LA PLOMA D’ORXXII ª EDICIÓ

PREMIS IL·LUSTRACIÓPARVULARI

1rs. Premis de Parvulari 3 anys:

VIOLONCELS (P3A): AGNÈS POCA per “Els tres porquets ”CLARINETS (P3B): GERARD SEGURA per “Els tres porquets”

1rs. Premis de Parvulari 4 anys:

ABELLES (P4A): MARINA RIERA per “La caputxeta vermella”MOSQUITS (P4B):. JANNA ESPOLET per “La caputxeta vermella”

1rs. Premis de Parvulari 5 anys:

FORMIGUES (P5A): MAR NIETO per “Les set cabretes i el llop”GRILLS (P5B): ALÈXIA LÓPEZ per “Les set cabretes i el llop”

PREMIS NARRATIVA

CICLE INICIAL

1r. Premi de 1r. de Primària:SARGANTANES (1r. A): PAU PUIG per “El drac Arseus”2n Premi de 1r. de Primària:GRANOTES (1r B): LAURA FLOR per “El peixet de bombolles”

1r. Premi de 2n. de Primària:PINS (2n B): PAULA BLANCO per “Els contes màgics”2n Premi de 2n. de Primària:ALZINES (2n A): QUIM PALOMA per “L’aneguet Xumi”.

CICLE MITJÀ

1r. Premi de 3r. de Primària:ESQUIROLS (3r B): ENRIC MORROS per “El bosc embruixat”2n Premi de 3r. de Primària:GUINEUS (3r A): ANNA ARMENGOL per “Una baralla entre llibres”

1r. Premi de 4t. de Primària:ROMANÍ (4T B): JOSEP Mª DE DIOS per “La serp somnàmbula”2n Premi de 4t. de Primària:ESPÍGOL (4T A): BERTA CARCELLER per “El llibre sense història”

CICLE SUPERIOR

1r. Premi de 5è. de Primària:PINETELLS (5è A): MARINA MANENT per “Aquell dia tan horrible”.2n Premi de 5è. de Primària:ROVELLONS (5è B): ROGER D’ARMENGOL per “Sol al carrer”.

1r. Premi de 6è. de Primària:TRABUCAIRES (6è A): BERNAT BUZZI per “Sentiments entre runa”.2n Premi de 6è. de Primària:COETS (6è B): RUT GUIJARRO per Carta a la impacable mort”

PREMIS POESIA

CICLE SUPERIOR

1r. Premi de 6è. de Primària:TRABUCAIRES (6è A): NIL DALMAU per “Per què?”.2n Premi de 6è. de Primària:COETS (6è B): MARIA BUCH per “Llàgrimes cristal·lines”

Abril-2011

El drac Arseus

Temps era temps hi havia un drac dit Arseus.Era tan alt que superava l’home i tenia tresbanyes rectes al cap.Vivia en una cova que estava a la muntanya.Però el seu problema era que no tenia urpes.L’Arseus estava trist i preocupat perquè nopodia enfilar-se a les parets.Però, un dia al drac se li va acudir una idea.La idea era afilar-se les urpes.Finalment es va rascar les urpes amb unapedra punxeguda i així es va posar moltcontent.Conte contat, conte acabat.

1r premi

Pau Puig1rA Sargantanes

El peixet de bombolles

Vet aquí una vegada hi havia un peixet que esdeia Sònia. Aquest personatge era de colorins,simpàtic i presumit. Vivia en un aquari delzoo.Però el peixet tenia un problema; els altrespeixos el volien agafar.Per això el peixet se sentia espantat perquè nosabia a qui demanar ajuda.Un dia però se li va acudir que faria bombolles.Finalment la Sònia va poder fer bombolles iels col·legues com mai havien vist un peixettan bonic fent bombolles, els feia tanta por quevan marxar pitant del zoo.Conte explicat; us ha agradat?

2n premi

Laura Flor 1r B –Granotes

ELS CONTES MÀGICS

Paula Blanco Valls

És un conte de fantasia i divertit.

Hi havia una vegada, fa molt de temps, un nen que es deia Pau.Era un nen alt, guapo, elegant i llest. Vivia en una casa amb la sevamare. Un dia se'n van anar a la biblioteca i van agafar els contes delPinotxo, La Bella Dorment, La Capuxeta Vermella, Els Tres Porquetsi Els Tres Òssos.

Van arribar a casa i els van caure tots els contes a terra.

Van veure que els personatges començaven a sortir dels contes. Alcap d'una estona es van abraçar. Al moment es van intercanviar elspersonatges. Al llop li va créixer el nas, els Tres Óssos es vanquedar adormits i la Bella Dorment perseguia el llop.

El Pau ja no sabia que fer. Van passar molts dies així i notrobava lamanera d'arreglar tot aquell enrenou.Finalment se li va ocórrer una idea.

-Ja ho sé! - Els recordaré a cada un el que feien abans,va dir el Pau.Llavors, el Pau es va posar en marxa de seguida perqué a l'endemáhavien de tornar els contes a la bibiloteca.

El Pau li va recordar al llop que perseguia els Tres Porquets, a laBella Dorment que dormia tot el dia i així ho va ho va anar recordanta tots els personatges.Finalment tot va ser com abans i van poder tornar els contes a labiblioteca.Conte contat aquest conte s'ha acabat.

L'ANEGUET XUMI

Quim Paloma Esteba

És un conte d'intriga

Una vegada en una granja hi vivia un aneguet anomenat Xumiperque li agradava molt el xumet.L'aneguet era blanc com la neu, tenia les plomes llargues com lesfulles de primavera i el bec taronja com el foc.

En Xumi era honest, simpàtic, saltarí i una mica poruc.Vivia en una granja, en una preciosa bassa brillant.Però tenia un problema, tots els ànecs tenien cinc plomes a la cua iell en tenia quatre.

Els amics del pobre aneguet li deien que no era d'aquell planetasinó del gran Júpiter.Es sentia molt sol, nomès la seva família l'estimava. Sempre li deienXumi l'extraterrestre aneguet.Un dia tenia gana i va anar a menjar a la verda i gustosa herba.

Mentre anava menjant, es va fixar amb uns ànecs que també estavenal seu costat.Es va fixar amb les seves cues i...uns quants tenien quatreplomes, uns altres sis, un parell dos i nómes un en tenia set!

Però al final d'investigar aquells ànecs...ho va entendre tot.Tothomneixia diferent, ell havia nascut amb quatre plomes i molts amics ifamiliars seus en tenien cinc.I conte contat que ja s'ha acabat.

No fa gaire temps, en un poble molt llunyà que es deia Matòssia, hi vivia un nen

que es deia Pol, tenia vuit anys i era alt, simpàtic, llest, amable i espavilat. Això

sí, el Pol era una mica trapella i li agradava voltar sol amb la seva bicicleta

amunt i avall. La seva mare, la Maria estava farta que el Pol s’escapés de casa

sense permís. Per això un dia va decidir explicar-li una història: no molt lluny de

Matòssia hi havia un bosc molt i molt especial, era el Bosc Embruixat. Era

tenebrós, llefiscós i gegantí però just al mig del bosc hi havia un tresor perdut.

Un dia, precisament el dia del seu aniversari, quer era el dia de Halloween, i

després de rumiar molt sobre la història que li havia explicat la mare, el Pol va

decidir explorar el Bosc Embruixat. Va llevar-se molt d’hora i sense que els

seus pares els sentissin, va agafar la seva bicicleta i se’n va anar cap al Bosc

Embruixat.

Pel camí es va trobar un munt d’animals molt matiners desperts i van començar

a jugar a tocar i parar, uns altres a futbol i a badminton. Camí al Bosc

Embruixat va agafar unes quantes flors per guardar-les com a record d’aquella

història tan fantàstica.

Quan estava davant del Bosc Embruixat encara era de dia i es va trobar amb

una velleta que estava buscant flors per al seu nét. El Pol li va regalar les flor

que havia collit pel camí. La velleta va estar molt contenta i li va preguntar que

si estava buscant el tresor perdut, havia de trobar un arbre amb les fulles

taronges, el tronc lila i els fruits blaus.

Quan va arribar al mig del bosc, va trobar l’arbre. Quan anava a començar a

cavar la terra va sentir un soroll, es va girar i van aparèixer uns monstres que

caminaven cap al Pol. Quan els va veure, volia fugir corrent però els monstres

eren molts i cada vegada els tenia més a prop. Quan ja estava acorralat els

monstres van cridar tots alhora mentre es treien les màscares:

-Feliç aniversari!!!

Cada monstre era un dels seus amics i amigues i li van fer un regal

d’aniversari.

El Pol va dir:

-Segurament aquest era el tresor perdut al què es referia la meva mare!

I el Pol i els seus millors amics es van quedar al Bosc Embruixat celebrant la

festa d’aniversari. Per al Pol va ser el seu millor aniversari.

FI

Enric Morros 3r B

UNA BARALLA ENTRE LLIBRES

Fa molts i molts anys, en una biblioteca qualsevol d’una gran ciutat ,què hihavien moltíssim llibres,cada un era d’un tema diferent.

Un era de medi,l’altre de nens petits,també n’hi havia un de SUPERHEROIS,deprinceses, monstres,dracs etc, però només destacaven cinc una mica mésdiferents i especials.

- Sabeu per què?

-Doncs molt fàcil, us ho explicaré amb una condició, és un secret que nopodeu explicar a ningú.

Cada nit quan tancaven la biblioteca, els cinc llibres cobraven vida i esconvertien en EL GRUP DELS cinc.

Però hi havia un problema, constantment s’estaven barallant perquè cada und’ells considerava que era el millor.

- Jo sóc el millor perquè ensenyo moltes coses de medi,deia un…

-Mentida podrida, sóc jo el millor, ensenyo a escalar per les parets,sóc unSUPERHEROI.

- I què més! deia un altre.

-Jo faig por a la gent i volen saber com quedarà tot.

En fi, tot el temps estaven així, fins que un dia van decidir que es mirarien unper un, per així decidir entre tots qui era realment el millor.

Van començar…i de cop va entrar el propietari de la biblioteca i es van amagarde seguida i al cap de quinze minuts va venir un nen i va anar mirant, fins queva dir:

-Perfecte, aquests cinc llibres són ideals per estudiar per el meu examen.

Es referia al GRUP DELS cinc, els va agafar. I quan per fi va arribar el grandia, el dia del examen , el nen anava molt tranquil perquè estava ben segur deque l’aprovaria , amb l’ajuda d’aquells llibres.

Al cap d’una hora, van repartir les notes, i ell va treure un deu ben rodó.

Per fi els cinc llibres van entendre que tots junts feien un bon equip.

Conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.

Anna Armengol 3r A

La serp somnàmbula

Temps era temps, quan els porcs eren nets, hi havia una serp que es deia Parrasca, era llarga, i

grassa, amb taques blaves i verdes. La Parrasca vivia en una selva d’or i tenia el defecte

d’engreixar-se soleta quan dormia.

Un bon dia, la Parrasca estava molt amoïnada perquè s’havia engreixat un quilo en una sola nit.

Quina desgràcia!. Ràpidament va trucar al metge, que primer de tot li va dir:

- tranquil·litzi 's, tranquil·litzi 's, digui 'm que li passa.

Ella li va respondre que s' havia engreixat un quilo en una sola nit, mentre dormia. El metge li va

dir que havia de menjar menys, perquè si no, acabaria explotant. La Parrasca es va espantar molt i

li va fer cas. Per esmorzar, només menjava un plàtan, per dinar, raves a la planxa, i per sopar,

mongeta tendra. Tot i que menjava això, cada dia estava més grassa, i, a sobre, quan es despertava,

tenia la nevera buida. Ja no entenia res.

Va trucar a la policia, i els va explicar que un lladre misteriós li robava el menjar cada nit. Al cap

d’uns dies la Parrasca va tornar a la policia, per a veure si ja havien descobert el lladre que cada nit

li robava el menjar. El comissari de policia va tenir una idea, instal·lar una càmera de seguretat dins

de la nevera de la Parrasca.

El matí següent la Parrasca va anar a la comissaria amb la càmera per mirar el vídeo, i va tenir una

gran sorpresa en veure qui era el lladre. Era ella mateixa! Ara ho entenia tot. S’havia estat menjant

el seu menjar a la nit, i per això estava grassa! Era somnàmbula!! Aquella mateixa tarda va anar a

cal metge a demanar-li pastilles per al somnambulisme, i aquella mateixa nit, mentre dormia, es va

aprimar el quilo que s’havia engreixat la nit anterior.

Per a celebrar-ho van fer una gran festa, amb tots els animals de la selva, on no va faltar ni beguda

ni menjar per a ningú, però amb menjar de règim, es clar.

Conte contat i la Parrasca s'ha aprimat.

Josep M. De Dios 4t. B

EL LLIBRE SENSE HISTÒRIA

Fa temps, al país dels llibres, va néixer un llibre que es deia Jan. Però va néixer

amb un problema. No tenia història.

Era baix i esquifit, molt alegre, simpàtic i una mica tímid. Tenia 6 anys i només

tenia un amic, en Tom. En Tom era un llibre igual que en Jan, però tenia la

història del Patufet. En Jan ja estava fart de ser diferent, i va marxar a cercar

una bonica història que per ell seria un pas més per a poder ser igual que en

Tom.

En Tom el va voler acompanyar i, tots dos, van marxar a buscar-la. En Jan, tot

pensatiu, s’imaginava el que podia passar.... Van estar molts dies caminant pel

bosc i fins i tot ja no estaven al país dels llibres, ves a saber on eren. Tot

caminant van arribar a una ciutat preciosa. Pels carrers passejaven criatures

que no havien vist mai. Tot pensant què eren, en Tom va quedar mes pàl·lid

que els fulls que tenia dintre seu, al veure que eren humans. En Tom va córrer

empenyent en Jan però no va aconseguir res. En Jan va quedar parat i

meravellat al veure que un humà estava escrivint en un llibre!!. Va córrer per

tots els carrers seguit per en Tom.

En Jan per fi havia trobat el que volia! Va veure un home que escrivia llibres, i

al veure’l fent saltirons s’hi va apropar. Va demanar-li que l’escrivís però l’home

va quedar tant sorprès en veure un llibre parlant, que va fer un salt enrere. Però

al escoltar la història d’en Jan, es va sentir tan dolgut que el va ajudar a

realitzar el seu somni de ser igual que en Tom i que tots els altres llibres. Saber

el que era tenir una història dintre seu i saber-la mantenir.

Pensant el llibre que podria escriure, a en Pere, que era l’home, se li va ocórrer

la història del Gegant del Pi. En Tom i en Jan, tots dos contents pel triomf, van

marxar dient adéu al nou amic, en Pere. I finalment van marxar cap al seu

bonic país dels llibres.

Fi

Berta Carceller 4tA Espígol

Aquell dia, jo anava cap a la feina. Era un matí fosc com la gola d'un llop, encara no

havia sortit ni un raig de llum. De sobte, una pluja intensa es va apoderar de la ciutat i

els meus eixugaparabrises funcionaven amb la màxima rapidesa fent un sorollet. Jo

buscava a la ràdio les noticies de futbol, ja que el dia abans el Barca havia guanyat i

volia sentir què deien del partit.

De cop, em van assaltar uns éssers terrorífics de color vermell i amb unes botes negres

gegantines que els arribaven fins els genolls. Portaven un casc enorme amb un vidre

que els cobria el rostre i on es reflectia la meva cara de por. Duien unes serres que

tallaven a trossos el meu cotxe com si fos de mantega.

Estava espantat, terroritzat, tenia tanta por que no em sortien les paraules. Els volia dir

que em deixessin, però estava paralitzat.

Quan van trencar la porta, uns éssers vestits de groc em volien treure del cotxe, però no

sabia perquè.

La seva vestimenta groga era tan brillant que m’enlluernava els ulls. I entre uns quants

monstres grocs em van estirar tot lligat en un llit dins del seu vehicle. Estava molt confús,

no sabia qui podien ser. Llavors em va venir una esgarrifança al recordar aquell

programa de televisió que parlava d’extraterrestres que abduïen les persones per

estudiar-les.

Ja dintre de la seva nau, un soroll ensordidor va penetrar el meu cervell a punt

d’esclatar.

Dos éssers em van agafar el braç i em van punxar mentre uns altres em posaven uns

sensors al pit. El cor m’anava a cent per hora, no sabia què em feien ni perquè. La nau

es va aturar i el sorollet va desaparèixer. Les portes es van obrir de bat a bat, i uns

éssers espantosos em van portar corrents, estirat en un llit per un passadís sense final,

etern i sense vida.

Hi havia florescents al sostre i portes a cada banda d’aquell passadís tan llarg. Algunes

portes estaven obertes per on podia veure gent, ficada al llit, amb tubs pertot arreu. Una

tensió intensa no em deixava moure el cos ni la boca per poder llençar un crit d’auxili.

Vam arribar a una sala i em van deixar just al centre sota una llum encegadora.

Algú em va posar una mascareta i vaig anar a parar a un camp verd ple de flors de molts

colors.

Què passava, què feia jo aquí? Ja hauria d’estar a la feina, la meva dona estarà

preocupada.

Sentia el cant dels ocells, el zum-zum de les abelles i el vent càlid que m’acaronava el

rostre.

Feia olor de primavera, de margarites i roses, i de la gespa recent tallada.

No comprenia que havia pogut passar, però el canvi m’havia deixat més tranquil.

Vaig decidir buscar algú perquè em digues on era i m’ajudés a tornar a casa.

Anava caminant per aquell camp, però no veia a ningú. Era molt estrany, com havia

pogut canviar el temps? Quan anava cap a la feina no feia sol i plovia molt. Però ara el

cel era completament blau, no hi havia cap núvol i feia molt sol, era magnífic.

Després de estar una estona caminant, el cel es va posar gris i va començar a ploure.

A la llunyania es veia una carretera per on passaven molts vehicles. Em vaig apropar

més i vaig veure un cotxe just al meu davant que s’aproximava. El cotxe va sortir de la

carretera en un revolt i vaig veure sorprès, com el cotxe feia voltes de campana. Havia

passat un accident molt greu, però semblava que el conductor encara vivia.

De seguida, vaig sentir les ambulàncies i un camió de bombers que venien veloçment

cap aquí.

Em vaig aproximar al conductor i... era increïble, era jo!

Els bombers van començar a treballar, serrant el cotxe i traient-me d’ell. Em van pujar a

l’ambulància, i com que semblava que ningú em sentís ni em veiés, vaig pujar amb mi

mateix. Què estrany era tot allò!

Vaig veure com em posaven sèrums i un mascareta per l’oxigen.

Quan vam arribar em va començar a venir mal de cap i vaig sentir una veu dolça cada

cop més fort.

Que estàs bé?-sentia jo.

Vaig obrir els ulls molt lentament, i vaig veure la meva dona davant meu.

Ella em va explicar que havia tingut un accident molt greu i sortosament n’havia sortit

amb vida.

Ara ja ho entenia tot, en el accident m’havia fet un cop al cap i veia éssers imaginaris.

Vaig quedar amb les cames atrapades dins el cotxe aixafat i quan em van operar em

van posar l’anestèsia que em va fer portar a un món tranquil. Sincerament, ara

m’estremeixo quan pujo al cotxe i agafo el volant.

1r premi

Pinetells 5è A

Marina Manent

Estic sol al carrer. El cel està cobert per uns núvols grisos que semblen

enfadats. Plou i jo no porto paraigües. Estic xop. No sé què fer. M’he quedat

embadalit en mirar el que m’envolta. Només sento el vent que fa moure les

finestres de les cases més centenàries de la ciutat. Estic insegur i perdut. Avui

no crec que fos el dia oportú per tornar sol a casa. Tinc més por de la que mai

he tingut en tota la meva vida.

M’he aturat. M’ha semblat sentir passes a darrera meu. Em giro lentament i

veig un senyor que va tot tapat i porta una màscara. Només percebo un

somriure malèvol. Començo a córrer apressat cap a una casa, que es troba a

l’horitzó en el meu camp de visió i té la porta oberta. Arribo i entro a una

habitació. Quedo sorprès pel que veig. Atemorit, m’amago sota una taula. Veig

la finestra oberta, l’hauria d’haver tancat, penso. M’aixeco per tancar-la i just

quan toco la finestra, apareix l’home emmascarat. La sang se’m gela, quasi em

desmaio però vaig ràpidament cap a la porta del passadís en direcció al bany.

Tanco l’entrada i els llums. M’arracono a una banda pel terror que tinc.

Novament sento passos al passadís. Noto que el meu cor va més ràpid que

mai. Les llums comencen a pampalluguejar sense sentit.

Ara, la por m’immobilitza. Una porta s’obre i es tanca. Significa que l’home ha

marxat? O potser obre altres portes per què em busca? No ho sé. No sé què

fer però per si de cas, em quedo allà dins.

La porta s’obre de bat a bat i no tinc temps ni de xisclar perquè veig que és el

meu millor amic. Em comença a parlar de pressa, m’atabala i cridant li dic:

- Calla!

Em contesta:

- Per què?

- Ja t’ho explicaré més tard però ara calla!

Ell calla però mostra un rostre preocupat. Aleshores jo li explico que un

personatge misteriós em segueix.

Ell, que és més valent que jo, m’ha proposat un pla. Jo, atemorit per una

possible mort, accepto però amb molta precaució.

Comencem el pla. Ens aixequem, esbufeguem pel que anem a fer, obrim la

porta una miqueta, traiem el cap, molt insegurs i acoquinats. No hi ha ningú.

Sortim de puntetes del bany cap a l’ entrada. Obrim la porta principal, sortim a

l’exterior lentament i mirem atemorits que no hi hagi ningú.

De darrera nostre surt l’home emmascarat amb un ganivet i ve cap a mi però el

meu amic es posa entremig i em salva. Ell mor als meus braços. Miro

tristament a l’assassí, amb la cara plena de llàgrimes. Em quedo plantat,

desafiant i mort de por. Aleshores l’assassí llença el ganivet al terra i després

de fer un somriure esgarrifós, dóna mitja volta i marxa lentament.

Altre cop sol al carrer.

2n premi

Rovellons 5è B

Roger d'Armengol

SENTIMENTS ENTRE RUNA

Avui em sento d’una manera estranya. Em sembla que sóc l’únic humà al món. No ho

entenc. Sembla com si hagués tornat a néixer en un món d’ànimes mortes, sense cap

humà a la vista. Ja no importa si no somio. No importa si no tinc sentiments. No queda res

entre la mare Terra i jo. Tant se me’n dóna morir, si no puc copsar la humanitat al meu

voltant. I per acabar-ho d’adobar em sento maleïdament culpable de ser viu. Ja no em

queda esperança de poder tenir una vida millor. No puc arribar a estimar la negra

obscuritat que m’ha portat a aquesta situació i m’ha assossegat a la pobra solitud. Quan

t’ensorres en la misèria, no tornes a sortir-ne.

Així és com em sento aquí, entre la runa del meu antic poble: Sendai. El terrible

terratrèmol i el devastador tsunami posterior m’han portat a la terra del no res.

Mig desmaiat entre les cases baixes del poble on vivíem tota la família, penso en els

meus pares. Què faré sense ells? I ells sense mi? Abans voldria morir que fer-los patir.

Sempre havia pensat que quan tenies un problema es podia solucionar. Aquesta vegada,

però, tenia clar que no me’n sortiria.

Encara tenia l’esperança que no em donessin per mort. M’imaginava com devien estar

patint els meus pares. Havia de ser horrorós perdre un fill. Pobra mare! Pobre pare!

Sempre m’havien donat tan d’amor.... I ara m’han perdut com aquell que perd una

moneda. Amb només vint-i-un anys m’havia de morir? Per què havia de ésser tan curta la

meva existència? Encara no havia començat a viure es podia dir...

Per què el món s’havia tornat tan injust? Per què un pobre noi que comprava al

supermercat s’havia de quedar entre les runes? En són moltes les preguntes; cap la

resposta, cap la solució.

Destruït, acabat i sense esperances. Només veia destrucció entre els munts de runa que

m’envoltaven. Què faria jo ara? No tenia prou força per aixecar els enderrocs.

Milions de persones fent la mateixa reflexió, un mateix pensament, una mateixa

desesperació. Què se sent quan perds a qui més t’estimes? Estàs confús? Et sents

culpable? Et llevaries la vida en qualsevol moment? Em sentia encara pitjor quan

pensava

en els altres. Per què a nosaltres? Per què així? Tot ha estat qüestió de sort.

La sort; allò que no tothom té. La sort és el que viatja sense un lloc fix on aturar-se. És

allò del que només els més afortunats disposen. La sort canvia de lloc com aquell que

canvia de camisa. És diferent no tenir sort que tenir mala sort.

Tots els desapareguts per culpa de la tragèdia, hem tingut mala sort. Mala sort; allò que

ningú vol tenir però que li pot arribat en instants. A vegades aquesta dissort no t’afecta.

D’altres sí. Perquè aquesta tragèdia és una gran desgràcia i aquesta desgràcia m’ha dut

fins a la mort.

La vida dóna moltes voltes. De ser un noi de vint-i-un anys que té una família i una

carrera per endavant, a ser un cos més entre la runa.

Mort, acabat... O totes dues coses?

Mort. Allò al que tothom en té por. La meva àvia deia "Hem vingut al món per morir". Mai

me l’havia creguda fins ara. Ara sí. La sort i la mort. Mai relacionades abans. Una mort

lenta i molt dolorosa.

De petit havia pensat que quan mories, t’adormies i somiaves amb tot el que t’havia

passat a la vida. Després de somiar l’ànima sortia del cos a cercar altres vides per poder

aprendre’n.

L’ànima; tothom la té però ningú la veu. La gent creu que l’ànima no té forma com el cos.

En realitat l’ànima no és més que el recull dels propis sentiments. Ara ho sé.

La por i l’amor. Els sentiments més ferms, potser els que bateguen més fort. L’únic que

ara m’omple pel cos, però, és la por. Por pel que pot succeir després de la meva mort.

I, per fi, l’amor. I l’amor que sento per tot el que em rodeja ara que tot s’ha acabat. Ara

que sóc mort.

1r premi

Trabucaires 6è A

Bernat Buzzi

Carta a implacable Mort

Benvolguda senyora Mort,

Bé, no vull presumir de la llarga estona que em queda abans de morirper segona vegada, perquè en realitat vostè va fer la feina que li tocavatreient-me, o si ho prefereix, esborrant-me del mapa amb la fi que em vadonar una vegada. Jo, era una persona indiferent a tothom, per què, quino es pregunta diàriament que passa després de trobar el seu punt ifinal? Doncs, em pregunto, qui no es deu fer aquesta pregunta?

Ja que vostè em va donar una mort sobtadament inesperada. Jo nom’he l’havia imaginat mai igual, i sempre em preguntava quin seria eldia que vostè m’estaria esperant a la porta de la meva vivenda.M’agradaria descobrir el "perquè"(et puc anomenar de "tu", oi que sí?)de la teva existència, i perquè tu no et pots morir com fan les personesnormals. Deu ser a causa que ets un esperit i per això no et podemveure els humans, però també podria ser perquè no ets viva de debò illavors no tens cor i no ets un ésser viu com tothom.

Negre, un negre tan misteriós, és el color que domina la tristesa, la por,el dolor i a vegades també el fracàs que patim. Es creu tot això a causadel teu llarg "vestit" ( si se n’hi pot dir així) que et cobreix de cap a peussense deixar descobrir el rostre amagat que suposadament és la tevacara. I el color fosc sempre transmet tristesa? Però, per què no el blau,0el groc, per què ha de ser curiosament el negre? És més, per què hade tenir color la Mort? Pot ser perquè t’imagina’m com la dolenta de lapel·lícula, la que sempre, passi el que passi o pensin el que pensin,sempre te’n surts amb la teva.

I com t’ho fas quan hi ha un assassinat? Ets còmplice de l’assassí o lavíctima és la que et demana ajut per sortir ràpidament d’aquella situaciótan frustrant que no la deixa ni respirar. En aquell moment és quanapareixes tu, silenciosa, tenebrosa, espantant a tot el que s’interposaentre tu i la víctima que espera acabar malament. Llavors acudeixes allàmateix i la mates sense pietat. Com si fos una rutina, cada dia aixecar-te agafar aquella dalla que sostens amb les mans i anar, decididament,

a trobar tot aquell o aquella que espera trobar-se després d’unes horesen un taüt que ja li has preparat amb les mides exactes i preferents altipus de persona que has acabat de matar.

I sí, a la fi ho reconec, és veritat que ets còmplice del diable ja queSatanàs et va contractar d’acord amb la seva mania que té a totes lespersones mortes ja ofegades, o bé mortes a causa de vellesa o bellesaperquè també ha mort gent per ser més "guapa" que d’altres.

Ara mateix et deus estar preguntant el motiu de la meva molèstia pergastar esforços per escriure aquesta carta amb tantes qüestions aresoldre. Doncs no cal que esperis a llegir més: M’estava morint, si al’hospital, estava molt dèbil, no podia quasi ni respirar i de sobte vaigsentir un soroll com d’aquelles màquines que píten seguidament quans’atura el cor d’una persona. El primer que va deixar de funcionar en miva ser el cervell, després tota la resta d’òrgans. La màquina dels signesvitals va deixar de sonar i te’m vas endur molt lluny d’on era abans.

( . . . )

Espero que no es deixi de respondre cap pregunta, vostè ho had’entendre és molt important per a mi saber tot això que li he qüestionaten aquesta llarga i pesada carta que m’ha costat tres dies d’escriure idos per trobar el segell que feu servir a l’infern.

Espero no tornar-li a escriure mai més,

P/D: Això de "Espero no tornar-li a escriure mai més" no era pas broma.Perquè qui és tan inútil d’escriure una carta a la mort?

2n premiCoets 6è B

Rut Guijarro

PER QUÈ?

Per què mirar sinó és a tu?Per què besar sinó son els teus llavis?Per què escoltar sinó és la teva veu?

Per què tocar sinó és el teu cos?Per què viure sinó és amb tu?

Aquí dalt tot sembla tan fàcil,només un pas i el dolor s’acabarà.Aquest món sense tu és tan difícil.

Vull morir i res no em mancarà.

Encara recordo com em miravesamb aquells ulls blaus com el mar...Encara recordo com m’escoltaves

i els problemes intentaves solucionar...Encara recordo com em besaves.

sense deixar-me ni respirar...Encara recordo com em tocaves;

tot el meu cos vas estimar...Encara recordo com m’estimaves,

mai no et podré oblidar.

No puc, no puc saltar,tu no ho voldries.

Et trobo tant afaitar...Si ara em pogués anar...

Per què veure sinó és a tu?Per què tastar sinó son els teus llavis?Per què escoltar sinó és la teva veu?

Per què tocar sinó és el teu cos?Per què viure sinó és amb tu?

1r premiTrabucaires 6è A

Nil Dalmau

Llàgrimes cristal·lines

Cau regalimant,zigzaguejant,

per un rostre tendre.

Uns ulls plorosos,expressen un sentiment de tristor,

en la seva boca abans jovial.

Una llàgrima cristal·litzada,relliscant pel rostre,

flota en un bassal d’aigua.

Cada paraula,cada paraula,

cada lletraque deia,

creava un somriure;Ara, cada frase,

una figura trista atreia.

Cau regalimant,zigzaguejant,

per un rostre tendre,una llàgrima cristal·lina.

2n premiCoets 6è B

Maria Buch