1
MENORCA - Lunes 20 enero 1997 . . o inion 5 PREMI “MATEU SEGUÍ PUNTAS” 1997 n aquella senyora Ii queien dues llágri mes com de gotellada per les galtes. Els ulis Ii brillaven, térbols d’ embriaga ment, i els llavis Ii tremolaven. Tota ella era una gran, hiperbólica, convulsió. A l’esce nari, la seva filleta, de sis o set anys, canta- va, entre gemecs i notes de nostMgia, la história d’un amor terrible, enfebridor, per dutja en el passat. No vaig poder saber quin éxtasi era más intens, si el de la mare o el de la seva filla. Aquella escena pertanyia a un conegut programa de la televisió dedicat al desco briment de futures promeses de l’especta de, Les estrelles del citat programa havien estat curosament seleccionades en llars d’ infáncia i centres de pñmária. Vestien, peró, com si fossin adults, alhora que imita ven algun cantant venerat pels seus pares. En açabar la seva actuació rebien les mos tres d’ admiració d’ un “selecte” jurat, que els encoratjava a seguir el llustrós sender de la fama. Tot plegat em feia remoure l’estómac. Em rebentava veure com s’enganaven i com s’utilitzaven aquells infants, convertint-los en dobles impecables i grotescos de Karina oEl Fary. Sempre he temut la cega obsessió que senten algunes persones per la fama, la seva veneració als llums de neó. Tots, en un moment o alixe de la nostra vida, especial ment de petits, ens hem deixat eniluernar per la seva bñllantor. ¡ ho trob ben natural. No és gens estrany haver somniat alguna vegada en ser una estrella d’Hollywood, o protagonista d’ algun concert de música. Fins i tot, n’hi ha queja saben on apareixe ña el seu nom a l’Enciclopédia Británica. Reconec que jo, personalment, he estat víc tima más d’una vegada de la síndrome de l’entrevistat. He respost milers de vegades a periodistes que em demanaven pels meus vicis inconfessables, perla meya pel~lícula favorita, peis meus somnis más recorrents, fins i tot, per l’animal en qué em reencarna ña. Jo els explicava els meus projectes futurs i la crisi depressiva que acabava de superar després del meu tercer divorci. Em vaig identificar molt, per aixó, amb aquell personatge de “The Commitments”, d’Alan Parker, que s’entrevistava elI mateix dins la dutxar com si ja fos l’agent musical célebre que volia arribar a ser. No, no és gens aberrant somniar tot aixó. Conec una amiga que sap ja el vestit que portaria a 1’ entrega deis Óscars, encara que canvia de discurs cada any. El que em preocupa és que hi hagi gent que no çliferencií la realitat de la ficció, i más quan els resultats pótIen ser les il~lusions rompudes d’uns petits: És un fenomen cada vegada més freqüent aquest de l’entossudiment per sobressortir que senten algunes persones. Ja no es con formen en el plaer i la distracció que apor ten afeccions com la pintura, el cant, els esports, la lectura, etc. Obliden que el plaer d’ aquestes coses resideix precisament en la seva intranscendóncia, en la seva gratuítat. Senten l’avidesa de competir fins i tot en aixó, i el que abans era un mitjá per fugir de les preocupacions i les tensions de la vida diária es convertebc ara en font d’esclavat ge. Qualsevol resulta ser un expert del Monopoly, de la pesca amb mosca o del bri colatge... premis Nobel en poténcia de modalitats inexistents. Aquests tipus de gent és la que després els seus filIs matriculats a cent cursets alho ra: informática, anglés, crasses de repás de matemátiques, mecanografia, catequesi, sol feig... En fi, al~lots i al•lotes amb una agen da tan plena com la d’un executiu, sense tems per gaudir lliurement (sense cap plani ficació paterna, sense cap finalitat práctica), és a dir, sense temps per a ser espontanis. No vulI negar la possibilitat, existent peró mínima, que puguin sortir alguna vegada uns genis de fills. El que no trob just és que es vulguín projectar els vells somnis ja caducs en aquells que ens succeeixen. Fran cament, no tots ens poden sortir com un Mozart, un Shakespeare, un Einstein o un Ronaldo. L’habilitat, la destresa, són facultats que es poden aconseguir amb l’estudi, l’abne gació, la bona disposició. Peró sempre haurá coses que no es podran adquirir, trets extraordinaris que només recauen en uns pocs escollits. Curiosament, avui dia, la fama ja no s’ i dentifica amb una virtud. Actualment, és un niu d’intrusisme on arriba a tenir más noto ñetat qualsevol arribista que els qui real ment s’ho mereixen. Darrerament, flns i tot, sembla que la fama s’hereta amb els gens, com si fos un tret congénit com el color deis cabells o deis ulls. La “fama” és un terme, per aixó, cada vegada más ridícul i buit. Els mitjans de comunicació, moit espe cialment la televisió, tenen molta part de culpa en aque.st esdeveniment. Eils són els qui modelen la realitat que després arriba al públic. Una realitat traYdorenca, simplista, incompleta. Els nivells de fama es medei xen sempre pels mateixos parámetres, segons les vegades que una o altra persona és mencionada o mostrada en aquests mateixos mitjans. El fruit de tot aixó és una cultura cada vegada más escandalosament pobra i artificial que, a más, fiuctua sempre segons els capñcis de les subvencions públiques de la voluntat política de torn. No entenc, per aixó, l’afany inesgotable d’algunes persones per formar pan d’aquest món de comédia i pretensions. No entenc tampoc la voracitat que roega molts per ser superiors en tot. Tanmateix, tot es desf’a, es dissol en el vent com la cendra, igual que els cossos buits, decrépits, plácidament intranscendents. ar Ro y Cia, sociedad imtada a nueves E l motor de esta familia es la madre. Ella es el factótum de la revolución organizada que suele reinar en su casa, sede de una sociedad familiar limitada —de momento— a ocho miembros, pero a punto de ampliarse: el noveno está de çamino. Al “nasciturus” le van muy bien aquellos versos de Rubén Darío: “... te daría / envuelto en este papel / un diamante hecho soneto / para que juegues con él”, en el futuro. En su hogar uno encuentra, hecha realidad, la definición que daba Chesterton a la familia: “Es un fantástico cuento de hadas”. Consu, una joven licenciada que vive con ellos, es como la “Mary Poppins” del siglo XXI para los seis hermanos: María, Angeloso, Femando, Blanca, Leyre y Carlitos, de mayor a menor. Así, mamá Ro sale todos los días a trabajar en la entidad financie ra donde reúne ya muchos trienios laborales, sabiendo que cuando vuelva, “Consu” tendrá en orden a la media docena de “locos baji Los”, como los llamaba Serrat. Y, con sus más y sus menos, conse guirá la epopeya de que todos acaben de comerse su ración, propor cionada a su edad. Me acordé de ellos cuando of una de las últimas canciones de Gloria Estefan, dedicada a sus hijos: “Cuando se miran sus ojos / cuando se escucha su voz / es más linda la mañana / nos alumbra más el sol”. Porque en ellos no hay maldad; la inocencia bri lla y resplandece. Y así, sigue la cantante: “Cuando nos brindan su risa / cuando nos dan su candor / brota un manantial / de agua fres quita en el corazón”. Nos hacen recordar nuestra infancia y que a veces somos demasiado complicados. Y eso nQs compensa los algu nos sinsabores de nuestras vidas de adultos. Garcy es el patriarca de la tribu. Andaluz de pura cepa, compagina el salero propio de sus paisanos con la total imperturbabilidad del “Séneca” de Pemán. Suceda lo que suceda y caiga quien caiga. Es un carácter un tanto antagónico al de su mujer, todo dinamismo y capa- LUIS OLIVERA cidad de improvisación. Pero se complementan muy bien. Lo suyo son las finanzas y la economía. Y sus conocimientos bien que le han venido para cuadrar las cuentas familiares todos los meses. Pero el pluriempleo no se lo quita nadie; además de que Ro, la madre, tam bién trabaja fuera de casa, aunque con un horario que le permite dedi car muchas horas diarias a educar a sus hijos, que son su principal inversión. Pero ellos han escogido multiplicar “el milagro de amor” (G. Estefan) que supone cada hijo que viene. Y en su casa reina, no sólo el bullicio normal —audible ya desde el ascensor—, sino una ale gría contagiosa y espontánea. “Ellos son el tesoro / ellos son la ale gría” o “el fruto del amor” del que habla Unamuno. Y si no, ¡que se lo pregunten a sus padres, abuelos y demás familia! Angeloso es una figura del fútbol en ciernes y su padre no gana para balones; a Leyre le va el trepar a lo que se le ponga por delante, sea humano, árbol o cosa; María, bajo su aspecto pecoso y traviesó, tiene pinta de intelectual; Femando sigue los pasos tenísticos de su padre desde que la raqueta era más grande que él; Blanca es especialista en impulsarse con el columpio; y Carlitos, de momento, es un portento en lanzarse de cabeza por el tobogán. La mamá observa las evolucio nes de sus vástagos desde un banco cercano, mientras papá Garcy hace horas extras en el despacho. Pero en el fondo, cuando se lo pasan mejor —la triatletista Consu incluida— es en las expediciones dominicales en su furgoneta. Ahí se compensan todos los sacrificios de la semana, las típicas duermeve las al lado de alguno de los hijos enfermo o la torcedura de tobillo en la pista de tenis. Y tanto a papá como a mamá Garcy les vienen que ni pintados aquellos versos de Rubén Darío sobre los hijos: “Sigue, pues, siempre gozando / de esos sublimes recreos, / oyendo siempre aleteos / de brisas que van pasando”. MARIA PONS SERRÁ Lan de I’intranscendent

PREMI “MATEU SEGUÍ PUNTAS” 1997 Lan de I’intranscendent · una gran, hiperbólica, convulsió. A l’esce nari, la seva filleta, de sis o set anys, canta-va, entre gemecs i

  • Upload
    others

  • View
    0

  • Download
    0

Embed Size (px)

Citation preview

Page 1: PREMI “MATEU SEGUÍ PUNTAS” 1997 Lan de I’intranscendent · una gran, hiperbólica, convulsió. A l’esce nari, la seva filleta, de sis o set anys, canta-va, entre gemecs i

MENORCA - Lunes 20 enero 1997. .o inion 5

PREMI “MATEU SEGUÍ PUNTAS” 1997

n aquella senyora Ii queien dues llágrimes com de gotellada per les galtes.

Els ulis Ii brillaven, térbols d’ embriagament, i els llavis Ii tremolaven. Tota ella erauna gran, hiperbólica, convulsió. A l’escenari, la seva filleta, de sis o set anys, canta-va, entre gemecs i notes de nostMgia, lahistória d’un amor terrible, enfebridor, perdutja en el passat. No vaig poder saber quinéxtasi era más intens, si el de la mare o elde la seva filla.

Aquella escena pertanyia a un conegutprograma de la televisió dedicat al descobriment de futures promeses de l’espectade, Les estrelles del citat programa havienestat curosament seleccionades en llarsd’ infáncia i centres de pñmária. Vestien,peró, com si fossin adults, alhora que imitaven algun cantant venerat pels seus pares.En açabar la seva actuació rebien les mostres d’ admiració d’ un “selecte” jurat, queels encoratjava a seguir el llustrós sender dela fama.

Tot plegat em feia remoure l’estómac. Emrebentava veure com s’enganaven i coms’utilitzaven aquells infants, convertint-losen dobles impecables i grotescos de KarinaoEl Fary.

Sempre he temut la cega obsessió quesenten algunes persones per la fama, la sevaveneració als llums de neó. Tots, en unmoment o alixe de la nostra vida, especialment de petits, ens hem deixat eniluernarper la seva bñllantor. ¡ ho trob ben natural.No és gens estrany haver somniat algunavegada en ser una estrella d’Hollywood, oprotagonista d’ algun concert de música.Fins i tot, n’hi ha queja saben on apareixeña el seu nom a l’Enciclopédia Británica.Reconec que jo, personalment, he estat víctima más d’una vegada de la síndrome del’entrevistat. He respost milers de vegadesa periodistes que em demanaven pels meusvicis inconfessables, perla meya pel~lícula

favorita, peis meus somnis más recorrents,fins i tot, per l’animal en qué em reencarnaña. Jo els explicava els meus projectesfuturs i la crisi depressiva que acabava desuperar després del meu tercer divorci. Emvaig identificar molt, per aixó, amb aquellpersonatge de “The Commitments”, d’AlanParker, que s’entrevistava elI mateix dins ladutxar com si ja fos l’agent musical célebreque volia arribar a ser.

No, no és gens aberrant somniar tot aixó.Conec una amiga que sap ja el vestit queportaria a 1’ entrega deis Óscars, encara quecanvia de discurs cada any.

El que em preocupa és que hi hagi gentque no çliferencií la realitat de la ficció, imás quan els resultats pótIen ser lesil~lusions rompudes d’uns petits:

És un fenomen cada vegada més freqüentaquest de l’entossudiment per sobressortirque senten algunes persones. Ja no es conformen en el plaer i la distracció que aporten afeccions com la pintura, el cant, elsesports, la lectura, etc. Obliden que el plaerd’ aquestes coses resideix precisament en laseva intranscendóncia, en la seva gratuítat.Senten l’avidesa de competir fins i tot enaixó, i el que abans era un mitjá per fugir deles preocupacions i les tensions de la vidadiária es convertebc ara en font d’esclavatge. Qualsevol resulta ser un expert delMonopoly, de la pesca amb mosca o del bricolatge... premis Nobel en poténcia demodalitats inexistents.

Aquests tipus de gent és la que després téels seus filIs matriculats a cent cursets alhora: informática, anglés, crasses de repás dematemátiques, mecanografia, catequesi, solfeig... En fi, al~lots i al•lotes amb una agenda tan plena com la d’un executiu, sensetems per gaudir lliurement (sense cap planificació paterna, sense cap finalitat práctica),és a dir, sense temps per a ser espontanis.

No vulI negar la possibilitat, existent peró

mínima, que puguin sortir alguna vegadauns genis de fills. El que no trob just és quees vulguín projectar els vells somnis jacaducs en aquells que ens succeeixen. Francament, no tots ens poden sortir com unMozart, un Shakespeare, un Einstein o unRonaldo.

L’habilitat, la destresa, són facultats quees poden aconseguir amb l’estudi, l’abnegació, la bona disposició. Peró sempre túhaurá coses que no es podran adquirir, tretsextraordinaris que només recauen en unspocs escollits.

Curiosament, avui dia, la fama ja no s’ identifica amb una virtud. Actualment, és unniu d’intrusisme on arriba a tenir más notoñetat qualsevol arribista que els qui realment s’ho mereixen. Darrerament, flns i tot,sembla que la fama s’hereta amb els gens,com si fos un tret congénit com el color deiscabells o deis ulls. La “fama” és un terme,per aixó, cada vegada más ridícul i buit.

Els mitjans de comunicació, moit especialment la televisió, tenen molta part deculpa en aque.st esdeveniment. Eils són elsqui modelen la realitat que després arriba alpúblic. Una realitat traYdorenca, simplista,incompleta. Els nivells de fama es medeixen sempre pels mateixos parámetres,segons les vegades que una o altra personaés mencionada o mostrada en aquestsmateixos mitjans. El fruit de tot aixó és unacultura cada vegada más escandalosamentpobra i artificial que, a más, fiuctua sempresegons els capñcis de les subvencionspúbliques de la voluntat política de torn.

No entenc, per aixó, l’afany inesgotabled’algunes persones per formar pan d’aquestmón de comédia i pretensions. No entenctampoc la voracitat que roega molts per sersuperiors en tot. Tanmateix, tot es desf’a, esdissol en el vent com la cendra, igual queels cossos buits, decrépits, plácidamentintranscendents.

ar Ro y Cia, sociedad imtada a nuevesE l motor de esta familia es la madre. Ella es el factótum de larevolución organizada que suele reinar en su casa, sede de unasociedad familiar limitada —de momento— a ocho miembros, pero apunto de ampliarse: el noveno está de çamino. Al “nasciturus” le vanmuy bien aquellos versos de Rubén Darío: “... te daría / envuelto eneste papel / un diamante hecho soneto / para que juegues con él”, enel futuro. En su hogar uno encuentra, hecha realidad, la definiciónque daba Chesterton a la familia: “Es un fantástico cuento de hadas”.Consu, una joven licenciada que vive con ellos, es como la “MaryPoppins” del siglo XXI para los seis hermanos: María, Angeloso,Femando, Blanca, Leyre y Carlitos, de mayor a menor.

Así, mamá Ro sale todos los días a trabajar en la entidad financiera donde reúne ya muchos trienios laborales, sabiendo que cuandovuelva, “Consu” tendrá en orden a la media docena de “locos bajiLos”, como los llamaba Serrat. Y, con sus más y sus menos, conseguirá la epopeya de que todos acaben de comerse su ración, proporcionada a su edad. Me acordé de ellos cuando of una de las últimascanciones de Gloria Estefan, dedicada a sus hijos: “Cuando se miransus ojos / cuando se escucha su voz / es más linda la mañana / nosalumbra más el sol”. Porque en ellos no hay maldad; la inocencia brilla y resplandece. Y así, sigue la cantante: “Cuando nos brindan surisa / cuando nos dan su candor / brota un manantial / de agua fresquita en el corazón”. Nos hacen recordar nuestra infancia y que aveces somos demasiado complicados. Y eso nQs compensa los algunos sinsabores de nuestras vidas de adultos.

Garcy es el patriarca de la tribu. Andaluz de pura cepa, compaginael salero propio de sus paisanos con la total imperturbabilidad del“Séneca” de Pemán. Suceda lo que suceda y caiga quien caiga. Es uncarácter un tanto antagónico al de su mujer, todo dinamismo y capa-

LUISOLIVERA

cidad de improvisación. Pero se complementan muy bien. Lo suyoson las finanzas y la economía. Y sus conocimientos bien que le hanvenido para cuadrar las cuentas familiares todos los meses. Pero elpluriempleo no se lo quita nadie; además de que Ro, la madre, también trabaja fuera de casa, aunque con un horario que le permite dedicar muchas horas diarias a educar a sus hijos, que son su principalinversión. Pero ellos han escogido multiplicar “el milagro de amor”(G. Estefan) que supone cada hijo que viene. Y en su casa reina, nosólo el bullicio normal —audible ya desde el ascensor—, sino una alegría contagiosa y espontánea. “Ellos son el tesoro / ellos son la alegría” o “el fruto del amor” del que habla Unamuno. Y si no, ¡que selo pregunten a sus padres, abuelos y demás familia!Angeloso es una figura del fútbol en ciernes y su padre no gana parabalones; a Leyre le va el trepar a lo que se le ponga por delante, seahumano, árbol o cosa; María, bajo su aspecto pecoso y traviesó, tienepinta de intelectual; Femando sigue los pasos tenísticos de su padredesde que la raqueta era más grande que él; Blanca es especialista enimpulsarse con el columpio; y Carlitos, de momento, es un portentoen lanzarse de cabeza por el tobogán. La mamá observa las evoluciones de sus vástagos desde un banco cercano, mientras papá Garcyhace horas extras en el despacho.Pero en el fondo, cuando se lo pasan mejor —la triatletista Consuincluida— es en las expediciones dominicales en su furgoneta. Ahí secompensan todos los sacrificios de la semana, las típicas duermevelas al lado de alguno de los hijos enfermo o la torcedura de tobillo enla pista de tenis. Y tanto a papá como a mamá Garcy les vienen queni pintados aquellos versos de Rubén Darío sobre los hijos: “Sigue,pues, siempre gozando / de esos sublimes recreos, / oyendo siemprealeteos / de brisas que van pasando”.

MARIAPONS

SERRÁ

Lan de I’intranscendent

er,su:esi—os

osII—n

e

Sn

‘5¡afau

¡e

‘o

a‘ó

o