pastells, Lluís 159 28) Juanals i Roqué, Emili 154 29) Rovira i Reixach, Carles 153 30) Cohí i Grau, Agustí 153 31) Vilà i Ferrer, Ramon 141 32) Santiago i Roig, Carles 135 33) Duran i Massaguer, Lluís 134 34) Masó i Quer, Josep 126 35) Tarridas i Barri, Josep Maria 122 36) Serra i Corominas, Joaquim 120


- 270 -

37) Boix i Risech, Josep Maria 116 38) Pons i Jufré, Jaume 115 39) Corominas i Pi, Vicenç 115 40) Vallespí i Pòlit, Joaquim 112 41) Paulís i Vila, Narcís 111 42) Galbany i Abril, Sigfrid 110 43) Lázaro i Costa, Joan 108 44) Gasulla i Porta, Daniel 107 45) Soler i Canton, Carles 105 46) Moratà, Joan 102 47) Morera i Viura, Enric 102 48) Moraleda i Perxachs, Joan Lluís 102 49) Albors i Asins, Antoni 101 50) Soler i Montaner, Josep Maria 101


- 271 -

Les 50 cobles que més toquen

Ordre Cobla Quantitat 1) Jovenívola de Sabadell 6907 2) Ciutat de Terrassa 5231 3) Ciutat de Girona 4297 4) Sant Jordi-Ciutat de Barcelona 4167 5) La Principal del Llobregat 3575 6) Marinada 3558 7) Sabadell 3172 8) Ciutat de Cornellà 2711 9) Conjunt 2383 10) Montgrins 2247 11) Mediterrània 2208 12) Reus Jove 2160 13) La Flama de Farners 1679 14) La Principal de la Bisbal 1616 15) Contemporània 1268 16) Baix Empordà 1085 17) La Nova Vallès 1073 18) La Bisbal Jove 1036 19) Mil·lenària 993 20) Lluïsos de Taradell 783 21) Cadaqués 727 22) Selvatana 670 23) Vila d’Olesa 642 24) La Principal de Terrassa 596 25) Bellpuig 594 26) La Principal de Berga 451 27) La Principal d’Olot 382 28) Jovenívola d’Agramunt 377 29) Rambles 355 30) Foment de la Sardana (Torroella) 354 31) Ciutat de Mataró 353 32) Blanes 318 33) Bellpuig Cobla 288 34) Juvenil de Bellpuig 270 35) Baix Llobregat 247 36) Rossinyolets 237


- 272 -

37) La Principal de Porqueres 230 38) Genisenca 207 39) Premià 205 40) Sa Palomera 204 41) Ressò 203 42) La Principal de Banyoles (2ª etapa) 194 43) Nova Olot 188 44) Desconeguda 184 45) La Principal de Collblanc 177 46) Ciutat d’Igualada 163 47) Laietana 156 48) Ciutat de Manresa 156 49) Reus 154 50) Foment del Montgrí 152


- 273 -

Les 100 sardanes més tocades

Ordre Títol Autor

1) Somni Saderra i Puigferrer, Manel 2) Capital del cava Lázaro i Costa,Joan 3) Colla Roca Leon i Royo, Jordi 4) La flama de la sardana Gil i Membrado, Tomás 5) El parc de la Guineu Fontàs i Puig, Pere 6) L’aplec de tardor Saló i Ramell, Conrad 7) El sereno Coll i Ligora, Josep 8) Nois alegres Mas i Ros, Francesc 9) Nit estelada Saderra i Puigferrer, Josep 10) Magdalena Saderra i Puigferrer, Manel 11) Mar de Palamós Mas i Rosa, Francesc 12) Palafrugell i Tamariu Saló i Ramell, Conrad 13) Girona m’enamora Viladesau i Caner, Ricard 14) El golfet Viladesau i Caner, Ricard 15) A Saltar Marons, Pau 16) Blanca Espurna Paulí i Safont, Jordi 17) Joves lleons Paulí i Safont, Jordi 18) Roca Ventosa Bonaterra i Dabau, Jaume 19) Promesa de tardor Cassú i Serra, Josep 20) Aura del Tura Saló i Ramell, Conrad 21) Atractiva Juanola i Reixach, Francesc 22) Jorn alegre Serra i Bonal, Josep 23) Les campanes de Breda Moraleda i Perxachs, Joan Lluís 24) Els tres pintors Mas i Ros, Francesc 25) Noces d’or a Badalona Paulí i Safont, Jordi 26) Aires amerencs Fontàs i Puig, Pere 27) Tot dibuixant carícies Ortí i Martin, Enric 28) Cap de Creus Cabrisas i Palau, Rafael 29) Arenys de Munt Viladesau i Caner, Ricard 30) Sardanes a l’Havana Molina i Membrives, Jordi 31) Pal de Paller Viladesau i Caner, Ricard 32) Colometa Viladesau i Caner, Ricard 33) Essència d’aplec Ortí i Martin, Enric 34) La sardana de les bruixes Sans i Salellas, Enric 35) Les nimfes del llac Coll i Ferrando, Josep 36) En Josep de Can Tinco Beumala i Sampons, Joan Jordi


- 274 -

37) Destapem els 60 Beumala i Sampons, Joan Jordi 38) Gavina Roca i Delpech, Jaume 39) Petita ofrena Mas i Ros, Francesc 40) Sardanes a la lluna Capell i Hernàndez, Josep 41) Festeig Viladesau i Caner, Ricard 42) Escalenca Mercader i Andreu, Pere 43) Tossa bonica Mas i Ros, Francesc 44) Atzar Saderra i Puigferrer, Manel 45) Ullets blaus Cassú i Serra, Josep 46) Dos germans Fontàs i Puig, Pere 47) El cant del batre Vicens i Juli “Xaxu”, Josep 48) Júlia Saderra i Puigferrer, Manel 49) A Banyoles, el 50è Picamal i Coma, Renè 50) Vilanova de la Muga Palmada i Teixidor, Rossend 51) Mariona Saderra i Puigferrer, Josep 52) El llac per joguina Saderra i Puigferrer, Manel 53) Xaloc Molina i Membrives, Jordi 54) Per tu, Rita Saderra i Puigferrer, Manel 55) Pardals al riu Camps i Comellas, Francesc 56) L’ermita de Collbàs Mas i Ros, Francesc 57) La segadora Vicens i Juli “Xaxu”, Josep 58) Saltant les roques Vilà i Comas, Jaume 59) Esperit Calongí Viladesau i Caner, Ricard 60) Els ocells et canten Saló i Ramell, Conrad 61) Glòria Paulí i Safont, Jordi 62) Santfeliuenca Saderra i Puigferrer, Manel 63) Una sardana Tarridas i Barri, Josep Maria 64) Rosa de Sant Jordi Martínez i Comín, Fèlix 65) Amics de Mataró Salò i Ramell, Conrad 66) 66 aplecs 99 Santiago i Roig, Carles 67) Sota el sol de Catalunya Bonaterra i Dabau, Jaume 68) Petita Rosa Saderra i Puigferrer, Manel 69) Galanteig Salò i Ramell, Conrad 70) Gota d’aigua Calders, Joan 71) Alba Roca i Delpech, Jaume 72) La meva saltirona Capell i Hernàndez, Josep 73) Regal de Reis Font i Coll, Martirià 74) Quina paciència! Artiaga i Valls, Marcel 75) Noces d’or Viladesau i Caner, Ricard 76) Sempre a cent Rovira i Reixach, Carles


- 275 -

77) Maria Riumalló i Caralt, Francesc 78) La plaça del firal Vicens i Juli “Xaxu”, Josep 79) Colla Violetes del Bosc Saderra i Puigferrer, Manel 80) Poncellina Saderra i Puigferrer, Josep 81) Colla Montgrí Rovira i Reixach, Carles 82) Lluïsa Torrent i Batlle, Agapit 83) Fadrinalla Masats i Vilata, Pere 84) Cardedeu, cinc lustres Leon i Royo, Jordi 85) Vells amics Serra i Corominas, Joaquim 86) Bell Penedès Saderra i Puigferrer, Josep 87) Roses del Brull Serra i Corominas, Joaquim 88) La reina del Guinardó Tàpias i Boadas, Jaume 89) Maria Mercè Boix i Risech, Josep Maria 90) Els avis Nin Saderra i Puigferrer, Josep 91) Ja fa 10 anys! Leon i Royo, Jordi 92) Ídols de fang Ventura i Tort, Jaume 93) Abraçada Saló i Ramell, Conrad 94) La tia Roseta Causí i Marsal, Agustí 95) Ara és l’hora de Banyuls Beumala i Sampons, Joan Jordi 96) Catalanitat Bou i Geli, Vicenç 97) Diada d’aplec Mas i Ros, Francesc 98) Joliua parella Coll i Ferrando, Josep 99) Els gegants de Castellterçol Serra i Corominas, Joaquim 100) Bona festa Vicens i Juli “Xaxu”, Josep


- 276 -


- 277 -

Lletra de 12 sardanes famoses

La Santa Espina Per tu ploro El saltiró de la cardina L’Empordà La sardana de les monges Llevantina Maria de les trenes La Puntaire És la Moreneta A la plaça hi ha sardanes Girona m’enamora Igualada, Ciutat Pubilla


- 278 -


- 279 -

Lletra de 12 sardanes famoses

La santa espina

Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en Primavera,

tot cantava al seu pas. Canta la terra encara entera, i canta que cantaràs.

Canta l’ocell, el riu, la planta

canten la lluna i el sol. Tot treballant la dona canta, i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra

el passat jamai passat, i jorns i nits, de serra en serra, com tot canta el Montserrat.

Lletra: Àngel Guimerà i Jorge Música: Enric Morera i Viura


- 280 -

Per tu ploro

Anem a la muntanya que ara ve el bon temps; ve la Primavera, ve la Primavera, la-larala-la-la-la-la.

Hores d’alegria, hores de tristor. Ai del qui se’n va i no tornarà!

També, més ai! del qui perd l’amor! Adéu, rosa d’abril! Adéu, rosa encarnada! Demà lluny del teu roser, d’enyorament em moriré.

Quan et diran la meva fi, plora per mi, que per tu plori; plora per mi, més dolçament, que amargament no és el teu plor.

Eixuga el plor no ploris gaire, que et marciria el pas de l’aire.

No ploris gens, no ploris, no, per tu i per mi, jo, que ja en sé, be puc plorar millor. La-larala-la.

Lletra: Joan Maragall i Gorina Música: Pep Ventura i Casas


- 281 -

El saltiró de la cardina Pageseta moreneta vull cantar-te una cançó; vull dir-te d’una vegada que també t’estimo jo. Com es mimen i s’estimen per les branques els ocells, per que no hem d’amanyagar-nos tu i jo, com fan ells? No sents com refila la cardina que el niu enyora tota sola el company volgut de ploma fina que ha alçat el vol, de cara al sol, i no ha tornat? A cercar-lo ja ha volat! Ja de retorn el gai ocell refila entre les fulles; fent saltirons va la femella a ell, l’ocell la té. Perquè has trigat així? Què hi manca, al niu,

de nostre amor l’encís? I ell li respon: -Ocella, petita i bella,

seguint a saltirons de nostres il·lusions l’estrella. I tot saltironant per la verdor, canta l’amor, la, la, la.

Veig, pageseta, que et tornes roja, tos ulls em diuen ben clar que sí; com l’ocella a son ocell, tu m’estimaràs a mi.

De tos llavis un petó voldria jo. Tu m’has pres

amb tos ulls negres el meu cor. ets ma vida, ets ma joia i mon tresor. Com el cant de la cardina, nostre cant, serà dolç, serà amorós i triomfant.

Lletra: Josep M. Francés i Ladrón de Guevara

Música: Vicens Bou i Geli


- 282 -

L’Empordà

Cap a la part del Pirineu, vora els serrats i arran del mar, s’obre una plana riallera,

és l’Empordà! Digueu, companys, per on hi aneu,

digueu, companys, per on s’hi va, tot és camí, tot és drecera,

si ens dem la mà! Salut, noble Empordà,

salut, palau del vent, parlem al cor content,

una cançó! Pels aires s’alçarà,

pels cors penetrarà, penyora s’anirà fent de germanor

una cançó. A dalt de la muntanya hi ha un pastor,

a dintre de la mar hi ha una sirena. Ell canta al dematí, que el sol li és bo;

ella canta les nits de lluna plena. Ella canta: -Pastor em fas neguit.-

Canta el pastor: -Em fas neguit, sirena.- - Si sabessis el mar com és bonic! - Si veiessis la llum de la carena! - Si baixessis, series mon marit! - Si pugessis, ma joia fora plena! La sirena es féu un xic ençà.

un xic ençà el pastor de la muntanya, fins que es trobaren al bell mig del pla i de l’amor plantaren la cabanya: Fou l’Empordà.

Lletra: Joan Maragall i Gorina Música: Enric Morera i Viura


- 283 -

La sardana de les monges

Al davant de l’ermita de Sant Rafel les sardanes airoses pugen al cel i tothom sent en l’ànima dolçor de mel. Sardanes com aquestes mai s’han sentit, fins la ballen els avis quan ve la nit, i als genolls de la mare salta el petit. Per planures i serres escampa el vent de la cobla les notes alegrement, i fins l’ona s’hi acosta que al lluny la sent. En un coll de muntanyes hi ha un monestir. De puntetes les monges van al jardí que les roses encensen i el llessamí. Les sardanes arriben fins als seus cors amb gatzara i rialles els balladors, i entorn d’elles, els arbres, quines remors!

Dues monges, en l’ombra, les mans s’han pres. ja se n’hi ajunten d’altres i altres desprès;

les de més lluny s’acosten; tothom ja hi és. Ballen totes porugues, ben dolçament : enrogides de galtes, mig somrient, i sos peus en la terra ni menys se’ls sent. Rondinant, l’abadessa ja se n’hi va. sent-hi a prop llagrimeja, no sap renyà, que ella també n’és filla de l’Empordà.

La lluna que s’aixeca, les monges veu. pel damunt de la tàpia la cara treu, i els hi diu, bondadosa: Balleu, balleu!

Lletra: Àngel Guimerà i Jorge Música: Enric Morera i Viura


- 284 -

Llevantina

Una donzella de la costa de Llevant, a l’abrandar-se la llum clara en l’horitzó, sentia en somnis les paraules de l’amant, que va deixar-la sola i trista en el dolor.

-Ai, on és el meu amor que no et tinc en la mirada? Què s’ha fet el jurament i l’encís de ses paraules? Ai, amor, per què has fugit de mi!

Confia amb les paraules que jo et dic -li deia l’estimat encès d’amor- el món el veig amb tu molt més bonic, molt més bonic!

Et vull bella estimada, vora del cor! Escolta, bonica! tu ets la donzelleta més amada. Escolta, bonica: tu no seràs de mi mai oblidada.

No oblidis tu, no oblidis tu l’amor més constant. No oblidis tu, no oblidis tu l’amor pur i sant. Llevantina, Llevantina,

jo et seré sempre fidel i als meus ulls veuràs un cel revivint el goig de la pau divina.

Llevantina, creu en mi!- La donzella enamorada

resta trista tota sola perquè es veu abandonada de l’amant i es desconsola, i vençuda d’enyorança, per calmar el seu sofrir prefereix, sense esperança, morir!

Lletra: Joan Serracant i Manau Música: Vicens Bou i Geli


- 285 -

Maria de les trenes

La Maria de les trenes al mirar-la tot passant, feia defugir les penes la bellesa d’un instant convertit desprès en cant. Quin respecte el seu posat tan senzill, ple de sorpresa! Resplendia la bondat, la virtut i la franquesa i el cabell tan ben trenat. Els teus ulls, els teus ulls son, bonica, la promesa d’un amor feliç, i la joia que t’espera la saps veure amb llum de somni en l’encís. Els teus ulls, els teus ulls son, bonica, claredat d’infinit. Maria les teves trenes, són un lligat d’espigues d’or. Maria les teves trenes són la beutat i l’amor. Joiosament d’aquelles trenes hem de recordar que foren el neguit de l’abrivat galant. I ara que es mare la Maria l’hem de venerar perquè el seu fruit d’amor el bressa tot cantant. la ra la, la ra la, la ra la, la ra la, la ra la, la ra la, la ra la. Saltironant reviuen les belleses d’un passat d’alegre joventut, i el més bonic tresor. I de l’encís d’aquelles trenes i del pentinat ens queda solament el seu record.

Lletra: Ramon Ribera i Llobet Música: Josep Saderra i Puigferrer


- 286 -

La Puntaire

És la terra mes galana que en el món hi ha, Catalunya, de la plana fins a l’Empordà. Un paradís em semblen sos conreus des de l’Ebre als Pirineus.

Un dia els àngels del cel es van voler alegrar, i, fent rotllo, una sardana varen puntejar. I, al veure’ls va dir Nostre Senyor: “Eixa és la dansa del bell amor !”

I buscant una terra noble a on poder-la fer ballar, en el cor del nostre poble per sempre la va deixar.

I el ressò d’aquesta sardana li farà saber a tothom que la terra catalana es la millor que hi ha al món.

Au! Doncs, fills de Catalunya, doneu-vos les mans i ben units, com a germans, tan en temps de pau com en la guerra, des del mar fins a la serra enlairem els nostres cants.

I si algú, com l’estranger francès va voler ahir, les nostres llars vol envair, els rebrem ardits en so de guerra, i sabrà que aquesta terra defensem fins a morir!

Lletra: J. M. Bello Música: Joan Badosa i Compte


- 287 -

És la Moreneta

Té la nostra terra la muntanya que l’enveja tot el món que és Montserrat. Quina terra més galana es la terra catalana. Que tindran aquelles terres que tothom queda admirat de Montserrat. A la Moreneta tots volem i l’estimem.

És la Moreneta

la fe del poble català l’estel del seu camí. l’afany dels seus amors. De l’Escolania la veu al cel han escoltat i el so de la oració ressona per tot Montserrat.

Quina flaire fa més catalana

la muntanya sanat del meu cor i la Moreneta que ens escolta ens mira i ens dóna tot l’amor.

Tota la muntanya

et volta donant-se les mans sardana de l’amor d’un poble de cristians. Sona la tenora no sé que tenen els seus cants vetlleu Senyora pels catalans.

Lletra: Antoni Carcellé i Tosca Música: Antoni Carcellé i Tosca


- 288 -

A la plaça hi ha sardanes

A la plaça hi ha sardanes

quines ganes de ballar! A la plaça hi ha sardanes digues si amb mi hi vols anar.

Sents? Ja ens toca la tenora i refila el flabiol, au!, anem-hi que ja és hora, no m’hi deixis anar sol.

Vine, vine amb mi i escolta les paraules que et vull dir. Puntejant poc a poquet i estrenyent la teva ma és més dolça l’esperança de que tu m’estimaràs.

Puntejant poc a poquet vaig parlant-te de l’amor i els compassos de la dansa va seguint el nostre cor. Mentre la cobla alegrement els “llargs” airosos llança al vent.

A la plaça hi ha sardanes amor i vida t’oferiré, ballarem nostra sardana i els cors també.

Lletra: Santiago Guàrdia Música: Joaquim Alfonso i Navas


- 289 -

Girona m’enamora

Salut!

Oh noble Girona heroica i senyora ciutat immortal orgull dels catalans.

Ets lleial

majestuosa i comtal nostre cap i casal. I els gironins t’enyoren si un dia ens trobem lluny de tu... Perquè Girona ens enamores i et portem sempre al cor, i et portarem sempre al cor pàtria nostra que tant ens enamores.

Girona, t’enamora a tu

m’enamora a mi, i a tots ens enamora. Les seves gestes són orgull d’un passat gloriós, que canta la nostra història. Oh terra brava la més catalana bressol vivent de la gegant sardana ens enamores i ens enamoraràs... Eternament... Eternament...

Lletra: Ricard Viladesau i Caner Música: Ricard Viladesau i Caner


- 290 -

Igualada, Ciutat Pubilla

Recolzada al riberal del riu Anoia amb un gest de senzilla majestat Igualada sota el cel glateix de joia fit a fit amb el perfil de Montserrat.

Igualada ciutat bella

del cel patri ets una estrella de llum viva i palpitant, i el teu nom de ciutat noble per més goig del nostre poble té un nou títol rellevant.

Ara ets tu Ciutat Pubilla

i aquest mot és llum que brilla sobre el sor dels catalans, nom lligat a la sardana i a l’ensenya catalana que ens uneix i ens fa més grans.

Que la veu de la tenora

tendra, dolça, seductora, amb valenta claredat faci entendre a tots els pobles els anhels més grans i nobles: pau, amor i llibertat.

Lletra: Ignasi Castelltort i Miralda Música: Joan Lloansí i Méndez


- 291 -

Documents

Pirineu -Revista gratuïta de les comarques del Pirineu de