Embed Size (px)
DESCRIPTION
Sota el pseudònim d’Àngel Blanc Cel hi ha Andreu Gaset Martín (1987).M’Agrada la poesia des de ben petit, em vaig enamorr del llibre Bruixa de dol, i des de llavors he escrit poemes des de la imaginació, buscant imatges i sensacions que descriguin sentiments i expreriències. He treballat de soldador i això m’ajuda a veure el futur com un món mecànic i fred, plasmat en els meus poemes esbojarrats. Sóc un noi de barri que busca la màgia de la fonètica, la fantasia i els somnis. Capbussa’t en el mar d’estels que t’ofereixo, i cerca els teus propis somnis. La lluna sempre és present.
Citation preview
POEMES LLUNÀTICS
ÀNGEL BLANC CEL
3
PRÒLEG
La lluna ens fa lliures, la lluna ens mira mentre la mirem, és la llum en la nit, la llum en la foscor, l’esperança, el somni dels poetes que tants cops l’han robat o s’han perdut en ella, la part femenina del temps. De ser ximples micos a trepitjar la lluna, l’evolució és present en aquests poemes, són un viatge a la lluna verda, la tenyeixo d’aquest color perquè és el color de la natura, és un recull de somnis fets poesia, amb el misticisme que ens dóna la infinitat de l’univers. En el passat, en el present i en el futur, hem mirat, mirem i mirarem cap als estels buscant respostes, potser no les trobarem però el fet de fer-nos preguntes ja val la pena. No sabem el fons de l’univers, doncs, el pintem a la nostra manera, i aquesta és la forma en què jo el veig. La lluna verda és per mi com gaia, la deessa naturalesa en el seu estat complet i perfecte, és per mi una bogeria divertida, l’alliberament de la ment on poder canviar els colors naturals pels colors dels sentiments, així, veure la lluna verda és veure els somnis. La lluna és verda, un color que no és natural per ella, però sí per nosaltres, on veiem que la natura és plena de tons verds, que la lluna sigui verda és un desig, per veure la natura en el cel, la
4
natura que no veiem en la terra, si no la veiem on trepitgen els nostres peus almenys veure-la quan aixeques el cap i somies, somnis d’esperança.
Aquests poemes esbojarrats representen el món on visc, la vida a les fàbriques i als carrers, i com abstracció del món, els extraterrestres, per veure el món i la vida des de fora i comprendre el que hi ha dins. Veient el planeta des de lluny, a molts anys llum d’aquí, es veu un punt blau ple de guerres estúpides. Buscant en l’univers la pau que no trobem, somiar que hi ha més llocs com aquest. Els pallassos grisos representant la tragicomèdia en què vivim, mentre uns riuen, els altres ploren. Les bruixes com a feminitat màgica com feia Maria Mercè Marçal, els ninots i maniquins com a éssers immòbils en què ens estem convertint, trencant l’ou i sortint del niu com a alliberament, com cercar la llibertat interior, he trencat l’ou d’en Dalí i han nascut aquests poemes llunàtics. La foscor representant la tristesa que senten els arbres i les pedres al veure com volem ser els únics habitants de la terra a base de destruir el cel o el mar. La vida és per mi una cançó en un teatre on ballem a ser feliços.
Ho aconseguirem!
5
LLIBRE LLIURE
Obre la porta de paper,i camina en la seva tinta,milions de viatges a no saps on,la història d’un dia qualsevol,camins a entendre la lluna,que navega en un cel curiós,per saber què amaga el punt final,encén el sol i mira amb lupa,com el constructor es preocupa,de què arribi als teus ulls la forma,el sentiment amb què ha esculpit,la seva nit en la claror del dia,llum de pinzells que pinta,obre la porta de paper,i camina en la seva tinta.
6
PASSATS, FUTURS I NATURA
Crea un estil per mi,fes de mi un model,rere el vidre de l’aparador,vull ser com el maniquí.Per oblidar la lluna i la terra,deixar de ser la blanca natura,he inventat els meus déus, els meus dimonis,i una porta que els atura.En la caverna i sense saber-ne,tornar a pintar en la roca,aquell paisatge de lluna fosca,aquells ulls salvatges de llum verda.En aquell futur que vas veure,cercant la teva pàgina,jo, rodejat de màquines,consolat,pel robot que em recull les llàgrimes.
7
VISCA LA LLUNA!
(Visca la dona!)
Un patí que en el gel, llisca,Visca la poesia!Un vers que cau i aixecant-se s’arrisca,Visca la poesia!Una giravolta, s’aixeca i no rellisca,Visca la poesia!Lluna a la vista!Visca la poesia!Visca la lluna!Visca!
8
INOBLIDABLE RITME DE CAMÍ
Els cavalls trotaven,el negre i el blanc,el blanc anava darrere,i el negre anava davant.
Amb la música del galop,van creant aquella cançó,inoblidable ritme de camí,cap a la lluna del so.
(Inspirat en el ritme dels cavalls al trotar i al galopar.)
9
ÀNGELS
(A Patrícia i a la meva tieta Àngels, que m’han ajudat en moments tristos i que per mi són àngels)
Quan era en la foscor de l’autodestrucció,em semblava sentir la veu d’un àngel,potser en el meu cel estaves tu, esperant,que salvés la meva ànima de la llàgrima perpètua,vet aquí que la cançó que em dedicaves era perfecte,i jo, envoltat d’huracans de pors, no escoltava,amb la mirada perduda en el més enllà, buscant déus,diables, vides en l’univers i els meus adéus,per fi vaig sentir la teva empenta santa, i sent ocell,vaig alçar un vol feliç,en què ara sóc mil cels de colors vius, recordant,que fumava un cigarret trist,vaig canviar el món, el meu món, per un de nou,ple de la llibertat que ara em mou,
10
no he trobat l’origen dels primers sentiments,ni el sentit del principi de les emocions,però ara sento aquell àngel convertit en persona,la veu més dolça que la meva orella sent,el futur en la mà ballant els records,la part més alegre de la vida, la part més bona,la casa sense parets on treure’m tots els freds,gràcies per ser àngel, gràcies per ser com ets.
11
CAPSES
Trencant l’ou, sortint del niu,ara sí que em sento viu,rebombori dins l’ànima,torna a néixer l’estiu.
Sóc un indígena de la tribu del teu cor,faig vida ritual,per trobar el teu punt espiritual.
Una capsa on posar els sentiments,el cor se m’obre,i escampo totes les lletres,un magatzem sense ordre,el cor se’m tanca,i no deixa escapar-te.
12
GEGANTS DE FERRO FINS AL SOL
El futur ja vindrà,nosaltres som el ara,puc imaginar, esfèrica,serà la teva casa.
Gegants de ferro fins al sol.
El futur ja vindrà,nosaltres som el ara,no miris enrere, perquè,aquest temps no es para.
Gegants de ferro fins al sol.
Mires el rellotge i saps,que no hi ha marxa enrere,pots recordar-ho tan bell,però oblida el què era.
Gegants de ferro fins al sol.
(Inspirat en el futurisme italià.)
13
ROSES NEGRES
La televisió diu,la mala notícia que esperaves.
Roses negres,plou, i en el cel verd,la lluna és blava.
La guerra ja esclata,en llàgrimes de color grana.
Roses negres,plou, i en el cel verd,la lluna és blava.
La tristesa vestia,tan fosca, de dol i plorava.
Roses negres,plou, i en el cel verd,la lluna és blava.
La tempesta eterna,era com aquella pau oblidada.
Roses negres,plou, i en el cel verd,la lluna és blava.
14
ROSES DE METALL
Cotxes passen volant,per la gran vall.
Roses de metall,filferros i encenalls,fogueres i miralls.
El tren de la vida,no para mai.
Roses de metall,filferros i encenalls,fogueres i miralls.
El cel gris del futur,dividit per un tall.
Roses de metall,filferros i encenalls,fogueres i miralls.
Satèl.lits a l’univers,flotant en l’espai.
Roses de metall,filferros i encenalls,fogueres i miralls.
15
CARTA D’UN EXTRATERRESTRE
Des d’aquí us veig,com formigues barallant-se pel niu,com abelles fent guerra per ser la reina.
Des d’aquí us veig,com jugueu a ser déus,com creieu que sou els únics que us salvareu.
Des d’aquí us veig,com enverineu l’ambient, sabent,que també sou mortals, que també sou micos.
Però oblideu aquell amor,que tant m’ha fet plorar d’emoció,però oblideu la poesia,en què balleu a ser feliços.
16
AVENTURES DELS NENS
Anava en bicicleta,i tu seies al davant,tapant-me el sol,tapant-me el sol.
Samarreta sense etiqueta,estiu viu, anàvem lents,com cargols,com cargols.
Guerres inventades,aventures dels nens,marcava gols,marcava gols.
Anava en bicicleta,i tu seies al davant,tapant-me el sol,tapant-me el sol.
17
INTACTE
Serps del cel, cobra daurada,llengua d’ivori,no hi ha ningú que per una paraula,mori.
Pell roja, banyes de cabra,ulls de dimoni,si tens por digues a l’ànima,que corri.
Et prometo que no hi ha pànic,que som tan forts com l’onada,que no hi ha cap força externa,que ens derroti
18
SÍMBOLS VIRILS
Mal humor, mirades al terra,sabates trepitjant al ritme,del pas militar.
Tropes civils,símbols virils,omplen el gris.
Sona el tic, sona el tac,d’un rellotge quasi trencat,per la meitat.
Tropes civils,símbols virils,omplen el gris de la ciutat.
(Inspirat en la vida de les grans ciutats.)
19
ESQUITX DE PINTURA NEGRA
Ous amb patates fregides,i pa per sucar,sóc la sal que hi ha en el plat,blanc i rebel a la llengua,recordo que no sé escriure,i s’ensorra el meu jo,m’amago sota la taula,no vull veure, tinc por,de la paraula.
Sóc un esquitx de pintura negra,sobre una obra mestra.
Massa infantil, massa inculte,massa masoquista,massa tímid, massa dramàtic,recordo que no puc ser artista,només un llunàtic,la meva ortografia fa figa,el meu vocabulari és escàs,el diccionari se m’escapa,fuig de mi, nota el fracàs.
Sóc un esquitx de pintura negra,sobre una obra mestra.
(Inspirat en el nihilisme del dadaisme)
20
ENS MULLEM ELS CABELLS
Balles el Billie Jean,amb els nans del jardí,i jo sec amb una copa a la mà,recordant aquell amor buit.
Som el rellotge de sol en la nit.
Plou i ens mullem els cabells,saltem sobre els bassals,et pregunto si et vols casar,amb el que tinc a l’esquerra del pit,dius que no i somric.
Som el rellotge de sol en la nit.
Anem al penya-segat,per veure qui es llença abans,però tornem més feliços que mai,i amb un ram de flors a les mans,il.lusionats com nens petits.
Som el rellotge de sol en la nit.
(Inspirat en un somni d’amor dramàtic.)
