PLATÓ (427-347)

Contextualització política, biogràfica i intel·lectual

Forma de govern d’Atenes: la democràcia [govern del demos (barris o llogarets) o poble], fundada per Clístenes a partir de la reforma de l’antiga constitució d’Atenes (508 aC)

Context polític: Atenes, s. V

Isonomia: igualtat de tots els ciutadans davant la llei.

Isegoria: dret a la paraula, igualtat de tots els ciutadans, en l’àgora, per a parlar (ús públic de la paraula).

L’Assemblea (que es reuneix a l’àgora; posteriorment, al Pnix) és l’òrgan polític més important de la democràcia atenesa. Les seues principals funcions eren discutir i aprovar les lleis de la ciutat, decidir sobre la pau i la guerra i elegir els magistrats.

Era directa (no com ara, que és indirecta i representativa): tots els ciutadans (homes lliures) són membres de l’Assemblea, amb dret a veu i a vot. Però només un 25% de la població atenesa tenia el rang de ciutadà, ja que les dones, els xiquets, els estrangers i els esclaus no tenien aquesta condició i, en conseqüència, mancaven de drets polítics.

Ciutadans: 40.000; quorum: 6.000

Hi havia un Consell o Bulé format per 500 membres de l’Assemblea. Atenes estava dividida en 10 districtes o tribus. Cada districte elegia per sorteig 50 d’aquests membres. El Consell preparava els projectes de llei per ser discutits i votats a l’Assemblea.

A més existia un Consell Executiu [pritania], format per 50 magistrats, que desenvolupava la funció de govern, executant les decisions adoptades per l’Assemblea i exercint en nom seu el poder. Cada mes, els 50 representants d’un districte desenvolupaven aquesta funció, i cada dia, un membre diferent era el president del Consell Executiu [l’any estava dividit en 10 mesos; cada mes tenia uns 36 dies].

4 assemblees ordinàries per pritania [presidència del Consell o Bulé durant una dècima part de l’any]

Màxim esplendor de la democràcia d’Atenes: s. V, amb la direcció de Pericles (493-429)

Crisi de la democràcia durant el darrer quart de segle, època de la infantesa i la joventut de Plató: incompetència dels governants, lluites internes pel poder entre el bàndol democràtic i el bàndol oligàrquic (partidari de formes de govern tradicionals, com l’oligarquia o la monarquia), guerres del Peloponés (enfrontament entre Atenes i Esparta, que culmina amb la humiliant derrota d’Atenes l’any 404, acabant així la seua hegemonia política i militar en l’Hèl·lade.

Després de derrotar Atenes militarment, Esparta abolí la democràcia i imposà un govern oligàrquic, format per 30 membres de l’aristocràcia atenesa, el Govern dels Trenta Tirans.

Lluny de restaurar l’ordre, sembraren el terror i reprimiren feroçment els demòcrates, veient-se obligats a exilar-se. Intentaren implicar Sòcrates, sense aconseguir-ho.

La democràcia fou reinstaurada un any després, el 403, mitjançant una revolta popular organitzada pel líder del bàndol demòcrata, Trasibul.

Tanmateix, el nou govern democràtic també va cometre injustícies, com ara el judici i condemna a mort de Sòcrates, amb l’acusació de negar els déus de la ciutat i de corrompre la joventut amb els seus ensenyaments.

Biografia Naix a Atenes l’any 427 aC., en una família aristocràtica:

Aristó, son pare, era descendent del rei àtic Codre, i sa mare, Perictione, era germana de Críties i neboda de Càrmides, dos oligarques que formaren part del govern dels Trenta Tirans l’any 404.

El seu nom vertader fou Aristocles, però l’anomenaren Plató per l’amplada (platys) de les seues espatlles o del seu front.

La seua joventut està marcada per la llarga guerra entre Atenes i Esparta [guerra del Peloponés] i per la inestabilitat política atenesa (enfrontament entre el bàndol democràtic i el bàndol oligàrquic).

És possible que Plató rebés a Atenes les lliçons de Cràtil, deixeble d’Heràclit.

El 407, quan té vint anys, viu l’esdeveniment fonamental de la seua vida: coneix Sòcrates, de qui fou amic i deixeble.

Des de ben jove, segons diu ell mateix a la Carta VII, sentí interès per la política.

El 404, Esparta imposa el govern oligàrquic dels Trenta Tirans. Plató va ser convidat a participar-hi pels seus parents Críties i Càrmides, però va rebutjar aquesta oferta en veure la política de terror i els crims que cometeren. Aquest govern durà poc més d’un any i el 403 Trasibul va reinstaurar finalment la democràcia.

Més tard, el 399, aquesta democràcia restaurada condemna a mort Sòcrates, “el més just de tots els homes”. Plató arriba a la conclusió que ni l’oligarquia ni la democràcia eren capaces de governar amb justícia. Açò el duu a renunciar, definitivament, al desig d’implicar-se en la política de la seua ciutat, i intenta buscar en la filosofia el remei als problemes polítics dels seu temps. Aquest projecte filosòfic de Plató té una finalitat clarament política.

Després de la mort de Sòcrates, viatjà per Egipte, i també per les colònies gregues del sud d’Itàlia (Magna Grècia), on entra en contacte amb els pitagòrics.

Fa tres viatges a Siracusa (Sicília), el 388, el 366 i el 360, convidat pels tirans que hi governaven (Dionís I i el seu fill Dionís II, en les dues últimes ocasions) , amb l’objectiu d’encarregar-se de la seua educació filosòfica i de la seua formació política. Però fracassà, posant en perill, fins i tot, la seua vida.

En tornar del seu primer viatge a Siracusa, l’any 387 fundà l’Acadèmia, la seua escola filosòfica.

Mor el 348 a.C.

L’Acadèmia platònica Fundada l’any 387, en tornar a Atenes, després dels seu primer

viatge a Siracusa, en un bosc a prop d’Atenes dedicat a l’heroi Akademos.

Els estudis de l’Acadèmia tenien a veure amb el conjunt de les disciplines necessàries per a la formació dels filòsofs governants, tal com es presenten al llibre VII de la República: l’aritmètica (522 c), la geometria (526 c), l’astronomia (528 e), la música (531 a-c), i la dialèctica (532-537).

En el seu frontispici figurava la següent inscripció: «Ningú no entre ací sense saber geometria». L’estudi de les diferents parts de les matemàtiques (geometria, aritmètica,…) constituïa la propedèutica necessària a la dialèctica, i es duia a terme mitjançant diàlegs, debats, discussions i lliçons tant de Plató, com de deixebles avantatjats i personalitats famoses que passaven per Atenes.

L’Acadèmia de Plató, mosaic de Pompeia

Després de Plató, van dirigir l'Acadèmia: Espeusip, nebot de Plató (347-338), Xenòcrates de Calcedònia, el primer que va dividir la filosofia en física, ètica i lògica (338-314), Polemó d'Atenes (314-269) i Crates d'Atenes (269-264). A aquesta època pertanyen Eudox de Cnido (400-347) i Heràclides Pòntic (390-310), grans astrònoms membres de l'Acadèmia. Amb Arcesilau de Pitane s'inicia el període escèptic de l'Acadèmia (Acadèmia mitja), l'exponent principal del qual va ser Carnèades de Cirene (Acadèmia nova). Filó de Larisa, cap a 110, introdueix l'eclecticisme en la que es denomina la IV Acadèmia. Va perdurar com a exponent més o menys fidel de la tradició platònica fins a l'any 529 dC, quan l'emperador Justinià I va manar clausurar tots els centres d'ensenyament no cristians.

Jean Delville, L’Ecole de Platon (1898). Museu d’Orsay, Paris

Inquietuds polítiques: la Carta VIIExposa la motivació política de la seua filosofia, on conta els seus tres viatges a Siracusa i el fracàs del seu reiterat intent de posar en pràctica la seua idea d’un govern dels filòsofs. Quan jo era jove, vaig passar per la mateixa experiència que molts altres: vaig pensar dedicar-me a la

política tan prompte fóra amo dels meus actes. Davant el nou règim dels Trenta tirans (del qual formaven part Críties i Càrmides, tios materns de Plató),

vaig pensar que ells governarien la ciutat apartant-la d’un règim de vida injust i duent-la a un ordre millor, de tal manera que els vaig dedicar una atenció apassionada, per veure si ho aconseguien...

... I vaig veure que, en poc de temps, feren que l’anterior règim ens semblara bo... Entre els abusos que cometeren enviaren un amic meu, l’ancià Sòcrates, de qui jo no tindria inconvenient a afirmar que fou el més just dels homes del seu temps, a arrestar un ciutadà per conduir-lo a la força a ser executat, ordre donada amb la finalitat que Sòcrates quedara, de bon grat o per força, implicat en els seus crims. Per cert que ell no obeí... (...) ple d’indignació em vaig inhibir de les malifetes d’aquell període.

No gaire temps després, caigué la tirania dels Trenta i tot el sistema polític imperant . De nou, encara que menys impetuosament, m’impel·lí el desig el desig dels assumptes públics de la ciutat.

... alguns que estaven en el poder (bàndol demòcrata) portaren als tribunals el meu amic Sòcrates sota l’acusació més iniqua i que menys se li avenia: impietat,...

Com més atentament observava jo coses com aquestes ... més difícil considerava administrar els assumptes públics amb rectitud. (...) vaig deixar d’esperar noves oportunitats d’intervenir activament.

I vaig acabar per adquirir el convenciment, respecte a tors els Estats actuals, que estan sense excepció mal governats .

I em vaig veure obligat a reconéixer, tot lloant la vertadera filosfia, que d’aquesta depén obtenir una visió perfecta i total del que és just, tnat en el terreny polític com en el privat, i que no acabaran els mals del gènere humà fins que els veritables filòsofs ocupen els càrrecs públics, o bé els que exerceixen el poder en els Estats arriven, per especial favor diví, a ser filòsofs en l’autèntic sentit de la paraula.

Obres Escrites en forma de diàlegs (les conservades) Quatre períodes:

– socràtic: reflecteixen el pensament i la personalitat del Sòcrates històric. Tema fonamental: les virtuts

– de transició: Plató està trobant el camí de les seues pròpies opinions

– de maduresa: ja té les seues concepcions pròpies: teoria de les idees, teoria del coneixement i filosofia política

– de vellesa o crític: repassa algunes de les seues teories, corregint-les, explicant-les o ampliant-les

Període socràticEscrits probablement abans del seu primer viatge a Sicília, d’on va tornar cap a 388-387 Apologia de Sòcrates, defensa de Sòcrates Critó, sobre el deure Eutifró, sobre la pietat Laques, sobre la valentia Ió, contra els poetes Protàgores, sobre la sofística; Plató manté que la virtut és

coneixement i que pot ser ensenyada Càrmides, sobre la temprança Lisis, sobre l’amistat Llibre I de la República, sobre la justícia

Període de transicióDiàlegs compostos probablement abans del seu primer viatge a Sicília Gòrgies, sobre la retòrica Menó, sobre la virtut Eutídem, contra les fal·làcies dels sofistes Hípies I, sobre el bell Hípies II, sobre fer el mal voluntàriament o

involuntària Cràtil, sobre el llenguatge Menexen, una paròdia de la retòrica

Període de maduresa

Probablement compostos entre el primer (388) i el segon viatge a Sicília (366): El Banquet (o El Convit), sobre la bellesa Fedó, sobre l’ànima República (llibres II-X) Fedre, sobre l’amor i sobre l’ànima

Període de vellesa o crític

Teetet, sobre el coneixement Parmènides, sobre l’ésser El sofista, sobre l’error; revisió de la teoria de les idees El polític, sobre el govern Fileb, sobre la relació entre el plaer i el bé Timeu, sobre la naturalesa; apareix el demiürg Críties o L'Atlàntida. Sembla ser una continuació de La República

i el Timeu Les Lleis, correcció d’alguns aspectes utòpics de la República Epínomis, és una continuació de les Lleis (autoria dubtosa) Cartes VII i VIII, escrites potser després de la mort de Dió (353)

El diàleg com a forma d’escriptura

Plató inicià l’escriptura filosòfica i ho feu sota la forma de diàleg.

La filosofia de Plató és la suma del discurs de tots els interlocutors dels seus diàlegs, la suma de totes les seues contradiccions. La modernitat de Plató i el seu permanent interès està, no en les possibles solucions que dona als problemes que apareixen a la seua obra, sinó en haver senyalat la majoria de les qüestions que continuen preocupant a la filosofia.

Plató aproximà el pensament a la forma mateixa en què sorgeix el pensament: el diàleg.

En el context de la democràcia iniciada al segle v aC, el diàleg va suposar l’eliminació del llenguatge dogmàtic.

Context intel·lectual (filosòfic) La filosofia presocràtica (ss. VI - V aC)

Els primers filòsofs estudien la natura (physis, són els primers físics o fisiòlegs).

A la Natura hi ha un ordre i està governada per lleis inalterables, les quals imposen als fenòmens una necessitat i una regularitat. Així, pretenien explicar aqueixes lleis que regulen (ordenen) les transformacions i els canvis observables al món físic, el cosmos (= món ordenat) Filòsofs de la Jònia (Àsia menor) (monistes) Filòsofs itàlics (Magna Grècia) Filòsofs pluralistes

La “Il·lustració atenesa” (s. V aC)Els filòsofs se centren en la reflexió sobre els problemes socials i humans:

l’ésser humà, la societat, la felicitat, la moral, la política, les lleis, l’educació,... Els sofistes Sòcrates

La filosofia presocràtica (ss. VI - V aC)

La “Il·lustració atenesa” (s. V aC)

Sofistes:• Protàgores• Gòrgies• Hípies• Trasímac• Calicles• Pròdic

Sòcrates

Filòsofs de la Jònia (Àsia menor)

• Tales• Anaximandre• Anaxímenes• Heràclit

Filòsofs itàlics (Magna Grècia)• Pitàgores i el pitagorisme• Parmènides

Filòsofs pluralistes:• Empèdocles• Anaxàgores• Demòcrit

La filosofia presocràtica (ss. VI-V aC):Filòsofs de la Jònia (Àsia menor)

La realitat no pot provenir del no-res (no realitat) Problemes físics i cosmològics: origen del món

(cosmos), estudi de la Natura (physis), recerca d’un primer principi o element material a partir del qual s’hauria originat el món i tot el que hi ha en ell (arkhé), com canvien les coses,...

Es basen en l’observació empírica (i.e., en la informació subministrada pels sentits) Filòsofs de Milet: Tales, Anaximandre i Anaxímenes Heràclit d’Efes

Tales de Milet [624-546 aC] Fou, segons Aristòtil, el primer

filòsof (= pensador, savi i científic); va formular el teorema (teoremes) de Tales; va predir l’eclipsi solar del 585 aC.; va mesurar l’alçada d’una piràmide d’Egipte utilitzant la seua pròpia ombra.

Per a Tales, l’aigua és l’arkhé de totes les coses, perquè tot prové de l’aigua quan es genera i hi retorna quan mor. L’aigua possibilita el canvi de les coses.

Anaximandre [610-546 aC] Afirma que l’origen (arkhé) i fi de tot és l’apeiron. L’apeiron és quelcom material, però que no és cap cosa concreta. Es podria

traduir com quelcom indeterminat o indefinit i sense límits. És immortal i indestructible, ingènit i imperible, però del qual se’n generen

totes les coses: tot surt i tot torna a l’apeiron segons un cicle necessari. D’ell se separen les substàncies oposades entre si en el món, per parelles (allò calent i allò fred, allò humit i allò sec) i formen el cosmos: l’anell del sol s’ubica a l’exterior; després ve la lluna i més a prop de la terra estan les estrelles (incloent els planetes); la terra, col·locada al centre i sense suport, és un cilindre “com el tambor d’una columna”.

Els elements, en comptes de quedar-se en les seues esferes corresponents, s’immiscueixen i s’invadeixen entre sí, donant lloc aquesta mescla als primers éssers vius.

Aquesta mescla és obra de la “injustícia”, de la invasió d’uns elements sobre altres, la qual cosa ha de ser compensada mitjançant la dissolució de tots les combinacions temporals (éssers naturals) tornant a la matèria indeterminada o apeiron, del qual sorgirà un altre món, que alhora perirà, i així per sempre.

Anaxímenes [ca. 585 – 524 aC.]

L’arkhé és l’aire o vapor. Vol superar la teoria de Tales: l’aire,

quan es condensa, és aigua; quan aquesta es condensa molt, es torna terra; el foc també és aire, però enrarit. Les forces que originen el moviment són la condensació, que transforma l’element gasós en sòlid i líquid, i la rarificació, que el fa passar a igni (foc) [pedra, terra, aigua, núvols, aire, foc]

Heràclit és conegut com “l’obscur”. Els fragments que en conservem són sovint enigmàtics.

La realitat és tot allò que succeeix, que s'esdevé, que passa. En la realitat no hi ha res d'estable, tot varia, es mou, neix i mor. Hi ha una frase cèlebre que ho exemplifica: «per als que entren en els mateixos rius flueixen d’altres i d’altres aigües» (B 20): els rius són els mateixos sempre, perquè ser un riu consisteix precisament en un continu i incessant fluir d’aigües sempre d’altres. La imatge de l’esdevenir com a flux i diversitat és genuïnament heraclitiana; el que no ho és, és la negació de la constància i permanència ontològiques del riu (aquesta interpretació sesgada és platònica) (Hülsz Piccone, 2011).

Heràclit d’Efes [aprox. 540 – 460 aC]

El foc és la metàfora que expressa el seu pensament. Totes les coses són com flames d’un gran foc. Les flames canvien constantment, però el foc (arkhé) perdura. “Més que una al·lusió a la constitució material del món, les paraules d’Heràclit exposen una imatge de l’ésser, de la totalitat de l’existència, com si fos un etern esdevenir, bell i ordenat” (Hülsz Piccone, 2011).

Cada cosa porta en ella mateixa el seu contrari, i com que no pot ser sense el seu contrari, és també el seu contrari: vida/mort, camí que puja/camí que baixa, somni/vigília, dia/nit. Això el porta a dir que tot és diferent però tot és el mateix, tot és u (“en panta” = tot u).

El canvi no és un canvi sense sentit. Tot segueix una mateixa lògica. La raó ens ensenya la llei que regeix el canvi: el moviment és el resultat de l’oposició entre contraris. L'oposició constant de contraris genera el moviment constant. Per això diu que el moviment és la unitat dels contraris. Per exemple: el moviment de la fletxa és la resultant de l'oposició entre l'arc i la corda. Aquesta és la llei fonamental de la naturalesa, i Heràclit l'anomena Logos: "Aquest cosmos, el mateix de tots, no el va fer ni cap dels déus, ni cap dels homes, sinó que sempre ha estat, i és, i serà: un foc vivent, que s'encén segons la mesura, i s'apaga segons la mesura"

Si bé tot canvia, la llei del canvi és sempre la mateixa. Aquest és el sentit unitari de la realitat que s'amaga per sota de l'aparença: “a la naturalesa li agrada amagar-se". S'amaga a la vista, però no a la raó. La raó és lògica, és a dir, és un reflex del logos. La lògica seria l'anàlisi del logos. S’inicia ací una relació de conceptes que per a nosaltres és molt familiar: les coses que passen a la naturalesa passen per determinades raons que la raó humana pot descobrir. Els científics actuals cerquen les lleis de la naturalesa. L'home ha d'intentar descobrir el logos de la naturalesa.

Aquest coneixement li ha de permetre harmonitzar la seva conducta amb la naturalesa. Això precisament és el que s'anomena saviesa, o “estar despert”. El savi coneix les oposicions, el logos de les contradiccions, i és per això que pot ser just. La justícia és oposició, és afirmació dels contraris. Només hi ha justícia entre dues persones si les dues es poden afirmar i mantenir com a tals, malgrat la seva oposició. La justícia és harmonia entre elements contraposats, i no pas eliminació de la contraposició (pólemos, guerra; eris, discòrdia).

http://www.xtec.cat/~fvilasec/presocratics/heraclit.htm

La filosofia presocràtica (ss. VI - V aC)

La “Il·lustració atenesa” (s. V aC)

Sofistes:• Protàgores• Gòrgies• Hípies• Trasímac• Calicles• Pròdic

Sòcrates

Filòsofs de la Jònia (Àsia menor)

• Tales• Anaximandre• Anaxímenes• Heràclit

Filòsofs itàlics (Magna Grècia)• Pitàgores i el pitagorisme• Parmènides

Filòsofs pluralistes:• Empèdocles• Anaxàgores• Demòcrit

La filosofia presocràtica (ss. VI-V aC):Filòsofs itàlics (Magna Grècia)

Basen la investigació sobre la natura i el món en raonaments especulatius i abstractes.

Els sentits proporcionen una informació enganyosa i poc fiable: només amb la raó es pot atènyer la veritat. L’escola pitagòrica Parmènides d’Elea

Pitàgores de Samos [ca. 570 - 490 a.C] Va néixer a l’illa de Samos, d’on se’n va anar per a establir-se a Crotona, on va fundar una secta-

escola d’índole místic-religiosa i filosòfic-política que centrava els seus interessos intel·lectuals en la música i les matemàtiques posades al servei de la renovació de la vida moral.

El principal problema que es presenta per a l’estudi del pitagorisme és el caràcter secret i tancat de la primitiva secta pitagòrica, agreujat pel fet que Pitàgores mateix, o bé no va escriure cap obra, o bé no es conserven els seus escrits. De fet, els primers escrits pitagòrics coneguts i importants són obra de Filolau. Per això és difícil senyalar els límits entre els seus ensenyaments i les doctrines considerades generalment com pitagòriques. Aquesta dificultat s’accentua encara més si tenim en compte que Pitàgores mateix va ser abans que res el fundador d’una secta místico-religiosa-política d’inspiració òrfica en la qual la investigació matemàtica i filosòfica i música estava al servei de les creences religioses. Com en tota secta, estava molt estesa la tendència a venerar al fundador, i fins i tot a atribuir-li tots els descobriments i totes les doctrines. A més, el caràcter secret i esotèric d’aquesta secta impedia que les seves doctrines fossin exposades i difoses al públic no iniciat (Hípas va ser perseguit i assassinat pels membres de la secta per haver revelat un secret de geometria), de manera que això accentua encara més la dificultat de discernir què es deu a Pitàgores i què és obra dels anomenats pitagòrics. Pel que sembla, es deu a Pitàgores mateix les doctrines religioses de la immortalitat i de la transmigració de les ànimes, el descobriment de les relacions entre l’harmonia musical, els acords i les proporcions numèricament expressables, així com els inicis de la matemàtica especulativa i la cosmologia filosòfica.

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/pitagorismo.htm

Les coses són nombres: la seua teoria fonamental afirma que les coses són nombres, o que els nombres constitueixen les essències de les coses. Estaven convençuts que la realitat tenia una estructura matemàtica, i que el món i el cel eren en el fons harmonia i nombres. Creien que, coneixent i investigant els nombres i les seues relacions, estaven investigant l’essència mateixa de la realitat.

En el terreny de la música descobriren l’existència d’una relació entre els intervals de l’escala musical i els nombres.

Psicologia: teoria de l’ànima. Influïda per la religió òrfica, per a la qual el cos és una mena de presó per a l’ànima. Per als pitagòrics, l’ànima s’havia d’alliberar del cos. Aquest alliberament només es podia atènyer després de successives reencarnacions en diferents cossos (metempsicosis), i mitjançant el conreu de les matemàtiques i la filosofia. Per tant, la funció principal de l’ànima consistia en el coneixement de l’ordre i l’harmonia divines de l’univers (cosmos), ja que l’igual havia de relacionar-se amb l’igual. Així, l’ànima, que és harmonia del cos, tendeix al coneixement del cosmos o harmonia matemàtica de l’univers.

Teoria del coneixement: per als pitagòrics la via d’accés al coneixement de la realitat no són els sentits, sinó el raonament matemàtic.

Parmènides d’Elea [515 (?) – 470 aC]

Creador de la lògica. Menysprea el coneixement

sensible i defensa la raó com a única font fiable de coneixement.

Distingeix dues vies de saber: la via de la veritat i la via de l’opinió.

La via de la veritat: premissa: el ser és i el no-ser no és, a partir de la qual, mitjançant deduccions i raonaments purament lògics, sense recórrer en absolut a la informació dels sentits (que són enganyosos), s’arriba al coneixement de la realitat i de les seues característiques. Així, el ser és únic, ingènit, imperible, indivisible, immutable i complet. Per tant, la pluralitat i el canvi no són reals, sinó enganyoses aparences dels sentits.

La via de l’opinió: és la via que té com a premissa que el ser és i no és, la qual cosa és contradictòria. És la via dels sentits, no de la raó, i per això és enganyosa. Els sentits ens mostren una multiplicitat que només és aparent. Aquesta via no duu a la veritat, sinó que només proporciona una simple opinió.

La filosofia presocràtica (ss. VI - V aC)

La “Il·lustració atenesa” (s. V aC)

Sofistes:• Protàgores• Gòrgies• Hípies• Trasímac• Calicles• Pròdic

Sòcrates

Filòsofs de la Jònia (Àsia menor)

• Tales• Anaximandre• Anaxímenes• Heràclit

Filòsofs itàlics (Magna Grècia)• Pitàgores i el pitagorisme• Parmènides

Filòsofs pluralistes:• Empèdocles• Anaxàgores• Demòcrit

Filòsofs pluralistes

Després de Parmènides tots els filòsofs intentaran resoldre el problema filosòfic de la realitat del canvi.

Els anomenats “pluralistes” acceptaran les característiques de l’ésser de Parmènides però sostindran que n’hi ha múltiples, i que les seves combinacions donen lloc al canvi i al moviment.

EmpèdoclesAnaxàgoresDemòcrit

Anna Sarsanedas http://www.slideshare.net/AnnaGirona/els-primers-filsofs-9301875

Empèdocles d’Agrigent [495-435 aC] Parteix de Parmènides: intenta resoldre el moviment

i el canvi amb un ésser immutable. Per Empèdocles hi ha 4 elements originaris: terra,

aire, aigua i foc. Són les arrels de tot. Cada element té les característiques de l’ésser de Parmènides. Es mesclen donant lloc a les coses, tot són combinacions dels 4 elements.

Les forces d’unió i separació són Amor i Odi. En un principi els quatre elements estan

absolutament cohesionats per l’Amor, formant una esfera; després l’Odi separa i es genera el món plural. És un cicle etern, només romanen els quatre elements.

Anaxàgores de Clazomene [499-428 aC] També parteix de Parmènides, l’ésser no ha de tenir començament ni fi (negació

del devenir). Els elements o principis de tot són unes petites partícules materials, les

«spermata», «llavors o homeomeríes», segons Aristòtil. Són infinites en nombre i en la seua divisibilitat.

«Tot és en tot»: les coses estan formades per totes les llavors però són el que són perquè hi predominen les de la seva essència. Totes les coses contenen en si tots els opostos o propietats fonamentals de la matèria: fred-calent, humit-sec, dens-dispers, clar-obscur. Tot té un grau de temperatura, d’humitat, de densitat i de llum. L’única diferència entre dos tipus de realitats (carn, pa, or,...) és una diferència de grau en una o més d’aquestes coses: diferents éssers posseeixen majors o menors porcions d’aqueixes altres “coses”. Com que aquestes “coses” (qualitats fonamentals) són universals, qualsevol ésser pot transmutar-se en un altre mitjançant canvis imperceptibles de grau en una o més qualitats. Es conserva el principi parmenidi: no res es crea de nou.

En un principi totes les partícules estaven juntes. En algun moment, el Nous (Ment, intel·ligència; substància immaterial, suprasensible) inicià un remolí que separà aquestes qualitats i provocà que allò semblant s’atraguera (allò semblant es mou cap a allò semblant), i l’agregació d’aquestes d’aquestes partícules o llavors semblants donaren lloc als éssers que coneguem: pa, carn, or,...

Demòcrit d’Abdera [460-370 aC ] Per als atomistes, la realitat material està composta d’àtoms i buit.

Segons ells, tots els cossos estan formats per àtoms, els quals són elements simples, sòlids i plens, físicament indivisibles, eterns, en perpetu moviment, il·limitats en nombre, i diferents només per la figura (skhéma), l’ordre (taxis) que s’unien i la posició (thésis).

Segons Aristòtil, els atomistes van plantejar la seva teoria per conciliar les idees de Parmènides (la realitat no canvia) amb les dades dels sentits (hi ha canvi), mantenint, doncs, els principis de l'eleatisme però salvant les aparences per poder explicar l’esdevenir i la multiplicitat, i atorgar un cert valor de veritat a la percepció sensorial. Sobre això, diu Aristòtil: «Leucip i el seu company Demòcrit van sostenir que els elements són ’allò ple’ i ’allò buit’, als quals van anomenar ’ser’ i ’no ser’ respectivament. L’ésser és ple i sòlid; el no ser, buit i subtil. Com, segons ells, el buit existeix no menys que el cos, se segueix que el no ser existeix no menys que l’ésser. Ambdós conjuntament constitueixen les causes materials de tot allò existent» (Metafísica,I,4,985b).

Així, doncs, els atomistes afirmaven que, d’una banda, existia l’ésser, identificat amb «allò ple», en forma d’infinites partícules indivisibles (àtoms), tan petites que no podien ser vistes i, d’altra banda, el no-ser, identificat amb «allò buit» i subtil. Al seu torn, classificaven els cossos en simples i complexos (formats per agregació de cossos simples o àtoms), raó per la qual consideraven que, en última instància, només hi ha els àtoms i el buit. La generació o la destrucció dels cossos que captem sensorialment (i només podem captar els cossos complexos ja que els àtoms no són visibles), és fruit de l’agregació o desagregació dels seus àtoms constituents.

Els àtoms es diferenciaven entre si segons forma, ordre i disposició (A difereix de N, per forma; AN de NA, per ordre, i Z de N per disposició) -o, també, per forma, grandària, disposició i ordre -, de manera que tota diferència entre els àtoms, que manquen de qualitats sensibles, s’explica per aquestes variacions quantitatives en l’espai buit. D’aquesta manera, tota diferència qualitativa s’explica, en última instància, per diferències quantitatives i, per tant, quantificables. El buit era considerat el requisit per al moviment dels àtoms. D’aquesta manera, quedava explicat el canvi observable en la natura, escapant així del carreró sense sortida de la filosofia monista eleàtica, que no admetia el canvi. Els àtoms són, cadascun d’ells, com l’ésser de Parmènides: eterns, immutables, sòlids, plens, increats, imperibles i continus, i posseeixen moviment propi i espontani. Però el buit permetia variacions mecàniques i quantitatives, sense que deixessin de ser el que eren. Els àtoms existien en moviment des de sempre, xocant entre si lliurement i a l’atzar. Aquest moviment, que no cal atribuir a cap causa, dóna origen no sols als canvis quantitatius sinó que és també el remolí que dóna origen al món, no sols aquest que veiem, sinó infinits mons, perquè el moviment és constant i els àtoms i el buit infinits. No hi ha cap finalitat en aquests mons perquè tot és fruit de l’atzar i dels mecanismes d’unió i entrellaçament d’àtoms i no hi ha, més enllà dels àtoms i el buit, cap altra cosa, raó per la qual queda descartada tota teleologia. A aquesta concepció se la coneixerà també, posteriorment, com mecanicisme.

Ja que tot ha d’explicar-se pel moviment mecànic dels àtoms, en el món hi ha necessitat i, ja que aquests moviments són desconeguts per a l’home i no responen a cap pla teleològic, hi ha atzar. En aquest sentit, tot és fruit de l’atzar i la necessitat.

Els atomistes antics fins i tot expliquen l’ànima i el coneixement per mitjà dels àtoms. L’ànima és un cert tipus de foc, d’àtoms petits i rodons, molt movibles, com la vida. I l’activitat de l’ànima, com el sentir i el conèixer, es du a terme també per mitjà d’àtoms. Es té la visió, per exemple, quan les imatges de les coses (eidola), en forma d’efluvis d’àtoms que es traslladen pel buit, entren en contacte amb els efluvis que surten de l’ull (perquè tots els cossos emeten efluvis d’àtoms i imatges). D’aquesta manera, tot coneixement és una forma de contacte, i el tacte és, en última instància, l’únic sentit existent. Amb això donaven explicació de la percepció sensible. Al seu torn, i atès que l’ànima també està formada per àtoms, el pensament, activitat pròpia de l’ànima, també és de natura atòmica: els àtoms de la psique estan dispersos per tot el cos, comunicant-li moviment o concentrant-se en alguna part del cos que provoca el pensament.

Però donada aquesta concepció de la percepció, Demòcrit relativitza la validesa del coneixement i afirma que les qualitats sensibles, tals com els colors, olors, sabors, etc., manquen d’autèntica objectivitat, mantenint una actitud que apareix com l’antecedent més remot de la distinció generalment acceptada en la filosofia dels segles XVII i XVIII entre qualitats primàries (objectives) i qualitats secundàries (subjectives). Per això, en l’aspecte epistemològic Demòcrit va mantenir un cert escepticisme: «Ens és impossible arribar a saber què és en realitat cada cosa», i «En realitat no coneixem res, ja que la veritat està en allò profund». Va considerar que el coneixement sensorial era un «coneixement fosc» i que les qualitats sensibles dels cossos són reaccions de la nostra sensibilitat a les propietats dels àtoms: «En la nostra creença existeix el dolç i l’amarg, allò calent i allò fred, i així també hi ha el color; però la realitat és que només hi ha àtoms i buit».

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/prim7elr.htm

La filosofia presocràtica (ss. VI - V aC)

La “Il·lustració atenesa” (s. V aC)

Sofistes:• Protàgores• Gòrgies• Hípies• Trasímac• Calicles• Pròdic

Sòcrates

Filòsofs de la Jònia (Àsia menor)

• Tales• Anaximandre• Anaxímenes• Heràclit

Filòsofs itàlics (Magna Grècia)• Pitàgores i el pitagorisme• Parmènides

Filòsofs pluralistes:• Empèdocles• Anaxàgores• Demòcrit

La “Il·lustració atenesa” (s. V aC): els sofistes i Sòcrates

Contextualització: Segle V aC: època d’esplendor a Atenes Triomf de la democràcia, sota la direcció de Pericles Hegemonia política i militar a l’Hèl·lade Gran creativitat artística: Fidies, Praxíteles, el Partenó,... Els filòsofs se centren en la reflexió sobre els problemes

socials i humans: l’ésser humà, la societat, la felicitat, la moral, la política, les lleis, l’educació,... Aquesta època d’esplendor de la raó, amb noves idees i teories, rep el nom d’”il·lustració atenesa”.

En aquest context cal situar Sòcrates i els sofistes.

Els sofistes Grup de pensadors i intel·lectuals grecs que acudiren

a Atenes durant la segona meitat del s. V. Foren educadors i ensenyaven l’areté (virtut) política:

– La instauració de la democràcia comporta que el poble (demos) participe en les decisions polítiques

– Açò comporta l’aparició de noves necessitats educatives: per a trionfar en política, cal convéncer, a l’Assemblea o als Tribunals, mitjançant la paraula i els discursos.

– Els seus ensenyaments incloïen disciplines com ara l’oratòria (l’art de parlar bé en públic), la retòrica, l’erística (l’art de discutir), etc.

Molts sofistes foren grans oradors i experts en l’art de la paraula, i alguns presumien de poder parlar sobre qualsevol tema i de poder convèncer el públic d’alguna cosa pe, de seguida, convéncer-lo de tot el contrari.

No foren un grup homogeni ni constituïren una escola. No obstant això, tenen uns punts de coincidència:– Són els primers professionals de l’educació i cobren per ensenyar;– La majoria eren estrangers. Per tant, estaven mancats de drets

polítics i no podien participar directament en la vida pública;– Vinculats a la democràcia, tingueren en contra els sectors més

conservadors, partidaris de la tradició i dels governs oligàrquics i monàrquics.

Foren sofistes reconeguts: Protàgores, Gòrgies, Hípies, Trasímac, Calicles, Pròdic, Crities, Antifon.

Cal distingir dues èpoques en la història de la sofística: La primera sofística coincideix amb l’època brillant d’Atenes i amb el cercle

de Pericles (Protàgores, Gòrgies, Pròdic). La segona sofística (decadent) coincideix amb la guerra del Peloponès

(431-404), en què els espartans derroten els atenencs i sotmeten la ciutat amb unes condicions humiliants. Sorgeixen interessos privats i de grups i es polititzen les assemblees. Així, per a triomfar i treure el màxim de vots, cal saber parlar en públic. I alguns sofistes aprofiten aquesta oportunitat per esdevenir mestres i tècnics de la paraula, sobretot dels fills de les famílies benestants delerosos d’èxit social.

Per això, encara que la paraula sofista vol dir savi (sophós), més tard va adquirir el sentit pejoratiu d’hàbil enganyador o especialista en l’art d’engany mitjançant la paraula (sofisma, manipulació).

Quan Plató parla dels sofistes, els considera impostors que oculten la seua ignorància paraulejant, i diu d’ells que són caçadors assalariats de joves adinerats, atletes en els debats, prostituïdors de l’esperit,...

Algunes de les propostes teòriques dels sofistes són: Relativisme: no hi ha veritats absolutes, sinó que

qualsevol veritat és sempre relativa: L’ésser humà és la mesura de totes les coses (Protàgores). Qualsevol opinió és vertadera, i no hi ha diferència entre conèixer vertaderament alguna cosa i opinar sobre ella.

Escepticisme: no podem estar absolutament segurs de res, perquè és impossible conèixer la veritat: No hi ha ser; si n’hi haguera, no podríem conéixer-lo; si el coneguérem, no podríem comunicar-lo mitjançant el llenguatge (Gòrgies). La raó humana és incapaç d’obtindre un coneixement objectiu i segur de la realitat, i el llenguatge no és un reflex fidel d’aquesta. El llenguatge només serveix per a persuadir, emocionar i convéncer, però no per a expressar veritats obectives i universals.

Convencionalisme: les institucions polítiques, les formes de govern, les lleis i la moral són productes de decisions o de convencions humanes i, per tant, tenen un caràcter històric. Són així, però podrien ser d’una altra manera (coherent amb el relativisme).

Empirisme polític: es considera bo i just allò que, de fet, el poble o la majoria pren per just i bo, sense parar-se a pensar si això és vertaderament just i bo: I és que aquelles coses que li pareixen justes i honorables a cada ciutat són justes i honorables per a ella mentre pense que ho són (Protàgores) (fal·làcia naturalista). Els sofistes ensenyaven els seus joves deixebles a donar al poble allò que aquest vol.

Sòcrates [470 - 399 aC]

Defensa d’una concepció absolutista de la veritat i dels valors morals

L’educació i la dialèctica socràtiques Ironia (situació aporètica) Maièutica (situació eròtica)

Recerca de definicions essencials Intel·lectualisme moral:

La virtut és coneixement El vici és ignorància Ningú no actua malament de manera deliberada

Jacques-Louis David, La mort de Sòcrates, 1787, Metropolitan Museum, Nova York

Jean-Francois Peyron, La mort de Sòcrates (1787), Statens Museum for Kunst, Copenhagen

Charles-Alphonse Dufresnoy, La mort de Sòcrates (1650) Galeria dels Uffizi, Florencia

Rafael, L’escola d’Atenes (1509-1510). Museus Vaticans, RomaExplicació del quadre: http://ca.wikipedia.org/wiki/L%27escola_d%27Atenes

1. Plató 2. Aristòtil 3. Heràclit 4. Parmènides 5. Hipàtia 6. Diògenes 7. Pitàgores 8. Euclides o Arquímedes 9. Plotino 10. Sòcrates 11. Alexandre el Gran12. Anaximandre 13. Averrois 14. Antístenes15. Epicur 16. Zenó 17. Ptolemeu 18. Estrabó o Zarathustra 19. Homer 20. Autoretrat de Rafael

Referències

Robert Flacelière, “La población: ciudadanos, metecos y esclavos”, cap. II de La vida cotidiana en Grecia en el siglo de Pericles, Temas de Hoy, Madrid, 1989.

F. M. Cornford, “Las religiones mistéricas y la filosofía presocrática”, en Antes y después de Sócrates, Ariel, Barcelona, 1980.

Llàtzer Bria; Elena Gallardo, Julita Juan, Els Pre-socràtics. De la cosmologia a l’antropologia, Ega Donostiarra/Professors Editors, Bilbao, 1995.

Carlos Roser i Maite Miravet, Plató. La República. Llibres VI-VII (506b-521b), Diálogo/Editilde, València, 2009.

“L’escola d’Atenes” de Rafael http://www.nreda2.com/enredados-en-la-cultura/pintura/146-escuela-de-atenas-rafael-sanzio.html

Anna Sarsanedas http://www.slideshare.net/AnnaGirona/els-primers-filsofs-9301875

FiloXarxa. Diccionari enciclopèdic de filosofia http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/prim7elr.htm

E. Hülsz Piccone, “Heràclit com a model filosòfi: una breu introducció”, en Anuari de la Societat Catalana de Filosofia XXII, 2011, pàgs. 7-25.